Arxiu de la categoria: CONTINGUTS

Lucy a terra amb diamants

Segurament un dels responsables que estiguis llegint aquest article va ser el canvi climàtic que va tenir lloc fa uns 6 milions d’anys. L’aixecament de la Vall del Rift va provocar un refredament i sequedat de l’Àfrica subsahariana, que va afavorir l’extensió de la sabana en detriment dels boscos i l’evolució dels primers hominins que ja caminaven de peu. El més famós de tots ells és, sens dubte, Lucy. T’animem a conèixer a Australopithecus afarensis i l’anatomia associada al bipedisme.

QUI ERA LA LUCY?

Fa poc més de 40 anys, Donald Johanson va descobrir un esquelet parcial (AL288-1) de 3,2 milions d’antiguitat a Hadar, Etiòpia. Era l’espècie més antiga d’hominí descoberta i desconeguda fins el moment. A la nit, mentre celebrava la troballa amb el seu equip, sonava la cançó dels Beatles Lucy in the Sky with Diamonds, que va donar el sobrenom a aquestes restes fòssils. Pertanyen a l’espècie Australopithecus afarensis (mico meridional d’Afar).

Reproducción de Lucy del Museum national d'histoire naturelle, Paris. (Foto: autor desconocido, Wikimedia)
Reproducció de Lucy al Museum National d'Histoire Naturelle, Paris. (Foto: autor desconegut, Wikimedia)

Actualment A. afarensis és un dels hominins primerencs millor coneguts, ja que s’han trobat restes de centenars d’individus, mascles, femelles i cries.

ANATOMIA

La mitjana d’alçada i pes d’afarensis era de 1,05 m i 29 kg per a les femelles i 1,51 m i 42 kg per als mascles, bastant més petits comparats amb nosaltres. El volum cerebral també era petit, de 387-550 cm cúbics (semblant a un ximpanzé actual). Els braços i dits eren més llargs que els nostres, cosa que els permetia un bon desplaçament pels arbres, i les cames, encara que més curtes, ja presentaven característiques que els permetien un bipedisme (caminar sobre dos peus) complet. El front era estret i les mandíbules estaven situades cap endavant (prognatisme), amb un gran espai per als músculs mastegadors. La seva dieta era principalment herbívora.

Representación de Lucy por Elisabeth Daynès, con las huellas de Laetoli, en CosmoCaixa Barcelona. (Foto: Mireia Querol)
Representació de Lucy per Elisabeth Daynès, amb les empremtes de Laetoli, al CosmoCaixa. (Foto: Mireia Querol)

TRETS ANATÒMICS DEL BIPEDISME

A. afarensis ja presentava les adaptacions necessàries per a caminar com nosaltres, encara que potser no és l’hominí  bípede més antic: Orrorin tugenensis (6,2-5,6 ma) és l’aspirant a ser uns dels primers membres del llinatge humà que van caminar de peu.

Comparativa esqueletsComparativa entre els esquelets d'un humà actual (Homo sapiens), un A. afarensis i un ximpanzé (Pan troglodytes). (Foto: H. sapiens autor desconegut, A. afarensis John C. Phillips, ximpanzé Udo M. Savalli).
  • Foramen magnum: la medul·la espinal passa a través d’una obertura al crani, el foramen magnum. En el ximpanzé està situada a la part posterior del crani, mentre que en A. afarensis ja es troba a la base, cosa que permet assentar una columna vertical.
  • Columna vertebral: la zona lumbar i cervical de la columna humana són més corbes, tenim una columna en forma de S. El centre de gravetat del cos queda en la línia mitjana dels peus i permet una flexió de la columna al caminar, per aquesta raó quan els ximpanzés caminen sobre dos peus, trontollen per mantenir l’equilibri en tenir una columna més recta.
  • Caixa toràcica: A. afarensis encara presenta un tòrax bastant cònic per allotjar un major sistema digestiu a causa de la dieta hervíbora i una millor mobilitat de les espatlles per enfilar-se. H. sapiens la tenim en forma de barril, que facilita el balanceig dels braços per a un millor equilibri en caminar i una millor flexió del tors.
  • Pelvis: la pelvis humana és més curta i ampla que la d’altres primats, per permetre millor una mobilitat amb la base de la columna, però el canal del part s’estreny.
  • Peus: el dit gros d’ A.afarensis, com el nostre, està alineat amb la resta, la planta és arquejada i l’ampli taló permet al peu impulsar-se mitjançant els dits i absorbir els impactes en caminar.
  • Fèmur: a causa del bipedisme la superfície de les articulacions és àmplia i es troba en angle cap al centre de gravetat del cos. En el ximpanzé són més curts, menys inclinats i amb unes articulacions menors.

LES EMPREMTES DE LAETOLI

Huellas de Laetoli, Tanzania. (Foto: Science Library)
Empremtes de Laetoli, Tanzània. (Foto: Sciencephoto Library)

Més de 2.000 kms al sud on va ser trobada la Lucy, a Laetoli (Tanzània), Mary Leakey va descobrir el 1978 el rastre bípede més antic conegut (3,6 milions d’anys) de probablement 4 hominins que caminaven per la sabana oberta, juntament amb les empremtes d’altres animals com l’extint cavall Hipparion, una au, 1 babuí i un centpeus. Les empremtes van quedar fixades en les cendres del volcà Sadiman i s’atribueixen a A. afarensis. Hi ha 69 petjades, algunes superposades a d’altres intencionalment, potser com a estratègia per no deixar rastre. El dit gros és paral·lel a la resta i d’empremta profunda i el taló està ben marcat, cosa que confirma un pas completament bípede.

Però per què ha estat tan important el bipedisme en el procés d’hominització, cap a l’aparició d’Homo sapiens? Ho descobrirem en el següent article dedicat a l’evolució humana.

Representación de A. afarensis por John Gurche. (Foto: Chip Clark)

Representació de A. afarensis per John Gurche. (Foto: Chip Clark)

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Com sobreviuen les plantes al fred?

Aquesta setmana parlaré sobre com les plantes sobreviuen al fred en els seus ambients més límits. Els dos biomes on el fred és la limitació principal de la vegetació són la tundra i l’alta muntanya. En aquests dos biomes les temperatures poden estar per sota de 0⁰C. Per tant, com ho poden fer les plantes per sobreviure?

INTRODUCCIÓ

El fred és un factor que limita el creixement de les plantes i pot ser causat per dos factors principals: l’altitud i les latituds elevades. Quan incrementa l’altitud incrementa el fred ja que aproximadament per cada 100 metres es refreda 1ºC la temperatura. I en les latituds elevades el fred és causat per la baixa insolació (es rep poca escalfor del Sol). Fins a uns certs límits les plantes poden arribar a viure en l’alta muntanya i fins i tot en l’hemisferi nord formen ecosistemes per sobre del cercle polar, les denominades tundres. Per tant, d’alguna manera les plantes sobreviuen al fred en aquestes ecosistemes. Però, quin tipus de plantes són i com ho fan?

tundra&alpineA l’esquerra, zona de tundra; i a la dreta, zona d’alta muntanya (Imatge de Terpsichores).

ESTRUCTURA DE LA VEGETACIÓ

En primer lloc, cal saber quin tipus de plantes creixen en aquests dos biomes.

Els arbres tenen un creixement molt limitat en aquests biomes. De fet, els arbres són absents en les tundres i només es poden trobar en l’estatge subalpí de l’alta muntanya, entre 1.600 i 2.400 m; tot i que l’altitud màxima fins la qual poden aparèixer depenen de diferents factors climàtics i morfològics del relleu. Un cop no hi ha arbres, per tant no hi ha bosc, comença l’estatge alpí de l’alta muntanya.

800px-Aletschgletscher_mit_Pinus_cembra1Arbres en l’estatge subalpí de l’alta muntanya (Foto de Jo Simon on Flickr).

D’altra banda, l’estrat arbustiu és pobre en tots dos biomes, la majoria d’arbustos tenen una forma rastrera i són petits, protegint-se així de les fortes glaçades i dels vents gràcies a que queden coberts de neu durant l’època desfavorable. Com a exemple trobem al nabiu roig (Vaccinium vitis-idaea).

800px-Vaccinium_vitis-idaea_09Nabiu roig (Vaccinium vitis-idaea) (Foto de Arnstein Rønning).

Les herbes, juntament amb els briòfits (per exemple les molses) i líquens, són la vegetació més dominant d’aquests dos biomes, ja que són més abundants.

ru20010805xnA l’esquerra, tundra de Sibèria (Foto de Dr. Andreas Hugentobler); a la dreta, zona d’alta muntanya del Mont Blanc (Foto de Gnomefillier)

ADAPTACIONS DE LA VEGETACIÓ

Degut al fred i altres factors limitants d’aquests biomes, les plantes s’han hagut d’adaptar de diferents maneres. En aquests biomes l’estiu és l’època favorable i és quan es desenvolupen les plantes. En canvi, a l’hivern, època desfavorable, subsisteixen en estat latent, en forma de llavors o reduint la seva activitat fins als mínims, evitant el consum d’energia pròpia.

Degut a això, són plantes que produeixen òrgans de reserva sota el sòl, on queden protegits de les baixes temperatures. Com ara rizomes (tiges subterrànies, normalment allargades i de creixement horitzontal, amb aspecte de rel) o bulbs (tija curta i engruixida, recoberta de fulles carnoses més o menys desenvolupades). Aquests òrgans de reserva garanteixen energia suficient durant l’època desfavorable. A més, les seves arrels són gruixudes i també acumulen reserves.

rizoma&bulbA l’esquerra, rizoma en iris (Iris) (Foto de David Monniaux); a la dreta, bulb en lliri (Lilium) (Foto de Denis Barthel).

D’altra banda, la seva capacitat per arribar a noves zones on viure, nous hàbitats, depèn més de la reproducció vegetativa o asexual, és a dir, de l’emissió de gemmes, òrgans subterranis, etc. I, en particular, es veu afavorida per la producció d’un elevat nombre de gemmes (òrgan vegetal que, en desenvolupar-se, origina una tija, una branca o una flor).

Betula-albosinensis-septentrionalis-budsGemma (Foto de Sten Porse)

Una adaptació ben curiosa, i que a més protegeix en front el vent, és la morfologia en forma de coixí. Algunes plantes semblen coixins; això fa que la humitat i la temperatura dins de la planta siguin majors, i per tant estimula el seu desenvolupament i facilita la fotosíntesi.

800px-Minuartia_arcticaPlanta amb forma de coixí (Minuartia arcica) (Foto de Σ64).

Com que el període favorable és curt, les plantes acostumen a ser perennifòlies, és a dir, tenen fulles tot l’any i així no destinen energia a regenerar-ne de noves. També, per tal que la planta no es congeli a nivell intern, es produeix una elevada concentració de monosacàrids (glúcids més senzills), el que dificulta la congelació de les parts perennes (les que viuen durant tot l’any) de la planta.

Glory_of_the_Snow_in_the_snowGlòria de les neus  (Chionodoxa luciliae) (Foto de Ruhrfisch)

D’altra banda, el seu cicle vital també s’ha vist afectat. El període favorable és tan curt que sovint és impossible créixer, formar les flors i fructificar en un mateix any. Per això, les plantes acostumen a viure més d’un any i a fer només una d’aquestes tres funcions durant el període favorable. Després romanen en latència durant el període desfavorable. Per tant, el seu cicle es veu alterat i és dificulta molt l’existència de plantes anuals.

Gràcies a totes aquestes adaptacions, les plantes han aconseguit viure en llocs tant extraordinaris com aquests biomes, essent unes increïbles supervivents. Recorda que si t’ha agradat aquest article no oblidis compartir-lo. Moltes gràcies pel seu interès.

REFERÈNCIES

  • Apunts de Botànica, Fanerògames, Ciències de la Biosfera i Anàlisi de la Vegetació, Grau de Biologia Ambiental, UAB.
  • Enciclopedia Catalana 1993-98. Biosfera. Volums. 9 Tundra i insularitat V. Krvazhimskii; A. N. Danilov. 2000. Reindeer in tundra ecosystems: the challenges of understanding System complexity. Publicat a tundra ecosystems: the challenges of understanding system complexity, V. 19, 107-110 pp.
  • Walter H. 1998 Vegetació i zones climàtiques del món. L’estructuració ecològica de la geobiosfera. 2ªed cat. Promocions i Publ Univ SA, Barcelona
  • http://161.116.68.143/website/geoveg/docs/Carrillo_06.pdf
  • http://www.apicat.com/web/apiflora_1b.htm

Licencia Creative CommonsLicencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

El peix que més “mola”: el peix lluna

La publicació d’aquesta setmana la dediquem al peix lluna (Mola mola), un dels peixos osteïctis més grans del planeta i el que té, a la vegada, un dels cervells més petit en comparació amb el cos. Curiosament, un exemplar de 200 kg tenia un cervell de només 4 grams (com una nou)!

INTRODUCCIÓ

Actualment, hi ha fins a quatre espècies diferents de peix lluna, els quals se’ls inclou a tots en la família Molidae: el bot (Mola mola), el peix lluna del mar austral (Mola ramsayi), el peix lluna de cua afilada (Masturus lanceolatus) i el peix lluna prim (Ranzania laevis). En aquesta ocasió, i per ser el més comú, centrarem aquest article en el bot (Mola mola).

Mola mola 1Peix lluna (Mola mola) (Foto:Per-Ola Norman, Creative Commons)
Masturus_lanceolatus2Peix lluna de cua afilada (Masturus lanceolatus) (Foto: NOAA/PIRO Observer Program, Creative Commons)
Ranzania_laevis2Peix lluna prim (Ranzania laevis) (Foto: NOAA/PIRO Observer Program, Creative Commons)

DESCRIPCIÓ DEL BOT (MOLA MOLA)

El peix lluna més comú és el bot (Mola mola), el qual presenta el cos truncat, com si es tractés d’un gran cap amb unes grans aletes a la part superior i inferior del cos. Sense tenir en compte les aletes, el cos és el doble de llarg que d’alt. La cua no és pròpiament una cua, sinó que consisteix en unes extensions dels radis de les aletes dorsal i anal, la qual és arrodonida. La pell és aspra i semblant al paper de llimar i està recobert per mucus. El cos és de color platejat amb brillantors més clares i el patró de taques és molt variable entre individus.

Mola molaPeix lluna (Mola mola). Dibuix realitzat per la il·lustradora Blanca Figuerola (visit el seu lloc).

Les dents de cada mandíbula estan fusionades formant una peça única, i la boca és petita comparada amb la resta del cos.

La mida mitjana dels adults és de 1,8 m (des de l’extrem de la boca fins a l’extrem de la cua) i de 2,4 m de punta a punta de les aletes. El pes mitjà és d’una tona. El bot presenta el rècord mundial entre els peixos osteïctis (peixos amb espines òssies): un exemplar de 3,1 metres de llarg que pesava 2.235 kg.

REPRODUCCIÓ

Els peixos lluna tenen un gran potencial reproductor, doncs una femella de 1,4 metres de longitud pot produir 300 milions d’ous en l’únic ovari que presenten, els quals són minúsculs. Passen per tres estadis larvaris, de manera que en l’última fase tenen el cos recobert d’espines, les quals perd en fer-se adult.

DIETA

El bot té una dieta força variada, tot i que generalment s’alimenta de zooplàncton gelatinós com ara meduses, caravel·les portugueses, ctenòfors i salpes. S’ha vist que també s’alimenta de calamars, esponges, alguns ofiuroïdeus, zostera marina, curstacis, petits peixos i larves d’anguila.

DISTRIBUCIÓ

Els peixos lluna viuen en tots els mars i oceans temperats del planeta. Solen viure a mar obert, tot i que a vegades poden acostar-se a la costa, des de la superfície fins als 300-400 metres de profunditat.

PARÀSITS I DEPREDADORS

S’han detectat més de 50 espècies de paràsits al bot, de grups molt diferents, entre els quals hi ha algunes larves de tauró. Fins i tot, s’han trobat paràsits als seus paràsits.

Per altra banda, degut a la seva mida, presenten pocs depredadors, entre els quals hi trobem l’orca i els lleons marins. S’ha vist un comportament en lleons marins relacionat amb els peixos lluna: els arrenquen les aletes per menjar-se-les i després juguen amb el cos. Quan se’n cansen, l’abandonen i s’enfonsa fins el fons, on és consumit per les estrelles de mar.

REFERÈNCIES

Si has trobat interessant aquesta publicació, t’animo a que la comparteixis a les xarxes socials perquè més gent la pugui llegir, doncs l’objectiu del blog és la divulgació de la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

La tecnologia al rescat de les dades

En aquest article es pretén donar una visó general de les principals problemàtiques que presenten les tècniques tradicionals d’obtenció de dades i la situació actual i els avantatges que ofereixen els mètodes més moderns. En articles futurs es donaran exemples més concrets per explicar el funcionament i els estudis que es duen a terme amb aquestes noves tècniques.

Problemàtica

En el món científic disposar d’unes bones dades és de vital importància per poder dur a terme qualsevol estudi sense i que no sigui durament criticat per editors i revisors de les revistes científiques. La freqüència, mida, tipus i aparells de mesura són només els primers d’una llarga llista de factors que has de tenir en compte alhora de plantejar la presa de dades del teu estudi. No existeix cap tipus de fórmula màgica, doncs cada estudi és diferent i requerirà una mida i freqüència mostral,… diferent, ajustat i òptim.

Quan ens disposem a descobrir els misteris del món marí el tema es complica encara més, doncs la seva accessibilitat és força més limitada que el món terrestre i no es poden prendre mostres sempre que un vol, en dies amb condicions marítimes adverses el mostreig es pot complicar i, en molts casos, cancel·lar, deixant un buit de dades important. Els mètodes d’estudi tradicionals, tot i que han evolucionat molt al llarg dels anys, requereixen una presència in situ de l’investigador o tècnic alhora de prendre les mesures, actualment hem passat d’utilitzar un simple termòmetre a un complex CTD que ens permet mesurar amb molta precisió multitud de paràmetres  diferents (segons els aparells de mesura associats a aquest), al mateix moment i a la profunditat que desitgem, però sempre necessitarem un vaixell que ens porti a les coordenades escollides i uns operaris que baixin i pugin l’aparell. A més a més, les tècniques tradicionals de presa de dades biològiques (l’arrossegament i palangres, entre d’altres arts de pesca, així com observacions subaquàtiques directes realitzades per submarinistes) presenten un altre gran inconvenient: són tècniques altament invasives, no només per les espècies en concret sinó, en alguns casos com la pesca d’arrossegament, per el propi medi físic, a més en molts casos els animals capturats moren durant el procés de mesures. Cal afegir que, per tractar-se de mètodes invasius (xarxes, vaixells, submarinistes,…), es dificulta l’estudi del comportament normal dels individus, doncs els peixos reaccionen envers aquesta presència invasiva.

Noves tecnologies

En els darrers anys s’han incorporat diferents mètodes de mostreig totalment revolucionaris (Autonomous Underwater Vehicle i Observatoris submarins cablejats entre d’altres) per tal de reduir aquests inconvenients. En els dos exemples esmentats trobem un conjunt d’aparells de mesura, fins a certa mesura adaptable al tipus d’estudi desitjat, concentrats en un espai molt reduït. Mentre que els AUV permeten un desplaçament automàtic o amb control remot fins a les coordenades exactes i, en alguns casos, un retorn de les dades via satèl·lit, els observatoris submarins ens mantenen un punt de mostreig fix al fons marí i, a la llarga, serà un element més del medi i no produirà una pertorbació en el comportament natural de les comunitats. A més, a l’estar connectats via cable a terra poden rebre alimentació elèctrica de forma permanent sense estar condicionats per la duració de les bateries, i enviar les dades que recullen contínuament. Així doncs aquestes noves tecnologies han permès augmentar la freqüència de la presa de mostres, doncs ja no hi ha una dependència de les condicions climàtiques com en cas de la observació fent submarinisme, tot i això el caràcter invasiu es manté amb els AUV, així com la dificultat d’un estudi de comportament esmentada anteriorment.

Guanay2, l'AUV dissenyat pel grup de recerca SARTI-UPC.
Guanay2, l’AUV dissenyat pel grup de recerca SARTI-UPC. Fotografia: SARTI-UPC.

Observatoris submarins

Els observatoris submarins cablejats estan colonitzant poc a poc les costes del nostre planeta ja sigui en forma de grans xarxes d’observatoris submarins o d’observatoris aïllats.

Les xarxes d’observatoris més potents actualment són les canadenques VENUS i NEPTUNE, ambdues gestionades a través de la Ocean Networks Canada. La primera va ser instal·lada l’any 2006 i consta de 3 nodes observatoris situats entre 100 i 300 metres de profunditat al mar de Salish, Columbia Britànica, al sud-oest de Canadà. A més de la seva funció d’estudi dels fenòmens oceanogràfics de la zona es va utilitzar com a banc de proves del que seria el seu germà gran, el NEPTUNE. Aquesta segona xarxa d’observatoris està en funcionament des de l’any 2009 i compta amb 6 nodes observatoris i multitud d’aparells de mesura distribuïts al llarg del perfil oceànic de la costa oest de l’illa de Vancouver, dels 23 als 2660 metres de profunditat. Pel fet d’estar distribuïda per la zona que conforma la falla entre les plaques tectòniques Juan de Fuca i la Nord Americana fan que sigui una estació d’observació clau en l’estudi de les plaques tectòniques in situ i dels seus afectes.

Distribució dels nodes de l'observatori NEPTUNE de Canadà.
Distribució dels nodes de l’observatori NEPTUNE de Canadà. Autor: NEPTUNE (Creative Commons)

A Europa, però, no ens quedem enrere, la EMSO (European Multidisciplinary Seafloor and Water Column Observatory) ha agrupat el conjunt d’observatoris aïllats, tant plataformes submarines com boies pelàgiques, per formar una xarxa multidisciplinar a nivell europeu.

OBSEA

Un dels observatoris membres d’aquesta xarxa europea es troba situat a la costa catalana, l’OBSEA. La plataforma OBSEA (Western Mediterranean Expandable SEAfloor OBservatory) és un observatori submarí situat a 5km de la costa de Vilanova i la Geltrú a 20 metres de profunditat que està connectat, mitjançant un cable mixt d’energia i comunicacions, amb la base terrestre. Està dissenyat, instal·lat i gestionat pel grup tecnològic SARTI de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya), concebut inicialment com una plataforma a la qual s’hi poden endollar multitud de diferents aparells per mesurar diferents paràmetres ambientals (temperatura, salinitat, moviments sísmics, alçada de les onades,…) i que, a més, serveix de banc de proves de la EMSO per sensors destinats a altres observatoris. Uns d’aquests aparells que hi ha instal·lats són dues videocàmeres, una de fixe i l’altre amb un eix de rotació de 360º que ens permeten veure a través de la pàgina web de la plataforma la comunitat de peixos que habita en aquell medi.

Observatori OBSEA.
Observatori OBSEA. Fotografia: SARTI-UPC.

Els nous mètodes de mostreig, doncs, ens ajuden als investigadors a recollir una gran quantitat de bones dades per tal de poder entendre millor el mar que ens envolta. De vegades però, la freqüència de recollida és tan elevada que es generen més dades de les que es poden processar i s’han de desenvolupar, paral·lelament als aparells que registren les dades, software informàtic capaç de treballar amb aquests volums de dades tan grans, i que ajudi a la seva manipulació i interpretació.

Referències

Aguzzi J, Mànuel A, Condal F, Guillén J, Nogueras M, Del Río J, Costa C, Menesatti P, Puig P, Sardà F, Toma D and Palanques A (2011). The New Seafloor Observatory (OBSEA) for Remote and Long-Term Coastal Ecosystem Monitoring. Sensors vol. 11, pp: 5850−5872.

Ona E and Godø OR (1990). Fish reaction to trawling noise: the significance for trawl sampling. Rapports et Procès-Verbaux des Réunions. vol. 189, pp: 159-166.

Stoner AW, Ryer CH, Parker SJ, Auster PJ and Wakefield WW (2008). Evaluating the role of fish behavior in surveys conducted with underwater vehicles. Canadian Journal of Fisheries and Aquatic Science. vol. 65, pp: 1230-1243.

Thrush SF and Dayton PK (2002). Disturbance to Marine Benthic Habitats by Trawling and Dredging: Implications for Marine Biology. Annual Reviews of Ecology and Systematics. vol. 33, pp: 449-473.

OBSEA

OCEAN NETWORKS CANADA

SARTI-UPC

Wikipedia NEPTUNE

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:

Llicència Creative Commons

El dol en els animals: el cas de l’elefant

T’has plantejat alguna vegada si els humans som els únics que donem importància davant la mort dels nostres congèneres? Fa alguns anys es creia que això ens distingia de la resta d’animals, però actualment se sap que els elefants mostren comportaments especials davant dels cadàvers i mort dels de la seva espècie.

BREU DESCRIPCIÓ DE L’ELEFANT AFRICÀ

L’elefant africà mascle (Loxodonta africana) és l’animal terrestre més gran que existeix actualment, amb una alçada de gairebé 4 metres, un pes de fins a 6 tones i una de la majors esperances de vida entre els mamífers (s’estima que poden viure fins a 70 anys).
Els elefants s’organitzen socialment en grups formats per una femella de major edat i experiència, anomenada matriarca, i altres femelles emparentades de diverses edats amb les seves cries (mascles i femelles joves). De vegades per protegir-se o alimentar-se en àrees frondoses, petits ramats es poden ajuntar per formar grups de diversos centenars d’individus. Els mascles s’uneixen al ramat quan troben una femella sexualment receptiva, ja que sinó són solitaris (mascles de més edat) o formen grups de solters (mascles joves). Tot i això, mai s’allunyen massa de la seva família i la reconeixen quan tornen a trobar-la.

Elefantes africanos (Vaughan Leiberum)
Elefants africans (Vaughan Leiberum)

COMPORTAMENT

Encara que no han estat tan estudiats com els primats, els elefants són considerats animals intel·ligents i mostren comportaments complexos, com altruisme, empatia, cooperació i resolució de problemes. La matriarca transmet els seus coneixements a la resta de la família, com les rutes migratòries, on trobar aigua, menjar, sal, etc. En aquest article no obstant això, ens centrarem en els comportaments que presenten els elefants en relació a la mort, que segons alguns estudis es poden qualificar de ritus funeraris. Tenim la idea que només els humans vetllem els nostres morts i tenim consciència de la mort, però això pot ser que no sigui així. Encara que de vegades apliquem els nostres criteris al que veiem en altres animals i cal tractar aquests temes amb prudència, especialment en elefants, dofins i simis; s’han registrat comportaments especials relacionats amb la mort de familiars o companys de grup.

Elephant skeleton (Mike Richardson)
Elephant skeleton (Mike Richardson)

RITUS FUNERARIS

En parlar d’elefants i mort, no ens referim als seus popularment famosos cementiris, dels quals s’ha provat la seva inexistència en el sentit que els atorguem, sinó a un altre tipus de manifestacions al voltant de la mort.
Cyntia Moss és una etòloga que ha estudiat el comportament d’un grup d’elefants africans durant més de 30 anys. Les seves observacions van permetre saber que els elefants mostren especial interès pels ossos i restes d’altres exemplars de la seva espècie, a diferència de la majoria d’animals, que no marquen de manera especial la mort d’altres individus. Segons un estudi de la Universitat de Sussex, amb la doctora Karen McComb al capdavant, els elefants són els únics animals juntament amb els humans capaços de reconèixer els ossos d’un altre exemplar de la mateixa espècie encara que portin anys morts.

Davant el cadàver d’un elefant, tota la família s’atura i es posa tensa. Primer acosten les seves trompes per olorar-lo, després palpen i mouen amb cura els ossos, sobretot els del crani. Altres vegades, llencen terra i fulles sobre les seves restes.

Elefantes ante un cráneo de elefante, rinoceronte y búfalo: sólo se interesaron por el de elefante (Foto: Karen McComb/Royal Society))
Elefants davant d'un crani d'elefant, rinoceront i búfal: només es van interessar pel d'elefant.(Foto: Karen McComb/Royal Society)

Quan un elefant mor, tot el ramat es preocupa. Si es tracta d’una cria, la seva mare roman al costat del cadàver diversos dies i fins i tot tracta de transportar-la amb ella amb ajuda de la trompa o els ullals. La resta del ramat roman al seu costat o redueix el pas. Quan mor un adult, els altres elefants intenten aixecar-lo i no se separen d’ell fins que les seves restes entren en putrefacció. A vegades vetllen el cadàver, fent fora els carronyers, i fins i tot el semienterren amb fullaraca. També són capaços de tornar sistemàticament a inspeccionar els ossos i ullals que troben pel camí i fins i tot, suggereixen els investigadors, visiten els ossos dels seus parents. La mort prematura de la matriarca de la família causa una consternació general i pot conduir a la disgregació del grup. Algunes poden trigar fins a 20 anys a tornar a reconstruir el nucli familiar, d’altres no ho aconsegueixen mai.

Aquests comportaments i estructura social són aprofitats pels caçadors i traficants d’ivori, ja que matant a un sol exemplar adult, sobretot la matriarca, condemnen a una mort gairebé segura a la resta del grup. Però aquest és un altre tema que tractarem més endavant.

REFERÈNCIES

Foto de la portada per John Chaney (National Geographic 2012 Traveler Photo contest 2012)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

I van pujar les aigües…

Aquesta setmana dedicaré l’article a un problema de nivell mundial afavorit en gran mesura per l’acció dels éssers humans, el qual és una de les moltes conseqüències del canvi global. Efectivament, m’estic referint a l’augment del nivell del mar.

INTRODUCCIÓ

Des de l’última glaciació fins a l’actualitat, el nivell del mar ha augmentat uns 125 metres. Les causes d’aquest augment del nivell del mar tenen un origen tant natural com antropogènic, malgrat l’augment de l’efecte hivernacle causat per l’ésser humà està intensificant aquest procés.

QUÈ ÉS I QUÈ EL PROVOCA?

L’augment del nivell del mar és una de les conseqüències més greus del canvi global. Les àrees costaneres són les més densament poblades del món, doncs dues de cada tres persones de la Terra viuen a menys de 8 km de la costa. Són especialment vulnerables als impactes del canvi climàtic doncs presenten zones agrícoles considerables, àrees urbanes i patrimonis.

El nivell del mar es veu determinat per processos naturals i per l’efecte hivernacle induït pels humans. Els especialistes distingeixen entre:

  • Causes eustàtiques: referents a l’addició de masses d’aigua als oceans. Un exemple és l’augment del nivell del mar degut a la fusió de les glaceres.
  • Causes isostàtiques (generalment tectòniques): referents a l’enfonsament o la pujada de l’escorça terrestre degut a l’augment del seu pes. D’una banda, durant les glaciacions, l’augment dels casquets de gel sobre l’escorça provocava un augment del pes, el que causava un enfonsament d’aquesta. Per altra banda, durant els períodes més càlids (interglacials) la fusió del gel significa una reducció del pes i, per tant, l’escorça puja. Aquest fenomen té efectes principalment regionals.

QUANT AUGMENTARÀ?

El nivell del mar pot canviar 10 metres o més al llarg dels segles i pot fluctuar més de 200 metres en escales de milions d’anys. Durant els períodes glacials, el nivell del mar disminuïa degut a la formació de grans casquets de gel sobre el continent, mentre que en els períodes interglacials (càlids) la seva fusió causava un augment del nivell del mar.

Ara bé, si comparem l’augment del nivell del mar d’aquest últim segle amb el nivell quasi constant dels últims 6000 – 8000 anys, podem observar un augment de 18 cm en només 100 anys i de 3,2 cm en l’última dècada. Les experts creuen que entre el 15 i el 50% de l’augment es deu a l’expansió de l’aigua marina degut a l’augment de temperatura, que un 25 – 45% es pot atribuir a la fusió de les glaceres fora de les regions polars i que entre el 15 i 40% es pot associar a la fusió de Grenlàndia i l’Antàrtida.

El nivell del mar augmentarà significativament cap al final d’aquest segle, malgrat no es coneix amb precisió quant pujarà. De tota manera, el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC en anglès) preveu un augment d’un metre durant aquest segle (zona verd fosca de la imatge). Altres investigadors, però, consideren que pot superar els 180 cm (zona verd clara de la imatge). Si la major part dels casquets de gel de Grenlàndia i de l’Antàrtida oest es fonen, el nivell del mar podria augmentar 20 metres en els propers 1000 anys en el pitjor dels escenaris. La última vegada que la Terra tenia una temperatura tant elevada com la prevista pel 2050, el nivell del mar estava 4 metres per sobre del nivell actual.

Sense títolEscenaris de futur de l'augment del nivell del mar. En verd fosc, el previst per l'IPCC i en verd clar el pitjor escenari. (Font: OceanFuture)

REFERÈNCIES

Si has trobat interessant aquesta publicació, t’animo a que la comparteixis a les xarxes socials perquè més gent la pugui llegir, doncs l’objectiu del blog és la divulgació de la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Orquídies: colors i formes diferents per a tots els gustos

La família de les orquídies consta d’un gran nombre d’espècies, aproximadament unes 20.000. Tot i estar distribuïdes per gairebé tot el món, la majoria d’espècies es troben en llocs tropicals i són epífites, és a dir, viuen sobre d’altres plantes. Actualment un dels factors que ha fet augmentar la seva diversitat ha sigut el seu interès comercial. Per tal de trobar noves característiques i colors diferents molts horticultors i aficionats han generat noves varietats creuant orquídies d’espècies diferents, és a dir, han fet híbrids artificials. Tot i que a la natura la hibridació també és procés habitual.

CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES

La flor de les orquídies té una estructura única. La part més representativa és la columna o ginostem, que és el resultat de la fusió de la part reproductora femenina i la masculina. El periant, conjunt del calze (és l’embolcall de la flor i està format pels sèpals) i corol·la (conjunt de pètals), consta de peces lliures entre elles i té una simetria zigomorfa (un sol pla de simetria). Trobem un pètal molt diferenciat al altres dos, el label, ja que adopta una forma diferent atraient i pot presentar màcules (taques que resulten atractives als pol·linitzadors). El label, a més, està adaptat a captar l’atenció dels pol·linitzadors i pot constar d’una prolongació anomenada esperó i contindria nèctar. Les fors, a més, poden estar acompanyades d’una bràctea, òrgan foliaci.

Parts flor orquidiaParts d’una flor d’orquídia (Foto de Gisela Acosta).

El creixement de la flor també és molt particular en algunes orquídies. Algunes flors comencen capgirades i quan van madurant l’ovari es torsiona 180⁰ per a que la flor quedi en la posició adequada, sent el propi ovari qui actua com a peduncle, unint la flor amb la tija. Aquest tipus de creixement florífer s’anomena resupinat. Les flors poden ser solitàries o agrupar-se en inflorescències.

orchis masculaCreixement resupinat de les flors(Orchis mascula) (Foto de Jonathan Billinger).

Les orquídies són entomòfiles, és a dir, són pol·linitzades per insectes. I depenent de l’espècie serà pol·linitzada per un tipus d’insecte o un altre. Tot i això, aquesta relació o la forma de pol·linització (la posició en que es posen les abelles, els borinots i altres himenòpters per copular) no es pot utilitzar per descriure com s’ha donat l’evolució en les orquídies; a vegades s’havia usat aquest mecanisme de pol·linització per classificar les espècies, però segons anàlisis moleculars s’ha vist que no és vàlid.

Una característica particular de les espècies tropicals és el velamen radicum: una capa pluriestratificada que cobreix les arrels i que funciona com una esponja. En moments de dessecació fa una coberta protectora i evita que es perdi aigua. I en el moment que plou s’infla i acumula aigua per a les arrels. A més, com que són espècies epífites, estan adaptades a ambients secs.

Pleione_limprichtii_Orquídia epífita damunt un arbre (Pleione limprichtii) (Foto de Adarsh Thakuri)

Les orquídies viuen en mutualisme amb fongs, és a dir, estableixen una relació en la qual tots dos organismes extreuen benefici quan conviuen junts. Les llavors de les orquídies requereixen de l’ajut de fongs per a la germinació. Hi ha diversos tipus de fongs que estimulen la seva germinació, però predomina sobretot Rhizoctonia (Basidiomycota). El fong degrada la testa de la llavor i la treu de la dormició. A continuació la llavor comença a germinar i emet uns filaments, els òrgans subterranis, i s’estableixen unes micorrizes orquidioides. La llavor en estat de latència pot estar 20-30 anys sense germinar, però sense el fong no pot germinar.

DIVERSITAT

Dins de la gran diversitat d’orquídies, algunes flors de diferents espècies donen lloc a formes tan originals que a vegades semblen animals, com és el cas de la flor del simi (Orchis simia), o insectes, com ara el gènere Phalaenopsis; les seves flors tenen una suposada semblança a una papallona i per això aquest gènere es coneix com a orquídies papallona.

Orchis simia & Phalaenopsis schillerianaA l'esquerra, flor del simi (Orchis simia) (Foto de Ian Capper); A la dreta, orquídia semblant a una papallona (Phalaenopsis schilleriana) (Foto de Amos Oliver Doyle).

Les orquídies abelleres (Ophrys), per exemple, consten d’un label modificat que resulta molt atractiu per als himenòpters mascles, ja que té forma i colors que recorden a les femelles. A més, desprenen olors semblants a les feromones que desprenen les femelles, fent així molt eficaç la seva pol·linització.

Ophrys apiferaOrquídia abella (Ophrys apifera) (Foto de Hans Hillewaert).

D’altra banda, també trobem casos molt curiosos com el de l’orquídia de Darwin (Anagraecum sesquipedale). Aquesta és característica pel seu llarg esperó d’entre 25 i 35 cm de llargada. Darwin va dir que era necessària l’existència d’un tipus de papallona que aprofites el nèctar situat al esperó i que alhora pogués pol·linitzar aquesta flor. La Xanthopan morgani és capaç de pol·linitzar-la i és l’única, donant peu a un cas de coevolució.

Angraecum_sesquipedale & XanthopaA l'esquerra, flor de Darwin (Anagraecum sesquipedale) (Foto de Michael Wolf); A la dreta, Xanthopan morgani. (Foto de Esculapio).

A més, trobem espècies amb un alt valor ornamental, essent la majoria d’origen asiàtic o americà. Per exemple, el gènere Cattleya té un alt valor florístic, ja que dona lloc al conjunt d’orquídies denominades “Cattleyas unifoliades” que és molt apreciat pels aficionats i cultivadors. Un bon representat n’és la flor nacional de Veneçuela (Cattleya mossiae).

Cattleya mossiaeFlor nacional de Veneçuela (Cattleya mossiae) (Foto de KENPEI).

Quan es parla de valor florístic no es pot passar per alt a l’orqudia Rothschild’s Slipper (Paphiopedilum rothschildianum). És l’orquídia més cara del món i està entre les primeres flors més cares. És una planta endèmica del Mt. Kinabalu, a l’illa de Borneo, i és considerada una de les orquídies més rares a la natura dins del grup de les orquídies “sabatilles de dama asiàtiques” (Asian Slipper orchids).

Paphiopedilum_rothschildianum_Orchi_108Rothschild's Slipper Orchid (Paphiopedilum rothschildianum) (Foto de Orchi).

D’altra banda, les orquídies també han tingut importància dins del món de l’alimentació, essent segurament Vanilla planifolia la més destacada. És una planta originària de Mèxic i dels seus fruits s’obté la vainilla.

Vanilla planifoliaVainilla (Vanilla planifolia) (Foto de Michael Doss).

REFERÈNCIES

Com s’ha vist, les orquídies tenen una importància a diferents nivells i és per això que cal seguir coneixent la seva diversitat i biologia. Si t’ha agradat aquest article no oblidis compartir-lo. Moltes gràcies pel teu interès.

Licencia Creative CommonsLicencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Tiburones: de depredador a presa

En esta ocasión os queremos hablar de un tema bastante delicado y que puede ser que muchos de vosotros ni siquiera lo conozcáis, aunque en los últimos años se habla bastante. Se trata de aleteo de tiburones, una práctica insostenible y macabra que se produce en nuestras aguas. 

INTRODUCCIÓN

Los tiburones, junto a las rayas y torpedos, forman el grupo de los elasmobranquios. Se caracterizan por la falta de espinas óseas y tienen el esqueleto formado por cartílagos. Presentan varias filas de dientes, las cuales se van renovando continuamente. Los tiburones, al encontrarse arriba de las redes tróficas, son animales depredadores. Esto significa que devoran y no son devorados. De todas formas, ésto ya veremos que no es así, pues hay una especie que tiene la capacidad de pescarlos, cortarles las aletas y devolverlos al mar

¿QUÉ ES EL ALETEO DE TIBURONES?

El aleteo de tiburones (conocido en inglés como shark finning) consiste en cortar y guardar las aletas de los tiburones y descartar el resto del cuerpo.

4145Pescador cortado una aleta de tiburón (Foto: Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

El animal muchas veces sigue con vida cuando se tira al agua, de manera que no puede nadar y se hunde lentamente hacia el fondo del mar; donde, aún vivo, sirve de comida para otros organismos. Los pescadores sólo guardan las aletas, pues su valor económico es mucho mayor que la carne del animal, de manera que descartan el cuerpo para tener más espacio para más aletas. En el siguiente vídeo, el cual es muy duro de ver, podemos ver esta actividad:

¿ES ILEGAL?

El aleteo de tiburones es una práctica prohibida en toda Europa des del año 2003, con la aprobación del Reglamento (CE) Nº 1185/2003 del Consejo (de 26 de junio de 2003), sobre el cercenamiento de las aletas de tiburón en buques, pero la legislación permitía desembarcar aletas sin el cuerpo, bajo permiso, y si el peso de la aleta no superaba el 5% del peso del animal. Esto significa que, a pesar de la norma, el aleteo continuaba produciéndose. Este reglamento presentaba un conjunto de vacíos legales que permitían, gracias al artículo 4, expedir unos permisos especiales para cortar las aletas a bordo de los barcos y desembarcar estas aletas y el cuerpo en puertos diferentes, lo que suponía una gran dificultad para controlar el aleteo.

Por todo esto, el año 2011, la Comisión Europea propone la obligatoriedad de desembarcar a los tiburones con las aletas adheridas de forma natural en el cuerpo, la cual fue muy bien recibida por las organizaciones conservacionistas, gran parte de la comunidad científica, el público en general, el Consejo de Ministros de la UE y el Comité de Medio Ambiente de la UE. De todas formas, no todo era tan bonito, pues España y Portugal, principales países pescadores de tiburones en la UE, se manifestaron en contra de esta reforma. Estos dos países tienen una flota de palangreros de altura que trabajan en el Atlántico Norte.

Finalmente, en julio de 2013, se aprueba la modificación del reglamento europeo sobre el aleteo, el Reglamento (UE), Nº 605/2013 del Parlamento Europeo y el Consejo (de 12 de junio de 2013), por el cual se modifica el reglamente del año 2003; y se establece la medida de obligar a desembarcar los cuerpos de los tiburones con las aletas adheridas. Esta medida ha sido eficaz en la lucha contra esta práctica en otras partes del mundo. Portugal y España se opusieron a esta medida ya que reducía mucho el beneficio, pues las bodegas de les llenan mucho antes.

¿POR QUÉ SE HACE?

Esta mala práctica pesquera se expandió debido al elevado precio de las aletas de tiburón en el mercado asiático para hacer sopa de aleta de tiburón y para curas tradicionales. Para hacernos a la idea, cada kilo de aleta fresca o congelada tiene un valor de 20€ (si se seca el precio se incrementa mucho más), mientras que si es de carne el beneficio es sólo de 1€. La UE captura tiburones en el Mediterráneo y en los océanos Atlántico, Índico y Pacífico. Es la potencia mundial en pesca de tiburón, con un 17% de las captura declaradas el 2009, y el exportador más grande de aletas a Hong Kong y China.

_MG_7002Aletas de tiburón esparcidas para que se sequen al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).
_MG_7411Aletas de tiburón esparcidas para que se sequen al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

¿QUÉ ESPECIES SE PESCAN?

Actualmente, se pescan muchas especies de tiburón ya que, a pesar de que el 28% de las especies se consideran amenazadas de extinción por la IUCN, no están protegidas muchas de ellas. En España y Europa hay un total de 9 especies protegidas. Además, no hay cuotas pesqueras establecidas para estas especies, lo que significa que se pueden pescar hasta la extinción. ¿Y por qué no hay cuotas? Pues porque la regulación de la pesca en la UE está muy condicionada por la presión de España y Portugal. De todas formas, los especialistas estiman que cada año se matan 100 millones de tiburones sólo por sus aletas.

La tintorera es la especie principal capturada por la flota palangrera del Atlántico. Si nos fijamos en las estadísticas de las capturas de tintoreras declaradas en el puerto de Vigo (2468 toneladas y más de 3 millones de euros de beneficio, según datos del Puerto de Vigo) se puede observar que es un gran negocio: es legal, no hay cutoas y las aletas se pagan muy bien en el mercado de aletas de Hong Kong.

¿QUÉ IMPACTO TIENE EL ALETEO DE TIBURONES?

El aleteo tiene los siguientes impactos:

  • Pérdida y devastación de las poblaciones de tiburones en todo el mundo. Los expertos estiman que en una década, muchas especies de tiburones se habrán perdido debido a la pesca de palangre.
  • Pesquería insostenible. La gran cantidad de tiburones pescados y la falta de selección hará decaer sus poblaciones más rápido de lo que ellos tienen la capacidad de recuperar.
  • Amenaza la estabilidad de los ecosistemas.
  • Imposibilita la recogida de datos fiables sobre capturas de tiburones.
  • Reduce las proteínas y otros productos derivados, pues el aleteo reduce el uso de los productos del tiburón en un 95%.

REFERENCIAS

AGRADECIMIENTO

No quisiera acabar este artículo sin agradecer la ayuda y paciencia brindada por Mónica Alonso Ruíz, responsable de comunicación y de Madrid de Alianza Tiburones Canarias, la cual me ha informado y aportado gran parte de la información y los datos contenidos aquí.

Si te ha gustado este artículo, por favor, compártelo en las redes sociales para hacer difusión, pues el objetivo del blog, al fin y al cabo, es divulgar la ciencia y que llegue al máximo de gente posible. 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Taurons: de depredador a presa

En aquesta ocasió us volem parlar d’un tema bastant delicat i que potser molts de vosaltres ni tant sols coneix, tot i que en els últims anys se’n parla bastant. Es tracta de l’aleteig de taurons, una pràctica insostenible i macabra que es produeix en les nostres aigües.

INTRODUCCIÓ

Els taurons, junt a les rajades i torpedes, formen el grup dels elasmobranquis. Es caracteritzen per la  manca d’espines òssies i tenen l’esquelet format per cartílags. Presenten vàries fileres de dents, les quals es van renovant contínuament. Els taurons, com que es troben a dalt de tot de les xarxes tròfiques, són animals depredadors. Això significa que devoren però no són devorats. De tota manera, això ja veurem que no és així, doncs hi ha una espècie que té la capacitat de pescar-los, tallar-els-hi les aletes i tornar-los a tirar al mar.

QUÈ ÉS L’ALETEIG DE TAURONS?

L’aleteig de taurons (conegut en anglès com a shark finning) consisteix en treure i guardar les aletes dels taurons i descartar la resta del cos.

4145Pescador tallant una aleta a un tauró (Foto: Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

L’animal molt sovint encara és viu quan es tira a l’aigua, de manera que no pot nedar i s’enfonsa lentament cap al fons del mar; on, encara viu, serveix d’aliment per altres organismes. Els pescadors només guarden les aletes doncs el seu valor econòmic és molt més alt que la carn de l’animal, de manera que descarten el cos per tal de tenir més espai per a més aletes. En el següent vídeo, el qual és molt dur de veure, podem veure aquesta activitat:

ÉS IL·LEGAL?

L’aleteig de taurons és una pràctica prohibida a tot Europa des de l’any 2003, amb l’aprovació del Reglament (CE) Nº 1185/2003 del Consell (de 26 de juny de 2003), sobre el tallament  de les aletes de tauró en bucs, però la legislació permetia desembarcar aletes sense el cos, sota permís, i si el pes de l’aleta no superava el 5% del pes de l’animal. Això significa que, malgrat la norma, l’aleteig continuava produint-se. Aquest reglament presentava un conjunt de buits legals que permetien, gràcies a l’article 4, expedir uns permisos especials que permetien tallar les aletes a bord dels vaixells i desembarcar aquestes i els cossos en ports diferents, el que suposava una gran dificultat per controlar que no es produís l’aleteig.

Per tot això, l’any 2011, la Comissió Europea proposa la obligatorietat de desembarcar els taurons amb les aletes adherides de forma natural al cos, la qual va ser àmpliament recolzada per les organitzacions conservacionistes, gran part de la comunitat científica, el públic en general, el Consell de Ministres de la UE i el Comitè de Medi Ambient de la UE. Però no tot era tant maco, doncs Espanya i Portugal, principals països pescadors de taurons a la UE, es van manifestar en contra d’aquesta reforma. Aquests dos països tenen una flota de palangrers d’altura que treballen a l’Atlàntic Nord.

Finalment, al juliol del 2013, s’aprova la modificació del reglament europeu sobre l’aleteig, el Reglament (UE), Nº 605/2013 del Parlament Europeu i el Consell (de 12 de juny de 2013) pel que es modifica el reglament de l’any 2003; i s’estableix la mesura d’obligar a desembarcar els cossos dels taurons amb les aletes adherides. Aquesta mesura ha estat eficaç en la lluita contra aquesta pràctica a la resta del món. Portugal i Espanya es varen oposar a aquesta mesura ja que reduïa molt el benefici, doncs les bodegues se’ls hi omplen abans.

PER QUÈ ES FA?

Aquesta mala pràctica pesquera es va expandir degut a l’elevat preu de les aletes de tauró al mercat asiàtic per a fer sopa d’aleta de tauró i per cures tradicionals. Per fer-nos una idea, cada quilo d’aleta fresca o congelada té un valor de 20€ (si és assecada el preu s’incrementa molt més), mentre que si és de carn el benefici és només d’1€. La UE captura taurons al Mediterrani i als oceans Atlàntic, Índic i Pacífic. És la potència mundial en pesca de tauró, amb un 17% de les captures declarades el 2009, i l’exportador més gran d’aletes a Hong Kong i a Xina.

_MG_7002Aletes de tauró escampades perquè s'assequin al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).
_MG_7411Aletes de tauró escampades perquè s'assequin al sol (Gary Stokes; Sea Shepherd, Hong Kong).

QUINES ESPÈCIES ES PESQUEN?

Actualment, es pesquen moltes espècies de tauró ja que, malgrat el 28% de les espècies es consideren amenaçades d’extinció per la IUCN, no estan protegides moltes d’elles. A Espanya i Europa hi ha un total de 9 espècies protegides. A més, no hi ha establertes quotes pesqueres per a aquestes espècies, el que significa que es poden pescar fins a l’extinció. I per què no hi ha quotes? Doncs perquè la regulació de la pesca a la UE està molt condicionada per la pressió d’Espanya i Portugal. De tota manera, els especialistes estimen que cada any es maten 100 milions de taurons per les seves aletes.

La tintorera és l’espècie principal capturada per la flota palangrera de l’Atlàntic. Si ens fixem en les estadístiques de les captures de tintoreres declarades al port de Vigo (2468 tones i més de 3 milions d’euros de benefici, segons dades del Puerto de Vigo) es pot observar que és un gran negoci: és legal, no hi ha quotes i les aletes es paguen molt bé al mercat de les aletes de Hong Kong.

QUIN IMPACTE TÉ L’ALETEIG DE TAURONS?

L’aleteig té els següents impactes:

  • Pèrdua i devastació de les poblacions de taurons a tot el món. Els experts estimen que en una dècada, moltes espècies de taurons s’hauran perdut degut a la pesca de palangre.
  • Pesqueria insostenible. La gran quantitat de taurons pescats i la mancança de selecció farà manllevar les seves poblacions més ràpid del que ells tenen la capacitat de recuperar.
  • Amenaça l’estabilitat dels ecosistemes marins.
  • Impossibilita la recollida de dades fiables sobre captures de taurons.
  • Rebuig de proteïnes i altres productes derivats, doncs l’aleteig redueix l’ús dels productes del tauró en un 95%.

REFERÈNCIES

AGRAÏMENT

No voldria acabar aquest article sense agrair l’ajuda i paciència brindada per la Mónica Alonso Ruíz, responsable de comunicació i de Madrid de Alianza Tiburones Canarias, la qual m’ha informat i aportat gran part de la informació i les dades contingudes aquí.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Ofidis ibèrics: colobres simpàtiques, escurçons verinosos

En la meva primera entrada vam parlar sobre les diferents classes de serps que hi ha basant-nos en la forma de la seva dentició. En aquesta entrada parlaré sobre els diferents ofidis que habiten a la Península Ibèrica, quines espècies són verinoses i quines no, i com identificar les diferents espècies que ens podem trobar quan sortim al camp. Com veurem en aquesta entrada, les serps han estat injustament demonitzades, ja que les espècies del nostre país no representen cap perill per a nosaltres.

INTRODUCCIÓ

A la Península Ibèrica hi trobem 13 espècies diferents de serps, entre les quals es troben representats tres dels quatre tipus de dentició dels quals vam parlar a l’altra entrada. No hi ha però ofidis proteròglifs, ja que entre els membres de la família Elapidae no hi ha cap serp europea. La resta d’espècies ibèriques són en la seva majoria o bé colobres (família Colubridae,  àglifs o opistòglifs) o escurçons (família Viperidae, solenòglifs).

Natrix maura bo
Colobra escurçonera (Natrix maura), serp àglifa
Malpolon bo
Serp verda (Malpolon monspessulanus), serp opistòglifa
Vipera latastei bo
Escurçó ibèric (Vipera latastei), serp solenòglifa

COLOBRES vs. ESCURÇONS

Quan ens trobem una serp a la naturalesa és important saber distingir si l’animal en qüestió és una colobra o un escurçó. Les mossegades de colobres ibèriques no solen ser especialment perilloses ja que al presentar denticions poc especialitzades (àglifa) o ullals verinosos posteriors (opistòglifs) no solen injectar verí, o si ho fan no en solen injectar gaire. En canvi els escurçons ibèrics al ser solenòglifs injecten grans quantitats de verí, sent aquests els principals responsables d’incidències per mossegades de serps a Espanya. Tot i així les mossegades són molt poc freqüents, i quasi totes es donen després d’una manipulació massa prolongada del animal.

Per a identificar una serp com a una colobra o un escurçó existeixen un seguit de característiques anatòmiques que ens permet diferenciar-los. Aquestes característiques són aplicables només per a ofidis ibèrics; les espècies de fora de la península poden presentar diferents combinacions de caràcters.

El caràcter més citat és la pupil·la. En general els escurçons presenten una pupil·la el·líptica, prima i vertical mentre que les colobres presenten una pupil·la rodona. Tanmateix, això és variable, ja que en condicions de poca llum la pupil·la d’un escurçó pot semblar rodona, ja que els ulls d’aquests animals s’adapten a la foscor.

PUPILA
Colúbrid amb la pupila rodona (colobra de collar, Natrix natrix) i vipèrid amb la pupila elíptica (escurçó ibèric, Vipera latastei). Fotos de Honorio Iglesias.

La segona característica fa referència a la forma del cos. Mentre que les colobres solen ser molt esveltes, sense un coll diferenciat i amb la cua llarga i prima, els escurçons solen ser més gruixuts, tenen un cap triangular, un coll ben diferenciat i la cua és curta i cònica.

BODYYY
Colobra d’Esculapi (Zamenis longissimus) i escurçó cantàbric (Vipera seoanei, foto de Daniel Gómez)

Tot i que no sempre és possible fixar-s’hi, les escames poden servir per saber si una serp és una colobra o un escurçó. Els escurçons sempre presenten escames carenades, les quals presenten una petita protuberància longitudinal en forma de quilla. En canvi les colobres, tot i que poden tindre escames carenades en la seva majoria tenen escames llises.

SCALES
Escames llises de colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis, foto de Saúl Yubero) i escames carenades de escurçó pirinenc (Vipera aspis, foto de Grégoire Meier)

Finalment, mentre que les colobres són serps molt actives i que normalment fugen abans de que ens hi puguem acostar, els escurçons es refien del seu camuflatge per a evitar els depredadors, fent que es quedin quiets sense que els veiem, i poden mossegar si es senten acorralades.

OFIDIS IBÈRICS

Família Colubridae:

Gènere Coronella: Anomenades serps o colobres llises, a la Península Ibèrica hi trobem la colobra llisa septentrional (Coronella austriaca) que presenta un antifaç fosc des dels orificis nasals fins al coll i marques fosques irregulars a l’esquena, i la colobra llisa meridional (Coronella girondica) la qual presenta dues marques als parietals i marques fosques transversals per tot el dors.

Coronella aust gir
Colobra llisa septentrional (Coronella austriaca, esquerra, foto de Christian Fischer) i colobra llisa meridional (Coronella girondica, dreta, foto de Evaristo Corral)

Gènere Hierophis: La serp verda i groga (Hierophis viridiflavus) es una serp de colors vius amb taques i dibuixos negres, grocs i verd clars. Tot i que arriben a fer 170 cm de llarg no és verinosa. Normalment es pot trobat des de boscos temperats a camps de conreu, i fins i tot en construccions abandonades.

Hierophis viri
Serp verda i groga (Hierophis viridiflavus), juvenil (esquerra, de Polypterus) i adult (dreta)

Gènere Natrix: Comunament anomenades serps d’aigua per la seva afinitat pels hàbitats aquàtics, hi trobem dues espècies a la Península Ibèrica, la colobra escurçonera (Natrix maura) anomenada així per les marques que presenta en zig-zag i les escames carendes semblants a les dels escurçons, i la colobra de collar ibèrica (Natrix astreptophora) que presenta les pupil·les vermelloses, una coloració molt variable i un “collar” negre en els individus juvenils.

Natrix mau nat
Colobra escurçonera (Natrix maura, esquerra, foto de Honorio Iglesias) i colobra de collar ibèrica (Natrix astreptophora, dreta, foto de Fafner)

Gènere Zamenis: La serp de Esculapi (Zamenis longissimus) és un colúbrid inofensiu, llarg i prim amb un cap allargat i estret. Normalment es troba en zones boscoses, amb diferents variacions microclimátiques que afavoreixen la seva termoregulació. Aquesta espècie és la que es representa enroscada a la Vara d’Esculapi i a la Copa de Higia, símbols de la medicina i la farmàcia respectivament.

Zamensis long
Serp d’Esculapi (Zamenis longissimus) (esquerra per Amiralles).

Gènere Hemorrhois: La colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis) és un colúbrid àglif que, tot i que pot mossegar si se’l toca o agafa, no se la considera una espècie verinosa. Presenta una marca transversal al cap que toca els dos ulls i una marca al coll en forma de ferradura que li dóna el nom comú. És una espècie típica de hàbitats rupícoles.

Hemorrhois hippo
Colobra de ferradura (Hemorrhois hippocrepis). Fotos de AccipiterRaúl León.

Gènere Rhinechis: La serp blanca o ratllada (Rhinechis scalaris) rep el seu nom comú per les ratlles longitudinals que presenten els individus adults i els seu nom científic pel dibuix en forma de escala que presenten els exemplars juvenils al dors. Tot i ser una serp que pot semblar agressiva, no sol mossegar y és inofensiva per l’ésser humà.

Rhinechis sca
Serp blanca (Rhinechis scalaris). Fotos de Matt Wilson (esquerra) i de Fernando Fañanás (dreta).

Gènere Macroprotodon: Aquesta es una de les poques espècies verinoses de la península. La serp de caputxó (Macroprotodon brevis) és un animal que es troba en tot tipus de hàbitats mediterranis. Tot i ser verinosa la seva boca petita i opistòglifa i el seu caràcter tranquil la fan totalment inofensiva. Anomenada així per la marca fosca que presenta al clatell, el cap és curt i aixafat.

Macroprotodon brev
Serp de caputxó (Macroprotodon brevis). Fotos de Saúl Yubero i Amiralles respectivament.

Gènere Malpolon: Amb exemplars que arriben als dos metres i mig de longitud, la serp verda o colobra bastarda (Malpolon monspessulanus) és l’ofidi més gran de la península. La seva dentició opistòglifa fa que normalment no injecti verí al mossegar (cosa que no passa quasi mai), tot i que els exemplars més grans al tindre més amplitud a la boca, poden clavar els ullals (tot i que les escasses mossegades solen ser seques i només d’advertiment). És fàcilment reconeixible per les seves celles prominents que li donen un aspecte feroç.

Malpolon mons
Serp verda (Malpolon monspessulanus). Fotos de Herpetofauna i de RuizAraFoto respectivament.

Família Viperidae:

Només un gènere a la Península Ibèrica amb tres espècies. Els escurçons tenen el cap ample i triangular, el morro lleugerament aixecat i normalment presenten un dibuix en zig-zag al dors que els ajuda a camuflar-se. Les tres espècies són verinoses, tot i que gràcies a la medecina moderna les mossegades ocasionals no representen un perill per l’ésser humà. L’escurçó pirinenc (Vipera aspis) es la serp més verinosa de la península, presenta les escames grisoses daurades  o groguenques, amb taques negres o verdoses. L’escurçó ibèric (Vipera latastei) és l’escurçó més freqüent de la península i la seva coloració varia del bru al gris. Finalment, l’escurçó cantàbric (Vipera seoanei) és un escurçó de mida mitjana i amb una coloració altament polimòrfica.

Vipera asp lat seo
Escurçó pirinenc (Vipera aspis, a dalt esquerra, foto de Felix Reimann), escurçó ibèric (Vipera latastei, a dalt dreta, foto de Honorio Iglesias) i escurçó cantábric (Vipera seoanei, a baix, foto de Andre Schmid).

Com hem vist, les colobres i els escurçons no són tant dolents com els pinten. La majoria d’espècies fugen de l’ésser humà, i els accident i mossegades passen quan les forcem a interactuar amb nosaltres més del compte. A més, els ofidis ajuden a grangers i agricultors ja que cacen i s’alimenten d’espècies tradicionalment considerades plagues. Si deixem a les serps en pau, podrem gaudir de la bellesa d’aquests animals en harmonia.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts per a elaborar els continguts d’aquesta entrada:

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.