El fenotip estès: la genètica més enllà del propi cos

Els gens determinen el nostre color d’ulls, la nostra alçada, guien el nostre desenvolupament al llarg de la vida i, fins i tot, el nostre comportament. Tots els éssers vius tenen gens que, un cop s’expressen, es manifesten d’una manera més o menys explícita en el seu cos, modelant-lo i atorgant-li tota una sèrie de trets i funcions. És possible, però, que l’expressió d’alguns gens tingui efectes més enllà del propi cos?

Descobreix algunes idees bàsiques sobre la teoria del fenotip estès.

Primer de tot, necessitem aclarir dos conceptes bàsics que us ajudaran a entendre millor el concepte de fenotip estès: genotip i fenotip.

Genotip

El genotip és la col·lecció de gens o informació genètica que posseeix un organisme en particular en forma d’ADN. També pot referir-se als dos al·lels d’un gen (o formes alternatives d’un gen) que hereta un organisme dels seus progenitors, un per progenitor.

La informació genètica que poseeix un organisme en particular en forma d’ADN constitueix el seu genotip. Imatge de domini públic.

No s’ha de confondre amb el genoma: mentre que el genoma fa referència al conjunt de gens continguts en l’ADN d’una espècie sense tenir en compte la seva diversitat (polimorfismes) entre individus, el genotip sí que contempla aquestes variacions. Per exemple: el genoma humà (de tota l’espècie Homo sapiens sapiens) i el genotip d’una única persona (conjunt de gens i les seves variacions en un únic individu).

Fenotip

El genotip, o com a mínim una part, s’expressa dins l’organisme contribuint als seus trets observables. Aquesta expressió té lloc quan la informació codificada en l’ADN dels gens s’utilitza per sintetitzar proteïnes o molècules d’ARN, el precursor de les proteïnes. El conjunt de trets observables que s’expressen a partir del genotip rep el nom de fenotip.

El color dels ulls (fenotip) es manifesta a partir de l’expressió dels gens de cada organisme particular (genotip); és a dir, dels seus al·lels. Imatge de cocoparisienne a Pixabay (domini públic).

Tanmateix, els gens no ho són sempre tot a l’hora de definir els trets d’un organisme: l’entorn també pot influir sobre la seva expressió. Així doncs, una definició més completa de fenotip seria el conjunt d’atributs que es manifesten en un organisme en particular com la suma de l’expressió dels seus gens i de les pressions de l’entorn sobre aquests. Alguns gens únicament expressen un fenotip concret donades certes condicions ambientals.

La teoria del fenotip estès

El concepte de fenotip estès va ser proposat per Richard Dawkins en el seu llibre “El Fenotip Estès” (1982). Dawkins es va fer famós després de la publicació de la que seria la seva obra divulgativa més polèmica, “El gen egoista” (1976), la qual li serví de base per a l’elaboració de la seva teoria sobre el fenotip estès.

Segons el propi Dawkins, un fenotip estès és aquell que no es limita al cos individual en el qual s’allotja un gen; és a dir, són “tots els efectes que un gen causa sobre el món”. Així doncs, un gen pot influir en el medi ambient en què viu un organisme per mitjà del comportament d’aquest organisme.

Dawkins també considera que un fenotip que va més enllà del propi organisme podria arribar a influir en el comportament d’altres organismes al seu voltant, beneficiant així a tots ells o únicament a un… i no necessàriament a l’organisme que expressa el fenotip. Això ens duria a escenaris a priori estranys com, per exemple, que el fenotip d’un organisme fora avantatjós per a un paràsit que l’ataqués en lloc de per a ell mateix. Aquesta idea es resumeix en el que Dawkins anomena el “Teorema central del fenotip estès”: “el comportament d’un animal tendeix a maximitzar la supervivència dels gens ‘per’ aquest comportament, independentment que aquests gens estiguin o no dins del cos de l’animal que manifesta aquest comportament”.

Aquesta idea tan complexa adquireix sentit si tenim en compte la premissa bàsica de la qual parteix Dawkins, la qual tracta en la seva obra “El gen egoista”: la unitat bàsica de l’evolució i únic motor de la selecció natural, més enllà dels individus i les poblacions, són els gens, sent els cossos dels organismes meres “màquines de supervivència” millorades per assegurar la perpetuació dels gens.

Exemples de fenotip estès

Potser tots aquests conceptes semblen molt complicats, però ho entendreu tot molt millor amb alguns exemples. Segons Dawkins, hi ha tres tipus bàsics de fenotip estès.

1) Arquitectura animal

Els castors construeixen dics i modifiquen el seu entorn, de la mateixa manera que una colònia de tèrmits construeix un termiter i altera el terreny, com a part del seu estil de vida.

Dic construït per castors. Imatge de Hugo.arg (CC 4.0)

Termiters a Austràlia. Imatge de domini públic.

D’altra banda, les cases o estoigs que construeixen els tricòpters al seu voltant a partir de material disponible en el medi milloren la seva supervivència.

Larva de tricòpter dins del seu estoig fet de material vegetal. Imatge de Matt Reinbold (CC 2.0)

Tots aquests són exemples del tipus de fenotip estès més simple: l’arquitectura animal. El fenotip és, en aquest cas, una expressió física o material del comportament de l’animal que contribueix a millorar la supervivència dels gens que expressen aquest comportament.

2) Manipulació del comportament de l’hoste per part del paràsit

En aquest tipus de fenotip estès, el paràsit expressa uns gens que controlen el comportament del seu hoste. Dit d’una altra manera, el genotip del paràsit manipula el fenotip (en aquest cas, el comportament) del parasitat.

Un exemple clàssic és el de grills sent controlats per nematomorfs o gordiacis, un grup de “cucs” parasitoides (en anglès, “hair worms”), com s’explica en aquest vídeo:

En resum: les larves d’aquests cucs es desenvolupen dins d’hostes aquàtics, com les larves de les efímeres. Quan les efímeres assoleixen l’edat adulta un cop feta la metamorfosi, es desplacen volant a terra ferma, on moren; i és aquí on els grills entren en escena: un grill adult s’alimenta de les restes de les efímeres i adquireix els parasitoides, els quals es desenvolupen a l’interior del grill alimentant-se del seu greix corporal. Els cucs adults han de tornar al medi aquàtic per a completar el seu cicle vital i, per fer-ho, controlen el cervell del grill per “obligar-lo” a anar fins a una font d’aigua. Un cop a l’aigua, els cucs deixen enrere el cos del grill, el qual mor ofegat.

Altres exemples són el de les femelles de mosquit portadores del protozou de la malària (Plasmodium), el qual fa que les femelles de mosquit (Anopheles) se sentin més atretes per l’alè humà que les no infectades, i el de les gales induïdes en plantes per diversos insectes, com els cinípids (petites vespes).

3) Acció a distància

Un exemple recurrent d’aquest tipus de fenotip estès és la manipulació del comportament de l’hoste per part dels pollets de cucut (grup d’aus de la família Cuculidae). Moltes espècies de cucuts, com el cucut comú (Cuculus canorus), ponen els ous en els nius d’altres aus perquè aquestes els criïn enlloc seu; al mateix temps, els pollets de cucut eliminen la competència desfent-se dels ous de l’altra espècie.

Mireu com el pollet de cucut es desfà dels ous d’una boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus)!

En aquest cas de parasitisme, el pollet no està físicament associat a l’hoste, però influeix en l’expressió del seu fenotip conductual.

Boscarla de canyar alimentant un pollet de cucut comú. Imatge de Per Harald Olsen (CC 3.0).

.            .            .

Hi ha molts més exemples i estudis sobre aquest concepte. Si us interessa molt el tema, us recomano la lectura del gen egoista (sempre des d’una mirada crítica i oberta). Si, a més a més, teniu uns bons coneixements en biologia, us animo a llegir-vos també el fenotip estès.

Imatge de portada: Alandmanson / Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0)

La vespa asiàtica gegant (Vespa mandarinia): què en sabem?

D’entre els nombrosos organismes exòtics invasors que han arribat a Europa, les vespes asiàtiques es troben dins dels més comentats en xarxes socials i fòrums naturalistes. La vespa asiàtica (Vespa velutina) es va instal·lar a Europa i, posteriorment, a la Península Ibèrica, esdevenint un mal de cap per apicultors i administració en tractar-se d’una espècie molt voraç. Tanmateix, existeix un insecte que preocupa els apicultors occidentals fins i tot més que la vespa asiàtica: la vespa asiàtica gegant (Vespa mandarinia).

Què en sabem, d’aquesta espècie? La seva presència a Occident és real o tan sols el fruit d’identificacions errònies? T’ho expliquem en aquest post.

Durant el meu darrer viatge al Japó el passat mes de setembre, vaig trobar-me cara a cara amb un insecte espectacular: la vespa asiàtica gegant (Vespa mandarinia). Veure-la en directe em va impressionar fins el punt de motivar-me a escriure aquest post.

La vespa asiàtica gegant (Vespa mandarinia) és una espècie d’himenòpter nativa de l’est i sud-est d’Àsia especialment abundant a les zones rurals del Japó. Fins fa poc temps, es considerava que la varietat japonesa pertanyia a una subespècie endèmica pròpia d’aquest país (Vespa mandarinia japonica); aquesta classificació, però, actualment no es considera vàlida.

Es tracta de la vespa (espècie dins del gènere Vespa) més gran del món. Les obreres mesuren entre 3.5 i 4.0 cm, mentre que les reines solen mesurar al voltant de 5.0 o 6.0 cm, fins i tot més en alguns casos puntuals, i presentar una longitud d’ala a ala d’entre 3.5 i 7.5 cm; un monstre en comparació a les vespes asiàtiques (Vespa velutina), que mesuren d’entre 2.0 a 3.0 cm (3.5 cm les reines).

Exemplar de Vespa mandarinia (esquerra) dipositada a l’exposició general del Museu Nacional d’Història Natural de Tokyo, Japó. Imatge de Irene Lobato Vila.

Al Japó, de fet, se les coneix com a オオスズメバチ (oosuzumebachi), el que pot traduir-se com “vespa pardal”.

Com les diferenciem d’altres espècies similars?

La vespa gegant asiàtica és fàcilment recognoscible, i es diferencia d’altres espècies dins del gènere Vespa, per la seva gran mida, presentar un cap completament groc-ataronjat molt fàcil de distingir fins i tot en moviment (el qual contrasta amb la resta del cos, de color més fosc), un clipi ben desenvolupat i una cara en visió frontal molt eixamplada pels costats.

Cara de Vespa mandarinia. Imatge modificada a partir de la original de Gary Alpert, CC 3.0.

A més a més, i a diferència de la vespa asiàtica (V. velutina), presenta les potes més fosques (grogues en V. velutina) i el metasoma o abdomen generalment amb ratlles groc-ataronjades i negres alternades (gairebé negre, amb el quart segment groc, en V. velutina).

Vespa mandarinia. Imatge de Yasunori Koide, CC 4.0.

Vespa velutina. Imatge de Francis ITHURBURU, CC 3.0.

La vespa asiàtica gegant és molt semblant a la nostra vespa terrera, carnissera o xana (Vespa crabro), present a Europa i introduïda a Amèrica. Tanmateix, es diferencia fàcilment d’aquesta espècie pels trets mencionats anteriorment.

Vespa mandarinia (adalt), Vespa crabro (abaix a l’esquerra), Vespa vulgaris (abaix al centre) i Vespa germanica (abaix a la dreta). Imatge de @carim_nahaboo a picbear.org.

Al marge del gènere Vespa, tampoc l’hem de confondre amb Megascolia maculata, freqüent a Europa i Pròxim Orient i amb una mida d’entre 2 i 4 cm.

Megascolia maculata. Imatge de gailhampshire, CC 2.0.

Comportament i biologia

Nidificació

La vespa asiàtica gegant és una espècie eusocial (organisme colonial i jeràrquic, amb formes sexuals i asexuals que conviuen alhora i amb una forta cura parental) que nidifica principalment en muntanyes i boscos situats a poca alçada. A més a més, i a diferència de la resta d’espècies dins del gènere Vespa, V. mandarinia construeix els seus nius gairebé exclusivament en cavitats sota terra, rarament en edificis. Aquestes cavitats poden ser excavades per la pròpia vespa, procedir d’espais situats a prop d’arrels putrefactes o bé tractar-se de caus abandonats de rosegadors, serps o altres organismes.

En èpoques de reproducció i nidificació, V. mandarinia es presenta especialment agressiva i territorial, de manera que les obreres no dubtaran a atacar en cas de sentir-se amenaçades. El període de còpula d’aquesta espècie sol tenir lloc a la tardor, de manera que és en aquesta època quan, en cas d’endinsar-nos en territoris de nidificació, hem d’anar amb més cura (durant el nostre ascens al Misen, a l’illa d’Itsukushima (al sud d’Hiroshima), vam trobar una bona quantitat d’aquests vespes… i no semblaven pas gaire contentes de veure’ns allà).

Camí d’ascens al Misen (Itsukushima, Japó), hàbitat de V. mandarinia. Imatge de Irene Lobato Vila.

Les obreres solen allunyar-se del niu entre 1 i 2 km, podent arribar fins i tot als 8 km. No dubtaran, doncs, en perseguir una possible amenaça diversos quilòmetres en cas de ser necessari.

Alimentació

Vespa mandarinia és molt voraç, més fins i tot que la seva parent V. velutina: s’alimenta d’altres insectes, entre els quals abelles mel·líferes. És, d’altra banda, una espècie dominant en els hàbitats en què es troba, de manera que gairebé no presenta amenaces (excepte el propi ésser humà) i actualment no es tem pel seu estat de conservació.

La seva voracitat és la que la converteix en una espècie especialment problemàtica per a l’apicultura, ja que una sola vespa pot acabar tranquil·lament amb 40 o 50 abelles en un minut. A més a més, és l’única vespa eusocial que realitza atacs grupals contra ruscs d’abelles i altres nius de vespes. Aquests atacs solen dividir-se en tres fases:

• Fase de caça: obreres solitàries esperen fora del rusc o niu i capturen les preses al vol, les quals són portades per la vespa al seu niu per alimentar les seves pròpies larves. Fase de durabilitat indefinida.
• Fase de “matança”: entre 2 i 50 vespes es reuneixen davant d’un rusc o niu prèviament marcat químicament per una obrera, i inicien una matança massiva d’abelles o vespes. A diferència de la fase anterior, en aquesta les vespes ignoren els cadàvers de les preses, que es van acumulant. Rarament es produeixen baixes en les files de les vespes, però si els atacs es perllonguen molt en el temps és possible que morin exhaustes o bé de fam.
• Fase d’ocupació: les vespes passen a defensar el rusc o niu “conquerit”, del qual en capturen les larves per donar de menjar a la seva pròpia progènie i a la reina. Durant l’ocupació, les  vespes passen a ser molt territorials i agressives.

L’abella de la mel europea (Apis mellifera) ha estat àmpliament importada al Japó degut a què la seva espècie nativa (Apis cerana) no és tan productiva. Malauradament, l’abella de la mel europea es troba indefensa davant V. mandarinia en no haver desenvolupat cap sistema defensiu contra aquest voraç depredador, cosa que sí ha fet A. cerana.

Si no, mireu aquest vídeo, el qual ja vam comentar en aquest post:

Picada

Les femelles de V. mandarinia presenten un fibló d’entre 6 mm i 1 cm amb el qual poden injectar una gran quantitat de verí. I és precisament la quantitat injectada de verí i no tant la seva composició el que les fa especialment perilloses.

Anualment, entre 30 i 50 persones moren per picades d’aquesta espècie al Japó, convertint-se en l’organisme més mortífer d’aquest país seguit d’óssos i serps verinoses. Una sola picada pot requerir d’atenció mèdica primària o d’hospitalització, i fins i tot en persones no al·lèrgiques pot arribar a causar xocs anafilàctics si la dosi de verí injectada (resultat d’una única picada o per la suma d’unes quantes) és prou elevada.

Senyal per alertar sobre la presència de V. mandarinia a Enoshima (Kanagawa, Japó). Imatge de Irene Lobato-Vila.

Es troba actualment a Occident?

Vespa mandarinia NO es troba a Occident. Recentment es va confirmar la troballa d’un únic niu d’aquesta espècie a l’illa de Vancouver, Canadà, el qual va ser eradicat segons fonts del Ministeri d’Agricultura. Llevat d’aquest cas aïllat, avui dia no s’han registrat més albiraments de la vespa asiàtica gegant a Occident, de manera que totes les suposades cites d’aquesta espècie han estat fruit d’identificacions errònies.

Malgrat això, les administracions es troben en alerta, ja que de la mateixa manera que V. velutina es va introduir a Europa el 2004, també podria fer-ho V. mandarinia. A causa del seu potencial colonitzador i pel fet de constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones i la producció apícola, aquesta espècie va ser inclosa en el Catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores tot i no trobar-se encara (i esperem que mai) a la Península Ibèrica.

.          .          .

Veurem algun cop V. mandarinia a Occident? Esperem que no…

Imatge de portada de Yasunori Koide, CC 3.0.

Elements transposables: els gens saltadors del nostre genoma

De la mateixa manera que les llagostes van saltant i movent-se pel camp, existeixen un tipus de gens que salten pel nostre genoma i canvien de posició. El nostre genoma no és estàtic, així que segueix llegint per saber-ho tot sobre aquest tipus de gens.

EL SEU DESCOBRIMENT

Bàrbara McClintock va ser la descobridora dels elements transposables o també anomenats elements genètics mòbils per la seva capacitat de moure’s pel genoma. Els “gens saltadors”, tal i com els batejar aquesta genetista americana, van canviar el coneixement que es tenia sobre la genètica fins el moment, ja que el principio no es creia en la idea que una seqüència d’ADN pogués desplaçar-se per si sola.

McClintock tenia una relació especial amb el blat de moro, una planta domesticada per l’home des de fa 10.000 anys i que s’ha convertit en un dels tres cereals més cultivats al món. A més, és un dels aliments bàsics més importants ja que a partir d’ell es fa productes derivats, com farines i olis. El seu gran valor industrial ha fet que sigui estudiat en profunditat i s’hagi seqüenciat el seu genoma.

McClintock va començar a estudiar l’ADN del blat de moro i va observar una sèrie de seqüències genètiques que, sense saber com, canviaven de posició dins del genoma. D’alguna manera, aquestes seqüències encenien o apagaven l’expressió d’altres gens del blat de moro i això s’observava a simple vista (Figura 1); els grans de la panotxa podien ser de diferents colors, inclús dins del mateix gra hi havia zones de varis colors. Llavors, McClintock va buscar la resposta de com era possible si els gens responsables del color s’heretaven dels progenitors. El resultat va ser el descobriments dels elements transposables, que van fer que guanyés el premi Nobel de Medicina el 1983.

Figura 1. (A) El gen P dóna un gra de color lila. (B) Un element transposable s’insereix enmig del gen P i el gra no té pigmentació. (C) La panotxa amb alguns gran amb el gen P intacte i altres amb el gen P interromput per un element genètic mòbil (Font: Porque biotecnología, adaptació)

EFECTES DEL CANVI DE POSICIÓ

Quan els elements transposables salten i canvien de posició produeixen una pèrdua de bases a l’abandonar el seu lloc on reposaven. Aquesta pèrdua d’algunes “bases” no té molta importància. Però si l’element transposable s’insereix a l’interior d’un gen es produeix una addició d’una gran quantitat de bases que faran que el gen perdi la seva funció. Per aquesta raó, els elements genètics mòbils produeixen mutacions perquè al saltar i canviar de localització, alteren la seqüència de l’ADN i impedeixen que els gens puguin codificar proteïnes mitjançant el codi genètic. No obstant, quan tornen a saltar el gen recupera la seva funcionalitat i torna a expressar-se com si no hagués passat res.

Sovint aquests gens són considerats paràsits, ja que la cèl·lula no pot desfer-se d’ells. Tot i que també pot aportar-li beneficis, com transportar gens avantatjosos. L’exemple que ens resultarà més conegut no es troba en humans, sinó en els bacteris i la seva resistència als antibiòtics com la penicil·lina, descoberta per Alexander Fleming. La propagació de la resistència a antibiòtics es deu a gens que codifiquen enzims que els inactiven, i que es troben situats en els elements genètics mòbils. Habitualment es relaciona la transferència horitzontal de gens, en què es poden desplaçar d’una cèl·lula a una altra com si fossin abelles que van de flor en flor. Quan això succeeix, l’element transposable s’introdueix a una nova cèl·lula i s’insereix al genoma d’aquesta nova cèl·lula. És llavors quan es transmetrà als seus progenitors a través del procés normal de replicació de l’ADN i de divisió cel·lular.

TIPUS D’ELEMENTS TRANSPOSABLES

Es calcula que en el genoma humà hi ha un 44% d’elements transposables, que pot ascendir fins el 66% tenint en compte fragments repetits i seqüències curtes derivades d’ells. La conseqüència és que tenim més de 1000 gens regulats, directa o indirectament, per seqüències procedents d’elements transposables.

Fins el moment es coneixen dos tipus d’elements transposables: els elements transposables de classe I o retrotransposons i els elements transposables de classe II o transposons d’ADN. Es classifiquen segons si requereixen transcripció inversa per saltar i transposar-se o no.

La transcripció inversa és similar al procés de transcripció, però amb la diferència de que es produeix en sentit invers. És a dir, si en el procés clàssic de transcripció s’obté una cadena simple d’ARN a partir d’una doble cadena d’ADN, en la transcripció inversa d’una molècula d’ARN s’obté una molècula d’ADN. Això és comú en virus com el virus del VIH (sida) o el de l’hepatitis, però també en alguns elements transposables de classe I. Aquests són molt abundants i representen el 90% dels elements transposables del nostre genoma.

En canvi, els altres són els elements transposables de classe II o transposons d’ADN. Es tracta dels elements que va descobrir McClintock en el blat de moro, amb una representació del 10% en el nostre genoma i responsables de la disseminació de la resistència a antibiòtics en soques bacterianes.

Cal destacar que els transposons d’ADN mai utilitzen intermediaris, sinó que són autònoms. Salten d’un lloc del genoma a un altre per si mateixos, sense cap tipus d’ajuda. El mecanisme que utilitzen s’anomena “tallar i enganxar” i és similar al Ctrl+C y Ctrl+V que utilitzem a l’ordinador. El transposó d’ADN talla la seqüència d’ADN que té a extrem i extrem per aposentar-se en un altre lloc. Llavors allà també talla la seqüència d’ADN i s’hi “enganxa” (Figura 2).

Figura 2. Mecanisme de tallar i enganxar del transposó d’ADN (Font: SITN: Science in the news)

Actualment es coneix que l’activitat dels elements transposables és una font d’innovació evolutiva degut a la generació de mutacions, que podria haver sigut clau tant en el desenvolupament dels organismes com en diferents fenòmens evolutius com la especiació; el procés mitjançant el qual una població d’una determinada espècie dona lloc a una o altres espècies.

La immensa majoria d’aquestes mutacions és deletèria pels organismes, però algunes d’elles donen lloc a una millora adaptativa i tendiran a propagar-se per la població. Podríem posar la mà al foc i probablement no ens cremaríem assegurant que gran part de la variabilitat que mostra la vida al nostre voltant prové originalment del desplaçament dels elements genètics mòbils o elements transposables.

(Foto portada: ABC Canada)

Els mamífers extingits més recentment a causa dels humans

La història de la vida està plena d’extincions de diversos éssers vius, algunes massives i popularment conegudes, com la dels dinosaures. L’extinció és un procés habitual, potser necessari, en l’evolució biològica. Així i tot, la responsabilitat que tenim l’espècie humana de l’elevat ritme d’extincions en els últims anys és alarmant. Fins i tot es parla d’una nova era geològica, en la qual el planeta a nivell global està canviant a causa de la nostra activitat: el Antropocè. En aquest article coneixeràs quatre mamífers que existien fa tot just 300 anys, però ja no tornarem a veure mai més en viu. O potser sí?

1. EL TIGRE DE TASMÀNIA

Comencem amb el llop marsupial o tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus). Sota aquesta varietat de noms, es troba un animal més pròxim als cangurs i coales que als tigres o llops: el tigre de Tasmània era un marsupial originari d’Austràlia.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats al món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol Rovira

El llop marsupial era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Una característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca: les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus. Observa’l en el següent vídeo:

De la mateixa manera que la resta de marsupials, les cries no naixien directament, sinó que acabaven de desenvolupar-se en el marsupi (la popularment coneguda com “bossa”) de la mare.

Extinció y protecció del llop marsupial

L’últim exemplar salvatge conegut va ser caçat el 1930, i el 1933 va morir l’últim exemplar captiu en un zoo, 125 anys després de la seva descripció (1808). Hi ha diverses hipòtesis sobre la seva extinció:

• Caça intensiva: igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser acusat de matar bestiar, per la qual cosa s’oferien recompenses per animal abatut. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era prou forta com per matar una ovella adulta.
• Reducció de l’hàbitat i de les preses: amb la colonització d’Austràlia seu hàbitat i preses habituals es van veure reduïts.
• Introducció d’espècies invasores i malalties: la colonització també va suposar la introducció d’espècies que competien amb el tigre de Tasmània (gossos, guineus…) i malalties noves per les que no estava immunitzat.

La protecció de l’espècie es va aprovar 59 dies abans de la mort de l’últim exemplar, una llei tardana i insuficient.

Si vols saber més sobre el llop marsupial et convidem a llegir l’article que li vam dedicar fa 4 anys: El llop marsupial: nosaltres el vam extingir.

2. LA QUAGA

La quaga (Equus quagga quagga) es tractava d’una subespècie de zebra que habitava les planes de Sud-àfrica. La meitat anterior del cos posseïa les típiques ratlles negres i blanques de la zebra, que s’anaven difuminant per donar lloc a un color marronós a la part posterior, de manera que en un principi es va creure que era una espècie separada de la zebra comuna (Equus quagga). Les potes eren blanques.

El seu estrany nom pertany a l’onomatopeia en la llengua dels Khoi del soroll que feien les quagues.

Quaga taxidermizada al Museo de Historia Natural de Bamberg. Només existeixen 23 quagues dissecades en tot el món. Foto: Reinhold Möller

Extinció i recuperació de la quaga

L’últim exemplar salvatge va morir en 1870, i l’últim en captivitat va morir el 1883 al zoo d’Amsterdam, només 98 anys després de la seva descripció (1785). Tot i que la quagga es va començar a caçar per part dels colons holandesos per utilitzar la seva carn i pell, la disminució de la seva població es va veure accelerada fins a l’extinció davant la caça intensiva per exterminar els animals salvatges de la zona i així utilitzar les pastures per al bestiar domèstic.

De les poques fotografies existents d’una quaga, al zoològic de Londres (1870). Foto: Biodiversity Heritage Library (domini públic)

En el seu moment no es va fer cap esforç de conservació. És més, no es va saber que la quaga del zoo d’Amsterdam era l’última existent fins al cap d’uns anys. No obstant això, la quaga té el dubtós honor de ser l’única espècie extinta que ha “tornat a la vida” gràcies a un projecte anomenat The Quagga Project que es va iniciar el 1987. Quan es va descobrir que la quaga no era una espècie separada de la zebra, sinó una subespècie, es va seqüenciar el seu ADN i es va comparar amb el de la zebra. Al cap i a la fi, si eren subespècies, les zebres havien de tenir en els seus gens ADN de les quagues. Mitjançant la cria selectiva de zebres amb tendència a la desaparició de les ratlles, algunes quagues es troben pasturant actualment en camps del nord de Sud-àfrica.

Tot i que la primera tècnica en què es pensa per a la recuperació d’espècies extintes és la clonació, en el cas de la quagga ha estat possible mitjançant la reproducció de zebres seleccionades gràcies a l’ADN de quaga conservat en el seu genoma, encara que no siguin quaggas 100% idèntiques a les seves avantpassades extintes.

En aquest vídeo pots veure quagues actuals i el procés d’investigació seguit per “ressuscitar-les” (subtítols en anglès):

3. VACA MARINA DE STELLER

La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) era un sireni, és a dir, un mamífer marí del mateix ordre que els manatís i el dugong. Es distribuïa pel mar de Bering, a prop de Kamchatka (est de Rússia). Mesurava fins a 8 metres de llarg i pesava 5 tones.

Model i esquelet de vaca marina de Steller. Foto: KKPCW

A diferència de la resta de sirenis, que habiten a l’oceà Índic i part del Pacífic, la vaca marina de Steller habitava en aigües fredes, posseïa menys dents i era el millor sireni adaptat a la vida marina. Era totalment herbívora (algues i plantes).

Extinció y conservació de la vaca marina de Steller

La vaca marina de Steller posseeix el trist rècord de ser l’animal més ràpid en extingir-se des del seu descobriment el 1741: tan sols 27 anys. La causa torna a ser la caça indiscriminada per part de caçadors de foques i baleners, per lucrar-se amb la pell, carn i greix. Gairebé sense depredadors, les vaques marines van ser preses fàcils. No es va fer cap esforç de conservació de l’espècie.

Actualment només existeixen uns 20 esquelets i poques mostres de pell.

4. RINOCERONT NEGRE OCCIDENTAL

Acabem la llista de mamífers extingits recentment amb el rinoceront negre occidental (rinoceront negre de l’oest), una subespècie del rinoceront negre. Mesurava gairebé 4 metres de llarg i podia arribar a pesar 1,3 tones. Com tots els rinocerontes, eren herbívors.

Rinoceront negre occidental. Font: savetherhino.org

Extinció i conservació del rinoceront negre occidental

Habitava a la sabana del centre-oest d’Àfrica fa tan sols 8 anys (la UICN el va declarar extint en 2011). La causes de la seva extinció van ser:

• Pèrdua d’hàbitat.
• Matances per part de grangers per protegir les seves collites.
• I sobretot la caça furtiva, principalment per comercialitzar amb les seves banyes i com a trofeus de caça. Les banyes dels rinoceronts s’utilitzen en la medicina tradicional xinesa, qui li atribueixen propietats medicinals, propietats sense cap evidència científica. Si vols conèixer més animals amenaçats a causa d’aquesta activitat, et convidem a llegir Els cinc animals més amenaçats per la medicina tradicional xinesa.

Dels 850.000 exemplars censats a principis de segle XX, entre 1960 i 1995 els furtius van reduir la població en un 98%. El 2001, només quedaven 5 rinoceronts vius. Tot i les mesures de conservació preses a principis del segle XX, la lluita contra la caça i aplicació de sentències contra els furtius van anar decaient amb el temps, el que va conduir a la desaparició de la subespècie.

Rinoceronte con el cuerno amputado. Foto: A. Steirn

Una altra subespècie de rinoceront s’ha extingit en els últims anys: el rinoceront negre del sud (Diceros bicornis bicornis) va desaparèixer el 1850 a causa de la caça excessiva i destrucció de l’hàbitat. La resta de subespècies estan críticament amenaçades.

PER REFLEXIONAR

La llista d’animals extints en època històrica i a causa de l’acció humana no deixa de créixer. Alguns, com el dofí xinès de de riu o Baiji (Lipotes vexillifer), s’ha declarat extint en més d’una ocasió. Actualment la UICN el té categoritzat com críticament amenaçat-possiblemente extint, tot i que no hi ha evidències sòlides de la seva existència des de 2007. La vaqueta marina (Phocoena sinus) pot ser la següent, amb només 12 exemplars detectats el 2018.

Baji fotografiat abans de la seva mort en captivitat, 2002. Foto: Institute of Hydrobiology, Wuhan, China

Tot i que els animals, i sobretot els mamífers, contenen les espècies més icòniques que l’opinió popular vol conservar, cal no oblidar el valor biològic d’altres espècies d’animals, plantes, fongs i fins i tot bacteris de les que hauríem d’evitar la seva extinció. En un futur article donarem a conèixer algunes d’aquestes espècies.

És un cuc? És una eruga? No! És un onicòfor

Entre la fullaraca i el terra de selves tropicals i boscos plujosos, s’amaguen uns petits i curiosos depredadors que recorden a erugues, cucs i llimacs: els onicòfors. Si bé tan sols se’n coneixen unes poques espècies, els seus trets anatòmics, reproductius i ecològics fan que se’ls consideri un grup d’animals independent i únic. T’animes a conèixer-los? Continua llegint.

Els onicòfors o “cucs de vellut” (de l’anglès “velvet worms”) constitueixen un fílum de petits organismes invertebrats d’entre 5mm a 15 cm de llargada que presenten cossos tous, allargats i poc modificats, i amb petites potes còniques sense articulacions d’aspecte similar a les de les erugues.

Peripatoides novaezealandiae, una espècie d’onicòfor de Nova Zelanda. Imatge de Gil Wizen (c) (link).

El seu nom científic, Onychophora, es compon dels termes grecs onykhos, “ungla” i phoros, “portar” que, units, signifiquen “portadors d’urpes“; això es deu al fet que, al final de cadascuna de les seves potes, presenten unes urpes endurides i retràctils.

“Urpes” de l’onicòfor Euperipatoides kanangrensis. Imatge de Martin Smith CC 4.0 (link).

Actualment se’n coneixen al voltant d’unes 200 espècies a tot el món, totes elles terrestres, localitzades exclusivament a l’hemisferi sud. Es troben classificades en dues famílies, la distribució de les quals és mútuament excloent: Peripatidae, de distribució circumtropical (sobretot Mèxic, Amèrica Central, nord d’Amèrica del Sud i el sud-est Asiàtic), i Peripatopsidae, de distribució circumaustral (sobretot Australàsia, Sud-àfrica i Xile).

Distribució dels onicòfors al món. En verd, família Peripatidae; en vermell, família Peripatopsidae; punts negres, restes fòssils. Imatge de Benutzer:Achim Raschka CC 3.0 (link).

La troballa de diversos fòssils datats del principi del Cambrià suggereix que els avantpassats dels onicòfors van aparèixer poc després de l’Explosió Cambriana i que haurien dut a terme una transició de la vida aquàtica a la terrestre.

A què s’assemblen els onicòfors?

Actualment, la idea més acceptada i avalada per diferents estudis anatòmics i moleculars és que es tracta d’un fílum independent d’ecdisozous, és a dir, organismes que duen a terme l’ecdisi o muda de la seva coberta corporal externa o cutícula, estretament emparentats amb els tardígrads o óssos d’aigua i amb els artròpodes (insectes, aràcnids i grups afins, miriàpodes, crustacis i els extints trilobits).

Filogènia dels Bilateria (organismes amb simetria bilateral). Font: tolweb.org

El grup format per onicòfors, artròpodes i tardígrads rep el nom de Panarthropoda, un taxó monofilètic, és a dir, que agrupa tots els descendents d’un avantpassat comú, la validesa del qual, malgrat algunes discrepàncies, es troba avalada per una majoria d’estudis.

Filogènia dels Panarthropoda. Font: Wikipedia

Així doncs, tot i semblar cucs (anèl·lids), llimacs (mol·luscs gasteròpodes) o erugues (larves de lepidòpters), no pertanyen a cap d’aquests grups.

Anatomia

Els onicòfors presenten un cos allargat recobert d’una fina cutícula dèbilment anellada (pseudosegmentada) la qual, al seu torn, es troba coberta de papil·les sensorials amb petits pèls o sensil·les, el que els confereix aquest aspecte vellutat tan característic.

Pots apreciar les papil·les que cobreixen el seu cos i la segmentació de la cutícula? Imatge de l’espècie Eoperipatus totoro de Melvyn Yeo (c) (link)

Internament, el seu cos es troba dividit en segments veritables cadascun proveït d’un parell de potes toves, còniques i no segmentades (lobòpodes), a diferència dels artròpodes. Quan caminen, i també a diferència d’aquests, cada parell de potes es mou alhora en la mateixa direcció de manera que es desplacen lentament i gradual, fent-los imperceptibles envers les seves preses.

Al cap presenten un parell de mandíbules, un parell de petits ulls amb lents quitinoses i retina, i un parell d’apèndixs sensorials tous que recorden a les antenes dels artròpodes, però amb les quals no comparteixen l’origen evolutiu ni l’embrionari. També tenen un parell de papil·les orals a prop de la boca, les quals estan connectades a unes glàndules que secreten una substància enganxifosa i blanquinosa que utilitzen per caçar i defensar-se. Aquestes glàndules ocupen gran part de la longitud del seu cos.

Onicòfor disparant substància enganxifosa a través de les papil·les orals. Imatge de Ivo. S. Oliveria i Alexander Baer (c) (link).

Ecologia i conducta

La majoria de les espècies viu en microhàbitats humits i foscos de selves tropicals o boscos molt plujosos, entre la fullaraca o el substrat cobert de matèria vegetal en descomposició. Són solitaris, nocturns i fotonegatius, és a dir, defugen la llum. Molt poques espècies viuen en coves o en hàbitats més secs, com praderies.

Tots els onicòfors són caçadors actius. Persegueixen les seves preses i els llancen una substància adhesiva a través de les seves papil·les orals per immobilitzar-les. Poden llançar raigs d’aquesta substància fins a 30cm de distància:

Aquesta substància està composta per un 90% d’aigua més alguns compostos proteics (tipus col·lagen) i lipídics, sucres i un tensioactiu, el nonilfenol. Els onicòfors són els únics organismes coneguts capaços de sintetitzar de manera natural aquest compost orgànic, el qual ha estat àmpliament sintetitzat al laboratori per l’ésser humà per a la fabricació, per exemple, d’olis lubricants i de detergents.

Reproducció

Fecundació

Tots els onicòfors excepte una única espècie, Epiperipatus imthurni, que duu a terme la partenogènesi, es reprodueixen sexualment. Les femelles solen ser més grans que els mascles i, en aquelles espècies en què el nombre de potes és variable, presenten un major nombre de potes (cas de dimorfisme sexual).

La fecundació és sempre interna, tot i que la manera en què les femelles reben l’esperma del mascle és variable. En la majoria de casos, la recepció de l’esperma transferit pel mascle té lloc directament en el porus o obertura genital de la femella mitjançant la transferència d’un espermatòfor, és a dir, una estructura o càpsula que conté l’esperma. Els mascles d’unes poques espècies del gènere Paraperipatus presenten un penis amb el que realitzen aquesta transferència.

Ara bé, el cas més estrany el protagonitzen dues espècies del gènere Peripatopsis. Els mascles col·loquen l’espermatòfor a sobre de la femella o en algun dels seus costats. Després, nombrosos amebocitos de la sang o hemocele de la femella comencen a concentrar-se sota el punt on es troba assentat l’espermatòfor per, finalment, alliberar enzims que degraden la cobertura de l’espermatòfor i la superfície sobre la qual aquest es troba depositat, és a dir, la cutícula i teixits subjacents del cos de la femella. D’aquesta manera, l’esperma entra dins del cos de la femella, es desplaça pel seu sistema circulatori i viatja fins als ovaris, on fecunda els ous.

Tipus de reproducció

Dins dels onicòfors existeixen formes ovípares, ovovivípares i vivípares.

Les més comunes són les formes ovovivípares, és a dir, ous ben formats i proveïts de nutrients són retinguts a l’interior del cos de la femella i eclosionen poc abans que aquesta doni a llum; aquestes formes es troben únicament dins de la família Peripatopsidae.

Les formes ovípares, menys comunes, s’han observat sobretot en ambients amb pocs nutrients i condicions climàtiques inestables en què l’ou actua com a barrera protectora; de la mateixa manera que les formes ovovivípares, únicament es troben dins de la família Peripatopsidae.

Espècie del gènere Ooperipatellus d’Austràlia i Nova Zelanda, Família Peripatopsidae. Imatge de Simon Grove (c) (link).

Les formes vivípares, en canvi, es troben força ben representades en regions tropicals amb climes i fonts d’aliment estables al llarg de l’any tant dins de Peripatopsidae com de Peripatidae (aquestes últimes de distribució exclusivament circumtropical). En aquest cas, les femelles produeixen uns ous minúsculs que són retinguts en el seu úter i alimentats directament mitjançant fluids o teixits especialitzats de la femella (placenta); diverses setmanes o mesos després, la femella dóna a llum directament a cries en un estat de desenvolupament molt avançat.

Imatge del primer exemplar conegut de Eoperipatus totoro, Família Peripatidae, al Vietnam. El seu epítet específic, “totoro”, li fou concedit degut a què als autors de la seva descripció la forma i el color d’aquesta espècie els recordava al gatbús de la famosa película de Studio Ghibli “el meu veí Totoro” del director Hayao Miyazaki (veure notícia).

.          .          .

T’ha semblat interessant? No dubtis en deixar els teus comentaris!

Imatge de portada de Melvyn Yeo (c).

Pedres vives: plantes que semblen roques

Si donessis una passejada per certs deserts, et trobaries amb unes pedres molt especials: “pedres” vives. Lògicament, roques i pedres són elements inerts, així que un cop d’ull des de més a prop et descobriria que en realitat, es tracta de plantes que han adoptat aspecte de pedra. Vols saber per què? 

Sota el nom popular de pedres vives o plantes pedra, trobem diferents gèneres de plantes suculentes. Com ja sabràs, les plantes suculentes o plantes crasses són totes aquelles que tenen una gran capacitat d’emmagatzematge d’aigua. Algunes de les seves estructures, habitualment les fulles o tija, presenten un aspecte carnós a causa d’aquesta especialització per emmagatzemar aigua. D’aquesta manera, aquestes reserves els permeten sobreviure en ambients molt àrids o a períodes d’escassetat d’aigua. Un exemple molt conegut de suculentes amb fulles carnoses és el Aloe vera, i en el cas de tiges suculentes, els cactus.

Planta de Aloe vera, amb una fulla tallada en primer pla on es veu la part suculenta. Foto: Indianmart

Sota el nom de plantes pedra trobem diferents espècies de diferents famílies. Les més conegudes són les que pertanyen al gènere Lithops, originàries d’Àfrica, ja que es conreen com a plantes ornamentals. Altres plantes que semblen pedres són l’espècie Dioscorea elephantipes (peu d’elefant) i Fredolia aretioides, també africanes. Als Andes trobem la Azorella compacta. Vegem amb més detall aquestes quatre pedres vives.

Lithops camuflades entre pedretes. Foto: Xocolatl

LITHOPS SP. 

Dins del gènere Lithops trobem diverses espècies, totes amb aspecte de petites pedres o còdols.

Com ja sabem, per sobreviure en ambients àrids les plantes poden acumular aigua al seu interior. A més, redueixen la superfície de contacte de les seves fulles amb l’aire, per minimitzar la pèrdua d’aigua per transpiració. El cas més extrem el trobem en els cactus, amb fulles diminutes i molt dures: les punxes.

Las punxes dels cactus son, en realitat, fulles modificades, i la part verda correspon a la tija carnosa. Foto: freestockcenter

En el cas de les Lithops (del grec: “lithos” -pedra- i “ops” -forma-) , només tenen a l’exterior un parell de fulles suculentes de 2 a 5 centímetres, amb aspecte de petites pedres, ja que a més tenen unes petites taques blanques a la superfície. Aquest aspecte de pedra també contribueix a que passin desapercebudes pels seus depredadors. Aquesta estratègia (confondre’s amb l’entorn) es coneix com a  cripsi.

Lithops en un test en diferents estadis de creixement. S’observen les dues fulles de cada planta. Foto: yellowcloud

En realitat, aquestes taques són zones translúcides, sense clorofil·la, perquè la llum pugui penetrar cap a la resta de la planta, que és plana i roman sota terra. Entre les dues fulles madures, trobem un teixit per on es dona el creixement del parell de fulles noves. Un cop les dues fulles noves han emergit del centre de la planta, les dues velles es marceixen i moren.

Tall longitudinal d’una Lithops. S’observa el teixit central per on creixeran les noves fulles, el teixit translúcid suculent, el teixit verd fotosintètic i el teixit translúcid per on entra la llum (epidermis superior). Foto: C T Johansson

REPRODUCCIÓ DE LES LITHOPS

Les Lithops es reprodueixen de manera asexual (esqueixos) i sexual (llavors). Tot i això, la reproducció per esqueixos només és possible si la planta s’ha dividit de maneral natural, de manera que si la tallem i plantem abans que s’hagi dividit, no es desenvoluparà com una nova planta. És per això que principalment la reproducció és mitjançant llavors, que produeix una flor molt vistosa que emergeix entre les dues fulles de la planta. Observa aquest time-lapse de 7 dies de la floració d’una Lithops:

El seu curiós aspecte, bellesa en època de floració i fàcil manteniment, han fet de les Lithops  una planta ornamental en cases i jardins. Si tens una i vols saber si li estàs donant les cures adequades, en aquesta pàgina trobaràs consells per el seu manteniment i reproducció.

Si encara vols saber més sobre Lithops i altres gèneres de plantes pedra, et recomanem aquest vídeo (en castellà).

PEU D’ELEFANT

Dioscorea elephantipes, coneguda com peu d’elefant, closca de tortuga o pa de Hottentot, és una planta enfiladissa de fulla caduca. La seva tija carnosa està parcialment enterrada, plena de fissures i coberta per una dura escorça. Això li dóna un aspecte rocós, similar a la pell d’un elefant o a la closca d’una tortuga, com el seu nom popular suggereix. A més, aquesta planta acumula en les seves reserves grans quantitats de midó, pel que també se la coneix com pa de Hottentot.

Tija de Dioscorea elephantipes a l’estiu. S’observen els brots secs al centre. Foto: Hectonichus

A l’hivern, apareixen brots verds amb flors grogues, que creixeran fins a morir a l’estiu, època de màxima aridesa (recordem que és de fulla caduca). En aquest moment la planta entra en un estat de latència o adormiment i pràcticament no tornarà a necessitar aigua fins a l’aparició dels següents brots.

Peu d’elefant a l’estiu. S’observen brots amb fulles a la part superior. Foto: Natalie Tapson

A diferència de les Lithops, el peu d’elefant pot arribar a un metre d’alçada i tres de circumferència, encara que el seu creixement és molt lent. Però igual que les Lithops, la seva forma tendeix a l’esfera. Això és perquè l’esfera és la forma geomètrica que tanca més volum oferint menor superfície a l’exterior. Amb això s’aconsegueix que la planta pugui créixer minimitzant la superfície de contacte amb l’aire, reduint així la pèrdua d’aigua per transpiració.

Si penses en la gran quantitat de formes aproximadament esfèriques que trobem en els éssers vius (ous, llavors, fruits, animals, etc.), possiblement es degui a aquesta raó: màxim volum (de reserves nutritives, de volum corporal) utilitzant una mínima superfície (menys transpiració, menys pèrdua de calor, menys superfície que oferir als depredadors…). Si vols aprofundir en el tema (i altres formes) es tracta d’una idea del desaparegut Jorge Wagensberg, que tracta en el seu llibre La rebel·lió de les formes i inspira una exposició permanent al CosmoCaixa de Barcelona.

FREDOLIA ARETIOIDES

Fraedolia aretioides passant desapercebuda en el sòl del Sàhara. Foto: Rafael Medina

Fredolia aretioides, que viu al nord del Sàhara, utilitza la mateixa estratègia que la planta peu d’elefant: una forma pràcticament esfèrica per evitar al màxim la pèrdua d’aigua. A diferència de l’anterior no té una escorça dura, i a diferència de Lithops, té més de dues fulles. La planta consta de multitud de tiges i fulles endurides i de creixement compacte. Aquestes fulles són d’un color verd-grisós, el que li dóna un aspecte més rocós, que la confón entre les roques  del desert.

AZORELLA COMPACTA

Azorella compacta, llareta o yareta, és l’única planta pedra de les que tractem aquí que no viu a les zones àrida d’Àfrica. Es distribueix per Sud-amèrica, concretament pels Andes, de 3.200 metres a 4.800 metres per sobre del nivell del mar. Està perfectament adaptada a la gran insolació que rep el sòl a aquesta altitud, que a més, a la Puna andina és negre o gris causa del seu origen volcànic. Això vol dir que arran de terra la temperatura de l’aire és un grau o dos superior a la temperatura ambient.

Yareta als Andes. Foto: Pedro Szekely

A la yareta, tot i ser d’una altra família i créixer en un ambient diferent que Fredolia, l’evolució l’ha dotat de la mateixa estratègia per evitar la pèrdua d’aigua: forma arrodonida, tiges compactes i fulles petites i endurides. Igual que les anteriors espècies que hem vist, també es reprodueix per llavors i les seves flors són groc-verdoses.

CONCLUSIÓ

Per acabar, podem concloure que tot i amb d’orígens diferents, l’evolució ha portat a totes aquestes plantes a solucions semblants a l’escassetat d’aigua, a suportar elevades insolacions i a evitar perdre temperatura durant la nit: dotant-les de formes pràcticament esfèriques per reduir la seva relació entre la superfície i volum. A més, aquesta adaptació es complementa amb la reducció del nombre o grandària de les fulles i l’acumulació d’aigua i substàncies nutritives al seu interior.

 

Foto de portada: ellenm1 (Flickr)

La misteriosa fauna de l’Ediacarà

Durant molt de temps, es considerà que l’origen dels metazous (animals pluricel·lulars) se situava al Cambrià (541-484 MA enrere) després que tingués lloc l’Explosió Cambriana. Tanmateix, alguns científics com Darwin ja sospitaven que aquest origen havia de ser molt més antic.

¿Existien metazous a l’antic i poc conegut supereó Precambrià? Et convidem a conèixer la fauna de l’Ediacarà, un trencaclosques paleontològic i una baula clau en l’evolució dels animals.

Abans de començar a parlar de l’Ediacarà i de la seva misteriosa fauna, hem d’aclarir el context històric geològic que el delimita.

S’estima que la Terra es va formar fa, aproximadament, 4600 MA. El lapse comprès entre la formació del nostre planeta i el moment històric situat fa 542 MA rep el nom de supereó Precambrià, la primera i més llarga etapa de la història terrestre, així com la menys estudiada i compresa. Es considera que les primeres formes simples de vida van aparèixer fa 3800-3500 MA, no molts milions d’anys després de l’inici del Precambrià.

La finalització d’aquest supereó va donar lloc a l’eó Fanerozoic, el primer període geològic del qual, el Cambrià, ha estat tradicionalment conegut per marcar l’origen dels fílums de metazous (animals pluricel·lulars) que coneixem avui dia. De fet, tots els llinatges animals ja estarien representats poc després de l’inici d’aquest període; és a dir, va tenir lloc una diversificació de la vida, procés conegut com a radiació evolutiva, de gran magnitud i a escala global en un període de temps molt curt. Aquest esdeveniment va ser batejat amb el nom d’Explosió Cambriana.

Escala geològica: final del Precambrià i inici del Fanerozoic (concretament, l’era Paleozoica). Hi ha marcats l’Ediacarà i el Cambrià. Font: The Geological Society of America.

La idea del Cambrià com el bressol de la majoria de fílums animals es va deduir, com no podia ser d’una altra manera, de l’estudi dels registres fòssils i de la seva datació. Tanmateix, és cert que l’origen d’aquests fílums va tenir lloc íntegrament en aquest període? Alguns científics, inclòs el mateix Darwin, sospitaven que els primers llinatges de metazous podrien haver aparegut molt abans.

Fòssils del Precambrià

El Precambrià va ser una etapa convulsa a nivell geològic: moviments tectònics, vulcanisme… feien difícil la preservació de qualsevol resta biològica. D’altra banda, la successió de diverses grans glaciacions globals durant aquest supereó (‘Snowball Earth’), l’última de les quals fa aproximadament 650 MA, faria encara més difícil l’avanç de la vida.

No és estrany, doncs, que el Cambrià, un període geològicament i climàticament més estable, fos considerat l’origen dels metazous, ja que les contínues transformacions geològiques durant etapes prèvies feien suposadament impossible la preservació d’elements fòssils anteriors a l’Explosió Cambriana. És a dir, no hi havia “proves”.

Tanmateix, alguna cosa va passar. A les acaballes del segle XIX, un científic escocès descobrí el que més tard seria considerat el primer fòssil precambrià descobert: Aspidella terranovica, un fòssil en forma de disc d’afinitat incerta. Ara bé, en haver-se trobat en estrats geològics datats del Precambrià, es va considerar un artefacte.

Restes fòssils d’Aspidella (també conegut com Cyclomedusa, actualment un sinònim). La seva forma recordava a la de les meduses actuals. Font: Verisimilus (CC 3.0) a Wikipedia.

A aquest descobriment li van seguir d’altres igualment datats d’èpoques prèvies al Cambrià (jaciments a Namíbia i Austràlia), però la forta creença que els animals complexos tal com els coneixem van aparèixer durant el Cambrià o en temps posteriors eclipsava el veritable origen d’aquests fòssils. No va ser fins a mitjan segle XX i després del descobriment d’un segon fòssil icònic a Charnwood Forest (Anglaterra), Charnia masoni, que no es va prendre seriosament la idea d’un origen precambrià dels metazous, sent Charnia masoni el primer fòssil precambrià reconegut com a tal. Així, Aspidella terranovica, Charnia i la resta de jaciments fòssils precambrians quedarien, finalment, relacionats.

Holotipus de Charnia masoni. Tot i la seva aparença en forma de fulla de falguera, no es considera que sigui un organisme vegetal, doncs va ser descobert en jaciments que haurien estat submergits a molta profunditat, per sota de la zona fòtica apta per la supervivència d’organismes fotosintètics. Font: Smith609 (CC 2.5) a Wikipedia.

El període Ediacarà

A poc a poc, s’han anat trobant restes fòssils precambrianes a gairebé tot el planeta. La majoria d’aquestes se situa en estrats datats de fa 575-541 MA, marcant la fi del Precambrià i l’inici del Fanerozoic.

Actualment, es coneixen unes 40 localitats amb restes de la fauna d’aquest període. Destaquen especialment quatre d’elles per la magnitud del jaciment i el bon estat de conservació de les restes fòssils:

• Sudest de Newfoundland (Canadà)
• La Carena de Flinders (Sud d’Austràlia)
• La regió del Mar Blanc (Rússia)
• Namíbia

L’any 1960, es va proposar el terme “Ediacarà” per referir-se al període geològic del que dataven aquests fòssils en honor als turons Ediacara (Ediacara Hills) a la Carena de Flinders (Austràlia), on es troba un dels jaciments més importants d’aquest tipus de fòssils. Aquest nom va competir amb alguns altres fins que, el 2004, la Unió Internacional de Ciències Geològiques va formalitzar finalment l’Ediacarà com el període que s’inicià fa 635 MA (després de la glaciació Marinoana) i que va finalitzar fa 542 MA (amb l’aparició del primer icnofòssil complexe àmpliament estès).

Fauna de l’Ediacarà

Un cop acceptat el fet que, molt possiblement, l’origen del metazous va tenir lloc durant una hipotètica explosió de diversitat poc després de les darreres grans glaciacions del Precàmbric i just abans del Cambrià (explosió d’Avalon), van sorgir molts dubtes:

Com era aquesta fauna?

La majoria de fòssils de l’anomenada fauna de l’Ediacarà s’associen a organismes macroscòpics, de morfologia diversa (amb formes radials o circulars en la seva majoria) i de cos tou, sense estructures endurides que poguessin preservar-se amb el pas del temps. Això es dedueix per la forma i tipologia dels fòssils, ja que la majoria són rastres i marques que, es creu, deixaren aquests organismes.

Resta fòssil de Tribrachidium. En realitat, es tracta d’una impressió en negatiu, és a dir, el rastre que deixà l’organisme un cop va desaparèxier del substrat. Es creu que podria haver estat un organisme amb simetria triradial similar a un lofoforat actual.  Font: Aleksey Nagovitsyn (CC 3.0) a Wikipedia.

A més a més, es considera que la majoria eren sèssils, probablement aquàtics, amb estructures plomoses i, possiblement, filtradors. Així i tot, alguns investigadors consideren que alguns d’ells, encara que pocs, podrien haver estat de vida lliure i, fins i tot, bilaterals (és a dir, amb un eix anteroposterior definit dividint el cos en dues meitats simètriques), un dels plans corporals amb més èxit després de l’Explosió Cambriana.

Resta fòssil de Dickinsonia costata. La seva forma ens suggereix que hauria tingut simetria bilateral (amb un extrem que seria el “cap” i l’altre, “l’anus”), i es va associar durant molt de temps a algun tipus de cuc pla, alguns dels quals podien arribar a fer 1 metre de llarg. L’any 2018, es van identificar molècules de colesterol a les restes d’aquests fòssils que confirmaren que es tractava d’un animal. Font: Verisimilus (CC 3.0) a Wikipedia.

Amb quins grups actuals es relacionen?

El fet és que no se sap del cert. La majoria presenten formes que recorden a grups basals de metazous (com esponges o cnidaris) i altres, a anèl·lids i artròpodes. Ara bé, aquestes associacions són artificials, ja que actualment es desconeixen les relacions filogenètiques (és a dir, de parentiu) dels fòssils d’aquesta època amb els animals actuals. Fins i tot n’hi ha que no es poden relacionar amb res que coneguem, per la qual cosa es consideren part de llinatges extints abans del Cambrià.

Tanmateix, no tot està perdut. Les similituds entre alguns fòssils de l’Ediacarà i certs metazous actuals ens donen idees de com podrien haver evolucionat els animals i quin va ser realment el seu origen.

Per què no es troben fòssils d’aquesta fauna més enllà de l’Ediacarà?

En realitat, sí que se’n troben. Estudis posteriors al descobriment dels majors jaciments de fòssils ediacarans van rebel·lar que alguns organismes de la fauna associada a aquest període es trobaven en estrats del Cambrià juntament amb fòssils d’organismes resultants de l’Explosió Cambriana, de manera que hi hauria la possibilitat que haguessin donat lloc a alguns grups d’animals actuals. Tanmateix, sí és cert que es trobaven en una menor quantitat i moltes formes ja havien desaparegut aleshores.

Existeixen moltes hipòtesis sobre el perquè la majoria de la fauna ediacarana no hauria sobreviscut més enllà del Cambrià, per exemple:

• Canvis en els nivells d’oxigen atmosfèric.
• Competència amb la fauna cambriana, millor adaptada o amb formes corporals de més èxit.
• Canvis en el nivell del mar.

Són realment aquests organismes l’origen dels metazous?

Tot i que aquesta ha estat la creença durant molts anys després del seu descobriment, la veritat és que s’han descobert altres metazous encara més antics.

Si us enrecordeu, la majoria de fòssils de l’Ediacarà s’associen a un període comprès fa 575-541 MA, amb algunes incursions en el Cambrià. Doncs bé, s’han trobat restes d’esponges (porífers) datades de fa més de 600 MA. L’últim descobriment, de fet, va ser el de l’esponja Otavia antiqua l’any 2012 a Namíbia, datada de fa 760 MA; és a dir, anterior a les grans glaciacions del Precambrià.

Imatge del fòssil animal més antinc conegut: Otavia antiqua. Font: National Geographic.

.            .           .

Creieu que ens queden per descobrit restes encara més antigues de metazous? Si coneixeu alguna informació que pugui ser interessant, no dubteu en deixar els vostres comentaris!

Imatge de portada de Ryan Somma, de l’Smithsonian National Museum of Natural History (CC 2.0).

El color de la sang: més enllà del vermell

Hi ha persones que recorden amb gran impacte la primera vegada que van veure la seva pròpia sang. Fins i tot d’adultes i en condicions controlades (per exemple, durant una extracció en un centre mèdic) la visió del fluid vermell no sempre els resulta agradable. De vegades d’un vermell més intens, de vegades més fosc, però sempre vermell… o no? Saps si hi ha animals amb sang blava, verda o potser… groga? Segueix llegint per descobrir-ho.

Estem habituats a que el color de la sang sigui vermell, ja que és el color de la nostra i el de molts vertebrats, com tots els mamífers. El color de la sang és deguda als pigments respiratoris, els encarregats de transportar l’oxigen a les cèl·lules de tot el cos i el diòxid de carboni als pulmons. Com recordaràs, el pigment respiratori humà és l’hemoglobina, que es troba en els glòbuls vermells o eritròcits.

Però altres animals tenen pigments respiratoris diferents a l’hemoglobina, que doten a la seva sang de colors tan variats com el verd, blau, groc i fins i tot morat.

Glòbuls vermells humans (eritròcits o hematíes) vistos sota el microscopio electrònic. Imatge: John Kalekos

SANG DE COLOR VERMELL

Com s’ha comentat, el pigment respiratori dels mamífers i molts altres vertebrats és l’hemoglobina, una proteïna. En la seva estructura molecular, l’hemoglobina està formada per 4 subunitats (anomenades globines) unides a un grup hemo. El grup hemo presenta un àtom central de ferro (en forma de ferro II) que és el responsable final del color vermell.

Representació de l’estructura de l’hemoglobina. S’observen les globines unides al seu grup hemo corresponent, i una ampliació del grup hemo amb l’àtom de ferro (II) en el seu centre. Imatge: Buzzle

La tonalitat del vermell pot patir variacions, segons com d’oxigenada estigui l’hemoglobina. Quan està unida a l’oxigen (O₂), es denomina oxihemoglobina i el seu color és d’un vermell clar intens (sang arterial). En canvi, la desoxihemoglobina és el nom que rep l’hemoglobina reduïda, és a dir, quan ha perdut l’oxigen i presenta una color més fosc (sang venosa). Si l’hemoglobina està més oxigenada del normal s’anomena metahemoglobina i té una tonalitat vermell-marró. Això és a causa de la ingesta d’alguns medicaments o d’una malaltia congènita (metahemoglobinèmia).

Diferència de tonalitat entre la sang venosa (xeringues superiors) i sang arterial (xeringues inferiors). Foto: Wesalius

Com s’ha vist, la sang desoxigenada no és blava, sinó que aquesta tonalitat que observem en les nostres venes és causa d’un efecte òptic resultat de la interacció entre la sang i el teixit que recobreix les venes.

SANG DE COLOR BLAU

Alguns animals, en canvi, sí que tenen la sang blava. És el cas de crustacis decàpodes, algunes aranyes i escorpins, xifosurs, cefalòpodes i altres mol·luscs. En tractar-se d’invertebrats, hem de precisar que en lloc de sang el seu líquid intern es diu hemolimfa, però en aquest article no distingirem sang d’hemolimfa per a la seva millor comprensió.

Vista ventral d’un xifosur ferit, en la que es pot observar su sangre azul. Foto: Dan Century

El pigment responsable del color blau de la sang en aquests animals és l’hemocianina. La seva estructura és força diferent de la de l’hemoglobina, i en lloc de ferro, en el seu centre té un àtom de coure I. Quan l’hemocianina està oxigenada, és blava, però quan està desoxigenada és incolora.

Estructura química de l’hemocianina oxigenada. Imatge: Chemthulhu

SANG DE COLOR VERD

Existeixen alguns animals amb la sang de color verd, com alguns cucs anellats, algunes sangoneres i alguns cucs marins. El seu pigment respiratori, anomenat clorocruorina, els confereix a la seva sang un color verdós clar quan està desoxigenada, i una mica més fosc quan està oxigenada. Estructuralment és molt semblant a l’hemoglobina, ja que també posseeix un àtom de ferro en el seu centre. A diferència d’ella, no es troba en cap cèl·lula, sinó que sura en el plasma sanguini.

Estructura química de la clorocruorina. Imatge de dominio público

 

Tub que conté sang verda d’un llangardaix de Nova Guinea. Foto: Christopher Austin

En el caso de vertebrats amb la sangre verda (com certs llangardaixos de Nova Guinea), el color es deu a la biliverdina, que resulta de la degradació de l’hemoglobina. La biliverdina és tòxica, però aquests llangardaixos són capaços de suportar alts nivells en el seu cos. En la resta de vertebrats, si els nivells de biliverdina són elevats perquè el fetge no la pot degradar a bilirubina, provoquen icterícia, malaltia que dota d’un color groguenc a la pell i còrnies dels ulls. Però en espècies de llangardaixos com Prasinohaema prehensicauda, l’elevada presència de biliverdina podria protegir-los contra la malaria, segons alguns estudis.

Espècie de llangardaix de Nova Guinea amb sang verda. Foto: Christopher Austin

SANG DE COLOR GROC

Els tunicats (ascidis fixes) són un tipus d’animals amb la sang de color groc/groc verdós. El pigment responsable d’aquest color és la hemovanabina, una proteïna que conté vanadi, encara que no transporta oxIgen, pel que la seva funció segueix sent desconeguda. De la mateixa manera, el color groguenc, groc verdós i fins i tot taronja de la sang (hemolimfa) d’alguns insectes tampoc es deu a la presència d’un pigment respiratori, sinó a altres substàncies dissoltes que no transporten oxigen.

Tunicat (Didemnum molle) a Sulawesi, Indonèsia. Foto: Bernard Dupont

SANG DE COLOR VIOLETA

Alguns invertebrats marins tenen la sang (hemolimfa) violeta, com els priapúlids, sipuncúlids, braquiòpodes i alguns anèl·lids.

Priapulus caudatus, un priapúlid. Foto: Shunkina Ksenia

El pigment respiratori responsable es l’hemeritrina, que es torna violeta-rosat quan està oxigenada. En la seva forma desoxigenada és incolora. Igual que la resta de pigments respiratoris que hem vist, l’hemeritrina és menys eficient que l’hemoglobina per transportar oxigen.

Estructura química de l’hemeritrina en la seva forma oxigenada. Igual que l’hemoglobina, l’elemento central es el ferro II.

SANG TRANSPARENT

Finalmente, existeix una familia de peixos anomenats peixos de gel , els quals tenen la sang transparent. En realitat, es tracta dels únics vertebrats que han perdut l’hemoglobina. De la mateixa manera, els eritròcits són generalment absents o disfuncionals. Aquesta estranya anatomia és pel fet que viuen en aigües molt oxigenades i el seu metabolisme és molt lent. Perquè l’oxigen arribi a totes les cèl·lules, es dissol en el plasma sanguini, que el reparteix per tot el cos.

Peix de gel (Chionodraco hamatus). Foto: Marrabbio2

CONCLUSIÓ

Per concloure, hem vist que en els animals que requereixen un pigment respiratori per fer arribar l’oxigen a tots els teixits, el color de sang (o hemolimfa) dependrà del tipus de pigment que estigui present. Per contra, altres animals que no necessiten pigments respiratoris, tenen la sang transparent o la seva coloració és deguda a altres substàncies dissoltes que no tenen a veure amb la respiració.

Infografia-resum (en anglès) de la química dels principals pigments respiratoris sanguinis o hemolimfàtics (clic per ampliar). Imatge: Compound interest

 

Foto de portada: John Kalekos

La importància de les col·leccions biològiques

Les col·leccions biològiques són una peça clau en l’estudi de la biodiversitat del nostre planeta i una font gairebé inesgotable d’informació científica. A les xarxes socials, moltes són les veus partidàries de l’eliminació de les col·leccions biològiques “clàssiques” per ser considerades eines obsoletes i causa directa de l’extinció d’espècies.

T’expliquem per què aquesta afirmació és incorrecta, quins tipus de col·leccions existeixen i quines són les seves principals funcions.

És normal que, en sentir a parlar de “col·leccions biològiques”, el primer que us vingui al cap a molts de vosaltres siguin les típiques caixes d’animals i plantes fixats i punxats a mans de fanàtics del col·leccionisme d’espècies. Sí, és cert que existeix aquest tipus de col·leccions. Però, i sense voler demonitzar-les (atès que moltes poden arribar a ser molt útils per a la ciència), no són el tipus de col·leccions a les quals ens referim i, ni molt menys, les úniques que existeixen.

Les col·leccions biològiques són repositoris sistematitzats (ben identificats, classificats i ordenats) d’algun tipus de material biològic. La majoria d’aquests repositoris es troben dipositats en museus de ciència, però també en universitats, centres de recerca i, fins i tot, total o parcialment en col·leccions privades.

Col·lecció Biològica de Referència del ICM (Institut de Ciències del Mar) del CSIC, a Barcelona. Imatge d’Alícia Duró al web del ICM.

Part de la col·lecció biològica de la Australian National Insect Collection. Imatge de la Australian National Insect Collection.

Tipus de col·leccions

Si bé el concepte de col·lecció biològica és força recent, l’emmagatzematge i classificació de material biològic es remunta diversos segles enrere amb les primeres col·lectes de plantes i animals a mans de zoòlegs i botànics.

Actualment, el concepte de col·lecció biològica és molt més ampli:

• Col·leccions criogèniques

Material biològic viu emmagatzemat a baixes temperatures sota el supòsit que aquest conservarà la seva viabilitat i funcionalitat a llarg termini un cop es descongeli. Les col·leccions criogèniques solen emprar-se per emmagatzemar cèl·lules, teixits i material genètic. Tot i que la ciència ficció ens ha donat moltes idees, la criogenització rares vegades s’usa per emmagatzemar organismes multicel·lulars complets.

• Col·leccions “clàssiques”

Formades, a grans trets, per les col·leccions de mostres zoològiques (animals sencers o les seves parts) i els herbaris (plantes), entre altres. Algunes d’aquestes col·leccions ja han superat els 200 anys d’antiguitat, essent considerades el tipus més antic de col·leccions i un dels més importants.

Col·lecció de cinípids o vespes de les gales inquilines. Font: Irene Lobato Vila.

La majoria es troba dipositada en museus o centres d’investigació i, llevat de rares excepcions, a l’abast de la comunitat científica per a la seva consulta i estudi. Molts col·lectors privats col·laboren amb aquestes entitats cedint els seus espècimens, cosa bastant habitual entre els col·leccionistes d’insectes.

Armaris del National Museum of Natural History a Washington D.C., Smithsonian Institution, on es troben dipositats milers d’exemplars d’insectes. Font: Irene Lobato Vila.

No està de més aclarir que la cessió de col·leccions està subjecta a una minuciosa revisió i a un contracte entre les parts, per la qual cosa no s’haurien d’acceptar espècimens obtinguts intencionadament pel col·lector de la caça furtiva o el tràfic il·legal d’espècies.

• Bases de dades en linia

Repositoris d’informació biològica a Internet. Aquest tipus de “col·leccions” ha assolit una gran importància en els darrers anys en permetre compartir informació biològica d’interès per a la ciència i la tecnologia de forma immediata arreu del món. Les més consultades són les bases de dades moleculars (proteïnes, ADN, ARN, etc.) per a l’elaboració de filogènies i els famosos “arbres de la vida”, com, per exemple:

• GenBank
• BOLD Systems
• Protein Data Bank

Altres webs molt consultades són les bases de dades en línia de les col·leccions dipositades en museus, també molt importants (si no, recordeu el cas recent de l’incendi del Museu Nacional del Brasil…), i les webs de participació ciutadana en què tant experts com aficionats aporten dades de les seves observacions, com Biodiversitat Virtual.

Les col·leccions biològiques també poden classificar-se segons la seva funció: col·leccions científiques (recerca), col·leccions comercials (cultius cel·lulars per a medicina, farmàcia, etc.) i col·leccions d'”estat” (les que es creen i mantenen pel bé de l’estat, com els jardins botànics, amb la finalitat de conservar la biodiversitat d’una regió i promoure’n l’estudi i divulgació).

El concepte de col·lecció biològica també engloba els biobancs, o col·leccions de mostres biològiques d’origen exclusivament humà emprades en estudis biomèdics. Tanmateix, no entrarem en més detall.

Per què són tan necessàries les col·leccions biològiques clàssiques?

Més enllà de suposadament calmar les ànsies de col·leccionisme que alguns atribueixen als científics i que malmeten seriosament la seva imatge, les col·leccions biològiques, i especialment les col·leccions “clàssiques”, són essencials per a la conservació de la biodiversitat. I no, no causen l’extinció d’espècies: el nombre d’organismes recol·lectats és irrisori comparat amb les pèrdues causades per la contaminació o la destrucció de l’hàbitat, i les captures es realitzen complint una sèrie de normatives, sempre respectant les poblacions i els seus hàbitats.

Tot i que és cert que les fotografies i les webs de biodiversitat són una eina útil per a l’estudi de les espècies del nostre planeta, desgraciadament no deixen de ser un complement de les col·leccions físiques clàssiques.

Així doncs, per què són tan importants aquestes col·leccions?

• Són una font molt valuosa de material genètic que pot ser extret de les mostres o espècimens emmagatzemats i emprar-se en estudis moleculars. Gràcies a aquests estudis, podem comprendre una mica millor els orígens i les relacions entre els éssers vius (filogènia), conèixer la seva diversitat genètica i els mecanismes d’especiació, o bé perfeccionar estratègies per conservar-los. Per ex., en els plans de reintroducció d’espècies s’han d’estudiar les poblacions genètiques per assegurar-se que els organismes reintroduïts puguin estabilitzar-se i establir poblacions viables en el temps.

• Són un referent perpetu per a futurs científics. Uns dels pilars bàsics de les col·leccions zoològiques i botàniques són els espècimens tipus o sèries típiques: aquells organismes que el descobridor d’una espècie va fer servir per descriure-la. Els espècimens tipus han d’estar degudament emmagatzemats i etiquetats, ja que són els més valuosos dins de les col·leccions. Aquests han de poder ser consultats per la comunitat científica i fer-se servir com a referent per a la descripció de noves espècies o en estudis comparatius, ja que les descripcions no sempre són suficients.

Insecte paratipus (espècimen de la sèrie típica) degudament etiquetat dipositat en el National Museum of Natural History a Washington D.C., Smithsonian Institution. Font: Irene Lobato Vila.

• En relació al punt anterior, les col·leccions clàssiques permeten estudiar la morfologia (externa i interna) i la variabilitat dintre de i entre espècies, cosa que moltes vegades resulta impossible mitjançant fotografies.

• Contenen organismes de diferents èpoques i hàbitats. Això inclou espècies extingides (tant des de fa molt de temps com recentment a causa de l’activitat humana) o representants d’ecosistemes actualment en perill. Davant l’actual destrucció d’hàbitats, no tindríem accés a nombroses espècies ni a la informació genètica i bioquímica que tant aquestes com els seus ecosistemes contenen si part d’elles no estigués dipositada en col·leccions biològiques. Aquesta informació és essencial per a investigar com frenar o mitigar els efectes negatius sobre espècies encara existents.

• Ens donen informació passada i present sobre la distribució geogràfica dels organismes, ja que cadascun s’emmagatzema juntament amb dades de localitat i biologia. Aquesta informació és essencial no només per a estudis d’ecologia i evolució, sinó també per a la gestió de recursos, els plans de conservació i els estudis sobre el canvi climàtic.

• Són una eina de divulgació molt potent, ja que permet experimentar directament amb les mostres. Les fotografies o els llibres són importants, però insuficients si no es complementen amb observacions directes. Tant les visites a museus com les sortides al camp són bàsiques per a una educació ambiental completa.

A final de curs, milers d’alumnes de totes les edats visiten les instal·lacions i les col·leccions del National Museum of Natural History a Washington D.C. Alguns, fins i tot, podran accedir a les col·leccions científiques. Font: Irene Lobato Vila.

.        .        .

Si crèieu que les col·leccions eren innecessàries, seguiu pensant-ho després de llegir aquest article? Podeu deixar els vostres comentaris!

Així estem deixant el planeta: Informe Planeta Viu 2018 (WWF)

Tot i que la natura ens proporciona tot el que la nostra societat moderna necessita, la nostra relació amb ella és més aviat destructiva. Tot l’impacte que la nostra societat ha infligit sobre la Terra ha conduït a una nova era geològica, que els experts han batejat com a Antropocè. L’Informe Planeta Viu ens mostra com estem deixant el planeta. No t’ho perdis!

Aquesta no és la primera vegada que fem un resum de l’Informe Planeta Viu, realitzat per la WWF i que, amb aquesta última edició, compleix els 20 anys i compta amb la participació de més de 50 experts. Informes anteriors recalcaven el notable deteriorament dels sistemes naturals de la Terra: tant la naturalesa com la biodiversitat estan desapareixent a un ritme alarmant. A més, es calcula que a escala mundial la naturalesa proveeix serveis valorats en uns 110 bilions d’euros anuals.

QUÈ ESTÀ AMENAÇANT LA BIODIVERSITAT?

Segons un estudi recent, les principals amenaces per a la biodiversitat són dues: la sobreexplotació i l’agricultura. De fet, 3 de cada 4 espècies de plantes, amfibis, rèptils, aus i mamífers extingides des de l’any 1500 van desaparèixer a causa d’aquests dos motius. Això és a causa del gran creixement del consum a nivell mundial, que explica que l’empremta ecològica hagi augmentat un 190% en els últims 50 anys.

La sobreexplotació i l’agricultura són les principals amenaces de la biodiversitat (Foto: Ininsa, Creative Commons).

La demanda de productes derivats dels ecosistemes, vinculat a la seva menor capacitat de reposar-los, explica que només el 25% de la superfície terrestre estigui completament lliure d’impactes d’activitats humanes. Es preveu que aquesta fracció sigui només un 10% al 2050.

La degradació del sòl inclou la pèrdua de bosc, essent major la taxa de desforestació als boscos tropicals, que tenen els nivells més alts de biodiversitat. La degradació del sòl té impactes diversos sobre les espècies, la qualitat dels hàbitats i el funcionament dels ecosistemes:

• Pèrdua de biodiversitat.
• Alteració de les funcions biològiques de la biodiversitat.
• Alteració dels hàbitats i les funcions.
• Alteració de la riquesa i abundància de les espècies.

Les espècies invasores també són una amenaça comuna, la dispersió de les quals s’associa al comerç. La contaminació, les preses, els incendis i la mineria són pressions addicionals, a més del paper cada vegada més gran del canvi global.

ÍNDEX PLANETA VIU 2018

L’Índex Planeta Viu (IPV) és un indicador de l’estat de la biodiversitat global i de la salut del planeta. S’estableix calculant l’abundància mitjana d’unes 22.000 poblacions de més de 4.000 espècies diferents de peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers de tot el món.

L’IPV global mostra que la mida de les poblacions de vertebrats han disminuït un 60% en poc més de 40 anys (entre 1970 i 2014).

Les poblacions de vertebrats s’han reduït en un 60% en poc més de 40 anys (Foto: Marc Arenas Camps ©).

Si distribuïm les espècies analitzades per regnes biogeogràfics, com mostra la imatge inferior, podem observar diferències en el IPV. Les disminucions de les poblacions més pronunciades es produeixen en els tròpics. El regne Neotropical ha patit la disminució més dràstica: el 89% de pèrdua respecte l’any 1970. D’altra banda, en les Neàrtiques i Paleàrtiques les reduccions han estat molt inferiors: el 23 i 31% respectivament. Els altres dos regnes presenten disminucions intermèdies, encara que importants: a l’Àfrica tropical és del 56% i a l’Indo-Pacífic del 64%. En tots els regnes, la principal amenaça és la degradació i pèrdua d’hàbitats, però s’observen variacions.

Regnes biogeogràfiques de l’IPV (Imatge: Modificada de WWF).

A diferència dels últims informes, en els quals es separava l’índex segons si les poblacions eren terrestres, marines o d’aigua dolça, en aquesta edició només s’ha calculat l’IPV d’aigua dolça. Són aquests els ecosistemes més amenaçats ja que es veuen afectats per la modificació, fragmentació i destrucció dels hàbitats; les espècies invasores; la pesca excessiva; la contaminació; les pràctiques forestals; les malalties i el canvi climàtic. Analitzant 3.358 poblacions de 880 espècies diferents s’ha calculat que l’IPV de l’aigua dolça presenta una disminució del 83% des del 1970, veient-se especialment afectades les espècies dels regnes neotropical (94% de disminució), l’Indo-Pacífic (82%) i l’Àfrica tropical (75%).

APUNTAR MÉS ALT: REVERTIR LA CORBA DE PÈRDUA DE BIODIVERSITAT

Tot i els acords polítics per a la conservació i ús sostenible de la biodiversitat (Conveni de Diversitat Biològica, COP6, Metes d’Aichi…), les tendències mundials de la biodiversitat continuen disminuint.

Segons s’indica en l’Informe Planeta Viu, “entre avui i finals de 2020 es presenta una finestra d’oportunitat sense precedents per donar forma a una visió positiva per a la naturalesa i les persones”. Això es deu al fet que el Conveni de Diversitat Biològica està en procés d’establir noves metes i objectius per al futur, sumant els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Per al cas dels ODS, aquests fan referència a:

• ODS 14: Conservar i utilitzar en forma sostenible els oceans, els mars i els recursos marins per al desenvolupament sostenible.
• ODS 15: Efectuar una ordenació sostenible dels boscos, lluitar contra la desertificació, aturar i revertir la degradació de les terres i posar fre a la pèrdua de diversitat biològica.

A partir del 2020, els autors consideren que el que cal són metes atrevides i ben definides i un conjunt d’accions creïbles per restaurar l’abundància de la natura fins al 2050. Per aconseguir-ho, els autors recomanen seguir tres passos:

1. Especificar clarament l’objectiu de recuperació de la biodiversitat.
2. Desenvolupar un conjunt d’indicadors de progrés mesurables i rellevants.
3. Acordar un paquet d’accions que en conjunt aconsegueixin arribar al objetiu en el marc de temps requerit.

CONCLUSIÓ

Veient les dades de l’Informe Planeta Viu 2018, és evident que la naturalesa està en retrocés: hem perdut el 60% de les poblacions de vertebrats del planeta, malgrat les diferències entre les diferents àrees. A més, les polítiques ambientals no són suficients per frenar aquesta tendència. Així doncs, calen polítiques més ambicioses per frenar i recuperar la naturalesa del planeta en què vivim. Tenim l’obligació de viure amb la natura, no contra la natura. De no tenir uns hàbits més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, perdrem els beneficis que aquesta ens aporta i afectarà la nostra pròpia supervivència.

Pots llegir l’informe complet a WWF.