Com es comuniquen els cetacis?

No podem imaginar les nostres vides sense comunicació, però no som la única espècie animal que utilitza la comunicació com una forma d’intercanviar informació. En aquesta publicació, explicarem com és la comunicació dels cetacis. 

Donat que hi ha espècies altament socials entre els cetacis, és essencial comprendre el paper que exerceix la comunicació en la regulació de les interaccions socials en ells. Quan pensem en la comunicació, generalment solem associar-la amb la comunicació acústica, i, de fet, aquesta és la forma principal per als cetacis; però n’existeixen d’altres tipus, com la comunicació química, visual o tàctil.

LA COMUNICACIÓ ACÚSTICA: LA MÉS IMPORTANT

La comunicació acústica és la forma més important de comunicació en els cetacis i la raó és que la transmissió del so a l’aigua és molt ràpida. Inclou tant la vocal com la no vocal. En algunes espècies pot ser molt complexA, ja que alguns d’ells tenen dialectes.

A causa de que els cetacis depenen del so, algunes activitats com les prospeccions sísmiques poden interferir en el seu comportament i amenaçar la seva supervivència.

COMUNICACIÓ NO VOCAL

La comunicació no vocal consisteix en produir sons sense utilitzar l’aparell vocal, com l’ús d’aletes per colpejar la superfície de l’aigua, cops amb la mandíbula, cruixir les dents o emetre bombolles. Al colpejar amb la cua, els cetacis transmeten la presència d’una amenaça o angoixa.

El breaching és el comportament típic de la majoria dels cetacis en que salten vigorosament a l’aire. El so originat pot viatjar diversos quilòmetres i es creu que és un mecanisme d’espaiamient, per mantenir el contacte acústic o per informar sobre l’estimulació sexual, la ubicació d’aliment o una resposta a una molèstia o irritació. També pot ser una forma d’eliminar els paràsits i la pell morta. Fan falta més estudis per conèixer quin és el propòsit del breaching.

LA COMUNICACIÓ VOCAL EN CETACIS ÉS MOLT COMPLEXA

Considerant la comunicació vocal, els odontocets i misticets són molt diferents. Per aquest motiu, els explicarem per separat.

MISTICETS

El so de les balenes té una funció social, com ara mantenir el contacte quan es troben a llargues distàncies, avisos d’unió, avisos sexuals, salutacions, espaiament, amenaces i identificació individual. És probable que utilitzin el so com una forma de sincronitzar activitats biològiques o conductuals, com l’alimentació o la reproducció. Pots llegir més sobre la comunicació de les balenes aquí.

Els científics estan d’acord en què hi ha tres (més un) tipus de sons en els misticets:

• Gemecs de baixa freqüència (1-30 segons, 20-200 Hz). Aquests sons poden ser tons purs, com en el cas dels rorquals comuns (Balaenoptera physalus) o sons complexos amb estructura harmònica. Aquests sons s’utilitzen en la comunicació a llarga distància. Per exemple, els gemecs a 20 Hz de les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) poden travessar la majoria dels obstacles i recórrer centenars de quilòmetres per arribar als seus congèneres per a la comunicació. S’ha suggerit que, sense obstacles, aquest tipus de sons pot viatjar de pol a pol. Sorprenent, oi? Pots escoltar la crida del rorqual comú aquí.

Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe).

• Thumps o knocks curts (< 1 segon, < 200Hz). Aquests sons són produïts per balenes franques (Eubalaena sp), balenes de Groenlandia (Balaena mysticetus), balenes grises (Eschrichtius robustus), rorquals comuns i rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata). Es relacionen aquests sons amb contextos socials i activitat. Aquí pots escoltar a una balena grisa.
• Grinyols i xiulets (> 1kHz, <0.1 segons). Aquests sons són produïts per la majoria de les balenes.
• Cançons de balenes de gep. Aquí pots escoltar algunes cançons de balenes de gep:

ODONTOCETS

Segons els científics, els sons dels odontocets poden dividir-se en dues categories:

• Sons polsats. Tots els cetacis dentats produeixen aquest tipus de sons i es poden utilitzar per a la ecolocalització (la producció d’ones de so d’alta freqüència i la recepció d’ecos per localitzar objectes i investigar l’entorn) o la comunicació.

Ecolocalització en dofins.

Es poden subdividir en dues categories:

• Trens de polsos o clics. Els trens de clics consisteixen en seqüències de polsos acústics (50 μs, 5-150kHz) repetits al llarg del temps. Estan relacionats amb l’ecolocalització. Les espècies poden tenir una composició espectral àmplia, com en els dofins mulars (Tursiops truncatus), o tenir una composició de banda estreta, com en els narvals (Monodon monoceros). En aquest tipus de so polsat, els animals produeixen de 1-2 a centenars de clics per segon. Pots escoltar els clics del dofí mular aquí.
• Polsos explosius (20-100 kHz). Aquests trens de polsos d’alta velocitat de repetició consisteixen en produir un pols cada menys de 5 μsegons, que els humans escolten com un so continu. Tenen funcions comunicatives i socials. En aquest vídeo, pots escoltar aquests sons en una trobada agressiva entre dofins:
  

• Sons tonals de banda estreta (xiulets) (5-85kHz). Es creu que els xiulets es produeixen només amb finalitats comunicatives i no tots els odontocets els produeixen. Com que són sons de baixa freqüència, aquests sons poden viatjar distàncies més llargues que els sons polsats. Algunes espècies, com els dofins mulars, poden produir xiulets i clics al mateix temps, el que permet mantenir la comunicació i la coordinació durant la recerca d’aliments per ecolocalització. Fins i tot en algunes espècies, com els dofins mulars, hi ha xiulets signatura; és a dir, un xiulet tan distintiu que serveix per identificar l’animal, com si fos el seu nom. Vols saber més sobre els xiulets signatura? Mira el vídeo:

COMUNICACIÓ QUÍMICA EN CETACIS

La comunicació química inclou l’olfacte i el sabor. Tot i que és important en els mamífers terrestres, en els mamífers marins és limitat.

El sistema olfactori en els cetacis és gairebé inexistent, ja que no hi ha nervis, bulbs i tractes olfactius en odontocets adults i es redueixen en gran mesura en els misticets adults. A més, tots els cetacis tanquen els seus espiracles sota l’aigua.

D’altra banda, el gust és més important. Per exemple, els dofins mulars tenen la capacitat de discriminar solucions agres, dolces, amargues i salades. No obstant això, són menys sensibles a les diferents concentracions de sal, el que és una adaptació al medi marí.

Els dofins mulars (Tursiops truncatus) poden discriminar solucions agres, dolces, salades i amargues (Foto: NASA, Creative Commons).

Altres espècies, com les belugues (Delphinapterus leucas), alliberen feromones per alarmar als seus companys i, amb sang a l’aigua, escapen ràpidament o s’exciten desproporcionadament.

COMUNICACIÓ VISUAL

La visió sota l’aigua està limitada pels nivells de llum, la matèria orgànica i la profunditat. Els senyals visuals poden ser de diferents tipus, com les característiques dimòrfiques sexuals, les postures corporals i els patrons de coloració, que són simples; o més complexes com seqüències de comportaments, que indiquen un context, espècie, edat, sexe o condició reproductiva.

Per als cetacis, els senyals visuals són una alternativa a la comunicació acústica quan els animals són a prop. En el cas dels odontocets, les exhibicions visuals consisteixen en comportaments, coloració i trets morfològics.

Per exemple, els narvals mascles tenen llargs ullals en espiral i els mascles de diversos zifids tenen dents inferiors que sobresurten fora de la boca. En aquests casos, els quals no són els únics, es tracta de característiques sexualment dimòrfiques que poden tenir un paper important en la regulació de les relacions socials i l’aparellament.

Els narvals mascles (Monodon monoceros) tenen ullals espirals que regulen les relacions socials i l’aparellament (Foto: NOAA).

Les espècies de dofins d’aigües clares mostren patrons de coloració en el cos, com taques, capes o ratlles longitudinals, com el dofí ratllat (Stenella coeruleoalba).

Dofí ratllat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Finalment, els gestos també són importants en els cetacis, com les exhibicions d’amenaça amb la mandíbula oberta, els salts aeris, el moviment de les aletes pectorals, els cops de cua i les postures en forma de S. La postura i els comportaments també poden informar sobre depredadors, preses o sincronitzar accions entre individus per coordinar el grup o per a la interacció social.

En aquest vídeo, pots veure un dofí mostrant un comportament d’amenaça amb la mandíbula oberta.

En aquest altre, una balena de gep fa cops de cua.

COMUNICACIÓ MITJANÇANT EL TACTE

Els cetacis poden utilitzar el nas, la cua, les aletes pectorals, l’aleta dorsal, els flancs, l’abdomen i tot el cos com a mitjà de comunicació en tocar a altres animals. Els senyals tàctils generalment s’usen juntament amb altres tipus. Aquest tipus de comunicació s’ha observat en tots els cetacis. El contacte corporal no només serveix com una via de comunicació, sinó que també pot servir per eliminar la pell morta.

Per exemple, les balenes grises de la Llacuna de San Ignasio (Mèxic) es freguen sota petites embarcacions i toleren les carícies dels turistes. Pots veure-ho aquí:

Els dofins tacats de l’Atlàntic (Stenella frontalis), els dofins mulars, les balenes de gep i les balenes franques de l’Atlàntic Nord (Eubalaena glacialis), entre d’altres, freguen suaument els seus cossos amb els seus congeneres i és comú entre mares i cries.

REFERÈNCIES

• Berta, A; Sumich, JL & Kovacs, KM (2006). Marine mammals. Evolutionary biology. UK: Academic Press.
• Dudzinkski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Ed.). Encyclopedia of Marine Mammals (260-269). Canada: Academic Press.
• Foto de portada: Gregory “Slobirdr” Smith, Creative Commons.

Dofins i humans: 5 coses en comú

Els dofins desperten l’interès de la majoria de persones, per no dir de tothom. N’hi ha que se senten atretes per aquestes criatures per la seva intel·ligència. Altres perquè creuen que tenim una connexió especial amb ells. Sigui pel motiu que sigui, la veritat és que hi ha alguns comportaments i característiques d’aquests meravellosos animals que són compartits amb els humans. T’atreveixes a descobrir-ho?

1. ELS DOFINS MANTENEN CONVERSES

D’acord amb un estudi publicat a l’agost d’aquest mateix any a la revista Mathematics and Physics, els científics han descobert el que sembla ser un tipus de llenguatge parlat en dofins.

En concret, han observat que dos dofins prenien torns en el moment de produir paquets de polsos sonors i que no s’interrompien mentre el company s’estava comunicant. Hi ha persones que haurien d’aprendre dels dofins, no creus? Els científics ho han comparat amb una conversa entre dues persones.

S’han descrit a dos dofins mantenint una conversa, de manera similar a la que ho fem els humans (Foto: Julien Bidet, Creative Commons).

Aquest fenomen mai abans s’havia detectat. Ara, gràcies a uns micròfons que permeten distingir les diferents “veus” dels animals, ha estat possible.

Però no només han arribat a aquesta conclusió. També creuen que cada un dels polsos sonors correspon a una paraula i que els paquets de polsos són en realitat frases, de la mateixa manera que ho fem els éssers humans. Això vol dir que els dos individus estaven compartint algun tipus de missatge.

Tot això demostra l’alt nivell d’intel·ligència i de consciència d’aquests animals, a més del nivell de desenvolupament del seu llenguatge parlat, comparable a l’humà.

Vols conèixer algunes espècies de cetacis amb dialectes?

2. ELS DOFINS TAMBÉ TENEN NOM

Per ser més correctes, els dofins tenen xiulets identificatius que permeten la identificació entre individus, anomenats xiulets signatura. Les cries desenvolupen amb el temps el seu propi xiulet, el que sembla ser part de la seva impressió.

La impressió és un patró d’aprenentatge ràpid i normalment estable que apareix aviat en la vida d’un membre d’una espècie social, i implica el reconeixement de la seva pròpia espècie. Això pot suposar l’atracció cap al primer objecte mòbil vist, encara que no sigui de la seva espècie.

No és fins passats uns dos mesos que desenvolupen el seu xiulet signatura. En el moment de “triar el seu nom” busquen que no s’assembli al de la resta de membres del grup per així evitar confusions.

Un altre estudi de 2013, a més, va concloure que els dofins responen quan escolten que un altre individu “diu el seu nom”. També va demostrar que si els animals són exposats a xiulets signatura que no són de cap membre del grup, no responen.

Una mica més d’informació la pots trobar en aquest vídeo de National Geographic:

3. LES MARES PARLEN ALS SEUS BEBÈS QUAN SÓN A L’ÚTER

¿Quina dona embarassada no ha cantat o parlat al seu nadó mentre l’estava gestant en l’úter? Segons els experts, això ajuda a que quan el nadó neix li reconegui la veu. Ara sabem que no som els únics que ho fem.

Una investigació suggereix que les mares dofí parlen als seus nadons. En concret, els canten el seu propi nom. Això es creu que té com a objectiu que les cries reconeguin a la seva pròpia mare.

Les mares dofí canten el seu nom als seus bebès mentre estan en l’úter (Foto: National Geograhic).

Els cants s’intensifiquen dues setmanes abans del part i es perllonguen fins a dues setmanes després. El curiós és que la resta de dofins del grup redueixen notablement la producció del seu xiulet identificatiu durant les dues primeres setmanes de vida de la cria.

4. SEXE: MÉS ALLÀ DE PROCREAR

Quantes espècies animals coneixes que tinguin sexe per plaer? Se sap que diverses espècies de dofins, com l’ésser humà, els bonobos i altres espècies, tenen sexe més enllà de procrear.

Això se sap que és així perquè s’han vist femelles tenint sexe més enllà del seu període d’ovulació. També se sap que les orques, l’espècie de dofí més grans, tenen comportaments homosexuals.

A més de pel fet de sentir plaer, aquests “trobades” poden servir per enfortir els vincles entre els diferents membres d’un grup.

Et deixo aquest altre vídeo de National Geographic en què s’explica la promiscuïtat dels dofins:

5. ELS DOFINS UTILITZEN PROTECCIONS PER A NO FER-SE MAL

Un estudi va reportar que els dofins mulars (Tursiops truncatus) usen esponges de mar, suposadament per evitar fer-se mal amb les roques quan busquen alguna cosa per menjar o per evitar les pinces dels crancs.

Un dofí mular (Tursiops truncatus) subjectant una esponja amb el morro (Foto: Eric M. Patterson)

Aquest comportament s’ha batejat com a sponging en anglès. Aquesta pràctica no es pot estendre a tots els individus de l’espècie, ja que ha estat descrit només en una regió d’Austràlia.

Es creu que aquest comportament ha passat entre generacions, de mare a cries femella (molt poc en mascles), però que només hi va haver un inventor, que va tenir l’ocurrència fa entre 120 i 180 anys.

A més, els científics van veure que les femelles que fan servir esponges, comparades amb les de la zona que no les fan servir, són més solitàries, passen més temps a les profunditats i que inverteixen més temps alimentant-se, sense que això comprometi el futur de la seva descendència.

5+1. ALS DOFINS ELS HI AGRADA LA TECNOLOGIA

D’acooooord… Això no és cert! Però mira aquest vídeo d’un dofí captiu que li roba l’iPad a una dona.

···

Quina d’aquestes dades t’ha semblat més sorprenent? Coneixes altres comportaments dels dofins que siguin similars als humans? Deixa les teves respostes en els comentaris.

REFERÈNCIES

• BBC: Los delfines aprendieron a usar esponjas para protegerse
• Live Science: Mama dolphins sing their name to babies in the womb
• Mann J, Sargeant BL, Watson-Capps JJ, Gibson QA, Heithaus MR, Connor RC, et al. (2008) Why Do Dolphins Carry Sponges? PLoS ONE 3(12): e3868. doi:10.1371/journal.pone.0003868
• The Huffington Post: Is sex for pleasure uniquely human? 
• V.A. Ryabov, The study of acoustic signals and the supposed spoken language of the dolphins, St. Petersburg Polytechnical University Journal: Physics and Mathematics (2016), http://dx.doi.org/10.1016/j.spjpm.2016.08.004
• Foto de portada: George Karbus

Els ancians dels oceans

T’has preguntat alguna vegada quins són els organismes més longeus dels mars i oceans de la Terra? Les tortugues marines són ben coneguts per tenir una vida llarga. Però, quin és l’organisme més ancià de l’oceà (i el planeta)?

BALENA DE GROENLÀNDIA

Les balenes de Groenlàndia (Balaena mysticetus), també anomenades balenes franques àrtiques, viuen la major part de l’any associades amb el gel marí a l’oceà Àrtic. Aquests mamífers marins es troben entre els animals més grans de la Terra, amb un pes de fins a 75-100 tones i amb una longitud de 14-17 m en els mascles i de 16-18 m en les femelles.

Balena de Groenlàndia (Balaena mysticetus) (Foto: WWF).

Fa més de 20 anys, al 1993, es va descobrir per casualitat que les balenes de Groenlàndia tenen una vida més llarga de la que es pensava. La seva esperança de vida es considerava que era d’uns 50 anys, però el descobriment inesperat va permetre saber que viuen més de 100 anys. De fet, se sap que algunes han viscut durant uns 200 anys.

Quin va ser aquest descobriment fortuït? Un esquimal d’Alaska va caçar un individu amb la punta d’un arpó a l’interior del seu greix. Aquest arpó va ser creat amb una tècnica que no s’utilitzava des de feia 100 anys.

Es troben entre els mamífers que arriben a més edat, fins i tot entre altres balenes. L’explicació a aquest fet es troba a l’extrem fred del seu hàbitat: han d’invertir tanta energia en el manteniment de la temperatura del cos que el seu primer embaràs és en general als 26 anys i, per tant, tenen una esperança de vida llarga.

* * *

Si ets bussejador/a, t’importaria respondre a aquesta breu enquesta per saber si t’agrada saber el que estàs veient mentre busseges i com ho fas per saber-ho? Són només 2 minuts. Pots fer clic a la imatge o accedir-hi amb aquest enllaç. Moltes gràcies!

* * *

TORTUGUES MARINES

A la famosa pel·lícula de Disney Buscant en Nemo, Marlin, el pare de Nemo, coneix a Crush, una tortuga marina de 150 anys d’edat. No obstant això, és cert que visquin tant?

Vols descobrir la increïble vida de les tortugues marines? Vols saber per què les tortugues marines estan amenaçades?

Les tortugues marines tenen vides llargues, però la seva edat és desconeguda (Foto: Key West Aquarium).

És ben conegut que les tortugues marines tenen una llarga vida, però les seves edats són poc conegudes. S’ha confirmat que les línies de creixement en alguns ossos de tortuga són anuals, però a causa de que creixen a diferents velocitats depenent de l’edat, això no pot ser utilitzat per estimar la seva edat.

No obstant això, els científics creuen que aquests impressionants rèptils poden viure molt de temps, com les balenes. Les tortugues que sobreviuen a les primeres etapes de la vida poden esperar viure almenys 50 anys. A més, l’envelliment biològic està gairebé suspès en aquests animals.

Tot i desconèixer l’edat de la tortuga marina més anciana en estat salvatge, una tortuga en captivitat a la Xina es diu que té uns 400 anys d’edat.

L’ANIMAL MÉS ANTIC CONEGUT

Els coralls negres són els animals més antics coneguts a la Terra. No obstant això, no són els organismes més antics del planeta.

Leiopathes sp. és un gènere de coralls negres que poden viure varis mil·lenis  (Foto: CBS News).

Aquests coralls d’esquelet carbó fosc creixen molt menys d’un mil·límetre per any, com el corall vermell de la Mediterrània. Malgrat el seu nom, en general mostren colors grocs, vermells, marrons i verds. Encara que es consideren corals d’aigües profundes, es troben per tot el món i en totes les profunditats.

Una investigació de 2009 va demostrar que un corall negre de Hawaii inclòs en l’espècie Leiopathes glaberrima havia estat vivint i creixent des de la construcció de les piràmides d’Egipte; fa 4.600 anys.

Igual que les tortugues marines, en el cas que un individu sobrevisqui al primer segle d’edat, és molt probable que visqui un mil·lenni o més.

LA MEDUSA IMMORTAL

És un fet de la vida que tots els éssers vius moren; a excepció de Turritopsis nutricula, la medusa immortal. Aquesta petita (4,5 mm) medusa en forma de campana és immortal a causa del fet que posseeix la capacitat de “invertir la seva edat”.

La medusa immortal, Turritopsis nutricula (Foto: Bored Panda).

Aquesta espècie comença la seva vida essent una massa de pòlips que creixen al fons del mar, que en algun moment produeixen meduses que desenvolupen gònades per crear la següent generació de pòlips, i després moren. Això no té res especial en comparació amb altres meduses. Més informació sobre aquests bells animals aquí.

Aquesta espècie de cnidari, sota la presència d’un factor d’estrès o lesió, transforma totes les seves cèl·lules en formes larvals, és a dir, que canvia d’adult a larva. Llavors, cada larva pot transformar-se en un nou adult. Aquest procés és anomenat transdiferenciació. De tota manera, els científics saben poc sobre aquest procés en animals salvatges.

Transdiferenciació en Turritopsis nutricula: (A) Una medusa ferida s’enfonsa cap el fons de l’oceà, (B) el seu cos es replega sobre sí mateix i es reabsorveix, (C) es forma un pólip i (D) el nou pólip forma una mesua (Foto: Bored Panda).

L’ORGANISME MÉS VELL DE LA TERRA

L’organisme més antic de la Terra no és ni un animal, ni una alga ni un microorganisme. L’organisme més ancià del planeta és una planta. En concret, una planta marina coneguda com a Posidonia oceanica. Vols saber la raó per la qual els ecosistemes de Posidonia es consideren les selves marines?

Praderia de Posidonia oceanica (Foto: SINC).

Investigadors espanyols van descobrir que a Formentera hi ha un clon de Posidonia de 100.000 anys d’edat. Això vol dir que aquest és l’organisme més longeu de la biosfera.

La clau per entendre la seva edat és el creixement clonal: es basa en la divisió constant de cèl·lules col·locades en els meristemes i en l’extremadament lent creixement de la seva tija (rizomes).

* * *

Recorda que em pots ajudar contestant a l’enquesta sobre els teus gustos a l’hora de bussejar tot accedint a aquest enllaç. Moltes gràcies!

* * *

REFERÈNCIES

• Arnaud-Haond S, Duarte CM, Diaz-Almela E, Marba` N, Sintes T, et al. (2012) Implications of Extreme Life Span in Clonal Organisms: Millenary Clones in Meadows of the Threatened Seagrass Posidonia oceanica. PLoS ONE 7(2): e30454. doi:10.1371/journal.pone.0030454
• NOAA: Black corals of Hawaii
• Palumbi, S.R & Palumbi, A.R (2014). The extreme life of the sea. Princepton University Press
• Reference: The oldest sea turtle
• Rugh, D.J. & Shelden, K.E.W. (2009). Bowhead whale. Balaena mysticetus. In Perrin, W.F; Würsig, B & Thewissen, J.G.M. Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
• Schiffman, J & Breen, M (2008). Comparative oncology: what dogs and other species can teach us about humans with cancer. The Royal Society Publishing. DOI: 10.1098/rstb.2014.0231
• WWF: How long do sea turtles live? And other sea turtle facts
• Foto de portada: Takashi Murai (Bored Panda)

Reproducció en foques i organització social

Les espècies de pinnípedes, conegudes comunament com a foques, es reprodueixen sobre terra o sobre gel. Depenent del lloc on ho facin, presenten una organització social o una altra. En aquest article, explicarem els dos sistemes de reproducció i la seva organització social. Saps que al Mediterrani també hi viu una foca? 

APARELLAMENT I REPRODUCCIÓ EN PINNÍPEDES

Els pinnípedes tenen diferents sistemes d’aparellament: mentre que la majoria d’espècies són poligíniques, el que significa que els mascles s’aparellen amb diverses femelles; alguns són monògams i els mascles només es reprodueixen amb una femella durant l’estació reproductiva. En el primer cas, els mascles són molt més grans que les femelles, mentre que en el sistema monògam no hi ha gairebé diferències entre sexes.

Com en la resta d’espècies, les femelles són molt més valuoses que els mascles perquè elles produeixen els òvuls, són les que estan embarassades, nodreixen el jove, produeixen llet després del part i són les que ofereixen totes les cures parentals. D’altra banda, és molt millor per al mascle copular amb tantes femelles com pugui per augmentar el seu èxit reproductiu. Així, la cura maternal juga un paper clau en l’organització de les societats dels pinnípedes.

Els pinnípedes utilitzen diferents hàbitats per a la seva reproducció:

• Terra
• Gel: tant masses de gel a la deriva (en anglès, pack ice) com gel fix (en anglès, fast ice).

En les següents dues seccions, explicarem l’aparellament i reproducció en cada tipus d’hàbitat, a més de la seva organització social.

FOQUES AMB REPRODUCCIÓ SOBRE TERRA

20 de les 33 espècies de pinnípede es reprodueixen sobre terra, especialment en illes pel fet que són molt més favorables que les platges o bancs de sorra continentals (on també poden reproduir-se).

El lleó marí sud-americà (Otaria bryonia) es reprodueix a tierra (Foto: Steven Hazlowski, Arkive).

De totes maneres, no hi ha ni massa illes favorables per a les foques ni massa llocs de reproducció adequats en aquestes illes i, per tant, les femelles i les cries tendeixen a congregar-se en colònies, on els mascles o competeixen pels territoris de reproducció (en otàrids, és a dir, lleons marins i llops marins) o estableixen jerarquies de dominància (en elefants marins).

El llop marí australià i sud-africà (Arctocephalus pusillus) viu en grans colònies (Foto: Pete Oxford, Arkive).

Aquestes agregacions permeten als mascles copular amb un elevat nombre de femelles (després d’una intensa competició entre mascles).

Entre les espècies que es reprodueixen en grans colònies, hi ha força variabilitat en l’organització social. Algunes espècies formen agregacions anuals de reproducció en localitzacions tradicionals anomenades en anglès rookeries (No hem trobat cap nom en castellà, però en saps algun?). Aquestes formacions les realitzen tots els otàrids, els elefants marins i les foques grises. Durant aquest període, les femelles i les cries viuen en zones controlades per mascles alfa, mentre que els juvenils i els mascles subdominants viuen en grups de solters.

Fins i tot durant l’estació no reproductora, viuen en associació amb altres animals perquè els dóna alguns avantatges:

• Efectes de termoregulació a causa de l’apinyament durant el fred.
• Protecció contra els depredadors.

FOQUES AMB REPRODUCCIÓ SOBRE GEL

A diferència de les foques amb reproducció en terra, les que ho fan sobre plaques de gel a la deriva (pack ice) no estan obligades a formar agregacions a causa del vast espai de gel i, per tant, els mascles no poden copular amb moltes femelles, només amb una o unes poques.

La foca de Ross (Ommatophoca rossii) viu principalment en plaques de gel a la deriva. Solen ser solitàries o viuen en petits grups (Foto: NOAA, Creative Commons).

Per tant, és comú en pinnípedes que es reprodueixen sobre plaques de gel a la deriva ser monògams o lleugerament polígams.

D’altra banda, els pinnípedes poden reproduir-se en gel fix (gel enganxat a la terra), normalment en esquerdes o forats oberts. Així, viuen en grups que van de petits a moderats on el mascle pot copular només amb algunes femelles properes a aquests punts concrets.

Les foques que es reprodueixen sobre gel fix, com la foca ocel·lada o anellada (Pusa hispida) viuen en grups que van de petits a moderats (Foto: Shawn Dahle, Creative Commons).

En general, els animals d’ambdós sexes (en les espècies que es reprodueixen en gel) tenen una mida similar, amb l’excepció de la foca de casc o caputxina (Cystophora cristata) i la morsa (Odobenus rosmarus), en les quals els mascles són més grans que les femelles; i de la foca de Weddell (Leptonychotes weddellii), en la qual les femelles són més grans que els mascles. La raó és que els mascles mantenen territoris aquàtics per sota el gel a prop dels forats i esquerdes i ser petits els facilita la protecció dels territoris i copular amb les femelles.

En les foques de Weddell (Leptonychotes weddellii), les femelles són més grans que els mascles (Foto: Samuel Blanc, Creative Commons).

CONCLUSIÓ

En conclusió, quan l’espai disponible és limitat, les femelles es congreguen en grans colònies, on els mascles poden copular amb moltes femelles; mentre que en espais dispersos, les femelles estan aïllades i els mascles només poden copular amb una femella i no es formen colònies.

REFERÈNCIES

• Acevedo-Gutiérrez, A (2009). Group Behaviour. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
• Antonelis, GA (2009). Rookeries. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
• Berta, A (2009). Pinnipedia, Overview. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
• Mesnick, S. & Ralls, K (2009). Mating Systems. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
• Riedman, M (1990). The Pinnipeds. Seals, sea lions and walruses. University of California Press.
• Shirihai, H. & Jarrett, B (2006). Whales, Dolphins and Seals. A field guide to the marine mammals of the world. Bloomsbury.
• Foto principal: Ecotrust

Cetacis amb dialectes: l’orca i el catxalot

La setmana passada, la premsa estava plena de notícies sobre un article que ressaltava que els catxalots del Pacífic Est tenien dialectes. Per aquest motiu, l’article d’aquesta setmana exposarà què és un dialecte (en cetacis), quins cetacis tenen dialectes i quin és el seu origen. 

INTRODUCCIÓ

La primera pregunta que s’ha de respondre és “Què és un dialecte?”. La pregunta no és senzilla ja que a vegades aquest concepte es confon amb un altre: variació geogràfica. Mentre que els dialectes són diferències en cançons entre poblacions veïnes que potencialment es poden reproduir entre elles, una variació geogràfica es refereix a les diferències de les cançons entre poblacions que estan molt separades en l’espai i que normalment no es troben mai. En el cas dels dialectes, l’explicació de la seva presència és l’aprenentatge social, mentre que en les variacions geogràfiques la raó es troba en els seus gens. La funció dels dialectes és d’actuar com a signatura acústica per tal de mantenir la cohesió i la integritat dels grups o com a mecanisme per evitar la reproducció amb altres grups.

CETACIS AMB DIALECTES

Fins a la data, els dialectes han estat descrits en dues espècies de cetaci: l’orca (Orcinus orca) i el catxalot (Physeter macrocephalus). Aquests dues espècies tenen algunes característiques en comú:

• Viuen en grups matrilineals, és a dir, grups molt estables d’individus units pel descendent maternal que serveix per a protegir-se contra els depredadors i altres amenaces.
• Viuen en societats multinivell, que consisteixen en nivells socials niats de forma jeràrquica. Del nivell més alt al més baix, hi ha tres nivells: clans vocals, unitats socials i individus. Aquest tipus de societats són també presents en humans i altres primats i en elefants africans.

DIALECTES EN ORQUES

S’han trobat dialectes en orques residents del Pacífic nord-est, de Noruega i de Kamtxatka. En aquesta espècie, aquests dialectes consisteixen en repertoris de diferents tipus de cant que són diferents entre els pods (grups familiars complexos i molt cohesionats). Cada pod té característiques distintives en els seus repertoris de cants i, així, cada pod té un dialecte particular. Els pods que comparteixen part dels seus repertoris constitueixen clans acústics o vocals. Per tant, cada clan és acústicament diferent. Els pods de diferents clans poden superposar-se i interaccionar i els pods nous es poden formar per fissió d’altres, el que origina divergències en els dialectes.

Les orques (Orcinus orca) són una de les espècies de cetacis amb dialectes (Foto: Oceanwide Science Institute).

DIALECTES EN CATXALOTS  

Els catxalots tenen repertoris que varien en la proporció d’ús dels diferents tipus de codes i classes. Els codes dels catxalots són seqüències estereotipades de 3-40 clics de banda ampla que duren menys de 3 segons en total, la funció dels quals és ajudar a mantenir la cohesió del grup, reforçar les unions, ajudar en les negociacions i en la presa de decisions col·lectiva. Aquests grups amb diferents dialectes també interaccionen. Per donar un exemple concret, al Pacífic Sud i al Carib, hi ha sis clans acústics o vocals simpàtrics basats en el compartiment dels codes, que simultàniament difereixen en els patrons de moviment i d’ús d’hàbitat i en l’èxit alimentari.

Els dialectes han estat descrits en catxalots (Physeter macrocephalus) (Foto: CBC News).

ORIGEN DELS DIALECTES EN CETACIS

Un article publicat recentment a la revista Nature suggereix un mecanisme que explicaria l’origen de les societats multinivell en catxalots. Com hem vist, és en aquestes societats on els dialectes hi són present en cetacis. Per tant, explicarem l’origen de les societats multinivell en catxalots com a exemple.

En catxalots, el nivell superior de les societats multinivell són els clans d’individus que es comuniquen entre ells utilitzant codes similars. Aquests clans s’originen per transmissió cultural a través de l’aprenentatge social esbiaixat dels codes, quan aprenen les codes més comunes (conformisme) dels individus amb un comportament similar (homofília). Així, el resultat són grups amb un comportament cada vegada més homogeni amb una forta integració. La transmissió cultural juga un paper clau en la partició dels catxalots en clans simpàtrics (clans que viuen junts però que no es reprodueixen entre ells). Per tant, és en aquests clans on poden aparèixer els patrons de comportament distintius, com ara els dialectes. El nivell inferior, les unitats socials, s’originen a partir de les limitacions i beneficis ecològics, cognitius i temporals.

Societats multinivell. Els individus (estrelles i cercles plens) són el nivell inferior i en associació (línies negres) amb altres individus formen unitats socials (cercles negres buits). Les unitats socials amb similaritat acústica (línies taronges) formen clans vocals (color blau i verd) (Foto: Marc Arenas Camps).

LA BALENA DE GEP O IUBARTA: UN CAS DIFERENT

Les diferències entre les cançons de les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) no es poden considerar dialectes ja que tenen lloc entre poblacions geogràficament aïllades. Degut a l’aïllament geogràfic i reproductiu, aquestes diferències han aparegut com a resultat de diferències genètiques entre les poblacions.

REFERÈNCIES

• Cantor, M; Shoemaker, LG; Cabral, RB; Flores, CO, Varga, M & Whitehead, H (2015). Multilevel animal societies can emerge from cultural transmission. Nature Communications. 6:8091. DOI: 10.1038/ncomms9091
• Conner, DA (1982). Dialects versus geographic variation in mammalian vocalizations. Animal Behaviour. 30, 297-298
• Dudzinski, KM; Thomas, JA & Gregg, JD (2009). Communication in Marine Mammals. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
• Ford, JKB (2009). Dialects. In Perrin W, Würsig B & Thewissen JGM (edit.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).

Com es comuniquen les balenes?

L’article d’aquesta setmana està dedicat a la comunicació dels misticets, és a dir, als cetacis que s’alimenten gràcies a la presencia d’unes barbes de queratina. En concret, veurem la comunicació acústica en els misticets i ens fixarem en un cas concret: el de la balena de gep.

INTRODUCCIÓ

Abans de començar a parlar sobre la comunicació en les balenes voldria fer un aclariment terminològic. El concepte balena prové de l’anglès whale, que en aquest idioma significa “cetaci gran”, de manera que trobarem el concepte tant en odontocets (cetacis amb dents) com en misticets (cetacis amb barbes). De tota manera, degut a males traduccions, en català el concepte balena es refereix exclusivament al grup dels misticets. En aquest article, doncs, prendrem la paraula balena com a equivalent de misticets.

Bradbury i Vehrencamp van definir el terme comunicació com al procés a través del qual es dóna una informació a través d’una senyal d’un emissor a un receptor, de manera que el receptor utilitza aquesta informació per decidir com respondre o si respondre-hi.

Hi ha diferents tipus de comunicació en els mamífers marins, ja sigui química, visual, tàctil o acústica. Degut a que la llum solar té una capacitat limitada de penetrar en l’aigua, les balenes i altres mamífers marins tenen dificultats per comunicar-se visualment a certa distància, de manera que es comuniquen a través del so. A més, la comunicació química no és massa eficient en el medi aquàtic.

EL PROCÉS COMUNICATIU EN BALENES

Producció i recepció dels sons

Mentre que s’han trobat estructures anatòmiques específiques per a la producció i transmissió de sons en el cas dels odontocets, als misticets no se n’hi han trobat d’equivalents. Als misticets, tot i tenir laringe, els manquen les cordes vocals. Tot i així, es creu que els sinus cranials, cavitats buides dels ossos cranials, estan implicats en la fonació, tot i que no es coneix amb precisió com hi intervindrien.

Les grans balenes són els mamífers marins amb les emissions acústiques més sonores. Les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) emeten cants d’una gran complexitat, els quals poden durar hores i tenen tanta força que es poden escoltar des de fora de l’aigua, el que no és gaire habitual. Sota de l’aigua, poden recórrer grans distàncies, fins a varis quilòmetres de distància. Les balenes blaves (Balaenoptera musculus) i els rorquals comuns (Balaenoptera physalis) no es queden enrere: emeten sons de baixa freqüència que poden viatjar més de 3.200 km de distància. De fet, les balenes blaves generen sons de fins a 190 decibels, els sons més forts produïts per cap animal.

La balena blava (Balaenoptera musculus) pot generar sons de fins a 190 db (Foto: iTravel Cabo).

Varis estudis de comportament han demostrat que tots els cetacis, però especialment els odontocets, tenen bona oïda.

Funció

Mentre que alguns experts defensen que són utilitzats per a comunicar-se grans distàncies, altres suggereixen que permet detectar el relleu submarí per tal de que es puguin orientar (ecolocalització). Tot i així, gran part de la comunitat científica creu que tenen una funció comunicativa, incloent comportaments com l’exhibició i l’establiment del territori, entre altres.

EL CAS DE LA BALENA DE GEP

La balena de gep (Megaptera novaeangliae), com ja hem dit abans, produeix sons molt complexos i que poden recórrer grans distàncies. Es tracta d’un dels misticets més sonors. Durant l’hivern, en les zones d’aparellament, aquestes balenes produeixen cançons llargues i molt complexes, en una mateixa zona. S’han trobat diferències entre les balenes de gep de diferents zones. Aquests cants (en pots escoltar un aquí) tenen una durada de 10-15 minuts, tot i que les poden estar cantant durant hores, i estan formades per temes, frases i subfrases. Cada subfrase té una durada de segons i està formada per sons de baixa freqüència (normalment inferiors als 1500 Hz).

Estructura del cant de les balenes de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto: Hawai’s Marine Mammal Consortium).

La complexitat, però, no acaba aquí. L’estructura d’aquestes obres musicals va canviant al llarg de l’hivern. No només canvien la freqüència i durada de les frases i els temes, sinó que algunes d’aquestes són substituïdes per d’altres de noves. A més, també modifiquen la composició i seqüència dels temes al llarg del temps.

De tota manera, val a dir que totes les balenes d’una mateixa zona canten la mateixa cançó i que totes modifiquen els cants a la mateixa velocitat que la resta de companyes. Així doncs, sembla ser que unes aprenen el cant de les altres.

Alguns estudis han posat de manifest que són els mascles adults els únics que generen aquests cants. Així doncs, tot sembla indicar que aquests cants tenen un paper important en la reproducció, similar al cant dels ocells. Per tant, aquests cants indiquen a les femelles de quina espècie es tracta, el seu sexe, la posició que ocupa, que està a punt per aparellar-se amb una femella i per compatir amb la resta de mascles.

Així doncs, per què canten tots els mascles a la vegada? Un estudi de Mobley i Herman (1985) va determinar que el fet que tots els mascles cantin de forma simultània estimula la sincronització de la ovulació de les femelles.

El cant simultani dels mascles estimula la sincronització de la ovulació de les femelles de balena de gep. (Foto: Yellowmagpie).

REFERÈNCIES

• Berta A, Sumich J & Kovacs KM (2006). Marine mammlas. Evolutionary biology. Ed. Academic Press (2 ed)
• Day (2008). Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat. Ed. Blume
• Perrin WF, Würsig B & Thewissen JGM (2009). Ed. Academic Press (2 ed)
• Reeves RR, Stewart BS, Clapham PJ & Powell JA (2005). Guía de los mamíferos marinos del mundo. Ed. Omega

La homosexualitat és molt animal

Afortunadament pel col·lectiu LGTB, cada vegada són més el països i societats que entenen que la homosexualitat és quelcom natural i que no és cap malaltia. De totes maneres, tot i que això és cert, també ho és que encara falta molta feina per aconseguir la igualtat de drets de les lesbianes, gais, transexuals i bisexuals i per eliminar la falsa creença de que la homosexualitat és antinatural. Ja que en les properes setmanes es celebraran en ciutat com Barcelona i Madrid les festes més reivindicatives d’aquest col·lectiu, aquest article pretén mostrar clars exemples de que la homosexualitat no és quelcom exclusiu dels humans, sinó que molts animals presenten relacions d’aquest tipus. Així que ja saps, ja no hi ha cabuda per l’argument de que la homosexualitat és antinatural! 

SI ETS NOU, POTS SEGUIR-NOS A FACEBOOK I TWITTER! 

INTRODUCCIÓ

La homosexualitat és un fet present en moltes espècies animals. De fet, s’ha documentat en 1.500 de les més d’un milió d’espècies animals descrites fins a la data (Bagemihl, 1999). Sense anar més lluny, un estudi de la Universitat de Califòrnia va demostrar que en totes les espècies analitzades hi havia alguns exemplars (repeteixo, només alguns!) amb trets o comportaments homosexuals, incloent a cucs, mosques, aus, dofins i ximpanzés, entre altres.

Al regne animal, el concepte “homosexualitat” es refereix a qualsevol comportament sexual entre organismes del mateix sexe, ja sigui la còpula, el flirteig, l’aparellament, l’estimulació genital o la cria dels joves. En el cas dels humans, és molt més complex que això, doncs hi ha molts més factors i no es simplifica només a això, ja que també hi intervenen els sentiments en mig de tot plegat.

Des del punt de vista biològic, si se suposa que l’objectiu de tota espècie és la seva perpetuació en el temps, de què serveix la homosexualitat? Hi ha moltes teories al respecte, i no són excloents ja que per cada espècie hi ha una explicació o altra. Anem a veure’n tres. Marlene Zuk, professora de biologia de la Universitat de Califòrnia, proposa que al no produir la seva pròpia descendència, els homosexuals podrien ajudar a criar i educar als seus parents, el que contribueix també al pool genètic. Per a la biòloga i psicòloga Janet Mann de la Universitat Georgetown, és una forma de crear vincles i aliances entre individus. Finalment, pel cas de la mosca de la fruita i altres insectes, segons el biòleg evolutiu Nathan Bailey, s’explica pel fet de que els manca el gen que permet discriminar entre els sexes. També hi ha la possibilitat de que la homosexualitat no tingui cap funció concreta. Sigui com sigui, la conducta homosexual pot tenir conseqüències evolutives, però s’està començant a estudiar.

PINGÜINS

Al febrer de 2004, el diari New York Times informava de que Roy i Silo, dos pingüins de cara blanca (Pygoscelis antarctica) mascles del Central Park Zoo, enroscaven els seus colls, es vocalitzaven l’un a l’altre i tenien sexe entre ells. Quan se’ls va exposar a femelles, no mostraven cap interès per elles. A més, els cuidadors els van donar un ou fèrtil perquè l’incubessin i quan va néixer la jove pingüí la van alimentar fins que va poder valdre’s per ella mateixa. Però aquest no és un cas aïllat, doncs ha tingut lloc més vegades en aquest i altres zoos, com per exemple al Bremerhaven Zoo (Alemanya), Faunia (Madrid) i Dingle Ocean World (Irlanda).

Però això no només es produeix en animals captius. Un estudi realitzat en pingüins d’Adèlia (Pygoscelis adeliae) de l’Antàrtidava trobar comportaments homosexuals en alguns dels seus individus joves. Un altre cas és el pingüí reial (Aptenodytes patagonicus), en els quals s’observa flirteig entre el 28,3% dels mascles segons un estudi, tot i que sembla ser que les parelles homosexuals són de curta durada. El motiu en aquests últims sembla ser un excés de mascles o alts nivells de testosterona. De totes maneres, es van trobar dues parelles (mascle-mascle i femella-femella) en les quals l’altre havia après la vocalització de la seva parella.

Els pingüins són un clar exemple d’aus amb comportaments homosexuals (Foto de Listverse).

BONOBOS

Els bonobos (Pan paniscus), primats molt propers als humans, són també un gran exemple de comportaments homosexuals. Es tracta d’animals molt sexuals. S’ha observat que, ja sigui en llibertat o en captivitat, la meitat de les seves relacions sexuals són amb espècimens del seu mateix sexe. S’ha vist, a més, que les femelles de bonobo tenen sexe amb altres femelles quasi cada hora. Sembla ser que la funció principal és la d’enfortir les vincles entre els individus. Entre els mascles, amb la finalitat de reduir la tensió després d’una baralla, té lloc la lluita de penis, que consisteix en fregar els genitals entre si.

En els bonobos, les relacions amb individus del mateix sexe podrien servir per fer els vincles més forts (Foto de BBC).

ORQUES

Les interaccions homosexuals entre els mascles d’orques (Orcinus orca) són una part important de la seva vida social. Quan els grups residents s’uneix a l’estiu i tardor per alimentar-se, els mascles mostren comportaments de flirteig, carinyosos i sexuals entre ells. Normalment, les interaccions es produeixen un a un i tenen una duració d’una hora, tot i que poden allargar-se més. En aquestes interaccions, es freguen, es persegueixen i s’empenyen amb cura. Un comportament a destacar és el conegut com a orientació morro – genital, tot i que també es produeix entre individus de diferent sexe. Just per sota de la superfície de l’aigua, un mascle neda per sota de l’alta amb la panxa amunt, tocant la zona genital amb el seu morro. Després, els dos es submergeixen conjuntament formant una espiral de doble hèlix. Això es repeteix vàries vegades intercanviant-se les posicions. No és rar observar els seus penis erectes durant aquesta interacció. Malgrat té lloc en totes les edats, és especialment abundant entre els joves.

Les orques (Orcinus orca) són cetacis amb comportaments homosexuals (Foto de WorldPolicy)

Vols saber més sobre els cetacis? Realitza el curs Tursiops: Introducció als cetacis amb un 40% de descompte només fins a finals de mes (fes clic a la imatge per beneficiar-te del cupó): origen i evolució, adaptacions, diversitat, comportaments, amenaces i molt més. Més info aquí. 

GUPPIS

En un estudi realitzat en guppis Poecilia reticulata) es va demostrar que la manca de femelles en l’ambient durant llargs períodes de temps produeix que els mascles prefereixin altres mascles fins i tot quan després hi ha femelles a l’ambient. No només això. Quan els mascles que havien estat amb femelles durant un període llarg de temps van ser privats d’elles per un temps curt (dues setmanes) aquests preferien als mascles enlloc de les femelles.

Els mascles de guppi preferien altres maslces quan no hi havia femelles al seu ambient durant períodes llargs de temps (Foto de GuppyFish).

LIBÈL·LULES

Vàries investigacions han posat de manifest que hi ha una taxa molt alta d’aparellaments entre individus del mateix sexe en les libèl·lules. Els motius podrien ser la manca de disponibilitat d’individus del sexe oposat o que els enganys de les femelles per evitar les insinuacions sexuals dels mascles podrien causar que aquests busquin individus del seu mateix sexe. Les femelles del cua blau comú (Ischnura elegans) presenten tres tipus de coloracions i formes. Quan els mascles eren allotjats només amb mascles, preferien els individus del seu mateix sexe quan s’exposaven a les femelles, mentre que si eren allotjats en grups mixts després tenien preferència pels tres tipus de femella. Per tant, la manca de femelles feia que les libèl·lules mascle preferissin a altres mascles. De totes maneres, el 17% dels mascles de les poblacions salvatges prefereixen als individus del seu mateix sexe.

Els mascles del cua blau comú (Ischnura elegans) prefereixen a altres mascles quan són allotjats en absència de femelles (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).

ALGUNS EXEMPLES MÉS

• Estudis en gavina occidental (Larus occidentalis) en estat salvatge mostren que entre el 10 i el 15% de les femelles són homosexuals. S’ha vist que mostren rituals de flirteig entre elles i que munten els nius juntes. Només puntualment copulen amb mascles per produir ous fèrtils, però després tornen amb la seva parella inicial.
• En ovelles domesticades, el 8% dels mascles d’un remat prefereix a un altre mascle de per vida malgrat que hi hagi disponibilitat de femelles. Això podria beneficiar als altres mascles (que poden tenir els mateixos gens que els homosexuals) i poden passar-los a la següent generació. Però també fa que les femelles siguin més fèrtils.
• El rei de la sabana, el lleó, també presenta comportaments homosexuals. S’han observat tant lleons com lleones salvatges amb comportaments d’aquest tipus, arribant a muntar-se.

• En algunes espècies de cavallet de mar, sobretot entre femelles, les relacions sexuals homosexuals poden arribar a ser molt més freqüents que les heterosexuals.

CONCLUSIÓ

Com has pogut llegir, els comportaments homosexuals no són exclusius de l’ésser humà, tot i que són molt més complexos en aquests últims. Els motius que condueixen al desenvolupament de conductes homosexuals en animals poden ser vàries: la poca disponibilitat de femelles, enfortir vincles… tot i que hem pogut veure que en alguns el comportament és permanent. A més, s’ha vist que no és quelcom artificial degut a la captivitat dels animals, com podria passar en humans en presons, sinó que això també té lloc en animals lliures. Així doncs, la homosexualitat té lloc en molts animals, pel que hauria de fer plantejar a aquells que hi van en contra si no es tracta de quelcom molt natural. A més, si no és una elecció sinó el resultat de forces naturals, el debat sobre si és immoral hauria de ser abandonat. 

REFERÈNCIES

• ABC: Los pingüinos gay de Madrid, a punto de ser padres
• Bagemihl, B (1999). Biological Exuberance: Animal Homosexuality and Natural Diversity, New York: St. Martin’s Press, 752 pp.
• Bailey, NW & Zuk M (2009). Same-sex sexual behaviour and evolution. Trends Ecol Evol. 24 (8): 439-46 
• BBC: ¿Existen realmente los animales homosexuales? 
• BBC: Penguins flirt with homosexuality 
• BBC: Todos los animales son homosexuales
• Field, K & Waite TA (2004). Absence of female conspecifics induces homosexual behaviour in male guppies. Animal Behaviour, 68, 1381-1389
• Hay una lesbiana en mi sopa: Conoce a Missy y Penélope, las pingüinas lesbianas de Irlanda 
• National Geographic: Damselfly Mating Game Turns Some Males Gay
• Quo: Relaciones homosexuales en el reino animal
• The New York Times: Love that dare not squeak its name
• WayBack Machine: Gay Penguins Resist “Aversion Therapy”
• WorldPolicy: Homosexuality in Marine Mammals 

La migració de les balenes està canviant pel canvi global

Resultats d’una investigació que ha tingut lloc del 1984 al 2010 al Golf de St. Lawrence (Canadà, Oceà Atlàntic Nord) sobre els canvis en els patrons de migració degut al canvi global ha estat publicat aquest març a Plos One. En aquest article, trobaràs un resum de tal article. 

INTRODUCCIÓ

El canvi global (mal anomenat canvi climàtic) és un canvi a escala planetària del sistema climàtic de la Terra. Malgrat ser un procés natural, en les últimes dècades la causa dels canvis som els humans ja que hem produït un increment de l’alliberament de diòxid de carboni degut a la combustió de combustibles fòssils.

MIGRACIÓ DE LES BALENES

El canvi global suposa un repte per a les espècies migratòries ja que la temporalitat de les migracions estacionals és important per maximitzar l’explotació dels pics d’abundància de les preses en les àrees d’alimentació, que, a la vegada, s’estan adaptant a l’escalfament de la Terra. Altres causes promotores de les migracions són l’ús de recursos com l’aparellament i el resguard. Aquest és el cas del rorqual comú (Balaenoptera physalus) i la balena amb gep (Megaptera novaeangliae), que s’alimenten d’una gran varietat de zooplàncton i cries de peixos. Aquest zooplàncton creix degut a l’increment del fitoplàncton, el qual creix per l’increment de la llum i els nutrients a l’estiu. Recorda que en aquest post pots llegir sobre el comportament alimentari de les balenes de gep. Aquest no és el primer article que indica canvis en el rang de les migracions de les espècies tant a l’estiu com a l’hivern i les seves alteracions en la temporalitat.

Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe).

Balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto de Underwater Photography Guide).

S’observa un patró general en les espècies migratòries: utilitzen regions de latituds altes a l’estiu per aprofitar l’alta productivitat i abundància de les seves preses i algunes es reprodueixen durant aquest període. Generalment, les espècies migratòries de llarga distància s’adapten pitjor al canvi climàtic que els de curta distància.

El cas de la migració de la balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto de NOAA).

Molts misticets comencen les migracions estacionals des de zones allunyades més de centenars o milers de kilòmetres, alternant entre les zones de criança a l’hivern de les latituds baixes a les d’alimentació en latituds altes. La resposta dels mamífers marins al canvi global ha estat predita:

• Distribució més propera al pol i arribada abans en les àrees d’alimentació per seguir el canvi de distribució de les seves preses.
• Temps de residència més llargs en latituds altes com a resposta a la millora de la productivitat.

Si vols aprendre més sobre el comportament de cetacis i altres aspectes, pots realitzar aquest curs online. Més informació aquí. A més, si prems sobre la imatge podràs cursar-lo per 35€ i no per 50€ (hi ha 50 cupons, fins el 31 de març). 

COM AFECTA EL CANVI GLOBAL A LA MIGRACIÓ DE LES BALENES?

Els resultats de l’article mostren que el rorqual comú i la balena de gep arriben abans a l’àrea d’estudi durant els 27 anys que ha durat la investigació. De totes maneres, la taxa de canvi de més d’un dia per any no s’ha documentat mai. Ambdues espècies també marxen abans, com s’ha observat en altres espècies. La sortida de les balenes de gep va canviar amb la mateixa taxa que l’arribada, de manera que el temps de residència es manté constant. Per altra banda, els rorquals han augmentat el seu temps de residència de 4 dies a 20 dies. De tota manera, aquest increment està subjecte a un biaix degut a les poques mostres en els dos primers anys i hi ha una evidència dèbil que els rorquals hagin incrementat aquest temps.

Data mitjana del primer i últim albirament en rorqual comú (Balaenoptera physalus) i balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Dades de Ramp C. et al. 2015).

A més, els resultats suggereixen que la regió representa només una fracció del potencial rang d’estiu en ambdues espècies i que les dues passen només una part de l’estiu allà. El que està clar és que ambdues espècies mostren les mateixes adaptacions del comportament i han avançat la seva presència temporal a l’àrea un mes.

Altres estudis mostren que les balenes grises (Eschrichtius robustus) probablement han aturat les migracions anuals a Alaska (Stafford K et al. 2007).

PER QUÈ LES BALENES CANVIEN ELS SEUS PATRONS DE MIGRACIÓ?

Sembla ser que l’arribada dels rorquals al Golf segueix el canvi en a data de trencament del gel i la temperatura superficial del mar els hi indica a les balenes que ja ha arribat el moment de tornar al Golf. Hi ha un decalatge de 13-15 setmanes entre quan l’àrea està totalment lliure de gel i la seva arribada. Això també s’ha vist a les Açores, on els rorquals i balenes de gep arriben 15 setmanes després de l’inici del bloom de primavera per alimentar-se mentre estan de pas per la zona per anar a les latituds més altes per alimentar-se a l’estiu.

La influència de la temperatura superficial del mar al gener al Golf pot haver desencadenat la sortida primerenca de les balenes de gep de les àrees de cria i així la seva arriada abans al Golf.

Aquests dues espècies de balena són consumidors generalistes i la seva arribada al Golf està relacionat amb l’arribada de les seves preses. La millora de la temperatura i les condicions de llum i el trencament primerenc del gel (junt amb una temperatura superficial del mar més alta) permet un bloom de fitoplàncton seguit del creixement del zooplàncton. Així, l’arribada primerenca dels rorquals i balenes de gep els permet menjar sobre les seves preses. De totes maneres, hi ha un decalatge de dues setmanes entre l’arribada dels rorquals i les balenes de gep, el que permet a les segones menjar sobre nivells tròfics superiors el que redueix la competència.

CONCLUSIÓ

El canvi global ha canviat la data d’arribada dels rorquals i balenes de gep al Golf de St. Lawrence (Canadà) a una taxa mai documentada abans de més de 1 dia per any, mantenint-se una diferència de dues setmanes entre l’arribada de les dues espècies i permetent la separació temporal del nínxol ecològic. De totes maneres, la data de sortida d’ambdues espècies també és més primerenca però a diferents taxes, resultant en un increment de la superposició temporal, indicant que la separació pot estar desapareixent. La tendència en l’arribada està relacionada amb el trencament més aviat del gel i l’increment de la temperatura superficial marina.

REFERENCIES

Aquest pots es basa en el següent article:

• Ramp C, Delarue J, Palsboll PJ, Sears R, Hammond PS (2015). Adapting to a Warmer Ocean – Seasonal Shift of Baleen Whale Movements over Three Decades. PLoS ONE 10(3): e0121374. doi: 10.1371/journal.pone.0121374

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials. L’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i arribar a tanta gent como sigui possible. Si vols, ens pots deixar els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Recorda: curs online de cetacis. Més informació aquí. A més, si prems sobre la imatge podràs cursar-lo per 35€ i no per 50€ (hi ha 50 cupons, fins el 31 de març). 

Efectes de les prospeccions sísmiques sobre la biodiversitat marina

En anteriors entrades varem parlar del que eren les prospeccions sísmiques i com es duen a terme. En motiu de l’inici de les prospeccions sísmiques a Canàries aquest dimarts 18 de novembre en una zona d’especial interès pels cetacis, junt a las múltiples projectes aprovats i pendents, em veig obligat a parlar dels impactes que suposa aquesta activitat. 

INTRODUCCIÓ

Els aparells més usuals per dur a terme les campanyes d’exploració d’hidrocarburs solen generar nivells d’intensitat sonora de 215 – 250 decibels (dB), amb unes freqüències de entre 10 i 300 hertzs (Hz). Per tant, l’alta intensitat dels sons produïts suposa efectes potencials a nivell físic, fisiològic i de comportament.

IMPACTE EN PEIXOS

Els peixos tenen la capacitat de sentir gràcies a l’orella interna i al sistema de la línia lateral (òrgan sensorial per detectar moviment i vibració), de manera que utilitzen les ones sonores per marcar la seva posició en el seu ambient i coordinar el moviment amb altres peixos. Els peixos osteïctis (peixos ossis, aquells que tenen un esquelet intern constituït principalment per peces calcificades, i molt poques de cartílag) són especialment vulnerables degut a la presència de la bufeta natatòria, un espai ple de gas que els ajuda a mantenir la flotació neutra.

Els efectes van des de danys físics severs a la bufeta natatòria i òrgans interns (com ara l’orella, causant la pèrdua auditiva temporal o permanent) o la mort a poca distància, a comportaments d’evitació de la zona, possiblement inclòs a varis quilòmetres. 

Diversos estudis senyalen que les emissions acústiques de les prospeccions sísmiques presenten un gran impacte sobre les pesqueries degut al canvi de comportament dels peixos, el que suposa una dificultat més gran per a capturar-los. En les pesqueries del Mar del Nord, es va observar una reducció en un 36% per a espècies demersals (peixos que viuen prop del fons marí), un 54% per les pelàgiques (viuen en la columna d’aigua) i un 13% per a petits pelàgics després d’un període de prospeccions sísmiques. S’ha observat també que la reducció és més gran en peixos de talla gran (més de 60 cm) que pels de talla petita (menys de 60 cm).

IMPACTE EN ELS CETACIS

Es poden considerar als cetacis com animals sonors degut a la gran importància que aquest té en ells per a la comunicació (funcions socials, de localització de preses, navegació i reproductives). Els dos subordres actuals de cetacis utilitzen diferents rangs:

• Misticets (cetacis amb barbes): utilitzen freqüències baixes (menys de 300 Hz), les quals coincideixen amb els rangs utilitzats en las prospeccions.
• Odontocets (cetacis amb dents): utilitzen freqüències mitjanes i altes, fins i tot ultrasons, els quals coincideixen amb les freqüències mitjanes de les prospeccions.

De tota manera, tot i que siguin més sensibles a unes determinades freqüències, això no evita que altres freqüències puguin produir danys físics en òrgans auditius i altres teixits. La comunitat científica va determinar una zona de seguretat de 160 – 180 dB (1 µPa) pels cetacis. És a dir, per sobre d’aquest valor els animals pateixen lesions a nivell fisiològic de forma irreversible. 

L’impacte de les activitats sísmiques es produeix a diferents nivells: provoca danys físics i perceptius, tenen efecte en el comportament, efectes crònics i indirectes. Aquí estan més detallats:

Tot això pot causar la mort dels cetacis. De fet,  després d’estudis d’aquest tipus, solen aparèixer varats animals morts a les platges.

IMPACTE EN ELS PINNÍPEDES

Els otàrids (lleons marins i ossos marins), les morses i les foques utilitzen vocalitzacions de baixa freqüència (com en les prospeccions) per marcar el seu territori, comunicar-se, aparellar-se, reproduir-se i protegir a les cries.

Les prospeccions suposen canvis en el seu comportament (reacció de por, deixar d’alimentar-se o allunyar-se de la zona) i disminució temporal de la capacitat auditiva. Malgrat això, són pocs els estudis i seria necessari ampliar el coneixement den aquest camp.

IMPACTE EN LES TORTUGUES MARINES

Les tortugues marines utilitzen i reben sons de baixa freqüència (70 – 750 Hz) per evitar els depredadors i pot ser que per detectar i tornar a les platges per pondre-hi els ous.

Les tortugues marines també pateixen els efectes de les prospeccions sísmiques, tot i que són necessaris més estudis. En concret, les seves rutes migratòries poden veure’s afectades; poden arribar a causar danys en els teixits dels òrgans interns, el crani i la closca; la pèrdua temporal de l’audició i s’observen canvis de comportament (augment de l’activitat natatòria, allunyament de la zona i agitació física). 

IMPACTE EN ELS INVERTEBRATS

És poc conegut l’efecte que tenen sobre els invertebrats, però s’han enregistrat danys en cefalòpodes (pops, calamars, sèpies i altres). La necròpsia de calamars gegants apareguts varats després de realitzar prospeccions sísmiques varen revelar lesions en teixits interns (mantell i òrgans interns). S’ha demostrat també que provoquen canvis de comportament en calamars i sèpies: tirar la seva tinta, canviar la velocitat de natació i buscar zones amb menys soroll.

FONTS DE CONSULTA

Per a elaborar aquesta entrada s’han consultat les següents fonts, on hi pots trobar més informació:

• Aguilar N i Brito A (2002). Cetáceos, pesca y prospecciones petrolíferas en las Islas Canarias. Facultad de Biología de la Universidad de La Laguna.
• Ecologistas en acción (2014). Prospecciones. Impactos en el medio marino de los sondeos y exploraciones de la industria de hidrocarburos. Madrid. Aquest informe es pot descarregar a http://ecologistasenaccion.org/article1058.html
• Hickman et al. (2006). Principios integrales de Zoología. 13ª edición. Madrid: Mc Graw Hill
• Instituto sindical de trabajo, ambiente y salud (2012). Informe sobre los principales impactos de las prospecciones petrolíferas en el mar.

Comportament alimentari en iubartes

La publicació d’aquesta setmana és sobre la iubarta (Megaptera novaeangliae). En concret, se’n farà una breu introducció i, sobretot, ens centrarem en el comportament alimentari d’aquesta espècie, especialment en una estratègia de caça d’un grup de la costa oest d’Alaska.

 

La iubarta, Megaptera novaeangliae, és un cetaci de la família Balaenopteridae que habita en tots els oceans, tant en aigües oceàniques com costaneres. Mesuren entre 12  i 16 metres (les femelles lleugerament més grans) i pesen entre 25 i 35 tones. S’alimenten princialment de krill i de bancs de peixos.

Per tal de poder-la identificar, ens em de fixar en els següents aspectes: l’aleta caudal, amb una fenedura visible en el centre i amb les bores retallades, s’eleva abans de submergir-se; les aletes pectorals són molt grans i arrodonides, amb la part superior fosca i la inferior clara; el cap és ample i presenta nòduls en la part superior i a la mandíbula inferior; i el cos és voluminós, amb el llom i els flancs entre negres i grisos foscos i el ventre blanc.

FONT: http://en.m.wikipedia.org/wiki/File:Humpback_Whale_fg1_cropped.JPG

 

Pel que fa al seu comportament alimentari, aquesta espècie ha desenvolupat vàries tècniques espectaculars. La més coneguda és la denominada xarxa de bombolles, utilitzada per capturar bancs de peixos. Altres tècniques menys sofisticades consisteixen en tirar-se contra els bancs de peixos o colpajar l’aigua amb les aletes per tal que les onades de xoc aturdeixin als peixos.

Aquí ens centrarem en la tècnica de xarxa de bombolles. Aquesta tècnica ha estat observada en una població de la costa oest d’Alaska. A l’estiu, en els fiords d’Alaska hi ha una gran abundància de plàncton, el que atrau als arengs (Clupea harengus), els quals viuen en les profunditats dels fiords per a protegir-se dels depredadors. Quan les iubartes detecten la presència dels arengs, per tal d’indicar-ho a la resta de companys fan salts i cops de cua i cap contra l’aigua. Aquesta tècnica requereix una coordinació. Seguint al líder, es submergeixen junts i cada un es posa en la seva posició: hi ha els pastors, que circunden els peixos movent les aletes per contenir al banc i evitar que escapin;  un altre membre es col·loca sota el banc i emet un crit de 120 decibels (tant estrident com disparar un coet), per tal que els peixos pugin a la superfície i hi ha un altre individu a la part superior que expulsa un corrent d’aire per crear una xarxa de bombolles. La resta d’individus es col·loquen sota el banc de peixos i s’hi llencen amb la boca totalment oberta. Amb aquesta tècnica aconsegueixen capturar mitja tona de peix cada dia.

Autor: Richard Palmer

Es recomana veure aquest vídeo (en anglès):

 

Per tal d’ampliar aquesta informació pots consultar:

– DAY, Trevor. Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat (Ed. Blume)

– KINZE, Carl Christian. Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo (Ed. Omega)

– PERRIN, W. F.; WÜRSIG, B; THEWISSEN, J. G. M. Encyclopedia of Marine Mammals (Ed. Academic Press, 2ª edició)

– Gigantes del mar, episodi 2: http://www.youtube.com/watch?v=lSQ6d02L1jc

 

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.