Totes les entrades de Mireia Querol Rovira

Llicenciada en Biologia, Màster en Estudis d’Impacte i Auditoria Ambiental i professora de Secundària. M’apassiona la ciència en general i la seva divulgació i tinc una àmplia experiència en educació no formal en centres de fauna i museus de ciència. Licenciada en Biología y Máster en Estudios de Impacto y Auditoria Ambiental. Me apasiona la ciencia en general y su divulgación y tengo una amplia experiencia en educación no formal en centros de fauna y museos de ciencia. Graduated in Biology and Master in Impact Assessments and Environment Auditory. I love science in general and its dissemination and I have wide experience in no formal education in fauna centers and museums of science.

The most recent extinct mammals because of humans

The history of life is full of extinctions of living beings, some massive and popularly known, such the one that extinguished dinosaurs. Extinction is a usual process, perhaps necessary, in biological evolution. Even so, the responsibility of the human species for the high rate of extinctions in recent years is alarming. We can even talk of a new geological era, in which the planet globally is changing due to our activity: the Anthropocene. In this post you will meet four mammals that existed only 300 years ago and we will never see alive again. Or maybe will we recover them back from extinction?



Thylacine, Tasmanian wolf or Tasmanian tiger. Despite its many names, the thylacine (Thylacinus cynocephalus) was not related to wolves or tigers (placental mammals), as it was a marsupial animal, like kangaroos and koalas.

One of the few thylacines that are preserved taxidermized in the world. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Photo: Mireia Querol Rovira

The thylacine was a solitary and twilight hunter, who caught his prey by ambush, since it was not very fast. A unique feature was the ability he had to open his mouth: the powerful jaws could open at an angle of 120 degrees. Watch it in the following video:

In the same way as the rest of the marsupials, the offspring were not born directly, but instead developed in the marsupium (popularly known as the mother’s “bag”).

Extinction and protection of the thylacin

The last known wild specimen was hunted in 1930, and in 1933 the last captive specimen in a zoo died, 125 years after its description (1808). There are several hypotheses about its extinction:

  • Intensive hunting: As with the wolf in Spain nowadays, the thylacine was accused of killing cattle, so rewards were offered for dejected animals. Subsequent studies have concluded that their jaw was not strong enough to kill an adult sheep.
  • Reduction of habitat and prey: with the colonization of Australia, their habitats and habitual preys were reduced.
  • Introduction of invasive species and diseases: colonization also led to the introduction of species that competed with the thylacine (dogs, foxes…) and new diseases to which it was not immunized.

The protection of the species was approved 59 days before the death of the last individual. The law was clearly late and insufficient.

If you want to know more about the thylacine, we encourage you to read The thylacine: we extinguished it.


The quagga (Equus quagga quagga) it was a subspecies of zebra that inhabited the plains of South Africa. The anterior half of the body had the typical black and white stripes of the zebra. The stripes blurred to give rise to a brownish color on its back, so it was initially believed to be a separate species from the common zebra (Equus quagga). The legs were white.

Its strange name belongs to the onomatopoeia, in the language of the Khoi, of the noise that quaggas made.

Cuaga quagga disecada ,taxidermia, taxidermy
Taxidermized quagga in the Museum of Natural History of Bamberg. There are only 23 quaggas dissected worldwide. Photo: Reinhold Möller

Extinction and recovery of the quagga

The last wild specimen died in 1870, and the last one in captivity died in 1883 at the Amsterdam zoo, only 98 years after its description (1785). Although the quagga began to be hunted by Dutch settlers to use their flesh and skin, the decline in population was accelerated until extinction because of the intensive hunting to exterminate wild animals in the area, and thus use the pastures for domestic cattle.

quagga, cuaga, animal extinto
Of the few existing photographs of a quagga, at the London Zoo (1870). Photo: Biodiversity Heritage Library (public domain)

At the time no conservation effort was made. Moreover, it was not known that the quagga of the Amsterdam zoo was the last one. However, quagga has the dubious honor of being the only extinct species that has “come back to life” thanks to a project called The Quagga Project, which began in 1987.

When it was discovered that the quagga was not a separate species from the zebra, but a subspecies, its DNA was sequenced and compared with zebra’s DNA. After all, if they were subspecies, zebras had to have quaggas’ DNA in their genes. By selective breeding of zebras with a tendency to disappearing stripes, some quaggas are currently grazing in fields of northern South Africa.

Although the first technique that is intended for the recovery of extinct species is cloning, in the case of quaggas it has been possible through the reproduction of selected zebras, thanks to the quagga DNA preserved in its genome, even if they are not 100% quaggas identical to their extinct ancestors.

In this video you can see current quaggas and the investigation process followed to “resuscitate them” (english subtitles):


Steller’s sea cow (Hydrodamalis gigas) was a sirenium, that is, a marine mammal of the same order as manatees and dugong. It was distributed by the Bering Sea, near Kamchatka (Eastern Russia). It was up to 8 meters long and weighed 5 tons.

vaca marina de steller, steller marine cow, esqueleto, skeleton, model, modelo
Model and skeleton of Steller’s sea cow. Photo: KKPCW

Unlike the rest of the sirenians, who live in the Indian Ocean and part of the Pacific, Steller’s sea cow lived in cold waters, had fewer teeth and was the best sirenium adapted to marine life. It was totally herbivorous (algae and plants).

Extinction and conservation of Steller’s sea cow

Steller’s sea cow has the sad record of being the fastest animal to become extinct since its discovery in 1741: only 27 years. The cause is, again, indiscriminate hunting by seal hunters and whalers, to take profit from the skin, meat, and fat. With hardly any predators, sea cows were easy prey. No effort was made to conserve the species.

Currently, there are only about 20 skeletons and few skin samples.


We finish the list of recently extinct mammals with the western black rhinoceros (Diceros bicornis longipes), a subspecies of the black rhinoceros. It was almost 4 meters long and could weigh up to 1.3 tons. Like all rhinos, they were herbivores.

rinoceronte negro occidental, wester black rino, rinoceront negre
Western black rhino. Source:

Extinction and conservation of the western black rhinoceros

He lived in the savanna of central-western Africa only 8 years ago (IUCN declared it extinct in 2011). The causes of its extinction were:

  • Habitat loss.
  • Slaughtering by farmers to protect their crops.
  • And especially poaching, mainly to market with their horns and as hunting trophies. Rhinoceros horns are used in traditional Chinese medicine without any scientific evidence. If you want to know more animals threatened due to this activity, you can read The five most threatened species by traditional Chinese medicine.

There were 850,000 individuals registered at the beginning of the 20th century. Between 1960 and 1995, poachers reduced its population by 98%. In 2001, there were only 5 live rhinos left. In spite of the conservation measures taken at the beginning of the 20th century, the fight against hunting and enforcement of judgments against the poachers were declining over time, which led to the disappearance of the subspecies.

rinoceronte, rhino
Rhinoceros with their amputated horn. Foto: A. Steirn

Another subspecies of rhinoceros has become extinct in recent years: the southern black rhinoceros (Diceros bicornis bicornis) disappeared in 1850 due to excessive hunting and habitat destruction. The rest of the subspecies are critically endangered.


The list of extinct animals in historical times and because of human action does not stop growing. Some species such as the Chinese river dolphin or Baiji (Lipotes vexillifer), have been declared extinct on more than one occasion. IUCN currently has it categorized as critically endangered-possibly extinct, although there is no solid evidence of its existence since 2007. The vaquita porpoise (Phocoena sinus) can be the next, with only 12 specimens detected in 2018.

baiji, delfin de rio chino, river dolphin, China, extinct, extinto extingit
This Baji was photographed before his death in captivity, 2002. Photo: Institute of Hydrobiology, Wuhan, China

Although animals, and especially mammals, include the most iconic species that the popular opinion wants to conserve, we must not forget the biological value of other species of animals, plants, fungi, algae and even bacteria, from which we should avoid their extinction. In a future post, we will write about some of these species.

Los mamíferos extinguidos más recientemente debido a los humanos

La historia de la vida está repleta de extinciones de diversos seres vivos, algunas masivas y popularmente conocidas, como la de los dinosaurios. La extinción es un proceso habitual, quizá necesario,  en la evolución biológica. Aun así, la responsabilidad que tenemos la especie humana del elevado ritmo de extinciones en los últimos años es alarmante. Incluso se habla de una nueva era geológica, en la que el planeta a nivel global está cambiando debido a nuestra actividad: el Antropoceno. En este artículo conocerás cuatro mamíferos que existían hace apenas 300 años, pero ya no volveremos a ver nunca más en vivo. ¿O quizá sí?



Empezamos por el tilacino, lobo marsupial o tigre de Tasmania (Thylacinus cynocephalus). Bajo esta variedad de nombres, se encuentra un animal más próximo a los canguros y koalas que a los tigres o lobos: el tilacino era un marsupial originario de Australia.

Uno dels pocos lobos marsupiales que es conservan taxidermizados en el mundo. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol Rovira

El tilacino era un cazador solitario y crepuscular, que atrapaba a sus presas mediante emboscadas, ya que no era muy veloz. Una característica única era la capacidad que tenía para abrir la boca: las potentes mandíbulas podían abrirse en un ángulo de 120 grados. Obsérvalo en el siguiente vídeo:

De la misma manera que el resto de marsupiales, las crías no nacían directamente, sino que terminaban de desarrollarse en el marsupio (la popularmente conocida como “bolsa”) de la madre.

Extinción y protección del tilacino

El último ejemplar salvaje conocido fue cazado en 1930, y en 1933 murió el último ejemplar cautivo en un zoo, 125 años después de su descripción (1808). Existen diversas hipótesis sobre su extinción:

  • Caza intensiva: Igual que pasa actualmente con el lobo en España, el lobo marsupial fue acusado de matar ganado, por lo que se ofrecían recompensas por animal abatido. Estudios posteriores han concluido que su mandíbula no era lo suficientemente fuerte como para matar una oveja adulta.
  • Reducción del hábitat y de las presas: con la colonización de Australia su hábitat y presas habituales se vieron reducidos.
  • Introducción de especies invasoras y enfermedades: la colonización también suposo la introducción de especies que competían con el tilacino (perros, zorros…) y enfermedades nuevas a las que no estaba inmunizado.

La protección de la especie se aprobó 59 días antes de la muerte del último ejemplar, una ley a todas luces tardía e insuficiente.

Si quieres saber más sobre el tilacino te invitamos a leer el artículo que le dedicamos hace 4 años: El tilacino: nosotros lo extinguimos.


La cuaga o quagga (Equus quagga quagga) se trataba de una subespecie de cebra que habitaba las llanuras de Sudáfrica. La mitad anterior del cuerpo poseía las típicas rayas negras y blancas de la cebra, que se iban difuminando para dar lugar a un color marronáceo en su parte posterior, por lo que en un principio se creyó que era una especie separada de la cebra común (Equus quagga). Las patas eran blancas.

Su extraño nombre pertenece a la onomatopeya en la lengua de los Khoi del ruido que hacían las cuagas.

Cuaga quagga disecada ,taxidermia, taxidermy
Cuaga taxidermizada en el Museo de Historia Natural de Bamberg. Solo existen 23 cuagas disecadas en todo el mundo. Foto: Reinhold Möller

Extinción y recuperación de la quagga

El último ejemplar salvaje murió en 1870, y el último en cautividad murió en 1883 en el zoo de Amsterdam, solo 98 años después de su descripción (1785). Aunque la quagga se empezó a cazar por parte de los colonos holandeses para utilizar su carne y piel, la disminución de su población se vio acelerada hasta la extinción ante la caza intensiva para exterminar los animales salvajes de la zona y así utilizar los pastos para el ganado doméstico.

quagga, cuaga, animal extinto
De las pocas fotografías existentes de una quagga, en el zoológico de Londres (1870). Foto: Biodiversity Heritage Library (dominio público)

En su momento no se hizo ningún esfuerzo de conservación. Es más, no se supo que la quagga del zoo de Amsterdam era la última existente. Sin embargo, la quagga tiene el dudoso honor de ser la única especie extinta que ha “vuelto a la vida” gracias a un proyecto llamado The Quagga Project que se inició en 1987. Cuando se descubrió que la quagga no era una especie separada de la cebra, sino una subespecie, se secuenció su ADN y se comparó con el de la cebra. Al fin y al cabo, si eran subespecies, las cebras debían tener en sus genes ADN de las quaggas. Mediante la cría selectiva de cebras con tendencia a la desaparición de las rayas, algunas quaggas se encuentran pastando actualmente en campos del norte de Sudáfrica.

Aunque la primera técnica en la que se piensa para la recuperación de especies extintas es la clonación, en el caso de la quagga ha sido posible mediante la reproducción de cebras seleccionadas gracias al ADN de quagga conservado en su genoma, aunque no sean quaggas 100% idénticas a sus antepasadas extintas.

En este vídeo puedes ver quaggas actuales y el proceso de investigación seguido para “resucitarlas” (subtítulos en inglés):


La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) era un sirenio, es decir, un mamífero marino del mismo orden que los manatís y el dugongo. Se distribuía por el mar de Bering, cerca de Kamchatka (este de Rusia). Medía hasta 8 metros de largo y pesaba 5 toneladas.

vaca marina de steller, steller marine cow, esqueleto, skeleton, model, modelo
Modelo y esqueleto de vaca marina de Steller. Foto: KKPCW

A diferencia del resto de sirenios, que habitan en el océano Índico y parte del Pacífico, la vaca marina de Steller habitaba en aguas frías, poseía menos dientes y era el mejor sirenio adaptado a la vida marina. Era totalmente herbívora (algas y plantas).

Extinción y conservación de la vaca marina de Steller

La vaca marina de Steller posee el triste récord de ser el animal más rápido en extinguirse desde su descubrimiento en 1741: tan solo 27 años. La causa vuelve a ser la caza indiscriminada por parte de  cazadores de focas y balleneros, para lucrarse con la piel, carne y grasa. Sin apenas depredadores, las vacas marinas fueron presas fáciles. No se hizo ningún esfuerzo de conservación de la especie.

Actualmente solo existen unos 20 esqueletos y pocas muestras de piel.


Terminamos la lista de mamíferos extintos recientemente con el rinoceronte negro occidental (Diceros bicornis longipes), una subespecie del rinoceronte negro. Medía casi 4 metros de largo y podía llegar a pesar 1,3 toneladas. Como todos los rinocerontes, eran herbívoros.

rinoceronte negro occidental, wester black rino, rinoceront negre
Rinoceronte negro occidental. Fuente:

Extinción y conservación del rinoceronte negro occidental

Habitaba en la sabana del centro-oeste de África hace tan solo 8 años (la UICN lo declaró extinto en 2011). La causas de su extinción fueron:

  • Pérdida de hábitat.
  • Matanzas por parte de granjeros para proteger sus cosechas.
  • Y sobre todo la caza furtiva, principalmente para comercializar con sus cuernos y como trofeos de caza. Los cuernos de los rinocerontes se utilizan en la medicina tradicional china, al que se le atribuyen propiedades medicinales, propiedades sin ninguna evidencia científica. Si quieres conocer más animales amenazados debido a esta actividad, te invitamos a leer Los cinco animales más amenazados por la medicina tradicional china.

De los 850.000 ejemplares censados a principios de siglo XX, entre 1960 y 1995 los furtivos redujeron la población en un 98%. En 2001, solo quedaban 5 rinocerontes vivos. A pesar de las medidas de conservación tomadas a principios del siglo XX, la lucha contra la caza y aplicación de sentencias contra los furtivos fueron decayendo con el tiempo, lo que condujo  a la desaparición de la subespecie.

rinoceronte, rhino
Rinoceronte con el cuerno amputado. Foto: A. Steirn

Otra subespecie de rinoceronte se ha extinguido en los últimos años: el rinoceronte negro del sur (Diceros bicornis bicornis) desapareció en 1850 debido a la caza excesiva y destrucción del hábitat. El resto de subespecies están críticamente amenazadas.


La lista de animales extintos en época histórica y a causa de la acción humana no deja de crecer. Algunos, como el delfín chino de de río o Baiji (Lipotes vexillifer), se ha declarado extinto en más de una ocasión. Actualmente la UICN lo tiene categorizado como críticamente amenazado-posiblemente extinto, aunque no hay evidencias sólidas de su existencia desde 2007. La vaquita marina (Phocoena sinus) puede ser la siguiente, con solo 12 ejemplares detectados en 2018.

baiji, delfin de rio chino, river dolphin, China, extinct, extinto extingit
Baji fotografiado antes de su muerte en cautividad, 2002. Foto: Institute of Hydrobiology, Wuhan, China

A pesar de que los animales, y sobre todo los mamíferos, contienen las especies más icónicas que la opinión popular quiere conservar, no hay que olvidar el valor biológico de otras especies de animales, plantas, hongos e incluso bacterias de las que deberíamos evitar su extinción.  En un futuro artículo daremos a conocer algunas de estas especies.

Els mamífers extingits més recentment a causa dels humans

La història de la vida està plena d’extincions de diversos éssers vius, algunes massives i popularment conegudes, com la dels dinosaures. L’extinció és un procés habitual, potser necessari, en l’evolució biològica. Així i tot, la responsabilitat que tenim l’espècie humana de l’elevat ritme d’extincions en els últims anys és alarmant. Fins i tot es parla d’una nova era geològica, en la qual el planeta a nivell global està canviant a causa de la nostra activitat: el Antropocè. En aquest article coneixeràs quatre mamífers que existien fa tot just 300 anys, però ja no tornarem a veure mai més en viu. O potser sí?



Comencem amb el llop marsupial o tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus). Sota aquesta varietat de noms, es troba un animal més pròxim als cangurs i coales que als tigres o llops: el tigre de Tasmània era un marsupial originari d’Austràlia.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats al món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol Rovira

El llop marsupial era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Una característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca: les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus. Observa’l en el següent vídeo:

De la mateixa manera que la resta de marsupials, les cries no naixien directament, sinó que acabaven de desenvolupar-se en el marsupi (la popularment coneguda com “bossa”) de la mare.

Extinció y protecció del llop marsupial

L’últim exemplar salvatge conegut va ser caçat el 1930, i el 1933 va morir l’últim exemplar captiu en un zoo, 125 anys després de la seva descripció (1808). Hi ha diverses hipòtesis sobre la seva extinció:

  • Caça intensiva: igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser acusat de matar bestiar, per la qual cosa s’oferien recompenses per animal abatut. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era prou forta com per matar una ovella adulta.
  • Reducció de l’hàbitat i de les preses: amb la colonització d’Austràlia seu hàbitat i preses habituals es van veure reduïts.
  • Introducció d’espècies invasores i malalties: la colonització també va suposar la introducció d’espècies que competien amb el tigre de Tasmània (gossos, guineus…) i malalties noves per les que no estava immunitzat.

La protecció de l’espècie es va aprovar 59 dies abans de la mort de l’últim exemplar, una llei tardana i insuficient.

Si vols saber més sobre el llop marsupial et convidem a llegir l’article que li vam dedicar fa 4 anys: El llop marsupial: nosaltres el vam extingir.


La quaga (Equus quagga quagga) es tractava d’una subespècie de zebra que habitava les planes de Sud-àfrica. La meitat anterior del cos posseïa les típiques ratlles negres i blanques de la zebra, que s’anaven difuminant per donar lloc a un color marronós a la part posterior, de manera que en un principi es va creure que era una espècie separada de la zebra comuna (Equus quagga). Les potes eren blanques.

El seu estrany nom pertany a l’onomatopeia en la llengua dels Khoi del soroll que feien les quagues.

Cuaga quagga disecada ,taxidermia, taxidermy
Quaga taxidermizada al Museo de Historia Natural de Bamberg. Només existeixen 23 quagues dissecades en tot el món. Foto: Reinhold Möller

Extinció i recuperació de la quaga

L’últim exemplar salvatge va morir en 1870, i l’últim en captivitat va morir el 1883 al zoo d’Amsterdam, només 98 anys després de la seva descripció (1785). Tot i que la quagga es va començar a caçar per part dels colons holandesos per utilitzar la seva carn i pell, la disminució de la seva població es va veure accelerada fins a l’extinció davant la caça intensiva per exterminar els animals salvatges de la zona i així utilitzar les pastures per al bestiar domèstic.

quagga, cuaga, animal extinto
De les poques fotografies existents d’una quaga, al zoològic de Londres (1870). Foto: Biodiversity Heritage Library (domini públic)

En el seu moment no es va fer cap esforç de conservació. És més, no es va saber que la quaga del zoo d’Amsterdam era l’última existent fins al cap d’uns anys. No obstant això, la quaga té el dubtós honor de ser l’única espècie extinta que ha “tornat a la vida” gràcies a un projecte anomenat The Quagga Project que es va iniciar el 1987. Quan es va descobrir que la quaga no era una espècie separada de la zebra, sinó una subespècie, es va seqüenciar el seu ADN i es va comparar amb el de la zebra. Al cap i a la fi, si eren subespècies, les zebres havien de tenir en els seus gens ADN de les quagues. Mitjançant la cria selectiva de zebres amb tendència a la desaparició de les ratlles, algunes quagues es troben pasturant actualment en camps del nord de Sud-àfrica.

Tot i que la primera tècnica en què es pensa per a la recuperació d’espècies extintes és la clonació, en el cas de la quagga ha estat possible mitjançant la reproducció de zebres seleccionades gràcies a l’ADN de quaga conservat en el seu genoma, encara que no siguin quaggas 100% idèntiques a les seves avantpassades extintes.

En aquest vídeo pots veure quagues actuals i el procés d’investigació seguit per “ressuscitar-les” (subtítols en anglès):


La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) era un sireni, és a dir, un mamífer marí del mateix ordre que els manatís i el dugong. Es distribuïa pel mar de Bering, a prop de Kamchatka (est de Rússia). Mesurava fins a 8 metres de llarg i pesava 5 tones.

vaca marina de steller, steller marine cow, esqueleto, skeleton, model, modelo
Model i esquelet de vaca marina de Steller. Foto: KKPCW

A diferència de la resta de sirenis, que habiten a l’oceà Índic i part del Pacífic, la vaca marina de Steller habitava en aigües fredes, posseïa menys dents i era el millor sireni adaptat a la vida marina. Era totalment herbívora (algues i plantes).

Extinció y conservació de la vaca marina de Steller

La vaca marina de Steller posseeix el trist rècord de ser l’animal més ràpid en extingir-se des del seu descobriment el 1741: tan sols 27 anys. La causa torna a ser la caça indiscriminada per part de caçadors de foques i baleners, per lucrar-se amb la pell, carn i greix. Gairebé sense depredadors, les vaques marines van ser preses fàcils. No es va fer cap esforç de conservació de l’espècie.

Actualment només existeixen uns 20 esquelets i poques mostres de pell.


Acabem la llista de mamífers extingits recentment amb el rinoceront negre occidental (rinoceront negre de l’oest), una subespècie del rinoceront negre. Mesurava gairebé 4 metres de llarg i podia arribar a pesar 1,3 tones. Com tots els rinocerontes, eren herbívors.

rinoceronte negro occidental, wester black rino, rinoceront negre
Rinoceront negre occidental. Font:

Extinció i conservació del rinoceront negre occidental

Habitava a la sabana del centre-oest d’Àfrica fa tan sols 8 anys (la UICN el va declarar extint en 2011). La causes de la seva extinció van ser:

  • Pèrdua d’hàbitat.
  • Matances per part de grangers per protegir les seves collites.
  • I sobretot la caça furtiva, principalment per comercialitzar amb les seves banyes i com a trofeus de caça. Les banyes dels rinoceronts s’utilitzen en la medicina tradicional xinesa, qui li atribueixen propietats medicinals, propietats sense cap evidència científica. Si vols conèixer més animals amenaçats a causa d’aquesta activitat, et convidem a llegir Els cinc animals més amenaçats per la medicina tradicional xinesa.

Dels 850.000 exemplars censats a principis de segle XX, entre 1960 i 1995 els furtius van reduir la població en un 98%. El 2001, només quedaven 5 rinoceronts vius. Tot i les mesures de conservació preses a principis del segle XX, la lluita contra la caça i aplicació de sentències contra els furtius van anar decaient amb el temps, el que va conduir a la desaparició de la subespècie.

rinoceronte, rhino
Rinoceronte con el cuerno amputado. Foto: A. Steirn

Una altra subespècie de rinoceront s’ha extingit en els últims anys: el rinoceront negre del sud (Diceros bicornis bicornis) va desaparèixer el 1850 a causa de la caça excessiva i destrucció de l’hàbitat. La resta de subespècies estan críticament amenaçades.


La llista d’animals extints en època històrica i a causa de l’acció humana no deixa de créixer. Alguns, com el dofí xinès de de riu o Baiji (Lipotes vexillifer), s’ha declarat extint en més d’una ocasió. Actualment la UICN el té categoritzat com críticament amenaçat-possiblemente extint, tot i que no hi ha evidències sòlides de la seva existència des de 2007. La vaqueta marina (Phocoena sinus) pot ser la següent, amb només 12 exemplars detectats el 2018.

baiji, delfin de rio chino, river dolphin, China, extinct, extinto extingit
Baji fotografiat abans de la seva mort en captivitat, 2002. Foto: Institute of Hydrobiology, Wuhan, China

Tot i que els animals, i sobretot els mamífers, contenen les espècies més icòniques que l’opinió popular vol conservar, cal no oblidar el valor biològic d’altres espècies d’animals, plantes, fongs i fins i tot bacteris de les que hauríem d’evitar la seva extinció. En un futur article donarem a conèixer algunes d’aquestes espècies.

Living stones: plants that look like rocks

If you take a walk in some deserts, you will find some very special stones: “living stones”. Logically, rocks and stones are non-living things, so a closer look would reveal you that these are plants that have taken on the appearance of stone. Do you want to know why?


By the name of living stones or stone plants, we find different genera of succulent plants. As you already know, succulent plants are those that have a large water storage capacity. Some of their structures, usually the leaves or stem, have a fleshy appearance due to this specialization to store water. These reserves allow them to survive in very arid environments or periods of water shortage. A well-known example of succulent plants with fleshy leaves is the Aloe vera plant, and an example of plants with succulent stems, cactuses.

Aloe Vera plant, with a carved leaf in the foreground where the succulent part is seen. Photo: Indianmart

By the name of stone plants we find different species of different families. The best known are those belonging to the genus Lithops, from Africa, since they are grown as ornamental plants. Other plants that look like stones are the species Dioscorea elephantipes (elephant’s foot) and Fredolia aretioides, both African. In the Andes we find Azorella compacta.

Camouflaged Lithops between pebbles. Photo: Xocolatl


Within the genus Lithops we find several species, all with the appearance of small stones or pebbles.

As we know, to survive in arid environments plants can accumulate water inside. In addition, they reduce the contact surface of their leaves with air, to minimize the loss of water through perspiration. The most extreme case are cactuses: they have tiny and very hard leaves: the spines.

cactus puas punxes tija suculenta tallo suculento
Cacti’s spines are modified leaves and the green part corresponds to the fleshy stem. Photo: freestockcenter

In the case of Lithops (from the Greek: “lithos” -rock- and “ops” -face-), they only have outside the ground a pair of succulent leaves of 2 to 5 centimeters, with the appearance of small stones, since they also have small white spots on their surface. This stone appearance also helps them to go unnoticed by their predators. This strategy (being confused with the environment) is known as crypsis.

Lithops in a pot in different stages of growth. We can see the two leaves of each plant. Photo: yellowcloud

Actually, these spots are translucent zones, without chlorophyll, so that light can penetrate towards the rest of the plant, which is flat and remains underground. Between the two mature leaves, we find a tissue where the growth of the pair of new leaves occurs. Once the two new leaves have emerged from the center of the plant, the two old ones wither and die.

Longitudinal section of a Lithops. We see the central tissue where the new leaves will grow, the succulent translucent tissue, the photosynthetic green tissue and the translucent tissue through which the light enters (upper epidermis). Photo: C T Johansson

Lithops reproduce asexually (cuttings) and sexually (seeds). In spite of this, reproduction by cuttings is only possible if the plant has divided naturally. If we cut and plant before it has divided itself, it will not develop as a new plant. That is why mainly the reproduction is by seeds, which are produced by a flower that emerges between the two leaves of the plant. Take a look to this 7 day- time lapse of the blooming of a Lithops:

Its curious appearance, beauty and easy maintenance, have made Lithops a decorative plant in homes and gardens.


Dioscorea elephantipes, known as elephant’s foot, turtleback or Hottentot bread, is a deciduous climber plant. Its tuberous stem is partially buried, full of fissures and covered by a hard bark. This gives it a rocky look, similar to the skin of an elephant or the shell of a turtle, as its popular name suggests. In addition, this plant accumulates large quantities of starch, so it is also known as Hottentot bread.

Tuberous stem of Dioscorea elephantipes with dry shoots un its center. Photo: Hectonichus

In winter, green shoots appear with yellow flowers, that will grow until they die in summer. At this time the plant goes through a dormancy period and it will hardly need water until the appearance of the following shoots.

Elephant’s foot in summer. We see shoots with leaves. Photo: Natalie Tapson

Unlike Lithops, the elephant foot can reach one meter in height and three in circumference, although its growth is very slow. But just like Lithops, its shape tends to the sphere. This is because the sphere is the geometric shape that holds more volume offering less surface to the outside. The plant can grow minimizing the surface of contact with the air, thus reducing the loss of water by perspiration.

If you think about the amount of approximately spherical forms that we find in living beings (eggs, seeds, fruits, animals, etc.), it may be due to this reason: maximum volume (of nutritional reserves, of corporal volume…) using a minimum surface (less transpiration, less loss of heat, less surface to offer to the predators…). If you want to delve into this subject (and other shapes) it is an idea of ​​the late Jorge Wagensberg, who deals in his book The rebellion of forms and inspires a permanent exhibition at the CosmoCaixa in Barcelona.


Fraedolia aretioides going unnoticed in the Sahara desert. Photo: Rafael Medina

Fredolia aretioides, which lives in the north of the Sahara, uses the same strategy as the elephant’s foot plant: a spherical shape to avoid the loss of water. Unlike the elephant’s foot, it does not have a hard crust, and unlike Lithops, it has more than two leaves. The plant has many hardened stems and leaves with compact growth. These leaves are a greenish-grayish color, which gives it a more rocky appearance, going completely unnoticed among the rocks of the northern desert.

Fredolia aetioides in detail. We can see a lot of tiny leaves making a compact spherical shape . Photo: Rafael Medina


Azorella compacta, llareta or yareta distributes throughout South America, specifically in the Andes, from 3,200 meters to 4,800 meters above sea level. It is perfectly adapted to the great insolation that the soil receives at this altitude, which also, in the Andean Puna, is black or gray due to its volcanic origin. This means that at ground level the air temperature is one degree or two higher than the ambient temperature.

Yareta in Andes. Photo: Pedro Szekely

Despite being from another family and growing in a different environment than Fredolia, yareta has evolved the same strategy as it to avoid the loss of water: round shape, compact stems and small and hardened leaves. Like the previous species we have seen, it also reproduces by seeds and its flowers are yellow-greenish.


We can conclude that, although from different origins, evolution has led all these plants to solutions similar to water scarcity, to withstand high insolations and to avoid losing temperature during the night: endowing them with practically spherical shapes to reduce their relationship between surface and volume. In addition, this adaptation is complemented by the reduction of the number or size of the leaves and the accumulation of water and nutrients inside.


Cover photo: ellenm1 (Flickr)

Piedras vivas: plantas que parecen rocas

Si dieras un paseo por ciertos desiertos, te podrías encontrar con unas piedras muy especiales: “piedras” vivas. Lógicamente, rocas y piedras son elementos inertes, así que un vistazo desde más cerca te descubriría que en realidad, se trata de plantas que han adoptado aspecto de piedra. ¿Quieres saber por qué?


Bajo el nombre popular de piedras vivas o plantas piedra, encontramos distintos géneros de plantas suculentas. Como ya sabrás, las plantas suculentas o plantas crasas son todas aquellas que tienen una gran capacidad de almacenaje de agua. Algunas de sus estructuras, habitualmente las hojas o tallo, presentan un aspecto carnoso debido a esta especialización para almacenar agua. De esta manera, estas reservas les permiten sobrevivir en ambientes muy áridos o a períodos de escasez de agua. Un ejemplo muy conocido de suculentas con hojas carnosas es el Aloe vera, y en el caso de tallos suculentos, los cactus.

Planta de Aloe vera, con una hoja cortada en primer plano donde se ve su parte suculenta. Foto: Indianmart

Bajo el nombre de plantas piedra encontramos distintas especies de distintas familias. Las más conocidas son las que pertenecen al género Lithops, originarias de África, ya que se cultivan como plantas ornamentales. Otras plantas que parecen piedras son la especie Dioscorea elephantipes (pie de elefante) y Fredolia aretioides, también africanas. En los Andes encontramos a Azorella compacta. Veamos con más detalle estas cuatro piedras vivas.

Lithops camufladas entre guijarros. Foto: Xocolatl


Dentro del género Lithops encontramos diversas especies, todas con aspecto de pequeñas piedras o guijarros.

Como hemos visto, para sobrevivir en ambientes áridos las plantas pueden acumular agua en su interior. Además, reducen la superficie de contacto de sus hojas con el aire, para minimizar la pérdida de agua por transpiración. El caso más extremo lo encontramos en los cactus, con hojas diminutas y muy duras: las púas.

cactus puas punxes tija suculenta tallo suculento
Las púas de los cactus son hojas modificadas. La zona verde corresponde al tallo carnoso. Foto: freestock

En el caso de las Lithops (del griego: “lithos” -piedra- y “ops” -forma), solo tienen en el exterior un par de hojas suculentas de 2 a 5 centímetros, con aspecto de pequeñas piedras, ya que además tienen unas pequeñas manchas blancas en su superficie. Este aspecto de piedra también contribuye a que pasen desapercibidas por sus depredadores. Esta estrategia (confundirse con el entorno) se conoce como cripsis.

Varias plantas Lithops en una maceta en distintos estadíos de crecimiento. Se observan las dos hojas de cada planta y las “manchas” en su parte superior. Foto: yellowcloud

En realidad, estas manchas son zonas translúcidas, sin clorofila, para que la luz pueda penetrar hacia el resto de la planta, que es plana y permanece bajo tierra. Entre las dos hojas maduras, encontramos un tejido por donde se da el crecimiento del par de hojas nuevas. Una vez las dos hojas nuevas han emergido del centro de la planta, las dos viejas se marchitan y mueren.

lithops hoja disección
Corte longitudinal de una Lithops. Se observa el tejido central por donde crecerán las nuevas hojas, el tejido translúcido suculento, el tejido verde fotosintético y el tejido translúcido por donde entra la luz (epidermis superior). Foto: C T Johansson

Las Lithops se reproducen de manera asexual (esquejes) y sexual (semillas). A pesar de ello, la reproducción por esquejes solo es posible si la planta se ha dividido de manera natural, por lo que si la cortamos y plantamos antes que se haya dividido, no se desarrollará como una nueva planta. Es por ello que principalmente la reproducción es mediante semillas, que produce una flor muy vistosa que emerge entre las dos hojas de la planta. Observa este time-lapse de 7 días de la floración de esta Lithops:

Su curioso aspecto, belleza en época de floración y fácil mantenimiento, han hecho de las Lithops una planta decorativa en casas y jardines. Si tienes una y quieres saber si le estás dando los cuidados adecuados, en esta página encontrarás consejos para su mantenimiento y reproducción.

Si todavía quieres saber más sobre Lithops y otros géneros de  plantas piedra, te recomendamos este vídeo:


Dioscorea elephantipes, conocida como pie de elefante, caparazón de tortuga o pan de Hottentot, es una planta trepadora de hoja caduca. Su tallo carnoso está parcialmente enterrado, lleno de fisuras y cubierto por una dura corteza. Esto le da un aspecto rocoso, similar a la piel de un elefante o al caparazón de una tortuga, como su nombre popular sugiere. Además, esta planta acumula en sus reservas grandes cantidades de almidón, por lo que también se la conoce como pan de Hottentot.

Tallo tuberoso de Dioscorea elephantipes en verano. Se observan los brotes secos en su centro. Foto: Hectonichus

En invierno, aparecen brotes verdes con flores amarillas, que crecerán hasta morir en verano, época de máxima aridez (recordemos que es de hoja caduca). En este momento la planta entra en un estado de latencia o adormecimiento y no volverá a necesitar apenas agua hasta la aparición de los siguientes brotes.

Pie de elefante en verano. Se observan brotes con hojas en la parte superior. Foto: Natalie Tapson

A diferencia de las Lithops, el pie de elefante puede alcanzar un metro de altura y tres de circunferencia, aunque su crecimiento es muy lento. Pero igual que las Lithops, su forma tiende a la esfera. Esto es debido a que la esfera es la forma geométrica que encierra más volumen ofreciendo menor superficie al exterior. Con esto se consigue que la planta pueda crecer minimizando la superficie de contacto con el aire, reduciendo así la pérdida de agua por transpiración.

Si piensas en la cantidad de formas aproximadamente esféricas que encontramos en los seres vivos (huevos, semillas, frutos, animales, etc.), posiblemente se deba a esta razón: máximo volumen (de reservas nutritivas, de volumen corporal) utilizando una mínima superficie (menos transpiración, menos pérdida de calor, menos superficie que ofrecer a los depredadores…). Si quieres profundizar en el tema (y otras formas) se trata de una idea del desaparecido Jorge Wagensberg, que trata en su libro La rebelión de las formas e inspira una exposición permanente en el CosmoCaixa de Barcelona.


Fredolia aretioides pasando desapercibida en el suelo sahariano. Foto: Rafael Medina

Fredolia aretioides, que vive en el norte del Sáhara, utiliza la misma estrategia que la planta pie de elefante: una forma prácticamente esférica para evitar al máximo la perdida de agua. A diferencia de la anterior no tiene una corteza dura, y a diferencia de Lithops, tiene más de dos hojas. La planta consta de multitud de tallos y hojas endurecidos y de crecimiento compacto. Estas hojas son de un color verde-grisáceo, lo que le da un aspecto más pétreo, pasando totalmente desapercibida entre las rocas del desierto.

Fredolia aetioides de cerca, donde se observan la multitud de hojas minúsculas formando una esfera compacta. Foto: Rafael Medina


Azorella compacta, llareta o yareta, es la única planta piedra de las que tratamos aquí que no vive en en las zonas árida de África. Se distribuye por Sudamérica, concretamente en los Andes, de 3.200 metros a 4.800 metros por encima del nivel del mar. Está perfectamente adaptada a la gran insolación que recibe el suelo a esta altitud, que además, en la Puna andina es negro o gris debido a su origen volcánico. Esto significa que a ras de suelo la temperatura del aire es un grado o dos superior a la temperatura ambiente.

Yareta en los Andes. Foto: Pedro Szekely

A la yareta, a pesar de ser de otra familia y crecer en un ambiente distinto que Fredolia, la evolución la ha dotado de la misma estrategia para evitar la pérdida de agua: forma redondeada, tallos compactos y hojas pequeñas y endurecidas. Igual que las anteriores especies que hemos visto, también se reproduce por semillas y sus flores son amarillo-verdosas.


Para finalizar, podemos concluir que aunque de orígenes distintos, la evolución ha llevado a todas estas plantas a soluciones parecidas a la escasez de agua, a soportar elevadas insolaciones y a evitar perder temperatura durante la noche: dotándolas de formas prácticamente esféricas para reducir su relación entre la superficie y volumen. Además, esta adaptación se complementa con la reducción del número o tamaño de las hojas y la acumulación de agua y sustancias nutritivas en su interior.

Foto de portada: ellenm1 (Flickr)

Pedres vives: plantes que semblen roques

Si donessis una passejada per certs deserts, et trobaries amb unes pedres molt especials: “pedres” vives. Lògicament, roques i pedres són elements inerts, així que un cop d’ull des de més a prop et descobriria que en realitat, es tracta de plantes que han adoptat aspecte de pedra. Vols saber per què? 


Sota el nom popular de pedres vives o plantes pedra, trobem diferents gèneres de plantes suculentes. Com ja sabràs, les plantes suculentes o plantes crasses són totes aquelles que tenen una gran capacitat d’emmagatzematge d’aigua. Algunes de les seves estructures, habitualment les fulles o tija, presenten un aspecte carnós a causa d’aquesta especialització per emmagatzemar aigua. D’aquesta manera, aquestes reserves els permeten sobreviure en ambients molt àrids o a períodes d’escassetat d’aigua. Un exemple molt conegut de suculentes amb fulles carnoses és el Aloe vera, i en el cas de tiges suculentes, els cactus.

Planta de Aloe vera, amb una fulla tallada en primer pla on es veu la part suculenta. Foto: Indianmart

Sota el nom de plantes pedra trobem diferents espècies de diferents famílies. Les més conegudes són les que pertanyen al gènere Lithops, originàries d’Àfrica, ja que es conreen com a plantes ornamentals. Altres plantes que semblen pedres són l’espècie Dioscorea elephantipes (peu d’elefant) i Fredolia aretioides, també africanes. Als Andes trobem la Azorella compacta. Vegem amb més detall aquestes quatre pedres vives.

Lithops camuflades entre pedretes. Foto: Xocolatl


Dins del gènere Lithops trobem diverses espècies, totes amb aspecte de petites pedres o còdols.

Com ja sabem, per sobreviure en ambients àrids les plantes poden acumular aigua al seu interior. A més, redueixen la superfície de contacte de les seves fulles amb l’aire, per minimitzar la pèrdua d’aigua per transpiració. El cas més extrem el trobem en els cactus, amb fulles diminutes i molt dures: les punxes.

cactus puas punxes tija suculenta tallo suculento
Las punxes dels cactus son, en realitat, fulles modificades, i la part verda correspon a la tija carnosa. Foto: freestockcenter

En el cas de les Lithops (del grec: “lithos” -pedra- i “ops” -forma-) , només tenen a l’exterior un parell de fulles suculentes de 2 a 5 centímetres, amb aspecte de petites pedres, ja que a més tenen unes petites taques blanques a la superfície. Aquest aspecte de pedra també contribueix a que passin desapercebudes pels seus depredadors. Aquesta estratègia (confondre’s amb l’entorn) es coneix com a  cripsi.

Lithops en un test en diferents estadis de creixement. S’observen les dues fulles de cada planta. Foto: yellowcloud

En realitat, aquestes taques són zones translúcides, sense clorofil·la, perquè la llum pugui penetrar cap a la resta de la planta, que és plana i roman sota terra. Entre les dues fulles madures, trobem un teixit per on es dona el creixement del parell de fulles noves. Un cop les dues fulles noves han emergit del centre de la planta, les dues velles es marceixen i moren.

Tall longitudinal d’una Lithops. S’observa el teixit central per on creixeran les noves fulles, el teixit translúcid suculent, el teixit verd fotosintètic i el teixit translúcid per on entra la llum (epidermis superior). Foto: C T Johansson

Les Lithops es reprodueixen de manera asexual (esqueixos) i sexual (llavors). Tot i això, la reproducció per esqueixos només és possible si la planta s’ha dividit de maneral natural, de manera que si la tallem i plantem abans que s’hagi dividit, no es desenvoluparà com una nova planta. És per això que principalment la reproducció és mitjançant llavors, que produeix una flor molt vistosa que emergeix entre les dues fulles de la planta. Observa aquest time-lapse de 7 dies de la floració d’una Lithops:

El seu curiós aspecte, bellesa en època de floració i fàcil manteniment, han fet de les Lithops  una planta ornamental en cases i jardins. Si tens una i vols saber si li estàs donant les cures adequades, en aquesta pàgina trobaràs consells per el seu manteniment i reproducció.

Si encara vols saber més sobre Lithops i altres gèneres de plantes pedra, et recomanem aquest vídeo (en castellà).


Dioscorea elephantipes, coneguda com peu d’elefant, closca de tortuga o pa de Hottentot, és una planta enfiladissa de fulla caduca. La seva tija carnosa està parcialment enterrada, plena de fissures i coberta per una dura escorça. Això li dóna un aspecte rocós, similar a la pell d’un elefant o a la closca d’una tortuga, com el seu nom popular suggereix. A més, aquesta planta acumula en les seves reserves grans quantitats de midó, pel que també se la coneix com pa de Hottentot.

Tija de Dioscorea elephantipes a l’estiu. S’observen els brots secs al centre. Foto: Hectonichus

A l’hivern, apareixen brots verds amb flors grogues, que creixeran fins a morir a l’estiu, època de màxima aridesa (recordem que és de fulla caduca). En aquest moment la planta entra en un estat de latència o adormiment i pràcticament no tornarà a necessitar aigua fins a l’aparició dels següents brots.

Peu d’elefant a l’estiu. S’observen brots amb fulles a la part superior. Foto: Natalie Tapson

A diferència de les Lithops, el peu d’elefant pot arribar a un metre d’alçada i tres de circumferència, encara que el seu creixement és molt lent. Però igual que les Lithops, la seva forma tendeix a l’esfera. Això és perquè l’esfera és la forma geomètrica que tanca més volum oferint menor superfície a l’exterior. Amb això s’aconsegueix que la planta pugui créixer minimitzant la superfície de contacte amb l’aire, reduint així la pèrdua d’aigua per transpiració.

Si penses en la gran quantitat de formes aproximadament esfèriques que trobem en els éssers vius (ous, llavors, fruits, animals, etc.), possiblement es degui a aquesta raó: màxim volum (de reserves nutritives, de volum corporal) utilitzant una mínima superfície (menys transpiració, menys pèrdua de calor, menys superfície que oferir als depredadors…). Si vols aprofundir en el tema (i altres formes) es tracta d’una idea del desaparegut Jorge Wagensberg, que tracta en el seu llibre La rebel·lió de les formes i inspira una exposició permanent al CosmoCaixa de Barcelona.


Fraedolia aretioides passant desapercebuda en el sòl del Sàhara. Foto: Rafael Medina

Fredolia aretioides, que viu al nord del Sàhara, utilitza la mateixa estratègia que la planta peu d’elefant: una forma pràcticament esfèrica per evitar al màxim la pèrdua d’aigua. A diferència de l’anterior no té una escorça dura, i a diferència de Lithops, té més de dues fulles. La planta consta de multitud de tiges i fulles endurides i de creixement compacte. Aquestes fulles són d’un color verd-grisós, el que li dóna un aspecte més rocós, que la confón entre les roques  del desert.


Azorella compacta, llareta o yareta, és l’única planta pedra de les que tractem aquí que no viu a les zones àrida d’Àfrica. Es distribueix per Sud-amèrica, concretament pels Andes, de 3.200 metres a 4.800 metres per sobre del nivell del mar. Està perfectament adaptada a la gran insolació que rep el sòl a aquesta altitud, que a més, a la Puna andina és negre o gris causa del seu origen volcànic. Això vol dir que arran de terra la temperatura de l’aire és un grau o dos superior a la temperatura ambient.

Yareta als Andes. Foto: Pedro Szekely

A la yareta, tot i ser d’una altra família i créixer en un ambient diferent que Fredolia, l’evolució l’ha dotat de la mateixa estratègia per evitar la pèrdua d’aigua: forma arrodonida, tiges compactes i fulles petites i endurides. Igual que les anteriors espècies que hem vist, també es reprodueix per llavors i les seves flors són groc-verdoses.


Per acabar, podem concloure que tot i amb d’orígens diferents, l’evolució ha portat a totes aquestes plantes a solucions semblants a l’escassetat d’aigua, a suportar elevades insolacions i a evitar perdre temperatura durant la nit: dotant-les de formes pràcticament esfèriques per reduir la seva relació entre la superfície i volum. A més, aquesta adaptació es complementa amb la reducció del nombre o grandària de les fulles i l’acumulació d’aigua i substàncies nutritives al seu interior.


Foto de portada: ellenm1 (Flickr)

Beyond red: the color of blood

There are people who remember with great impact the first time they saw their own blood. Even in adulthood and in controlled conditions (for example, during an extraction in a medical center) the vision of the red fluid is not always pleasant. Sometimes more intense, sometimes darker, but always red… or not? Do you know if there are animals with blue, green or maybe yellow blood? Keep reading to find out.


We are used to the color of blood being red, since it is the color of our blood and many vertebrates, like all mammals. The color of the blood is due to respiratory pigments, those responsible for transporting oxygen to cells throughout the body and carbon dioxide to the lungs. As you may remember, the human respiratory pigment is hemoglobin, which is found in red blood cells or erythrocytes.

But other animals have respiratory pigments other than hemoglobin, which endow their blood with colors as varied as green, blue, yellow and even purple.

glóbulos rojos, sangre, eritrocitos, hematíes
Human red blood cells (erythrocytes) seen under the electron microscope. Photo: John Kalekos


As mentioned, the respiratory pigment of mammals and many other vertebrates is hemoglobin, a protein. In its molecular structure, hemoglobin is formed by 4 subunits (called globins) linked to a heme group. The heme group has a central iron atom (iron II) that is responsible for the red color.

sangre color rojo hemoblogina molécula
Representation of the structure of hemoglobin. We can see the globins joined to their corresponding heme group, and an enlargement of the heme group with the iron (II) atom at its center. Picture: Buzzle

The hue of red may vary, depending on how oxygenated hemoglobin is. When it is attached to oxygen (O2), it is called oxyhemoglobin and its color is an intense light red (arterial blood). In contrast, deoxyhemoglobin is the name given to reduced hemoglobin, that is, when it has lost oxygen and has a darker color (venous blood). If hemoglobin is more oxygenated than normal it is called methemoglobin and has a red-brown hue. This is due to the intake of some medications or a congenital disease (methemoglobinemia).

sangre venosa, sangre arterial, rojo intenso, rojo oscuro, color
Color hue difference between venous blood (upper syringes) and arterial blood (lower syringes). Photo: Wesalius

As we have seen, deoxygenated blood is not blue. The blue tone that we see in our veins is due to an optical effect resulting from the interaction between the blood and the tissue that lines the veins.


Some animals, on the other hand, do have blue blood: decapod crustaceans, some spiders and scorpions, horsehoe crabs, cephalopods and other molluscs. When dealing with invertebrates, we must specify that instead of blood its internal liquid is called hemolymph, but in this post we will not distinguish hemolymph from blood for better understanding.

cangrejo herradura sangre azul xfosuro
Ventral view of a wounded horsehoe crab, in which its blue blood can be observed. Photo: Dan Century

The pigment responsible for the blue color of blood in these animals is hemocyanin. Its structure is quite different from that of hemoglobin, and instead of iron, it has a copper (I) atom at its center. When hemocyanin is oxygenated, it is blue, but when it is deoxygenated it is colorless.

molécula hemocianina
Chemical structure of oxygenated hemocyanin. Picture: Chemthulhu


There are some animals with green blood, such as some annellids (worms), some leeches and some marine worms. Its respiratory pigment, called chlorocruorine, gives its blood a light greenish color when it is deoxygenated, and a little darker when it is oxygenated. Structurally, it is very similar to hemoglobin, since it also has an iron atom at its center. Unlike hemoglobin, it is not found in any cell, but floats in the blood plasma.

molécula clorocruorina
Chemical structure of chlorocruorine. Public domain image


sangre color verde
Tube containing green blood from a New Guinea lizard. Photo: Christopher Austin

In the case of vertebrates with green blood (like some New Guinea lizards), the color is due to biliverdin, which results from the degradation of hemoglobin. Biliverdin is toxic, but these lizards are able to withstand high levels in their body. In the rest of vertebrates, if biliverdin levels are high because the liver can not degrade it to bilirubin, they cause jaundice, a disease that gives a yellowish color to the skin and corneas of the eyes. But in species of lizards like Prasinohaema prehensicauda, the high presence of biliverdin could protect them against malaria, according to some research.

lagarto nueva guinea sangre verde
Species of New Guinea lizard with green blood. Photo: Christopher Austin


Tunicates (fixed ascidians) are a type of animals with yellow/yellow-green blood. The pigment responsible for this color is hemovanabine, a vanadium-containing protein, although it not transport oxygen, so its function remains unknown. Similarly, the yellowish, yellow-green and even orange color of the blood (hemolymph) of some insects is not due to the presence of a respiratory pigment, but to other dissolved substances that do not carry oxygen.

Tunicate (Didemnum molle) in Sulawesi, Indonesia. Photo: Bernard Dupont


Some marine invertebrates have violet blood (hemolymph), such as priapulids, sipunculides, brachiopods and some annelids.

priapulida hemeritrina
Priapulus caudatus, a priapulid. Photo: Shunkina Ksenia

The responsible respiratory pigment is hemeritrin, which turns violet-rosacea when it is oxygenated. In its deoxygenated form it is colorless. Like the rest of the respiratory pigments we have seen, hemeritrin is less efficient than hemoglobin when transporting oxygen.

hemeritrina color sangre violeta
Chemical structure of hemeritrin in its oxygenated form. Like hemoglobin, the central element is iron II


Finally, there is a family of fish called crocodile icefish whose blood is transparent. Actually, these are the only vertebrates that have lost hemoglobin. Similarly, erythrocytes are usually absent or dysfunctional. This strange anatomy is because they live in very oxygenated waters and their metabolism is very slow. In order for oxygen to reach all cells, it dissolves in the blood plasma, which distributes it throughout the body.

pez de hielo draco sangre color transparente
Crocodile Icefish (Chionodraco hamatus). Photo: Marrabbio2


To conclude, we have seen that in animals that require a respiratory pigment to deliver oxygen to all tissues, the color of blood (or hemolymph) will depend on the type of pigment that is present. In contrast, other animals that do not require respiratory pigments, have transparent blood or their color is due to other dissolved substances that have nothing to do with breathing.

infografía colores de la sangre
Infographic-summary of the chemistry of the main blood or hemolymphatic respiratory pigments (click to enlarge). Image: compound interest


Cover photo: John Kalekos