La història de la vida està plena d’extincions de diversos éssers vius, algunes massives i popularment conegudes, com la dels dinosaures. L’extinció és un procés habitual, potser necessari, en l’evolució biològica. Així i tot, la responsabilitat que tenim l’espècie humana de l’elevat ritme d’extincions en els últims anys és alarmant. Fins i tot es parla d’una nova era geològica, en la qual el planeta a nivell global està canviant a causa de la nostra activitat: el Antropocè. En aquest article coneixeràs quatre mamífers que existien fa tot just 300 anys, però ja no tornarem a veure mai més en viu. O potser sí?
ELS MAMÍFERS EXTINGITS MÉS RECENTMENT A CAUSA DELS HUMANS
1. EL TIGRE DE TASMÀNIA
Comencem amb el llop marsupial o tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus). Sota aquesta varietat de noms, es troba un animal més pròxim als cangurs i coales que als tigres o llops: el tigre de Tasmània era un marsupial originari d’Austràlia.
El llop marsupial era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Una característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca: les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus. Observa’l en el següent vídeo:
De la mateixa manera que la resta de marsupials, les cries no naixien directament, sinó que acabaven de desenvolupar-se en el marsupi (la popularment coneguda com “bossa”) de la mare.
Extinció y protecció del llop marsupial
L’últim exemplar salvatge conegut va ser caçat el 1930, i el 1933 va morir l’últim exemplar captiu en un zoo, 125 anys després de la seva descripció (1808). Hi ha diverses hipòtesis sobre la seva extinció:
- Caça intensiva: igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser acusat de matar bestiar, per la qual cosa s’oferien recompenses per animal abatut. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era prou forta com per matar una ovella adulta.
- Reducció de l’hàbitat i de les preses: amb la colonització d’Austràlia seu hàbitat i preses habituals es van veure reduïts.
- Introducció d’espècies invasores i malalties: la colonització també va suposar la introducció d’espècies que competien amb el tigre de Tasmània (gossos, guineus…) i malalties noves per les que no estava immunitzat.
La protecció de l’espècie es va aprovar 59 dies abans de la mort de l’últim exemplar, una llei tardana i insuficient.
Si vols saber més sobre el llop marsupial et convidem a llegir l’article que li vam dedicar fa 4 anys: El llop marsupial: nosaltres el vam extingir.
2. LA QUAGA
La quaga (Equus quagga quagga) es tractava d’una subespècie de zebra que habitava les planes de Sud-àfrica. La meitat anterior del cos posseïa les típiques ratlles negres i blanques de la zebra, que s’anaven difuminant per donar lloc a un color marronós a la part posterior, de manera que en un principi es va creure que era una espècie separada de la zebra comuna (Equus quagga). Les potes eren blanques.
El seu estrany nom pertany a l’onomatopeia en la llengua dels Khoi del soroll que feien les quagues.
Extinció i recuperació de la quaga
L’últim exemplar salvatge va morir en 1870, i l’últim en captivitat va morir el 1883 al zoo d’Amsterdam, només 98 anys després de la seva descripció (1785). Tot i que la quagga es va començar a caçar per part dels colons holandesos per utilitzar la seva carn i pell, la disminució de la seva població es va veure accelerada fins a l’extinció davant la caça intensiva per exterminar els animals salvatges de la zona i així utilitzar les pastures per al bestiar domèstic.
En el seu moment no es va fer cap esforç de conservació. És més, no es va saber que la quaga del zoo d’Amsterdam era l’última existent fins al cap d’uns anys. No obstant això, la quaga té el dubtós honor de ser l’única espècie extinta que ha “tornat a la vida” gràcies a un projecte anomenat The Quagga Project que es va iniciar el 1987. Quan es va descobrir que la quaga no era una espècie separada de la zebra, sinó una subespècie, es va seqüenciar el seu ADN i es va comparar amb el de la zebra. Al cap i a la fi, si eren subespècies, les zebres havien de tenir en els seus gens ADN de les quagues. Mitjançant la cria selectiva de zebres amb tendència a la desaparició de les ratlles, algunes quagues es troben pasturant actualment en camps del nord de Sud-àfrica.
Tot i que la primera tècnica en què es pensa per a la recuperació d’espècies extintes és la clonació, en el cas de la quagga ha estat possible mitjançant la reproducció de zebres seleccionades gràcies a l’ADN de quaga conservat en el seu genoma, encara que no siguin quaggas 100% idèntiques a les seves avantpassades extintes.
En aquest vídeo pots veure quagues actuals i el procés d’investigació seguit per “ressuscitar-les” (subtítols en anglès):
3. VACA MARINA DE STELLER
La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) era un sireni, és a dir, un mamífer marí del mateix ordre que els manatís i el dugong. Es distribuïa pel mar de Bering, a prop de Kamchatka (est de Rússia). Mesurava fins a 8 metres de llarg i pesava 5 tones.
A diferència de la resta de sirenis, que habiten a l’oceà Índic i part del Pacífic, la vaca marina de Steller habitava en aigües fredes, posseïa menys dents i era el millor sireni adaptat a la vida marina. Era totalment herbívora (algues i plantes).
Extinció y conservació de la vaca marina de Steller
La vaca marina de Steller posseeix el trist rècord de ser l’animal més ràpid en extingir-se des del seu descobriment el 1741: tan sols 27 anys. La causa torna a ser la caça indiscriminada per part de caçadors de foques i baleners, per lucrar-se amb la pell, carn i greix. Gairebé sense depredadors, les vaques marines van ser preses fàcils. No es va fer cap esforç de conservació de l’espècie.
Actualment només existeixen uns 20 esquelets i poques mostres de pell.
4. RINOCERONT NEGRE OCCIDENTAL
Acabem la llista de mamífers extingits recentment amb el rinoceront negre occidental (rinoceront negre de l’oest), una subespècie del rinoceront negre. Mesurava gairebé 4 metres de llarg i podia arribar a pesar 1,3 tones. Com tots els rinocerontes, eren herbívors.
Extinció i conservació del rinoceront negre occidental
Habitava a la sabana del centre-oest d’Àfrica fa tan sols 8 anys (la UICN el va declarar extint en 2011). La causes de la seva extinció van ser:
- Pèrdua d’hàbitat.
- Matances per part de grangers per protegir les seves collites.
- I sobretot la caça furtiva, principalment per comercialitzar amb les seves banyes i com a trofeus de caça. Les banyes dels rinoceronts s’utilitzen en la medicina tradicional xinesa, qui li atribueixen propietats medicinals, propietats sense cap evidència científica. Si vols conèixer més animals amenaçats a causa d’aquesta activitat, et convidem a llegir Els cinc animals més amenaçats per la medicina tradicional xinesa.
Dels 850.000 exemplars censats a principis de segle XX, entre 1960 i 1995 els furtius van reduir la població en un 98%. El 2001, només quedaven 5 rinoceronts vius. Tot i les mesures de conservació preses a principis del segle XX, la lluita contra la caça i aplicació de sentències contra els furtius van anar decaient amb el temps, el que va conduir a la desaparició de la subespècie.
Una altra subespècie de rinoceront s’ha extingit en els últims anys: el rinoceront negre del sud (Diceros bicornis bicornis) va desaparèixer el 1850 a causa de la caça excessiva i destrucció de l’hàbitat. La resta de subespècies estan críticament amenaçades.
PER REFLEXIONAR
La llista d’animals extints en època històrica i a causa de l’acció humana no deixa de créixer. Alguns, com el dofí xinès de de riu o Baiji (Lipotes vexillifer), s’ha declarat extint en més d’una ocasió. Actualment la UICN el té categoritzat com críticament amenaçat-possiblemente extint, tot i que no hi ha evidències sòlides de la seva existència des de 2007. La vaqueta marina (Phocoena sinus) pot ser la següent, amb només 12 exemplars detectats el 2018.
Tot i que els animals, i sobretot els mamífers, contenen les espècies més icòniques que l’opinió popular vol conservar, cal no oblidar el valor biològic d’altres espècies d’animals, plantes, fongs i fins i tot bacteris de les que hauríem d’evitar la seva extinció. En un futur article donarem a conèixer algunes d’aquestes espècies.
Ecolocalització en dofins.
All you need is Biology 
_-_Galapagos_(2225816313).jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
