Recordeu la cèlebre frase que Darth Vader va dir a Luke Skywalker, a Star Wars? Doncs bé, del total de proves de paternitat que es realitzen a l’any, a Espanya, més del 25% dels casos no la poden dir. I és que ja ho diu el refrany: “fills de les meves filles, néts meus seran; però fills dels meus fills, en dubte estaran”. En aquest article us parlaré sobre el diagnòstic de paternitat i la seva evolució.
INTRODUCCIÓ
Les proves de paternitat tenen com a objectiu provar que un home és el pare biològic d’un nen.
Poden haver moltes raons per voler fer una prova de paternitat (Figura 1), ja sigui per a fins personals com legals, com poden ser causes de filiació (saber de qui ets fill), impugnació de resultats de paternitat, fills no reconeguts…
I és que si abans eren majoritàriament les dones qui reclamaven aquestes proves, avui en dia cada cop més homes les sol·liciten per evitar pagar la pensió de manutenció després d’un divorci o d’una infidelitat.
EVOLUCIÓ DEL DIAGNÒSTIC DE PATERNITAT
La discussió sobre qui és el pare d’un individu no és un assumpte nou, ja que trobem registres de disputes de paternitat ja en temps de l’imperi Romà.
Els mètodes per resoldre aquests conflictes han variat molt. Inicialment, les proves es basaven en la semblança física. Sí que és cert que darrere aquestes semblances hi ha una transmissió hereditària de caràcters, però el desconeixement del mecanisme de transmissió i la poca objectivitat a l’hora de comparar-los resultaven de poca utilitat.
Als anys 20 es podia excloure la paternitat a través de la determinació dels grups sanguinis. Això significa que si el fill és del grup sanguini B, el pare no podrà ser A si la mare és 0, tal com es mostra a la Taula 1. El grup sanguini de la mare sí que donarà el del fill, ja que considerem que la mare ha donat a llum al fill i per això no qüestionem la seva maternitat.
Però, tot i que amb el grup sanguini es pogués excloure la paternitat, els tribunals no ho admetien com a prova temps enrere. És el que li va passar a Charlie Chaplin quan Joan Barry va acusar-lo de ser el pare del seu fill. Les anàlisis de sang excloïen a Chaplin com a pare ja que el seu grup sanguini era diferent al del possible fill, però el tribunal no ho va acceptar. Finalment, Chaplin va haver de pagar la manutenció del fill de Barry. Aquest cas va impulsar l’aprovació de noves lleis i de les proves forenses.
En l’actualitat, la prova de paternitat consisteix en l’estudi de les cèl·lules del pare i les del suposat fill a través de proves d’ADN, les quals permeten saber si hi ha relació genètica entre aquestes dues persones per la semblança que ha d’existir entre ambdues mostres i, per tant, confirmar o negar la paternitat. Però aquestes proves no només serveixen per confirmar si el pare legal és també el pare biològic.
COM ES DETERMINA LA PATERNITAT GENÈTICAMENT?
La identificació d’individus basada en l’estudi de l’ADN es pot realitzar a partir de pràcticament qualsevol mostra biològica (sang, mucosa bucal, cabell, orina, dents o inclús material biològic degradat). És per aquest motiu que aquest anàlisi no només és útil per a l’estudi de paternitat i altres parentius, sinó que també s’utilitza en estudis forenses, en investigacions històriques i estudis antropobiològics.
La prova d’ADN es realitza analitzant seqüències del genoma molt variables, és a dir, que entre els individus d’una població poden tenir diferents formes anomenades al·lels. El que s’analitza per a determinar la paternitat són el que anomenem polimorfismes genètics, és a dir, que en la població hi hagi dues o més formes (variants al·lèliques) per a un mateix gen. Aquestes variants polimòrfiques són hereditàries i, per tant, el fill presentarà una combinació de polimorfismes determinada que haurà heretat dels seus progenitors.
En paternitat s’analitzen polimorfismes de repetició, és a dir, varia el número de vegades que tenim repetida la seqüència. Aquesta seqüència té una ubicació física identificable i l’anomenem marcador genètic.
Per a cada marcador una persona tindrà dos al·lels, un matern i l’altre patern, i aquesta combinació d’al·lels que rebem dels nostres pares és el genotip.
Per entendre-ho millor fixem-nos en la Figura 3. Els números a sota de cada individu mostren el seu genotip. Aquest genotip estarà format per dos al·lels, on cada al·lel indica el número de repeticions del polimorfisme.
Un cop tenim els resultats per als diferents marcadors analitzats es procedeix, finalment, a determinar la paternitat o no de la mostra estudiada. Si el suposat pare concorda amb el fill s’haurà de fer un estudi bioestadístic per estimar la probabilitat de paternitat, és a dir, mirar quants homes a l’atzar podrien concordar amb el fill. Però si el suposat pare no concorda amb el fill s’estableix una exclusió i el resultat és inqüestionable.
REFERÈNCIES
- Lorente J.A., Lorente M. El ADN y la identificación en la investigación criminal y en la paternidad biológica. Editorial Comares
- E. Huguet, Á. Carracedo, M. Gené. Introducción a la investigación biològica de la paternidad. Promociones y publicaciones universitarias 1988
- Infogen
- Pruebas de paternidad: información básica
- DNAProfile
All you need is Biology 
7 pensaments sobre ““Jo sóc el teu pare… o no””