Abelles i vespes: alguns mites i com diferenciar-les

Malgrat que formen part del mateix ordre (Hymenoptera), abelles i vespes presenten tota una sèrie de trets i hàbits ben diferenciats; tanmateix, és molt habitual que la gent els confongui. A continuació, et facilitem una sèrie de claus senzilles per diferenciar-les i us desmentim alguns dels mites més comuns que giren al voltant d’aquests organismes.

Abelles i vespes: com les separem?

Abans de diferenciar-les visualment, coneguem una mica la seva classificació interna.

Vespes i abelles formen part de l’ordre dels Himenòpters, els quals es caracteritzen per presentar dos parells d’ales membranoses que romanen acoblades durant el vol gràcies a una sèrie de ganxos (hàmuli); a més a més, solen presentar antenes més o menys llargues, de 9-10 segments mínim, i un ovopositor que, en determinats grups, ha donat lloc a un fibló. Dins d’aquest ordre, tant abelles com vespes es classifiquen dins del subordre Apocrita, caracteritzats per presentar una “cintura” que separa el tòrax i l’abdomen.

Per la seva banda, els Apocrita es divideixen tradicionalment en dos grups, “Parasitica” i “Aculeata“, els quals ja vam esmentar en l’entrada “Què són i per què són útils els insectes parasitoides?:

  • Parasitica“: superfamílies molt abundants de vespes parasitoides d’artròpodes (calcidoideus, icneumonoideus, cinipoideus, etc.), a excepció de la família Cynipidae (vespes de les gales), formada per vespes paràsites de plantes. Cap d’aquestes vespes presenta fibló, així que podeu estar tranquils!
  • Aculeata“: inclou a la majoria de les vespes i abelles que tots coneixem (a més a més de les formigues), la majoria de les quals presenta agulló.

Fins aquí, podem veure que hi ha un gran nombre de vespes paràsites que es diferencien clarament de la resta d’abelles i vespes amb agulló. Si continuem aprofundint, dins dels “Aculeata” es distingeixen típicament 3 superfamílies:

  • Chrysidoidea: grup format per vespes paràsites (moltes d’elles, cleptoparàsites) i parasitoides. La família Chrysididae deu la seva popularitat a la coloració metàl·lica de bona part dels seus membres.
  • Apoidea: inclou les abelles i els borinots, a més de les antigament conegudes com a vespes esfecoidees, la majoria de les quals ha passat a formar part d’una altra família de apoideus (Crabronidae).
  • Vespoidea: grup majoritàriament format per les típiques vespes amb agulló (p.ex. família Vespidae) i per les formigues.
Crísido (Chrysididae). Autor: Judy Gallagher a Flickr, CC.

Claus senzilles per diferenciar-les

Després d’aquest repàs, molts pensareu que això de separar vespes i abelles no és tan senzill; i, en realitat, tindreu part de raó. Mentre que abelles i borinots pertanyen a un llinatge monofilètic (és a dir, un grup que inclou l’ancestre comú més recent i a tots els seus descendents), essent els seus caràcters força clars, el concepte de vespa és força més dispers.

A continuació, us presentem alguns trets morfològics i de comportament bàsics per diferenciar a les vespes i les abelles més comuns i fàcils de detectar d’una forma senzilla. A ulls d’entomòlegs experts, potser aquests resultin molt generals (i, de fet, hi ha molts altres caràcters complexos que permeten diferenciar-les); tanmateix, poden ser d’utilitat quan no es té gaire experiència:

  • Les abelles (i especialment els borinots) solen ser més robustes i peludes que les vespes, les quals no presenten pilositat aparent i solen ser més esveltes, amb el tòrax i l’abdomen habitualment més separats.
Esquerra: abella de la mel (Apis mellifera); autor: Kate Russell a Flickr, CC. Dreta: vesoa del gènero Polistes; autor: Daniel Schiersner a Flickr, CC.
  • La majoria d’abelles presenta adaptacions corporals per recol·lectar pol·len, les quals reben el nom d’escopa. En la majoria d’abelles, aquestes adaptacions es limiten a la presència de molts pèls a les potes posteriors. No obstant això, hi ha casos especials: a l’abella melífera (Apis mellifera), a banda de presentar pilositats, les tíbies de les potes posteriors es troben molt eixamplades, formant una mena de pales amb les que recullen el pol·len; en canvi, les abelles solitàries de la família Megachilidae no presenten pilositats ni eixamplaments a les potes posteriors, sinó una sèrie de pèls a la cara ventral de l’abdomen.
Esquerra: abella de la mel (Apis mellifera) amb les potes posteriors plenes de pol·len; autor: Bob Peterson a Flickr, CC. Dreta: Megachile versicolor, amb el detall de l’escopa a la cara ventral de l’abdomen; autor: janet graham a Flickr, CC.
Mascle de Halticoptera flavicornis, un calcidoideu (vespa parasitoide de pocs mil·límetres); autor: Martin Cooper a Flickr, CC.
  • Si et trobes un himenòpter més o menys esvelt amb una mena de “fibló” molt llarg, no t’espantis: segurament es tracti de la femella d’un parasitoide (per exemple, un icneumònid), i aquest llarg “fibló”, del seu ovopositor.
Femella d’icneumònid de l’espècie Rhyssa persuasoria; autor: Hectonichus, CC.

Moltes vespes volen amb les potes més o menys esteses ja que, llevat d’algunes excepcions, són caçadores.
• En apropar-nos a una planta amb flors, observarem una gran quantitat d’insectes volant i posant-se sobre elles. Amb quasi total seguretat, la majoria d’himenòpters que observarem seran abelles, ja que tots els adults i gairebé totes les larves són fitòfags (s’alimenten de productes vegetals), concretament de nèctar i pol·len.

Abella de la mel. Domini públic (Zero-CC0).
  • Si alguna cop has deixat menjar a l’aire lliure, segur que has vist com s’hi apropava algun himenòpter. Les larves de la majoria de vespes són carnívores, de manera que els adults aprofiten la mínima ocasió per capturar preses per a la seva descendència… o trossos d’alguna cosa que t’estiguis menjant.
Vespes tallant trossos de pollastre; autor: rupp.de, CC.

Això no s’acaba aquí: caçant mites

Ara que ja sabem més o menys com diferenciar-les a grans trets, destapem-ne alguns mites:

  • “Les vespes no participen en la pol·linització de les plantes”

Fals. És cert que les abelles juguen un paper molt rellevant en la pol·linització: la seva alimentació basada en la ingesta de nèctar i pol·len les fa visitar moltes flors i, a més a més, presenten moltes pilositats en les quals aquest hi queda adherit. No obstant això, la majoria de vespes adultes també ingereix nèctar, a banda d’altres aliments. Si bé no presenten tantes pilositats com les abelles, el simple fet de visitar flors fa que el seu cos entri en contacte amb el pol·len i part d’ell hi quedi adherit.

Existeix, també, el cas contrari: algunes abelles, com les dels gèneres Hylaeus i Nomada (aquestes últimes abelles cleptoparàsites les larves de les quals s’alimenten del pol·len emmagatzemat en nius d’altres abelles solitàries), no presenten adaptacions pel transport de pol·len , i el seu aspecte és més proper al d’una vespa.

Esquerra: mascle d’Hylaeus signatus; autor: Sarefo, CC. Dreta: abella solitària del gènere Nomada; autor: Judy Gallagher, CC.
  • Totes les abelles són herbívores i totes les vespes, carnívores”

Fals. Si bé gairebé totes les larves d’abella s’alimenten de pol·len i nèctar, i les de vespa, de preses que cacen els adults o bé que aquestes parasiten, hi ha excepcions. Les larves de les vespes de les gales (família Cynipidae) s’alimenten del teixit vegetal de la pròpia gala on es desenvolupen, mentre que les larves d’un petit grup d’abelles de la tribu Meliponini (gènere Trigona), presents al Neotròpic i en la regió Indo-australiana, s’alimenten de carronya, essent les úniques abelles conegudes no herbívores.

  • Les abelles són colonials i les vespes, solitàries”

Fals. Hi vespes i abelles tant colonials com solitàries. Les abelles de les mel són el cas d’abella colonial més típic, però hi ha una enorme diversitat d’abelles solitàries que construeix petits nius en cavitats preestablertes o que elles mateixes excaven. De la mateixa manera, també hi ha vespes colonials, com algunes del gènere Polistes (vespes papereres), que construeixen bresques en què s’estableixen certs rols jeràrquics (encara que solen ser més petites que les de les abelles).

  • Totes les abelles i vespes piquen

Fals. Les abelles de la tribu Meliponini, també anomenades abelles sense agulló, presenten un fibló tan reduït que manca de funció defensiva, de manera que presenten altres mètodes per defensar-se (mossegades). A més, les femelles d’algunes abelles (per exemple, família Andrenidae) no presenten fibló. Per descomptat, tots els mascles d’abelles i vespes no tenen fibló, ja que recordem que es tracta de l’ovopositor modificat.

  • Les abelles moren quan piquen; les vespes piquen molts cops”

Parcialment cert. En les abelles mel·líferes de l’espècie Apis mellifera, la superfície del fibló està coberta d’una sèrie de barbes que li donen un aspecte de serra, de manera que l’agulló queda clavat a la superfície de la seva víctima, arrossegant rere seu tot el contingut abdominal al qual es troba adherit. A les vespes, les abelles solitàries i els borinots, en canvi, la superfície de l’agulló és gairebé llisa o les barbes estan molt reduïdes, podent retreure-les i retirar el fibló sense patir danys.

Detall del fibló d’una abella de la mel; autor: Landcare Research, CC.
  • “Les vespes són més agressives que les abelles”

Depèn. En general, les vespes tenen més facilitat per nidificar en qualsevol lloc, de manera que és més probable que les persones i altres animals entrin en contacte amb els seus nius. Per contra, les abelles solen tenir preferència per llocs menys exposats. Tanmateix, això no sempre és així: les abelles africanes, de les quals ja vàrem parlar en una altra entrada, poden nidificar en gairebé qualsevol lloc i són molt agressives.

  • Les vespes són de colors més cridaners que les abelles”

Fals. De fet, parcialment fals. En no tenir pilositat aparent, la coloració de les vespes sol ser més cridanera en termes generals. No obstant això, hi ha gèneres d’abelles amb colors molt cridaners, com les solitàries Anthidium, amb una coloració abdominal molt cridanera, similar a la d’una vespa, o les abelles de les orquídies. De la mateixa manera, hi ha vespes de coloració fosca i poc cridanera.

Mascle d’Anthidium florentium; autor: Alvesgaspar, CC.

.        .         .

Encara que existeixen moltes altres diferències, esperem que aquest resum us ajudi a reconèixer-les … I a estimar-les per igual!

REFERÈNCIES

Imatge de portada formada per dues fotografies propietat de Kate Russell, CC (esquerra) i Daniel Schiersner, CC (dreta).

 

Anuncis

Comentaris / Comentarios / Comments:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s