Maratus sp.: l’aranya que volia ser un paó reial

Si us digués que a Austràlia viuen paons reials d’uns 5mm, us ho creuríeu? Si bé és cert que en aquest país habiten organismes sorprenents, a hores d’ara els científics encara no hi han descobert aus tan petites. Ara bé, sí hi podem trobar uns animals diminuts que s’assemblen molt a aquestes aus: les aranyes paó reial (Maratus sp., Família Salticidae), l'”abdomen” o opistosoma de les quals (és a dir, la part posterior del cos de les aranyes) presenta una mena d’ales que poden desplegar a ambdós costats del cos, ben bé com si es tractés de la cua d’un paó reial.

El mes passat us vam ensenyar algunes fotografies d’aquests organismes als webs de les nostres xarxes socials. Al llarg d’aquest article, coneixereu les seves característiques més peculiars i descobrireu la funció que amaga l’opistosoma desplegable que presenten.

LES ARANYES SALTARINES

Les aranyes paó reial es situen dins la família Salticidae, grup que inclou les aranyes comunament conegudes com a aranyes saltarines o saltícids. Aquesta família inclou més de 5000 espècies (essent possiblement el grup d’aranyes més divers i abundant) i la seva distribució és pràcticament mundial (podent-se trobar, fins i tot, al cim de l’Everest; aquest és el cas de l’espècie Euophrys omnisuperstes). Ara bé, la majoria d’espècies es concentra sobretot en boscos tropicals.

¿COM PODEM DISTINGIR-LES?

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Generalment, les aranyes de la família Salticidae assoleixen una llargada d’uns pocs mil·límetres quan són adultes (el més habitual és que no sobrepassin els 10mm). Anatòmicament, els organismes d’aquest grup es caracteritzen per posseir dos grans ulls simples frontals flanquejats per dos de més petits, més quatre de molt petits situats per sobre i als costats d’aquests. La mida i posició d’aquests ulls els confereixen una visió excel·lent en comparació a altres grups d’aranyes, i fins tot comparada amb altres artròpodes la seva capacitat visual resulta excepcional.

Mireu quins ulls més grossos! Hi ha algú que se’n resisteixi?

Exemplar de l’aranya saltarina Paraphidippus auranticus (Foto de Thomas Shahan (c)).

A banda d’una bona visió, aquestes aranyes tenen la capacitat de saltar una distància de fins a 50 cops la seva longitud, motiu pel qual van rebre el sobrenom de “saltarines”. Així, són sobretot la seva capacitat per desplaçar-se llargues distàncies d’un únic salt i la seva visió extraordinària els dos trets que fan que aquestes aranyes siguin unes depredadores excel·lents, les quals cacen les seves presses per mitjà de la tècnica de l’aguait sense haver de construir teranyines o trampes de seda. A més a més, algunes de les seves potes davanteres tendeixen a ser més llargues que la resta, fet que millora la subjecció de les preses.

Aranya saltarina depredant un exemplar de Diaea evanida o aranya rosa de les flors (Foto de James Niland a Flickr, Creative Commons).

Els individus d’aquesta família d’aranyes solen presentar un dimorfisme sexual molt marcat (és a dir, diferències fisiognòmiques notables entre mascles i femelles). Els mascles de les aranyes saltarines solen tenir uns apèndixs bucals (o palps) molt grossos, els quals fan servir durant els balls nupcials i la còpula tant per cridar l’atenció de les femelles com per transmetre’ls l’espermatòfor (massa o càpsula d’espermatozous) durant l’aparellament.

Mascle d’araña saltarina de l’espècie Sitticus fasciger; s’aprecien els palps engruixits (de color fosc) (Foto de sankax a Flickr, Creative Commons).

Femella d’aranya saltarina de l’espècie Sitticus fasciger (Foto de sankax a Flickr, Creative Commons).

A banda d’uns palps força desenvolupats, els mascles d’algunes espècies d’aquesta família d’aranyes es caracteritzen per presentar un opistosoma (part posterior del cos de les aranyes) colorit o amb propietats iridiscents; alguns, fins i tot, són capaços de reflectir les radiacions UV procedents del Sol, les quals són detectades per les femelles de la seva mateixa espècie gràcies a la seva excel·lent capacitat visual, tal i com suggereixen alguns estudis recents. Les femelles, en canvi, solen ser de colors més apagats i críptics (encara que no sempre).

Mascle (dreta) i femella (esquerra) de Maratus mungaich. El mascle presenta un “abdomen” o opistosoma molt cridaner, de color blau i vermell (foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Els colors cridaners dels mascles criden l’atenció de les femelles, fet que complementen amb danses nupcials en les que fan vibrar l’opistosoma i els palps, mouen les potes anteriors, es desplacen fent ziga-zaga, etc. Generalment, aquests balls d’aparellament solen ésser força complexes.

I UNA CURIOSITAT…

Existeixen gèneres d’aranyes saltarines que es mimetitzen amb les formigues. Aquest fenomen rep el nom de “mirmecomorfia”, terme que descriu el mimetisme d’un animal envers les formigues o els organismes que es mimetitzen amb elles (mirmecomorfs).

Algunes de les espècies més famoses per la seva enorme semblança amb les formigues són les del gènere Myrmarachne sp.

Ejemplar de Myrmarachne sp. (Foto de Jean and Fred a Flickr, Creative Commons).

Amb aquest exemple, més tot el que s’ha anat explicant anteriorment, queda força patent que la família Salticidae constitueix un grup molt divers a diferents nivells.

PAONS REIALS EN MINIATURA: L’ARANYA PAÓ REIAL

Cap a finals dels segle XIX, Octavius Pickard-Cambridge, reverend i zoòleg apassionat dels aràcnids, descobrí un organisme molt peculiar: una petita aranya de poc més de 5mm els mascles de la qual presentaven un opistosoma molt llampant.

Mascle de Maratus volans (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Si ens ajustem a aquesta definició, sembla que no ens allunyem massa de la imatge típica d’una aranya saltarina; però la veritat és que aquestes aranyes amaguen un tret força més cridaner: a més d’ésser molt llampant, l’opistosoma dels mascles disposa d’unes expansions laterals flexibles que es despleguen com ales per sobre del prosoma (o part anterior del cos de les aranyes), i que tornen a plegar un cop finalitzada la seva funció.

Opistosoma d’un mascle de Maratus mungiach (1,2,3-Diferents graus d’expansió de les solapes laterals) (Article de Otto y Hill, 2011).

Així doncs, degut al seu opistosoma colorit i expansible aquesta aranya va rebre el nom d’aranya paó reial.

Dins d’aquest grup, la més coneguda sigui, possiblement, Maratus volans, una de les primeres espècies en rebre el sobrenom d’”aranya paó reial”. Avui dia s’han identificat al voltant de 30 espècies d’aranyes paó reial, cadascuna de les quals presenta variacions subtils en la forma i coloració del seu opistosoma. Totes elles s’inclouen dins els gènere Maratus sp., les quals (menys M. fruvus) són endèmiques d’Austràlia. A més, recentment els doctors Jurgen Otto y David Hill han identificat dues noves espècies a Queensland: Maratus jactatus i Maratus sceletus.

Mascle de Maratus amabilis (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Mascle de Maratus harrisi (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Mascle de Maratus volans (Foto de Jurgen Otto a Flickr, Creative Commons).

Encara que inicialment es va pensar que aquestes expansions laterals els servien per volar o planar (motiu pel qual en un principi se les va anomenar “aranyes paó reial voladores”, d’aquí el nom de Maratus volans), estudis posteriors van revelar que la seva funció era una mica més…”romàntica”. Veiem-ho a continuació.

UN FESTEIG MOLT PARTICULAR

Igual que els paons reials mascle quan veuen una femella, aquestes aranyes australianes fan servir el seu opistosoma com a reclam durant el festeig.

Al llarg d’aquest procés, els mascles duen a terme una dansa nupcial una mica diferent a la de la resta d’aranyes saltarines: en primer lloc, fan vibrar l’opistosoma i els palps; alhora, aixequen el tercer parell de potes per sobre de la regió cefàlica i les sacsegen enèrgicament per atraure les femelles que hagi al seu voltant; finalment, alcen l’opistosoma i despleguen les solapes laterals mostrant el seu patró de colors. A continuació, el fan vibrar per mostrar la seva iridescència i es desplacen lateralment agitant les potes.

Però, com és habitual, una imatge val més que mil paraules (en aquest vídeo (realitzat per Jürgen Otto) es fa una explicació molt visual del festeig de Maratus volans):

Com haureu vist a mesura que llegíeu l’article, dos animals pertanyents a grups molt poc relacionats entre sí (paons reials i aranyes) evolutivament han desenvolupat una estratègia de festeig força similar, la qual sembla que ofereix bons resultats en ambdós casos. La natura no deixa de sorprendre’ns!

REFERÈNCIES

• Lim M.L.M, Li D. (2005). Extreme ultraviolet sexual dimorphism in jumping spiders (Araneae: Salticidae). Biological Journal of the Linnean Society 89: 397–406.
• Otto J.C., Hill D.E. (2015). Two new peacock spiders of the calcitrans group from southern Queensland (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus). Peckhamia 121.1: 1-34.
• Otto J.C., Hill D.E. (2014). Spiders of the mungaich group from Western Australia (Araneae: Salticidae: Euophryinae: Maratus), with one new species from Cape Arid. Peckhamia 112.1: 1-35.ç
• Otto J.C., Hill D.E. (2011). An illustrated review of the known peacock spiders of the genus Maratus from Australia, with description of a new species (Araneae: Salticidae: Euophryinae).
• Salticidae, Jumping spiders.
• Two New Species of Peacock Spiders Discovered in Australia. Sci-knews.com.
• The extraordinary courtship dance of Australia’s peacock spider. The Guardian.

Si t’ha agradat aquest article, no dubtis a compartir-lo a través de les xarxes socials per fer-ne difusió. Gràcies a la vostra col·laboració, la divulgació de la ciència i la natura arriba a molta més gent!

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Advertisement