El gran viaje del coco

Cocos nucifera L., el cocotero, es una de las palmeras más emblemáticas de los países tropicales: fotografiada por turistas en playas bucólicas; base de la gastronomía y cultura de muchos países y fuente de inspiración de muchos artistas, es todavía un enigma para los científicos. ¿De dónde viene el coco? La respuesta a esta cuestión ha visto una poco más de luz gracias a un estudio filogeográfico, una disciplina que integra la genética de poblaciones con la biogeografía. En este post, revelaremos ésta y otras preguntas sobre esta palmera icónica.

CARACTERÍSTICAS DEL COCOTERO

El coco pertenece a las Arecáceas, la familia de plantas monocotiledóneas de porte arbóreo conocida como palmeras. Si, ¡habéis leído bien! Todas las palmeras son más cercanas a las gramíneas (cereales) que a los árboles caducifolios. De hecho, su tronco no es un tronco verdadero ya que no tiene tejidos que permitan su crecimiento en diámetro y por lo tanto tampoco el desarrollo de ramas. Si os fijáis bien, el tronco de cualquier tipo de palmera siempre tiene el mismo grosor, sólo crece en vertical. Este falso tronco se llama estípite y se forma por la sobreposición de la base de las hojas. Las marcas que se pueden observar en el estípite son debidas a los pecíolos de las hojas antiguas que cayeron. Si alguna vez podéis observar un estípite cortado, podréis ver que no presenta la típica estructura en anillos de crecimiento, sino que se trata de una masa de fibra. De hecho, esta estructura es óptima para sobrevivir a los vientos huracanados de los países tropicales ya que es resistente y a la vez flexible, lo que facilita la elasticidad necesaria para no romperse con las sacudidas del viento tropical y a su vez mantenerse firme.

Detalle del estípite de una palmera (Fuente: Public Domain Pictures).

La función del estípite es soportar el peso de las hojas, flores y frutos; que crecen encima. Las hojas de las Arecáceas son pinnatipartidas. Tienen flores en inflorescencias que crecen en panícula y frutos normalmente en drupa, como el dátil o el coco.

En el Mediterráneo sólo existen dos especies de palmeras autóctonas. Una se encuentra en la Península Ibérica y su límite norte de distribución está en las costas del Garraf. Se trata del palmito (Chamaerops humilis). La otra palmera propiamente mediterránea es endémica del sud de Grecia, Turquía y Creta, la palmera de Creta (Phoenix theophrastii).

Palmito (Chamaerops humilis) en las costas del Garraf (Fuente: Wikimedia).

USOS DEL COCOTERO

La familia de Arecáceas tiene aproximadamente 2.600 especies clasificadas en unos 202 géneros. El cocotero es monotípico, porque es la única especie del género Cocos. Se encuentra en 89 países tropicales y se considera el árbol de la vida ya que proporciona recursos como:

• Alimento: el coco es un fruto altamente nutritivo, rico en grasas (es la fruta más calórica que existe), sales minerales (destaca su alto contenido en potasio) y fibra. Del endosperma seco (la “pulpa” blanca o copra, que en realidad es la semilla) también se extrae la leche y aceite de coco, usados para cocinar, en la industria cosmética e incluso como biofuel. La savia azucarada presente en las inflorescencias también se consume como vino después de un proceso de fermentación alcohólica.

Coco secándose para hacer copra (Fuente: Peter Davis / AusAID).

 

• Agua potable: el coco verde contiene agua potable y dulce con bastantes sales minerales. Se consume en muchos países tropicales como bebida isotónica.

• Material para la construcción: la fibra del mesocarpio del fruto es una fibra muy usada para fabricar cuerdas, alfombras, sustrato para plantar, etc. El endocarpio, la capa que recubre la pulpa, se utiliza como recipiente para comer y beber, decorar o como instrumento musical. Las hojas también se utilizan para elaborar artesanía (alfombras, juguetes, cestos…), para recubrir tejados y como combustible. La madera se utiliza de forma tradicional para construir casas.

Esquema de las partes del coco.

 

• Elemento religioso: el coco forma parte de diferentes manifestaciones espirituales para los hindús y algunas comunidades filipinas.

DISPERSIÓN OCEÁNICA

El coco está adaptado a la dispersión hidrocora, es decir, por agua. Es de los pocos frutos que se conoce adaptado a la dispersión por océanos. El agua que contiene le permite flotar y facilita su dispersión a largas distancias. Además, el fruto es resistente a la salinidad y no se pudre. Cuando llega a las playas, puede germinar habiendo pasado 110 días (o 4000 km) navegando. De todas formas, su distribución pantropical no se debe sólo a su adaptación a recorrer largas distancias por el mar sino que también está relacionada con su cultivo. Las migraciones humanas en el sudeste asiático no habrían sido posibles sin el cultivo del coco y a la inversa, el coco no se habría dispersado de forma tan extensiva si no hubiera sido por su valor.

Es probable que la gran variedad de usos del coco haya condicionado su historia migratoria. Existen varias hipótesis sobre su origen. Ya De Candolle, en el 1886,  propuso que el coco era americano, basándose en que todos los otros miembros de la tribu Cocoseae (unas 200 especies repartidas en 20 géneros), exceptuando la palmera aceitera africana (Elaeis guineensis, de dónde se extrae el aceite de palma), son nativos americanos. Otras hipótesis (Beccari, 1963) afirman que tiene un origen asiático ya que la variación morfológica en esta región es mayor, los nombres populares y usos son más diversos en este continente y además existe un cangrejo ermitaño (Brigus latro) que sólo puede vivir en simbiosis con el cocotero, el cual sólo se encuentra en Asia. Así pues, desde Asia y con la ayuda de los humanos, los cocoteros habrían migrado dirección este hacia el océano Pacífico y dirección oeste hacia el océano Índico.

Distribución del cocotero (Fuente: Gunn et al., 2011).

ORIGEN DEL COCOTERO

Estudios recientes han hecho algunos descubrimientos usando el DNA como fuente de información. A pesar de la gran variedad de cultivares y el alto grado de manipulación humana, existe una estructura bastante marcada en dos grupos genéticos; uno en el océano Índico (que incluye las poblaciones de India y África), y otro en el Pacífico (que incluye las poblaciones del sudeste asiático, el Caribe y América del Sud). Todas las poblaciones actuales de cocotero provienen de alguno de estos dos grupos, demostrándose su origen asiático.  Por ejemplo, las poblaciones caribeñas y brasileñas provienen del grupo índico y las poblaciones americanas de la costa del Pacífico provienen del sudeste asiático.

Mapa con los grupos genéticos del cocotero descubiertos por Gunn et al. (2011).

Por lo tanto, parece que el cocotero es nativo tanto de las costas del Pacífico como de las del Índico y su cultivo surgió de manera independiente en las dos regiones.

REFERENCIAS

• Beccari, O. 1963. The origin and dispersal of Cocos nucifera. Principes 7: 57–69.
• de Candolle, A. 1886. Origin of cultivated plants. New York: Hafner. 468 p.
• Cook, O.F. 1911. History of the Coconut Palm in America. American Journal of Sciences 31(183): 221-226.
• Gunn, B.F. 2004. The phylogeny of the Cocoeae (Arecaceae) with emphasis on Cocos nucifera. Annals of the Missouri Botanical Garden 91: 505–522.
• Gunn, B.F., Baudouin, L. & Olsen, K. M. 2011. Independent Origins of Cultivated Coconut (Cocos nucifera L.) in the Old World Tropics. PLoS ONE 6(6): e21143.
• Meerow, A.W., Noblick, L., Salas-Leiva, Dayana E., Sanchez, V., Francisco-Ortega, J., Jestrow, B. & Nakamura, K. 2015. Phylogeny and historical biogeography of the cocosoid palms (Arecaceae, Arecoideae, Cocoseae) inferred from sequences of six WRKY gene family loci. Cladistics 31: 1096-0031.
• Scientific American: Coconuts: not indigenous, but quite at home nevertheless

El gran viatge del coco

Cocos nucifera L., la palma cocotera, és una de les palmeres més emblemàtiques dels països tropicals: fotografiada per turistes en platges bucòliques; base de la gastronomia i cultura de molts països i font d’inspiració de molts artistes, és encara un enigma pels científics. D’on és originari el coco? La resposta a aquesta qüestió ha vist una mica més de llum gràcies a un estudi filogeogràfic, una disciplina que integra la genètica de poblacions amb la biogeografia. En aquest post, desvelarem aquesta i altres preguntes sobre aquesta palmera icònica.

CARACTERÍSTIQUES DEL COCOTER

El coco pertany a les Arecàcies, la família de plantes monocotiledònies de port arbori coneguda com palmeres. Sí, heu llegit bé! Totes les palmeres són més properes a les gramínies (cereals) que als arbres caducifolis. De fet, el seu tronc no és un tronc verdader ja que no té teixits que permetin el creixement en diàmetre i per tant tampoc branques. Si us fixeu bé el tronc de qualsevol tipus de palmera sempre té el mateix gruix, només creix en vertical. Aquest fals tronc s’anomena estípit i es forma per la sobreposició de la base de les fulles. Els senyals que es poden observar a l’estípit són les marques que deixen els pecíols de les fulles antigues que han caigut. Si algun cop podeu observar un estípit tallat podreu fixar-vos que no presenta la típica estructura d’anells de creixement, sinó que és com una massa de fibra. Aquesta estructura, de fet és òptima per sobreviure als vents huracanats dels països tropicals ja que és resistent i alhora flexible, el que facilita l’elasticitat necessària per no trencar-se amb les batzegades del vent tropical i alhora mantenir-se ferm.

Detall de l’estípit d’una palmera (Font: Public Domain Pictures).

La funció de l’estípit és suportar el pes de les fulles, les flors i els fruits; que hi creixen al capdamunt. Les fulles de les arecàcies són pinnatipartides. Tenen flors en inflorescències que creixen en panícula i fruits normalment en drupa, com el dàtil o el coco.

Al Mediterrani només hi ha dues espècies de palmeres autòctones. Una es troba a casa nostra ja que el seu límit nord de distribució és a les costes del Garraf. Es tracta del margalló (Chamaerops humilis). L’altre palmera pròpiament mediterrània és endèmica del sud de Grècia, Turquia i Creta, la palmera de Creta (Phoenix theophrastii).

Margalló (Chamaerops humilis) a les costes del Garraf (Font: Wikimedia).

ELS USOS DEL COCOTER

La família de Arecàcies té aproximadament 2600 espècies classificades en uns 202 gèneres. El cocoter és monotípic perquè és l´única espècie del gènere Cocos. Es troba a 89 països tropicals i és considerat l’arbre de la vida ja que proporciona recursos com a:

• Aliment: el coco és un fruit altament nutritiu, ric en greixos (és la fruita més calòrica que existeix), sals minerals (destaca l’alta contingut de potassi) i fibra. De l’endosperma sec (la “polpa” blanca o copra, que en realitat és el pinyol) també se’n extreuen la llet i l’oli de coco, molt usats per cuinar, per la indústria cosmètica i fins i tot com a biofuel. La saba ensucrada de la inflorescència també es consumeix com a vi després d’una fermentació alcohòlica.

Coco assecant-se per fer copra (Font: Peter Davis / AusAID).

• Aigua potable: el coco verd conté aigua potable i dolça dins la seva polpa amb forces sals minerals. És consumida a molts països tropicals com a beguda isotònica.

• Material per a la construcció: la fibra del mesocarp del fruit és una fibra molt usada per a fabricar cordes, estores, substrat per a plantar, etc. L’endocarp, la capa que recobreix la polpa, s’usa com a recipient per a menjar i beure, en decoració o com a instrument musical. Les fulles també s’usen per a elaborar artesania (estores, joguines, cistells…), per a recobrir sostres i com a combustible. La fusta s’ha usat tradicionalment per a la construcció de cases.

• Element religiós: el coco forma part de diferents manifestacions espirituals pels hindús i algunes comunitats filipines.

Esquema amb les parts del coco.

DISPERSIÓ OCEÀNICA

El coco està adaptat a la dispersió hidrocora, és a dir, per l’aigua. És dels poc fruits que es coneix adaptat a la dispersió pels oceans. L’aigua que conté el coco permet que suri i facilita la dispersió a llargues distàncies. A més, el fruit és resistent a la salinitat i no es podreix. Quan arriba a les platges, pot germinar havent navegat 110 dies (o 4000 km). Tot i així, la seva distribució pantropical no es deu només a la seva adaptació a recórrer llargues distàncies pel mar sinó també està lligat al seu cultiu pels humans. Les migracions humanes al sud-est asiàtic no haurien estat possibles sense el cultiu del coco i a l’invers, el coco no s’hauria dispersat de manera tant extensa si no fos pel seu valor.

ORIGEN DEL COCOTER

És doncs força probable que la gran varietat d’usos hagi condicionat la història de la migració del cocoter. Hi ha diverses hipòtesis sobre el seu origen. Ja De Candolle al 1886, va proposar que el coco era americà, basant-se en que tots els membres de la tribu Cocoseae (unes 200 espècies repartides en 20 gèneres), exceptuant la palmera d’oli de Guinea (Elaeis guineenses, d’on s’extreu l’oli de palma), són nadius americans. Altres hipòtesis (Beccari, 1963) afirmen que té un origen asiàtic ja que la variació morfològica a la regió és major, els noms populars i usos són més diversos en aquest continent i a més existeix un cranc ermità (Brigus latro) que només pot viure en simbiosis amb el cocoter que només es troba a l’Àsia. Així doncs, des de l’Àsia i amb l’ajuda dels humans, haurien migrat direcció est cap a l’oceà Pacífic i direcció oest cap a l’oceà Índic.

Distribució del cocoter (Font: Gunn et al., 2011).

Els estudis més recents han fet noves troballes usant el DNA com a font d’informació. Sembla que tot i la gran varietat de cultivars i la manipulació humana, hi ha una estructura força marcada en dos grups genètics, un a l’oceà Índic (incloent les poblacions de l’Índia i l’Àfrica), i l’altre al Pacífic (incloent les poblacions del sud-est asiàtic, el carib i sud Amèrica). Així, totes les poblacions actuals de cocoter provenen d’algun d’aquests dos grups, demostrant-se l’origen asiàtic del cocoter.  Per exemple, les poblacions caribenyes i brasileres provenen del grup índic i les poblacions americanes de la costa del Pacífic provenen del sud-est asiàtic.

Mapa amb els grups genètics del cocoter descoberts per Gunn et al. (2011).

Per tant, sembla que el cocoter és nadiu tant a les costes del Pacífic com a les de l’Índic i el cultiu de coco va sorgir de manera independent en les dues regions.

REFERÈNCIES

• Beccari, O. 1963. The origin and dispersal of Cocos nucifera. Principes 7: 57–69.
• de Candolle, A. 1886. Origin of cultivated plants. New York: Hafner. 468 p.
• Cook, O.F. 1911. History of the Coconut Palm in America. American Journal of Sciences 31(183): 221-226.
• Gunn, B.F. 2004. The phylogeny of the Cocoeae (Arecaceae) with emphasis on Cocos nucifera. Annals of the Missouri Botanical Garden 91: 505–522.
• Gunn, B.F., Baudouin, L. & Olsen, K. M. 2011. Independent Origins of Cultivated Coconut (Cocos nucifera L.) in the Old World Tropics. PLoS ONE 6(6): e21143.
• Meerow, A.W., Noblick, L., Salas-Leiva, Dayana E., Sanchez, V., Francisco-Ortega, J., Jestrow, B. & Nakamura, K. 2015. Phylogeny and historical biogeography of the cocosoid palms (Arecaceae, Arecoideae, Cocoseae) inferred from sequences of six WRKY gene family loci. Cladistics 31: 1096-0031.
• Scientific American: Coconuts: not indigenous, but quite at home nevertheless

Els biomes del Brasil més desconeguts

El Brasil és un dels països més ric en biodiversitat del món. Dins el Brasil, la selva amazònica,  coneguda com el pulmó del món, és sovint reconeguda com la regió amb més diversitat d’éssers vius del món. És realment així? El Brasil amaga molts més biomes tant o més rics que la selva humida tropical, molt més desconeguts i amb un alt grau d’explotació que amenaça la seva conservació. En aquest post explicarem les característiques dels sis biomes del Brasil i farem un repàs dels diferents cultius de plantes al·lòctones que s’hi han introduït des de temps històrics i que han afectat aquest equilibri natural, des del sucre i el cafè fins la soja.

QUÈ ÉS UN BIOMA?

En aquest post parlarem dels diferents biomes del Brasil. Però què és un bioma? Un bioma és un conjunt d’ecosistemes amb una historia comú, que comparteixen un clima similar i per tant es caracteritzen per la presència d’animals i plantes semblants. El bioma és un concepte que engloba tots els éssers vius d’una comunitat però a la pràctica es defineix per la fisionomia o aparença general de la vegetació. És una unitat de classificació biològica que serveix per classificar grans regions geogràfiques del món. A nivell global, es reconeixen deu biomes al món: desert polar, tundra, taigà, bosc temperat caducifoli, laurisilva, selva tropical, estepa, sabana, desert i mediterrani.

BIOLOGIA DEL BRASIL

El Brasil és reconegut per ser el país amb la diversitat més nombrosa del planeta, seguit de la Xina, Indonèsia, Mèxic i Àfrica del Sud.

El Brasil, segons recents publicacions científiques, és el país amb la flora més rica del món, amb unes 46100 espècies de plantes, fongs i algues descrites, de les quals gairebé la meitat (43%) són endèmiques. Aquest nombre augmenta cada any ja que molta de la biodiversitat del Brasil encara està per descobrir. De fet es calcula que 20.000 espècies encara no han estat descrites. Els botànics descriuen prop de 250 espècies noves de plantes cada any al Brasil. Així que si ets taxònom i vols contribuir, cap al Brasil falta gent!

BIOMES DEL BRASIL:

Actualment es consideren sis tipus de biomes al Brasil: l’amazones, la mata atlàntica, el cerrado, la caatinga, la pampa i el pantanal. Aquesta classificació poc ha canviat des de la primera temptativa de classificar la vegetació brasilera en dominis florístics elaborada per Martius el 1824, que va donar nom de nimfes gregues als cinc dominis que va detectar. Va escollir les Nayades, les nimfes dels llacs, rius i fonts per anomenar l’amazones. Per al cerrado va considerar les Oreades, nimfes de les muntanyes, companyes de la Deessa de la caça, Diana. Va anomenar la mata atlàntica sota el nom de Dryades, les nimfes protectores dels roures i dels arbres en general. Va considerar la pampa i els boscos d’araucàries dins el domini de les Napeies, les nimfes dels valls i prats i finalment les Hamadryades, nimfes que protegeixen cadascuna un arbre en concret, van ser usades per la caatinga.

Brasil és dels pocs països del món que inclou dos dels seus biomes com a hotspot per a la conservació de la biodiversitat: el cerrado i la mata atlàntica.

La cattinga és l’únic bioma exclusiu del Brasil, tot i que trobem altres tipus de sabanes com el cerrado a Sud Amèrica i la mata atlàntica, a part del Brasil, només es troba al nord est d’Argentina i l’est del Paraguai.

Mapa amb la distribució dels sis biomes del Brasil

1. AMAZONES

La regió irrigada pel cabdal del riu Amazones és la formació forestal més gran del planeta i el bioma amb més biodiversitat del Brasil. Ocupa gairebé el 50% del territori i està greument amenaçat degut a la seva desforestació causada per les industries fusteres i el cultiu de soja. Actualment es calcula que el 16% del seu total ha desaparegut sota les pressions antròpiques.

Vista àrea del bioma amazònic (Font: Commons Wikimedia).

L’origen d’aquesta gran diversitat segueix sent un misteri. Recents estudis científics expliquen que probablement l’aixecament de la serralada dels Andes, que va començar fa almenys 34 milions d’anys, va originar aquesta riquesa. La serralada dels Andes va començar a formar-se per l’esfondrament de la placa tectònica Americana sota la placa oceànica del Pacífic. Aquest procés geològic va canviar el règim de vents de la zona, modificant el patró de pluges al costat oriental dels Andes afectant fins i tot el sentit i direcció del riu Amazones, que abans desembocava al oceà Pacífic però degut a aquest aixecament es va redirigir cap a l’Atlàntic.

Aquests fenòmens geològics i climàtics van originar la formació d’una gran àrea d’aiguamolls a la part oriental dels Andes, originant l’aparició de moltes espècies noves.

L’Amazones es caracteritza per ser un bosc tropical humit tancat, de sòl sorrenc i pobre en nutrients, amb una estratificació en altura. El sotabosc és pràcticament inexistent i els organismes es distribueixen a diferents nivells de les copes dels arbres. Trobem famílies de dispersió pantropical com Fabaceae, Rubiaceae o Orchidaceae o d’altres d’origen amazònic; com les  Lecythidaceae (que té com un dels representants més famosos el productor de la nou de Pará, (Bertholletia excelsa) o les Vochysiaceae.

Bertholletia excelsa, arbre productor de la nou del Brasil, típic de l’Amazonia (Font: Flickr i Commons Wikimedia).

2. MATA ATLÀNTICA

Es tracta del bosc tropical que avarca la regió litoral del país i per tant el seu principal condicionant són els vents humits que arriben del mar i els relleus abruptes. Es caracteritza per estar composta per una gran varietat d’ecosistemes, que van des de boscos semicaducifolis estacionals a camps oberts de muntanya passant pels boscs d’araucàries al sud del país ja que té una elevada varietat d’altituds, latituds i per tant, climes.

Bosc d’araucàries, una ecoregió dins el domini de la mata atlàntica del sud del Brasil (Font: Wikipedia).

Tot i que no és un bioma tant conegut com la selva amazònica, és el bioma amb la diversitat més gran d’angiospermes, pteridòfits i fongs del país; amb un nivell d’endemisme molt elevat (50% de les seves espècies en són exclusives) i es troba en un nivell de conservació molt més compromès. De fet fins l’arribada dels europeus va ser el bosc tropical més gran de tot el planeta. Avui en dia només resta el 10% de la seva extensió originària degut a la pressió antròpica. Un dels primers motius de l’explotació d’aquest bioma fou el pau-brasil (Caesalpinia echinata), arbre de fusta noble i resina valorada com a tintura vermella que va donar nom al país, però després el van seguir d’altres com el cultiu de canya de sucre, cafè o l’extracció d’or.

Detalls del pau-brasil (Caesalpinia echinata), arbre que dóna nom al Brasil (Font: Flickr).

Però no va ser fins al S. XX que la degradació d’aquest medi es va agreujar, tenint en compte que les grans capitals econòmiques i històriques del país com Sao Paulo, Rio de Janeiro i Salvador estan dins el seu domini.

Tot i així, cal ser optimistes. El bioma Mata Atlàntica és la regió amb més unitats de conservació d’Amèrica del Sud.

Les famílies més freqüents a la mata atlàntica són orquidàcies, bromeliàcies i fabàcies.

Fisionomia típica de la Mata Atlàntica (Font: Commons Wikimedia).

3. CERRADO

És el segon tipus de bioma més extens al continent Sud Americà i ocupa el 22% del Brasil.

Es considera la sabana més rica del món en nombre d’espècies. Conté un elevat nivell d’endemismes i per això és considerat com un dels hotspots mundials en termes de biodiversitat. Conté 11.627 espècies de plantes (de les quals el 40% en són endèmiques) i unes 200 espècies d’animals, dels quals 137 es troben amenaçats d’extinció.

El bioma cerrado es troba a àrees de l’interior del Brasil amb dues estacions ben marcades (pluges o seca). Engloba diferents tipus d’hàbitats com són el campo sujo, campo limpo o el cerradão. Està composta per arbres petits, d’arrels profundes i fulles protegides de tricomes amb sotabosc compost per ciperàcies i gramínies. Els sòls del cerrado són sorrencs i pobres en nutrients, presentant colors vermellosos per l’alt contingut en ferro.

Fisionomia típica del cerrado (Font: pixabay).

Els gèneres Vochysia i Qualea (Vochysiaceae) dominen el paisatge de sabana del cerrado. També s’hi troben molts representants de les asteràcies, orquidàcies i fabàcies.

És el segon bioma que més s’ha degradat en les últimes dècades al Brasil. La causa d’aquesta destrucció és el desenvolupament de la indústria agropecuària: aproximadament el 40% de soja del Brasil (Brasil és el primer productor de soja del món) i el 70% de carn de vaca i es produeixen en dominis del cerrado. La meitat del bioma cerrado s’ha destruït en només els últims 50 anys. Tot i aquest risc només el 8% de la seva àrea es troba protegida legalment.

Monocultiu de soja al domini del cerrado a l’estat de Tocantins (Foto: barres fotonatura).

4. CAATINGA

És l’únic bioma exclusiu del Brasil i ocupa el 11% del territori del país. El seu nom prové d’un dels idiomes originaris del Brasil, el tupí-guaraní i significa bosc blanc. Tot i així és el bioma més poc conegut i infravalorat per la seva aridesa.

El clima de la caatinga és semi àrid i els sòls són pedregosos. La vegetació és de tipus sabana estèpica i es caracteritza per presentar una gran adaptació a l’aridesa (vegetació xeròfita) i sovint és espinosa. Els arbres de la caatinga perden les fulles durant l’època seca, deixant un paisatge ple de troncs blanquinosos.

Fisionomia típica de la caatinga (Font: Commons Wikimedia).

Les famílies predominants d’aquest paisatge tant àrid són les Cactaceae (Cereus, Pilosocereus o Melocactus són gèneres comuns), Bromeliaceae i Euphorbiaceae, però també trobem força representants de les Asteraceae, Fabaceae i Poaceae. Una de les espècies originària i més representativa de la caatinga és el juazeiro (Ziziphus joazeiro, Rhamnaceae).

Melocactus sp. (Cactaceae), un gènere molt comú a la caatinga (Font: barres fotonatura).

El seu estat de conservació també és crític. Prop del 80% de la caatinga ja està antropizat. El principal motiu d’aquesta degradació és la indústria agroalimentària i minera.

5. PAMPA

La Pampa és un bioma que ocupa un sol estat al país, Rio Grande do Sul i avarca només el 2% del territori brasiler. La pampa es troba també molt ben representada a l’Uruguai i el nord d’Argentina. Forma paisatges molt diversos que van des de planícies, muntanyes o afloraments rocosos, però el més típic són els camps graminosos amb tossals o petits puigs i arbres aïllats pròxims als cursos d’aigua.

S’hi han catalogat unes 1.900 espècies de plantes amb flors, de les quals 266 són de la família de les gramínies (Poaceae) i 141 de les Cyperaceae. També sobresurten les representants de les Compostes (Asteraceae) i les lleguminoses (Fabaceae). En les àrees d’afloraments rocosos són majoritàries les Cactaceae i les Bromeliaceae.

Paisatge típic de la pampa (Font: Flickr).

Pel que fa a la fauna, trobem fins a 300 espècies d’aus i 100 de mamífers, sent-ne emblemàtics el nyandú, les vicunyes (camèlids sud americans) o les Cavia, rosegadors propers a les capibares.

L’àrea de la pampa té un patrimoni cultural molt característic, compartit amb els habitants de la pampa de l’Argentina i Uruguai i desenvolupada pels gautxes.

Les activitats econòmiques més desenvolupades a la regió són l’agricultura i la ramaderia, que van arribar amb la colonització ibèrica, desplaçant gran part de la vegetació autòctona. Segons estimatives de pèrdua d’hàbitat, al 2008 només restava un 36% de la vegetació nativa. Només un 3% de la pampa està protegit sota algun tipus d’unitat de conservació.

6. PANTANAL

Es tracta d’una selva estèpica inundada que ocupa la plana al·luvial del riu Paraguai i els seus afluents. És per tant, una gran planícia humida, que s’inunda durant les èpoques de pluja, de novembre a abril. Aquestes inundacions afavoreixen l’alta biodiversitat. Ocupa només l’1,75% del territori brasiler i és per tant el bioma menys extens del país.

Quan es produeixen les inundacions, aflora gran quantitat de matèria orgànica, ja que l’aigua transporta totes les restes de vegetació i animals en descomposició afavorint la fertilització del sòl.

Són típiques del pantanal els camps de gramínies (Poaceae). En les zones que no arriben a inundar-se trobem vegetació arbustiva i fins a arbres. Han estat catalogades unes 2.000 espècies de plantes diferents, sent-ne algunes de les més representatives les palmeres (Arecaceae) o macròfites aquàtiques (Lentibularaceae, Nymphaeaceae, Pontederiaceae).

Victoria regia (Nymphaeaceae) al pantanal de l’estat de Mato Grosso (Font: Flickr),

Conté una altra diversitat de peixos (263 espècies), amfibis (41 espècies), rèptils (113 espècies), aus (650 espècies) i mamífers (132 espècies), sent-ne el guacamai blau, el caiman negre o el jaguar les espècies més emblemàtiques.

Després de l’Amazones, és el segon bioma del Brasil més preservat ja que es considera que el 80% de la seva extensió conserva la seva vegetació nativa. Tot i així, l’activitat humana també hi ha deixat un gran impacte, sobretot les activitats agropecuàries. La pesca i la ramaderia bovina són les activitats econòmiques més desenvolupades al pantanal. També l’establiment de plantes hidroelèctriques amenaça l’equilibri ecològic d’aquest ambient, ja que si es trenca el règim d’inundacions de la regió, tota la vida es veurà afectada.

REFERÈNCIES

• Guraim Neto, G. 1991. Plantas do Brasil, angiospermas do estado de Mato Grosso, Pantanal. Acta Botánica Brasileira 5: 25-47.
• Hoorn, C. et al. 2010. Amazonia through time: andean uplift, climate change, landscape evolution, and biodiversity. Science 330: 927.
• Martius, C.P.F. von. 1824. Tabula geographica Brasilie et terrarum adjacentium. Tabula geographica quinque provicias florae Brasiliensis illustrans. In: Martius, C.P.F. von ed. Flora Brasiliensis, Vol. 1, Part 1, Fasc. 21. Monacchi et Lipsiae.
• The Brazil Flora Group. 2015. Growing knowledge: an overview of seed plant diversity in Brazil. Rodriguésia 66: 1085-113.
• http://www.cnpso.embrapa.br/producaosoja/SojanoBrasil.htm
• http://www.mma.gov.br
• http://revistapesquisa.fapesp.br/2016/03/21/a-maior-diversidade-de-plantas-do-mundo/

Los biomas del Brasil más desconocidos

Brasil es uno de los países más ricos en biodiversidad del mundo. Dentro del Brasil, la selva amazónica, conocida como el pulmón del mundo, es frecuentemente reconocida como la región con más diversidad de seres vivos del mundo. ¿Es así realmente? Brasil esconde muchos más biomas tan ricos como la selva húmeda tropical, mucho más desconocidos y con un alto grado de explotación que amenaza su conservación. En este post explicaremos las características de los seis biomas del Brasil y haremos un repaso de los diferentes cultivos de plantas alóctonas que se introdujeron en el país desde tiempos históricos y que afectaron el equilibrio natural, desde el azúcar y el café hasta la soja.

¿QUE ES UN BIOMA?

En este post hablaremos de los diferentes biomas del Brasil. Pero, ¿que es un bioma? Un bioma es un conjunto de ecosistemas con una historia común, que comparten un clima similar y, por lo tanto, se caracterizan por la presencia de animales y plantas similares. El bioma es un concepto que engloba todos los seres vivos de una comunidad, pero en la práctica se define por la fisionomía o apariencia general de la vegetación. Es una unidad de clasificación biológica que sirve para clasificar grandes regiones geográficas del mundo. A nivel global, se reconocen diez biomas en el mundo: desierto polar, tundra, taiga, bosque temperado caducifolio, laurisilva, selva tropical, estepa, sabana, desierto y mediterráneo.

BIOLOGÍA DE BRASIL

Brasil es reconocido por ser el país con la mayor diversidad, seguido de China, Indonesia, México y África del Sud.

Según recientes publicaciones científicas, Brasil es el país con la flora más rica del mundo, con 46100 especies de plantas, hongos y algas descritos, de las cuales casi la mitad (43%) son ednémicas. Este número aumenta cada año ya que mucha de la biodiversidad de Brasil todavía está por descubrir. De hecho, se calcula que 20.000 especies todavía no se han descrito. Los botánicos describen cerca de 250 especies nuevas de plantas cada año en Brasil. Así que si eres taxónomo y quieres contribuir, ¡en Brasil te están esperando!

Otro dato sorprendente, es que de las aproximadamente 8900 especies con semilla que existen en el Brasil, el 57% son endémicas.

BIOMAS DE BRASIL

Actualmente se consideran seis tipos de biomas en el Brasil: amazonas, mata atlántica, cerrado, caatinga, pampa y pantanal. Esta classificación poco ha cambiado desde la primera tentativa de classificar la vegetación brasileña en dominios florísticos elaborada por Martius en 1824, quien dió nombre de ninfas griegas a los cinco dominios que detectó. Escogió las Nayades, las ninfas de los lagos, rios y fuentes para denominar la amazonia. Para el cerrado consideró las Oreades, ninfas de las montañas, compañeras de la Diosa de la caza, Diana. Denominó la mata atlántica bajo el nombre de Dryades, las ninfas protectoras de los robles y los árboles en general. Consideró la pampa y los bosques de araucárias bajo el dominio de las Napeias, las ninfas de los valles y prados y finalmente las Hamadryades, ninfas que protegen cadauna un árbol en concreto, se usaron para designar la caatinga.

Brasil es de los pocos paises del mundo que incluye dos de sus biomas como hotspot para la conservación de la biodiversidad: el cerrado y la mata atlántica.

La cattinga es el único bioma exclusivo del Brasil, aunque encontramos otros tipos de sabanas parecidas al cerrado en Sud América y la mata atlántica, fuera del Brasil, solo se encuentra en el nord este de Argentina y este de Paraguai.

Mapa con la distribución de los seis biomas brasileños.

1. AMAZONIA

La región irrigada por el caudal del río Amazonas es la formación forestal más grande del planeta y el bioma con más biodiversidad de Brasil. Ocupa casi el 50% del territorio y está gravemente amenazado debido a su desforestación causada por las industrias madereras y el cultivo de soja. Actualmente se calcula que el 16% de su totalidad ha desaparecido bajo las presiones antrópicas.

Vista área del bioma amazónico (Fuente: Commons Wikimedia).

El origen de esta gran diversidad sigue siendo un misterio. Recientes estudios científicos explican que probablemente el levantamiento de los Andes, que comenzó hace al menos 34 millones de años originó esta riqueza. La cordillera de los Andes comenzó a formarse por el hundimiento de la placa tectónica Americana bajo la placa oceánica del Pacífico. Este proceso geológico cambió el régimen de vientos de la zona, modificando el patrón de lluvias en el lado oriental de los Andes, afectando hasta el sentido y dirección del río Amazonas, que anteriormente desembocaba en el océano Pacífico pero debido a este levantamiento se redirigió hacia el Atlántico.

Estos fenómenos geológicos y climáticos originaron la formación de una gran área de humedales en la parte oriental de los Andes, originando la aparición de muchas especies nuevas.

La Amazonia se caracteriza por ser un bosque tropical húmedo cerrado, de suelo arenoso y  pobre en nutrientes, con una estratificación en altura. El sotobosque es prácticamente inexistente y los organismos se distribuyen a diferentes niveles de las copas de los árboles. Encontramos famílias de dispersión pantropical como Fabaceae, Rubiaceae o Orchidaceae u otras de origen amazónico; como las Lecythidaceae (que tiene como uno de sus representantes más famosos el productor de la nuez de Pará, Bertholletia excelsa) o las Vochysiaceae.

Bertholletia excelsa, árbol productor de la nuez del Brasil, típico de la Amazonia (Fuente: Flickr y Commons Wikimedia).

 2. MATA ATLÁNTICA

Se trata del bosque tropical que abarca la región litoral del país y, por lo tanto, su principal condicionante son los vientos húmedos que llegan del mar y los relieves abruptos. Se caracteriza por estar compuesta por una gran variedad de ecosistemas, que van desde bosques semi-caducifolis estacionales a campos abiertos de montaña, pasando por los bosques de araucarias en el Sud del país ya que tiene una elevada variedad de altitudes, latitudes y, por lo tanto, climas.

Bosque de araucarias, una ecoregión dentro del dominio de la mata atlántica del sud del Brasil (Font: Wikipedia).

Aunque no es un bioma tan conocido como la selva amazónica, es el bioma con la diversidad más grande de angiospermas, pteridofitos y hongos del país; con un nivel de endemismos muy elevado (50% de sus especies son exclusivas) y se encuentra en un nivel de conservación mucho más comprometido. De hecho, hasta la llegada de los europeos, fue el bosque tropical más grande de todo el planeta. Hoy en día sólo queda el 10% de su extensión originaria debido a la presión antrópica. Uno de los primeros motivos de la explotación de este bioma fue el pau-brasil (Caesalpinia echinata), árbol de madera noble y resina valorada por su tintura roja que dio nombre al país, pero después lo siguieron otros como el cultivo de caña de azúcar, café o la extracción de oro.

Detalles de la morfologia del pau-brasil (Caesalpinia echinata), árbol que da nombre a Brasil (Fuente: Flickr).

Pero no fue hasta el s. XX que la degradación de este medio se agravó, teniendo en cuenta que las grandes capitales económicas y históricas del país como Sao Paulo, Rio de Janeiro y Salvador están dentro de su dominio.

Aunque se debe ser optimista. El bioma Mata Atlántica es la región con más unidades de conservación de América del Sud.

Las famílias más frecuentes en la mata atlántica son orquidáceas, bromeliáceas y fabáceas.

Fisionomia típica de la Mata Atlántica (Fuente: Commons Wikimedia).

3. CERRADO

Es el segundo tipo de bioma más extenso en el continente Sud Americano y ocupa el 22% de Brasil.

Se considera la sabana más rica del mundo en número de espécies. Contiene un elevado nivel de endemismos y por eso se considera como uno de los hotspots mundiales en términos de biodiversidad. Contiene 11.627 especies de plantas (de las cuales el 40% son endémicas) y unas 200 especies de animales, de las cuales 137 se encuentran amenazadas.

El bioma cerrado se encuentra en áreas del interior de Brasil con dos estaciones bien marcadas (lluvias o seca). Engloba diferentes tipos de hábitats como son el campo sujo, campo limpo o el cerradão. Está compuesta por árboles pequeños, de raíces profundas y hojas protegidas de tricomas con sotobosque compuesto por ciperáceas y gramíneas. Los suelos del cerrado son arenosos y pobres en nutrientes, presentando colores rojizos por su alto contenido en hierro.

Fisionomia típica del cerrado (Fuente: pixabay).

Los géneros Vochysia y Qualea (Vochysiaceae) dominan el paisaje de sabana del cerrado. También se encuentran muchos representantes de las asteráceas, orquidáceas y fabáceas.

Es el segundo bioma que más se ha degradado en las últimas décadas en Brasil. La causa de esta destrucción es el desarrollo de la industria agropecuaria: aproximadamente el 40% de soja de Brasil (Brasil es el primer productor de soja del mundo) y el 70% de carne de vaca y se  producen en dominios del cerrado. La mitad del bioma cerrado se ha destruido en sólo los últimos 50 años. Aunque tiene este riesgo, sólo el 8% de su área se encuentra protegida legalmente.

Monocultivo de soja dentro del dominio del cerrado en el estado de Tocantins (Foto: barres fotonatura).

4. CAATINGA

Es el único bioma exclusivo de Brasil y ocupa el 11% del territorio del país. Su nombre proviene de uno de los idiomas originarios de Brasil, el tupí-guaraní y significa bosque blanco. Es el bioma más poco conocido e infravalorado por su aridez.

El clima de la caatinga es semi-árido y los suelos son pedregosos. La vegetación es de tipo sabana estépica y se caracteriza por presentar una gran adaptación a la aridez (vegetación xerófita) y frecuentemente es espinosa. Los árboles de la caatinga pierden las hojas durante la época seca, dejando un paisaje lleno de troncos blanquecinos.

Fisionomia típica de la caatinga (Fuente: Commons Wikimedia).

Las familias predominantes de este paisaje tan árido son las Cactaceae (Cereus, Pilosocereus o Melocactus), Bromeliaceae y Euphorbiaceae, pero también encontramos bastantes representantes de les Asteraceae, Fabaceae y Poaceae. Una de las especies originarias y representativas de la caatinga es el juazeiro (Ziziphus joazeiro, Rhamnaceae).

Melocactus sp. (Cactaceae), un género muy común de caatinga (Foto: barres fotonatura).

Su estado de conservación también es crítico. Cerca del 80% de la caatinga ya está antropizado. El principal motivo de esta degradación es la industria agroalimentária y minera.

5. PAMPA

La Pampa es un bioma que ocupa un único estado en el país, Rio Grande do Sul y abarca el 2% del territorio brasileño. La pampa se encuentra también muy bien representada en Uruguay y  el norte de Argentina. Forma paisajes muy diversos que van desde planícies, montañas o afloramientos rocosos, pero lo más típico son los campos graminosos con montes y árboles aislados próximos a los cursos de agua.

Paisaje típico de la pampa (Fuente: Flickr).

Se han catalogado unas 1.900 especies de plantas con flor, de las cuales 266 son de la familia de las gramínias (Poaceae) y 141 de las Cyperaceae. También sobresalen los representantes de las Compuestas (Asteraceae) y las leguminosas (Fabaceae). En las áreas de afloramientos rocosos son mayoritarias las Cactaceae y Bromeliaceae.

Por lo que hace a la fauna, encontramos hasta 300 especies de aves y 100 de mamíferos, siendo emblemáticos el nyandú, las vicuñas (camélidos sud americanos) o las Cavia, roedores cercanos a las capibaras.

El área de la pampa tiene un patrimonio cultural muy característico, compartido con los habitantes de la pampa de Argentina y Uruguay, desarrollada por los gauchos.

Las actividades económicas más desarrolladas de la región son la agricultura y la ganadería, que llegaron con la colonización ibérica, desplazando gran parte de la vegetación autóctona. Según estimaciones de pérdida de hábitat, en 2008 sólo quedaba un 36% de la vegetación nativa. Sólo un 3% de la pampa se encuentra protegida bajo algún tipo de unidad de conservación.

6. PANTANAL

Se trata de una selva estépica inundada que ocupa la plana aluvial del río Paraguay y sus afluentes. Es, por lo tanto, una gran planície húmeda, que se inunda durante las épocas de lluvia, de noviembre a abril. Estas inundaciones favorecen la alta biodiversidad. Ocupa sólo el 1,75% del territorio brasileño y es por tanto el bioma menos extenso del país.

Victoria regia (Nymphaeaceae) en el pantanal del estado de Mato Grosso (Fuente: Flickr).

Cuando se producen las inundaciones, aflora una gran cantidad de materia orgánica, ya que el agua transporta todos los restos de vegetación y animales en descomposición favoreciendo la fertilización del suelo.

Son típicos del pantanal los campos de gramíneas (Poaceae). En les zonas que no llegan a inundar-se encontramos vegetación arbustiva i hasta árboles aislados. Se han catalogado unas 2.000 especies de plantas diferentes, siendo algunas de las más representativas las palmeras (Arecaceae) o macrófitas acuáticas (Lentibularaceae, Nymphaeaceae, Pontederiaceae).

Contiene una alta diversidad de peces (263 especies), anfibios (41 especies), réptiles (113 especies), aves (650 especies) y mamíferos (132 especies), siendo el guacamayo azul, el caimán negro o el jaguar las especies más emblemáticas.

Después de la Amazonia, es el segundo bioma de Brasil más preservado ya que se considera que el 80% de su extensión conserva su vegetación nativa. De todas formas, la actividad humana también ha dejado un gran impacto, sobre todo las actividades agropecuarias. La pesca y la ganadería bovina son las actividades económicas más desarrolladas en el pantanal. También el establecimiento de plantas hidroeléctricas amenaza el equilibrio ecológico de este ambiente, ya que si se rompe el régimen de inundaciones de la región, toda la vida se verá afectada.

REFERENCIAS

• Guraim Neto, G. 1991. Plantas do Brasil, angiospermas do estado de Mato Grosso, Pantanal. Acta Botánica Brasileira 5: 25-47.
• Hoorn, C. et al. 2010. Amazonia through time: andean uplift, climate change, landscape evolution, and biodiversity. Science 330: 927.

• Martius, C.P.F. von. 1824. Tabula geographica Brasilie et terrarum adjacentium. Tabula geographica quinque provicias florae Brasiliensis illustrans. In: Martius, C.P.F. von ed. Flora Brasiliensis, Vol. 1, Part 1, Fasc. 21. Monacchi et Lipsiae.

• The Brazil Flora Group. 2015. Growing knowledge: an overview of seed plant diversity in Brazil. Rodriguésia 66: 1085-113.
• http://www.cnpso.embrapa.br/producaosoja/SojanoBrasil.htm
• http://www.mma.gov.br
• http://revistapesquisa.fapesp.br/2016/03/21/a-maior-diversidade-de-plantas-do-mundo/

The least known biomes of Brazil

Brazil is one of the richest country of the world in terms of biodiversity. The Amazon rainforest, often known as the world’s lungs, is recognized as the world’s most diverse region. Is it really so? Brazil hides many more biomes as richer as the tropical rainforest, but much more unknown and with a high degree of threates that affect its conservation. In this post I will explain the main characteristics of the six Brazil biomes and I will review different crops that have been introduced into the country since historical times affecting the natural balance of its ecosystems, from sugar and coffee to soybeans.

WHAT IS A BIOME?

In this post I will discuss the different biomes of Brazil. But what is a biome? It is a group of ecosystem with a common history and climate and therefore being characterized by the same animals and plants. Biome concept includes all living beings of a community but in practice biomes are defined by the vegetation general appearance. Is a unit of biological classification used to classify major geographic regions of the world. Thera are ten recognized biomes in the world: polar desert, tundra, taiga, temperate deciduous forest, laurel forest, rainforest, steppe, savannah, desert and Mediterranean.

BIOLOGY OF BRAZIL

Brazil is recognized as the country with largest biodiversity in the world, followed by China, Indonesia, Mexico and South Africa. Brazil, according to recent scientific publications, is the country with the richest flora in the world, with 46,100 species of plants, fungi and algae described, 43% of them being endemic. This number increases every year since many Brazil biodiversity is still unknown. In fact it is estimated that 20,000 species have not been described yet. Botanists describe about 250 new species of plants every year in Brazil. So if you are taxonomist willing to contribute, there’s people lacking in Brazil!

Another amazing fact is that, 57% of the 8900 seed plant species in Brazil are endemic.

BRAZILIAN BIOMES

Nowadays, six different types of biomes are defined in Brazil: Amazon, Atlantic Forest, Cerrado, Caatinga, Pampa and Pantanal. This classification has little changed since the first attempt to classify the Brazilian vegetation in floristic domains elaborated by Martius in 1824, who gave names of Greek nymphs to the five domains detected. He chose the Nayades, nymphs of lakes, rivers and fountains to call the Amazon. For the cerrado, he took the Oreades, nymphs of the mountains, companions of Diana, the hunt Goddess. He named the Atlantic forest under the Dryades, the nymphs protective of oaks and trees in general. He considered pampas and araucarias forests under the Napeias dominion, nymphs of valleys and meadows and finally Hamadryades, nymphs protectors each one of a particular tree, were used to designate the caatinga.

Brazil is one of the few countries in the world including  two hotspots for the conservation of biodiversity: the Atlantic Forest and the Cerrado.

Cattinga in the only biome exclusive from Brazil, tough other Cerrado-like savannahs are found in South America and the Atlnatic Forest, out from Brazil, is only found in North-East Argentina and East Paraguay.

Map with the distribution of the six brazilian biomes.

1. AMAZON

The Amazon basin area is the world’s largest forest and the most biodiverse biome in Brazil. It occupies almost 50% of the country and is seriously threatened due to the deforestation caused by logging industries and soybean crops. Currently it is estimated that 16% of the amazon rainforest is under anthropic pressure.

Aerial view of the Amazon rainforest (Source: Commons Wikimedia).

The origin of the Amazon diversity remains a mystery. Recent scientific studies explain that the rise of the Andes, which began at least 34 million years ago originated this biological richness. The Andes were formed by the collapse of the American tectonic plate under the Pacific oceanic plate. This geological process changed the wind regime in the area, affecting the rainfall patterns in the eastern side of the Andes. This also changed the Amazon River direction that before flew into the Pacific Ocean but due to this gemountain range rise was redirected to the Atlantic ocean.

These geological and climatic phenomena originated the formation of a large area of wetlands in the eastern part of the Andes, causing the appearance of many new species. The Amazon is an enclosed tropical rain forest with a sandy soil, poor in nutrients. The undergrowth is nonexistent and organisms are distributed along the canopy.

We found pantropical plant families like Fabaceae, Rubiaceae or Orchidaceae, and other of Amazonian origin; as Lecythidaceae (one of its most famous species is the Brazil nut tree, Bertholletia excelsa) or Vochysiaceae.

Bertholletia excelsa, the Brazil nut producer, typical from the Amazon rainforest (Source: Flickr and Commons Wikimedia).

2. ATLANTIC FOREST

Atlantic forest is a tropical forest covering the coastal region of Brazil and therefore it is characterized by humid winds coming from the sea and steep reliefs. It is composed of a variety of ecosystems because a high variety of altitudes, latitudes and therefore, climates ranging from semideciduous seasonal forests to open mountain fields and Araucaria’s forests in the south.

Araucaria forest, ecoregion considered in the  Atlantic forest domain in south Brazil (Source: Wikipedia).

 Although much more less known than the Amazon rainforest, the Atlantic forest has the largest diversity of angiosperms, pteridophytes and fungi in the country; with a very high level of endemism (50% of its species are exclusive) and is in a worst level of conservation. In fact until the arrival of the Europeans, it was the largest tropical forest worldwide. Today remains only 10% of its original length due to anthropogenic pressure. One of the first exploitation of this biome was the pau-brasil (Caesalpinia echinata), valued because of its wood and the red dye of its resin, that gave name to the country. Pau-Brasil was then followed by others human impacts as sugar cane and coffee cultivation and gold mining. But it was not until the twentieth century that the degradation of the environment worsened, given that the major economic and historical capitals like Sao Paulo, Rio de Janeiro and Salvador are within its domain.

Typical landscape of the Atlanic rainforest (Source: Commons Wikimedia).

However, we must be optimistic. The Atlantic Forest biome is the region with more conservation units in South America.

3. CERRADO

It is the second largest biome of South American covering 22% of Brazil.

It is considered the richest savannah in the world in terms of species number. It contains a high level of endemic species and it is considered one of the global hotspots in terms of biodiversity. Containing 11,627 species of plants (of which 40% are endemic) and 200 animal species, 137 of which are threatened to extinction.

Cerrado is in interior areas of Brazil with two well marked seasons (rain and dry season). It includes different types of habitats such as campo sujo, campo limpo or  cerradão. It is composed of small trees with deep roots and leaves with trichomes and an undergrowth composed of sedges and grasses. Cerrado soils are sandy and nutrient-poor with reddish colors featuring the high iron content.

Typical landscape of the Cerrado (Source: pixabay).

Vochysia and Qualea (Vochysiaceae) genera dominate the savannah landscape of the cerrado. Representatives of the Asteraceae, Fabaceae and Orchidaceae are the most frequent in terms of species number.

It is in second position in terms of degradation in Brazil recent decades. The origin of this destruction is the development of the agricultural industry: approximately 40% of soybean crops (Brazil is the largest producer of soybeans in the world) and 70% of beef are produced in cerrado areas. Half of the cerrado biome has been destroyed in only the past 50 years. Despite this risk only 8% of its area is legally protected.

Soybean monoculture inside the cerrado domain in Tocantins (Source: barres fotonatura).

4. CAATINGA

It is the only exclusively Brazilian biome and occupies 11% of the country. Its name comes from a native language of Brazil, the Tupi-Guarani and means white forest. However, this biome is the most undervalued and little known because of its aridity.

The climate of the caatinga is semi arid and soils are stony. The vegetation is steppe and savannah like and is characterized by a great adaptation to aridity (xerophyte vegetation) often prickly. The caatinga trees lose their leaves during dry season, leaving a landscape full of whitish trunks.

Typical landscape of the Caatinga (Source: Commons Wikimedia).

Plant families predominating caatinga landscape are Cactaceae (Cereus, Melocactus or Pilosocereus genera are common), Bromeliaceae and Euphorbiaceae, but representatives from Asteraceae, Malvaceae and Poaceae can also been found. A typical native caatinga species is Juazeiro (Ziziphus joazeiro, Rhamnaceae).

Melocactus sp. (Cactaceae), a very comon genus in the caatinga (Source: barres fotonatura).

The caatinga conservation status is also critical. About 80% of the caatinga is already anthropizated. The main motive for this degradation is the food industry and mining.

5. PAMPA

Pampa is a biome that occupies a single state in Brazil, Rio Grande do Sul covering only 2% of the country. Pampa biome is also very well represented in Uruguay and northern Argentina. It includes a large diversity of landscapes, ranging from plains, mountains and rocky outcrops, but the more typical are grass fields with hills and isolated trees nearby water courses.

About 1,900 species of flowering plants have been catalogated in the Pampa, of which 450 are from the grass family (Poaceae) and 141 from Cyperaceae. Also Compositae (Asteraceae) and legumes (Fabaceae) species are frequent. In the areas of rocky outcrops we can found a large number of Cactaceae and Bromeliaceae.

Typical landscape of Pampa biome (Source: Flickr).

Regarding the fauna, there are up to 300 species of birds and 100 of mammals, with the emblematic species rhea, vicuña (South American camelids) or Cavia (rodents near the capybaras).

The pampas region has a very typical cultural heritage, shared with the pampas inhabitants of Argentina and Uruguay and developed by gaucho people.

The most developed economic activities are agriculture and livestock, which came along with Iberian colonization, displacing much of the native vegetation. According to estimates of habitat loss, in 2008 only 36% of the native vegetation remained . Only 3% of the pampa is protected under some form of conservation unit.

6. PANTANAL

Pantanal biome is a flooded forest steppe occupying the alluvial plain of the Paraguay River and its tributaries. It is therefore a wet plain which floods during the rainy season, from November to April. These floods favor a high biodiversity. It occupies only 1.75% of Brazil and is therefore the less extensive biome in the country.

When floods occur, a lot of organic matter emerges, since water carries all traces of vegetation and decaying animals favoring soil fertilization.

Grasses fields (Poaceae) configure the typical landscape in Pantanal. Not flooded areas are occupied by shrubs and even trees. About 2,000 different species of plants have been cataloged in Pantanal. Some of the more representative are palms (Arecaceae) and aquatic macrophytes (Lentibularaceae, Nymphaeaceae, Pontederiaceae).

Victoria regia (Nymphaeaceae) in the pantanal from Mato Grosso state (Source: Flickr).

Pantanal contains a high diversity of fishes (263 species), amphibians (41 species), reptiles (113 species), birds (650 species) and mammals (132 species), being the hyacinth macaw, the alligator or the black jaguar its most emblematic species.

After the Amazon, it is the second most preserved biome in Brazil since 80% of its extension retains its native vegetation. However, human activity also has made a great impact, especially with farming activities. Fishing and cattle are the most developed economic activities in the Pantanal. Also the establishment of hydroelectric plants is threatening the ecological balance of the environment, because if the flooding regime is broken, wildlife will be affected.

REFERENCES

• Guraim Neto, G. 1991. Plantas do Brasil, angiospermas do estado de Mato Grosso, Pantanal. Acta Botánica Brasileira 5: 25-47.
• Hoorn, C. et al. 2010. Amazonia through time: andean uplift, climate change, landscape evolution, and biodiversity. Science 330: 927.
• Martius, C.P.F. von. 1824. Tabula geographica Brasilie et terrarum adjacentium. Tabula geographica quinque provicias florae Brasiliensis illustrans. In: Martius, C.P.F. von ed. Flora Brasiliensis, Vol. 1, Part 1, Fasc. 21. Monacchi et Lipsiae.
• The Brazil Flora Group. 2015. Growing knowledge: an overview of seed plant diversity in Brazil. Rodriguésia 66: 1085-113.
• http://www.cnpso.embrapa.br/producaosoja/SojanoBrasil.htm
• http://www.mma.gov.br
• http://revistapesquisa.fapesp.br/2016/03/21/a-maior-diversidade-de-plantas-do-mundo/

The ecological crisis from Southeast Asia firsthand explained – Joana Aragay

In October 2015 the world knew, late and wrong, about what would be later classified as the s. XXI biggest ecological crisis. Tropical rainforests and peatland forests of Southeast Asia in Indonesia burned for five long months causing the burn of two million hectares increasing the level of pollutant particles in the air up to 2,000 PSI (levels of more than 300 PSI are considered toxic). Forty-three million people were affected, 500,000 of them suffering respiratory diseases. The biodiversity of this region has been seriously compromised, affecting many endemic and endangered species, including one of the most emblematic and vulnerable primates in the world: orangutans; which only live on the islands of Sumatra and Borneo (Indonesia) of the most affected by the fires.

Because of this environmental crisis, we wanted to talk to Joana Aragay Soler, a biologist currently working in Kalimantan (the Indonesian part of Borneo) with the British NGO OuTrop (The Orangutan Tropical Peatland Project) to explain us what does she do in the association and also concerned by the terrible experience she lives in the summer of 2015. Through some questions we want to understand how did she lived that crisis in first person and get deeper into the reasons that provoked the fires and their ecological and social consequences.

• Hi Joana! How are you? From AYNIB (All You Need Is Biology), we think that your experience as a biologist at OuTrop can be of great interest to our readers. What is your job in the NGO?

Hello, thank you very much for giving me the opportunity to share with you my experience in Borneo.I have two very different roles in OuTrop, but complementary at the same time. That makes my job very diverse and enriching. On the one hand, I am Head of the Biodiversity program (Biodiversity Scientist) and on the other I coordinate the Education program (Education Manager). As a Biodiversity scientist, I coordinate the fieldwork of all biodiversity research projects (other than primates). Outrop research began in 1999 monitoring only the orangutan populations and studying their behavior. A few years later, we began to establish the gibbons and red langurs project. Finally, the arrival of new researchers promoted the development of other projects, such as butterflies, ants, birds, frogs or spiders sampling in order to monitor the status of the forest through quality indicators species. Also we have a project with trap cameras with a motion sensor that allows monitoring elusive spices such as bears or clouded leopards.As the Education manager, I am developing the education project that has just started this year as we believe that a very important part to make conservation is education. For now, we have started to conduct environmental education in schools, but we also have an education project for non-solarized children, which consists on teaching them to read, write, etc., through of nature-related activities.

Environmental workshop made by OuTrop (Photo: Carlota Collazos, OuTrop)

Finally, we also invite local and international schools to spend a few days in the jungle to experience firsthand how scientists work.

• How is your routine work in Borneo ?

My daily routine is very different depending on the project. When I am coordinating the biodiversity projects, I live in the camp OuTrop has in the jungle. Every day in the jungle is different, even when walking through the same transects, you never know what you’ll find: termites eating orangutans, bears perched on trees, oddly shaped insects or acrobats like gibbons swinging above your head.

Tropical gecko from Borneo rainforest (Photo: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop)

When working at the education project I am in the city office in Palangkaraya. There I meet Riethma, an Indonesian girl also part of the education team. With this program the activities, visit schools and conduct workshops for children out of school. When I’m in town I also took time to catch up with the email because we don’t have internet access in the jungle.

• What experience from your work as a biologist would you highlight?

There are many exciting aspects of my job and even more when you work immersed in a culture different from yours. Living surrounded by jungle and being constant contact with nature is a privilege, especially in the area of Borneo where we work. Sabangau, is the largest south of Borneo rainforest and contains the largest orangutan population in the world (about 7,000 individuals). Investigating the biodiversity of these forests and working with local people to protect these habitats is very professionally satisfying.

Aerial view of the Borneo rainforest (Photo: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

• Now that we can imagine your routine, we would love you to share with us your vision of the fire of 2015. How you lived on a professional and personal level? 

First of all let’s get in situation. From June to October 2015, more than 125,000 fires broke out in Indonesia burning more than two million hectares (which would represent 2/3 of the Catalonia surface or three million football fields). Kalimantan, the Indonesian part of Borneo suffered the worst effects, at all levels: ecological, economic and social. There was so much smoke that some days he saw nothing more than 20 meters away. Fires and the effects of the smoke affected everything: the airport, shops and schools closed during several weeks; agriculture losses were enormous; thousands of people have had or will have health problems in the medium or long term; ecological damage is of unimaginable dimensions and still needs to be evaluated. The fires emitted 1.6 billion tons of carbon into the atmosphere (equivalent to the Spain, Germany, United Kingdom and France together annual carbon emissions sum), substantially contributing to climate change.

Fire extinguishing works (Photo: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

Those were difficult and emotionally intense months. Many research projects of the NGO were reduced to a minimum in order to devote every effort to firefighting.Personally, I decided to leave Kalimantan during a few days because I felt that my health was compromised. I spent the days conducting divulgation, awareness and seeking fundraising to subsidize equipment for firefighting. Thanks to the collaboration of many people and organizations we were able to buy a lot of stuff: water pumps, hoses, masks, etc. that we deliver to different firefighting teams and communities. We also try to visualize the problem, contacting media to give impact to the problem.

• Were those arson or natural fires? Which were the causes? 

The fires were arson. Most started to thin out land and associated with the economic development of the region for requalify land to plant monocultures (mainly palm oil). During the dry season there are usually many fires but this year, due to El Niño, they were intensified. It’s a combination of factors, there’s not a single reason that explains the problem. We have to look back to understand the complexity of the problem and the vulnerability of ecosystems. Over the past 20 years, in the lowlands of Borneo thousands of channels were built, both for timber production and the agriculture development. Normally, tropical peatlands do not burn because they are like sponges that hold moisture but the channels disturbed the natural hydrology of tropical peatlands, draining the water into the rivers and disturbing the natural water levels on the ground; which caused the augmentation of fire risk.

Tropical rainforest devastated by fires (Photo: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

Another structural problem is the lack of resources to fight the fires, there were so many that fire men were overwhelmed, and didn’t have the necessary resources to put them off.

• What were the ecological consequences?

The ecological consequences were terrible and will take years to quantify: it was estimated that nearly a million hectares of forest were lost and consequently the species that inhabit it. The fire increased pressure on primary forests and endangered species such as orangutans. The fire also burned forest areas where the greatest orangutan populations remain, and these are expected to experience a substantial decrease in the coming years.

Aerial view of Borneo’s fires (Photo: OuTrop).

The peatland forests, though little known, are one of the most important ecosystems in the planet. They represent only 3% of the world forest area, acting as carbon reservoirs as they contain a third of the world carbon, and playing an important role in preventing global warming. Its biodiversity is huge and contains several iconic and endangered species such as the Southern Borneo gibbon, orangutans, clouded leopards or Storm’s storks.

• What about the social consequences? How did the fires affected the Borneo people?

One of the most immediate effects suffered was due to smoke. During September and October it was recommended to wear charcoal filtered masks 24 hours a day, but these masks were only found in some local within big cities and were very expensive. Most people wore only paper masks that were not able to filter smoke particles, they only minimized the risk perception. Many people got sick and the health consequences in the long term are unpredictable. Indonesia will have to face economic losses of about 30 billion dollars.

Smoke generated by fires in Borneo (Photo: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

The loss of environmental resources is implicitly linked to the local economy. Many communities depend on the services that ecosystems provide. If the forest disappears resources that keep many families are also put at risk.

• Why do you think foreign media reacted so late?

The international media reacted slowly and the truth is that the Spanish and Catalan hardly mentioned the problem. From OuTrop, we send press releases and some were published, but the media exceptionally reports environmental issues and when they do it is always secondarily. Day after day we read irrelevant news published in national newspapers, while in Indonesia we were living one of the most important ecological and social crisis of recent decades. We cannot ignore that the media reports on what “sells” and not on what is really happening.

•  How could we prevent this disaster never happen again?

Legislation and land management are key elements to prevent that forest areas are easily converted into farmland items. The hydrology of disturbed areas should also have to be restored. Population awareness, sustainable development and especially informing and educating people are basic to understand that the use of the slash and burn method is very dangerous and harmful to everybody.

• Now that you have returned a few months ago the rains, do you think that the environment can recover? Were you able to go to the countryside to meet the affected area?

Now that the fires are extinguished we have begun monitoring the primates populations and mapping the burned area. We don’t know how the fire consequences as it will take years to manifest. In OuTrop we are developing research projects associated with burned areas, that will provide answers in the future; patience is the mother of science, they say.

We have also stepped up efforts in reforestation programs, starting to replant trees in burned areas. We are doing various experiments to discover the best way to accelerate forest regeneration in these areas.

Young orangutan in Borneo (Photo: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

But most of all we hope that this experience has make people react and disasters like this won’t be repeated. Prevention is the best answer, but … we must be prepared!

Well Joana, thank you very much for sharing this experience and helping us to understand the origins of the Southeast Asia fires phenomenon. Hopefully your work, along with others foundations working there, will prevent the reoccurrence of disasters like this and that the population is increasingly aware of the effects of burning forest.

Joana leaves us some links with photos and a documentary for those who want to go in depth into the subject:

La crisis ecològica del Sud-est asiàtic explicada en primera persona – Joana Aragay

L’octubre del 2015 el món es va assabentar, tard i malament, de la que seria catalogada com la crisis ecològica més gran del s. XXI. Els boscos tropicals humits i boscos de torberes del sud-est asiàtic a Indonèsia van cremar durant cinc mesos seguits provocant l’afectació de dos milions d’hectàrees que van fer augmentar el nivell de partícules contaminants a l’aire fins als 2000 PSI (nivells de més de 300 PSI es consideren tòxics). Quaranta tres milions de persones es van veure afectades, de les quals 500.000 van patir malalties respiratòries. La biodiversitat d’aquesta àrea s’ha vist greument compromesa, afectant moltes espècies endèmiques i amenaçades, entre elles un dels primats més emblemàtics i vulnerables del món: els orangutans, que només viuen a les illes de Sumatra i Borneo (Indonèsia), de les més afectades pels incendis.

Arrel d’aquesta crisis ambiental, hem volgut parlar amb Joana Aragay i Soler, biòloga que actualment treballa a Kalimantan (a la part Indonèsia de Borneo) amb l’ONG anglesa OuTrop (The Orangutan Tropical Peatland Project) perquè ens expliqui quines funcions desenvolupa a l’associació i també encuriosits per la terrible experiència que va viure durant l’estiu de 2015. A través d’algunes preguntes volem comprendre com ho va viure ella en primera persona i aprofundir en com es van originar aquests focs i quines conseqüències ecològiques i socials van tenir.

• Hola Joana! Com estàs? Des de AYNIB (All You Need Is Biology), crèiem que la teva experiència com a biòloga a la associació OuTrop pot interessar molt als nostres lectors. Quina és la teva feina a l’ONG?

Hola, moltes gràcies per donar-me la oportunitat de compartir amb vosaltres la meva experiència a Borneo.

A OuTrop tinc dos rols molt diferents però alhora complementaris, que fan que la feina sigui molt diversa i enriquidora. Per una banda, sóc Cap d’Àrea del programa de Biodiversitat (Biodiversity Scientist) i per l’altra coordino el projecte d’Educació (Education Manager). Com a Biodiversity scientist, coordino el camp de tots els projectes de recerca en biodiversitat (excloent els projectes de primats). Outrop va començar a fer recerca a Borneo el 1999 seguint només les poblacions d’orangutans i estudiant-ne el comportament. Pocs anys després es va establir també el projecte de gibons i de langurs vermells. Finalment, amb l’arribada de nous investigadors es van iniciar els mostrejos de papallones, formigues, ocells, granotes, aranyes, etc., amb l’objectiu de fer un seguiment de l’estat de la selva a través d’espècies indicadores de qualitat. També tenim el projecte de càmeres trampa, amb sensors de moviment, que permeten fer seguiments d’espècies elusives com ossos o panteres nebuloses.

Com a Education manager estic desenvolupant el projecte d’educació, que hem començat aquest any ja que creiem que una part molt important per poder fer conservació és l’educació. De moment, hem començat a realitzar activitats d’educació ambiental a escoles, alhora que també estem desenvolupant un projecte d’educació per els infants que no poden anar a l’escola, que consisteix en ensenyar els nens i nenes a llegir, escriure, sumar etc., a través d’activitats relacionades amb la natura.

Activitat d’educació ambiental de OuTrop (Foto: Carlota Collazos, OuTrop)

Finalment, també convidem escoles locals i internacionals, a passar uns dies a la selva tot fent activitats científiques i de conservació per poder viure en primera persona com treballen els científics a la selva.

• Com és el teu dia a dia treballant a Borneo?

El meu dia és molt variat en funció de en quin projecte treballo. Si estic coordinant els projectes de biodiversitat, visc al campament que tenim al mig de la selva. Cada dia a la selva és diferent, tot i que caminis pels mateixos transsectes no saps mai què et trobaràs; orangutans menjant tèrmits, ossos enfilats als arbres, insectes de formes estranyes o gibons per sobre teu gronxant-se d’arbre en arbre com acròbates.

Dragonet tropical de les selves de Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop)

Quan treballo en el projecte d’educació estic a la oficina de la ciutat, a Palangkaraya. Allà em reuneixo amb la Riethma, una noia indonèsia que també forma part del l’equip educatiu. Amb ella programem les activitats, visitem escoles i anem a realitzar tallers per infants sense escolaritzar. Quan sóc a la ciutat també busco temps per posar-me al dia amb el correu electrònic ja que a la selva no tenim accés a internet.

• Quina experiència de la teva feina com a biòloga destacaries?

Hi ha molts aspectes apassionants de la meva feina i encara més quan treballes immersa en una cultura diferent a la teva. Poder viure envoltada de selva i estar en contacte constant amb la natura és un privilegi, sobretot a la zona de Borneo on treballem. Sabangau, és la selva més gran del sud de Borneo que conté la població més gran d’orangutans del món (uns 7.000 individus). Investigar la biodiversitat d’aquestes selves i poder col·laborar amb la gent local per protegir aquests hàbitats és molt satisfactori professionalment.

Vista aerea de la selva de Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

• Gràcies! Ara que ja ens podem imaginar la teva rutina, ens agradaria molt que compartissis amb nosaltres la teva visió sobre els incendis de l’any 2015. Com ho vas viure a nivell professional i personal?

Primer de tot posem-nos en context. Des de juny fins octubre del 2015 es van declarar més de 125.000 incendis a Indonèsia, cremant més de dos milions d’hectàrees (per fer-nos una idea – representaria 2/3 parts de la superfície de Catalunya o tres milions de camps de futbol). Kalimantan, la part Indonèsia de Borneo, va partir els pitjors efectes a tots nivells: ecològics, econòmics ¡ socials. Hi havia tant de fum que alguns dies no es veia res a més de 20 m de distància. Els incendis i els efectes derivats del fum afecten a molts nivells: l’aeroport, escoles i negocis van tancar durant setmanes; les pèrdues en l’agricultura han estat enormes; milers de persones han tingut o tindran problemes de salut a mig o llarg termini; els danys ecològics són de dimensions inimaginables i encara s’han d’avaluar. Els focs han emès 1.6 bilions de tones de carboni a l’atmosfera (equivalent a la suma de les emissions anuals de Carboni d’Espanya, Alemanya, Regne Unit i França juntes), contribuint substancialment al canvi climàtic.

Van ser uns mesos complicats, emocionalment molt colpidors i laboralment molt intensos. Molts del projectes de recerca de l’ONG es van reduir a mínims, per tal de dedicar el màxim dels esforços a l’extinció d’incendis.

Tasques d’extinció d’incendis (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

Personalment, vaig decidir marxar uns dies de Kalimantan ja que sentia que la meva salut estava compromesa. Vaig dedicar els dies a fer divulgació, conscienciació i recol·lecta de fons per poder subvencionar material per l’extinció d’incendis. Gràcies a la col·laboració d’un munt de gent i associacions vam poder comprar molt material: bombes d’aigua, mànegues, màscares, etc. i repartir-los a diferents equips d’extinció d’incendis i comunitats. També vam fer molts esforços per tal de visualitzar el problema, contactant amb alguns mitjans de comunicació i així donar una mica de ressò a la problemàtica.

• Van ser incendis provocats o naturals? Quines són les seves causes?

Els incendis van ser provocats. La majoria són per aclarir terres, molts d’ells associats al desenvolupament econòmic de la regió, tant per requalificar terres com per plantar monocultius (principalment oli de palma). Durant l’època seca normalment hi ha molts incendis però aquest any, degut al fenomen del Niño, s’han intensificat. Tot plegat és una suma de factors, no hi ha un únic motiu que expliqui el problema. Hem de mirar enrere per entendre la complexitat del problema i la vulnerabilitat dels ecosistemes. Al llarg dels últims 20 anys, s’han construït milers de canals a les terres baixes de Borneo, tant per extreure’n fusta com per desenvolupar l’agricultura. En condicions normals les torberes tropicals no haurien de cremar ja que són com esponges que mantenen la humitat però els canals han pertorbat la hidrologia de les torberes tropicals; l’aigua es drena cap als rius i s’alteren els nivells d’aigua al sòl, incrementant el risc d’incendis.

Bosc tropical humit a Indonèsia devastat pels incendis (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

Un altre problema estructural és la falta de recursos per lluitar contra els incendis, n’hi havia tants que els equips de bombers no donaven l’abast, ni tenien els recursos necessaris per apagar-los.

• Quines van ser les conseqüències ecològiques?

Les conseqüències ecològiques són desatrosses i es trigarà anys a quantificar-les: es calcula que s’ha perdut gairebé un milió d’hectàrees de selva i conseqüentment les espècies que hi habiten. El foc ha incrementat la pressió sobre les selves primàries i les espècies amenaçades, com els orangutans. Es van cremar les zones forestals on quedaven les poblacions més grans d’orangutans i es d’esperar que experimentin una davallada substancial al llarg dels propers anys.

Vista aerea dels incendis a Borneo (Foto: OuTrop).

Les selves de torba, encara que no són gaire conegudes, són uns dels ecosistemes més importants del món. Tot i representar només el 3% de la superfície forestal del planeta, contenen una tercera part del carboni, actuant com a reservoris de carboni i jugant un paper molt important en la prevenció de l’escalfament global. La seva biodiversitat és enorme i contenen diverses espècies emblemàtiques i amenaçades com el gibó del Sud de Borneo, els orangutans, la pantera nebulosa o la cigonya de Storm.

• I les socials? Com va afectar això als habitants de Borneo?

Un dels efectes més immediats que van patir va ser degut al fum. Durant setembre i octubre es recomanava portar màscara amb el filtre de carboni 24h al dia, però aquestes màscares només estaven disponibles en alguns establiments de grans ciutats i eren molt cares. Molta gent portava màscares de paper que no serveixen per a filtrar les partícules del fum, només minimitzaven la percepció del risc. Moltíssima gent es va posar malalta i les conseqüències de salut a llarg termini són imprevisibles. Indonèsia haurà de fer front a pèrdues econòmiques d’uns 30 bilions de dòlars.

Imatge dels focs provocats a Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

La pèrdua de recursos ecològics està implícitament lligat a l’economia local. Moltes comunitats depenen dels serveis que els ecosistemes proveeixen. Si desapareix la selva també es posen en risc els recursos que mantenen moltes famílies.

• Per què creus que la premsa estrangera va reaccionar tant tard?

Els mitjans de comunicació internacionals van trigar molt a reaccionar i la veritat és que els espanyols i catalans gairebé no se’n van fer ressò. Des d’OuTrop vam enviar notes de premsa, i se’n van publicar algunes, però els mitjans de comunicació excepcionalment informen de temes ambientals i quan ho fan sempre és de manera secundària. Dia rere dia vèiem notícies irrellevants publicades a diaris nacionals, mentre que a Indonèsia es vivia un dels problemes ecològicosocials més importants de les últimes dècades. No podem obviar que els mitjans de comunicació informen del que “ven”, no del que succeeix.

• Com es podria evitar que torni a passar de nou?

La legislació i la gestió del territori són elements clau per tal d’impedir que les zones forestals es puguin convertir fàcilment en camps de cultiu. També s’ha de restaurar la hidrologia de les zones pertorbades, dotar de recursos, conscienciar a la població, pensar en desenvolupament sostenible i sobretot informar i educar, per tal que la gent entengui que l’ús del foc per aclarir terres és molt perillós i perjudicial per a tothom.

• Ara que ja fa uns mesos que han tornat les pluges, creus que l’entorn es podrà recuperar? Heu pogut anar al camp per conèixer l’afectació de l’àrea?

Ara que els incendis estan apagats hem començat a fer seguiments de la població de primats i mapatge de la zona cremada. Encara no sabem com afectarà ja que els efectes trigaran anys a manifestar-se. A OuTrop estem desenvolupant projectes de recerca associats a zones cremades que ens donaran respostes al llarg dels anys; la paciència és la mare de la ciència, diuen.

També hem incrementat els esforços en programes de reforestació, començant a replantar arbres a les zones cremades. Estem fent varis experiments per descobrir la millor manera d’accelerar la regeneració forestal d’aquestes zones.

Cria d’orangutà a Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

Però sobretot esperem que la experiència viscuda el 2015 hagi fet reaccionar les persones i que no es tornin a repetir uns incendis com aquests. La prevenció és la millor resposta, però haurem d’estar preparats!

Bé Joana, moltes gràcies per explicar-nos aquesta experiència i per ajudar-nos a entendre els orígens d’aquest fenomen dels incendis del sud-est asiàtic. Esperem que la vostra tasca, junt amb la d’altres entitats que treballen allà, evitin que es tornin a repetir desastres com aquests i que la població sigui cada cop més conscient dels efectes de la crema de boscos.

La Joana ens deixa uns links amb fotos i un documental per qui vulgui aprofundir en el tema:

La crisis ecológica del Sudeste asiático explicada en primera persona – Joana Aragay

En octubre del 2015 el mundo se enteró, tarde y mal, de la que sería catalogada como la crisis ecológica más grande del s. XXI. Los bosques tropicales húmedos y bosques de turberas del sudeste asiático en Indonesia quemaron durante cinco meses seguidos provocando la afectación de dos millones de hectáreas que aumentaron el nivel de partículas contaminantes en el aire hasta los 2000 PSI (niveles de más de 300 PSI se consideran tóxicos). Cuarenta tres millones de personas se vieron afectadas, entre las cuales 500.000 sufrieron enfermedades respiratorias. La biodiversidad de esta región se ha visto gravemente comprometida, afectando muchas especies endémicas y amenazadas, de entre ellas uno de los primates más emblemáticos y vulnerables del mundo: los orangutanes, que sólo viven en las islas de Sumatra y Borneo (Indonesia), de las más afectadas por los incendios.

A raíz de esta crisis ambiental, hemos querido hablar con Joana Aragay Soler, bióloga que actualmente trabaja en Kalimantan (en la parte indonesia de Borneo) con la ONG inglesa OuTrop (The Orangutan Tropical Peatland Project) para que nos explique qué funciones desarrolla en la asociación y también interesados por la terrible experiencia que vivió durante el verano de 2015. A través de algunas preguntas, queremos comprender como lo vivió ella en primera persona y profundizar en cómo se originaron los fuegos y qué consecuencias ecológicas y sociales tuvieron.

• ¡Hola Joana! ¿Cómo estás? Desde AYNIB (All You Need Is Biology), creemos que tu experiencia como bióloga en la asociación OuTrop puede interesar mucho a nuestros lectores. ¿Cuál es tu trabajo en la ONG?

Hola, muchas gracias por darme la oportunidad de compartir con vosotros mi experiencia en Borneo.

En OuTrop tengo dos roles muy diferentes pero a la vez complementarios, que hacen que el trabajo sea muy diverso y enriquecedor. Por un lado, soy jefa de área del programa de Biodiversidad (Biodiversity Scientist) y por el otro coordino el proyecto de Educación (Education Manager). Como Biodiversity scientist, coordino el trabajo de campo de todos los proyectos de investigación en biodiversidad (excepto los de primates). Outrop comenzó la investigación en Borneo el 1999 monitoreando sólo las poblaciones de orangutanes y estudiando su comportamiento. Pocos años después se empezó a establecer el proyecto de gibones y langures rojos. Finalmente, la llegada de nuevos investigadores promovió el desarrollo de otros proyectos, como muestreos de mariposas, hormigas, aves, ranas, arañas, etc., con el objetivo de monitorear el estado de la selva a través de especies indicadoras de calidad. También tenemos el proyecto de cámaras trampa, con un sensor de movimiento, que permite monitorear especias elusivas como los osos o las panteras nebulosas.

Como Education manager estoy desarrollando el proyecto de educación, que hemos empezado este año ya que creemos que una parte muy importante para poder hacer conservación es la educación. De momento, hemos comenzado a realizar actividades de educación ambiental en escuelas, a la vez que desarrollamos un proyecto de educación para niños y niñas que no pueden ir a la escuela, que consiste en enseñarles a leer, escribir, sumar etc., a través de actividades relacionadas con la naturaleza.

Actividad de educación ambiental de OuTrop (Foto: Carlota Collazos, OuTrop)

Finalmente, también invitamos escuelas locales o internacionales, a pasar unos días en la selva para realizar actividades científicas y de conservación para poder vivir en primera persona como trabajan los científicos en la selva.

• ¿Cómo es tu rutina trabajando en Borneo?

Mi día es muy variado en función del proyecto. Si estoy coordinando los proyectos de biodiversidad, vivo en el campamento que tenemos en medio de la selva. Cada día en la selva es diferente, aunque camines por los mismos transectos nunca sabes lo que te vas a encontrar; orangutanes comiendo termitas, osos subidos en los árboles, insectos de formas extrañas o gibones por encima de tu cabeza balanceándose como acróbatas.

Salamanquesa tropical de las selvas de Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop)

Cuando trabajo en el proyecto de educación estoy en la oficina de la ciudad, en Palangkaraya. Allí me reúno con Riethma, una chica indonesia que también trabaja en el equipo de educación. Con ella programamos las actividades, visitamos escuelas y realizamos talleres para niños y niñas sin escolarizar. Cuando estoy en la ciudad también busco tiempo para ponerme al día con el correo electrónico ya que en la selva no tenemos acceso a internet.

• ¿Qué experiencia de tu trabajo como bióloga destacarías?

Hay muchos aspectos apasionantes de mi trabajo y todavía más cuando trabajas inmersa en una cultura diferente a la tuya. Poder vivir rodeada de selva y estar en contacto constante con la naturaleza es un privilegio, sobretodo en la zona de Borneo dónde trabajamos. Sabangau es la selva más grande del sud de Borneo y contiene la población más grande de orangutanes del mundo (unos 7.000 individuos). Investigar la biodiversidad de estas selvas y poder colaborar con la gente local para proteger estos hábitats es muy satisfactorio profesionalmente.

Vista aérea de la selva de Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

• Ahora que ya nos podemos imaginar tu rutina, nos gustaría mucho que compartieras con nosotros tu visión sobre los incendios del año 2015. ¿Cómo lo viviste a nivel profesional y personal?

Primero de todo pongámonos en situación. Desde junio hasta octubre del 2015 se declararon más de 125.000 incendios en Indonesia, quemando más de dos millones de hectáreas (para hacernos una idea – representaría 2/3 partes de la superficie de Cataluña o tres millones de campos de futbol). Kalimantan, la parte indonesia de Borneo sufrió los peores efectos, a todos los niveles: ecológicos, económicos y sociales. Había tanto humo que algunos días no se veía nada a más de 20 metros de distancia. Los incendios y los efectos derivados del humo afectaron a muchos niveles: cerró el aeropuerto, negocios y escuelas durante semanas; las pérdidas en agricultura fueron enormes, millares de personas han tenido o tendrán problemas de salud a medio o largo plazo; los daños ecológicos son de dimensiones inimaginables y todavía se han de evaluar. Los fuegos emitieron 1,6 billones de toneladas de carbono a la atmósfera (equivalente a la suma de las emisiones anuales de carbono de España, Alemania, Reino Unido y Francia juntos), contribuyendo sustancialmente al cambio climático.

Fueron unos meses emocionalmente complicados y laboralmente muy intensos. Muchos proyectos de investigación que desarrollamos se redujeron a mínimos, para poder dedicar el máximo esfuerzo a la extinción de incendios.

Trabajos de extinción de incendios (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

Personalmente, decidí irme unos días de Kalimantan porque sentía que mi salud estaba comprometida. Dediqué los días a realizar actividades de divulgación, concienciación y recolecta de fondos para poder subvencionar material para la extinción de incendios. Gracias a la colaboración de mucha gente y asociaciones pudimos comprar mucho material: bombas de agua, mangueras, máscaras, etc. y repartirlos a diferentes equipos de extinción de incendios y comunidades. También intentamos visualizar el problema, contactando con medios de comunicación para dar repercusión al problema.

• ¿Fueron incendios provocados o naturales? ¿Cuáles fueron sus causas?

Los incendios fueron provocados. La mayoría iniciados para clarear tierras, muchos de ellos asociados al desarrollo económico de la región, tanto para recualificar tierras como para plantar monocultivos (principalmente aceite de palma). Durante la época seca normalmente hay muchos incendios pero este año, debido al fenómeno del Niño, se intensificaron. Es una suma de factores, no hay un único motivo que explique el problema. Tenemos que mirar hacia atrás para entender la complejidad del problema y la vulnerabilidad de los ecosistemas. A lo largo de los últimos 20 años, en las tierras bajas de Borneo se han construido miles de canales, tanto para extraer madera de la selva como para el desarrollo de la agricultura. En condiciones normales, las turberas tropicales no tendrían que quemar ya que son como esponjas que mantienen la humedad pero los canales perturbaron la hidrología de las turberas tropicales, drenándose el agua hacia los ríos se alteraron los niveles de agua en el suelo que provocaron el riesgo de incendios.

Bosque tropical húmedo en Indonesia devastado por los incendios (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

Otro problema estructural es la falta de recursos para luchar contra los incendios, había tantos que los equipos de bomberos no daban abasto, ni tenían los recursos necesarios para apagarlos.

• ¿Cuáles fueron las consecuencias ecológicas?

Las consecuencias ecológicas son desastrosas y se tardarán años en cuantificar: se calcula que se ha perdido casi un millón de hectáreas de selva y consecuentemente las especies que habitan en ella. El fuego incrementó la presión sobre las selvas primarias y las especies amenazadas, como los orangutanes. El fuego además quemó las zonas forestales dónde quedaban las poblaciones más grandes de orangutanes, y se espera que éstas experimenten un descenso sustancial en los próximos años.

Vista aérea de los incendios en Borneo (Foto: OuTrop).

Las selvas de turba, aunque poco conocidas, son uno de los ecosistemas más importantes del planeta. Aunque sólo representan el 3% de la superficie forestal del planeta, contienen una tercera parte del carbono, actuando como reservorios de carbono y jugando un papel muy importante en la prevención del calentamiento global. Su biodiversidad es enorme y contiene varias especies emblemáticas y amenazadas como el gibón del Sur de Borneo, los orangutanes, la pantera nebulosa o la cigüeña de Storm.

• ¿Y las sociales? ¿Cómo afectó a los habitantes de Borneo?

Uno de los efectos más inmediatos que sufrieron fue debido al humo. Durante setiembre y octubre se recomendaba llevar máscara con filtro de carbono 24h al día, pero estas mascaras sólo se encontraban en algunos locales de las grandes ciudades y eran muy caras. Mucha gente llevaba máscaras de papel que no servían para filtrar las partículas del humo, sólo minimizaban la percepción de riesgo. Muchísima gente enfermó y las consecuencias en la salud a largo plazo son imprevisibles. Indonesia tendrá que afrontar pérdidas económicas de unos 30 billones de dólares.

Imagen de los fuegos provocados en Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

La pérdida de recursos ecológicos se encuentra implícitamente ligada a la economía local. Muchas comunidades dependen de los servicios que los ecosistemas proveen. Si desaparece la selva también se ponen en riesgo los recursos que mantienen muchas familias.

• ¿Por qué crees que la prensa extranjera reaccionó tan tarde?

Los medios de comunicación internacionales tardaron mucho en reaccionar y la verdad es que los españoles y catalanes casi no se hicieron eco de la noticia. Desde OuTrop enviamos notas de prensa, y algunas se publicaron, pero los medios de comunicación excepcionalmente informan sobre temas medioambientales y cuando lo hacen siempre es de forma secundaria. Día tras día veíamos noticias irrelevantes publicadas en diarios nacionales, mientras que en Indonesia se vivía uno de los problemas ecológico-sociales más importantes de las últimas décadas. No podemos obviar que los medios de comunicación informan sobre los que “vende”, no sobre lo que sucede.

• ¿Cómo se podría evitar que vuelva a acontecer de nuevo?

La legislación y la gestión del territorio son elementos clave para intentar impedir que las zonas forestales se puedan convertir fácilmente en campos de cultivo. También se tendría que restaurar la hidrología de las zonas perturbadas, dotar de recursos, concienciar la población, pensar en desarrollo sostenible y sobretodo informar y educar, para que la gente entienda que el uso del fuego para clarear tierras es muy peligroso y perjudicial para todo el mundo.

• Ahora que ya hace unos meses que han vuelto las lluvias, ¿crees que el entorno se podrá recuperar? ¿Habéis podido ir al campo para conocer la afectación del área?

Ahora que los incendios están apagados hemos comenzado los seguimientos a las poblaciones de primates y mapeamiento de la zona quemada. Aún no sabemos cómo afectará ya que las consecuencias tardaran años en manifestarse. En OuTrop estamos desarrollando proyectos de investigación asociados a zonas quemadas que nos pueden dar respuestas a lo largo de los años; la paciencia es la madre de la ciencia, dicen.

También hemos incrementado los esfuerzos en programas de reforestación, empezando a replantar árboles en las zonas quemadas. Estamos haciendo diversos experimentos para descubrir la mejor forma para acelerar la regeneración forestal de estas zonas.

Cria de orangután en Borneo (Foto: Bernat Ripoll Capilla, OuTrop).

Pero sobretodo esperamos que la experiencia vivida el 2015 haya hecho reaccionar las personas y no se vuelvan a repetir unos incendios como estos. La prevención es la mejor respuesta, pero… ¡tendremos que estar preparados!

Bien Joana, muchas gracias por explicarnos esta experiencia y por ayudarnos a entender los orígenes de este fenómeno de los incendios del sudeste asiático. Esperemos que vuestra labor, junto con la de otras entidades que trabajan allí, eviten que se vuelvan a repetir desastres como este y que la población sea cada vez más consciente de los efectos de la quema de bosque.

Joana nos deja algunos links con fotos y un documental para quien quiera profundizar en el tema:

Daisies: they love me or love me not?

Daisy flowers (Compositae or Asteraceae family) are one of the most complex and evolutionated flowers in the world. In this article, we’ll pick off all the petals from the daisy flowers to understand how this special organ works.

THE ASTERACEAE OR COMPOSITAE: WHO ARE THEY?

The Asteraceae family is the largest family of flowering plants and one of the most worldwide distributed. There are about 25,000 species distributed in 1,100 genera, representing 10% of all plant species currently on earth  and they have a cosmopolitan distribution except the Antarctica.

Many Asteraceae are used on our daily routine. For example there are members of this family in our diet, such as lettuce (Lactuca sativa), chicory or escarole (Cichorium endivia), artichoke (Cynara scolymus) and sunflower (Helianthus annus). Also many species are used in traditional medicine as chamomile (Chamomilla recutita), echinacea (Echinaceae purpurea), dandelion (Taraxacum officinale) or arnica (Arnica montana). They are also many Asteraceae species with horticultural importance, like daisies (Bellis perennis for example, but other species are called so), chrysanthemums (Leucanthemum sp.), marigolds (Calendula sp.) or Dahlias (Dahlia sp.).

Asteraceae species with different uses. A. Dahlia sp., b. Gira-sol (Helianthus annus), c. Arnica montana, d. Echinacea purpurea.

THE CAPITULA

The flower of the Asteraceae species is called capitula and is not a typical flower because it is formed by several flowers grouped together to form a single flower-like structure to attract pollinators. This cluster of flowers imitating a simple flower is called inflorescence. Most Asteraceae present more than one capitula per branch and the way they are organized is structured in a special order. We can found capitulum structured in corimbes or racemes, for example. This structure arranging inflorescences is called a synflorescence.

Normally capitula contain two kinds of flowers: the ray or ligulate flowers and the disc flowers. All have five fused petals.

Ray flower (A), disc flower (B) and schema of the flowers organization in a typical Asteraceae capitula (C), extracted from Greenish (1920).

Ray flowers are usually female flowers, with two connate carpels in an inferior ovary. Their petals are zygomorphic (asymmetrical) and are characterised by the presence of a ligule, a part remembering the typical petal that we pluck off the daisy when playing the game.

Disc flowers are usually hermaphrodites and have a less showy actinomorphic (symmetric) tubular corolla. Disc flowers are in the center of the capitulum looking like small buttons.

The capitula described are the most common in Asteraceae, called heterogamous. The heterogamous capitula can be radiated, as the typical daisy or disciform when only have disc flowers, but the outermost flowers have a long filaments similars to ray flowers, such as in Centaurea sp.

 

Heterogamous disciform capitula of Centaurea deusta in Croacia.

The homogamous capitula have a single type of flower, always hermaphroditic. The discoid homogamous capitula have only disc flowers, like thistles.

Discoid homogamous capitula of Cynara cardunculus.

The ligulate homogamous capitula have only ray flowers, like chicory (Cichorium intybus).

Ligulate homogamous capitula of Cichorium intybus.

CAPITULA ADAPTATIONS

One of the most striking adaptations of the capitulum is that their flowers have different maturation times to avoid self-pollination. The flowers mature centripetally, from the outside in. That’s why we see the disk with o darker color on the inside.

Capitulum of Pericallis echinata, a Canarian endemic, where we can see the diferent degrees of disc flowers maduration.

The secondary pollen presentation is another capitulum adaptation, which is not exclusive from this family but a diagnostic character. The process makes that matured pollen is presented to the pollinators in a different structure from the anthers, the stigma of the pistil, in this case. The secondary pollen presentation occurs by a special adaptation of the anthers, that are fused (syngeneic stamens) forming a tube around the style. Thus, when the mature style is extended through this tube, pollen grains stick making pollen available to pollinators when the stigma reach the outside. This can actually happen because main Asteraceae flowers are proterandrous, i.e. the stamens mature before the style.

Secondary pollen presentation schema (Funk et al., 2009).

This capitulum basic structure has many variations creating many different capitula types. Although most species of Asteraceae are monoecious (we can found hermaphroditic flowers in the same individual) there are dioecious genus, like Baccharis, a genus from tropical South America, which have male and female individuals separately.

Female (left) and male (right) individuals of the dioecious Baccharis sp.

Very rarely, capitula have only a single flower, as in the case of Echinops, where single flowers are grouped in spherical capitula of second order.

Solitary flowers clustered in a second order capitulum of Echinops ritro.

There are another examples of secondary order capitulum, like the famous Edelweiss flower (Leontopodium alpinum). The edelweis flower is particularly interesting because it has densely hairy bracts (with many trichomes) around its discoid capitula acting as white “false” petals and reflecting the high radiation of the high mountains where they live.

Seconsary order capitula of edelweiss (Leontopodium alpinum).

Rarely, capitulum are found alone at the stems apex, not forming synflorescences. This is the case of sunflowers (Helianthus annuus) or Wunderlichia, one of the smallest genus of Asteraceae with six endemic species from Brazil with a really awkward look because of its tomentous indumentum and the lack of leaves when bloom.

Solitary capitulum of Wunderlichia mirabilis in Brazil.

Capitulum pollination is usually made by insects, especially butterflies, which are attracted by the petals color and the nectar, their sweet reward.

The fruit, which is called achene or cypsela in Asteraceae, is formed once the flowers have been fertilized. The cypselae are easy to recognize because many have appendices that look like bristles, awns or scales called pappus acting in wind dispersal.

Diversity of cypselae and pappus found in Asteraceae (Funk et al., 2005).

Now, we can maybe better understand why we can pluck a daisy striping a petals, each from a unique ray flower in the capitulum or why do we blow out so many seeds when we make a wish on a single dandelion flower.

 REFERENCES

• Font Quer P (1953). Diccionario de Botánica. Ed. Labor.
• Funk VA, Bayer RJ, Keeley S, Chan R, Watson L, Emeinholzer B, Schilling E, Panero JL., Baldwin BG, Garcia-Jacas N, Susanna A & Jansen RK (2005). Everywhere but antarctica: using a supertree to understand the diversity and distribution of the Compositae. Biologiske skrifter 55: 343-374.
• Funk VA, Susanna A, Stuessy TF & Bayer RJ (2009). Systematics, evolution, and biogeography of Compositae. International association for plant taxonomy, Vienna, Austria.
• Kadereit JW & Jeffrey C. (2007). The families and genera of vascular plants, vol. 8, Flowering Plants. Eudicots. Asterales. Springer, Berlin.

La flor de les margarides: en tenen o no en tenen?

D’entre tots els tipus de flors que existeixen una de les més complexes i evolucionades és la flor de la família de les margarides (Compostes o Asteraceae), anomenada capítol. En aquest article desfullarem les margarides per entendre com funciona aquest òrgan tan especial.

QUÈ SÓN LES COMPOSTES O ASTERACEAE?

Les Asteraceae és la família d’angiospermes actual més nombrosa i una de les més cosmopolita. N’existeixen al voltant de 25.000 espècies distribuïdes en 1.100 gèneres, el que representa un 10% de totes les espècies de plantes que existeixen actualment i es troben distribuïdes a tot el món excepte l’Antàrtida. Moltes asteràcies s’usen de manera quotidiana en la nostra alimentació com per exemple l’enciam (Lactuca sativa), l’endívia o escarola (Cichorium endivia), la carxofa (Cynara scolymus) o el gira-sol (Helianthus annus). També moltes espècies són usades en medicina tradicional com la camamilla (Chamomilla recutita), l’equinàcia (Echinaceae purpurea), el pixallits o dent de lleó (Taraxacum officinale), o l’àrnica (Arnica montana). També són freqüents els usos de les asteràcies en jardineria, com les margarides (per exemple Bellis perennis, però d’altres espècies també se’n diuen), el crisantem (Leucanthemum sp.), les calèndules (Calendula sp.) o les dàlies (Dahlia sp.).

Diversitat d’asteràcies amb usos: a. Dahlia sp., b. Gira-sol (Helianthus annus), c. Arnica montana, d. Echinacea purpurea.

 EL CAPÍTOL

La flor de les asteràcies o capítol no és una flor típica ja que està formada per diverses flors que s’agrupen amb aparença d’una sola estructura per atraure l’atenció dels pol·linitzadors. Aquest conjunt de flors que imita una flor simple s’anomena inflorescència. La gran majoria d’asteràcies presenten més d’un capítol i la forma d’organitzar-se a les tiges també té una estructura concreta com per exemple raïms o corimbes de capítols. Aquesta estructura de segon grau s’anomena sinflorescència.

Normalment el capítol està format per dos tipus de flors: les flors del radi o lígules i les flors del disc o flòsculs. Totes elles són pentàmeres (presenten cinc pètals, tot i que soldats).

Lígula (A), flòscul (B) i esquema de la disposició de les flors en un capítol típic d’una Compositae amb els dos tipus de flors (C), extret de Greenish (1920).

Les flors del radi o lígules solen ser flors femenines, de dos carpels soldats en un ovari ínfer, i presenten una corol·la asimètrica o lígula, que és el que recorda el pètal de la flor típica i el que “desfullaríem” de la margarida.

Les flors del disc o flòsculs solen ser hermafrodites i tenen una corol·la tubular actinomorfa (simètrica) menys vistosa. Són les flors del centre del capítol que formen petits botons.

Els capítols que acabem de descriure són els més habituals i característics de les asteràcies i s’anomenen heterògams. Els capítols heterògams poden ser radiats, com la típica margarida o disciformes, quan només tenen flòsculs, però els més externs tenen uns filaments que poden recordar les lígules, com és el cas de les centàurees (Centaurea sp.).

Capítol heterògam disciforme d’una Centaurea (Centaurea deusta) de Croàcia.

Els capítols homògams només presenten un sol tipus de flors, sempre hermafrodites. Els capítols homògams discoides només presenten flòsculs, no tenen cap flor amb lígula, com són les flors dels cards.

Capítol homògam discoide del card de formatjar (Cynara cardunculus).

Els capítols homògams ligulats només presenten lígules, no tenen cap flor del disc, com són les flors de la xicòria (Cichorium intybus).

Capítol homògam ligulat de la xicòria (Cichorium intybus).

ADAPTACIONS DEL CAPÍTOL

Una de les adaptacions més sorprenents dels capítols és que les flors que el formen tenen una maduració diferenciada en el temps per evitar l’autopol·linització. Les flors maduren de forma centrípeta, de fora cap a dins, per això el disc presenta de vegades una coloració més fosca com més a l’interior.

Capítol de Pericallis echinata, endemisme canari on s’aprecia els diferents graus de maduració de les flors del disc.

Una altra adaptació del capítol, que no és exclusiva d’aquesta família però n’és un caràcter diagnòstic és la presentació secundària del pol·len. És un mecanisme pel qual el pol·len, quan és madur, es presenta al pol·linitzadors en una estructura diferent a les anteres. En el cas de les asteràcies és a l’estigma del pistil. El procés es produeix gràcies a una adaptació especial de les anteres que es troben soldades (estams singenèsics) formant un tub al voltant de l’estil. Així, quan l’estil madura, s’allarga a través d’aquest tub i els grans de pol·len queden enganxats a l’estigma i queden a disposició dels pol·linitzadors quan aquest es presenta a l’exterior. Això només es pot produir perquè les flors són proterandres, és a dir, els estams maduren abans que l’estil.

Esquema que il·lustra el mecanisme de la presentació secundària del pol·len a l’estigma en les Asteraceae. Extret de Funk et al., 2009.

Aquesta estructura bàsica té moltes variacions i trobem capítols sorprenentment diferents.

Tot i que la majoria d’espècies d’asteràcies són monoiques (presenten flors hermafrodites en el mateix individu), trobem gèneres dioics, com Baccharis, un gènere de les zones tropicals de Sud Amèrica, que presenta individus exclusivament amb flors femenines i individus exclusivament amb flors masculines.

Peu femení (esquerra) i masculí (dreta) de Baccharis sp., gènere dioic del continent americà.

Molt rarament, els capítols només tenen una sola flor, com és el cas del d’Echinops, en el que les flors solitàries s’agrupen en capítols esfèrics de segon grau.

Flors solitàries agrupades en un capítol de segon grau de Echinops ritro.

Existeixen altres casos d’agrupaments de capítols en capítols de segon grau (sincefàlia), per exemple en el cas del edelweiss o flor de neu (Leontopodium alpinum). El capítol de la flor de neu és especialment vistós ja que tot i que és discoide, presenta unes bràctees densament tomentoses (amb molts tricomes), el que els confereix una coloració blanca, adaptació adquirida per reflectir les altes radiacions de l’alta muntanya on viu i alhora actuen com a falsos pètals.

Capítols agregats de la flor de neu (Leontopodium alpinum).

 Molt poques vegades, els capítols es presenten de forma solitària a l’àpex de les tiges i no formen sinflorescències, com és el cas del gira-sol (Helianthus annus) o el gènere Wunderlichia, un dels més petits de la família, endèmic del Brasil, amb aspecte d’arbre tomentós fantasmagòric, ja que perd les seves fulles en florir.

Capítol solitari de Wunderlichia mirabilis al Brasil.

La pol·linització dels capítols normalment es produeix per insectes, sobretot papallones, que se senten atretes per la coloració dels pètals i per la recompensa ensucrada que és el nèctar.

Un cop les flors han estat fertilitzades per un pol·linitzador es forma la cipsel·la o fruit de les compostes. Són molt fàcils de reconèixer perquè molt sovint presenten una sèrie d’apèndixs en forma de pèl, esquames o punxes anomenats papus o vil·là, que faciliten la seva dispersió pel vent.

Diversitat d’aquenis i papus característics de les Compositae (extret de Funk et al., 2005).

Així ara ja podrem entendre perquè podem “desfullar” una margarida estirant cada un dels pètals que formen les flors ligulades del seu capítol o perquè quan bufem els angelets surten tantes llavors d’una sola flor.

 REFERÈNCIES

• Font Quer P (1953). Diccionario de Botánica. Ed. Labor.
• Funk VA, Bayer RJ, Keeley S, Chan R, Watson L, Emeinholzer B, Schilling E, Panero JL., Baldwin BG, Garcia-Jacas N, Susanna A & Jansen RK (2005). Everywhere but antarctica: using a supertree to understand the diversity and distribution of the Compositae. Biologiske skrifter 55: 343-374.
• Funk VA, Susanna A, Stuessy TF & Bayer RJ (2009). Systematics, evolution, and biogeography of Compositae. International association for plant taxonomy, Vienna, Austria.
• Kadereit JW & Jeffrey C. (2007). The families and genera of vascular plants, vol. 8, Flowering Plants. Eudicots. Asterales. Springer, Berlin.