Pedres vives: plantes que semblen roques

Si donessis una passejada per certs deserts, et trobaries amb unes pedres molt especials: “pedres” vives. Lògicament, roques i pedres són elements inerts, així que un cop d’ull des de més a prop et descobriria que en realitat, es tracta de plantes que han adoptat aspecte de pedra. Vols saber per què? 

PEDRES VIVES: PLANTES QUE SEMBLEN ROQUES

Sota el nom popular de pedres vives o plantes pedra, trobem diferents gèneres de plantes suculentes. Com ja sabràs, les plantes suculentes o plantes crasses són totes aquelles que tenen una gran capacitat d’emmagatzematge d’aigua. Algunes de les seves estructures, habitualment les fulles o tija, presenten un aspecte carnós a causa d’aquesta especialització per emmagatzemar aigua. D’aquesta manera, aquestes reserves els permeten sobreviure en ambients molt àrids o a períodes d’escassetat d’aigua. Un exemple molt conegut de suculentes amb fulles carnoses és el Aloe vera, i en el cas de tiges suculentes, els cactus.

Planta de Aloe vera, amb una fulla tallada en primer pla on es veu la part suculenta. Foto: Indianmart

Sota el nom de plantes pedra trobem diferents espècies de diferents famílies. Les més conegudes són les que pertanyen al gènere Lithops, originàries d’Àfrica, ja que es conreen com a plantes ornamentals. Altres plantes que semblen pedres són l’espècie Dioscorea elephantipes (peu d’elefant) i Fredolia aretioides, també africanes. Als Andes trobem la Azorella compacta. Vegem amb més detall aquestes quatre pedres vives.

Lithops camuflades entre pedretes. Foto: Xocolatl

LITHOPS SP. 

Dins del gènere Lithops trobem diverses espècies, totes amb aspecte de petites pedres o còdols.

Com ja sabem, per sobreviure en ambients àrids les plantes poden acumular aigua al seu interior. A més, redueixen la superfície de contacte de les seves fulles amb l’aire, per minimitzar la pèrdua d’aigua per transpiració. El cas més extrem el trobem en els cactus, amb fulles diminutes i molt dures: les punxes.

cactus puas punxes tija suculenta tallo suculento
Las punxes dels cactus son, en realitat, fulles modificades, i la part verda correspon a la tija carnosa. Foto: freestockcenter

En el cas de les Lithops (del grec: “lithos” -pedra- i “ops” -forma-) , només tenen a l’exterior un parell de fulles suculentes de 2 a 5 centímetres, amb aspecte de petites pedres, ja que a més tenen unes petites taques blanques a la superfície. Aquest aspecte de pedra també contribueix a que passin desapercebudes pels seus depredadors. Aquesta estratègia (confondre’s amb l’entorn) es coneix com a  cripsi.

Lithops en un test en diferents estadis de creixement. S’observen les dues fulles de cada planta. Foto: yellowcloud

En realitat, aquestes taques són zones translúcides, sense clorofil·la, perquè la llum pugui penetrar cap a la resta de la planta, que és plana i roman sota terra. Entre les dues fulles madures, trobem un teixit per on es dona el creixement del parell de fulles noves. Un cop les dues fulles noves han emergit del centre de la planta, les dues velles es marceixen i moren.

Tall longitudinal d’una Lithops. S’observa el teixit central per on creixeran les noves fulles, el teixit translúcid suculent, el teixit verd fotosintètic i el teixit translúcid per on entra la llum (epidermis superior). Foto: C T Johansson
REPRODUCCIÓ DE LES LITHOPS

Les Lithops es reprodueixen de manera asexual (esqueixos) i sexual (llavors). Tot i això, la reproducció per esqueixos només és possible si la planta s’ha dividit de maneral natural, de manera que si la tallem i plantem abans que s’hagi dividit, no es desenvoluparà com una nova planta. És per això que principalment la reproducció és mitjançant llavors, que produeix una flor molt vistosa que emergeix entre les dues fulles de la planta. Observa aquest time-lapse de 7 dies de la floració d’una Lithops:

El seu curiós aspecte, bellesa en època de floració i fàcil manteniment, han fet de les Lithops  una planta ornamental en cases i jardins. Si tens una i vols saber si li estàs donant les cures adequades, en aquesta pàgina trobaràs consells per el seu manteniment i reproducció.

Si encara vols saber més sobre Lithops i altres gèneres de plantes pedra, et recomanem aquest vídeo (en castellà).

PEU D’ELEFANT

Dioscorea elephantipes, coneguda com peu d’elefant, closca de tortuga o pa de Hottentot, és una planta enfiladissa de fulla caduca. La seva tija carnosa està parcialment enterrada, plena de fissures i coberta per una dura escorça. Això li dóna un aspecte rocós, similar a la pell d’un elefant o a la closca d’una tortuga, com el seu nom popular suggereix. A més, aquesta planta acumula en les seves reserves grans quantitats de midó, pel que també se la coneix com pa de Hottentot.

Tija de Dioscorea elephantipes a l’estiu. S’observen els brots secs al centre. Foto: Hectonichus

A l’hivern, apareixen brots verds amb flors grogues, que creixeran fins a morir a l’estiu, època de màxima aridesa (recordem que és de fulla caduca). En aquest moment la planta entra en un estat de latència o adormiment i pràcticament no tornarà a necessitar aigua fins a l’aparició dels següents brots.

Peu d’elefant a l’estiu. S’observen brots amb fulles a la part superior. Foto: Natalie Tapson

A diferència de les Lithops, el peu d’elefant pot arribar a un metre d’alçada i tres de circumferència, encara que el seu creixement és molt lent. Però igual que les Lithops, la seva forma tendeix a l’esfera. Això és perquè l’esfera és la forma geomètrica que tanca més volum oferint menor superfície a l’exterior. Amb això s’aconsegueix que la planta pugui créixer minimitzant la superfície de contacte amb l’aire, reduint així la pèrdua d’aigua per transpiració.

Si penses en la gran quantitat de formes aproximadament esfèriques que trobem en els éssers vius (ous, llavors, fruits, animals, etc.), possiblement es degui a aquesta raó: màxim volum (de reserves nutritives, de volum corporal) utilitzant una mínima superfície (menys transpiració, menys pèrdua de calor, menys superfície que oferir als depredadors…). Si vols aprofundir en el tema (i altres formes) es tracta d’una idea del desaparegut Jorge Wagensberg, que tracta en el seu llibre La rebel·lió de les formes i inspira una exposició permanent al CosmoCaixa de Barcelona.

FREDOLIA ARETIOIDES

Fraedolia aretioides passant desapercebuda en el sòl del Sàhara. Foto: Rafael Medina

Fredolia aretioides, que viu al nord del Sàhara, utilitza la mateixa estratègia que la planta peu d’elefant: una forma pràcticament esfèrica per evitar al màxim la pèrdua d’aigua. A diferència de l’anterior no té una escorça dura, i a diferència de Lithops, té més de dues fulles. La planta consta de multitud de tiges i fulles endurides i de creixement compacte. Aquestes fulles són d’un color verd-grisós, el que li dóna un aspecte més rocós, que la confón entre les roques  del desert.

AZORELLA COMPACTA

Azorella compacta, llareta o yareta, és l’única planta pedra de les que tractem aquí que no viu a les zones àrida d’Àfrica. Es distribueix per Sud-amèrica, concretament pels Andes, de 3.200 metres a 4.800 metres per sobre del nivell del mar. Està perfectament adaptada a la gran insolació que rep el sòl a aquesta altitud, que a més, a la Puna andina és negre o gris causa del seu origen volcànic. Això vol dir que arran de terra la temperatura de l’aire és un grau o dos superior a la temperatura ambient.

Yareta als Andes. Foto: Pedro Szekely

A la yareta, tot i ser d’una altra família i créixer en un ambient diferent que Fredolia, l’evolució l’ha dotat de la mateixa estratègia per evitar la pèrdua d’aigua: forma arrodonida, tiges compactes i fulles petites i endurides. Igual que les anteriors espècies que hem vist, també es reprodueix per llavors i les seves flors són groc-verdoses.

CONCLUSIÓ

Per acabar, podem concloure que tot i amb d’orígens diferents, l’evolució ha portat a totes aquestes plantes a solucions semblants a l’escassetat d’aigua, a suportar elevades insolacions i a evitar perdre temperatura durant la nit: dotant-les de formes pràcticament esfèriques per reduir la seva relació entre la superfície i volum. A més, aquesta adaptació es complementa amb la reducció del nombre o grandària de les fulles i l’acumulació d’aigua i substàncies nutritives al seu interior.

 

Foto de portada: ellenm1 (Flickr)

Anuncis

Comentaris / Comentarios / Comments:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.