Arxiu de la categoria: CONTINGUTS

Parasitologia associada al dofí mular (Tursiops truncatus) [2]: Halocercus lagenorhynchus

En aquesta segona part sobre la parasitologia associada al dofí mular ens centrarem en donar alguns detalls sobre Halocercus lagenorhynchus. Tot i que en un primer moment es va dir que en una segona publicació es donaria la informació dels tres en que ens volem centrar, s’ha considerat més oportú de donar-ne la informació un a un per tal de no col·lapsar al lector, doncs la lectura és espessa per la quantitat de tecnicismes mèdics.

Halocercus lagenorhynchus (fotografia) és un invertebrat del fílum nematode. A grans trets, els nematodes es caracteritzen per tenir un cos de secció circular, llarg, estret, insegmentat i sense regionalitzar. Estan recoberts per una epidermis cel·lular o sincitial i externament per una cutícula força complexa. Presenten desenvolupament directe, amb quatre estadis juvenils (amb una muda entre cada un), i un cicle vital complex.

par1

Família Pseudaliidae

El gènere Halocercus pertany a la família Pseudaliidae. Els organismes d’aquesta família es troben arreu del món, però sobretot a l’hemisferi nord en poblacions costaneres. En general, els adquireixen després de la lactància, quan comencen a ingerir preses, de manera que hi ha una transmissió horitzontal via cadena alimentària.

El cicle bàsic consisteix en que un gasteròpode (cargol) o cuc oligoquet ingereixen una larva de primera fase del nematode, doncs és marina i li permet la dispersió; i aquests, a la vegada, són ingerits per peixos, que alhora seran ingerits per l’hoste definitiu. L’hoste definitiu en aquesta família és sempre un cetaci del subordre odontocet (cetacis dentats).

Les evidències de la presència són sons de l’espiracle interromputs i semblants a tos, l’expulsió de mucus i cucs, anorèxia i letargia. Solen produir lesions als pulmons, hemorràgies en els sinus cranials i en l’orella mitjana, inflamació mitjana o alta, espessiment del revestiment del sinus mucós i sinusitis. A més, sovint es desenvolupen infeccions bacterianes o víriques secundàries.

La diagnosis es fa amb frotis de femtes o de la mucosa de l’espiracle per la detecció dels adults. Tot i que en general no suposen problemes greus pels cetacis, factors com els contaminants, les malalties infeccioses i l’estrès augmenten la seva gravetat.

Halocercus lagenorhynchus

Ens centrem ja en Halocercus lagenorhynchus. Els mascles solen ser els que causen danys, doncs presenten espícules de 0,684 mm de longitud projectades parcialment de la cloaca i  sovint l’extrem anterior forma una mena de bobina (Fig. A). Les femelles solen ser-hi presents en forma de cists, presentant vàries larves a l’úter (Fig. B).

par2

Aquest paràsit s’instal·la als pulmons, i presenta la bobina dins els bronquíols terminals o bronquis per tal que no sigui expulsat a l’exterior a través de l’espiracle. El cicle específic és poc conegut, tot i que es pot aplicar el cicle general dels Pseudaliidae . Tot i així, es creu que l’estadi larvari passa per la tràquea i és expulsada per l’espiracle. A més de la dieta, es pot transmetre a través de la placenta o durant l’alletament. Un mateix organisme pot presentar milers d’individus.

La figura següent mostra la part anterior en forma de bobina de Halocercus lagenorhynchus dins un bronquíol terminal en Tursiops truncatus: M – cèl·lules musculars coelomiarines; H – hipodermis; C – cutícula; PS – pseudoceloma i G – intestí.

par3.1

La infecció parasítica condueix a bronquitis i pneumònia. El procés pneumònic es caracteritza per l’exsudació dels neutròfils, eosinòfils i macròfags (cèl·lules immunitàries), que es limita a l’àrea immediatament rodejada per les masses de paràsits. Aquestes àrees sovint esdevenen aïllades, escleròtiques i calcificades. Els sacs alveolars oberts s’omplen d’edema i de cèl·lules inflamatòries, alternant amb àrees de atelèctasi (disminució el volum del pulmó). Tot plegat pot anar acompanyat de la hipertròfia de la musculatura dels esfínters dels bronquíols terminals i l’erosió de l’epiteli branquiolar i alveolar. Com que els dofins no tenen el reflex de la tos, els exsudats i altres partícules es van acumulant, de manera que es va espessint i sotmetent a calcificació, de manera que s’adhereix a l’epiteli i paret bronquials.

En infeccions agudes pot produir, a més, hemorràgies dins els alvèols; i en infeccions cròniques, nòduls subpleurals petits i pàl·lids, evidència dels cucs que moren, degeneren i calcifiquen. La imatge següent mostra el paràsit dins de bronquis i bronquíols d’un exemplar de 21 anys d’edat.

par3

 

Per a més informació sobre aquest paràsit, pots consultar:

– DAILEY, M. et al. Evidence of Prenatal infection in the Bottlenose Dolphin (Tursiops truncatus) with the Lungworm Halocercus lagenorhynchi (Nematoda: Pseudaliidae). Journal of Wildlife Disease. 1991.

– MOSER, M i RHINEHART,  H. The lungworm, Halocercus spp. (Nematoda: Pseudaliidae) in Cetaceans from California. Journal of Wildlife Disease. 1993

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Parasitologia associada al dofí mular (Tursiops truncatus) [1]: Introducció

La publicació d’aquesta setmana, la qual ja vaig publicar anteriorment en un altre blog, és una introducció a la parasitologia associada al dofí mular, Tursiops truncatus. En aquesta publicació consta un llistat de paràsits trobats a la bibliografia i en una de posterior ens centrarem en tres d’aquests, dels quals n’he trobat informació més àmplia.

L’interès per les malalties dels mamífers marins, sobretot dels cetacis, es deu al seu ús en investigació i entreteniment. S’han trobat diferents espècies paràsites en cetacis, però n’hi ha un nombre que són accidentals i no causen patologies amb conseqüències greus. El llistat que es mostra a continuació és dels paràsits de Tursiops truncatus que s’han trobat citats en la bibliografia.

 

FÍLUM NEMATODA

Anisakis physeteris Halocercus lagenorhynchus
Anisakis simples Skrjabinalius cryptocephalus
Anisakis typica Stenurus minor
Crassicauda crassicauda Stenurus ovatus

 

FÍLUM PLATYHELMINTHES

Classe Trematoda: Subclasse Digenea

Braunina cordiformes         Nasitrema dalli
Campula palliata         Pholeter gastrophilus
Campula rochebruni         Synthesium tursionis
Nasitrema attenuata         Zalophotrema hepaticum

 Classe Cestodes

Monorygma delphini
Monorygma Grimaldi
Phyllobothrium delphini

 

FÍLUM ACANTHOCEPHALA                                        FÍLUM ARTROPODA

Bolbosoma sp.                                                          Harpacticus pulex
Corynosoma cetaceum                                             Syncyamus sp.

 

PROTOZOUS

Ciliat holotric (no identificat)
Cryptosporidium parvum
Giardia duodenalis
Giardia sp.
Kyaroikeus cetarius (ciliat)
Toxoplasma gondii

 

BACTERIS

Actinomyces sp. Nocardia sp.
Aeromonas sp. Pasteurella sp.
Brucilla sp. Pseudomonas sp.
Erysipelothrix sp. Salmonella sp.
Klebsiella sp. Staphylococcus sp.
Lactococcus sp. Streptococcus sp.
Nocardia asteroides Vibrio sp.
Nocardia levis

 

FONGS

Blastomyces dermatitidis Histoplasma capsulatum
Candida albicans Lacazia loboi

Difusió-català

Albinisme en cetacis

En la publicació d’aquesta setmana es tractarà l’albinisme en els cetacis i se’n donarà algun exemple.

QUÈ ÉS L’ALBINISME?

L’albinisme és un grup de condicions heretades resultat d’una falta total o parcial de pigment (hipopigmentació) de només els ulls o dels ulls, pell i pèl. La pigmentació dels mamífers depèn de la presència o absència de melanina a la pell, pèl i ulls. Es produeix a partir de l’aminoàcid tirosina gràcies a l’enzim tirosinasa, de manera que l’alteració del gen que determina aquest enzim pot resultar en una manca total o parcial del pigment. El cas contrari és la sobreproducció de la melanina, el que es coneix com a melanisme, fet que causa un enfosquiment dels animals.

CETACIS ALBINS

S’han trobat casos d’albinisme en 21 espècies de cetacis (Fertl et al. 1999; Ferlt et al. 2004) i 7 espècies de pinnípedes (Rodriguez i Bastida, 1993; Bried i Haubreux, 2000). Entre aquests cetacis trobem exemples en el catxalot (Physeter macrocephalus), el dofí mular (Tursiops truncatus) i l’orca (Orcinus orca).

El síndrome Chédiak-Higashi és un tipus d’albinisme caracteritzat per uns patrons de pigmentació diluïts, de manera que els ulls són de color gris pàl·lid, els glòbuls blancs de la sang són anormals i el temps de vida s’escurça. Es va detectar en una femella d’Orcinus orca (la qual es deia Chimo), l’orca que es pot veure a la fotografia.

chimo
Chimo, una orca albina (Foto: Orcinus orca).

L’albinisme comporta una sèrie de problemes associats als mamífers marins: la reducció de l’absorció de calor en aigües fredes, més facilitat per ser detectats pels depredadors, l’augment de la sensibilitat dels ulls i pell a la llum del sol i la disminució de la comunicació visual.

REFERÈNCIES

  • FERTL, D; PUSSER, L. T.; & LONG, J. J. (1999) First record of an albino bottlenose dolphin (Tursiops truncatus) in the Gulf of Mexico, with a review of anomalously white cetaceans. Mar. Mamm. Sci. 15, 227-234
  • PERRIN, W. F.; WÜRSIG, B; THEWISSEN, J. G. M. Encyclopedia of Marine Mammals (Ed. Academic Press, 2ª edició)

Difusió-català

Canyó submarí del Cap de Creus

En aquesta publicació es pretén explicar a grans trets què són els canyons submarins i, en concret, donar alguns detalls del de Cap de Creus.

QUÈ ÉS UN CANYÓ SUBMARÍ?

Un canyó submarí és una vall situada a la plataforma continental, format quan el nivell del mar era inferior.

EL CANYÓ SUBMARÍ DE CAP DE CREUS

El canyó submarí de Cap de Creus es troba situat a uns 3 km de la costa i té una longitud de 40 km i una profunditat màxima de 1400 m. En la imatge següent, a la part esquerra podem veure una imatge 2D de la seva situació i del primer tram d’aquest canyó, mentre que en la dreta veiem el mateix tram en 3D. Ambdues imatges han estat obtingudes mitjançant el processament de les dades amb el programa ArcGis.

CapCreus-Blog
Imatges GIS del canyó submarí del Cap de Creus (Foto: Marc Arenas Camps).

Per a poder veure una animació 3D del canyó, clica aquí: https://www.facebook.com/photo.php?v=147537398783517.

El canyó presenta una elevada diversitat d’espècies. Les comunitats presents a 190 metres de profunditat són molt diferents a les observades a la plataforma continental. L’espècie que més destaca és el corall escleractini Madrepora oculata, un corall blanc de zones profundes i d’aigues fredes, molt important per a les espècies bentòniques i pels alevins i juvenils de diverses espècies de peixos. És per aquest motiu, que els experts en demanen la seva conservació i gestió.

Per ampliar la informació referent als coralls, pots consultar el reportatge del programa El medi ambient de TV3: http://www.tv3.cat/videos/298999

REFERÈNCIES

  • Indemares
  • TARBUCK, E. J i LUTGENS, F. K. Ciencias de la Tierra. Una introducción a la geología física. (Ed. Pearson, 8ª)

Difusió-català

Cetacis de la costa catalana

Alguna vegada t’has preguntat si hi ha cetacis a la costa catalana? Doncs la resposta a aquesta pregunta és “Sí, n’hi ha”. En aquesta publicació es pretén anomenar i descriure aquestes espècies per tal de poder-los identificar de forma correcta. Abans de començar, però, deixa’m explicar-te què és un cetaci per si és la primera vegada que et trobes amb aquest concepte.

INTRODUCCIÓ

Els cetacis són un ordre de mamífers que estan adaptats a la natació i, per tant, independents del medi terrestre. I dic natació enlloc de mar perquè, malgrat la gran majoria són marins, n’hi ha un grup que viuen en aigües dolces i salobres. Aquesta adaptació a la natació s’observa en el seu cos hidrodinàmic per tal de poder desplaçar-se per l’aigua amb una resistència inferior i en la presència d’aletes (les pectorals marquen el rumb i frenen, les dorsals i l’aleta caudal plana). Com la resta de mamífers, els cetacis són homeoterms (això significa que tenen mecanismes fisiològics per mantenir la temperatura corporal constant, el que anomenem de sang calenta). A més, també respiren aire, de manera que periòdicament han de sortir a la superfície per prendre’l. Per evolució, la posició de les fosses nassals és actualment dorsal i és el que anomenem espiracle. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies de cetacis arreu del món, distribuits en dos subgrups: els odontocets (cetacis amb dents; els quals són els dofins, marsopes, beluga, narval, zifis i catxalots) i els misticets (cetacis amb barbes; els quals són les balenes franques i els rorquals). Es parlaran d’aquests diferents grups i de la classificació general dels cetacis en posteriors entrades.

Del total d’espècies de cetacis, n’hi ha 8 que viuen a la costa de Catalunya de forma habitual: dofí mular, dofí comú, dofí llistat, rorcual comú, catxalot, cap d’olla gris, cap d’olla comú i zifi de Cuvier. A continuació es detallaran un per un.

DOFÍ MULAR

El dofí mular (Tursiops truncatus) és el típic dofí dels dofinaris. Es pot reconèixer per la seva pell grisa a tot el cos, més clara a la part ventral. L’aleta dorsal és convexa pel marge anterior. Solen viure en grups costaners de 2 – 15 individus, tot i que en alguns casos formen grups de varis centenars. Són animals marcadament acrobàtics. Segons la UICN, el seu estat de conservació global és de “preocupació menor”, però al mediterrani és “vulnerable”.

Imatge
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Sheilapic76, Creative Commons).

DOFÍ COMÚ

El dofí comú (Delphinus delphis) es pot reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos. El llom és gris o marró amb un dibuix que forma una V per sota de l’aleta dorsal. A més, presenta una tanca groguenca als costats, a la meitat anterior del cos, i una de gris de mida semblant a la meitat posterior; de manera que formen una característica forma de rellotge de sorra. Solen viure en grups de 10 –  200 individus. Com els mulars, també són bons acròbates. Cada vegada és menys comú observar-los a la costa mediterrània nord-occidental, doncs aquí el seu estat de conservació és de “en perill”, tot i que estan en la categoria de “preocupació menor” de la UICN a nivell global.

Imatge
Dofí comú (Delphinus delphis) (Foto: Jolene Bertoldi, Creative Commons).

DOFÍ LLISTAT

Imatge
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto: 20minutos).

El dofí llistat (Stenella coeruleoalba) es caracteritza per la presència d’una aleta dorsal gris o marró, moderadament alta; un mussell fosc i prominent, ben distingit del meló (protuberància del cap que utilitzen per a l’emissió d’ones sonores, útils per a la ecolocació); i un llom gris o marró, de color gris clar des del centre dels flancs fins a l’aleta dorsal i a la part posterior del cos. A més, presenten una línia fina i fosca que va del mussell fins a la part inferior dels flancs, on s’eixample. Solen viure en grups de 25 – 100 individus. També són bons acròbates. És l’espècie més abundant del Mediterrani nord-occidental i també és de “preocupació menor” a nivell global, però “vulnerable” a al Mediterrani.

RORQUAL COMÚ

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és el cetaci més gran de les nostres costes. Es poden distingir per una aleta dorsal alta i falciforme, situada al terç posterior del cos i un cap ample i aplanat, estret de perfil. El seu cos és hidrodinàmic, allargat i, en general, de color gris fosc sense taques, amb el ventre més clar. Rarament mostren l’aleta caudal. La bufada per l’espiracle sol ser alt (fins a 8 metres) i estret, i tarda varis segons en desaparèixer. Segoons la UICN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està “en perill” a nivell global.

rorqual comú
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: UW Today).

CATXALOT

El catxalot (Physeter macrocephalus) és una altra de les espècies més grans de cetacis del Mediterrani. Es caracteritza per la presència de lobuls caudals amples i triangulars, amb una fenedura prominent; una petita gepa seguida per sis protuberàncies; cap arrodonit que ocupa un terç del total i amb l’espiracle prop de l’extrem del mussell i una mica a l’esquerre i el cos és de color gris fosc a marró violaci. Pel que fa a la bufada, aquesta és inclinada cap endavant i a l’esquerre. Normalment neden a poc a poc, però pot accelerar amb rapidesa. Està catalogada de “vulnerable” per la UICN a nivell global, però està en perill al Mediterrani.

Imatge
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Advocacy Britannica).

CAP D’OLLA GRIS

El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, es caracteritza per una aleta dorsal alta i falcada, les aletes pectorals llargues i en punta, el cap arrodonit i amb un meló bulbós, boca corvada amunt i cos de color gris o marró, amb bastants marques i de ventre clar. Generalment, viuen en grups de 3 – 30 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers. El seu estat de conservació és de “preocupació menor”, tot i que pel Mediterrani no hi ha prou dades per evaluar-lo.

Imatge
Cap d’olla gris (Grampus griseus) (Foto: El hogar natural).

CAP D’OLLA COMÚ

El cap d’olla comú (Globicephala melas) es caracteritza per una aleta dorsal baixa, llarga i de base ample, amb l’extrem arrodonit i molt falcat; les aletes pectorals són altes, estretes i mesuren una cinquena part de la longitud del cos; el meló és bulbós i el morro és curt; i el cos és de color girs fosc, negre o marró. Viuen en grups de 10 – 60 individus. No hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.

Imatge
Cap d’olla comú (Globicephala melas) (Foto: El hogar natural).

ZIFI DE CUVIER

El zifi de Cuvier (Ziphius cavirostris) és una espècia molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície. Es caracteritzen per una aleta caudal amb lòbuls amples, sense fenedura central o molt petita i lleugerament falciforme; l’aleta dorsal queda per darrere del centre del cos; el morro és curt i corbat cap endavant; i de color crema davant dels ulls; el seu color varia de marró vermellós a gris fosc, amb el ventre lleugerament més fosc. Viuen en grups de 2 – 7 individus, en ocasions fins a 25; però els mascles de més edat tendeixen a ser solitaris. Tampoc hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.

Imatge
Zifi de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: Aceytuno).

Aquestes són les 8 espècies més habituals a la costa de Catalunya. Espero que amb aquesta petita guia puguis identificar-los amb facilitat si mai te’ls trobes a mar obert.

REFERÈNCIES

Difusió-català