Arxiu de la categoria: Mamífers marins: Ecologia i biologia de poblacions

Què hi ha després de la mort d’una balena?

T’has preguntat alguna vegada què passa després de la mort d’una balena? Quan la vida d’una balena acaba, el seu cos es converteix en un nou ecosistema per a moltes formes de vida diferents. Vols saber més sobre què li passa a un cadàver de balena que cau al fons del mar? Quines fases o estadis se succeeixen en una balena morta? Vols conèixer quines noves espècies s’han descobert?

INTRODUCCIÓ

Les balenes són animals sorprenents i juguen un paper molt important en els ecosistemes marins, així com altres espècies de cetacis. Considera la balena de gep com a un exemple. Aquesta espècie s’alimenta mitjançant un sistema únic anomenat mètode de la xarxa de bombolles, amb el qual les aus marines es poden veure beneficiades a causa de que les balenes condueixen a les preses cap a la superfície. Un altre paper fonamental que exerceixen és el transport de nutrients. Finalment, un altre exemple és el que explicarem en aquest post: les carcasses de balenes que cauen a les profunditats oceàniques.

QUÈ ÉS UN WHALE FALL?

Se sap que els cadàvers de balena són molt beneficiosos per als animals que viuen al fons dels oceans. Quan un cos de balena cau al fons del mar, concretament a la zona abissal o abatial (a profunditats de 2.000 metres o més), es diuen whale fall. No hi ha un terme equivalent en català, però la seva traducció literal seria “caiguda de balena”. Així, els animals de les profunditats aprofiten els cossos morts de les balenes com a font d’aliment per a ells.

Whale fall (Picture: Ocean Networks).
Els whale falls es poden considerar com a ecosistemes per ells mateixos (Foto: Ocean Networks).

Es creu que poden haver actuat com a trampolí per a les espècies d’aigües profundes per colonitzar el fons del mar. A més, a mesura que es va investigant més, es descriuen noves espècies i es descobreixen més aplicacions comercials.

FASES DE COLONITZACIÓ

Una balena morta crea per ella mateixa un nou i ric ecosistema, ja que produeix un enriquiment molt important de matèria orgànica en una àrea molt petita. Les espècies trobades en aquestes àrees són similars a les de les xemeneies hidrotermals. Segons els investigadors, són tres les etapes diferents per les que passa el cadàver d’una balena:

  1. Fase dels carronyers mòbils
  2. Fase d’enriquiment oportunista
  3. Fase sulfofíl·lica
Decomposition of a whale carcass in Monterey Canyon over 7 years (Picture: MBARI).
Descomposició del cadàver d’una balena al canyó de Monterey en un període de 7 anys (Foto: MBARI).

Es creu que desenes de milers d’organismes d’unes 400 espècies diferents poden colonitzar un únic cos de balena. Sorprenentment, els científics han estimat que una única balena equival als nutrients que cauen de la superfície del mar cap al fons en un període de 2.000 anys.

1. FASE DELS CARRONYERS MÒBILS

La primera fase està dominada per espècies de carronyaires mòbils. En aquesta etapa, la balena morta es veu coberta per una agregació molt densa de peixos del grup dels mixínids, petites quantitats de crustacis de la família dels litódids, peixos del grup dels macrúrids, taurons dormilegues grans i milions d’amfípodes.

Aquests animals són responsables que desapareguin els teixits tous. Poden consumir entre 40 i 60 quilos per dia. En un cos de 5 tones, aquesta primera fase pot durar uns 4 mesos, allargant-se fins als 9 mesos – 2 anys en les balenes de 35 tones.

Grey whale decomposition, 2 month after deposition (Picture: Hermanus Online).
Descomposició d’una balena grisa, 2 i 18 mesos després de la seva deposició (Foto: Hermanus Online).

2. FASE DE ENRIQUIMENT OPORTUNISTA

Durant la segona fase, l’esquelet de l’animal està envoltat per una agregació densa de cucs poliquets, cucumaciss (crustacis) i mol·luscs com cargols marins. S’han descrit algunes espècies especialitzades en aquest tipus de cadàvers, abans desconegudes. Aquests animals s’alimenten de la resta del cos, incloent el sediment que els envolta perquè està ple de teixit en descomposició.

Se (Picture: Hermanus Online).
Durant la fase de l’enriquiment oportunista, l’esquelet està rodejat per moltes espècies d’animals (Foto: Hermanus Online).

3. FASE SULFOFÍL·LICA

Aquesta és, de tros, la fase més llarga de totes: pot durar de 10 fins a 50 anys, o més. Aquesta fase deu el seu nom al sulfur produït pels ossos a causa de l’acció quimiosintètica dels bacteris, que fan servir sulfat per trencar els greixos de l’interior dels ossos i produeixen el sulfur. El sulfur permet la presència d’un mantell dens de bacteris, musclos i cucs tubulars, entre d’altres. S’han trobat més de 30.000 organismes en un únic esquelet.

Sulfide stage (Picture: Hermanus Online).
Fase sulfofíl·lica (Foto: Hermanus Online).

NOVES ESPÈCIES DESCRITES

Com s’ha esmentat més amunt, s’han descrit noves espècies en els cadàvers de balena. En aquesta secció, presentarem només algunes d’elles.

L’anemone Anthosactis pearsea és petita, blanca i té forma de cub. La seva importància recau en el fet que és la primera anemone trobada en un cadàver de balena.

df (Picture: MBARI).
Anthosactis pearseae (animals blancs) (Foto: MBARI).

S’han descrit diverses espècies incloses en el gènere Osedax. El seu nom comú, cucs menjadors d’ossos, reflecteix exactament la seva tasca: menjar ossos. Aquests animals no tenen ni ulls ni boca, però presenten uns plomalls rogencs que actuen com a brànquies i un tipus d’arrels verdes, on els bacteris simbionts s’encarreguen de trencar les proteïnes i els lípids de l’interior de l’os, els quals proveeixen amb nutrients al cuc. Les formes macroscòpiques de l’animal són sempre femelles, les quals contenen dotzenes de mascles microscòpics al seu interior.

Osedax frankpressi (Picture: Greg Rouse).
Femella de Osedax frankpressi (Foto: Greg Rouse).

Un altre cuc interessant és el poliquet Ophryotrocha craigsmithi. Tot i no tenir cap adaptació particular, es creu que són exclusius dels cadàvers de balena o d’ecosistemes similars.

Ophryotrocha craigsmithi (Picture: Live Science)
Poliquet de l’espècie Ophryotrocha craigsmithi (Foto: Live Science)

Un últim exemple a tenir en compte és el gasteròpode Rubyspira, cargols especialitzats també dels cossos de balena que mesuren entre 3 i 4 cm de longitud.

Rubyspira snails on whale bones (Picture: MBARI). Lat= 36.61337280 Lon= -122.43557739 Depth= 2895.4 m Temp= 1.683 C Sal= 34.618 PSU Oxy= 2.31 ml/l Xmiss= 84.1% Source= digitalImages/Tiburon/2006/tibr991/DSCN8049.JPG Epoch seconds= 1148489479 Beta timecode= 07:21:57:03
Rubyspira en los huesos de una ballena (Foto: MBARI).

T’animo a mirar aquests vídeos de cadàvers de balena. En el primer, pots veure un estudi realitzat en el cadàver de Rosebud realitzat per l’equip de l’E/V Nautilus, buscant les formes de vida que presenta. En el segon, pots veure un “banquet” a gran profunditat, en concret en el canyó de Monterey, enregistrat pel Monterey Bay Aquarium Research Institute (MBARI).

REFERÈNCIES

Difusió-català

Anuncis

Reproducció en foques i organització social

Les espècies de pinnípedes, conegudes comunament com a foques, es reprodueixen sobre terra o sobre gel. Depenent del lloc on ho facin, presenten una organització social o una altra. En aquest article, explicarem els dos sistemes de reproducció i la seva organització social. Saps que al Mediterrani també hi viu una foca? 

APARELLAMENT I REPRODUCCIÓ EN PINNÍPEDES

Els pinnípedes tenen diferents sistemes d’aparellament: mentre que la majoria d’espècies són poligíniques, el que significa que els mascles s’aparellen amb diverses femelles; alguns són monògams i els mascles només es reprodueixen amb una femella durant l’estació reproductiva. En el primer cas, els mascles són molt més grans que les femelles, mentre que en el sistema monògam no hi ha gairebé diferències entre sexes.

Com en la resta d’espècies, les femelles són molt més valuoses que els mascles perquè elles produeixen els òvuls, són les que estan embarassades, nodreixen el jove, produeixen llet després del part i són les que ofereixen totes les cures parentals. D’altra banda, és molt millor per al mascle copular amb tantes femelles com pugui per augmentar el seu èxit reproductiu. Així, la cura maternal juga un paper clau en l’organització de les societats dels pinnípedes.

Els pinnípedes utilitzen diferents hàbitats per a la seva reproducció:

  • Terra
  • Gel: tant masses de gel a la deriva (en anglès, pack ice) com gel fix (en anglès, fast ice).

En les següents dues seccions, explicarem l’aparellament i reproducció en cada tipus d’hàbitat, a més de la seva organització social.

FOQUES AMB REPRODUCCIÓ SOBRE TERRA

20 de les 33 espècies de pinnípede es reprodueixen sobre terra, especialment en illes pel fet que són molt més favorables que les platges o bancs de sorra continentals (on també poden reproduir-se).

South-American-sea-lion--bull
El lleó marí sud-americà (Otaria bryonia) es reprodueix a tierra (Foto: Steven Hazlowski, Arkive).

De totes maneres, no hi ha ni massa illes favorables per a les foques ni massa llocs de reproducció adequats en aquestes illes i, per tant, les femelles i les cries tendeixen a congregar-se en colònies, on els mascles o competeixen pels territoris de reproducció (en otàrids, és a dir, lleons marins i llops marins) o estableixen jerarquies de dominància (en elefants marins).

Cape-fur-seal-colony
El llop marí australià i sud-africà (Arctocephalus pusillus) viu en grans colònies (Foto: Pete Oxford, Arkive).

Aquestes agregacions permeten als mascles copular amb un elevat nombre de femelles (després d’una intensa competició entre mascles).

Entre les espècies que es reprodueixen en grans colònies, hi ha força variabilitat en l’organització social. Algunes espècies formen agregacions anuals de reproducció en localitzacions tradicionals anomenades en anglès rookeries (No hem trobat cap nom en castellà, però en saps algun?). Aquestes formacions les realitzen tots els otàrids, els elefants marins i les foques grises. Durant aquest període, les femelles i les cries viuen en zones controlades per mascles alfa, mentre que els juvenils i els mascles subdominants viuen en grups de solters.

Fins i tot durant l’estació no reproductora, viuen en associació amb altres animals perquè els dóna alguns avantatges:

  • Efectes de termoregulació a causa de l’apinyament durant el fred.
  • Protecció contra els depredadors.

FOQUES AMB REPRODUCCIÓ SOBRE GEL

A diferència de les foques amb reproducció en terra, les que ho fan sobre plaques de gel a la deriva (pack ice) no estan obligades a formar agregacions a causa del vast espai de gel i, per tant, els mascles no poden copular amb moltes femelles, només amb una o unes poques.

Ross-seal
La foca de Ross (Ommatophoca rossii) viu principalment en plaques de gel a la deriva. Solen ser solitàries o viuen en petits grups (Foto: NOAA, Creative Commons).

Per tant, és comú en pinnípedes que es reprodueixen sobre plaques de gel a la deriva ser monògams o lleugerament polígams.

D’altra banda, els pinnípedes poden reproduir-se en gel fix (gel enganxat a la terra), normalment en esquerdes o forats oberts. Així, viuen en grups que van de petits a moderats on el mascle pot copular només amb algunes femelles properes a aquests punts concrets.

Pusa_hispida_pup
Les foques que es reprodueixen sobre gel fix, com la foca ocel·lada o anellada (Pusa hispida) viuen en grups que van de petits a moderats (Foto: Shawn Dahle, Creative Commons).

En general, els animals d’ambdós sexes (en les espècies que es reprodueixen en gel) tenen una mida similar, amb l’excepció de la foca de casc o caputxina (Cystophora cristata) i la morsa (Odobenus rosmarus), en les quals els mascles són més grans que les femelles; i de la foca de Weddell (Leptonychotes weddellii), en la qual les femelles són més grans que els mascles. La raó és que els mascles mantenen territoris aquàtics per sota el gel a prop dels forats i esquerdes i ser petits els facilita la protecció dels territoris i copular amb les femelles.

Phoque_de_Weddell_-_Weddell_Seal
En les foques de Weddell (Leptonychotes weddellii), les femelles són més grans que els mascles (Foto: Samuel Blanc, Creative Commons).

CONCLUSIÓ

En conclusió, quan l’espai disponible és limitat, les femelles es congreguen en grans colònies, on els mascles poden copular amb moltes femelles; mentre que en espais dispersos, les femelles estan aïllades i els mascles només poden copular amb una femella i no es formen colònies.

REFERÈNCIES

  • Acevedo-Gutiérrez, A (2009). Group Behaviour. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Antonelis, GA (2009). Rookeries. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Berta, A (2009). Pinnipedia, Overview. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Mesnick, S. & Ralls, K (2009). Mating Systems. In Perrin, W; Würsig, B & Thewissen, JGM (ed.). Encyclopedia of Marine Mammals. Academic Press (2 ed).
  • Riedman, M (1990). The Pinnipeds. Seals, sea lions and walruses. University of California Press.
  • Shirihai, H. & Jarrett, B (2006). Whales, Dolphins and Seals. A field guide to the marine mammals of the world. Bloomsbury.
  • Foto principal: Ecotrust

Difusió-català

La migració de les balenes està canviant pel canvi global

Resultats d’una investigació que ha tingut lloc del 1984 al 2010 al Golf de St. Lawrence (Canadà, Oceà Atlàntic Nord) sobre els canvis en els patrons de migració degut al canvi global ha estat publicat aquest març a Plos One. En aquest article, trobaràs un resum de tal article. 

INTRODUCCIÓ

El canvi global (mal anomenat canvi climàtic) és un canvi a escala planetària del sistema climàtic de la Terra. Malgrat ser un procés natural, en les últimes dècades la causa dels canvis som els humans ja que hem produït un increment de l’alliberament de diòxid de carboni degut a la combustió de combustibles fòssils.

MIGRACIÓ DE LES BALENES

El canvi global suposa un repte per a les espècies migratòries ja que la temporalitat de les migracions estacionals és important per maximitzar l’explotació dels pics d’abundància de les preses en les àrees d’alimentació, que, a la vegada, s’estan adaptant a l’escalfament de la Terra. Altres causes promotores de les migracions són l’ús de recursos com l’aparellament i el resguard. Aquest és el cas del rorqual comú (Balaenoptera physalus) i la balena amb gep (Megaptera novaeangliae), que s’alimenten d’una gran varietat de zooplàncton i cries de peixos. Aquest zooplàncton creix degut a l’increment del fitoplàncton, el qual creix per l’increment de la llum i els nutrients a l’estiu. Recorda que en aquest post pots llegir sobre el comportament alimentari de les balenes de gep. Aquest no és el primer article que indica canvis en el rang de les migracions de les espècies tant a l’estiu com a l’hivern i les seves alteracions en la temporalitat.

Fin whale (Balaenoptera physalus) (Picture from Circe).
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe).
Humpback whale (Megaptera novaengliae) (Picture from Underwater Photography Guide).
Balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto de Underwater Photography Guide).

S’observa un patró general en les espècies migratòries: utilitzen regions de latituds altes a l’estiu per aprofitar l’alta productivitat i abundància de les seves preses i algunes es reprodueixen durant aquest període. Generalment, les espècies migratòries de llarga distància s’adapten pitjor al canvi climàtic que els de curta distància.

humpback whale migration
El cas de la migració de la balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto de NOAA).

Molts misticets comencen les migracions estacionals des de zones allunyades més de centenars o milers de kilòmetres, alternant entre les zones de criança a l’hivern de les latituds baixes a les d’alimentació en latituds altes. La resposta dels mamífers marins al canvi global ha estat predita:

  • Distribució més propera al pol i arribada abans en les àrees d’alimentació per seguir el canvi de distribució de les seves preses.
  • Temps de residència més llargs en latituds altes com a resposta a la millora de la productivitat.

Si vols aprendre més sobre el comportament de cetacis i altres aspectes, pots realitzar aquest curs online. Més informació aquí. A més, si prems sobre la imatge podràs cursar-lo per 35€ i no per 50€ (hi ha 50 cupons, fins el 31 de març). 

CatalàCOM AFECTA EL CANVI GLOBAL A LA MIGRACIÓ DE LES BALENES?

Els resultats de l’article mostren que el rorqual comú i la balena de gep arriben abans a l’àrea d’estudi durant els 27 anys que ha durat la investigació. De totes maneres, la taxa de canvi de més d’un dia per any no s’ha documentat mai. Ambdues espècies també marxen abans, com s’ha observat en altres espècies. La sortida de les balenes de gep va canviar amb la mateixa taxa que l’arribada, de manera que el temps de residència es manté constant. Per altra banda, els rorquals han augmentat el seu temps de residència de 4 dies a 20 dies. De tota manera, aquest increment està subjecte a un biaix degut a les poques mostres en els dos primers anys i hi ha una evidència dèbil que els rorquals hagin incrementat aquest temps.

migració rorqual comú balena de gep iubarta
Data mitjana del primer i últim albirament en rorqual comú (Balaenoptera physalus) i balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Dades de Ramp C. et al. 2015).

A més, els resultats suggereixen que la regió representa només una fracció del potencial rang d’estiu en ambdues espècies i que les dues passen només una part de l’estiu allà. El que està clar és que ambdues espècies mostren les mateixes adaptacions del comportament i han avançat la seva presència temporal a l’àrea un mes.

Altres estudis mostren que les balenes grises (Eschrichtius robustus) probablement han aturat les migracions anuals a Alaska (Stafford K et al. 2007).

PER QUÈ LES BALENES CANVIEN ELS SEUS PATRONS DE MIGRACIÓ?

Sembla ser que l’arribada dels rorquals al Golf segueix el canvi en a data de trencament del gel i la temperatura superficial del mar els hi indica a les balenes que ja ha arribat el moment de tornar al Golf. Hi ha un decalatge de 13-15 setmanes entre quan l’àrea està totalment lliure de gel i la seva arribada. Això també s’ha vist a les Açores, on els rorquals i balenes de gep arriben 15 setmanes després de l’inici del bloom de primavera per alimentar-se mentre estan de pas per la zona per anar a les latituds més altes per alimentar-se a l’estiu.

La influència de la temperatura superficial del mar al gener al Golf pot haver desencadenat la sortida primerenca de les balenes de gep de les àrees de cria i així la seva arriada abans al Golf.

Aquests dues espècies de balena són consumidors generalistes i la seva arribada al Golf està relacionat amb l’arribada de les seves preses. La millora de la temperatura i les condicions de llum i el trencament primerenc del gel (junt amb una temperatura superficial del mar més alta) permet un bloom de fitoplàncton seguit del creixement del zooplàncton. Així, l’arribada primerenca dels rorquals i balenes de gep els permet menjar sobre les seves preses. De totes maneres, hi ha un decalatge de dues setmanes entre l’arribada dels rorquals i les balenes de gep, el que permet a les segones menjar sobre nivells tròfics superiors el que redueix la competència.

CONCLUSIÓ

El canvi global ha canviat la data d’arribada dels rorquals i balenes de gep al Golf de St. Lawrence (Canadà) a una taxa mai documentada abans de més de 1 dia per any, mantenint-se una diferència de dues setmanes entre l’arribada de les dues espècies i permetent la separació temporal del nínxol ecològic. De totes maneres, la data de sortida d’ambdues espècies també és més primerenca però a diferents taxes, resultant en un increment de la superposició temporal, indicant que la separació pot estar desapareixent. La tendència en l’arribada està relacionada amb el trencament més aviat del gel i l’increment de la temperatura superficial marina.

REFERENCIES

Aquest pots es basa en el següent article:

  • Ramp C, Delarue J, Palsboll PJ, Sears R, Hammond PS (2015). Adapting to a Warmer Ocean – Seasonal Shift of Baleen Whale Movements over Three Decades. PLoS ONE 10(3): e0121374. doi: 10.1371/journal.pone.0121374

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials. L’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i arribar a tanta gent como sigui possible. Si vols, ens pots deixar els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Llicència Creative Commons

Recorda: curs online de cetacis. Més informació aquí. A més, si prems sobre la imatge podràs cursar-lo per 35€ i no per 50€ (hi ha 50 cupons, fins el 31 de març). 

Català

Efectes de les prospeccions sísmiques sobre la biodiversitat marina

En anteriors entrades varem parlar del que eren les prospeccions sísmiques i com es duen a terme. En motiu de l’inici de les prospeccions sísmiques a Canàries aquest dimarts 18 de novembre en una zona d’especial interès pels cetacis, junt a las múltiples projectes aprovats i pendents, em veig obligat a parlar dels impactes que suposa aquesta activitat. 

INTRODUCCIÓ

Els aparells més usuals per dur a terme les campanyes d’exploració d’hidrocarburs solen generar nivells d’intensitat sonora de 215 – 250 decibels (dB), amb unes freqüències de entre 10 i 300 hertzs (Hz). Per tant, l’alta intensitat dels sons produïts suposa efectes potencials a nivell físic, fisiològic i de comportament.

IMPACTE EN PEIXOS

Els peixos tenen la capacitat de sentir gràcies a l’orella interna i al sistema de la línia lateral (òrgan sensorial per detectar moviment i vibració), de manera que utilitzen les ones sonores per marcar la seva posició en el seu ambient i coordinar el moviment amb altres peixos. Els peixos osteïctis (peixos ossis, aquells que tenen un esquelet intern constituït principalment per peces calcificades, i molt poques de cartílag) són especialment vulnerables degut a la presència de la bufeta natatòria, un espai ple de gas que els ajuda a mantenir la flotació neutra.

Els efectes van des de danys físics severs a la bufeta natatòria i òrgans interns (com ara l’orella, causant la pèrdua auditiva temporal o permanent) o la mort a poca distància, a comportaments d’evitació de la zona, possiblement inclòs a varis quilòmetres. 

istock_000010547689_medium

Diversos estudis senyalen que les emissions acústiques de les prospeccions sísmiques presenten un gran impacte sobre les pesqueries degut al canvi de comportament dels peixos, el que suposa una dificultat més gran per a capturar-los. En les pesqueries del Mar del Nord, es va observar una reducció en un 36% per a espècies demersals (peixos que viuen prop del fons marí), un 54% per les pelàgiques (viuen en la columna d’aigua) i un 13% per a petits pelàgics després d’un període de prospeccions sísmiques. S’ha observat també que la reducció és més gran en peixos de talla gran (més de 60 cm) que pels de talla petita (menys de 60 cm).

IMPACTE EN ELS CETACIS

Es poden considerar als cetacis com animals sonors degut a la gran importància que aquest té en ells per a la comunicació (funcions socials, de localització de preses, navegació i reproductives). Els dos subordres actuals de cetacis utilitzen diferents rangs:

  • Misticets (cetacis amb barbes): utilitzen freqüències baixes (menys de 300 Hz), les quals coincideixen amb els rangs utilitzats en las prospeccions.
  • Odontocets (cetacis amb dents): utilitzen freqüències mitjanes i altes, fins i tot ultrasons, els quals coincideixen amb les freqüències mitjanes de les prospeccions.

De tota manera, tot i que siguin més sensibles a unes determinades freqüències, això no evita que altres freqüències puguin produir danys físics en òrgans auditius i altres teixits. La comunitat científica va determinar una zona de seguretat de 160 – 180 dB (1 µPa) pels cetacis. És a dir, per sobre d’aquest valor els animals pateixen lesions a nivell fisiològic de forma irreversible. 

L’impacte de les activitats sísmiques es produeix a diferents nivells: provoca danys físics i perceptius, tenen efecte en el comportament, efectes crònics i indirectes. Aquí estan més detallats:

Danys

Tot això pot causar la mort dels cetacis. De fet,  després d’estudis d’aquest tipus, solen aparèixer varats animals morts a les platges.

IMPACTE EN ELS PINNÍPEDES

Els otàrids (lleons marins i ossos marins), les morses i les foques utilitzen vocalitzacions de baixa freqüència (com en les prospeccions) per marcar el seu territori, comunicar-se, aparellar-se, reproduir-se i protegir a les cries.

Les prospeccions suposen canvis en el seu comportament (reacció de por, deixar d’alimentar-se o allunyar-se de la zona) i disminució temporal de la capacitat auditiva. Malgrat això, són pocs els estudis i seria necessari ampliar el coneixement den aquest camp.

IMPACTE EN LES TORTUGUES MARINES

Les tortugues marines utilitzen i reben sons de baixa freqüència (70 – 750 Hz) per evitar els depredadors i pot ser que per detectar i tornar a les platges per pondre-hi els ous.

Les tortugues marines també pateixen els efectes de les prospeccions sísmiques, tot i que són necessaris més estudis. En concret, les seves rutes migratòries poden veure’s afectades; poden arribar a causar danys en els teixits dels òrgans interns, el crani i la closca; la pèrdua temporal de l’audició i s’observen canvis de comportament (augment de l’activitat natatòria, allunyament de la zona i agitació física). 

IMPACTE EN ELS INVERTEBRATS

És poc conegut l’efecte que tenen sobre els invertebrats, però s’han enregistrat danys en cefalòpodes (pops, calamars, sèpies i altres). La necròpsia de calamars gegants apareguts varats després de realitzar prospeccions sísmiques varen revelar lesions en teixits interns (mantell i òrgans interns). S’ha demostrat també que provoquen canvis de comportament en calamars i sèpies: tirar la seva tinta, canviar la velocitat de natació i buscar zones amb menys soroll.

calamar_2003_colunga

FONTS DE CONSULTA

Per a elaborar aquesta entrada s’han consultat les següents fonts, on hi pots trobar més informació:

  • Aguilar N i Brito A (2002). Cetáceos, pesca y prospecciones petrolíferas en las Islas Canarias. Facultad de Biología de la Universidad de La Laguna.
  • Ecologistas en acción (2014). Prospecciones. Impactos en el medio marino de los sondeos y exploraciones de la industria de hidrocarburos. Madrid. Aquest informe es pot descarregar a http://ecologistasenaccion.org/article1058.html
  • Hickman et al. (2006). Principios integrales de Zoología. 13ª edición. Madrid: Mc Graw Hill
  • Instituto sindical de trabajo, ambiente y salud (2012). Informe sobre los principales impactos de las prospecciones petrolíferas en el mar.

Mercuri en dofins llistats (Stenella coeruleoalba) del Mediterrani (II): efectes i detoxificació

Aquí teniu la segona part i última en que tracto el tema del mercuri en els dofins llistats del Mediterrani. Si en la primera part varem parlar sobre l’origen i els nivells del mercuri, en aquesta ocasió està centrat en els efectes i la seva detoxificació. Espero que sigui del vostre interès!

 

ORIGEN I NIVELLS DE MERCURI EN DOFINS LLISTATS DEL MEDITERRANI (RESUM)

El mercuri del Mediterrani té un origen principalment natural, degut als depòsits naturals de cinabri (HgS) que hi ha al llarg de la conca del Mediterrani, especialment a Itàlia. És per aquest motiu que els dofins del Mediterrani tenen uns dels nivells més elevats al món, tenint la màxima concentració al fetge, seguit del del pulmó, el ronyó i els músculs.

DSCN1453

 

EFECTES DEL MERCURI EN ELS DOFINS

El mercuri presenta múltiples formes intercanviables a la biosfera, però la bioacumulació al llarg de la xarxa tròfica es produeix gràcies al metilmercuri (MeHg), una forma orgànica amb una alta afinitat pels lípids. Les formes inorgàniques són menys tòxiques que les orgàniques. Així doncs, la concentració de metilmercuri, més que la concentració total de mercuri, és el millor indicador dels possibles efectes tòxics. De tota manera, el metilmercuri representa menys del 10% del mercuri total del fetge en adults (Cardellicchio et al. 2000, Krishna et al. 2003), tot i que en els animals que s’alleten representa aproximadament un 50% (Cardellicchio et al. 2002b) i en joves és entre el 13-35% (Cardellicchio et al. 2002b).

Tot i que no es pot relacionar directament la mort dels dofins trobats a les costes del Mediterrani amb el mercuri, és raonable pensar que aquest, en sinèrgia amb altres contaminants, podria causar trastorns en la fisiologia dels animals (Cardellicchio et al. 2002a). A grans trets, el mercuri causa desordres seriosos en teixits com el fetge, el ronyó i el cervell (Augier et al. 1993)

Els danys primaris causats pel mercuri es produeixen al sistema nerviós central, incloent dèficits motors i sensitius i deficiència comportamental.

S’ha observat que el límit de tolerància de mercuri al fetge de mamífers és de 100 – 400 μg/g en pes humit (Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al 2000, Cardellicchio et al. 2002b). En dofins mulars (Tursiops truncatus) de l’Atlàntic s’han associat anormalitats del fetge amb l’acumulació crònica de mercuri (Krishna et al. 2003). En concret, s’ha observat l’acumulació de lipofucsina (pigment marró) en les àrees portals del fetge, derivat del dany en cèl·lules causat per la inhibició que causa el metall dels enzims digestius lisosòmics, el que hauria reduït la degradació de proteïnes i, així, causant l’acumulació del pigment i la mort de les cèl·lules. Si això fos cert també pels dofins llistats, les poblacions mediterrànies d’aquesta espècie estan en greu risc.

També s’observen anorèxia, letargia, trastorns reproductors i alteracions i mort de fetus. A la vegada, el mercuri produeix una disminució de les defenses, facilitant l’aparició de malalties infeccioses i pneumònia.

 

DETOXIFICACIÓ DEL MERCURI

Malgrat els elevats valors trobats en dofí llistat, els animals no presenten signes evidents d’intoxicació per mercuri. Com que els dofins tenen molt poca capacitat per eliminar el mercuri, han desenvolupat diversos mecanismes de detoxificació d’aquest metall, de manera que es generen formes menys tòxiques que les originals (André et al. 1990, Leonzio et al. 1992, Augier et al. 1993, Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009).

La detoxificació de mercuri la realitza principalment el fetge (detoxificació i emmagatzematge) i el ronyó (eliminació), tot i que el pulmó podria tenir algun paper també en la detoxificació (Augier et al. 1993).

La vida mitjana d’eliminació del metilmercuri en dofins llistats és de 1000 dies (Itano i Kawai 1981). S’han identificat dos mecanismes de detoxificació de metilmercuri principals: l’associació a seleni i a metal·lotioneïnes (Augier et al. 1993).

 

Associació a seleni

S’ha identificat l’efecte antagònic que tenen el mercuri i el seleni al llarg de tot el regne animal, incloent els dofins (Leonzio et al. 1992, Monaci et al. 1998, Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009).

S’han observat grànuls esfèrics i poligonals de seleniür de mercuri (HgSe) (també anomenat tiemannita) a nivell intracel·lular, situats sobretot als macròfags del fetge, les cèl·lules de Kupfer i els túbuls proximals del ronyó, però també al sistema respiratori, als pulmons i als nodes limfàtics hilars en dofins llistats (Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003). El mercuri ingerit amb l’aliment, es transporta fins al fetge a través de les venes portals, on es converteix en seleniür de mercuri i s’hi acumula (Krishna et al. 2003), el que explica els elevats nivells de mercuri total del fetge dels dofins llistats del Mediterrani.

Palmisano et al. (1995) han proposat dues fases en el mecanisme de desmetilació i acumulació: a nivells baixos de mercuri el metall es reté sobretot en la forma metilada, mentre que a nivells alts (probablement per sobre del llindar de 100 μg/g en pes fresc de mercuri total) té lloc la desmetilació. De fet, la relació molar Hg:Se al fetge de dofins llistats és aproximadament 1 un cop superat aquest nivell llindar (Krishna et al. 2003), mentre que pren valors inferiors a 1 en la resta de teixits com el múscul (Leonzio et al. 1992).

Sembla ser que l’acció protectora del seleni contra el mercuri disminueix en la part final de la vida dels dofins (Leonzio et al. 1992).

 

Associació a metal·lotioneïnes

La detoxificació del mercuri en dofins també es realitza per la complexació a metal·lotioneïnes (MT), proteïnes riques en cisteïna capaces d’unir-se a metalls pesants a través dels grups tiol dels seus residus de cisteïna (André et al. 1990, Caurant et al. 1996; Cardellicchio et al. 2002b). Tot i que no és el mecanisme principal de detoxificació, s’observa un màxim d’un 10% del mercuri intracel·lular dels hepatòcits associat a aquestes proteïnes en rates (Gerson i Shaikh 1982).

 

CONCLUSIONS

  • La concentració de mercuri varia substancialment segons el teixit i òrgan que es té en consideració, però segueix el següent patró general: fetge >> pulmó > ronyó > múscul. A la pell, meló, blubber i cervell, pren valors insignificants.
  • Els nivells del Mediterrani són més alts que a l’Atlàntic i Pacífic i pren els valors màxims a la costa francesa, al mar de Liguria i al mar Tirrè.
  • La concentració de mercuri està correlacionada amb l’edat i la longitud, però no amb el sexe.
  • Malgrat els nivells de mercuri dels dofins llistats del Mediterrani són molt elevats, no presenten efectes tòxics gràcies a la detoxificació del metall amb seleni i metal·lotioneïnes.

 

REFERÈNCIES

  • Andre J, Boudou A, Ribeyre F i Bernhard M (1990). Comparative study of mercury accumulation in dolphins (Stenella coeruleoalba) from French Atlantic and Mediterranean coasts. The Science of the Total Environment 104:191-209
  • Augier H, Park WK i Ronneau C (1993). Mercury Contamination of the Striped Dolphin Stenella coeruleoalba Meyen from the French Mediterranean Coast. Marine Pollution Bulletin 26:306-311
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Giandomenico S (2002a). Trace elements in organs and tissues of striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean sea (Southern Italy). Chemosphere 49:85-90
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Misino A (2002b). Accumulation and tissue distribution of mercury and selenium in striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean Sea (southern Italy). Environmental Pollution 116:265-271
  • Cardellicchio N, Giandomenico S, Ragone P i Di Leo A (2000).Tissue distribution of metals in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the Apulian coast, Southern Italy. Marine Environmental Research 49:55-66
  • Frodello JP, Roméo M i Viale D (2000). Distribution of mercury in the organs and tissues of five toothed whale species of the Mediterranean. Environmental Pollution 108:447-452
  • Gerson JR i Shaikh ZA (1982). Uptake and binding of cadmium and mercury to metallothionein in rat hepatocyto primary cultures. Biochemistry Journal 208:465-472
  • Itano K i Kawai S (1981). Changes of mercury contents and biological half-life of mercury in the striped dolphin. In: Fujiyama H (Ed.) Studies on the Levels of Oganochlorine Compounds and Heavy Metals in Marine Organisms. University of Ryukyus, 49-73
  • Krishna D, Virginie D, Stéphane P i Jean-Marie B (2003). Heavy metals in marine mammals. In: Vos JV, Bossart GD, Fournier M i O’Shea T (Eds.) Toxicology of Marine Mammals. Taylor and Francis Publishers, Washington DC, 135-167
  • Leonzio C, Focardi S i Fossi C (1992). Heavy metals and selenium in stranded dolphins of the Northern Tyrrhenian (NW Mediterranean). The Science of the Total Environment 119:77-84
  • Monaci F, Borrl A, Leonzio C, Marsili L i Calzada N (1998). Trace elements in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the western Mediterranean. Envirnmental Pollution 99:61-68
  • Palmisano F, Cardellicchio N i Zambonin PG (1995). Speciation of mercury in dolphin liver: a two-stage mechanism for the demethylation accumulation process and role of selenium. Marine Environment Research 40(2):109-121
  • Pompe-Gotal J, Srebocan E, Gomercic H i Prevendar Crnic A (2009). Mercury concentrations in the tissues of bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) and striped dolphins (Stenella coeruleoalba) stranded on the Croatian Adriatic coas. Veterinarni Medicina, 54(12):598-604
  • Roditi-Elasar M, Kerem D, Hornung H, Kress N, Shoham-Frider E, Goffman O i Spanier E (2003). Heavy metal levels in bottlenose and striped dolphins off the Mediterranean coast of Israel. Marine Pollution Bulletin 46: 504-512

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Mercuri en dofins llistats (Stenella coeruleoalba) del Mediterrani (I): origen i nivells

Després de setmanes sense poder escriure una entrada elaborada sobre un tema de cetacis, us deixo aquí una entrada força extensa sobre el mercuri en els dofins llistats que viuen al Mediterrani. En concret, tracta sobre l’origen i els nivells de mercuri en aquesta espècie. En una segona entrada es parlarà sobre l’efecte tòxic i la detoxificació d’aquest metall en els dofins llistats.  Espero que sigui del vostre interès.

 

INTRODUCCIÓ

El dofí llistat o ratllat (Stenella coeruleoalba) és un delfínid pelàgic petit comú en aigües temperades i tropicals d’arreu del món. La longitud mitjana dels individus del Pacífic oest és de 2,4 m en mascles i de 2,2 m en femelles (Archer i Perrin, 1999), tot i que els espècimens del Mediterrani mesuren un 10% menys que aquests (Andre et al. 1991). La seva dieta es composa principalment de peixos i calamars pelàgics i bentopelàgics (Archer 2009).

149919_10204194897822686_5338956519483056090_n

El seu rang de distribució és ampli (Archer 2009): es troba al Pacífic Nord i Tropical; a l’Atlàntic, del nord d’Amèrica del Sud fins a Amèrica del Nord i a l’Atlàntic Nord est en aigües del Regne Unit; a l’Índic; i al Mar Mediterrani, on és l’espècie més abundant. La figura següent mostra el seu rang de distribució al Mediterrani.

dist

El seu estat de conservació a nivell global és de preocupació menor, però al Mediterrani és vulnerable degut a la interacció accidental o no amb la pesca (de palangre principalment, Aguilar 2000), la contaminació i al canvi climàtic (Otero i Conigliaro 2012).

 

ORIGEN DEL MERCURI DEL MEDITERRANI

La font principal de les elevades concentracions de mercuri observades als organismes del Mediterrani són dipòsits naturals de mercuri d’origen volcànic en moltes regions de la seva conca, en forma de cinabri (HgS) (André et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2000, Cardellichio et al. 2002b). A més, l’ús del mercuri en activitats industrials podria contribuir a augmentar els nivells de mercuri al mar (Cardellicchio et al. 2002b), tot i que el seu efecte en dofins llistats no sembla que pugui ser important pel fet de ser una espècie pelàgica i rarament els trobem prop de la costa (a 10 km de la font, el mercuri torna a nivells de fons, Andre et al. 1991).

 

NIVELLS DE MERCURI EN DOFINS LLISTATS DEL MEDITERRANI

Distribució en els diferents teixits

La Taula 1 següent mostra la concentració mitjana, la desviació i/o el rang de mercuri total (μg/g pes sec) al fetge, ronyó i múscul de dofins llistats de vàries localitats del Mediterrani. S’han seleccionat aquests tres òrgans per fer la comparativa perquè són els que més s’estudien en la bibliografia. De tota manera, s’ha de tenir en compte que la comparació de resultats de diferents estudis s’ha de fer en compte ja que hi ha múltiples fonts de variació com la condició, l’edat i el sexe els individus, però també amb els mètodes de presa de mostres i de mesura. Malgrat en aquesta taula només hi consten 3 òrgans, l’anàlisi següent s’ha centrat en tots els òrgans que han estudiat els diferents autors mencionats.

  Fetge Ronyó Múscul
  Mitjana SD (rang) Mitjana SD (rang) Mitjana SD (rang)
França(Andre et al. 1991) 1472 131(4,4-392) 104 153(6,3-806) 63 131(4,5-365)
França(Augier et al. 1993) 481 587(68-2271) 62 88(14-341 37 40(7,4-155)
Costa d’Apulia (Itàlia)(Cardellicchio et al. 2002b) 851 128(703-975) 46 9,7(34-59) 49 11(37-65)
Còrcega(Frodello et al. 2000) 460 58 49 4 21 2
Tirrè Nord(Leonzio et al. 1992) 324 (13-4400) 65 (5,8-204) 37 (6,5-168)
Itàlia Oest(Monaci et al. 1998) 593 1120 44 72 53 65
Espanya(Monaci et al. 1998) 1043 835 63 100 28 73
Israel(Roditi-Elasar et al. 2003) 603 900(6,3-2475) 45 50(8,6-122) 40 32(2,0-95)

Taula 1. Concentració de mercuri total (en μg/g pes sec) al fetge, ronyó i múscul de dofins llistats (Stenella coeruleoalba) de vàries localitats del Mediterrani

Tal com es desprèn de la Taula 1, els nivells de mercuri en dofins llistats del Mediterrani són molt elevats, trobant-se la màxima concentració de mercuri al fetge (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000, Leonzio et al. 1992, Monaci et al. 1998, Pompe-Gotal et al. 2009, Roditi-Elasar et al. 2003). En altres mamífers marins, el fetge també és l’òrgan més contaminat (André et al. 1991, Augier et al. 1993). El segon i tercer òrgans amb una concentració més elevada són el ronyó i el múscul respectivament. En els casos en que s’ha estudiat la concentració de mercuri total al pulmó (Augier et al. 1992, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000), aquest s’ha situat com a segon òrgan amb la concentració més alta. D’aquesta manera, es pot deduir el següent ordre en quant a la concentració de mercuri total en dofí llistat pels quatre òrgans: fetge >> pulmó > ronyó > múscul. S’han trobat nivells insignificatius de mercuri a la pell, al meló, al blubber i al cervell (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Leonzio et al. 1992, Cardellicchio et al. 2002b, Frodello et al. 2000).

Aquest patró en les concentracions de mercuri es pot explicar per les vies d’entrada i eliminació del metall en dofins. L’elevada concentració al fetge dels dofins llistats del Mediterrani es deu a que, un cop ingerit el mercuri a través de l’aliment (que és la via d’entrada principal a l’organisme, Augier et al. 1993) o per la ingesta d’aigua (Augier et al. 1993, Frodello et al. 2000), es transporta fins al fetge i allà es detoxifica i s’hi acumula (Frodello et al. 2000, Krishna et al. 2003). L’elevada concentració als pulmons es pot explicar per la seva inhalació de l’atmosfera (Cardellicchio et al. 2002b). El ronyó, que emmagatzema una fracció important del metall, està involucrat en la seva eliminació, el que explica trobar valors intermedis. Finalment, la concentració al múscul s’explica pel fet de ser un teixit on s’hi emmagatzema, però al representar un volum tant gran, la seva presència queda diluïda, el que explica que sigui, entre els òrgans amb una concentració alta, el que té els nivells més baixos (André et al. 1991, Frodello et al. 2000).

 

Efecte de la localització geogràfica

Els dofins llistats del mediterrani presenten nivells de mercuri més elevats que els de l’Atlàntic i Pacífic (André et al. 1991, Leonzio et al. 1992, Augier et al. 1993, Monaci et al. 1998, Frodello et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Krishna et al. 2003, Roditi-Elasar et al. 2003, Pompe-Gotal et al. 2009). Tot i que les concentracions de mercuri trobades en dofí llistat al llarg del Mediterrani prenen valors similars, els nivells de mercuri més elevats es produeixen a la costa francesa, al mar de Liguria i al mar Tirrè, seguit per la costa adriàtica de Croàcia (Andre et al. 1991, Augier et al. 1993, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b, Pompe-Gotal et al. 2009). L’explicació més plausible és la proximitat als dipòsits de cinabri d’Itàlia central (Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2000, Cardellicchio et al. 2002b).

 

Efecte de l’edat i el sexe

El mercuri tendeix a acumular-se amb l’edat en organismes marins (André et al. 1991, Monaci et al. 1998, Roditi-Elasar et al. 2003), de manera que la seva taxa de creixement influencia el patró d’acumulació en les espècies, el que significa que també augmenta amb la longitud. El patró d’increment amb la longitud es pot explicar molt bé al múscul (Buffoni et al. 1982, Bernhard 1985): en els joves, com que creixen molt ràpid (d’1 m a 1,5 m en 6 mesos) la concentració augmenta poc per un efecte dilució; quan el creixement decreix, la concentració augmenta i quan s’atura als 2 m (12 anys) s’acumula en un volum constant i augmenta molt més ràpidament.

Per altra banda, no s’observa una influència significativa del sexe en la concentració de mercuri total als diferents òrgans (Monaci et al. 1998, Cardellicchio et al. 2002b).

 

REFERÈNCIES

  • Aguilar A (2000). Population biology, conservation threats and status of Mediterranean striped dolphins (Stenella coeruleoalba). J. Cetacean Res. Manage. 2:17-26
  • Andre J, Boudou A, Ribeyre F i Bernhard M (1991). Comparative study of mercury accumulation in dolphins (Stenella coeruleoalba) from French Atlantic and Mediterranean coasts. The Science of the Total Environment 104:191-209
  • Archer FI i Perrin WF (1999). Stenella coeruleoalba. Mammal. Species 603:1-9
  • Archer FI. Striped Dolphin (Stenella coeruleoalba). Encyclopedia of Marine Mammals. Perrin W, Würsig B i Thewissen JGM. 2ª edició. 1127-1129
  • Augier H, Park WK i Ronneau C (1993). Mercury Contamination of the Striped Dolphin Stenella coeruleoalba Meyen from the French Mediterranean Coast. Marine Pollution Bulletin 26:306-311
  • Bernhard M (1985). Mercury accumulation in a pelagic foodchain. In: Martell AE i Irgolic KJ (Eds), Environmental Inorganic Chemistry. VCH Publishers, Deerfield Beach, Florida, 349-358
  • Buffoni G, Bernhard M i Renzoni A (1982) Mercury in Mediterranean tuna. Why is their level higher than Atlantic tuna? A model. Thalassia Jugosl. 18:231-243
  • Cardellicchio N, Decataldo A, Di Leo A i Misino A (2002b). Accumulation and tissue distribution of mercury and selenium in striped dolphins (Stenella coeruleoalba) from the Mediterranean Sea (southern Italy). Environmental Pollution 116:265-271
  • Cardellicchio N, Giandomenico S, Ragone P i Di Leo A (2000).Tissue distribution of metals in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the Apulian coast, Southern Italy. Marine Environmental Research 49:55-66
  • Frodello JP, Roméo M i Viale D (2000). Distribution of mercury in the organs and tissues of five toothed whale species of the Mediterranean. Environmental Pollution 108:447-452
  • Krishna D, Virginie D, Stéphane P i Jean-Marie B (2003). Heavy metals in marine mammals. In: Vos JV, Bossart GD, Fournier M i O’Shea T (Eds.) Toxicology of Marine Mammals. Taylor and Francis Publishers, Washington DC, 135-167
  • Leonzio C, Focardi S i Fossi C (1992). Heavy metals and selenium in stranded dolphins of the Northern Tyrrhenian (NW Mediterranean). The Science of the Total Environment 119:77-84
  • Monaci F, Borrl A, Leonzio C, Marsili L i Calzada N (1998). Trace elements in striped dolphin (Stenella coeruleoalba) from the western Mediterranean. Envirnmental Pollution 99:61-68
  • Otero MM i Conigliaro M (2012). Marine mammals and sea turtles of the Mediterranean and Black Seas. IUCN, 14
  • Pompe-Gotal J, Srebocan E, Gomercic H i Prevendar Crnic A (2009). Mercury concentrations in the tissues of bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) and striped dolphins (Stenella coeruleoalba) stranded on the Croatian Adriatic coas. Veterinarni Medicina, 54(12):598-604
  • Roditi-Elasar M, Kerem D, Hornung H, Kress N, Shoham-Frider E, Goffman O i Spanier E (2003). Heavy metal levels in bottlenose and striped dolphins off the Mediterranean coast of Israel. Marine Pollution Bulletin 46: 504-512

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Parasitologia associada al dofí mular (Tursiops truncatus) [2]: Halocercus lagenorhynchus

En aquesta segona part sobre la parasitologia associada al dofí mular ens centrarem en donar alguns detalls sobre Halocercus lagenorhynchus. Tot i que en un primer moment es va dir que en una segona publicació es donaria la informació dels tres en que ens volem centrar, s’ha considerat més oportú de donar-ne la informació un a un per tal de no col·lapsar al lector, doncs la lectura és espessa per la quantitat de tecnicismes mèdics.

Halocercus lagenorhynchus (fotografia) és un invertebrat del fílum nematode. A grans trets, els nematodes es caracteritzen per tenir un cos de secció circular, llarg, estret, insegmentat i sense regionalitzar. Estan recoberts per una epidermis cel·lular o sincitial i externament per una cutícula força complexa. Presenten desenvolupament directe, amb quatre estadis juvenils (amb una muda entre cada un), i un cicle vital complex.

par1

Família Pseudaliidae

El gènere Halocercus pertany a la família Pseudaliidae. Els organismes d’aquesta família es troben arreu del món, però sobretot a l’hemisferi nord en poblacions costaneres. En general, els adquireixen després de la lactància, quan comencen a ingerir preses, de manera que hi ha una transmissió horitzontal via cadena alimentària.

El cicle bàsic consisteix en que un gasteròpode (cargol) o cuc oligoquet ingereixen una larva de primera fase del nematode, doncs és marina i li permet la dispersió; i aquests, a la vegada, són ingerits per peixos, que alhora seran ingerits per l’hoste definitiu. L’hoste definitiu en aquesta família és sempre un cetaci del subordre odontocet (cetacis dentats).

Les evidències de la presència són sons de l’espiracle interromputs i semblants a tos, l’expulsió de mucus i cucs, anorèxia i letargia. Solen produir lesions als pulmons, hemorràgies en els sinus cranials i en l’orella mitjana, inflamació mitjana o alta, espessiment del revestiment del sinus mucós i sinusitis. A més, sovint es desenvolupen infeccions bacterianes o víriques secundàries.

La diagnosis es fa amb frotis de femtes o de la mucosa de l’espiracle per la detecció dels adults. Tot i que en general no suposen problemes greus pels cetacis, factors com els contaminants, les malalties infeccioses i l’estrès augmenten la seva gravetat.

Halocercus lagenorhynchus

Ens centrem ja en Halocercus lagenorhynchus. Els mascles solen ser els que causen danys, doncs presenten espícules de 0,684 mm de longitud projectades parcialment de la cloaca i  sovint l’extrem anterior forma una mena de bobina (Fig. A). Les femelles solen ser-hi presents en forma de cists, presentant vàries larves a l’úter (Fig. B).

par2

Aquest paràsit s’instal·la als pulmons, i presenta la bobina dins els bronquíols terminals o bronquis per tal que no sigui expulsat a l’exterior a través de l’espiracle. El cicle específic és poc conegut, tot i que es pot aplicar el cicle general dels Pseudaliidae . Tot i així, es creu que l’estadi larvari passa per la tràquea i és expulsada per l’espiracle. A més de la dieta, es pot transmetre a través de la placenta o durant l’alletament. Un mateix organisme pot presentar milers d’individus.

La figura següent mostra la part anterior en forma de bobina de Halocercus lagenorhynchus dins un bronquíol terminal en Tursiops truncatus: M – cèl·lules musculars coelomiarines; H – hipodermis; C – cutícula; PS – pseudoceloma i G – intestí.

par3.1

La infecció parasítica condueix a bronquitis i pneumònia. El procés pneumònic es caracteritza per l’exsudació dels neutròfils, eosinòfils i macròfags (cèl·lules immunitàries), que es limita a l’àrea immediatament rodejada per les masses de paràsits. Aquestes àrees sovint esdevenen aïllades, escleròtiques i calcificades. Els sacs alveolars oberts s’omplen d’edema i de cèl·lules inflamatòries, alternant amb àrees de atelèctasi (disminució el volum del pulmó). Tot plegat pot anar acompanyat de la hipertròfia de la musculatura dels esfínters dels bronquíols terminals i l’erosió de l’epiteli branquiolar i alveolar. Com que els dofins no tenen el reflex de la tos, els exsudats i altres partícules es van acumulant, de manera que es va espessint i sotmetent a calcificació, de manera que s’adhereix a l’epiteli i paret bronquials.

En infeccions agudes pot produir, a més, hemorràgies dins els alvèols; i en infeccions cròniques, nòduls subpleurals petits i pàl·lids, evidència dels cucs que moren, degeneren i calcifiquen. La imatge següent mostra el paràsit dins de bronquis i bronquíols d’un exemplar de 21 anys d’edat.

par3

 

Per a més informació sobre aquest paràsit, pots consultar:

– DAILEY, M. et al. Evidence of Prenatal infection in the Bottlenose Dolphin (Tursiops truncatus) with the Lungworm Halocercus lagenorhynchi (Nematoda: Pseudaliidae). Journal of Wildlife Disease. 1991.

– MOSER, M i RHINEHART,  H. The lungworm, Halocercus spp. (Nematoda: Pseudaliidae) in Cetaceans from California. Journal of Wildlife Disease. 1993

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.