Cetacis i pesca: una relació perillosa

Els cetacis són criatures que viuen en els mars i oceans de la Terra. Com altres animals, no només han de fer front a les amenaces naturals del seu entorn, com la depredació o les malalties, sinó que també interaccionen amb les activitats humanes, com la pesca. Aquí veurem com la pesca amenaça a les poblacions d’aquests mamífers marins.

Segons un informe publicat recentment per Ecologistes en acció, les principals amenaces d’origen antròpic que els cetacis han de sortejar són la pesca, l’aqüicultura, el soroll submarí, les col·lisions amb embarcacions, les escombraries marines, la contaminació química, el turisme d’albirament , la investigació, el canvi climàtic i els dofinaris.

Els cetacis es veuen afectats per una multitud de factors humans i poden acabar avarats a la costa  (Foto: Bahnfrend, Creative Commons)

LA INDUSTRIA BALENERA

Durant el segle passat, l’activitat balenera va capturar més de tres milions d’individus a tot el món, especialment a l’hemisferi sud, on es van capturar, segons el IWC, uns 750.000 individus de rorqual (Balaenoptera physalus) i 400.000 exemplars de catxalot (Physeter macrocephalus), entre d’altres.

Se sap que fins a la dècada de 1960, van ser capturades centenars de milers de balenes blaves, l’animal més gran que habita a la Terra. Malgrat els esforços de conservació, actualment només sobreviuen entre 10.000 i 20.000 individus, una petita part respecte a les que habitaven la Terra abans de l’auge de la indústria balenera.

Dibuix que il·lustra la caça de balenes (Foto: Creative Commons)

De fet, segons un estudi de Tulloch i col·laboradors (2017), tot i que actualment hi ha una moratòria internacional i es realitzen esforços de conservació importants, a l’any 2100 les poblacions de cetacis que van ser objecte de captures arribaran com a molt a la meitat de la seva mida original.

Contrari a les prohibicions establertes al 1986, hi ha països que segueixen amb la captura de balenes i dofins. Aquests països són principalment Japó, Noruega i Islàndia. Es creu que capturen unes 1.500 balenes anuals conjuntament, tot i que la demanda de carn d’aquests mamífers marins és escassa. De fet, des de la prohibició, es calcula que s’han capturat unes 30.000 balenes.

A Espanya també està prohibida la captura de cetacis, encara que es creu que hi ha una petita activitat il·legal.

LES CAPTURES ACCIDENTALS

Hem de tenir present l’impacte de les captures accidentals (bycatch en anglès), una de les causes principals de mortalitat en cetacis. Consisteix en la captura d’espècies que no són l’objectiu de pesca.

Les captures accidentals poden causar un problema de conservació quan hi ha espècies en perill afectades, com és el cas de la marsopa de Califòrnia (Phocoena sinus), una marsopa críticament amenaçada (només queden uns 30 animals a tot el món), segons la IUCN, a causa principalment de les xarxes d’emmallament.

Les captures accidentals són una de les principals causes de mortalitat, encara que a nivell europeu s’han pres algunes mesures, com el Reglament 812/2004. Era especialment important la captura accidental amb l’ús de xarxes de deriva, però actualment aquesta pràctica està prohibida a tota la Mediterrània. De tota manera, altres arts de pesca com l’emmallament, el cèrcol o l’arrossegament són particularment perjudicials.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle passat, la pesqueria de cèrcol de la tonyina al Pacífic Est va tenir un impacte notable en les poblacions de dofins. El motiu és que els pescadors sabien que sota els grups de dofins que nedaven en superfície hi ha bancs de tonyines que els seguien per prendre direccionabilitat. Així doncs, coneixent aquesta relació, envoltaven als cetacis (i per tant a les tonyines) amb les xarxes de cèrcol, matant després als primers. S’estima que només el 1986 es van capturar uns 133.000 dofins. Per aturar aquesta situació, la pressió de la societat va ser fonamental perquè es prenguessin les mesures oportunes. De fet, actualment menys del 0,1% dels individus són capturats.

Els pescadors associaven dofins amb tonyines, de manera que la pesca de cèrcol els va afectar notablement (Foto: Wally Gobetz, Creative Commons)

Ara ens centrarem en un cas de xarxes d’emmallament. Les xarxes d’emmallament maten moltes espècies diferents de cetacis, tant de dofins com de balenes. Tot i que les balenes solen sobreviure, sovint se’ls queden restes dels aparells de pesca units al cos, com xarxes. Els cetacis petits no tenen la mateixa sort i, sovint, moren. Ja hem vist el cas de la marsopa de Califòrnia, però una altra marsopa, la marsopa comuna (Phocoena phocoena), és el cetaci al que més morts li ocasionen les xarxes d’emmallament.

Finalment veurem la relació entre cetacis i pesca d’arrossegament. Moltes espècies de cetacis, tant de dofins com de balenes petites, s’alimenten de les espècies objectiu de pesca de la pesca d’arrossegament, de manera que són capturats mentre aquests s’alimenten de les seves preses. De fet, s’han reportat 16 espècies de cetaci a tot el món que s’alimenten en associació amb la pesca d’arrossegament. Les captures són molt més grans quan les xarxes es deixen a mitja profunditat que quan la pesca es realitza en el fons marí.

Malgrat tots els esforços de conservació, segons una estimació realitzada per Read i col·laboradors, a tot el món es capturen accidentalment uns 300.000 mamífers marins a l’any a causa de les operacions pesqueres.

COMPETÈNCIA PER L’ALIMENT

Finalment, no podem oblidar que cetacis i pescadors competeixen pels mateixos recursos. Per tant, hem de tenir en compte que alguns cetacis també interaccionen amb la pesca per aconseguir menjar. Els catxalots, els dofins mulars i les orques han après a “robar-li” el peix als pescadors.

De fet, prenen les captures de les línies de palangre, de les xarxes d’emmallament i de les xarxes d’arrossegament, corrent el perill de quedar atrapats.

De tota manera, s’han pres algunes mesures, com ara instal·lar uns dispositius que emeten uns sons molests per als animals. Tot i els intents, s’han acabat adaptant i, de fet, en alguns casos els interpreten com un indicatiu de la presència de pescadors a la zona.

REFERÈNCIES

• López López, L (2017). Cetáceos: los mamíferos más salaos. Informe sobre las interacciones entre cetáceos y actividades humanas. Ecologistas en acción.
• Hall, MA; Alverson, DL & Metuzals, KI (2000). Bycatch: Problems and solutions. Marine Pollution Bulletin Vol. 41, N 1-6, pp. 204-219.
• Northridge, S (2009). Bycatch. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Eds). Encyclopedia of Marine Mammals (pp.167-169). Academic Press (2 ed).
• Whale and Dolphin Conservation: Stop Whaling
• World Wildlife Foundation: The Vaquita
• Foto de portada: Omar Vidal (fuente)

Les piscifactories: la solució a la sobrepesca?

Hem sentit moltes vegades que els caladors de pesca s’estan esgotant a causa de la sobreexplotació de les espècies. També es diu molt que les piscifactories podrien solucionar aquest problema. Ara bé: les piscifactories són la solució a la sobrepesca?

En termes generals, l’estat de les poblacions de peixos salvatges no ha millorat. Al 2013, el 58,1% de les poblacions pesqueres eren plenament explotades, el 10,5% eren infraexplotades i el 31,4% eren subjectes a pesca excessiva (FAO, 2016). Per tant, el 30% de les poblacions patia sobrepesca.

Això es deu al consum cada vegada més gran de peix. Segons un informe publicat per la FAO, el 2014 cada persona menjava de mitjana uns 20 kg de peix, el doble que el 1960.

D’altra banda, des de la dècada del 1980, les captures salvatges s’han mantingut estables. No obstant això, el subministrament de peix pel consum humà ha augmentat considerablement. Així doncs, si ha augmentat el consum i la pesca s’ha mantingut estable, d’on surt la resta del peix?

L’explicació a aquest fet rau en l’aqüicultura: al 2014, la producció de la pesca de captura va ser de 93,4 milions de tones, mentre que la procedent d’aqüicultura va ascendir a 73,8 milions de tones. En altres paraules, el 44% del peix va procedir de l’aqüicultura.

Evolució de la producció de la pesca de captura i de l’aqüicultura (Font: FAO, 2016).

Veient aquest panorama, no sembla estrany pensar que les piscifactories podrien solucionar el problema de la sobrepesca.

PER QUÈ LES PISCIFACTORIES PODRIEN SER LA SOLUCIÓ A LA SOBREPESCA?

Segons l’informe Perspectives de la població mundial de l’ONU, l’any 2050, la població mundial haurà ascendit fins als 9.700 milions de persones.

Davant d’aquestes xifres, podem pensar que l’increment del consum de peix creixerà molt per sobre de la capacitat de producció dels oceans i mars. L’aqüicultura, doncs, podria donar resposta a aquest increment en la demanda de peix per al consum humà, per tal de satisfer les necessitats protèiques.

Per tant, les poblacions salvatges no patiran una pressió més gran de la que ja estan patint actualment.

Un altre avantatge de les piscifactories és que la producció és constant perquè es té més control sobre elles, és a dir, es produeixen poques fluctuacions al llarg de l’any. Això no és així en les poblacions salvatges, ja sigui a causa de el seu cicle biològic o al fet que estan sobreexplotades.

Finalment, les piscifactories podrien reduir l’impacte ambiental causat per la pesca: no hi hauria captures accidentals d’espècies que no són d’interès, no es degradarien els fons marins per la pesca d’arrossegament… Vols conèixer l’impacte de la pesca en els ecosistemes marins?

Si vols saber en més detall què és l’aqüicultura i altres beneficis, et recomano mirar aquest vídeo de la Junta Nacional Assessora de Cultius Marins, del MAGRAMA (Espanya):

Malgrat tots aquests avantatges, les piscifactories no només no són una solució, sinó que incrementen el problema de la sobrepesca i comporten molts altres problemes.

PER QUÈ LA AQÜICULTURA NO ÉS UNA SOLUCIÓ A LA SOBREEXPLOTACIÓ?

La meitat de les espècies cultivades (inclou tant animals com algues) en l’aqüicultura no requereixen una aportació d’aliment exterior, a causa de que s’alimenten per filtració. De totes maneres, és cert que això no és així per a les espècies carnívores.

Sense anar més lluny, segons la FAO (2016), el 2014 es van destinar 21 milions de tones de peix a productes no alimentaris, dels quals tres quartes parts van ser per a produir farina o oli de peix, el principal component dels pinsos per alimentar a les espècies carnívores de les piscifactories.

El peix procedent de piscifactories és alimentant amb pinso a base d’altre peix capturat al mar (Foto: Yousuf Tushr, Creative Commons).

En altres paraules, per alimentar el peix de les piscifactories s’han de pescar animals salvatges, el que agreuja el problema de la sobrepesca. Segons FAADA, es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge per alimentar una tona de peix de granja.

ALTRES PROBLEMES DEL CULTIU DE PEIX

Ja hem vist que l’aqüicultura necessita capturar peix salvatge per poder alimentar a les espècies subjectes a cultiu. Ara veurem altres problemes per als propis animals i el medi ambient.

A causa de que les gàbies estan instal·lades en punts fixos, en les aigües circumdants i en el fons marí es produeix una acumulació important de nutrients i productes químics procedents de la femta i les restes de menjar. Això pot causar un gran creixement d’algues, les quals esgoten l’oxigen i, segons l’espècie, poden causar la producció de substàncies tòxiques.

De totes maneres, en alguns casos s’han implementat algunes mesures: canviar la posició de les gàbies cada any o situar-les en zones de corrents fortes.

L’ús d’antibiòtics i vacunes és freqüent per prevenir o tractar les malalties ja que l’estrès patit els fa més susceptibles. De fet, en les gàbies es produeix una mortalitat que ronda entre el 10 i el 30%.

Les malalties i paràsits, com la puça marina, són un problema comú en els peixos de piscifactoria (Foto: 7Barrym0re, Creative Commons).

Un altre problema important és que moltes vegades es fan servir peixos modificats genèticament. Si per accident o per efecte dels depredadors, aquests organismes escapen i s’aparellen amb els seus semblants salvatges, pot produir-se un canvi important en la composició genètica de les espècies (contaminació genètica). De fet, entre 1992 i 1996, cada any es van escapar uns 1,3 milions de salmons de les granges de Noruega. Un altre efecte de les fuites és la transmissió de malalties i paràsits als salvatges.

Un altre inconvenient de les piscifactories és que moltes vegades es cultiven espècies no natives, és a dir, s’utilitzen espècies que no pertanyen a la zona en la qual són engabiades. La seva fugida pot implicar la competència pels recursos (tant menjar com a hàbitat) amb les espècies autòctones. Ja vam veure que les espècies exòtiques són un problema per a la biodiversitat.

Com hem dit, els depredadors poden ser un problema per a les empreses dedicades al cultiu de peixos. La solució davant d’aquesta amenaça és el seu control o matança, afectant així a les seves poblacions.

Si vols ampliar la informació sobre l’impacte de les piscifactories, et recomano llegir aquest article de FAADA.

CONCLUSIÓ

Hem vist que les piscifactories tenen una sèrie d’avantatges per solucionar el problema de la sobrepesca. De totes maneres, el fet d’alimentar el peix amb animals salvatges incrementa encara més el problema de la sobreexplotació dels caladors pesquers; a més dels altres problemes existents.

¿I tu què opines: són majors els avantatges de les piscifactories o els seus inconvenients? Deixa la teva opinió en els comentaris d’aquest article.

REFERÈNCIES

• FAADA: Piscifactorías
• FAO (2016). El estado mundial de la pesca y la acuicultura 2016. Contribución a la seguridad alimentaria y la nutrición para todos. Roma. 224 pp.
• Overharvest of Fish Population / Aquaculture Industry: Benefits and risks of aquaculture
• Salem State University: Benefits of aquaculture
• TalkingFish.org: All about aquaculture, environmental risks and benefits
• Foto de portada: Asc1733 (Creative Commons).

Tu pots salvar a la tonyina vermella!

La tonyina vermella és un gran peix depredador que està en perill d’extinció. La setmana passada ja vam veure que altres espècies com la sardina i el verat també ho estan degut a la sobrepesca. Aquesta setmana, ens centrarem en aquesta espècie i n’explicarem la seva biologia i distribució, a més dels motius que l’han portat a l’estat de conservació actual.

BIOLOGIA

La tonyina vermella (Thunnus thynnus) és l’espècie més gran de la família Scombridae i un dels peixos ossis més grans. Tot i que poden créixer fins als 3 metres, es solen trobar exemplars entre 0,4 i 2 metres. A més, pesen entre 140 i 680 kg, tot i que és difícil trobar a un exemplar de més de 450 kg. Es tracta d’una espècie migratòria amb un alt valor comercial degut a la seva carn fosca i vermella. Té el cos fusiforme i es pot distingir de la resta de tonyines per les aletes pectorals: són bastant curtes i s’estenen fins a l’espina dorsal 11 o 12.

Tonyina vermella (Thunnus thynnus) (Foto de Club de la Mar).

Pel que fa a la coloració, els costats posteriors i superiors són de blau fosc a negre, amb una iridescència grisa o verda. Els costat inferiors són platejats amb marques grises i bandes. L’aleta anal és fosca i groga.

La dieta de la tonyina vermella inclou calamars, anguiles i crustacis, com també altres peixos que formen moles com verats i arengs.

DISTRIBUCIÓ

La tonyina vermella viu en aigües subtropicals i temperades del Pacífic nord, l’Atlàntic, el Mediterrani i el mar Negre. Tot i que al mar Mediterrani s’hi troba tot l’any, és especialment abundant entre el juny i el juliol.

Tonyina vermella en llibertat (Foto de Animals on Earth).

ESTAT DE CONSERVACIÓ I PROBLEMÀTICA

Segons la IUCN, la tonyina vermella està en perill d’extinció i la seva població continua en declivi. Degut a la sobrepesca, essent una bona part de les captures il·legals, s’estima que la població de l’Atlàntic oest ha caigut en un 87% des del 1970. De totes maneres, altres referències indiquen que aquesta caiguda ha estat entre el 29 i el 51%. Al 1996, els científics van alarmar que les quotes mundials havien de ser reduïdes un 80% per recuperar les poblacions en 20 anys, però en realitat van ser augmentades. Tot i això, sembla ser que la reducció de les seves captures en els últims anys està produint un ascens de les poblacions.

Com que arriben a la maduresa en un punt avançat de la seva vida, són especialment vulnerables a la sobreexplotació. Malgrat que s’han establert quotes pesqueres, la mesura no ha estat exitosa per varis motius: s’ha mantingut el desembarcament de tonyines petites (i grans), la manca de regulacions en algunes zones, els pescadors ignoren les restriccions en alguns països i la manca de sancions per saltar-se la normativa.

Entre l’any 2000 i el 2004, es van capturar unes 32.000 – 35.000 tones per any de l’Atlàntic est i el Mediterrani, augmentant a les 50.000-60.000 tones a l’any 2006, de manera que l’estat del stock és de sobreexplotat. Actualment, la quota està restringida a les 13.500 tones anuals, de les quals gairebé 3.000 tones són per Espanya.

Aquesta tonyina és capturada amb diferents d’arts de pesca: el cèrcol, el palangre i amb trampes. El motiu de la seva pesca és cobrir les demandes del mercat japonès de sashimi (una única peça es pot arribar a vendre per 90.000€), el que l’ha conduit a la sobrepesca. A més, és una espècie objectiu de la pesca recreativa dels Estats Units i Canadà.

Sashimi de tonyina vermella (Foto de TripAdvisor).

Així doncs, les pesqueries s’estan esgotant i, de moment, ni la Unió Europea ni altres països han actuat per salvar-la. A més, els governs han ignorat les denuncies dels experts.

QUÈ PASSARÀ SI ENS QUEDEM SENSE TONYINA VERMELLA?

La tonyina vermella és un peix depredador de meduses. La disminució d’aquest peix, junt a l’augment de la temperatura del mar, és el que està produint un augment tant important de les meduses. A més, la seva desaparició produiria un desequilibri en totes les xarxes tròfiques.

Si et preocupa l’estat de la tonyina i dels oceans, quan vagis a la peixateria no compris tonyina vermella i, a més, quan mengis a un restaurant japonès, rebutja qualsevol tipus de plat que la contingui. Només reduint la seva demanda podrem aturar la seva pesca, doncs els governs no sembla que estiguin gaire interessats a posar de la seva part. 

REFERÈNCIES

• Schultz, K (2003). Field guide to Saltwater fish. Wiley (1 ed).
• IUCN: Thunnus thynnus. 
• Slow Food: El atún rojo.
• WWF: Atún rojo

Menja menys sardines per menjar més sardines

Un estudi publicat recentment al novembre de 2014 per Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America (PNAS) demostra l’efecte dels col·lapses de les poblacions dels peixos farratgers. En aquest article, farem una revisió d’aquest estudi. 

INTRODUCCIÓ

Els peixos farratgers són importants en dos sentits: en el primer, perquè suporten les pesqueries més gran del món; i en el segon, perquè transfereixen energia del plàncton als depredadors, com ara als grans peixos, els ocells marins i els mamífers marins. Per tant, si la pesca els redueix, les conseqüències poden ser catastròfiques tant en el sentit ecològic com econòmic. Quan una població de peix col·lapsa, hi ha tres raons que es retroalimenten:

1. Pressió pesquera alta alguns anys abans del col·lapse.
2. Caiguda important de la productivitat natural de la població.
3. Una resposta tardana en reduir la pressió pesquera.

Peix farratger: la unió vital en les xarxes tròfiques marines (Foto de Grist).

QUÈ SÓN ELS PEIXOS FARRATGERS?

Els peixos farratgers són peixos petits que s’alimenten de plàncton (fitoplàncton i zooplàncton) i que són consumits per depredadors grans que són més amunt en la xarxa tròfica. Tenen un paper molt important en els ecosistemes marins ja que transfereixen l’energia a través de la cadena alimentària. Per tant, el seu col·lapse pot tenir conseqüències ecològiques importants. Inclouen les sardines, capellans (Mallotus villosus), arengs, anxoves i verat, entre altres. Més informació aquí.

Alguns exemples de peixos farratgers (Foto de The Pew Charitable Trust).

També ofereixen beneficis a la gent ja que aquestes espècies suporten el 30% de les pesqueries mundials en pes, com també beneficiar a l’aqüicultura i a la ramaderia.

És important saber que aquestes espècies, de forma natural, pateixen grans fluctuacions cícliques en abundància. Per aquesta raó, la pressió pesquera sobre aquestes espècies pot agreujar la situació.

LA PESCA AUGMENTA EL COL·LAPSE DELS PEIXOS FARRATGERS

Quasi la meitat de les poblacions de peixos farratgers estudiades varen col·lapsar en un límit del 25% de la biomassa mitjana de la població i un terç ho va fer en un límit del 15%. Han tingut lloc reduccions importants d’aquestes poblacions de forma comuna i el motiu és una combinació de tres elements: una reducció de la productivitat natural (la productivitat mitjana de la població va disminuir 2-3 anys abans del col·lapse), una taxa de pesca alta de forma continuada (un 50-200% més alta que la taxa mitjana anual de pesca) i una resposta tardana de la pesca a una baixa productivitat.

La taxa de pesca és un factor important que contribueix en el col·lapse de les poblacions ja que era alta en les poblacions col·lapsades (1/0,44 vs. 1/0,26 anys), mentre que la productivitat natural mitjana era similar en els dos casos. Els models preveuen que només 4 de les 15 poblacions estudiades haurien tingut col·lapses degut a una reducció de la productivitat natural. A més, els nivells de biomassa mitjana mínims haurien estat sis vegades més grans si la pesca no hagués tingut lloc durant els anys immediatament abans del col·lapse. Per tant, es pot concloure, que les taxes altes de pesca promouen el col·lapse de les poblacions. 

EINES DE GESTIÓ PER PROTEGIR ELS DEPREDADORS DE PEIXOS FARRATGERS

Hi ha dues eines de gestió per protegir els depredadors que s’alimenten dels peixos farratgers. El primer cas consisteix en desenvolupar indicadors d’alerta primerenca dels canvis en la productivitat dels estocs, però ha tingut èxit en alguns casos molt particulars. El segon supera les limitacions del primer i consisteix en una aproximació basada en el risc, quan la pesca està restringida durant els períodes d’alt risc.

És important emfatitzar que reduint la pesca quan les poblacions de peixos farratgers són moderadament petites tindria un efecte petit en les captures pesquera mentre que els beneficis ecològics serien molt importants.

REFERÈNCIES

• Essington, T; Moriarty P, Froehlich, H; Hodgson, E; Koehn, L; Oken, K; Siple, M & Stawitz, C (2014). Fishing amplifies forage fish population collapses. PNAS.
• Lenfest Forage Fish Task Force: What are Forage fish?

Pesca recreativa en reseves marines: és compatible?

Aquesta setmana, el tema de l’article és la pesca recreativa en les àrees marines protegides. En concret, s’explica què s’entén per pesca recreativa, quins impactes i es dóna un llistat de recomanacions per tal de minimitzar-ne l’impacte. Aquest article ha estat elaborat conjuntament amb en Guillem Santamaria, en el marc de l’assignatura Reserves Marines del Màster en Oceanografia i Gestió del Medi Marí. 

INTRODUCCIÓ 

La pesca recreativa té un impacte important en les àrees protegides marines (MPA) i costaneres, essent una de les activitats més comunes a totes les costes al llarg del planeta (Font et al. 2012).

Entenem per pesca recreativa aquella pesca no comercial realitzada amb finalitats d’oci o esportives on les captures, les quals està prohibida la seva venda, són utilitzades pel consum propi (Font et al. 2012). Tot i que s’han proposat vàries definicions per pesca recreativa, aquesta engloba el major nombre de disciplines diferents.

La pesca recreativa té una gran importància a nivell mundial. Al 1995 les captures totals mundials van ser entorn a 2 milions de tones i el 2004 de l’ordre de 47 mil milions de peixos, dels quals dos terços van ser retornats al mar (Cooke et al. 2006). En perspectiva europea, al 1998 es va estimar un total de 21,3 milions de pescadors recreatius de 22 països diferents, dels quals, els pescadors de 10 d’aquests varen invertir al voltant de 10 milions de dòlars (Cooke et al. 2006). Un estudi fet al 2004 estima que aquesta inversió es va augmentar fins als 25 mil milions d’euros a tot Europa, amb més de 10 milions de pescadors, superant en 5 mil milions d’euros el benefici de les captures comercials dels països membres del 1998 (Pawson et al. 2007).

La pesca recreativa té una gran importància a nivell mundial (Foto extreta de Magic1059).

Encara que la pesca recreativa no està tan ben estudiada com la professional artesanal, varis estudis demostren que, ambdues, poden tenir un impacte similar, tant en els stocks de peixos com en els ecosistemes aquàtics (Cooke et al. 2006). En el mateix Mediterrani la pesca recreativa representa més del 10% de la producció total pesquera (EU. 2004).

TÈCNIQUES DE PESCA RECREATIVA

La pesca des d’embarcació és la que inclou el major nombre de tècniques diferents, seguida de la pesca des de costa (Font et al. 2012). A més, s’està veient un increment de la pesca des de caiac, que incorpora GPS i profundímetres, entre d’altres. Segons Font et al. (2012), els tipus de pesca més utilitzats de d’embarcació són: pesca de fons amb canya, pesca amb fil i el curricà. El curricà consisteix en arrossegar l’aparell amb una embarcació en marxa. En la pesca des de costa cal destacar la que utilitza boies de suro, per la captura d’espècies de roca, i l’spinning, per capturar espècies pelàgiques i algun tipus d’espàrids. En la pesca submarina s’utilitza el fusell.

IMPACTE DE LA PESCA RECREATIVA EN LES RESERVES MARINES

En les últimes dècades s’està produint un increment del nombre de pescadors recreatius que van a desenvolupar la seva activitat en Àrees Marines Protegides, de manera que també augmenten els impactes en els recursos i ecosistemes marins (Cooke et al. 2006). A grans trets, redueix els beneficis potencials de l’efecte reserva i del spillover (el fet que els organismes surtin de la reserva per alimentar les poblacions externes) (Font et al. 2012). Alguns estudis han indicat que les àrees totalment protegides (No-take zone) són efectives en termes de conservació (Denny & Babcock, 2004).

IMPACTES DIRECTES

Font et al. (2012) determinen que el tipus de pesca que captura, de mitjana, un major nombre d’espècies diferents és la produïda des d’embarcació (38 espècies), seguida de la de costa (28) i la submarina (25). La pesca submarina és més selectiva, per això captura un nombre menor d’espècies diferents (Jozami et al. 2011).

Les famílies de peixos més pescades han estat, en la majoria de reserves estudiades, la Sparidae, la Serranidae i, en menor mesura, la Labridae. Pel que fa a espècies concretes, el serrà (Serranus cabrilla) i la donzella (Coris julis) són les espècies més capturades tant des de costa com des d’embarcació. Per altra banda, la pesca submarina captura, principalment, el sarg (Diplodus sargus), la variada (Diplodus vulgaris), el llobarro (Dicentrarchus labrax) i el pop roquer (Octopus vulgaris) (Cuvier, 1797).

Sard (Serranus cabrilla) (Foto extreta de Asturnatura).

Donzella (Coris julis) (Foto extreta de Ictioterm).

En les 31 MPA estudiades al Mediterrani per Font et al. (2012) s’ha trobat que la pesca recreativa captura un total de 41 espècies vulnerables. La proporció mitjana d’espècies vulnerables dins les captures, de totes les MPA, és del 30%. Dels 3 tipus de pesca, la que té un impacte més gran en les espècies vulnerables és la pesca des d’embarcació (captura un total de 39 espècies vulnerables, 12 de les quals només es capturen amb aquest tipus de pesca), ja que utilitza una diversitat de tècniques superior, les captures són més grans i el fet de poder-se desplaçar d’una àrea a una altra li permet pescar en diferents hàbitats. La pesca submarina té com a espècies objectiu aquelles que són més vulnerables, ja que tenen una vida llarga i un creixement lent. Aquestes espècies presenten un potencial reproductor que va augmentant amb l’edat, de manera que al capturar els organismes més grans es redueix dràsticament el potencial reproductor de la població (Jozami et al. 2011).

IMPACTES INDIRECTES

Captura i alliberació

Tot i que a nivell mundial aquesta pràctica està molt estesa, al Mediterrani no és tan important, ja que el que es captura s’acostuma a consumir. L’alliberació de les captures en les àrees protegides mediterrànies acostuma a ser menor que fora d’elles, havent-hi algunes excepcions, com demostra l’estudi de Gaudin & Young del 2007. S’estan duent a terme força accions per tal d’estendre aquesta activitat al Mediterrani.

Aquesta pràctica, però, no està exempta d’impactes negatius sobre els individus. Certes accions en la manipulació dels individus poden causar molt d’estrès i la conseqüent mort, encara que s’hagi arribat a alliberar. Minimitzant el temps de manipulació i l’exposició a l’aire, utilitzant aparells per reduir el dany, l’estrès i la mortalitat, es poden eliminar molts dels efectes nocius (Arlinghaus et al. 2007).

Mètode d’extracció de l’ham de la boca del peix (Foto extreta de WikiHow).

Captura accidental

La captura accidental en la pesca recreativa és important sobretot en elasmobranquis (Font et al. 2012).

Impacte ecològic de l’esquer

Al 93,3% de les MPA estudiades per Font et al. (2012) s’utilitzen els cucs com a esquer. L’ús d’espècies exòtiques com a esquer (80% dels casos (Font et al. 2012)) pot ser una amenaça pels ecosistemes (Di Stefano et al. 2009). A més, s’ha de tenir en compte que aquests esquers s’acostumen a vendre vius, els quals s’hi mantenen gràcies al substrat que s’afegeix. En molts casos, aquest substrat són algues també exòtiques, en les quals hi poden haver petits crustacis, altres cucs i cargols, i solen ser tirades pels propis pescadors al mar, permetent la seva introducció a l’ecosistema (Lau, 1995). També s’ha de tenir en compte que, tant els cucs que s’utilitzen com a esquer com els organismes que hi ha en el substrat, poden ser una font de propagació de nous virus, afectant així a la població íctica (Goodwin et al. 2004).

Pesca fantasma

Ens referim a pesca fantasma als efectes negatius dels aparells de pesca perduts o abandonats al mar, com ara els pesos de plom, fils i hams.

La pèrdua de pesos de plom té un impacte important en les aus marines, doncs les confonen amb petites pedres, que els ajuden en la digestió, i la seva ingestió els causa efectes quasi letals. Quan una altra au (àguiles, falcons,…) les depreda es produeix un fenomen de bioacumulació, propiciant problemes morfològics, fisiològics i de comportament. Tot i així, el seu impacte és inferior al de les descàrregues de plom atmosfèric. (Font et al. 2012)

Els fils de pesca abandonats afecten, sobretot, als organismes sèssils, causant abrasió, estrangulació i reducció de la llum solar que hi arriba.

L’abandonament i posterior fragmentació del plàstic pot produir la obstrucció del tub digestiu i reduir la capacitat reproductiva d’aquells organismes que els ingereixin.

Ancoratge

L’ancoratge dels vaixells pot afectar al medi marí, sobretot les praderes de posidònia, de gran importància ecològica i força vulnerables.

BONES PRÀCTIQUES I RECOMANACIONS

Independentment de la opinió personal favorable o negativa amb la pesca recreativa; si aquesta activitat es permet, s’ha d’assegurar la compatibilitat de la pesca recreativa amb l’efectivitat de les reserves marines Per això, s’haurien de seguir una sèrie de recomanacions.

És important presentar unes bones pràctiques de pesca per tal de minimitzar l’impacte en les poblacions marines (Foto extreta de NSW Government).

Generals

• Regular l’esforç pesquer mitjançant la limitació del nombre de canyes, hams (tant en nombre com en mida i forma) i llicències.
• Augmentar la vigilància i control a les MPA, assegurant el compliment de les lleis, en especial a les No-Take Zones.
• Prohibir i vigilar l’ús d’esquer exòtic.
• Implementar programes de neteja d’aparells de pesca, per reduir la pesca fantasma.
• Controlar i sancionar la venda de les captures.
• Augmentar la pràctica de captura i alliberació de forma adequada: minimitzar el temps fora l’aigua i de manipulació, minimitzar el dany utilitzant aparells per treure l’ham i evitar manipulació innecessària.
• Limitar la pesca d’espècies concretes en períodes reproductius.
• Aplicar mesures que permetin que les talles mínimes estiguin per sobre de la talla de maduresa sexual.
• Prohibir o limitar la captura d’espècies vulnerables.
• Reduir l’ús de pesos de plom per altres sistemes alternatius (per exemple, pedra natural).
• Incloure la pesca recreativa en la planificació i execució d’estratègies de gestió costanera sobre l’explotació dels recursos marins.
• Establir programes d’educació i conscienciació ambiental (tríptics, guies, conferències,…).
• Dur a terme estudis específics, de forma periòdica, de l’impacte de la pesca recreativa en les comunitats de les Àrees Marines Protegides que siguin comparables entre diferents MPAs.

Pesca des d’embarcació

• Controlar les captures a través d’observadors en les embarcacions (talla mínima, vulnerabilitat de les espècies, captures accidentals, nombre i biomassa de captures,…) i realitzar la pràctica d’alliberació de forma adequada per part dels observadors.
• Establir sistemes d’ancoratge que no degradin el fons, com ara les boies.
• Minimitzar els desplaçaments i soroll dins la MPA per evitar les molèsties i un possible dany a la comunitat animal i vegetal.

Pesca des de costa

• Establir zones de pesca vigilades i crear limitacions d’aquesta.

Pesca submarina

• Dirigir presencialment la pesca submarina a través de guies i/o observadors que indiquin quins espècimens poden ser objecte de captura.
• Controlar l’ús d’equips d’escafandre autònoma.

REFERÈNCIES

• Arlinghaus R., Cooke S. J., Schwab A. & Ian G. Cowx.2007. Fish welfare: a challenge to the feelings-based approach, with implications for recreational fishing. Fish and Fisheries 2007, 8, 57–71.
• Cooke S. J., Ian G. Cowx. 2006 .Contrasting recreational and commercial fishing: Searching for common issues to promote unified conservation of fisheries resources and aquatic environments. Biological Conservation 128 : 93-108.
• Denny C.M., R.C. Babcock. 2004. Do partial marine reserves protect reef fish assemblages? Biological Conservation 116 (2004) 119–129.
• Di Stefano R.J., Litvan, M.E., Horner, P.T. 2009. The Bait Industry as a Potential Vector for Alien Crayfish Introductions: Problem Recognition by Fisheries Agencies and a Missouri Evaluation. Fisheries 34(12): 586-597.
• EU. 2004. Mediterranean: guaranteeing sustainable fisheries. Fishing in Europe 21: 12.
• Font T., Lloret J., Piante C. 2012. Recreational fishing within Marine Protected Areas in the Mediterranean. MedPAN North Project. WWF-France. 168 pages.
• Gaudin C. & De Young C. 2007. Recreational fisheries in the Mediterranean countries: a review of
• existing legal frameworks. General Fisheries Commission for the Mediterranean. Studies and Reviews No. 81. ISSN 1020-9549.
• Goodwin A.E., Peterson, J.E., Meyers, T. R, Money, D.J., 2004. Transmission of exotic fish viruses: the relative risks of wild and cultured baits. Fisheries, 29: 19–23.
• Jozami S.I., Lorente A., Hereu B. 2011. Área marina protegida del parque natural del Montgrí, las Islas Medes y el Baix Ter. Análisis de los usos y recomendaciones de gestión. Tesis de Màster. Universitat de Barcelona.
• Lau W. 1995. Importation of baitworms and shipping seaweed: vectors for introduced species? In Environmental Issues: From a Local to a Global Perspective, Sloan DM, Christensen KD (eds). Environmental Sciences Group Major, University of California: Berkeley, CA; 21–38.
• Pawson M.G., D. Tingley, G. Padda, H. Glenn. 2007. EU contract FISH/2004/011 on Sport Fisheries (or Marine Recreational Fisheries) in the EU. Prepared for The European Commission Directorate-General for Fisheries.

Com salvar a les tortugues marines del palangre?

Aquesta setmana, en aquest article es parla de com podem salvar a les tortugues marines del palangre, doncs moltes espècies de tortugues marines estan en perill degut a la seva captura accidental. 

INTRODUCCIÓ

La tortuga babaua (Caretta caretta) i la llaüt (Dermochelys coriacea) són les espècies de tortuga marina que més es capturen amb el palangre de superfície (Gilman et al. 2006), però també es capturen la resta de tortugues marines (Polovina et al. 2003). Tot i que les captures accidentals d’aquestes espècies són rares, el conjunt mundial té un efecte molt important (Lewison et al. 2004). Aquí ens centrarem en les mesures per reduir la captura accidental en la tortuga babaua per l’extensa bibliografia disponible.

Tortuga babaua (Caretta caretta) (Foto extreta de DeviantArt).

EL PALANGRE

El palangre és un art de pesca consistent en una línia principal de la que pengen els hams amb l’esquer. És un dels sistemes de pesca més antics que es coneixen. La linia principal pot mesurar entre uns quants centenars de metres fins a 50-60 km, amb una distància entre hams que va des d’un metre fins als 50 m. Tot i ser considerada com la pesca més selectiva que existeix, ja que depenent de l’esquer i la mida de l’ham utilitzats s’aconsegueix pescar un tipus de peix o un altre, no està exempt de captures accidentals, entre les quals hi trobem aus marines i tortugues marines.

La pesca de palangre, tot i ser molt selectiva, captura tortugues marines (Foto de Sea Turtle Conservancy).

COM SALVAR A LES TORTUGUES MARINES DEL PALANGRE?

Reducció del temps de pesca

La reducció del temps en que el palangre està a l’aigua és efectiu en la babaua, però no en la llaüt (Watson et al. 2005), però inviable econòmicament per la reducció de les captures de les espècies objectiu.

Canvi d’hams 

Les modificacions en els hams són les més efectives. Els hams més amples redueixen la captura de tortugues i la proporció de les que s’empassen els hams sense comprometre la viabilitat comercial en el peix espasa a l’Atlàntic Nord (Gilman et al. 2006), però no és així en altres pesqueries. La forma determina la posició on s’uneix: els hams circulars ho fan a la mandíbula o la boca i els hams en J ho fan internament. El canvi a hams circulars redueix les captures i la mortalitat després de l’alliberament (retardada) en la tortuga babaua perquè tendeixen a ser capturades quan mosseguen l’esquer i aquest s’enganxa més externament i és més fàcil que es puguin alliberar (Gilman et al. 2006; Bolten i Bjorndal 2005; Watson et al. 2003). El canvi en la forma és efectiu en certes pesqueries i àrees, com ara en el peix espasa (mantenint-se les captures (Piovano et al. 2009)) i en la tintorera a les Açores (Bolten i Bjorndal 2005). Per tant, els hams circulars no redueixen les captures de les espècies objectiu i suposen una inversió baixa, però dificulten la seva extracció per part dels pescadors i solen ser més dèbils respecte els hams en J (Gilman et al. 2006). Així, l’aplicació d’hams circulars en la pesca del peix espasa al Mediterrani i a l’Atlàntic Nord-oest pot representar una tècnica senzilla i barata per disminuir les captures de tortugues (Piovano et al. 2009; Watson et al. 2005; Gilman et al. 2006, 2007). La mortalitat directa pels hams és baixa, doncs el 80% de les alliberades estan vives, però la mortalitat retardada depèn molt de la posició de l’ham (Camiñas i Valeiras 2001).

Tipus d'hams. (A) Ham circular i (B) Ham en J (Foto extreta de Cicmar).

Canvi d’esquer

L’esquer és un altre factor important. Quan és peix, es redueix molt la captura de tortugues babaues respecte de si és calamars, a la vegada que augmenten les captures de peix espasa quan és l’objectiu (Watson et al. 2005), perquè se’l mengen en petites mossegades fins que el treuen de l’ham i evita que se l’empassin, mentre que el calamars és més resistent i se l’empassen sencer (Watson et al. 2003, 2004). Al Mediterrani i a l’Atlàntic Nordoest, utilitzar verat  manté les captures de peix espasa a la vegada que es redueixen les captures de tortugues babaues (Alessandro i Antonello 2010; Watson et al. 2005; Gilman et al. 2006, 2007), tot i que disminueixen les captures de tonyina vermella (Rueda et al. 2006; Rueda i Sagaraminaga 2008). Utilitzar diferents colors d’esquer no sembla ser una bona mesura ja que no eviten les captures (Swimmer et al. 2005; Watson et al. 2002).

Canvi de la profunditat de pesca i de la distància de la costa

Com que les tortugues babaues solen bussejar per sobre els 40 m, màxim fins a 100 metres (Polovina et al. 2003), col·locar el palangre per sota de la profunditat de més abundància redueix la seva captura (Rueda i Sagarminaga 2008), però  també redueix les de l’espècie objectiu segons les pesqueries (Gilman et al. 2006) i si queden atrapades no poden sortir a superfície i moren afogades, de manera que la mortalitat directa augmenta. Segons els pescadors, els hams més propers a les boies capturen més tortugues perquè estan a menys profunditat (Watson et al. 2002), de manera que aquestes línies secundàries haurien de ser més llargues. Les captures de tortugues també depenen de la distància a la costa (Báez et al. 2007), de manera que hauria de fer-se més enllà de les 35 milles nàutiques i no afectaria les captures de peix espasa (Alessandro i Antonello 2010).

Eliminació de les barres de llum

Les barres de llum haurien d’estar prohibides perquè les atrau molt (Alessandro i Antonello 2010).

Canvi d’àrees de pesca

Com que les tortugues marines s’agreguen en àrees, la captura d’una tortuga augmenta molt la probabilitat de capturar-ne més. Per això una bona mesura seria la comunicació entre les diferents embarcacions i desplaçar-se una certa distància (100 km, per exemple) durant un període de temps (una setmana, per exemple) per evitar capturar-ne més (Gilman et al. 2007). Aquesta mesura seria molt efectiva, però suposa una despesa de combustible addicional i la reducció del temps de pesca degut als desplaçaments. També es podrien tancar aquestes àrees estacionalment o permanentment, tot i  que és inviable econòmicament, a més que pot fer concentrar l’esforç pesquer en altres àrees on hi poden haver altres problemes i genera polèmiques amb els pescadors.

Seguiment de la temperatura de l’aigua

Com que la taxa de captura de babaues augmenta a temperatures per sobre els 22ºC, mentre que la captura de peix espasa augmenta a temperatures inferiors als 20ºC, seria indicat pescar en aigües de menys de 20ºC (Watson et al. 2005). De tota manera, en aquest cas seria important controlar la pressió sobre el peix espasa.

Observadors pesquers

Una bona eina de gestió és la presència d’observadors a bord de les embarcacions, com en la flota de palangre de peix espasa a Hawaii (Gilman et al. 2007), els quals enregistren el nombre d’aparells de pesca disponibles, els dies de pesca, la posició de pesca i el nombre de tortugues capturades (Álvarez de Quevedo et al. 2010).

Una bona eina de gestió és la presència d'observadors a bord de les embarcacions (Foto extreta de Journal of Applied Ecology).

COM S’HAN D’ALLIBERAR LES TORTUGUES ATRAPADES?

Les bones pràctiques dels pescadors per alliberar les tortugues són fonamentals: han de treure els hams de les tortugues amb un aparell indicat i si no el poden treure han de tallar el fil el màxim proper a l’ull de l’ham. Un cop enganxades, tallar totalment la línia secundària del palangre disminueix la seva mortalitat ja que la seva presència, per curta que sigui, pot afectar als intestins (Casale et al. 2007).

Per alliberar a les tortugues cal tallar el fil de tal manera que quedi el més curt possible (Foto extreta de Greenpeace).

CONCLUSIÓ

L’efectivitat i la viabilitat comercial de les estratègies per evitar la captura de tortugues babaua depèn de la pesqueria, de la mida de la tortuga, l’objectiu de pesca i altres diferències entre flotes (Gilman et al. 2006, 2007). La combinació d’hams circulars i peix com a esquer és molt efectiu en reduir les captures de babaues sense afectar les captures de l’espècie objectiu. Aquestes modificacions, junt a eines per treure els hams i els fils de les tortugues, redueixen les captures accidentals i la mortalitat post-alliberament.

REFERÈNCIES

• Alessandro L,  Antonello S (2010) An overview of loggerhead sea turtle (Caretta caretta) bycatch and technical mitigation measures in Mediterranean Sea. Rev. Fish Biol. Fisheries 20: 141-161
• Álvarez de Quevedo I, Cardona L, De Haro A, Pubill E, Aguilar A (2010) Sources of bycatch of loggerhead sea turtles in the western Mediterranean other than drifting longlines. ICES Journal of Marine Science, 67: 000-000
• Báez JC, Real R, García-Soto C, De la Serna JM, Macías D, Camiñas JA (2007) Loggerhead sea turtle bycatch depends on distance to the coast, independent of fishing effort: implications for conservation and fisheries management. Mar Ecol Prog Ser 338:249–256
• Bolten A, Bjorndal K (2005) Experiment to evaluate gear modification on rates of sea turtle bycatch in the swordfish longline fishery in the Azores – Phase 4. Final Project Report submitted to the National Marine Fisheries Service. Archie Carr Center for Sea Turtle Research, University of Florida, Gainesville, Florida, USA.
• Camiñas JA, Valeiras J (2001) Marine turtles, mammals and sea birds captured incidentally by the Spanish surface longline fisheries in the Mediterranean Sea. Rapp Comm Int Mer Medit 36:248
• Casale P, Freggi D, Rocco M (2007) Mortality induced by drifting longline hooks and branchlines in loggerhead sea turtles, estimated through observation in captivity. Aquatic Conserv: Mar Freshw Ecosyst doi: 10.1002/acq. 894
• Gilman E, Kobayashi D, Swenarton T, Brothers N, Dalzell P, Kinan-Kelly I (2007) Reducing sea turtle interactions in the Hawaii-based longline swordfish fishery. Biol Cons 139:19–28
• Gilman E, Zollet E, Beverly S, Nakano H, Davis K, Shiode D, Dalzell P, Kinan I (2006) Reducing sea turtle bycatch in pelagic longline fisheries. Fish Fish 7:2–23
• Lewison RL, Freeman SA, Crowder LB (2004) Quantifying the effects of fisheries on threatened species: the impact of pelagic longlines on loggerhead and leatherback sea turtles. Ecol Lett 7(3):221–231
• Piovano S, Swimmer Y, Giacoma C (2009) Are circle hooks effective in reducing incidental captures of loggerhead sea turtles in a Mediterranean longline fishery? Aquatic conservation: marine and freshwater ecosystems. Published online in Wiley InterScience
• Polovina JJ, Howell EA, Parker DM, Balazs GH (2003) Dive depth distribution of loggerhead (Caretta caretta) and olive ridley (Lepidochelys olivacea) turtles in the central North Pacific: Might deep longline sets catch fewer turtles? Fish Bull (Wash DC) 101:189–193
• Rueda L, Sagarminaga R (2008) Reducing bycatch of loggerhead sea turtles in the southwest Mediterranean via collaborative research with fishermen. Poster presented to the 28th international sea turtle symposium Loreto, Baja California Sur, Mexico, 19–26 January 2008
• Rueda L, Sagarminaga RJ, Báez JC, Camiñas JA, Eckert SA, Boggs C (2006) Testing mackerel bait as a possible bycatch mitigation measure for the Spanish Mediterranean swordfish longlining fleet. In: Frick M, Panagopoulou A, Rees A, Williams K (eds) Book of abstracts of the 26th annual symposium on sea turtle biology and conservation. Island of Crete, Greece, 3–8 April 2006
• Swimmer Y, Arauz R, Higgins B, McNaughton L, McCracken M, Ballestero J, Brill R (2005) Food color and marine turtle feeding behaviour: Can blue bait reduce turtle bycatch in commercial fisheries? Mar Ecol Prog Ser 295: 273–278
• Watson J, Foster D, Epperly S, Shah A (2002) Experiments in the Western Atlantic Northeast Distant Waters to Evaluate Sea Turtle Mitigation Measures in the Pelagic Longline Fishery. Report on Experiments Conducted in 2001. US National Marine Fisheries Service, Pascagoula, MS, USA
• Watson JW, Epperly SP, Shah AK, Foster DG (2005) Fishing methods to reduce sea turtle mortality associated with pelagic longlines. Can J Fish Aquat Sci 62:965–981
• Watson JW, Foster DG, Epperly S, Shah A (2004) Experiments in the western Atlantic Northeast Distant Waters to evaluate sea turtle mitigation measures in the pelagic longline fishery. Report on experiments conducted in 2001, pp 135
• Watson JW, Hataway BD, Bergmann CE (2003) Effect of hook size on ingestion of hooks by loggerhead sea turtles. Report of NOAA National Maritime Fisheries Service, Pascagoula, MS, USA

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Taurons: de depredador a presa

En aquesta ocasió us volem parlar d’un tema bastant delicat i que potser molts de vosaltres ni tant sols coneix, tot i que en els últims anys se’n parla bastant. Es tracta de l’aleteig de taurons, una pràctica insostenible i macabra que es produeix en les nostres aigües.

INTRODUCCIÓ

Els taurons, junt a les rajades i torpedes, formen el grup dels elasmobranquis. Es caracteritzen per la  manca d’espines òssies i tenen l’esquelet format per cartílags. Presenten vàries fileres de dents, les quals es van renovant contínuament. Els taurons, com que es troben a dalt de tot de les xarxes tròfiques, són animals depredadors. Això significa que devoren però no són devorats. De tota manera, això ja veurem que no és així, doncs hi ha una espècie que té la capacitat de pescar-los, tallar-els-hi les aletes i tornar-los a tirar al mar.

QUÈ ÉS L’ALETEIG DE TAURONS?

L’aleteig de taurons (conegut en anglès com a shark finning) consisteix en treure i guardar les aletes dels taurons i descartar la resta del cos.

Pescador tallant una aleta a un tauró (Foto: Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

L’animal molt sovint encara és viu quan es tira a l’aigua, de manera que no pot nedar i s’enfonsa lentament cap al fons del mar; on, encara viu, serveix d’aliment per altres organismes. Els pescadors només guarden les aletes doncs el seu valor econòmic és molt més alt que la carn de l’animal, de manera que descarten el cos per tal de tenir més espai per a més aletes. En el següent vídeo, el qual és molt dur de veure, podem veure aquesta activitat:

ÉS IL·LEGAL?

L’aleteig de taurons és una pràctica prohibida a tot Europa des de l’any 2003, amb l’aprovació del Reglament (CE) Nº 1185/2003 del Consell (de 26 de juny de 2003), sobre el tallament  de les aletes de tauró en bucs, però la legislació permetia desembarcar aletes sense el cos, sota permís, i si el pes de l’aleta no superava el 5% del pes de l’animal. Això significa que, malgrat la norma, l’aleteig continuava produint-se. Aquest reglament presentava un conjunt de buits legals que permetien, gràcies a l’article 4, expedir uns permisos especials que permetien tallar les aletes a bord dels vaixells i desembarcar aquestes i els cossos en ports diferents, el que suposava una gran dificultat per controlar que no es produís l’aleteig.

Per tot això, l’any 2011, la Comissió Europea proposa la obligatorietat de desembarcar els taurons amb les aletes adherides de forma natural al cos, la qual va ser àmpliament recolzada per les organitzacions conservacionistes, gran part de la comunitat científica, el públic en general, el Consell de Ministres de la UE i el Comitè de Medi Ambient de la UE. Però no tot era tant maco, doncs Espanya i Portugal, principals països pescadors de taurons a la UE, es van manifestar en contra d’aquesta reforma. Aquests dos països tenen una flota de palangrers d’altura que treballen a l’Atlàntic Nord.

Finalment, al juliol del 2013, s’aprova la modificació del reglament europeu sobre l’aleteig, el Reglament (UE), Nº 605/2013 del Parlament Europeu i el Consell (de 12 de juny de 2013) pel que es modifica el reglament de l’any 2003; i s’estableix la mesura d’obligar a desembarcar els cossos dels taurons amb les aletes adherides. Aquesta mesura ha estat eficaç en la lluita contra aquesta pràctica a la resta del món. Portugal i Espanya es varen oposar a aquesta mesura ja que reduïa molt el benefici, doncs les bodegues se’ls hi omplen abans.

PER QUÈ ES FA?

Aquesta mala pràctica pesquera es va expandir degut a l’elevat preu de les aletes de tauró al mercat asiàtic per a fer sopa d’aleta de tauró i per cures tradicionals. Per fer-nos una idea, cada quilo d’aleta fresca o congelada té un valor de 20€ (si és assecada el preu s’incrementa molt més), mentre que si és de carn el benefici és només d’1€. La UE captura taurons al Mediterrani i als oceans Atlàntic, Índic i Pacífic. És la potència mundial en pesca de tauró, amb un 17% de les captures declarades el 2009, i l’exportador més gran d’aletes a Hong Kong i a Xina.

Aletes de tauró escampades perquè s'assequin al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).
Aletes de tauró escampades perquè s'assequin al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

QUINES ESPÈCIES ES PESQUEN?

Actualment, es pesquen moltes espècies de tauró ja que, malgrat el 28% de les espècies es consideren amenaçades d’extinció per la IUCN, no estan protegides moltes d’elles. A Espanya i Europa hi ha un total de 9 espècies protegides. A més, no hi ha establertes quotes pesqueres per a aquestes espècies, el que significa que es poden pescar fins a l’extinció. I per què no hi ha quotes? Doncs perquè la regulació de la pesca a la UE està molt condicionada per la pressió d’Espanya i Portugal. De tota manera, els especialistes estimen que cada any es maten 100 milions de taurons per les seves aletes.

La tintorera és l’espècie principal capturada per la flota palangrera de l’Atlàntic. Si ens fixem en les estadístiques de les captures de tintoreres declarades al port de Vigo (2468 tones i més de 3 milions d’euros de benefici, segons dades del Puerto de Vigo) es pot observar que és un gran negoci: és legal, no hi ha quotes i les aletes es paguen molt bé al mercat de les aletes de Hong Kong.

QUIN IMPACTE TÉ L’ALETEIG DE TAURONS?

L’aleteig té els següents impactes:

• Pèrdua i devastació de les poblacions de taurons a tot el món. Els experts estimen que en una dècada, moltes espècies de taurons s’hauran perdut degut a la pesca de palangre.
• Pesqueria insostenible. La gran quantitat de taurons pescats i la mancança de selecció farà manllevar les seves poblacions més ràpid del que ells tenen la capacitat de recuperar.
• Amenaça l’estabilitat dels ecosistemes marins.
• Impossibilita la recollida de dades fiables sobre captures de taurons.
• Rebuig de proteïnes i altres productes derivats, doncs l’aleteig redueix l’ús dels productes del tauró en un 95%.

REFERÈNCIES

• http://www.sharkwater.com/education.htm
• http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:32003R1185&from=ES
• https://alexbartoli.wordpress.com/2012/07/16/ayer-y-hoy-de-la-normativa-contra-el-finning-de-la-union-europea/
• http://protejamoslasmaravillasdelmar.blogspot.com.es/2013/11/tiburones-en-peligro-su-evolucion-e.html
• http://protejamoslasmaravillasdelmar.blogspot.com.es/2013/10/el-finning-ya-es-totalmente-ilegal-en.html?view=magazine
• http://www.apvigo.com/control.php?sph=a_iap=1423%%p_rpp=1
• http://oceana.org/sites/default/files/reports/De_La_Cabeza_A_La_Cola.pdf

AGRAÏMENT

No voldria acabar aquest article sense agrair l’ajuda i paciència brindada per la Mónica Alonso Ruíz, responsable de comunicació i de Madrid de Alianza Tiburones Canarias, la qual m’ha informat i aportat gran part de la informació i les dades contingudes aquí.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Quant peix consumim?

L’article d’aquesta setmana està inclòs en la secció sobre la pesca, doncs explicarem com està repartit a nivell mundial el consum de peix i si aquest ha anat a l’alça o ha caigut. Per fer-ho, ens basarem en un informe publicat per la FAO a l’any 2014 (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura). 

La producció global de peix i altres organismes aquàtics per a l’ús humà inclou dos tipus d’activitats: per una banda, la captura o pesca d’organismes salvatges i, per l’altra, la seva producció en l’aqüicultura. Aquesta producció ha crescut de forma constant en les últimes cinc dècades. Això es deu a un augment de la demanda de peix per consum: als anys 1960, cada persona consumia de mitjana 9,9 kg de peix a l’any, mentre que al 2012 aquest valor era de 19,2 kg.

En 50 anys s’ha doblat el consum mitjà per any, assolint gairebé 20 kg per persona l’any 2012. 

Els motius que expliquen aquest increment en el consum són varis: el creixement de la població mundial, l’augment dels ingressos i la urbanització i la forta expansió de la producció de peix i l’augment de l’eficiència en els canals de distribució.

Aquesta imatge mostra l'evolució de la població mundial de l'any 1800 al 2015 i l'increment del consum de peix per persona a l'any 1960 (de 9,9 kg a l'any) i el 2014 (de 19,2 kg a l'any). Elaborat per Marc Arenas Camps.

La Xina ha estat el país més responsable del creixement de la disponibilitat de peix, degut a un gran augment de la seva producció de peix, sobretot provinent de l’aqüicultura. El seu consum per persona va créixer amb una taxa anual del 6% entre 1990 i 2010 fins als 35,1 kg a l’any 2010.

Malgrat els països en vies de desenvolupament han augmentat el consum de peix anual per persona, continuen essent els països desenvolupats els que tenen els nivells de consum més grans, tot i que cada vegada es va igualant més. Una part important del peix consumit en els països desenvolupats és importat, el que explica que la demanda en aquests països s’hagi mantingut malgrat hagi manllevat la producció.

Per altra banda, el peix consumit en els països en vies de desenvolupament prové de les pesqueries locals i segons la disponibilitat estacional, malgrat cada vegada presenten més diversificació dels tipus de peix disponible degut a l’augment dels ingressos i la riquesa.

En països en vies de desenvolupament el consum de peix prové de la pesca local i consumeixen espècies de temporada. Foto de Greenpeace.

A l’any 1996 es va produir el màxim de captures mai enregistrat, assolint els 93,8 milions de tones, seguit per l’any 2011 amb 93,7 milions de tones. A més, excloent les captures d’anxoveta (Engraulis ringens), l’any 2012 va assolir un nou màxim de producció (86,6 milions de tones). En quant a la producció de peix en aigües marines aquesta va ser de 82,6 milions de tones al 2011 i de 79,7 milions de tones el 2012. En aquests anys, 18 països (11 a Àsia) varen ser els responsables del 76% de les captures totals marines.

18 països varen ser els responsables del 76% de les captures totals marines.

Per altra banda, les captures en aigües continentals varen ser de 11,6 milions de tones l’any 2012, el que representa només un 13% del total de les captures. Finalment, la producció en l’aqüicultura va assolir un valor de 90,4 milions de tones l’any 2012, incloent 66,6 milions de tones en peix (dels quals 43,5 milions de tones les va produir Xina sola) i 23,8 milions de tones en algues (Xina n’és responsable de 13,5 milions de tones).

Consum de peix durant l'any 2012 (en milions de tones) segons dades de la FAO. Imatge elaborada per Marc Arenas Camps

Si t’ha agradat aquest article, t’estarem molt agraïts de que el comparteixis en totes les xarxes socials per fer arribar el missatge a més gent, doncs l’objectiu, al cap i a la fi, és la divulgació de la ciència i la naturalesa. 

Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Com responen els ecosistemes a la pesca?

De la mateixa manera que s’observen respostes en els organismes que són objecte de captura per la pesca, els ecosistemes presenten un conjunt de respostes.

Degut a la pesca, els ecosistemes són més fluctuant. El que s’observa és que les poblacions d’espècies amb maduració molt primerenca són molt fluctuants, reduint la fluctuació a mesura que augmenta l’edat de la maduració sexual. Així doncs, les espècies de vida llarga tenen poblacions menys fluctuants doncs la quantitat d’organismes que hi ha en un any no és tant dependent dels organismes de l’any anterior.

Degut a la pesca, es veu alterada l’estructura i funcionament de les xarxes tròfiques. Una xarxa tròfica és el conjunt de transferències d’energia i matèria (aliment) que hi ha entre els diferents organismes d’un ecosistema. L’expressió més clara d’aquesta alteració són les cascades tròfiques, que són aquelles situacions en les quals els canvis en l’abundància d’un depredador tenen efectes en les seves preses i també en l’abundància dels nivells tròfics inferiors. Un exemple és el que exposen Myers et al. 2007: les captures per unitat d’esforç de taurons a la costa est dels Estats Units s’han anat reduït, el que ha produït un augment de l’abundància dels seus depredadors, que eren altres taurons i ralles mesodepredadors (pesen menys de 45 kg). Aquests mesodepredadors consumeixen vieires i ha produït canvis en la seva abundància: mentre que abans de que es reduïssin les captures de taurons depredadors la seva abundància va anar augmentant perquè consumien els mesodepredors, a partir del moment en que van caure les seves captures (les dels taurons) i va augmentar l’abundància de mesodepredadors, l’abundància de vieires va anar decaient. Aquest exemple es pot veure amb més detall a l’esquema següent:

Canvis en el temps de les espècies de cada nivell tròfic: grans taurons (part superior), elasmobranquis mesodepredadors (al mig) i vieira (a sota). Font:  Myers et al. 2007.

El tipus de pesca afecta més o menys a l’hàbitat. Per exemple, la pesca d’arrossegament de fons destrueix el fons marí i modifica les propietats físiques dels sediments, els intercanvis químics entre l’aigua i el sediment i els fluxos de sediment (Puig et al. 2012). La imatge següent mostra els efectes de la pesca d’arrosegament de fons en el fons marí.

Si vols ampliar la informació pots consultar:

– Ransom A. Myers, Julia K. Baum, Travis D. Shepherd, Sean P. Powers i Charles H. Peterson. 2007. Cascading Effects of the Loss of Apex Predatory Sharks from a Coastal Ocean. Science 30 March 2007:  Vol. 315 no. 5820 pp. 1846-1850. DOI: 10.1126/science.1138657

– Pere Puig, Miquel Canals, Joan B. Company, Jacobo Martín, David Amblàs, Galderic Lastras, Albert Palanques i Antoni M. Calafat. 2012. Ploughing the deep sea floor. Nature, 489, 286-289. doi: 10.1038/nature11410

– http://www.scientificamerican.com/article/bottom-trawling-fishing-levels-ocean-bottom/

 

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Com responen els organismes a la pesca?

Després de molts dies d’inactivitat, publiquem aquesta entrada sobre com responen els organismes a la pesca. Aquesta entrada és la segona entrega de la sèrie “Impacte de la pesca”. Espero que sigui del vostre interès.

 

Les poblacions de les espècies objectiu de pesca i les de captures accidentals presenten una sèrie de respostes a l’acció pesquera.

La resposta més obvia de la pesca és la reducció del nombre d’organismes de la població (Colloca et al. 2011), fins que no tingui lloc la introducció de nous individus a la pesqueria (reclutament).

La pesca redueix la talla mitjana dels individus (Martínez-Muñoz et al. 2010) ja que els pescadors sempre busquen els exemplars més grans. Per tant, la pesca redueix l’esperança de vida dels organismes i és menys probable que assoleixin mides més grans. D’aquesta manera, la talla dels organismes és proporcional a la pressió de la pesca.

S’observa també que els organismes maduren sexualment abans (Walford 1932) ja que quan la mortalitat és alta, la selecció natural tendeix a disminuir l’edat de la primera maduració sexual.

La pesca redueix la fecunditat dels organismes (Kjesbu et al. 1998) ja que si la població està molt explotada, el conjunt de la població produeix menys ous. Però a més, com que la talla dels organismes i el nombre d’ous que produeixen té una relació exponencial, com que la pesca redueix la seva mida, aquests produiran menys ous.

La pesca pot fer canviar la taxa de creixement de la població ja que aquesta depèn de les propietats físiques de l’hàbitat, la disponibilitat d’aliment i de l’estrès. La pesca produeix l’augment de la taxa de creixement degut a la disminució de la població per pesca ja que hi ha més aliment i menys estrès; el que permet compensar la reducció de la població.

La pesca també augmenta la supervivència de les larves ja que també competeixen entre elles: si hi ha menys adults, hi haurà menys larves

La pesca farà que les espècies que competien junt a l’espècie objectiu es vegin afavorides per la reducció de la competència doncs hi haurà més recursos per a elles. A la vegada, es veuran afavorides les espècies de les que s’alimentava degut a la disminució de la depredació. Tot plegat fa canviar les relacions de la xarxa tròfica.

 

Aquesta entrada està basada en els apunts presos a Impacte ecològic de la Pesca, assignatura del Màster en Oceanografia i Gestió del Medi Marí de la Universitat de Barcelona. Per a complementar aquesta informació es poden consultar les referències incloses en el text.

 

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.