Arxiu de la categoria: CONTINGUTS

Arbres, de Piotr Socha, un llibre per enamorar-se dels arbres

Tens un/a fill/a que li agrada la natura però no li agraden els llibres? Tens un/a fill/a que li agraden els llibres però no la natura? Aleshores Árboles, de Piotr Socha i Wojciech Grajkowski, de l’editorial MAEVA Young, és la combinació perfecta!

árboles, piotr socha, maeva, maeva young, libros infantiles, libros naturaleza

ARBRES, DE PIOTR SOCHA; UN LLIBRE PER ENAMORAR-SE DELS ARBRES

Pels amants de la natura i dels llibres, Árboles, de Piotr Socha i Wojciech Grajkowski, és la combinació ideal. Amb textos breus i fàcilment comprensibles, el llibre és una obra d’art per si mateix, amb il·lustracions que ajuden a comprendre el que s’està llegint. De fet, l’un sense l’altre no tindrien sentit.

Tot i que a vegades es fa una mica complicat localitzar la il·lustració del què estan explicant (el que pot també despertar encara més la curiositat), la majoria d’il·lustracions vénen acompanyades del nom del que es tracta (en altres casos són nombres que coincideixen amb el text), de manera que facilita encara més la comprensió del text.

A les 76 pàgines que conformen el llibre, un pot aprendre des de conceptes bàsics de botànica (com la distinció entre el què és un arbre i el que no, de les seves diferents parts, la seva propagació per l’espai…) i fins i tot de zoologia, fins als diferents usos que l’ésser humà li ha donat a la fusta al llarg de la història (com ara la construcció de vehicles, instruments o cases en els arbres).

árboles, piotr socha, maeva, maeva young, libros infantiles, libros naturaleza

árboles, piotr socha, maeva, maeva young, libros infantiles, libros naturaleza

El més interessant és que, pàgina a pàgina, el lector va aprenent algunes curiositats que mai abans n’haurà sentit a parlar. Sabies que a l’Índia hi ha un banià compost per 3.700 troncs la copa comú del qual té gairebé mig quilòmetre de diàmetre? Sabies que l’arbre més alt (115,6 m) és una sequoia vermella anomenada Kyperion que viu a Califòrnia? Sabies que l’arbre més vell és un trèmol Pando d’uns 80.000 anys?

árboles, piotr socha, maeva, maeva young, libros infantiles, libros naturaleza

El llibre, com no pot ser d’altra manera, no s’oblida de la simbologia associada als arbres i als boscos. Els arbres sagrats, les llegendes i les criatures fantàstiques del bosc també tenen el seu lloc en el llibre.

árboles, piotr socha, maeva, maeva young, libros infantiles, libros naturaleza

El llibre, pàgina a pàgina, t’ensenya a estimar els arbres i la vida que viu als boscos que formen. Les últimes pàgines, amb el títol “Arbres per als nostres fills”, posen el punt final al viatge pel món dels arbres. I no podria acabar d’una altra manera. El llibre, quan ja estàs fascinat per aquests éssers vegetals, fa una crida a la conservació dels boscos i la natura.

Les seves últimes paraules no podrien ser millors: “Necessitem fusta per a les cases dels nostres fills. Però els nostres fills necessiten també boscos que proporcionin fusta a les següents generacions, boscos que els sorprenguin amb la seva varietat de plantes i animals. Plantem, doncs, arbres i abans de tallar un arbre pensem-nos-ho dues vegades. els nostres fills mereixen gaudir dels boscos dels nostres avantpassats, boscos plens de sequoies mil·lenàries.”

Tot i que el llibre l’ha produït una editorial (MAEVA Young) amb un públic marcadament juvenil, al meu entendre és un llibre per a totes les edats. Mentre que els més petits de la casa que encara no saben llegir gaudiran de les magnífiques il·lustracions, els adults, que també es meravellaran amb les imatges, podran adquirir nous coneixements o curiositats que podran explicar als seus fills, nebots o néts. I qui sap si això despertarà la curiositat dels més petits!

Dit això, recomano encaridament que en totes les llars amb nens o amb adults amants dels llibres hi hagi un llibre com aquest perquè, com diu la mateixa editorial, ÁRBOLES, de Piotr Socha, és un llibre per als que estimen els llibres i jo diria també, és un llibre per als que estimen la natura.

Anuncis

Ebola: què en sabem?

8 de Maig del 2018. Repúlica Democrática del Congo. El Govern del país declara un nou brot d’ Ebola Virus després de la mort de 17 persones i 21 possibles afectats. Ja haviem sentit parlar d’aquest desconegut virus a l’any 2014 a la coneguda com a major epidemia del virus. Però, que en sabem d’ell? Passa i coneix de primera mà totes les dades virològiques que es coneixen sobre aquest interessant virus. 

 

EBOLA VIRUS

GENERALITATS

El virus de l’Ebola, que presenta una forma característica en forma de fil, pertany a la família dels Filoviridaes (juntament amb el virus del Marbug i el Cuevavirus). Es coneixen actualment cinc variants diferents: Bundibugyo (BDBV), Ebola Zaire (EBOV), Reston virus (RESTV que no presenta símptomes als humans), Sudan (SUDV) i Taïforest (TAFV).

Va ser descobert  l’any 1976 en dos brots diferents a Sudán Sud i República democràtica del Congo, afectant sobretot a petites comunitats i amb una mortalitat d’entre el 50-90%. A partir d’aquesta primera observació, s’han tingut constància una gran quantitat de brots explosius i temporals (és a dir, curts en el temps però de ràpida expansió) amb una mortalitat molt variada. Els brots s’han donat a Europa (Amb una letalitat del 0%), a Nord Amèrica (també amb una mortalitat del 0%) i sobretot a Àfrica (amb una mortalitat variada). Al gràfic següent podem observar els diferents brots que s’han registrat a Àfrica fins al 2014, on destaca el darrer brot enregistrat amb més de 25.000 afectats i 10.000 morts. Per poder observar correctament les dades, pitjau a sobre la imatge.

 

Representació gràfica dels brots d’Ebola a Àfrica des del seu descobriment. Imatge de SciDevNet.

Els coneixements sobre aquest virus eren escassos, però degut als grans efectes que ha provocat al llarg dels anys i la possibilitat de que s’utilitzi en un futur com a arma biològica, les iniciatives per descobrir noves característiques i possibles tractaments han proliferat de forma significativa. Doncs, que sabem actualment sobre el virus de l’Ebola?

CARACTERÍSTIQUES BIOLÒGIQUES

 

Com es poden observar a les diferents imatges microscòpiques, el virus de l’Ebola presenta una forma filamentosa que pot arribar fins a 14.000 nm de llarg i uns 80 nm aproximadament de diàmetre (consultau aquest article de microbiología bàsica per tenir un concepte més clar sobre la mida dels microorganismes). El virus presenta una ARN monocaternari negatiu de 19,1 kb que codifiquen per unes set proteïnes estructurals que conformen les diferents capes del virus.

Microfotografia del virus de l’Ebola. Imatge extreta de Health and Lifestyle.

ESTRUCTURA

L’ebola presenta un nucleoide de forma tubular i espiral  (d’aproximadament 20-30 nm de diàmetre) que es troba al centre i  rodejat per una càpside helicoidal ( d’uns 40-50 nm) que alhora es troba envoltada per una membrana espiculada (envolta viral).

 

Estructura bàsica del virus de l’Ebola. Modificació de PtoMontt.
NUCLEOIDE

El nucleoide està format per dues proteïnes concretes: NP (nucleoproteïna estructural) i L (una ARN polimerasa). La primera d’elles conforma l’estructura del nucleoide i trobem 11 proteïnes per cada gir de l’hèlix (és la que s’uneix al ARN). Per altra banda, la proteïna L al ser una ARNpolimerasa s’encarrega de sintetitzar ARN positius per la replicació del virus dins la cèl·lula de l’hostatger.

Esquema de l’estructura detallada del virus de l’Ebola. Modificat de Visual Science.
CÀPSIDE

La càpside helicoidal és la capa que conté major nombre de proteïnes. Conté la proteïna P (funció desconeguda), la proteïna VP30 (que s’encarrega de desplegar l’ARN dins l’hostatger, factor de transcripció); la VP35 ( que juntament amb l’anterior es tracta d’un factor de transcripció i un antagonista dels Interferons); la proteïna VP40 (que es troba en grans quantitats) i la VP24 (en menor quantitat) que es creu que s’encarreguen de les funcions estructurals per unir la càpside amb el nucleoide. Per altra banda, aquesta VP40 forma tota una sèrie de dímers i es creu que dins la cèl·lula de l’hostatger forma estructures circulars, la funció de les quals encara és desconeguda. La VP24 es creu que també pot tenir funcions com interferó o un cofactor de la polimerasa.

ENVOLTA VIRAL

La membrana que conforma l’envolta viral està formada per la glicoproteïna viral que forma trímers amb una part transmembrana i una extracel·lular. Aquesta es troba envoltada per proteïnes, lípids, factors d’histocompatibilitat i receptors de membrana que obté de la membrana cel·lular de l’hostatger, és a dir, són d’origen no viral.

Representació de l’estructura de la membrana viral. Mostra una unitat de glicoproteïna viral. Imatge: Visual Science.

Als esquemes emprats per la visualització de l’estructura del virus de l’Ebola, les estructures de color grisenc corresponen a aquelles que són d’origen no viral (es a dir, que les agafa un cop ha sortit de la cèl·lula de l’hostatger) i les vermelles són les proteïnes i estructures víriques.

 

CICLE DEL VIRUS

CICLE ECOLÒGIC

 

El virus de l’Ebola és un virus d’origen africà i es creu que el seu reservori natural són els ratpenats frugívors de la Família Pteropodidae. Aquests poden infectar accidentalment altres mamífers, com ara simis no humans. Aquests són els que més pateixen la malaltia produïda pel virus de l’Ebola, però també poden infectar als humans de forma accidental o perquè aquests darrers s’alimentin de carn i cervells de simis infectats. Entre humans, la transmissió del virus es realitza mitjançant el contacte amb fluids corporals com per exemple la sang, vòmits, excrements i també en certs casos molt greus, al semen, llet materna o orina. No es pot transmetre per l’aire, però si en microgotes de saliva llançades amb esternuts o mentre parlem.

Cicle de transmissió del virus Ebola. Imatge de la CDC.

 

CICLE INTRACEL·LULAR (PROCÉS D’INFECCIÓ)

 

Un cop es troba dins l’humà, aquest virus s’uneix als receptors de membrana de les cèl·lules de l’endoteli capil·lar (sistema circulatori) o de determinades cèl·lules del sistema immunitari. S’ha observat que generalment s’uneix a receptors com l’HAVCR1 (TIM1) que inicia una senyalització cel·lular per activar el mecanisme de macropinocitosis (captació de material a l’espai extracel·lular per invaginació de la membrana cel·lular). Així doncs, la membrana de la cèl·lula recobreix el virus i l’introdueix cap al citoplasma. Dins l’endosoma, l’envolta viral és destruïda pels enzims lisolítics i el nucleoide es fusiona amb la membrana de l’endosoma i surt cap a l’exterior.

Un cop dins el citoplasma, la proteïna L comença a transcriure l’ARN viral i mitjançant els mecanismes de la cèl·lula de l’hostatger es sintetitzen les proteïnes virals i dins el nucli cel·lular es replica l’ARN viral. Aquest darrer surt del nucli mitjançant un transportador dependent d’actina i es dirigeix cap a la membrana cel·lular on es troba amb les proteïnes virals. Es fusiona amb la membrana i amb una part d’aquesta forma la seva envolta viral que recobrirà la càpside i el nucleoide.

Representació de les fases del procés d’infecció del virus de l’Ebola. Imatge de ViralZone.

 

HI HA ALGUN TRACTAMENT O VACUNA PER L’EBOLA?

 

Després del brot del 2014 es va posar a prova la vacuna preventiva anomenada VSV-EBOV. Aquesta és una vacuna recombinant formada per virus de l’estomatitis vesicular (VSV) modificada genèticament. Aquesta porta glucoproteïnes de l’Ebola i al entrar a l’hostatger provoca una resposta immunilògica. Així, el sistema immunitari estarà preparat per una possible infecció per Ebolavirus.

Per altra banda, al Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), es treballa amb cinc prototips de vacuna de l’Ebola, un dels quals es una gran millora de la VSV-EBOV, ja que a part de la glicoproteïna també es sintetitza una VP40. Així, la vacuna està composta amb un virus molt atenuat i molt semblant al virus de l’Ebola.

Un cop s’està infectat pel virus de l’Ebola, l’únic tractament viable actualment és la utilització d’anticossos monoclonals i antivirals.

·

L’Ebola no desapareixerà, per tant, tots els coneixements que es puguin adquirir sobre ell seran un gran avantatge per prevenir i poder arribar a curar aquestes infeccions. 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  • Centre pel control  i prevenció de malalties (CDC, en anglès)
  • MicroBio Blog.
  • Visual Science. Poster educatiusobre l’Ebola (Disponible aquí)
  • Imatge de portada: Janssen 

 

 

Com pots ajudar a la biodiversitat de les ciutats?

Els pobles i ciutats s’han anat tornant cada vegada més en llocs hostils per a la biodiversitat. Afortunadament, fa uns anys que hi ha un interès creixent per fer les ciutats més amigables per a la fauna i flora autòctones. Descobreix què pots fer tu per a la biodiversitat urbana!

COM POTS AJUDAR A LA BIODIVERSITAT DE LES CIUTATS?

Segons SEO BirdLife, el 10% de les espècies d’aus que viuen a Espanya viuen en entorns urbans. De fet, algunes d’elles, com el pardal, depenen de la presència humana. Tot i això, aquestes espècies estan en declivi.

També asseguren que les aus urbanes d’Espanya han sofert una disminució superior al 18% en els últims 20 anys. Per al cas de l’oreneta vulgar (Hirundo rustica), la pèrdua ascendeix fins al 44% dels seus individus.

promocionar biodiversidad urbana, biodiversidad urbana, golondrina común, hirundo rustica, biodiversidad ciudades, fauna ciudades
L’oreneta vulgar (Hirundo rustica) ha perdut el 44% de la seva població urbana (Foto: Ferran Pestaña, Creative Commons).

BENEFICIS DE LA BIODIVERSITAT URBANA PER L’ÉSSER HUMÀ

Que hi hagi biodiversitat a les ciutats és positiu per als éssers humans, més enllà de la funció ornamental, ja que aquesta ofereix un conjunt de serveis molt importants que milloren la nostra qualitat de vida. De fet, l’OMS recomana que a les ciutats hi hagi entre 10 i 15 m2 de superfície verda per cada habitant i que els habitants tinguin un espai verd a menys de 300 m de casa seva.

A més dels beneficis que la naturalesa té per a la salut i benestar humans, els espais verds esmorteeixen la temperatura (important per reduir l’efecte de les illes de calor), purifiquen l’aire i fixen el CO2. També és la responsable de la pol·linització de cultius i, en general, d’augmentar la resiliència de l’entorn.

health benefits of nature, promocionar biodiversidad urbana, biodiversidad urbana, golondrina común, hirundo rustica, biodiversidad ciudades, fauna ciudades
La natura té un efecte positiu per a la salut i benestar humà.

QUÈ HEM DE FER PER A LA BIODIVERSITAT URBANA?

A grans trets, per ajudar a la biodiversitat de les urbs, hem de:

  • Proporcionar suficient verd urbà a les ciutats i que estigui distribuït per tota la seva àrea.
  • Tenir espais verds urbans connectats entre ells i amb l’entorn natural.
  • Generar diversitat d’hàbitats.
  • No plantar espècies invasores.
  • No fer servir tractaments químics.
  • Si les zones verdes estan il·luminades, que no sigui molest per a la fauna.

Hem de tenir en consideració que, si tenim gats a casa, haurem de plantejar-nos si val la pena fer alguna de les actuacions que plantejarem, ja que els nostres amics felins són grans depredadors i, més que ajudar a la fauna, la podríem estar perjudicant.

PLANTA ARBRES, ARBUSTS I FLORS QUE AFAVOREIXIN LA BIODIVERSITAT

Evidentment, si plantem arbres o arbustos autòctons estarem afavorint la biodiversitat de la nostra ciutat. Si no complim aquest primer punt i plantem exòtiques invasores estarem posant en perill el futur de la nostra zona. De tota manera, a aquest fet cal sumar-li altres consideracions.

Els arbres o arbusts que produeixin fruits carnosos, com l’olivera (Olea europea), l’arboç (Arbutus unedo) o el llentiscle (Pistacia lentiscus), podran sustentar una part de la dieta d’alguns animals. L’olivera, a més, genera forats, que podran servir de niu per a algunes aus. Si busquem espècies que tinguin fruits a l’hivern, quan les condicions són més difícils a causa de la reducció de l’aliment, també serà de gran ajuda.

promocionar biodiversidad urbana, biodiversidad urbana, biodiversidad ciudades, fauna ciudades, madroño, arbutus unedo
Els arbres amb fruits carnosos propicien la presència d’aliment per a molts animals (Foto: Creative Commons).

Els arbres de fusta tova, com el pollancre (Populus), permetran que algunes aus, com el picot (Picus sharpei), facin forats en el seu tronc, el que propiciarà que a l’abandonar el niu es puguin instal·lar altres espècies. També podem deixar arbres morts secs en peu perquè el picot hi faci el seu niu.

Combinar arbres de fulla caduca i perenne permetrà que, al llarg de tot l’any, hi hagi algun refugi per a la fauna.

Pel que fa a les plantes, és molt recomanable plantar aromàtiques autòctones, aquestes atrauran gran quantitat d’insectes pol·linitzadors. A la zona mediterrània, pots optar pel romaní (Rosmarinus officinalis), l’espígol (Lavandula stoechas), la sajolida (Satureja montana), el timó o farigola (Thymus vulgaris), la sàlvia (Salvia officinalis), l’alfàbrega (Ocimum basilicum)…

promocionar biodiversidad urbana, biodiversidad urbana, biodiversidad ciudades, fauna ciudades, lavanda, lavandula stoechas, plantas aromáticas
Les plantes aromàtiques afavoriran la presencia de pol·linitzadors (Foto: Kurt Stüber, Creative Commons).

INSTAL·LA CAIXES NIU

Si a les ciutats (i a les zones naturals) hagués arbres vells, no caldria instal·lar caixes niu. El motiu és que els arbres vells tenen forats, en els quals fan el niu els carboners, les mallerengues, les òlibes, etc. Però no només pots instal·lar caixes niu per a aus, també les pots fer per a ratpenats, que són eficaços devoradors de mosquits.

promocionar biodiversidad urbana, biodiversidad urbana, biodiversidad ciudades, fauna ciudades, caja nido, herrerillo comun, Cyanistes caeruleus
Instal·lar caixes niu propiciarà la presència d’algunes aus, com la mallerenga blava (Cyanistes caeruleus) (Foto: Creative Commons)

D’altra banda, hi ha animals que utilitzen els edificis per criar, com el falcó pelegrí (Falco peregrinus), els xoriguers, el corb (Corvus corax), el falciot negre (Apus apus), el dragó comú (Tarentola mauritanica), etc.

En general, a la península Ibèrica hi ha unes 40 espècies d’aus i una dotzena de mamífers que poden utilitzar caixes niu per criar i descansar.

A la següent guia del Grup Ecologista Xoriguer i VOLCAM Voluntariado Ambiental trobaràs informació sobre com construir una caixa niu tu mateix/a i alguns altres consells. T’animes?

CONSTRUEIX UN HOTEL D’INSECTES O ALTRES ESTRUCTURES PER A LA FAUNA

Un hotel d’insectes és una construcció amb una estructura de fusta que està plena de materials diversos, com canya natural, pedres, teules, maons, pinyes, fusta perforada o palla, els quals serveixen de lloc d’amagatall, repòs i cria per a diverses espècies d’insectes.

Tot i que es poden comprar ja fets, nosaltres et recomanem que ho facis tu mateix amb una mica d’imaginació. Recull aquests materials i uns 6-7 palets de fusta i comença a construir una nova llar per a abelles solitàries (les solitàries no són agressives, a diferència de les colonials), marietes (es menjaran el pugó que tinguis al teu jardí o hort), crisopes, sírfids…

promocionar biodiversidad urbana, biodiversidad urbana, biodiversidad ciudades, fauna ciudades, hotel insectos, hotel insectos palets
Hotel d’insectes fet amb palets (Foto: autor desconocido)

La construcció d’espirals de pedra seca amb plantes aromàtiques també afavorirà la presència de fauna, sobretot de rèptils.

En un racó del teu jardí, pots deixar una pila de troncs en forma de piràmide. Veuràs que en un temps estarà colonitzada per molses, fongs, insectes xilòfags, sargantanes ibèriques (Podarcis hispanicus), dragons comuns…

TASQUES DE MANTENIMENT DE LA VEGETACIÓ

Tot això no té sentit sense un manteniment sostenible de la infraestructura verda. De què ens serveix plantar arbres amb fruits carnosos si després els podem en plena fructificació?

Aquí et donem alguns consells:

  • No podis en l’època en què els arbres estan en fruit, concentra aquestes tasques durant l’hivern.
  • Evita podar tots els arbres i arbusts el mateix any.
  • Disminueix el nombre de podes i demana que aquestes siguin menys dràstiques. Així hi haurà estructures que podran sustentar a nius de mida gran.
  • No retiris totes les fulles del sòl, ja que la fullaraca permet el desenvolupament de la fauna invertebrada i incorpora matèria orgànica al sòl.
  • No utilitzis pesticides ni fitosanitaris químics. En cas de tenir una plaga, utilitza sistemes de lluita biològica contra aquestes.

DEMANA A LA TEVA ADMINISTRACIÓ LOCAL QUE SE SUMI A LA PROMOCIÓ DE LA BIODIVERSITAT URBANA

Alguns d’aquests consells et seran fàcils d’implantar, altres ho seran menys. A més d’aplicar-los a casa teva, exigeix a la teva administració local que apliqui aquests principis. Entre tots farem uns pobles i ciutats més sostenibles en les que la biodiversitat també hi pugui viure!

A més dels punts ja comentats, les administracions locals poden fer algunes altres tasques que són de la seva competència:

  • Naturalitzar les làmines d’aigua. I si en lloc de tenir estanys amb l’aigua cristal·lina aprofitéssim aquests punts per afavorir la presència d’amfibis, rèptils i vegetació aquàtica?
  • Canviar les gespes per prats naturals. I si en lloc de tenir grans extensions de gespa verda, típics del nord d’Europa (on l’aigua és abundant), tinguéssim espais amb diferents espècies de flors autòctones que atraguessin a gran quantitat de pol·linitzadors i aus? Algunes aus, com el trist (Cisticola juncidis) o el bitxac comú (Saxicola rubicola), fan els nius enmig de prats.
  • Reduir les segues de les gespes (millor fer-les a finals d’hivern) i fer sega diferencial. I si en lloc de segar per complet la gespa ho féssim de forma irregular per permetre el creixement de vegetació espontània que atragués als invertebrats?
  • Plantar en els escocells dels arbres. I si en lloc de tenir escocells plens d’excrements de gos els tinguéssim plens de flors que atreguin els insectes que controlessin les plagues de l’arbre que hi ha plantat en ell?

L’Ajuntament de Barcelona ha elaborat una completa guia per aplicar bones pràctiques de jardineria per a conservar i millorar la biodiversitat.

T’hem animat a aplicar alguna de les mesures que presentem? Explica’ns què estàs fent tu per ajudar a la biodiversitat urbana als comentaris d’aquest article.

(Foto de portada: Kevin Cole, Creative Commons)

Els insectes senten a través de les antenes

Els insectes perceben el seu entorn a través de diferents òrgans; entre ells, les antenes. N’hi ha de diferents formes i mides, i cada grup en presenta uns determinats models (alguns amb formes realment sorprenents). Us convidem a conèixer el seu origen, funcions i diversitat a través d’aquest article.

L’origen de les antenes

Les antenes són apèndixs parells amb funció sensorial situats a la part anterior del cos dels artròpodes. A excepció dels quelicerats (aranyes, escorpins …) i dels proturs (grup dins dels hexàpodes no-insectes), tots els artròpodes, ja siguin crustacis, hexàpodes (diplurs, col·lèmbols i insectes), miriàpodes (centpeus, milpeus) i els extints trilòbits, presenten antenes en la seva fase adulta.

En els crustacis, les antenes apareixen en els dos primers segments del cap: un primer parell, conegudes com antenes primàries o antènules, i un segon parell més llargues conegudes com antenes secundàries o simplement antenes. En general, les antenes secundàries són birràmies (es divideixen en dues branques principals), encara que alguns grups de crustacis han patit modificacions i les tenen unirràmies (una sola branca) o reduïdes.

Tipus d’antenes en els crustacis. Imatge extreta de Wikipedia (link).

En canvi, la resta d’artròpodes tan sols presenta un parell d’antenes unirràmies. Els hexàpodes (com els insectes), els quals estarien emparentats amb els crustacis formant el grup dels pancrustacis segons recolzen diversos estudis moleculars, només haurien conservat el parell secundari d’antenes propi dels crustacis.

Segons alguns autors, les antenes són veritables apèndixs; és a dir, es formarien durant el desenvolupament embrionari a partir d’un segment corporal d’igual manera que les potes. Tanmateix, aquest segment situat al cap hauria evolucionat fins a quedar reduït i desplaçat, essent ara indetectable. A més a més, i d’igual forma que les potes, les antenes també poden regenerar-se.

Com senten els insectes a través de les antenes?

Què vol dir exactament aquest títol?

Microscòpicament parlant, les antenes estan cobertes de petits pèls anomenats sensil·les, les quals no tenen res a veure amb els pèl que cobreixen el cos dels mamífers atès que es componen de quitina (i no de queratina) d’igual manera que la resta del cos de l’insecte.

Imatge de dalt: antena sota microscopi electrònic. Imatge de baix: detall dels diferents tipus de sensil·les. Ambdues imatges extretes de cronodon.com.

Malgrat que a primer cop d’ull puguin semblar idèntiques, existeixen diferents tipus de sensil·les: les quimioreceptores presenten un canal al seu interior a través del qual capten molècules que es troben en suspensió (olor, gust, i fins i tot feromones), mentre que les mecanoreceptores són retràctils i s’enfonsen davant qualsevol contacte o fregament (xocar amb un obstacle, vent, etc.) o en canviar de posició respecte al terra (en aquest cas, reben el nom de propioceptors).

És a dir, els insectes assaboreixen, oloren, senten el tacte i es comuniquen en part a través de les antenes, fet que els permet obtenir informació sobre fonts d’aliment, potencials parelles (feromones), enemics, substàncies perilloses (per exemple, una planta tòxica), llocs on niar o rutes migratòries (com en el cas de la papallona monarca, la qual obté molta informació sobre la ruta a seguir a través de les antenes). Altres òrgans, com les potes, els palps i fins i tot de vegades l’ovopositor (òrgan per dipositar els ous), també contenen cèl·lules sensorials.

A l’interior i a la base d’aquestes sensilas, hi ha neurones sensorials que connecten amb el cervell; concretament, amb una part coneguda com deutocervell. En el cas de les sensil·les quimioreceptores, les molècules s’uneixen a uns receptors específics que envien senyals nerviosos a través d’aquestes neurones al centre cerebral encarregat de processar aquesta informació: el lòbul antenal. Aquest lòbul seria similar al bulb olfactori dels vertebrats.

Tipus d’antenes en els hexàpodes

A excepció dels proturs, que no presenten antenes, els diplurs, els col·lèmbols i els insectes (hexàpodes) tenen diferents tipus d’antenes. Aquestes es divideixen en dos grups:

  • Antenes de tipus segmentat: col·lèmbols i diplurs. Cada segment de l’antena presenta un joc muscular que el mou de forma independent.
  • Antenes de tipus anellat o flagel·lat: insectes. Únicament el primer segment situat a la base en unió amb el cap (l’escap) presenta musculatura pròpia, de manera que el moviment de tota l’antena depèn completament d’aquesta peça.

Parts de les antenes dels insectes

Els tres elements bàsics que formen les antenes dels insectes són:

Antena d’una vespa inquilina del gènere Synergus (Hymenoptera). Imatge de Irene Lobato.

1) Escap: segment basal que s’articula amb el cap i l’únic amb musculatura pròpia. L’espai al cap on s’articula l’escap rep el nom de torulus.

2) Pedicel: segon segment antenal després de l’escap. Aquest segment és de vital importància en els insectes atès que en el seu interior es localitza l’òrgan de Johnston, un conjunt de cèl·lules sensorials. Aquest òrgan és absent en els hexàpodes no-insectes (col·lèmbols, diplurs).

3) Flagel: conjunt de la resta de segments que formen l’antena, i que individualment reben el nom de flagelòmers. Aquests flagelòmers estan connectats per membranes que permeten el seu moviment tot i no tenir musculatura pròpia.

Mil i una formes d’antenes!

A partir d’aquest patró base (escap + pedicel + flagel), cada grup d’insectes ha desenvolupat una o més formes d’antenes en funció de la seva forma de vida:

  • Aristades

Antenes molt reduïdes en forma de sac i una aresta plomosa que neix del seu segment terminal.

Exemple: model molt estès entre les mosques (Diptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’una mosca de la família Sarcophagidae de JJ Harrison, CC 1.0.
  • Aserrades

Cada segment presenta un lateral angulós o punxegut que dóna a l’antena un aspecte de serra.

Exemple: alguns escarabats (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’un escarabat de la família Chrysomelidae de John Flannery, CC 2.0.
  • Capitades

Les antenes capitades s’eixamplen abruptament en el seu extrem.

Exemple: papallones (Lepidoptera), alguns escarabats (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; centre: imatge d’un escarabat de l’espècie Platysoma moluccanum de Udo Schmidt, CC 2.0; esquerra: papallona, domini públic.
  • Claviformes

A diferència de les anteriors, les antenes claviformes es fan progressivament més gruixudes en el seu extrem.

Exemple: arnes (Lepidoptera), escarabats enterradors (coleòpters carronyers de la família Silphidae).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; esquerra: escarabat de l’espècie Thanatophilus sinuatus (Silphidae) de Wim Rubers, CC 3.0.
  • Estilades

Similar a les antenes filiformes (veure més a baix), però amb la diferència que els segments terminals s’estrenyen sobtadament en forma de fil, el qual pot alhora tenir setes (pèls) o no.

Exemple: mosques braquíceres (Diptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’un dípter braquícer de la família Asilidae de Opoterser, CC 3.0.
  • Filiformes

És la forma més simple d’antenes: allargades, primes i amb segments de mida i forma pràcticament idèntiques.

Exemple: paneroles (Blattodea), llagostes i grills (Orthoptera), escarabats longicornes (Cerambycidae, Coleoptera), xinxes (Heteroptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: panerola de l’espècie Periplaneta americana de Gary Alpert, CC 3.0.
  • Flabelades

D’aspecte similar a les antenes pectinades i a les lamelades (veure més endavant), però amb la diferència que les projeccions laterals dels segments són molt més fines i aplanades, amb un aspecte similar a un ventall de paper, i ocupen tota l’antena (no només els últims segments com en les lamelades). Els mascles presenten aquest tipus d’antenes per augmentar la superfície que capta feromones.

Exemple: escarabats (Coleoptera), vespes (Hymenoptera) i arnes (Lepidoptera).

Mascle de coleòpter del gènere Rhipicera. Imatge de Jean and Fred, CC 2.0.
  • Geniculades

Presenten una articulació, fet que dóna a l’antena un aspecte de genoll. El primer segment antenal (escap) sol estar abans de l’articulació, després de la qual vindrien la resta de segments que, en aquest cas, reben en conjunt el nom de funicle.

Exemple: algunes abelles i vespes, molt marcat en parasitoides (Hymenoptera), escarabats curculiònids (Curculionidae, Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’una vespa parasitoide de l’espècie Trissolcus mitsukurii, domini públic.
  • Lamelades

Els segments terminals s’allarguen cap a un dels laterals formant unes projeccions aplanades que encaixen les unes amb les altres, el que dóna a aquestes antenes un aspecte de ventall.

Exemple: escarabats de la família Scarabaeidae (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; imatge d’un coleòpter de la família Scarabeidae, domini públic.
  • Moniliformes

A diferència de les antenes filiformes, els segments antenals són més o menys rodons i de mida similar, el que dóna a l’antena un aspecte de collaret de perles.

Exemple: tèrmits (Isoptera), alguns escarabats (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’un tèrmit de Sanjay Acharya, CC 4.0.
  • Pectinades

Els segments són allargats en un lateral, fet que dóna a l’antena un aspecte de pinta.

Exemple: sínfits (Hymenoptera), vespes parasitoides (Hymenoptera), alguns escarabats (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatgen d’un coleòpter de la família Lycidae de John Flannery, CC 2.0.
  • Plomoses

Com el seu nom indica, aquestes antenes semblen plomes, doncs els segments presenten ramificacions fines. En augmentar la superfície antenal, augmenta la capacitat per detectar molècules en suspensió, com és el cas de les feromones.

Exemple: mascles de mosquit (Diptera) i d’arna (Lepidoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: mascle d’arna del gènere Polyphemus de Megan McCarty, CC 3.0.
  • Setiformes

Aquestes antenes tenen forma de setes, sent allargades i més estretes cap al seu extrem. Similars a les filiformes, però més fines.

Exemple: efemeròpters (Ephemeroptera), espiadimonis i cavallets del diable (Odonata).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’un espiadimoni, domini públic.

Pots llegir més sobre elles en aquest i aquest enllaç, o veure la galeria de fotografies d’antenes de John Flannery.

Imatge de portada de Jean and Fred, CC 2.0.

.         .         .

Si coneixes més tipus d’antenes o alguna curiositat sobre les seves funcions, no dubtis a deixar un comentari!

Quantes espècies viuen a la Terra?

El dia 22 de maig se celebra a nivell mundial el Dia Internacional de la Diversitat Biològica, o dit d’una altra manera, el de la Biodiversitat, per commemorar l’aprovació del Conveni de la Diversitat Biològica. Sabies que només coneixem el 15% de tota la biodiversitat del planeta? Descobreix més!

QUANTES ESPÈCIES VIUEN A LA TERRA?

Abans de respondre a aquesta pregunta, és important entendre el concepte de biodiversitat o diversitat biològica.

QUÈ ÉS LA BIODIVERSITAT?

La biodiversitat és el conjunt d’éssers vius sobre la Terra i els patrons naturals que conforma, és a dir, el conjunt de plantes, animals i microorganismes existents. Aquesta biodiversitat s’ha d’entendre dins de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes.

biodiversidad, especies, animales, plantas, seres vivos

EL CONVENI DE LA DIVERSITAT BIOLÒGICA

El Conveni de la Diversitat Biològica, que es va aprovar el 1992 i que compta amb la ratificació de 193 països fins ara, té tres objectius principals: la conservació de la diversitat biològica, la utilització sostenible dels seus components i la participació justa i equitativa en els beneficis que es derivin de la utilització dels recursos genètics, per tal de promoure mesures per a un futur sostenible.

Els governs dels països adherits es reuneixen cada dos anys per tal d’examinar el progrés, fixar les prioritats i adoptar plans de treball.

Segons el conveni, les espècies, els recursos genètics i els ecosistemes haurien d’usar-se en benefici de l’ésser humà, però sense que això suposi una reducció de la biodiversitat. A més s’aplica el principi de precaució, és a dir, que quan no hi hagi evidències científiques suficients per demostrar la reducció o pèrdua de biodiversitat no s’ha d’utilitzar com a motiu per ajornar l’adopció de mesures per fer-hi front. Així doncs, és un instrument que promou el desenvolupament sostenible.

ESPÈCIES DE LA TERRA

Fins a la data, s’han identificat i descrit un total de 1,3 milions d’espècies, però la veritat és que a la Terra n’hi viuen moltes més. El cens més precís, realitzat per la Universitat de Hawaii, calcula que al planeta hi viuen un total de 8,7 milions d’espècies.

Si prenem aquesta xifra com a bona, vol dir que hem descrit només el 15% de tots els organismes que viuen a la Terra. Per ser més precisos, ens queden el 86% de les espècies terrestres per descriure i el 91% de les marines.

Per posar un exemple del lluny que estem de conèixer totes les espècies, l’any passat es va identificar una nova espècie de primat: l’orangutan de Tapanuli (Pongo tapanuliensis), que viu a l’illa de Sumatra (Indonèsia).

biodiversidad, diversidad biológica, tapanuli organgutan, orangutan sumatra, especies
Només coneixem el 15% de totes les espècies de la Terra (Foto: National Geographic)

Malgrat aquestes xifres, el ball de números és important i les diferents investigacions realitzades donen valors diferents, arribant al punt que algunes apunten que hauria 100 milions d’espècies.

El que està clar és que ens queda molt camí per recórrer fins a tenir un catàleg complet d’espècies. El pitjor de tot és que moltes d’aquestes espècies sense identificar s’estan extingint abans que les descobrim.

CLASSIFICACIÓ I DISTRIBUCIÓ DE LES ESPÈCIES

Aquí no volem parlar de la manera com es classifiquen les espècies, com ja vam fer en aquest article sobre classificació i filogènia. Aquí volem veure com es distribueixen les espècies en els diferents grups d’éssers vius.

Si prenem el sistema de classificació de Margulis i Schwartz d’organització dels éssers vius en cinc regnes, segons Llorente-Bousquets, J i S. Ocegueda (2008), aquesta és la distribució de les espècies conegudes del planeta:

especies conocidas planeta tierra, biodiversidad, especies, planeta tierra
Distribució de les espècies conegudes del planeta Terra (Font pròpia)

El grup predominant és el dels animals, representant el 76% de totes les espècies conegudes. Dins dels animals, els artròpodes són el grup amb més espècies, amb prop de 1,2 milions d’espècies (sent 1 milió de les espècies insectes), el que representa el 86% del total d’animals coneguts. El nostre grup, el dels cordats, queda a anys llum d’aquesta xifra, ja que està format per unes 61.000 espècies (el 4% de les espècies), sent superat pel dels mol·luscs, amb unes 85.000 espècies.

artropodos, insectos, animales, biodiversidad, especies, planeta tierra
Els artròpodes són el grup més gran d’animals, amb més d’un milió d’espècies (Foto: Pixabay, Creative Commons).

Les plantes representen el 17% de les espècies estudiades, amb unes 292.000 espècies aproximadament. Aquestes inclouen diferents grans grups: les angiospermes (87% de les espècies), les gimnospermes (0,3%), les falgueres (4,3%) i els briòfits (9%).

QUÈ CAUSA L’EXTINCIÓ DE ESPÈCIES?

Les activitats humanes causen una disminució de les espècies a causa de que no s’apliquen sempre els principis de desenvolupament sostenible. Entre aquestes activitats cal destacar les següents:

  • Alteració i destrucció d’ecosistemes. La destrucció de la selva tropical és un exemple. En moltes zones tropicals, com el sud-est asiàtic, s’arrasa amb grans extensions de selva per plantar la palma, de la qual s’extreu el famós oli de palma. Això posa en perill una elevada quantitat d’espècies, entre les quals hi ha els orangutans. Evita els productes amb oli de palma per evitar aquesta situació! Un altre exemple és la fragmentació dels rius a causa de la construcció de grans preses, el que impedeix a peixos com el salmó, l’anguila o la llampresa a desplaçar-se lliurement entre els rius i el mar.
orangutan, aceite de palma, indonesia, sureste asiático, biodiversidad, amenazas biodiversidad
Orangutan (Pongo sp.) víctima de la desforestació per a la indústria de l’oli de palma (Foto: crèdit desconegut).
  • Pràctiques agrícoles. L’ús abusiu de pesticides està causant la mort massiva d’abelles, insectes essencials per a la pol·linització i, per tant, per a la provisió d’aliments. Com hem vist abans, l’agricultura necessita de terreny i, quan aquest no està disponible, se’n destrueixen grans extensions.
  • Caça i explotació d’animals. Fins no fa molts anys, es produïa la caça d’animals que es creien perjudicials per a les pastures, la caça o l’home, com és el cas del llop ibèric. El comerç d’espècies exòtiques, el col·leccionisme o la captura d’animals amb propietats suposadament curatives també estan amenaçant la biodiversitat.
lobo ibérico, biodiversidad, amenazas biodiversidad
Cadàvers de llops apareguts a Astúries (Diverses fonts).
  • Introducció d’espècies exòtiques. Quan una espècie és introduïda, voluntàriament o involuntàriament, a una zona d’on no és originària se l’anomena espècie exòtica. Aquestes competeixen per l’espai i recursos amb les autòctones, de manera que les espècies locals es veuen perjudicades. Si, a més, aquestes noves espècies desplacen a les locals llavors tenen un comportament invasor. A Hawaii, l’activitat humana i la introducció de noves espècies com la rata ha causat la desaparició del 90% de les espècies d’aus autòctones.
  • Canvi climàtic. El canvi climàtic és responsable de l’alteració dels hàbitats i de les condicions en què viuen les espècies. Causa blanquejament de coralls, expansió de les epidèmies, causa canvis en la migració de les espècies com les balenes, augmenta el nivell de la mar… i un llarg etcètera.
blanqueamiento corales, biodiversidad, amenazas biodiversidad, cambio climático, cambio global
Blanquejament a la Samoa Americana. La primera foto (abans) va ser feta al desembre de 2014 i la segona (després) al febrer de 2015  (Foto: XL Catlin Seaview Survey).
  • Turisme. Quan el turisme es porta a terme de forma no respectuosa amb la biodiversitat o superant la capacitat de càrrega de l’ecosistema, aquesta es pot veure afectada. La solució passa pel turisme sostenible.
  • Desconeixement. El desconeixement i ignorància són el pitjor enemic de la conservació. Per aquest motiu va néixer aquest blog, per conscienciar els seus lectors de l’important que és preservar la natura.

Ets un / a amant de la natura i la biodiversitat? Comparteix amb nosaltres les mesures que prens per no posar-la en perill!

Què passaria en un món sense abelles?

En els darrers anys, la idea d’un món sense abelles ha transcendit nombroses esferes socials; així, el que abans preocupava únicament els científics ha passat a ocupar un lloc de rellevància entre els temes d’actualitat. Tant és així, que a finals del 2017 la Unió Europea va decidir intervenir per tal d’evitar aquest tràgic desenllaç.

Per què seria problemàtic que desapareguessin les abelles? I quines mesures ha pres la Unió Europea envers aquesta problemàtica?

Sobre el DDT i Rachel Carson

L’ús de pesticides ha format part de les pràctiques agrícoles des de fa milers d’anys. Inicialment, era comú l’ús de substàncies orgàniques i inorgàniques sense adulterar, com els compostos de sulfurs, mercuri o arsènic. Tanmateix, la seva elevada toxicitat els va dur al desús. A mitjans del segle XX, concretament en la dècada de 1950, es disparà l’aplicació de pesticides sintètics, essent el DDT la màxima expressió de l’ús indiscriminat d’un insecticida fins a dia d’avui. Donada la seva acció generalista i la seva suposada baixa toxicitat directa en plantes i mamífers, es feia servir en tot tipus d’àmbits: per eliminar els insectes a la llar, fumigar jardins o controlar plagues agrícoles.

Adalt, portada d’un tríptic sobre el DDT publicat l’any 1947 pel Departament d’Agricultura dels EUA (font). A sota, nens en una piscina ruixats amb DDT com a estratègia per combatre la pòlio, la qual es creia que era trasmessa per un mosquit (font).

El DDT resultava molt efectiu envers insectes vectors de malalties mortals com la malària, la febre groga o el tifus, fet que el va convertir en un membre més de la família.

L’ús indiscriminat d’aquest i d’altres pesticides, però, va començar a generar problemes greus de salut en humans i en el medi ambient, ja que molts d’ells es bioacumulaven i contaminaven el sòl, les plantes i les seves llavors, i impactaven finalment a nivells superiors de les xarxes tròfiques (mamífers, aus, peixos, etc.). L’ús indiscriminat de pesticides i les seves terribles conseqüències van ser denunciats per Rachel Carson en la seva publicació “Silent Spring” (Primavera Silenciosa), distribuïda l’any 1962.

Silent Spring, de Rachel Carson (font).

Des de Carson als neonicotinoides

Des què Rachel Carson denunciés l’ús abusiu de pesticides, el món ha presenciat el naixement de noves substàncies per combatre les plagues agrícoles. Des d’aleshores, el rumb de les investigacions ha estat obtenir productes menys tòxics i més selectius per tal de minimitzar els impactes sobre la salut humana i ambiental. Podríem dir que ha estat un èxit?

Sí … i no. Si bé el seu ús va deixar de ser tan indiscriminat i s’apostava per l’ús de productes més selectius, encara hi havia alguns fronts oberts. Fronts que seguirien presents fins a l’actualitat.

Entre 1980 i 1990, les empreses Shell i Bayer van començar a treballar en la síntesi d’un nou assortit de pesticides per donar solució a les resistències que els insectes havien generat a certes substàncies emprades fins al moment: els neonicotinoides. Els neonicotinoides són una família d’insecticides amb una estructura molecular similar a la nicotina que actuen directament sobre el sistema nerviós central dels insectes, revolucionaris per la seva elevada especificitat sobre aquests organismes i la seva baixa toxicitat en mamífers i aus en comparació als seus predecessors més famosos (organoclorats, com el DDT, i carbamats). El neonicotinoide més usat a nivell mundial és l’imidacloprid, sent a més a més un dels pesticides més emprats actualment.

Tanmateix, més enllà de fer-se famosos per la seva efectivitat, els neonicotinoides van començar a aixecar polseguera per la seva suposada relació amb la desaparició de les abelles.

Com afecten aquests pesticides a les abelles?

Des de fa ja alguns anys (aprox. 2006 fins a l’actualitat) que els neonicotinoides es troben en el punt de mira dels científics en tractar-se d’uns dels principals sospitosos de la desaparició de les abelles. No obstant això, no ha estat fins a l’actualitat que s’ha  reconegut un fet que la comunitat científica portava denunciant des de fa anys: que els neonicotinoides causen un impacte major del que es creia.

Abelles mortes davant d’un rusc. Imatge de domini públic.

A diferència d’altres pesticides que romanen en la superfície de les plantes, diversos estudis afirmen que els neonicotinoides són assimilats pels seus teixits, acumulant-se en arrels, fulles, flors, pol·len i nèctar; d’altra banda, les llavors tractades amb aquests productes alliberen residus en forma de pols que es dispersen per l’aire i les plantes que deriven d’aquestes acumulen una major quantitat de pesticida (tal com comenta Nature en aquesta publicació). Això fa que les abelles (entre d’altres insectes pol·linitzadors) estiguin exposades a elevats nivells de residus, tant en els propis camps com en les zones circumdants on s’alimenten. Aquests mateixos estudis han revelat, encara que amb menys suport, que aquests productes poden arribar a persistir i acumular-se en el sòl, podent afectar futures generacions de cultius.

Els efectes negatius sobre les abelles que s’han associat als neonicotinoides són, entre altres:

  • Alteració del sistema immune, menor capacitat per sobreviure a l’hivern i menor capacitat reproductiva (tant individual como colonial), afectant especialment l’èxit reproductiu en abelles solitàries (segons aquest estudi recent publicat a Science).
  • Possible alteració sobre els hàbits i les rutes de cerca d’aliment (desorientació) tant en abelles solitàries com colonials, així com sobre la comunicació entre membres d’abelles colonials.
  • Efectes negatius potenciats per interacció amb altres pesticides.
  • Contribució al CCD (Colony Collapse Disorder). Aquest fenònem es caracteritza por la desaparició massiva de les abelles obreres d’una colònia, les quals deixen enrere la reina juntament amb aliment, les seves larves i algunes abelles que cuiden d’elles. Aquest fenòmen ha estat registrat nombrosos cops al llarg de la història, l’últim dels quals als EUA l’any 2006, quan una gran quantitat de colònies d’abelles de la mel (Apis mellifera) van començar a col·lapsar (fins el 2013, s’estima la pèrdua de fins a 10 milions de ruscs, quasi 2 cops més del que és considerat normal). El CCD és un fenòmen multifactorial, en el que l’acció dels pesticides només seria un de tants.

Als efectes negatius dels pesticides se li uneixen el canvi climàtic (canvis en els règims hídrics i de temperatura), menor quantitat d’aliment i els canvis en l’ús del sòl.

Què passaria si desapareguessin les abelles?

Les abelles colonials són les més famoses entre les abelles; tanmateix, només suposen un modest percentatge dins de la gran diversitat d’abelles conegudes, moltes de les quals són formes solitàries que construeixen nius en petites cavitats. La importància ecològica de les abelles solitàries és igual o més gran que la de les abelles de la mel i, no obstant això, l’efecte dels neonicotinoides sobre elles està molt poc estudiat. En conjunt, les abelles es troben entre els organismes pol·linitzadors més eficients.

Abella solitària entrant al seu seu niu. Imatge de domini público.

Segons aquest estudi realitzat en territori alemany i publicat en PLOS One a la fi del 2017, gran part de la diversitat i fins a un 75% de la biomassa d’insectes voladors (incloent nombrosos pol·linitzadors) hauria disminuït en les últimes tres dècades a causa de la interacció de nombrosos factors, valors que podrien extrapolar-se a nivell mundial.

Què passaria si les abelles, tant colonials com solitàries, desapareguessin?

  • Desaparició de cultius. La producció de molts cultius, como la d’arbres fruiters, fruits secs, espècies i alguns olis, depèn completament dels pol·linitzadors. Dins d’aquests, les abelles en serien els més importants.
  • Disminució de la diversitat i biomassa de plantes salvatges. Fins a un 80% de plantes salvatges depenen de la pol·linització per insectes per reproduir-se, com és el cas de moltes aromàtiques. La disminució de la superfície vegetal conduiria a greus problemes d’erosió i desertització.
  • Menor reciclatge de nutrients del sòl. Amb la desaparició de les plantes, el rentat i deposició de nutrients del sòl aniria a la baixa.
  • Menor control biològic de plagues. Algunes abelles solitàries són parasitoids d’altres abelles solitàries i d’altres grups d’insectes (enemics naturals); la seva absència podria disparar la recurrència de certes plagues.
  • Efectes negatius sobre nivells tròfics superiors. Possiblement, la desaparició de les abelles es traduiria en una disminució de la diversitat i biomassa d’algunes aus que inclouen les abelles dins la seva dieta. Això sense comptar amb el consegüents efectes en cadena dins les xarxes tròfiques.
  • Desaparició de productes derivats, com la mel o la cera.

La UE prohibeix l’ús de neonicotinoides

Donada aquesta situació, diferents governs han intentat limitar des de fa alguns anys l’ús de pesticides com a part de les accions per frenar el declivi de les poblacions d’abelles i les consegüents pèrdues econòmiques. Per posar alguns exemples, des de l’any 2006 la biomassa d’abelles de la mel ha disminuït un 40% als EUA, un 25% a Europa des de l’any 1985 i un 45% al ​​Regne Unit des de l’any 2010, segons dades publicades per Greenpeace.

Fins a l’actualitat, les mesures més restrictives simplement limitaven l’ús dels neonicotinoides en certes situacions o èpoques de l’any. Però a principis de 2018, la UE, després de l’elaboració d’un minuciós informe basat en més de 1.500 estudis científics realitzat per l’EFSA (Autoritat Europea de Seguretat Alimentària), va decidir prohibir definitivament l’ús dels tres neonicotinoides més usats en un període màxim de 6 mesos en tots els seus estats membres després de demostrar que afectaven a les abelles: imidacloprid, clotianidina i tiametoxam.

S’assoliran els objectius d’aquest informe? Caldrà esperar…

.           .           .

Tot i que lentament, la lluita contra l’ús abusiu dels pesticides va donant els seus fruits. Tanmateix, caldrà veure si el buit deixat per alguns productes és omplert per d’altres o si s’aposta per adoptar models agrícoles més amistosos amb el medi ambient.

Imatge de portada obtinguda de [link].

La insulina: punt a favor pels transgènics

Tot i els arguments i les posicions en contra dels transgènics, és innegable que la insulina és un gran èxit transgènic. És imprescindible en alguns tipus de diabetis; i des de que s’ha descobert, l’esperança de vida de les persones diabètiques ha augmentat més de 45 anys. Per això, és necessari que la coneguem en detall.

RECORDATORI DE L’ENGINYERIA GENÈTICA

L’enginyeria genètica permet clonar, és a dir, multiplicar fragments d’ADN i produir les proteïnes per les quals aquests gens codifiquen en organismes diferents als de l’origen. És a dir, si en un organisme hi ha una alteració o mutació d’un gen que impedeix que el codi genètic ho tradueixi a proteïnes, amb les tècniques de l’ADN recombinant s’obté un gen sense la mutació en un altre organisme. Així, és possible obtenir proteïnes d’interès en organismes diferents de l’original del qual s’extreu el gen, millorar cultius i animals, produir fàrmacs i obtenir proteïnes que utilitzen diferents indústries en els seus processos d’elaboració. En altres termes, amb l’enginyeria genètica s’obtenen els famosos transgènics.

Ofereixen moltes possibilitats en l’ús industrial dels microorganismes amb aplicacions que van des de la producció recombinant de fàrmacs terapèutics i vacunes fins a productes alimentaris i agrícoles. Però, a més, tenen un paper prometedor en la medicina i en la cura de malalties.

I és que la conseqüència d’obtenir un ADN recombinant, a partir d’aquest, és fabricar una nova proteïna, denominada proteïna recombinant. Exemple d’això és el cas de la insulina.

QUÈ ÉS LA INSULINA?

La insulina és una hormona produïda en el pàncrees i amb un paper important en el procés metabòlic. Insulina prové del llatí insulae, que significa illa. El seu nom es deu a que dins el pàncrees, la insulina es produeix en les illes de Langerhans. El pàncrees està relacionat amb el funcionament general de l’organisme. Es situa a l’abdomen i està rodejat per òrgans com el fetge, la melsa, l’estómac, l’intestí prim i la vesícula.

Gràcies a ella utilitzem l’energia dels aliments que entren al nostre cos. I això passa perquè permet que la glucosa ingressi en el nostre organisme. És així com ens proporciona l’energia necessària per les activitats que hem de realitzar, des de respirar fins a córrer (Vídeo 1).

Vídeo 1. La insulina, la glucosa i tu (vídeo en anglès amb subtítols en castellà) (Font: YouTube)

COM FUNCIONA LA INSULINA?

La insulina ajuda a la glucosa a entrar a les cèl·lules, com una clau que obre el pany de les portes de la cèl·lula perquè la glucosa, que és el sucre en sang, entri i sigui utilitzada com a energia (Figura 1). Si la glucosa no pot entrar perquè no hi ha la clau que obri la porta, com els passa a les persones que pateixen diabetis, s’acumula la glucosa en la sang. Una acumulació de sucre a la sang pot causar complicacions a llarg termini. Per això és important que les persones diabètiques s’injecten insulina.

7-768x768
Figura 1. Esquema del funcionament de la insulina en les cèl·lules (Font: Encuentra tu balance)

¿PER QUÈ INSULINA TRANSGÈNICA?

Primerament, s’utilitzava la insulina obtinguda d’animals com gossos, porcs o vaques. Però tot i que la insulina de porc era molt similar a la humana, no era idèntica i contenia algunes impureses. Aquest fet provocava rebuig i, en alguns casos, al·lèrgies. A més, al ser obtinguda del pàncrees dels porcs, per cada pàncrees només s’aconseguia insulina pel tractament de 3 dies (a més dels cost del manteniment de l’animal). El resultat era de baix rendiment i alts costos.

Però amb les insulines de l’ADN recombinant s’obté una major quantitat a un menor preu. Per aquest motiu, actualment, s’obté la insulina original d’humà de la enginyeria genètica, tot i que les insulines animals segueixen sent una alternativa perfectament acceptable.

Mitjançant l’enginyeria genètica s’ha aconseguit produir insulina a partir de la bactèria E. coli. Va ser al 1978 quan es va aconseguir obtenir la seqüència de la insulina i introduir-la a l’interior de la bactèria perquè aquesta produís insulina. És així com E. coli ha passat de ser una bactèria corrent a una fàbrica de producció d’insulina. La insulina s’extreu de la bactèria, es purifica i es comercialitza com a medicament.

Els avantatges de la insulina “humana”, obtinguda per enginyeria genètica, són el fàcil manteniment de les bactèries, una major quantitat de producció i amb menors costos. A més a més, la comptabilitat d’aquesta insulina és del 100%, no obstant poden haver reaccions degut a altres components.

A escala industrial, la producció de proteïnes recombinants engloba diferents etapes. Aquestes etapes són la fermentació, en què les bactèries són cultivades en medis de cultius nutritius; l’extracció per recuperar totes les proteïnes del seu interior, la purificació, que separa la proteïna recombinant de les altres proteïnes bacterianes; i finalment la formulació, on la proteïna recombinant és modificada per aconseguir una forma estable i estèril que pot administrar-se terapèuticament.

Cada una de les anteriors fases implica una manipulació molt curosa dels materials i un estricte control de qualitat per optimitzar l’extracció, la puresa, l’activitat i l’estabilitat del fàrmac. Aquest procés pot ser simple o més complex depenent del producte i del tipus de cèl·lula utilitzada. Tot i que la complexitat del procés augmentaria el cost final del producte, el valor no arribarà a sobrepassar el cost d’aïllar el compost des de la seva font original per arribar a quantitats medicinals, que és el que s’ha demostrat amb la insulina. És a dir, que produir insulina humana té un menor cost que obtenir la insulina de porcs.

L’enginyeria genètica permet que nombroses proteïnes potencialment terapèutiques puguin elaborar-se en grans quantitats. Actualment, existeixen més de 30 proteïnes aprovades pel seu ús clínic, a més de centenars de gens de proteïnes terapèutiques que s’han expressat a nivell de laboratori i que es segueixen fent estudis per demostrar la seva adequació clínica.

REFERÈNCIES

  • Ramos, M. et al. El código genético, el secreto de la vida (2017) RBA Libros
  • Alberts, B. et al. Biología molecular de la célula (2010). Editorial Omega, 5a edición
  • Cooper, G.M., Hausman R.E. La Célula (2009). Editorial Marbán, 5a edición
  • Naukas
  • Vix
  • Foto portada: UniversList

MireiaRamos-catala2