Així estem deixant el planeta: Informe Planeta Viu 2018 (WWF)

Tot i que la natura ens proporciona tot el que la nostra societat moderna necessita, la nostra relació amb ella és més aviat destructiva. Tot l’impacte que la nostra societat ha infligit sobre la Terra ha conduït a una nova era geològica, que els experts han batejat com a Antropocè. L’Informe Planeta Viu ens mostra com estem deixant el planeta. No t’ho perdis!

Aquesta no és la primera vegada que fem un resum de l’Informe Planeta Viu, realitzat per la WWF i que, amb aquesta última edició, compleix els 20 anys i compta amb la participació de més de 50 experts. Informes anteriors recalcaven el notable deteriorament dels sistemes naturals de la Terra: tant la naturalesa com la biodiversitat estan desapareixent a un ritme alarmant. A més, es calcula que a escala mundial la naturalesa proveeix serveis valorats en uns 110 bilions d’euros anuals.

QUÈ ESTÀ AMENAÇANT LA BIODIVERSITAT?

Segons un estudi recent, les principals amenaces per a la biodiversitat són dues: la sobreexplotació i l’agricultura. De fet, 3 de cada 4 espècies de plantes, amfibis, rèptils, aus i mamífers extingides des de l’any 1500 van desaparèixer a causa d’aquests dos motius. Això és a causa del gran creixement del consum a nivell mundial, que explica que l’empremta ecològica hagi augmentat un 190% en els últims 50 anys.

La sobreexplotació i l’agricultura són les principals amenaces de la biodiversitat (Foto: Ininsa, Creative Commons).

La demanda de productes derivats dels ecosistemes, vinculat a la seva menor capacitat de reposar-los, explica que només el 25% de la superfície terrestre estigui completament lliure d’impactes d’activitats humanes. Es preveu que aquesta fracció sigui només un 10% al 2050.

La degradació del sòl inclou la pèrdua de bosc, essent major la taxa de desforestació als boscos tropicals, que tenen els nivells més alts de biodiversitat. La degradació del sòl té impactes diversos sobre les espècies, la qualitat dels hàbitats i el funcionament dels ecosistemes:

• Pèrdua de biodiversitat.
• Alteració de les funcions biològiques de la biodiversitat.
• Alteració dels hàbitats i les funcions.
• Alteració de la riquesa i abundància de les espècies.

Les espècies invasores també són una amenaça comuna, la dispersió de les quals s’associa al comerç. La contaminació, les preses, els incendis i la mineria són pressions addicionals, a més del paper cada vegada més gran del canvi global.

ÍNDEX PLANETA VIU 2018

L’Índex Planeta Viu (IPV) és un indicador de l’estat de la biodiversitat global i de la salut del planeta. S’estableix calculant l’abundància mitjana d’unes 22.000 poblacions de més de 4.000 espècies diferents de peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers de tot el món.

L’IPV global mostra que la mida de les poblacions de vertebrats han disminuït un 60% en poc més de 40 anys (entre 1970 i 2014).

Les poblacions de vertebrats s’han reduït en un 60% en poc més de 40 anys (Foto: Marc Arenas Camps ©).

Si distribuïm les espècies analitzades per regnes biogeogràfics, com mostra la imatge inferior, podem observar diferències en el IPV. Les disminucions de les poblacions més pronunciades es produeixen en els tròpics. El regne Neotropical ha patit la disminució més dràstica: el 89% de pèrdua respecte l’any 1970. D’altra banda, en les Neàrtiques i Paleàrtiques les reduccions han estat molt inferiors: el 23 i 31% respectivament. Els altres dos regnes presenten disminucions intermèdies, encara que importants: a l’Àfrica tropical és del 56% i a l’Indo-Pacífic del 64%. En tots els regnes, la principal amenaça és la degradació i pèrdua d’hàbitats, però s’observen variacions.

Regnes biogeogràfiques de l’IPV (Imatge: Modificada de WWF).

A diferència dels últims informes, en els quals es separava l’índex segons si les poblacions eren terrestres, marines o d’aigua dolça, en aquesta edició només s’ha calculat l’IPV d’aigua dolça. Són aquests els ecosistemes més amenaçats ja que es veuen afectats per la modificació, fragmentació i destrucció dels hàbitats; les espècies invasores; la pesca excessiva; la contaminació; les pràctiques forestals; les malalties i el canvi climàtic. Analitzant 3.358 poblacions de 880 espècies diferents s’ha calculat que l’IPV de l’aigua dolça presenta una disminució del 83% des del 1970, veient-se especialment afectades les espècies dels regnes neotropical (94% de disminució), l’Indo-Pacífic (82%) i l’Àfrica tropical (75%).

APUNTAR MÉS ALT: REVERTIR LA CORBA DE PÈRDUA DE BIODIVERSITAT

Tot i els acords polítics per a la conservació i ús sostenible de la biodiversitat (Conveni de Diversitat Biològica, COP6, Metes d’Aichi…), les tendències mundials de la biodiversitat continuen disminuint.

Segons s’indica en l’Informe Planeta Viu, “entre avui i finals de 2020 es presenta una finestra d’oportunitat sense precedents per donar forma a una visió positiva per a la naturalesa i les persones”. Això es deu al fet que el Conveni de Diversitat Biològica està en procés d’establir noves metes i objectius per al futur, sumant els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Per al cas dels ODS, aquests fan referència a:

• ODS 14: Conservar i utilitzar en forma sostenible els oceans, els mars i els recursos marins per al desenvolupament sostenible.
• ODS 15: Efectuar una ordenació sostenible dels boscos, lluitar contra la desertificació, aturar i revertir la degradació de les terres i posar fre a la pèrdua de diversitat biològica.

A partir del 2020, els autors consideren que el que cal són metes atrevides i ben definides i un conjunt d’accions creïbles per restaurar l’abundància de la natura fins al 2050. Per aconseguir-ho, els autors recomanen seguir tres passos:

1. Especificar clarament l’objectiu de recuperació de la biodiversitat.
2. Desenvolupar un conjunt d’indicadors de progrés mesurables i rellevants.
3. Acordar un paquet d’accions que en conjunt aconsegueixin arribar al objetiu en el marc de temps requerit.

CONCLUSIÓ

Veient les dades de l’Informe Planeta Viu 2018, és evident que la naturalesa està en retrocés: hem perdut el 60% de les poblacions de vertebrats del planeta, malgrat les diferències entre les diferents àrees. A més, les polítiques ambientals no són suficients per frenar aquesta tendència. Així doncs, calen polítiques més ambicioses per frenar i recuperar la naturalesa del planeta en què vivim. Tenim l’obligació de viure amb la natura, no contra la natura. De no tenir uns hàbits més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, perdrem els beneficis que aquesta ens aporta i afectarà la nostra pròpia supervivència.

Pots llegir l’informe complet a WWF.

 

El problema dels animals salvatges com a animals de companyia

Encara que els primers animals en els que pensem com a companys de vida són els gossos o gats, el cert és que malauradament moltes persones decideixen tenir un animal salvatge o exòtic a casa. Porcs vietnamites, petaures, fennecs, suricates, ossos rentadors, mones… És possible tenir en bones condicions un animal salvatge a casa, per molt bones intencions que tinguem? Quins són els problemes amb els que ens podem trobar? Quins mamífers salvatges es tenen com a animals de companyia? Et convidem a seguir llegint per descobrir-ho.

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE ANIMAL DOMÈSTIC I SALVATGE?

Un animal domèstic és aquell que porta convivint amb els humans durant milers d’anys. Són animals que durant la història de la nostra espècie, hem anat seleccionant artificialment per obtenir-ne beneficis, com aliment, companyia o protecció, com els gossos, que fins i tot han coevolucionat amb nosaltres. La majoria d’animals domèstics no podrien sobreviure a la natura, ja que no sabrien trobar aliment o serien presa fàcil pels depredadors. Els que sobreviuen quan són abandonats, com alguns gossos o gats, causen greus problemes a la fauna salvatge o fins i tot a les persones.

Alguns animals domèstics, com certes races de gos (dreta), s’assemblen als seus homòlegs salvatges (llop, esquerra) el que provoca la falsa idea que els animals salvatges es poden domesticar. Foto: desconegut

I un animal salvatge, què és? Moltes persones confonen animal salvatge amb animal ferotge o perillós. Un animal salvatge és un animal que no ha estat domesticat, és a dir, la seva espècie no ha estat en contacte amb les persones (almenys no durant milers d’anys com els domèstics). El fet que alguns animals salvatges no siguin perillosos (o no del tot) per nosaltres, que apareguin en sèries i pel·lícules, alguns famosos en posseeixin i les ganes de tenir algunaanimal “especial” a casa, continua afavorint la compra-venda d’aquests animals com a animals de companyia.

El personatge de Ross a la famosa sèrie ‘Friends’ tenia un mico caputxí, del que s’ha de desfer quan alzanza la maduresa sexual per conductes agressives. Font

QUINA PROBLEMÀTICA COMPORTA TENIR UN ANIMAL SALVATGE A CASA?

PROBLEMÀTIQUES PER LES PERSONES

La principal causa per la que els animals salvatges o exòtics originen problemes pels humans és el desconeixement de l’espècie: alguns tenen dietes molt específiques pràcticament impossibles de reproduïr en captivitat. D’altres, poden arribar a viure més que el propietari, ser molt sorollosos, ocupar molt d’espai, tenir hàbits nocturns, transmetre malalties o ser verinosos. Això es tradueix en dificultats de manteniment i canvis de comportament de l’animal, fins arribar a ser perillós per al seu propietari. La conseqüència acostuma a ser l’abandonament de l’animal, cosa que li causarà la mort, provocarà problemes a la natura o altíssims costos de manteniment si acaba en un centre de recuperació (segons Fundació Mona, mantenir un ximpanzé costa 7.000 euros l’any. La seva esperança de vida són 60 anys: 420.000 euros en total per un sol animal).

Els ossos rentadors pateixen canvis comportamentals i poden arribar a atacar els seus propietaris. Font de la foto

Moltes espècies alliberades a la natura acaben sent invasores, posant en perill els ecosistemes autòctons. Si vols saber la diferència entre espècies introduïdes i invasores, consulta aquest article. Per conèixer les amenaces que suposen pels ecosistemes, consulta aquest altre article.

No cal oblidar tampoc que la compra, venda i tinença de molts animals salvatges és totalment il·legal.

PROBLEMÀTIQUES PELS ANIMALS

Els animals han de viure en un ambient on puguin tenir cobertes les seves necessitats, tan físiques com psíquiques. Obviant els animals maltractats físicament, per molt bona fe, estima i diners que es pugui gastar algú en mantenir un animal salvatge, mai podrà reproduïr les seves condicions naturals. Manca d’espai, de contacte amb d’altres animals de la seva espècie, temps de cerca de l’aliment, condicions de temperatura, humitat, llum… l’animal no podrà desenvolupar el seu comportament normal d’espècie encara que estigui en les condicions més òptimes de captivitat.

Una guineu fennec, un animal carnívor del desert, en evident estat de mala salut. Segons les xarxes, perquè estava sent alimentat amb una dieta vegana. Segons la seva propietària, Sonia Sae, perquè és al·lèrgic al pol·len malgrat que segueixi aquesta dieta. Sigui com sigui, és evident que al Sahara les quantitats de pol·len no tenen res a veure amb les d’Europa.  Font

Les conseqüències que patirà un animal que no té cobertes les seves necessitats es tradueixen en problemes de salut (malalties, creixement deficitari…) i de comportament (estereotípies -moviments compulsius- , autolesions, ansietat, agressivitat…).

Finalment, la conseqüència més greu quan adquirim un animal salvatge és que estem afavorint el tràfic d’animals, la mort de milers d’ells durant el transport fins a casa nostra i fins i tot la seva extinció. El tràfic d’animals és la segona causa de pèrdua de biodiversitat del nostre planeta (per darrere de la destrucció dels hàbitats).

Els loris peresosos són animals nocturns i verinosos que es comercialitzen com a animals de companyia i com la majoria, es transporten en condicions pèssimes. Coneix més sobre el calvari dels loris visitant blognasua. Foto: Naturama.

CASOS CONCRETS DE MAMÍFERS SALVATGES COM A ANIMALS DE COMPANYIA

PRIMATS

Titís, loris peresosos, gibons de mans blanques, ximpanzés, macacs de Barbaria… la llista de primats que la gent té en captivitat és quasi infinita. Un dels principals errors que cometen les persones que desitgen un primat com animal de companyia és creure que tenen les nostres mateixes necessitats, sobretot en primats superiors com els ximpanzés. També es confonen les seves expressions amb les nostres: el que mostra la foto no és un somriure de felicitat i el que mostra el vídeo no son pessigolles, sino una actitud de defensa (els loris peresosos tenen verí als colzes).

Aquest ximpanzé no està rient, està espantat. Foto: Photos.com

Molts primats viuen en grups familiars i les cries necessiten estar amb la mare els primers anys de vida, pel que ja només el simple fet d’aquirir una cria de primat, comporta la mort de tots els adults del seu grup familiar i problemes psicològics per l’animal. Per conèixer l’extensa i greu problemàtica de mantenir primats en captivitat et recomanem encaridament llegir aquest article.

PETAURES DEL SUCRE

Els petaures del sucre (Petaurus breviceps) tenen aspecte d’esquirol, però en realitat són marsupials. Tenen una dieta molt específica (insectes i les seves deposicions, saba d’eucaliptus, néctar…), viuen a la copa dels arbres en grups de 6 a 10 individus i es desplacen entre els arbres saltant fins a 50 metres amb una membrana que els permet planejar. Són d’hàbits nocturns, a la nit és quan més se senten els seus crits. Resulta evident que és impossible reproduïr aquestes condicions en captivitat, pel que la majoria acaben morint per deficiències nutricionals.

Petaure del sucre engabiat. Foto: FAADA

PORCS VIETNAMITES

Encara que es tracti d’una varietat d’animal domèstic, els porcs vietnamites (Sus scrofa

Desde que l’actor George Clooney va presentar un porc vietnamita com a animal de companyia, la moda es va estendre ràpidament. Font

domestica) de cries són petits, però d’adults poden arribar a fer més de 100 quilos, pel que resulta impossible mantenir-los en un pis. S’han produït tants abandonaments i s’han reproduït tant, que hi ha poblacions establertes per tota Espanya.  Es poden reproduïr amb els porcs senglars i es desconeix si els híbrids són fèrtils. No existeix cap centre de recuperació o acollida, pel que continuen afectant els ecosistemes autòctons.

OSSOS RENTADORS i COATÍS

Un altre mamífer que, degut al seu aspecte agradable, algunes persones intenten tenir com a animals de companyia. Els ossos rentadors (Procyon sp) desenvolupen conductes agressives al no tenir les seves necessitats cobertes, són destructius amb els objectes de la llar i tenen tendència a mossegar-ho tot, fins i tot les persones. Actualment a Espanya és il·legal adquirir-los i està catalogat com a espècie invasora.

A més de l’agressivitat, una de les conductes més comunes dels ossos rentadors és el “robatori”. Font

Els coatís (Nasua sp)estan emparentats amb els ossos rentadors i, igual que aquests, d’adults es tornen agressius si es mantenen en captivitat en un domicili particular. A Espanya també està prohibida la seva tinença.

El coatí, un altre mamífer d’aspecte amistós que pot resultar perillós. Font

SURICATES

Els suricates (Suricata suricatta) són animals molt socials que viuen en colònies de fins a 30 individus sota terra a la sabana Sudafricana. Acostumen a fer forats a terra per protegir-se i són molt territorials. Per tant, tenir un suricata a casa o a un jardí és totalment inviable. A més, les condicions climàtiques (altes temperatures i baixa humitat) a les que estan adaptats no són les mateixes que les d’un domicili particular. Com en el petaure, la seva alimentació és impossible de reproduïr a casa: carn de  serp, aranyes, escorpins, insectes, aus i mamífers petits… Com els ossos rentadors, no dubten en mossegar i són animals molt actius.

Suricata amb una corretja on es poden veure els seus ullals. Foto: FAADA

FENNEC

Aquesta espècie de guineu del desert (Vulpes zerda) també s’ha posat de moda com a animal de companyia. Malgrat que la seva tinença encara és legal, s’ha proposat diverses vegades com a espècie invasora.

La principal raó per la que no es pot tenir un fennec a casa son les condicions climàtiques desèrtiques a les que està adaptat. Viure en un pis els causa problemes renals i de termorregulació. A més, és un animal nocturn. Els canvis en el seu ritme circadià els comporta problemes hormonals.

Fennec al desert. Foto: Cat Downie/Shutterstock

Igual que les dues anteriors espècies, poden acabar apareixent problemes de comportament i tornar-se violents contra el mobiliari o el seus propietaris.

ELEFANTS, TIGRES…

Encara que sigui increïble, hi ha persones que tenen un elefant al jardí de casa i d’altres tenen felins, com tigres. A aquestes alçades no creiem necessari exposar les raons per les quals aquests animals no tenen cobertes les seves necessitats i el perill potencial que suposen per als seus propietaris o veïns en cas de fugida.

Dumba, l’elefanta que viu a un jardí de Caldes de Montbui. Foto: FAADA

EN CONCLUSIÓ

Com ja hem vist, un animal salvatge en captivitat mai tindrà les seves necessitats cobertes per garantir el seu benestar. Aquí hem presentat els mamífers salvatges més coneguts que es tenen com a animals de companyia, però malauradament la llista no deixa de créixer.

Per no afavorir el tràfic d’animals i causar patiments innecessaris durant la vida de l’animal, evita adquirir animals d’aquest tipus, informa’t i informa les persones del teu voltant, denuncia tinences irresponsables i en cas que ja en tinguis un i ja no te’n puguis fer càrrec, contacta amb alguna protectora i no l’alliberis mai a la natura.

Què passaria en un món sense abelles?

En els darrers anys, la idea d’un món sense abelles ha transcendit nombroses esferes socials; així, el que abans preocupava únicament els científics ha passat a ocupar un lloc de rellevància entre els temes d’actualitat. Tant és així, que a finals del 2017 la Unió Europea va decidir intervenir per tal d’evitar aquest tràgic desenllaç.

Per què seria problemàtic que desapareguessin les abelles? I quines mesures ha pres la Unió Europea envers aquesta problemàtica?

Sobre el DDT i Rachel Carson

L’ús de pesticides ha format part de les pràctiques agrícoles des de fa milers d’anys. Inicialment, era comú l’ús de substàncies orgàniques i inorgàniques sense adulterar, com els compostos de sulfurs, mercuri o arsènic. Tanmateix, la seva elevada toxicitat els va dur al desús. A mitjans del segle XX, concretament en la dècada de 1950, es disparà l’aplicació de pesticides sintètics, essent el DDT la màxima expressió de l’ús indiscriminat d’un insecticida fins a dia d’avui. Donada la seva acció generalista i la seva suposada baixa toxicitat directa en plantes i mamífers, es feia servir en tot tipus d’àmbits: per eliminar els insectes a la llar, fumigar jardins o controlar plagues agrícoles.

Adalt, portada d’un tríptic sobre el DDT publicat l’any 1947 pel Departament d’Agricultura dels EUA (font). A sota, nens en una piscina ruixats amb DDT com a estratègia per combatre la pòlio, la qual es creia que era trasmessa per un mosquit (font).

El DDT resultava molt efectiu envers insectes vectors de malalties mortals com la malària, la febre groga o el tifus, fet que el va convertir en un membre més de la família.

L’ús indiscriminat d’aquest i d’altres pesticides, però, va començar a generar problemes greus de salut en humans i en el medi ambient, ja que molts d’ells es bioacumulaven i contaminaven el sòl, les plantes i les seves llavors, i impactaven finalment a nivells superiors de les xarxes tròfiques (mamífers, aus, peixos, etc.). L’ús indiscriminat de pesticides i les seves terribles conseqüències van ser denunciats per Rachel Carson en la seva publicació “Silent Spring” (Primavera Silenciosa), distribuïda l’any 1962.

Silent Spring, de Rachel Carson (font).

Des de Carson als neonicotinoides

Des què Rachel Carson denunciés l’ús abusiu de pesticides, el món ha presenciat el naixement de noves substàncies per combatre les plagues agrícoles. Des d’aleshores, el rumb de les investigacions ha estat obtenir productes menys tòxics i més selectius per tal de minimitzar els impactes sobre la salut humana i ambiental. Podríem dir que ha estat un èxit?

Sí … i no. Si bé el seu ús va deixar de ser tan indiscriminat i s’apostava per l’ús de productes més selectius, encara hi havia alguns fronts oberts. Fronts que seguirien presents fins a l’actualitat.

Entre 1980 i 1990, les empreses Shell i Bayer van començar a treballar en la síntesi d’un nou assortit de pesticides per donar solució a les resistències que els insectes havien generat a certes substàncies emprades fins al moment: els neonicotinoides. Els neonicotinoides són una família d’insecticides amb una estructura molecular similar a la nicotina que actuen directament sobre el sistema nerviós central dels insectes, revolucionaris per la seva elevada especificitat sobre aquests organismes i la seva baixa toxicitat en mamífers i aus en comparació als seus predecessors més famosos (organoclorats, com el DDT, i carbamats). El neonicotinoide més usat a nivell mundial és l’imidacloprid, sent a més a més un dels pesticides més emprats actualment.

Tanmateix, més enllà de fer-se famosos per la seva efectivitat, els neonicotinoides van començar a aixecar polseguera per la seva suposada relació amb la desaparició de les abelles.

Com afecten aquests pesticides a les abelles?

Des de fa ja alguns anys (aprox. 2006 fins a l’actualitat) que els neonicotinoides es troben en el punt de mira dels científics en tractar-se d’uns dels principals sospitosos de la desaparició de les abelles. No obstant això, no ha estat fins a l’actualitat que s’ha  reconegut un fet que la comunitat científica portava denunciant des de fa anys: que els neonicotinoides causen un impacte major del que es creia.

Abelles mortes davant d’un rusc. Imatge de domini públic.

A diferència d’altres pesticides que romanen en la superfície de les plantes, diversos estudis afirmen que els neonicotinoides són assimilats pels seus teixits, acumulant-se en arrels, fulles, flors, pol·len i nèctar; d’altra banda, les llavors tractades amb aquests productes alliberen residus en forma de pols que es dispersen per l’aire i les plantes que deriven d’aquestes acumulen una major quantitat de pesticida (tal com comenta Nature en aquesta publicació). Això fa que les abelles (entre d’altres insectes pol·linitzadors) estiguin exposades a elevats nivells de residus, tant en els propis camps com en les zones circumdants on s’alimenten. Aquests mateixos estudis han revelat, encara que amb menys suport, que aquests productes poden arribar a persistir i acumular-se en el sòl, podent afectar futures generacions de cultius.

Els efectes negatius sobre les abelles que s’han associat als neonicotinoides són, entre altres:

• Alteració del sistema immune, menor capacitat per sobreviure a l’hivern i menor capacitat reproductiva (tant individual como colonial), afectant especialment l’èxit reproductiu en abelles solitàries (segons aquest estudi recent publicat a Science).
• Possible alteració sobre els hàbits i les rutes de cerca d’aliment (desorientació) tant en abelles solitàries com colonials, així com sobre la comunicació entre membres d’abelles colonials.
• Efectes negatius potenciats per interacció amb altres pesticides.
• Contribució al CCD (Colony Collapse Disorder). Aquest fenònem es caracteritza por la desaparició massiva de les abelles obreres d’una colònia, les quals deixen enrere la reina juntament amb aliment, les seves larves i algunes abelles que cuiden d’elles. Aquest fenòmen ha estat registrat nombrosos cops al llarg de la història, l’últim dels quals als EUA l’any 2006, quan una gran quantitat de colònies d’abelles de la mel (Apis mellifera) van començar a col·lapsar (fins el 2013, s’estima la pèrdua de fins a 10 milions de ruscs, quasi 2 cops més del que és considerat normal). El CCD és un fenòmen multifactorial, en el que l’acció dels pesticides només seria un de tants.

Als efectes negatius dels pesticides se li uneixen el canvi climàtic (canvis en els règims hídrics i de temperatura), menor quantitat d’aliment i els canvis en l’ús del sòl.

Què passaria si desapareguessin les abelles?

Les abelles colonials són les més famoses entre les abelles; tanmateix, només suposen un modest percentatge dins de la gran diversitat d’abelles conegudes, moltes de les quals són formes solitàries que construeixen nius en petites cavitats. La importància ecològica de les abelles solitàries és igual o més gran que la de les abelles de la mel i, no obstant això, l’efecte dels neonicotinoides sobre elles està molt poc estudiat. En conjunt, les abelles es troben entre els organismes pol·linitzadors més eficients.

Abella solitària entrant al seu seu niu. Imatge de domini público.

Segons aquest estudi realitzat en territori alemany i publicat en PLOS One a la fi del 2017, gran part de la diversitat i fins a un 75% de la biomassa d’insectes voladors (incloent nombrosos pol·linitzadors) hauria disminuït en les últimes tres dècades a causa de la interacció de nombrosos factors, valors que podrien extrapolar-se a nivell mundial.

Què passaria si les abelles, tant colonials com solitàries, desapareguessin?

• Desaparició de cultius. La producció de molts cultius, como la d’arbres fruiters, fruits secs, espècies i alguns olis, depèn completament dels pol·linitzadors. Dins d’aquests, les abelles en serien els més importants.
• Disminució de la diversitat i biomassa de plantes salvatges. Fins a un 80% de plantes salvatges depenen de la pol·linització per insectes per reproduir-se, com és el cas de moltes aromàtiques. La disminució de la superfície vegetal conduiria a greus problemes d’erosió i desertització.
• Menor reciclatge de nutrients del sòl. Amb la desaparició de les plantes, el rentat i deposició de nutrients del sòl aniria a la baixa.
• Menor control biològic de plagues. Algunes abelles solitàries són parasitoids d’altres abelles solitàries i d’altres grups d’insectes (enemics naturals); la seva absència podria disparar la recurrència de certes plagues.
• Efectes negatius sobre nivells tròfics superiors. Possiblement, la desaparició de les abelles es traduiria en una disminució de la diversitat i biomassa d’algunes aus que inclouen les abelles dins la seva dieta. Això sense comptar amb el consegüents efectes en cadena dins les xarxes tròfiques.
• Desaparició de productes derivats, com la mel o la cera.

La UE prohibeix l’ús de neonicotinoides

Donada aquesta situació, diferents governs han intentat limitar des de fa alguns anys l’ús de pesticides com a part de les accions per frenar el declivi de les poblacions d’abelles i les consegüents pèrdues econòmiques. Per posar alguns exemples, des de l’any 2006 la biomassa d’abelles de la mel ha disminuït un 40% als EUA, un 25% a Europa des de l’any 1985 i un 45% al ​​Regne Unit des de l’any 2010, segons dades publicades per Greenpeace.

Fins a l’actualitat, les mesures més restrictives simplement limitaven l’ús dels neonicotinoides en certes situacions o èpoques de l’any. Però a principis de 2018, la UE, després de l’elaboració d’un minuciós informe basat en més de 1.500 estudis científics realitzat per l’EFSA (Autoritat Europea de Seguretat Alimentària), va decidir prohibir definitivament l’ús dels tres neonicotinoides més usats en un període màxim de 6 mesos en tots els seus estats membres després de demostrar que afectaven a les abelles: imidacloprid, clotianidina i tiametoxam.

S’assoliran els objectius d’aquest informe? Caldrà esperar…

.           .           .

Tot i que lentament, la lluita contra l’ús abusiu dels pesticides va donant els seus fruits. Tanmateix, caldrà veure si el buit deixat per alguns productes és omplert per d’altres o si s’aposta per adoptar models agrícoles més amistosos amb el medi ambient.

Imatge de portada obtinguda de [link].

Dinosaures del Pol Nord: La vida a Prince Creek

Quan pensem en un dinosaure, probablement ens l’imaginem caminant a través d’una densa selva tropical o passejant per un pantà humit i calorós. Però de fet, algunes espècies de dinosaures vivien a latituds molt elevades, com els trobats a la formació de Prince Creek. Aquesta formació geològica situada al nord d’Alaska, és una de les fonts més importants de dinosaures ártics, ja que s’hi ha trobat una gran diversitat de fòssils. En aquesta entrada, us descriurem alguns d’aquests dinosaures que vivien aprop del Pol Nord, i us explicarem algunes de les dificultats que havíen de superar per tal de sobreviure a l’extrem més nord del planeta.

ALASKA FA 75 MILIONS D’ANYS

La formació de Prince Creek es localitza al nord de l’estat d’Alaska i data de fa uns 80-60 milions d’anys a finals del Cretaci, l’últim període del Mesozoic. En aquella època, Amèrica del Nord es trobava dividida per l’anomenat Mar Interior Occidental; el continent oriental o Apalatxia, i el continent occidental o Laramídia, al nord del qual es va dipositar la formació de Prince Creek.

Mapa d’Amèrica del Nord a finals del Cretaci, amb la formació de Prince Creek senyalada en vermell, de l’article New Horned Dinosaurs from Utah Provide Evidence for Intracontinental Dinosaur Endemism.

A finals del Cretaci, la formació de Prince Creek es trobava una mica més al nord que a l’actualitat. Tanmateix, la Terra passava en aquells moments per una fase d’efecte hivernacle, pel qual el clima era una mica més càlid que l’actual. Es creu que la temperatura mitjana anual a Prince Creek era d’uns 5°C, amb màximes a l’estiu d’uns 18-20°C. Tanmateix, entre l’estiu i l’hivern la diferència de temperatura devia ser força marcada (actualment a la mateixa latitud, és d’uns 56°C).

Tot i que les temperatures no eren tan baixes com les que trobem a l’Alaska d’avui dia, els dinosaures de Prince Creek havien de suportar llargs mesos de foscor a l’hivern. Tanmateix, les temperatures lleugerament més altes i la proximitat del mar, feien que la diversitat vegetal fós més alta. Observant la flora fossilitzada, sabem que el paisatge era el d’un bosc polar, amb masses forestals dominades per angiospermes i gran quantitat d’espècies de falgueres,molses i fongs, amb zones de planes herbàcies inundades part de l’any.

Dibuix de Julio Lacerda sobre el paisatge i la fauna de Prince Creek.

Pel que fa a la fauna, els paleontòlegs es van sorprendre per la gran diversitat de grans animals que hi van trobar. El fet de que es trobin dinosaures a latituds tant elevades, ens porta a pensar que aquests eren animals endoterms que generaven la seva pròpia escalfor corporal. A més a Prince Creek, no s’hi troben fòssils d’altres rèptils ectoterms com tortugues, cocodrils o serps, els quals abunden que en altres jaciments d’Estats Units de la mateixa època. Actualment es creu que els dinosaures no eren ni endoterms ni ectoterms, sinó mesoterms, els quals generaven escalfor corporal metabòlicament, però eren incapaços de mantenir la temperatura corporal constant.

HERBÍVORS RESISTENTS

La vegetació relativament abundant, permetia la presència d’una gran diversitat de dinosaures herbívors a altes latituds. Mentre que els herbívors més petits no tenien gaires problemes gràcies als seus baixos requeriments energètics, els més grans segurament presentaven més dificultats per aconseguir aliment, en especial durant els durs mesos d’hivern. El fòssil de dinosaure que s’ha trobat més al nord és Ugrunaaluk (literalment “antic pasturador” en llengua inupiaq, la llengua inuït del nord d’Alaska) un hadrosàurid o “dinosaure amb bec d’ànec”. Aquest ornitòpode mesurava fins a 10 metres de llarg i pesava al voltant d’unes 3 tonelades, convertint-lo en un dels animals més grans de Prince Creek.

Reconstrucció de James Havens d’un ramat de Ugrunaaluk kuukpikensis, desplaçant-se sota l’aurora boreal.

Ugrunaaluk eren animals herbívors que vivíen en grups. Tot i que molts autors creuen que aquests animals realitzaven grans migracions com les aus i els mamífers actuals per evitar els mesos d’hivern amb escassa vegetació, alguns altres argumenten que les cries de Ugrunaaluk (amb un metabolisme menys actiu que els endoterms actuals) no haurien sigut capaces de suportar aquests llargs viatges. Ugrunaaluk probablement es desplacés a zones on la vegetació suportés millor el rigor de l’hivern àrtic, tot i que es creu que aquests grans herbívors sobrevivien en la foscor hivernal alimentant-se d’escorça, falgueres i probablement de vegetació aquàtica durant els mesos més freds.

L’altre gran herbívor de Prince Creek fou Pachyrhinosaurus (literalment “llangardaix de nas gruixut”) un ceratòpsid molt estès pels actuals Estats Units, amb una gran protuberància a sobre del nas que hauria fet servir com a arma en combats intraespecífics, i un parell de banyes que sortien lateralment de la cresta. Pachyrhinosaurus era l’animal més gran de Prince Creek, mesurant fins a 8 metres de longitud i arribant a les 4 tonelades de pes. És possible que utilitzés la seva protuberància nasal per desenterrar l’aliment que quedava colgat sota la neu, de forma similar als bisons actuals.

Reconstrucció de James Havens d’una parella de Pachyrhinosaurus perotorum.

Tots els animals de Prince Creek vivien vides difícils. Quasi tots els fòssils trobats tant de Ugrunaaluk com de Pachyrhinosaurus, indiquen que aquestes espècies maduraven ràpid i morien joves. Observant el creixement dels diferents òssos trobats, es creu que aquests dinosaures rarament arribaven als 20 anys de vida, probablement degut a les dures condicions del seu hàbitat però també, a la presència de depredadors.

DEPREDADORS GRANS I PETITS

El depredador més gran de la regió era Nanuqsaurus (“llangardaix ós polar”, de la llengua inupiaq), un tiranosàurid. Aquest animal presentava un sentit de l’olfacte extremadament desenvolupat que li permetia detectar a les seves preses o cadàvers d’animals en la foscor de l’hivern polar. A més, tot i que no s’han trobat proves, molt probablement estigués recobert de plomes que el protegien del fred, ja que moltes espècies de teròpodes emparentats presentaven plomes en algunes parts del seu cos.

Reconstrucció de Nanuqsaurus hoglundi de Tom Parker.

El que més sorprèn de Nanuqsaurus és la seva mida, molt més petita que la dels seus parents. Mentre que altres tiranosàurids de la època arribaven a mesurar entre 10 o 12 metres i a pesar fins a 9 tonelades, Nanuqsaurus sembla un tiranosaure pigmeu, amb una mida estimada de 6 metres de longitud i unos 800 kg de peso. Aquesta mida tant reduïda, probablement es devia al fet de viure en un ambient on la disponibilitat d’aliment presenta variacions estacionals. A part de que la densitat de població de les seves preses no deuria ser molt elevada, durant els mesos d’hivern molts herbívors hauríen migrat a altres zones.

En canvi, hi havia un altre teròpode que presentà l’adaptació contrària. Troodon (“dent que fa mal”) era un dinosaure relativament petit, d’uns 2,9 metres de llarg i uns 50 kg de pès. Aquest és una dinosaure abundant a diversos jaciments d’Amèrica del Nord. Troodon era un animal carnívor molt actiu, amb una bona visió binocular i a més, es creu que fou un dels dinosaures més intel·ligent del Mesozoic.

Reconstrucció de dos Troodon inequalis jugant a la neu per Midiaou.

Mentre que Nanuqsaurus era més petit per la falta de preses abundants, els exemplars de Troodon trobats a Prince Creek es caracteritzaven per ser més grans que els de la resta de jaciments. Això és el que es coneix com la Regla de Bergmann, segons la qual les poblacions d’una espècie que viuen en ambients més freds tendeixen a ser més voluminosas que les d’ambients més càlids, ja que així perden menys escalfor corporal. A més, els ulls més grans dels Troodon de Prince Creek, els conferien avantatge a l’hora de caçar durant les llargues nits hivernals.

Imatge de l’article A Diminutive New Tyrannosaur from the Top of the World, on veiem la mida de Nanuqsaurus (A) comparat amb altres tiranosàurids (B, C, D i E) i de dos exemplars de Troodon (F i G) de diferents latituds.

Ja heu vist com els dinosaures no només van prosperar en ambients càlids i tropicals. Tot i que les seves poblacions no eren tant elevades i les condicions de vida eren més dures, aquests dinosaures van aconseguir a adaptar-se i sobreviure en els boscos polars de Prince Creek, i segur que molts d’ells van gaudir de l’espectacle de l’aurora boreal de fa 75 milions d’anys.

Conjunt de les diferents espècies de dinosaures de la formació de Prince Creek per James Kuether.

REFERÈNCIES

Les següents fonts s’han consultat durant l’elaboració d’aquesta entrada:

• Susana Salazar Jaramillo (2014). Paleoclimate and paleoenvironment of the Prince Creek and Cantwell formations, Alaska: terrestrial evidence of middle Maastrichtian greenhouse event. Thesis.
• Live Science. Polar Dinosaurs Endured Cold Dark Winters.
• The Strange Lives of Polar Dinosaurs.
• North Pole Dinosaurs Lived Short, Hard Lives: Discovery News.
• Gangloff, Fiorillo & Norton (2005). The first Pachycephalosaurine (Dinosauria) from the Paleo-Arctic of Alaska and its Paleogeographic implications. Journal of Paleontology. Vol. 79. Pp: 997-1001.
• Mori, Druckenmiller & Erickson (2016). A New Hadrosaurid from the Prince Creek Formation (Lower Maastrichtian) of Northern Alaska. Acta Palaeontologica Polonica. Vol. 61. Pp: 15-32.
• Fiorillo & Tykoski (2014). A Diminutive New Tyrannosaur from the Top of the World. PLoS ONE 9(3).
• Imatge de portada per Julio Lacerda.

L’espai vital dels éssers vius

Tots tenim el nostre propi espai vital, aquell lloc en el qual ens sentim a gust, com si estiguéssim a casa. També tenim les nostres rutines, costums i tot aquest elenc de preferències que ens fan únics. Cada un de nosaltres tenim, en definitiva, el nostre propi nínxol ecològic, un concepte extensiu a cadascuna de les espècies que comparteixen la Terra amb nosaltres. D’ell deriven processos ecològics com la competència o l’especiació, fenòmens clau per entendre l’acoblament i la dinàmica dels ecosistemes naturals.

INTRODUCCIÓ

Quan a un li pregunten com descriuria a una persona estimada, el primer que ens ve al cap és la seva manera de ser quan estàs allà amb ella i allò que adora fer. Sabem què és el primer que sempre demana en un restaurant, allò que li treu de polleguera, quins llocs li agrada freqüentar, què li agrada fer quan té temps lliure i fins i tot com es comporta quan li agrada algú. Si a més hem conviscut amb ells, podríem encertar gairebé amb precisió suïssa la seva rutina diària, des que s’aixeca fins que se’n va a dormir. Encara que evidentment no ens comportem sempre igual, hi ha multitud de trets, manies i rutines que ens caracteritzen i diferencien. Cada un de nosaltres tenim la nostra zona de confort, els nostres hobbies, preferències alimentàries i persones amb les que adorem passar el nostre temps lliure.

Les preferències alimentàries de cada un, així com les seves rutines i hobbies, serveixen de comparació per exemplificar la diversitat de nínxols ecològics en el regne natural. Font: Flickr, George Redgrave.

EL NÍNXOL ECOLÒGIC D’UNA ESPÈCIE

Aquest “espai vital” que cada un tenim i amb el que ens sentim identificat, és igualment equiparable al nínxol ecològic dels éssers vius. El nínxol ecològic d’una espècie és un concepte que sempre se’ns ha estat presentat com la “ocupació”, “professió” o “treball” que realitza un ésser viu en el lloc on viu (Viquipèdia o Conicet), però que va molt més enllà d’això. Hutchinson (1957) el va definir com: “L’hipervolum d’n dimensions dins del qual l’espècie pot mantenir una població viable”. Malgrat la possible confusió en la definició, és interessant quedar-se amb el terme d'”n dimensions”, ja que és la idea en què es fonamenta el nínxol ecològic. Un nínxol ecològic no és res més que tots aquells requeriments multidimensionals d’una espècie. Dit d’una altra manera, el nínxol ecològic d’una espècie vindria a ser tot allò que envolta a l’espècie i que li permet prosperar i sobreviure allà on es troba. Fa referència, al cap i a la fi, a totes aquelles variables que l’afecten en el seu dia a dia, ja siguin biològiques -contacte amb altres éssers vius- o físiques i químiques -el clima en totes les seves expressions, l’hàbitat físic en el qual viu-. Un nínxol ecològic d’una espècie seria l’espectre d’aliments que consumeix o pot arribar a consumir, el moment del dia en què està activa per realitzar les seves funcions, el moment de l’any i la forma en la que porta a terme la reproducció, les espècies que la depreden i aquelles a les que depreda, l’hàbitat que tolera i tots aquells factors físics i químics que permeten que aquesta espècie segueixi sent viable.

Aquestes 5 espècies d’aloses d’Amèrica del Nord semblen ocupar el mateix hàbitat (l’avet) però no és així. En realitat cada una ocupa una posició diferent dins l’arbre. Font: Fisicanet.

Per posar un exemple bastant il·lustratiu, situem-nos a la sabana africana. Els principals ungulats que pasturen i realitzen les migracions massives estan compostos per zebres, nyus i gaseles de Thomson. A primera vista, podríem pensar que el seu nínxol ecològic és molt semblant: mateix hàbitat, mateixa rutina, mateixos depredadors i mateix àpat. Mateix menjar? En absolut. Durant la migració, les zebres van davant, devorant l’herba alta, que és la de pitjor qualitat. Els segueixen els nyus, que mengen el que encara queda en peu, i a aquests els segueixen les gaseles de Thomson, que s’alimenten dels nous brots, de gran qualitat, que comencen a germinar.

Encara que a primera vista pugui semblar que s’alimenten del mateix, cada espècie es centra en una part diferent de la planta. Font: Abierto por vacaciones.

PODEN CONVIURE DUES ESPÈCIES AMB EL MATEIX NÍNXOL EN UN MATEIX LLOC?

El principi d’exclusió competitiva, proposat per Gause (1934), declara que dues espècies ocupant el mateix nínxol no poden coexistir a llarg termini ja que entrarien en competència pels recursos. Així doncs, en un procés de competència pel mateix nínxol ecològic, sempre hi ha un guanyador i un perdedor. Al final, un dels competidors s’imposa a l’altre, i llavors poden passar dues coses: que el perdedor s’extingeixi (imatge A) o que hi hagi un desplaçament de les seves característiques per tal d’ocupar un altre nínxol (imatge B). De fet, el principi d’exclusió competitiva està darrere de la problemàtica actual amb les espècies invasores. Les espècies invasores no són més que espècies amb uns nínxols ecològics molt semblants a les espècies natives que, quan convergeixen en un mateix hàbitat, acaben desplaçant a les espècies autòctones, ja que són millors competidores. També sol passar, per descomptat, el contrari: l’espècie exòtica en qüestió és pitjor competidora que la seva homòloga i no arriba a prosperar en el nou ambient.

Imatge A | Es va dur a terme aquest estudi per observar l’efecte de l’exclusió competitiva en dues espècies de protists. Les dues espècies ocupen nínxols ecològics gairebé idèntics, però aïllats en la natura. La densitat d’una d’elles cau en picat quan se les obliga a compartir el mateix espai, fins que acaba desapareixent. Aquest mateix procés succeeix amb les espècies invasores. Font: Jocie Broth.

Imatge B | Quan les 3 espècies de pinsans de les Galàpagos (els diferents colors) conviuen a la mateixa illa, es dóna un desplaçament de caràcters per exclusió competitiva. Els individus dels extrems tendeixen a tenir valors de profunditat de bec molt semblants als de les altres espècies, el que provoca un solapament de nínxol i la seva posterior competència. Així s’acaben establint els límits finals. Font: Nature.

L’EQUIVALÈNCIA FUNCIONAL

Hem vist que compartir nínxol ecològic és sinònim de conflicte entre espècies. No obstant això, hi ha una situació en què no és així. La hipòtesi de l’equivalència funcional de Hubbell proclama que si els nínxols són idèntics i els paràmetres de vida (fecunditat, mortalitat, dispersió) de les espècies implicades també ho són, cap d’elles té un avantatge competitiu sobre l’altra, i la batalla acaba en taules. Aquest fet sembla haver-se demostrat, de moment, tan sols en un ecosistema molt estable com és el bosc tropical en una illa de Panamà (Barro Colorado). Les diferents espècies d’arbres d’aquest bosc, al tenir paràmetres de vida gairebé idèntics, no competeixen i es distribueixen a l’atzar, com si d’individus de la mateixa espècie es tractessin. A més, sembla ser que l’especiació en aquest tipus de boscos tropicals també podria donar-se per atzar, el que hauria provocat l’alta diversitat d’espècies que contenen aquests boscos.

Els boscos tropicals presenten una densitat d’espècies arbòries única al món. Una hectàrea de bosc tropical pot contenir fins a 650 espècies arbòries, més que tot Canadà i els EUA junts. Serà l’equivalència funcional de Hubbell l’explicació a aquest curiós fenomen? Font: Flickr, Jo.

NÍNXOLS NOUS, ESPÈCIES NOVES

L’especiació, o formació de noves espècies, sol ocórrer quan es creen nous nínxols ecològics o algun queda desocupat. En ambdós casos, ocupar un nou nínxol ecològic implica diferenciar-se gradualment de la població inicial fins a esdevenir en una espècie genèticament diferent. Com a exemple de formació de nous nínxols ecològics tenim el cas de l’aparició de les angiospermes. El seu auge va obrir multitud de noves possibilitats, gràcies tant a l’augment de diversitat de llavors i fruits (augmentant d’aquesta manera el nombre d’espècies especialitzades en cadascuna d’elles) com a l’aparició de les flors complexes, que va permetre l’explosió de multitud de insectes que van començar a pol·linizar-les (facilitant l’aparició de nous insectívors). Com a exemple de nínxol desocupat, hi ha el famós cas de l’extinció dels dinosaures no avians. Els dinosaures dominaven gran quantitat de nínxols ecològics, tant terrestres com aeris, i fins i tot aquàtics. Aquest buit va ser aprofitat per multitud de mamífers, que van anar ocupant aquests nínxols, gràcies a la seva elevada fecunditat i plasticitat (flexibilitat a l’hora d’ocupar diferents nínxols). Això va acabar provocant grans ràtios d’especiació en poc temps, el que és conegut com a radiació adaptativa.

Aquest és Eomaia scansoria, una espècie extinta de mamífers que va viure a la mateixa època que els dinosaures. L’extinció dels dinosaures va obrir un gran ventall de possibilitats als mamífers, que, tot i que estaven en expansió, romanien en un segon pla. La seva gran plasticitat va fer que colonitzessin multitud d’hàbitats, ocupant els nínxols ecològics lliures deixats pels dinosaures. Font: Wikipedia.

L’ACOBLAMENT DE LES COMUNITATS

Com hem vist, el nínxol ecològic està darrere de processos ecològics i evolutius fonamentals. Totes les comunitats vives d’avui dia s’han anat formant gràcies als nínxols de les diferents espècies que, mitjançant competència per solapament de nínxols, s’han anat muntant com si fos un puzzle. Quan una peça desapareix, una altra ocupa el seu lloc, exercint la funció que l’altra duia a terme en la comunitat. No obstant això, conèixer la totalitat del nínxol ecològic d’una espècie és una feina complicada i, en la majoria dels casos, impossible. Com en les relacions humanes, un coneixement exhaustiu de tot allò que influeix en la vida d’una espècie (o de l’espai vital d’una persona) és de summa importància a l’hora d’assegurar la seva conservació a llarg termini.

REFERÈNCIES

• Hutchinson, G.E. 1957b. Concluding remarks-Cold Spring Harbor Symposia on Quantitative Biology. 22:415-427. Reprinted in: Classics in Theoretical Biology. Bull. of Math. Biol. 53:193-213
• Herrera CM, Pellmyr O (2002) Plant-Animal Interactions. An Evolutionary Approach. Blakwell Science Ltd. Osney Mead, Oxford, UK.
• Cfr Washington
  
• EfeFuturo.com 
• El País
•  Hubbell S.P. (2005). Neutral theory in community ecology and the hypothesis of functional equivalence. Functional Ecology 19, 166–172.
• Apunts màster Ecologia UAB
• Imatge de portada: Taringa.net
  

Migració en perill! La papallona monarca desapareix

Generalment, tendim a associar els fenòmens migratoris amb organismes complexes (grans mamífers i aus). Però, com se sol dir, sempre hi ha excepcions: les poblacions nord-americanes de la papallona monarca (Danaus plexippus) realitzen cada any un viatge de gairebé 5000km (més que el que recorren alguns animals superiors!) amb l’objectiu d’assolir les àrees d’hibernació, on s’hi concentren milers d’exemplars. Malauradament, els fenòmens migratoris depenen de molts factors que, actualment, es troben vulnerats degut sobretot a la pressió antròpica, de manera que el futur d’aquestes poblacions, així com de les seves migracions, es troba en perill.

Al llarg d’aquest article, veurem alguns dels aspectes més curiosos de la biologia d’aquests organismes, les causes que podrien estar posant en perill les seves poblacions i les conseqüències que això comportaria.

INTRODUCCIÓ

La papallona monarca (Danaus plexippus) és un lepidòpters de la família Nymphalidae. És, possiblement, una de les papallones més conegudes de Nord Amèrica, atès que les seves poblacions realitzen cada tardor una migració de quasi 5000km des del nord dels EEUU i Canadà fins la costa de Califòrnia i Mèxic, on hi passen l’hivern. És, amb diferència, l’insecte que duu a terme la migració més extensa i nombrosa de tots.

Exemplar de papallona monarca (Danaus plexippus) amb el seu patró de colors típic: blanc, negre i taronja (Foto de Peter Miller a Flickr, Creative Commons).

Encara que les poblacions nord-americanes d’aquesta espècie són les més conegudes degut al seu patró migratori, també n’hi ha a diverses illes de l’Atlàntic (Illes Canàries, Açores i Madeira) i, ocasionalment, també com a migrants transoceàniques a Europa Occidental (Illes britàniques i Espanya). Alhora, també van ser introduïes a Nova Zelanda i Austràlia durant el segle XIX.

CICLE DE VIDA

El cicle vital d’aquesta espècie és molt singular. Per començar, es tracta d’una papallona especialista: deposita la posta exclusivament sobre plantes del gènere Asclepias, i les erugues que en neixen (de ratlles blanques, negres y grogues) s’alimenten únicament d’aquesta planta. Aquest fet és especialment important degut a què aquestes plantes contenen glicòsids cardíacs que l’eruga va assimilant fins a adquirir un gust desagradable pels depredadors, el qual conservarà a l’adultesa.

Eruga de papallona monarca (Foto de Lisa Brown a Flickr, Creative Commons).

Un cop completada la fase d’eruga, té lloc la metamorfosis, procés mitjançant el qual esdevenen papallones adultes amb el seu característic patró de colors. Els colors cridaners tant de les erugues com dels adults amaguen una funció comunicativa: es tracta d’un mecanisme per alertar de la seva toxicitat, fet que en termes científics es coneix com a aposematisme o mimetisme aposemàtic, fet força freqüents en molts grups d’animals (inclús en alguns mamífers).

Fases de la metamorfosi de la papallona monarca (Foto de Steve Greer Photography).

La fase adulta també presenta certes particularitats: durant l’època reproductiva (abril-agost), es produeixen diverses generacions d’adults, els quals tenen una esperança de vida d’unes poques setmanes. Llavors té lloc un esdeveniment sorprenent: la generació nascuda a finals d’agost, moment en què les temperatures comencen a disminuir i els dies es fan més curts, posa en pausa la seva capacitat reproductiva deixant els òrgans sexuals sense madurar (fenomen conegut com a diapausa reproductiva) i destina tots els seus recursos a allargar la seva esperança de vida fins als 9 mesos d’edat. Aquesta generació rep el nom de “generació Matusalem” atès a la seva longevitat.

Aquest augment de la longevitat permet a aquestes papallones realitzar la migració per assolir les àrees d’hivernació (costa de Califòrnia i Mèxic) i, un cop finalitzat l’hivern, tornar de nou al nord de EEUU i Canadà.

Centenars de papallones monarca sobrevolant el Santuario el Rosario (Mèxic) (Foto de Luna sin estrellas a Flickr, Creative Commons).

UNA ODISSEA D’ANADA I TORNADA: LA GRAN MIGRACIÓ

Tot i que la papallona monarca no es troba només a Nord-Amèrica, no s’ha registrat un fenomen migratori tan espectacular com el d’aquestes poblacions en cap altre dels lloc on resideix. Això es creu que és degut a l’enorme expansió que van patir les Asclepias (planta de la qual s’alimenten) per tot el territori, fet que va permetre a les papallones expandir-se cap al sud.

QUINS LLOCS VISITA LA PAPALLONA?

Les migracions sempre són fenòmens complexos. En el cas de la papallona monarca, la migració cap al sud es troba dividida en dues grans migracions simultànies:

• La migració de l’est, formada per aquelles papallones que viatgen des de l’est de les Muntanyes Rocalloses, sud de Canadà i gran part de EEUU fins al centre de Mèxic (90% del total de papallones monarca nord-americanes).
• La migració de l’oest, que inclou aquelles papallones que viatgen des de l’oest de les Muntanyes Rocalloses, el sud de Canadà i una petita part de EEUU fins a diversos llocs d’hibernació situats a la costa de Califòrnia (constitueixen el 10% restat de la població nord-americana).

Rutes migratòries de la papallona monarca a Nord Amèrica (anada i tornada) (Fonts: Monarchwatch.org i Monarch Alert).

Un cop a les zones d’hibernació, la papallona no es reprodueix, sinó que es sumeix en un estat letàrgic fins la primavera següent, moment en què es tornen sexualment actives, copulen i inicien el seu viatge de retorn al nord. És per això que és molt habitual trobar-les formant grans aglomeracions a sobre d’arbres durant l’hivern.

Milers de papallones monarca aglomerades sobre la vegetació dels boscos a les zones d’hibernació (Foto de Carlos Adampol Galindo a Flickr, Creative Commons).

FIGURES DE PROTECCIÓ

Allà per on passa, la papallona monarca es troba emparada per nombroses figures de protecció.

Una de les més importants és la Reserva de la Biosfera de la Papallona Monarca (Estat de Mèxic), la quan va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco al 2008.

Reserva de la Biosfera de la Papallona Monarca (Foto de Michelle Tribe a Flickr, Creative Commons).

I no és estrany que es trobi tan protegida: a banda de ser un espectacle impressionant, es tracta d’organismes amb un paper pol·linitzador molt rellevant degut al seu ampli rang de dispersió, fet que és vital tant per mantenir la riquesa floral salvatge com pel bon desenvolupament dels cultius de Nord Amèrica.

LA “REINA” ESTÀ EN PERILL!

Tot i els esforços que es fan per protegir-la, el fenomen migratori de la papallona monarca nord-americana es troba en perill degut a la pressió antròpica, fet que alhora podria posar en perill el futur d’aquestes poblacions.

Segons dades recents proporcionades per la WWF, la superfície ocupada per les papallones a les zones d’hibernació ha disminuït un 94% en 10 anys, passant de 27,48 acres ocupades al 2003 a tan sols 1,65 acres al 2013, la xifra més petita registrada en els últims 20 anys.

Reducció de la superfície ocupada por les papallones monarca a les zones d’hibernació (Dades de la WWF).

Si bé és cert que, de forma natural, la superfície ocupada per la papallona a les zones d’hibernació sempre ha fluctuat any rere any, fins ara no s’havia registrat un descens tan acusat i sense recuperació d’aquests valors. Per tant, les papallones estan deixant de viatjar tan al sud.

Àrea total ocupada por les papallones a les zones d’hibernació des del 1993 fins el 2013 (WWF-Telcel-CONANP).

Aquesta recessió s’ha registrat també en altres espècies de papallona arreu del món, motiu pel qual deu existir algun factor en comú que estigui afectant les seves poblacions.

QUINES PODRIEN SER LES CAUSES D’AQUESTA RECESSIÓ?

Segons la WWF, les causes que podrien estar comprometent la migració de les monarques són:

• La reducció de l’àrea de dispersió de les Asclepias: les erugues s’alimenten exclusivament d’aquestes plantes, de les quals adquireixen la seva toxicitat. Ara bé, l’ús de determinats herbicides i els canvis en els règims de pluges podrien estar limitant el seu rang a bona part de Nord Amèrica, el que posaria en perill la seva font d’alimentació.
• La desforestació: la tala massiva d’arbres i la desertització estarien reduint els seus hàbitats d’hibernació.
• Clima extrem: els efectes del canvi global, com l’accentuació de les diferències de temperatura nord-sud i els canvis en els règims de pluges dificultarien la supervivència dels adults més enllà d’unes poques setmanes, impedint les migracions.

QUÈ ES FA ACTUALMENT PER AJUDAR-LA?

Danaus plexippus és una espècie amb un paper pol·linitzador molt important, motiu pel qual existeix (o hauria d’existir) un enorme interès per conservar-la en tot el seu rang de dispersió.

Actualment, la majoria de figures de protecció de Nord Amèrica estan posant tot el seu esforç en millorar les condicions dels seus hàbitats. Entre elles, la Reserva de la Biosfera de la Papallona Monarca de Mèxic juntament amb la WWF estan tractant de restaurar els boscos de les zones d’hibernació i de promoure un turisme sostenible (per saber-ne més, entra en aquest link per llegir sobre les accions que s’estan duent a terme).

 .            .            .

El cas de la papallona monarca no és un fet aïllat: a dia d’avui moltes espècies amb un rang ampli de dispersió veuen compromeses les seves poblacions i les seves migracions degut a l’impacte de diversos fenòmens, els quals, per més que no ho vulguem, solen estar causats per l’ésser humà. Encara hi ha molta feina per fer, i depèn de tots nosaltres.

REFERÈNCIES

• WWF – Monarch Butterfly
• Soymonarca.mx
• Monarch Butterfly information
• Monarch Butterfly Fundation
• Scientific American – “Monarch butterflies Could Gain Endangered Species Protection”
• CBC News – “Why the monarch butterfly migration may be endangered”

• National Geographic – “Migrating Monarch Butterflies in “Grave Danger,” Hit New Low“

Imatge de portada per en Carlos Adampol Galindo a Flickr.

Què ens diuen els insectes sobre la salut dels nostres rius?

Actualment, la preocupació vers l’estat de salut de les aigües continentals (rius, llacs, etc.) va en augment, sobretot degut al creixent ús (i abús) d’aquestes pel consum humà. Des de fa ja uns quants anys que s’està expandint l’ús d’índex que, en base a dades d’abundància, presència o absència de certs organismes al medi d’estudi, ens permeten determinar la qualitat de les aigües. Entre aquests organismes, hi trobem molts artròpodes.

En aquest article, us explicaré breument què són els bioindicadors, el paper que juguen els artròpodes en la bioindicació i alguns dels índexs de bioindicació més emprats per mesurar la qualitat dels ecosistemes fluvials de la Península Ibèrica.

Què és un bioindicador?

El terme bioindicador sol al·ludir a aquells processos biològics, espècies i/o comunitats d’organismes que ens serveixen per avaluar qualitativament la qualitat o estat d’un ecosistema i la forma com aquest evoluciona al llarg del temps, fet que és especialment útil en el cas de canvis introduïts per pertorbacions antropogèniques (p.ex. contaminació).

Per tant, un bioindicador pot ser:

• Tant una espècie en concret, la presència/absència de la qual en el lloc d’estudi ens informa de l’estat de salut de l’ecosistema.
• Una població o una comunitat formada per diferents organismes que variï, funcional o estructuralment, en consonància amb les condicions del seu medi.

Exemple: el liquen Lecanora conizaeoides és molt resistent a la contaminació. La seva presència, més la desaparició d’altres líquens, és indicativa d’una contaminació atmosfèrica elevada.

Lecanora conizaeoides (Foto per James Lindsey).

Què considerem un “bon bioindicador”?

No tots els organismes són aptes per ser emprats com a bioindicadors. Tot i que no existeix un model estàndard de bioindicador, ja que tot depèn de l’ecosistema que s’estudiï, sí que podem agrupar alguns dels principals requisits que han de complir els organismes per a ser considerats uns “bons bioindicadors”:

• Han de respondre a les pertorbacions del seu medi en major o menor mesura. Aquesta resposta ha de ser equiparable a tots els organismes de la mateixa espècie i correlacionar-se bé amb la perturbació.
• La seva resposta ha de ser representativa de la de tota la comunitat o població.
• Han de localitzar-se de forma natural al medi que s’estudia i ser ubics (és a dir, estar presents a tots els ecosistemes que presentin unes característiques similars o iguals a les del lloc d’estudi).
• Ser abundants (les espècies rares no són gaire òptimes).
• Ser relativament estables davant de canvis moderats del clima (és a dir, que una tempesta o una variació natural de la temperatura no els afecti més enllà del normal).
• Ser fàcils de detectar i, a ser possible, de poca mobilitat (sedentaris).
• Estar ben estudiats, tant des d’un punt de vista ecològic com taxonòmic (conèixer, per tant, quin és el seu grau de tolerància a les pertorbacions).
• Ser fàcils de manipular i testejar al laboratori.

L’ús de bioindicadors sempre serà més òptim si no ens limitem a fer servir com a referència poblacions d’una o dues espècies i fem servir comunitats senceres, abraçant així un rang molt ampli de toleràncies ambientals: des d’organismes amb unes necessitats ambientals de rang estret (és a dir, estenoics) i/o sensibles a la contaminació, fins a organismes molt tolerants capaços de sobreviure en medis molt pertorbats.

Així, podrem saber que un ecosistema està molt pertorbat si, per exemple, només hi trobem una única espècie molt tolerant i cap de les considerades sensibles.

Animals bioindicadors d’aigües continentals

A dia d’avui es fan servir molts animals com a bioindicadors: des de microorganismes i invertebrats, fins a vertebrats terrestres i aquàtics (micromamífers, aus, peixos, etc.). En aigües continentals, i especialment en estudis de qualitat d’aigües fluvials, es fan servir sobretot macroinvertebrats aquàtics. Veiem a continuació què és un macroinvertebrat.

Què són els macroinvertebrats?

El terme macroinvertebrat no correspon a cap classificació taxonòmica, sinó a un concepte artificial que abraça diferents organismes invertebrats aquàtics.

Generalment, es diu que un oorganisme és un macroinvertebrat quan pot ésser capturat per una xarxa els orificis de la qual (el que tècnicament es coneix com a “llum de la malla”) siguin de 250μm.

Recollida de macroinvertebrats fent servir una xarxa d’arrossegament (Imatge per USFWS/Southeast , Creative Commons).

Els macroinvertebrats són, majoritàriament, bentònics, és a dir, habitants dels substrat del fons dels sistemes aquàtics, com a mínim durant alguna fase del seu cicle vital (encara que també n’hi ha que es desplacen lliurement per la columna d’aigua o per la seva superfície).

Als rius i llacs trobem molts grups de macroinvertebrats, els quals poden ésser classificats en dos grups:

Fonts de les fotografies: (1) Luis Silva Margareto ©, (2) DPDx Image Library, (3) Oakley Originals, Creative Commons, (4) Ryan Hodnett, Creative Commons, (5) Will Thomas, Creative Commons, (6) Duncan Hull, Creative Commons.

Entre aquests grups, n’hi ha que són molt tolerants a les pertorbacions del medi (per ex. les sangoneres) i d’altres que en són molt sensibles (moltes larves d’insectes).

La majoria de macroinvertebrats d’aigües continentals (≃80%) són artròpodes (dels quals us parlaré en el següent apartat), entre els que destaquen molts insectes i, especialment, les seves formes larvàries (generalment bentòniques), l’observació i anàlisi de les quals és vital pel càlcul de molts índexs de qualitat de les aigües continentals.

Els insectes en la bioindicació

Com us he comentat abans, al voltant d’un 80% dels macroinvertebrats d’aigües continentals són artròpodes, i, majoritàriament, ordres d’insectes en la seva forma larvària o de nimfa. Veiem alguns dels més freqüents:

Tricòpters

Insectes estretament emparentats als lepidòpters (papallones i arnes). Les seves nimfes aquàtiques construeixen refugis al voltant del seu cos mitjançant materials que arrossega el riu. Es diferencien de la resta de larves aquàtiques d’insecte perquè posseeixen un parell de filaments anals amb unes ungles molt fortes. Solen aparèixer en zones d’aigües netes amb força corrents.

Nimfa (dins del seu refugi, esquerra)  i adult de tricòpter (dreta). Fotos de la nimfa per Matt Reinbold (Creative Commons) i de l’adult per Donald Hobern (Creative Commons).

Efemeròpters (o efímeres)

Un dels ordres d’insectes alats més primitiu. Les seves nimfes aquàtiques, les quals tendeixen a viure als rius, es caracteritzen per presentar tres pèls anals molt llargs. Els adults, que volen a prop de l’aigua, són molt fràgils, i el seu cicle de vida és molt curt en comparació al de les nimfes (motiu pel qual es coneixen vulgarment com a “efímeres”).

Nimfa (esquerra) i adult d’efemeròpter (dreta). Fotos de la nimfa por Keisotyo (Creative Commons) i de l’adult per Mick Talbot (Creative Commons).

Plecòpters

Insectes alats amb nimfes aquàtiques molt similars a la dels efemeròpters. També presenten pèls anals, però es diferencien d’aquests per desenvolupar dues ungles apicals a cada pota. Viuen sobretot en llacs i rierols

Nimfa (esquerra) i adult de plecòpter (dreta). Fotos de la nimfa per Böhringer (Creative Commons) i de l’adult per gailhampshire (Creative Commons).

Altres grups amb larves o nimfes aquàtiques

Entre els insectes més comuns de rius i llacs també cal destacar diversos representants de l’ordre Odonata (libèl·lules i espiadimonis), Coleoptera (escarabats), Diptera (mosques i mosquits), etc.

Entre tots els insectes que us he anat introduint, n’hi ha que són molt tolerants a la contaminació (per ex., larves de moltes espècies de dípters; aquest és el cas d’algunes espècies de quironòmids –mosquits– tolerants a la contaminació orgànica i inorgànica per metalls pesants) i d’altres que en són molt sensibles (per ex. algunes espècies de tricòpter), passant per estadis intermedis.

Segons el seu grau de tolerància a les pertorbacions, els científics agrupen aquests organismes (més la resta de macroinvertebrats) en categories a les quals se’ls assigna un valor que, posteriorment, ens permet calcular índexs de qualitat del seu medi.

Índexs biòtics per a aigües fluvials

Els diferents graus de tolerància que manifesten els macroinvertebrats d’una comunitat vers les pertorbacions del seu medi ens permeten classificar-los i assignar-los un valor qualitatiu dins d’una escala (com més gran sigui el valor, més sensible és l’organisme a la contaminació). Mitjançant aquests valors, podem calcular diversos índexs biòtics, que no són més que valors qualitatius que s’assignen a una comunitat amb la fi de classificar-la segons la seva qualitat: com més gran sigui l’índex, més elevada serà la qualitat de l’aigua i del medi.

Un dels índexs més emprats en l’avaluació de l’estat ecològic dels rius de la península Ibèrica és el IBMWP (Iberian Bio-Monitoring Working Party), una adaptació de l’índex britànic BMWP per Alba Tercedor (1988). A grans trets, com més gran sigui el seu valor, major serà la qualitat de l’aigua. En aquest web podeu consultar més detalls sobre aquest índex, així com els valors que s’assignen a cada macroinvertebrat.

També es fa servir l’índex IASPT, un índex complementari que correpon al valor de IBMWP dividit pel número de taxons de macroinvertebrats identificats. Aquest ens dóna informació sobre el tipus de comunitat dominant al tram de riu estudiat. Podeu veure més detalls clicant a aquest link.

.      .      .

Com haureu pogut veure al llarg d’aquest article, els macroinvertebrats, i especialment els insectes, juguen un rol vital en l’estudi de la qualitat de les aigües continentals. A més a més, la seva presència o absència és de gran importància per a la resta d’organismes del seu ecosistema, motiu pel qual hem d’ésser conscients que, tot i ser molt abundants, la reducció del seu número i/o diversitat pot comportar efectes negatius en cadena de difícil reparació.

REFERÈNCIES

• Bioindicadors com a detectors de la contaminació ambiental. Diari Apícola Ecolluita (Associació Col·lectiu Abellaire).
• Bioindicadors. GESNA (Estudis Ambientals S.L.).
• Estudio de determinación de índices bióticos en 87 puntos de los ríos de Navarra (Informe Final, 2005). Ekolur, Asesoría Ambiental.
• Holt, E. A. & Miller, S. W. (2010) Bioindicators: Using Organisms to Measure Environmental Impacts. Nature Education Knowledge 3(10):8.
• MEDPACS (MEDiterranian Predictions And Classifictions System).
• Prat N., Ríos B., Acosta R., Rieradevall M. (2009). Los macroinvertebrados como indicadores de calidad de las aguas.
• Protocolo de cálculo del índice IBMWP. Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente (Gobierno de España).
• http://www.cricyt.edu.ar/enciclopedia/terminos/Bioindic.htm
• https://ilbca.wordpress.com/bioindicadores/
• http://xtec.cat/cda-delta/pdf/rv_invertebrats.pdf

Foto de portada per U.S. Fish and Wildlife Service Southeast Region.

El linx ibèric: espècie en perill d’extinció

Potser, a molts de vosaltres us sonarà el nom Kenitra. Efectivament, es tracta d’un dels 8 linx ibèrics reintroduïts aquest any a Ciutat Real que va morir el passat 22 d’octubre per un tret d’un caçador. Aquest fet dóna peu a parlar d’aquesta valuosa espècie, per donar a conèixer la seva situació actual i la importància de la seva conservació.

BIOLOGIA

El linx ibèric (Lynx pardinus) és un felí proper als grans carnívors (tigres, lleons, jaguars…), més que als gats. Els linx,felins del gènere Lynx, es varen originar fa 3,2 milions d’anys a Nord-Amèrica, patint a posteriori una dispersió i especiació per Euràsia. Del total de 6 espècies de linx que han sorgit des de la seva aparició, quatre els trobem en l’actualitat:  linx roig (Lynx rufus), linx ibèric (Lynx pardinus), linx boreal (Lynx lynx) i linx canadenc (Lynx canadensis).

Les quatre espècies actuals de linx presenten unes característiques comunes: orelles amb un floc de pèls llargs a la punta coneguts com a pinzells (núm. 1), presència de barbes (núm. 2) i presència d’una cua curta (núm. 3).

El linx ibèric és un carnívor de mida mitjana (12,5 kg), essent els mascles més grans que les femelles. El seu aspecte és el d’un linx típic (característiques anteriors), amb un borló negre a la punta de la cua (núm. 4), a més de les característiques típiques dels felins. El motejat del pelatge li proporciona la capacitat de mimetisme del seu hàbitat, presentant taques de diferents mides.

HÀBITAT I ÀREA DE DISTRIBUCIÓ

El bosc mediterrani és l’hàbitat natural del linx ibèric. Es caracteritza per un predomini dels arbusts, especialment de fulla perenne, i la presència de vegetals amb gran resistència a la sequera. Aquest ecosistema es veu amenaçat pels incendis forestals, l’expansió urbanística, el maneig forestal substitutiu, el sobrepastureig i els canvis d’usos agrícoles.

El linx ibèric està restringit a la Península Ibèrica (espècie endèmica), actualment només en la seva part sud-oest, formant grups aïllats a l’àrea de Doñana-Aljarafe i Sierra Morena. De tota manera, es creu que abans del segle XIX ocupava tota la Península.

Presència del linx ibèric en l’àrea de Doñana-Aljarafe al 2013

Presència del linx ibèric en l’àrea de Sierra Morena al 2013

ESTAT I MESURES DE CONSERVACIÓ

El linx ibèric és un dels animals més emblemàtics de la Península Ibèrica i és el felí més amenaçat del món. Fins no fa gaire, estava catalogat per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa com un animal críticament amenaçat. Afortunadament, se li ha rebaixat la categoria i ara està classificat com un animal en perill d’extinció (mira aquí).

A Espanya es coneixen només dues poblacions reproductores, amb uns 84 – 143 individus adults en total, essent insuficients per a la supervivència de l’espècie a llarg termini. Les seves poblacions han estat disminuint degut a la caiguda de la seva presa principal, el conill europeu (Oryctolagus cuniculus), per malalties com la mixomatosi i la malaltia vírica hemorràgica del conill o la sobrecaça, a més d’una alta mortalitat del linx per causes humanes (atropellaments, ús de tècniques il·legals i no selectives de caça, furtivisme, ús de verins…) i la destrucció i fragmentació del seu hàbitat per l’agricultura i el desenvolupament industrial.

Amb la finalitat de conservar-lo i protegir-lo, consta a l’annex del Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial i del Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades (Real Decret 139/2011, de 4 de febrer). La seva situació és tan extrema que la Comissió Europea ha aprovat ja tres projectes LIFE per a la conservació de tal espècie. L’últim, vigent fins al 2016, és el Projecte Life+ IBERLINCE, per a la recuperació de la seva distribució històrica a Espanya i Portugal, amb un pressupost total de més de 34 milions d’euros.

DOCUMENTAL: LINX IBÈRIC, EL CAÇADOR SOLITARI

REFERENCIES

S’han consultat les següents fonts per elaborar els continguts d’aquesta entrada, on podràs ampliar amb més informació:

• http://www.iucnredlist.org/details/12520/0
• http://www.iucnredlist.org/details/41291/0
• http://www.wwf.es/?31360/WWF-reclama-una-investigacin-a-fondo-de-la-muerte-de-un-lince-por-un-disparo-en-Ciudad-Real
• http://www.iberlince.eu/index.php/esp/
• http://www.animalesextincion.es/articulo.php?id_noticia=000008&titulo=Lince_Iberico_(Lynx_pardinus)
• http://www.lifelince.org/
• http://www.arkive.org/iberian-lynx/lynx-pardinus/
• http://wwf.panda.org/about_our_earth/species/profiles/mammals/iberian_lynx/
• http://iberlince.eu/index.php/esp/component/news/newsarticle/444#.VYk2__ntmkp 

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Estem matant al planeta?: Informe Planeta Viu 2014 (WWF)

A finals de setembre d’aquest any es va publicar la desena edició de l’Informe Planeta Viu de WWF (de l’anglès World Wildlife Fund for Nature; en català, Fons Mundial per a la Naturalesa), una publicació biennal que documenta l’estat en que es troba el planeta, la biodiversitat, els ecosistemes i la demanda de recursos naturals de la humanitat.

L’ÍNDEX PLANETA VIU

L’informe es basa en el càlcul de l’Índex Planeta Viu (IPV), que mesura les tendències de 10.380 poblacions representatives de 3.038 espècies de vertebrats (mamífers, aus, rèptils, amfibis i peixos) de tot el món. L’informe ha determinat una reducció de l’Índex Planeta Viu en un 52% des de 1970, el que significa que en 40 anys s’han reduït a la meitat les poblacions de vertebrats silvestres estudiades, especialment en les regions tropicals. El motiu principal és que estem augmentant el component econòmic a expenses de l’ambiental. És a dir, estem enriquint-nos a canvi de la pèrdua i degradació d’hàbitats, l’augment de la caça i la pesca i del canvi climàtic, el que té un impacte important en la biodiversitat mundial.

Si s’estudien les tendències de les diferents poblacions segons els seus ambients, les diferències es fan molt evidents:

• AMBIENTS TERRESTRES: Les poblacions de les espècies terrestres han disminuït un 39% en els últims 40 anys degut a la pèrdua d’hàbitats per a un ús de la terra per agricultura, el desenvolupament urbà i la producció d’energia.
• AMBIENTS D’AIGUA DOLÇA: Les poblacions de les espècies d’aigua dolça han disminuït un 76% en els últims 40 anys degut a la pèrdua i fragmentació dels hàbitats, la contaminació i les espècies invasores.
• AMBIENTS MARINS: Les poblacions de les espècies marines han caigut un 39% entre 1970 i 2010 degut a la caiguda de les poblacions de tortugues i ocells marins degut a les captura accidental en la pesca i a la sobrepesca de taurons als tròpics i a l’augment de la sobrepesca a l’oceà Antàrtic.

LA PETJADA ECOLÒGICA

S’utilitza la petjada ecològica per tal de sintetitzar l’impacte que tenen les diferents activitats humanes sobre el medi ambient; de manera que com més baixa sigui, menys impacte causa. Té en compte tots els béns i serveis ecològics que necessita la humanitat i que competeixen per l’espai. En els últims 50 anys, el component dominant de la petjada ecològica ha estat el carboni emès en la combustió de combustibles fòssils i continua augmentant, passant del 36% del total de la petjada ecològica al 1961 al 53% al 2010.

Per altra banda, té en compte la terra biològicament productiva (biocapacitat), la qual ha augmentat degut als avenços tecnològics, a les entrades agrícoles i al reg, de manera que ha augmentat de 9.900 a 12.00 milions d’hectàrees globals del 1961 al 2010. Però l’augment desmesurat de la població en aquest mateix període fa que la biocapacitat per càpita disponible caigui de 3,2 hectàrees globals a 1,7. Això significa que cada persona del món té 1,7 hectàrees per produir el que necessita en un any.

Per tant, la petjada ecològica global va augmentar més ràpidament que la biocapacitat global, de manera que l’augment de la productivitat de la Terra no ha estat suficient per compensar les demandes de la població mundial. Això significa que estem utilitzant més recursos dels que la Terra pot subministrar. De fet, a nivell mundial necessitaríem 1,5 planetes Terra per tal d’obtenir tots els recursos i serveis ecològics que necessitem cada any.

S’observen diferències significatives entre països: els països amb els ingressos més alts tenen petjades ecològiques per càpita per sobre de la biocapacitat disponible, de manera que depenen de la biocapacitat d’altres països, principalment dels que tenen ingressos mitjans i baixos, els quals són aquests últims els que pateixen més pèrdues d’ecosistemes i la disminució de la biodiversitat més important (entre el 18 i el 58%).

BUSCANT EL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

La manera en que suplim les nostres necessitats està posant en perill la capacitat de les generacions futures de cobrir les seves pròpies. Per aquest motiu, la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament del 1987 va utilitzar per primera vegada en la història el concepte de desenvolupament sostenible i el va definir com aquell desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les pròpies necessitats. En els termes que aquí ens referim significa aconseguir un alt nivell de desenvolupament humà amb una petjada globalment sostenible, és a dir, mantenir la petjada per càpita per sota de les 1,7 hectàrees globals. Actualment cap país del món ho ha aconseguit, però Alemanya i Estats Units van en la direcció correcta.

El desenvolupament i la conservació poden anar de la mà i la protecció de la naturalesa pot conduir a un progrés social i econòmic. De fet, la seguretat d’aliments, l’aigua i l’energia i la salut de l’ecosistema estan relacionats entre ells.

Així doncs, es poden prendre millors decisions i es poden aplicar solucions pràctiques per fer front a tot plegat:

 

Aquesta entrada s’ha elaborat a partir del Resum elaborat per WWF de l’Informe Planeta Viu 2014, complementant alguna informació de la versió completa. Tant el resum en castellà (36 pàgines) com la versió completa en anglès (180 pàgines) els podeu trobar al següent enllaç: http://www.wwf.es/noticias/informes_y_publicaciones/informe_planeta_vivo/