Arxiu de la categoria: CONTINGUTS

Quantes espècies viuen a la Terra?

El dia 22 de maig se celebra a nivell mundial el Dia Internacional de la Diversitat Biològica, o dit d’una altra manera, el de la Biodiversitat, per commemorar l’aprovació del Conveni de la Diversitat Biològica. Sabies que només coneixem el 15% de tota la biodiversitat del planeta? Descobreix més!

QUANTES ESPÈCIES VIUEN A LA TERRA?

Abans de respondre a aquesta pregunta, és important entendre el concepte de biodiversitat o diversitat biològica.

QUÈ ÉS LA BIODIVERSITAT?

La biodiversitat és el conjunt d’éssers vius sobre la Terra i els patrons naturals que conforma, és a dir, el conjunt de plantes, animals i microorganismes existents. Aquesta biodiversitat s’ha d’entendre dins de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes.

biodiversidad, especies, animales, plantas, seres vivos

EL CONVENI DE LA DIVERSITAT BIOLÒGICA

El Conveni de la Diversitat Biològica, que es va aprovar el 1992 i que compta amb la ratificació de 193 països fins ara, té tres objectius principals: la conservació de la diversitat biològica, la utilització sostenible dels seus components i la participació justa i equitativa en els beneficis que es derivin de la utilització dels recursos genètics, per tal de promoure mesures per a un futur sostenible.

Els governs dels països adherits es reuneixen cada dos anys per tal d’examinar el progrés, fixar les prioritats i adoptar plans de treball.

Segons el conveni, les espècies, els recursos genètics i els ecosistemes haurien d’usar-se en benefici de l’ésser humà, però sense que això suposi una reducció de la biodiversitat. A més s’aplica el principi de precaució, és a dir, que quan no hi hagi evidències científiques suficients per demostrar la reducció o pèrdua de biodiversitat no s’ha d’utilitzar com a motiu per ajornar l’adopció de mesures per fer-hi front. Així doncs, és un instrument que promou el desenvolupament sostenible.

ESPÈCIES DE LA TERRA

Fins a la data, s’han identificat i descrit un total de 1,3 milions d’espècies, però la veritat és que a la Terra n’hi viuen moltes més. El cens més precís, realitzat per la Universitat de Hawaii, calcula que al planeta hi viuen un total de 8,7 milions d’espècies.

Si prenem aquesta xifra com a bona, vol dir que hem descrit només el 15% de tots els organismes que viuen a la Terra. Per ser més precisos, ens queden el 86% de les espècies terrestres per descriure i el 91% de les marines.

Per posar un exemple del lluny que estem de conèixer totes les espècies, l’any passat es va identificar una nova espècie de primat: l’orangutan de Tapanuli (Pongo tapanuliensis), que viu a l’illa de Sumatra (Indonèsia).

biodiversidad, diversidad biológica, tapanuli organgutan, orangutan sumatra, especies
Només coneixem el 15% de totes les espècies de la Terra (Foto: National Geographic)

Malgrat aquestes xifres, el ball de números és important i les diferents investigacions realitzades donen valors diferents, arribant al punt que algunes apunten que hauria 100 milions d’espècies.

El que està clar és que ens queda molt camí per recórrer fins a tenir un catàleg complet d’espècies. El pitjor de tot és que moltes d’aquestes espècies sense identificar s’estan extingint abans que les descobrim.

CLASSIFICACIÓ I DISTRIBUCIÓ DE LES ESPÈCIES

Aquí no volem parlar de la manera com es classifiquen les espècies, com ja vam fer en aquest article sobre classificació i filogènia. Aquí volem veure com es distribueixen les espècies en els diferents grups d’éssers vius.

Si prenem el sistema de classificació de Margulis i Schwartz d’organització dels éssers vius en cinc regnes, segons Llorente-Bousquets, J i S. Ocegueda (2008), aquesta és la distribució de les espècies conegudes del planeta:

especies conocidas planeta tierra, biodiversidad, especies, planeta tierra
Distribució de les espècies conegudes del planeta Terra (Font pròpia)

El grup predominant és el dels animals, representant el 76% de totes les espècies conegudes. Dins dels animals, els artròpodes són el grup amb més espècies, amb prop de 1,2 milions d’espècies (sent 1 milió de les espècies insectes), el que representa el 86% del total d’animals coneguts. El nostre grup, el dels cordats, queda a anys llum d’aquesta xifra, ja que està format per unes 61.000 espècies (el 4% de les espècies), sent superat pel dels mol·luscs, amb unes 85.000 espècies.

artropodos, insectos, animales, biodiversidad, especies, planeta tierra
Els artròpodes són el grup més gran d’animals, amb més d’un milió d’espècies (Foto: Pixabay, Creative Commons).

Les plantes representen el 17% de les espècies estudiades, amb unes 292.000 espècies aproximadament. Aquestes inclouen diferents grans grups: les angiospermes (87% de les espècies), les gimnospermes (0,3%), les falgueres (4,3%) i els briòfits (9%).

QUÈ CAUSA L’EXTINCIÓ DE ESPÈCIES?

Les activitats humanes causen una disminució de les espècies a causa de que no s’apliquen sempre els principis de desenvolupament sostenible. Entre aquestes activitats cal destacar les següents:

  • Alteració i destrucció d’ecosistemes. La destrucció de la selva tropical és un exemple. En moltes zones tropicals, com el sud-est asiàtic, s’arrasa amb grans extensions de selva per plantar la palma, de la qual s’extreu el famós oli de palma. Això posa en perill una elevada quantitat d’espècies, entre les quals hi ha els orangutans. Evita els productes amb oli de palma per evitar aquesta situació! Un altre exemple és la fragmentació dels rius a causa de la construcció de grans preses, el que impedeix a peixos com el salmó, l’anguila o la llampresa a desplaçar-se lliurement entre els rius i el mar.
orangutan, aceite de palma, indonesia, sureste asiático, biodiversidad, amenazas biodiversidad
Orangutan (Pongo sp.) víctima de la desforestació per a la indústria de l’oli de palma (Foto: crèdit desconegut).
  • Pràctiques agrícoles. L’ús abusiu de pesticides està causant la mort massiva d’abelles, insectes essencials per a la pol·linització i, per tant, per a la provisió d’aliments. Com hem vist abans, l’agricultura necessita de terreny i, quan aquest no està disponible, se’n destrueixen grans extensions.
  • Caça i explotació d’animals. Fins no fa molts anys, es produïa la caça d’animals que es creien perjudicials per a les pastures, la caça o l’home, com és el cas del llop ibèric. El comerç d’espècies exòtiques, el col·leccionisme o la captura d’animals amb propietats suposadament curatives també estan amenaçant la biodiversitat.
lobo ibérico, biodiversidad, amenazas biodiversidad
Cadàvers de llops apareguts a Astúries (Diverses fonts).
  • Introducció d’espècies exòtiques. Quan una espècie és introduïda, voluntàriament o involuntàriament, a una zona d’on no és originària se l’anomena espècie exòtica. Aquestes competeixen per l’espai i recursos amb les autòctones, de manera que les espècies locals es veuen perjudicades. Si, a més, aquestes noves espècies desplacen a les locals llavors tenen un comportament invasor. A Hawaii, l’activitat humana i la introducció de noves espècies com la rata ha causat la desaparició del 90% de les espècies d’aus autòctones.
  • Canvi climàtic. El canvi climàtic és responsable de l’alteració dels hàbitats i de les condicions en què viuen les espècies. Causa blanquejament de coralls, expansió de les epidèmies, causa canvis en la migració de les espècies com les balenes, augmenta el nivell de la mar… i un llarg etcètera.
blanqueamiento corales, biodiversidad, amenazas biodiversidad, cambio climático, cambio global
Blanquejament a la Samoa Americana. La primera foto (abans) va ser feta al desembre de 2014 i la segona (després) al febrer de 2015  (Foto: XL Catlin Seaview Survey).
  • Turisme. Quan el turisme es porta a terme de forma no respectuosa amb la biodiversitat o superant la capacitat de càrrega de l’ecosistema, aquesta es pot veure afectada. La solució passa pel turisme sostenible.
  • Desconeixement. El desconeixement i ignorància són el pitjor enemic de la conservació. Per aquest motiu va néixer aquest blog, per conscienciar els seus lectors de l’important que és preservar la natura.

Ets un / a amant de la natura i la biodiversitat? Comparteix amb nosaltres les mesures que prens per no posar-la en perill!

Anuncis

Què passaria en un món sense abelles?

En els darrers anys, la idea d’un món sense abelles ha transcendit nombroses esferes socials; així, el que abans preocupava únicament els científics ha passat a ocupar un lloc de rellevància entre els temes d’actualitat. Tant és així, que a finals del 2017 la Unió Europea va decidir intervenir per tal d’evitar aquest tràgic desenllaç.

Per què seria problemàtic que desapareguessin les abelles? I quines mesures ha pres la Unió Europea envers aquesta problemàtica?

Sobre el DDT i Rachel Carson

L’ús de pesticides ha format part de les pràctiques agrícoles des de fa milers d’anys. Inicialment, era comú l’ús de substàncies orgàniques i inorgàniques sense adulterar, com els compostos de sulfurs, mercuri o arsènic. Tanmateix, la seva elevada toxicitat els va dur al desús. A mitjans del segle XX, concretament en la dècada de 1950, es disparà l’aplicació de pesticides sintètics, essent el DDT la màxima expressió de l’ús indiscriminat d’un insecticida fins a dia d’avui. Donada la seva acció generalista i la seva suposada baixa toxicitat directa en plantes i mamífers, es feia servir en tot tipus d’àmbits: per eliminar els insectes a la llar, fumigar jardins o controlar plagues agrícoles.

Adalt, portada d’un tríptic sobre el DDT publicat l’any 1947 pel Departament d’Agricultura dels EUA (font). A sota, nens en una piscina ruixats amb DDT com a estratègia per combatre la pòlio, la qual es creia que era trasmessa per un mosquit (font).

El DDT resultava molt efectiu envers insectes vectors de malalties mortals com la malària, la febre groga o el tifus, fet que el va convertir en un membre més de la família.

L’ús indiscriminat d’aquest i d’altres pesticides, però, va començar a generar problemes greus de salut en humans i en el medi ambient, ja que molts d’ells es bioacumulaven i contaminaven el sòl, les plantes i les seves llavors, i impactaven finalment a nivells superiors de les xarxes tròfiques (mamífers, aus, peixos, etc.). L’ús indiscriminat de pesticides i les seves terribles conseqüències van ser denunciats per Rachel Carson en la seva publicació “Silent Spring” (Primavera Silenciosa), distribuïda l’any 1962.

Silent Spring, de Rachel Carson (font).

Des de Carson als neonicotinoides

Des què Rachel Carson denunciés l’ús abusiu de pesticides, el món ha presenciat el naixement de noves substàncies per combatre les plagues agrícoles. Des d’aleshores, el rumb de les investigacions ha estat obtenir productes menys tòxics i més selectius per tal de minimitzar els impactes sobre la salut humana i ambiental. Podríem dir que ha estat un èxit?

Sí … i no. Si bé el seu ús va deixar de ser tan indiscriminat i s’apostava per l’ús de productes més selectius, encara hi havia alguns fronts oberts. Fronts que seguirien presents fins a l’actualitat.

Entre 1980 i 1990, les empreses Shell i Bayer van començar a treballar en la síntesi d’un nou assortit de pesticides per donar solució a les resistències que els insectes havien generat a certes substàncies emprades fins al moment: els neonicotinoides. Els neonicotinoides són una família d’insecticides amb una estructura molecular similar a la nicotina que actuen directament sobre el sistema nerviós central dels insectes, revolucionaris per la seva elevada especificitat sobre aquests organismes i la seva baixa toxicitat en mamífers i aus en comparació als seus predecessors més famosos (organoclorats, com el DDT, i carbamats). El neonicotinoide més usat a nivell mundial és l’imidacloprid, sent a més a més un dels pesticides més emprats actualment.

Tanmateix, més enllà de fer-se famosos per la seva efectivitat, els neonicotinoides van començar a aixecar polseguera per la seva suposada relació amb la desaparició de les abelles.

Com afecten aquests pesticides a les abelles?

Des de fa ja alguns anys (aprox. 2006 fins a l’actualitat) que els neonicotinoides es troben en el punt de mira dels científics en tractar-se d’uns dels principals sospitosos de la desaparició de les abelles. No obstant això, no ha estat fins a l’actualitat que s’ha  reconegut un fet que la comunitat científica portava denunciant des de fa anys: que els neonicotinoides causen un impacte major del que es creia.

Abelles mortes davant d’un rusc. Imatge de domini públic.

A diferència d’altres pesticides que romanen en la superfície de les plantes, diversos estudis afirmen que els neonicotinoides són assimilats pels seus teixits, acumulant-se en arrels, fulles, flors, pol·len i nèctar; d’altra banda, les llavors tractades amb aquests productes alliberen residus en forma de pols que es dispersen per l’aire i les plantes que deriven d’aquestes acumulen una major quantitat de pesticida (tal com comenta Nature en aquesta publicació). Això fa que les abelles (entre d’altres insectes pol·linitzadors) estiguin exposades a elevats nivells de residus, tant en els propis camps com en les zones circumdants on s’alimenten. Aquests mateixos estudis han revelat, encara que amb menys suport, que aquests productes poden arribar a persistir i acumular-se en el sòl, podent afectar futures generacions de cultius.

Els efectes negatius sobre les abelles que s’han associat als neonicotinoides són, entre altres:

  • Alteració del sistema immune, menor capacitat per sobreviure a l’hivern i menor capacitat reproductiva (tant individual como colonial), afectant especialment l’èxit reproductiu en abelles solitàries (segons aquest estudi recent publicat a Science).
  • Possible alteració sobre els hàbits i les rutes de cerca d’aliment (desorientació) tant en abelles solitàries com colonials, així com sobre la comunicació entre membres d’abelles colonials.
  • Efectes negatius potenciats per interacció amb altres pesticides.
  • Contribució al CCD (Colony Collapse Disorder). Aquest fenònem es caracteritza por la desaparició massiva de les abelles obreres d’una colònia, les quals deixen enrere la reina juntament amb aliment, les seves larves i algunes abelles que cuiden d’elles. Aquest fenòmen ha estat registrat nombrosos cops al llarg de la història, l’últim dels quals als EUA l’any 2006, quan una gran quantitat de colònies d’abelles de la mel (Apis mellifera) van començar a col·lapsar (fins el 2013, s’estima la pèrdua de fins a 10 milions de ruscs, quasi 2 cops més del que és considerat normal). El CCD és un fenòmen multifactorial, en el que l’acció dels pesticides només seria un de tants.

Als efectes negatius dels pesticides se li uneixen el canvi climàtic (canvis en els règims hídrics i de temperatura), menor quantitat d’aliment i els canvis en l’ús del sòl.

Què passaria si desapareguessin les abelles?

Les abelles colonials són les més famoses entre les abelles; tanmateix, només suposen un modest percentatge dins de la gran diversitat d’abelles conegudes, moltes de les quals són formes solitàries que construeixen nius en petites cavitats. La importància ecològica de les abelles solitàries és igual o més gran que la de les abelles de la mel i, no obstant això, l’efecte dels neonicotinoides sobre elles està molt poc estudiat. En conjunt, les abelles es troben entre els organismes pol·linitzadors més eficients.

Abella solitària entrant al seu seu niu. Imatge de domini público.

Segons aquest estudi realitzat en territori alemany i publicat en PLOS One a la fi del 2017, gran part de la diversitat i fins a un 75% de la biomassa d’insectes voladors (incloent nombrosos pol·linitzadors) hauria disminuït en les últimes tres dècades a causa de la interacció de nombrosos factors, valors que podrien extrapolar-se a nivell mundial.

Què passaria si les abelles, tant colonials com solitàries, desapareguessin?

  • Desaparició de cultius. La producció de molts cultius, como la d’arbres fruiters, fruits secs, espècies i alguns olis, depèn completament dels pol·linitzadors. Dins d’aquests, les abelles en serien els més importants.
  • Disminució de la diversitat i biomassa de plantes salvatges. Fins a un 80% de plantes salvatges depenen de la pol·linització per insectes per reproduir-se, com és el cas de moltes aromàtiques. La disminució de la superfície vegetal conduiria a greus problemes d’erosió i desertització.
  • Menor reciclatge de nutrients del sòl. Amb la desaparició de les plantes, el rentat i deposició de nutrients del sòl aniria a la baixa.
  • Menor control biològic de plagues. Algunes abelles solitàries són parasitoids d’altres abelles solitàries i d’altres grups d’insectes (enemics naturals); la seva absència podria disparar la recurrència de certes plagues.
  • Efectes negatius sobre nivells tròfics superiors. Possiblement, la desaparició de les abelles es traduiria en una disminució de la diversitat i biomassa d’algunes aus que inclouen les abelles dins la seva dieta. Això sense comptar amb el consegüents efectes en cadena dins les xarxes tròfiques.
  • Desaparició de productes derivats, com la mel o la cera.

La UE prohibeix l’ús de neonicotinoides

Donada aquesta situació, diferents governs han intentat limitar des de fa alguns anys l’ús de pesticides com a part de les accions per frenar el declivi de les poblacions d’abelles i les consegüents pèrdues econòmiques. Per posar alguns exemples, des de l’any 2006 la biomassa d’abelles de la mel ha disminuït un 40% als EUA, un 25% a Europa des de l’any 1985 i un 45% al ​​Regne Unit des de l’any 2010, segons dades publicades per Greenpeace.

Fins a l’actualitat, les mesures més restrictives simplement limitaven l’ús dels neonicotinoides en certes situacions o èpoques de l’any. Però a principis de 2018, la UE, després de l’elaboració d’un minuciós informe basat en més de 1.500 estudis científics realitzat per l’EFSA (Autoritat Europea de Seguretat Alimentària), va decidir prohibir definitivament l’ús dels tres neonicotinoides més usats en un període màxim de 6 mesos en tots els seus estats membres després de demostrar que afectaven a les abelles: imidacloprid, clotianidina i tiametoxam.

S’assoliran els objectius d’aquest informe? Caldrà esperar…

.           .           .

Tot i que lentament, la lluita contra l’ús abusiu dels pesticides va donant els seus fruits. Tanmateix, caldrà veure si el buit deixat per alguns productes és omplert per d’altres o si s’aposta per adoptar models agrícoles més amistosos amb el medi ambient.

Imatge de portada obtinguda de [link].

La insulina: punt a favor pels transgènics

Tot i els arguments i les posicions en contra dels transgènics, és innegable que la insulina és un gran èxit transgènic. És imprescindible en alguns tipus de diabetis; i des de que s’ha descobert, l’esperança de vida de les persones diabètiques ha augmentat més de 45 anys. Per això, és necessari que la coneguem en detall.

RECORDATORI DE L’ENGINYERIA GENÈTICA

L’enginyeria genètica permet clonar, és a dir, multiplicar fragments d’ADN i produir les proteïnes per les quals aquests gens codifiquen en organismes diferents als de l’origen. És a dir, si en un organisme hi ha una alteració o mutació d’un gen que impedeix que el codi genètic ho tradueixi a proteïnes, amb les tècniques de l’ADN recombinant s’obté un gen sense la mutació en un altre organisme. Així, és possible obtenir proteïnes d’interès en organismes diferents de l’original del qual s’extreu el gen, millorar cultius i animals, produir fàrmacs i obtenir proteïnes que utilitzen diferents indústries en els seus processos d’elaboració. En altres termes, amb l’enginyeria genètica s’obtenen els famosos transgènics.

Ofereixen moltes possibilitats en l’ús industrial dels microorganismes amb aplicacions que van des de la producció recombinant de fàrmacs terapèutics i vacunes fins a productes alimentaris i agrícoles. Però, a més, tenen un paper prometedor en la medicina i en la cura de malalties.

I és que la conseqüència d’obtenir un ADN recombinant, a partir d’aquest, és fabricar una nova proteïna, denominada proteïna recombinant. Exemple d’això és el cas de la insulina.

QUÈ ÉS LA INSULINA?

La insulina és una hormona produïda en el pàncrees i amb un paper important en el procés metabòlic. Insulina prové del llatí insulae, que significa illa. El seu nom es deu a que dins el pàncrees, la insulina es produeix en les illes de Langerhans. El pàncrees està relacionat amb el funcionament general de l’organisme. Es situa a l’abdomen i està rodejat per òrgans com el fetge, la melsa, l’estómac, l’intestí prim i la vesícula.

Gràcies a ella utilitzem l’energia dels aliments que entren al nostre cos. I això passa perquè permet que la glucosa ingressi en el nostre organisme. És així com ens proporciona l’energia necessària per les activitats que hem de realitzar, des de respirar fins a córrer (Vídeo 1).

Vídeo 1. La insulina, la glucosa i tu (vídeo en anglès amb subtítols en castellà) (Font: YouTube)

COM FUNCIONA LA INSULINA?

La insulina ajuda a la glucosa a entrar a les cèl·lules, com una clau que obre el pany de les portes de la cèl·lula perquè la glucosa, que és el sucre en sang, entri i sigui utilitzada com a energia (Figura 1). Si la glucosa no pot entrar perquè no hi ha la clau que obri la porta, com els passa a les persones que pateixen diabetis, s’acumula la glucosa en la sang. Una acumulació de sucre a la sang pot causar complicacions a llarg termini. Per això és important que les persones diabètiques s’injecten insulina.

7-768x768
Figura 1. Esquema del funcionament de la insulina en les cèl·lules (Font: Encuentra tu balance)

¿PER QUÈ INSULINA TRANSGÈNICA?

Primerament, s’utilitzava la insulina obtinguda d’animals com gossos, porcs o vaques. Però tot i que la insulina de porc era molt similar a la humana, no era idèntica i contenia algunes impureses. Aquest fet provocava rebuig i, en alguns casos, al·lèrgies. A més, al ser obtinguda del pàncrees dels porcs, per cada pàncrees només s’aconseguia insulina pel tractament de 3 dies (a més dels cost del manteniment de l’animal). El resultat era de baix rendiment i alts costos.

Però amb les insulines de l’ADN recombinant s’obté una major quantitat a un menor preu. Per aquest motiu, actualment, s’obté la insulina original d’humà de la enginyeria genètica, tot i que les insulines animals segueixen sent una alternativa perfectament acceptable.

Mitjançant l’enginyeria genètica s’ha aconseguit produir insulina a partir de la bactèria E. coli. Va ser al 1978 quan es va aconseguir obtenir la seqüència de la insulina i introduir-la a l’interior de la bactèria perquè aquesta produís insulina. És així com E. coli ha passat de ser una bactèria corrent a una fàbrica de producció d’insulina. La insulina s’extreu de la bactèria, es purifica i es comercialitza com a medicament.

Els avantatges de la insulina “humana”, obtinguda per enginyeria genètica, són el fàcil manteniment de les bactèries, una major quantitat de producció i amb menors costos. A més a més, la comptabilitat d’aquesta insulina és del 100%, no obstant poden haver reaccions degut a altres components.

A escala industrial, la producció de proteïnes recombinants engloba diferents etapes. Aquestes etapes són la fermentació, en què les bactèries són cultivades en medis de cultius nutritius; l’extracció per recuperar totes les proteïnes del seu interior, la purificació, que separa la proteïna recombinant de les altres proteïnes bacterianes; i finalment la formulació, on la proteïna recombinant és modificada per aconseguir una forma estable i estèril que pot administrar-se terapèuticament.

Cada una de les anteriors fases implica una manipulació molt curosa dels materials i un estricte control de qualitat per optimitzar l’extracció, la puresa, l’activitat i l’estabilitat del fàrmac. Aquest procés pot ser simple o més complex depenent del producte i del tipus de cèl·lula utilitzada. Tot i que la complexitat del procés augmentaria el cost final del producte, el valor no arribarà a sobrepassar el cost d’aïllar el compost des de la seva font original per arribar a quantitats medicinals, que és el que s’ha demostrat amb la insulina. És a dir, que produir insulina humana té un menor cost que obtenir la insulina de porcs.

L’enginyeria genètica permet que nombroses proteïnes potencialment terapèutiques puguin elaborar-se en grans quantitats. Actualment, existeixen més de 30 proteïnes aprovades pel seu ús clínic, a més de centenars de gens de proteïnes terapèutiques que s’han expressat a nivell de laboratori i que es segueixen fent estudis per demostrar la seva adequació clínica.

REFERÈNCIES

  • Ramos, M. et al. El código genético, el secreto de la vida (2017) RBA Libros
  • Alberts, B. et al. Biología molecular de la célula (2010). Editorial Omega, 5a edición
  • Cooper, G.M., Hausman R.E. La Célula (2009). Editorial Marbán, 5a edición
  • Naukas
  • Vix
  • Foto portada: UniversList

MireiaRamos-catala2

 

Turisme responsable: viatjar respectant als animals

A tots ens agrada viatjar i moltes vegades busquem el contacte amb la natura. Això passa especialment quan viatgem a països exòtics i busquem el contacte amb animals salvatges. Viatjar i respecte per la natura són dos conceptes que haurien d’anar de la mà. No és altra cosa que el turisme responsable. Descobreix què pots fer per viatjar respectant als animals!

TURISME RESPONSABLE: VIATJAR RESPECTANT ALS ANIMALS

Cada vegada la gent està més desconnectada de la naturalesa, el que provoca que quan acudim a ella no ho fem de la millor manera. Quantes vegades hem vist fotos de gent amb animals salvatges? Si de veritat estimes als animals, buscaràs la manera d’apropar-te a ells sense que això posi en perill la seva vida ni el seu hàbitat natural.

QUAN HA DE CONSIDERAR-SE IRRESPECTUOSA UNA ACTIVITAT CON ANIMALS?

Un primer indicador de que hem de rebutjar una activitat que serà nociva per als animals és que no es troben en el seu hàbitat, però sobretot perquè realitzen comportaments malaltissos i impropis de la seva espècie. Una trobada amb animals ens hauria de fer sentir que tots formem part de la natura i que compartim el planeta tots junts. Recorda: els animals no estan per divertir-nos!

D’acord amb el Tractat Europeu d’Amsterdam de 1997, perquè els animals gaudeixin d’un mínim benestar animal han de:

  • No patir fam ni set.
  • No patir molèsties.
  • No patir dolor, ferides o malalties.
  • Tenir llibertat per expressar el seu comportament natural.
  • No patir por ni angoixa.

Per aquests motius, quan una activitat posi en dubte algun d’aquests cinc punts haurem de rebutjar-la.

3 ACTIVITATS QUE PODRIEN POSAR EN PERILL ALS ANIMALS (I QUE PODEM EVITAR)

ALBIRAMENTS I SAFARIS

Segons FAADA, cada any s’organitzen 12 milions de viatges per observar animals salvatges en el seu hàbitat natural, ja siguin cetacis, aus, lleons o qualsevol altre animal.

turismo responsable, turismo animales, turismo sostenible, turismo, viaje sostenible, viaje animales, contacto naturaleza, turismo responsable animales, safari kenia, kenia, viaje kenia,
Safari a Kenia (Foto: DEMOSH, Creative Commons).

No és difícil imaginar que tota aquesta quantitat de gent ocupant els seus hàbitats naturals i interactuant amb els animals té efectes negatius:

  • Canvis comportamentals i psicològics, com la reducció del temps en que s’alimenten o descansen o fins i tot buscar refugi en altres àrees, en què podria haver-hi menys aliment i més depredadors.
  • Els animals en època d’aparellament o de cria són especialment sensibles, de manera que molestar en aquest moment pot tenir efectes negatius per a la conservació de l’espècie.
  • Canvis químics en la sang per l’augment de les hormones de l’estrès o per ser alimentats pels turistes.
  • Transmissió de malalties, ja sigui dels animals als humans o del revés.
  • Els seus hàbitats naturals també es veuen compromesos.

Tot i el que acabem de dir, aquest tipus d’activitats també poden suposar un impacte positiu per a les espècies, com la protecció dels hàbitats, el finançament de projectes de conservació, la creació d’ocupació per als locals i educació sobre la fauna i la necessitat de conservar-la. Són exemple d’això les Illes Galápagos, que gràcies als albiraments de fauna salvatge, com les iguanes marines, es pot mantenir el parc nacional, o els taurons balena de les Illes Seychelles, que es poden estudiar gràcies als diners recaptats.

CONSELLS PEL TURISME RESPONSABLE EN ALBIRAMENTS I SAFARIS

Els consells que s’haurien de seguir varien molt depenent de les espècies que anem a albirar, però de forma general hauríem de tenir en compte els següents:

  • No prendre ni introduir fauna ni flora del lloc que visitem.
  • No utilitzis mitjans de transport que es desplacen a gran velocitat, que produeixin molt soroll o que canviïn bruscament de direcció.
  • No toquis mai als animals, ja que podries transmetre’ls malalties, infeccions o paràsits (o del revés).
  • No alimentis mai als animals, ja que podries modificar les seves pautes de conducta, crear-los dependència o fins i tot patir agressions.
  • No deixis ni un rastre d’escombraries, incloses les restes orgàniques.
  • No provoquis als animals ni intentis atreure la seva atenció.
  • No cridis, ni facis sorolls o moviments exagerats, ja que podrien arribar a interpretar-ho com una amenaça.
  • No mantinguis el contacte visual amb els animals, ja que alguns ho interpreten també com un desafiament.
  • Investiga quan és l’època de reproducció o muda de les espècies que vols albirar i evita anar-hi en aquest període.
  • Mai no et situïs entre dos animals, sobretot entre una mare i la seva cria.
  • Procura no fer malbé les plantes, molses i líquens mentre camines o condueixes.
  • Respecta el temps màxim permès per a l’albirament.
  • Crida l’atenció de les persones del grup o del guia sempre que no es compleixin aquestes recomanacions i denuncia-ho als organitzadors.

REGALS DE VIATGE

En molts destins turístics podem trobar regals fets amb parts d’animals o, fins i tot, amb animals vius.

turismo responsable, turismo animales, turismo sostenible, turismo, viaje sostenible, viaje animales, contacto naturaleza, turismo responsable animales, regalo, souvenir
Pinta d’ivori (Foto: Andreas Praefcke, Creative Commons).

Rebutja regals o productes amb petxines, banyes, pelatges, plomes, dents, ossos o altres parts. Recorda que la venda l’ivori, com el d’elefant, és totalment il·legal. A més, alguns objectes poden estar fets amb closques de tortugues marines, com joies o ulleres de sol. I com a exemple final, rebutja qualsevol producte de la medicina tradicional asiàtica feta amb parts de tigre, lleopard, musk, rinoceront i ós, ja que també són il·legals.

Quant als animals vius, com a viatger/turista i consumidor, tu tens el poder de frenar aquesta indústria que posa en perill a la fauna. Només per posar un exemple, se sap d’unes 700 espècies animals que estan en perill d’extinció com a conseqüència de la captura d’espècies exòtiques perquè siguin adquirides com a mascotes. A més, perquè un únic individu arribi a la botiga, s’estima que hi ha altres 9 animals que han mort en el camí.

Comprar-los, a més de no ser ètic i que podria haver implicat molta crueltat cap als animals, podria comportar molts problemes legals, ja que el fet que es venguin no vol dir que siguin permesos.

CONSELLS PEL TURISME RESPONSABLE EN ELS REGALS DE VIATGE

  • Mai adquireixis aquest tipus de productes. Digues-li al venedor que vols un altre tipus de regal.
  • Si sospites de la legalitat d’un producte, informa a la policia, al teu tour operador o a l’autoritat turística local.
  • Alerta a la resta de turistes d’aquesta problemàtica.

TRADICIONS LOCALS

Moltes vegades s’abusa dels animals, fins i tot provocant la seva mort, amb l’excusa que és una tradició del país o de la regió. Un exemple d’això són les curses i festes amb bous. Com que és impossible parlar de totes elles, aquí ens centrarem en els elefants en els temples, en els encantadors de serps i en la gastronomia.

ELEFANTS ALS TEMPLES

En països hindús i budistes és fàcil trobar elefants en els temples, ja que consideren que els portaran fortuna i bona sort. Curiosament, sí que els porten fortuna; els diners que aconsegueixen dels visitants que volen ser beneïts a canvi d’un donatiu.

turismo responsable, turismo animales, turismo sostenible, turismo, viaje sostenible, viaje animales, contacto naturaleza, turismo responsable animales, abuso animal, abuso elefantes, elefantes templos
Els elefants dels temples són utilitzats per beneir als visitants a canvi d’un donatiu (Foto: autor desconegut, Creative Commons).

Aquests elefants són víctimes de l’estrès, l’avorriment, la solitud, el dolor físic i el dolor psicològic. Moltes vegades romanen encadenats de per vida en el mateix lloc, d’una pota del davant i una altra del darrere perquè no puguin moure. Això els sol causar problemes psicològics i poden arribar a embogir: es pot observar per un balanceig constant del cap.

Evidentment, tampoc gaudeixen dels requeriments necessaris: passen 18 hores diàries buscant menjar, es protegeixen del sol amb fang, passen molt de temps a l’aigua, són altament sociables, viuen en grups i un llarg etcètera.

Tampoc es lliuren d’un llarg i sofert temps d’entrenament, en el qual se’ls priva d’aigua i menjar i de contacte social, se’ls limita el moviment, se’ls colpeja quan es rebel·len i per dominar-los s’utilitzen ganxos metàl·lics per colpejar el cap i orelles. Et deixem un vídeo perquè ho vegis (avís: és dur).

ENCANTADORS DE SERPS

En països com l’Índia i el Marroc no és estrany trobar a encantadors de serps. No ens enganyem: no és màgia, és maltractament.

turismo responsable, turismo animales, turismo sostenible, turismo, viaje sostenible, viaje animales, contacto naturaleza, turismo responsable animales, encantadores serpientes, serpientes
Els encantadors de serps no fan màgia, són còmplices del maltractament animal (Foto: Carlos Adampol Galindo, Creative Commons).

En primer lloc, hem de ser conscients de que la caça furtiva d’aquests animals són una causa important de la seva desaparició. De fet, cada “encantador” utilitza unes 7 serps a l’any. Les espècies més utilitzades són les cobres i escurçons bufadors, cornudes i del Magreb, totes elles molt verinoses.

A més, se’ls obliga a viure en caixes de fusta de 15 x 40 x 60 cm, en les que hi sol haver diferents espècies, de manera que la depredació, canibalisme o enverinament no són rars.

Per evitar mossegades, se’ls tallen els ullals, se’ls lliga la boca amb plàstic o, fins i tot, s’utilitza cola de manera que només puguin treure la llengua. També se’ls extirpen les glàndules del verí per evitar enverinaments.

Per què s’aixequen? El motiu és que els “encantadors” utilitzen flautes que s’assemblen a serps (als ulls de les serps, és clar) i realitzen moviments ondulants, de manera que responen amb intimidació.

GASTRONOMIA

Viatjar és sinònim de provar un altre tipus de gastronomia, és part de la gràcia de viatjar. Però quan aquests plats contenen animals en perill d’extinció o la preparació comporta patiment animal, hem de rebutjar-los.

turismo responsable, turismo animales, turismo sostenible, turismo, viaje sostenible, viaje animales, contacto naturaleza, turismo responsable animales, gastronomia respetuosa, sopa aleta tiburón, carne ballena, carne animales salvajes
Alguns plats de la gastronomia asiàtica es creu que tenen propietats “màgiques”, res més lluny de la realitat (Foto: autor desconegut, Creative Commons).

Aquí només ens centrarem en alguns plats a evitar, però la llista és llarga:

  • Sopa d’aleta de tauró (països asiàtics): per cuinar-només s’utilitzen les aletes dels taurons, de manera que se’ls tallen estant vius i la resta del cos es torna amb vida al mar, de manera que el seu destí és sofriment fins arribar al més profund.
  • Ous de tortuga (Àsia i El Carib): les tortugues es reprodueixen molt lentament, així que agafar els seus ous posa en perill la seva supervivència.
  • Carn de balena (Islàndia, Japó i Corea): no només amenaça la seva supervivència, sinó que a més posa en perill la salut humana (conté molts contaminants).
  • Carn d’animals salvatges (Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina): el comerç de carn de mico, d’ós formiguer o de trompa d’elefant és el motiu principal de la seva desaparició.

Quin és el teu proper viatge? Tens prevista alguna activitat de contacte amb la natura i els animals? Què faràs perquè aquesta interacció no comprometi el seu benestar i supervivència? Deixa’ns els teus comentaris!

Foto de portada: pixnio.com

Per què els peresosos son tan lents?

D’aspecte simpàtic, els mandrosos criden l’atenció per ser els mamífers més lents del món, tenir pèl verd i unes urpes dignes de pel·lícula de terror. T’atreveixes a descobrir més?

QUI SÓN ELS PERESOSOS?

Els peresosos són animals de costums arborícoles (habiten les selves humides de Centre i Sudamèrica) i és per això que el podríem confondre amb un primat . En realitat pertanyen a un grup molt diferent, dins el mateix ordre en què s’inclouen els óssos formiguers i tamàndues (Ordre Pilosa). Són també parents (encara que una mica més llunyans) dels armadillos. Actualment les sis espècies existents es classifiquen en peresosos de dos dits i peresosos de tres dits, encara que es coneixen moltes espècies extintes (algunes d’elles gegants).

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus). Foto: Stefan Laube

Tenen les potes amb urpes amb forma de ganxo que els permeten penjar-se perfectament de les branques. Fins i tot els mantenen agafats si s’adormen penjats. Però per terra s’arrosseguen amb poca traça amb les urpes de les potes davanteres, que són més fortes. El peresós de tres dits, a més, és un bon nedador.

A diferència d’óssos formiguers i tamàndues, tenen la cara arrodonida i no presenten dents davanteres. Les dents del darrere funcionen com uns trituradors i creixen contínuament.

Són d’hàbits solitaris.

Peresós de dos dits(Choloepus hoffmanni). Foto: Masteraah

CAMUFLATGE GAIREBÉ PERFECTE

Els peresosos es caracteritzen per tenir un gruix i aspre pelatge, de colors que van del marró grisenc al marró fosc, negre i fins i tot blanquinós. Aquest color, sumat a la lentitud dels seus moviments els permet passar desapercebuts. En cas de perill, es queden quiets i si són descoberts pels seus depredadors donen un cop fort amb les seves grans urpes.

Malgrat tot, el pelatge dels peresosos pot presentar un color verdós, a causa de les algues que creixen entre els pèls. El pelatge extern també és llar d’animals com paparres, àcars, escarabats i fins i tot arnes.

green sloth, peresós verd
Peresós en el que s’observa el canvi de cpñpr deñ pelatge a verd, degut a les algues que creixen sobre seu. Foto: desconegut.

REPRODUCCIÓ

Després de l’aparellament, la gestació del peresós dura 5-6 mesos. Neix una sola cria, que es penja de l’abdomen de la seva mare gràcies a les seves urpes ben formades. Mamarà durant un mes, després del qual romandrà agafat a la mare per aprendre els patrons d’alimentació.

Peresós amb la seva cria. Foto: John Martin

QUÈ MENGEN?

A diferència dels seus parents, que s’alimenten principalment d’insectes com formigues o tèrmits, els peresosos són folívors o filòfags, és a dir, s’alimenten de fulles, brots i puntes dels arbres (especialment de la Cecropia). Algunes espècies complementen la seva dieta amb insectes i les algues del seu pelatge.

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus) menjant. Foto: Christian Mehlführer

Es desplacen molt lentament pels arbres amb les seves urpes en forma de ganxo mentre s’alimenten. Viure en els arbres també els resulta una bona estratègia per evitar als seus depredadors (anacondes, àguiles harpies, pumes i jaguars, humans …).

A més d’aquesta lentitud, els seus músculs són petits i febles per la grandària del seu cos (tenen un 30% menys de massa muscular que altres mamífers de la seva grandària). El seu metabolisme també és extremadament lent comparat amb el d’altres mamífers, tant és així que la seva temperatura corporal és baixa (uns 30 ºC). Els peresosos de tres dits tenen el metabolisme més lent de tots els mamífers. i els de dos dits ocupen el tercer lloc, per darrere de l’ós panda.

PER QUÈ SÓN TAN LENTS?

Observa en aquest vídeo els lents moviments del peresós:

Els peresosos són tan lents que trigarien cinc minuts en creuar un carrer d’amplada estàndard. A causa de que la seva alimentació és gairebé exclusivament folívora, l’energia que obtenen de les fulles és molt escassa. Les fulles amb prou feines tenen energia i la poca que tenen, és molt difícil d’extreure. Com tots sabem, la mateixa quantitat de carn aportaria més energia . Altres animals herbívors suplementen la seva dieta vegetal amb fruita seca o fruita, que donen una aportació extra d’energia, però el mandrós no ho fa.

Per contrarestar aquest inconvenient, els mandrosos presenten dues adaptacions principals:

  • Estómac molt gran (un terç del seu cos) amb diverses cambres per extreure el màxim d’energia de les fulles. Això comporta digestions de cinc o set dies, fins i tot setmanes.
  • Utilització mínima de l’energia, que es tradueix en no moure’s molt i en utilitzar poca energia per al manteniment de la seva temperatura corporal. Per alimentar-se sense consumir molta energia, viuen gairebé permanentment en els arbres i només baixen a terra un cop a la setmana, per defecar o canviar d’arbre si no poden moure’s per les branques a l’arbre del costat. La major part del seu temps el fan servir per menjar, descansar o dormir.

IMPORTÀNCIA ECOLÒGICA

Els mandrosos són grans dispersadors de llavors i fertilitzen el terra amb els seus excrements.

Com s’ha comentat abans, en el pelatge dels mandrosos viuen algues i arnes, entre d’altres éssers vius. La relació simbiòtica que estableixen és fascinant. Els peresosos només baixen dels arbres un cop a la setmana per defecar. En aquest moment, les arnes dipositen els seus ous en la femta del peresós; les larves d’arna que surtin d’ells s’alimentaran de la femta. Un cop adultes, les arnes volen cap al pelatge del peresós, on viuran i s’aparellaran. Les arnes mortes seran descompostespels fongs que viuen al pelatge i les transformaran en amoni, fosfats i nitrats que ajudaran a créixer a les algues. Segons es creu, el mandrós complementa la seva dieta amb aquestes algues, riques en biolípids i altres nutrients.

sloth moth, polilla perezoso, papallona peresós
Relació simbiòtica de mandrosos, algues, fongs i arnes (clic per ampliar). Font: veure imatge

A més, les espècies de micro i macroorganismes que viuen al seu pelatge tenen tenen substàncies contra bacteris, cèl·lules canceroses i paràsits com Plasmodium, responsable de la malària i Trypanosoma, responsable del mal de Chagas.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

De les sis espècies conegudes, segons la Llista Vermella de la IUCN els peresosos de tres dits Bradypus pygmaeus i Bradypus torquatus es troben en “perill crític” d’extinció i “vulnerable” respectivament. La resta estan en “preocupació menor”. Com sol ser habitual, la destrucció de l’hàbitat és la principal amenaça a la qual s’enfronten els peresosos actualment. A causa de la seva lentitud, són afectats ràpidament per la destrucció dels boscos que comporta l’avanç urbà o són atropellats quan intenten creuar les carreteres.

green sloth, perezoso verde, peresós cerd, carretera, road, crossing, cruzando
Peresós creuant una carretera. Foto: Ian D. Keating

Tot que són totalment inofensius, algunes persones també els agredeixen o maten pensant que són perillosos.

Desgraciadament, la seva cara simpàtica i aspecte dòcil ha fet que algunes persones els tinguin com a mascotes. Mai ens cansarem de dir-ho: els animals salvatges no són mascotes. Fora del seu hàbitat no es poden cobrir les seves necessitats físiques, nutricionals ni psicològiques. A més, la seva extracció de la natura és traumàtica (solen matar la mare per capturar les cries) i el transport i emmagatzematge es donen en condicions insalubres.

Peresós engabiat. Foto: desconegut

La protecció del seu hàbitat i lleis a favor dels peresosos són les accions de conservació prioritàries, a més de l’existència de centres de rescat de peresosos ferits o orfes.

Cria de peresós rescatada. Foto: Becca Field

QUÈ POTS FER TU?

L’educació és el pilar més important per començar a respectar la natura. Informa a les persones del teu voltant de les característiques úniques d’aquests animals, explica que no són perillosos per evitar agressions cap a ells i fes-los comprendre el patiment que els suposa viure tancats com a mascotes. Si vius en una zona on hi ha peresosos, truca a les autoritats si veus algun en perill, intentant creuar la carretera, per exemple.

Si vols aprofundir en el tema , pots visitar la lliçó TED-Ed sobre els peresosos, en la qual està inspirat aquest article.mireia querol rovira

Foto de portada: Getty

La realitat de les mutacions

Recordeu les tortugues ninja? En Leonardo, Raphael, Michelangelo i Donatello eren quatre tortugues que van patir una mutació al ser banyades amb un líquid radioactiu. Per sort o per desgràcia, una mutació no ens pot convertir en tortugues ninja, però sí que pot tenir altres efectes. A continuació us explico què són les mutacions.

QUÈ SÓN LES MUTACIONS?

El nostre cos és com una gran fàbrica en la que les nostres cèl·lules són els treballadors. Aquestes, gràcies a la seva maquinària interna, fan que la fàbrica segueixi endavant amb els menors problemes possibles. El funcionament constant de les nostres cèl·lules les 24 hores del dia durant els 365 dies de l’any, provoca que, a vegades, es produeixin errors en la seva maquinària. Això genera imperfeccions en el codi genètic, les quals generalment passen desapercebudes. Sí que és cert que les cèl·lules fan tot el possible per arreglar els errors produïts, però a vegades són inevitables i condueixen a la generació de malalties o, inclús, a la mort de la cèl·lula si aquesta es veu desbordada i no pot superar les adversitats.

Així doncs, les mutacions són aquests petits errors, és a dir, canvis estables i heretables que alteren la seqüència de l’ADN. Aquest fet fa que s’introdueixin noves variants gèniques a la població, generant diversitat genètica.

Generalment, les mutacions acostumen a ser eliminades, però ocasionalment algunes poden tenir èxit i escapar-se dels mecanismes de reparació de l’ADN de les nostres cèl·lules. No obstant, només es mantenen estables i heretables en l’ADN si afecten a un tipus de cèl·lules, les cèl·lules germinals.

Els organismes que ens reproduïm sexualment tenim dos tipus de cèl·lules: germinals i somàtiques. Mentre que les primeres transmeten la informació genètica de pares a fills, les cèl·lules somàtiques formen el cos de l’organisme. Degut a que la informació de les cèl·lules germinals, que són les que donen lloc a gàmetes (espermatozoides i oòcits) passa de generació en generació, aquestes han d’estar protegides contra els diferents canvis genètics per poder salvaguardar cada individu.

Degut a que la majoria de les mutacions són perjudicials, cap espècie pot permetre que s’acumulin mutacions en gran número en les seves cèl·lules germinals. És per això que no totes les mutacions queden fixades a la població, sinó que moltes d’aquestes variants solen ser eliminades. Ocasionalment algunes sí que es poden incorporar a tots els individus de l’espècie.

La taxa de mutació és la freqüència en la que es produeixen noves mutacions en un gen. Cada espècie té una taxa de mutació pròpia, modulada per la selecció natural. Això implica que cada espècie es pot enfrontar diferent als canvis produïts per l’ambient.

Les taxes de mutació espontànies són molt baixes, de l’ordre de 10-5-10-6 per gen i generació. D’aquesta manera, les mutacions no produeixen canvis ràpids en la població.

EL PAPER DE LA SELECCIÓ NATURAL

Canvis de nucleòtids en les cèl·lules somàtiques poden donar lloc a cèl·lules variants o mutants, algunes de les quals, a través a de la selecció natural, aconsegueixen ser més avantatjoses respecte a les seves companyes i proliferen molt ràpid. Com a resultat, en el cas extrem, es produeix el càncer, és a dir, una proliferació cel·lular descontrolada. Algunes de les cèl·lules del cos comencen a dividir-se sense aturar-se i es disseminen als teixits del voltant, procés conegut com a metàstasi.

Però la millor manera d’entendre el paper de la selecció natural de la qual en parlava el naturista Charles Darwin és amb l’exemple de les papallones del bedoll (Biston betularia). A Anglaterra habiten dos tipus de papallones, les de color gris clar i les de color gris fosc (Figura 1). Les primeres acostumaven a ser les més comuns, però entre els anys 1848 i 1898 es van invertir els papers i les papallones de color gris es van imposar.

biston
Figura 1. Papallones del bedoll (Biston betularia) de color gris clar i gris fosc (Font: TorruBlog)

Aquest canvi es va produir al mateix temps que les ciutats es van tornar més industrials, en les quals el carbó es va convertir en el combustible principal per a les plantes elèctriques. El sutge d’aquesta roca va tenyir de gris fosc el cel, el sòl i els edificis de les ciutats. També es van veure afectats els troncs dels arbres, on es camuflaven les papallones del bedoll.

La conseqüència d’aquest fet va ser que les papallones de color gris clar no podien amagar-se dels seus depredadors, en canvi, les que eren de color gris fosc van trobar una sortida amb èxit camuflant-se bé en els troncs pintats. Amb el canvi de color del seu amagatall tenien més oportunitats de sobreviure i reproduir-se (Vídeo 1).

Vídeo 1. Papallones del bedoll i la industrialització (en anglès) (Font: YouTube)

Aquest és un exemple clar de com els canvis en l’entorn influeixen en la variabilitat de les freqüències gèniques, que varien en resposta a nous factors en el medi ambient.

TIPUS DE MUTACIONS

No existeix un sol tipus de mutació, sinó que hi ha varis tipus de mutacions que poden afecta la seqüència d’ADN i conseqüentment el codi genètic. No obstant, no totes les mutacions tenen el mateix efecte.

Les mutacions acostumen a classificar-se per nivells mutacionals. Aquests nivells es basen en la quantitat de material hereditari afectat per la mutació i van pujant de rang segons el número de gens implicats. Si la mutació només afecta a un gen parlem de mutació gènica, mentre que si afecta a un segment cromosòmic que inclou varis gens ens referim a mutació cromosòmica. Quan la mutació afecta al genoma, afectant a cromosomes complets per excés o per defecte, ens referim a mutació genòmica.

Un exemple de mutació puntual el trobem en la fibrosi quística, una malaltia genètica hereditària que produeix una alteració en la secreció de mucositats, afectant al sistema respiratori i digestiu. Una mutació puntual afecta el gen que codifica per a la proteïna CFTR. Les persones afectades reben de tots dos progenitors el gen defectuós que, al no tenir cap còpia del gen bona, la proteïna no serà funcional. El resultat és que les secrecions produïdes per l’organisme humà són més espesses del que és habitual, produint una acumulació en les vies respiratòries.

REFERÈNCIES

  • Ramos, M. et al. El código genético, el secreto de la vida (2017) RBA Libros
  • Alberts, B. et al. Biología molecular de la célula (2010). Editorial Omega, 5a edición
  • Cooper, G.M., Hausman R.E. La Célula (2009). Editorial Marbán, 5a edición
  • Bioinformática UAB
  • Webs UCM
  • Foto portada: Cine Premiere

MireiaRamos-catala2

Com es comuniquen els cetacis?

No podem imaginar les nostres vides sense comunicació, però no som la única espècie animal que utilitza la comunicació com una forma d’intercanviar informació. En aquesta publicació, explicarem com és la comunicació dels cetacis. 

COM ES COMUNIQUEN ELS CETACIS?

Donat que hi ha espècies altament socials entre els cetacis, és essencial comprendre el paper que exerceix la comunicació en la regulació de les interaccions socials en ells. Quan pensem en la comunicació, generalment solem associar-la amb la comunicació acústica, i, de fet, aquesta és la forma principal per als cetacis; però n’existeixen d’altres tipus, com la comunicació química, visual o tàctil.

LA COMUNICACIÓ ACÚSTICA: LA MÉS IMPORTANT

La comunicació acústica és la forma més important de comunicació en els cetacis i la raó és que la transmissió del so a l’aigua és molt ràpida. Inclou tant la vocal com la no vocal. En algunes espècies pot ser molt complexA, ja que alguns d’ells tenen dialectes.

A causa de que els cetacis depenen del so, algunes activitats com les prospeccions sísmiques poden interferir en el seu comportament i amenaçar la seva supervivència.

COMUNICACIÓ NO VOCAL

La comunicació no vocal consisteix en produir sons sense utilitzar l’aparell vocal, com l’ús d’aletes per colpejar la superfície de l’aigua, cops amb la mandíbula, cruixir les dents o emetre bombolles. Al colpejar amb la cua, els cetacis transmeten la presència d’una amenaça o angoixa.

El breaching és el comportament típic de la majoria dels cetacis en que salten vigorosament a l’aire. El so originat pot viatjar diversos quilòmetres i es creu que és un mecanisme d’espaiamient, per mantenir el contacte acústic o per informar sobre l’estimulació sexual, la ubicació d’aliment o una resposta a una molèstia o irritació. També pot ser una forma d’eliminar els paràsits i la pell morta. Fan falta més estudis per conèixer quin és el propòsit del breaching.

LA COMUNICACIÓ VOCAL EN CETACIS ÉS MOLT COMPLEXA

Considerant la comunicació vocal, els odontocets i misticets són molt diferents. Per aquest motiu, els explicarem per separat.

MISTICETS

El so de les balenes té una funció social, com ara mantenir el contacte quan es troben a llargues distàncies, avisos d’unió, avisos sexuals, salutacions, espaiament, amenaces i identificació individual. És probable que utilitzin el so com una forma de sincronitzar activitats biològiques o conductuals, com l’alimentació o la reproducció. Pots llegir més sobre la comunicació de les balenes aquí.

Els científics estan d’acord en què hi ha tres (més un) tipus de sons en els misticets:

  • Gemecs de baixa freqüència (1-30 segons, 20-200 Hz). Aquests sons poden ser tons purs, com en el cas dels rorquals comuns (Balaenoptera physalus) o sons complexos amb estructura harmònica. Aquests sons s’utilitzen en la comunicació a llarga distància. Per exemple, els gemecs a 20 Hz de les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) poden travessar la majoria dels obstacles i recórrer centenars de quilòmetres per arribar als seus congèneres per a la comunicació. S’ha suggerit que, sense obstacles, aquest tipus de sons pot viatjar de pol a pol. Sorprenent, oi? Pots escoltar la crida del rorqual comú aquí.
fin whale, rorqual comun, balaenoptera physalus, circe, whale communication, cetacean communication, comunicacion ballenas, comunicacion cetaceos
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe).
  • Thumps o knocks curts (< 1 segon, < 200Hz). Aquests sons són produïts per balenes franques (Eubalaena sp), balenes de Groenlandia (Balaena mysticetus), balenes grises (Eschrichtius robustus), rorquals comuns i rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata). Es relacionen aquests sons amb contextos socials i activitat. Aquí pots escoltar a una balena grisa.
  • Grinyols i xiulets (> 1kHz, <0.1 segons). Aquests sons són produïts per la majoria de les balenes.
  • Cançons de balenes de gep. Aquí pots escoltar algunes cançons de balenes de gep:

ODONTOCETS

Segons els científics, els sons dels odontocets poden dividir-se en dues categories:

  • Sons polsats. Tots els cetacis dentats produeixen aquest tipus de sons i es poden utilitzar per a la ecolocalització (la producció d’ones de so d’alta freqüència i la recepció d’ecos per localitzar objectes i investigar l’entorn) o la comunicació.

echolocation, dolphin, ecolocalizacion, delfines, comunicacion odontocetos, odontocete communicationEcolocalització en dofins.

Es poden subdividir en dues categories:

  • Trens de polsos o clics. Els trens de clics consisteixen en seqüències de polsos acústics (50 μs, 5-150kHz) repetits al llarg del temps. Estan relacionats amb l’ecolocalització. Les espècies poden tenir una composició espectral àmplia, com en els dofins mulars (Tursiops truncatus), o tenir una composició de banda estreta, com en els narvals (Monodon monoceros). En aquest tipus de so polsat, els animals produeixen de 1-2 a centenars de clics per segon. Pots escoltar els clics del dofí mular aquí.
  • Polsos explosius (20-100 kHz). Aquests trens de polsos d’alta velocitat de repetició consisteixen en produir un pols cada menys de 5 μsegons, que els humans escolten com un so continu. Tenen funcions comunicatives i socials. En aquest vídeo, pots escoltar aquests sons en una trobada agressiva entre dofins:

  • Sons tonals de banda estreta (xiulets) (5-85kHz). Es creu que els xiulets es produeixen només amb finalitats comunicatives i no tots els odontocets els produeixen. Com que són sons de baixa freqüència, aquests sons poden viatjar distàncies més llargues que els sons polsats. Algunes espècies, com els dofins mulars, poden produir xiulets i clics al mateix temps, el que permet mantenir la comunicació i la coordinació durant la recerca d’aliments per ecolocalització. Fins i tot en algunes espècies, com els dofins mulars, hi ha xiulets signatura; és a dir, un xiulet tan distintiu que serveix per identificar l’animal, com si fos el seu nom. Vols saber més sobre els xiulets signatura? Mira el vídeo:

COMUNICACIÓ QUÍMICA EN CETACIS

La comunicació química inclou l’olfacte i el sabor. Tot i que és important en els mamífers terrestres, en els mamífers marins és limitat.

El sistema olfactori en els cetacis és gairebé inexistent, ja que no hi ha nervis, bulbs i tractes olfactius en odontocets adults i es redueixen en gran mesura en els misticets adults. A més, tots els cetacis tanquen els seus espiracles sota l’aigua.

D’altra banda, el gust és més important. Per exemple, els dofins mulars tenen la capacitat de discriminar solucions agres, dolces, amargues i salades. No obstant això, són menys sensibles a les diferents concentracions de sal, el que és una adaptació al medi marí.

delfin mular tursiops truncatus comunicacion cetaceos
Els dofins mulars (Tursiops truncatus) poden discriminar solucions agres, dolces, salades i amargues (Foto: NASA, Creative Commons).

Altres espècies, com les belugues (Delphinapterus leucas), alliberen feromones per alarmar als seus companys i, amb sang a l’aigua, escapen ràpidament o s’exciten desproporcionadament.

COMUNICACIÓ VISUAL

La visió sota l’aigua està limitada pels nivells de llum, la matèria orgànica i la profunditat. Els senyals visuals poden ser de diferents tipus, com les característiques dimòrfiques sexuals, les postures corporals i els patrons de coloració, que són simples; o més complexes com seqüències de comportaments, que indiquen un context, espècie, edat, sexe o condició reproductiva.

Per als cetacis, els senyals visuals són una alternativa a la comunicació acústica quan els animals són a prop. En el cas dels odontocets, les exhibicions visuals consisteixen en comportaments, coloració i trets morfològics.

Per exemple, els narvals mascles tenen llargs ullals en espiral i els mascles de diversos zifids tenen dents inferiors que sobresurten fora de la boca. En aquests casos, els quals no són els únics, es tracta de característiques sexualment dimòrfiques que poden tenir un paper important en la regulació de les relacions socials i l’aparellament.

narwhal, narval, monodon monoceros, comunicacion cetaceos
Els narvals mascles (Monodon monoceros) tenen ullals espirals que regulen les relacions socials i l’aparellament (Foto: NOAA).

Les espècies de dofins d’aigües clares mostren patrons de coloració en el cos, com taques, capes o ratlles longitudinals, com el dofí ratllat (Stenella coeruleoalba).

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Finalment, els gestos també són importants en els cetacis, com les exhibicions d’amenaça amb la mandíbula oberta, els salts aeris, el moviment de les aletes pectorals, els cops de cua i les postures en forma de S. La postura i els comportaments també poden informar sobre depredadors, preses o sincronitzar accions entre individus per coordinar el grup o per a la interacció social.

En aquest vídeo, pots veure un dofí mostrant un comportament d’amenaça amb la mandíbula oberta.

En aquest altre, una balena de gep fa cops de cua.

COMUNICACIÓ MITJANÇANT EL TACTE

Els cetacis poden utilitzar el nas, la cua, les aletes pectorals, l’aleta dorsal, els flancs, l’abdomen i tot el cos com a mitjà de comunicació en tocar a altres animals. Els senyals tàctils generalment s’usen juntament amb altres tipus. Aquest tipus de comunicació s’ha observat en tots els cetacis. El contacte corporal no només serveix com una via de comunicació, sinó que també pot servir per eliminar la pell morta.

Per exemple, les balenes grises de la Llacuna de San Ignasio (Mèxic) es freguen sota petites embarcacions i toleren les carícies dels turistes. Pots veure-ho aquí:

Els dofins tacats de l’Atlàntic (Stenella frontalis), els dofins mulars, les balenes de gep i les balenes franques de l’Atlàntic Nord (Eubalaena glacialis), entre d’altres, freguen suaument els seus cossos amb els seus congeneres i és comú entre mares i cries.

REFERÈNCIES

  • Berta, A; Sumich, JL & Kovacs, KM (2006). Marine mammals. Evolutionary biology. UK: Academic Press.
  • Dudzinkski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Ed.). Encyclopedia of Marine Mammals (260-269). Canada: Academic Press.
  • Foto de portada: Gregory “Slobirdr” Smith, Creative Commons.