Així estem deixant el planeta: Informe Planeta Viu 2018 (WWF)

Tot i que la natura ens proporciona tot el que la nostra societat moderna necessita, la nostra relació amb ella és més aviat destructiva. Tot l’impacte que la nostra societat ha infligit sobre la Terra ha conduït a una nova era geològica, que els experts han batejat com a Antropocè. L’Informe Planeta Viu ens mostra com estem deixant el planeta. No t’ho perdis!

Aquesta no és la primera vegada que fem un resum de l’Informe Planeta Viu, realitzat per la WWF i que, amb aquesta última edició, compleix els 20 anys i compta amb la participació de més de 50 experts. Informes anteriors recalcaven el notable deteriorament dels sistemes naturals de la Terra: tant la naturalesa com la biodiversitat estan desapareixent a un ritme alarmant. A més, es calcula que a escala mundial la naturalesa proveeix serveis valorats en uns 110 bilions d’euros anuals.

QUÈ ESTÀ AMENAÇANT LA BIODIVERSITAT?

Segons un estudi recent, les principals amenaces per a la biodiversitat són dues: la sobreexplotació i l’agricultura. De fet, 3 de cada 4 espècies de plantes, amfibis, rèptils, aus i mamífers extingides des de l’any 1500 van desaparèixer a causa d’aquests dos motius. Això és a causa del gran creixement del consum a nivell mundial, que explica que l’empremta ecològica hagi augmentat un 190% en els últims 50 anys.

La sobreexplotació i l’agricultura són les principals amenaces de la biodiversitat (Foto: Ininsa, Creative Commons).

La demanda de productes derivats dels ecosistemes, vinculat a la seva menor capacitat de reposar-los, explica que només el 25% de la superfície terrestre estigui completament lliure d’impactes d’activitats humanes. Es preveu que aquesta fracció sigui només un 10% al 2050.

La degradació del sòl inclou la pèrdua de bosc, essent major la taxa de desforestació als boscos tropicals, que tenen els nivells més alts de biodiversitat. La degradació del sòl té impactes diversos sobre les espècies, la qualitat dels hàbitats i el funcionament dels ecosistemes:

• Pèrdua de biodiversitat.
• Alteració de les funcions biològiques de la biodiversitat.
• Alteració dels hàbitats i les funcions.
• Alteració de la riquesa i abundància de les espècies.

Les espècies invasores també són una amenaça comuna, la dispersió de les quals s’associa al comerç. La contaminació, les preses, els incendis i la mineria són pressions addicionals, a més del paper cada vegada més gran del canvi global.

ÍNDEX PLANETA VIU 2018

L’Índex Planeta Viu (IPV) és un indicador de l’estat de la biodiversitat global i de la salut del planeta. S’estableix calculant l’abundància mitjana d’unes 22.000 poblacions de més de 4.000 espècies diferents de peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers de tot el món.

L’IPV global mostra que la mida de les poblacions de vertebrats han disminuït un 60% en poc més de 40 anys (entre 1970 i 2014).

Les poblacions de vertebrats s’han reduït en un 60% en poc més de 40 anys (Foto: Marc Arenas Camps ©).

Si distribuïm les espècies analitzades per regnes biogeogràfics, com mostra la imatge inferior, podem observar diferències en el IPV. Les disminucions de les poblacions més pronunciades es produeixen en els tròpics. El regne Neotropical ha patit la disminució més dràstica: el 89% de pèrdua respecte l’any 1970. D’altra banda, en les Neàrtiques i Paleàrtiques les reduccions han estat molt inferiors: el 23 i 31% respectivament. Els altres dos regnes presenten disminucions intermèdies, encara que importants: a l’Àfrica tropical és del 56% i a l’Indo-Pacífic del 64%. En tots els regnes, la principal amenaça és la degradació i pèrdua d’hàbitats, però s’observen variacions.

Regnes biogeogràfiques de l’IPV (Imatge: Modificada de WWF).

A diferència dels últims informes, en els quals es separava l’índex segons si les poblacions eren terrestres, marines o d’aigua dolça, en aquesta edició només s’ha calculat l’IPV d’aigua dolça. Són aquests els ecosistemes més amenaçats ja que es veuen afectats per la modificació, fragmentació i destrucció dels hàbitats; les espècies invasores; la pesca excessiva; la contaminació; les pràctiques forestals; les malalties i el canvi climàtic. Analitzant 3.358 poblacions de 880 espècies diferents s’ha calculat que l’IPV de l’aigua dolça presenta una disminució del 83% des del 1970, veient-se especialment afectades les espècies dels regnes neotropical (94% de disminució), l’Indo-Pacífic (82%) i l’Àfrica tropical (75%).

APUNTAR MÉS ALT: REVERTIR LA CORBA DE PÈRDUA DE BIODIVERSITAT

Tot i els acords polítics per a la conservació i ús sostenible de la biodiversitat (Conveni de Diversitat Biològica, COP6, Metes d’Aichi…), les tendències mundials de la biodiversitat continuen disminuint.

Segons s’indica en l’Informe Planeta Viu, “entre avui i finals de 2020 es presenta una finestra d’oportunitat sense precedents per donar forma a una visió positiva per a la naturalesa i les persones”. Això es deu al fet que el Conveni de Diversitat Biològica està en procés d’establir noves metes i objectius per al futur, sumant els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Per al cas dels ODS, aquests fan referència a:

• ODS 14: Conservar i utilitzar en forma sostenible els oceans, els mars i els recursos marins per al desenvolupament sostenible.
• ODS 15: Efectuar una ordenació sostenible dels boscos, lluitar contra la desertificació, aturar i revertir la degradació de les terres i posar fre a la pèrdua de diversitat biològica.

A partir del 2020, els autors consideren que el que cal són metes atrevides i ben definides i un conjunt d’accions creïbles per restaurar l’abundància de la natura fins al 2050. Per aconseguir-ho, els autors recomanen seguir tres passos:

1. Especificar clarament l’objectiu de recuperació de la biodiversitat.
2. Desenvolupar un conjunt d’indicadors de progrés mesurables i rellevants.
3. Acordar un paquet d’accions que en conjunt aconsegueixin arribar al objetiu en el marc de temps requerit.

CONCLUSIÓ

Veient les dades de l’Informe Planeta Viu 2018, és evident que la naturalesa està en retrocés: hem perdut el 60% de les poblacions de vertebrats del planeta, malgrat les diferències entre les diferents àrees. A més, les polítiques ambientals no són suficients per frenar aquesta tendència. Així doncs, calen polítiques més ambicioses per frenar i recuperar la naturalesa del planeta en què vivim. Tenim l’obligació de viure amb la natura, no contra la natura. De no tenir uns hàbits més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, perdrem els beneficis que aquesta ens aporta i afectarà la nostra pròpia supervivència.

Pots llegir l’informe complet a WWF.

 

Guerra contra el plàstic

Que els plàstics causen problemes en els ecosistemes, la biodiversitat i la salut humana és ben sabut. De fet, essent conscients d’això, la Unió Europea ha prohibit a partir del 2021 alguns objectes de plàstic d’un sol ús i ha establert algunes mesures per a altres. Vegem què podem fer nosaltres per lluitar aquesta guerra contra el plàstic!

PER QUÈ HEM DE DECLARAR-LI LA GUERRA AL PLÀSTIC?

Segons un estudi publicat el 2015, s’estima que hi ha 5,25 trilions de partícules de plàstic als oceans del planeta, equivalents a un pes de 268.940 tones. Si ens fixem només en el mar Mediterrani, hi ha unes 2.000 tones de partícules de plàstic. També se sap que el 80% del plàstic marí prové de terra. Un altre estudi apunta, a més, que pel 2050 hi haurà més plàstics que peixos en els mars i oceans del planeta de no aturar la tendència actual.

En una platja de Labuan Bajo, Indonesia, el més estrany era fer una passa sense trobar restes de brossa i plàstics (Foto: Marc Arenas).

Com ja vam parlar en aquest altre article, la brossa marines, de la qual el 75-85% són plàstics, causa greus problemes en la biodiversitat, els seus hàbitats i l’economia. De fet, se sap que cada any moren un milió d’aus i 100.000 mamífers marins a causa del plàstic.

El problema del plàstic també afecta la nostra salut. Segons un estudi publicat en les últimes setmanes, s’han detectat microplàstics en els excrements de totes les persones que van participar en l’estudi. La presència de plàstics en el cos pot posar en risc el sistema immunològic i causar malalties a causa de les seves toxines.

COM VIURE SENSE PLÀSTIC?

Hem de reconèixer que, actualment, viure sense plàstic és bastant complicat. El motiu és que és infinitament més fàcil trobar un producte en envàs de plàstic que de vidre o, fins i tot, sense envàs, és a dir, a granel. Significa això que no podrem guanyar-li la batalla al plàstic? Evidentment, no, però haurem d’esforçar-nos una mica.

PLÀSTICS PROHIBITS PER LA UNIÓ EUROPEA

Ja hem dit que la Unió Europea prohibirà alguns objectes de plàstic a partir del 2021. Aquests objectes són els plats, gots i coberts, les canyes de begudes i els bastonets de les orelles. Ja que en poc més de dos anys no els trobarem a les botigues, avança’t a la prohibició i implanta aquestes alternatives.

Utilitzar coberts, plats i gots de plàstic a una festa amb molta gent és còmode, i si són de colors fins i tot és divertit, però és totalment insostenible. Alternatives:

• Actualment en el mercat pots trobar aquests objectes fets amb materials alternatius. En concret, solen estar fets de blat de moro, de manera que en acabar la teva festa o pícnic pots llençar-los a la fracció orgànica, ja que són compostables. També els pots trobar de paper, encara que són menys resistents i menys sostenibles.
• Una altra alternativa és utilitzar els teus coberts metàl·lics, els teus plats de ceràmica i els teus gots de vidre. Més simple, més intel·ligent i més sostenible!

Les canyes de plàstic són un problema per al medi ambient, ja que moltes acaben al mar.

Només als Estats Units, cada dia se’n consumeixen 500 milions. Potser pensaràs que això és perquè es tracta d’un país molt poblat. Doncs bé, a Espanya cada dia se’n consumeixen 13 milions i és el país europeu en què més es consumeixen. Si ets dels que necessites sí o sí beure un refresc o còctel amb una canyeta, tenim alguna alternativa per a tu.

• A casa podem fer servir canyes de bambú o metàl·liques reutilitzables. Són igual d’efectives i estaràs col·laborant en evitar que imatges com les del vídeo es repeteixin.
• De debò que necessites beure amb una canyeta? Si en un bar, pub, club o restaurant només les tenen de plàstic, rebutja-la (però abans que et portin la beguda!). Segur que sobreviuràs!

Els bastonets de les orelles són un altre dels objectes prohibits a partir de 2021 ja que és un dels que més es troba entre la brossa marina.

Els bastonets de les orelles estaran prohibits a partir de 2021 (Foto: Justin Hofman)

A part de que les autoritats sanitàries només aconsellen el seu ús per la part externa de l’orella, si no pots evitar el seu ús, hauries optar per aquestes alternatives:

• Al mercat hi ha bastonets fets amb bambú o altres fustes que vénen, a més, en caixes de cartró normalment reciclat.
• Si vols ser encara més sostenible i reduir la teva producció d’escombraries, hi ha una altra alternativa millor: compra un bastonet metàl·lic com el et recomanem en aquest article i posa un tros de tela net en una punta perquè absorbeixi l’aigua de la dutxa.

ALTERNATIVES SOSTENIBLES A ALTRES OBJECTES DE PLÀSTIC

Les ampolles de plàstic també danyen al medi ambient. Sabies que triguen fins a 1.000 anys a degradar-se? A més, per elaborar cada ampolla de plàstic calen 100 ml de petroli. Segur que molts estareu pensant en les d’aigua, però la veritat és que això val també pels sabons, detergents, suavitzants… Veient com aquestes ampolles es van acumulant, et donem alguns consells:

• Compra ampolles de major grandària. Cal menys plàstic per a una ampolla de 1L que per a 4 de 250 ml.
• Per al cas concret de l’aigua, fes servir cantimplores per evitar l’ús del plàstic. Pots beure l’aigua de l’aixeta si a la teva població té la qualitat adequada, però si no és el cas pots instal·lar una osmosi o bé comprar garrafes d’aigua (recorda el que hem dit en el punt anterior).
• Mira quins productes consumeixes a casa en ampolles de plàstic i busca per la teva zona alguna botiga que els vengui a granel. Per al cas de detergents, suavitzants, sabons… a Catalunya hi ha una cadena que els ven a granel.

Les bosses de plàstic, tot i que s’està reduint el seu ús des de que és obligatori cobrar-les, són un altre problema. A Espanya, segons Cicloplast, cada any es consumeixen 97.000 tones de bosses de plàstic, de les que en prou feines se’n reciclen el 10%.

• Que fàcil i còmode és anar a comprar amb bosses de tela, un carro o cistella de la compra!

Per acabar, ara ens centrarem en les safates de poliestirè i el plàstic film. Aquests dos elements són cada vegada més freqüents en supermercats i llars, ja que en supermercats i grans superfícies venen el seu producte fresc envasat en ells. Alguns consells:

• Si el teu supermercat només ven la carn, el peix… en aquests envasos, opta per un comerç local, que ho vendran a granel i a més podràs comprar la quantitat justa que necessitis.
• Ves a comprar en botigues a granel i porta les teves carmanyoles (millor de vidre) de casa per evitar el paper plastificat (el qual va als abocadors) o els esmentats objectes. L’ús de carmanyoles, segons el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, no suposa cap risc alimentari ni sanitari, de manera que si els rebutgen ho faran purament perquè no volen col·laborar en la guerra contra el plàstic. Et representa un supermercat així?

Som conscients que ens hem deixat moltes coses per comentar, i és que el plàstic està molt present en les nostres vides, però el millor és prendre consciència dels plàstics que generem cada dia per buscar una alternativa a cada un d’ells.

Què fas tu per a evitar l’ús del plàstic? Deixa’ns els teus consells en els comentaris perquè altres s’uneixin a aquesta guerra contra el plàstic.

(Foto de portada: El Observador Crítico)

Què està causant la mort massiva de les nacres?

Les nacres són el mol·lusc més emblemàtic de la Mediterrània ja que només viuen en aquest mar. La seva dràstica reducció a causa d’un paràsit ha portat als científics a declarar-la com en perill d’extinció. No et perdis aquest post per saber més sobre les nacres i què les està portant a l’extinció, a més de què s’està fent i pots fer tu per a salvar l’espècie! 

LA NACRA, L’AFECTADA

Les nacres (Pinna nobilis) són mol·luscs de la classe dels bivalves. Això vol dir que presenten una closca formada per dues valves laterals, les quals s’uneixen per una frontissa.

Les valves de les nacres tenen forma d’orella, d’aquí el seu nom científic (Pinna), ja que presenta la part superior arrodonida i la inferior acaba en punta. És per la punta inferior que s’enterren en el substrat per subjectar-se en el fons marí. Pot arribar a fer un metre de llarg.

La nacra (Pinna nobilis) té forma d’orella, d’aquí el seu nom científic (Foto: Doruk Aygün, Creative Commons).

La nacra és el mol·lusc més característic del Mediterrani, ja que és en aquest mar l’únic lloc al món on viu. Es tracta, doncs, d’una espècie endèmica de la Mediterrània. Se solen trobar associades a les praderies de Posidònia i la seva presència serveix com a indicador de bona qualitat de l’aigua.

Entre les seves amenaces es troben la captura per part de submarinistes, la contaminació i el fondeig de les embarcacions en les praderies de Posidònia. Ara, de totes maneres, cal afegir una nova amenaça: un protozou, que l’ha portat a estar en perill d’extinció.

UN PROTOZOU, EL CULPABLE

Un paràsit que afecta el sistema digestiu de les nacres és el culpable que estiguin en perill d’extinció. En concret, es tracta d’un protozou del gènere Haplosporidium, el qual penetra a la glàndula digestiva. Com ha entrat el patogen a les nacres és encara un misteri.

De tota manera, deu ser un patogen molt específic, ja que no ha afectat la seva espècie “germana”, la Pinna rudis, la qual viu en les mateixes zones.

SITUACIÓ ACTUAL

A principis de tardor del 2016 es va detectar una mort massiva de nacres de l’espècie Pinna nobilis en diversos punts de la costa espanyola mediterrània.

Un estudi dut a terme pel Centre Oceanogràfic de Balears de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO) ha conclòs que en la major part del litoral mediterrani espanyol hi ha elevades taxes de mortalitat, de fins a un 100% en alguns punts, especialment en les poblacions d’Andalusia, Múrcia, País Valencià i Illes Balears. De fet, aquest és l’esdeveniment de mortalitat massiva que ha afectat més a la nacra fins a la data.

Mapa sobre la situació de Pinna nobilis en diferents trams de la costa del Mediterrani Occidental (Font: Vázquez-Luis et al. 2017).

En aquest vídeo podeu veure un episodio de mortalitat de nacres al Tangó de Xàbia:

Afortunadament, les poblacions de la costa catalana encara persisteixen, especialment les situades al Cap de Creus i al Delta de l’Ebre.

A més, la seva alta taxa de propagació podria portar a una situació encara pitjor. És per aquest motiu que s’ha declarat com una espècie en perill crític d’extinció.

COM S’ESTÀ SALVANT A LA NACRA?

Un projecte del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient del Govern d’Espanya, amb un cost de 491.521 euros, pretén rescatar 215 exemplars de nacres.

El projecte consisteix en la seva extracció, rescat i conservació en diferents centres, amb l’objectiu final de mantenir els exemplars sans per evitar la seva infecció, mantenir l’espècie, disposar d’una reserva genètica i, en el futur repoblar els seus hàbitats de nou i intentar reproduir l’espècie en captivitat.

Us deixem un altre vídeo, en el qual s’explica què s’està fent concretament.

QUÈ  HI PUC FER JO?

Segons un decàleg publicat per la Sociedad Española de Malacología, això és el que s’ha de fer en el cas de trobar una nacra.

Si l’exemplar està viu:

1. No molestar, ni danyar ni arrencar l’animal.
2. No tocar l’animal sota cap concepte, ja que el protozou genera moltes espores i podríem contaminar-lo.
3. No molestar l’animal posant-nos a sobre, il·luminant-lo amb una llanterna o ni intentant obrir les seves valves.
4. Intentar identificar l’espècie de Pinna. Els exemplars joves de P. nobilis i P. rudis es poden distingir pel nombre i grandària de les costelles de les valves: a P. nobilis són molt més petites i nombroses. En exemplars de major grandària és més complicat. Pots obtenir més informació aquí.
5. Si l’animal està recobert d’organismes, fins i tot si ho estan d’espècies exòtiques invasores, cal deixar l’animal sense tocar i sense netejar.
6. Si el mol·lusc és viu però tombat al fons, no tocar-lo per no danyar-lo ni infectar-lo.
7. Si veiem que hi ha bussejadors o altres persones tocant o molestant a un animal, haurem d’apartar-los delicadament de l’animal.
8. Si veiem que un bussejador o pescador ha capturat un animal viu i intenta treure’l de l’aigua o ho ha fet, haurem de tornar-lo al mar el més aviat possible i trucar al telèfon 112 perquè les autoritats competents prenguin les mesures adients.

Pinna rudis es distingeix de Pinna nobilis per la presència de costelles i escames més grans i en menys quantitat (Foto: Creative Commons)

Si l’exemplar està mort:

1. Si trobem una closca buida, hem de deixar-la a l’aigua. Es tracta d’una espècie protegida.
2. Si trobem una nacra morta amb restes de l’organisme no l’hem de tocar ni moure per no expandir al patogen.

Altres mesures complementàries: 

1. Si anem a bussejar amb vaixell o a navegar, en cap cas tirarem l’àncora si el fons és de Posidònia.
2. Si hem bussejat en zones amb mortaldat de nacres, hem de netejar l’equip amb lleixiu diluït o detergent per evitar la propagació del patogen a altres zones.
3. Si veus algun exemplar viu o recent mort de Pinna nobilis, comunica-ho a bzn-biomarina@mapama.es i a cob@ba.ieo.es amb l’assumpte “Nacra”.

REFERÈNCIES

• Decálogo de Buenas Prácticas con Pinna nobilis (Sociedad Española de Malacología).
• Maite Vázquez-Luis, Elvira Álvarez, Agustín Barrajón, José R. García-March, Amalia Grau, Iris E. Hendriks, Santiago Jiménez, Diego Kersting, Diego Moreno, Marta Pérez, Juan M. Ruiz, Jordi Sánchez, Antonio Villalba and Salud Deudero, 2017. S.O.S. Pinna nobilis: A Mass Mortality Event in Western Mediterranean Sea. Front. Mar. Sci., 17 July 2017. https://doi.org/10.3389/fmars.2017.00220
• Foto de portada: autor desconegut.

Cetacis i pesca: una relació perillosa

Els cetacis són criatures que viuen en els mars i oceans de la Terra. Com altres animals, no només han de fer front a les amenaces naturals del seu entorn, com la depredació o les malalties, sinó que també interaccionen amb les activitats humanes, com la pesca. Aquí veurem com la pesca amenaça a les poblacions d’aquests mamífers marins.

Segons un informe publicat recentment per Ecologistes en acció, les principals amenaces d’origen antròpic que els cetacis han de sortejar són la pesca, l’aqüicultura, el soroll submarí, les col·lisions amb embarcacions, les escombraries marines, la contaminació química, el turisme d’albirament , la investigació, el canvi climàtic i els dofinaris.

Els cetacis es veuen afectats per una multitud de factors humans i poden acabar avarats a la costa  (Foto: Bahnfrend, Creative Commons)

LA INDUSTRIA BALENERA

Durant el segle passat, l’activitat balenera va capturar més de tres milions d’individus a tot el món, especialment a l’hemisferi sud, on es van capturar, segons el IWC, uns 750.000 individus de rorqual (Balaenoptera physalus) i 400.000 exemplars de catxalot (Physeter macrocephalus), entre d’altres.

Se sap que fins a la dècada de 1960, van ser capturades centenars de milers de balenes blaves, l’animal més gran que habita a la Terra. Malgrat els esforços de conservació, actualment només sobreviuen entre 10.000 i 20.000 individus, una petita part respecte a les que habitaven la Terra abans de l’auge de la indústria balenera.

Dibuix que il·lustra la caça de balenes (Foto: Creative Commons)

De fet, segons un estudi de Tulloch i col·laboradors (2017), tot i que actualment hi ha una moratòria internacional i es realitzen esforços de conservació importants, a l’any 2100 les poblacions de cetacis que van ser objecte de captures arribaran com a molt a la meitat de la seva mida original.

Contrari a les prohibicions establertes al 1986, hi ha països que segueixen amb la captura de balenes i dofins. Aquests països són principalment Japó, Noruega i Islàndia. Es creu que capturen unes 1.500 balenes anuals conjuntament, tot i que la demanda de carn d’aquests mamífers marins és escassa. De fet, des de la prohibició, es calcula que s’han capturat unes 30.000 balenes.

A Espanya també està prohibida la captura de cetacis, encara que es creu que hi ha una petita activitat il·legal.

LES CAPTURES ACCIDENTALS

Hem de tenir present l’impacte de les captures accidentals (bycatch en anglès), una de les causes principals de mortalitat en cetacis. Consisteix en la captura d’espècies que no són l’objectiu de pesca.

Les captures accidentals poden causar un problema de conservació quan hi ha espècies en perill afectades, com és el cas de la marsopa de Califòrnia (Phocoena sinus), una marsopa críticament amenaçada (només queden uns 30 animals a tot el món), segons la IUCN, a causa principalment de les xarxes d’emmallament.

Les captures accidentals són una de les principals causes de mortalitat, encara que a nivell europeu s’han pres algunes mesures, com el Reglament 812/2004. Era especialment important la captura accidental amb l’ús de xarxes de deriva, però actualment aquesta pràctica està prohibida a tota la Mediterrània. De tota manera, altres arts de pesca com l’emmallament, el cèrcol o l’arrossegament són particularment perjudicials.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle passat, la pesqueria de cèrcol de la tonyina al Pacífic Est va tenir un impacte notable en les poblacions de dofins. El motiu és que els pescadors sabien que sota els grups de dofins que nedaven en superfície hi ha bancs de tonyines que els seguien per prendre direccionabilitat. Així doncs, coneixent aquesta relació, envoltaven als cetacis (i per tant a les tonyines) amb les xarxes de cèrcol, matant després als primers. S’estima que només el 1986 es van capturar uns 133.000 dofins. Per aturar aquesta situació, la pressió de la societat va ser fonamental perquè es prenguessin les mesures oportunes. De fet, actualment menys del 0,1% dels individus són capturats.

Els pescadors associaven dofins amb tonyines, de manera que la pesca de cèrcol els va afectar notablement (Foto: Wally Gobetz, Creative Commons)

Ara ens centrarem en un cas de xarxes d’emmallament. Les xarxes d’emmallament maten moltes espècies diferents de cetacis, tant de dofins com de balenes. Tot i que les balenes solen sobreviure, sovint se’ls queden restes dels aparells de pesca units al cos, com xarxes. Els cetacis petits no tenen la mateixa sort i, sovint, moren. Ja hem vist el cas de la marsopa de Califòrnia, però una altra marsopa, la marsopa comuna (Phocoena phocoena), és el cetaci al que més morts li ocasionen les xarxes d’emmallament.

Finalment veurem la relació entre cetacis i pesca d’arrossegament. Moltes espècies de cetacis, tant de dofins com de balenes petites, s’alimenten de les espècies objectiu de pesca de la pesca d’arrossegament, de manera que són capturats mentre aquests s’alimenten de les seves preses. De fet, s’han reportat 16 espècies de cetaci a tot el món que s’alimenten en associació amb la pesca d’arrossegament. Les captures són molt més grans quan les xarxes es deixen a mitja profunditat que quan la pesca es realitza en el fons marí.

Malgrat tots els esforços de conservació, segons una estimació realitzada per Read i col·laboradors, a tot el món es capturen accidentalment uns 300.000 mamífers marins a l’any a causa de les operacions pesqueres.

COMPETÈNCIA PER L’ALIMENT

Finalment, no podem oblidar que cetacis i pescadors competeixen pels mateixos recursos. Per tant, hem de tenir en compte que alguns cetacis també interaccionen amb la pesca per aconseguir menjar. Els catxalots, els dofins mulars i les orques han après a “robar-li” el peix als pescadors.

De fet, prenen les captures de les línies de palangre, de les xarxes d’emmallament i de les xarxes d’arrossegament, corrent el perill de quedar atrapats.

De tota manera, s’han pres algunes mesures, com ara instal·lar uns dispositius que emeten uns sons molests per als animals. Tot i els intents, s’han acabat adaptant i, de fet, en alguns casos els interpreten com un indicatiu de la presència de pescadors a la zona.

REFERÈNCIES

• López López, L (2017). Cetáceos: los mamíferos más salaos. Informe sobre las interacciones entre cetáceos y actividades humanas. Ecologistas en acción.
• Hall, MA; Alverson, DL & Metuzals, KI (2000). Bycatch: Problems and solutions. Marine Pollution Bulletin Vol. 41, N 1-6, pp. 204-219.
• Northridge, S (2009). Bycatch. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Eds). Encyclopedia of Marine Mammals (pp.167-169). Academic Press (2 ed).
• Whale and Dolphin Conservation: Stop Whaling
• World Wildlife Foundation: The Vaquita
• Foto de portada: Omar Vidal (fuente)

L’impacte de la brossa marina a la natura

La brossa marina té un impacte negatiu en el medi ambient. Per aquesta raó, es considera que és un dels problemes més greus que afecten al medi marí, juntament amb el canvi climàtic, l’acidificació dels oceans i la pèrdua de biodiversitat. Vols saber-ne més?

LA NATURA DE LA BROSSA MARINA

Les deixalles marines són materials sòlids persistents, manufacturats o processats, que es descarten, eliminen o abandonen en l’ecosistema marí i costaner.

Les deixalles poden ser de vidre, metall, paper o plàstic, però els elements de plàstic són els més abundants a escala global. Per exemple, a les platges europees, aproximadament el 75% de totes les deixalles són plàstics, seguits del metall i vidre (OSPAR, 2007).

La major part de les deixalles marines són plàstics (Foto: U.S. Fish and Wildlife Service Headquarters, Creative Commons)

Es considera que la majoria de les deixalles marines provenen de fonts terrestres, com ara l’escorrentia urbana i de tempestes, les visites a les platges i la gestió inadequada de deixalles, entre altres.

Desafortunadament, s’han trobat deixalles marines a tot el món: des dels pols fins a l’equador, des de les costes fins a l’alta mar, des de la superfície del mar fins al fons marí.

L’EFECTE NEGATIU DE LA BROSSA MARINA

Les deixalles marines són ben conegudes per tenir un efecte negatiu en els organismes i ecosistemes, però també en l’economia. Vegem-ho!

IMPACTE EN LA NATURA

El medi ambient i la flora i la fauna es veuen afectats per les deixalles marines de diverses maneres: per l’embolic o la ingestió de deixalles, el transport de contaminants a llargues distàncies, nous hàbitats per a la colonització, la dispersió d’espècies i els efectes a nivell d’ecosistema. No obstant això, la meitat de les interaccions entre els organismes i les deixalles es relacionen amb l’embolic o la ingestió.

L’embolic i la ingestió són les principals interaccions entre brossa i organismes (Foto: Unknown, Creative Commons).

De fet, s’han reportat impactes de deixalles marines en 663 espècies (Secretariat of the Convention on Biological Diversity and the Scientific and Technical Advisory Panell – GEF, 2012).

Totes les espècies de tortugues marines, la meitat dels mamífers marins i el 21% de les espècies d’aus marines són víctimes d’embolics o ingestió de deixalles marines. En general, al voltant del 15% de les espècies figuren en la Llista Vermella de la UICN, com la foca monjo de Hawaii (Monachus schauinslandi), que està en perill crític d’extinció, i la tortuga babaua (Caretta caretta), en perill d’extinció.

La críticament amenaçada foca monjo de Hawai és víctima de la brossa marina (Foto: Kent Backman, Creative Commons).

Tot i que la freqüència d’embolics o ingestió varia segons el tipus d’escombraries, en el 80% dels casos es van trobar articles de plàstic, especialment xarxes de pesca (24%) i fragments (20%), altres deixalles de pesca ( 16%) i microplàstics (11%) (Secretariat of the Convention on Biological Diversity and the Scientific and Technical Advisory Panell – GEF, 2012).

No només l’embolic o la ingestió poden causar la mort directa, sinó que també poden tenir resultats subletals, com ara dificultar la captura i digestió dels aliments, alterar el sentit de la gana, escapar dels depredadors, reproduir-se, així com disminuir la condició corporal i complicar la locomoció i la migració.

Un exemple d’efectes subletals passa a les tortugues marines: les tortugues acabades de néixer troben més dificultats d’arribar al mar quan hi ha residus abandonats (Ozdilek et al., 2006).

Els microplàstics (fragments de menys de 5 mm de diàmetre) són motiu de particular preocupació a causa de la seva susceptibilitat a ser ingerits per una àmplia gamma d’organismes. Provenen de l’alliberament directe o de la fragmentació d’unitats més grans. Aquestes partícules, quan s’ingereixen, poden causar efectes físics i toxicològics adversos en els organismes. A més, aquestes peces petites són susceptibles de bioacumulació al llarg de la xarxa alimentària.

A més, els microplàstics poden absorbir fàcilment contaminants i altres productes químics nocius, com els contaminants orgànics persistents (POP), que, quan s’introdueixen en el cos, poden alliberar-se i afectar la salut de l’individu. Cal tenir en compte que totes les mides de plàstic poden absorbir contaminants, de manera que els que són flotants tenen la possibilitat de dispersar aquests productes químics a altres àrees, a milers de quilòmetres de distància.

A part dels productes químics absorbits, els plàstics també tenen productes químics potencialment tòxics per si mateixos, com ara BPA, retardants de flama i antimicrobians, que podrien ser alliberats al medi ambient i després ser transferits a la xarxa alimentària i humans, amb conseqüències adverses .

Una altra qüestió important és l’acumulació d’articles plàstics i microplàstics en regions específiques, com el Gir Central del Pacífic Nord o al nord-oest de la Mediterrània. En ambdues àrees, s’han trobat al voltant de 1.340 partícules de microplàstics per metre quadrat (Goldstein et al., 2012; Collingnon et al., 2012).

Les escombraries marines poden servir, a més, com a mitjà de transport per a moltes espècies, amb el risc potencial de facilitar el transport d’espècies exòtiques i invasores.

La brossa marina pot ser un mitjà de transport per a espècies exòtiques (Foto: Thank You Ocean).

Com s’ha esmentat anteriorment, les deixalles marines poden ser un nou hàbitat potencial per a algunes espècies, alterant l’equilibri en algunes àrees com ara l’oceà obert o els fons marins sorrencs. Serien, en primer lloc, colonitzats per microorganismes i, a continuació, per macrobiota, com mol·luscs, crustacis, peixos, cnidaris i equinoderms. En el cas que les restes surin, els organismes poden ser transportats a altres regions. Per tant, les escombraries poden ser responsables de la introducció d’espècies exòtiques.

Finalment, en alguns ecosistemes s’ha descrit l’efecte negatiu de les deixalles, com en els esculls de coral, els hàbitats de sediments tous i la zona sorrenca intermareal. Per posar un exemple, en els esculls coral·lins de Majuro Atol la cobertura coral·lina i la diversitat d’espècies van disminuir amb l’augment de l’abundància de deixalles.

La pesca fantasma, la pesca accidental de xarxes perdudes o abandonades, a més de l’impacte econòmic, també afecta negativament a les poblacions d’animals salvatges com tortugues, cetacis, aus marines i peixos.

Els efectes de la pesca fantasma (Foto: Doug Helton/NOAA)

Els efectes de la pesca fantasma (Foto: Marion Haarsma).

Els efectes de la pesca fantasma (Foto: Richard Herrmann)

IMPACTE EN L’ECONOMIA

La brossa marina pot tenir un efecte negatiu en l’economia a causa de les pèrdues econòmiques de la pesca comercial i les activitats marítimes, a més de la recreació i el turisme.

La pèrdua econòmica per a la indústria pesquera pot ser important. Per exemple, les pèrdues d’Escòcia se situen entre 15 i 17 milions de dòlars per any (KIMO, 2008) a causa de la pèrdua de temps de pesca i reparacions per eliminar les deixalles dels arts de pesca, les hèlixs i les canonades de presa de aigua.

La pesca fantasma significa l’eliminació d’espècies comercials de la pesqueria. A Oman, el cost de la pesca fantasma va ser de 145 dòlars per trampa després de 3 mesos i de 168 dòlars després de 6 mesos (A-Masroori et al., 2004).

L’eliminació de les deixalles dels ports i platges també redueix els ingressos. Al Regne Unit, eliminar les escombraries dels ports equival a 3 milions de dòlars a l’any (Mourat et al., 2010).

El turisme també es veu afectat per les deixalles marines, ja que redueixen l’atractiu de la costa i les platges. Així, activitats com la pesca esportiva, l’observació de balenes i el busseig depenen d’ecosistemes saludables.

El turisme pot veure’s afectat negativament per la brossa marina (Foto: Zak Noyle).

La brossa marina té un alt impacte en el medi ambient i l’ economia. Ara, mira aquest vídeo, reflexiona i reacciona. 

Què estàs disposat a fer per a reduir aquest greu problema? Deixa’ns els teus comentaris.

REFERÈNCIES

• Al-Masroori, H., Al-Oufi, H., McIlwain, J. & McLean, E. (2004). Catches of lost fish traps (ghost fishing) from fishing grounds near Muscat, Sultanate of Oman. Fisheries Research, 69, 407-414.
• Collignon, A., Hecq, J., Galgani, F., Voisin, P., Collard, F. & Goffart, A. (2012). Neustonic microplastic and zooplankton in the North Western Mediterranean Sea. Marine Pollution Bulletin 64, 861-864.
• Goldstein, M., Rosenberg, M. & Cheng, L. (2012). Increased oceanic microplastic debris enhances oviposition in an endemic pelagic insect. Biology Letters n press doi: 10.1098/rsbl.2012.0298.
• KIMO. 2008 Fishing for Litter Scotland Final Report 2005 – 2008 (ed. K. I. Miljøorganisasjon), pp. 20: KIMO.
• Mouat, T., Lopez-Lozano, R. & Bateson, H. (2010). Economic impacts of Marine litter, pp. 117: KIMO (Kommunenes Internasjonale Miljøorganisasjon).
• OSPAR (2007). OSPAR Pilot Project on Monitoring Marine Beach Litter: Monitoring of marine litter on beaches in the OSPAR region. London: OSPAR Commission.
• Ozdilek, H; Yalcin-Ozdilek, S; Ozaner, F & Sonmez, B. (2006). Impact of accumulated beach litter on Chelonia mydas L. 1758 (green turtle) hatchlings of the Samandag coast, Haty, Turkey. Fresenius Environmental Bulletin. 15. 95-103.
• Secretariat of the Convention on Biological Diversity and the Scientific and Technical Advisory Panel – GEF (2012). Impacts of Marine Debris on Biodiversity: Current Status and Potential Solutions. Montreal, Technical Series. No. 76, 61 p.
• Thevenon, F., Carroll C., Sousa J. (editors), 2014. Plastic Debris in the Ocean: The Characterization of Marine Plastics and their Environmental Impacts, Situation Analysis Report. Gland, Switzerland: IUCN. 52 pp.
• Foto de portada: ©Jordi Chias/uwaterphoto.com

Les piscifactories: la solució a la sobrepesca?

Hem sentit moltes vegades que els caladors de pesca s’estan esgotant a causa de la sobreexplotació de les espècies. També es diu molt que les piscifactories podrien solucionar aquest problema. Ara bé: les piscifactories són la solució a la sobrepesca?

En termes generals, l’estat de les poblacions de peixos salvatges no ha millorat. Al 2013, el 58,1% de les poblacions pesqueres eren plenament explotades, el 10,5% eren infraexplotades i el 31,4% eren subjectes a pesca excessiva (FAO, 2016). Per tant, el 30% de les poblacions patia sobrepesca.

Això es deu al consum cada vegada més gran de peix. Segons un informe publicat per la FAO, el 2014 cada persona menjava de mitjana uns 20 kg de peix, el doble que el 1960.

D’altra banda, des de la dècada del 1980, les captures salvatges s’han mantingut estables. No obstant això, el subministrament de peix pel consum humà ha augmentat considerablement. Així doncs, si ha augmentat el consum i la pesca s’ha mantingut estable, d’on surt la resta del peix?

L’explicació a aquest fet rau en l’aqüicultura: al 2014, la producció de la pesca de captura va ser de 93,4 milions de tones, mentre que la procedent d’aqüicultura va ascendir a 73,8 milions de tones. En altres paraules, el 44% del peix va procedir de l’aqüicultura.

Evolució de la producció de la pesca de captura i de l’aqüicultura (Font: FAO, 2016).

Veient aquest panorama, no sembla estrany pensar que les piscifactories podrien solucionar el problema de la sobrepesca.

PER QUÈ LES PISCIFACTORIES PODRIEN SER LA SOLUCIÓ A LA SOBREPESCA?

Segons l’informe Perspectives de la població mundial de l’ONU, l’any 2050, la població mundial haurà ascendit fins als 9.700 milions de persones.

Davant d’aquestes xifres, podem pensar que l’increment del consum de peix creixerà molt per sobre de la capacitat de producció dels oceans i mars. L’aqüicultura, doncs, podria donar resposta a aquest increment en la demanda de peix per al consum humà, per tal de satisfer les necessitats protèiques.

Per tant, les poblacions salvatges no patiran una pressió més gran de la que ja estan patint actualment.

Un altre avantatge de les piscifactories és que la producció és constant perquè es té més control sobre elles, és a dir, es produeixen poques fluctuacions al llarg de l’any. Això no és així en les poblacions salvatges, ja sigui a causa de el seu cicle biològic o al fet que estan sobreexplotades.

Finalment, les piscifactories podrien reduir l’impacte ambiental causat per la pesca: no hi hauria captures accidentals d’espècies que no són d’interès, no es degradarien els fons marins per la pesca d’arrossegament… Vols conèixer l’impacte de la pesca en els ecosistemes marins?

Si vols saber en més detall què és l’aqüicultura i altres beneficis, et recomano mirar aquest vídeo de la Junta Nacional Assessora de Cultius Marins, del MAGRAMA (Espanya):

Malgrat tots aquests avantatges, les piscifactories no només no són una solució, sinó que incrementen el problema de la sobrepesca i comporten molts altres problemes.

PER QUÈ LA AQÜICULTURA NO ÉS UNA SOLUCIÓ A LA SOBREEXPLOTACIÓ?

La meitat de les espècies cultivades (inclou tant animals com algues) en l’aqüicultura no requereixen una aportació d’aliment exterior, a causa de que s’alimenten per filtració. De totes maneres, és cert que això no és així per a les espècies carnívores.

Sense anar més lluny, segons la FAO (2016), el 2014 es van destinar 21 milions de tones de peix a productes no alimentaris, dels quals tres quartes parts van ser per a produir farina o oli de peix, el principal component dels pinsos per alimentar a les espècies carnívores de les piscifactories.

El peix procedent de piscifactories és alimentant amb pinso a base d’altre peix capturat al mar (Foto: Yousuf Tushr, Creative Commons).

En altres paraules, per alimentar el peix de les piscifactories s’han de pescar animals salvatges, el que agreuja el problema de la sobrepesca. Segons FAADA, es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge per alimentar una tona de peix de granja.

ALTRES PROBLEMES DEL CULTIU DE PEIX

Ja hem vist que l’aqüicultura necessita capturar peix salvatge per poder alimentar a les espècies subjectes a cultiu. Ara veurem altres problemes per als propis animals i el medi ambient.

A causa de que les gàbies estan instal·lades en punts fixos, en les aigües circumdants i en el fons marí es produeix una acumulació important de nutrients i productes químics procedents de la femta i les restes de menjar. Això pot causar un gran creixement d’algues, les quals esgoten l’oxigen i, segons l’espècie, poden causar la producció de substàncies tòxiques.

De totes maneres, en alguns casos s’han implementat algunes mesures: canviar la posició de les gàbies cada any o situar-les en zones de corrents fortes.

L’ús d’antibiòtics i vacunes és freqüent per prevenir o tractar les malalties ja que l’estrès patit els fa més susceptibles. De fet, en les gàbies es produeix una mortalitat que ronda entre el 10 i el 30%.

Les malalties i paràsits, com la puça marina, són un problema comú en els peixos de piscifactoria (Foto: 7Barrym0re, Creative Commons).

Un altre problema important és que moltes vegades es fan servir peixos modificats genèticament. Si per accident o per efecte dels depredadors, aquests organismes escapen i s’aparellen amb els seus semblants salvatges, pot produir-se un canvi important en la composició genètica de les espècies (contaminació genètica). De fet, entre 1992 i 1996, cada any es van escapar uns 1,3 milions de salmons de les granges de Noruega. Un altre efecte de les fuites és la transmissió de malalties i paràsits als salvatges.

Un altre inconvenient de les piscifactories és que moltes vegades es cultiven espècies no natives, és a dir, s’utilitzen espècies que no pertanyen a la zona en la qual són engabiades. La seva fugida pot implicar la competència pels recursos (tant menjar com a hàbitat) amb les espècies autòctones. Ja vam veure que les espècies exòtiques són un problema per a la biodiversitat.

Com hem dit, els depredadors poden ser un problema per a les empreses dedicades al cultiu de peixos. La solució davant d’aquesta amenaça és el seu control o matança, afectant així a les seves poblacions.

Si vols ampliar la informació sobre l’impacte de les piscifactories, et recomano llegir aquest article de FAADA.

CONCLUSIÓ

Hem vist que les piscifactories tenen una sèrie d’avantatges per solucionar el problema de la sobrepesca. De totes maneres, el fet d’alimentar el peix amb animals salvatges incrementa encara més el problema de la sobreexplotació dels caladors pesquers; a més dels altres problemes existents.

¿I tu què opines: són majors els avantatges de les piscifactories o els seus inconvenients? Deixa la teva opinió en els comentaris d’aquest article.

REFERÈNCIES

• FAADA: Piscifactorías
• FAO (2016). El estado mundial de la pesca y la acuicultura 2016. Contribución a la seguridad alimentaria y la nutrición para todos. Roma. 224 pp.
• Overharvest of Fish Population / Aquaculture Industry: Benefits and risks of aquaculture
• Salem State University: Benefits of aquaculture
• TalkingFish.org: All about aquaculture, environmental risks and benefits
• Foto de portada: Asc1733 (Creative Commons).

Per a què serveix una reserva marina?

Que l’ésser humà es beneficia del mar de moltes maneres diferents és un fet innegable. Tot i això, sembla que ho hem oblidat ja que les nostres accions el van degradant a poc a poc. És per aquest motiu que amb el temps han anat sorgint diferents eines de gestió, com les reserves marines. Però, què són i per a què serveixen?

QUÈ ÉS UNA RESERVA MARINA?

Les reserves marines són espais protegits per la legislació pesquera amb l’objectiu que es regenerin els recursos pesquers i es mantinguin les pesqueries artesanals tradicionals d’una zona concreta. Així doncs, una reserva marina consisteix en un espai on la pesca està prohibida.

Aquest concepte podria confondre’s fàcilment amb el d’àrea marina protegida (AMP). Segons la WWF, fan referència a qualsevol zona marina i costanera definida per la legislació per a protegir els seus ecosistemes, processos ecològics, hàbitats i espècies que poden contribuir a la recuperació dels recursos socials, econòmics i culturals.

De fet, encara que no siguin conceptes equiparables, se superposen bastant.

Els conceptes reserva marina i àrea marina protegida es superposen, tot i que no son el mateix (Foto: Enric Sala).

COM ES DIVIDEIXEN LES RESERVES MARINES?

Les reserves marines no són homogènies des del punt de vista dels usos que es permeten en elles.

La majoria de reserves tenen una zona en la qual no es permet cap ús, coneguda com a reserva integral. Aquestes zones són àrees sense activitat extractiva.

A la resta de la reserva, en canvi, es regula la pesca artesanal, el busseig, el fondeig, la pesca recreativa… La pesca artesanal s’autoritza als professionals habituals de la zona. El busseig recreatiu, d’altra banda, ha de ser respectuós amb el medi ambient. Així doncs, es limiten el nombre de vaixells pesquers i el nombre màxim de bussejadors.

El busseig recreatiu està regulat en les reserves marines mitjançant l’establiment d’un nombre màxim de bucessajdors permesos (Foto: Maria José Ochoa Muñoz, Creative Commons).

Ets dels que pesca (pesca recreativa) en reserves marines? Aquí t’expliquem l’impacte que genera aquesta activitat.

BENEFICIS DE LES RESERVES MARINES

La creació de reserves marines genera un conjunt de beneficis a diferents nivells.

El públic general sol desconèixer el medi marí i la seva vida, pel simple fet que queda oculta sota l’aigua. Així doncs, les reserves marines són una eina de divulgació del patrimoni natural amb un gran potencial.

Un altre benefici és el fet que són bons llocs per desenvolupar investigacions científiques: solen estar vigilades, permeten millorar el coneixement de l’ecosistema, permeten tenir dades a llarg termini d’una mateixa àrea i hi ha un control de la seva evolució en el temps.

A més, permeten el desenvolupament de diferents activitats econòmiques, encara que aquest no hauria de ser l’objectiu principal. Activitats com el busseig o l’snorkel són comuns en aquestes zones, a més que augmenta el nombre de visitants a l’entorn de la reserva.

Tot i que els beneficis anteriorment esmentats són importants, l’efecte reserva és el principal objectiu que es busca en crear una reserva marina.

QUÈ ÉS L’EFECTE RESERVA?

L’efecte reserva fa referència a la conservació de la diversitat a nivell d’ecosistema i la conservació dels serveis ecosistèmics.

L’efecte reserva és un dels principals beneficis de la creació de reserves marines (Foto: Ocean Conservancy).

Entre els seus beneficis es troben:

• Disminueix la mortalitat provocada per la pesca o la derivada de la destrucció d’hàbitats.
• Augmenta la mida i l’abundància de les poblacions (rebuilding en anglès).
• Augmenta la mida (i edat) de les espècies objectiu i la densitat d’individus reproductors.
• Augmenta la capacitat reproductiva de les poblacions: En ser més grans, tenen més capacitat reproductiva. A més, en ser més individus augmenta el nombre de postes i la producció d’ous i larves.
• Es recuperen les característiques naturals de l’hàbitat i de les comunitats marines ja que es recuperen tots els nivells tròfics i les cascades tròfiques.
• Es recuperen espècies de flora i fauna que no són d’interès pesquer (mamífers marins, tortugues marines, fanerògames marines…).

Així doncs, contribueix a reduir els efectes de la pesca tant a nivell de l’ecosistema com a nivell de les espècies marines.

Dos clars exemples de l’efecte reserva sobre les espècies són el mero (Epinephelus marginatus) i la llagosta (Palinuris elephas).

El mero (Epinephelus marginatus) és un clar exemple dels beneficis de les reserves marines en la biodiversitat marina (Foto: Parent Géry, Creative Commons).

Els seus beneficis s’estenen més enllà de la reserva marina ja que quan el nombre d’individus dins la reserva arriba a la capacitat màxima, llavors aquests surten dels límits. Per tant, augmenta la densitat d’individus fora d’aquesta i els ecosistemes se’n beneficien. Aquest procés es coneix com sobreeiximent o exportació de biomassa (spillover en anglès).

Però no només es beneficien els ecosistemes, sinó que també ho fan els pescadors en tenir accés a ells.

XARXA DE RESERVES MARINES

Hem de tenir en compte que les reserves marines només poden funcionar si són prou grans, estan prou a prop unes de les altres, són representatives dels diferents hàbitats i ecosistemes marins, són suficients en nombre i si estan activament protegides.

En altres paraules, el que és realment útil per a la conservació del medi marí és la creació d’una xarxa de reserves, és a dir, un conjunt de reserves que compleixi amb els cinc requisits anteriors.

COMPORTAMENT DINS D’UNA RESERVA MARINA

Tot i que la normativa a complir dependrà de la reserva marina concreta a la qual ens trobem, podem prendre com a generalitats els següents punts. En una reserva marina està prohibit:

1. Realitzar abocaments.
2. Fondejar sobre praderies de fanerògames marines.
3. Capturar o recol·lectar espècies protegides. En cas de captura accidental, s’ha de tornar (causant els mínims danys).
4. Alimentar la fauna.
5. Qualsevol activitat o comportament que pugui causar molèsties o danys als cetacis o tortugues marines.

REFERÈNCIES

• Apunts del Màster en Oceanografia i Gestió del Medi Marí per la Universitat de Barcelona
• Brito, T., González, S. y Miota, F. 2012. Reservas Marinas de Canarias. Dirección General de Recursos Pesqueros y Acuicultura. Secretaría General de Pesca. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. 24 pp.
• López-Ornat, A; Atauri, JA; Ruiz, C; Múgica, M. 2014. Beneficios sociales y ambientales de las reservas marinas de interés pesquero. Fundación Fernando González Bernáldez.
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Guía de buenas prácticas en las zonas especiales de conservación de ámbito marino de Canarias
• Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Red de reservas marinas. Más de 25 años protegiendo nuestros mares.
• The Wildlife Trusts: Marine Protected Areas

Què hi ha després de la mort d’una balena?

T’has preguntat alguna vegada què passa després de la mort d’una balena? Quan la vida d’una balena acaba, el seu cos es converteix en un nou ecosistema per a moltes formes de vida diferents. Vols saber més sobre què li passa a un cadàver de balena que cau al fons del mar? Quines fases o estadis se succeeixen en una balena morta? Vols conèixer quines noves espècies s’han descobert?

INTRODUCCIÓ

Les balenes són animals sorprenents i juguen un paper molt important en els ecosistemes marins, així com altres espècies de cetacis. Considera la balena de gep com a un exemple. Aquesta espècie s’alimenta mitjançant un sistema únic anomenat mètode de la xarxa de bombolles, amb el qual les aus marines es poden veure beneficiades a causa de que les balenes condueixen a les preses cap a la superfície. Un altre paper fonamental que exerceixen és el transport de nutrients. Finalment, un altre exemple és el que explicarem en aquest post: les carcasses de balenes que cauen a les profunditats oceàniques.

QUÈ ÉS UN WHALE FALL?

Se sap que els cadàvers de balena són molt beneficiosos per als animals que viuen al fons dels oceans. Quan un cos de balena cau al fons del mar, concretament a la zona abissal o abatial (a profunditats de 2.000 metres o més), es diuen whale fall. No hi ha un terme equivalent en català, però la seva traducció literal seria “caiguda de balena”. Així, els animals de les profunditats aprofiten els cossos morts de les balenes com a font d’aliment per a ells.

Els whale falls es poden considerar com a ecosistemes per ells mateixos (Foto: Ocean Networks).

Es creu que poden haver actuat com a trampolí per a les espècies d’aigües profundes per colonitzar el fons del mar. A més, a mesura que es va investigant més, es descriuen noves espècies i es descobreixen més aplicacions comercials.

FASES DE COLONITZACIÓ

Una balena morta crea per ella mateixa un nou i ric ecosistema, ja que produeix un enriquiment molt important de matèria orgànica en una àrea molt petita. Les espècies trobades en aquestes àrees són similars a les de les xemeneies hidrotermals. Segons els investigadors, són tres les etapes diferents per les que passa el cadàver d’una balena:

1. Fase dels carronyers mòbils
2. Fase d’enriquiment oportunista
3. Fase sulfofíl·lica

Descomposició del cadàver d’una balena al canyó de Monterey en un període de 7 anys (Foto: MBARI).

Es creu que desenes de milers d’organismes d’unes 400 espècies diferents poden colonitzar un únic cos de balena. Sorprenentment, els científics han estimat que una única balena equival als nutrients que cauen de la superfície del mar cap al fons en un període de 2.000 anys.

1. FASE DELS CARRONYERS MÒBILS

La primera fase està dominada per espècies de carronyaires mòbils. En aquesta etapa, la balena morta es veu coberta per una agregació molt densa de peixos del grup dels mixínids, petites quantitats de crustacis de la família dels litódids, peixos del grup dels macrúrids, taurons dormilegues grans i milions d’amfípodes.

Aquests animals són responsables que desapareguin els teixits tous. Poden consumir entre 40 i 60 quilos per dia. En un cos de 5 tones, aquesta primera fase pot durar uns 4 mesos, allargant-se fins als 9 mesos – 2 anys en les balenes de 35 tones.

Descomposició d’una balena grisa, 2 i 18 mesos després de la seva deposició (Foto: Hermanus Online).

2. FASE DE ENRIQUIMENT OPORTUNISTA

Durant la segona fase, l’esquelet de l’animal està envoltat per una agregació densa de cucs poliquets, cucumaciss (crustacis) i mol·luscs com cargols marins. S’han descrit algunes espècies especialitzades en aquest tipus de cadàvers, abans desconegudes. Aquests animals s’alimenten de la resta del cos, incloent el sediment que els envolta perquè està ple de teixit en descomposició.

Durant la fase de l’enriquiment oportunista, l’esquelet està rodejat per moltes espècies d’animals (Foto: Hermanus Online).

3. FASE SULFOFÍL·LICA

Aquesta és, de tros, la fase més llarga de totes: pot durar de 10 fins a 50 anys, o més. Aquesta fase deu el seu nom al sulfur produït pels ossos a causa de l’acció quimiosintètica dels bacteris, que fan servir sulfat per trencar els greixos de l’interior dels ossos i produeixen el sulfur. El sulfur permet la presència d’un mantell dens de bacteris, musclos i cucs tubulars, entre d’altres. S’han trobat més de 30.000 organismes en un únic esquelet.

Fase sulfofíl·lica (Foto: Hermanus Online).

NOVES ESPÈCIES DESCRITES

Com s’ha esmentat més amunt, s’han descrit noves espècies en els cadàvers de balena. En aquesta secció, presentarem només algunes d’elles.

L’anemone Anthosactis pearsea és petita, blanca i té forma de cub. La seva importància recau en el fet que és la primera anemone trobada en un cadàver de balena.

Anthosactis pearseae (animals blancs) (Foto: MBARI).

S’han descrit diverses espècies incloses en el gènere Osedax. El seu nom comú, cucs menjadors d’ossos, reflecteix exactament la seva tasca: menjar ossos. Aquests animals no tenen ni ulls ni boca, però presenten uns plomalls rogencs que actuen com a brànquies i un tipus d’arrels verdes, on els bacteris simbionts s’encarreguen de trencar les proteïnes i els lípids de l’interior de l’os, els quals proveeixen amb nutrients al cuc. Les formes macroscòpiques de l’animal són sempre femelles, les quals contenen dotzenes de mascles microscòpics al seu interior.

Femella de Osedax frankpressi (Foto: Greg Rouse).

Un altre cuc interessant és el poliquet Ophryotrocha craigsmithi. Tot i no tenir cap adaptació particular, es creu que són exclusius dels cadàvers de balena o d’ecosistemes similars.

Poliquet de l’espècie Ophryotrocha craigsmithi (Foto: Live Science)

Un últim exemple a tenir en compte és el gasteròpode Rubyspira, cargols especialitzats també dels cossos de balena que mesuren entre 3 i 4 cm de longitud.

Rubyspira en los huesos de una ballena (Foto: MBARI).

T’animo a mirar aquests vídeos de cadàvers de balena. En el primer, pots veure un estudi realitzat en el cadàver de Rosebud realitzat per l’equip de l’E/V Nautilus, buscant les formes de vida que presenta. En el segon, pots veure un “banquet” a gran profunditat, en concret en el canyó de Monterey, enregistrat pel Monterey Bay Aquarium Research Institute (MBARI).

REFERÈNCIES

• Ballance, L.T (2009). Cetacean Ecology. A Perrin, W.F; Würsig, B & Thewissen, J.G.M (Editors). Encyclopedia of Marine Mammals. (pp. 196-201). Oxford: Elsevier
• Hermanus Online: Whale Fall – the strange ecosystem in the ocean
• Live Science: New creature found living in dead whale
• Live Science: New worm species discovered on dead whales
• Live Science: Strange worms discovered eating dead whales
• Monterey Bay Aquarium Research Institute: Whale carcass yields bone-devouring worms
• NOAA’s Undersea Research Program: This Whale’s (After) Life
• Paulo et al. (2016). Deep-sea whale fall fauna from the Atlantic resembles that on the Pacific Ocean. Nature. doi:10.1038/srep22139
• Foto de portada: Nautilus Live

Les selves marines: les praderies de Posidonia

Les praderies de Posidonia i altres fanerògames marines constitueixen un dels ecosistemes marins més importants de la Terra. Molts s’atreveixen a catalogar-les com a les selves del mar per la seva elevada biodiversitat. És el que veurem aquest article, centrant-nos especialment en les praderies de Posidonia oceanica!

QUÈ SÓN LES FANERÒGAMES MARINES?

Les fanerògames marines són plantes superiors que van colonitzar els ambients costaners marins, estant presents en tots els oceans i mars, excepte l’Antàrtic. S’han trobat unes 66 espècies.

Totes tenen un patró semblant: un rizoma subterrani horitzontal (una tija gruixuda enterrada), a partir del qual neixen les arrels i unes ramificacions verticals de les que surten les fulles.

Al llarg de l’evolució, han anat adquirint les adaptacions necessàries per a viure en un medi amb una elevada concentració de sals. Tenen la capacitat de realitzar la pol·linització sota l’aigua mitjançant flors poc vistoses, a més de reproduir-se asexualment.

Com ja hem comentat, aquí ens centrarem en les praderies de Posidonia oceanica, una espècie endèmica del mar Mediterrani. Té l’estructura típica abans comentada, però entre les seves particularitats hi ha unes fulles de 0,5 cm d’ample per un metre de llarg, agrupades en feixos de 4-8 fulles.

Praderia de Posidonia oceanica (Foto: Manu Sanfélix).

En un únic metre quadrat, poden haver-hi 10.000 fulles. Això fa que les partícules que cauen al fons quedin atrapades i es formi el que es coneix com a “mata”, un substrat molt compactat que es va elevant lentament (10-18 cm/segle) i que actua com a barrera contra l’onatge, el que afavoreix la formació de les platges. Vols saber per què ens estem quedant sense platges?

Sabies que a l’illa de Formentera (Illes Balears) han trobat un exemplar de Posidònia amb més de 100.000 anys d’edat?

LA BIODIVERSITAT EN LES PRADERIES DE POSIDONIA

Les praderies de Posidonia i altres fanerògames marines són ecosistemes amb una elevada biodiversitat. A més dels organismes que hi viuen de forma permanent, altres hi van a reproduir-se, deixar les seves postes o a refugiar-se. Sense anar més lluny, s’hi han arribat a descriure fins a 1.000 espècies diferents.

Tot i l’elevada biodiversitat associada, només unes poques espècies són capaces d’alimentar-se de la planta en qüestió. Alguns exemples són les salpes (Sarpa salpa), la tortuga verda (Chelonia mydas), alguns eriçons com Paracentrotus lividus… tots ells amb bacteris simbionts en l’aparell digestiu per a digerir-la.

Salpa (Sarpa Salpa) (Foto: Jordi Regàs, CIB)

Hi ha moltes algues i animals que viuen enganxats a les fulles o en els rizomes, els anomenats epífets. Alguns exemples són l’hidrozou Aglaophenia harpago i el briozou Lichenopora radiata. Però sens dubte, l’animal epífet de la Posidonia més característic és Electra posidoniae. Aquest briozou forma unes tires blanquinoses més o menys estretes sobre de les fulles de la planta.

Hidrozou Aglaophenia harpago sobre Posidonia oceanica (Foto: Peter Jonas).

Briozou Lichenopora radiata (Foto: Javier Murcia).

Briozou Electra posidoniae (Foto: Jordi Regàs, CIB).

Lògicament, també hi ha fauna que es desplaça per sobre de les fulles. Es tracta d’animals petits que s’alimenten dels epífets, com són els crustacis, els gasteròpodes (caragols i nudibranquis); cucs tipus poliquet, nematode o platelmint i equinoderms. En són exemples el nudibranqui Diaphorodoris papillata i el crustaci Idotea hectica.

Nudibranqui Diaphorodoris papillata (Foto: CIB).

Crustaci Idotea hectica (Foto: David Luquet).

Un dels animals més característics de les praderies de Posidonia oceanica és la nacra (Pinna nobilis), el mol·lusc més gran de la Mediterrània, que pot arribar a fer un metre i viu amb part del cos enterrat a la sorra.

Nacra (Pinna nobilis) (Foto: Maite Vázquez)

Entre els equinoderms, es considera que l’estrella de mar Asterina pancerii és l’única lligada estrictament a les praderies, encara que els eriçons de mar de l’espècie Paracentrotus lividus pot arribar a ser molt abundants.

Estrella de mar Asterina pancerii (Foto: Jordi Regàs, CIB).

Eriçoó de mar Paracentrotus lividus (Foto: Jordi Regàs, CIB).

Altres animals que es passegen lliurement per la praderia són els peixos. El serrà o vaca serrana (Serranus scriba) és dels més comuns; però el més singular és el peix ventosa (Opeatogenys gracilis), de color verd per camuflar-se amb les fulles. Uns altres que també es camuflen la mar de bé són els del gènere Syngnathus, com S. typhle i S. acus.

Vaca serrana (Serranus scriba) (Foto: Jordi Regàs, CIB).

Peix ventosa (Opeatogenys gracilis) (Foto: Manuel Campillo).

Peix Syngnathus typhle (Foto: Sea Horse Project).

LA POSIDONIA TÉ UNA ALTA IMPORTÀNCIA ECOLÒGICA

Com hem vist, les praderies de Posidonia són zones amb una elevada biodiversitat d’espècies animals i vegetals. Així doncs, és la llar de moltes espècies en diferents fases del seu cicle vital.

Però la seva importància va molt més enllà. A causa de la seva forma de creixement mitjançant rizomes subterranis, la Posidonia reté la sorra i, segle rere segle, va formant una barrera natural que serveix de protecció per a la costa, el que permet la formació i dóna estabilitat a platges, dunes i al bosc litoral.

Finalment, es produeix una gran quantitat de matèria orgànica que es dispersa gràcies a les corrents i onatge cap a altres ecosistemes.

Si vols saber tots els valors associats a la Posidonia, pots seguir llegint a Altas de las praderas marinas de España del 2015.

REFERÈNCIES

• Ballesteros, E & Llobet, T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrpania. Ed. Brau
• Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya (2002). Biodiversidad y medio marino.  Mediterrània viva. Editorial Anthias SL.
• Minguell, J (2008). Flora i fauna del Mediterrani.
• Ruiz, JM; Guillén, JE; Ramos Segura, A & Otero MM (Eds) (2015). Altas de las praderas marinas de España. IEO/IEL/UICN. Murcia-Alicante-Málaga. 681 pp.
• Tríptic: Las praderas de Posidonia en peligro. Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
• Foto de pordada: G. Pergent (INPN).

L’Àrtic: a qui li importa?

El canvi global és la principal amenaça de l’Àrtic, ja que l’increment de la temperatura està produint el desglaç de la seva cobertura de gel. Quines conseqüències tindrà això pel seu fràgil ecosistema? Ens hauria d’importar? 

L’ÀRTIC I LA SEVA IMPORTÀNCIA

L’Àrtic, una de les poques zones verges del planeta, està situat a la zona del pol nord. Les baixes temperatures a la regió (una mitjana de -35ºC a l’hivern i de 0ºC a l’estiu) es deuen a la poca insolació que rep a causa de la inclinació del globus.

Abans de l’època industrial, el casquet de gel permanent de l’Àrtic ocupava uns 7 milions de quilòmetres quadrats (doblant la seva extensió a l’hivern), però cada vegada és més difícil mantenir aquest gel a l’estiu. El gel pot arribar a un gruix de 50 metres a l’hivern, reduint-se a 2 metres a l’estiu.

Abans de començar, pots gaudir d’aquest vídeo amb impressionants imatges de l’Àrtic:

VIDA A L’ÀRTIC

L’Àrtic ofereix una gran diversitat d’ambients diferents: l’oceà, les plaques de gel, la zona costanera, la tundra i alguns boscos de coníferes.

La tundra és el bioma terrestre més destacable de l’Àrtico (Foto: Biomas).

Tot això permet el suport de moltes espècies vegetals i animals. Només a l’oceà Àrtic s’han descrit més de 5.000 espècies animals, algunes de les quals són espècies endèmiques d’aquesta zona. S’estima que unes 400 espècies de l’Àrtic només viuen en aquesta regió.

Entre els animals més coneguts, trobem a la balena de Groenlàndia (Balaena mysticetus), un animal de grans dimensions que pot viure més de 100 anys, i el narval (Monodon monoceros), cetacis en els quals els mascles presenten un ullal molt llarg, usat durant el festeig.

La balena de Groenlandia (Balaena mysticetus) és un cetaci exclusiu de l’Àrtic (Foto: Clarín).

Al gel i a la neu, l’ós polar (Ursus maritimus), les morses (Odobenus rosmarus), el llop àrtic (Canis lupus arctos) i caribú o ren (Rangifer tarandus) es fan presents.

El llop àrtic (Canis lupus arctos) està en perill d’extinció (Foto: Deanimalia).

L’Àrtic també és la llar de més de 80 espècies d’aus, com el somorgollaire de Brünnich o l’èider reial; i més de 400 de peixos.

Però, sens dubte, el grup més abundant són els artròpodes, amb més de 1.500 espècies documentades, tot i que també hi ha representants de gairebé tots els grups d’animals existents.

Aquest copèpode, de l’espècie Euaugaptilus hyperboreus, forma part del zooplàncton àrtic (Foto: Poetic Monkey).

L’ÀRTIC ÉS ESSENCIAL PEL CLIMA

L’Àrtic, juntament amb l’Antàrtida, és com un aire condicionat natural del planeta. Per tant, el seu mal funcionament incrementa encara més els efectes del canvi climàtic.

La cobertura de gel és responsable d’un elevat percentatge de l’albedo. L’albedo és l’efecte pel qual una superfície reflecteix part de la radiació solar de tornada cap a l’atmosfera, el que permet mantenir la temperatura més baixa. Sense aquest efecte, les temperatures seran cada vegada més altes.

El gel és el principal element de l’albedo a la superfície de la Terra (Foto: US Satellite).

Els processos físics que tenen lloc a l’Àrtic influeixen en la circulació de l’oceà a nivell mundial: durant la formació de gel marí, els cristalls d’aigua exclouen la sal, de manera que l’aigua és cada vegada més salada. L’augment de salinitat, juntament amb les baixes temperatures de l’aigua, provoquen la formació d’una aigua molt densa que s’enfonsa fins al fons de l’oceà i que és transportada cap a més al sud gràcies a la circulació termohalina, responsable de regular el clima planetari. Sense gel, aquesta corrent termohalina podria veure’s interrompuda o afeblida, amb les conseqüències que això implicaria.

La circulació termohalina és responsable del clima a nivell mundial (Foto: Blog de recursos de Cpmc).

ÀRTIC I CANVI CLIMÀTIC

A causa de l’augment de la temperatura a nivell planetari, el gel que cobreix l’Àrtic s’ha anat reduint. Segons indiquen diversos informes, aquesta reducció ha estat del 30% en només dues dècades. A més, si es manté aquesta tendència, en vint anys més podria desaparèixer totalment el gel àrtic, almenys durant l’estiu. Sense gel, moltes espècies tindran seriosos problemes per sobreviure, com és el cas de l’ós polar, de les foques i altres pinnípedes.

En blanc, es mostra l’extensió de gel a l’Àrtic al setembre de 2012 respecte la mitjana als últims 30 anys (línia groga) (Foto: India Today).

Com hem vist, sense gel, no hi ha albedo; però a més, si es fon el gel permanent, es produirà l’alliberament de grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle que estaven atrapats bé en el gel, bé aL terra congelat de l’Àrtic (el permafrost); retroalimentant al canvi climàtic.

Alguns estudis apunten que, si es fongués tot el gel de Groenlàndia, el nivell mitjà del mar pujaria 7 metres.

A més, cada vegada es produeixen més proliferacions massives d’algues, les quals s’enfonsen i provoquen l’eutrofització de l’ecosistema. La reducció del gruix de gel, permet que cada vegada penetri més diòxid de carboni en l’aigua, el que produeix l’acidificació de l’aigua, el que pot causar el blanquejament de coralls i malformacions en les closques dels animals.

Són moltes les companyies que veuen en el desglaç de l’Àrtic moltes possibilitats comercials:

• Obtenció de recursos energètics com gas natural i petroli (només per a 3 anys, segons els experts).
• Explotació de recursos minerals com manganès, or, plom i diamants.
• Nous caladors de pesca.
• Noves rutes comercials per al transport marítim i el turisme.

Així doncs, l’Àrtic és un ecosistema molt fràgil que hem de protegir entre tots. Actuant a nivell local, estem actuant a nivell global.

REFERÈNCIES

• Broecker, WS (2005). The role of the ocean in climate: Yesterday, today and tomorrow. Eldigio Press
• El mar a fondo: El agua de mar y las corrientes oceánicas (Guía didáctica).
• McIntyre, A (2010). Life in the World’s Oceans. Blackwell Publishing Ltd.
• Greenpeace (2013). El Ártico y los efectos del cambio climático en España. Salvar el Ártico es salvar mucho más. Greenpeace.
• Hutchinson, S & Hawkins, LE (2004). Océanos. Libros Cúpula. Coleccion Biblioteca visual
• Palacín, B (2010). La creciente importancia el Ártico. Revista Española de Defensa
• Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (2009). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed)
• Foto de portada: Kerstin Langenberger