Arxiu de la categoria: MAMÍFERS

Per què els peresosos son tan lents?

D’aspecte simpàtic, els mandrosos criden l’atenció per ser els mamífers més lents del món, tenir pèl verd i unes urpes dignes de pel·lícula de terror. T’atreveixes a descobrir més?

QUI SÓN ELS PERESOSOS?

Els peresosos són animals de costums arborícoles (habiten les selves humides de Centre i Sudamèrica) i és per això que el podríem confondre amb un primat . En realitat pertanyen a un grup molt diferent, dins el mateix ordre en què s’inclouen els óssos formiguers i tamàndues (Ordre Pilosa). Són també parents (encara que una mica més llunyans) dels armadillos. Actualment les sis espècies existents es classifiquen en peresosos de dos dits i peresosos de tres dits, encara que es coneixen moltes espècies extintes (algunes d’elles gegants).

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus). Foto: Stefan Laube

Tenen les potes amb urpes amb forma de ganxo que els permeten penjar-se perfectament de les branques. Fins i tot els mantenen agafats si s’adormen penjats. Però per terra s’arrosseguen amb poca traça amb les urpes de les potes davanteres, que són més fortes. El peresós de tres dits, a més, és un bon nedador.

A diferència d’óssos formiguers i tamàndues, tenen la cara arrodonida i no presenten dents davanteres. Les dents del darrere funcionen com uns trituradors i creixen contínuament.

Són d’hàbits solitaris.

Peresós de dos dits(Choloepus hoffmanni). Foto: Masteraah

CAMUFLATGE GAIREBÉ PERFECTE

Els peresosos es caracteritzen per tenir un gruix i aspre pelatge, de colors que van del marró grisenc al marró fosc, negre i fins i tot blanquinós. Aquest color, sumat a la lentitud dels seus moviments els permet passar desapercebuts. En cas de perill, es queden quiets i si són descoberts pels seus depredadors donen un cop fort amb les seves grans urpes.

Malgrat tot, el pelatge dels peresosos pot presentar un color verdós, a causa de les algues que creixen entre els pèls. El pelatge extern també és llar d’animals com paparres, àcars, escarabats i fins i tot arnes.

green sloth, peresós verd
Peresós en el que s’observa el canvi de cpñpr deñ pelatge a verd, degut a les algues que creixen sobre seu. Foto: desconegut.

REPRODUCCIÓ

Després de l’aparellament, la gestació del peresós dura 5-6 mesos. Neix una sola cria, que es penja de l’abdomen de la seva mare gràcies a les seves urpes ben formades. Mamarà durant un mes, després del qual romandrà agafat a la mare per aprendre els patrons d’alimentació.

Peresós amb la seva cria. Foto: John Martin

QUÈ MENGEN?

A diferència dels seus parents, que s’alimenten principalment d’insectes com formigues o tèrmits, els peresosos són folívors o filòfags, és a dir, s’alimenten de fulles, brots i puntes dels arbres (especialment de la Cecropia). Algunes espècies complementen la seva dieta amb insectes i les algues del seu pelatge.

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus) menjant. Foto: Christian Mehlführer

Es desplacen molt lentament pels arbres amb les seves urpes en forma de ganxo mentre s’alimenten. Viure en els arbres també els resulta una bona estratègia per evitar als seus depredadors (anacondes, àguiles harpies, pumes i jaguars, humans …).

A més d’aquesta lentitud, els seus músculs són petits i febles per la grandària del seu cos (tenen un 30% menys de massa muscular que altres mamífers de la seva grandària). El seu metabolisme també és extremadament lent comparat amb el d’altres mamífers, tant és així que la seva temperatura corporal és baixa (uns 30 ºC). Els peresosos de tres dits tenen el metabolisme més lent de tots els mamífers. i els de dos dits ocupen el tercer lloc, per darrere de l’ós panda.

PER QUÈ SÓN TAN LENTS?

Observa en aquest vídeo els lents moviments del peresós:

Els peresosos són tan lents que trigarien cinc minuts en creuar un carrer d’amplada estàndard. A causa de que la seva alimentació és gairebé exclusivament folívora, l’energia que obtenen de les fulles és molt escassa. Les fulles amb prou feines tenen energia i la poca que tenen, és molt difícil d’extreure. Com tots sabem, la mateixa quantitat de carn aportaria més energia . Altres animals herbívors suplementen la seva dieta vegetal amb fruita seca o fruita, que donen una aportació extra d’energia, però el mandrós no ho fa.

Per contrarestar aquest inconvenient, els mandrosos presenten dues adaptacions principals:

  • Estómac molt gran (un terç del seu cos) amb diverses cambres per extreure el màxim d’energia de les fulles. Això comporta digestions de cinc o set dies, fins i tot setmanes.
  • Utilització mínima de l’energia, que es tradueix en no moure’s molt i en utilitzar poca energia per al manteniment de la seva temperatura corporal. Per alimentar-se sense consumir molta energia, viuen gairebé permanentment en els arbres i només baixen a terra un cop a la setmana, per defecar o canviar d’arbre si no poden moure’s per les branques a l’arbre del costat. La major part del seu temps el fan servir per menjar, descansar o dormir.

IMPORTÀNCIA ECOLÒGICA

Els mandrosos són grans dispersadors de llavors i fertilitzen el terra amb els seus excrements.

Com s’ha comentat abans, en el pelatge dels mandrosos viuen algues i arnes, entre d’altres éssers vius. La relació simbiòtica que estableixen és fascinant. Els peresosos només baixen dels arbres un cop a la setmana per defecar. En aquest moment, les arnes dipositen els seus ous en la femta del peresós; les larves d’arna que surtin d’ells s’alimentaran de la femta. Un cop adultes, les arnes volen cap al pelatge del peresós, on viuran i s’aparellaran. Les arnes mortes seran descompostespels fongs que viuen al pelatge i les transformaran en amoni, fosfats i nitrats que ajudaran a créixer a les algues. Segons es creu, el mandrós complementa la seva dieta amb aquestes algues, riques en biolípids i altres nutrients.

sloth moth, polilla perezoso, papallona peresós
Relació simbiòtica de mandrosos, algues, fongs i arnes (clic per ampliar). Font: veure imatge

A més, les espècies de micro i macroorganismes que viuen al seu pelatge tenen tenen substàncies contra bacteris, cèl·lules canceroses i paràsits com Plasmodium, responsable de la malària i Trypanosoma, responsable del mal de Chagas.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

De les sis espècies conegudes, segons la Llista Vermella de la IUCN els peresosos de tres dits Bradypus pygmaeus i Bradypus torquatus es troben en “perill crític” d’extinció i “vulnerable” respectivament. La resta estan en “preocupació menor”. Com sol ser habitual, la destrucció de l’hàbitat és la principal amenaça a la qual s’enfronten els peresosos actualment. A causa de la seva lentitud, són afectats ràpidament per la destrucció dels boscos que comporta l’avanç urbà o són atropellats quan intenten creuar les carreteres.

green sloth, perezoso verde, peresós cerd, carretera, road, crossing, cruzando
Peresós creuant una carretera. Foto: Ian D. Keating

Tot que són totalment inofensius, algunes persones també els agredeixen o maten pensant que són perillosos.

Desgraciadament, la seva cara simpàtica i aspecte dòcil ha fet que algunes persones els tinguin com a mascotes. Mai ens cansarem de dir-ho: els animals salvatges no són mascotes. Fora del seu hàbitat no es poden cobrir les seves necessitats físiques, nutricionals ni psicològiques. A més, la seva extracció de la natura és traumàtica (solen matar la mare per capturar les cries) i el transport i emmagatzematge es donen en condicions insalubres.

Peresós engabiat. Foto: desconegut

La protecció del seu hàbitat i lleis a favor dels peresosos són les accions de conservació prioritàries, a més de l’existència de centres de rescat de peresosos ferits o orfes.

Cria de peresós rescatada. Foto: Becca Field

QUÈ POTS FER TU?

L’educació és el pilar més important per començar a respectar la natura. Informa a les persones del teu voltant de les característiques úniques d’aquests animals, explica que no són perillosos per evitar agressions cap a ells i fes-los comprendre el patiment que els suposa viure tancats com a mascotes. Si vius en una zona on hi ha peresosos, truca a les autoritats si veus algun en perill, intentant creuar la carretera, per exemple.

Si vols aprofundir en el tema , pots visitar la lliçó TED-Ed sobre els peresosos, en la qual està inspirat aquest article.mireia querol rovira

Foto de portada: Getty

Anuncis

Com es comuniquen els cetacis?

No podem imaginar les nostres vides sense comunicació, però no som la única espècie animal que utilitza la comunicació com una forma d’intercanviar informació. En aquesta publicació, explicarem com és la comunicació dels cetacis. 

COM ES COMUNIQUEN ELS CETACIS?

Donat que hi ha espècies altament socials entre els cetacis, és essencial comprendre el paper que exerceix la comunicació en la regulació de les interaccions socials en ells. Quan pensem en la comunicació, generalment solem associar-la amb la comunicació acústica, i, de fet, aquesta és la forma principal per als cetacis; però n’existeixen d’altres tipus, com la comunicació química, visual o tàctil.

LA COMUNICACIÓ ACÚSTICA: LA MÉS IMPORTANT

La comunicació acústica és la forma més important de comunicació en els cetacis i la raó és que la transmissió del so a l’aigua és molt ràpida. Inclou tant la vocal com la no vocal. En algunes espècies pot ser molt complexA, ja que alguns d’ells tenen dialectes.

A causa de que els cetacis depenen del so, algunes activitats com les prospeccions sísmiques poden interferir en el seu comportament i amenaçar la seva supervivència.

COMUNICACIÓ NO VOCAL

La comunicació no vocal consisteix en produir sons sense utilitzar l’aparell vocal, com l’ús d’aletes per colpejar la superfície de l’aigua, cops amb la mandíbula, cruixir les dents o emetre bombolles. Al colpejar amb la cua, els cetacis transmeten la presència d’una amenaça o angoixa.

El breaching és el comportament típic de la majoria dels cetacis en que salten vigorosament a l’aire. El so originat pot viatjar diversos quilòmetres i es creu que és un mecanisme d’espaiamient, per mantenir el contacte acústic o per informar sobre l’estimulació sexual, la ubicació d’aliment o una resposta a una molèstia o irritació. També pot ser una forma d’eliminar els paràsits i la pell morta. Fan falta més estudis per conèixer quin és el propòsit del breaching.

LA COMUNICACIÓ VOCAL EN CETACIS ÉS MOLT COMPLEXA

Considerant la comunicació vocal, els odontocets i misticets són molt diferents. Per aquest motiu, els explicarem per separat.

MISTICETS

El so de les balenes té una funció social, com ara mantenir el contacte quan es troben a llargues distàncies, avisos d’unió, avisos sexuals, salutacions, espaiament, amenaces i identificació individual. És probable que utilitzin el so com una forma de sincronitzar activitats biològiques o conductuals, com l’alimentació o la reproducció. Pots llegir més sobre la comunicació de les balenes aquí.

Els científics estan d’acord en què hi ha tres (més un) tipus de sons en els misticets:

  • Gemecs de baixa freqüència (1-30 segons, 20-200 Hz). Aquests sons poden ser tons purs, com en el cas dels rorquals comuns (Balaenoptera physalus) o sons complexos amb estructura harmònica. Aquests sons s’utilitzen en la comunicació a llarga distància. Per exemple, els gemecs a 20 Hz de les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) poden travessar la majoria dels obstacles i recórrer centenars de quilòmetres per arribar als seus congèneres per a la comunicació. S’ha suggerit que, sense obstacles, aquest tipus de sons pot viatjar de pol a pol. Sorprenent, oi? Pots escoltar la crida del rorqual comú aquí.
fin whale, rorqual comun, balaenoptera physalus, circe, whale communication, cetacean communication, comunicacion ballenas, comunicacion cetaceos
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe).
  • Thumps o knocks curts (< 1 segon, < 200Hz). Aquests sons són produïts per balenes franques (Eubalaena sp), balenes de Groenlandia (Balaena mysticetus), balenes grises (Eschrichtius robustus), rorquals comuns i rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata). Es relacionen aquests sons amb contextos socials i activitat. Aquí pots escoltar a una balena grisa.
  • Grinyols i xiulets (> 1kHz, <0.1 segons). Aquests sons són produïts per la majoria de les balenes.
  • Cançons de balenes de gep. Aquí pots escoltar algunes cançons de balenes de gep:

ODONTOCETS

Segons els científics, els sons dels odontocets poden dividir-se en dues categories:

  • Sons polsats. Tots els cetacis dentats produeixen aquest tipus de sons i es poden utilitzar per a la ecolocalització (la producció d’ones de so d’alta freqüència i la recepció d’ecos per localitzar objectes i investigar l’entorn) o la comunicació.

echolocation, dolphin, ecolocalizacion, delfines, comunicacion odontocetos, odontocete communicationEcolocalització en dofins.

Es poden subdividir en dues categories:

  • Trens de polsos o clics. Els trens de clics consisteixen en seqüències de polsos acústics (50 μs, 5-150kHz) repetits al llarg del temps. Estan relacionats amb l’ecolocalització. Les espècies poden tenir una composició espectral àmplia, com en els dofins mulars (Tursiops truncatus), o tenir una composició de banda estreta, com en els narvals (Monodon monoceros). En aquest tipus de so polsat, els animals produeixen de 1-2 a centenars de clics per segon. Pots escoltar els clics del dofí mular aquí.
  • Polsos explosius (20-100 kHz). Aquests trens de polsos d’alta velocitat de repetició consisteixen en produir un pols cada menys de 5 μsegons, que els humans escolten com un so continu. Tenen funcions comunicatives i socials. En aquest vídeo, pots escoltar aquests sons en una trobada agressiva entre dofins:

  • Sons tonals de banda estreta (xiulets) (5-85kHz). Es creu que els xiulets es produeixen només amb finalitats comunicatives i no tots els odontocets els produeixen. Com que són sons de baixa freqüència, aquests sons poden viatjar distàncies més llargues que els sons polsats. Algunes espècies, com els dofins mulars, poden produir xiulets i clics al mateix temps, el que permet mantenir la comunicació i la coordinació durant la recerca d’aliments per ecolocalització. Fins i tot en algunes espècies, com els dofins mulars, hi ha xiulets signatura; és a dir, un xiulet tan distintiu que serveix per identificar l’animal, com si fos el seu nom. Vols saber més sobre els xiulets signatura? Mira el vídeo:

COMUNICACIÓ QUÍMICA EN CETACIS

La comunicació química inclou l’olfacte i el sabor. Tot i que és important en els mamífers terrestres, en els mamífers marins és limitat.

El sistema olfactori en els cetacis és gairebé inexistent, ja que no hi ha nervis, bulbs i tractes olfactius en odontocets adults i es redueixen en gran mesura en els misticets adults. A més, tots els cetacis tanquen els seus espiracles sota l’aigua.

D’altra banda, el gust és més important. Per exemple, els dofins mulars tenen la capacitat de discriminar solucions agres, dolces, amargues i salades. No obstant això, són menys sensibles a les diferents concentracions de sal, el que és una adaptació al medi marí.

delfin mular tursiops truncatus comunicacion cetaceos
Els dofins mulars (Tursiops truncatus) poden discriminar solucions agres, dolces, salades i amargues (Foto: NASA, Creative Commons).

Altres espècies, com les belugues (Delphinapterus leucas), alliberen feromones per alarmar als seus companys i, amb sang a l’aigua, escapen ràpidament o s’exciten desproporcionadament.

COMUNICACIÓ VISUAL

La visió sota l’aigua està limitada pels nivells de llum, la matèria orgànica i la profunditat. Els senyals visuals poden ser de diferents tipus, com les característiques dimòrfiques sexuals, les postures corporals i els patrons de coloració, que són simples; o més complexes com seqüències de comportaments, que indiquen un context, espècie, edat, sexe o condició reproductiva.

Per als cetacis, els senyals visuals són una alternativa a la comunicació acústica quan els animals són a prop. En el cas dels odontocets, les exhibicions visuals consisteixen en comportaments, coloració i trets morfològics.

Per exemple, els narvals mascles tenen llargs ullals en espiral i els mascles de diversos zifids tenen dents inferiors que sobresurten fora de la boca. En aquests casos, els quals no són els únics, es tracta de característiques sexualment dimòrfiques que poden tenir un paper important en la regulació de les relacions socials i l’aparellament.

narwhal, narval, monodon monoceros, comunicacion cetaceos
Els narvals mascles (Monodon monoceros) tenen ullals espirals que regulen les relacions socials i l’aparellament (Foto: NOAA).

Les espècies de dofins d’aigües clares mostren patrons de coloració en el cos, com taques, capes o ratlles longitudinals, com el dofí ratllat (Stenella coeruleoalba).

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Finalment, els gestos també són importants en els cetacis, com les exhibicions d’amenaça amb la mandíbula oberta, els salts aeris, el moviment de les aletes pectorals, els cops de cua i les postures en forma de S. La postura i els comportaments també poden informar sobre depredadors, preses o sincronitzar accions entre individus per coordinar el grup o per a la interacció social.

En aquest vídeo, pots veure un dofí mostrant un comportament d’amenaça amb la mandíbula oberta.

En aquest altre, una balena de gep fa cops de cua.

COMUNICACIÓ MITJANÇANT EL TACTE

Els cetacis poden utilitzar el nas, la cua, les aletes pectorals, l’aleta dorsal, els flancs, l’abdomen i tot el cos com a mitjà de comunicació en tocar a altres animals. Els senyals tàctils generalment s’usen juntament amb altres tipus. Aquest tipus de comunicació s’ha observat en tots els cetacis. El contacte corporal no només serveix com una via de comunicació, sinó que també pot servir per eliminar la pell morta.

Per exemple, les balenes grises de la Llacuna de San Ignasio (Mèxic) es freguen sota petites embarcacions i toleren les carícies dels turistes. Pots veure-ho aquí:

Els dofins tacats de l’Atlàntic (Stenella frontalis), els dofins mulars, les balenes de gep i les balenes franques de l’Atlàntic Nord (Eubalaena glacialis), entre d’altres, freguen suaument els seus cossos amb els seus congeneres i és comú entre mares i cries.

REFERÈNCIES

  • Berta, A; Sumich, JL & Kovacs, KM (2006). Marine mammals. Evolutionary biology. UK: Academic Press.
  • Dudzinkski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Ed.). Encyclopedia of Marine Mammals (260-269). Canada: Academic Press.
  • Foto de portada: Gregory “Slobirdr” Smith, Creative Commons.

Descoberta una nova espècie d’orangutan a punt d’extingir-se

Fa uns dies s’anunciava el descobriment d’una nova espècie d’orangutan. Malauradament, està críticament amenaçada. Com és possible que no s’hagi descobert fins ara? Quines altres espècies d’orangutans hi ha? A quines amenaces s’enfronten? Podem fer alguna cosa nosaltres per protegir-los? Segueix llegint per descobrir-ho!

CONEIXENT ELS ORANGUTANS

Molta de la informació sobre els orangutans li devem a Biruté Galdikas, la major experta en comportament d’orangutans, així com Jane Goodall ho és dels ximpanzés i Dian Fossey ho va ser dels goril·les de muntanya. L’orangutan és un homínid, de la mateixa família que els humans, els goril·les, els ximpanzés i els bonobos.

Els orangutans són els homínids més llunyans a nosaltres. Tot i això, compartim un 97% de l’ADN i l’ancestre més antic entre orangutans i humans va viure fa uns 14 milions d’anys. Si vols aprofundir sobre qui són els homínids i com es classifiquen els primats et convidem a llegir aquest article.

Fins ara, es coneixien dues espècies d’orangutan: l’orangutan de Sumatra (Pongo abelii) i l’orangutan de Borneo (Pongo pygmaeus). Un recente estudi de novembre del 2017 afegeix una nova espècie: l’orangutan Tapanuli (Pongo tapanuilensis). Des de 1929 no s’havia descobert una nova espècie de gran simi, tot i ser dels grups més estudiats del món.

Orangutan mascle de Borneo, Sumatra i Tapanuli. Foto: Eric Kilby Aiwok Tim Laman

MORFOLOGIA

L’orangutan (del malai orang Hutan, ‘persona del bosc’) es distingeix dels altres homínids pel seu pelatge ataronjat. S’alimenta, dorm i reprodueix en els arbres, encara que ocasionalment baixa a terra per beure dels rius. Els seus llargs braços (fins a 2,2 m) i peus prènsils estan perfectament adaptats a la vida arbòria. La flexibilitat de la pelvis i altres articulacions, els permet adoptar posicions impossibles per a altres primats.

Femella d’orangutan de Sumatra amb la seva cria. Foto: Thomas Marent

Presenten un gran dimorfisme sexual (diferències entre mascles i femelles). Els mascles tenen unes estructures adiposes a la cara que augmenten de grandària a mesura que l’animal creix, una llarga barba i bigoti, el pèl dels braços més llarg i una bossa penjant a la gola. Aquesta bossa els serveix com a amplificador dels seus reclams, que poden escoltar-se a dos quilòmetres de distància, per marcar el seu territori i atreure a les femelles. Els mascles també són més grans que les femelles, pesant cent quilos o més i tenen una alçada de metre i mig (les femelles pesen uns 40 kg i mesuren 1,1 m d’alçada).

Orangutans mascle en els quals s’aprecien les galtes i la bossa a la gola.Font

ALIMENTACIÓ I COMPORTAMENT

Els orangutans són solitaris i nòmades, es desplacen per les copes dels arbres a la recerca de fruita. També poden alimentar-se d’altres parts de les plantes, mel i animals petits com tèrmits, pollets ous i sargantanes.

Encara que són d’hàbits solitaris, la seva interacció social és molt complexa quan es troben, i les femelles adolescents poden viatjar juntes uns 2-3 dies.

Els orangutans utilitzen eines i comportaments que aprenen per imitació, varien segons la regió (cultura).

REPRODUCCIÓ

Les femelles pareixen en un niu a la part alta dels arbres. Després de 9 mesos de gestació, neix una sola cria que es quedarà a prop de la mare fins a la seva maduresa, uns 8 anys aproximadament. El mascle no participa en la criança.

Cria d’orangutan d’una setmana agafada a la seva mare. Foto: ARNO BURGI/AFP/Getty Images

La taxa de reproducció dels orangutans és molt baixa: les femelles arriben a la maduresa sexual als 15 anys i tenen una cria cada 8-9 anys, de manera que com a màxim només tindrà unes 3-4 al llarg de la seva vida. Això suposa que la recuperació de l’espècie sigui molt complicada. Poden viure uns 50-60 anys.

DISTRIBUCIÓ

És l’únic gran simi que es troba a Àsia, a les selves humides de les illes de Sumatra i Borneo. La seva distribució és molt reduïda a causa de la destrucció de l’hàbitat que pateix.

Pongo, oragutan, distribution, distribución, distribució, mapa, map
Distribució de las 3 espècies d’orangutan. Font: batangtoru.org

UNA NOVA ESPÈCIE: ELS TAPANULI

El 2001 els científics van definir les dues espècies d’orangutan conegudes fins ara, de Sumatra i de Borneo. No aprofundirem molt en les seves diferències per centrar-nos en l’últim descobriment. Principalment, els de Sumatra tenen la cara més plana que els de Borneo, (que la tenen còncava) i el seu pelatge és més espès, llarg i clar que els de Borneo.

Pongo tapanuliensis. Foto: Andrew Walmsley

Pongo tapanuliensis, la nova espècie descoberta, habita a la regió de Batang Toru (nord de Sumatra), un ecosistema amb un 85% del seu bosc protegit. Com és possible que no s’hagi identificat fins ara una nova espècie d’animal tan gran? Tradicionalment, les espècies van començar a classificar-se segons les seves semblances i diferències morfològiques, però actualment moltes d’aquestes espècies s’estan redefinint gràcies als estudis genètics.

En el cas que ens ocupa, la població va ser redescoberta el 1997, però no va ser fins 2013 que amb l’estudi d’un crani els investigadors van detectar notables diferències amb altres poblacions, com que els mascles eren més petits. També el pelatge era més canyella i arrissat en els Tapanuli. Com les dades morfològiques no eren suficients, es va seqüenciar el genoma d’aquest orangutan i es va comparar amb el de poblacions de Sumatra i Borneo.

Es va arribar a la conclusió que pertanyia a una nova espècie, molt més antiga que les altres dues: es va separar de l’orangutan de Sumatra fa 3,38 milions d’anys, convertint-lo en la línia evolutiva més antiga de Pongo (veure imatge de l’apartat anterior) i porta aïllat 10.000-20.000 anys d’altres poblacions de Borneo. L’estudi també es va completar amb observacions de comportament (el reclam dels mascles és diferent, consumeixen altres espècies de plantes) i altres punts que evidencien l’existència d’aquesta nova espècie (crani i mandíbules menys robustos, mida del molar diferent a fòssils del Plistocè , mascles amb galtes més planes cobertes de pèl ros fi).

AMENACES

Els orangutans es troben entre les espècies més amenaçades del món. La tendència de les seves poblacions és el decreixement: des de 1900, ha desaparegut més del 91% d’orangutans. Segons la IUCN, estan classificats com “en perill crític”, el pas previ a l’extinció en estat salvatge. S’estima que hi ha uns 14,613 individus d’orangutan de Sumatra, 11.000 orangutans de Borneo i només hi ha 800 individus d’orangutan tapanuli, de manera que acabada de descobrir, s’ha convertit en l’espècie més amenaçada de grans simis. Podrien desaparèixer en poques dècades: només amb la mort de 8 individus a l’any (l’1%) l’extinció serà un fet.

Orangutan caminant per la selva destruida. Foto: Hardi Baktiantoro

Un dels perills als quals s’enfronten és al comerç il·legal de les cries com a mascotes. Per això, els furtius maten a la mare i a causa del fort lligam que uneix mares i cries, aquestes últimes pateixen traumes que els marquen de per vida. Si vols saber més sobre les seqüeles físiques i psicològiques que pateixen els grans primats captius, no et perdis els motius per a NO tenir primats en captivitat. A més, la prostitució i abús sexual d’orangutans femella per part de, sobretot, treballadors de la indústria de la fusta i plantació de palma, és una pràctica comuna.

No obstant això, la principal amenaça de l’orangutan és la destrucció del seu hàbitat. La destrucció del bosc per a l’explotació forestal, minera i agricultura es va reduir un 60% entre 1985 i 2007. Els Tapanuli només ocupen una àrea de 1.000 km2.

Desforestació de Borneo des de 1950 fins a 2020. Font: UNEP/GRID-Arendal Maps and Graphics Library

Desgraciadament, els orangutans s’han convertit en la cara visible de la pèrdua de biodiversitat a causa del cultiu extensiu de la palma Elaeis guineensis. El seu oli s’utilitza a nivell mundial en tot tipus de productes, sobretot en pastisseria, fleca, aperitius i plats preparats, cremes de cacau i fins i tot cosmètics i agrocombustibles. Sense oblidar les implicacions per a la salut que té aquest oli de baixa qualitat i la contaminació que suposa la destrucció dels residus durant la seva producció, la tala incontrolada i incendis de grans extensions de selva per cultivar la palma, està acabant amb els orangutans (moren milers al any), entre altres espècies com el tigre de Sumatra. Els orangutans també s’assassinen directament, ja sigui perquè entren en els cultius i ocasionalment per a ser comercialitzats com a menjar (carn de selva o bushmeat).

Orangutan amb cremades víctima de la desforestació per a la indústria de l’oli de palma. Foto: desconegut

Per saber més sobre la crisi ecològica del sud-est asiàtic no et perdis aquesta entrevista que li vam fer a la Joana Aragay, biòloga que va viure de primera mà els incendis de 2015 a Borneo.

QUÈ POTS FER TU?

  • Informa’t i comparteix amb els teus fills, familiars i coneguts les capacitats i problemàtiques d’aquests meravellosos animals.
  • No compris ni acceptis un orangutan com a regal o souvenirs fets amb ells, sobretot si viatges a països estrangers, on la compravenda és barata i fàcil. Pots acabar a la presó.
  • No compris productes amb oli de palma en els seus ingredients o busca el segell que indica que prové de plantacions sostenibles. És molt complicat, però no impossible. Nosaltres ja ho hem aconseguit! Llegeix bé les etiquetes, ja que rep multitud de noms. Per a més informació sobre l’oli de palma, pots consultar aquesta pàgina de l’OCU o aceitedepalma.org. També et pots descarregar l’aplicació Scangutan per saber si el que estàs comprant porta oli de palma.
  • No assisteixis a espectacles de circ o donis audiència a programes de televisió on utilitzen animals.
  • No consumeixis carn de primat en els teus viatges, “carn de selva” (bushmeat)
  • Evita visitar zoològics i altres centres que mantinguin primats en captivitat amb ànim de lucre.
  • No utilitzis productes testats en animals, especialment cosmètics.
  • No compris fusta tropical o busca la certificació FSC de tala sostenible.
  • Allarga la vida útil dels aparells electrònics, especialment els telèfons mòbils i recíclal’s, ja que s’usa coltan i cassiterita per a la seva fabricació.
  • Fes donatius a centres de recuperació de primats com Rainfer, Fundació Mona o APP Primadomus o apadrina algun d’ells, també aquí.

REFERÈNCIES

SaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSave

Cetacis i pesca: una relació perillosa

Els cetacis són criatures que viuen en els mars i oceans de la Terra. Com altres animals, no només han de fer front a les amenaces naturals del seu entorn, com la depredació o les malalties, sinó que també interaccionen amb les activitats humanes, com la pesca. Aquí veurem com la pesca amenaça a les poblacions d’aquests mamífers marins.

CETACIS I PESCA: UNA RELACIÓ PERILLOSA

Segons un informe publicat recentment per Ecologistes en acció, les principals amenaces d’origen antròpic que els cetacis han de sortejar són la pesca, l’aqüicultura, el soroll submarí, les col·lisions amb embarcacions, les escombraries marines, la contaminació química, el turisme d’albirament , la investigació, el canvi climàtic i els dofinaris.

amenazas cetaceos
Els cetacis es veuen afectats per una multitud de factors humans i poden acabar avarats a la costa  (Foto: Bahnfrend, Creative Commons)

LA INDUSTRIA BALENERA

Durant el segle passat, l’activitat balenera va capturar més de tres milions d’individus a tot el món, especialment a l’hemisferi sud, on es van capturar, segons el IWC, uns 750.000 individus de rorqual (Balaenoptera physalus) i 400.000 exemplars de catxalot (Physeter macrocephalus), entre d’altres.

Se sap que fins a la dècada de 1960, van ser capturades centenars de milers de balenes blaves, l’animal més gran que habita a la Terra. Malgrat els esforços de conservació, actualment només sobreviuen entre 10.000 i 20.000 individus, una petita part respecte a les que habitaven la Terra abans de l’auge de la indústria balenera.

industria ballenera, relacion cetáceos pesca
Dibuix que il·lustra la caça de balenes (Foto: Creative Commons)

De fet, segons un estudi de Tulloch i col·laboradors (2017), tot i que actualment hi ha una moratòria internacional i es realitzen esforços de conservació importants, a l’any 2100 les poblacions de cetacis que van ser objecte de captures arribaran com a molt a la meitat de la seva mida original.

Contrari a les prohibicions establertes al 1986, hi ha països que segueixen amb la captura de balenes i dofins. Aquests països són principalment Japó, Noruega i Islàndia. Es creu que capturen unes 1.500 balenes anuals conjuntament, tot i que la demanda de carn d’aquests mamífers marins és escassa. De fet, des de la prohibició, es calcula que s’han capturat unes 30.000 balenes.

A Espanya també està prohibida la captura de cetacis, encara que es creu que hi ha una petita activitat il·legal.

LES CAPTURES ACCIDENTALS

Hem de tenir present l’impacte de les captures accidentals (bycatch en anglès), una de les causes principals de mortalitat en cetacis. Consisteix en la captura d’espècies que no són l’objectiu de pesca.

Les captures accidentals poden causar un problema de conservació quan hi ha espècies en perill afectades, com és el cas de la marsopa de Califòrnia (Phocoena sinus), una marsopa críticament amenaçada (només queden uns 30 animals a tot el món), segons la IUCN, a causa principalment de les xarxes d’emmallament.

Les captures accidentals són una de les principals causes de mortalitat, encara que a nivell europeu s’han pres algunes mesures, com el Reglament 812/2004. Era especialment important la captura accidental amb l’ús de xarxes de deriva, però actualment aquesta pràctica està prohibida a tota la Mediterrània. De tota manera, altres arts de pesca com l’emmallament, el cèrcol o l’arrossegament són particularment perjudicials.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle passat, la pesqueria de cèrcol de la tonyina al Pacífic Est va tenir un impacte notable en les poblacions de dofins. El motiu és que els pescadors sabien que sota els grups de dofins que nedaven en superfície hi ha bancs de tonyines que els seguien per prendre direccionabilitat. Així doncs, coneixent aquesta relació, envoltaven als cetacis (i per tant a les tonyines) amb les xarxes de cèrcol, matant després als primers. S’estima que només el 1986 es van capturar uns 133.000 dofins. Per aturar aquesta situació, la pressió de la societat va ser fonamental perquè es prenguessin les mesures oportunes. De fet, actualment menys del 0,1% dels individus són capturats.

relacion pesca cetáceos, pesca accidental delfines
Els pescadors associaven dofins amb tonyines, de manera que la pesca de cèrcol els va afectar notablement (Foto: Wally Gobetz, Creative Commons)

Ara ens centrarem en un cas de xarxes d’emmallament. Les xarxes d’emmallament maten moltes espècies diferents de cetacis, tant de dofins com de balenes. Tot i que les balenes solen sobreviure, sovint se’ls queden restes dels aparells de pesca units al cos, com xarxes. Els cetacis petits no tenen la mateixa sort i, sovint, moren. Ja hem vist el cas de la marsopa de Califòrnia, però una altra marsopa, la marsopa comuna (Phocoena phocoena), és el cetaci al que més morts li ocasionen les xarxes d’emmallament.

Finalment veurem la relació entre cetacis i pesca d’arrossegament. Moltes espècies de cetacis, tant de dofins com de balenes petites, s’alimenten de les espècies objectiu de pesca de la pesca d’arrossegament, de manera que són capturats mentre aquests s’alimenten de les seves preses. De fet, s’han reportat 16 espècies de cetaci a tot el món que s’alimenten en associació amb la pesca d’arrossegament. Les captures són molt més grans quan les xarxes es deixen a mitja profunditat que quan la pesca es realitza en el fons marí.

Malgrat tots els esforços de conservació, segons una estimació realitzada per Read i col·laboradors, a tot el món es capturen accidentalment uns 300.000 mamífers marins a l’any a causa de les operacions pesqueres.

COMPETÈNCIA PER L’ALIMENT

Finalment, no podem oblidar que cetacis i pescadors competeixen pels mateixos recursos. Per tant, hem de tenir en compte que alguns cetacis també interaccionen amb la pesca per aconseguir menjar. Els catxalots, els dofins mulars i les orques han après a “robar-li” el peix als pescadors.

De fet, prenen les captures de les línies de palangre, de les xarxes d’emmallament i de les xarxes d’arrossegament, corrent el perill de quedar atrapats.

De tota manera, s’han pres algunes mesures, com ara instal·lar uns dispositius que emeten uns sons molests per als animals. Tot i els intents, s’han acabat adaptant i, de fet, en alguns casos els interpreten com un indicatiu de la presència de pescadors a la zona.

REFERÈNCIES

  • López López, L (2017). Cetáceos: los mamíferos más salaos. Informe sobre las interacciones entre cetáceos y actividades humanas. Ecologistas en acción.
  • Hall, MA; Alverson, DL & Metuzals, KI (2000). Bycatch: Problems and solutions. Marine Pollution Bulletin Vol. 41, N 1-6, pp. 204-219.
  • Northridge, S (2009). Bycatch. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Eds). Encyclopedia of Marine Mammals (pp.167-169). Academic Press (2 ed).
  • Whale and Dolphin Conservation: Stop Whaling
  • World Wildlife Foundation: The Vaquita
  • Foto de portada: Omar Vidal (fuente)

El ai-ai: el primat més rar

Amb un aspecte i alimentació peculiar, l’ai-ai és potser el primat més rar que existeix. També rar per la seva distribució i exemplars: és endèmic de Madagascar i està en perill d’extinció. Descobreix en aquest article per què el ai-ai és especial.

EL AI-AI ÉS UN PROSIMI

El ai-ai (Daubentonia madagascariensis) és l’única espècie de la Família Daubentoniidae. Es creia extint fins a la seva redescoberta el 1957. Encara que costi de creure, l’ai-ai és un primat com nosaltres. Alguns autors el consideren un tipus de lèmur.

 Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)
Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting

El seu estrany nom es creu que prové de l’expressió malgaixa “heh heh”, que vol dir “no ho sé”, per evitar nomenar-lo, ja que es considera un animal que representa el dimoni segons algunes tradicions. “Hai hai” i “hay hay” també és un nom comú a l’illa de Madagascar que podria haver donat el nom a l’animal.

Les seves peculiars característiques es deuen al fet que és un prosimi, el grup més antic de primats. Els prosimis es caracteritzen per:

  • Urpes en lloc d’ungles (tenen almenys una ungla)
  • Morro llarg amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte
  • Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna
  • Pavellons auditius mòbils
  • Més petita proporció cerebral dels primats 

Si vols saber més sobre la classificació i característiques dels primats, pots visitar l’article qui són els homínids?

ASPECTE I COMPORTAMENT

L’ai-ai té un pelatge negre-marró fosc despentinat, cobert per un mantell de pèls blancs com a protecció. Posseeix una cua frondosa igual de llarga que el seu propi cos. Mesuren fins a 40 cm i pesen de 2,5 a 3 kg, el que els converteix en els primats nocturns més grans.

Els seus ulls i pavellons auditius són grans i els seus dits esvelts, amb urpes en tots ells, cosa que els permet penjar-se de les branques. És doncs exclusivament arborícola, per escalar fa petits salts verticals com els esquirols i evita trepitjar el sòl de la selva humida en què viu, al nord i est de Madagascar.

Vista frontal del ai-ai i les seves urpes. Foto de Dani Jeske

Són d’hàbits nocturns i solitaris i passen el dia descansant fets un cabdell entre la unió de les branques o en una mena de niu fet de branques i fulles. Aquests nius tenen aspecte d’esferes amb un forat d’entrada, situats entre les branques de grans arbres i són ocupats per successius ai-ai, mai són compartits.

ALIMENTACIÓ

Els ai-ai s’alimenten principalment de llavors de Canarium spp, un arbre, cosa que determina la seva distribució. També menja fruits, incloent la polpa del coco, altres llavors i fongs.

Però sens dubte li atreuen també les larves d’insectes i la seva manera de trobar-les és gairebé exclusiva: dóna petits cops a l’escorça dels arbres amb el seu primíssim tercer dit (fins a 8 vegades /segon), i després escolta la presència de larves perforadores de fusta en els buits interiors, d’una manera semblant a l’ecolocalització, cosa que el converteix en l’únic primat que utilitza l’ecolocalització.

 Detall de lmano del aye-aye, amb el prim tercer dit i el llarg quart dit. Foto: Mark Carwardine
Detall de la mà de l’ai-ai, amb el tercer dit prim i el quart dit, el més llarg. Foto: Mark Carwardine

Igual que fa el picot, que també s’alimenta de larves de dins dels arbres, el ai-ai utilitza les dents incisives per perforar l’escorça, que sempre estan en creixement com les dels rosegadors i amb el tercer o el quart dit, que és el més llarg i amb una doble articulació, les s’extreu. Mira com ho fa en aquest curt vídeo:

Aquest mètode de trobar aliment es coneix com farratge per percussió. L’altre únic animal que es coneix que utilitzi aquesta estratègia és el pòssum ratllat comú (Dactylopsila trivirgata) un marsupial australià.

 Stripped possum
Pòssum comú. Foto: Peter Bray

REPRODUCCIÓ

Tot i que són solitaris, hi ha evidències que els ai-ai també s’alimenten en parelles i exhibeixen diferents relacions entre animals del mateix sexe (Sterling and Richard 1995). Els territoris de diferents mascles es poden solapar entre si, així com amb el de diverses femelles. Aquests territoris són marcats amb olor.

Les femelles són fèrtils als 3-4 anys i poden parir cada 2-3 anys (Petter and Peyrieras 1970). No hi ha una època d’aparellament determinada i després de la gestació neix una única cria.

 Aye-aye d'un dia de vida sent pesat dins d'un programa de cria en captivitat. Foto: David Haring
Ai-ai d’un dia de vida sent pesat dins d’un programa de cria en captivitat. Foto: David Haring

AMENACES I CONSERVACIÓ

L’ai-ai està considerat per la  Llista Vermella de la UICN com en perill. La tendència de la població és el decreixement, i en els últims 30 anys ja ha desaparegut més de la meitat de la mateixa. La principal causa és la desaparició i degradació del seu hàbitat, així com l’explotació de la selva per mitjà de formes poc sostenibles de caça. Aquestes causes no han disminuït i a llarg termini no són fàcilment reversibles, de manera que es calcula que en 10-20 anys desapareixerà més del 50% de la població d’aquest moment. Si vols saber més sobre les amenaces que pateix Madagascar visita Madagascar, un paradís en perill.

Distribució del Aye-aye a Madagascar, Àfrica. Font
Distribució del ai-ai a Madagascar, Àfrica. Font

A més de la destrucció de l’hàbitat i la seva caça com a aliment, també es mata en algunes àrees per considerar-lo un auguri de mala sort, una encarnació del dimoni o una plaga per als cultius (de cocoters, per exemple).

Ai-ai caçat i penjat perquè els viatgers s’enduguin el seu esperit maligne, segons algunes tradicions malgaixes. Foto: Thomas Althaus

Algunes poblacions es troben en àrees protegides dins de Parcs Nacionals i reserves. Existeixen a més programes de reproducció en captivitat per a l’estudi i posterior reintroducció de l’espècie en l’hàbitat, que van començar als anys 60, ja que les seves poblacions són fragmentades i amb poca densitat d’individus. Tot i així, no s’ha aconseguit que la segona generació es reprodueixi en captivitat.

És difícil establir el nombre d’individus, evasius i d’hàbits nocturns. La seva presència s’assumeix per les marques que deixen als arbres, encara que un sol individu pot deixar diverses marques. Se sospita que els ai-ai tenen la menor diversitat genètica de tots els lèmurs. Es fa necessària més investigació i censos de l’ai-ai per entendre més sobre la seva biologia i dinàmica poblacional.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Amb les banyes posades

Alguns escarabats, llangardaixos… presenten estructures semblants a banyes, però els mamífers són sens dubte els que tenen les banyes millor desenvolupades i més diverses. Són totes les banyes iguals? Per a què serveixen? Tenen valor econòmic? T’animem a descobrir-ho en el següent article.

QUÈ SÓN LES BANYES?

Bous, cérvols, rinoceronts… tots presenten al cap estructures que anomenem banyes, però en realitat no totes són iguals ni es consideren realment banyes.  Hi ha dos tipus de banyes, segons el seu creixement: les dels bòvids (Família Bovidae) i les dels cèrvids (Famiília Cervidae) .

BÒVIDS

En els bòvids, les banyes són dues estructures òssies que surten dels ossos frontals del crani, són permanents (no cauen mai) i no ramificades. En algunes espècies creixen durant tota la vida.

El watusi, el bóvido con los cuernos más grandes del mundo. Foto: Marina Calvo
El watusi, el bòvid amb les banyes més grans del món. Foto: Marina Calvo

Estan cobertes d’un nucli ossi i un recobriment exterior de queratina (la mateixa proteïna que forma els nostres pèls i ungles). Les banyes presenten diferents formes i mides segons l’espècie: rectes, corbes o en espiral; voltejades, onejades o llises; curtes o llargues. Tots tenen puntes punxegudes.

Diversidad de cuernos de la familia Bovidae. Fuente
Diversitat de banyes de la familia Bovidae. Fuente

Tots els mascles de bòvids (bous, cabres, ovelles, antílops…) tenen banyes, i també en tenen les femelles en moltes espècies. No obstant això, en general, les femelles tenen les banyes més rectes i primes mentre que en els mascles són més amples i poden suportar més força.

CREIXEMENT DE LES BANYES

Quan les banyes comencen a créixer, no ho fan directament a partir de l’os, sinó a partir de teixit connectiu. Quan es completa el creixement el nucli de la banya s’ossifica i es fusiona amb els ossos frontals del crani.

Cráneo de cabra en el que se observa el interior óseo del cuerno y la cubierta queratinosa. Fuente
Crani de cabra en el que s’observa l’interior ossi de la banya i la coberta queratinosa. Font

UN CAS ESPECIAL

L’antílop americà (Antilocapra americana) posseeix unes banyes diferents de les dels bòvids: són ramificades i les cobertes queratinitzades es canvien anualment, mentre que en els bòvids són permanents.

Berrendo (Antilocapra americana). Fuente
Antílop americà (Antilocapra americana). Fuente

CÈRVIDS

Igual que en els bòvids, les banyes dels cèrvids (en castellà asta) són dues estructures òssies que surten dels ossos frontals, però són estacionals (canvien cada any) i ramificades .

Les banyes només existeixen en els mascles dels cèrvids, a excepció del caribú o ren (Rangifer tarandus), que les presenten tant mascles com la majoria de femelles.

CREIXEMENT DE LES BANYES

A diferència de les banyes dels bòvids, les dels cèrvids sí que creixen a partir d’unes estructures òssies (pedicels) que es troben al lateral dels ossos frontals . El creixement s’inicia a la primavera (abril o maig en l’Hemisferi Nord), a causa de canvis hormonals i a l’augment gradual de les hores de llum. El creixement de les banyes té diverses fases:

  • Fase inicial: les banyes estan recobertes de pell i vellut, de manera que també posseeixen vasos sanguinis i nervis.
  • Fase intermèdia: l’exterior d’os esponjós, se substitueix per os compacte. L’interior s’omple amb os laminar esponjós.
  • Fase final: el vellut mor i s’elimina. Per ajudar a això els animals es freguen contra els troncs i vegetació, llavors queden polides i de color marró.

    A, B, C: 1, 15 y 30 días de crecimiento. D, E: 3 y 5 meses después.F: pérdida del terciopelo. Fotos: A-E, Steve Demarais, F, Dave Hewitt.
    A, B, C: 1, 15 y 30 dies de creixment. D, E: 3 i 5 meses després. F: Pèrdua del vellut. Fotos: A-E, Steve Demarais, F, Dave Hewitt.

Després de l’època reproductiva els nivells hormonals cauen, el que junt amb la disminució del fotoperíode fa que el pedicel perdi calci, es debiliti la unió entre ell i la banya i aquesta caigui. El cicle es repetirà la següent primavera, apareixerà una ramificació més, pel que com més ramificades siguin les banyes, major edat té l’individu.

Alce pediendo su terciopleo. Fuente
Ren perdent el vellut. Font

¿PER A QUÈ SERVEIXEN BANYES?

Com ja sabem, principalment les banyes són usades pels mascles durant l’època reproductiva per competir per les femelles, en baralles i exhibicions. Habitualment els animals xoquen les seves banyes entre si, per demostrar la seva força corporal.

Observa aquesta espectacular disputa entre dos muflons canadencs:

Hi ha espècies amb banyes petites però ullals molt desenvolupats, tot i ser herbívors. Això és degut a que també els fan servir durant les lluites. En canvi, espècies amb banyes més grans no presenten aquests ullals desenvolupats.

Cráneo de ciervo acuático chino (Hydropotes inermis inermis), Muntíaco (Muntiacus sp.) y Berrendo
Crani de cèrvol aquàtic xinès (Hydropotes inermis inermis), muntíac (Muntiacus sp.) i antílop americà (Antilocapra americana). Font

Les banyes, sovint punxegudes, també s’utilitzen com a defensa davant l’atac de depredadors.

Per a l’ésser humà, aquestes banyes no serveixen per a res. Desgraciadament, els seus portadors són objectiu de caçadors, per la mera consecució del seu “trofeu”. Només a Espanya hi ha més d’un milió de persones amb llicència de caça. Segons Fecaza, el negoci de la caça genera 3.600 milions d’euros a l’any a Espanya.

Trofeos de caza robados incautados por la Guardia Civil. Su valor pudo ascender a 300.000 euros. Fuente
Trofeus de caça decomissats per la Guardia Civil. El seu valor pot ascendir a 300.000 euros. Font

Espanya també és el segon país importador de trofeus de caça. Es paguen milers d’euros (de 2.000 a 80.000) per fer safaris de caça a l’Àfrica per exemple, on l’animal més desitjat és el que té les banyes més grans. Això es tradueix en l’eliminació dels millors mascles reproductors i en la disminució d’exemplars en general.

I LA BANYA DEL RINOCERONT?

Paradoxalment, ja que les seves banyes han portat i estan portant a l’extinció moltes espècies, els rinoceronts en realitat no posseeixen banyes veritables, ja que no tenen un nucli ossi ni una coberta. Són una acumulació de fibres còrnies, semblants a un pèl gruixut, encara que no són veritables pèls. A més, la banya es troba sobre els ossos nasals, no frontals com en el cas d’astes i banyes veritables. Només en les espècies amb dues banyes, el segon es recolza en els ossos frontals.

En les femelles, la banya serviria per protegir les cries, mentre que en els mascles per enfrontar-se a les seves rivals.

Sección de un cuerno de rinoceronte cisto bajo lus ultravioleta. Se observa el cartílago nasal, el hueso, la dermis y cómo el cuerno se asienta encima de la dermis. Fuente
Secció d’una banya de rinoceront vist sota llum ultraviolada. S’observa el cartílag nasal, l’os, la dermis i com la banya es recolza sobre la dermis. Font

Com hem comentat, a causa dels suposats poders màgics en la medicina tradicional de les banyes de rinoceront, estem extingint els rinoceronts igual que els pangolins… per un grapat de queratina. Al mercat negre, un quilo de banya de rinoceront pot costar entre 60.000-100.000 dòlars, més que l’or.

Rinoceronte con el cuerno amputado.
Rinoceront amb la baya amputada. Foto: A. Steirn

T’HAS FIXAT EN QUE LES GIRAFES TENEN BANYES?

Com ja hauràs suposat a hores d’ara, no, les girafes no tenen banyes veritables, però també tenen unes estructures parells al cap, tant mascles, com femelles i cries. S’anomenen ossicons. Són permanents, no ramificades i estan cobertes sempre de cabell i pell. De fet, ja apareixen en el fetus com a estructures cartilaginoses i no es fusionen al crani fins als 4 anys, entre l’os frontal i parietal.

Jirafa (Giraffa camelopardalis) hembra. Fuente
Girafa (Giraffa camelopardalis) femella. Font

Els ossicons permeten distingir l’edat i sexe d’una girafa: els prims i acabats en un plomall de pèl són joves o femelles, mentre que els mascles no acostumen a presentar pèl a la part superior. Els mascles a més, tenen una protuberància davant de les banyes més marcada que les femelles. A més edat, més gran és aquesta protuberància, ja que es va dipositant calci amb el temps.

Els ossicons de les girafes són utilitzats pels mascles durant els seus enfrontaments. Segurament van tenir un paper més important en avantpassats seus com el sivateri, el giràfid de major grandària que ha existit. És possible que també tinguin alguna funció en la termoregulació, ja que a en estar coberts de pell, estan vascularitzats.

REFERÈNCIES

Coneix als micromamífers

Felins , llops , elefants , simis … coneixem els grans mamífers però, i els més petits? Què és una almesquera o un almiquí? Segueix llegint per conèixer els mamífers de talla petita i la seva importància.

QUÈ ÉS UN MICROMAMÍFER?

La paraula micromamífer no té valor taxonòmic , és a dir, no es tracta de cap nom que la biologia utilitzi en la classificació dels mamífers. Tot i així, aquest terme col·loquial, igual que el mot “dinosaure“, sí que s’utilitza en publicacions científiques per agrupar diversos ordres de mamífer de mida petita, tot i que en un mateix grup taxonòmic hagi espècies de grans dimensions. La consideració de què és o no un micromamífer doncs, pot variar segons els autors.

El erizo europeo (Erinaceus europaeus), un micromamífero. Fuente
L’eriçó europeu (Erinaceus europaeus), un micromamífer. Fuente

En general, es consideren micromamífers els individus dels següents grups:

  • Quiròpters (ratpenats)
  • Rosegadors (rates, ratolins, esquirols, marmotes, castors, gossets de les praderies, hàmsters, lemmings, jerbus, talpons, xinxilles …)
  • Lagomorfs (conills, llebres i piques)
  • Insectívors (musaranyes, eriçons, talps, almesquera…)

RATPENATS (QUIRÒPTERS)

Com vam veure en un article anterior, els ratpenats són animals imprescindibles per als ecosistemes, a més de posseir certes característiques peculiars que els fan mereixedors de diversos rècords: són els únics mamífers capaços de volar activament, estan distribuïts per gairebé tots els continents, no solen emmalaltir… per conèixer-los a fons, entra a Per a què serveix un ratpenat?

Crías de zorro volador rescatadas por la Australian Bat Clinic después de las inundaciones de 2010. Fuente
Cries de guineu voladora rescatades per l’Australian Bat Clinic després de les inundacions de 2010. Font

A la Península Ibèrica habiten vuit espècies. Pots conèixer més d’elles a la pàgina de Fauna Ibèrica.

ROSEGADORS

Els rosegadors són l’ordre més nombrós de mamífers: representen més del 40% del total i habiten en tots els continents excepte l’Antàrtida. Alguns rosegadors no es consideren micromamífers per la seva gran grandària, com les capibares que habiten a Sud-Amèrica o els porcs espins. La majoria són quadrúpedes amb cua llarga, urpes, bigotis llargs i grans dents incisives de creixement continu. Això els obliga a rosegar constantment gràcies a les seves mandíbules especialitzades per desgastar-los i mantenir-los sempre afilats. Els seus sentits sols estar desenvolupats, especialment l’olfacte i oïda, així com el sentit del tacte en els seus bigotis. Es comuniquen per l’olor i vocalitzacions diverses.

Topillo común (Pitymys duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz
Talpó comú (Microtus duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz

La majoria de les espècies són socials i formen grans comunitats. La seva anatomia està més generalitzada que la d’altres mamífers, cosa que els permet adaptar-se en hàbitats diferents. Sumat a l’alt índex de natalitat, poden mantenir les poblacions estables en condicions adverses. La rata negra per exemple, pot tenir ventrades cada mes de més de 10 cries a partir dels 2 mesos d’edat.

Lirón gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega
Liró gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega

Alguns rosegadors, sobretot rates i ratolins, ocupen els mateixos hàbitats que els humans i són considerats una plaga: a més de consumir aliments humans, poden contaminar-los amb la seva orina i femta i són transmissors de més de 20 malalties, entre elles el tifus i la pesta.

Ardilla roja (sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming
Esquirol comú (Sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming

A la Península Ibèrica habiten unes 23 espècies, repartides en 5 famílies:

  • Cricetidae : talpons (8 espècies), rata d’aigua meridional i rata mesquera (aquesta última al·lòctona).
  • Gliridae : liró gris i rata cellarda.
  • Sciuridae : esquirol comú, vermella o europea.
  • Muridae : ratolins (ratolí de camp, ratolí domèstic, ratolí comú…) i rates (rata comuna, rata negra)
  • Myocastoride : coipú (al·lòctona)
Coipú (Myocastor coypus). Foto: www.simbiosisactiva.org
Coipú (Myocastor coypus). Foto: http://www.simbiosisactiva.org

CONILLS, LLEBRES I PIQUES (LAGOMORFS)

Al contrari del que creu molta gent per la seva anatomia i costums, els conills i llebres no són rosegadors, sinó que pertanyen a l’ordre dels lagomorfs . A diferència d’ells, tenen la cua petita i rodona, potes amb pell espessa i pèls a les plantes que ajuden a l’adherència mentre corren.

pica-de-ili
Pica de Ili. En perill d’extinció, va ser vista novament després de 10 anys desapareguda. Foto: Li Weidong

Totes les espècies són terrestres i es distribueixen per gairebé tot el món. Es troben entre els animals més caçats, per la qual cosa el seu cos presenta adaptacions per eludir als seus depredadors:

  • Orelles llargues per a una bona audició
  • Ulls a la part alta del cap amb una visió de gairebé 360º
  • Potes posteriors allargades per arribar fins a 56 km/h

Igual que els rosegadors, els incisius també són de creixement continu, però darrere d’ells hi ha un altre parell més petit ( “dents de clavilla”) i també tenen altes taxes de reproducció (algunes espècies poden concebre una segona ventrada abans de parir la primera), maduresa sexual als pocs mesos de vida i gestacions curtes.

Comparación entre el cráneo de los lagomorfos (arriba) y roedores (abajo). Fuente
Comparació entre el crani dels lagomorfs (a dalt) i rosegadors (a baix). Font

Els lagomorfs són herbívors. Practiquen la cecotròfia: les substàncies que no poden digerir les evacuen per l’anus en forma de boles toves que es tornen a menjar, per a que pateixin una segona digestió. Si tens un conill com a mascota, ¡aquest comportament és completament normal!

A la Península Ibèrica habita el conill de camp i 4 espècies de llebres (ibèrica, europea, del piornal i del Cabo (al·lòctona).

Conejo (izquierda) y liebre (derecha). Fuente
Conill (esquerra) i llebre (dreta)-. Font

MICROMAMÍFERS INSECTÍVORS

Actualment l’ordre Insectivora està en desús i els micromamífers que s’alimenten d’insectes (i altres animalons) els podem classificar en 5 ordres:

  • Eriçons i rates lunars o gimnurs (Erinaceomorpha)
  • Musaranyes, talps i almesqueres, solenodonts o almiquís (Soricomorpha).
  • Tenrecs, musaranyes-llúdriga africanes i talps daurats africans (Afrosoricida)
  • Musaranyes elefant (Macroscelidea)
  • Tupaies (Scandentia)
solenodonte de La Española (Solenodon paradoxus
Solenodont de La Española (Solenodon paradoxus). Foto de Eladio M. Fernández.

Es consideren dels mamífers més primitius. Moltes espècies es caracteritzen per:

  • Morro allargat, prim i mòbil. Tenen bon olfacte
  • Orelles i ulls petits o subdesenvolupats en algunes espècies, com en els talps
  • 5 dits amb urpes a cada pota
  • Cos allargat (musaranyes llúdria), cilíndric (talps) o rabassut (eriçons)
  • Són plantígrads (es desplacen col·locant la planta i el taló del peu al mateix temps)
  • Algunes espècies, com eriçons i tenrecs, presenten pues
  • Els solenodonts, musaranyes i musaranyes aquàtiques són dels pocs mamífers verinosos que existeixen. Llegeix aquest article per saber més.

Musgaño (Neomys anomalus). Foto de rollin Verlinde.

Musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus). Foto de Rollin Verlinde.

La majoria són nocturns i la seva dieta es basa en insectes, aranyes i cucs, encara que també consumeixen plantes i altres animals. A més, no són els únics mamífers que mengen insectes.

Tenrec rayado (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel
Tenrec ratllat de les terres baixes (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel

A la Península Ibèrica habiten l’almesquera, 2 espècies d’eriçó, unes 5 espècies de musaranyes, 2 espècies de musaranya aquàtica i el talp ibèric. Si vols conèixer més sobre l’almesquera, a la pàgina de El Bichólogo trobaràs més informació.

Desmán Ibérico (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez
Almesquera (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez

IMPORTÀNCIA DELS MICROMAMÍFERS

  • En paleozoologia, els fòssils de micromamífers aporten molta informació ja que solen trobar-se més sovint en els jaciments que els d’altres mamífers. A més, moltes vegades els seus ossos es troben acumulats a causa dels costums dels seus depredadors. Aporten valuosa informació sobre el clima de temps passats (paleoclimatologia) i sobre la classificació de les roques en estrats segons la seva presència en forma de fòssils (bioestratigrafia ).
  • Malgrat la seva mala fama, algunes espècies de rosegadors són beneficioses, controlant poblacions d’insectes i destruint males herbes, contribuint a la salut dels boscos escampant fongs… encara que el seu ús actualment està qüestionat, també els devem avenços mèdics a causa de la investigació en laboratoris.
  • Moltes espècies són responsables de la dispersió del pol·len o llavors.
  • Són vitals en estratègies de conservació i manteniment de les seves espècies depredadores en declivi, com el mussol pirinenc ( eferència ) o el linx ibèric.
  • Com que alguns viuen en caus (conills) o són excavadors, contribueixen a la ventilació dels sòls i a la seva fertilitat.

Esperem que a partir d’ara, quan pensis en mamífers, ja no només et vinguin a la ment dels més emblemàtics, sinó que els de talla petita també tinguin el protagonisme que mereixen.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira