Arxiu de la categoria: ALTRES INVERTEBRATS

Què està causant la mort massiva de les nacres?

Les nacres són el mol·lusc més emblemàtic de la Mediterrània ja que només viuen en aquest mar. La seva dràstica reducció a causa d’un paràsit ha portat als científics a declarar-la com en perill d’extinció. No et perdis aquest post per saber més sobre les nacres i què les està portant a l’extinció, a més de què s’està fent i pots fer tu per a salvar l’espècie! 

QUÈ ESTÀ CAUSANT LA MORT MASSIVA DE LES NACRES?

LA NACRA, L’AFECTADA

Les nacres (Pinna nobilis) són mol·luscs de la classe dels bivalves. Això vol dir que presenten una closca formada per dues valves laterals, les quals s’uneixen per una frontissa.

Les valves de les nacres tenen forma d’orella, d’aquí el seu nom científic (Pinna), ja que presenta la part superior arrodonida i la inferior acaba en punta. És per la punta inferior que s’enterren en el substrat per subjectar-se en el fons marí. Pot arribar a fer un metre de llarg.

nacra, pinna nobilis, muerte masiva nacra, haplosporidium
La nacra (Pinna nobilis) té forma d’orella, d’aquí el seu nom científic (Foto: Doruk Aygün, Creative Commons).

La nacra és el mol·lusc més característic del Mediterrani, ja que és en aquest mar l’únic lloc al món on viu. Es tracta, doncs, d’una espècie endèmica de la Mediterrània. Se solen trobar associades a les praderies de Posidònia i la seva presència serveix com a indicador de bona qualitat de l’aigua.

Entre les seves amenaces es troben la captura per part de submarinistes, la contaminació i el fondeig de les embarcacions en les praderies de Posidònia. Ara, de totes maneres, cal afegir una nova amenaça: un protozou, que l’ha portat a estar en perill d’extinció.

UN PROTOZOU, EL CULPABLE

Un paràsit que afecta el sistema digestiu de les nacres és el culpable que estiguin en perill d’extinció. En concret, es tracta d’un protozou del gènere Haplosporidium, el qual penetra a la glàndula digestiva. Com ha entrat el patogen a les nacres és encara un misteri.

De tota manera, deu ser un patogen molt específic, ja que no ha afectat la seva espècie “germana”, la Pinna rudis, la qual viu en les mateixes zones.

SITUACIÓ ACTUAL

A principis de tardor del 2016 es va detectar una mort massiva de nacres de l’espècie Pinna nobilis en diversos punts de la costa espanyola mediterrània.

Un estudi dut a terme pel Centre Oceanogràfic de Balears de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO) ha conclòs que en la major part del litoral mediterrani espanyol hi ha elevades taxes de mortalitat, de fins a un 100% en alguns punts, especialment en les poblacions d’Andalusia, Múrcia, País Valencià i Illes Balears. De fet, aquest és l’esdeveniment de mortalitat massiva que ha afectat més a la nacra fins a la data.

nacra, pinna nobilis, muerte masiva nacra, haplosporidium
Mapa sobre la situació de Pinna nobilis en diferents trams de la costa del Mediterrani Occidental (Font: Vázquez-Luis et al. 2017).

En aquest vídeo podeu veure un episodio de mortalitat de nacres al Tangó de Xàbia:

Afortunadament, les poblacions de la costa catalana encara persisteixen, especialment les situades al Cap de Creus i al Delta de l’Ebre.

A més, la seva alta taxa de propagació podria portar a una situació encara pitjor. És per aquest motiu que s’ha declarat com una espècie en perill crític d’extinció.

COM S’ESTÀ SALVANT A LA NACRA?

Un projecte del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient del Govern d’Espanya, amb un cost de 491.521 euros, pretén rescatar 215 exemplars de nacres.

El projecte consisteix en la seva extracció, rescat i conservació en diferents centres, amb l’objectiu final de mantenir els exemplars sans per evitar la seva infecció, mantenir l’espècie, disposar d’una reserva genètica i, en el futur repoblar els seus hàbitats de nou i intentar reproduir l’espècie en captivitat.

Us deixem un altre vídeo, en el qual s’explica què s’està fent concretament.

QUÈ  HI PUC FER JO?

Segons un decàleg publicat per la Sociedad Española de Malacología, això és el que s’ha de fer en el cas de trobar una nacra.

Si l’exemplar està viu:

  1. No molestar, ni danyar ni arrencar l’animal.
  2. No tocar l’animal sota cap concepte, ja que el protozou genera moltes espores i podríem contaminar-lo.
  3. No molestar l’animal posant-nos a sobre, il·luminant-lo amb una llanterna o ni intentant obrir les seves valves.
  4. Intentar identificar l’espècie de Pinna. Els exemplars joves de P. nobilis i P. rudis es poden distingir pel nombre i grandària de les costelles de les valves: a P. nobilis són molt més petites i nombroses. En exemplars de major grandària és més complicat. Pots obtenir més informació aquí.
  5. Si l’animal està recobert d’organismes, fins i tot si ho estan d’espècies exòtiques invasores, cal deixar l’animal sense tocar i sense netejar.
  6. Si el mol·lusc és viu però tombat al fons, no tocar-lo per no danyar-lo ni infectar-lo.
  7. Si veiem que hi ha bussejadors o altres persones tocant o molestant a un animal, haurem d’apartar-los delicadament de l’animal.
  8. Si veiem que un bussejador o pescador ha capturat un animal viu i intenta treure’l de l’aigua o ho ha fet, haurem de tornar-lo al mar el més aviat possible i trucar al telèfon 112 perquè les autoritats competents prenguin les mesures adients.
nacra, pinna nobilis, muerte masiva nacra, haplosporidium, pinna rudis
Pinna rudis es distingeix de Pinna nobilis per la presència de costelles i escames més grans i en menys quantitat (Foto: Creative Commons)

Si l’exemplar està mort:

  1. Si trobem una closca buida, hem de deixar-la a l’aigua. Es tracta d’una espècie protegida.
  2. Si trobem una nacra morta amb restes de l’organisme no l’hem de tocar ni moure per no expandir al patogen.

Altres mesures complementàries: 

  1. Si anem a bussejar amb vaixell o a navegar, en cap cas tirarem l’àncora si el fons és de Posidònia.
  2. Si hem bussejat en zones amb mortaldat de nacres, hem de netejar l’equip amb lleixiu diluït o detergent per evitar la propagació del patogen a altres zones.
  3. Si veus algun exemplar viu o recent mort de Pinna nobilis, comunica-ho a bzn-biomarina@mapama.es i a cob@ba.ieo.es amb l’assumpte “Nacra”.

REFERÈNCIES

Anuncis

Els opistobranquis: què són i espècies del Mediterrani

Els opistobranquis són un dels grups d’animals marins que més criden l’atenció dels bussejadors i dels amants de la vida submarina. Vols descobrir què són, algunes curiositats i algunes espècies de la Mediterrània?

La majoria de fotografies són cedides pel biòleg i oceanògraf Marc Collell. Visita el seu Instagram (@mcollell) i al·lucina!

ELS OPISTOBRANQUIS: QUÈ SÓN I ESPÈCIES DEL MEDITERRANI

ELS MOL·LUSCS GASTERÒPODES

Els opistobranquis són un grup d’animals marins inclòs en els mol·luscs gasteròpodes, juntament amb els cargols, pegellides, llimacs i cargolins, entre d’altres.

gasterópodo, pulmonado
Els cargols terrestres i els opistobranquis estan inclosos dins el mateix grup de mol·luscs (Foto: Jürgen Schoner, Creative Commons).

Els gasteròpodes, que constitueixen el grup més gran de mol·luscs, amb unes 70.000 espècies vives i altres 15.000 fòssils, es caracteritzen per patir un procés de torsió, un procés que té lloc en la fase de larva velígera, pel qual els òrgans viscerals giren fins a 180º. Com a resultat d’aquest procés, l’anus i la cavitat del mantell es troben al costat anterior i s’obren sobre de la boca i el cap.

De tota manera, alguns grups han patit algun grau de detorsión, de manera que l’anus s’obre al costat dret o posterior.

Els gasteròpodes s’han classificat tradicionalment en tres subclasses:

  • Prosobranquis: inclouen la majoria de caragols marins i alguns gasteròpodes d’aigua dolça i terrestres. En patir el procés de torsió, la cavitat del mantell és anterior i la brànquia o brànquies queden situades davant el cor.
  • Opistobranquis: és el grup que ens ocupa.
  • Pulmonats: inclouen els cargols de terra, els d’aigua dolça i els llimacs. En lloc de brànquies, presenten pulmons.

QUÈ SÓN ELS OPISTOBRANQUIS?

Els opistobranquis inclouen als llimacs marins, les llebres marines i les papallones marines, entre altres. Es coneixen popularment com  a nudibranquis, però en realitat els nudibranquis només són un grup d’opistobranquis.

Els opistobranquis presenten una detorsió total o parcial, de manera que l’anus i la brànquia (si n’hi ha) estan al costat dret o posterior. Presenten dos parells de tentacles, i el segon es modifica sovint i s’anomena rinòfor, de manera que presenta un conjunt de plecs que augmenta la superfície quimioreceptora i que té aspecte d’orelles. Poden tenir conquilla o no.

Aglaja tricolorata, opistobranquio, nudibranquio
Els opistobranquis han patit un procés total o parcial de detorsió, de manera que sembla que tinguin el cos simètric (Foto cedida por Marc Collell, @mcollell).

Els opistobranquis, alhora, poden dividir-se en 11 subordres, a destacar els nudibranquis, els sacoglosos i els anàspids:

  • Els nudibranquis tenen les brànquies nues i mai tenen conquilla. Les brànquies poden tenir morfologies diferents i estar situades en diferents parts del cos. Són carnívors i s’alimenten d’altres invertebrats i d’ous de nudibranquis.
  • Els sacoglosos tenen formes molt més diferents i poden tenir conquilla o no. S’alimenten normalment dels líquids corporals de les algues marines.
  • Els anàspids es denominen popularment com a llebres de mar. Es caracteritzen per tenir dues expansions grans laterals al peu denominades parapodis. A més, presenten una conquilla dorsal interna molt prima. El seu nom popular es deu al fet que els rinòfors es desenvolupen tant que semblen orelles.

EL COLOR DELS OPISTOBRANQUIS

Si alguna cosa caracteritza els opistobranquis és la seva varietat de coloracions, alguns amb colors molt vistosos i alarmants (coloració aposemàtica) i altres amb coloracions més discretes que es dissimulen amb el substrat (cripsis).

Facelina annulicornis, cripsis, opistobranquio, nudibranquio
Facelina annulicornis és un nudibranqui amb coloració críptica (Foto cedida por Marc Collell, @mcollell)).

ALGUNES CURIOSITATS DELS OPISTOBRANQUIS

Alguns nudibranquis tenen la capacitat d’incorporar les cèl·lules urticants que ingereixen d’anemones i hidrozous, com és el cas de la bavosa marina plumosa (Aeòlid). Aquests tenen papil·les allargades, anomenades cerates, en la seva part posterior, en les quals s’acumulen els nematocists dels cnidaris, que els serveixen de defensa.

Hermissenda crassicornis és un nudibranqui amb cerates urticants (Autor: Magnus Manske, Creative Commons).

Hi ha opistobranquis sacoglosos fotosintètics. És el cas de Elysia chlorotica. Aquest mol·lusc d’Amèrica del Nord té la capacitat de fer la fotosíntesi perquè incorpora els cloroplasts de les algues que consumeix.

opistobranquio, sacoglossa, elysia chlorotica
L’opistobranqui Elysia chlorotica té la capacitat de realitzar la fotosíntesis (Foto: Karen N. Pelletreau et al., Creative Commons)

9 EXEMPLES D’OPISTOBRANQUIS DEL MEDITERRANI

Aplysia depilans 

Aplysia depilans, opistobranquio, anaspidea, opistobranquio mediterráneo
Aplysia depilans (Foto cedida per Marc Collell, @mcollell).

Aplysia depilans és un opistobranqui anàspid que es distribueix per tota la Mediterrània. Aquesta llebre de mar, que és una de les més grans de les aigües europees, pot arribar a fer 30 cm i pesar 1 kg. La seva coloració pot ser marró o verdosa, amb punts blancs o groguencs. Viu en fons somers del litoral, on hi ha algues abundants, de les que s’alimenta.

Cyerce cristallina

Cyerce cristallina, opistobranquio, sacoglossa, opistobranquio mediterráneo
Cyerce cristallina (Foto cedida per Marc Collell, @mcollell).

Cyerce cristallina és un opistobranqui sacoglòs que es distribueix per tota la Mediterrània, a més de l’Atlàntic. Té una longitud màxima de 3,5 cm. La seva coloració, de tonalitat crema, pot ser blanca, marró o rogenca. Es tracta d’una espècie herbívora, que s’alimenta d’algues. Té la capacitat d’alliberar les cerates si se sent amenaçada, les quals continuen movent-se per distreure a l’oponent.

Placida verticilata

Placida verticillata, opistobranquio, sacoglossa, opistobranquio mediterráneo
Placida verticilata (Foto cedida per Marc Collell, @mcollell).

Placida verticilata és un opistobranqui sacoglòs citat a les costes del Canal de la Manxa, Canàries, Açores, Madeira, el Carib i la Península Ibèrica. Mesura entre 0,7 i 1 cm de longitud. Té el cos ple de cloroplasts, que li dóna un color verd oliva, amb els quals fa la fotosíntesi. Viu sobre l’alga Codium, de la qual s’alimenta.

Vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata)

peltodoris atromaculata opistobranquio, nudibranquio, opistobranquio mediterraneo
Vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata) (Foto: Anders Finn Jørgensen, Creative Commons)

La vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata) és un opistobranqui nudibranqui, essent dels més abundants de la Mediterrània, tot i que també viu a altres zones. El seu nom popular és evident, doncs presenta un patró de taques negres sobre fons blanc. Pot arribar a fer fins a 12 cm de longitud. Viu normalment en fons rocosos amb poca il·luminació, a l’entrada de coves i en fons coral·lígens. S’alimenta de l’esponja Petrosia fisciformis.

Dondice banylensis

Dondice banyulensis, opistobranquio, nudibranquio, opistobranquio mediterráneo
Dondice banyulensis (Foto cedida per Marc Collell, @mcollell).

Dondice banylensis és un opistobranqui nudibranqui de la Mediterrània, tot i que recentment s’ha observat a la zona atlàntica de l’Estret de Gibraltar. Aquest nudibranqui, que pot arribar a fer 7 cm de longitud, viu en gran varietat de substrats i hàbitats. Quan se sent amenaçada, estén les seves cerata cap als costats per defensar-se.

Doto floridicola

Doto floridicola, opistobranquio, nudibranquio, opistobranquio mediterráneo
Doto floridicola (Foto cedida per Marc Collell, @mcollell).

Doto floridicola és un opistobranqui nudibranqui de l’Europa meridional, tot i que s’ha observat en les costes britàniques i a Irlanda recentment. De cos translúcid, pot superar el centímetre de longitud. Sol viure associat a colònies d’hidrozous com Aglaophenia i Synthecium. Les postes tenen forma de cinta i les col·loquen damunt dels hidrozous.

Felimare picta

Felimare picta, puesta nudibranquio, opistobranquio, nudibranquio, opistobranquio mediterráneo
Felimare picta (Foto cedida per Marc Collell, @mcollell).

Felimare picta és un opistobranqui nudibranqui que, a més d’altres zones, viu a tota la costa de la Península Ibèrica, tant mediterrània com atlàntica. Amb una longitud que pot superar els 12 cm, fins i tot s’han descrit exemplars de 20 cm, aquest nudibranqui viu en parets rocoses amb abundants algues, esponges i altres invertebrats, especialment poc il·luminades.

Polycera quadrilineata

Polycera quadrilineata, opistobranquio, nudibranquio, opistobranquio mediterráneo
Polycera qudrilineata (Foto cedida per Marc Collell, @mcollell).

Polycera quadrilineata és un opistobranqui nudibranqui que habita en les aigües compreses entre les costes atlàntiques del nord d’Europa fins al Mediterrani. A la Mediterrània mesuren uns 2 cm, encara que fora d’ell poden arribar als 4 cm. Viu en parets de roques amb poca il·luminació i abundants briozous, dels quals s’alimenta.

Flabellina afinis

Flabellina affinis, puesta nudibranquio, opistobranquio, nudibranquio, opistobranquio mediterráneo
Flabellina affinis (Foto cedida per Marc Collell, @mcollell).

Flabellina afinis és un opistobranqui nudibranqui molt abundant a totes les aigües d’Europa. Pot arribar a mesurar 5 cm de longitud. Aquest vistós nudibranqui viu normalment sobre de les colònies d’hidrozous del gènere Eudendrium, del qual s’alimenta. Les postes, amb forma de cordó undulós, les realitza sobre dels hidrozous.

Si no n’has tingut suficient, mira aquest vídeo:

Ara ja ho saps, agafa el teu equip de snorkel o busseig i atreveix-te a buscar opistobranquis. Això sí, tingues paciència… Quines altres espècies, a més de les aquí esmentades, has vist?

REFERÈNCIES

Els ancians dels oceans

T’has preguntat alguna vegada quins són els organismes més longeus dels mars i oceans de la Terra? Les tortugues marines són ben coneguts per tenir una vida llarga. Però, quin és l’organisme més ancià de l’oceà (i el planeta)?

BALENA DE GROENLÀNDIA

Les balenes de Groenlàndia (Balaena mysticetus), també anomenades balenes franques àrtiques, viuen la major part de l’any associades amb el gel marí a l’oceà Àrtic. Aquests mamífers marins es troben entre els animals més grans de la Terra, amb un pes de fins a 75-100 tones i amb una longitud de 14-17 m en els mascles i de 16-18 m en les femelles.

Bowhead whale (Balaena mysticetus) (Picture: WWF).
Balena de Groenlàndia (Balaena mysticetus) (Foto: WWF).

Fa més de 20 anys, al 1993, es va descobrir per casualitat que les balenes de Groenlàndia tenen una vida més llarga de la que es pensava. La seva esperança de vida es considerava que era d’uns 50 anys, però el descobriment inesperat va permetre saber que viuen més de 100 anys. De fet, se sap que algunes han viscut durant uns 200 anys.

Quin va ser aquest descobriment fortuït? Un esquimal d’Alaska va caçar un individu amb la punta d’un arpó a l’interior del seu greix. Aquest arpó va ser creat amb una tècnica que no s’utilitzava des de feia 100 anys.

Es troben entre els mamífers que arriben a més edat, fins i tot entre altres balenes. L’explicació a aquest fet es troba a l’extrem fred del seu hàbitat: han d’invertir tanta energia en el manteniment de la temperatura del cos que el seu primer embaràs és en general als 26 anys i, per tant, tenen una esperança de vida llarga.

* * *

Discover_Scuba_Diving_--_St._Croix,_US_Virgin_Islands

Si ets bussejador/a, t’importaria respondre a aquesta breu enquesta per saber si t’agrada saber el que estàs veient mentre busseges i com ho fas per saber-ho? Són només 2 minuts. Pots fer clic a la imatge o accedir-hi amb aquest enllaç. Moltes gràcies!

* * *

TORTUGUES MARINES

A la famosa pel·lícula de Disney Buscant en Nemo, Marlin, el pare de Nemo, coneix a Crush, una tortuga marina de 150 anys d’edat. No obstant això, és cert que visquin tant?

Vols descobrir la increïble vida de les tortugues marines? Vols saber per què les tortugues marines estan amenaçades?

Sea turtles have long lives, but their age is unknown (Picture: Key West Aquarium).
Les tortugues marines tenen vides llargues, però la seva edat és desconeguda (Foto: Key West Aquarium).

És ben conegut que les tortugues marines tenen una llarga vida, però les seves edats són poc conegudes. S’ha confirmat que les línies de creixement en alguns ossos de tortuga són anuals, però a causa de que creixen a diferents velocitats depenent de l’edat, això no pot ser utilitzat per estimar la seva edat.

No obstant això, els científics creuen que aquests impressionants rèptils poden viure molt de temps, com les balenes. Les tortugues que sobreviuen a les primeres etapes de la vida poden esperar viure almenys 50 anys. A més, l’envelliment biològic està gairebé suspès en aquests animals.

Tot i desconèixer l’edat de la tortuga marina més anciana en estat salvatge, una tortuga en captivitat a la Xina es diu que té uns 400 anys d’edat.

L’ANIMAL MÉS ANTIC CONEGUT

Els coralls negres són els animals més antics coneguts a la Terra. No obstant això, no són els organismes més antics del planeta.

Leiopathes sp. is a genus of black corals that can live several millenniums (Picture: CBS News).
Leiopathes sp. és un gènere de coralls negres que poden viure varis mil·lenis  (Foto: CBS News).

Aquests coralls d’esquelet carbó fosc creixen molt menys d’un mil·límetre per any, com el corall vermell de la Mediterrània. Malgrat el seu nom, en general mostren colors grocs, vermells, marrons i verds. Encara que es consideren corals d’aigües profundes, es troben per tot el món i en totes les profunditats.

Una investigació de 2009 va demostrar que un corall negre de Hawaii inclòs en l’espècie Leiopathes glaberrima havia estat vivint i creixent des de la construcció de les piràmides d’Egipte; fa 4.600 anys.

Igual que les tortugues marines, en el cas que un individu sobrevisqui al primer segle d’edat, és molt probable que visqui un mil·lenni o més.

LA MEDUSA IMMORTAL

És un fet de la vida que tots els éssers vius moren; a excepció de Turritopsis nutricula, la medusa immortal. Aquesta petita (4,5 mm) medusa en forma de campana és immortal a causa del fet que posseeix la capacitat de “invertir la seva edat”.

The immortal jellyfish, Turritopsis nutricula (Picture: Bored Panda).
La medusa immortal, Turritopsis nutricula (Foto: Bored Panda).

Aquesta espècie comença la seva vida essent una massa de pòlips que creixen al fons del mar, que en algun moment produeixen meduses que desenvolupen gònades per crear la següent generació de pòlips, i després moren. Això no té res especial en comparació amb altres meduses. Més informació sobre aquests bells animals aquí.

Aquesta espècie de cnidari, sota la presència d’un factor d’estrès o lesió, transforma totes les seves cèl·lules en formes larvals, és a dir, que canvia d’adult a larva. Llavors, cada larva pot transformar-se en un nou adult. Aquest procés és anomenat transdiferenciació. De tota manera, els científics saben poc sobre aquest procés en animals salvatges.

Transdifferentiation in Turritopsis nutricula (Picture: Bored Panda).
Transdiferenciació en Turritopsis nutricula: (A) Una medusa ferida s’enfonsa cap el fons de l’oceà, (B) el seu cos es replega sobre sí mateix i es reabsorveix, (C) es forma un pólip i (D) el nou pólip forma una mesua (Foto: Bored Panda).

L’ORGANISME MÉS VELL DE LA TERRA

L’organisme més antic de la Terra no és ni un animal, ni una alga ni un microorganisme. L’organisme més ancià del planeta és una planta. En concret, una planta marina coneguda com a Posidonia oceanica. Vols saber la raó per la qual els ecosistemes de Posidonia es consideren les selves marines?

pradera posidonia oceanica
Praderia de Posidonia oceanica (Foto: SINC).

Investigadors espanyols van descobrir que a Formentera hi ha un clon de Posidonia de 100.000 anys d’edat. Això vol dir que aquest és l’organisme més longeu de la biosfera.

La clau per entendre la seva edat és el creixement clonal: es basa en la divisió constant de cèl·lules col·locades en els meristemes i en l’extremadament lent creixement de la seva tija (rizomes).

* * *

Recorda que em pots ajudar contestant a l’enquesta sobre els teus gustos a l’hora de bussejar tot accedint a aquest enllaç. Moltes gràcies!

* * *

REFERÈNCIES

  • Arnaud-Haond S, Duarte CM, Diaz-Almela E, Marba` N, Sintes T, et al. (2012) Implications of Extreme Life Span in Clonal Organisms: Millenary Clones in Meadows of the Threatened Seagrass Posidonia oceanica. PLoS ONE 7(2): e30454. doi:10.1371/journal.pone.0030454
  • NOAA: Black corals of Hawaii
  • Palumbi, S.R & Palumbi, A.R (2014). The extreme life of the sea. Princepton University Press
  • Reference: The oldest sea turtle
  • Rugh, D.J. & Shelden, K.E.W. (2009). Bowhead whale. Balaena mysticetus. In Perrin, W.F; Würsig, B & Thewissen, J.G.M. Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Schiffman, J & Breen, M (2008). Comparative oncology: what dogs and other species can teach us about humans with cancer. The Royal Society Publishing. DOI: 10.1098/rstb.2014.0231
  • WWF: How long do sea turtles live? And other sea turtle facts
  • Foto de portada: Takashi Murai (Bored Panda)

Difusió-català

El canvi de sexe també és cosa d’animals

El canvi de sexe no està només present en l’ésser humà (conegut com a transsexualitat), sinó que hi ha alguns exemples d’espècies animals que canvien de sexe, és a dir, neixen mascles o femelles i, al llarg de la seva vida, canvien al sexe oposat. Vols conèixer algunes d’aquestes espècies? Recorda que també pots llegir un article d’aquest blog sobre Homosexualitat al regne animal.

TRANSSEXUALITAT EN ANIMALS

El canvi de sexe en animals és un fet poc estès, però està present sobretot entre els peixos i alguns mol·luscs, meduses, crustacis, equinoderms i cucs.

De totes maneres, en el cas dels animals, el terme utilitzat no és el de transsexualitat. El canvi de sexe en el regne animal és un tipus concret d’hermafroditisme: l’hermafroditisme seqüencial.

Aquest canvi de sexe està programat normalment genèticament i està influït per l’ambient en què es desenvolupa. De totes maneres, en néixer ja tenen tots dos sexes, de manera que la determinació del sexe no ve donada pels gens.

Hi ha diferents tipus de hermaforditisme seqüencial:

  • Protandria: quan l’organisme neix mascle i canvia a femella, com és el cas el peix pallasso (gènere Amphiprion).
  • Protoginia: quan l’organisme neix femella i canvia a mascle, com els peixos làbrids.
  • Canvi de sexe bidireccional: quan l’organisme té els òrgans sexuals femenins i masculins complets, però actua de mascle o femella durant diferents etapes de la seva vida; com és el cas del peix Lythrypnus Dalli.

El que està clar és que aquesta estratègia suposa un avantatge important respecte a altres espècies: davant unes condicions extremes, els organismes tenen la capacitat d’assegurar les futures generacions amb el canvi de sexe.

EL PEIX PALLASSO

El peix pallasso és un dels exemples més coneguts de canvi de sexe en el regne animal. El nostre amic Nemo, al llarg de la seva vida es convertirà en femella. Els peixos pallasso neixen tots mascles, però a partir de certa edat canvien de sexe. També poden canviar de sexe si mor la femella del grup, així que, encara que la mare de Nemo va morir, va trobar en el seu pare a la seva mare també.

pez payazo cambio de sexo
Parella de peixos pallasso, amb la femella més gran que el mascle (Foto: Georggete Douwma, Arkive).

La forma de reproducció d’aquests peixos tan colorits i coneguts és d’allò més curiosa: en cada anemone, animals cnidaris amb els que viuen en simbiosi, viu un harem, format per una femella (més gran en grandària que el mascle), un mascle reproductor i diversos mascles no reproductors.

Ciclo de vida del pez payaso (Foto: The fisheries blog).
Cicle de vida del peix pallasso (Foto: The fisheries blog).

Si la femella mor, el mascle reproductor es transforma en femella i el mascle no reproductor més gran madura sexualment.

JANTÍNIDS

Els jantínids són un grup de caragols marins amb una característica molt especial: utilitzen les seves baves per produir una mena de rais de bombolles, que utilitzen per surar en l’oceà. Els més capacitats poden arribar a formar una bombolla per minut.

janthina janthina
Cargol de color violeta (Janthina janthina) (Foto: Roboastra).

Doncs bé, aquesta família de gasteròpodes està format per individus que poden canviar de sexe. Com els peixos pallasso, els organismes neixen mascle i després canvien a femella.

LÀBRID NETEJADOR

El làbrid netejador (Labroides dimidiatus) es un altre exemple de peix en el qual els seus individus canvien de sexe, en aquest cas es deu a certes pautes de comportament.

Tordo limpiador (Labroides dimidiatus) (Foto: Darwin Books Cats).
Làbrid netejador (Labroides dimidiatus) (Foto: Darwin Books Cats).

Normalment, hi ha un mascle dominant que manté a un harem de femelles, però si aquest mor, la femella dominant assumirà la posició del mascle en poques hores, festejant a altres femelles encara que el canvi de sexe pugui allargar-se unes dues setmanes.

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

El cargol marí Crepidula fornicata també canvia de sexe i està controlat per la grandària dels individus. Aquests mol·luscs neixen com a mascles però, a partir d’una certa mida, es converteixen en femelles.

Es tracta d’uns caragols d’allò més curiosos: viuen apilats uns sobre dels altres, amb els organismes de major grandària a la part inferior. Això vol dir que l’exemplar de la base és una femella i els superiors són mascles. Així, quan la femella mor, el mascle de major grandària es converteix en la femella del grup.

crepidula fornicata
Crepidula fornicata (Foto: Dr. Keith Hiscock).

Es tracta d’una espècie exòtica a Espanya, la qual podria ocupar tota la costa gallega. De totes maneres, la seva àrea de distribució natural és Amèrica del Nord.

AL MAR MEDITERRANI TAMBÉ PASSA

Fins ara hem vist només espècies que viuen lluny de nosaltres, però la veritat és que aquest comportament també està present en algunes espècies de la mar Mediterrània. Alguns exemples són l’estrelleta (Asterina gibbosa) o el peix fadrí (Thalassoma pavo).

El fardí és un dels més colorits i vistosos que viuen a les aigües del Mediterrani. En aquest cas, en néixer són femelles, però segons la proporció de sexes, poden convertir-se en mascles.

pez verde thalassoma pavo
Fadrí (Thalassoma pavo) (Foto: Matthieu Sontag, Creative Commons).

REFLEXIÓ

Si ets dels que pensa que el canvi de sexe en l’ésser humà és una cosa antinatural, ja veus que a la natura hi ha múltiples exemples d’animals que fan justament això mateix.

All you need is Biology és un bloc LGTB-friendly i estimem a tothom per igual. Més amor i respecte, i menys odi!

REFERÈNCIES

Difusió-català

Paràsits zombis: una realitat de ciència ficció

Moltes pel·lícules es basen en éssers estranys que controlen la ment i la voluntat de les seves víctimes. Per molt sorprenent que pareixi, hi un tipus de paràsits (i parasitoides) que comparteixen aquesta capacitat amb els éssers ficticis. En aquesta entrada parlarem sobre alguns exemples d’aquests paràsits zombis. 

INTRODUCCIÓ

El parasitisme és una forma de depredació on una de les espècies (el paràsit) extreu un benefici d’un altre organisme (l’hostatger) que no rep cap tipus de benefici. Aquesta és una relació obligatòria  (el paràsit no pot sobreviure fora l’hostatger), ja que els paràsits han perdut la capacitat de produir certes molècules que obtenen dels hostes. Un dels exemples més interessants de parasitisme són els coneguts com a paràsits zombis. Aquests no solament provoquen la mort a la seva víctima, sinó que són capaços de controlar els seus moviments i conductes per dur a terme aquest propòsit.

Els paràsits zombis pertanyen a diferents grups (protozous, fongs, nematodes, artròpodes…) però tots tenen en comú la modificació del comportament i fisiologia del seu hostatger per assegurar la seva reproducció. En certs casos, s’indueix a l’hostatger a suïcidar-se de diferents formes i en altres, com en el cas dels parasitoides provoquen que el seu hostatger realitzi alguna acció en contra de la seva voluntat.

MODIFICACIÓ DE LA CONDUCTA

Les vespes parasitoides del gènere Glyptapanteles sp. són un exemple clar de modificació de la conducta. En aquest cas, les femelles infecten a larves de Thyrinteina leucocerae (un lepidòpter) en les seves primeres fases de desenvolupament. Les erugues creixen normalment, però en les darreres etapes alliberen les pupes (fase de la metamorfosi entre les larves i l’adult d’alguns insectes) a les branques properes. Un cop s’ha alliberat, l’eruga canvia per complet el seu comportament, a causa d’una modificació endocrina que han provocat els parasitoides abans d’abandonar l’hoste. L’eruga deixa d’alimentar-se i no es separa mai de les pupes per protegir-les de qualsevol perill. Un cop l’adult emergeix de la pupa, l’eruga mor al cap de poc temps d’esgotament i fam.

jose_lino_neto
Eruga de Thyrinteina leucocerae protegint les pupes de Glyptapanteles sp. (Foto: José Lino-Neto)

 

Un altre exemple interessant és la infecció d’aranyes de l’espècie Plesiometa Argyra per part d’una espècie de vespa parasitoide (Hymenoepimecis argyraphaga). Aquest himenòpter aferra a l’abdomen de la seva víctima els seus ous. Després de descloure, les larves (que s’alimenten de la sang de l’aranya) injecten una substància química a l’aranya que l’obliga a crear una teranyina molt diferent de les que sol crear, ja que està destinada a suportar el capoll i no a la captura d’insectes. A continuació la larva s’alimenta de la sang de l’aranya fins que aquesta mor.

william_eberhard
Diferències entre una teranyina normal de Plesiometa Argyra  i una teranyina d’una aranya infectada. Fotografia modificada de William G. Eberhard (Nature, 2000).

 

En els darrers exemples hem vist que els parasitoids acaben amb la vida del seu hostatger després de modificar la seva conducta, però existeix una espècie de vespa pararasitoide (Dinocampus coccinellae) que infecta marietes de l’espècie Coccinella septempunctata. La vespa injecta els ous a l’abdomen de la marieta i aquesta els incuba al seu interior. Un cop s’ha desenvolupat la larva, aquesta surt del cos de l’hostatger i forma un capoll que protegirà la marieta. Si aquesta és capaç de sobreviure set dies (mentre es desenvolupa la vespa adulta) quedarà lliure, és a dir, podrà retornar a la seva vida normal i reproduir-se.

Guilles_san_martin
Marieta (Coccinella septempunctata) protegint un capoll de la vespa (Dinocampus coccinellae). (Foto: Gilles San Martín)

INDUCCIÓ AL SUÏCIDI

El nematode Myrmeconema neotropicum infecta les formigues tropicals de l’espècie Cephalotes atratus. Aquestes formigues tenen l’abdomen completament negre, però quan són infectades per aquest nematode el seu abdomen es torna de color vermell. Aquest canvi cromàtic provoca que la formiga es mimetitzi amb els fruits, fet que augmenta la probabilitat de ser capturat per un ocell frugívor (que s’alimenta de fruits). Aquests són un hostatger intermediari que ajuda a la dispersió dels nematodes a través dels seus excrements.

steven_yanoviak
Diferències entre una formiga Cephalotes atratus normal i una formiga infectada. (Foto: Steven Yanoviak)

 

Una altra espècie de nematode (Spinochordodes tellinii) infecta l’espècie de grills Meconema thalassinum (Orthoptera). Les larves del nematode es troben a l’aigua, on són ingerides per mosquits. Aquests són hostatgers intermedis que alliberen les larves del paràsit (que no són digerits sinó que creixen a l’interior de l’intestí de l’hostatger final). S’alimenta dels nutrients que ingereix el grill i creix fins a arribar a triplicar la mida de l’hostatger final. Quan el paràsit és adult, modifica el comportament de l’insecte i provoca que aquest vagi cap a una zona amb aigua, on es suïcida per alliberar al paràsit al medi aquàtic on es reprodueix.

alastair_rae
Imatge d’un nematode Spinochordodes tellinii paràsit dels grills (Meconema thalassinum). (Foto: Alastair Rae)

Un altre exemple molt interessant és el del cuc pla o platihelmint Leucochloridium paradoxum. Aquest platihelmint infecta caragols de l’espècie Succinea putris, a través del sistema digestiu (el caragol es menja les larves del paràsit). Un cop es troba a l’interior de l’hostatger passa per diferents fases de desenvolupament, fins arribar a la fase d’esporocist. Aquest és una espècie de sac on es troba una gran quantitat de cercaries (larves de certs tipus de platihelmints). Aquests esporocists es dirigeixen cap a les banyes del caragol, provocant per una part una inflamació de la banya molt similar a una eruga i una modificació del comportament del caragol (es dirigeix cap a zones desprotegides). Aquesta banya modificada crida l’atenció dels ocells, que es mengen el caragol. Un cop les cercaries es troben al digestiu dels ocells, es transformen en platelmints adults, que es reprodueixen. Els ous seran alliberats amb els excrements que infectaran per l’aliment altres caragols.

dick_belgers
Cicle vital de Leucochloridium paradoxum de Ophiguris 2009. La segona imatge mostra el paràsit a una banya del caragol (Succinea putris) imitant una eruga. (Foto: Dick Belgers)

Un dels paràsits més fascinants és Ophiocordyceps unilateralis (un fong ascomicet que infecta formigues tropicals de l’espècie Camponotus leonardi). Les espores arriben a l’interior de la formiga per l’alimentació i provoquen que aquest insecte modifiqui el seu comportament. Indueix a la formiga a pujar a un lloc alt, on es fixa a una fulla amb les seves mandíbules. Allà germinen les espores i travessen l’exosquelet de les formigues per alliberar les seves estructures reproductives.

alex_wild
Formiga infectada per Ophiocordyceps sp. (Foto: Alex wild)

 

Avui dia, però, la informació dels mecanismes de modificació de la conducta que porten a terme aquests paràsits és objecte de moltes investigacions. Oi que pareix una pel·lícula? Doncs no, no és ciència ficció.

REFERÈNCIES

Maribel-català

Semblen estrelles de mar, però no ho són: les ofïures

Fa uns mesos que parlem sobre les estrelles de mar i ja vam comentar que hi ha uns animals, els quals també són equinoderms, amb els quals es podien confondre fàcilment. Doncs bé, en aquesta ocasió anem a parlar d’aquests animals: les ofïures. Anem a explicar les seves característiques per no confondre-les amb les estrelles de mar i exposarem algunes de les espècies de la Mediterrània.

LES OFÏURES

Les ofïures o ofïuroideus són una classe d’equinoderms amb més de 2.000 espècies actuals, les quals viuen en tots els fons marins.

Ofiura (Foto: Jose Manuel Cubero, Biodiversidad Virtual).
Ofïura (Foto: Jose Manuel Cubero, Biodiversidad Virtual).

En què has de fixar-te per diferenciar a les ofïures de les estrelles de mar? Les ofïures tenen cinc braços, els quals són prims i s’originen bruscament del disc central. Aquesta característica és clau per no confondre-les amb les estrelles de mar. Una altra característica en què t’has de fixar per diferenciar a les ofiures de les estrelles de mar es troba a la part inferior (cara oral) de l’animal: els solcs ambulacrals estan tancats i coberts per plaques. A més, els peus ambulacrals no tenen ventoses, ja que intervenen més en l’alimentació que en la locomoció ja que es desplacen movent els braços. De fet, els braços estan compostos per ossicles articulats (anomenats vèrtebres) que permeten el seu moviment.

Anatomía general de una ofiura (Foto: Asturnatura).
Anatomia general de una ofïura (Foto: Asturnatura).

I si tenen els braços tan prims, on són els òrgans? La boca es troba a la part inferior del cos i està envoltada per unes plaques que actuen com a mandíbules. No tenen anus, de manera que els productes no digerits els expulsen per la boca. Tots els òrgans estan situats al disc central. Per respirar utilitzen les burses, uns sacs en els quals entra i surt l’aigua. A més, els òrgans reproductors estan connectats a aquests sacs, de manera que expulsen els gàmetes amb l’aigua cap a l’exterior (encara que algunes espècies incuben a les seves cries). La majoria d’espècies tenen mascles i femelles separats.

Anatomía del disco central de una ofiura (Foto: Asturnatura).
Anatomia del disc central d’una ofïura (Foto: Asturnatura).

On les puc observar? Les ofïures solen viure en fons rocosos amb poca o cap llum, normalment amagades en esquerdes, on s’alimenten de partícules en suspensió o del fons marí, encara que algunes són carnívores i una espècie atrapa peixos construint una mena de gàbia amb els seus braços.

ALGUNS EXEMPLES DEL MEDITERRANI

Al mar Mediterrani podem trobar fins a 34 espècies d’ofïures diferents, de les quals 6 són endèmiques i dues altres són exòtiques. Aquí explicarem les 5 més comunes.

ESTRELLA DE POTES BRUNA (Ophioderma longicauda)

Es tracta de l’espècie més gran. Consta d’un disc central en forma de pentàgon, d’uns 3 cm, del qual surten uns braços poc espinosos de fins a 15 cm de longitud. Té una coloració marró a la cara dorsal i és més clara en la ventral i als braços. Es pot trobar fins als 50-70 metres de profunditat sota pedres, en forats i esquerdes, encara que els més joves poden amagar-se entre les algues. S’alimenta de cucs i bivalves, principalment durant la nit.

Ofiura fina (Ophioderma longicauda) (Foto: Fernando Herranz, Animalandia).
Estrella de potes bruna (Ophioderma longicauda) (Foto: Fernando Herranz, Educa Madrid).

ESTRELLA DE POTES ESPINOSES (Ophiothrix fragilis)

L’estrella de potes espinoses té tot el cos cobert d’espines llargues, el qual pot prendre una coloració molt variable (normalment tons marrons i grisos). Pot mesurar fins a 12 cm. És la més abundant, tant en fons tous com durs, fins als 100 metres de profunditat. S’alimenta de les partícules que captura amb el sistema ambulacral. Sabies que pot arribar a viure uns 10 anys? Una curiositat: si agafes a una d’aquestes ofiures i la deixes caure cap al fons, aquesta s’enfonsa amb els braços oberts, el que et permet distingir-la de la següent espècie.

Ofiura de (Ophiothrix fragilis) (Foto: Animal Base).
Estrella de potes espinoses (Ophiothrix fragilis) (Foto: Animal Base).

OFÏURA NEGRA (Ophiocomina nigra)

Tot i que és semblant a l’espècie anterior, es pot diferenciar d’ella pel fet que en aquesta espècie les espines només estan als braços, són més curtes i estan disposades lateralment. A més, té una coloració entre marró i negra, encara que els braços són més clars que el disc (que mesura fins a 2,5 cm de diàmetre). Viu a poca profunditat, en zones rocoses i sorrenques i escombrades pels corrents. Per diferenciar-la de l’estrella de potes espinoses, si s’agafa i es deixa caure, aquesta s’enfonsa amb els braços plegats cap amunt.

Ofiura negra (Ophiocomina nigra) (Foto: )
Ofiura negra (Ophiocomina nigra) (Foto: Segrest Farms)

AMPHIURA CHIAJEI

Es tracta d’una ofïura de mida petita, amb el cos normalment enterrat en el fang, de manera que només treu els braços a l’exterior, els quals són molt llargs i els utilitza per recollir detritus. La seva coloració és vermella ataronjada. Se sol trobar entre els 10 i 200 metres de profunditat.

Amphiura chiajei (Foto: ).
Amphiura chiajei (Foto: Anders Salesjö Photography).

FREGALL (Astrospartus mediterraneus)

Aquesta ofïura no es pot confondre amb cap altra: té la totalitat del seu cos cobert de grànuls i té una mida considerable. És de color gris uniforme. Viu en substrats rocosos profunds, sedimentaris de la plataforma continental i sobre de gorgònies entre els 50 i 200 metres de profunditat.

Astrospartus mediterraneus (Foto: Ranenere).
Astrospartus mediterraneus (Foto: Ranenere).

REFERÈNCIES

  • Ballesteros E & Llobet T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
  • Club de Busseig de Biologia: Ophiocomina nigra
  • Club de Busseig de Biologia: Ophioderma longicauda
  • Club de Busseig de Biologia: Ophiothrix fragilis
  • Coll M, Piroddi C, Steenbeek J, Kaschner K, Ben Rais Lasram F, et al. (2010) The Biodiversity of the Mediterranean Sea: Estimates, Patterns, and Threats. PLoS ONE 5(8): e11842. doi:10.1371/journal.pone.0011842
  • Hichman, Roberts,Larson, l’Anson & Eisenhour (2006). Principios integrales de Zoología. Ed. McGraw Hill (13 ed).
  • Martin P (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
  • Riedl R (1986). Fauna y flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega
  • Vàzquez, J & Maluquer-Margalef, J (coord.) (2014). Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya. IPCENA. Lleida. 576 p.
  • Foto de portada: Animal Base

Difusió-català

Alerta marina: El blanquejament del corall està passant massivament!

Ens agradaria que la imatge principal d’aquest post hagués estat modificada amb Photoshop, però per desgràcia no és el cas. Gràcies al projecte XL Catlin Seaview Survey, ara sabem que el blanquejament del corall està passant massivament. Què causa el blanquejament del corall? Com es blanqueja el corall? Quina importànci té el corall als ecosistemes marins? Aquestes i altres preguntes són contestades en aquest article. 

QUÈ ÉS EL BLANQUEJAMENT DEL CORALL?

El blanquejament del corall és el resultat de l’expulsió de les algues simbionts que viuen als teixits del corall (zooxantel·les), produint que sigui totalment blanc.

Coral before and after a bleaching event (Picture: Kendall Kritzik, Creative Commons).
Corall abans i després d’un esdeveniment de blanquejament (Foto: Kendall Kritzik, Creative Commons).

La presència de zooxantel·les és freqüent en els cnidaris marins, especialment en les espècies que viuen en aigües poc profundes, les quals són les responsables del color verdós, blavós, groguenc o marró de moltes espècies de corall. De fet, cada mil·límetre cúbic de teixit de l’hoste té 30.000 cèl·lules d’algues. Aquestes zooxantel·les són algues unicel·lulars, generalment dinoflagel·lats, que són capaces de viure en mutualisme amb el corall. Així doncs, si les zooxantel·les i els corals viuen en mutualisme, quins són els beneficis d’aquesta relació? El corall obté els productes de la fotosíntesi, carboni orgànic i nitrogen; mentre que les algues reben nutrients, diòxid de carboni, protecció i una bona posició per a accedir a la llum solar.

Diagram of the location of zooxanthellae in a coral (Picture: Ocean Portal).
Diagrama de la localizació de les zooxantel·les en el corall (Foto: Ocean Portal).

QUÈ CAUSA EL BLANQUEJAMENT DEL CORALL?

S’han detectat diverses causes que produeixen blanquejament en el corall:

  1. Augment de la temperatura de l’oceà. El canvi climàtic és el principal responsable de l’augment de la temperatura de l’oceà i aquesta és la principal causa d’estrès dels corals, però no és l’única. L’augment de les temperatures pot produir-se també pel fenomen de El Niño. Amb només un increment d’1ºC de l’aigua durant només un mes, els coralls comencen a blanquejar.
  2. Reducció de la temperatura de l’oceà. De la mateixa manera que l’augment de la temperatura de l’aigua pot produir blanquejament en els coralls, el seu refredament també pot produir aquests esdeveniments. Algunes proves recolzen aquesta idea: al gener de 2010, el refredament de l’aigua a Florida podria haver produït el blanquejament del corall, que va resultar en la seva mort.
  3. Escorrentia i contaminació. Els coralls més propers a la costa es poden blanquejar com a causa de la contaminació transportada per l’aigua d’escorrentia de les precipitacions.
  4. Inundació amb aigua dolça. A causa d’una baixa salinitat produïda per una inundació d’aigua dolça, els coralls poden començar a blanquejar-se.
  5. Exposició excessiva a la llum solar. Una alta irradiació solar provoca blanquejament.
  6. Marees baixes extremes. Una exposició llarga a l’aire pot produir el blanquejament de coralls poc profunds.
  7. Malalties. Les malalties fan que el corall sigui més susceptible.

Totes aquestes causes produeixen estrès al coral i, com a resultat, els corals expulsen les algues que viuen en els seus teixits.

COM ES BLANQUEJA EL CORALL?

Quan els coralls estan en un bon estat de salut, alberguen algues al seu interior, pel que estan en una relació simbiòtica. Però quan estan estressats, la maquinària fotosintètica de les algues produeix molècules tòxiques, de manera que els corals expulsen els simbionts. Si l’estrès no és greu, els corals poden recuperar-se, però es blanquegen irreversiblement en condicions severes i prolongades. Com a resultat, els corals moren ja que perden la seva principal font d’aliment i són més susceptibles a les malalties.

Coral bleaching process (Picture: Great Barrier Reef Marine Park Authority, Australian Government).
Procés de blanquejament del corall. Primer, el corall està sano, després passa por un estat d’estrès i es blanqueja i, si persisteix l’estrès, acaba morint (Foto: Great Barrier Reef Marine Park Authority, Australian Government).

EPISODIS DE BLANQUEJAMENT MASSIU DE CORALL

S’han detectat dos episodis mundials de blanquejament de corals: al 1998 (en què van morir el 16% dels esculls de corall d’arreu del món) i al 2010. Ara, un estudi recent dut a terme per la NOAA i la Universitat de Queensland confirma un episodi de blanquejament de coralls fins i tot més greu per a aquest any (2015). Aquest nou episodi, produït pel fenomen de El Niño d’aquest any (juntament amb el canvi global), es preveu que afectarà el 38% dels esculls de coral d’arreu del món, matant a 12.000 quilòmetres quadrats d’esculls. Les zones més alterades seran Austràlia i els oceans Pacífic i Índic.

Bleaching in American Samoa. The first picture (before) was taken in December 2014 and the second (after) in February 2015 (Picture: XL Catlin Seaview Survey).
Blanquejament a la Samoa Americana. La primera foto (abans) va ser realitzada al desembre de 2014 i la segona (després) al febrer de 2015 (Foto: XL Catlin Seaview Survey).

No obstant, el blanquejament del corall no succeeix només en episodis massius. Cada any, durant els mesos d’estiu, algunes petites àrees de tot el món pateixen aquest fenomen.

PER QUÈ SÓN IMPORTANTS ELS CORALLS?

Tot i que els esculls de coraLl comprenen menys de l’1% dels ecosistemes marins, juguen un paper important en l’oceà. Una quarta part de la vida marina depèn del corall, ja que són el viver del mar, per la qual cosa són una font important de proteïnes per als animals i els éssers humans. També protegeixen les costes d’onades i tsunamis. A més, des d’un punt de vista econòmic, són un dels llocs més importants d’interès turístic i mantenen les indústries pesqueres. De fet, proporcionen aliments i mitjans de vida per més de 500 milions de persones a tot el món.

QUÈ POTS FER?

Totes les activitats que realitzes per disminuir la producció de diòxid de carboni són bones per a evitar que la Terra pateixi encara més el canvi global i, per tant, són bones per evitar el blanquejament del corall. Segueix així! Comparteix amb nosaltres: quines són les accions que realitzes per evitar el canvi global?

REFERÈNCIES

Difusió-català