Arxiu de la categoria: Mamífers marins: Anatomia i fisiologia

Efectes de les prospeccions sísmiques sobre la biodiversitat marina

En anteriors entrades varem parlar del que eren les prospeccions sísmiques i com es duen a terme. En motiu de l’inici de les prospeccions sísmiques a Canàries aquest dimarts 18 de novembre en una zona d’especial interès pels cetacis, junt a las múltiples projectes aprovats i pendents, em veig obligat a parlar dels impactes que suposa aquesta activitat. 

INTRODUCCIÓ

Els aparells més usuals per dur a terme les campanyes d’exploració d’hidrocarburs solen generar nivells d’intensitat sonora de 215 – 250 decibels (dB), amb unes freqüències de entre 10 i 300 hertzs (Hz). Per tant, l’alta intensitat dels sons produïts suposa efectes potencials a nivell físic, fisiològic i de comportament.

IMPACTE EN PEIXOS

Els peixos tenen la capacitat de sentir gràcies a l’orella interna i al sistema de la línia lateral (òrgan sensorial per detectar moviment i vibració), de manera que utilitzen les ones sonores per marcar la seva posició en el seu ambient i coordinar el moviment amb altres peixos. Els peixos osteïctis (peixos ossis, aquells que tenen un esquelet intern constituït principalment per peces calcificades, i molt poques de cartílag) són especialment vulnerables degut a la presència de la bufeta natatòria, un espai ple de gas que els ajuda a mantenir la flotació neutra.

Els efectes van des de danys físics severs a la bufeta natatòria i òrgans interns (com ara l’orella, causant la pèrdua auditiva temporal o permanent) o la mort a poca distància, a comportaments d’evitació de la zona, possiblement inclòs a varis quilòmetres. 

istock_000010547689_medium

Diversos estudis senyalen que les emissions acústiques de les prospeccions sísmiques presenten un gran impacte sobre les pesqueries degut al canvi de comportament dels peixos, el que suposa una dificultat més gran per a capturar-los. En les pesqueries del Mar del Nord, es va observar una reducció en un 36% per a espècies demersals (peixos que viuen prop del fons marí), un 54% per les pelàgiques (viuen en la columna d’aigua) i un 13% per a petits pelàgics després d’un període de prospeccions sísmiques. S’ha observat també que la reducció és més gran en peixos de talla gran (més de 60 cm) que pels de talla petita (menys de 60 cm).

IMPACTE EN ELS CETACIS

Es poden considerar als cetacis com animals sonors degut a la gran importància que aquest té en ells per a la comunicació (funcions socials, de localització de preses, navegació i reproductives). Els dos subordres actuals de cetacis utilitzen diferents rangs:

  • Misticets (cetacis amb barbes): utilitzen freqüències baixes (menys de 300 Hz), les quals coincideixen amb els rangs utilitzats en las prospeccions.
  • Odontocets (cetacis amb dents): utilitzen freqüències mitjanes i altes, fins i tot ultrasons, els quals coincideixen amb les freqüències mitjanes de les prospeccions.

De tota manera, tot i que siguin més sensibles a unes determinades freqüències, això no evita que altres freqüències puguin produir danys físics en òrgans auditius i altres teixits. La comunitat científica va determinar una zona de seguretat de 160 – 180 dB (1 µPa) pels cetacis. És a dir, per sobre d’aquest valor els animals pateixen lesions a nivell fisiològic de forma irreversible. 

L’impacte de les activitats sísmiques es produeix a diferents nivells: provoca danys físics i perceptius, tenen efecte en el comportament, efectes crònics i indirectes. Aquí estan més detallats:

Danys

Tot això pot causar la mort dels cetacis. De fet,  després d’estudis d’aquest tipus, solen aparèixer varats animals morts a les platges.

IMPACTE EN ELS PINNÍPEDES

Els otàrids (lleons marins i ossos marins), les morses i les foques utilitzen vocalitzacions de baixa freqüència (com en les prospeccions) per marcar el seu territori, comunicar-se, aparellar-se, reproduir-se i protegir a les cries.

Les prospeccions suposen canvis en el seu comportament (reacció de por, deixar d’alimentar-se o allunyar-se de la zona) i disminució temporal de la capacitat auditiva. Malgrat això, són pocs els estudis i seria necessari ampliar el coneixement den aquest camp.

IMPACTE EN LES TORTUGUES MARINES

Les tortugues marines utilitzen i reben sons de baixa freqüència (70 – 750 Hz) per evitar els depredadors i pot ser que per detectar i tornar a les platges per pondre-hi els ous.

Les tortugues marines també pateixen els efectes de les prospeccions sísmiques, tot i que són necessaris més estudis. En concret, les seves rutes migratòries poden veure’s afectades; poden arribar a causar danys en els teixits dels òrgans interns, el crani i la closca; la pèrdua temporal de l’audició i s’observen canvis de comportament (augment de l’activitat natatòria, allunyament de la zona i agitació física). 

IMPACTE EN ELS INVERTEBRATS

És poc conegut l’efecte que tenen sobre els invertebrats, però s’han enregistrat danys en cefalòpodes (pops, calamars, sèpies i altres). La necròpsia de calamars gegants apareguts varats després de realitzar prospeccions sísmiques varen revelar lesions en teixits interns (mantell i òrgans interns). S’ha demostrat també que provoquen canvis de comportament en calamars i sèpies: tirar la seva tinta, canviar la velocitat de natació i buscar zones amb menys soroll.

calamar_2003_colunga

FONTS DE CONSULTA

Per a elaborar aquesta entrada s’han consultat les següents fonts, on hi pots trobar més informació:

  • Aguilar N i Brito A (2002). Cetáceos, pesca y prospecciones petrolíferas en las Islas Canarias. Facultad de Biología de la Universidad de La Laguna.
  • Ecologistas en acción (2014). Prospecciones. Impactos en el medio marino de los sondeos y exploraciones de la industria de hidrocarburos. Madrid. Aquest informe es pot descarregar a http://ecologistasenaccion.org/article1058.html
  • Hickman et al. (2006). Principios integrales de Zoología. 13ª edición. Madrid: Mc Graw Hill
  • Instituto sindical de trabajo, ambiente y salud (2012). Informe sobre los principales impactos de las prospecciones petrolíferas en el mar.
Anuncis

Mercuri en dofins llistats (Stenella coeruleoalba) del Mediterrani (II): efectes i detoxificació

Aquí teniu la segona part i última en que tracto el tema del mercuri en els dofins llistats del Mediterrani. Si en la primera part varem parlar sobre l’origen i els nivells del mercuri, en aquesta ocasió està centrat en els efectes i la seva detoxificació. Espero que sigui del vostre interès!

 

ORIGEN I NIVELLS DE MERCURI EN DOFINS LLISTATS DEL MEDITERRANI (RESUM)

El mercuri del Mediterrani té un origen principalment natural, degut als depòsits naturals de cinabri (HgS) que hi ha al llarg de la conca del Mediterrani, especialment a Itàlia. És per aquest motiu que els dofins del Mediterrani tenen uns dels nivells més elevats al món, tenint la màxima concentració al fetge, seguit del del pulmó, el ronyó i els músculs.

DSCN1453

 

EFECTES DEL MERCURI EN ELS DOFINS

El mercuri presenta múltiples formes intercanviables a la biosfera, però la bioacumulació al llarg de la xarxa tròfica es produeix gràcies al metilmercuri (MeHg), una forma orgànica amb una alta afinitat pels lípids. Les formes inorgàniques són menys tòxiques que les orgàniques. Així doncs, la concentració de metilmercuri, més que la concentració total de mercuri, és el millor indicador dels possibles efectes tòxics. De tota manera, el metilmercuri representa menys del 10% del mercuri total del fetge en adults (Cardellicchio et al. 2000, Krishna et al. 2003), tot i que en els animals que s’alleten representa aproximadament un 50% (Cardellicchio et al. 2002b) i en joves és entre el 13-35% (Cardellicchio et al. 2002b).

Tot i que no es pot relacionar directament la mort dels dofins trobats a les costes del Mediterrani amb el mercuri, és raonable pensar que aquest, en sinèrgia amb altres contaminants, podria causar trastorns en la fisiologia dels animals (Cardellicchio et al. 2002a). A grans trets, el mercuri causa desordres seriosos en teixits com el fetge, el ronyó i el cervell (Augier et al. 1993)

Els danys primaris causats pel mercuri es produeixen al sistema nerviós central, incloent dèficits motors i sensitius i deficiència comportamental.

S’ha observat que el límit de tolerància de mercuri al fetge de mamífers és de 100 – 400 μg/g en pes humit (Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al 2000, Cardellicchio et al. 2002b). En dofins mulars (Tursiops truncatus) de l’Atlàntic s’han associat anormalitats del fetge amb l’acumulació crònica de mercuri (Krishna et al. 2003). En concret, s’ha observat l’acumulació de lipofucsina (pigment marró) en les àrees portals del fetge, derivat del dany en cèl·lules causat per la inhibició que causa el metall dels enzims digestius lisosòmics, el que hauria reduït la degradació de proteïnes i, així, causant l’acumulació del pigment i la mort de les cèl·lules. Si això fos cert també pels dofins llistats, les poblacions mediterrànies d’aquesta espècie estan en greu risc.

També s’observen anorèxia, letargia, trastorns reproductors i alteracions i mort de fetus. A la vegada, el mercuri produeix una disminució de les defenses, facilitant l’aparició de malalties infeccioses i pneumònia.

 

DETOXIFICACIÓ DEL MERCURI

Malgrat els elevats valors trobats en dofí llistat, els animals no presenten signes evidents d’intoxicació per mercuri. Com que els dofins tenen molt poca capacitat per eliminar el mercuri, han desenvolupat diversos mecanismes de detoxificació d’aquest metall, de manera que es generen formes menys tòxiques que les originals (André et al. 1990, Leonzio et al. 1992, Augier et al. 1993, Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009).

La detoxificació de mercuri la realitza principalment el fetge (detoxificació i emmagatzematge) i el ronyó (eliminació), tot i que el pulmó podria tenir algun paper també en la detoxificació (Augier et al. 1993).

La vida mitjana d’eliminació del metilmercuri en dofins llistats és de 1000 dies (Itano i Kawai 1981). S’han identificat dos mecanismes de detoxificació de metilmercuri principals: l’associació a seleni i a metal·lotioneïnes (Augier et al. 1993).

 

Associació a seleni

S’ha identificat l’efecte antagònic que tenen el mercuri i el seleni al llarg de tot el regne animal, incloent els dofins (Leonzio et al. 1992, Monaci et al. 1998, Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009).

S’han observat grànuls esfèrics i poligonals de seleniür de mercuri (HgSe) (també anomenat tiemannita) a nivell intracel·lular, situats sobretot als macròfags del fetge, les cèl·lules de Kupfer i els túbuls proximals del ronyó, però també al sistema respiratori, als pulmons i als nodes limfàtics hilars en dofins llistats (Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003). El mercuri ingerit amb l’aliment, es transporta fins al fetge a través de les venes portals, on es converteix en seleniür de mercuri i s’hi acumula (Krishna et al. 2003), el que explica els elevats nivells de mercuri total del fetge dels dofins llistats del Mediterrani.

Palmisano et al. (1995) han proposat dues fases en el mecanisme de desmetilació i acumulació: a nivells baixos de mercuri el metall es reté sobretot en la forma metilada, mentre que a nivells alts (probablement per sobre del llindar de 100 μg/g en pes fresc de mercuri total) té lloc la desmetilació. De fet, la relació molar Hg:Se al fetge de dofins llistats és aproximadament 1 un cop superat aquest nivell llindar (Krishna et al. 2003), mentre que pren valors inferiors a 1 en la resta de teixits com el múscul (Leonzio et al. 1992).

Sembla ser que l’acció protectora del seleni contra el mercuri disminueix en la part final de la vida dels dofins (Leonzio et al. 1992).

 

Associació a metal·lotioneïnes

La detoxificació del mercuri en dofins també es realitza per la complexació a metal·lotioneïnes (MT), proteïnes riques en cisteïna capaces d’unir-se a metalls pesants a través dels grups tiol dels seus residus de cisteïna (André et al. 1990, Caurant et al. 1996; Cardellicchio et al. 2002b). Tot i que no és el mecanisme principal de detoxificació, s’observa un màxim d’un 10% del mercuri intracel·lular dels hepatòcits associat a aquestes proteïnes en rates (Gerson i Shaikh 1982).

 

CONCLUSIONS

  • La concentració de mercuri varia substancialment segons el teixit i òrgan que es té en consideració, però segueix el següent patró general: fetge >> pulmó > ronyó > múscul. A la pell, meló, blubber i cervell, pren valors insignificants.
  • Els nivells del Mediterrani són més alts que a l’Atlàntic i Pacífic i pren els valors màxims a la costa francesa, al mar de Liguria i al mar Tirrè.
  • La concentració de mercuri està correlacionada amb l’edat i la longitud, però no amb el sexe.
  • Malgrat els nivells de mercuri dels dofins llistats del Mediterrani són molt elevats, no presenten efectes tòxics gràcies a la detoxificació del metall amb seleni i metal·lotioneïnes.

 

REFERÈNCIES

  • Andre J, Boudou A, Ribeyre F i Bernhard M (1990). Comparative study of mercury accumulation in dolphins (Stenella coeruleoalba) from French Atlantic and Mediterranean coasts. The Science of the Total Environment 104:191-209
  • Augier H, Park WK i Ronneau C (1993). Mercury Contamination of the Striped Dolphin Stenella coeruleoalba Meyen from the French Mediterranean Coast. Marine Pollution Bulletin 26:306-311
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Giandomenico S (2002a). Trace elements in organs and tissues of striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean sea (Southern Italy). Chemosphere 49:85-90
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Misino A (2002b). Accumulation and tissue distribution of mercury and selenium in striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean Sea (southern Italy). Environmental Pollution 116:265-271
  • Cardellicchio N, Giandomenico S, Ragone P i Di Leo A (2000).Tissue distribution of metals in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the Apulian coast, Southern Italy. Marine Environmental Research 49:55-66
  • Frodello JP, Roméo M i Viale D (2000). Distribution of mercury in the organs and tissues of five toothed whale species of the Mediterranean. Environmental Pollution 108:447-452
  • Gerson JR i Shaikh ZA (1982). Uptake and binding of cadmium and mercury to metallothionein in rat hepatocyto primary cultures. Biochemistry Journal 208:465-472
  • Itano K i Kawai S (1981). Changes of mercury contents and biological half-life of mercury in the striped dolphin. In: Fujiyama H (Ed.) Studies on the Levels of Oganochlorine Compounds and Heavy Metals in Marine Organisms. University of Ryukyus, 49-73
  • Krishna D, Virginie D, Stéphane P i Jean-Marie B (2003). Heavy metals in marine mammals. In: Vos JV, Bossart GD, Fournier M i O’Shea T (Eds.) Toxicology of Marine Mammals. Taylor and Francis Publishers, Washington DC, 135-167
  • Leonzio C, Focardi S i Fossi C (1992). Heavy metals and selenium in stranded dolphins of the Northern Tyrrhenian (NW Mediterranean). The Science of the Total Environment 119:77-84
  • Monaci F, Borrl A, Leonzio C, Marsili L i Calzada N (1998). Trace elements in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the western Mediterranean. Envirnmental Pollution 99:61-68
  • Palmisano F, Cardellicchio N i Zambonin PG (1995). Speciation of mercury in dolphin liver: a two-stage mechanism for the demethylation accumulation process and role of selenium. Marine Environment Research 40(2):109-121
  • Pompe-Gotal J, Srebocan E, Gomercic H i Prevendar Crnic A (2009). Mercury concentrations in the tissues of bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) and striped dolphins (Stenella coeruleoalba) stranded on the Croatian Adriatic coas. Veterinarni Medicina, 54(12):598-604
  • Roditi-Elasar M, Kerem D, Hornung H, Kress N, Shoham-Frider E, Goffman O i Spanier E (2003). Heavy metal levels in bottlenose and striped dolphins off the Mediterranean coast of Israel. Marine Pollution Bulletin 46: 504-512

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Mercuri en dofins llistats (Stenella coeruleoalba) del Mediterrani (I): origen i nivells

Després de setmanes sense poder escriure una entrada elaborada sobre un tema de cetacis, us deixo aquí una entrada força extensa sobre el mercuri en els dofins llistats que viuen al Mediterrani. En concret, tracta sobre l’origen i els nivells de mercuri en aquesta espècie. En una segona entrada es parlarà sobre l’efecte tòxic i la detoxificació d’aquest metall en els dofins llistats.  Espero que sigui del vostre interès.

 

INTRODUCCIÓ

El dofí llistat o ratllat (Stenella coeruleoalba) és un delfínid pelàgic petit comú en aigües temperades i tropicals d’arreu del món. La longitud mitjana dels individus del Pacífic oest és de 2,4 m en mascles i de 2,2 m en femelles (Archer i Perrin, 1999), tot i que els espècimens del Mediterrani mesuren un 10% menys que aquests (Andre et al. 1991). La seva dieta es composa principalment de peixos i calamars pelàgics i bentopelàgics (Archer 2009).

149919_10204194897822686_5338956519483056090_n

El seu rang de distribució és ampli (Archer 2009): es troba al Pacífic Nord i Tropical; a l’Atlàntic, del nord d’Amèrica del Sud fins a Amèrica del Nord i a l’Atlàntic Nord est en aigües del Regne Unit; a l’Índic; i al Mar Mediterrani, on és l’espècie més abundant. La figura següent mostra el seu rang de distribució al Mediterrani.

dist

El seu estat de conservació a nivell global és de preocupació menor, però al Mediterrani és vulnerable degut a la interacció accidental o no amb la pesca (de palangre principalment, Aguilar 2000), la contaminació i al canvi climàtic (Otero i Conigliaro 2012).

 

ORIGEN DEL MERCURI DEL MEDITERRANI

La font principal de les elevades concentracions de mercuri observades als organismes del Mediterrani són dipòsits naturals de mercuri d’origen volcànic en moltes regions de la seva conca, en forma de cinabri (HgS) (André et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2000, Cardellichio et al. 2002b). A més, l’ús del mercuri en activitats industrials podria contribuir a augmentar els nivells de mercuri al mar (Cardellicchio et al. 2002b), tot i que el seu efecte en dofins llistats no sembla que pugui ser important pel fet de ser una espècie pelàgica i rarament els trobem prop de la costa (a 10 km de la font, el mercuri torna a nivells de fons, Andre et al. 1991).

 

NIVELLS DE MERCURI EN DOFINS LLISTATS DEL MEDITERRANI

Distribució en els diferents teixits

La Taula 1 següent mostra la concentració mitjana, la desviació i/o el rang de mercuri total (μg/g pes sec) al fetge, ronyó i múscul de dofins llistats de vàries localitats del Mediterrani. S’han seleccionat aquests tres òrgans per fer la comparativa perquè són els que més s’estudien en la bibliografia. De tota manera, s’ha de tenir en compte que la comparació de resultats de diferents estudis s’ha de fer en compte ja que hi ha múltiples fonts de variació com la condició, l’edat i el sexe els individus, però també amb els mètodes de presa de mostres i de mesura. Malgrat en aquesta taula només hi consten 3 òrgans, l’anàlisi següent s’ha centrat en tots els òrgans que han estudiat els diferents autors mencionats.

  Fetge Ronyó Múscul
  Mitjana SD (rang) Mitjana SD (rang) Mitjana SD (rang)
França(Andre et al. 1991) 1472 131(4,4-392) 104 153(6,3-806) 63 131(4,5-365)
França(Augier et al. 1993) 481 587(68-2271) 62 88(14-341 37 40(7,4-155)
Costa d’Apulia (Itàlia)(Cardellicchio et al. 2002b) 851 128(703-975) 46 9,7(34-59) 49 11(37-65)
Còrcega(Frodello et al. 2000) 460 58 49 4 21 2
Tirrè Nord(Leonzio et al. 1992) 324 (13-4400) 65 (5,8-204) 37 (6,5-168)
Itàlia Oest(Monaci et al. 1998) 593 1120 44 72 53 65
Espanya(Monaci et al. 1998) 1043 835 63 100 28 73
Israel(Roditi-Elasar et al. 2003) 603 900(6,3-2475) 45 50(8,6-122) 40 32(2,0-95)

Taula 1. Concentració de mercuri total (en μg/g pes sec) al fetge, ronyó i múscul de dofins llistats (Stenella coeruleoalba) de vàries localitats del Mediterrani

Tal com es desprèn de la Taula 1, els nivells de mercuri en dofins llistats del Mediterrani són molt elevats, trobant-se la màxima concentració de mercuri al fetge (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000, Leonzio et al. 1992, Monaci et al. 1998, Pompe-Gotal et al. 2009, Roditi-Elasar et al. 2003). En altres mamífers marins, el fetge també és l’òrgan més contaminat (André et al. 1991, Augier et al. 1993). El segon i tercer òrgans amb una concentració més elevada són el ronyó i el múscul respectivament. En els casos en que s’ha estudiat la concentració de mercuri total al pulmó (Augier et al. 1992, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000), aquest s’ha situat com a segon òrgan amb la concentració més alta. D’aquesta manera, es pot deduir el següent ordre en quant a la concentració de mercuri total en dofí llistat pels quatre òrgans: fetge >> pulmó > ronyó > múscul. S’han trobat nivells insignificatius de mercuri a la pell, al meló, al blubber i al cervell (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Leonzio et al. 1992, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000).

Aquest patró en les concentracions de mercuri es pot explicar per les vies d’entrada i eliminació del metall en dofins. L’elevada concentració al fetge dels dofins llistats del Mediterrani es deu a que, un cop ingerit el mercuri a través de l’aliment (que és la via d’entrada principal a l’organisme, Augier et al. 1993) o per la ingesta d’aigua (Augier et al. 1993, Frodello et al. 2000), es transporta fins al fetge i allà es detoxifica i s’hi acumula (Frodello et al. 2000, Krishna et al. 2003). L’elevada concentració als pulmons es pot explicar per la seva inhalació de l’atmosfera (Cardellicchio et al. 2002b). El ronyó, que emmagatzema una fracció important del metall, està involucrat en la seva eliminació, el que explica trobar valors intermedis. Finalment, la concentració al múscul s’explica pel fet de ser un teixit on s’hi emmagatzema, però al representar un volum tant gran, la seva presència queda diluïda, el que explica que sigui, entre els òrgans amb una concentració alta, el que té els nivells més baixos (André et al. 1991, Frodello et al. 2000).

 

Efecte de la localització geogràfica

Els dofins llistats del mediterrani presenten nivells de mercuri més elevats que els de l’Atlàntic i Pacífic (André et al. 1991, Leonzio et al. 1992, Augier et al. 1993, Monaci et al. 1998, Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009). Tot i que les concentracions de mercuri trobades en dofí llistat al llarg del Mediterrani prenen valors similars, els nivells de mercuri més elevats es produeixen a la costa francesa, al mar de Liguria i al mar Tirrè, seguit per la costa adriàtica de Croàcia (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Pompe-Gotal et al. 2009). L’explicació més plausible és la proximitat als dipòsits de cinabri d’Itàlia central (Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b).

 

Efecte de l’edat i el sexe

El mercuri tendeix a acumular-se amb l’edat en organismes marins (André et al. 1991, Monaci et al. 1998, Roditi-Elasar et al. 2003), de manera que la seva taxa de creixement influencia el patró d’acumulació en les espècies, el que significa que també augmenta amb la longitud. El patró d’increment amb la longitud es pot explicar molt bé al múscul (Buffoni et al. 1982, Bernhard 1985): en els joves, com que creixen molt ràpid (d’1 m a 1,5 m en 6 mesos) la concentració augmenta poc per un efecte dilució; quan el creixement decreix, la concentració augmenta i quan s’atura als 2 m (12 anys) s’acumula en un volum constant i augmenta molt més ràpidament.

Per altra banda, no s’observa una influència significativa del sexe en la concentració de mercuri total als diferents òrgans (Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2002b).

 

REFERÈNCIES

  • Aguilar A (2000). Population biology, conservation threats and status of Mediterranean striped dolphins (Stenella coeruleoalba). J. Cetacean Res. Manage. 2:17-26
  • Andre J, Boudou A, Ribeyre F i Bernhard M (1991). Comparative study of mercury accumulation in dolphins (Stenella coeruleoalba) from French Atlantic and Mediterranean coasts. The Science of the Total Environment 104:191-209
  • Archer FI i Perrin WF (1999). Stenella coeruleoalba. Mammal. Species 603:1-9
  • Archer FI. Striped Dolphin (Stenella coeruleoalba). Encyclopedia of Marine Mammals. Perrin W, Würsig B i Thewissen JGM. 2ª edició. 1127-1129
  • Augier H, Park WK i Ronneau C (1993). Mercury Contamination of the Striped Dolphin Stenella coeruleoalba Meyen from the French Mediterranean Coast. Marine Pollution Bulletin 26:306-311
  • Bernhard M (1985). Mercury accumulation in a pelagic foodchain. In: Martell AE i Irgolic KJ (Eds), Environmental Inorganic Chemistry. VCH Publishers, Deerfield Beach, Florida, 349-358
  • Buffoni G, Bernhard M i Renzoni A (1982) Mercury in Mediterranean tuna. Why is their level higher than Atlantic tuna? A model. Thalassia Jugosl. 18:231-243
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Misino A (2002b). Accumulation and tissue distribution of mercury and selenium in striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean Sea (southern Italy). Environmental Pollution 116:265-271
  • Cardellicchio N, Giandomenico S, Ragone P i Di Leo A (2000).Tissue distribution of metals in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the Apulian coast, Southern Italy. Marine Environmental Research 49:55-66
  • Frodello JP, Roméo M i Viale D (2000). Distribution of mercury in the organs and tissues of five toothed whale species of the Mediterranean. Environmental Pollution 108:447-452
  • Krishna D, Virginie D, Stéphane P i Jean-Marie B (2003). Heavy metals in marine mammals. In: Vos JV, Bossart GD, Fournier M i O’Shea T (Eds.) Toxicology of Marine Mammals. Taylor and Francis Publishers, Washington DC, 135-167
  • Leonzio C, Focardi S i Fossi C (1992). Heavy metals and selenium in stranded dolphins of the Northern Tyrrhenian (NW Mediterranean). The Science of the Total Environment 119:77-84
  • Monaci F, Borrl A, Leonzio C, Marsili L i Calzada N (1998). Trace elements in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the western Mediterranean. Envirnmental Pollution 99:61-68
  • Otero MM i Conigliaro M (2012). Marine mammals and sea turtles of the Mediterranean and Black Seas. IUCN, 14
  • Pompe-Gotal J, Srebocan E, Gomercic H i Prevendar Crnic A (2009). Mercury concentrations in the tissues of bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) and striped dolphins (Stenella coeruleoalba) stranded on the Croatian Adriatic coas. Veterinarni Medicina, 54(12):598-604
  • Roditi-Elasar M, Kerem D, Hornung H, Kress N, Shoham-Frider E, Goffman O i Spanier E (2003). Heavy metal levels in bottlenose and striped dolphins off the Mediterranean coast of Israel. Marine Pollution Bulletin 46: 504-512

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Albinisme en cetacis

En la publicació d’aquesta setmana es tractarà l’albinisme en els cetacis i se’n donarà algun exemple.

QUÈ ÉS L’ALBINISME?

L’albinisme és un grup de condicions heretades resultat d’una falta total o parcial de pigment (hipopigmentació) de només els ulls o dels ulls, pell i pèl. La pigmentació dels mamífers depèn de la presència o absència de melanina a la pell, pèl i ulls. Es produeix a partir de l’aminoàcid tirosina gràcies a l’enzim tirosinasa, de manera que l’alteració del gen que determina aquest enzim pot resultar en una manca total o parcial del pigment. El cas contrari és la sobreproducció de la melanina, el que es coneix com a melanisme, fet que causa un enfosquiment dels animals.

CETACIS ALBINS

S’han trobat casos d’albinisme en 21 espècies de cetacis (Fertl et al. 1999; Ferlt et al. 2004) i 7 espècies de pinnípedes (Rodriguez i Bastida, 1993; Bried i Haubreux, 2000). Entre aquests cetacis trobem exemples en el catxalot (Physeter macrocephalus), el dofí mular (Tursiops truncatus) i l’orca (Orcinus orca).

El síndrome Chédiak-Higashi és un tipus d’albinisme caracteritzat per uns patrons de pigmentació diluïts, de manera que els ulls són de color gris pàl·lid, els glòbuls blancs de la sang són anormals i el temps de vida s’escurça. Es va detectar en una femella d’Orcinus orca (la qual es deia Chimo), l’orca que es pot veure a la fotografia.

chimo
Chimo, una orca albina (Foto: Orcinus orca).

L’albinisme comporta una sèrie de problemes associats als mamífers marins: la reducció de l’absorció de calor en aigües fredes, més facilitat per ser detectats pels depredadors, l’augment de la sensibilitat dels ulls i pell a la llum del sol i la disminució de la comunicació visual.

REFERÈNCIES

  • FERTL, D; PUSSER, L. T.; & LONG, J. J. (1999) First record of an albino bottlenose dolphin (Tursiops truncatus) in the Gulf of Mexico, with a review of anomalously white cetaceans. Mar. Mamm. Sci. 15, 227-234
  • PERRIN, W. F.; WÜRSIG, B; THEWISSEN, J. G. M. Encyclopedia of Marine Mammals (Ed. Academic Press, 2ª edició)

Difusió-català