Arxiu de la categoria: ZOOLOGIA

El problema dels animals salvatges com a animals de companyia

Encara que els primers animals en els que pensem com a companys de vida són els gossos o gats, el cert és que malauradament moltes persones decideixen tenir un animal salvatge o exòtic a casa. Porcs vietnamites, petaures, fennecs, suricates, ossos rentadors, mones… És possible tenir en bones condicions un animal salvatge a casa, per molt bones intencions que tinguem? Quins són els problemes amb els que ens podem trobar? Quins mamífers salvatges es tenen com a animals de companyia? Et convidem a seguir llegint per descobrir-ho.

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE ANIMAL DOMÈSTIC I SALVATGE?

Un animal domèstic és aquell que porta convivint amb els humans durant milers d’anys. Són animals que durant la història de la nostra espècie, hem anat seleccionant artificialment per obtenir-ne beneficis, com aliment, companyia o protecció, com els gossos, que fins i tot han coevolucionat amb nosaltres. La majoria d’animals domèstics no podrien sobreviure a la natura, ja que no sabrien trobar aliment o serien presa fàcil pels depredadors. Els que sobreviuen quan són abandonats, com alguns gossos o gats, causen greus problemes a la fauna salvatge o fins i tot a les persones.

lobo perro dog wolf gos llop
Alguns animals domèstics, com certes races de gos (dreta), s’assemblen als seus homòlegs salvatges (llop, esquerra) el que provoca la falsa idea que els animals salvatges es poden domesticar. Foto: desconegut

I un animal salvatge, què és? Moltes persones confonen animal salvatge amb animal ferotge o perillós. Un animal salvatge és un animal que no ha estat domesticat, és a dir, la seva espècie no ha estat en contacte amb les persones (almenys no durant milers d’anys com els domèstics). El fet que alguns animals salvatges no siguin perillosos (o no del tot) per nosaltres, que apareguin en sèries i pel·lícules, alguns famosos en posseeixin i les ganes de tenir algunaanimal “especial” a casa, continua afavorint la compra-venda d’aquests animals com a animals de companyia.

monkey mono capuchino marcel ross friends
El personatge de Ross a la famosa sèrie ‘Friends’ tenia un mico caputxí, del que s’ha de desfer quan alzanza la maduresa sexual per conductes agressives. Font

QUINA PROBLEMÀTICA COMPORTA TENIR UN ANIMAL SALVATGE A CASA?

PROBLEMÀTIQUES PER LES PERSONES

La principal causa per la que els animals salvatges o exòtics originen problemes pels humans és el desconeixement de l’espècie: alguns tenen dietes molt específiques pràcticament impossibles de reproduïr en captivitat. D’altres, poden arribar a viure més que el propietari, ser molt sorollosos, ocupar molt d’espai, tenir hàbits nocturns, transmetre malalties o ser verinosos. Això es tradueix en dificultats de manteniment i canvis de comportament de l’animal, fins arribar a ser perillós per al seu propietari. La conseqüència acostuma a ser l’abandonament de l’animal, cosa que li causarà la mort, provocarà problemes a la natura o altíssims costos de manteniment si acaba en un centre de recuperació (segons Fundació Mona, mantenir un ximpanzé costa 7.000 euros l’any. La seva esperança de vida són 60 anys: 420.000 euros en total per un sol animal).

Els ossos rentadors pateixen canvis comportamentals i poden arribar a atacar els seus propietaris. Font de la foto

Moltes espècies alliberades a la natura acaben sent invasores, posant en perill els ecosistemes autòctons. Si vols saber la diferència entre espècies introduïdes i invasores, consulta aquest article. Per conèixer les amenaces que suposen pels ecosistemes, consulta aquest altre article.

No cal oblidar tampoc que la compra, venda i tinença de molts animals salvatges és totalment il·legal.

PROBLEMÀTIQUES PELS ANIMALS

Els animals han de viure en un ambient on puguin tenir cobertes les seves necessitats, tan físiques com psíquiques. Obviant els animals maltractats físicament, per molt bona fe, estima i diners que es pugui gastar algú en mantenir un animal salvatge, mai podrà reproduïr les seves condicions naturals. Manca d’espai, de contacte amb d’altres animals de la seva espècie, temps de cerca de l’aliment, condicions de temperatura, humitat, llum… l’animal no podrà desenvolupar el seu comportament normal d’espècie encara que estigui en les condicions més òptimes de captivitat.

Una guineu fennec, un animal carnívor del desert, en evident estat de mala salut. Segons les xarxes, perquè estava sent alimentat amb una dieta vegana. Segons la seva propietària, Sonia Sae, perquè és al·lèrgic al pol·len malgrat que segueixi aquesta dieta. Sigui com sigui, és evident que al Sahara les quantitats de pol·len no tenen res a veure amb les d’Europa.  Font

Les conseqüències que patirà un animal que no té cobertes les seves necessitats es tradueixen en problemes de salut (malalties, creixement deficitari…) i de comportament (estereotípies -moviments compulsius- , autolesions, ansietat, agressivitat…).

Finalment, la conseqüència més greu quan adquirim un animal salvatge és que estem afavorint el tràfic d’animals, la mort de milers d’ells durant el transport fins a casa nostra i fins i tot la seva extinció. El tràfic d’animals és la segona causa de pèrdua de biodiversitat del nostre planeta (per darrere de la destrucció dels hàbitats).

Els loris peresosos són animals nocturns i verinosos que es comercialitzen com a animals de companyia i com la majoria, es transporten en condicions pèssimes. Coneix més sobre el calvari dels loris visitant blognasua. Foto: Naturama.

CASOS CONCRETS DE MAMÍFERS SALVATGES COM A ANIMALS DE COMPANYIA

PRIMATS

Titís, loris peresosos, gibons de mans blanques, ximpanzés, macacs de Barbaria… la llista de primats que la gent té en captivitat és quasi infinita. Un dels principals errors que cometen les persones que desitgen un primat com animal de companyia és creure que tenen les nostres mateixes necessitats, sobretot en primats superiors com els ximpanzés. També es confonen les seves expressions amb les nostres: el que mostra la foto no és un somriure de felicitat i el que mostra el vídeo no son pessigolles, sino una actitud de defensa (els loris peresosos tenen verí als colzes).

Aquest ximpanzé no està rient, està espantat. Foto: Photos.com

Molts primats viuen en grups familiars i les cries necessiten estar amb la mare els primers anys de vida, pel que ja només el simple fet d’aquirir una cria de primat, comporta la mort de tots els adults del seu grup familiar i problemes psicològics per l’animal. Per conèixer l’extensa i greu problemàtica de mantenir primats en captivitat et recomanem encaridament llegir aquest article.

PETAURES DEL SUCRE

Els petaures del sucre (Petaurus breviceps) tenen aspecte d’esquirol, però en realitat són marsupials. Tenen una dieta molt específica (insectes i les seves deposicions, saba d’eucaliptus, néctar…), viuen a la copa dels arbres en grups de 6 a 10 individus i es desplacen entre els arbres saltant fins a 50 metres amb una membrana que els permet planejar. Són d’hàbits nocturns, a la nit és quan més se senten els seus crits. Resulta evident que és impossible reproduïr aquestes condicions en captivitat, pel que la majoria acaben morint per deficiències nutricionals.

Petaure del sucre engabiat. Foto: FAADA

PORCS VIETNAMITES

Encara que es tracti d’una varietat d’animal domèstic, els porcs vietnamites (Sus scrofa

Desde que l’actor George Clooney va presentar un porc vietnamita com a animal de companyia, la moda es va estendre ràpidament. Font

domestica) de cries són petits, però d’adults poden arribar a fer més de 100 quilos, pel que resulta impossible mantenir-los en un pis. S’han produït tants abandonaments i s’han reproduït tant, que hi ha poblacions establertes per tota Espanya.  Es poden reproduïr amb els porcs senglars i es desconeix si els híbrids són fèrtils. No existeix cap centre de recuperació o acollida, pel que continuen afectant els ecosistemes autòctons.

OSSOS RENTADORS i COATÍS

Un altre mamífer que, degut al seu aspecte agradable, algunes persones intenten tenir com a animals de companyia. Els ossos rentadors (Procyon sp) desenvolupen conductes agressives al no tenir les seves necessitats cobertes, són destructius amb els objectes de la llar i tenen tendència a mossegar-ho tot, fins i tot les persones. Actualment a Espanya és il·legal adquirir-los i està catalogat com a espècie invasora.

A més de l’agressivitat, una de les conductes més comunes dels ossos rentadors és el “robatori”. Font

Els coatís (Nasua sp)estan emparentats amb els ossos rentadors i, igual que aquests, d’adults es tornen agressius si es mantenen en captivitat en un domicili particular. A Espanya també està prohibida la seva tinença.

coatí nasua
El coatí, un altre mamífer d’aspecte amistós que pot resultar perillós. Font

SURICATES

Els suricates (Suricata suricatta) són animals molt socials que viuen en colònies de fins a 30 individus sota terra a la sabana Sudafricana. Acostumen a fer forats a terra per protegir-se i són molt territorials. Per tant, tenir un suricata a casa o a un jardí és totalment inviable. A més, les condicions climàtiques (altes temperatures i baixa humitat) a les que estan adaptats no són les mateixes que les d’un domicili particular. Com en el petaure, la seva alimentació és impossible de reproduïr a casa: carn de  serp, aranyes, escorpins, insectes, aus i mamífers petits… Com els ossos rentadors, no dubten en mossegar i són animals molt actius.

Suricata amb una corretja on es poden veure els seus ullals. Foto: FAADA

FENNEC

Aquesta espècie de guineu del desert (Vulpes zerda) també s’ha posat de moda com a animal de companyia. Malgrat que la seva tinença encara és legal, s’ha proposat diverses vegades com a espècie invasora.

La principal raó per la que no es pot tenir un fennec a casa son les condicions climàtiques desèrtiques a les que està adaptat. Viure en un pis els causa problemes renals i de termorregulació. A més, és un animal nocturn. Els canvis en el seu ritme circadià els comporta problemes hormonals.

Fennec al desert. Foto: Cat Downie/Shutterstock

Igual que les dues anteriors espècies, poden acabar apareixent problemes de comportament i tornar-se violents contra el mobiliari o el seus propietaris.

ELEFANTS, TIGRES…

Encara que sigui increïble, hi ha persones que tenen un elefant al jardí de casa i d’altres tenen felins, com tigres. A aquestes alçades no creiem necessari exposar les raons per les quals aquests animals no tenen cobertes les seves necessitats i el perill potencial que suposen per als seus propietaris o veïns en cas de fugida.

Dumba, l’elefanta que viu a un jardí de Caldes de Montbui. Foto: FAADA

EN CONCLUSIÓ

Com ja hem vist, un animal salvatge en captivitat mai tindrà les seves necessitats cobertes per garantir el seu benestar. Aquí hem presentat els mamífers salvatges més coneguts que es tenen com a animals de companyia, però malauradament la llista no deixa de créixer.

Per no afavorir el tràfic d’animals i causar patiments innecessaris durant la vida de l’animal, evita adquirir animals d’aquest tipus, informa’t i informa les persones del teu voltant, denuncia tinences irresponsables i en cas que ja en tinguis un i ja no te’n puguis fer càrrec, contacta amb alguna protectora i no l’alliberis mai a la natura.

Anuncis

Coneix la vespa asiàtica o “vespa assassina” en 5 punts

En els darrers anys, els informes sobre espècies exòtiques invasores a la Península Ibèrica han augmentat de forma alarmant. Un dels casos més recents és el de vespa asiàtica, també coneguda com la “vespa assassina”, la qual es troba ben establerta en gairebé tot el nord de la península i la presència de la qual a la ciutat de Barcelona va ser confirmada fa pocs dies.

Què en sabem, sobre aquesta espècie? Per què rep el sobrenom d'”assassina”?

1. Quin és el seu origen i com va arribar fins aquí?

La vespa asiàtica (Vespa velutina) és una vespa social originària del sud-est asiàtic. La seva presència a Europa va ser notificada per primera cop l’any 2004 al sud-oest de França, país en el qual es troba àmpliament estesa actualment. Segons la majoria de fonts, és molt probable que la seva entrada al país tingués lloc de forma accidental mitjançant un vaixell de càrrega procedent de la Xina, en el qual haurien arribat vespes reines hivernants.

Les associacions d’apicultors de Guipúscoa van confirmar la seva arribada a la Península Ibèrica a través dels Pirineus l’any 2010. I així va començar el periple d’aquesta espècie pel nord de la península: va ser detectada a Galícia l’any 2011, al nord de Catalunya i algunes zones aïllades d’Aragó el 2012, en zones molt concretes de la Rioja ia Cantàbria el 2014 ia Mallorca, el 2015.

Mapa dinàmic de José Luis Ordóñez – CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, Catalunya)

Paral·lelament, la vespa asiàtica va anar estenent-se per Itàlia, Portugal, Alemanya, Bèlgica, Suïssa i, puntualment, el Regne Unit. La seva presència al Japó i Corea, on també és invasora, ja havia estat confirmada anys enrere.

Va ser detectada per primer cop a Catalunya a les comarques situades més al nord-est de la comunitat, concretament a l’Alt Empordà, i l’any 2015 ja se n’havien detectat gairebé 100 nius en tota la seva franja nord. Actualment, la vespa asiàtica es troba ben estesa per les comarques de les províncies de Girona i, en els últims anys, de Barcelona.

El 13 de juliol d’aquest mateix any (2018), va ser corroborada per la Generalitat de Catalunya la presència del primer niu d’aquesta espècie detectat en ple centre de la ciutat de Barcelona, prop de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona; prèviament, també s’havien detectat nius al Vallès Oriental i al Baix Llobregat.

2. Com la identifiquem?

Es tracta de vespes d’entre 2-3,5 cm. Reines i obreres presenten un aspecte idèntic excepte per la grandària, sent les obreres una mica més petites que les reines.

La vespa asiàtica es caracteritza pels següents trets:

  • Tòrax totalment negre.
  • Abdomen principalment fosc, excepte pel 4t segment, que és sobretot groc.
  • Meitat anterior de les potes, negra, i meitat posterior, groga.
  • Part superior del cap, fosca; cara groc-rogenca.
Imatge dorsal i ventral de Vespa velutina. Imatge de Didier Descouens, Muséum de Toulouse, CC 3.0.

Si sospites que pugui tractar-se d’una vespa asiàtica i vols avisar les autoritats, primer has d’assegurar-te que compleix totes aquestes característiques. Això és especialment important de cara a preservar espècies autòctones amb les que la vespa asiàtica és fàcilment confusible, com la vespa terrera (Vespa crabro), entre d’altres.

Vespa crabro. Imatge de Ernie, CC 3.0.

3. I per què assassina?

La vespa asiàtica no és ni més perillosa, ni més verinosa ni més agressiva que altres vespes europees. Així doncs, per què se la coneix com la “vespa assassina”?

Aquesta espècie caça principalment abelles mel·líferes com a aliment per les seves larves, les quals poden arribar a configurar més del 80% de la seva dieta; el percentatge restant estaria compost d’altres insectes. Les vespes adultes se situen en les entrades de les arnes i cacen les abelles que queden exposades, fins i tot al vol. Una sola vespa pot capturar entre 25 i 50 abelles per dia, a les que habitualment esquarteren per quedar-se únicament amb el seu tòrax, que és la part més nutritiva; és per això pel que també se les sol denominar “vespes carnisseres“, igual que a les seves parents europees.

A Àsia, algunes abelles colonials han desenvolupat mecanismes defensius sorprenents per deslliurar-se dels seus depredadors: entre ells, la formació d’eixams al voltant de la vespa per causar-li un xoc tèrmic mitjançant vibracions.

En aquest vídeo, pots veure com funciona aquest mecanisme (cas d’abelles japoneses i vespa japonesa):

A Europa, en canvi, aquests mecanismes defensius no han estat citats o bé utilitzen altres que no són tan efectius contra la vespa asiàtica com sí ho són contra la vespa terrera, la qual és menys voraç que el seu parent asiàtic i els seus nius, més petits. A més a més, la inexistència de depredadors naturals que regulin les poblacions de la vespa asiàtica a Europa fa més fàcil la seva expansió.

Durant anys, diferents associacions d’apicultors i científics europeus han denunciat aquesta situació, ja que les pèrdues econòmiques (producció de mel, cultius, etc.), ecològiques i ambientals (pèrdua de biodiversitat d’insectes i plantes) a causa de la mort de les abelles han estat enormes.

4. Com són els seus nius i què he de fer si en veig un?

Els nius de la vespa asiàtica solen localitzar-se en arbres a gran alçada (a diferència del vespa terrera, que mai els construeix en les capçades), encara que també se n’han trobat alguns en edificis de zones poc pertorbades i, rares vegades, a terra. Es tracta de nius esfèrics o amb forma de pera amb un creixement continu al llarg de l’any, un únic orifici d’entrada i sortida en el seu terç superior des del qual no s’aprecien les cel·les internes (amb un orifici inferior des del qual s’aprecien les cel·les internes en els de vespa terrera), i que poden assolir fins a 1 m d’alçada i 80 cm de diàmetre. Estan construïts amb un material similar al paper maixé que les vespes fabriquen barrejant fibres de fusta o fulles mastegades i saliva.

Niu de vespa asiàtica. Imatge de Fredciel, CC 3.0.

En cas de detectar un niu, primer de tot es recomana precaució i no precipitar-se en les conclusions: no t’acostis massa (una distància mínima de 5 m), estudia la forma del niu i observa si hi ha individus sobrevolant-lo. Si trobes algun exemplar mort (sempre sense acostar-te al niu!), pots mirar d’identificar-lo. En qualsevol cas, el més recomanable és ser prudent i trucar al servei de control de plagues de l’ajuntament del teu municipi o al 112 perquè vinguin a retirar-lo.

5. Existeixen mètodos de prevenció i control?

Actualment, els mètodes de prevenció i control proposats són, en essència, els següents:

  • Protocols per a una detecció de nius més eficient.
  • Detecció precoç de la vespa mitjançant la col·locació de trampes.
  • Xarxa eficaç per comunicar la presència de la vespa entre comunitats.
  • Destrucció de nius.
  • Captura de reines.
  • Millorar el tractament de l’hàbitat per limitar l’assentament de la vespa i per millorar els espais per a l’assentament d’abelles autòctones.
  • Estudis per introduir possibles enemics naturals.

En el següent enllaç pots descarregar-te el PDF elaborat pel Gobierno (2014) en el qual es detallen aquestes estratègies i més dades sobre la biologia d’aquesta espècie.

En els casos d’espècies invasores, també és essencial la participació ciutadana. És el cas d’algunes associacions d’apicultors, com l’associació Gallega d’Apicultura (AGA) i la seva campanya Stop Vespa velutina, que realitzen xerrades divulgatives sobre aquesta espècie i col·loquen trampes per controlar les seves poblacions; o els estudiants de la Universitat de les Illes Balears, que han desenvolupat una aplicació mòbil para controlar la seva expansió.

.          .          .

Encara que poc a poc es va tenint més coneixement sobre aquesta espècie, encara queda molta feina per fer. Veurem com evolucionen les seves poblacions en els propers anys.

Imatge de portada de Danel Solabarrieta a Flickr, CC 2.0.

Els insectes senten a través de les antenes

Els insectes perceben el seu entorn a través de diferents òrgans; entre ells, les antenes. N’hi ha de diferents formes i mides, i cada grup en presenta uns determinats models (alguns amb formes realment sorprenents). Us convidem a conèixer el seu origen, funcions i diversitat a través d’aquest article.

L’origen de les antenes

Les antenes són apèndixs parells amb funció sensorial situats a la part anterior del cos dels artròpodes. A excepció dels quelicerats (aranyes, escorpins …) i dels proturs (grup dins dels hexàpodes no-insectes), tots els artròpodes, ja siguin crustacis, hexàpodes (diplurs, col·lèmbols i insectes), miriàpodes (centpeus, milpeus) i els extints trilòbits, presenten antenes en la seva fase adulta.

En els crustacis, les antenes apareixen en els dos primers segments del cap: un primer parell, conegudes com antenes primàries o antènules, i un segon parell més llargues conegudes com antenes secundàries o simplement antenes. En general, les antenes secundàries són birràmies (es divideixen en dues branques principals), encara que alguns grups de crustacis han patit modificacions i les tenen unirràmies (una sola branca) o reduïdes.

Tipus d’antenes en els crustacis. Imatge extreta de Wikipedia (link).

En canvi, la resta d’artròpodes tan sols presenta un parell d’antenes unirràmies. Els hexàpodes (com els insectes), els quals estarien emparentats amb els crustacis formant el grup dels pancrustacis segons recolzen diversos estudis moleculars, només haurien conservat el parell secundari d’antenes propi dels crustacis.

Segons alguns autors, les antenes són veritables apèndixs; és a dir, es formarien durant el desenvolupament embrionari a partir d’un segment corporal d’igual manera que les potes. Tanmateix, aquest segment situat al cap hauria evolucionat fins a quedar reduït i desplaçat, essent ara indetectable. A més a més, i d’igual forma que les potes, les antenes també poden regenerar-se.

Com senten els insectes a través de les antenes?

Què vol dir exactament aquest títol?

Microscòpicament parlant, les antenes estan cobertes de petits pèls anomenats sensil·les, les quals no tenen res a veure amb els pèl que cobreixen el cos dels mamífers atès que es componen de quitina (i no de queratina) d’igual manera que la resta del cos de l’insecte.

Imatge de dalt: antena sota microscopi electrònic. Imatge de baix: detall dels diferents tipus de sensil·les. Ambdues imatges extretes de cronodon.com.

Malgrat que a primer cop d’ull puguin semblar idèntiques, existeixen diferents tipus de sensil·les: les quimioreceptores presenten un canal al seu interior a través del qual capten molècules que es troben en suspensió (olor, gust, i fins i tot feromones), mentre que les mecanoreceptores són retràctils i s’enfonsen davant qualsevol contacte o fregament (xocar amb un obstacle, vent, etc.) o en canviar de posició respecte al terra (en aquest cas, reben el nom de propioceptors).

És a dir, els insectes assaboreixen, oloren, senten el tacte i es comuniquen en part a través de les antenes, fet que els permet obtenir informació sobre fonts d’aliment, potencials parelles (feromones), enemics, substàncies perilloses (per exemple, una planta tòxica), llocs on niar o rutes migratòries (com en el cas de la papallona monarca, la qual obté molta informació sobre la ruta a seguir a través de les antenes). Altres òrgans, com les potes, els palps i fins i tot de vegades l’ovopositor (òrgan per dipositar els ous), també contenen cèl·lules sensorials.

A l’interior i a la base d’aquestes sensilas, hi ha neurones sensorials que connecten amb el cervell; concretament, amb una part coneguda com deutocervell. En el cas de les sensil·les quimioreceptores, les molècules s’uneixen a uns receptors específics que envien senyals nerviosos a través d’aquestes neurones al centre cerebral encarregat de processar aquesta informació: el lòbul antenal. Aquest lòbul seria similar al bulb olfactori dels vertebrats.

Tipus d’antenes en els hexàpodes

A excepció dels proturs, que no presenten antenes, els diplurs, els col·lèmbols i els insectes (hexàpodes) tenen diferents tipus d’antenes. Aquestes es divideixen en dos grups:

  • Antenes de tipus segmentat: col·lèmbols i diplurs. Cada segment de l’antena presenta un joc muscular que el mou de forma independent.
  • Antenes de tipus anellat o flagel·lat: insectes. Únicament el primer segment situat a la base en unió amb el cap (l’escap) presenta musculatura pròpia, de manera que el moviment de tota l’antena depèn completament d’aquesta peça.

Parts de les antenes dels insectes

Els tres elements bàsics que formen les antenes dels insectes són:

Antena d’una vespa inquilina del gènere Synergus (Hymenoptera). Imatge de Irene Lobato.

1) Escap: segment basal que s’articula amb el cap i l’únic amb musculatura pròpia. L’espai al cap on s’articula l’escap rep el nom de torulus.

2) Pedicel: segon segment antenal després de l’escap. Aquest segment és de vital importància en els insectes atès que en el seu interior es localitza l’òrgan de Johnston, un conjunt de cèl·lules sensorials. Aquest òrgan és absent en els hexàpodes no-insectes (col·lèmbols, diplurs).

3) Flagel: conjunt de la resta de segments que formen l’antena, i que individualment reben el nom de flagelòmers. Aquests flagelòmers estan connectats per membranes que permeten el seu moviment tot i no tenir musculatura pròpia.

Mil i una formes d’antenes!

A partir d’aquest patró base (escap + pedicel + flagel), cada grup d’insectes ha desenvolupat una o més formes d’antenes en funció de la seva forma de vida:

  • Aristades

Antenes molt reduïdes en forma de sac i una aresta plomosa que neix del seu segment terminal.

Exemple: model molt estès entre les mosques (Diptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’una mosca de la família Sarcophagidae de JJ Harrison, CC 1.0.
  • Aserrades

Cada segment presenta un lateral angulós o punxegut que dóna a l’antena un aspecte de serra.

Exemple: alguns escarabats (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’un escarabat de la família Chrysomelidae de John Flannery, CC 2.0.
  • Capitades

Les antenes capitades s’eixamplen abruptament en el seu extrem.

Exemple: papallones (Lepidoptera), alguns escarabats (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; centre: imatge d’un escarabat de l’espècie Platysoma moluccanum de Udo Schmidt, CC 2.0; esquerra: papallona, domini públic.
  • Claviformes

A diferència de les anteriors, les antenes claviformes es fan progressivament més gruixudes en el seu extrem.

Exemple: arnes (Lepidoptera), escarabats enterradors (coleòpters carronyers de la família Silphidae).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; esquerra: escarabat de l’espècie Thanatophilus sinuatus (Silphidae) de Wim Rubers, CC 3.0.
  • Estilades

Similar a les antenes filiformes (veure més a baix), però amb la diferència que els segments terminals s’estrenyen sobtadament en forma de fil, el qual pot alhora tenir setes (pèls) o no.

Exemple: mosques braquíceres (Diptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’un dípter braquícer de la família Asilidae de Opoterser, CC 3.0.
  • Filiformes

És la forma més simple d’antenes: allargades, primes i amb segments de mida i forma pràcticament idèntiques.

Exemple: paneroles (Blattodea), llagostes i grills (Orthoptera), escarabats longicornes (Cerambycidae, Coleoptera), xinxes (Heteroptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: panerola de l’espècie Periplaneta americana de Gary Alpert, CC 3.0.
  • Flabelades

D’aspecte similar a les antenes pectinades i a les lamelades (veure més endavant), però amb la diferència que les projeccions laterals dels segments són molt més fines i aplanades, amb un aspecte similar a un ventall de paper, i ocupen tota l’antena (no només els últims segments com en les lamelades). Els mascles presenten aquest tipus d’antenes per augmentar la superfície que capta feromones.

Exemple: escarabats (Coleoptera), vespes (Hymenoptera) i arnes (Lepidoptera).

Mascle de coleòpter del gènere Rhipicera. Imatge de Jean and Fred, CC 2.0.
  • Geniculades

Presenten una articulació, fet que dóna a l’antena un aspecte de genoll. El primer segment antenal (escap) sol estar abans de l’articulació, després de la qual vindrien la resta de segments que, en aquest cas, reben en conjunt el nom de funicle.

Exemple: algunes abelles i vespes, molt marcat en parasitoides (Hymenoptera), escarabats curculiònids (Curculionidae, Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’una vespa parasitoide de l’espècie Trissolcus mitsukurii, domini públic.
  • Lamelades

Els segments terminals s’allarguen cap a un dels laterals formant unes projeccions aplanades que encaixen les unes amb les altres, el que dóna a aquestes antenes un aspecte de ventall.

Exemple: escarabats de la família Scarabaeidae (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; imatge d’un coleòpter de la família Scarabeidae, domini públic.
  • Moniliformes

A diferència de les antenes filiformes, els segments antenals són més o menys rodons i de mida similar, el que dóna a l’antena un aspecte de collaret de perles.

Exemple: tèrmits (Isoptera), alguns escarabats (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’un tèrmit de Sanjay Acharya, CC 4.0.
  • Pectinades

Els segments són allargats en un lateral, fet que dóna a l’antena un aspecte de pinta.

Exemple: sínfits (Hymenoptera), vespes parasitoides (Hymenoptera), alguns escarabats (Coleoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatgen d’un coleòpter de la família Lycidae de John Flannery, CC 2.0.
  • Plomoses

Com el seu nom indica, aquestes antenes semblen plomes, doncs els segments presenten ramificacions fines. En augmentar la superfície antenal, augmenta la capacitat per detectar molècules en suspensió, com és el cas de les feromones.

Exemple: mascles de mosquit (Diptera) i d’arna (Lepidoptera).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: mascle d’arna del gènere Polyphemus de Megan McCarty, CC 3.0.
  • Setiformes

Aquestes antenes tenen forma de setes, sent allargades i més estretes cap al seu extrem. Similars a les filiformes, però més fines.

Exemple: efemeròpters (Ephemeroptera), espiadimonis i cavallets del diable (Odonata).

Esquerra: imatge de M. A. Broussard, CC 4.0; dreta: imatge d’un espiadimoni, domini públic.

Pots llegir més sobre elles en aquest i aquest enllaç, o veure la galeria de fotografies d’antenes de John Flannery.

Imatge de portada de Jean and Fred, CC 2.0.

.         .         .

Si coneixes més tipus d’antenes o alguna curiositat sobre les seves funcions, no dubtis a deixar un comentari!

Què passaria en un món sense abelles?

En els darrers anys, la idea d’un món sense abelles ha transcendit nombroses esferes socials; així, el que abans preocupava únicament els científics ha passat a ocupar un lloc de rellevància entre els temes d’actualitat. Tant és així, que a finals del 2017 la Unió Europea va decidir intervenir per tal d’evitar aquest tràgic desenllaç.

Per què seria problemàtic que desapareguessin les abelles? I quines mesures ha pres la Unió Europea envers aquesta problemàtica?

Sobre el DDT i Rachel Carson

L’ús de pesticides ha format part de les pràctiques agrícoles des de fa milers d’anys. Inicialment, era comú l’ús de substàncies orgàniques i inorgàniques sense adulterar, com els compostos de sulfurs, mercuri o arsènic. Tanmateix, la seva elevada toxicitat els va dur al desús. A mitjans del segle XX, concretament en la dècada de 1950, es disparà l’aplicació de pesticides sintètics, essent el DDT la màxima expressió de l’ús indiscriminat d’un insecticida fins a dia d’avui. Donada la seva acció generalista i la seva suposada baixa toxicitat directa en plantes i mamífers, es feia servir en tot tipus d’àmbits: per eliminar els insectes a la llar, fumigar jardins o controlar plagues agrícoles.

Adalt, portada d’un tríptic sobre el DDT publicat l’any 1947 pel Departament d’Agricultura dels EUA (font). A sota, nens en una piscina ruixats amb DDT com a estratègia per combatre la pòlio, la qual es creia que era trasmessa per un mosquit (font).

El DDT resultava molt efectiu envers insectes vectors de malalties mortals com la malària, la febre groga o el tifus, fet que el va convertir en un membre més de la família.

L’ús indiscriminat d’aquest i d’altres pesticides, però, va començar a generar problemes greus de salut en humans i en el medi ambient, ja que molts d’ells es bioacumulaven i contaminaven el sòl, les plantes i les seves llavors, i impactaven finalment a nivells superiors de les xarxes tròfiques (mamífers, aus, peixos, etc.). L’ús indiscriminat de pesticides i les seves terribles conseqüències van ser denunciats per Rachel Carson en la seva publicació “Silent Spring” (Primavera Silenciosa), distribuïda l’any 1962.

Silent Spring, de Rachel Carson (font).

Des de Carson als neonicotinoides

Des què Rachel Carson denunciés l’ús abusiu de pesticides, el món ha presenciat el naixement de noves substàncies per combatre les plagues agrícoles. Des d’aleshores, el rumb de les investigacions ha estat obtenir productes menys tòxics i més selectius per tal de minimitzar els impactes sobre la salut humana i ambiental. Podríem dir que ha estat un èxit?

Sí … i no. Si bé el seu ús va deixar de ser tan indiscriminat i s’apostava per l’ús de productes més selectius, encara hi havia alguns fronts oberts. Fronts que seguirien presents fins a l’actualitat.

Entre 1980 i 1990, les empreses Shell i Bayer van començar a treballar en la síntesi d’un nou assortit de pesticides per donar solució a les resistències que els insectes havien generat a certes substàncies emprades fins al moment: els neonicotinoides. Els neonicotinoides són una família d’insecticides amb una estructura molecular similar a la nicotina que actuen directament sobre el sistema nerviós central dels insectes, revolucionaris per la seva elevada especificitat sobre aquests organismes i la seva baixa toxicitat en mamífers i aus en comparació als seus predecessors més famosos (organoclorats, com el DDT, i carbamats). El neonicotinoide més usat a nivell mundial és l’imidacloprid, sent a més a més un dels pesticides més emprats actualment.

Tanmateix, més enllà de fer-se famosos per la seva efectivitat, els neonicotinoides van començar a aixecar polseguera per la seva suposada relació amb la desaparició de les abelles.

Com afecten aquests pesticides a les abelles?

Des de fa ja alguns anys (aprox. 2006 fins a l’actualitat) que els neonicotinoides es troben en el punt de mira dels científics en tractar-se d’uns dels principals sospitosos de la desaparició de les abelles. No obstant això, no ha estat fins a l’actualitat que s’ha  reconegut un fet que la comunitat científica portava denunciant des de fa anys: que els neonicotinoides causen un impacte major del que es creia.

Abelles mortes davant d’un rusc. Imatge de domini públic.

A diferència d’altres pesticides que romanen en la superfície de les plantes, diversos estudis afirmen que els neonicotinoides són assimilats pels seus teixits, acumulant-se en arrels, fulles, flors, pol·len i nèctar; d’altra banda, les llavors tractades amb aquests productes alliberen residus en forma de pols que es dispersen per l’aire i les plantes que deriven d’aquestes acumulen una major quantitat de pesticida (tal com comenta Nature en aquesta publicació). Això fa que les abelles (entre d’altres insectes pol·linitzadors) estiguin exposades a elevats nivells de residus, tant en els propis camps com en les zones circumdants on s’alimenten. Aquests mateixos estudis han revelat, encara que amb menys suport, que aquests productes poden arribar a persistir i acumular-se en el sòl, podent afectar futures generacions de cultius.

Els efectes negatius sobre les abelles que s’han associat als neonicotinoides són, entre altres:

  • Alteració del sistema immune, menor capacitat per sobreviure a l’hivern i menor capacitat reproductiva (tant individual como colonial), afectant especialment l’èxit reproductiu en abelles solitàries (segons aquest estudi recent publicat a Science).
  • Possible alteració sobre els hàbits i les rutes de cerca d’aliment (desorientació) tant en abelles solitàries com colonials, així com sobre la comunicació entre membres d’abelles colonials.
  • Efectes negatius potenciats per interacció amb altres pesticides.
  • Contribució al CCD (Colony Collapse Disorder). Aquest fenònem es caracteritza por la desaparició massiva de les abelles obreres d’una colònia, les quals deixen enrere la reina juntament amb aliment, les seves larves i algunes abelles que cuiden d’elles. Aquest fenòmen ha estat registrat nombrosos cops al llarg de la història, l’últim dels quals als EUA l’any 2006, quan una gran quantitat de colònies d’abelles de la mel (Apis mellifera) van començar a col·lapsar (fins el 2013, s’estima la pèrdua de fins a 10 milions de ruscs, quasi 2 cops més del que és considerat normal). El CCD és un fenòmen multifactorial, en el que l’acció dels pesticides només seria un de tants.

Als efectes negatius dels pesticides se li uneixen el canvi climàtic (canvis en els règims hídrics i de temperatura), menor quantitat d’aliment i els canvis en l’ús del sòl.

Què passaria si desapareguessin les abelles?

Les abelles colonials són les més famoses entre les abelles; tanmateix, només suposen un modest percentatge dins de la gran diversitat d’abelles conegudes, moltes de les quals són formes solitàries que construeixen nius en petites cavitats. La importància ecològica de les abelles solitàries és igual o més gran que la de les abelles de la mel i, no obstant això, l’efecte dels neonicotinoides sobre elles està molt poc estudiat. En conjunt, les abelles es troben entre els organismes pol·linitzadors més eficients.

Abella solitària entrant al seu seu niu. Imatge de domini público.

Segons aquest estudi realitzat en territori alemany i publicat en PLOS One a la fi del 2017, gran part de la diversitat i fins a un 75% de la biomassa d’insectes voladors (incloent nombrosos pol·linitzadors) hauria disminuït en les últimes tres dècades a causa de la interacció de nombrosos factors, valors que podrien extrapolar-se a nivell mundial.

Què passaria si les abelles, tant colonials com solitàries, desapareguessin?

  • Desaparició de cultius. La producció de molts cultius, como la d’arbres fruiters, fruits secs, espècies i alguns olis, depèn completament dels pol·linitzadors. Dins d’aquests, les abelles en serien els més importants.
  • Disminució de la diversitat i biomassa de plantes salvatges. Fins a un 80% de plantes salvatges depenen de la pol·linització per insectes per reproduir-se, com és el cas de moltes aromàtiques. La disminució de la superfície vegetal conduiria a greus problemes d’erosió i desertització.
  • Menor reciclatge de nutrients del sòl. Amb la desaparició de les plantes, el rentat i deposició de nutrients del sòl aniria a la baixa.
  • Menor control biològic de plagues. Algunes abelles solitàries són parasitoids d’altres abelles solitàries i d’altres grups d’insectes (enemics naturals); la seva absència podria disparar la recurrència de certes plagues.
  • Efectes negatius sobre nivells tròfics superiors. Possiblement, la desaparició de les abelles es traduiria en una disminució de la diversitat i biomassa d’algunes aus que inclouen les abelles dins la seva dieta. Això sense comptar amb el consegüents efectes en cadena dins les xarxes tròfiques.
  • Desaparició de productes derivats, com la mel o la cera.

La UE prohibeix l’ús de neonicotinoides

Donada aquesta situació, diferents governs han intentat limitar des de fa alguns anys l’ús de pesticides com a part de les accions per frenar el declivi de les poblacions d’abelles i les consegüents pèrdues econòmiques. Per posar alguns exemples, des de l’any 2006 la biomassa d’abelles de la mel ha disminuït un 40% als EUA, un 25% a Europa des de l’any 1985 i un 45% al ​​Regne Unit des de l’any 2010, segons dades publicades per Greenpeace.

Fins a l’actualitat, les mesures més restrictives simplement limitaven l’ús dels neonicotinoides en certes situacions o èpoques de l’any. Però a principis de 2018, la UE, després de l’elaboració d’un minuciós informe basat en més de 1.500 estudis científics realitzat per l’EFSA (Autoritat Europea de Seguretat Alimentària), va decidir prohibir definitivament l’ús dels tres neonicotinoides més usats en un període màxim de 6 mesos en tots els seus estats membres després de demostrar que afectaven a les abelles: imidacloprid, clotianidina i tiametoxam.

S’assoliran els objectius d’aquest informe? Caldrà esperar…

.           .           .

Tot i que lentament, la lluita contra l’ús abusiu dels pesticides va donant els seus fruits. Tanmateix, caldrà veure si el buit deixat per alguns productes és omplert per d’altres o si s’aposta per adoptar models agrícoles més amistosos amb el medi ambient.

Imatge de portada obtinguda de [link].

Per què els peresosos son tan lents?

D’aspecte simpàtic, els mandrosos criden l’atenció per ser els mamífers més lents del món, tenir pèl verd i unes urpes dignes de pel·lícula de terror. T’atreveixes a descobrir més?

QUI SÓN ELS PERESOSOS?

Els peresosos són animals de costums arborícoles (habiten les selves humides de Centre i Sudamèrica) i és per això que el podríem confondre amb un primat . En realitat pertanyen a un grup molt diferent, dins el mateix ordre en què s’inclouen els óssos formiguers i tamàndues (Ordre Pilosa). Són també parents (encara que una mica més llunyans) dels armadillos. Actualment les sis espècies existents es classifiquen en peresosos de dos dits i peresosos de tres dits, encara que es coneixen moltes espècies extintes (algunes d’elles gegants).

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus). Foto: Stefan Laube

Tenen les potes amb urpes amb forma de ganxo que els permeten penjar-se perfectament de les branques. Fins i tot els mantenen agafats si s’adormen penjats. Però per terra s’arrosseguen amb poca traça amb les urpes de les potes davanteres, que són més fortes. El peresós de tres dits, a més, és un bon nedador.

A diferència d’óssos formiguers i tamàndues, tenen la cara arrodonida i no presenten dents davanteres. Les dents del darrere funcionen com uns trituradors i creixen contínuament.

Són d’hàbits solitaris.

Peresós de dos dits(Choloepus hoffmanni). Foto: Masteraah

CAMUFLATGE GAIREBÉ PERFECTE

Els peresosos es caracteritzen per tenir un gruix i aspre pelatge, de colors que van del marró grisenc al marró fosc, negre i fins i tot blanquinós. Aquest color, sumat a la lentitud dels seus moviments els permet passar desapercebuts. En cas de perill, es queden quiets i si són descoberts pels seus depredadors donen un cop fort amb les seves grans urpes.

Malgrat tot, el pelatge dels peresosos pot presentar un color verdós, a causa de les algues que creixen entre els pèls. El pelatge extern també és llar d’animals com paparres, àcars, escarabats i fins i tot arnes.

green sloth, peresós verd
Peresós en el que s’observa el canvi de cpñpr deñ pelatge a verd, degut a les algues que creixen sobre seu. Foto: desconegut.

REPRODUCCIÓ

Després de l’aparellament, la gestació del peresós dura 5-6 mesos. Neix una sola cria, que es penja de l’abdomen de la seva mare gràcies a les seves urpes ben formades. Mamarà durant un mes, després del qual romandrà agafat a la mare per aprendre els patrons d’alimentació.

Peresós amb la seva cria. Foto: John Martin

QUÈ MENGEN?

A diferència dels seus parents, que s’alimenten principalment d’insectes com formigues o tèrmits, els peresosos són folívors o filòfags, és a dir, s’alimenten de fulles, brots i puntes dels arbres (especialment de la Cecropia). Algunes espècies complementen la seva dieta amb insectes i les algues del seu pelatge.

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus) menjant. Foto: Christian Mehlführer

Es desplacen molt lentament pels arbres amb les seves urpes en forma de ganxo mentre s’alimenten. Viure en els arbres també els resulta una bona estratègia per evitar als seus depredadors (anacondes, àguiles harpies, pumes i jaguars, humans …).

A més d’aquesta lentitud, els seus músculs són petits i febles per la grandària del seu cos (tenen un 30% menys de massa muscular que altres mamífers de la seva grandària). El seu metabolisme també és extremadament lent comparat amb el d’altres mamífers, tant és així que la seva temperatura corporal és baixa (uns 30 ºC). Els peresosos de tres dits tenen el metabolisme més lent de tots els mamífers. i els de dos dits ocupen el tercer lloc, per darrere de l’ós panda.

PER QUÈ SÓN TAN LENTS?

Observa en aquest vídeo els lents moviments del peresós:

Els peresosos són tan lents que trigarien cinc minuts en creuar un carrer d’amplada estàndard. A causa de que la seva alimentació és gairebé exclusivament folívora, l’energia que obtenen de les fulles és molt escassa. Les fulles amb prou feines tenen energia i la poca que tenen, és molt difícil d’extreure. Com tots sabem, la mateixa quantitat de carn aportaria més energia . Altres animals herbívors suplementen la seva dieta vegetal amb fruita seca o fruita, que donen una aportació extra d’energia, però el mandrós no ho fa.

Per contrarestar aquest inconvenient, els mandrosos presenten dues adaptacions principals:

  • Estómac molt gran (un terç del seu cos) amb diverses cambres per extreure el màxim d’energia de les fulles. Això comporta digestions de cinc o set dies, fins i tot setmanes.
  • Utilització mínima de l’energia, que es tradueix en no moure’s molt i en utilitzar poca energia per al manteniment de la seva temperatura corporal. Per alimentar-se sense consumir molta energia, viuen gairebé permanentment en els arbres i només baixen a terra un cop a la setmana, per defecar o canviar d’arbre si no poden moure’s per les branques a l’arbre del costat. La major part del seu temps el fan servir per menjar, descansar o dormir.

IMPORTÀNCIA ECOLÒGICA

Els mandrosos són grans dispersadors de llavors i fertilitzen el terra amb els seus excrements.

Com s’ha comentat abans, en el pelatge dels mandrosos viuen algues i arnes, entre d’altres éssers vius. La relació simbiòtica que estableixen és fascinant. Els peresosos només baixen dels arbres un cop a la setmana per defecar. En aquest moment, les arnes dipositen els seus ous en la femta del peresós; les larves d’arna que surtin d’ells s’alimentaran de la femta. Un cop adultes, les arnes volen cap al pelatge del peresós, on viuran i s’aparellaran. Les arnes mortes seran descompostespels fongs que viuen al pelatge i les transformaran en amoni, fosfats i nitrats que ajudaran a créixer a les algues. Segons es creu, el mandrós complementa la seva dieta amb aquestes algues, riques en biolípids i altres nutrients.

sloth moth, polilla perezoso, papallona peresós
Relació simbiòtica de mandrosos, algues, fongs i arnes (clic per ampliar). Font: veure imatge

A més, les espècies de micro i macroorganismes que viuen al seu pelatge tenen tenen substàncies contra bacteris, cèl·lules canceroses i paràsits com Plasmodium, responsable de la malària i Trypanosoma, responsable del mal de Chagas.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

De les sis espècies conegudes, segons la Llista Vermella de la IUCN els peresosos de tres dits Bradypus pygmaeus i Bradypus torquatus es troben en “perill crític” d’extinció i “vulnerable” respectivament. La resta estan en “preocupació menor”. Com sol ser habitual, la destrucció de l’hàbitat és la principal amenaça a la qual s’enfronten els peresosos actualment. A causa de la seva lentitud, són afectats ràpidament per la destrucció dels boscos que comporta l’avanç urbà o són atropellats quan intenten creuar les carreteres.

green sloth, perezoso verde, peresós cerd, carretera, road, crossing, cruzando
Peresós creuant una carretera. Foto: Ian D. Keating

Tot que són totalment inofensius, algunes persones també els agredeixen o maten pensant que són perillosos.

Desgraciadament, la seva cara simpàtica i aspecte dòcil ha fet que algunes persones els tinguin com a mascotes. Mai ens cansarem de dir-ho: els animals salvatges no són mascotes. Fora del seu hàbitat no es poden cobrir les seves necessitats físiques, nutricionals ni psicològiques. A més, la seva extracció de la natura és traumàtica (solen matar la mare per capturar les cries) i el transport i emmagatzematge es donen en condicions insalubres.

Peresós engabiat. Foto: desconegut

La protecció del seu hàbitat i lleis a favor dels peresosos són les accions de conservació prioritàries, a més de l’existència de centres de rescat de peresosos ferits o orfes.

Cria de peresós rescatada. Foto: Becca Field

QUÈ POTS FER TU?

L’educació és el pilar més important per començar a respectar la natura. Informa a les persones del teu voltant de les característiques úniques d’aquests animals, explica que no són perillosos per evitar agressions cap a ells i fes-los comprendre el patiment que els suposa viure tancats com a mascotes. Si vius en una zona on hi ha peresosos, truca a les autoritats si veus algun en perill, intentant creuar la carretera, per exemple.

Si vols aprofundir en el tema , pots visitar la lliçó TED-Ed sobre els peresosos, en la qual està inspirat aquest article.mireia querol rovira

Foto de portada: Getty

Com es comuniquen els cetacis?

No podem imaginar les nostres vides sense comunicació, però no som la única espècie animal que utilitza la comunicació com una forma d’intercanviar informació. En aquesta publicació, explicarem com és la comunicació dels cetacis. 

COM ES COMUNIQUEN ELS CETACIS?

Donat que hi ha espècies altament socials entre els cetacis, és essencial comprendre el paper que exerceix la comunicació en la regulació de les interaccions socials en ells. Quan pensem en la comunicació, generalment solem associar-la amb la comunicació acústica, i, de fet, aquesta és la forma principal per als cetacis; però n’existeixen d’altres tipus, com la comunicació química, visual o tàctil.

LA COMUNICACIÓ ACÚSTICA: LA MÉS IMPORTANT

La comunicació acústica és la forma més important de comunicació en els cetacis i la raó és que la transmissió del so a l’aigua és molt ràpida. Inclou tant la vocal com la no vocal. En algunes espècies pot ser molt complexA, ja que alguns d’ells tenen dialectes.

A causa de que els cetacis depenen del so, algunes activitats com les prospeccions sísmiques poden interferir en el seu comportament i amenaçar la seva supervivència.

COMUNICACIÓ NO VOCAL

La comunicació no vocal consisteix en produir sons sense utilitzar l’aparell vocal, com l’ús d’aletes per colpejar la superfície de l’aigua, cops amb la mandíbula, cruixir les dents o emetre bombolles. Al colpejar amb la cua, els cetacis transmeten la presència d’una amenaça o angoixa.

El breaching és el comportament típic de la majoria dels cetacis en que salten vigorosament a l’aire. El so originat pot viatjar diversos quilòmetres i es creu que és un mecanisme d’espaiamient, per mantenir el contacte acústic o per informar sobre l’estimulació sexual, la ubicació d’aliment o una resposta a una molèstia o irritació. També pot ser una forma d’eliminar els paràsits i la pell morta. Fan falta més estudis per conèixer quin és el propòsit del breaching.

LA COMUNICACIÓ VOCAL EN CETACIS ÉS MOLT COMPLEXA

Considerant la comunicació vocal, els odontocets i misticets són molt diferents. Per aquest motiu, els explicarem per separat.

MISTICETS

El so de les balenes té una funció social, com ara mantenir el contacte quan es troben a llargues distàncies, avisos d’unió, avisos sexuals, salutacions, espaiament, amenaces i identificació individual. És probable que utilitzin el so com una forma de sincronitzar activitats biològiques o conductuals, com l’alimentació o la reproducció. Pots llegir més sobre la comunicació de les balenes aquí.

Els científics estan d’acord en què hi ha tres (més un) tipus de sons en els misticets:

  • Gemecs de baixa freqüència (1-30 segons, 20-200 Hz). Aquests sons poden ser tons purs, com en el cas dels rorquals comuns (Balaenoptera physalus) o sons complexos amb estructura harmònica. Aquests sons s’utilitzen en la comunicació a llarga distància. Per exemple, els gemecs a 20 Hz de les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) poden travessar la majoria dels obstacles i recórrer centenars de quilòmetres per arribar als seus congèneres per a la comunicació. S’ha suggerit que, sense obstacles, aquest tipus de sons pot viatjar de pol a pol. Sorprenent, oi? Pots escoltar la crida del rorqual comú aquí.
fin whale, rorqual comun, balaenoptera physalus, circe, whale communication, cetacean communication, comunicacion ballenas, comunicacion cetaceos
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe).
  • Thumps o knocks curts (< 1 segon, < 200Hz). Aquests sons són produïts per balenes franques (Eubalaena sp), balenes de Groenlandia (Balaena mysticetus), balenes grises (Eschrichtius robustus), rorquals comuns i rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata). Es relacionen aquests sons amb contextos socials i activitat. Aquí pots escoltar a una balena grisa.
  • Grinyols i xiulets (> 1kHz, <0.1 segons). Aquests sons són produïts per la majoria de les balenes.
  • Cançons de balenes de gep. Aquí pots escoltar algunes cançons de balenes de gep:

ODONTOCETS

Segons els científics, els sons dels odontocets poden dividir-se en dues categories:

  • Sons polsats. Tots els cetacis dentats produeixen aquest tipus de sons i es poden utilitzar per a la ecolocalització (la producció d’ones de so d’alta freqüència i la recepció d’ecos per localitzar objectes i investigar l’entorn) o la comunicació.

echolocation, dolphin, ecolocalizacion, delfines, comunicacion odontocetos, odontocete communicationEcolocalització en dofins.

Es poden subdividir en dues categories:

  • Trens de polsos o clics. Els trens de clics consisteixen en seqüències de polsos acústics (50 μs, 5-150kHz) repetits al llarg del temps. Estan relacionats amb l’ecolocalització. Les espècies poden tenir una composició espectral àmplia, com en els dofins mulars (Tursiops truncatus), o tenir una composició de banda estreta, com en els narvals (Monodon monoceros). En aquest tipus de so polsat, els animals produeixen de 1-2 a centenars de clics per segon. Pots escoltar els clics del dofí mular aquí.
  • Polsos explosius (20-100 kHz). Aquests trens de polsos d’alta velocitat de repetició consisteixen en produir un pols cada menys de 5 μsegons, que els humans escolten com un so continu. Tenen funcions comunicatives i socials. En aquest vídeo, pots escoltar aquests sons en una trobada agressiva entre dofins:

  • Sons tonals de banda estreta (xiulets) (5-85kHz). Es creu que els xiulets es produeixen només amb finalitats comunicatives i no tots els odontocets els produeixen. Com que són sons de baixa freqüència, aquests sons poden viatjar distàncies més llargues que els sons polsats. Algunes espècies, com els dofins mulars, poden produir xiulets i clics al mateix temps, el que permet mantenir la comunicació i la coordinació durant la recerca d’aliments per ecolocalització. Fins i tot en algunes espècies, com els dofins mulars, hi ha xiulets signatura; és a dir, un xiulet tan distintiu que serveix per identificar l’animal, com si fos el seu nom. Vols saber més sobre els xiulets signatura? Mira el vídeo:

COMUNICACIÓ QUÍMICA EN CETACIS

La comunicació química inclou l’olfacte i el sabor. Tot i que és important en els mamífers terrestres, en els mamífers marins és limitat.

El sistema olfactori en els cetacis és gairebé inexistent, ja que no hi ha nervis, bulbs i tractes olfactius en odontocets adults i es redueixen en gran mesura en els misticets adults. A més, tots els cetacis tanquen els seus espiracles sota l’aigua.

D’altra banda, el gust és més important. Per exemple, els dofins mulars tenen la capacitat de discriminar solucions agres, dolces, amargues i salades. No obstant això, són menys sensibles a les diferents concentracions de sal, el que és una adaptació al medi marí.

delfin mular tursiops truncatus comunicacion cetaceos
Els dofins mulars (Tursiops truncatus) poden discriminar solucions agres, dolces, salades i amargues (Foto: NASA, Creative Commons).

Altres espècies, com les belugues (Delphinapterus leucas), alliberen feromones per alarmar als seus companys i, amb sang a l’aigua, escapen ràpidament o s’exciten desproporcionadament.

COMUNICACIÓ VISUAL

La visió sota l’aigua està limitada pels nivells de llum, la matèria orgànica i la profunditat. Els senyals visuals poden ser de diferents tipus, com les característiques dimòrfiques sexuals, les postures corporals i els patrons de coloració, que són simples; o més complexes com seqüències de comportaments, que indiquen un context, espècie, edat, sexe o condició reproductiva.

Per als cetacis, els senyals visuals són una alternativa a la comunicació acústica quan els animals són a prop. En el cas dels odontocets, les exhibicions visuals consisteixen en comportaments, coloració i trets morfològics.

Per exemple, els narvals mascles tenen llargs ullals en espiral i els mascles de diversos zifids tenen dents inferiors que sobresurten fora de la boca. En aquests casos, els quals no són els únics, es tracta de característiques sexualment dimòrfiques que poden tenir un paper important en la regulació de les relacions socials i l’aparellament.

narwhal, narval, monodon monoceros, comunicacion cetaceos
Els narvals mascles (Monodon monoceros) tenen ullals espirals que regulen les relacions socials i l’aparellament (Foto: NOAA).

Les espècies de dofins d’aigües clares mostren patrons de coloració en el cos, com taques, capes o ratlles longitudinals, com el dofí ratllat (Stenella coeruleoalba).

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Finalment, els gestos també són importants en els cetacis, com les exhibicions d’amenaça amb la mandíbula oberta, els salts aeris, el moviment de les aletes pectorals, els cops de cua i les postures en forma de S. La postura i els comportaments també poden informar sobre depredadors, preses o sincronitzar accions entre individus per coordinar el grup o per a la interacció social.

En aquest vídeo, pots veure un dofí mostrant un comportament d’amenaça amb la mandíbula oberta.

En aquest altre, una balena de gep fa cops de cua.

COMUNICACIÓ MITJANÇANT EL TACTE

Els cetacis poden utilitzar el nas, la cua, les aletes pectorals, l’aleta dorsal, els flancs, l’abdomen i tot el cos com a mitjà de comunicació en tocar a altres animals. Els senyals tàctils generalment s’usen juntament amb altres tipus. Aquest tipus de comunicació s’ha observat en tots els cetacis. El contacte corporal no només serveix com una via de comunicació, sinó que també pot servir per eliminar la pell morta.

Per exemple, les balenes grises de la Llacuna de San Ignasio (Mèxic) es freguen sota petites embarcacions i toleren les carícies dels turistes. Pots veure-ho aquí:

Els dofins tacats de l’Atlàntic (Stenella frontalis), els dofins mulars, les balenes de gep i les balenes franques de l’Atlàntic Nord (Eubalaena glacialis), entre d’altres, freguen suaument els seus cossos amb els seus congeneres i és comú entre mares i cries.

REFERÈNCIES

  • Berta, A; Sumich, JL & Kovacs, KM (2006). Marine mammals. Evolutionary biology. UK: Academic Press.
  • Dudzinkski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Ed.). Encyclopedia of Marine Mammals (260-269). Canada: Academic Press.
  • Foto de portada: Gregory “Slobirdr” Smith, Creative Commons.

Alguns insectes i altres artròpodes que no hauries de confondre

A través de les xarxes socials es comparteixen amb massa freqüència notícies i articles poc contrastats o sensacionalistes sobre insectes i altres artròpodes. Molts d’aquests enllaços donen informació poc ajustada i generen confusió entre els usuaris aficionats, fet que condueix a males identificacions, a confondre uns organismes amb altres de semblants i a generar rebuig o alarmismes innecessaris.

A continuació, et presentem un petit llistat d’insectes i altres artròpodes fàcils de confondre i t’expliquem com diferenciar-los. Que no et donin gat per llebre!

Aranyes VS “quelcom que se’ls assembli”

Molt probablement, les aranyes (Ordre Araneae) siguin dels artròpodes que més inquietuds desperten per dos motius: piquen i hi ha molts organismes que se’ls semblen. Així doncs, és bastant comprensible que la gent tingui dubtes de qualsevol organisme que presenti vuit potes llargues i cara de pocs amics.

No obstant això, la majoria d’organismes similars a les aranyes no són verinosos ni construeixen teranyines:

Opilions: a diferència d’altres aràcnids, els opiliones (Ordre Opiliones) no presenten un estrenyiment o cintura que divideixi el seu cos en dues parts (prosoma i opistosoma), de manera que a simple vista semblen “una bola amb potes”. A més, només presenten un parell d’ulls centrals molt propers entre si. Tampoc presenten glàndules verinoses ni fileres per a la síntesi de seda, motiu pel qual no piquen ni construeixen teranyines. Són habituals en llocs humits, coves i zones pròximes a rierols, així com en cultius. Se’ls sol confondre amb aranyes de la família Pholcidae per la longitud de les seves potes.

Aranya de l’espècie Pholcus phalangioides (Pholcidae) (Imatge de Olaf Leillinger, CC 2.5)
Opilió (Imatge de Dalavich, CC 3.0)

Solífugs: també coneguts com aranyes camell, els solífugs (Ordre Solifugae) són uns aràcnids tropicals una mica particulars, ja que presenten el cos clarament segmentat i uns grans quelícers projectats cap endavant. Tanmateix, i malgrat l’amenaçadora aparença dels seus quelícers, no són verinosos (encara que la seva mossegada pot ser dolorosa). Tampoc construeixen teranyines. Habiten llocs àrids o desèrtics; molts són nocturns, i els diürns es mouen activament a la recerca d’ombres per fugir del sol (d’aquí el seu nom).

Aranya camell o solífug (Imatge de Swen Langel, CC 2.0).

Amblipigi: els amblipigis (Ordre Amblypygy) són típicament tropicals. Malgrat la seva aparent agressivitat, són inofensius atès que no tenen glàndules verinoses. Els seus pedipalps són grans, plens d’espines i acaben en pinça, mentre que el primer parell de potes és extremadament llarg, molt fi i articulat. No construeixen teranyines i són nocturns.

Amblipigi (Imatge de José Eugenio Gómez Rodríguez a Flickr, CC 2.0)

Porquets de Sant Antoni VS Milpeus

Ets un nen i estàs jugant al camp o un parc i, de sobte, sota una pedra o un tronc humit et pares a mirar un petit animal amb moltes potes i que es fa una bola quan el toques. Segur que a més d’un li resulta familiar aquesta escena.

Probablement es tractés d’un porquet de Sant Antoni. Els porquets de Sant Antoni pertanyen al subordre Oniscidea, format per crustacis terrestres (Ordre Isopoda). El seu exosquelet és rígid, segmentat i calcari, i habiten llocs humits.

Armadillidium vulgare, Oniscidea (Imatge de Franco Folini, CC 2.5)

Els oniscídis de la família Armadillidae, com els porquets, es confonen fàcilment amb els Oniscomorpha, un superordre de milpeus (Subfilo Myriapoda, Classe Diplopoda) de cos curt i d’aparença externa molt similar fruit d’una evolució convergent. De la mateixa manera que els Armadillidae, també es fan una bola per protegir-se.

Glomeris marginata, Oniscomorpha (Imatge de Stemonitis, CC 2.5).

Per diferenciar-los, només cal comptar les potes que tenen a cada segment: si en té un parell (una a cada costat), és un porquet de Sant Antoni; si en presenta dos parells (dos a cada costat), és un milpeus.

Abelles i vespes VS Sírfids

En aquest article vam parlar en detall sobre les diferències més rellevants entre abelles i vespes (Ordre Hymenoptera). En aquesta ocasió, us presentem als sírfids (Ordre Diptera, Subordre Brachycera, Família Syrphidae), unes mosques que guarden una semblança raonable amb aquests himenòpters.

La semblança dels sírfids amb abelles, vespes i borinots constitueix un exemple clar de mimetisme batesià, del qual parlàrem àmpliament en aquesta entrada sobre el mimetisme animal. En aquest cas, a més, el seu mimetisme vas més enllà de la coloració, ja que alguns imiten el vol i el brunzit d’aquests himenòpters.

Sírfid (Imagen de domini públic, CC0).
Abella de la mel (Imatge de Andy Murray a Flickr, CC 2.0)

Per diferenciar-los, només cal fixar-se en els ulls, les antenes i les ales: els sírfids, com mosques que són, presenten uns ulls molt grans que ocupen gran part del cap, unes antenes molt curtes de vuit o menys segments (de vegades gairebé inapreciables) i un sol parell d’ales per volar (el segon parell està reduït formant uns òrgans d’equilibri diminuts, els halteris), mentre que en abelles i vespes, els ulls són més petits i tan sols ocupen els laterals del cap, les antenes són més llargues, amb deu o més segments i presenten dos parells d’ales funcionals. A més a més, les femelles de sírfid no presenten l’abdomen acabat en agulló, així que són inofensives.

Marietes VS Pyrrhocoris apterus

Si busqueu a Internet imatges de marietes, segur que alguna vegada us heu trobat amb fotografies d’aquest insecte:

Imatge de domini públic (CC0)

Aquest petit insecte és Pyrrhocoris apterus, molt freqüent al Paleàrtic (des d’Europa fins a la Xina), i citat també als EUA, Amèrica Central i a l’Índia. És fàcil d’observar sobre les malves (Malva sylvestris), de les quals n’ingereix la saba i les llavors, i normalment apareix en grans grups degut al seu comportament gregari (especialment les seves formes immadures).

Les marietes són escarabats (Ordre Coleoptera) de cos globós, la seva alimentació és essencialment carnívora (pugons) i poden volar. El seu primer parell d’ales està endurit (èlitres) formant una espècie de closca que amaga el segon parell d’ales membranós.

Marieta de l’espècie Coccinella septempunctata (Imatge de domini públic, CC0)

En canvi, Pyrrhocoris apterus és una xinxa (Ordre Heteroptera) de cos deprimit, fitòfaga i, al contrari que les marietes i altres xinxes, no pot volar. D’altra banda, no presenta una closca endurida.

Mantis VS Mantíspids

En aquesta entrada vam parlar àmpliament sobre les mantis (Ordre Dyctioptera), les quals són a primera vista molt similars a aquest insecte:

Mantispa styriaca (Imatge de Gilles San Martin a Flickr, CC 2.0)

Aquest insecte pertany a la família dels mantíspids (Ordre Neuroptera, Família Mantispidae), la qual està molt ben representada en països tropicals i subtropicals, i amb tan sols algunes espècies conegudes d’Europa. Presenten unes potes anteriors raptores que recorden a les de les mantis i amb les que subjecten les preses, les quals solen ser insectes de cos tou.

Els neuròpters, com els mantíspids, les crisopes o les formigues lleó, presenten dos parells d’ales de mida similar amb una venació molt complexa i ramificada. En els mantodeus, en canvi, les primeres són més petites i endurides que les segones, les quals són grans i membranoses; a més, no presenten una venació tan complexa.

Mantis (Imatge de Shiva shankar, CC 2.0)

Els mantíspids dels gèneres Climaciella i Entanoneura tenen una coloració i un aspecte similar a una vespa, però són totalment inofensius.

Climaciella brunnea (Imatge de Judy Gallagher a Flickr, CC 2.0)

Mosquits VS Típules

De ben segur que alguna vegada has vist una mena de mosquit gegant, de diversos centímetres de longitud, i t’has espantat pensant en la seva picada. Doncs bé, no cal que t’espantis més.

Aquests grans “mosquits” (Ordre Diptera) reben el nom de típules (Família Tipulidae) i són totalment inofensives (i una mica maldestres). Es distribueixen per tot el món i solen habitar llocs humits, com prats i rierols. En la seva forma adulta, s’alimenten de nèctar o no s’alimenten (no succionen sang!) i es dediquen exclusivament a la recerca de parella. Les femelles presenten l’abdomen amb una terminació que recorda un fibló, fet que els dóna un aspecte amenaçador; tanmateix, tan sols es tracta de l’ovopositor amb el que realitzen la posta.

Típula (Imatge de Irene Lobato Vila)

Libèl·lules VS Cavallets del diable

Ambdós dos grups pertanyen a l’Ordre Odonata i tenen un aspecte i uns hàbits força similars, sent freqüents en zones amb aigües estancades o poc mòbils.

Unes 2/3 parts dels Odonata són libèl·lules, també conegudes com espiadimonis (subordre Anisoptera), mentre que quasi tota la resta són cavallets del diable (subordre Zygoptera). Una manera ràpida i eficaç de diferenciar-los és mitjançant l’observació de les seves ales en repòs: a les libèl·lules, aquestes queden esteses en posició horitzontal (no les pleguen), mentre que en els cavallets del diable aquestes queden plegades en posició vertical.

D’altra banda, els ulls de les libèl·lules són grans i es toquen en el vèrtex del cap, del que n’ocupen una gran superfície, mentre que els dels cavallets del diable són més petits i laterals.

Libèl·lula o espiadimonis (Imatge de domini públic, CC0)
Cavallet del diable (Imatge de Xosema, CC 4.0)

.         .         .

Si coneixes més insectes o altres artròpodes que generin confusió, no dubtis en comentar-nos-ho!

Referències