La publicació d’aquesta setmana tracta sobre les serps, uns animals que des de l’antiguitat han provocat en l’ésser humà una antipatia molt intensa. Un dels principals motius pel qual les serps es troben tant arrelades al subconscient humà és per el perill que presenten degut a que moltes espècies presenten glàndules verinoses connectades a ullals especialitzats. Tot i que la majoria d’espècies són innòcues per l’ésser humà, això no treu que aquests animals posin els pèls de punta a més d’una persona.
Els ullals verinosos aparegueren com a una modificació de dents maxil·lars. Segons el grau d’especialització de la mandíbula i d’aquests ullals, les diferents espècies de serps es poden classificar en quatre grans grups.
ÀGLIF (absència de solcs):
Aquesta és la condició més primitiva, on les dents són sòlides, sense solcs ni ullals especialitzats en la injecció de verí. Aquesta dentició és la menys especialitzada, i es troba en molts grups de serps, des de les grans boes i pitons, com les primitives serps excavadores dins de l’infraordre Scolecophidia, i fins a algunes espècies de la gran família Colubridae. Les dents en aquest grups solen tenir totes la mateixa forma i generalment la mateixa mida. Normalment es sol associar aquesta dentició amb espècies no verinoses, tanmateix algunes serps àglifes si que presenten verí, tot i que normalment no solen ser mortals per l’ésser humà.
OPISTÒGLIF (solcs posteriors):
Aquestes serps posseeixen verí injectat mitjançant uns ullals especialitzats que es troben a la part posterior de la maxil·la, que apunten enrere i presenten uns solcs que canalitzen les toxines cap a la puntade la dent. Per a injectar correctament el verí aquestes serps es veuen obligades a moure la presa fins al fons de la boca, cosa difícil si la presa és de mida considerable.
Aquesta forma de dentició es troba entre diferents membres de la extensa família Colubridae, dins de la qual ha evolucionat dues vegades de manera independent.
Tot i que la majoria de serps opistòglifes són inofensives per l’ésser humà (ja que els ullals es troben molt enrere de la boca i no solen ser molt grans) algunes espècies poden arribar a ser mortals, com ara la “boomslang” (Dispholidus typus) i les colobres del gènere Thelotornis, ja que aquestes ataquen amb la boca molt oberta (fins a 170 graus d’obertura per a poder clavar amb fermesa els ullals verinosos) i produeixen unes hemotoxines molt potents contra les quals no s’ha desenvolupat encara cap antitoxina eficaç.Les hemotoxines són toxines que degraden els glòbuls vermells col·lapsant així el sistema circulatori, i provocant necrosi als teixits del voltant.
PROTERÒGLIF (solcs anteriors):
En aquestes espècies els ullals verinosos es troben davant en la boca i solen ser força curts.Per això aquestes serps han de pressionar momentàniament la mossegada per a injectar suficient quantitat de verí.
Aquest tipus de dentició és característica de la família Elapidae que inclou a les cobres i serps marines. Els membres d’aquesta família presenten verins principalment en forma de neurotoxina (toxines que inutilitzen al sistema nerviós), i es troben entre els més potents de tots els vertebrats.
A més, diferents elàpids del gènere Naja, se’ls coneix com a cobres escopidores, ja que han modificat els seus ullals els quals presenten uns orificis que disparen el verí al contraure els músculs de les glàndules verinoses.
SOLENÒGLIF (solcs en tub):
Aquesta és la forma més evolucionada i es troba exclusivament en la família Viperidae. En aquestes, el maxil·lar superior es troba reduït i serveix de suport a un únic parell d’ullals amb un conducte interior, els quals poden arribar a mesurar la meitat de la longitud del crani.
Aquesta és la forma més evolucionada i es troba exclusivament en la família Viperidae. En aquestes, el maxil·lar superior es troba reduït i serveix de suport a un únic parell d’ullals amb un conducte interior, els quals poden arribar a mesurar la meitat de la longitud del crani.Aquests ullals es troben normalment plegats sobre el sostre de la cavitat bucal, tot i que poden articular-se respecte a la resta del crani quan obren la boca fins a 180 graus per a mossegar. Això fa que clavin els ullals molt profundament i que injectin grans quantitats de verí, que tot i no ser tant potent com el de les serps proteroglifes, en gran quantitats pot ser mortal.
La taxonomia interna de les diferents famílies de serps es basa en multitud de caràcters anatòmics diferents. La classificació que aquí he presentat només fa referència a la forma de la seva dentició, i no està correlacionada directament amb les relacions evolutives entre els diferents grups. Per exemple, dins de la família Colubridae (família que inclou a dos terços de les serps actuals) trobem espècies amb denticions àglifes, opistòglifes i proteròglifes. Tot i així, la forma proteròglifa és característica de la família Elapidae, on també hi va evolucionar de forma independent.
Referències:
S’han consultat les següents fonts per a elaborar els continguts d’aquesta entrada:
- Foto de portada: Siddhesh Chafekar.
- http://hydrodictyon.eeb.uconn.edu/eebedia/images/b/b7/Snakedentition.pdf
- http://bugsinthenews.info/?p=1285
- http://biostor.org/reference/107209
- http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2205449/pdf/procrsmed00690-0099.pdf
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.
All you need is Biology 