El fenotip estès: la genètica més enllà del propi cos

Els gens determinen el nostre color d’ulls, la nostra alçada, guien el nostre desenvolupament al llarg de la vida i, fins i tot, el nostre comportament. Tots els éssers vius tenen gens que, un cop s’expressen, es manifesten d’una manera més o menys explícita en el seu cos, modelant-lo i atorgant-li tota una sèrie de trets i funcions. És possible, però, que l’expressió d’alguns gens tingui efectes més enllà del propi cos?

Descobreix algunes idees bàsiques sobre la teoria del fenotip estès.

Primer de tot, necessitem aclarir dos conceptes bàsics que us ajudaran a entendre millor el concepte de fenotip estès: genotip i fenotip.

Genotip

El genotip és la col·lecció de gens o informació genètica que posseeix un organisme en particular en forma d’ADN. També pot referir-se als dos al·lels d’un gen (o formes alternatives d’un gen) que hereta un organisme dels seus progenitors, un per progenitor.

La informació genètica que poseeix un organisme en particular en forma d’ADN constitueix el seu genotip. Imatge de domini públic.

No s’ha de confondre amb el genoma: mentre que el genoma fa referència al conjunt de gens continguts en l’ADN d’una espècie sense tenir en compte la seva diversitat (polimorfismes) entre individus, el genotip sí que contempla aquestes variacions. Per exemple: el genoma humà (de tota l’espècie Homo sapiens sapiens) i el genotip d’una única persona (conjunt de gens i les seves variacions en un únic individu).

Fenotip

El genotip, o com a mínim una part, s’expressa dins l’organisme contribuint als seus trets observables. Aquesta expressió té lloc quan la informació codificada en l’ADN dels gens s’utilitza per sintetitzar proteïnes o molècules d’ARN, el precursor de les proteïnes. El conjunt de trets observables que s’expressen a partir del genotip rep el nom de fenotip.

El color dels ulls (fenotip) es manifesta a partir de l’expressió dels gens de cada organisme particular (genotip); és a dir, dels seus al·lels. Imatge de cocoparisienne a Pixabay (domini públic).

Tanmateix, els gens no ho són sempre tot a l’hora de definir els trets d’un organisme: l’entorn també pot influir sobre la seva expressió. Així doncs, una definició més completa de fenotip seria el conjunt d’atributs que es manifesten en un organisme en particular com la suma de l’expressió dels seus gens i de les pressions de l’entorn sobre aquests. Alguns gens únicament expressen un fenotip concret donades certes condicions ambientals.

La teoria del fenotip estès

El concepte de fenotip estès va ser proposat per Richard Dawkins en el seu llibre “El Fenotip Estès” (1982). Dawkins es va fer famós després de la publicació de la que seria la seva obra divulgativa més polèmica, “El gen egoista” (1976), la qual li serví de base per a l’elaboració de la seva teoria sobre el fenotip estès.

Segons el propi Dawkins, un fenotip estès és aquell que no es limita al cos individual en el qual s’allotja un gen; és a dir, són “tots els efectes que un gen causa sobre el món”. Així doncs, un gen pot influir en el medi ambient en què viu un organisme per mitjà del comportament d’aquest organisme.

Dawkins també considera que un fenotip que va més enllà del propi organisme podria arribar a influir en el comportament d’altres organismes al seu voltant, beneficiant així a tots ells o únicament a un… i no necessàriament a l’organisme que expressa el fenotip. Això ens duria a escenaris a priori estranys com, per exemple, que el fenotip d’un organisme fora avantatjós per a un paràsit que l’ataqués en lloc de per a ell mateix. Aquesta idea es resumeix en el que Dawkins anomena el “Teorema central del fenotip estès”: “el comportament d’un animal tendeix a maximitzar la supervivència dels gens ‘per’ aquest comportament, independentment que aquests gens estiguin o no dins del cos de l’animal que manifesta aquest comportament”.

Aquesta idea tan complexa adquireix sentit si tenim en compte la premissa bàsica de la qual parteix Dawkins, la qual tracta en la seva obra “El gen egoista”: la unitat bàsica de l’evolució i únic motor de la selecció natural, més enllà dels individus i les poblacions, són els gens, sent els cossos dels organismes meres “màquines de supervivència” millorades per assegurar la perpetuació dels gens.

Exemples de fenotip estès

Potser tots aquests conceptes semblen molt complicats, però ho entendreu tot molt millor amb alguns exemples. Segons Dawkins, hi ha tres tipus bàsics de fenotip estès.

1) Arquitectura animal

Els castors construeixen dics i modifiquen el seu entorn, de la mateixa manera que una colònia de tèrmits construeix un termiter i altera el terreny, com a part del seu estil de vida.

Dic construït per castors. Imatge de Hugo.arg (CC 4.0)

Termiters a Austràlia. Imatge de domini públic.

D’altra banda, les cases o estoigs que construeixen els tricòpters al seu voltant a partir de material disponible en el medi milloren la seva supervivència.

Larva de tricòpter dins del seu estoig fet de material vegetal. Imatge de Matt Reinbold (CC 2.0)

Tots aquests són exemples del tipus de fenotip estès més simple: l’arquitectura animal. El fenotip és, en aquest cas, una expressió física o material del comportament de l’animal que contribueix a millorar la supervivència dels gens que expressen aquest comportament.

2) Manipulació del comportament de l’hoste per part del paràsit

En aquest tipus de fenotip estès, el paràsit expressa uns gens que controlen el comportament del seu hoste. Dit d’una altra manera, el genotip del paràsit manipula el fenotip (en aquest cas, el comportament) del parasitat.

Un exemple clàssic és el de grills sent controlats per nematomorfs o gordiacis, un grup de “cucs” parasitoides (en anglès, “hair worms”), com s’explica en aquest vídeo:

En resum: les larves d’aquests cucs es desenvolupen dins d’hostes aquàtics, com les larves de les efímeres. Quan les efímeres assoleixen l’edat adulta un cop feta la metamorfosi, es desplacen volant a terra ferma, on moren; i és aquí on els grills entren en escena: un grill adult s’alimenta de les restes de les efímeres i adquireix els parasitoides, els quals es desenvolupen a l’interior del grill alimentant-se del seu greix corporal. Els cucs adults han de tornar al medi aquàtic per a completar el seu cicle vital i, per fer-ho, controlen el cervell del grill per “obligar-lo” a anar fins a una font d’aigua. Un cop a l’aigua, els cucs deixen enrere el cos del grill, el qual mor ofegat.

Altres exemples són el de les femelles de mosquit portadores del protozou de la malària (Plasmodium), el qual fa que les femelles de mosquit (Anopheles) se sentin més atretes per l’alè humà que les no infectades, i el de les gales induïdes en plantes per diversos insectes, com els cinípids (petites vespes).

3) Acció a distància

Un exemple recurrent d’aquest tipus de fenotip estès és la manipulació del comportament de l’hoste per part dels pollets de cucut (grup d’aus de la família Cuculidae). Moltes espècies de cucuts, com el cucut comú (Cuculus canorus), ponen els ous en els nius d’altres aus perquè aquestes els criïn enlloc seu; al mateix temps, els pollets de cucut eliminen la competència desfent-se dels ous de l’altra espècie.

Mireu com el pollet de cucut es desfà dels ous d’una boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus)!

En aquest cas de parasitisme, el pollet no està físicament associat a l’hoste, però influeix en l’expressió del seu fenotip conductual.

Boscarla de canyar alimentant un pollet de cucut comú. Imatge de Per Harald Olsen (CC 3.0).

.            .            .

Hi ha molts més exemples i estudis sobre aquest concepte. Si us interessa molt el tema, us recomano la lectura del gen egoista (sempre des d’una mirada crítica i oberta). Si, a més a més, teniu uns bons coneixements en biologia, us animo a llegir-vos també el fenotip estès.

Imatge de portada: Alandmanson / Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0)

Els mamífers extingits més recentment a causa dels humans

La història de la vida està plena d’extincions de diversos éssers vius, algunes massives i popularment conegudes, com la dels dinosaures. L’extinció és un procés habitual, potser necessari, en l’evolució biològica. Així i tot, la responsabilitat que tenim l’espècie humana de l’elevat ritme d’extincions en els últims anys és alarmant. Fins i tot es parla d’una nova era geològica, en la qual el planeta a nivell global està canviant a causa de la nostra activitat: el Antropocè. En aquest article coneixeràs quatre mamífers que existien fa tot just 300 anys, però ja no tornarem a veure mai més en viu. O potser sí?

1. EL TIGRE DE TASMÀNIA

Comencem amb el llop marsupial o tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus). Sota aquesta varietat de noms, es troba un animal més pròxim als cangurs i coales que als tigres o llops: el tigre de Tasmània era un marsupial originari d’Austràlia.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats al món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol Rovira

El llop marsupial era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Una característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca: les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus. Observa’l en el següent vídeo:

De la mateixa manera que la resta de marsupials, les cries no naixien directament, sinó que acabaven de desenvolupar-se en el marsupi (la popularment coneguda com “bossa”) de la mare.

Extinció y protecció del llop marsupial

L’últim exemplar salvatge conegut va ser caçat el 1930, i el 1933 va morir l’últim exemplar captiu en un zoo, 125 anys després de la seva descripció (1808). Hi ha diverses hipòtesis sobre la seva extinció:

• Caça intensiva: igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser acusat de matar bestiar, per la qual cosa s’oferien recompenses per animal abatut. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era prou forta com per matar una ovella adulta.
• Reducció de l’hàbitat i de les preses: amb la colonització d’Austràlia seu hàbitat i preses habituals es van veure reduïts.
• Introducció d’espècies invasores i malalties: la colonització també va suposar la introducció d’espècies que competien amb el tigre de Tasmània (gossos, guineus…) i malalties noves per les que no estava immunitzat.

La protecció de l’espècie es va aprovar 59 dies abans de la mort de l’últim exemplar, una llei tardana i insuficient.

Si vols saber més sobre el llop marsupial et convidem a llegir l’article que li vam dedicar fa 4 anys: El llop marsupial: nosaltres el vam extingir.

2. LA QUAGA

La quaga (Equus quagga quagga) es tractava d’una subespècie de zebra que habitava les planes de Sud-àfrica. La meitat anterior del cos posseïa les típiques ratlles negres i blanques de la zebra, que s’anaven difuminant per donar lloc a un color marronós a la part posterior, de manera que en un principi es va creure que era una espècie separada de la zebra comuna (Equus quagga). Les potes eren blanques.

El seu estrany nom pertany a l’onomatopeia en la llengua dels Khoi del soroll que feien les quagues.

Quaga taxidermizada al Museo de Historia Natural de Bamberg. Només existeixen 23 quagues dissecades en tot el món. Foto: Reinhold Möller

Extinció i recuperació de la quaga

L’últim exemplar salvatge va morir en 1870, i l’últim en captivitat va morir el 1883 al zoo d’Amsterdam, només 98 anys després de la seva descripció (1785). Tot i que la quagga es va començar a caçar per part dels colons holandesos per utilitzar la seva carn i pell, la disminució de la seva població es va veure accelerada fins a l’extinció davant la caça intensiva per exterminar els animals salvatges de la zona i així utilitzar les pastures per al bestiar domèstic.

De les poques fotografies existents d’una quaga, al zoològic de Londres (1870). Foto: Biodiversity Heritage Library (domini públic)

En el seu moment no es va fer cap esforç de conservació. És més, no es va saber que la quaga del zoo d’Amsterdam era l’última existent fins al cap d’uns anys. No obstant això, la quaga té el dubtós honor de ser l’única espècie extinta que ha “tornat a la vida” gràcies a un projecte anomenat The Quagga Project que es va iniciar el 1987. Quan es va descobrir que la quaga no era una espècie separada de la zebra, sinó una subespècie, es va seqüenciar el seu ADN i es va comparar amb el de la zebra. Al cap i a la fi, si eren subespècies, les zebres havien de tenir en els seus gens ADN de les quagues. Mitjançant la cria selectiva de zebres amb tendència a la desaparició de les ratlles, algunes quagues es troben pasturant actualment en camps del nord de Sud-àfrica.

Tot i que la primera tècnica en què es pensa per a la recuperació d’espècies extintes és la clonació, en el cas de la quagga ha estat possible mitjançant la reproducció de zebres seleccionades gràcies a l’ADN de quaga conservat en el seu genoma, encara que no siguin quaggas 100% idèntiques a les seves avantpassades extintes.

En aquest vídeo pots veure quagues actuals i el procés d’investigació seguit per “ressuscitar-les” (subtítols en anglès):

3. VACA MARINA DE STELLER

La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) era un sireni, és a dir, un mamífer marí del mateix ordre que els manatís i el dugong. Es distribuïa pel mar de Bering, a prop de Kamchatka (est de Rússia). Mesurava fins a 8 metres de llarg i pesava 5 tones.

Model i esquelet de vaca marina de Steller. Foto: KKPCW

A diferència de la resta de sirenis, que habiten a l’oceà Índic i part del Pacífic, la vaca marina de Steller habitava en aigües fredes, posseïa menys dents i era el millor sireni adaptat a la vida marina. Era totalment herbívora (algues i plantes).

Extinció y conservació de la vaca marina de Steller

La vaca marina de Steller posseeix el trist rècord de ser l’animal més ràpid en extingir-se des del seu descobriment el 1741: tan sols 27 anys. La causa torna a ser la caça indiscriminada per part de caçadors de foques i baleners, per lucrar-se amb la pell, carn i greix. Gairebé sense depredadors, les vaques marines van ser preses fàcils. No es va fer cap esforç de conservació de l’espècie.

Actualment només existeixen uns 20 esquelets i poques mostres de pell.

4. RINOCERONT NEGRE OCCIDENTAL

Acabem la llista de mamífers extingits recentment amb el rinoceront negre occidental (rinoceront negre de l’oest), una subespècie del rinoceront negre. Mesurava gairebé 4 metres de llarg i podia arribar a pesar 1,3 tones. Com tots els rinocerontes, eren herbívors.

Rinoceront negre occidental. Font: savetherhino.org

Extinció i conservació del rinoceront negre occidental

Habitava a la sabana del centre-oest d’Àfrica fa tan sols 8 anys (la UICN el va declarar extint en 2011). La causes de la seva extinció van ser:

• Pèrdua d’hàbitat.
• Matances per part de grangers per protegir les seves collites.
• I sobretot la caça furtiva, principalment per comercialitzar amb les seves banyes i com a trofeus de caça. Les banyes dels rinoceronts s’utilitzen en la medicina tradicional xinesa, qui li atribueixen propietats medicinals, propietats sense cap evidència científica. Si vols conèixer més animals amenaçats a causa d’aquesta activitat, et convidem a llegir Els cinc animals més amenaçats per la medicina tradicional xinesa.

Dels 850.000 exemplars censats a principis de segle XX, entre 1960 i 1995 els furtius van reduir la població en un 98%. El 2001, només quedaven 5 rinoceronts vius. Tot i les mesures de conservació preses a principis del segle XX, la lluita contra la caça i aplicació de sentències contra els furtius van anar decaient amb el temps, el que va conduir a la desaparició de la subespècie.

Rinoceronte con el cuerno amputado. Foto: A. Steirn

Una altra subespècie de rinoceront s’ha extingit en els últims anys: el rinoceront negre del sud (Diceros bicornis bicornis) va desaparèixer el 1850 a causa de la caça excessiva i destrucció de l’hàbitat. La resta de subespècies estan críticament amenaçades.

PER REFLEXIONAR

La llista d’animals extints en època històrica i a causa de l’acció humana no deixa de créixer. Alguns, com el dofí xinès de de riu o Baiji (Lipotes vexillifer), s’ha declarat extint en més d’una ocasió. Actualment la UICN el té categoritzat com críticament amenaçat-possiblemente extint, tot i que no hi ha evidències sòlides de la seva existència des de 2007. La vaqueta marina (Phocoena sinus) pot ser la següent, amb només 12 exemplars detectats el 2018.

Baji fotografiat abans de la seva mort en captivitat, 2002. Foto: Institute of Hydrobiology, Wuhan, China

Tot i que els animals, i sobretot els mamífers, contenen les espècies més icòniques que l’opinió popular vol conservar, cal no oblidar el valor biològic d’altres espècies d’animals, plantes, fongs i fins i tot bacteris de les que hauríem d’evitar la seva extinció. En un futur article donarem a conèixer algunes d’aquestes espècies.

Animals que caminen per la paret: un repte a la gravetat

Com s’ho fan alguns insectes, aranyes o llangardaixos per caminar sobre parets llises o de cap per avall i no caure? ¿Per què, si fos real, l’Spiderman no podria enganxar-se a les parets com ho fan aquests animals?

Científics de diferents àrees encara busquen comprendre els mecanismes que fan servir alguns animals per caminar sobre aquest tipus de superfícies sense relliscar o precipitar-se. A continuació, t’expliquem què sap la comunitat científica sobre aquest fenomen.

La competència per l’espai i els recursos (nínxol ecològic) ha donat lloc a nombroses i increïbles adaptacions al llarg de l’evolució, com la miniaturització.

Quan una superfície és massa llisa, de manera que les ungles, les urpes o les forces de fricció resulten insuficients per a desplaçar-se sobre ella sense caure, entren en joc mecanismes d’adhesió dinàmica: aquells que permeten a l’animal desplaçar-se sobre superfícies verticals llises o de cap per avall enganxant-se i desenganxant-se ràpidament. L’aparició d’estructures adhesives dinàmiques ha permès a diversos animals explotar nous ambients, podent desplaçar-se per caçar o romandre immòbils el temps necessari per fugir dels seus depredadors allà on la majoria tan sols podria estar estable uns pocs segons.

Gecko sobre una superfície llisa. Imatge de Shutterstock/Papa Bravo.

El desenvolupament d’estructures adhesives dinàmiques en les extremitats és típic d’insectes i d’aranyes, d’alguns rèptils com els geckos i certes sargantanes, i d’amfibis com les granotes arborícoles. Puntualment, també s’ha observat en petits mamífers com ratpenats i pòssums, uns marsupials arborícoles procedents d’Austràlia i de certes regions del sud-est asiàtic.

El fet que grups tan diferents d’animals presentin una adaptació similar s’explica per un procés de convergència evolutiva: davant un mateix problema (competència per l’espai i els recursos, elevada pressió de depredació, etc.), l’evolució tendeix a solucions iguals o similars (estructures adhesives per accedir a altres espais).

Els límits de l’adaptació (o per què l’Spiderman no podria caminar per les parets)

Estudiar el mecanisme mitjançant el qual alguns animals caminen sobre superfícies verticals llises o invertides és clau per al desenvolupament industrial de noves i més potents substàncies adhesives. No és estrany, doncs, que hi hagi molts estudis al respecte.

Podrà l’ésser humà escalar parets com ho fa l’Spiderman algun dia? Labonte et al. (2016) ens explica per què l’Spiderman com a tal no podria existir. O, almenys, com hauria de ser realment per poder adherir-se a les parets com una aranya.

Podrà l’ésser humà escalar com l’Spiderman algun dia? De moment, ens conformem amb aquesta esculptura. Imatge de domini públic.

Sense entrar en les estratègies pròpies de cada organisme (de les quals parlarem després), el principi bàsic pel qual insectes, aranyes o geckos poden caminar sobre superfícies verticals llises o cap per avall és la seva relació superfície/volum: com més petit és l’animal, més gran és la superfície del seu cos respecte al seu volum i menor la quantitat de superfície adhesiva necessària per poder desplaçar-se sense caure a causa del pes. Així doncs, els geckos serien els animals coneguts amb la mida més gran (relació superfície/volum més petita) capaços de caminar sobre superfícies verticals llises o cap per avall sense patir modificacions anatòmiques que farien inviable el seu desenvolupament.

I què vol dir “sense patir modificacions anatòmiques”? Els mateixos autors expliquen que com més gran és l’animal, més gran és la superfície adhesiva necessària per desplaçar-se sense desprendre’s. El creixement de la superfície adhesiva respecte la mida de l’animal segueix un patró d’al·lometria positiva extrema: per un petit increment de la mida de l’animal, es produeix un augment significativament major de la superfície adhesiva. Segons aquest estudi, la superfície adherent respecte a la superfície total pot ser fins a 200 vegades més gran en geckos que en àcars.

Imatge de David Labonte

No obstant això, la mateixa al·lometria es regeix per una sèrie de constriccions (limitacions) anatòmiques. Així, per tal que existís un animal més gran que un gecko capaç de caminar sobre una superfície vertical llisa o invertida, aquest hauria de desenvolupar, per exemple, unes extremitats enormes amb una superfície adherent igualment gran. Si bé podria tenir sentit des d’un punt de vista físic, les constriccions anatòmiques fan inviable l’existència d’animals amb aquestes característiques.

Ara ja podem respondre la pregunta “Per què l’Spiderman no podria adherir-se a les parets?”. Segons aquest estudi, perquè un ésser humà pogués caminar per les parets com una aranya el seu cos hauria d’estar recobert almenys d’un 40% d’estructures adhesives (un 80% si comptem únicament la seva part frontal); o això, o tenir braços o cames absurdament grans i impossibles des d’un punt de vista anatòmic.

Gran diversitat d’estratègies

L’adhesió dinàmica ha de ser prou forta perquè l’animal no caigui estant quiet, però prou feble per poder desenganxar-sense problemes en fer un pas.

Per aconseguir-ho, hi ha diferents estratègies.

Diversitat d’estructures adhesivas. Imatge de David Labonte.

1) Adhesió humida

Hi intervè una substància líquida.

Insectes

Els insectes presenten dos sistemes:

Potes amb coixinets llisos: el trobem, per exemple, en formigues, abelles, paneroles i saltamartins. L’últim segment de les seves potes (pretars), les ungles o les tíbies presenten un o diversos coixinets extremadament tous i deformables (com els arolis al pretars). A petita escala, cap superfície és totalment llisa, de manera que aquests coixinets es deformen fins a ocupar tots els seus espais disponibles.

Tars (part final de les potes dels insectes) d’una panerola. Imatge adaptada a partir de la original de Clemente & Federle, 2008.

Potes amb coixinets peluts: el trobem en escarabats i mosques, entre d’altres. Els coixinets d’aquests insectes estan densament coberts de petites estructures similars a pèls, les setes, gràcies a les quals el contacte amb la superfície augmenta.

Peu d’un escarabat de la família Chrysomelidae. Imatge de Stanislav Gorb et al.

En ambdós casos, intervé un líquid amb una fase hidrofòbica i una altra hidrofílica. Estudis amb formigues han demostrat que les terminacions de les seves potes secreten una fina capa de líquid que incrementa el contacte entre el pretars i la superfície sobre la que caminen, omplint els buits restants i actuant com un adhesiu sota els principis de capil·laritat (tensió superficial) i viscositat.

Si voleu conèixer més a fons aquest mecanisme, no us perdeu aquest increïble vídeo sobre les formigues!:

Granotes arborícoles

Els coixinets dels dits de les granotes arborícoles estan compostos de cèl·lules epitelials columnars separades entre si. Entre elles, nombroses glàndules hi aboquen una substància mucosa. La separació de les cèl·lules permet, d’una banda, que els coixinets es deformin per adaptar-se al terreny i, per altra, que la mucositat circuli entre elles i asseguri l’adhesió. A més a més, en ambients humits (moltes d’aquestes granotes viuen en selves), aquests espais faciliten l’eliminació de l’excés d’aigua que les faria relliscar.

Granota verda d’ulls vermells (Agalychnis callidryas). Fixa’t en els extrems dels dits. Imatge de domini públic.

En el següent vídeo, pots apreciar amb més detall les potes d’una de les granotes arborícoles més conegudes:

Les granotes arborícoles presenten un sistema similar al de coixinets llisos dels insectes. De fet, a molts augments les microestructures adhesives en grills i granotes són pràcticament idèntiques. Això va dur Barnes (2007) a considerar l’adhesió humida com una de les més exitoses.

Diferents granotes (a, b, c) i els seus respectius epitelis (d, e, f). La figura g correspon a la superfície dels coixinets d’un grill. Imatge de Barnes (2007).

Pòssums

Els estudis més detallats s’han realitzat sobre el pòssum pigmeu acròbata (Acrobates pygmaeus), un petit marsupial de la mida d’un ratolí capaç d’escalar superfícies de vidre fent servir els grans coixinets dels palmells de les seves potes. Aquests coixinets estan compostos de múltiples capes de cèl·lules epitelials esquamoses separades per solcs que en faciliten la deformació i pels quals hi circula la suor, que és el líquid que fan servir per adherir-se.

Acrobates pygmaeus. Imatge de Roland Seitre.

Palmell del primer parell de potes d’Acrobates pygmaeus. Imatge de Simon Hinkley i Ken Walker.

2) Adhesió seca

No intervenen líquids.

Aranyes i geckos

Tant les aranyes com els geckos es regeixen pel mateix principi d’adhesió: les forces de Van de Waals. A diferència d’insectes, granotes i pòssums, no segreguen líquids adhesius.

Les forces de Van der Waals resulten de la interacció entre molècules o àtoms sense que hi hagi un enllaç químic entre ells, i la seva energia depèn de la distància. Aquestes interaccions apareixen entre els “pèls” o setes dels palmells de les potes dels geckos (les quals estan solcades per plecs, les lamel·les) i les setes de les potes de les aranyes (que estan cobertes de moltes pilositats formant les escòpules), i la superfície sobre la qual caminen.

Pota d’una aranya plena de setes. Imatge de Michael Pankratz.

Diversitat de potes de geckos. Imatge de Kellar Autumn.

Estudis recents, però, suggereixen que les interaccions de Van der Waals no serien les grans determinants de l’adhesió en els geckos, sinó les interaccions electrostàtiques (diferent polaritat entre les setes i la superfície), després de comprovar que la seva capacitat adhesiva minvava sobre materials menys energètics, com el tefló.

Sigui com sigui, l’habilitat dels geckos per enfilar-se és impressionant. Si no, mira aquest vídeo del gran David Attenborough:

3) Succió

Ratpenats

Els ratpenats de ventoses (família Thyropteridae), originaris de l’Amèrica Central i del Sud, presenten unes ventoses en forma de disc als seus polzes i al palmell del segon parell de potes que els permeten desplaçar-se sobre superfícies llises. A l’interior d’aquests discos, la pressió es redueix i el ratpenat queda adherit per succió. De fet, un sol disc pot suportar el pes de tot l’animal.

Ratpenat de la família Thyropteridae. Imatge de Christian Ziegler/ Minden Pictures.

Després de conèxier totes aquestes estratègies, creus que l’Spiderman n’està a l’alçada?

Imatge de portada d’autor desconegut. Font: link.

El problema dels animals salvatges com a animals de companyia

Encara que els primers animals en els que pensem com a companys de vida són els gossos o gats, el cert és que malauradament moltes persones decideixen tenir un animal salvatge o exòtic a casa. Porcs vietnamites, petaures, fennecs, suricates, ossos rentadors, mones… És possible tenir en bones condicions un animal salvatge a casa, per molt bones intencions que tinguem? Quins són els problemes amb els que ens podem trobar? Quins mamífers salvatges es tenen com a animals de companyia? Et convidem a seguir llegint per descobrir-ho.

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE ANIMAL DOMÈSTIC I SALVATGE?

Un animal domèstic és aquell que porta convivint amb els humans durant milers d’anys. Són animals que durant la història de la nostra espècie, hem anat seleccionant artificialment per obtenir-ne beneficis, com aliment, companyia o protecció, com els gossos, que fins i tot han coevolucionat amb nosaltres. La majoria d’animals domèstics no podrien sobreviure a la natura, ja que no sabrien trobar aliment o serien presa fàcil pels depredadors. Els que sobreviuen quan són abandonats, com alguns gossos o gats, causen greus problemes a la fauna salvatge o fins i tot a les persones.

Alguns animals domèstics, com certes races de gos (dreta), s’assemblen als seus homòlegs salvatges (llop, esquerra) el que provoca la falsa idea que els animals salvatges es poden domesticar. Foto: desconegut

I un animal salvatge, què és? Moltes persones confonen animal salvatge amb animal ferotge o perillós. Un animal salvatge és un animal que no ha estat domesticat, és a dir, la seva espècie no ha estat en contacte amb les persones (almenys no durant milers d’anys com els domèstics). El fet que alguns animals salvatges no siguin perillosos (o no del tot) per nosaltres, que apareguin en sèries i pel·lícules, alguns famosos en posseeixin i les ganes de tenir algunaanimal “especial” a casa, continua afavorint la compra-venda d’aquests animals com a animals de companyia.

El personatge de Ross a la famosa sèrie ‘Friends’ tenia un mico caputxí, del que s’ha de desfer quan alzanza la maduresa sexual per conductes agressives. Font

QUINA PROBLEMÀTICA COMPORTA TENIR UN ANIMAL SALVATGE A CASA?

PROBLEMÀTIQUES PER LES PERSONES

La principal causa per la que els animals salvatges o exòtics originen problemes pels humans és el desconeixement de l’espècie: alguns tenen dietes molt específiques pràcticament impossibles de reproduïr en captivitat. D’altres, poden arribar a viure més que el propietari, ser molt sorollosos, ocupar molt d’espai, tenir hàbits nocturns, transmetre malalties o ser verinosos. Això es tradueix en dificultats de manteniment i canvis de comportament de l’animal, fins arribar a ser perillós per al seu propietari. La conseqüència acostuma a ser l’abandonament de l’animal, cosa que li causarà la mort, provocarà problemes a la natura o altíssims costos de manteniment si acaba en un centre de recuperació (segons Fundació Mona, mantenir un ximpanzé costa 7.000 euros l’any. La seva esperança de vida són 60 anys: 420.000 euros en total per un sol animal).

Els ossos rentadors pateixen canvis comportamentals i poden arribar a atacar els seus propietaris. Font de la foto

Moltes espècies alliberades a la natura acaben sent invasores, posant en perill els ecosistemes autòctons. Si vols saber la diferència entre espècies introduïdes i invasores, consulta aquest article. Per conèixer les amenaces que suposen pels ecosistemes, consulta aquest altre article.

No cal oblidar tampoc que la compra, venda i tinença de molts animals salvatges és totalment il·legal.

PROBLEMÀTIQUES PELS ANIMALS

Els animals han de viure en un ambient on puguin tenir cobertes les seves necessitats, tan físiques com psíquiques. Obviant els animals maltractats físicament, per molt bona fe, estima i diners que es pugui gastar algú en mantenir un animal salvatge, mai podrà reproduïr les seves condicions naturals. Manca d’espai, de contacte amb d’altres animals de la seva espècie, temps de cerca de l’aliment, condicions de temperatura, humitat, llum… l’animal no podrà desenvolupar el seu comportament normal d’espècie encara que estigui en les condicions més òptimes de captivitat.

Una guineu fennec, un animal carnívor del desert, en evident estat de mala salut. Segons les xarxes, perquè estava sent alimentat amb una dieta vegana. Segons la seva propietària, Sonia Sae, perquè és al·lèrgic al pol·len malgrat que segueixi aquesta dieta. Sigui com sigui, és evident que al Sahara les quantitats de pol·len no tenen res a veure amb les d’Europa.  Font

Les conseqüències que patirà un animal que no té cobertes les seves necessitats es tradueixen en problemes de salut (malalties, creixement deficitari…) i de comportament (estereotípies -moviments compulsius- , autolesions, ansietat, agressivitat…).

Finalment, la conseqüència més greu quan adquirim un animal salvatge és que estem afavorint el tràfic d’animals, la mort de milers d’ells durant el transport fins a casa nostra i fins i tot la seva extinció. El tràfic d’animals és la segona causa de pèrdua de biodiversitat del nostre planeta (per darrere de la destrucció dels hàbitats).

Els loris peresosos són animals nocturns i verinosos que es comercialitzen com a animals de companyia i com la majoria, es transporten en condicions pèssimes. Coneix més sobre el calvari dels loris visitant blognasua. Foto: Naturama.

CASOS CONCRETS DE MAMÍFERS SALVATGES COM A ANIMALS DE COMPANYIA

PRIMATS

Titís, loris peresosos, gibons de mans blanques, ximpanzés, macacs de Barbaria… la llista de primats que la gent té en captivitat és quasi infinita. Un dels principals errors que cometen les persones que desitgen un primat com animal de companyia és creure que tenen les nostres mateixes necessitats, sobretot en primats superiors com els ximpanzés. També es confonen les seves expressions amb les nostres: el que mostra la foto no és un somriure de felicitat i el que mostra el vídeo no son pessigolles, sino una actitud de defensa (els loris peresosos tenen verí als colzes).

Aquest ximpanzé no està rient, està espantat. Foto: Photos.com

Molts primats viuen en grups familiars i les cries necessiten estar amb la mare els primers anys de vida, pel que ja només el simple fet d’aquirir una cria de primat, comporta la mort de tots els adults del seu grup familiar i problemes psicològics per l’animal. Per conèixer l’extensa i greu problemàtica de mantenir primats en captivitat et recomanem encaridament llegir aquest article.

PETAURES DEL SUCRE

Els petaures del sucre (Petaurus breviceps) tenen aspecte d’esquirol, però en realitat són marsupials. Tenen una dieta molt específica (insectes i les seves deposicions, saba d’eucaliptus, néctar…), viuen a la copa dels arbres en grups de 6 a 10 individus i es desplacen entre els arbres saltant fins a 50 metres amb una membrana que els permet planejar. Són d’hàbits nocturns, a la nit és quan més se senten els seus crits. Resulta evident que és impossible reproduïr aquestes condicions en captivitat, pel que la majoria acaben morint per deficiències nutricionals.

Petaure del sucre engabiat. Foto: FAADA

PORCS VIETNAMITES

Encara que es tracti d’una varietat d’animal domèstic, els porcs vietnamites (Sus scrofa

Desde que l’actor George Clooney va presentar un porc vietnamita com a animal de companyia, la moda es va estendre ràpidament. Font

domestica) de cries són petits, però d’adults poden arribar a fer més de 100 quilos, pel que resulta impossible mantenir-los en un pis. S’han produït tants abandonaments i s’han reproduït tant, que hi ha poblacions establertes per tota Espanya.  Es poden reproduïr amb els porcs senglars i es desconeix si els híbrids són fèrtils. No existeix cap centre de recuperació o acollida, pel que continuen afectant els ecosistemes autòctons.

OSSOS RENTADORS i COATÍS

Un altre mamífer que, degut al seu aspecte agradable, algunes persones intenten tenir com a animals de companyia. Els ossos rentadors (Procyon sp) desenvolupen conductes agressives al no tenir les seves necessitats cobertes, són destructius amb els objectes de la llar i tenen tendència a mossegar-ho tot, fins i tot les persones. Actualment a Espanya és il·legal adquirir-los i està catalogat com a espècie invasora.

A més de l’agressivitat, una de les conductes més comunes dels ossos rentadors és el “robatori”. Font

Els coatís (Nasua sp)estan emparentats amb els ossos rentadors i, igual que aquests, d’adults es tornen agressius si es mantenen en captivitat en un domicili particular. A Espanya també està prohibida la seva tinença.

El coatí, un altre mamífer d’aspecte amistós que pot resultar perillós. Font

SURICATES

Els suricates (Suricata suricatta) són animals molt socials que viuen en colònies de fins a 30 individus sota terra a la sabana Sudafricana. Acostumen a fer forats a terra per protegir-se i són molt territorials. Per tant, tenir un suricata a casa o a un jardí és totalment inviable. A més, les condicions climàtiques (altes temperatures i baixa humitat) a les que estan adaptats no són les mateixes que les d’un domicili particular. Com en el petaure, la seva alimentació és impossible de reproduïr a casa: carn de  serp, aranyes, escorpins, insectes, aus i mamífers petits… Com els ossos rentadors, no dubten en mossegar i són animals molt actius.

Suricata amb una corretja on es poden veure els seus ullals. Foto: FAADA

FENNEC

Aquesta espècie de guineu del desert (Vulpes zerda) també s’ha posat de moda com a animal de companyia. Malgrat que la seva tinença encara és legal, s’ha proposat diverses vegades com a espècie invasora.

La principal raó per la que no es pot tenir un fennec a casa son les condicions climàtiques desèrtiques a les que està adaptat. Viure en un pis els causa problemes renals i de termorregulació. A més, és un animal nocturn. Els canvis en el seu ritme circadià els comporta problemes hormonals.

Fennec al desert. Foto: Cat Downie/Shutterstock

Igual que les dues anteriors espècies, poden acabar apareixent problemes de comportament i tornar-se violents contra el mobiliari o el seus propietaris.

ELEFANTS, TIGRES…

Encara que sigui increïble, hi ha persones que tenen un elefant al jardí de casa i d’altres tenen felins, com tigres. A aquestes alçades no creiem necessari exposar les raons per les quals aquests animals no tenen cobertes les seves necessitats i el perill potencial que suposen per als seus propietaris o veïns en cas de fugida.

Dumba, l’elefanta que viu a un jardí de Caldes de Montbui. Foto: FAADA

EN CONCLUSIÓ

Com ja hem vist, un animal salvatge en captivitat mai tindrà les seves necessitats cobertes per garantir el seu benestar. Aquí hem presentat els mamífers salvatges més coneguts que es tenen com a animals de companyia, però malauradament la llista no deixa de créixer.

Per no afavorir el tràfic d’animals i causar patiments innecessaris durant la vida de l’animal, evita adquirir animals d’aquest tipus, informa’t i informa les persones del teu voltant, denuncia tinences irresponsables i en cas que ja en tinguis un i ja no te’n puguis fer càrrec, contacta amb alguna protectora i no l’alliberis mai a la natura.

Per què els peresosos son tan lents?

D’aspecte simpàtic, els mandrosos criden l’atenció per ser els mamífers més lents del món, tenir pèl verd i unes urpes dignes de pel·lícula de terror. T’atreveixes a descobrir més?

QUI SÓN ELS PERESOSOS?

Els peresosos són animals de costums arborícoles (habiten les selves humides de Centre i Sudamèrica) i és per això que el podríem confondre amb un primat . En realitat pertanyen a un grup molt diferent, dins el mateix ordre en què s’inclouen els óssos formiguers i tamàndues (Ordre Pilosa). Són també parents (encara que una mica més llunyans) dels armadillos. Actualment les sis espècies existents es classifiquen en peresosos de dos dits i peresosos de tres dits, encara que es coneixen moltes espècies extintes (algunes d’elles gegants).

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus). Foto: Stefan Laube

Tenen les potes amb urpes amb forma de ganxo que els permeten penjar-se perfectament de les branques. Fins i tot els mantenen agafats si s’adormen penjats. Però per terra s’arrosseguen amb poca traça amb les urpes de les potes davanteres, que són més fortes. El peresós de tres dits, a més, és un bon nedador.

A diferència d’óssos formiguers i tamàndues, tenen la cara arrodonida i no presenten dents davanteres. Les dents del darrere funcionen com uns trituradors i creixen contínuament.

Són d’hàbits solitaris.

Peresós de dos dits(Choloepus hoffmanni). Foto: Masteraah

CAMUFLATGE GAIREBÉ PERFECTE

Els peresosos es caracteritzen per tenir un gruix i aspre pelatge, de colors que van del marró grisenc al marró fosc, negre i fins i tot blanquinós. Aquest color, sumat a la lentitud dels seus moviments els permet passar desapercebuts. En cas de perill, es queden quiets i si són descoberts pels seus depredadors donen un cop fort amb les seves grans urpes.

Malgrat tot, el pelatge dels peresosos pot presentar un color verdós, a causa de les algues que creixen entre els pèls. El pelatge extern també és llar d’animals com paparres, àcars, escarabats i fins i tot arnes.

Peresós en el que s’observa el canvi de cpñpr deñ pelatge a verd, degut a les algues que creixen sobre seu. Foto: desconegut.

REPRODUCCIÓ

Després de l’aparellament, la gestació del peresós dura 5-6 mesos. Neix una sola cria, que es penja de l’abdomen de la seva mare gràcies a les seves urpes ben formades. Mamarà durant un mes, després del qual romandrà agafat a la mare per aprendre els patrons d’alimentació.

Peresós amb la seva cria. Foto: John Martin

QUÈ MENGEN?

A diferència dels seus parents, que s’alimenten principalment d’insectes com formigues o tèrmits, els peresosos són folívors o filòfags, és a dir, s’alimenten de fulles, brots i puntes dels arbres (especialment de la Cecropia). Algunes espècies complementen la seva dieta amb insectes i les algues del seu pelatge.

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus) menjant. Foto: Christian Mehlführer

Es desplacen molt lentament pels arbres amb les seves urpes en forma de ganxo mentre s’alimenten. Viure en els arbres també els resulta una bona estratègia per evitar als seus depredadors (anacondes, àguiles harpies, pumes i jaguars, humans …).

A més d’aquesta lentitud, els seus músculs són petits i febles per la grandària del seu cos (tenen un 30% menys de massa muscular que altres mamífers de la seva grandària). El seu metabolisme també és extremadament lent comparat amb el d’altres mamífers, tant és així que la seva temperatura corporal és baixa (uns 30 ºC). Els peresosos de tres dits tenen el metabolisme més lent de tots els mamífers. i els de dos dits ocupen el tercer lloc, per darrere de l’ós panda.

PER QUÈ SÓN TAN LENTS?

Observa en aquest vídeo els lents moviments del peresós:

Els peresosos són tan lents que trigarien cinc minuts en creuar un carrer d’amplada estàndard. A causa de que la seva alimentació és gairebé exclusivament folívora, l’energia que obtenen de les fulles és molt escassa. Les fulles amb prou feines tenen energia i la poca que tenen, és molt difícil d’extreure. Com tots sabem, la mateixa quantitat de carn aportaria més energia . Altres animals herbívors suplementen la seva dieta vegetal amb fruita seca o fruita, que donen una aportació extra d’energia, però el mandrós no ho fa.

Per contrarestar aquest inconvenient, els mandrosos presenten dues adaptacions principals:

• Estómac molt gran (un terç del seu cos) amb diverses cambres per extreure el màxim d’energia de les fulles. Això comporta digestions de cinc o set dies, fins i tot setmanes.
• Utilització mínima de l’energia, que es tradueix en no moure’s molt i en utilitzar poca energia per al manteniment de la seva temperatura corporal. Per alimentar-se sense consumir molta energia, viuen gairebé permanentment en els arbres i només baixen a terra un cop a la setmana, per defecar o canviar d’arbre si no poden moure’s per les branques a l’arbre del costat. La major part del seu temps el fan servir per menjar, descansar o dormir.
  

IMPORTÀNCIA ECOLÒGICA

Els mandrosos són grans dispersadors de llavors i fertilitzen el terra amb els seus excrements.

Com s’ha comentat abans, en el pelatge dels mandrosos viuen algues i arnes, entre d’altres éssers vius. La relació simbiòtica que estableixen és fascinant. Els peresosos només baixen dels arbres un cop a la setmana per defecar. En aquest moment, les arnes dipositen els seus ous en la femta del peresós; les larves d’arna que surtin d’ells s’alimentaran de la femta. Un cop adultes, les arnes volen cap al pelatge del peresós, on viuran i s’aparellaran. Les arnes mortes seran descompostespels fongs que viuen al pelatge i les transformaran en amoni, fosfats i nitrats que ajudaran a créixer a les algues. Segons es creu, el mandrós complementa la seva dieta amb aquestes algues, riques en biolípids i altres nutrients.

Relació simbiòtica de mandrosos, algues, fongs i arnes (clic per ampliar). Font: veure imatge

A més, les espècies de micro i macroorganismes que viuen al seu pelatge tenen tenen substàncies contra bacteris, cèl·lules canceroses i paràsits com Plasmodium, responsable de la malària i Trypanosoma, responsable del mal de Chagas.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

De les sis espècies conegudes, segons la Llista Vermella de la IUCN els peresosos de tres dits Bradypus pygmaeus i Bradypus torquatus es troben en “perill crític” d’extinció i “vulnerable” respectivament. La resta estan en “preocupació menor”. Com sol ser habitual, la destrucció de l’hàbitat és la principal amenaça a la qual s’enfronten els peresosos actualment. A causa de la seva lentitud, són afectats ràpidament per la destrucció dels boscos que comporta l’avanç urbà o són atropellats quan intenten creuar les carreteres.

Peresós creuant una carretera. Foto: Ian D. Keating

Tot que són totalment inofensius, algunes persones també els agredeixen o maten pensant que són perillosos.

Desgraciadament, la seva cara simpàtica i aspecte dòcil ha fet que algunes persones els tinguin com a mascotes. Mai ens cansarem de dir-ho: els animals salvatges no són mascotes. Fora del seu hàbitat no es poden cobrir les seves necessitats físiques, nutricionals ni psicològiques. A més, la seva extracció de la natura és traumàtica (solen matar la mare per capturar les cries) i el transport i emmagatzematge es donen en condicions insalubres.

Peresós engabiat. Foto: desconegut

La protecció del seu hàbitat i lleis a favor dels peresosos són les accions de conservació prioritàries, a més de l’existència de centres de rescat de peresosos ferits o orfes.

Cria de peresós rescatada. Foto: Becca Field

QUÈ POTS FER TU?

L’educació és el pilar més important per començar a respectar la natura. Informa a les persones del teu voltant de les característiques úniques d’aquests animals, explica que no són perillosos per evitar agressions cap a ells i fes-los comprendre el patiment que els suposa viure tancats com a mascotes. Si vius en una zona on hi ha peresosos, truca a les autoritats si veus algun en perill, intentant creuar la carretera, per exemple.

Si vols aprofundir en el tema , pots visitar la lliçó TED-Ed sobre els peresosos, en la qual està inspirat aquest article.

Foto de portada: Getty

Com es comuniquen els cetacis?

No podem imaginar les nostres vides sense comunicació, però no som la única espècie animal que utilitza la comunicació com una forma d’intercanviar informació. En aquesta publicació, explicarem com és la comunicació dels cetacis. 

Donat que hi ha espècies altament socials entre els cetacis, és essencial comprendre el paper que exerceix la comunicació en la regulació de les interaccions socials en ells. Quan pensem en la comunicació, generalment solem associar-la amb la comunicació acústica, i, de fet, aquesta és la forma principal per als cetacis; però n’existeixen d’altres tipus, com la comunicació química, visual o tàctil.

LA COMUNICACIÓ ACÚSTICA: LA MÉS IMPORTANT

La comunicació acústica és la forma més important de comunicació en els cetacis i la raó és que la transmissió del so a l’aigua és molt ràpida. Inclou tant la vocal com la no vocal. En algunes espècies pot ser molt complexA, ja que alguns d’ells tenen dialectes.

A causa de que els cetacis depenen del so, algunes activitats com les prospeccions sísmiques poden interferir en el seu comportament i amenaçar la seva supervivència.

COMUNICACIÓ NO VOCAL

La comunicació no vocal consisteix en produir sons sense utilitzar l’aparell vocal, com l’ús d’aletes per colpejar la superfície de l’aigua, cops amb la mandíbula, cruixir les dents o emetre bombolles. Al colpejar amb la cua, els cetacis transmeten la presència d’una amenaça o angoixa.

El breaching és el comportament típic de la majoria dels cetacis en que salten vigorosament a l’aire. El so originat pot viatjar diversos quilòmetres i es creu que és un mecanisme d’espaiamient, per mantenir el contacte acústic o per informar sobre l’estimulació sexual, la ubicació d’aliment o una resposta a una molèstia o irritació. També pot ser una forma d’eliminar els paràsits i la pell morta. Fan falta més estudis per conèixer quin és el propòsit del breaching.

LA COMUNICACIÓ VOCAL EN CETACIS ÉS MOLT COMPLEXA

Considerant la comunicació vocal, els odontocets i misticets són molt diferents. Per aquest motiu, els explicarem per separat.

MISTICETS

El so de les balenes té una funció social, com ara mantenir el contacte quan es troben a llargues distàncies, avisos d’unió, avisos sexuals, salutacions, espaiament, amenaces i identificació individual. És probable que utilitzin el so com una forma de sincronitzar activitats biològiques o conductuals, com l’alimentació o la reproducció. Pots llegir més sobre la comunicació de les balenes aquí.

Els científics estan d’acord en què hi ha tres (més un) tipus de sons en els misticets:

• Gemecs de baixa freqüència (1-30 segons, 20-200 Hz). Aquests sons poden ser tons purs, com en el cas dels rorquals comuns (Balaenoptera physalus) o sons complexos amb estructura harmònica. Aquests sons s’utilitzen en la comunicació a llarga distància. Per exemple, els gemecs a 20 Hz de les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) poden travessar la majoria dels obstacles i recórrer centenars de quilòmetres per arribar als seus congèneres per a la comunicació. S’ha suggerit que, sense obstacles, aquest tipus de sons pot viatjar de pol a pol. Sorprenent, oi? Pots escoltar la crida del rorqual comú aquí.

Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe).

• Thumps o knocks curts (< 1 segon, < 200Hz). Aquests sons són produïts per balenes franques (Eubalaena sp), balenes de Groenlandia (Balaena mysticetus), balenes grises (Eschrichtius robustus), rorquals comuns i rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata). Es relacionen aquests sons amb contextos socials i activitat. Aquí pots escoltar a una balena grisa.
• Grinyols i xiulets (> 1kHz, <0.1 segons). Aquests sons són produïts per la majoria de les balenes.
• Cançons de balenes de gep. Aquí pots escoltar algunes cançons de balenes de gep:

ODONTOCETS

Segons els científics, els sons dels odontocets poden dividir-se en dues categories:

• Sons polsats. Tots els cetacis dentats produeixen aquest tipus de sons i es poden utilitzar per a la ecolocalització (la producció d’ones de so d’alta freqüència i la recepció d’ecos per localitzar objectes i investigar l’entorn) o la comunicació.

Ecolocalització en dofins.

Es poden subdividir en dues categories:

• Trens de polsos o clics. Els trens de clics consisteixen en seqüències de polsos acústics (50 μs, 5-150kHz) repetits al llarg del temps. Estan relacionats amb l’ecolocalització. Les espècies poden tenir una composició espectral àmplia, com en els dofins mulars (Tursiops truncatus), o tenir una composició de banda estreta, com en els narvals (Monodon monoceros). En aquest tipus de so polsat, els animals produeixen de 1-2 a centenars de clics per segon. Pots escoltar els clics del dofí mular aquí.
• Polsos explosius (20-100 kHz). Aquests trens de polsos d’alta velocitat de repetició consisteixen en produir un pols cada menys de 5 μsegons, que els humans escolten com un so continu. Tenen funcions comunicatives i socials. En aquest vídeo, pots escoltar aquests sons en una trobada agressiva entre dofins:
  

• Sons tonals de banda estreta (xiulets) (5-85kHz). Es creu que els xiulets es produeixen només amb finalitats comunicatives i no tots els odontocets els produeixen. Com que són sons de baixa freqüència, aquests sons poden viatjar distàncies més llargues que els sons polsats. Algunes espècies, com els dofins mulars, poden produir xiulets i clics al mateix temps, el que permet mantenir la comunicació i la coordinació durant la recerca d’aliments per ecolocalització. Fins i tot en algunes espècies, com els dofins mulars, hi ha xiulets signatura; és a dir, un xiulet tan distintiu que serveix per identificar l’animal, com si fos el seu nom. Vols saber més sobre els xiulets signatura? Mira el vídeo:

COMUNICACIÓ QUÍMICA EN CETACIS

La comunicació química inclou l’olfacte i el sabor. Tot i que és important en els mamífers terrestres, en els mamífers marins és limitat.

El sistema olfactori en els cetacis és gairebé inexistent, ja que no hi ha nervis, bulbs i tractes olfactius en odontocets adults i es redueixen en gran mesura en els misticets adults. A més, tots els cetacis tanquen els seus espiracles sota l’aigua.

D’altra banda, el gust és més important. Per exemple, els dofins mulars tenen la capacitat de discriminar solucions agres, dolces, amargues i salades. No obstant això, són menys sensibles a les diferents concentracions de sal, el que és una adaptació al medi marí.

Els dofins mulars (Tursiops truncatus) poden discriminar solucions agres, dolces, salades i amargues (Foto: NASA, Creative Commons).

Altres espècies, com les belugues (Delphinapterus leucas), alliberen feromones per alarmar als seus companys i, amb sang a l’aigua, escapen ràpidament o s’exciten desproporcionadament.

COMUNICACIÓ VISUAL

La visió sota l’aigua està limitada pels nivells de llum, la matèria orgànica i la profunditat. Els senyals visuals poden ser de diferents tipus, com les característiques dimòrfiques sexuals, les postures corporals i els patrons de coloració, que són simples; o més complexes com seqüències de comportaments, que indiquen un context, espècie, edat, sexe o condició reproductiva.

Per als cetacis, els senyals visuals són una alternativa a la comunicació acústica quan els animals són a prop. En el cas dels odontocets, les exhibicions visuals consisteixen en comportaments, coloració i trets morfològics.

Per exemple, els narvals mascles tenen llargs ullals en espiral i els mascles de diversos zifids tenen dents inferiors que sobresurten fora de la boca. En aquests casos, els quals no són els únics, es tracta de característiques sexualment dimòrfiques que poden tenir un paper important en la regulació de les relacions socials i l’aparellament.

Els narvals mascles (Monodon monoceros) tenen ullals espirals que regulen les relacions socials i l’aparellament (Foto: NOAA).

Les espècies de dofins d’aigües clares mostren patrons de coloració en el cos, com taques, capes o ratlles longitudinals, com el dofí ratllat (Stenella coeruleoalba).

Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Finalment, els gestos també són importants en els cetacis, com les exhibicions d’amenaça amb la mandíbula oberta, els salts aeris, el moviment de les aletes pectorals, els cops de cua i les postures en forma de S. La postura i els comportaments també poden informar sobre depredadors, preses o sincronitzar accions entre individus per coordinar el grup o per a la interacció social.

En aquest vídeo, pots veure un dofí mostrant un comportament d’amenaça amb la mandíbula oberta.

En aquest altre, una balena de gep fa cops de cua.

COMUNICACIÓ MITJANÇANT EL TACTE

Els cetacis poden utilitzar el nas, la cua, les aletes pectorals, l’aleta dorsal, els flancs, l’abdomen i tot el cos com a mitjà de comunicació en tocar a altres animals. Els senyals tàctils generalment s’usen juntament amb altres tipus. Aquest tipus de comunicació s’ha observat en tots els cetacis. El contacte corporal no només serveix com una via de comunicació, sinó que també pot servir per eliminar la pell morta.

Per exemple, les balenes grises de la Llacuna de San Ignasio (Mèxic) es freguen sota petites embarcacions i toleren les carícies dels turistes. Pots veure-ho aquí:

Els dofins tacats de l’Atlàntic (Stenella frontalis), els dofins mulars, les balenes de gep i les balenes franques de l’Atlàntic Nord (Eubalaena glacialis), entre d’altres, freguen suaument els seus cossos amb els seus congeneres i és comú entre mares i cries.

REFERÈNCIES

• Berta, A; Sumich, JL & Kovacs, KM (2006). Marine mammals. Evolutionary biology. UK: Academic Press.
• Dudzinkski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Ed.). Encyclopedia of Marine Mammals (260-269). Canada: Academic Press.
• Foto de portada: Gregory “Slobirdr” Smith, Creative Commons.

Descoberta una nova espècie d’orangutan a punt d’extingir-se

Fa uns dies s’anunciava el descobriment d’una nova espècie d’orangutan. Malauradament, està críticament amenaçada. Com és possible que no s’hagi descobert fins ara? Quines altres espècies d’orangutans hi ha? A quines amenaces s’enfronten? Podem fer alguna cosa nosaltres per protegir-los? Segueix llegint per descobrir-ho!

CONEIXENT ELS ORANGUTANS

Molta de la informació sobre els orangutans li devem a Biruté Galdikas, la major experta en comportament d’orangutans, així com Jane Goodall ho és dels ximpanzés i Dian Fossey ho va ser dels goril·les de muntanya. L’orangutan és un homínid, de la mateixa família que els humans, els goril·les, els ximpanzés i els bonobos.

Els orangutans són els homínids més llunyans a nosaltres. Tot i això, compartim un 97% de l’ADN i l’ancestre més antic entre orangutans i humans va viure fa uns 14 milions d’anys. Si vols aprofundir sobre qui són els homínids i com es classifiquen els primats et convidem a llegir aquest article.

Fins ara, es coneixien dues espècies d’orangutan: l’orangutan de Sumatra (Pongo abelii) i l’orangutan de Borneo (Pongo pygmaeus). Un recente estudi de novembre del 2017 afegeix una nova espècie: l’orangutan Tapanuli (Pongo tapanuilensis). Des de 1929 no s’havia descobert una nova espècie de gran simi, tot i ser dels grups més estudiats del món.

Orangutan mascle de Borneo, Sumatra i Tapanuli. Foto: Eric Kilby Aiwok Tim Laman

MORFOLOGIA

L’orangutan (del malai orang Hutan, ‘persona del bosc’) es distingeix dels altres homínids pel seu pelatge ataronjat. S’alimenta, dorm i reprodueix en els arbres, encara que ocasionalment baixa a terra per beure dels rius. Els seus llargs braços (fins a 2,2 m) i peus prènsils estan perfectament adaptats a la vida arbòria. La flexibilitat de la pelvis i altres articulacions, els permet adoptar posicions impossibles per a altres primats.

Femella d’orangutan de Sumatra amb la seva cria. Foto: Thomas Marent

Presenten un gran dimorfisme sexual (diferències entre mascles i femelles). Els mascles tenen unes estructures adiposes a la cara que augmenten de grandària a mesura que l’animal creix, una llarga barba i bigoti, el pèl dels braços més llarg i una bossa penjant a la gola. Aquesta bossa els serveix com a amplificador dels seus reclams, que poden escoltar-se a dos quilòmetres de distància, per marcar el seu territori i atreure a les femelles. Els mascles també són més grans que les femelles, pesant cent quilos o més i tenen una alçada de metre i mig (les femelles pesen uns 40 kg i mesuren 1,1 m d’alçada).

Orangutans mascle en els quals s’aprecien les galtes i la bossa a la gola.Font

ALIMENTACIÓ I COMPORTAMENT

Els orangutans són solitaris i nòmades, es desplacen per les copes dels arbres a la recerca de fruita. També poden alimentar-se d’altres parts de les plantes, mel i animals petits com tèrmits, pollets ous i sargantanes.

Encara que són d’hàbits solitaris, la seva interacció social és molt complexa quan es troben, i les femelles adolescents poden viatjar juntes uns 2-3 dies.

Els orangutans utilitzen eines i comportaments que aprenen per imitació, varien segons la regió (cultura).

REPRODUCCIÓ

Les femelles pareixen en un niu a la part alta dels arbres. Després de 9 mesos de gestació, neix una sola cria que es quedarà a prop de la mare fins a la seva maduresa, uns 8 anys aproximadament. El mascle no participa en la criança.

Cria d’orangutan d’una setmana agafada a la seva mare. Foto: ARNO BURGI/AFP/Getty Images

La taxa de reproducció dels orangutans és molt baixa: les femelles arriben a la maduresa sexual als 15 anys i tenen una cria cada 8-9 anys, de manera que com a màxim només tindrà unes 3-4 al llarg de la seva vida. Això suposa que la recuperació de l’espècie sigui molt complicada. Poden viure uns 50-60 anys.

DISTRIBUCIÓ

És l’únic gran simi que es troba a Àsia, a les selves humides de les illes de Sumatra i Borneo. La seva distribució és molt reduïda a causa de la destrucció de l’hàbitat que pateix.

Distribució de las 3 espècies d’orangutan. Font: batangtoru.org

UNA NOVA ESPÈCIE: ELS TAPANULI

El 2001 els científics van definir les dues espècies d’orangutan conegudes fins ara, de Sumatra i de Borneo. No aprofundirem molt en les seves diferències per centrar-nos en l’últim descobriment. Principalment, els de Sumatra tenen la cara més plana que els de Borneo, (que la tenen còncava) i el seu pelatge és més espès, llarg i clar que els de Borneo.

Pongo tapanuliensis. Foto: Andrew Walmsley

Pongo tapanuliensis, la nova espècie descoberta, habita a la regió de Batang Toru (nord de Sumatra), un ecosistema amb un 85% del seu bosc protegit. Com és possible que no s’hagi identificat fins ara una nova espècie d’animal tan gran? Tradicionalment, les espècies van començar a classificar-se segons les seves semblances i diferències morfològiques, però actualment moltes d’aquestes espècies s’estan redefinint gràcies als estudis genètics.

En el cas que ens ocupa, la població va ser redescoberta el 1997, però no va ser fins 2013 que amb l’estudi d’un crani els investigadors van detectar notables diferències amb altres poblacions, com que els mascles eren més petits. També el pelatge era més canyella i arrissat en els Tapanuli. Com les dades morfològiques no eren suficients, es va seqüenciar el genoma d’aquest orangutan i es va comparar amb el de poblacions de Sumatra i Borneo.

Es va arribar a la conclusió que pertanyia a una nova espècie, molt més antiga que les altres dues: es va separar de l’orangutan de Sumatra fa 3,38 milions d’anys, convertint-lo en la línia evolutiva més antiga de Pongo (veure imatge de l’apartat anterior) i porta aïllat 10.000-20.000 anys d’altres poblacions de Borneo. L’estudi també es va completar amb observacions de comportament (el reclam dels mascles és diferent, consumeixen altres espècies de plantes) i altres punts que evidencien l’existència d’aquesta nova espècie (crani i mandíbules menys robustos, mida del molar diferent a fòssils del Plistocè , mascles amb galtes més planes cobertes de pèl ros fi).

AMENACES

Els orangutans es troben entre les espècies més amenaçades del món. La tendència de les seves poblacions és el decreixement: des de 1900, ha desaparegut més del 91% d’orangutans. Segons la IUCN, estan classificats com “en perill crític”, el pas previ a l’extinció en estat salvatge. S’estima que hi ha uns 14,613 individus d’orangutan de Sumatra, 11.000 orangutans de Borneo i només hi ha 800 individus d’orangutan tapanuli, de manera que acabada de descobrir, s’ha convertit en l’espècie més amenaçada de grans simis. Podrien desaparèixer en poques dècades: només amb la mort de 8 individus a l’any (l’1%) l’extinció serà un fet.

Orangutan caminant per la selva destruida. Foto: Hardi Baktiantoro

Un dels perills als quals s’enfronten és al comerç il·legal de les cries com a mascotes. Per això, els furtius maten a la mare i a causa del fort lligam que uneix mares i cries, aquestes últimes pateixen traumes que els marquen de per vida. Si vols saber més sobre les seqüeles físiques i psicològiques que pateixen els grans primats captius, no et perdis els motius per a NO tenir primats en captivitat. A més, la prostitució i abús sexual d’orangutans femella per part de, sobretot, treballadors de la indústria de la fusta i plantació de palma, és una pràctica comuna.

No obstant això, la principal amenaça de l’orangutan és la destrucció del seu hàbitat. La destrucció del bosc per a l’explotació forestal, minera i agricultura es va reduir un 60% entre 1985 i 2007. Els Tapanuli només ocupen una àrea de 1.000 km2.

Desforestació de Borneo des de 1950 fins a 2020. Font: UNEP/GRID-Arendal Maps and Graphics Library

Desgraciadament, els orangutans s’han convertit en la cara visible de la pèrdua de biodiversitat a causa del cultiu extensiu de la palma Elaeis guineensis. El seu oli s’utilitza a nivell mundial en tot tipus de productes, sobretot en pastisseria, fleca, aperitius i plats preparats, cremes de cacau i fins i tot cosmètics i agrocombustibles. Sense oblidar les implicacions per a la salut que té aquest oli de baixa qualitat i la contaminació que suposa la destrucció dels residus durant la seva producció, la tala incontrolada i incendis de grans extensions de selva per cultivar la palma, està acabant amb els orangutans (moren milers al any), entre altres espècies com el tigre de Sumatra. Els orangutans també s’assassinen directament, ja sigui perquè entren en els cultius i ocasionalment per a ser comercialitzats com a menjar (carn de selva o bushmeat).

Orangutan amb cremades víctima de la desforestació per a la indústria de l’oli de palma. Foto: desconegut

Per saber més sobre la crisi ecològica del sud-est asiàtic no et perdis aquesta entrevista que li vam fer a la Joana Aragay, biòloga que va viure de primera mà els incendis de 2015 a Borneo.

QUÈ POTS FER TU?

• Informa’t i comparteix amb els teus fills, familiars i coneguts les capacitats i problemàtiques d’aquests meravellosos animals.
• No compris ni acceptis un orangutan com a regal o souvenirs fets amb ells, sobretot si viatges a països estrangers, on la compravenda és barata i fàcil. Pots acabar a la presó.
• No compris productes amb oli de palma en els seus ingredients o busca el segell que indica que prové de plantacions sostenibles. És molt complicat, però no impossible. Nosaltres ja ho hem aconseguit! Llegeix bé les etiquetes, ja que rep multitud de noms. Per a més informació sobre l’oli de palma, pots consultar aquesta pàgina de l’OCU o aceitedepalma.org. També et pots descarregar l’aplicació Scangutan per saber si el que estàs comprant porta oli de palma.
• No assisteixis a espectacles de circ o donis audiència a programes de televisió on utilitzen animals.
• No consumeixis carn de primat en els teus viatges, “carn de selva” (bushmeat)
• Evita visitar zoològics i altres centres que mantinguin primats en captivitat amb ànim de lucre.
• No utilitzis productes testats en animals, especialment cosmètics.
• No compris fusta tropical o busca la certificació FSC de tala sostenible.
• Allarga la vida útil dels aparells electrònics, especialment els telèfons mòbils i recíclal’s, ja que s’usa coltan i cassiterita per a la seva fabricació.
• Fes donatius a centres de recuperació de primats com Rainfer, Fundació Mona o APP Primadomus o apadrina algun d’ells, també aquí.

REFERÈNCIES

• El ADN del orangután es más diverso que el del humano
• Burnie, D. (2005). Animal. Madrid: Pearson Education.
• Bloom, S. (1999). Dedicado a los primates. Köln: Könemann Verlagsgesellschaft.
• Encyclopedia of Life
• Hallada una nueva especie de orangután en Indonesia
• Introducing Sumatra’s new great ape species Pongo tapanuliensis
• Los tapanuli, la octava especie de grandes primates vivos
• Una nueva especie de orangután descubierta en Sumatra está casi extinta
• Imatge de portada

SaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSave

Cetacis i pesca: una relació perillosa

Els cetacis són criatures que viuen en els mars i oceans de la Terra. Com altres animals, no només han de fer front a les amenaces naturals del seu entorn, com la depredació o les malalties, sinó que també interaccionen amb les activitats humanes, com la pesca. Aquí veurem com la pesca amenaça a les poblacions d’aquests mamífers marins.

Segons un informe publicat recentment per Ecologistes en acció, les principals amenaces d’origen antròpic que els cetacis han de sortejar són la pesca, l’aqüicultura, el soroll submarí, les col·lisions amb embarcacions, les escombraries marines, la contaminació química, el turisme d’albirament , la investigació, el canvi climàtic i els dofinaris.

Els cetacis es veuen afectats per una multitud de factors humans i poden acabar avarats a la costa  (Foto: Bahnfrend, Creative Commons)

LA INDUSTRIA BALENERA

Durant el segle passat, l’activitat balenera va capturar més de tres milions d’individus a tot el món, especialment a l’hemisferi sud, on es van capturar, segons el IWC, uns 750.000 individus de rorqual (Balaenoptera physalus) i 400.000 exemplars de catxalot (Physeter macrocephalus), entre d’altres.

Se sap que fins a la dècada de 1960, van ser capturades centenars de milers de balenes blaves, l’animal més gran que habita a la Terra. Malgrat els esforços de conservació, actualment només sobreviuen entre 10.000 i 20.000 individus, una petita part respecte a les que habitaven la Terra abans de l’auge de la indústria balenera.

Dibuix que il·lustra la caça de balenes (Foto: Creative Commons)

De fet, segons un estudi de Tulloch i col·laboradors (2017), tot i que actualment hi ha una moratòria internacional i es realitzen esforços de conservació importants, a l’any 2100 les poblacions de cetacis que van ser objecte de captures arribaran com a molt a la meitat de la seva mida original.

Contrari a les prohibicions establertes al 1986, hi ha països que segueixen amb la captura de balenes i dofins. Aquests països són principalment Japó, Noruega i Islàndia. Es creu que capturen unes 1.500 balenes anuals conjuntament, tot i que la demanda de carn d’aquests mamífers marins és escassa. De fet, des de la prohibició, es calcula que s’han capturat unes 30.000 balenes.

A Espanya també està prohibida la captura de cetacis, encara que es creu que hi ha una petita activitat il·legal.

LES CAPTURES ACCIDENTALS

Hem de tenir present l’impacte de les captures accidentals (bycatch en anglès), una de les causes principals de mortalitat en cetacis. Consisteix en la captura d’espècies que no són l’objectiu de pesca.

Les captures accidentals poden causar un problema de conservació quan hi ha espècies en perill afectades, com és el cas de la marsopa de Califòrnia (Phocoena sinus), una marsopa críticament amenaçada (només queden uns 30 animals a tot el món), segons la IUCN, a causa principalment de les xarxes d’emmallament.

Les captures accidentals són una de les principals causes de mortalitat, encara que a nivell europeu s’han pres algunes mesures, com el Reglament 812/2004. Era especialment important la captura accidental amb l’ús de xarxes de deriva, però actualment aquesta pràctica està prohibida a tota la Mediterrània. De tota manera, altres arts de pesca com l’emmallament, el cèrcol o l’arrossegament són particularment perjudicials.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle passat, la pesqueria de cèrcol de la tonyina al Pacífic Est va tenir un impacte notable en les poblacions de dofins. El motiu és que els pescadors sabien que sota els grups de dofins que nedaven en superfície hi ha bancs de tonyines que els seguien per prendre direccionabilitat. Així doncs, coneixent aquesta relació, envoltaven als cetacis (i per tant a les tonyines) amb les xarxes de cèrcol, matant després als primers. S’estima que només el 1986 es van capturar uns 133.000 dofins. Per aturar aquesta situació, la pressió de la societat va ser fonamental perquè es prenguessin les mesures oportunes. De fet, actualment menys del 0,1% dels individus són capturats.

Els pescadors associaven dofins amb tonyines, de manera que la pesca de cèrcol els va afectar notablement (Foto: Wally Gobetz, Creative Commons)

Ara ens centrarem en un cas de xarxes d’emmallament. Les xarxes d’emmallament maten moltes espècies diferents de cetacis, tant de dofins com de balenes. Tot i que les balenes solen sobreviure, sovint se’ls queden restes dels aparells de pesca units al cos, com xarxes. Els cetacis petits no tenen la mateixa sort i, sovint, moren. Ja hem vist el cas de la marsopa de Califòrnia, però una altra marsopa, la marsopa comuna (Phocoena phocoena), és el cetaci al que més morts li ocasionen les xarxes d’emmallament.

Finalment veurem la relació entre cetacis i pesca d’arrossegament. Moltes espècies de cetacis, tant de dofins com de balenes petites, s’alimenten de les espècies objectiu de pesca de la pesca d’arrossegament, de manera que són capturats mentre aquests s’alimenten de les seves preses. De fet, s’han reportat 16 espècies de cetaci a tot el món que s’alimenten en associació amb la pesca d’arrossegament. Les captures són molt més grans quan les xarxes es deixen a mitja profunditat que quan la pesca es realitza en el fons marí.

Malgrat tots els esforços de conservació, segons una estimació realitzada per Read i col·laboradors, a tot el món es capturen accidentalment uns 300.000 mamífers marins a l’any a causa de les operacions pesqueres.

COMPETÈNCIA PER L’ALIMENT

Finalment, no podem oblidar que cetacis i pescadors competeixen pels mateixos recursos. Per tant, hem de tenir en compte que alguns cetacis també interaccionen amb la pesca per aconseguir menjar. Els catxalots, els dofins mulars i les orques han après a “robar-li” el peix als pescadors.

De fet, prenen les captures de les línies de palangre, de les xarxes d’emmallament i de les xarxes d’arrossegament, corrent el perill de quedar atrapats.

De tota manera, s’han pres algunes mesures, com ara instal·lar uns dispositius que emeten uns sons molests per als animals. Tot i els intents, s’han acabat adaptant i, de fet, en alguns casos els interpreten com un indicatiu de la presència de pescadors a la zona.

REFERÈNCIES

• López López, L (2017). Cetáceos: los mamíferos más salaos. Informe sobre las interacciones entre cetáceos y actividades humanas. Ecologistas en acción.
• Hall, MA; Alverson, DL & Metuzals, KI (2000). Bycatch: Problems and solutions. Marine Pollution Bulletin Vol. 41, N 1-6, pp. 204-219.
• Northridge, S (2009). Bycatch. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Eds). Encyclopedia of Marine Mammals (pp.167-169). Academic Press (2 ed).
• Whale and Dolphin Conservation: Stop Whaling
• World Wildlife Foundation: The Vaquita
• Foto de portada: Omar Vidal (fuente)

El ai-ai: el primat més rar

Amb un aspecte i alimentació peculiar, l’ai-ai és potser el primat més rar que existeix. També rar per la seva distribució i exemplars: és endèmic de Madagascar i està en perill d’extinció. Descobreix en aquest article per què el ai-ai és especial.

EL AI-AI ÉS UN PROSIMI

El ai-ai (Daubentonia madagascariensis) és l’única espècie de la Família Daubentoniidae. Es creia extint fins a la seva redescoberta el 1957. Encara que costi de creure, l’ai-ai és un primat com nosaltres. Alguns autors el consideren un tipus de lèmur.

Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting

El seu estrany nom es creu que prové de l’expressió malgaixa “heh heh”, que vol dir “no ho sé”, per evitar nomenar-lo, ja que es considera un animal que representa el dimoni segons algunes tradicions. “Hai hai” i “hay hay” també és un nom comú a l’illa de Madagascar que podria haver donat el nom a l’animal.

Les seves peculiars característiques es deuen al fet que és un prosimi, el grup més antic de primats. Els prosimis es caracteritzen per:

• Urpes en lloc d’ungles (tenen almenys una ungla)
• Morro llarg amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte
• Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna
• Pavellons auditius mòbils
• Més petita proporció cerebral dels primats 

Si vols saber més sobre la classificació i característiques dels primats, pots visitar l’article qui són els homínids?

ASPECTE I COMPORTAMENT

L’ai-ai té un pelatge negre-marró fosc despentinat, cobert per un mantell de pèls blancs com a protecció. Posseeix una cua frondosa igual de llarga que el seu propi cos. Mesuren fins a 40 cm i pesen de 2,5 a 3 kg, el que els converteix en els primats nocturns més grans.

Els seus ulls i pavellons auditius són grans i els seus dits esvelts, amb urpes en tots ells, cosa que els permet penjar-se de les branques. És doncs exclusivament arborícola, per escalar fa petits salts verticals com els esquirols i evita trepitjar el sòl de la selva humida en què viu, al nord i est de Madagascar.

Vista frontal del ai-ai i les seves urpes. Foto de Dani Jeske

Són d’hàbits nocturns i solitaris i passen el dia descansant fets un cabdell entre la unió de les branques o en una mena de niu fet de branques i fulles. Aquests nius tenen aspecte d’esferes amb un forat d’entrada, situats entre les branques de grans arbres i són ocupats per successius ai-ai, mai són compartits.

ALIMENTACIÓ

Els ai-ai s’alimenten principalment de llavors de Canarium spp, un arbre, cosa que determina la seva distribució. També menja fruits, incloent la polpa del coco, altres llavors i fongs.

Però sens dubte li atreuen també les larves d’insectes i la seva manera de trobar-les és gairebé exclusiva: dóna petits cops a l’escorça dels arbres amb el seu primíssim tercer dit (fins a 8 vegades /segon), i després escolta la presència de larves perforadores de fusta en els buits interiors, d’una manera semblant a l’ecolocalització, cosa que el converteix en l’únic primat que utilitza l’ecolocalització.

Detall de la mà de l’ai-ai, amb el tercer dit prim i el quart dit, el més llarg. Foto: Mark Carwardine

Igual que fa el picot, que també s’alimenta de larves de dins dels arbres, el ai-ai utilitza les dents incisives per perforar l’escorça, que sempre estan en creixement com les dels rosegadors i amb el tercer o el quart dit, que és el més llarg i amb una doble articulació, les s’extreu. Mira com ho fa en aquest curt vídeo:

Aquest mètode de trobar aliment es coneix com farratge per percussió. L’altre únic animal que es coneix que utilitzi aquesta estratègia és el pòssum ratllat comú (Dactylopsila trivirgata) un marsupial australià.

Pòssum comú. Foto: Peter Bray

REPRODUCCIÓ

Tot i que són solitaris, hi ha evidències que els ai-ai també s’alimenten en parelles i exhibeixen diferents relacions entre animals del mateix sexe (Sterling and Richard 1995). Els territoris de diferents mascles es poden solapar entre si, així com amb el de diverses femelles. Aquests territoris són marcats amb olor.

Les femelles són fèrtils als 3-4 anys i poden parir cada 2-3 anys (Petter and Peyrieras 1970). No hi ha una època d’aparellament determinada i després de la gestació neix una única cria.

Ai-ai d’un dia de vida sent pesat dins d’un programa de cria en captivitat. Foto: David Haring

AMENACES I CONSERVACIÓ

L’ai-ai està considerat per la  Llista Vermella de la UICN com en perill. La tendència de la població és el decreixement, i en els últims 30 anys ja ha desaparegut més de la meitat de la mateixa. La principal causa és la desaparició i degradació del seu hàbitat, així com l’explotació de la selva per mitjà de formes poc sostenibles de caça. Aquestes causes no han disminuït i a llarg termini no són fàcilment reversibles, de manera que es calcula que en 10-20 anys desapareixerà més del 50% de la població d’aquest moment. Si vols saber més sobre les amenaces que pateix Madagascar visita Madagascar, un paradís en perill.

Distribució del ai-ai a Madagascar, Àfrica. Font

A més de la destrucció de l’hàbitat i la seva caça com a aliment, també es mata en algunes àrees per considerar-lo un auguri de mala sort, una encarnació del dimoni o una plaga per als cultius (de cocoters, per exemple).

Ai-ai caçat i penjat perquè els viatgers s’enduguin el seu esperit maligne, segons algunes tradicions malgaixes. Foto: Thomas Althaus

Algunes poblacions es troben en àrees protegides dins de Parcs Nacionals i reserves. Existeixen a més programes de reproducció en captivitat per a l’estudi i posterior reintroducció de l’espècie en l’hàbitat, que van començar als anys 60, ja que les seves poblacions són fragmentades i amb poca densitat d’individus. Tot i així, no s’ha aconseguit que la segona generació es reprodueixi en captivitat.

És difícil establir el nombre d’individus, evasius i d’hàbits nocturns. La seva presència s’assumeix per les marques que deixen als arbres, encara que un sol individu pot deixar diverses marques. Se sospita que els ai-ai tenen la menor diversitat genètica de tots els lèmurs. Es fa necessària més investigació i censos de l’ai-ai per entendre més sobre la seva biologia i dinàmica poblacional.

REFERÈNCIES

• Clutton-Brock, Juliet et al. 2002. Animal. Pearson Educació
• Wood, A. Jolley, M. 2016. Animal
• IUCN Red List
• National Geographic
• Arkive.org
• Enciclopedy Of Life
• Font de la imatge de portada

Amb les banyes posades

Alguns escarabats, llangardaixos… presenten estructures semblants a banyes, però els mamífers són sens dubte els que tenen les banyes millor desenvolupades i més diverses. Són totes les banyes iguals? Per a què serveixen? Tenen valor econòmic? T’animem a descobrir-ho en el següent article.

QUÈ SÓN LES BANYES?

Bous, cérvols, rinoceronts… tots presenten al cap estructures que anomenem banyes, però en realitat no totes són iguals ni es consideren realment banyes.  Hi ha dos tipus de banyes, segons el seu creixement: les dels bòvids (Família Bovidae) i les dels cèrvids (Famiília Cervidae) .

BÒVIDS

En els bòvids, les banyes són dues estructures òssies que surten dels ossos frontals del crani, són permanents (no cauen mai) i no ramificades. En algunes espècies creixen durant tota la vida.

El watusi, el bòvid amb les banyes més grans del món. Foto: Marina Calvo

Estan cobertes d’un nucli ossi i un recobriment exterior de queratina (la mateixa proteïna que forma els nostres pèls i ungles). Les banyes presenten diferents formes i mides segons l’espècie: rectes, corbes o en espiral; voltejades, onejades o llises; curtes o llargues. Tots tenen puntes punxegudes.

Diversitat de banyes de la familia Bovidae. Fuente

Tots els mascles de bòvids (bous, cabres, ovelles, antílops…) tenen banyes, i també en tenen les femelles en moltes espècies. No obstant això, en general, les femelles tenen les banyes més rectes i primes mentre que en els mascles són més amples i poden suportar més força.

CREIXEMENT DE LES BANYES

Quan les banyes comencen a créixer, no ho fan directament a partir de l’os, sinó a partir de teixit connectiu. Quan es completa el creixement el nucli de la banya s’ossifica i es fusiona amb els ossos frontals del crani.

Crani de cabra en el que s’observa l’interior ossi de la banya i la coberta queratinosa. Font

UN CAS ESPECIAL

L’antílop americà (Antilocapra americana) posseeix unes banyes diferents de les dels bòvids: són ramificades i les cobertes queratinitzades es canvien anualment, mentre que en els bòvids són permanents.

Antílop americà (Antilocapra americana). Fuente

CÈRVIDS

Igual que en els bòvids, les banyes dels cèrvids (en castellà asta) són dues estructures òssies que surten dels ossos frontals, però són estacionals (canvien cada any) i ramificades .

Les banyes només existeixen en els mascles dels cèrvids, a excepció del caribú o ren (Rangifer tarandus), que les presenten tant mascles com la majoria de femelles.

CREIXEMENT DE LES BANYES

A diferència de les banyes dels bòvids, les dels cèrvids sí que creixen a partir d’unes estructures òssies (pedicels) que es troben al lateral dels ossos frontals . El creixement s’inicia a la primavera (abril o maig en l’Hemisferi Nord), a causa de canvis hormonals i a l’augment gradual de les hores de llum. El creixement de les banyes té diverses fases:

• Fase inicial: les banyes estan recobertes de pell i vellut, de manera que també posseeixen vasos sanguinis i nervis.
• Fase intermèdia: l’exterior d’os esponjós, se substitueix per os compacte. L’interior s’omple amb os laminar esponjós.
• Fase final: el vellut mor i s’elimina. Per ajudar a això els animals es freguen contra els troncs i vegetació, llavors queden polides i de color marró.

  

  A, B, C: 1, 15 y 30 dies de creixment. D, E: 3 i 5 meses després. F: Pèrdua del vellut. Fotos: A-E, Steve Demarais, F, Dave Hewitt.

Després de l’època reproductiva els nivells hormonals cauen, el que junt amb la disminució del fotoperíode fa que el pedicel perdi calci, es debiliti la unió entre ell i la banya i aquesta caigui. El cicle es repetirà la següent primavera, apareixerà una ramificació més, pel que com més ramificades siguin les banyes, major edat té l’individu.

Ren perdent el vellut. Font

¿PER A QUÈ SERVEIXEN BANYES?

Com ja sabem, principalment les banyes són usades pels mascles durant l’època reproductiva per competir per les femelles, en baralles i exhibicions. Habitualment els animals xoquen les seves banyes entre si, per demostrar la seva força corporal.

Observa aquesta espectacular disputa entre dos muflons canadencs:

Hi ha espècies amb banyes petites però ullals molt desenvolupats, tot i ser herbívors. Això és degut a que també els fan servir durant les lluites. En canvi, espècies amb banyes més grans no presenten aquests ullals desenvolupats.

Crani de cèrvol aquàtic xinès (Hydropotes inermis inermis), muntíac (Muntiacus sp.) i antílop americà (Antilocapra americana). Font

Les banyes, sovint punxegudes, també s’utilitzen com a defensa davant l’atac de depredadors.

Per a l’ésser humà, aquestes banyes no serveixen per a res. Desgraciadament, els seus portadors són objectiu de caçadors, per la mera consecució del seu “trofeu”. Només a Espanya hi ha més d’un milió de persones amb llicència de caça. Segons Fecaza, el negoci de la caça genera 3.600 milions d’euros a l’any a Espanya.

Trofeus de caça decomissats per la Guardia Civil. El seu valor pot ascendir a 300.000 euros. Font

Espanya també és el segon país importador de trofeus de caça. Es paguen milers d’euros (de 2.000 a 80.000) per fer safaris de caça a l’Àfrica per exemple, on l’animal més desitjat és el que té les banyes més grans. Això es tradueix en l’eliminació dels millors mascles reproductors i en la disminució d’exemplars en general.

I LA BANYA DEL RINOCERONT?

Paradoxalment, ja que les seves banyes han portat i estan portant a l’extinció moltes espècies, els rinoceronts en realitat no posseeixen banyes veritables, ja que no tenen un nucli ossi ni una coberta. Són una acumulació de fibres còrnies, semblants a un pèl gruixut, encara que no són veritables pèls. A més, la banya es troba sobre els ossos nasals, no frontals com en el cas d’astes i banyes veritables. Només en les espècies amb dues banyes, el segon es recolza en els ossos frontals.

En les femelles, la banya serviria per protegir les cries, mentre que en els mascles per enfrontar-se a les seves rivals.

Secció d’una banya de rinoceront vist sota llum ultraviolada. S’observa el cartílag nasal, l’os, la dermis i com la banya es recolza sobre la dermis. Font

Com hem comentat, a causa dels suposats poders màgics en la medicina tradicional de les banyes de rinoceront, estem extingint els rinoceronts igual que els pangolins… per un grapat de queratina. Al mercat negre, un quilo de banya de rinoceront pot costar entre 60.000-100.000 dòlars, més que l’or.

Rinoceront amb la baya amputada. Foto: A. Steirn

T’HAS FIXAT EN QUE LES GIRAFES TENEN BANYES?

Com ja hauràs suposat a hores d’ara, no, les girafes no tenen banyes veritables, però també tenen unes estructures parells al cap, tant mascles, com femelles i cries. S’anomenen ossicons. Són permanents, no ramificades i estan cobertes sempre de cabell i pell. De fet, ja apareixen en el fetus com a estructures cartilaginoses i no es fusionen al crani fins als 4 anys, entre l’os frontal i parietal.

Girafa (Giraffa camelopardalis) femella. Font

Els ossicons permeten distingir l’edat i sexe d’una girafa: els prims i acabats en un plomall de pèl són joves o femelles, mentre que els mascles no acostumen a presentar pèl a la part superior. Els mascles a més, tenen una protuberància davant de les banyes més marcada que les femelles. A més edat, més gran és aquesta protuberància, ja que es va dipositant calci amb el temps.

Els ossicons de les girafes són utilitzats pels mascles durant els seus enfrontaments. Segurament van tenir un paper més important en avantpassats seus com el sivateri, el giràfid de major grandària que ha existit. És possible que també tinguin alguna funció en la termoregulació, ja que a en estar coberts de pell, estan vascularitzats.

REFERÈNCIES

• Clutton-Brock, Juliet et al.  2002. Animal. Pearson Educación
• Horns and antlers
• Rinoceronte negro
• El rinoceronte negro de África se ha extinguido
• Safaris africanos y el negocio de los trofeos en España
• Antlers
• Questions and answers: deer
• Imatge de portada