Totes les entrades de Laia Barres Gonzalez

Flowers in the kitchen

Although flowers can be part of our diet, there are the plants parts less considered in gastronomy. Apart from providing color and beauty to our meals, flowers can enrich our diet with different nutrients and textures. In this post, we talk about what kind of flowers are used in different cultures kitchens and what benefits they can bring.

ROOT, STEM OR LEAVE EATING?

Maybe you have never asked yourself about what part of the plant you are eating when you consume a potato, a lettuce, a tomato or a sunflower seed but all cited vegetables are different plant organs with distinct properties and functions. Potatoes, carrots, sweet potatoes, beets and mandioques are roots or tubers and contribute our organism with many nutrients. One of the functions of the roots is to accumulate reserves for the leaves and flowers development, so these organs constitute a valuable source of high-energy carbohydrates and vitamins. On the other hand, the greenest and crispiest vegetables in our diet like lettuce, spinach and chard are leaves and its function is to do the photosynthesis. His contribution to our diet is very beneficial because they contain lots of fiber, vitamins and minerals. Following our plant tour we can continue with fruits, sometimes called vegetables such as tomatoes, zucchini, peppers, eggplants and beans. The fruits include highly rich nutrients because have their function is to accumulate nutrients for seed germination. They contain fiber, sugars, minerals and a large intake of vitamins. Finally, many also consume seeds and nuts, such as almonds, walnuts, pine nuts and peanuts. These feed us with beneficial fats and essential amino acids, fiber and vitamins.

There are other plants parts less frequently consumed, but all plant organs can have a profit! The stem or trunk is usually too fibrous and hard to eat although some species are made of trunk such as cinnamon (Cinnamomum verum).

And flowers? What role do they have in our diet? The showy and most ephemeral plants part have been used throughout history and cultures to feed us or their uses are limited to ornamentation?

EATING FLOWERS

In fact, we regularly consume flowers although perhaps we do not perceive. In the Mediterranean diet, one of the most popular vegetable is a flower: the artichoke (Cynara scolymus) is an inflorescence from which we only consume the basis of the floral bracts and the receptacle when it is not yet mature. Also capers (Capparis spinosa) are buds used in vinegar in the preparation of many Mediterranean dishes. When you eat broccoli or cauliflower (Brassica oleracea) you are also eating the immature flowers of these plants.

tàperes_flickr_PresidenciaRD
Capers buds to consume and an open caper flower. Source: PresidenciaRD by Flickr.

Another common flower in the Mediterranean, with a very special taste is Aphyllanthes monspeliensis. Its flowers are very sweet and is a delight to eat them while you walk through the countryside. Also elder flowers (Sambucus nigra) are used to prepare delicious and very aromatic bunyols at Spain. The elder flowers are anti-inflammatory, antiseptic and diuretic and they act against colds, fever and bronchitis.

In other cultures, the flowers are used for flavoring desserts and sweets. For example at Turkey and Iran, rose water (Rosa sp.) is used to make the famous lokum or Turkish delight.

lokam pinterest
Turkish delights aromatized with rose water. Source: Pinterest.

Other flowers used in infusion are hibiscus flowers (Hibiscus sabdariffa). Only sepals are used to prepare an iced tea with diuretic properties, very popular in Jamaica but also common in Mexico and other countries in Central America.

Hibiscus_sabdariffa_dried
Hibiscus dried sepals. Source: Commons Wikimedia.

The violet flower (Viola odorata) is also very sweet and aromatic. It is used to make a famous candy from Madrid, manufactured from 1915, with calming properties. Viola flowers can also be sued to make pies, jellies and ice cream.

caramelos morenisa.blogspot
Violet candies typical from Madrid. Source: morenisa.blogspot.com.

The zucchini flowers (Cucurbita pepo) after the stamens have been removed, are used in Italy for a very original pizzas. Similarly, in Greece and Turkey, they eat pumpkin flowers (Cucurbita maxima) batted or stuffed and fried. They are also used in Mexico to make quesadillas.

pizza-courgette_Gourmand Asia
Zucchini flowers pizza. Source: Gourmand Asia.

Flowers have been used at kitchen from Roman and Greeks time. They used flowers in salads, like mallow (Malva sylvestris), that has soothing and healing properties in infusion.

Flowers add color, texture and beauty to our meals while they can also provide taste contrasts, as they are not always sweet and soft. For example, cornflower (Centaurea cyanus) and nasturtium (Tropaeolum majus), both edible flowers have a spicy taste and borage (Borago officinalis) reminds cucumber and can be used in salads, soups or drinks. The chives flowers (Allium schoenoprasum) are often used to add a very special taste of garlic at salads and soups.

caputixna
Nasturtium flower. Source: David Goehring by Flickr.
Borago
Borage flower. Source: Commons Wikimedia.

Some spices come from flowers or organs flower. Saffron (Crocus sativa) is the female organ (style and stigma) of this species bloom, giving color and flavor to spanish paellas. Its cultivation is extremely delicate and expensive: 200 thousand of flowers or 600 thousand of pistils are needed to produce 1 kg of saffron. Spain is the world’s largest producer. Cloves (Syzygium aromaticum), originally from Indonesia, are in fact dried buds of a tree that can reach 12 m high. Its strong smell can help in producing a natural insecticide prepared with cloves infusioned with distilled water and alcohol.

safrà Pixabay
Saffron flowers with its typical red pistils. Source: pixabay.

Maybe not all the flowers mentioned are affordable but we encourage you to include flowers in your meals while learning more about plants cooking them.

REFERENCES

Graziano, X. 2010. Almanaqueo do Campo. Panda Books, Sao Paulo, Brasil.

Laia-anglès

Las flores al plato

Aunque pueden forman parte de nuestra dieta, las flores son la parte de las plantas más poco consideradas en gastronomía. A parte de aportar un toque de color y estética a nuestros platos, las flores enriquecen nuestra alimentación con nutrientes y texturas diferentes. En este artículo hablamos sobre las flores más utilizadas en la cocina en diferentes culturas y que beneficios nos pueden aportar.

¿COMER RAÍZ, TALLO O HOJA?

Quizás no te hayas planteado nunca que parte de la planta estás ingerindo cuando comes una patata, una lechuga, un tomate o una pipa pero todos los vegetales citados son órganos diferentes de las plantas con propiedades y funciones bien diferenciadas. Las patatas, zanahorias, moniatos, mandiocas y remolachas son raízes o tubérculos y aportan muchos nutrientes a nuestra dieta. Una de las funciones de las raíces es acumular reservas para el correcto desarrollo de hojas y flores, así estos órganos constituyen un gran aporte de glúcidos con gran valor energético y también vitaminas a nuestra dieta. Por otro lado, los vegetales más verdes y crujientes de nuestra alimentación como son lechugas, espinacas y acelgas son hojas y su función en la planta es la de hacer la fotosíntesis. Su contribución en la dieta es muy beneficiosa ya que incorporan un toque fresco, con mucha fibra, vitaminas y minerales. Siguiendo nuestro recorrido por la planta continuamos por los frutos, que normalmente llamamos frutas pero a veces también se les llama verduras como es el caso de los tomates, calabacines, pimientos, berenjenas o legumbres. Los frutos incorporan nutrientes altamente ricos a nuestro organismo ya que también tienen la función de acumular nutrientes para la germinación de las semillas. Contienen fibra, azúcares, minerales y vitaminas. Por último, también consumimos muchas semillas y frutos secos, como son por ejemplo las pipas, almendras, nueces, piñones y cacahuetes. Éstos nos nutren con grasas muy beneficiosas para nuestro organismo y también aminoácidos esenciales, fibras y vitaminas.

Existen otras partes de las plantas que consumimos con menos frecuencia, aunque ¡todos los órganos se aprovechan! El tallo o tronco suele ser una parte demasiado fibrosa y dura para consumir aunque en algunas plantas se usa como especie, por ejemplo es el caso de la canela (Cinnamomum verum).

¿Y las flores? ¿Qué papel juegan en nuestra dieta? Las partes más efímeras y llamativas de las plantas se han utilizado a lo largo de la historia y las culturas para alimentarnos o ¿sus usos se limitan a la ornamentación?

COMER FLORES

De hecho, consumimos flores de forma habitual aunque quizás no nos demos cuenta. En la dieta mediterránea una de las verduras más apreciadas es una flor: la alcachofa (Cynara scolymus), la cual se consume cuando todavía no está madura y no ha desarrollado los pétalos ni el polen, si se deja madurar aparecen en la parte interna. También las alcaparras (Capparis spinosa) son botones florales que se utilizan curtidas en vinagre en la elaboración de muchos platos de raíz mediterránea. Cuando comemos brócoli o coliflor (Brassica oleracea) también estamos comiendo las flores inmaduras de estas plantas.

tàperes_flickr_PresidenciaRD
Botones florales y flor abierta de la alcaparra. Fuente: PresidenciaRD vía Flickr.

Otra flor muy común en el Mediterráneo y que tiene un sabor bien especial es el junquillo (Aphyllanthes monspeliensis). Sus flores son muy dulces y es una delicia comérselas mientras se pasea por el campo. También las flores del saúco (Sambucus nigra) se utilizan para hacer unos buñuelos dulces bien aromáticos. Las flores de saúco tienen propiedades antiinflamatorias, diuréticas y antisépticas, van bien contra los resfriados, la fiebre y la bronquitis.

En otras culturas, las flores también se utilizan para aromatizar postres y dulces como en Irán y Turquía, donde se usa el agua de rosas (Rosa sp.) para confeccionar las famosas delicias turcas o lokum.

lokam pinterest
Delicias turcas aromatizadas con rosas. Fuente: pinterest.

Otra flor que se utiliza en infusión es la flor del hibisco (Hibiscus sabdariffa). Se utilizan solamente los sépalos y normalmente se hace un té helado con propiedades diuréticas muy popular en Jamaica, pero también habitual en México u otros países de Centro América.

Hibiscus_sabdariffa_dried
Sépalos de hibiscos secados. Fuente: Commons Wikimedia.

La flor de la violeta (Viola odorata) también es muy dulce y aromática. Se utiliza para hacer unos famosos caramelos madrileños que se fabrican desde 1915 y tienen diversas propiedades calmantes. También se pueden hacer pasteles, mermeladas y helado.

caramelos morenisa.blogspot
Caramelos de violeta típicos de Madrid. Fuente: morenisa.blogspot.com.

Las flores de calabacín (Cucurbita pepo), después de retirar los estambres, se usan en Italia para hacer unas pizzas bien originales. De forma parecida, en Grecia y Turquía se comen las flores de calabaza (Cucurbita maxima) rellenas o rebozadas y fritas. También se utilizan en México en la elaboración de quesadillas.

pizza-courgette_Gourmand Asia
Pizza de flores de calabacín. Fuente: Gourmand Asia.

El uso de flores no es cosa de la cocina moderna, ya griegos y romanos las comían en ensaladas, como por ejemplo la flor de malva (Malva sylvestris), con propiedades calmantes y cicatrizantes o en decocciones y infusiones para sanar.

Las flores, a parte de añadir un toque de color, textura y estética en el plato, también nos pueden aportar contrastes de sabores y es que no siempre las flores son dulces y suaves. Por ejemplo, las flores del aciano (Centaurea cyanus) y la capuchina (Tropaeolum majus), las dos comestibles, tienen un toque picante y la de la borraja (Borago officinalis) recuerda al pepino y se puede utilizar en ensaladas, sopas o bebidas. La flor del cebollino (Allium schoenoprasum) también se utiliza frecuentemente y aporta un sabor de ajo bien especial.

caputixna
Flor de la capuchina. Fuente: David Goehring vía Flickr.
Borago
Flor de la borraja. Fuente: Commons Wikimedia.

Algunas especias vienen de flores u órganos de las flores. El azafrán (Crocus sativa) es la parte femenina (pistilo y estigma) de la flor de esta especie, que aporta color y sabor a la paella y otros platos. Su cultivo es extremadamente delicado y costoso: se necesitan 200 mil flores o 600 mil pistilos para producir 1 kg de azafrán. España es el primer productor mundial de azafrán. El clavo de olor (Syzygium aromaticum), originario de Indonesia, es de hecho el botón floral de este árbol que puede alcanzar los 12 m de altura. Por su fuerte olor, se puede utilizar como insecticida natural haciendo una infusión con agua destilada y alcohol.

safrà Pixabay
Flores de azafrán con sus característicos pistilos rojos. Fuente: Pixabay.

Quizás no todas las flores que hemos citado están al alcance de tu mano pero te animamos a incorporar flores en tus platos y a aprender un poco más sobre las plantas mientras disfrutas cocinándolas.

REFERENCIAS

Graziano, X. 2010. Almanaqueo do Campo. Panda Books, Sao Paulo, Brasil.

Laia-castellà

Les flors al plat

Tot i que poden formar part de la nostra dieta, les flors són les parts de les plantes més poc considerades en gastronomia. A part d’aportar un toc de color i estètica als nostres àpats, les flors poden enriquir la nostra alimentació amb nutrients i textures diferents. En aquest article parlem sobre les flors més usades en la cuina de diferents cultures i quins beneficis ens poden portar.

MENJAR ARREL, TIJA O FULLA?

Potser no t’has plantejat mai quina part de la planta estàs ingerint quan menges una patata, un enciam, un tomàquet o una pipa però tots els vegetals citats són òrgans diferents de les plantes amb propietats i funcions ben diferenciades. Les patates, pastanagues, moniatos, mandioques i remolatxes són arrels o tubercles i aporten a la nostra dieta molts nutrients. Una de les funcions de les arrels és acumular reserves per al desenvolupament de les fulles i flors, així aquests òrgans constitueixen una gran aport de glúcids amb gran valor energètic i també vitamines. D’altra banda, els vegetals més verds i cruixents de la nostra dieta com són enciams, espinacs i bledes són fulles i la seva funció a la planta és la de fer la fotosíntesi. La seva contribució a la dieta és molt beneficiosa ja que ens aporten un toc fresc, amb molta fibra, vitamines i minerals. Seguint el nostre recorregut per la planta continuem pels fruits, que normalment anomenen fruites però a vegades també se’n diuen verdures com són els tomàquets, carbassons, pebrots, albergínies o llegums. Els fruits incorporen nutrients altament rics al nostre organisme ja que també tenen la funció d’acumular nutrients per a la germinació de les llavors. Contenen fibra, sucres, minerals i un gran aport de vitamines. I per últim, també consumim moltes llavors i fruits secs com són per exemple les pipes, ametlles, anous, pinyons i cacauets. Aquests ens nodreixen amb greixos molt beneficiosos per al nostre organisme i també aminoácids essencials, fibres i vitamines.

Hi ha altres parts de les plantes que consumin amb menys freqüència, tot i que tots els òrgans s’aprofiten! La tija o tronc sol ser una part massa fibrosa i dura per consumir tot i que en algunes plantes s’usa com a espècie, per exemple la canyella (Cinnamomum verum).

I les flors? Quin paper juguen a la nostra dieta? Les parts més efímeres i vistoses de les plantes s’han utilitzat al llarg de la història i les cultures per a alimentar-nos o els seus usos es limiten a l’ornamentació?

MENJAR FLORS

De fet, de manera habitual consumim flors tot i que potser no ens n’adonem. A la dieta mediterrània una de les verdures més apreciades és una flor: la carxofa (Cynara scolymus), una inflorescència  de la qual es consumeixen les bases de les bràctees i el receptacle floral quan encara no és madura. També les tàperes (Capparis spinosa) són botons florals que s’usen curtides en vinagre en l’elaboració de molts plats d’arrel mediterrània. Quan mengen bròcoli o coliflor (Brassica oleracea) també estem menjant les flors inmatures d’aquestes plantes.

tàperes_flickr_PresidenciaRD
Botó floral per a  consumir i flor oberta de la tàpera. Font: PresidenciaRD via Flickr.

Una altra flor molt comuna al mediterrani i que té un gust ben especial és la jonça (Aphyllanthes monspeliensis). Les seves flors són ben dolces i és una delícia menjar-ne mentre passeges pel camp. També les flors del saüc (Sambucus nigra) s’utilitzen a casa nostra per fer uns bunyols dolços deliciosos i ben aromàtics. Les flors de saüc tenen propietats antiinflamatòries, diürètiques i antisèptiques, van bé contra els refredats, la febre i la bronquitis.

En d’altres cultures, les flors s’usen per aromatitzar postres i dolços com és a Iran i Turquia, on s’utilitza l’aigua de roses (Rosa sp.) per confeccionar les famoses delícies turques o lokum.

lokam pinterest
Delícies turques aromatitzades amb roses. Font: pinterest.

Un altre flor que s’utilitza en infusió és la flor de l’hibisc (Hibiscus sabdariffa). S’usen només els sèpals i normalment se’n fa un té gelat amb propietats  diürètiques molt popular a Jamaica però també habitual a Mèxic o altres països de Centre Amèrica.

Hibiscus_sabdariffa_dried
Sèpals assecats d’hibisc. Font: Commons Wikimedia.

La flor de la violeta (Viola odorata) també és ben dolça i aromàtica. S’utilitza per fer uns famosos caramels madrilenys que es fabriquen des del 1915 i tenen diverses propietats calmants. També se’n poden fer pastissos, gelees i gelat.

caramelos morenisa.blogspot
Caramels de violeta típics de Madrid. Font: morenisa.blogspot.com.

Les flors de carbassó (Cucurbita pepo), després de retirar-ne els estams, s’utilitzen a Itàlia per fer unes pizzes ben originals. De manera semblant, a Grècia i Turquia es mengen les flors de carbassa (Cucurbita maxima) farcides o arrebossades i fregides. També s’empreen a Mèxic en l’elaboració de quesadillas.

pizza-courgette_Gourmand Asia
Pizza de flors de carbassó. Font: Gourmand Asia.

L’ús de flors no és cosa de la cuina moderna, ja grecs i romans n’utilitzaven en amanides, com per exemple la flor de la malva (Malva sylvestris), amb propietats calmants i cicatritzants o en decoccions i infusions per guarir-se. Fins i tot a l’Odissea parlen de l’ús de la flor de lotus (Nelumbo nucifera) a la cuina.

Les flors, a part d’afegir un toc de color, textura i estètica al plat també ens poden aportar contrastos de gustos i és que no sempre les flors són dolces i suaus. Per exemple les flors del blavet (Centaurea cyanus) i la caputxina (Tropaeolum majus), totes dues comestibles, tenen un toc picant i la de la borratja (Borago officinalis) recorda al cogombre i es pot utilitzar en amanides, sopes o begudes. La flor del porradell (Allium schoenoprasum) també s’utilitza sovint i aporta un gust d’all ben especial.

caputixna
Flor de la caputxina. Font: David Goehring via Flickr.
Borago
Flor de la borratja. Font:Commons Wikimedia.

Algunes espècies venen de flors o òrgans de les flors. El safrà (Crocus sativa) és la part femenina (pistil i estigmes) de la flor d’aquesta espècie, que aporta color i gust a la paella i altres plats. El seu cultiu és extremadament delicat i costós: es necessiten 200 mil flors o 600 mil pistils per produir 1 kg de safrà. Espanya n’és el primer productor mundial. El clau d’olor (Syzygium aromaticum), originari d’Indonesia, és de fet el botó floral sec d’aquest arbre que pot arribar a fer 12 m d’alçada. Pel seu olor tant fort, es pot utilitzar com a insecticida  natural fent-ne una infusió amb aigua destil·lada i alcohol.

safrà Pixabay
Flors del safrà amb els seus característics pistils vermells. Font: Pixabay.

Potser no totes les flors que em citat estan a l’abast de la mà però us animem a incorporar flors als vostres plats i aprendre una mica més sobre les plantes tot i gaudint cuinant-les.

REFERÈNCIES

Graziano, X. 2010. Almanaqueo do Campo. Panda Books, Sao Paulo, Brasil.

Laia-català

Islands as natural laboratories for evolution

Islands are natural laboratories where we can study evolution in vivo. Whether from volcanic or continental origin, the fact that islands being isolated from the mainland by the sea makes that island biota present spectacular adaptations, sometimes originating giant or dwarf species in comparison with their mainland relatives. In this article, we describe the evolutionary mechanisms behind this phenomenon and talk about some striking examples.

Islands can have a volcanic origin, involving the emergence of virgin lands that will be colonized involving new adaptations to the new conditions. Islands can also have a continental origin, involving the separation of the mainland by tectonic processes and isolation of fauna and flora before connected.

hawai_steve-juverston_flickr
Volcanic conus aspect in Hawaii. Source: Steve Juverston, via Flickr.

EVOLUTION MECHANISMS ACTING IN ISLANDS

Generation of new species caused by the emergence of a geographic barrier, such as the emergence of a range, changes in sea level or emergence of new islands by tectonic movements is a process known as allopatric speciation and is the main process acting on islands. We can described two kinds of allopatric speciation:

  1. Vicariant speciation: when two populations are separated by a geographic barrier, for example when a piece of land separated from the mainland. An example is the island of Madagascar, that when separated from Africa left the biota of the island isolated from the continent by the sea.
  2. Peripatric speciation: a new population establishes and gets isolated in a new environment by a very small number of individuals from a larger population. This is the case of the colonization of a sterile land, such as oceanic islands. In this case, the individuals that colonize the new environment may not represent the genetic pool of the original population and with time and reproductive isolation; may originate a new species (founder effect).

The great British naturalist and creator of the theory of evolution, Charles Darwin, insipirated on their findings into the volcanic archipelago of the Galapagos to develop his great theory, paradigm of modern science.

Oceanic islands are formed by exploding volcanoes or movements of the mid-ocean ridge. Due to this volcanic activity, groups of islands are formed, each island having its own history, climate, topography and geology. This creates a perfect scenário to observe how evolution works because each population reaching a new island is affected by different environmental pressures and may never come in contact again with other islands populations, forming unique species, endemic to each island. Many naturalists and scientists have studied the evolution in vivo in volcanic origin archipelagos such as the Hawaiian Islands, Seychelles, Mascarene Islands, Juan Fernandez archipelago or Canary Islands. One of the last islands appeared in the Atlantic Ocean is the Suerty Island, emerged at 1963 30 km southwards of Iceland. Since then, life advent has been studied to understand ecological and evolutionary mechanisms acting in island colonization.

surtsey_eruption_1963_wikimedia
Suerty Island in eruption, in the south of Island. Source: Wikimedia.

ISLANDS ADAPTATIONS: GIGANTISM AND WOODINESS

Often oceanic islands, present no predators and this triggers the appearance of very curious adaptations. One of the most surprising processes is gigantism in animals or woodiness acquisition in plants.

Woodiness acquisition in islands by herbaceous plants on the continent has been documented in several families and islands around the world. The cause of this phenomenon would be the absence of herbivores and competitors in sterile islands, which would allow developing a greater height willing to reach sunlight.

For example, in Hawaii we found the alliance of the Hawaiian silverswords. It comprises 28 species in three genus (Argyroxiphium, Dubautia and Wilkesia), all woody members of the Asteraceae family or sunflowers. Their closest relatives are perennial herbs in North America.

hawai
Hawaiian silversword aspect from Argyroxiphium genus (left) and their closest relatives in mainland (right), from Raillardella genus. Source: Wikimedia.

In the Canary Islands, there are many examples of this phenomenon. Echium genus of Boraginaceae or borage and forget-me-not family contains about 60 species, of which 27 are located in different islands of volcanic origin in the Macaronesia (Canary Islands, Madeira and Cape Verde). Almost all members of this genus found in Macaronesia are bushes, forming an inflorescence that can reach up to three meters high, being the symbol of the Teide National Park (called tajinastes) while his nearby relatives are Eurasians herbs such as blueweed (Echium vulgare).

echium
Echium wildpretii (left) in Tenerife and one of its closest relative from mainland (Echium vulgare) on the right. Source: Wikimedia.

Also in the Macaronesia, we find another example in the Euphorbiaceae family. Euphorbia mellifera, endemic to the Canary Islands and Madeira and E. stygiana endemic to Azores are endangered or critically endangered trees according to the IUCN, which can grow up to 15 meters high, being part of the laurisilva vegetation, a subtropical humid forest typical from Macaronesia. Their nearest relatives are Mediterranean herbaceous species.

euphorbia
Euphorbia mellifera in Maderia (left) and one of his closest relatives from the Mediterraneum basin (right, E. palustris). Source: left Laia Barres González and right Wikimedia.

In the animal kingdom, we also find peculiar adaptations. Herbivorous inhabiting islands usually have no predators or competitors, triggering appearance of larger species than in the mainland, where large carnivores avoid this characteristics incompatibles with hiding or escaping.

One of the most famous examples of island gigantism are the Galapagos giant tortoises (Chelonoidis nigra complex), including about 10 different species, many endemic to a single island of the archipelago. This turtles are the most long-lived and largest in the world. They can reach two meters in length and 450 kg in weight and can live more than 100 years.

galapagos_geochelone_nigra_porteri_wikipedia
Galapagos giant tourtle. Source: Wikipedia.

Also among the reptiles, there are the Gallotia giant lizards of the Canary Islands. There are several single island endemic species: G. auaritae in La Palma, believed extinct until the discovery of several individuals in 2007, G. bravoana in La Gomera, G. intermedia in Tenerife, G. simonyi in El Hierro and G. stehlini in Gran Canaria, among others. Among the giant lizards of the Canary Islands there is the extinct Gallotia goliath, reaching up to 1 m length and currently being included in the G. simony circumscription.

gran-canaria-gallotia-stehlini_flickr_el-coleccionista-de-instantes-fotografia-video
Gallotia stehlini in Gran Canaria. Source: El coleccionista de instantes Fotografía & Vídeo via Flickr.

Another example is Flores island in Indonesia, where we found a giant rat (Papagomys armandvillei) doubling the common rat in size. Interestingly, hominid fossils having experiences the contrary process were also found in this island, since it was dwarf primate compared to the Homo sapiens current size. It is Homo floresiensis, who was only 1 meter tall and weighed 25 kg. It became extinct about 50,000 years and coexisted with Homo sapiens.

giant-rat_pinterest
Giant rat (Papagomys armandvillei) from Flores. Source: Wikimedia.

Dwarfism is another evolutionary process that may occur on islands caused by the lack of resources in some islands, compared to mainland.

Unfortunately, islands holds a peculiar and unique biota that is suffering from of exploitation and extinction. The islands conservation biology helps to understand and preserve this natural heritage so rich and unique.

Laia-anglès

REFERENCES

Barahona, F.; Evans, S. E.; Mateo, J.A.; García-Márquez, M. & López-Jurado, L.F. 2000. Endemism, gigantism and extinction in island lizards: the genus Gallotia on the Canary Islands. Journal of Zoology 250: 373-388.

Böhle, U.R., Hilger, H.H. & Martin, W.F. 2001. Island colonization and evolution of the insular woody habit in Echium L. (Boraginaceae). Proceedings of the National Academy of Sciences 93: 11740-11745.

Carlquist, S.J. 1974. Island biology. New York: Columbia University Press.

 Foster, J.B. 1964. The evolution of mammals on islands. Nature 202: 234–235.

Whittaker, R.J. & Fernández-Palacios, J.M. 2007. Island biogeography: ecology, evolution, and conservation, 2nd edn. Oxford University Press, Oxford.

Las islas como laboratorio de la evolución

Las islas son laboratorios naturales donde estudiar la evolución en vivo. Ya sean de origen volcánico o continental están aisladas del continente por el mar y esto provoca que muchos de los seres vivos que viven en islas presenten adaptaciones espectaculares, a veces originándose especies gigantes o enanas en comparación con sus congéneres continentales. En este artículo, describimos cuáles son los mecanismos evolutivos que explican este fenómeno y ponemos algunos ejemplos sorprendentes.

El origen de las islas puede ser volcánico, implicando la aparición de tierras vírgenes las cuales que pueden ser colonizadas por unos pocos individuos y producirse nuevas adaptaciones a las nuevas condiciones, o bien continental, implicando la separación del continente por procesos tectónicos, con lo que la fauna y flora antes conectada, queda aislada y acaba diferenciándose con el paso de las generaciones.

hawai_steve-juverston_flickr
Aspecto de un cono volcánico en Hawaii. Fuente: Steve Juverston, vía Flickr.

MECANISMOS EVOLUTIVOS QUE ACTÚAN EN ISLAS

La generación de nuevas especies provocada por la aparición de una barrera geográfica, como puede ser la aparición de una cordillera, cambios en el nivel del mar o la creación de nuevas islas por movimientos tectónicos, se denomina especiación alopátrica y es el principal proceso que actúa en islas. Puede ser de dos tipos:

  1. Especiación vicariante: cuando dos poblaciones de la misma especie son separadas en nuestro caso por separación de un pedazo de tierra del continente. Un ejemplo de este caso es la isla de Madagascar, que cuando se separó del continente africano dejó la biota de la isla desconectada de la del continente por el mar.
  1. Especiación peripátrica: cuando una pequeña población de una especie se separa de la población original por la aparición de una barrera geográfica. Es el caso de la colonización de una tierra virgen como son las islas oceánicas. En este caso, los individuos que colonizan el nuevo ambiente pueden no representar el acervo genético de la especie ancestral y con el paso del tiempo y el aislamiento reproductivo, originarse una especie nueva en lo que se denomina efecto fundador.

El gran naturalista británico y creador de la teoría de la evolución, Charles Darwin, se inspiró en el archipiélago de origen volcánico de las islas Galápagos para desarrollar su gran teoría, paradigma de la ciencia actual.

Las islas oceánicas se forman por explosión de volcanes submarinos o movimientos de la dorsal oceánica. Debido a la actividad volcánica, se forman conjuntos de archipiélagos, donde cada isla tiene su propia historia, con un clima, relieve y geología diferenciados. Esto crea un escenario perfecto para observar cómo funciona la evolución, ya que cada población que llega a una nueva isla se ve afectada por presiones ecológicas diferentes y quizás nunca más entrará en contacto con las poblaciones de otras islas, formándose especies únicas, endémicas de cada isla.

Muchos naturalistas y científicos han estudiado la evolución en vivo en archipiélagos de estas características, como las islas de Hawái, Seychelles, Islas Mascareñas, archipiélago de Juan Fernández o nuestras Islas Canarias. Una de las últimas islas aparecidas en el océano Atlántico es la isla de Suerty que se formó en 1963, 30 km al sur de Islandia y desde entonces la llegada de vida hay sido documentada y estudiada para comprender una poco más los mecanismos ecológicos y evolutivos que actúan.

surtsey_eruption_1963_wikimedia
Isla de Suerty en erupción, en el Sud de Islándia. Fuente: Wikimedia.

ADAPTACIONES EN ISLAS: GIGANTISMO Y LEÑOSIDAD

Muchas veces, las islas oceánicas, al ser vírgenes, no tienen depredadores y esto desencadena la aparición de adaptaciones curiosas. Uno de los procesos más sorprendentes es el gigantismo, en animales o adquisición de condición leñosa, en plantas.

La adquisición de leño en islas por parte de plantas herbáceas en el continente ha sido bastante documentado en varias familias y archipiélagos de todo el mundo. La causa de este fenómeno sería la ausencia de herbívoros y competidores en islas, que permite un desarrollo mayor en altura en la búsqueda de luz.

Por ejemplo, en Hawái encontramos la alianza de las espadas plateadas. Comprende 28 especies en tres géneros (Argyroxiphium, Dubautia y Wilkesia), todos miembros leñosos de la familia de los girasoles o Asteraceae. Sus parientes más cercanos son hierbas perennes de Norte América.

hawai
Aspecto de una espada plateada del género Argyroxiphium (izquierda) y sus parientes más cercanos en el continente (derecha), del género Raillardella. Fuente: Wikimedia.

En las Islas Canarias encontramos muchos ejemplos de este fenómeno. El género Echium de la familia de las borrajas o Boraginaceae, contiene unas 60 especies, de las cuales 27 se encuentran en diferentes archipiélagos de origen volcánico de la Macaronesia (Canarias, Madeira y Cabo Verde). Casi todos los miembros de este género que encontramos en la Macaronesia son arbustos, que forman una inflorescencia que puede llegar hasta los 3 m de altura y son el símbolo del Parque Natural del Teide (los conocidos tajinastes), mientras que sus parientes más cercanos, euroasiáticos, son hierbas, como por ejemplo la lengua de vaca (Echium vulgare).

echium
Aspecto de un tajinaste rojo (izquierda) en Tenerife y su pariente continental (Echium vulgare) a la derecha. Fuente: Wikimedia.

También en la Macaronesia, encontramos otro ejemplo dentro de la familia de las Euphorbiaceae o lechetreznas. Es el caso de las especies Euphorbia mellifera, endémica de Canarias y Madeira y E. stygiana, endémica de Azores. Se trata de árboles en peligro de extinción o críticamente amenazados, según la IUCN, que pueden llegar a medir hasta 15 m de altura y que forman parte de la vegetación de laurisilva, el bosque subtropical húmedo típico macaronésico. Sus ancestros más cercanos son plantas herbáceas del Mediterráneo.

euphorbia
Euphorbia mellifera en Maderia y uno de sus parientes más cercano herbáceo del Mediterráneo (derecha, E. palustris). Fuente: izquierda Laia Barres González y derecha Wikimedia.

Dentro del reino de los animales, también encontramos adaptaciones peculiares en islas. Los animales herbívoros que habitan islas no suelen tener grandes depredadores ni competidores y esto facilita que aparezcan especies de mayor tamaño que en el continente, donde la presencia de grandes carnívoros evitaría la aparición de este tipo de características por la incompatibilidad con esconderse o huir de la presa.

Uno de los ejemplos más famosos de gigantismo insular es el caso de las tortugas gigantes de las Galápagos (complejo Chelonoidis nigra), que engloba 10 especies diferentes, muchas endémicas de una única isla del archipiélago. Son las tortugas más grandes y longevas del mundo. Pueden llegar a los 2 m de largo y los 450 kg de peso y pueden vivir más de 100 años.

galapagos_geochelone_nigra_porteri_wikipedia
Tortuga gigante de las Galápagos. Fuente: Wikipedia.

Entre los reptiles, está el caso de los lagartos gigantes del género Gallotia de las Islas Canarias. Son varias especies endémicas de cada una de las islas: G. auaritae de La Palma, que se creía extinta hasta el descubrimiento de varios individuos en 2007, G. bravoana de La Gomera, G. intermedia de Tenerife, G. simonyi de El Hierro y G. stehlini de Gran Canaria, entre otros. Entre los lagartos gigantes de Canarias está el extinto Gallotia goliath, que podía llegar hasta 1 m de largo y del que actualmente se piensa que se incluye dentro de la circunscripción de G. simony.

gran-canaria-gallotia-stehlini_flickr_el-coleccionista-de-instantes-fotografia-video
Gallotia stehlini de Gran Canaria. Fuente: El coleccionista de instantes Fotografía & Vídeo vía Flickr.

Otro ejemplo lo encontramos en la isla de Flores, en Indonesia, donde existe una especie de rata gigante (Papagomys armandvillei) que llega a doblar en tamaño a la rata común. Curiosamente, en esta isla se encontraron también fósiles de un homínido que experimentó el proceso contrario, ya que se trataba de primates enanos en comparación con las medidas actuales del ser humano. Se trata del Homo floresiensis, que sólo hacía 1 m de altura y pesaba 25 kg. Se extinguió hace unos 50000 años y convivió con el Homo sapiens.

giant-rat_pinterest
Rata gigante (Papagomys armandvillei) de la isla de Flores. Fuente: Wikimedia.

El enanismo es otro de los procesos evolutivos que se pueden dar en islas. Provocado por la ausencia de recursos en algunas islas, en comparación al continente de donde provienen las poblaciones originales.

Desgraciadamente, las islas, por albergar una biota tan peculiar y exclusiva, son también testigos de muchos casos de sobreexplotación y extinción de especies. La biología de la conservación en islas nos ayuda a entender y conservar este patrimonio natural tan rico y único.

Laia-castellà

REFERENCIAS

Barahona, F.; Evans, S. E.; Mateo, J.A.; García-Márquez, M. & López-Jurado, L.F. 2000. Endemism, gigantism and extinction in island lizards: the genus Gallotia on the Canary Islands. Journal of Zoology 250: 373-388.

Böhle, U.R., Hilger, H.H. & Martin, W.F. 2001. Island colonization and evolution of the insular woody habit in Echium L. (Boraginaceae). Proceedings of the National Academy of Sciences 93: 11740-11745.

Carlquist, S.J. 1974. Island biology. New York: Columbia University Press.

 Foster, J.B. 1964. The evolution of mammals on islands. Nature 202: 234–235.

Whittaker, R.J. & Fernández-Palacios, J.M. 2007. Island biogeography: ecology, evolution, and conservation, 2nd edn. Oxford University Press, Oxford.

Les illes com a laboratori de l’evolució

Les illes són laboratoris naturals on estudiar l’evolució en viu. Ja siguin d’origen volcànic o continental, el fet d’estar aïllades del continent pel mar fa que molts dels éssers vius que s’hi desenvolupen presentin adaptacions espectaculars, de vegades originant-se espècies gegants o nanes en comparació amb els seus congèneres continentals. En aquest article, descrivim quins són els mecanismes evolutius que expliquen aquest fenomen i posem alguns exemples ben sorprenents.

L’origen de les illes pot ser volcànic, que implica l’aparició de terres verges les quals que poden ser colonitzades per uns pocs individus i produir-se noves adaptacions a les noves condicions, o bé continental, que implica la separació del continent per processos tectònics, amb el que la fauna i flora abans connectada, s’aïlla i acaba diferenciant-se amb els pas de les generacions.

hawai_steve-juverston_flickr
Aspecte d’un con volcànic a Hawaii. Font: Steve Juverston, via Flickr.

MECANISMES EVOLUTIUS QUE ACTUEN EN ILLES

La generació de noves espècies provocada per l’aparició d’una barrera geogràfica, com pot ser l’aparició d’una serralada, canvis en el nivell del mar o creació de noves illes per moviments tectònics, s’anomena especiació al·lopàtrica i és el principal procés que actua en illes. Pot ser de dos tipus:

  1. Especiació vicariant: quan dues poblacions de la mateixa espècie són separades en el nostre cas per separació d’un tros de terra del continent. Un exemple d’aquest cas és l’illa de Madagascar, que quan es va separar del continent africà va deixar la biota de l’illa desconnectada de la del continent pel mar.
  1. Especiació peripàtrica: quan una petita població d’una espècie es separa de la població original per l’aparició d’una barrera geogràfica. És el cas de la colonització d’una terra verge com són les illes oceàniques. En aquest cas, els individus que colonitzen el nou ambient poden no representar l’espècie ancestral i amb el pas del temps i l’aïllament reproductiu, originar-se una espècie nova pel que s’anomena efecte fundador.

El gran naturalista britànic i creador de la teoria de l’evolució, Charles Darwin, va inspirar-se en les seves troballes a l’arxipèlag d’origen volcànic de les illes Galàpagos, per desenvolupar la seva gran teoria, paradigma de la ciència actual.

Les illes oceàniques es formen per explosió de volcans submarins o moviments de la dorsal oceànica. Degut a l’activitat volcànica, es formen conjunts d’arxipèlags, on cada illa té una història pròpia, amb un clima, relleu i geologia diferenciat. Això crea un escenari perfecte per observar com funciona l’evolució, ja que cada població que arriba a una nova illa es veu afectada per pressions ecològiques diferents i potser mai més entrarà en contacte amb les poblacions d’altres illes, formant-se espècies úniques, endèmiques de cada illa. Molts naturalistes i científics han estudiat l’evolució en viu en arxipèlags d’aquestes característiques, com les illes de Hawaii, Seychelles, Illes Mascarenyes, arxipèlag de Juan Fernández o les nostres Illes Canàries. Una de les últimes illes aparegudes a l’oceà Atlàntic és l’illa de Suerty que es va formar l’any 1963 30 km al sud d’Islàndia i des de llavors l’arribada de vida hi ha estat documentada i estudiada per comprendre una mica més els mecanismes ecològics i evolutius que hi actuen.

surtsey_eruption_1963_wikimedia
Illa de Suerty en erupció, al Sud d’Islàndia. Font: Wikimedia

ADAPTACIONS EN ILLES: GIGANTISME I LLENYOSITAT

Moltes vegades, les illes oceàniques, al ser verges, no tenen depredadors i això desencadena l’aparició d’adaptacions ben curioses. Un dels processos més sorprenents és el gigantisme, en animals o adquisició de condició llenyosa, en plantes.

L’adquisició de llenyositat en illes per part de plantes herbàcies al continent ha estat força documentat en diverses famílies i arxipèlags d’arreu del món. La causa d’aquest fenomen seria l’absència d’herbívors i competidors en illes, que permetria un desenvolupament major en alçada en la busca de llum.

Per exemple, a Hawaii trobem l’exemple de l’aliança de les espases platejades de Hawaii. Compren 28 espècies en tres gèneres (Argyroxiphium, Dubautia i Wilkesia), tots membres llenyosos de la família dels gira-sols o Asteraceae. Els seus parents més propers són herbes perennes de Nord Amèrica.

hawai
Aspecte d’una espasa platejada del gènere Argyroxiphium (esquerra) i els seus parents més proers al continent (dreta), del gènere Raillardella. Font: Wikimedia.

A les Illes Canàries trobem molts exemples d’aquest fenomen. El gènere Echium de la família de les borratges o Boraginaceae, conté unes 60 espècies, de les quals 27 es troben a diferents arxipèlags d’origen volcànic de la Macaronèsia (Canàries, Madeira i Cap Verd). Gairebé tots els membres d’aquest gènere que trobem a la Macaronesia són arbusts, que formen una inflorescència que pot arribar fins als 3 m d’alçada i són el símbol del Parc Natural del Teide (els coneguts tajinastes), mentre que els seus parents més propers, euroasiàtics, són herbes, com per exemple la llengua de bou (Echium vulgare).

echium
Aspecte d’un tajinaste vermell (esquerra) a Tenerife i els seu parent continental (Echium vulgare) a la dreta. Font: Wikimedia.

També a la Macaronèsia, trobem un un altre exemple dins la família de les Euphorbiaceae o lleterasses. És el cas de les espècies Euphorbia mellifera, endèmica de Canàries i Madeira i E. stygiana, endèmica de Azores. Es tracta d’arbres en perill d’extinció o críticament amenaçats, segons la IUCN, que poden arribar a fer fins a 15 m d’alçada i que formen part de la vegetació de laurisilva, el bosc subtropical humit típic macaronèsic. Els seus ancestres més propers són plantes herbàcies del Mediterrani.

euphorbia
Euphorbia mellifera a Maderia (esquerra) i un dels seus parents més propers herbàcies del Mediterrani (dreta, E. palustris). Font: esquerra Laia Barres González i dreta Wikimedia.

Dins el regne dels animals, també trobem adaptacions peculiars en illes Els animals herbívors que habiten illes no solen tenir grans depredadors ni competidors i això facilita que apareguin espècies de dimensions més grans que al continent, on la presència de grans carnívors evitaria l’aparició d’aquest tipus de característiques per la incompatibilitat amb amagar-se o fugir de la presa.

Un dels exemples més famosos de gigantisme insular és el cas de les tortugues gegants de les Galàpagos (complex Chelonoidis nigra), que engloba unes 10 espècies diferents, moltes endèmiques de una única illa de l’arxipèlag. Són les tortugues més grans i longeves del món. Poden arribar als 2 m de llarg i als 450 kg de pes i poden viure més de 100 anys.

galapagos_geochelone_nigra_porteri_wikipedia
Tortuga gegant de les Galàpagos. Font: Wikipedia.

D’entre els rèptils, també hi ha el cas dels llangardaixos gegants del gènere Gallotia de les Illes Canàries. Són diverses espècies endèmiques de cada una de les illes: G. auaritae de La Palma, que es creia extinta fins el descobriment de diversos individus l’any 2007, G. bravoana de La Gomera, G. intermedia de Tenerife, G. simonyi d’El Hierro i G. stehlini de Gran Canaria, d’entre d’altres. D’entre els llangardaixos gegants de les Canàries hi ha l’extint Gallotia goliath, que podia arribar fins a 1 m de llarg i del qual actualment es pensa que s’inclou dins la circumscripció de G. simony.

gran-canaria-gallotia-stehlini_flickr_el-coleccionista-de-instantes-fotografia-video
Gallotia stehlini de Gran Canaria. Font: El coleccionista de instantes Fotografía & Vídeo via Flickr.

Un altre exemple el trobem a l’illa de Flores, a Indonèsia, on existeix una espècie de rata gegant (Papagomys armandvillei) que arriba a fer el doble que una rata comú. Curiosament, en aquesta illa es van trobar fòssils d’un homínid que va experimentar el procés contrari, ja que es tractava de primats enans, en comparació amb les mides actuals del ser humà. Es tracta de l’Homo floresiensis, que només feia 1 m d’alçada i pesava 25 kg. Es va extingir fa uns 50000 anys i va conviure amb l’Homo sapiens.

giant-rat_pinterest
Rata gegant (Papagomys armandvillei) de l’illa de Flores. Font: Wikimedia.

El nanisme és un altre dels processos evolutius que es poden donar en illes. Provocat per l’absència de recursos en algunes illes, en comparació al continent d’on provenen les poblacions originals.

Malauradament, les illes, per albergar una biota tan peculiar i exclusiva, són també testimonis de molts casos de sobreexplotació i extinció d’espècies. La biologia de la conservació en illes ens ajuda a entendre i conservar aquest patrimoni natural tan ric i únic.

Laia-català

REFERÈNCIES

Barahona, F.; Evans, S. E.; Mateo, J.A.; García-Márquez, M. & López-Jurado, L.F. 2000. Endemism, gigantism and extinction in island lizards: the genus Gallotia on the Canary Islands. Journal of Zoology 250: 373-388.

Böhle, U.R., Hilger, H.H. & Martin, W.F. 2001. Island colonization and evolution of the insular woody habit in Echium L. (Boraginaceae). Proceedings of the National Academy of Sciences 93: 11740-11745.

Carlquist, S.J. 1974. Island biology. New York: Columbia University Press.

Foster, J.B. 1964. The evolution of mammals on islands. Nature 202: 234–235.

Whittaker, R.J. & Fernández-Palacios, J.M. 2007. Island biogeography: ecology, evolution, and conservation, 2nd edn. Oxford University Press, Oxford.

Epiphytes, plants that do not need soil

We often hear that epiphytes plants live on the air and it really seems like this, because they don’t nearly need soil to develop. They grow on trunks taking advantage of his height in search of the source of energy much wanted in tropical forests: the sun. In this article we describe epiphytes adaptations and the most common epiphytic groups of these amazing plants.

Epiphytes adaptations

The epiphytes live on other plants without parasitize them or damaging any of its organs or functions. Epiphytes take advantage of other plants structures as physical support to grow into the shaded forest canopy, using the trunks and branches of older trees to reach more height and catch the sunlight. Epiphytes never touch the ground; they are adapted to live on the air!

cactaceae-bromeliaceae-epifites-min
Epiphytic plants including Cactaceae, Bromeliaceae and ferns growink on a trunk. Source: Barres Fotonatura.

They have amazing adaptations as a result of this habit, such as:

• The ability to capture water and nutrients from the air, the rain and the small amount of soil or organic debris that may remain in the trees trunk where they root.

• Their roots are much more adapted to anchor to the trunks that to absorve water and nutrients.

• Frequently, they develop structures to accumulate moisture.

Although epiphyte plants depend on its host to obtain their nutrients, sometimes they grow so much that overload their host and end up killing their support. This is the case of some Ficus (Moraceae), called “strangler fig” that develop aerial roots around other trees without letting them grow.

375px-strangler_fig_inside-min
Hollow structure left by a stranges fig after killing its hoste. Source: Wikipedia.

Thanks to the epiphytes contribution we can say that tropical rain forest is organized in a vertical gradient along the trees trunks, where we find organism diversity organized according to their distance to the ground. Epiphytes are largely responsible for the extremely rich biodiversity that makes tropical rainforests the most complex ecosystems on Earth. Besides providing different layers of vegetation along height, epiphytes provide shelter and nutrients to different insects and amphibians; who use water stored in the epiphytes leaves as a shelter or nest in the refuge generated in the middle of the trunk.

bromelia-aigua-otavio-nogueiraccommons-min
Water accumulated on a Bromeliad. Source: Otávio Nogueira, Creative Commons.

Epiphytes are found mostly in tropical rainforests, where dozens epiphytes have recorded on a single tree. However, in temperate climates or even deserts we can also found  drought tolerant epiphytic species.

Epiphytes diversity

Currently, approximately 25,000 species are epiphytes. Most common and known epiphytes are Bromeliaceae and Orchidaceae families and ferns. Epiphytism has appeared several times throughout evolution and we found examples in other tropical spermatophytes (plants with seed and trunk) like Ericaceae, Gesneriaceae, Melastomataceae, Moraceae and Piperaceae and also in seedless plants (lichens, mosses and liver) of temperate climates.

Orchids

Orchids have the highest number of epiphytic in the world, with 20 tropical epiphytic genera. The genus with much epiphytes species number are Bulbophyllum (1800) and Dendrobium (1200). The genus of epiphytic orchids Phalaenopsis (60 species) is cultivated worldwide because of its beauty. In fact, many plants used in interior gardening are epiphytes because they have few nutrients and water requirements.

imagen3-min
Epidendrum sp. orchids. Source: Barres Fotonatura.

Among orchids, we wanted to highlight a species known for a different reason: the vanilla (Vanilla planifolia), native to Mexico and Central America, where it was consumed with cocoa. It was imported to Reunion island and Madagascar (currently first world producers) by the Spaniards when they discovered their amazing flavor. The vanilla crops imitate their naturally grow on trees, and vanilla plants are not grown on ground, but on logs. The part of the vanilla plant that is consumed is the still immature fruit, after a curing process.

vainilla-cultiu-pixabay-com-min
Vanilla cultivation on logs. Source: pixabay.com

Orchids have one of the most complex pollination systems throughout the plant world, with several cases of monospecific coevolution systems linked to insects and hummingbirds. Vanilla is another example, as it is only pollinated by Mexican native bees and hummingbirds, so pollination does not occur naturally in the cultivation areas and it must be done by hand. Normally, women and children still practice this handmade technique pollinating each vanilla flower to get its precious fruit. In fact, vanilla is the world’s most expensive crop, by weight.

vainilla-flor_wikipedia-min
Vanilla flower. Source: Wikipedia.com.

Bromeliads

Bromeliaceae includes more than 3,000 neotropical species, most of them epiphytic. The most species rich genera are Tillandsia (450), Pitcairnia (250), Vriesia (200), Aechmea (150) and Puya (150). The leaves of bromeliads grow in rosette facilitating the accumulation of water. The cultivation of bromeliads has been prohibited in Brazil (where we found 43% of Bromeliaceae native species) by ignorance, because it was thought that this water favored the reproduction of Aedes aegypti, mosquito transmitter of Zika, dengue and chikungunya virus. Actually, bromeliads have secondary compounds that prevent the proliferation of this mosquito eggs and larvae while the water inside the leaves creates a micro-habitat that accumulates nutrients that feed other insects, amphibians and native birds that can help fighting it. Bromeliaceae flowers have bright colors and are accompanied by showy bracts also attracting the attention of pollinators, especially hummingbirds and bats. Many bromeliads are  used as ornamental plants, especially Tillandsia and Guzmania.

tillandsia-sp-min
Tillandsia sp. Source: Barres Fotonatura.

Epiphytes from temperate climates

One of the most incredible epiphytic ferns is the staghorn fern (Platycerium bifurcatum), widely used as an ornamental plant. The staghorn fern is native to Australia but is found in all tropical areas used for gardening. This fern develops two leaf shapes: the first kind is kidney-shaped and does not produce spores; its function is to anchor to the trunk. These leaves eventually acquire a brown coloration and form a base from which the second kind of leaves grow; which are fertile and therefore produce spores. The fertile leaves are long and bifurcated and can grow up to 90 cm long. The spores of this fern are produced at the leaves apex that gain a velvet appearance.

platycerium-bifurcatum-min
The two kinds of leaves in Platycerium bifurcatum. Source: Barres Fotonatura.

At temperate forests, the most common epiphytes are lichens. Among lichens, we want to highlight Usnea or old’s men beard. It is a cosmopolitan genus growing on conifers and deciduous trees. This grayish fruticose lichen grow as curtain shape hanging from trees. Curiously, there is a species of epiphytic bromeliads that reminds Usnea because they share this particular growth form. Its called Spanish moss (Tillandsia usneoides) but is neither a moss or lichen, but a bromeliad with very small leaves growing chained to the ground. Nor is Spanish but lives in America.

imagen2-min
Usnea lichen growing as a curtain on temperate climates (left) and Tillandsia usneoides of tropical climates (right): Source: Barres Fotonatura and Wikipedia.com.

The epiphytes are still little known because climbing techniques in tropical rainforest have only been developed recently so we still known a little about compared with carnivorous or parasitic plants. Many are still to discover!

REFERENCES

Benzing, D.H. 1990. Vascular Epiphytes: General Biology and Related Biota. Cambridge: Cambridge University Press.

Smith N., Mori S. A., Henderson, A., Stevenson D. W. & Heald, S. V. 2004. Flowering Plants of the Neotropics. New Jersey, USA: The New York Botanical Garden, Princeton university press.

http://www.kew.org/science-conservation/plants-fungi/vanilla-planifolia-vanilla

https://www.anbg.gov.au/gnp/interns-2004/platycerium-bifurcatum.html

Laia-anglès

Las epífitas, las plantas que no necesitan suelo

Frecuentemente se dice que las plantas epífitas viven del aire y realmente lo parece, ya que son plantas que casi no necesitan de suelo para desarrollarse; aprovechan troncos para crecer y trepar en busca de la fuente de energía más buscada en los bosques tropicales: el sol. En este artículo describimos las adaptaciones de las epífitas y los grupos más comunes y espectaculares de estas plantas increíbles.

Adaptaciones de las epífitas

Las plantas epífitas son aquellas que viven sobre otra planta sin parasitarla, sin afectar negativamente ninguno de sus órganos o funciones. Las epífitas aprovechan la estructura de otras plantas como suporte físico, para crecer hacia el dosel de los bosques sombreados, aprovechando los troncos y ramas de árboles más viejos para llegar a una altura mayor y captar la luz del sol. Las epífitas nunca tocan el suelo, ¡están adaptadas a vivir del aire!

cactaceae-bromeliaceae-epifites-min
Diversas especies de Catctaceae, Bromelaceae y helechos epífitos creciendo a lo largo de un tronco del bosque tropical húmedo en Brasil. Fuente: Barres Fotonatura.

Son plantas que presentan adaptaciones sorprendentes a este hábito de vida, como:

  • La capacidad de captar agua y nutrientes del aire, la lluvia y de la pequeña cantidad de suelo o restos orgánicos que puedan quedarse presos al tronco de los árboles donde enraízan.
  • Las raíces que desarrollan no tienen la función de captar nutrientes sino la de sujetarse.
  • Frecuentemente, desarrollan estructuras para acumular la humedad.

Aunque las epífitas dependen de su huésped para conseguir sus nutrientes y no tienen el objetivo de parasitarlo, a veces crecen tanto que acaban sobrecarganlo y matando su suporte. Este es el caso de algunos Ficus (Moraceae), dichos “estranguladores”, que desarrollan sus raíces aéreas alrededor de otros troncos hasta no dejarlo crecer más.

375px-strangler_fig_inside-min
Estructura hueca que dejan las raíces del Ficus estrangulador una vez muerto su huésped. Fuente: Wikipedia.com.

Gracias a la contribución de las epífitas podemos decir que el bosque tropical húmedo está organizado en un gradiente vertical a lo largo de los troncos de los árboles, donde encontramos la diversidad de organismos organizada según la distancia al suelo. Las epífitas son responsables en gran parte de la biodiversidad extremamente rica que hace que los bosques húmedos tropicales sean uno de los ecosistemas más complejos de la Tierra. Además de proporcionar diferentes estratos de vegetación en altura, las epífitas proporcionan refugio y nutrientes a varias especies de insectos y anfibios, que aprovechan el agua acumulada en sus hojas o el cobijo que generan en medio del tronco para hacer el nido.

Las plantas epífitas se encuentran mayoritariamente en bosques tropicales húmedos, donde se han registrado árboles con docenas de epífitas encima. En climas temperados o hasta en desiertos, también encontramos especies epífitas tolerantes a la sequía.

Diversidad de epífitas

Alrededor de 25.000 especies tienen actualmente esta forma de vida. Las epífitas más conocidas y comunes son las familias Bromeliaceae, Orchidaceae y el grupo de los helechos. El epifitismo ha aparecido varias veces a lo largo de la evolución y encontramos ejemplos en otras familias de espermatófitas (plantas con tronco y semilla) tropicales como son las Ericaceae, Gesneriaceae, Melastomataceae, Moraceae y Piperaceae y en plantas sin semilla (líquenes, musgos y hepáticas) en climas temperados.

Orquídeas

La familia de las orquídeas es donde encontramos más especies de epifitas, con más de 20 géneros tropicales exclusivamente epífitos, de entre los que destacan por el número de especies los géneros Bulbophyllum (1800) y Dendrobium (1200). El género de orquídeas epifitas Phalaenopsis (60 especies) se cultiva alrededor del mundo por su belleza. De hecho, muchas plantas usadas en jardinería de interior son epifitas por sus pocos requerimientos en nutrientes y agua.

imagen3-min
Varias orquídeas del género Epidendrum. Fuente: Barres Fotonatura.

Pero de entre las orquídeas, queríamos destacar otra conocida por motivos bien diferentes: la Vainilla (Vanilla planifolia), originaria de México y América central, donde se consumía mezclada con cacao. Se importó a la Isla de Reunión y Madagascar (actualmente, primeros productores mundiales) por los españoles cuando descubrieron su aroma. Los cultivos de vainilla imitan su forma natural de crecer, sobre los árboles, y no plantan la vainilla en el suelo, sino sobre troncos.

vainilla-cultiu-pixabay-com-min
Cultivo de Vainilla. Fuente: pixabay.com.

La parte que se consume de la vainilla es el fruto aún inmaduro, que pasa por un proceso de curación.

Las orquídeas tienen uno de los sistemas de polinización más complejos de todo el mundo vegetal, con varios casos de coevolución monoespecífica ligada a insectos o colibríes. La vainilla no deja de ser un ejemplo, ya que es polinizada por abejas y colibríes nativos de México, así que la polinización en las áreas de cultivo no se da de forma natural y se debe hacer a mano. Normalmente mujeres y niños todavía practican esta técnica artesanal polinizando cada una de las flores de vainilla para obtener su fruto tan preciado. De hecho, el peso, es el cultivo más caro del mundo y ¡no es para menos!

vainilla-flor_wikipedia-min
Flor de Vanilla planifolia. Fuente: Wikipedia.com.

Bromelias

Las Bromeliáceas o claveles del aire incluyen más de 3000 especies neotropicales, la mayoría de ellas de forma epífita. Los géneros más abundantes y ricos en especies son Tillandsia (450), Pitcairnia (250), Vriesia (200), Aechmea (150) y Puya (150). Las hojas de las bromelias crecen en roseta y tienen una forma imbrincada, característica que facilita la acumulación de agua dentro de esta estructura. El cultivo de bromelias se ha llegado a prohibir en Brasil (donde son nativas un 43% de especies de esta familia) por desconocimiento, ya que se pensaba que esta agua favorecía la reproducción del mosquito Aedes aegypti, transmisor de los virus de la Zika, chikungunya y dengue. Cuando en realidad las bromelias tienen compuestos secundarios que precisamente evitan la proliferación de huevos y larvas de este mosquito, a la vez que el agua que queda presa en el interior de las hojas crea un microhábitat que acumula nutrientes que alimentan otros insectos, anfibios y pájaros nativos que ayudan a combatirlo. Sus flores tienen colores muy vivos y son acompañadas por brácteas también bien vistosas para atraer la atención de los polinizadores, principalmente colibríes y murciélagos. Muchas bromelias se usan mucho como plantas ornamentales, especialmente del género Tillandsia y Guzmania.

bromelia-aigua-otavio-nogueiraccommons-min
Agua acumulada en el interior de una bromelia. Fuente: Otávio Nogueira, Creative Commons.

Epífitas de climas temperados

De entre los helechos epifitos, uno de los más conocidos es el cuerno de ciervo (Platycerium bifurcatum), muy usada como planta ornamental. El cuerno de ciervo es nativo de Australia pero se encuentra en todas las áreas húmedas tropicales para su uso en horticultura. Desarrolla dos formas de hoja: la primera tiene forma de riñón y no produce esporas, su función es adherirse al tronco. Estas hojas con el tiempo adquieren una coloración marrón y forman una base desde donde crecen los otros tipos de hojas, que son fértiles y por tanto producen esporas. Son largas y bifurcadas y pueden crecer hasta 90 cm de largo. Las esporas de este helecho son producidas en el ápice de las hojas fértiles, que adquieren una apariencia aterciopelada.

platycerium-bifurcatum-min
Apariencia de los dos tipos de hojas del cuerno de ciervo. Fuente: Barres Fotonatura.

En bosques templados, las epifitas más comunes son líquenes. De entre los líquenes, destacamos el género Usnea o barba de capuchino. Es un género de líquenes cosmopolita que crece sobre coníferas y árboles caducifolios. Estos líquenes de coloración grisácea, crecen en forma de cortinas que cuelgan de los árboles. Curiosamente, hay una especie de bromelia epífita que recuerda mucho a las Usnea por esta particular forma de crecer. Su nombre es musgo español (Tillandsia usneoides) pero no es ni un musgo ni un liquen, sino una bromelia también de hábito epífito, de hojas muy pequeñas que van creciendo de forma encadenada hacia el suelo. Tampoco se encuentra en España, sino que vive en el continente americano.

imagen2-min
Crecimiento en forma de barbas o cortinas del líquen Usnea articulata (izquierda) y la Bromelia Tillandsa usneoides (derecha). Fuente: Barres Fotonatura y Wikipedia.com.

Las plantas epifitas todavía son poco conocidas porque las técnicas de escalada sobre todo en medio del bosque húmedo tropical, hace poco tiempo que se han desarrollado y su estudio es más bien reciente comparado por ejemplo con las plantas carnívoras o parásitas. ¡Muchas aún están por descubrir!

REFERENCIAS

Benzing, D.H. 1990. Vascular Epiphytes: General Biology and Related Biota. Cambridge: Cambridge University Press.

Smith N., Mori S. A., Henderson, A., Stevenson D. W. & Heald, S. V. 2004. Flowering Plants of the Neotropics. New Jersey, USA: The New York Botanical Garden, Princeton university press.

http://www.kew.org/science-conservation/plants-fungi/vanilla-planifolia-vanilla

https://www.anbg.gov.au/gnp/interns-2004/platycerium-bifurcatum.html

Laia-castellà

Les epífites, les plantes que no necessiten sòl

Sovint es diu que les plantes epífites viuen de l’aire i realment sembla així, ja que són plantes que no necessiten gairebé sòl per desenvolupar-se, aprofiten troncs per créixer i enfilar-se en busca de la font d’energia més buscada als boscos tropicals: el sol. En aquest article descrivim les adaptacions de les epífites i els grups més comuns i espectaculars d’aquestes plantes increïbles.

Adaptacions de les epífites

Les plantes epífites són aquelles que viuen sobre una altra planta sense parasitar-la, sense afectar negativament cap dels seus òrgans o funcions. Les epífites aprofiten l’estructura d’altres plantes com a suport físic, per créixer cap al dosser dels boscos ombrejats, aprofitant els troncs i branques d’arbres més vells per arribar a més alçada i captar la llum del sol. Les epífites mai toquen el terra, estan adaptades a viure de l’aire!

cactaceae-bromeliaceae-epifites-min
Espècies de Cactaceae, Bromeliaceae i falgueres epífites creixent al llarg del tronc en un bosc del Brasil. Font: Barres Fotonatura.

Són plantes que presenten adaptacions sorprenents a aquest hàbit de vida, com:

  • La capacitat de captar l’aigua i els nutrients de l’aire, la pluja i de la petita quantitat de sòl o restes orgànics que poden quedar-se presos al tronc dels arbres on arrelen.
  • Les arrels que desenvolupen no tenen la funció de captar nutrients sinó la de subjectar-se.
  • Freqüentment, desenvolupen estructures per tal d’acumular la humitat.

Tot i que les epífites depenen del seu hoste per aconseguir els seus nutrients i no tenen l’objectiu de parasitar-lo, de vegades creixen tant que acaben sobrecarregant-lo i matant el seu suport. Aquest és el cas d’alguns Ficus (Moraceae), anomenats “estranguladors”, que desenvolupen les seves arrels aèries al voltant d’altres troncs fins a no deixar-lo créixer més.

375px-strangler_fig_inside-min
Estructura que deixen les arrels d’un Ficus estrangulador quan el seu hoste mor. Font: Wikipedia.com.

Gràcies a la contribució de les epífites podem dir que el bosc tropical humit està organitzat en un gradient vertical al llarg dels troncs dels arbres, on trobem la diversitat d’organismes organitzada segons la distància al sòl. Les epífites són responsables en gran part de la biodiversitat extremament rica que fa que els boscos humits tropicals siguin un dels ecosistemes més complexes de la Terra. A més de proporcionar diferents estrats de vegetació en alçada, les epífites proporcionen refugi i nutrients a diverses espècies d’insectes i amfibis, que aprofiten l’aigua acumulada en les seves fulles o l’aixopluc que generen al mig del tronc per fer-hi niu.

Les plantes epífites es troben majoritàriament en boscos tropicals humits, on s’han registrat arbres amb dotzenes d’epífites a sobre. Tot i així, en climes temperats o fins i tot deserts, també trobem espècies epífites tolerants a la sequera.

Diversitat d’epífites

Al voltant de 25000 espècies tenen actualment aquesta forma de vida. Les epífites més conegudes i comuns són les famílies Bromeliaceae, Orchidaceae i el grup de les falgueres. L’epifitisme ha aparegut diverses vegades al llarg de l’evolució i en trobem exemples en d’altres famílies d’espermatòfits (plantes amb tronc i llavor) tropicals com són les Ericaceae, Gesneriaceae, Melastomataceae, Moraceae i Piperaceae i en plantes sense llavor (líquens, molses i hepàtiques) en climes temperats.

Orquídies

La família de les orquídies és on trobem més espècies d’epífites, amb més de 20 gèneres tropicals exclusivament epífits, d’entre els quals destaca pel nombre d’espècies els gèneres Bulbophyllum (1800) i Dendrobium (1200). El gènere d’orquídies epífites Phalaenopsis (60 espècies) és cultivada arreu per la seva bellesa. De fet, moltes plantes usades en jardineria d’interior són epífites pels pocs requeriments en nutrients i aigua.

imagen3-min
Diverses orquídees epífites del gènere Epidendrum. Font: Barres Fotonatura.

Però d’entre les orquídies, en volíem destacar una altra coneguda per motius ben diferents: la Vainilla (Vanilla planifolia), originària de Mèxic i Amèrica central, on es consumia barrejada amb el cacau. Es va importar a l’Illa de Reunió i Madagascar (actualment, primers productors mundials) pels espanyols quan van descobrir el seu aroma. Els cultius de vainilla imiten la seva forma natural de créixer, sobre els arbres, i no planten la vainilla al terra, sinó sobre troncs.

vainilla-cultiu-pixabay-com-min
Cultiu de Vainilla. Font: pixabay.com.

La part que es consumeix de la vainilla és el fruit encara immadur, que passa per un procés de curació.

Les orquídies tenen un dels sistemes de pol·linització més complexes de tot el món vegetal, amb diversos casos de coevolució monoespecífica lligada a insectes o colibrís. La vainilla no en deixa de ser un exemple, ja que és pol·linitzada per abelles i colibrís natius de Mèxic, així que la pol·linització no es dona de forma natural en les àrees de cultiu i s’ha de fer a mà. Normalment dones i nens encara practiquen aquesta tècnica artesanal de pol·linitzar cada una de les flors de vainilla per obtenir-ne el fruit tan preuat. De fet, al pes, és el cultiu més car del món i no és per menys!

vainilla-flor_wikipedia-min
Flor de Vainilla planifolia. Font: Wikipedia.com.

Bromèlies

Les Bromeliàcies o clavells de l’aire inclouen més de 3000 espècies neotropicals, la majoria d’elles de forma epífita. Els gèneres més rics en espècies són Tillandsia (450), Pitcairnia (250), Vriesia (200), Aechmea (150) i Puya (150). Les fulles de les bromèlies creixen en roseta i tenen una forma imbrincada, característica que facilita l’acumulació d’aigua dins aquesta estructura. El cultiu de bromèlies s’ha arribat a prohibir al Brasil (on en són natives un 43% d’espècies d’aquesta família) per desconeixement, ja que es pensava que aquesta aigua afavoria la reproducció del mosquit Aedes aegypt, transmissor dels virus de la zika, chikungunya i dengue. Quan en realitat les bromèlies tenen compostos secundaris que precisament eviten la proliferació d’ous i larves d’aquest mosquit alhora que l’aigua que queda presa a l’interior de les fulles crea un microhàbitat que acumula nutrients que alimenten altres insectes, amfibis i ocells natius que ajuden a combatre’l.

bromelia-aigua-otavio-nogueiraccommons-min
Aigua acumulada a l’interior d’una Bromèlia. Font: Otavio Nogueira Creative Commons.

Les seves flors tenen colors molt vius i són acompanyades per bràctees també ben vistoses per atreure l’atenció dels pol·linitzadors, principalment colibrís i rat-penats. Moltes bromèlies s’usen molt com a plantes ornamentals, especialment del gènere Tillandsia i Guzmania.

tillandsia-sp-min
Bromèlies del gènere Tillandsia. Font: Barres Fotonatura.

Epífites de climes temperats

D’entre les falgueres epífites, una de les més conegudes és la banya de cèrvol (Platycerium bifurcatum), molt usada com a planta ornamental. La banya de cérvol és nativa d’Austràlia però es troba en totes les àrees humides tropicals pel seu ús en horticultura. Desenvolupa dues formes de fulla: la primera té forma de ronyó i no produeix espores, la seva funció és adherir-se al tronc. Aquestes fulles amb el temps adquireixen una coloració marró i formen una base des d’on creixen es altres tipus de fulles, que són fèrtils i per tant produeixen espores. Són llargues i bifurcades i poden créixer fins a 90 cm de llargària. Les espores d’aquesta falguera són produïdes a l’àpex de les fulles fèrtils, que adquireixen una aparença vellutada.

platycerium-bifurcatum-min
Aparença dels dos tipus de fulla de la banya de cérvol. Fonnt: Barres Fotonatura.

A boscos temperats, les epífites més comuns són líquens. D’entre els líquens, destaquem el gènere Usnea o barba de caputxí. És un gènere de líquens cosmopolita que creix sobre coníferes i arbres caducifolis. Aquests líquens de coloració grisenca, creixen en forma de cortines que pengen dels arbres. Curiosament, hi ha una espècie de bromèlia epífita que recorda molt a les Usnea per aquesta particular forma de créixer. El seu nom és molsa espanyola (Tillandsia usneoides) però no és ni una molsa ni un liquen, sinó una bromèlia també d’hàbit epífit, de fulles molt petites que van creixent de forma encadenada cap al terra. Tampoc es troba a Espanya, sinó que viu al continent americà.

imagen2-min
Creixement en forma de barbes o cortines del líquen Usnea articulata (esquerra) i la Bromèlia Tillandsia usneoides (dreta). Font: Barres Fotonatura.

Les plantes epífites encara són poc conegudes perquè les tècniques d’escalada sobretot al mig del bosc humit tropical, fa poc temps que s’han desenvolupat i el seu estudi és més aviat recent comparat per exemple amb les plantes carnívores o paràsites. Encara n’hi ha moltes per descobrir!

REFERÈNCIES

Benzing, D.H. 1990. Vascular Epiphytes: General Biology and Related Biota. Cambridge: Cambridge University Press.

Smith N., Mori S. A., Henderson, A., Stevenson D. W. & Heald, S. V. 2004. Flowering Plants of the Neotropics. New Jersey, USA: The New York Botanical Garden, Princeton university press.

http://www.kew.org/science-conservation/plants-fungi/vanilla-planifolia-vanilla

https://www.anbg.gov.au/gnp/interns-2004/platycerium-bifurcatum.html

Laia-català

The great journey of coconut

Cocos nucifera L., the coconut tree, is one of the most emblematic palm trees from tropical countries: photographed by tourists on bucolic beaches; basis element for the gastronomy and culture in many countries and a source of inspiration to many artists, is still a mystery for scientists. Where is coconut from originally? The answer to this question is now a little more clear thanks to a phylogeographic study, discipline that integrates population genetics with biogeography. In this post, we reveal this and other questions about this iconic palm.

COCONUT TREE CHARACTERISTICS

Coconut tree belongs to Arecaceae, the family of monocots with tree aspect, known as palm trees. Yes, you read right! All palm trees are closer to grasses (cereals) than to deciduous trees. In fact, its trunk is not a real one because it has no tissues allowing them to growth in diameter and therefore not branches. If you look closely to any palm tree trunk, you’ll see that it always has the same thickness, it only grows vertically. It’s the stipe and it is formed by the superposition of the leaves base and the scarfs we see on the trunk are the marks left by the falling leaves petioles. If you ever see a cut stipe, you’ll see that it doesn’t have the typical structure in growth rings but fiber mass. In fact, this structure is optimal to survive to tropical winds because it is both tough and flexible, providing flexibility necessary not to break while tropical winds and also stand firm.

Public Domain Pictures_estípit
Palm tree stipe (Source: Public Domain Pictures).

The function of the stipe is to support the weight of the leaves, flowers and fruits; that grow on top. The Arecaceae leaves are pinnate. The flowers grows in racemous inflorescences and fruits usually are drupe type, such as date or coconut.

In the Mediterranean region we only have two species of native palms. Mediterranean dwarf palm (Chamaerops humilis) has its northern limit at the Garraf coast. The Cretan palm (Phoenix theophrastii) is endemic to southern Greece, Turkey and Crete.

Wikimedia_margalló
Mediterranean dwarf palm (Chamaerops humilis) at Catalonian coast (Source: Wikimedia).

COCONUT TREE USES

Arecaceae contains approximately 2600 species classified in about 202 genera. The coconut palm is monotypic because it is the only species in the Cocos genus. It is found in 89 tropical countries and is considered the tree of life because it provides resources such as:

– Food: Coconut is a highly nutritious fruit, rich in fat (is the most caloric fruit consumed by humans), micronutrients (it is very rich in potassium) and fiber. From dried endosperm (the white “meat” or copra, which is actually the seed) we can also extract milk and coconut oil, widely used for cooking, cosmetics and even as biofuel. The sweet sap of the inflorescence is also consumed as wine after its alcoholic fermentation.

Wikipedia cocos
Dried coconut to elaborate copra (Source: Peter Davis / AusAID).

–     Water : green coconut contains drinking water rich in micronutrients. It is consumed in many tropical countries as an isotonic drink.

– Construction Material: mesocarp fiber is widely used to make ropes, mats, planting substrate, etc. Endocarp, the layer that covers the meat is used as a container for food and drink, decoration or as a musical instrument. The leaves are also used to produce handicraft (rugs, toys, baskets, etc.), to cover roofs and as carbon. The wood has traditionally been used for houses construction.

– Religious Element: Coconut is part of different spiritual manifestations in Hinduism and some Philippines communities.

estructura coco eng
Coconut inner parts schema.

OCEANIC DISPERSAL

Coconut is adapted to hydrochory, ie dispersal by water. Coconut is one of the little fruits known to have been adapted to oceanic dispersal. The water contained by the coconut enables its floatation and facilitates its dispersal over long distances. In addition, the fruit is resistant to salinity and does not rot. When it gets the beaches, it can germinate after having sailed 110 days (or 4000 km). However, its pantropical distribution is not only due to its oceanic dispersal but is also linked to its cultivation by humans. Human migration to Southeast Asia would not have been possible without the coconut cultivation and coconut should not have been so widely dispersed if not for its value.

It is therefore quite likely that the wide variety of coconut uses has conditioned its migration history. There are several hypotheses about coconut origin. De Candolle, at 1886, proposed that the coconut was American, based on the distribution of all other members of the Cocoseae tribe (200 species distributed in 20 genera from America), except for the African palm oil (Elaeis guineensis, the source of  palm oil). Other hypotheses (Beccari, 1963) claim of an Asian origin because morphological variation in the region is greater, popular names and uses are more diverse on this continent and in addition there is an Asian endemic hermit crab (Brigues latro) that can only live in symbiosis with coconut. So from Asia and with human help, coconut palm tree would have migrated eastwards to the Pacific ocean and westwards to the Indian Ocean.

Coconut_distribution-1024x636
Coconut tree distribution (Source: Gunn et al., 2011).

COCONUT TREE ORIGIN

Recent studies using DNA as a source of information have made new discoveries about coconut origin. It seems that despite the wide variety of cultivars and human manipulation, coconut palm tree populations have a strong structure into two genetic groups, one in the Indian Ocean (including Indian and African populations), and the other in the Pacific ocean (including Southeast Asian, Caribbean and South American populations). Thus, all current coconut populations come from one of these two groups, demonstrating its Asian origin. For example, Brazilian and Caribbean populations come from the Indian group and the American Pacific coast populations come from Southeast Asia.

Gun et al image
Coconut tree genetic groups discovered by Gunn et al. (2011).

Therefore, it seems that the coconut tree is native to both Pacific and Indian coasts and that coconut cultivation arose independently in these two regions.

REFERENCES

  • Beccari, O. 1963. The origin and dispersal of Cocos nucifera. Principes 7: 57–69.
  • de Candolle, A. 1886. Origin of cultivated plants. New York: Hafner. 468 p.
  • Cook, O.F. 1911. History of the Coconut Palm in America. American Journal of Sciences 31(183): 221-226.
  • Gunn, B.F. 2004. The phylogeny of the Cocoeae (Arecaceae) with emphasis on Cocos nucifera. Annals of the Missouri Botanical Garden 91: 505–522.
  • Gunn, B.F., Baudouin, L. & Olsen, K. M. 2011. Independent Origins of Cultivated Coconut (Cocos nucifera L.) in the Old World Tropics. PLoS ONE 6(6): e21143.
  • Meerow, A.W., Noblick, L., Salas-Leiva, Dayana E., Sanchez, V., Francisco-Ortega, J., Jestrow, B. & Nakamura, K. 2015. Phylogeny and historical biogeography of the cocosoid palms (Arecaceae, Arecoideae, Cocoseae) inferred from sequences of six WRKY gene family loci. Cladistics 31: 1096-0031.
  • Scientific American: Coconuts: not indigenous, but quite at home nevertheless

Laia-anglès