Totes les entrades de Mireia Querol Rovira

Llicenciada en Biologia i Màster en Estudis d’Impacte i Auditoria Ambiental. M’apassiona la ciència en general i la seva divulgació i tinc una àmplia experiència en educació no formal en centres de fauna i museus de ciència. Licenciada en Biología y Máster en Estudios de Impacto y Auditoria Ambiental. Me apasiona la ciencia en general y su divulgación y tengo una amplia experiencia en educación no formal en centros de fauna y museos de ciencia. Graduated in Biology and Master in Impact Assessments and Environment Auditory. I love science in general and its dissemination and I have wide experience in no formal education in fauna centers and museums of science.

Living stones: plants that look like rocks

If you take a walk in some deserts, you will find some very special stones: “living stones”. Logically, rocks and stones are non-living things, so a closer look would reveal you that these are plants that have taken on the appearance of stone. Do you want to know why?


By the name of living stones or stone plants, we find different genera of succulent plants. As you already know, succulent plants are those that have a large water storage capacity. Some of their structures, usually the leaves or stem, have a fleshy appearance due to this specialization to store water. These reserves allow them to survive in very arid environments or periods of water shortage. A well-known example of succulent plants with fleshy leaves is the Aloe vera plant, and an example of plants with succulent stems, cactuses.

Aloe Vera plant, with a carved leaf in the foreground where the succulent part is seen. Photo: Indianmart

By the name of stone plants we find different species of different families. The best known are those belonging to the genus Lithops, from Africa, since they are grown as ornamental plants. Other plants that look like stones are the species Dioscorea elephantipes (elephant’s foot) and Fredolia aretioides, both African. In the Andes we find Azorella compacta.

Camouflaged Lithops between pebbles. Photo: Xocolatl


Within the genus Lithops we find several species, all with the appearance of small stones or pebbles.

As we know, to survive in arid environments plants can accumulate water inside. In addition, they reduce the contact surface of their leaves with air, to minimize the loss of water through perspiration. The most extreme case are cactuses: they have tiny and very hard leaves: the spines.

cactus puas punxes tija suculenta tallo suculento
Cacti’s spines are modified leaves and the green part corresponds to the fleshy stem. Photo: freestockcenter

In the case of Lithops (from the Greek: “lithos” -rock- and “ops” -face-), they only have outside the ground a pair of succulent leaves of 2 to 5 centimeters, with the appearance of small stones, since they also have small white spots on their surface. This stone appearance also helps them to go unnoticed by their predators. This strategy (being confused with the environment) is known as crypsis.

Lithops in a pot in different stages of growth. We can see the two leaves of each plant. Photo: yellowcloud

Actually, these spots are translucent zones, without chlorophyll, so that light can penetrate towards the rest of the plant, which is flat and remains underground. Between the two mature leaves, we find a tissue where the growth of the pair of new leaves occurs. Once the two new leaves have emerged from the center of the plant, the two old ones wither and die.

Longitudinal section of a Lithops. We see the central tissue where the new leaves will grow, the succulent translucent tissue, the photosynthetic green tissue and the translucent tissue through which the light enters (upper epidermis). Photo: C T Johansson

Lithops reproduce asexually (cuttings) and sexually (seeds). In spite of this, reproduction by cuttings is only possible if the plant has divided naturally. If we cut and plant before it has divided itself, it will not develop as a new plant. That is why mainly the reproduction is by seeds, which are produced by a flower that emerges between the two leaves of the plant. Take a look to this 7 day- time lapse of the blooming of a Lithops:

Its curious appearance, beauty and easy maintenance, have made Lithops a decorative plant in homes and gardens.


Dioscorea elephantipes, known as elephant’s foot, turtleback or Hottentot bread, is a deciduous climber plant. Its tuberous stem is partially buried, full of fissures and covered by a hard bark. This gives it a rocky look, similar to the skin of an elephant or the shell of a turtle, as its popular name suggests. In addition, this plant accumulates large quantities of starch, so it is also known as Hottentot bread.

Tuberous stem of Dioscorea elephantipes with dry shoots un its center. Photo: Hectonichus

In winter, green shoots appear with yellow flowers, that will grow until they die in summer. At this time the plant goes through a dormancy period and it will hardly need water until the appearance of the following shoots.

Elephant’s foot in summer. We see shoots with leaves. Photo: Natalie Tapson

Unlike Lithops, the elephant foot can reach one meter in height and three in circumference, although its growth is very slow. But just like Lithops, its shape tends to the sphere. This is because the sphere is the geometric shape that holds more volume offering less surface to the outside. The plant can grow minimizing the surface of contact with the air, thus reducing the loss of water by perspiration.

If you think about the amount of approximately spherical forms that we find in living beings (eggs, seeds, fruits, animals, etc.), it may be due to this reason: maximum volume (of nutritional reserves, of corporal volume…) using a minimum surface (less transpiration, less loss of heat, less surface to offer to the predators…). If you want to delve into this subject (and other shapes) it is an idea of ​​the late Jorge Wagensberg, who deals in his book The rebellion of forms and inspires a permanent exhibition at the CosmoCaixa in Barcelona.


Fraedolia aretioides going unnoticed in the Sahara desert. Photo: Rafael Medina

Fredolia aretioides, which lives in the north of the Sahara, uses the same strategy as the elephant’s foot plant: a spherical shape to avoid the loss of water. Unlike the elephant’s foot, it does not have a hard crust, and unlike Lithops, it has more than two leaves. The plant has many hardened stems and leaves with compact growth. These leaves are a greenish-grayish color, which gives it a more rocky appearance, going completely unnoticed among the rocks of the northern desert.

Fredolia aetioides in detail. We can see a lot of tiny leaves making a compact spherical shape . Photo: Rafael Medina


Azorella compacta, llareta or yareta distributes throughout South America, specifically in the Andes, from 3,200 meters to 4,800 meters above sea level. It is perfectly adapted to the great insolation that the soil receives at this altitude, which also, in the Andean Puna, is black or gray due to its volcanic origin. This means that at ground level the air temperature is one degree or two higher than the ambient temperature.

Yareta in Andes. Photo: Pedro Szekely

Despite being from another family and growing in a different environment than Fredolia, yareta has evolved the same strategy as it to avoid the loss of water: round shape, compact stems and small and hardened leaves. Like the previous species we have seen, it also reproduces by seeds and its flowers are yellow-greenish.


We can conclude that, although from different origins, evolution has led all these plants to solutions similar to water scarcity, to withstand high insolations and to avoid losing temperature during the night: endowing them with practically spherical shapes to reduce their relationship between surface and volume. In addition, this adaptation is complemented by the reduction of the number or size of the leaves and the accumulation of water and nutrients inside.


Cover photo: ellenm1 (Flickr)


Piedras vivas: plantas que parecen rocas

Si dieras un paseo por ciertos desiertos, te podrías encontrar con unas piedras muy especiales: “piedras” vivas. Lógicamente, rocas y piedras son elementos inertes, así que un vistazo desde más cerca te descubriría que en realidad, se trata de plantas que han adoptado aspecto de piedra. ¿Quieres saber por qué?


Bajo el nombre popular de piedras vivas o plantas piedra, encontramos distintos géneros de plantas suculentas. Como ya sabrás, las plantas suculentas o plantas crasas son todas aquellas que tienen una gran capacidad de almacenaje de agua. Algunas de sus estructuras, habitualmente las hojas o tallo, presentan un aspecto carnoso debido a esta especialización para almacenar agua. De esta manera, estas reservas les permiten sobrevivir en ambientes muy áridos o a períodos de escasez de agua. Un ejemplo muy conocido de suculentas con hojas carnosas es el Aloe vera, y en el caso de tallos suculentos, los cactus.

Planta de Aloe vera, con una hoja cortada en primer plano donde se ve su parte suculenta. Foto: Indianmart

Bajo el nombre de plantas piedra encontramos distintas especies de distintas familias. Las más conocidas son las que pertenecen al género Lithops, originarias de África, ya que se cultivan como plantas ornamentales. Otras plantas que parecen piedras son la especie Dioscorea elephantipes (pie de elefante) y Fredolia aretioides, también africanas. En los Andes encontramos a Azorella compacta. Veamos con más detalle estas cuatro piedras vivas.

Lithops camufladas entre guijarros. Foto: Xocolatl


Dentro del género Lithops encontramos diversas especies, todas con aspecto de pequeñas piedras o guijarros.

Como hemos visto, para sobrevivir en ambientes áridos las plantas pueden acumular agua en su interior. Además, reducen la superficie de contacto de sus hojas con el aire, para minimizar la pérdida de agua por transpiración. El caso más extremo lo encontramos en los cactus, con hojas diminutas y muy duras: las púas.

cactus puas punxes tija suculenta tallo suculento
Las púas de los cactus son hojas modificadas. La zona verde corresponde al tallo carnoso. Foto: freestock

En el caso de las Lithops (del griego: “lithos” -piedra- y “ops” -forma), solo tienen en el exterior un par de hojas suculentas de 2 a 5 centímetros, con aspecto de pequeñas piedras, ya que además tienen unas pequeñas manchas blancas en su superficie. Este aspecto de piedra también contribuye a que pasen desapercibidas por sus depredadores. Esta estrategia (confundirse con el entorno) se conoce como cripsis.

Varias plantas Lithops en una maceta en distintos estadíos de crecimiento. Se observan las dos hojas de cada planta y las “manchas” en su parte superior. Foto: yellowcloud

En realidad, estas manchas son zonas translúcidas, sin clorofila, para que la luz pueda penetrar hacia el resto de la planta, que es plana y permanece bajo tierra. Entre las dos hojas maduras, encontramos un tejido por donde se da el crecimiento del par de hojas nuevas. Una vez las dos hojas nuevas han emergido del centro de la planta, las dos viejas se marchitan y mueren.

lithops hoja disección
Corte longitudinal de una Lithops. Se observa el tejido central por donde crecerán las nuevas hojas, el tejido translúcido suculento, el tejido verde fotosintético y el tejido translúcido por donde entra la luz (epidermis superior). Foto: C T Johansson

Las Lithops se reproducen de manera asexual (esquejes) y sexual (semillas). A pesar de ello, la reproducción por esquejes solo es posible si la planta se ha dividido de manera natural, por lo que si la cortamos y plantamos antes que se haya dividido, no se desarrollará como una nueva planta. Es por ello que principalmente la reproducción es mediante semillas, que produce una flor muy vistosa que emerge entre las dos hojas de la planta. Observa este time-lapse de 7 días de la floración de esta Lithops:

Su curioso aspecto, belleza en época de floración y fácil mantenimiento, han hecho de las Lithops una planta decorativa en casas y jardines. Si tienes una y quieres saber si le estás dando los cuidados adecuados, en esta página encontrarás consejos para su mantenimiento y reproducción.

Si todavía quieres saber más sobre Lithops y otros géneros de  plantas piedra, te recomendamos este vídeo:


Dioscorea elephantipes, conocida como pie de elefante, caparazón de tortuga o pan de Hottentot, es una planta trepadora de hoja caduca. Su tallo carnoso está parcialmente enterrado, lleno de fisuras y cubierto por una dura corteza. Esto le da un aspecto rocoso, similar a la piel de un elefante o al caparazón de una tortuga, como su nombre popular sugiere. Además, esta planta acumula en sus reservas grandes cantidades de almidón, por lo que también se la conoce como pan de Hottentot.

Tallo tuberoso de Dioscorea elephantipes en verano. Se observan los brotes secos en su centro. Foto: Hectonichus

En invierno, aparecen brotes verdes con flores amarillas, que crecerán hasta morir en verano, época de máxima aridez (recordemos que es de hoja caduca). En este momento la planta entra en un estado de latencia o adormecimiento y no volverá a necesitar apenas agua hasta la aparición de los siguientes brotes.

Pie de elefante en verano. Se observan brotes con hojas en la parte superior. Foto: Natalie Tapson

A diferencia de las Lithops, el pie de elefante puede alcanzar un metro de altura y tres de circunferencia, aunque su crecimiento es muy lento. Pero igual que las Lithops, su forma tiende a la esfera. Esto es debido a que la esfera es la forma geométrica que encierra más volumen ofreciendo menor superficie al exterior. Con esto se consigue que la planta pueda crecer minimizando la superficie de contacto con el aire, reduciendo así la pérdida de agua por transpiración.

Si piensas en la cantidad de formas aproximadamente esféricas que encontramos en los seres vivos (huevos, semillas, frutos, animales, etc.), posiblemente se deba a esta razón: máximo volumen (de reservas nutritivas, de volumen corporal) utilizando una mínima superficie (menos transpiración, menos pérdida de calor, menos superficie que ofrecer a los depredadores…). Si quieres profundizar en el tema (y otras formas) se trata de una idea del desaparecido Jorge Wagensberg, que trata en su libro La rebelión de las formas e inspira una exposición permanente en el CosmoCaixa de Barcelona.


Fredolia aretioides pasando desapercibida en el suelo sahariano. Foto: Rafael Medina

Fredolia aretioides, que vive en el norte del Sáhara, utiliza la misma estrategia que la planta pie de elefante: una forma prácticamente esférica para evitar al máximo la perdida de agua. A diferencia de la anterior no tiene una corteza dura, y a diferencia de Lithops, tiene más de dos hojas. La planta consta de multitud de tallos y hojas endurecidos y de crecimiento compacto. Estas hojas son de un color verde-grisáceo, lo que le da un aspecto más pétreo, pasando totalmente desapercibida entre las rocas del desierto.

Fredolia aetioides de cerca, donde se observan la multitud de hojas minúsculas formando una esfera compacta. Foto: Rafael Medina


Azorella compacta, llareta o yareta, es la única planta piedra de las que tratamos aquí que no vive en en las zonas árida de África. Se distribuye por Sudamérica, concretamente en los Andes, de 3.200 metros a 4.800 metros por encima del nivel del mar. Está perfectamente adaptada a la gran insolación que recibe el suelo a esta altitud, que además, en la Puna andina es negro o gris debido a su origen volcánico. Esto significa que a ras de suelo la temperatura del aire es un grado o dos superior a la temperatura ambiente.

Yareta en los Andes. Foto: Pedro Szekely

A la yareta, a pesar de ser de otra familia y crecer en un ambiente distinto que Fredolia, la evolución la ha dotado de la misma estrategia para evitar la pérdida de agua: forma redondeada, tallos compactos y hojas pequeñas y endurecidas. Igual que las anteriores especies que hemos visto, también se reproduce por semillas y sus flores son amarillo-verdosas.


Para finalizar, podemos concluir que aunque de orígenes distintos, la evolución ha llevado a todas estas plantas a soluciones parecidas a la escasez de agua, a soportar elevadas insolaciones y a evitar perder temperatura durante la noche: dotándolas de formas prácticamente esféricas para reducir su relación entre la superficie y volumen. Además, esta adaptación se complementa con la reducción del número o tamaño de las hojas y la acumulación de agua y sustancias nutritivas en su interior.

Foto de portada: ellenm1 (Flickr)

Pedres vives: plantes que semblen roques

Si donessis una passejada per certs deserts, et trobaries amb unes pedres molt especials: “pedres” vives. Lògicament, roques i pedres són elements inerts, així que un cop d’ull des de més a prop et descobriria que en realitat, es tracta de plantes que han adoptat aspecte de pedra. Vols saber per què? 


Sota el nom popular de pedres vives o plantes pedra, trobem diferents gèneres de plantes suculentes. Com ja sabràs, les plantes suculentes o plantes crasses són totes aquelles que tenen una gran capacitat d’emmagatzematge d’aigua. Algunes de les seves estructures, habitualment les fulles o tija, presenten un aspecte carnós a causa d’aquesta especialització per emmagatzemar aigua. D’aquesta manera, aquestes reserves els permeten sobreviure en ambients molt àrids o a períodes d’escassetat d’aigua. Un exemple molt conegut de suculentes amb fulles carnoses és el Aloe vera, i en el cas de tiges suculentes, els cactus.

Planta de Aloe vera, amb una fulla tallada en primer pla on es veu la part suculenta. Foto: Indianmart

Sota el nom de plantes pedra trobem diferents espècies de diferents famílies. Les més conegudes són les que pertanyen al gènere Lithops, originàries d’Àfrica, ja que es conreen com a plantes ornamentals. Altres plantes que semblen pedres són l’espècie Dioscorea elephantipes (peu d’elefant) i Fredolia aretioides, també africanes. Als Andes trobem la Azorella compacta. Vegem amb més detall aquestes quatre pedres vives.

Lithops camuflades entre pedretes. Foto: Xocolatl


Dins del gènere Lithops trobem diverses espècies, totes amb aspecte de petites pedres o còdols.

Com ja sabem, per sobreviure en ambients àrids les plantes poden acumular aigua al seu interior. A més, redueixen la superfície de contacte de les seves fulles amb l’aire, per minimitzar la pèrdua d’aigua per transpiració. El cas més extrem el trobem en els cactus, amb fulles diminutes i molt dures: les punxes.

cactus puas punxes tija suculenta tallo suculento
Las punxes dels cactus son, en realitat, fulles modificades, i la part verda correspon a la tija carnosa. Foto: freestockcenter

En el cas de les Lithops (del grec: “lithos” -pedra- i “ops” -forma-) , només tenen a l’exterior un parell de fulles suculentes de 2 a 5 centímetres, amb aspecte de petites pedres, ja que a més tenen unes petites taques blanques a la superfície. Aquest aspecte de pedra també contribueix a que passin desapercebudes pels seus depredadors. Aquesta estratègia (confondre’s amb l’entorn) es coneix com a  cripsi.

Lithops en un test en diferents estadis de creixement. S’observen les dues fulles de cada planta. Foto: yellowcloud

En realitat, aquestes taques són zones translúcides, sense clorofil·la, perquè la llum pugui penetrar cap a la resta de la planta, que és plana i roman sota terra. Entre les dues fulles madures, trobem un teixit per on es dona el creixement del parell de fulles noves. Un cop les dues fulles noves han emergit del centre de la planta, les dues velles es marceixen i moren.

Tall longitudinal d’una Lithops. S’observa el teixit central per on creixeran les noves fulles, el teixit translúcid suculent, el teixit verd fotosintètic i el teixit translúcid per on entra la llum (epidermis superior). Foto: C T Johansson

Les Lithops es reprodueixen de manera asexual (esqueixos) i sexual (llavors). Tot i això, la reproducció per esqueixos només és possible si la planta s’ha dividit de maneral natural, de manera que si la tallem i plantem abans que s’hagi dividit, no es desenvoluparà com una nova planta. És per això que principalment la reproducció és mitjançant llavors, que produeix una flor molt vistosa que emergeix entre les dues fulles de la planta. Observa aquest time-lapse de 7 dies de la floració d’una Lithops:

El seu curiós aspecte, bellesa en època de floració i fàcil manteniment, han fet de les Lithops  una planta ornamental en cases i jardins. Si tens una i vols saber si li estàs donant les cures adequades, en aquesta pàgina trobaràs consells per el seu manteniment i reproducció.

Si encara vols saber més sobre Lithops i altres gèneres de plantes pedra, et recomanem aquest vídeo (en castellà).


Dioscorea elephantipes, coneguda com peu d’elefant, closca de tortuga o pa de Hottentot, és una planta enfiladissa de fulla caduca. La seva tija carnosa està parcialment enterrada, plena de fissures i coberta per una dura escorça. Això li dóna un aspecte rocós, similar a la pell d’un elefant o a la closca d’una tortuga, com el seu nom popular suggereix. A més, aquesta planta acumula en les seves reserves grans quantitats de midó, pel que també se la coneix com pa de Hottentot.

Tija de Dioscorea elephantipes a l’estiu. S’observen els brots secs al centre. Foto: Hectonichus

A l’hivern, apareixen brots verds amb flors grogues, que creixeran fins a morir a l’estiu, època de màxima aridesa (recordem que és de fulla caduca). En aquest moment la planta entra en un estat de latència o adormiment i pràcticament no tornarà a necessitar aigua fins a l’aparició dels següents brots.

Peu d’elefant a l’estiu. S’observen brots amb fulles a la part superior. Foto: Natalie Tapson

A diferència de les Lithops, el peu d’elefant pot arribar a un metre d’alçada i tres de circumferència, encara que el seu creixement és molt lent. Però igual que les Lithops, la seva forma tendeix a l’esfera. Això és perquè l’esfera és la forma geomètrica que tanca més volum oferint menor superfície a l’exterior. Amb això s’aconsegueix que la planta pugui créixer minimitzant la superfície de contacte amb l’aire, reduint així la pèrdua d’aigua per transpiració.

Si penses en la gran quantitat de formes aproximadament esfèriques que trobem en els éssers vius (ous, llavors, fruits, animals, etc.), possiblement es degui a aquesta raó: màxim volum (de reserves nutritives, de volum corporal) utilitzant una mínima superfície (menys transpiració, menys pèrdua de calor, menys superfície que oferir als depredadors…). Si vols aprofundir en el tema (i altres formes) es tracta d’una idea del desaparegut Jorge Wagensberg, que tracta en el seu llibre La rebel·lió de les formes i inspira una exposició permanent al CosmoCaixa de Barcelona.


Fraedolia aretioides passant desapercebuda en el sòl del Sàhara. Foto: Rafael Medina

Fredolia aretioides, que viu al nord del Sàhara, utilitza la mateixa estratègia que la planta peu d’elefant: una forma pràcticament esfèrica per evitar al màxim la pèrdua d’aigua. A diferència de l’anterior no té una escorça dura, i a diferència de Lithops, té més de dues fulles. La planta consta de multitud de tiges i fulles endurides i de creixement compacte. Aquestes fulles són d’un color verd-grisós, el que li dóna un aspecte més rocós, que la confón entre les roques  del desert.


Azorella compacta, llareta o yareta, és l’única planta pedra de les que tractem aquí que no viu a les zones àrida d’Àfrica. Es distribueix per Sud-amèrica, concretament pels Andes, de 3.200 metres a 4.800 metres per sobre del nivell del mar. Està perfectament adaptada a la gran insolació que rep el sòl a aquesta altitud, que a més, a la Puna andina és negre o gris causa del seu origen volcànic. Això vol dir que arran de terra la temperatura de l’aire és un grau o dos superior a la temperatura ambient.

Yareta als Andes. Foto: Pedro Szekely

A la yareta, tot i ser d’una altra família i créixer en un ambient diferent que Fredolia, l’evolució l’ha dotat de la mateixa estratègia per evitar la pèrdua d’aigua: forma arrodonida, tiges compactes i fulles petites i endurides. Igual que les anteriors espècies que hem vist, també es reprodueix per llavors i les seves flors són groc-verdoses.


Per acabar, podem concloure que tot i amb d’orígens diferents, l’evolució ha portat a totes aquestes plantes a solucions semblants a l’escassetat d’aigua, a suportar elevades insolacions i a evitar perdre temperatura durant la nit: dotant-les de formes pràcticament esfèriques per reduir la seva relació entre la superfície i volum. A més, aquesta adaptació es complementa amb la reducció del nombre o grandària de les fulles i l’acumulació d’aigua i substàncies nutritives al seu interior.


Foto de portada: ellenm1 (Flickr)

Beyond red: the color of blood

There are people who remember with great impact the first time they saw their own blood. Even in adulthood and in controlled conditions (for example, during an extraction in a medical center) the vision of the red fluid is not always pleasant. Sometimes more intense, sometimes darker, but always red… or not? Do you know if there are animals with blue, green or maybe yellow blood? Keep reading to find out.


We are used to the color of blood being red, since it is the color of our blood and many vertebrates, like all mammals. The color of the blood is due to respiratory pigments, those responsible for transporting oxygen to cells throughout the body and carbon dioxide to the lungs. As you may remember, the human respiratory pigment is hemoglobin, which is found in red blood cells or erythrocytes.

But other animals have respiratory pigments other than hemoglobin, which endow their blood with colors as varied as green, blue, yellow and even purple.

glóbulos rojos, sangre, eritrocitos, hematíes
Human red blood cells (erythrocytes) seen under the electron microscope. Photo: John Kalekos


As mentioned, the respiratory pigment of mammals and many other vertebrates is hemoglobin, a protein. In its molecular structure, hemoglobin is formed by 4 subunits (called globins) linked to a heme group. The heme group has a central iron atom (iron II) that is responsible for the red color.

sangre color rojo hemoblogina molécula
Representation of the structure of hemoglobin. We can see the globins joined to their corresponding heme group, and an enlargement of the heme group with the iron (II) atom at its center. Picture: Buzzle

The hue of red may vary, depending on how oxygenated hemoglobin is. When it is attached to oxygen (O2), it is called oxyhemoglobin and its color is an intense light red (arterial blood). In contrast, deoxyhemoglobin is the name given to reduced hemoglobin, that is, when it has lost oxygen and has a darker color (venous blood). If hemoglobin is more oxygenated than normal it is called methemoglobin and has a red-brown hue. This is due to the intake of some medications or a congenital disease (methemoglobinemia).

sangre venosa, sangre arterial, rojo intenso, rojo oscuro, color
Color hue difference between venous blood (upper syringes) and arterial blood (lower syringes). Photo: Wesalius

As we have seen, deoxygenated blood is not blue. The blue tone that we see in our veins is due to an optical effect resulting from the interaction between the blood and the tissue that lines the veins.


Some animals, on the other hand, do have blue blood: decapod crustaceans, some spiders and scorpions, horsehoe crabs, cephalopods and other molluscs. When dealing with invertebrates, we must specify that instead of blood its internal liquid is called hemolymph, but in this post we will not distinguish hemolymph from blood for better understanding.

cangrejo herradura sangre azul xfosuro
Ventral view of a wounded horsehoe crab, in which its blue blood can be observed. Photo: Dan Century

The pigment responsible for the blue color of blood in these animals is hemocyanin. Its structure is quite different from that of hemoglobin, and instead of iron, it has a copper (I) atom at its center. When hemocyanin is oxygenated, it is blue, but when it is deoxygenated it is colorless.

molécula hemocianina
Chemical structure of oxygenated hemocyanin. Picture: Chemthulhu


There are some animals with green blood, such as some annellids (worms), some leeches and some marine worms. Its respiratory pigment, called chlorocruorine, gives its blood a light greenish color when it is deoxygenated, and a little darker when it is oxygenated. Structurally, it is very similar to hemoglobin, since it also has an iron atom at its center. Unlike hemoglobin, it is not found in any cell, but floats in the blood plasma.

molécula clorocruorina
Chemical structure of chlorocruorine. Public domain image


sangre color verde
Tube containing green blood from a New Guinea lizard. Photo: Christopher Austin

In the case of vertebrates with green blood (like some New Guinea lizards), the color is due to biliverdin, which results from the degradation of hemoglobin. Biliverdin is toxic, but these lizards are able to withstand high levels in their body. In the rest of vertebrates, if biliverdin levels are high because the liver can not degrade it to bilirubin, they cause jaundice, a disease that gives a yellowish color to the skin and corneas of the eyes. But in species of lizards like Prasinohaema prehensicauda, the high presence of biliverdin could protect them against malaria, according to some research.

lagarto nueva guinea sangre verde
Species of New Guinea lizard with green blood. Photo: Christopher Austin


Tunicates (fixed ascidians) are a type of animals with yellow/yellow-green blood. The pigment responsible for this color is hemovanabine, a vanadium-containing protein, although it not transport oxygen, so its function remains unknown. Similarly, the yellowish, yellow-green and even orange color of the blood (hemolymph) of some insects is not due to the presence of a respiratory pigment, but to other dissolved substances that do not carry oxygen.

Tunicate (Didemnum molle) in Sulawesi, Indonesia. Photo: Bernard Dupont


Some marine invertebrates have violet blood (hemolymph), such as priapulids, sipunculides, brachiopods and some annelids.

priapulida hemeritrina
Priapulus caudatus, a priapulid. Photo: Shunkina Ksenia

The responsible respiratory pigment is hemeritrin, which turns violet-rosacea when it is oxygenated. In its deoxygenated form it is colorless. Like the rest of the respiratory pigments we have seen, hemeritrin is less efficient than hemoglobin when transporting oxygen.

hemeritrina color sangre violeta
Chemical structure of hemeritrin in its oxygenated form. Like hemoglobin, the central element is iron II


Finally, there is a family of fish called crocodile icefish whose blood is transparent. Actually, these are the only vertebrates that have lost hemoglobin. Similarly, erythrocytes are usually absent or dysfunctional. This strange anatomy is because they live in very oxygenated waters and their metabolism is very slow. In order for oxygen to reach all cells, it dissolves in the blood plasma, which distributes it throughout the body.

pez de hielo draco sangre color transparente
Crocodile Icefish (Chionodraco hamatus). Photo: Marrabbio2


To conclude, we have seen that in animals that require a respiratory pigment to deliver oxygen to all tissues, the color of blood (or hemolymph) will depend on the type of pigment that is present. In contrast, other animals that do not require respiratory pigments, have transparent blood or their color is due to other dissolved substances that have nothing to do with breathing.

infografía colores de la sangre
Infographic-summary of the chemistry of the main blood or hemolymphatic respiratory pigments (click to enlarge). Image: compound interest


Cover photo: John Kalekos

El color de la sangre: más allá del rojo

Hay personas que recuerdan con gran impacto la primera vez que vieron su propia sangre. Incluso de adultas y en condiciones controladas (por ejemplo, durante una extracción en un centro médico) la visión del fluido rojo no siempre les resulta agradable. A veces de un rojo más intenso, a veces más oscuro, pero siempre rojo… ¿o no? ¿Sabes si existen animales con sangre azul, verde o quizá… amarilla? Sigue leyendo para descubrirlo.


Estamos habituados a que el color de la sangre sea rojo, ya que es el color de la nuestra y el de muchos vertebrados, como todos los mamíferos. El color de la sangre es debido a los pigmentos respiratorios, los encargados de transportar el oxígeno a las células  de todo el cuerpo y el dióxido de carbono a los pulmones. Como recordarás, el pigmento respiratorio humano es la hemoglobina, que se encuentra en los glóbulos rojos o eritrocitos.

Pero otros animales tienen pigmentos respiratorios distintos a la hemoglobina, que dotan a su sangre de colores tan variados como el verde, azul, amarillo e incluso morado.

glóbulos rojos, sangre, eritrocitos, hematíes
Glóbulos rojos humanos (eritrocitos o hematíes) vistos bajo el microscopio electrónico. Imagen: John Kalekos


Como se ha comentado,  el pigmento respiratorio de los mamíferos y muchos otros vertebrados es la hemoglobina, una proteína.  En su estructura molecular, la hemoglobina está formada por 4 subunidades (llamadas globinas) unidas a un grupo hemo. El grupo hemo presenta un átomo central de hierro (en forma de hierro II) que es el responsable final del color rojo.

sangre color rojo hemoblogina molécula
Representación de la estructura de la hemoglobina. Se observan las globinas unidas a su grupo hemo correspondiente, y una ampliación del grupo hemo con el átomo de hierro (II) en su centro. Imagen: Buzzle

La tonalidad del rojo puede sufrir variaciones, según como de oxigenada esté la hemoglobina. Cuando está unida al oxígeno (O2), se denomina oxihemoglobina y su color es de un rojo claro intenso (sangre arterial). Por contra, la desoxihemoglobina es el nombre que recibe la hemoglobina reducida, es decir, cuando ha perdido el oxígeno y presenta una color más oscuro (sangre venosa). Si la hemoglobina está más oxigenada de lo normal se denomina metahemoglobina y tiene una tonalidad rojo-marrón. Esto es debido a la ingesta de algunos medicamentos o a una enfermedad congénita (metahemoglobinemia).

sangre venosa, sangre arterial, rojo intenso, rojo oscuro, color
Diferencia de tonalidad entre la sangre venosa (jeringas superiores) y sangre arterial (jeringas inferiores). Foto: Wesalius

Como se ha visto, la sangre desoxigenada no es azul, sino que esta tonalidad que observamos en nuestras venas es debido a un efecto óptico resultado de la interacción entre la sangre y el tejido que recubre las venas.


Algunos animales, por contra, sí que tienen la sangre azul. Es el caso de crustáceos decápodos, algunas arañas y escorpiones, xifosuros, cefalópodos y otros moluscos. Al tratarse de invertebrados, debemos precisar que en lugar de sangre su líquido interno se llama hemolinfa, pero en este artículo no distinguiremos sangre de hemolinfa para su mejor comprensión.

cangrejo herradura sangre azul xfosuro
Vista ventral de un xifosuro herido, en la que se puede observar su sangre azul. Foto: Dan Century

El pigmento responsable del color azul de la sangre en estos animales es la hemocianina. Su estructura es bastante distinta a la de la hemoglobina, y en lugar de hierro, en su centro tiene un átomo de cobre I. Cuando la hemocianina está oxigenada, es azul, pero cuando está desoxigenada es incolora.

molécula hemocianina
Estructura química de la hemocianina oxigenada. Imagen: Chemthulhu


Existen algunos animales con la sangre de color verde, como algunos gusanos anillados, algunas sanguijuelas y algunos gusanos marinos. Su pigmento respiratorio, llamado clorocruorina, les confiere a su sangre un color verdoso claro cuando está desoxigenada, y un poco más oscuro cuando está oxigenada. Estructuralmente es muy parecida a la hemoglobina, ya que también posee un átomo de hierro en su centro. A diferencia de ella, no se encuentra en ninguna célula, sino que flota en el plasma sanguíneo.

molécula clorocruorina
Estructura química de la clorocruorina. Imagen de dominio público


sangre color verde
Tubo que contiene sangre verde de un lagarto de Nueva Guinea. Foto: Christopher Austin

En el caso de vertebrados con la sangre verde (como ciertos lagartos de Nueva Guinea), el color se debe a la biliverdina, que resulta de la degradación de la hemoglobina. La biliverdina es tóxica, pero estos lagartos son capaces de soportar altos niveles en su cuerpo. En el resto de vertebrados, si los niveles de biliverdina son elevados porque el hígado no la puede degradar a bilirrubina, provocan ictericia, enfermedad que dota de un color amarillento a la piel y córneas de los ojos. Pero en especies de lagartos como  Prasinohaema prehensicauda, la elevada presencia de biliverdina podría protegerlos contra la malaria, según algunos estudios.

lagarto nueva guinea sangre verde
Especie de lagarto de Nueva Guinea con sangre verde. Foto: Christopher Austin


Los tunicados (ascidias fijas) son un tipo de animales con la sangre de color amarillo/amarillo verdoso. El pigmento responsable de este color es la hemovanabina,  una proteína que contiene vanadio, aunque no transporta oxígeno, por lo que su función sigue siendo desconocida. Del mismo modo, el color amarillento, amarillo verdoso e incluso naranja de la sangre (hemolinfa)  de algunos insectos tampoco se debe a la presencia de un pigmento respiratorio, sino a otras sustancias disueltas que no transportan oxígeno.

Tunicado (Didemnum molle) en Sulawesi, Indonesia. Foto: Bernard Dupont


Algunos invertebrados marinos tienen la sangre (hemolinfa) violeta, como los priapúlidos, sipuncúlidos, braquiópodos y algunos anélidos.

priapulida hemeritrina
Priapulus caudatus, un priapúlido. Foto: Shunkina Ksenia

El pigmento respiratorio responsable es la hemeritrina, que se vuelve violeta-rosácea cuando está oxigenada. En su forma desoxigenada es incolora. Igual que el resto de pigmentos respiratorios que hemos visto, la hemeritrina es menos eficiente que la hemoglobina para transportar oxígeno.

hemeritrina color sangre violeta
Estructura química de la hemeritrina en su forma oxígenada. Igual que la hemoglobina, el elemento central es el hierro II.


Finalmente, existe una familia de peces llamados dracos o peces de hielo cuya sangre es transparente. En realidad, se trata de los únicos vertebrados que han perdido la hemoglobina. Del mismo modo, los eritrocitos son generalmente ausentes o disfuncionales. Esta extraña anatomía es debido a que viven en aguas muy oxigenadas y su metabolismo es muy lento. Para que el oxígeno llegue a todas las células, se disuelve en el plasma sanguíneo, que lo reparte por todo el cuerpo.

pez de hielo draco sangre color transparente
Pez de hielo (Chionodraco hamatus). Foto: Marrabbio2


Para concluir, hemos visto que en los animales que requieren un pigmento respiratorio para hacer llegar el oxígeno a todos los tejidos, el color de sangre (o hemolinfa) dependerá del tipo de pigmento que esté presente. Por contra, otros animales que no precisan pigmentos respiratorios, tienen la sangre transparente o su coloración es debida a otras sustancias disueltas que no tienen que ver con la respiración.

infografía colores de la sangre
Infografía-resumen (en inglés) de la química de los principales pigmentos respiratorios sanguíneos o hemolinfáticos (clic para ampliar). Imagen: compound interest


Foto de portada: John Kalekos

El color de la sang: més enllà del vermell

Hi ha persones que recorden amb gran impacte la primera vegada que van veure la seva pròpia sang. Fins i tot d’adultes i en condicions controlades (per exemple, durant una extracció en un centre mèdic) la visió del fluid vermell no sempre els resulta agradable. De vegades d’un vermell més intens, de vegades més fosc, però sempre vermell… o no? Saps si hi ha animals amb sang blava, verda o potser… groga? Segueix llegint per descobrir-ho.


Estem habituats a que el color de la sang sigui vermell, ja que és el color de la nostra i el de molts vertebrats, com tots els mamífers. El color de la sang és deguda als pigments respiratoris, els encarregats de transportar l’oxigen a les cèl·lules de tot el cos i el diòxid de carboni als pulmons. Com recordaràs, el pigment respiratori humà és l’hemoglobina, que es troba en els glòbuls vermells o eritròcits.

Però altres animals tenen pigments respiratoris diferents a l’hemoglobina, que doten a la seva sang de colors tan variats com el verd, blau, groc i fins i tot morat.

glóbulos rojos, sangre, eritrocitos, hematíes
Glòbuls vermells humans (eritròcits o hematíes) vistos sota el microscopio electrònic. Imatge: John Kalekos


Com s’ha comentat, el pigment respiratori dels mamífers i molts altres vertebrats és l’hemoglobina, una proteïna. En la seva estructura molecular, l’hemoglobina està formada per 4 subunitats (anomenades globines) unides a un grup hemo. El grup hemo presenta un àtom central de ferro (en forma de ferro II) que és el responsable final del color vermell.

sang color vermell hemoblogina molècula
Representació de l’estructura de l’hemoglobina. S’observen les globines unides al seu grup hemo corresponent, i una ampliació del grup hemo amb l’àtom de ferro (II) en el seu centre. Imatge: Buzzle

La tonalitat del vermell pot patir variacions, segons com d’oxigenada estigui l’hemoglobina. Quan està unida a l’oxigen (O2), es denomina oxihemoglobina i el seu color és d’un vermell clar intens (sang arterial). En canvi, la desoxihemoglobina és el nom que rep l’hemoglobina reduïda, és a dir, quan ha perdut l’oxigen i presenta una color més fosc (sang venosa). Si l’hemoglobina està més oxigenada del normal s’anomena metahemoglobina i té una tonalitat vermell-marró. Això és a causa de la ingesta d’alguns medicaments o d’una malaltia congènita (metahemoglobinèmia).

sangre venosa, sangre arterial, rojo intenso, rojo oscuro, color
Diferència de tonalitat entre la sang venosa (xeringues superiors) i sang arterial (xeringues inferiors). Foto: Wesalius

Com s’ha vist, la sang desoxigenada no és blava, sinó que aquesta tonalitat que observem en les nostres venes és causa d’un efecte òptic resultat de la interacció entre la sang i el teixit que recobreix les venes.


Alguns animals, en canvi, sí que tenen la sang blava. És el cas de crustacis decàpodes, algunes aranyes i escorpins, xifosurs, cefalòpodes i altres mol·luscs. En tractar-se d’invertebrats, hem de precisar que en lloc de sang el seu líquid intern es diu hemolimfa, però en aquest article no distingirem sang d’hemolimfa per a la seva millor comprensió.

cangrejo herradura sangre azul xfosuro
Vista ventral d’un xifosur ferit, en la que es pot observar su sangre azul. Foto: Dan Century

El pigment responsable del color blau de la sang en aquests animals és l’hemocianina. La seva estructura és força diferent de la de l’hemoglobina, i en lloc de ferro, en el seu centre té un àtom de coure I. Quan l’hemocianina està oxigenada, és blava, però quan està desoxigenada és incolora.

molécula hemocianina
Estructura química de l’hemocianina oxigenada. Imatge: Chemthulhu


Existeixen alguns animals amb la sang de color verd, com alguns cucs anellats, algunes sangoneres i alguns cucs marins. El seu pigment respiratori, anomenat clorocruorina, els confereix a la seva sang un color verdós clar quan està desoxigenada, i una mica més fosc quan està oxigenada. Estructuralment és molt semblant a l’hemoglobina, ja que també posseeix un àtom de ferro en el seu centre. A diferència d’ella, no es troba en cap cèl·lula, sinó que sura en el plasma sanguini.

molécula clorocruorina
Estructura química de la clorocruorina. Imatge de dominio público


sangre color verde
Tub que conté sang verda d’un llangardaix de Nova Guinea. Foto: Christopher Austin

En el caso de vertebrats amb la sangre verda (com certs llangardaixos de Nova Guinea), el color es deu a la biliverdina, que resulta de la degradació de l’hemoglobina. La biliverdina és tòxica, però aquests llangardaixos són capaços de suportar alts nivells en el seu cos. En la resta de vertebrats, si els nivells de biliverdina són elevats perquè el fetge no la pot degradar a bilirubina, provoquen icterícia, malaltia que dota d’un color groguenc a la pell i còrnies dels ulls. Però en espècies de llangardaixos com Prasinohaema prehensicauda, l’elevada presència de biliverdina podria protegir-los contra la malaria, segons alguns estudis.

lagarto nueva guinea sangre verde
Espècie de llangardaix de Nova Guinea amb sang verda. Foto: Christopher Austin


Els tunicats (ascidis fixes) són un tipus d’animals amb la sang de color groc/groc verdós. El pigment responsable d’aquest color és la hemovanabina, una proteïna que conté vanadi, encara que no transporta oxIgen, pel que la seva funció segueix sent desconeguda. De la mateixa manera, el color groguenc, groc verdós i fins i tot taronja de la sang (hemolimfa) d’alguns insectes tampoc es deu a la presència d’un pigment respiratori, sinó a altres substàncies dissoltes que no transporten oxigen.

Tunicat (Didemnum molle) a Sulawesi, Indonèsia. Foto: Bernard Dupont


Alguns invertebrats marins tenen la sang (hemolimfa) violeta, com els priapúlids, sipuncúlids, braquiòpodes i alguns anèl·lids.

priapulida hemeritrina
Priapulus caudatus, un priapúlid. Foto: Shunkina Ksenia

El pigment respiratori responsable es l’hemeritrina, que es torna violeta-rosat quan està oxigenada. En la seva forma desoxigenada és incolora. Igual que la resta de pigments respiratoris que hem vist, l’hemeritrina és menys eficient que l’hemoglobina per transportar oxigen.

hemeritrina color sangre violeta
Estructura química de l’hemeritrina en la seva forma oxigenada. Igual que l’hemoglobina, l’elemento central es el ferro II.


Finalmente, existeix una familia de peixos anomenats peixos de gel , els quals tenen la sang transparent. En realitat, es tracta dels únics vertebrats que han perdut l’hemoglobina. De la mateixa manera, els eritròcits són generalment absents o disfuncionals. Aquesta estranya anatomia és pel fet que viuen en aigües molt oxigenades i el seu metabolisme és molt lent. Perquè l’oxigen arribi a totes les cèl·lules, es dissol en el plasma sanguini, que el reparteix per tot el cos.

pez de hielo draco sangre color transparente
Peix de gel (Chionodraco hamatus). Foto: Marrabbio2


Per concloure, hem vist que en els animals que requereixen un pigment respiratori per fer arribar l’oxigen a tots els teixits, el color de sang (o hemolimfa) dependrà del tipus de pigment que estigui present. Per contra, altres animals que no necessiten pigments respiratoris, tenen la sang transparent o la seva coloració és deguda a altres substàncies dissoltes que no tenen a veure amb la respiració.

infografía colores de la sangre
Infografia-resum (en anglès) de la química dels principals pigments respiratoris sanguinis o hemolimfàtics (clic per ampliar). Imatge: Compound interest


Foto de portada: John Kalekos

Jane Goodall’s journeys: conferences and discoveries

Jane Goodall, one of today’s most important scientists, visited the cities of Madrid and Barcelona last December to tell her story and convey her message of hope and care for the environment. All You Need Is Biology  was at her conference in Barcelona to bring her words to you and contribute to the spreading of her message.


In her eighties, Jane Goodall travels 300 days a year to publicize her work and raise awareness about the environment. In his lectures she reviews her biography, her discoveries and spreads her message about sustainability and environmental conservation.


Jane Goodall needs no instroduction. She has a PhD in Ethology from the University of Cambridge and honorary degrees from more than 45 universities around the world. She has also received more than 100 international awards and degrees, including Dame Commander of the Most Excellent Order of the British Empire and United Nations Messenger of Peace.

Jane Goodall nowadays. Photo: Michelle Valberg

Scientific studies on the chimpanzees of Gombe (Tanzania) that began in 1960, continue at the hands of her disciples more than 58 years later. Her investigations revolutionized the way in which animals in general and human beings in particular were seen at that moment. In fact, the opportunity to fulfill his dream of traveling to Africa, in addition to his mother and Jane’s own effort, was possible thanks to Louis Leakey, renowned paleoanthropologist. Louis wanted to study chimpanzees searching common behavior between them and current humans, which would mean that our common ancestor also had this behavior. Use of tools, cannibalism, altruism, wars between groups, personality, emotions, are just some of the examples of what Jane discovered by observing chimpanzees in their natural habitat.

Chimpanzee eating meat. Photo: Cristina M.Gomes, Max Planck Institute.

Jane has written 26 books, several scientific papers and has participated in 20 film and television productions. Among them we highlight Jane’s Journey  (2012) and Jane  (2018), available on platforms such as Filmin or Netflix .


Although her lectures are similar year after year, it is always a pleasure to hear Jane’s calm but strong voice spreading her message of hope in the future. In her story, she says phrases of great value to promote scientific vocations and remark the importance of education. We have divided her conference into three parts.


Jane begins her speech explaining her scientific curiosity and how she learned a multitude of things by observing the animals at home (especially her dog). A mother who does not scold a girl for hiding worms under her pillow or being disappeared for hours hiding in the chicken coop to discover where the eggs come from, is undoubtedly worth mentioning: Jane always emphasizes that without her mother’s understanding, the little scientist who lived in Jane would have been crushed. Children are scientists in an innate way: they are curious, they ask questions, they make mistakes, they observe, they want to learn.

Jane Goodall in her conference in Barcelona, 2018. Photo: Mireia Querol

Feeding Jane’s passion, her mother gave her books about animals and nature. “Tarzan of the apes” was her favourite and when she was 10 years old she decided that she would go to Africa (although in the end Tarzan married the wrong Jane, -she jokes-). A difficult dream, considering her condition as a young woman without scientific studies and a family with little income. Jane gives us the advice her mother gave her: take advantage of any small thing, it can always be useful for you in the future. After jumping from one job to another, her secretarial studies allowed her to work with Leakey and fulfill his dream of going to Africa to work with animals.


Because the British government did not take responsibility for a single woman in the jungle, Jane’s mother backs her up and establishes herself in the campsite with her. After weeks of observations and many frustrations, Jane makes important discoveries and to be able to publish them, she obtains the PhD without having studied a previous universitary degree. In the university, they tell her that everything she has done is wrong: she had given names to the individuals instead of assigning them a number, she spoke of emotions of the chimpanzees when the entire scientific community said that emotions were unique to humans… until that moment. Jane revolutionized the vision we had of animals and humans and established a method of observation of her own.

Jane Goodall pant-hooting whith a chimp, 1996. Photo: unknown


In 1986, Jane talked in a conference about the destruction of the jungle, the diseases suffered by chimpanzees, how they are affected by human wars… Jane had known for some time long that each species has a role to play in the biodiversity network and that had to be conserved, but also realized that while people were suffering war and poverty, little could be done to conserve nature. The Jane activist was born, who would create the Jane Goodall Institute, which has a lot of research programs and projects. The most important project on education is Roots and Shoots. It is a program for schools around the world in which young people carry out projects for the respect of all living beings, cultures and the environment. If you are a teacher, you may want to implement it in your school.

Jane Goodall with boys and girls of a Roots and Shoots project. Photo: Jane Goodall Institute


Jane believes that there is a disconnection between the heart and the human brain, which leads us to destroy the only planet we have to live. We have lost the connection with nature and we have thought that we have inherited the world of our parents, when in fact we are stealing it from our children and the rest of the species.

We tend to focus on what we can not do, so we do not usually take action because we believe there is nothing to do to change the delicate situation the Earth is passin through. We must set our attention at what we can do: we have the power to decide the impact we have and the change we make.


A recurring question that Jane and some of us face is how to preserve hope and optimism, although being aware of the serious situation our planet is going through.

Jane keeps hope based on 4 points:

  1. Young people: children have great enthusiasm and determination as soon as they know the problem and take action to carry out their projects to help others. They participate in the change and check the positive results of their actions.
  2. The human brain: it is undeniable that the technology developed by our brain is becoming more respectful with the environment. Only requires more government involvement and funding for research.
  3. Resilience of nature: many places that have been destroyed recover over time, if we give them a chance.
  4. The indomitable human spirit: despite the difficulties we face (for example, people with disabilities) there is always a way to reach the goal, either by following one path or another.

In this video you can see a whole talk of what Jane does:

Jane ends by saying that we live in dark times, but that she believes there is an open window if we all work together.

She finishes the conference with the emotional release of Wounda, a video that you should not miss:

(Cover photo: Morten Bjarnhof GANT)