Arxiu de la categoria: Mamífers marins

Com es comuniquen els cetacis?

No podem imaginar les nostres vides sense comunicació, però no som la única espècie animal que utilitza la comunicació com una forma d’intercanviar informació. En aquesta publicació, explicarem com és la comunicació dels cetacis. 

COM ES COMUNIQUEN ELS CETACIS?

Donat que hi ha espècies altament socials entre els cetacis, és essencial comprendre el paper que exerceix la comunicació en la regulació de les interaccions socials en ells. Quan pensem en la comunicació, generalment solem associar-la amb la comunicació acústica, i, de fet, aquesta és la forma principal per als cetacis; però n’existeixen d’altres tipus, com la comunicació química, visual o tàctil.

LA COMUNICACIÓ ACÚSTICA: LA MÉS IMPORTANT

La comunicació acústica és la forma més important de comunicació en els cetacis i la raó és que la transmissió del so a l’aigua és molt ràpida. Inclou tant la vocal com la no vocal. En algunes espècies pot ser molt complexA, ja que alguns d’ells tenen dialectes.

A causa de que els cetacis depenen del so, algunes activitats com les prospeccions sísmiques poden interferir en el seu comportament i amenaçar la seva supervivència.

COMUNICACIÓ NO VOCAL

La comunicació no vocal consisteix en produir sons sense utilitzar l’aparell vocal, com l’ús d’aletes per colpejar la superfície de l’aigua, cops amb la mandíbula, cruixir les dents o emetre bombolles. Al colpejar amb la cua, els cetacis transmeten la presència d’una amenaça o angoixa.

El breaching és el comportament típic de la majoria dels cetacis en que salten vigorosament a l’aire. El so originat pot viatjar diversos quilòmetres i es creu que és un mecanisme d’espaiamient, per mantenir el contacte acústic o per informar sobre l’estimulació sexual, la ubicació d’aliment o una resposta a una molèstia o irritació. També pot ser una forma d’eliminar els paràsits i la pell morta. Fan falta més estudis per conèixer quin és el propòsit del breaching.

LA COMUNICACIÓ VOCAL EN CETACIS ÉS MOLT COMPLEXA

Considerant la comunicació vocal, els odontocets i misticets són molt diferents. Per aquest motiu, els explicarem per separat.

MISTICETS

El so de les balenes té una funció social, com ara mantenir el contacte quan es troben a llargues distàncies, avisos d’unió, avisos sexuals, salutacions, espaiament, amenaces i identificació individual. És probable que utilitzin el so com una forma de sincronitzar activitats biològiques o conductuals, com l’alimentació o la reproducció. Pots llegir més sobre la comunicació de les balenes aquí.

Els científics estan d’acord en què hi ha tres (més un) tipus de sons en els misticets:

  • Gemecs de baixa freqüència (1-30 segons, 20-200 Hz). Aquests sons poden ser tons purs, com en el cas dels rorquals comuns (Balaenoptera physalus) o sons complexos amb estructura harmònica. Aquests sons s’utilitzen en la comunicació a llarga distància. Per exemple, els gemecs a 20 Hz de les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) poden travessar la majoria dels obstacles i recórrer centenars de quilòmetres per arribar als seus congèneres per a la comunicació. S’ha suggerit que, sense obstacles, aquest tipus de sons pot viatjar de pol a pol. Sorprenent, oi? Pots escoltar la crida del rorqual comú aquí.
fin whale, rorqual comun, balaenoptera physalus, circe, whale communication, cetacean communication, comunicacion ballenas, comunicacion cetaceos
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe).
  • Thumps o knocks curts (< 1 segon, < 200Hz). Aquests sons són produïts per balenes franques (Eubalaena sp), balenes de Groenlandia (Balaena mysticetus), balenes grises (Eschrichtius robustus), rorquals comuns i rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata). Es relacionen aquests sons amb contextos socials i activitat. Aquí pots escoltar a una balena grisa.
  • Grinyols i xiulets (> 1kHz, <0.1 segons). Aquests sons són produïts per la majoria de les balenes.
  • Cançons de balenes de gep. Aquí pots escoltar algunes cançons de balenes de gep:

ODONTOCETS

Segons els científics, els sons dels odontocets poden dividir-se en dues categories:

  • Sons polsats. Tots els cetacis dentats produeixen aquest tipus de sons i es poden utilitzar per a la ecolocalització (la producció d’ones de so d’alta freqüència i la recepció d’ecos per localitzar objectes i investigar l’entorn) o la comunicació.

echolocation, dolphin, ecolocalizacion, delfines, comunicacion odontocetos, odontocete communicationEcolocalització en dofins.

Es poden subdividir en dues categories:

  • Trens de polsos o clics. Els trens de clics consisteixen en seqüències de polsos acústics (50 μs, 5-150kHz) repetits al llarg del temps. Estan relacionats amb l’ecolocalització. Les espècies poden tenir una composició espectral àmplia, com en els dofins mulars (Tursiops truncatus), o tenir una composició de banda estreta, com en els narvals (Monodon monoceros). En aquest tipus de so polsat, els animals produeixen de 1-2 a centenars de clics per segon. Pots escoltar els clics del dofí mular aquí.
  • Polsos explosius (20-100 kHz). Aquests trens de polsos d’alta velocitat de repetició consisteixen en produir un pols cada menys de 5 μsegons, que els humans escolten com un so continu. Tenen funcions comunicatives i socials. En aquest vídeo, pots escoltar aquests sons en una trobada agressiva entre dofins:

  • Sons tonals de banda estreta (xiulets) (5-85kHz). Es creu que els xiulets es produeixen només amb finalitats comunicatives i no tots els odontocets els produeixen. Com que són sons de baixa freqüència, aquests sons poden viatjar distàncies més llargues que els sons polsats. Algunes espècies, com els dofins mulars, poden produir xiulets i clics al mateix temps, el que permet mantenir la comunicació i la coordinació durant la recerca d’aliments per ecolocalització. Fins i tot en algunes espècies, com els dofins mulars, hi ha xiulets signatura; és a dir, un xiulet tan distintiu que serveix per identificar l’animal, com si fos el seu nom. Vols saber més sobre els xiulets signatura? Mira el vídeo:

COMUNICACIÓ QUÍMICA EN CETACIS

La comunicació química inclou l’olfacte i el sabor. Tot i que és important en els mamífers terrestres, en els mamífers marins és limitat.

El sistema olfactori en els cetacis és gairebé inexistent, ja que no hi ha nervis, bulbs i tractes olfactius en odontocets adults i es redueixen en gran mesura en els misticets adults. A més, tots els cetacis tanquen els seus espiracles sota l’aigua.

D’altra banda, el gust és més important. Per exemple, els dofins mulars tenen la capacitat de discriminar solucions agres, dolces, amargues i salades. No obstant això, són menys sensibles a les diferents concentracions de sal, el que és una adaptació al medi marí.

delfin mular tursiops truncatus comunicacion cetaceos
Els dofins mulars (Tursiops truncatus) poden discriminar solucions agres, dolces, salades i amargues (Foto: NASA, Creative Commons).

Altres espècies, com les belugues (Delphinapterus leucas), alliberen feromones per alarmar als seus companys i, amb sang a l’aigua, escapen ràpidament o s’exciten desproporcionadament.

COMUNICACIÓ VISUAL

La visió sota l’aigua està limitada pels nivells de llum, la matèria orgànica i la profunditat. Els senyals visuals poden ser de diferents tipus, com les característiques dimòrfiques sexuals, les postures corporals i els patrons de coloració, que són simples; o més complexes com seqüències de comportaments, que indiquen un context, espècie, edat, sexe o condició reproductiva.

Per als cetacis, els senyals visuals són una alternativa a la comunicació acústica quan els animals són a prop. En el cas dels odontocets, les exhibicions visuals consisteixen en comportaments, coloració i trets morfològics.

Per exemple, els narvals mascles tenen llargs ullals en espiral i els mascles de diversos zifids tenen dents inferiors que sobresurten fora de la boca. En aquests casos, els quals no són els únics, es tracta de característiques sexualment dimòrfiques que poden tenir un paper important en la regulació de les relacions socials i l’aparellament.

narwhal, narval, monodon monoceros, comunicacion cetaceos
Els narvals mascles (Monodon monoceros) tenen ullals espirals que regulen les relacions socials i l’aparellament (Foto: NOAA).

Les espècies de dofins d’aigües clares mostren patrons de coloració en el cos, com taques, capes o ratlles longitudinals, com el dofí ratllat (Stenella coeruleoalba).

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Finalment, els gestos també són importants en els cetacis, com les exhibicions d’amenaça amb la mandíbula oberta, els salts aeris, el moviment de les aletes pectorals, els cops de cua i les postures en forma de S. La postura i els comportaments també poden informar sobre depredadors, preses o sincronitzar accions entre individus per coordinar el grup o per a la interacció social.

En aquest vídeo, pots veure un dofí mostrant un comportament d’amenaça amb la mandíbula oberta.

En aquest altre, una balena de gep fa cops de cua.

COMUNICACIÓ MITJANÇANT EL TACTE

Els cetacis poden utilitzar el nas, la cua, les aletes pectorals, l’aleta dorsal, els flancs, l’abdomen i tot el cos com a mitjà de comunicació en tocar a altres animals. Els senyals tàctils generalment s’usen juntament amb altres tipus. Aquest tipus de comunicació s’ha observat en tots els cetacis. El contacte corporal no només serveix com una via de comunicació, sinó que també pot servir per eliminar la pell morta.

Per exemple, les balenes grises de la Llacuna de San Ignasio (Mèxic) es freguen sota petites embarcacions i toleren les carícies dels turistes. Pots veure-ho aquí:

Els dofins tacats de l’Atlàntic (Stenella frontalis), els dofins mulars, les balenes de gep i les balenes franques de l’Atlàntic Nord (Eubalaena glacialis), entre d’altres, freguen suaument els seus cossos amb els seus congeneres i és comú entre mares i cries.

REFERÈNCIES

  • Berta, A; Sumich, JL & Kovacs, KM (2006). Marine mammals. Evolutionary biology. UK: Academic Press.
  • Dudzinkski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Ed.). Encyclopedia of Marine Mammals (260-269). Canada: Academic Press.
  • Foto de portada: Gregory “Slobirdr” Smith, Creative Commons.

Anuncis

Cetacis i pesca: una relació perillosa

Els cetacis són criatures que viuen en els mars i oceans de la Terra. Com altres animals, no només han de fer front a les amenaces naturals del seu entorn, com la depredació o les malalties, sinó que també interaccionen amb les activitats humanes, com la pesca. Aquí veurem com la pesca amenaça a les poblacions d’aquests mamífers marins.

CETACIS I PESCA: UNA RELACIÓ PERILLOSA

Segons un informe publicat recentment per Ecologistes en acció, les principals amenaces d’origen antròpic que els cetacis han de sortejar són la pesca, l’aqüicultura, el soroll submarí, les col·lisions amb embarcacions, les escombraries marines, la contaminació química, el turisme d’albirament , la investigació, el canvi climàtic i els dofinaris.

amenazas cetaceos
Els cetacis es veuen afectats per una multitud de factors humans i poden acabar avarats a la costa  (Foto: Bahnfrend, Creative Commons)

LA INDUSTRIA BALENERA

Durant el segle passat, l’activitat balenera va capturar més de tres milions d’individus a tot el món, especialment a l’hemisferi sud, on es van capturar, segons el IWC, uns 750.000 individus de rorqual (Balaenoptera physalus) i 400.000 exemplars de catxalot (Physeter macrocephalus), entre d’altres.

Se sap que fins a la dècada de 1960, van ser capturades centenars de milers de balenes blaves, l’animal més gran que habita a la Terra. Malgrat els esforços de conservació, actualment només sobreviuen entre 10.000 i 20.000 individus, una petita part respecte a les que habitaven la Terra abans de l’auge de la indústria balenera.

industria ballenera, relacion cetáceos pesca
Dibuix que il·lustra la caça de balenes (Foto: Creative Commons)

De fet, segons un estudi de Tulloch i col·laboradors (2017), tot i que actualment hi ha una moratòria internacional i es realitzen esforços de conservació importants, a l’any 2100 les poblacions de cetacis que van ser objecte de captures arribaran com a molt a la meitat de la seva mida original.

Contrari a les prohibicions establertes al 1986, hi ha països que segueixen amb la captura de balenes i dofins. Aquests països són principalment Japó, Noruega i Islàndia. Es creu que capturen unes 1.500 balenes anuals conjuntament, tot i que la demanda de carn d’aquests mamífers marins és escassa. De fet, des de la prohibició, es calcula que s’han capturat unes 30.000 balenes.

A Espanya també està prohibida la captura de cetacis, encara que es creu que hi ha una petita activitat il·legal.

LES CAPTURES ACCIDENTALS

Hem de tenir present l’impacte de les captures accidentals (bycatch en anglès), una de les causes principals de mortalitat en cetacis. Consisteix en la captura d’espècies que no són l’objectiu de pesca.

Les captures accidentals poden causar un problema de conservació quan hi ha espècies en perill afectades, com és el cas de la marsopa de Califòrnia (Phocoena sinus), una marsopa críticament amenaçada (només queden uns 30 animals a tot el món), segons la IUCN, a causa principalment de les xarxes d’emmallament.

Les captures accidentals són una de les principals causes de mortalitat, encara que a nivell europeu s’han pres algunes mesures, com el Reglament 812/2004. Era especialment important la captura accidental amb l’ús de xarxes de deriva, però actualment aquesta pràctica està prohibida a tota la Mediterrània. De tota manera, altres arts de pesca com l’emmallament, el cèrcol o l’arrossegament són particularment perjudicials.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle passat, la pesqueria de cèrcol de la tonyina al Pacífic Est va tenir un impacte notable en les poblacions de dofins. El motiu és que els pescadors sabien que sota els grups de dofins que nedaven en superfície hi ha bancs de tonyines que els seguien per prendre direccionabilitat. Així doncs, coneixent aquesta relació, envoltaven als cetacis (i per tant a les tonyines) amb les xarxes de cèrcol, matant després als primers. S’estima que només el 1986 es van capturar uns 133.000 dofins. Per aturar aquesta situació, la pressió de la societat va ser fonamental perquè es prenguessin les mesures oportunes. De fet, actualment menys del 0,1% dels individus són capturats.

relacion pesca cetáceos, pesca accidental delfines
Els pescadors associaven dofins amb tonyines, de manera que la pesca de cèrcol els va afectar notablement (Foto: Wally Gobetz, Creative Commons)

Ara ens centrarem en un cas de xarxes d’emmallament. Les xarxes d’emmallament maten moltes espècies diferents de cetacis, tant de dofins com de balenes. Tot i que les balenes solen sobreviure, sovint se’ls queden restes dels aparells de pesca units al cos, com xarxes. Els cetacis petits no tenen la mateixa sort i, sovint, moren. Ja hem vist el cas de la marsopa de Califòrnia, però una altra marsopa, la marsopa comuna (Phocoena phocoena), és el cetaci al que més morts li ocasionen les xarxes d’emmallament.

Finalment veurem la relació entre cetacis i pesca d’arrossegament. Moltes espècies de cetacis, tant de dofins com de balenes petites, s’alimenten de les espècies objectiu de pesca de la pesca d’arrossegament, de manera que són capturats mentre aquests s’alimenten de les seves preses. De fet, s’han reportat 16 espècies de cetaci a tot el món que s’alimenten en associació amb la pesca d’arrossegament. Les captures són molt més grans quan les xarxes es deixen a mitja profunditat que quan la pesca es realitza en el fons marí.

Malgrat tots els esforços de conservació, segons una estimació realitzada per Read i col·laboradors, a tot el món es capturen accidentalment uns 300.000 mamífers marins a l’any a causa de les operacions pesqueres.

COMPETÈNCIA PER L’ALIMENT

Finalment, no podem oblidar que cetacis i pescadors competeixen pels mateixos recursos. Per tant, hem de tenir en compte que alguns cetacis també interaccionen amb la pesca per aconseguir menjar. Els catxalots, els dofins mulars i les orques han après a “robar-li” el peix als pescadors.

De fet, prenen les captures de les línies de palangre, de les xarxes d’emmallament i de les xarxes d’arrossegament, corrent el perill de quedar atrapats.

De tota manera, s’han pres algunes mesures, com ara instal·lar uns dispositius que emeten uns sons molests per als animals. Tot i els intents, s’han acabat adaptant i, de fet, en alguns casos els interpreten com un indicatiu de la presència de pescadors a la zona.

REFERÈNCIES

  • López López, L (2017). Cetáceos: los mamíferos más salaos. Informe sobre las interacciones entre cetáceos y actividades humanas. Ecologistas en acción.
  • Hall, MA; Alverson, DL & Metuzals, KI (2000). Bycatch: Problems and solutions. Marine Pollution Bulletin Vol. 41, N 1-6, pp. 204-219.
  • Northridge, S (2009). Bycatch. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Eds). Encyclopedia of Marine Mammals (pp.167-169). Academic Press (2 ed).
  • Whale and Dolphin Conservation: Stop Whaling
  • World Wildlife Foundation: The Vaquita
  • Foto de portada: Omar Vidal (fuente)

Dofins i humans: 5 coses en comú

Els dofins desperten l’interès de la majoria de persones, per no dir de tothom. N’hi ha que se senten atretes per aquestes criatures per la seva intel·ligència. Altres perquè creuen que tenim una connexió especial amb ells. Sigui pel motiu que sigui, la veritat és que hi ha alguns comportaments i característiques d’aquests meravellosos animals que són compartits amb els humans. T’atreveixes a descobrir-ho?

1. ELS DOFINS MANTENEN CONVERSES

D’acord amb un estudi publicat a l’agost d’aquest mateix any a la revista Mathematics and Physics, els científics han descobert el que sembla ser un tipus de llenguatge parlat en dofins.

En concret, han observat que dos dofins prenien torns en el moment de produir paquets de polsos sonors i que no s’interrompien mentre el company s’estava comunicant. Hi ha persones que haurien d’aprendre dels dofins, no creus? Els científics ho han comparat amb una conversa entre dues persones.

Tursiops truncatus delfin mular
S’han descrit a dos dofins mantenint una conversa, de manera similar a la que ho fem els humans (Foto: Julien Bidet, Creative Commons).

Aquest fenomen mai abans s’havia detectat. Ara, gràcies a uns micròfons que permeten distingir les diferents “veus” dels animals, ha estat possible.

Però no només han arribat a aquesta conclusió. També creuen que cada un dels polsos sonors correspon a una paraula i que els paquets de polsos són en realitat frases, de la mateixa manera que ho fem els éssers humans. Això vol dir que els dos individus estaven compartint algun tipus de missatge.

Tot això demostra l’alt nivell d’intel·ligència i de consciència d’aquests animals, a més del nivell de desenvolupament del seu llenguatge parlat, comparable a l’humà.

Vols conèixer algunes espècies de cetacis amb dialectes?

2. ELS DOFINS TAMBÉ TENEN NOM

Per ser més correctes, els dofins tenen xiulets identificatius que permeten la identificació entre individus, anomenats xiulets signatura. Les cries desenvolupen amb el temps el seu propi xiulet, el que sembla ser part de la seva impressió.

La impressió és un patró d’aprenentatge ràpid i normalment estable que apareix aviat en la vida d’un membre d’una espècie social, i implica el reconeixement de la seva pròpia espècie. Això pot suposar l’atracció cap al primer objecte mòbil vist, encara que no sigui de la seva espècie.

No és fins passats uns dos mesos que desenvolupen el seu xiulet signatura. En el moment de “triar el seu nom” busquen que no s’assembli al de la resta de membres del grup per així evitar confusions.

Un altre estudi de 2013, a més, va concloure que els dofins responen quan escolten que un altre individu “diu el seu nom”. També va demostrar que si els animals són exposats a xiulets signatura que no són de cap membre del grup, no responen.

Una mica més d’informació la pots trobar en aquest vídeo de National Geographic:

3. LES MARES PARLEN ALS SEUS BEBÈS QUAN SÓN A L’ÚTER

¿Quina dona embarassada no ha cantat o parlat al seu nadó mentre l’estava gestant en l’úter? Segons els experts, això ajuda a que quan el nadó neix li reconegui la veu. Ara sabem que no som els únics que ho fem.

Una investigació suggereix que les mares dofí parlen als seus nadons. En concret, els canten el seu propi nom. Això es creu que té com a objectiu que les cries reconeguin a la seva pròpia mare.

delfín útero feto
Les mares dofí canten el seu nom als seus bebès mentre estan en l’úter (Foto: National Geograhic).

Els cants s’intensifiquen dues setmanes abans del part i es perllonguen fins a dues setmanes després. El curiós és que la resta de dofins del grup redueixen notablement la producció del seu xiulet identificatiu durant les dues primeres setmanes de vida de la cria.

4. SEXE: MÉS ALLÀ DE PROCREAR

Quantes espècies animals coneixes que tinguin sexe per plaer? Se sap que diverses espècies de dofins, com l’ésser humà, els bonobos i altres espècies, tenen sexe més enllà de procrear.

Això se sap que és així perquè s’han vist femelles tenint sexe més enllà del seu període d’ovulació. També se sap que les orques, l’espècie de dofí més grans, tenen comportaments homosexuals.

A més de pel fet de sentir plaer, aquests “trobades” poden servir per enfortir els vincles entre els diferents membres d’un grup.

Et deixo aquest altre vídeo de National Geographic en què s’explica la promiscuïtat dels dofins:

5. ELS DOFINS UTILITZEN PROTECCIONS PER A NO FER-SE MAL

Un estudi va reportar que els dofins mulars (Tursiops truncatus) usen esponges de mar, suposadament per evitar fer-se mal amb les roques quan busquen alguna cosa per menjar o per evitar les pinces dels crancs.

delfin sponging tursiops truncatus delfin mular
Un dofí mular (Tursiops truncatus) subjectant una esponja amb el morro (Foto: Eric M. Patterson)

Aquest comportament s’ha batejat com a sponging en anglès. Aquesta pràctica no es pot estendre a tots els individus de l’espècie, ja que ha estat descrit només en una regió d’Austràlia.

Es creu que aquest comportament ha passat entre generacions, de mare a cries femella (molt poc en mascles), però que només hi va haver un inventor, que va tenir l’ocurrència fa entre 120 i 180 anys.

A més, els científics van veure que les femelles que fan servir esponges, comparades amb les de la zona que no les fan servir, són més solitàries, passen més temps a les profunditats i que inverteixen més temps alimentant-se, sense que això comprometi el futur de la seva descendència.

5+1. ALS DOFINS ELS HI AGRADA LA TECNOLOGIA

D’acooooord… Això no és cert! Però mira aquest vídeo d’un dofí captiu que li roba l’iPad a una dona.

···

Quina d’aquestes dades t’ha semblat més sorprenent? Coneixes altres comportaments dels dofins que siguin similars als humans? Deixa les teves respostes en els comentaris.

REFERÈNCIES

Difusió-català

Els ancians dels oceans

T’has preguntat alguna vegada quins són els organismes més longeus dels mars i oceans de la Terra? Les tortugues marines són ben coneguts per tenir una vida llarga. Però, quin és l’organisme més ancià de l’oceà (i el planeta)?

BALENA DE GROENLÀNDIA

Les balenes de Groenlàndia (Balaena mysticetus), també anomenades balenes franques àrtiques, viuen la major part de l’any associades amb el gel marí a l’oceà Àrtic. Aquests mamífers marins es troben entre els animals més grans de la Terra, amb un pes de fins a 75-100 tones i amb una longitud de 14-17 m en els mascles i de 16-18 m en les femelles.

Bowhead whale (Balaena mysticetus) (Picture: WWF).
Balena de Groenlàndia (Balaena mysticetus) (Foto: WWF).

Fa més de 20 anys, al 1993, es va descobrir per casualitat que les balenes de Groenlàndia tenen una vida més llarga de la que es pensava. La seva esperança de vida es considerava que era d’uns 50 anys, però el descobriment inesperat va permetre saber que viuen més de 100 anys. De fet, se sap que algunes han viscut durant uns 200 anys.

Quin va ser aquest descobriment fortuït? Un esquimal d’Alaska va caçar un individu amb la punta d’un arpó a l’interior del seu greix. Aquest arpó va ser creat amb una tècnica que no s’utilitzava des de feia 100 anys.

Es troben entre els mamífers que arriben a més edat, fins i tot entre altres balenes. L’explicació a aquest fet es troba a l’extrem fred del seu hàbitat: han d’invertir tanta energia en el manteniment de la temperatura del cos que el seu primer embaràs és en general als 26 anys i, per tant, tenen una esperança de vida llarga.

* * *

Discover_Scuba_Diving_--_St._Croix,_US_Virgin_Islands

Si ets bussejador/a, t’importaria respondre a aquesta breu enquesta per saber si t’agrada saber el que estàs veient mentre busseges i com ho fas per saber-ho? Són només 2 minuts. Pots fer clic a la imatge o accedir-hi amb aquest enllaç. Moltes gràcies!

* * *

TORTUGUES MARINES

A la famosa pel·lícula de Disney Buscant en Nemo, Marlin, el pare de Nemo, coneix a Crush, una tortuga marina de 150 anys d’edat. No obstant això, és cert que visquin tant?

Vols descobrir la increïble vida de les tortugues marines? Vols saber per què les tortugues marines estan amenaçades?

Sea turtles have long lives, but their age is unknown (Picture: Key West Aquarium).
Les tortugues marines tenen vides llargues, però la seva edat és desconeguda (Foto: Key West Aquarium).

És ben conegut que les tortugues marines tenen una llarga vida, però les seves edats són poc conegudes. S’ha confirmat que les línies de creixement en alguns ossos de tortuga són anuals, però a causa de que creixen a diferents velocitats depenent de l’edat, això no pot ser utilitzat per estimar la seva edat.

No obstant això, els científics creuen que aquests impressionants rèptils poden viure molt de temps, com les balenes. Les tortugues que sobreviuen a les primeres etapes de la vida poden esperar viure almenys 50 anys. A més, l’envelliment biològic està gairebé suspès en aquests animals.

Tot i desconèixer l’edat de la tortuga marina més anciana en estat salvatge, una tortuga en captivitat a la Xina es diu que té uns 400 anys d’edat.

L’ANIMAL MÉS ANTIC CONEGUT

Els coralls negres són els animals més antics coneguts a la Terra. No obstant això, no són els organismes més antics del planeta.

Leiopathes sp. is a genus of black corals that can live several millenniums (Picture: CBS News).
Leiopathes sp. és un gènere de coralls negres que poden viure varis mil·lenis  (Foto: CBS News).

Aquests coralls d’esquelet carbó fosc creixen molt menys d’un mil·límetre per any, com el corall vermell de la Mediterrània. Malgrat el seu nom, en general mostren colors grocs, vermells, marrons i verds. Encara que es consideren corals d’aigües profundes, es troben per tot el món i en totes les profunditats.

Una investigació de 2009 va demostrar que un corall negre de Hawaii inclòs en l’espècie Leiopathes glaberrima havia estat vivint i creixent des de la construcció de les piràmides d’Egipte; fa 4.600 anys.

Igual que les tortugues marines, en el cas que un individu sobrevisqui al primer segle d’edat, és molt probable que visqui un mil·lenni o més.

LA MEDUSA IMMORTAL

És un fet de la vida que tots els éssers vius moren; a excepció de Turritopsis nutricula, la medusa immortal. Aquesta petita (4,5 mm) medusa en forma de campana és immortal a causa del fet que posseeix la capacitat de “invertir la seva edat”.

The immortal jellyfish, Turritopsis nutricula (Picture: Bored Panda).
La medusa immortal, Turritopsis nutricula (Foto: Bored Panda).

Aquesta espècie comença la seva vida essent una massa de pòlips que creixen al fons del mar, que en algun moment produeixen meduses que desenvolupen gònades per crear la següent generació de pòlips, i després moren. Això no té res especial en comparació amb altres meduses. Més informació sobre aquests bells animals aquí.

Aquesta espècie de cnidari, sota la presència d’un factor d’estrès o lesió, transforma totes les seves cèl·lules en formes larvals, és a dir, que canvia d’adult a larva. Llavors, cada larva pot transformar-se en un nou adult. Aquest procés és anomenat transdiferenciació. De tota manera, els científics saben poc sobre aquest procés en animals salvatges.

Transdifferentiation in Turritopsis nutricula (Picture: Bored Panda).
Transdiferenciació en Turritopsis nutricula: (A) Una medusa ferida s’enfonsa cap el fons de l’oceà, (B) el seu cos es replega sobre sí mateix i es reabsorveix, (C) es forma un pólip i (D) el nou pólip forma una mesua (Foto: Bored Panda).

L’ORGANISME MÉS VELL DE LA TERRA

L’organisme més antic de la Terra no és ni un animal, ni una alga ni un microorganisme. L’organisme més ancià del planeta és una planta. En concret, una planta marina coneguda com a Posidonia oceanica. Vols saber la raó per la qual els ecosistemes de Posidonia es consideren les selves marines?

pradera posidonia oceanica
Praderia de Posidonia oceanica (Foto: SINC).

Investigadors espanyols van descobrir que a Formentera hi ha un clon de Posidonia de 100.000 anys d’edat. Això vol dir que aquest és l’organisme més longeu de la biosfera.

La clau per entendre la seva edat és el creixement clonal: es basa en la divisió constant de cèl·lules col·locades en els meristemes i en l’extremadament lent creixement de la seva tija (rizomes).

* * *

Recorda que em pots ajudar contestant a l’enquesta sobre els teus gustos a l’hora de bussejar tot accedint a aquest enllaç. Moltes gràcies!

* * *

REFERÈNCIES

  • Arnaud-Haond S, Duarte CM, Diaz-Almela E, Marba` N, Sintes T, et al. (2012) Implications of Extreme Life Span in Clonal Organisms: Millenary Clones in Meadows of the Threatened Seagrass Posidonia oceanica. PLoS ONE 7(2): e30454. doi:10.1371/journal.pone.0030454
  • NOAA: Black corals of Hawaii
  • Palumbi, S.R & Palumbi, A.R (2014). The extreme life of the sea. Princepton University Press
  • Reference: The oldest sea turtle
  • Rugh, D.J. & Shelden, K.E.W. (2009). Bowhead whale. Balaena mysticetus. In Perrin, W.F; Würsig, B & Thewissen, J.G.M. Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Schiffman, J & Breen, M (2008). Comparative oncology: what dogs and other species can teach us about humans with cancer. The Royal Society Publishing. DOI: 10.1098/rstb.2014.0231
  • WWF: How long do sea turtles live? And other sea turtle facts
  • Foto de portada: Takashi Murai (Bored Panda)

Difusió-català

Què hi ha després de la mort d’una balena?

T’has preguntat alguna vegada què passa després de la mort d’una balena? Quan la vida d’una balena acaba, el seu cos es converteix en un nou ecosistema per a moltes formes de vida diferents. Vols saber més sobre què li passa a un cadàver de balena que cau al fons del mar? Quines fases o estadis se succeeixen en una balena morta? Vols conèixer quines noves espècies s’han descobert?

INTRODUCCIÓ

Les balenes són animals sorprenents i juguen un paper molt important en els ecosistemes marins, així com altres espècies de cetacis. Considera la balena de gep com a un exemple. Aquesta espècie s’alimenta mitjançant un sistema únic anomenat mètode de la xarxa de bombolles, amb el qual les aus marines es poden veure beneficiades a causa de que les balenes condueixen a les preses cap a la superfície. Un altre paper fonamental que exerceixen és el transport de nutrients. Finalment, un altre exemple és el que explicarem en aquest post: les carcasses de balenes que cauen a les profunditats oceàniques.

QUÈ ÉS UN WHALE FALL?

Se sap que els cadàvers de balena són molt beneficiosos per als animals que viuen al fons dels oceans. Quan un cos de balena cau al fons del mar, concretament a la zona abissal o abatial (a profunditats de 2.000 metres o més), es diuen whale fall. No hi ha un terme equivalent en català, però la seva traducció literal seria “caiguda de balena”. Així, els animals de les profunditats aprofiten els cossos morts de les balenes com a font d’aliment per a ells.

Whale fall (Picture: Ocean Networks).
Els whale falls es poden considerar com a ecosistemes per ells mateixos (Foto: Ocean Networks).

Es creu que poden haver actuat com a trampolí per a les espècies d’aigües profundes per colonitzar el fons del mar. A més, a mesura que es va investigant més, es descriuen noves espècies i es descobreixen més aplicacions comercials.

FASES DE COLONITZACIÓ

Una balena morta crea per ella mateixa un nou i ric ecosistema, ja que produeix un enriquiment molt important de matèria orgànica en una àrea molt petita. Les espècies trobades en aquestes àrees són similars a les de les xemeneies hidrotermals. Segons els investigadors, són tres les etapes diferents per les que passa el cadàver d’una balena:

  1. Fase dels carronyers mòbils
  2. Fase d’enriquiment oportunista
  3. Fase sulfofíl·lica
Decomposition of a whale carcass in Monterey Canyon over 7 years (Picture: MBARI).
Descomposició del cadàver d’una balena al canyó de Monterey en un període de 7 anys (Foto: MBARI).

Es creu que desenes de milers d’organismes d’unes 400 espècies diferents poden colonitzar un únic cos de balena. Sorprenentment, els científics han estimat que una única balena equival als nutrients que cauen de la superfície del mar cap al fons en un període de 2.000 anys.

1. FASE DELS CARRONYERS MÒBILS

La primera fase està dominada per espècies de carronyaires mòbils. En aquesta etapa, la balena morta es veu coberta per una agregació molt densa de peixos del grup dels mixínids, petites quantitats de crustacis de la família dels litódids, peixos del grup dels macrúrids, taurons dormilegues grans i milions d’amfípodes.

Aquests animals són responsables que desapareguin els teixits tous. Poden consumir entre 40 i 60 quilos per dia. En un cos de 5 tones, aquesta primera fase pot durar uns 4 mesos, allargant-se fins als 9 mesos – 2 anys en les balenes de 35 tones.

Grey whale decomposition, 2 month after deposition (Picture: Hermanus Online).
Descomposició d’una balena grisa, 2 i 18 mesos després de la seva deposició (Foto: Hermanus Online).

2. FASE DE ENRIQUIMENT OPORTUNISTA

Durant la segona fase, l’esquelet de l’animal està envoltat per una agregació densa de cucs poliquets, cucumaciss (crustacis) i mol·luscs com cargols marins. S’han descrit algunes espècies especialitzades en aquest tipus de cadàvers, abans desconegudes. Aquests animals s’alimenten de la resta del cos, incloent el sediment que els envolta perquè està ple de teixit en descomposició.

Se (Picture: Hermanus Online).
Durant la fase de l’enriquiment oportunista, l’esquelet està rodejat per moltes espècies d’animals (Foto: Hermanus Online).

3. FASE SULFOFÍL·LICA

Aquesta és, de tros, la fase més llarga de totes: pot durar de 10 fins a 50 anys, o més. Aquesta fase deu el seu nom al sulfur produït pels ossos a causa de l’acció quimiosintètica dels bacteris, que fan servir sulfat per trencar els greixos de l’interior dels ossos i produeixen el sulfur. El sulfur permet la presència d’un mantell dens de bacteris, musclos i cucs tubulars, entre d’altres. S’han trobat més de 30.000 organismes en un únic esquelet.

Sulfide stage (Picture: Hermanus Online).
Fase sulfofíl·lica (Foto: Hermanus Online).

NOVES ESPÈCIES DESCRITES

Com s’ha esmentat més amunt, s’han descrit noves espècies en els cadàvers de balena. En aquesta secció, presentarem només algunes d’elles.

L’anemone Anthosactis pearsea és petita, blanca i té forma de cub. La seva importància recau en el fet que és la primera anemone trobada en un cadàver de balena.

df (Picture: MBARI).
Anthosactis pearseae (animals blancs) (Foto: MBARI).

S’han descrit diverses espècies incloses en el gènere Osedax. El seu nom comú, cucs menjadors d’ossos, reflecteix exactament la seva tasca: menjar ossos. Aquests animals no tenen ni ulls ni boca, però presenten uns plomalls rogencs que actuen com a brànquies i un tipus d’arrels verdes, on els bacteris simbionts s’encarreguen de trencar les proteïnes i els lípids de l’interior de l’os, els quals proveeixen amb nutrients al cuc. Les formes macroscòpiques de l’animal són sempre femelles, les quals contenen dotzenes de mascles microscòpics al seu interior.

Osedax frankpressi (Picture: Greg Rouse).
Femella de Osedax frankpressi (Foto: Greg Rouse).

Un altre cuc interessant és el poliquet Ophryotrocha craigsmithi. Tot i no tenir cap adaptació particular, es creu que són exclusius dels cadàvers de balena o d’ecosistemes similars.

Ophryotrocha craigsmithi (Picture: Live Science)
Poliquet de l’espècie Ophryotrocha craigsmithi (Foto: Live Science)

Un últim exemple a tenir en compte és el gasteròpode Rubyspira, cargols especialitzats també dels cossos de balena que mesuren entre 3 i 4 cm de longitud.

Rubyspira snails on whale bones (Picture: MBARI). Lat= 36.61337280 Lon= -122.43557739 Depth= 2895.4 m Temp= 1.683 C Sal= 34.618 PSU Oxy= 2.31 ml/l Xmiss= 84.1% Source= digitalImages/Tiburon/2006/tibr991/DSCN8049.JPG Epoch seconds= 1148489479 Beta timecode= 07:21:57:03
Rubyspira en los huesos de una ballena (Foto: MBARI).

T’animo a mirar aquests vídeos de cadàvers de balena. En el primer, pots veure un estudi realitzat en el cadàver de Rosebud realitzat per l’equip de l’E/V Nautilus, buscant les formes de vida que presenta. En el segon, pots veure un “banquet” a gran profunditat, en concret en el canyó de Monterey, enregistrat pel Monterey Bay Aquarium Research Institute (MBARI).

REFERÈNCIES

Difusió-català

Cetacis del mar Mediterrani

Sabies que al mar Mediterrani hi viuen de forma habitual fins a 8 espècies de cetacis, entre dofins, balenes i zífids; a més d’altres espècies visitants o espontànies, entre les quals destaca l’orca? Aquest article, una nova versió de “Cetacis de la costa catalana“, el primer post publicat en aquest blog, pretén donar un coneixement més ampli dels cetacis que viuen al mar de davant de casa. 

INTRODUCCIÓ

Els cetacis es varen originar fa aproximadament 50 milions d’anys en l’antic mar de Tethys, a partir de mamífers terrestres. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies arreu del món, però al Mediterrani se n’hi troben 8 de forma habitual i altres hi són presents en determinades èpoques de l’any o de forma esporàdica.

CETACIS HABITUALS DEL MAR MEDITERRANI

DOFÍ RATLLAT O LLISTAT 

El dofí ratllat o llistat (Stenella coeruleoalba) és un cetaci amb una coloració dorsal negra o gris blavosa, amb la part ventral blanca. Els flancs són travessats per una línia negra que comença a l’ull i s’estén fins a la regió anal i una altra que es dirigeix cap a l’aleta pectoral. Els animals del Mediterrani són lleugerament més petits que els seus veïns de l’Atlàntic, de manera que poden assolir una longitud de 2,2 m.

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Es poden observar formant grans grups, de fins a centenars d’exemplars. De tota manera, en les observacions que jo mateix he realitzat al Mediterrani, els grups oscil·laven entre els 5 i els 50 exemplars. Es tracta d’animals molt acròbates, doncs solen realitzar salts que poden superar els 7 metres d’alçada. 

Són comuns a les dues conques mediterrànies, especialment a mar obert, essent molt abundants al mar de Liguria, al Golf de Lleó, el mar d’Alborán (entre Andalusia i Marroc) i al Balear (entre la Península Ibèrica i les Balears).

Aquesta espècie, és la més abundant del Mediterrani (uns 117.000 exemplars a la conca occidental), tot i que es troba en un estat de conservació vulnerable degut a l’afectació pel morbillivirus, contaminants com els organoclorats (vols saber quin efecte té el mercuri en la seva salut?) i els aparells de pesca. 

DOFÍ MULAR

El dofí mular (Tursiops truncatus) potser és dels més coneguts per a la població, doncs és el protagonista de moltes pel·lícules i és el majoritari dels cetacis en captivitat.

delfin mular tursiops truncatus cetaceos mediterraneo
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Gregory Slobirdr Smith, Creative Commons).

El seu cos, que és robust, té una coloració general grisa, més clara als laterals i blanca al ventre. Poden assolir un longitud màxima de 4 metres.

Viu en grups de 2-10 exemplars, que a vegades es poden ajuntar per formar grans grups. Aquests grups solen estar integrats per femelles i cries o bé són de mascles joves. Són animals costaners, i poden trobar-se per totes les costes del Mediterrani.

El seu estat de conservació al Mediterrani és vulnerable. Es creu que el nombre total d’individus d’aquesta població ronda als 10.000 exemplars. Les seves principals amenaces són la competència amb les pesqueries comercials, les captures accidentals i la contaminació de l’aigua.

DOFÍ COMÚ

El dofí comú (Delphinus delphis) es por reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos: la regió dorsal és fosca, amb els laterals de color crema o groc, que formen una V a la zona mitjana del cos. Com els llistats, també són dofins petits (entre 2 i 2,5 metres).

delfin comun delphinus delphis cetaceos mediterraneo
Dofí comú (Delphinus delphis) (Foto: JKMelville, Creative Commons).

Formen grups molt nombrosos, de entre 10 –  200 individus, tot i que se n’han observat de milers, els quals viuen en aigües obertes. La composició dels grups és força desconeguda.

Els agrada posar-se a la part davantera de les embarcacions, tal com mostra aquest vídeo:

Malgrat el seu nom, cada vegada és més difícil observar-los, doncs estan en perill d’extinció al Mediterrani. En els últims 40 anys, les seves poblacions s’han reduït a la meitat. Els motius són varis: manca de preses per la competència amb els pescadors, captures accidentals, pèrdua de la qualitat de l’hàbitat, el soroll marí i altes concentracions de contaminants.

RORQUAL COMÚ

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és la balena més gran del Mediterrani, i la segona del món.

rorcual comun balaenoptera physalus cetaceos mediterraneo circe
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe)

El cap dels rorquals comuns té forma de V i és ample i aplanat. La seva coloració general és gris fosca a la part dorsal i blanca a la ventral, tot i que és asimètrica a nivell de mandíbules: el costat esquerre és de color gris fosc i el dret és blanc. Presenten una aleta dorsal molt baixa al segon terç del cos. Quan es submergeixen, no mostren l’aleta caudal, fet que ens permet distingir un rorqual d’un catxalot. La seva bufada pot arribar als 8 metres d’alçada i és estreta, i tarda varis segons en desaparèixer. Pel que fa a la seva longitud, poden assolir els 24 metres.

Es solen observar a mar obert en solitari o en petits grups, normalment mare i cria. Al Mediterrani, es solen trobar en aigües profundes oceàniques des de les Illes Balears fins al Mar Jònic, essent especialment abundant al Golf de Lleó.

Segons la IUCN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està en perill d’extinció a nivell mundial. La seva població mediterrània inclou uns 5.000 adults. Són víctima de col·lisions amb embarcacions, altes concentracions de DDT, la contaminació acústica causada per les prospeccions sísmiques i captures accidentals en xarxes de pesca.

Potser et sona aquest vídeo d’un rescat que van dur a terme uns joves de Fuerteventura a un exemplar de 15 metres:

CATXALOT

Els catxalots (Physeter macrocephalus)  són els cetacis amb dents més grans del planeta i una de les més grans del Mediterrani.

cachalote-physeter-macrocephalus-cetaceos-mediterraneo
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).

Els catxalots no presenten aleta dorsal, sinó que és més aviat una gepa triangular seguida per sis protuberàncies. Una característica molt important és que la bufada és inclinada cap a l’esquerra. El cap, que té forma quadrada, representa 1/3 de la longitud total de l’animal. És de color negre o gris, amb la part inferior de la boca blanca. Per submergir-se, treuen la cura fora de l’aigua. Poden arribar als 20 metres de longitud.

Formen grups socials molt cohesionats formats per femelles i les seves cries, altres grups de mascles joves i els mascles adults són solitaris. El nombre d’individus oscil·la entre els 10 i els 15 animals, tot i que també se’n poden veure de més petits. Es solen observar en aigües oceàniques de tot el Mediterrani.

Es troba en perill d’extinció al Mediterrani degut a que queden atrapades en xarxes de pesca, per les col·lisions amb embarcacions i les molèsties causades pel trànsit marítim. S’estima que hi ha alguns  pocs milers d’individus en tota la Mediterrània.

T’has perdut el vídeo d’uns catxalots que “adopten” a un cetaci amb deformacions?

CAP D’OLLA GRIS

El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, és un animal que, al néixer, és de color gris. De tota manera, amb l’edat la seva pell queda plena de cicatrius blanques i que no desapareixen. Poden assolir els 4 metres de llarg.

calderon gris grampus griseus cetaceos mediterráneo
Cap d’olla gris (Grampus griseus) (Foto: Rob, Creative Commons).

Generalment, viuen en grups de 3 – 50 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers d’individus. Al Mediterrani, s’hi troba àmpliament distribuït en aigües obertes, essent més abundant a la conca occidental, on prefereix el talús continental i els canyons submarins.

No es coneix l’estat de conservació d’aquesta espècie al Mediterrani, però es veuen afectats per les captures accidentals en aparells de pesca i la contaminació acústica i química.

CAP D’OLLA NEGRE D’ALETA LLARGA

El cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas), o simplement cap d’olla comú, és l’espècie de dofí més gran del Mediterrani, doncs pot assolir els 6 metres. De color general negre, al ventre té una marca blanca en forma d’àncora. Les aletes pectorals mesuren una cinquena part de la longitud del cos.

globicephala melas calderón común cetáceos mediterráneo
Cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) (Foto: Wikiwand).

Viuen en grups de 10 – 60 individus, tot i que poden formar grups de milers d’animals. Els grups estan constituïts per vàries generacions de femelles amb les seves cries. Al Mediterrani, es troba de forma abundant a la conca occidental, especialment a la zona de l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán.

No hi ha dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que està amenaçat per les captures accidentals dels pesquers, les col·lisions amb vaixells i la contaminació acústica i química.

ZÍFID DE CUVIER

Els zífids o balenes amb bec de Cuvier (Ziphius cavirostris) són de color girs fosc o marró, amb el cap més clar. Tenen el cap voluminós, i el morro està poc marcat. Poden mesurar fins a 7 metres de longitud.

zifio cuvier ziphius cavirostris cetaceos mediterraneo
Zífid de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: WDC).

Solen viure en grups de 2-7 individus o bé solitàriament, en aigües oceàniques i molt profundes.

És una espècie molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície, motiu que pot explicar que no hi hagi dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que són especialment sensibles a la contaminació acústica, ja siguin operacions militars o prospeccions sísmiques. A més, la ingestió de plàstic i les captures accidentals també els posen en perill.

ORQUES AL MEDITERRANI?

Les orques (Orcinus orca) són un dels cetacis més fascinants. Viuen tant en aigües polars com en tropicals, des de la costa fins a mar obert.

orca orcinus orca cetáceos mediterraneo
Orca (Orcinus orca) (Foto: Jose J. Díaz)

Al Mediterrani, però, es consideren residents només a l’Estret de Gibraltar, amb una població d’uns 32 individus. La seva presència a l’Estret, es creu que està lligada a la presència de la tonyina vermella, de la qual s’alimenten. Us deixo un vídeo de la BBC sobre la interacció entre pesca i tonyina a l’Estret (en aquest cas, tonyina comuna):

Sabies que les orques utilitzen diferents dialectes per a comunicar-se? Sabies que s’hi han descrit comportaments homosexuals?  A més, s’han trobat alguns exemplars d’orca albins.

Val a dir, però, que a principis d’any es van veure dos individus que van arribar fins a les costes de l’Ametlla de Mar, tal com van anunciar des de la Xarxa d’observacions i rescat d’animals marins de la Generalitat de Catalunya:

No es coneix el seu estat de conservació, però la mort directa en mans dels pescadors, la reducció de les seves preses, les molèsties i la degradació de l’hàbitat estan entre les causes de la seva reducció.

REFERÈNCIES

  • CRAM: Cetacis
  • Day, T (2008). Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat. Ed. Blume
  • Gobierno de Canarias: Curso de Observación de Cetáceos
  • IUCN (2012). Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN
  • Kinze, CC (2002). Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo. Ed. Omega
  • Lleonart, J (2012). Els mamífers marins i els seus noms. Terminàlia, 5, 7-25
  • Notarbartolo di Sciara G. (compilers and editors) (2006). The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain.
  • Foto de portada: Scuba Diver Life

Difusió-català

Reproducció en foques i organització social

Les espècies de pinnípedes, conegudes comunament com a foques, es reprodueixen sobre terra o sobre gel. Depenent del lloc on ho facin, presenten una organització social o una altra. En aquest article, explicarem els dos sistemes de reproducció i la seva organització social. Saps que al Mediterrani també hi viu una foca? 

APARELLAMENT I REPRODUCCIÓ EN PINNÍPEDES

Els pinnípedes tenen diferents sistemes d’aparellament: mentre que la majoria d’espècies són poligíniques, el que significa que els mascles s’aparellen amb diverses femelles; alguns són monògams i els mascles només es reprodueixen amb una femella durant l’estació reproductiva. En el primer cas, els mascles són molt més grans que les femelles, mentre que en el sistema monògam no hi ha gairebé diferències entre sexes.

Com en la resta d’espècies, les femelles són molt més valuoses que els mascles perquè elles produeixen els òvuls, són les que estan embarassades, nodreixen el jove, produeixen llet després del part i són les que ofereixen totes les cures parentals. D’altra banda, és molt millor per al mascle copular amb tantes femelles com pugui per augmentar el seu èxit reproductiu. Així, la cura maternal juga un paper clau en l’organització de les societats dels pinnípedes.

Els pinnípedes utilitzen diferents hàbitats per a la seva reproducció:

  • Terra
  • Gel: tant masses de gel a la deriva (en anglès, pack ice) com gel fix (en anglès, fast ice).

En les següents dues seccions, explicarem l’aparellament i reproducció en cada tipus d’hàbitat, a més de la seva organització social.

FOQUES AMB REPRODUCCIÓ SOBRE TERRA

20 de les 33 espècies de pinnípede es reprodueixen sobre terra, especialment en illes pel fet que són molt més favorables que les platges o bancs de sorra continentals (on també poden reproduir-se).

South-American-sea-lion--bull
El lleó marí sud-americà (Otaria bryonia) es reprodueix a tierra (Foto: Steven Hazlowski, Arkive).

De totes maneres, no hi ha ni massa illes favorables per a les foques ni massa llocs de reproducció adequats en aquestes illes i, per tant, les femelles i les cries tendeixen a congregar-se en colònies, on els mascles o competeixen pels territoris de reproducció (en otàrids, és a dir, lleons marins i llops marins) o estableixen jerarquies de dominància (en elefants marins).

Cape-fur-seal-colony
El llop marí australià i sud-africà (Arctocephalus pusillus) viu en grans colònies (Foto: Pete Oxford, Arkive).

Aquestes agregacions permeten als mascles copular amb un elevat nombre de femelles (després d’una intensa competició entre mascles).

Entre les espècies que es reprodueixen en grans colònies, hi ha força variabilitat en l’organització social. Algunes espècies formen agregacions anuals de reproducció en localitzacions tradicionals anomenades en anglès rookeries (No hem trobat cap nom en castellà, però en saps algun?). Aquestes formacions les realitzen tots els otàrids, els elefants marins i les foques grises. Durant aquest període, les femelles i les cries viuen en zones controlades per mascles alfa, mentre que els juvenils i els mascles subdominants viuen en grups de solters.

Fins i tot durant l’estació no reproductora, viuen en associació amb altres animals perquè els dóna alguns avantatges:

  • Efectes de termoregulació a causa de l’apinyament durant el fred.
  • Protecció contra els depredadors.

FOQUES AMB REPRODUCCIÓ SOBRE GEL

A diferència de les foques amb reproducció en terra, les que ho fan sobre plaques de gel a la deriva (pack ice) no estan obligades a formar agregacions a causa del vast espai de gel i, per tant, els mascles no poden copular amb moltes femelles, només amb una o unes poques.

Ross-seal
La foca de Ross (Ommatophoca rossii) viu principalment en plaques de gel a la deriva. Solen ser solitàries o viuen en petits grups (Foto: NOAA, Creative Commons).

Per tant, és comú en pinnípedes que es reprodueixen sobre plaques de gel a la deriva ser monògams o lleugerament polígams.

D’altra banda, els pinnípedes poden reproduir-se en gel fix (gel enganxat a la terra), normalment en esquerdes o forats oberts. Així, viuen en grups que van de petits a moderats on el mascle pot copular només amb algunes femelles properes a aquests punts concrets.

Pusa_hispida_pup
Les foques que es reprodueixen sobre gel fix, com la foca ocel·lada o anellada (Pusa hispida) viuen en grups que van de petits a moderats (Foto: Shawn Dahle, Creative Commons).

En general, els animals d’ambdós sexes (en les espècies que es reprodueixen en gel) tenen una mida similar, amb l’excepció de la foca de casc o caputxina (Cystophora cristata) i la morsa (Odobenus rosmarus), en les quals els mascles són més grans que les femelles; i de la foca de Weddell (Leptonychotes weddellii), en la qual les femelles són més grans que els mascles. La raó és que els mascles mantenen territoris aquàtics per sota el gel a prop dels forats i esquerdes i ser petits els facilita la protecció dels territoris i copular amb les femelles.

Phoque_de_Weddell_-_Weddell_Seal
En les foques de Weddell (Leptonychotes weddellii), les femelles són més grans que els mascles (Foto: Samuel Blanc, Creative Commons).

CONCLUSIÓ

En conclusió, quan l’espai disponible és limitat, les femelles es congreguen en grans colònies, on els mascles poden copular amb moltes femelles; mentre que en espais dispersos, les femelles estan aïllades i els mascles només poden copular amb una femella i no es formen colònies.

REFERÈNCIES

  • Acevedo-Gutiérrez, A (2009). Group Behaviour. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Antonelis, GA (2009). Rookeries. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Berta, A (2009). Pinnipedia, Overview. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Mesnick, S. & Ralls, K (2009). Mating Systems. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Riedman, M (1990). The Pinnipeds. Seals, sea lions and walruses. University of California Press.
  • Shirihai, H. & Jarrett, B (2006). Whales, Dolphins and Seals. A field guide to the marine mammals of the world. Bloomsbury.
  • Foto principal: Ecotrust

Difusió-català