Arxiu de la categoria: Mamífers marins: Efectes humans i interaccions

Els mamífers extingits més recentment a causa dels humans

La història de la vida està plena d’extincions de diversos éssers vius, algunes massives i popularment conegudes, com la dels dinosaures. L’extinció és un procés habitual, potser necessari, en l’evolució biològica. Així i tot, la responsabilitat que tenim l’espècie humana de l’elevat ritme d’extincions en els últims anys és alarmant. Fins i tot es parla d’una nova era geològica, en la qual el planeta a nivell global està canviant a causa de la nostra activitat: el Antropocè. En aquest article coneixeràs quatre mamífers que existien fa tot just 300 anys, però ja no tornarem a veure mai més en viu. O potser sí?

ELS MAMÍFERS EXTINGITS MÉS RECENTMENT A CAUSA DELS HUMANS

1. EL TIGRE DE TASMÀNIA

Comencem amb el llop marsupial o tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus). Sota aquesta varietat de noms, es troba un animal més pròxim als cangurs i coales que als tigres o llops: el tigre de Tasmània era un marsupial originari d’Austràlia.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats al món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol Rovira

El llop marsupial era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Una característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca: les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus. Observa’l en el següent vídeo:

De la mateixa manera que la resta de marsupials, les cries no naixien directament, sinó que acabaven de desenvolupar-se en el marsupi (la popularment coneguda com “bossa”) de la mare.

Extinció y protecció del llop marsupial

L’últim exemplar salvatge conegut va ser caçat el 1930, i el 1933 va morir l’últim exemplar captiu en un zoo, 125 anys després de la seva descripció (1808). Hi ha diverses hipòtesis sobre la seva extinció:

  • Caça intensiva: igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser acusat de matar bestiar, per la qual cosa s’oferien recompenses per animal abatut. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era prou forta com per matar una ovella adulta.
  • Reducció de l’hàbitat i de les preses: amb la colonització d’Austràlia seu hàbitat i preses habituals es van veure reduïts.
  • Introducció d’espècies invasores i malalties: la colonització també va suposar la introducció d’espècies que competien amb el tigre de Tasmània (gossos, guineus…) i malalties noves per les que no estava immunitzat.

La protecció de l’espècie es va aprovar 59 dies abans de la mort de l’últim exemplar, una llei tardana i insuficient.

Si vols saber més sobre el llop marsupial et convidem a llegir l’article que li vam dedicar fa 4 anys: El llop marsupial: nosaltres el vam extingir.

2. LA QUAGA

La quaga (Equus quagga quagga) es tractava d’una subespècie de zebra que habitava les planes de Sud-àfrica. La meitat anterior del cos posseïa les típiques ratlles negres i blanques de la zebra, que s’anaven difuminant per donar lloc a un color marronós a la part posterior, de manera que en un principi es va creure que era una espècie separada de la zebra comuna (Equus quagga). Les potes eren blanques.

El seu estrany nom pertany a l’onomatopeia en la llengua dels Khoi del soroll que feien les quagues.

Cuaga quagga disecada ,taxidermia, taxidermy
Quaga taxidermizada al Museo de Historia Natural de Bamberg. Només existeixen 23 quagues dissecades en tot el món. Foto: Reinhold Möller

Extinció i recuperació de la quaga

L’últim exemplar salvatge va morir en 1870, i l’últim en captivitat va morir el 1883 al zoo d’Amsterdam, només 98 anys després de la seva descripció (1785). Tot i que la quagga es va començar a caçar per part dels colons holandesos per utilitzar la seva carn i pell, la disminució de la seva població es va veure accelerada fins a l’extinció davant la caça intensiva per exterminar els animals salvatges de la zona i així utilitzar les pastures per al bestiar domèstic.

quagga, cuaga, animal extinto
De les poques fotografies existents d’una quaga, al zoològic de Londres (1870). Foto: Biodiversity Heritage Library (domini públic)

En el seu moment no es va fer cap esforç de conservació. És més, no es va saber que la quaga del zoo d’Amsterdam era l’última existent fins al cap d’uns anys. No obstant això, la quaga té el dubtós honor de ser l’única espècie extinta que ha “tornat a la vida” gràcies a un projecte anomenat The Quagga Project que es va iniciar el 1987. Quan es va descobrir que la quaga no era una espècie separada de la zebra, sinó una subespècie, es va seqüenciar el seu ADN i es va comparar amb el de la zebra. Al cap i a la fi, si eren subespècies, les zebres havien de tenir en els seus gens ADN de les quagues. Mitjançant la cria selectiva de zebres amb tendència a la desaparició de les ratlles, algunes quagues es troben pasturant actualment en camps del nord de Sud-àfrica.

Tot i que la primera tècnica en què es pensa per a la recuperació d’espècies extintes és la clonació, en el cas de la quagga ha estat possible mitjançant la reproducció de zebres seleccionades gràcies a l’ADN de quaga conservat en el seu genoma, encara que no siguin quaggas 100% idèntiques a les seves avantpassades extintes.

En aquest vídeo pots veure quagues actuals i el procés d’investigació seguit per “ressuscitar-les” (subtítols en anglès):

3. VACA MARINA DE STELLER

La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) era un sireni, és a dir, un mamífer marí del mateix ordre que els manatís i el dugong. Es distribuïa pel mar de Bering, a prop de Kamchatka (est de Rússia). Mesurava fins a 8 metres de llarg i pesava 5 tones.

vaca marina de steller, steller marine cow, esqueleto, skeleton, model, modelo
Model i esquelet de vaca marina de Steller. Foto: KKPCW

A diferència de la resta de sirenis, que habiten a l’oceà Índic i part del Pacífic, la vaca marina de Steller habitava en aigües fredes, posseïa menys dents i era el millor sireni adaptat a la vida marina. Era totalment herbívora (algues i plantes).

Extinció y conservació de la vaca marina de Steller

La vaca marina de Steller posseeix el trist rècord de ser l’animal més ràpid en extingir-se des del seu descobriment el 1741: tan sols 27 anys. La causa torna a ser la caça indiscriminada per part de caçadors de foques i baleners, per lucrar-se amb la pell, carn i greix. Gairebé sense depredadors, les vaques marines van ser preses fàcils. No es va fer cap esforç de conservació de l’espècie.

Actualment només existeixen uns 20 esquelets i poques mostres de pell.

4. RINOCERONT NEGRE OCCIDENTAL

Acabem la llista de mamífers extingits recentment amb el rinoceront negre occidental (rinoceront negre de l’oest), una subespècie del rinoceront negre. Mesurava gairebé 4 metres de llarg i podia arribar a pesar 1,3 tones. Com tots els rinocerontes, eren herbívors.

rinoceronte negro occidental, wester black rino, rinoceront negre
Rinoceront negre occidental. Font: savetherhino.org

Extinció i conservació del rinoceront negre occidental

Habitava a la sabana del centre-oest d’Àfrica fa tan sols 8 anys (la UICN el va declarar extint en 2011). La causes de la seva extinció van ser:

  • Pèrdua d’hàbitat.
  • Matances per part de grangers per protegir les seves collites.
  • I sobretot la caça furtiva, principalment per comercialitzar amb les seves banyes i com a trofeus de caça. Les banyes dels rinoceronts s’utilitzen en la medicina tradicional xinesa, qui li atribueixen propietats medicinals, propietats sense cap evidència científica. Si vols conèixer més animals amenaçats a causa d’aquesta activitat, et convidem a llegir Els cinc animals més amenaçats per la medicina tradicional xinesa.

Dels 850.000 exemplars censats a principis de segle XX, entre 1960 i 1995 els furtius van reduir la població en un 98%. El 2001, només quedaven 5 rinoceronts vius. Tot i les mesures de conservació preses a principis del segle XX, la lluita contra la caça i aplicació de sentències contra els furtius van anar decaient amb el temps, el que va conduir a la desaparició de la subespècie.

rinoceronte, rhino
Rinoceronte con el cuerno amputado. Foto: A. Steirn

Una altra subespècie de rinoceront s’ha extingit en els últims anys: el rinoceront negre del sud (Diceros bicornis bicornis) va desaparèixer el 1850 a causa de la caça excessiva i destrucció de l’hàbitat. La resta de subespècies estan críticament amenaçades.

PER REFLEXIONAR

La llista d’animals extints en època històrica i a causa de l’acció humana no deixa de créixer. Alguns, com el dofí xinès de de riu o Baiji (Lipotes vexillifer), s’ha declarat extint en més d’una ocasió. Actualment la UICN el té categoritzat com críticament amenaçat-possiblemente extint, tot i que no hi ha evidències sòlides de la seva existència des de 2007. La vaqueta marina (Phocoena sinus) pot ser la següent, amb només 12 exemplars detectats el 2018.

baiji, delfin de rio chino, river dolphin, China, extinct, extinto extingit
Baji fotografiat abans de la seva mort en captivitat, 2002. Foto: Institute of Hydrobiology, Wuhan, China

Tot i que els animals, i sobretot els mamífers, contenen les espècies més icòniques que l’opinió popular vol conservar, cal no oblidar el valor biològic d’altres espècies d’animals, plantes, fongs i fins i tot bacteris de les que hauríem d’evitar la seva extinció. En un futur article donarem a conèixer algunes d’aquestes espècies.

Cetacis i pesca: una relació perillosa

Els cetacis són criatures que viuen en els mars i oceans de la Terra. Com altres animals, no només han de fer front a les amenaces naturals del seu entorn, com la depredació o les malalties, sinó que també interaccionen amb les activitats humanes, com la pesca. Aquí veurem com la pesca amenaça a les poblacions d’aquests mamífers marins.

CETACIS I PESCA: UNA RELACIÓ PERILLOSA

Segons un informe publicat recentment per Ecologistes en acció, les principals amenaces d’origen antròpic que els cetacis han de sortejar són la pesca, l’aqüicultura, el soroll submarí, les col·lisions amb embarcacions, les escombraries marines, la contaminació química, el turisme d’albirament , la investigació, el canvi climàtic i els dofinaris.

amenazas cetaceos
Els cetacis es veuen afectats per una multitud de factors humans i poden acabar avarats a la costa  (Foto: Bahnfrend, Creative Commons)

LA INDUSTRIA BALENERA

Durant el segle passat, l’activitat balenera va capturar més de tres milions d’individus a tot el món, especialment a l’hemisferi sud, on es van capturar, segons el IWC, uns 750.000 individus de rorqual (Balaenoptera physalus) i 400.000 exemplars de catxalot (Physeter macrocephalus), entre d’altres.

Se sap que fins a la dècada de 1960, van ser capturades centenars de milers de balenes blaves, l’animal més gran que habita a la Terra. Malgrat els esforços de conservació, actualment només sobreviuen entre 10.000 i 20.000 individus, una petita part respecte a les que habitaven la Terra abans de l’auge de la indústria balenera.

industria ballenera, relacion cetáceos pesca
Dibuix que il·lustra la caça de balenes (Foto: Creative Commons)

De fet, segons un estudi de Tulloch i col·laboradors (2017), tot i que actualment hi ha una moratòria internacional i es realitzen esforços de conservació importants, a l’any 2100 les poblacions de cetacis que van ser objecte de captures arribaran com a molt a la meitat de la seva mida original.

Contrari a les prohibicions establertes al 1986, hi ha països que segueixen amb la captura de balenes i dofins. Aquests països són principalment Japó, Noruega i Islàndia. Es creu que capturen unes 1.500 balenes anuals conjuntament, tot i que la demanda de carn d’aquests mamífers marins és escassa. De fet, des de la prohibició, es calcula que s’han capturat unes 30.000 balenes.

A Espanya també està prohibida la captura de cetacis, encara que es creu que hi ha una petita activitat il·legal.

LES CAPTURES ACCIDENTALS

Hem de tenir present l’impacte de les captures accidentals (bycatch en anglès), una de les causes principals de mortalitat en cetacis. Consisteix en la captura d’espècies que no són l’objectiu de pesca.

Les captures accidentals poden causar un problema de conservació quan hi ha espècies en perill afectades, com és el cas de la marsopa de Califòrnia (Phocoena sinus), una marsopa críticament amenaçada (només queden uns 30 animals a tot el món), segons la IUCN, a causa principalment de les xarxes d’emmallament.

Les captures accidentals són una de les principals causes de mortalitat, encara que a nivell europeu s’han pres algunes mesures, com el Reglament 812/2004. Era especialment important la captura accidental amb l’ús de xarxes de deriva, però actualment aquesta pràctica està prohibida a tota la Mediterrània. De tota manera, altres arts de pesca com l’emmallament, el cèrcol o l’arrossegament són particularment perjudicials.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle passat, la pesqueria de cèrcol de la tonyina al Pacífic Est va tenir un impacte notable en les poblacions de dofins. El motiu és que els pescadors sabien que sota els grups de dofins que nedaven en superfície hi ha bancs de tonyines que els seguien per prendre direccionabilitat. Així doncs, coneixent aquesta relació, envoltaven als cetacis (i per tant a les tonyines) amb les xarxes de cèrcol, matant després als primers. S’estima que només el 1986 es van capturar uns 133.000 dofins. Per aturar aquesta situació, la pressió de la societat va ser fonamental perquè es prenguessin les mesures oportunes. De fet, actualment menys del 0,1% dels individus són capturats.

relacion pesca cetáceos, pesca accidental delfines
Els pescadors associaven dofins amb tonyines, de manera que la pesca de cèrcol els va afectar notablement (Foto: Wally Gobetz, Creative Commons)

Ara ens centrarem en un cas de xarxes d’emmallament. Les xarxes d’emmallament maten moltes espècies diferents de cetacis, tant de dofins com de balenes. Tot i que les balenes solen sobreviure, sovint se’ls queden restes dels aparells de pesca units al cos, com xarxes. Els cetacis petits no tenen la mateixa sort i, sovint, moren. Ja hem vist el cas de la marsopa de Califòrnia, però una altra marsopa, la marsopa comuna (Phocoena phocoena), és el cetaci al que més morts li ocasionen les xarxes d’emmallament.

Finalment veurem la relació entre cetacis i pesca d’arrossegament. Moltes espècies de cetacis, tant de dofins com de balenes petites, s’alimenten de les espècies objectiu de pesca de la pesca d’arrossegament, de manera que són capturats mentre aquests s’alimenten de les seves preses. De fet, s’han reportat 16 espècies de cetaci a tot el món que s’alimenten en associació amb la pesca d’arrossegament. Les captures són molt més grans quan les xarxes es deixen a mitja profunditat que quan la pesca es realitza en el fons marí.

Malgrat tots els esforços de conservació, segons una estimació realitzada per Read i col·laboradors, a tot el món es capturen accidentalment uns 300.000 mamífers marins a l’any a causa de les operacions pesqueres.

COMPETÈNCIA PER L’ALIMENT

Finalment, no podem oblidar que cetacis i pescadors competeixen pels mateixos recursos. Per tant, hem de tenir en compte que alguns cetacis també interaccionen amb la pesca per aconseguir menjar. Els catxalots, els dofins mulars i les orques han après a “robar-li” el peix als pescadors.

De fet, prenen les captures de les línies de palangre, de les xarxes d’emmallament i de les xarxes d’arrossegament, corrent el perill de quedar atrapats.

De tota manera, s’han pres algunes mesures, com ara instal·lar uns dispositius que emeten uns sons molests per als animals. Tot i els intents, s’han acabat adaptant i, de fet, en alguns casos els interpreten com un indicatiu de la presència de pescadors a la zona.

REFERÈNCIES

  • López López, L (2017). Cetáceos: los mamíferos más salaos. Informe sobre las interacciones entre cetáceos y actividades humanas. Ecologistas en acción.
  • Hall, MA; Alverson, DL & Metuzals, KI (2000). Bycatch: Problems and solutions. Marine Pollution Bulletin Vol. 41, N 1-6, pp. 204-219.
  • Northridge, S (2009). Bycatch. A Perrin, WF; Würsig, B & Thewissen, JGM (Eds). Encyclopedia of Marine Mammals (pp.167-169). Academic Press (2 ed).
  • Whale and Dolphin Conservation: Stop Whaling
  • World Wildlife Foundation: The Vaquita
  • Foto de portada: Omar Vidal (fuente)

El dugong

Segurament, els cetacis (dofins, balenes i altres espècies) són els mamífers marins més coneguts, però altres grups també hi estan inclosos: l’ós polar, els pinnípeds (que contenen les morses, foques i lleons marins), les llúdrigues marines i els sirenis (amb manatís i el dugong). En aquest article, em centraré en el dugong, una de les quatre espècies de sirenis vivents. 

INTRODUCCIÓ

Els sirenis, coneguts també com a vaques marines, són un ordre de quatre espècies vivents, que conté 3 espècies de manatí (Trichechus) i el dugong (Dugong). L’ordre es va originar fa 50-55 milions d’anys a la regió africana o europea, segons les fonts. Totes les seves activitats, fins i tot el part, tenen lloc a l’aigua, pel que són mamífers completament aquàtics. Les quatre espècies viuen en aigües càlides amb abundants praderes marines i vegetació, ja que són herbívors. Fins al segle XVIII, va existir una cinquena espècie: la vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), que mesurava 9 metres de longitud i va ser caçada fins a l’extinció.

Steller's sea cow (Hydrodamalis gigas) (Picture: Encylopaedia Britannica).
Vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) (Foto: Encylopaedia Britannica).

EL DUGONG: DESCRIPCIÓ I BIOLOGIA

Tot i que actualment existeix una única espècie de dugong, s’han descrit uns 19 gèneres extingits.

Els dugongs (Dugong dugon) són sirenis amb la pell grisa i llisa, la boca s’obre ventralment per sota del morro i presenten una cua semblant a la dels dofins, que és diferent dels manatís i permet la seva identificació. Degut a la forma del morro, els dugongs mengen obligatòriament del fons marí. Els mascles tenen ullals, però no les femelles. Les aletes pectorals són curtes i no tenen ungles. Poden pesar 400 kg i superar els 3,5 m de longitud.

Dugong (Dugong dugong)  (Picture: WWF).
Dugong (Dugong dugong) (Foto: WWF).

Els dugongs viuen en la regió tropical i subtropical dels oceans Índic i Pacífic, incloent el mar Roig; en aigües poc profundes de menys de 10 m de profunditat. Això representa una àrea potencial d’ocupació de 125.000 km quadrats. S’alimenten dels rizomes de les praderes marines (més que de les fulles) i altres plantes, que són riques en nutrients disponibles (com el nitrogen) i midó, fàcils de mastegar i pobres en fibra. En alguns casos, mengen invertebrats principalment durant l’hivern en les latituds més altes de la seva àrea de distribució.

Dugong distribution (Picture: Dugongs Endangered).
Distribució del dugong (Foto: Dugongs Endangered).

Són bastant difícils de poder observar perquè surten a la superfície de forma molt discreta, traient només les fosses nasals. A diferència dels manatís, el dugong passa tota la seva vida al mar.

Són generalment solitaris, ja que la única unitat que perdura en el temps és l’establerta entre una mare i la seva cria. Les femelles tenen la seva primera cria quan tenen entre 6 i 17 anys i el temps entre parts és d’entre 3 i 7 anys. Les seves ventrades normalment són d’una única cria i el període de gestació dura 13 mesos. L’exemplar més vell trobat en una investigació es va estimar que tenia 73 anys d’edat.

ESTAT DE CONSERVACIÓ I AMENACES

D’acord amb la Llista Vermella de la IUCN, els dugongs estan classificats com a espècies vulnerables. A més, la mida poblacional total és desconeguda. Els dugongs són vulnerables a vàries influències antropològiques:

  • Pèrdua d’hàbitat i degradació: la sensibilitat dels ecosistemes de praderies marines és alta i poden ser destruïts per la mineria, la pesca d’arrossegament, el dragatge, la deforestació costanera i interior i les hèlix dels vaixells, entre altres; el que redueix la intensitat lluminosa i, així, el creixement de les plantes.
  • Pressió pesquera: l’emmallament accidental en xarxes i trampes, tan en la pesqueria artesanal com en la industrial, és una amenaça important.
  • Ús i caça indígena: els productes derivats del dugong són utilitzats en la majoria de països amb informació disponible. Aquests productes inclouen la carn, la pell, oli, medicaments, amulets i altres. Afortunadament, en molts països, la caça de dugongs està prohibida.
Dugongs hunted by the indigenous people of Australia (Picture: Earthrace Conservation).
Dugongs caçats per gent indígena d’Austràlia (Foto: Earthrace Conservation).
  • Contaminació acústica: hi ha pocs informes de l’impacte del tràfic marítim en els dugongs, però alguns suggereixen que eviten les àrees amb un tràfic alt. Altres estudis amb detonacions militars suggereixen impactes indirectes potencials en dugongs com ara ferides, alteracions socials, danys en l’hàbitat i desplaçaments. A més, els efectes de les prospeccions sísmiques marines en els dugongs podrien incloure: interferència amb les seves senyals comunicatives naturals, dany en les orelles i canvis de comportament.
  • Contaminants químics: els dugongs acumulen nivells alts de metalls pesants, però no hi ha evidència de que siguin perjudicials per ells, i pesticides.
  • Malalties: són susceptibles a malalties infeccioses i parasítiques, com les produïdes per helmints, protozous i altres paràsits.

REFERÈNCIES

Els cetacis tenen una resposta negativa al tràfic marítim durant l’estiu al mar Mediterrani Occidental

Un equip d’investigadors de diferents organitzacions italianes ha publicat al maig del 2015 les seves troballes sobre la resposta al tràfic marítim durant l’estiu dels cetacis que viuen a alta mar del Mediterrani occidental. Aquest article és un resum d’aquest estudi. 

INTRODUCCIÓ

Actualment, els cetacis fan front a diverses amenaces, com la pèrdua dels seu hàbitat, la reducció dels recursos, la interacció amb les pesqueries i la contaminació química i acústica, entre altres. En el cas del transport en vaixells, pot produir canvis a llarg termini en la seva distribució, canvis a curt termini en el seu comportament o ferides físiques directes (per exemple col·lisions).

El mar Mediterrani és una de les zones amb més transport marítim. A més, el transport en vaixell està creixent a la vegada que creix la preocupació del seu impacte en la fauna. A més, hem de tenir en compte que els mesos d’estiu són els més transport presenten, especialment degut a l’increment dels vaixells de creuers i els ferris de passatgers.

L’objectiu d’aquest estudi va ser determinar si la intensitat del trànsit a alta mar era estadísticament diferent entre la presència i absència d’albiraments de cetacis.

ÀREA  D’ESTUDI I RECOLLIDA DE DADES

Com que la majoria de les espècies de cetacis del Mediterrani són pelàgics i hi ha una mancança d’informació en aquestes àrees, la investigació ha estat realitzada al llarg de sis transsectes en rutes a vaixell que connecten Itàlia, França i Espanya en alta mar (situats a la conca Liguria-Provençal, el mar Tirrè nord i central i els mars de Sardenya i Balear).

Mediterranean Sea basin (Picture from Encylopaedia Britannica)
Conca del mar Mediterrani (Foto de Encylopaedia Britannica)

Els transsectes es varen realitzar del juny al setembre entre els anys 2009 i 2013 utilitzant ferris com a plataformes d’observació. Durant aquest període, es van recórrer més de 95.000 km i es va enregistrar la presència de vuit espècies de cetacis.

Curs introductari online en cetacis. Ahora, amb un 40% de descompte. Fins al 30 de juny. Més informació aquí. Per accedir al descompte, fes clic a la imatge.

PromoJuny

CETACIS I TRANSPORT MARÍTIM

En les localitzacions on es van albirar cetacis, el nombre d’embarcacions era un 20% inferior al nombre de vaixells en absència d’albiraments. En el cas de les tres espècies més albirades; el rorqual comú (Balaenoptera physalus), el dofí llistat (Stenella coeruleoalba) i el catxalot (Physeter macrocephalus); aquest diferència era, respectivament, del 18%, 20% i 2%. Referent a les altres espècies, en el cas del zífid de Cuvier (Ziphius cavirostris) la diferència era del 29% i en el cap d’olla gris (Grampus griseus) era del 43%. En el cas del dofí mular (Tursiops truncatus) la diferència va ser insignificant. Finalment, pel dofí comú (Delphinus delphis) i pel cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) no es pot concloure res.

Tot i així, malgrat el nombre de vaixells enregistrats durant els albiraments de cetacis era inferior en totes les àrees, el percentatge de diferència oscil·lava de el 11 al 49% entre les àrees.

Per tant, a alta mar durant l’estiu, on els cetacis van ser albirats, hi havia una abundància significativament inferior de vaixells. Algunes explicacions poden ser: els animals poden tendir a evitar les zones més impactades amb petits desplaçaments buscant àrees amb menys vaixells, poden canviar la seva distribució per ocupar les àrees amb menys tràfic o poden augmentar les immersions on té lloc el trànsit més intens. Per tant, hi ha diferents factors que afecten aquest percentatge de diferència , com les necessitats ecològiques específiques i les condicions mediambientals locals.  

En el cas dels rorquals comuns, on el trànsit marítim era intens, la presència de rorquals era generalment inferior, amb l’excepció de la part central del mar de Liguria. L’explicació podria ser que aquesta regió és ecològicament favorable a l’estiu ja que és una zona d’alimentació de l’espècie i aquests animals hi són presents per alimentar-se. Així, es produeix una coexistència entre els vaixells i els rorquals.

Fin whale (Balaenoptera physalus) (Picture from Circe)
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe)

Un altre exemple és el dofí llistat. Degut a la seva alta mobilitat, aquest dofí pot evitar la presència d’embarcacions i això podria ser la raó per la qual hi ha una resposta negativa entre aquesta espècie i la presència dels vaixells.

Striped dolphin (Stenella coeruleoalba) (Picture from Marc Arenas Camps)
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto de Marc Arenas Camps)

Pel que fa al catxalot i al zífid de Cuvier, no hi havia diferències en ambdós casos en aigües del mar de Liguria i la raó és possiblement que el catxalot i el zífid de Cuvier tenen les seves zones d’alimentació en aquesta conca i, a més, el talús continental i els canyons submarins estan localitzats en àrees concretes. No obstant, s’observen diferències en altres àrees.

Sperm whale (Physeter macrocephalus) (Picture from Gabriel Barathieu).
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).
Cuvier's beaked whale (Ziphius cavirostris) (Picture: Todd Pusser, Arkive).
Zifid de Cuvier (Ziphius cavirostris) (Foto: Todd Pusser, Arkive).

Finalment, el dofí mular no mostrava cap resposta al tràfic marítim. Probablement, com que és una espècie costanera, està més acostumat a compartir el seu hàbitat amb les embarcacions.

Bottlenose dolphin (Tursiops truncatus) (Picture: Brandon Cole).
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Brandon Cole).

REFERÈNCIES

  • Campana, I; Crosti, R; Angeletti, D; Carosso, L, David, L; Di-Méglio, N; Moulins, A; Rosso, M; Tepsich, P & Arcangeli, A (2015). Cetacean response to summer maritime traffic in the Western Mediterranean Sea. Marine Environmental Research, 109, 1-8

Difusió-català

Foca monjo del Mediterrani: Fins quan sobreviurà?

En aquest post, farem una aproximació a la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus), una espècie críticament amenaçada que, de fet, és l’espècie de pinnípede més amenaçada del món. Aquí farem una revisió històrica i parlarem sobre la seva història de vida, el seu hàbitat i distribució, el seu estat de conservació i amenaces i, finalment, la seva conservació.  

INTRODUCCIÓ

La foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) és una de les tres espècies inclosa al gènere Monachus (Foques monjo). Les altres dues espècies són la foca monjo de Hawaii (Monachus schauinslandi), que està críticament amençada, i la foca monjo del Carib (Monachus tropicalis), que està extingida.

mediterranean monk seal, monachus monachus
Foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

A l’antiguitat, la foca monjo del Mediterrani va ser caçada pel seu pelatge, oli, carn i medicines, però això no va amenaçar la seva existència. L’evidència suggereix que va ser severament reduïda durant l’era romana, però degut a la caiguda de l’imperi, es va poder recuperar. Les dues guerres mundials, la revolució industrial, l’explosió del turisme i l’inici de la pesca industrial van causar el declivi de l’espècie i la desaparició de gran part del seu rang original.

HISTORIA NATURAL DE LA FOCA MONJO DEL MEDITERRANI

Al néixer, la seva longitud és de 94 cm i el seu pes és de 15-20 kg. Fins al deslletament (al cap de 16-17 setmanes), el creixement és ràpid i té lloc un increment important de la mida en només dues setmanes. Les cries tenen un pelatge suau i llanut, amb una taca blanca al ventre i la resta de color negre a xocolata fosc.

Els individus adults mesuren 2,4 m de longitud des del nas fins a la cua i pesen 250-300 kg. Els mascles només són lleugerament més grans que les femelles. Els juvenils i els adults tenen el pel curt i eriçat. Mentre que els mascles adults són negres amb una taca blanca al ventre, les femelles adultes són marros i grises amb una coloració més clara al ventre. En qualsevol cas, poden presentar més taques al coll (mascles) i a l’esquena (femelles). També tenen bigotis molt fins.

Female individual of Mediterranean Monk Seal (Photo: Sá,
Femella de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)
Male individual of Mediterranean Monk Seal (Photo: Sá,
Mascle de foca monjo del Mediterrani (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)

Els mascles i les femelles són sexualment madurs entre els 5 i els 6 anys. Després d’una gestació que dura 9-11 mesos, neix una única cria (generalment a la tardor).

S’alimenten de peix i cefalòpodes.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ

L’hàbitat de l’espècie són les coves inaccessibles, sovint en costes de penya-segats, amb entrades submarines. La veritat és que en temps anteriors habitaven en platges obertes de sorra i costes de roques. Les foques monjo del Mediterrani es poden trobar en aigües temperades, subtropicals i tropicals del Mediterrani i l’oceà Atlàntic est.

Mediterranean Monk Seal habitat
Hàbitat de la foca monjo del Mediterrani  (Foto: Sá, Wild Wonders of Europe)
Mediterranean Monk Seal on beach
Foca monjo del Mediterrani en una platja (Foto: Hellio & Van Ingen)

En temps passats, la foca monjo ocupava un rang geogràfic ampli i les colònies es podien trobar per tot el Mediterrani, Mar Negre i a la costa atlàntica d’Àfrica i en algunes illes atlàntiques. A l’actualitat, l’espècie ha desaparegut de quasi tot el seu rang passat. El resultat d’això és que Monachus monachus només està present al Mediterrani nord-est i a l’Atlàntic nord-est.

mediterranean monk seal distribution, monachus monachus distribution
Mapa de distribució de la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus). En blau, distribució històrica; en vermell, distribució actual. (Foto: Matthias Schnellmann, The Monachus Guardian)

ESTAT DE CONSERVACIÓ I AMENACES

La foca monjo del Mediterrani és una de les espècies de mamífer marí més amenaçada del món i és l’espècie de pinnípede més amenaçada, amb 350-450 individus, potser 550. De fet, està descrita com a críticament amenaçada per la IUCN. Està inclosa a l’Apèndix I de CITES, la Convenció de Boon, la Convenció de Bern, la Convenció sobre Diversitat Biològica i la Directiva Hàbitats de la UE.

Mediterranean Monk Seal is critically endangered, according to IUCN (Picture: IUCN).
La foca monjo del Mediterrani està críticament amenaçada, segons la IUCN (Foto: IUCN).

Les principals amenaces en contra de l’espècie són:

  • Deterioració i pèrdua de l’hàbitat pel desenvolupament de la costa. Les causes d’això poden ser la caça, el turisme de masses, una explosió de les embarcacions recreatives i la immersió. El resultat és que les coves ocupades ara poden no ser adequades per la supervivència de l’espècie i la seva recuperació és només possible amb el seu retorn a les platges de sorra.
  • Mort deliberada pels pescadors i operadors de les granges aqüícoles perquè les consideren una amenaça que destrueix les seves xarxes i els roba el peix. A Grècia, la mort directa representa el 43% de les morts d’animals joves i adults i a Turquia són només 5 de cada 22.
Deliberate killing of a Mediterranean Monk Seal (Monachus monachus) (Picture: A. Karamanlidis, MOm).
Mort deliberada d’una foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus) (Foto: E. Tounta, MOm).
  • Enxarxament accidental amb aparells de pesca. Es desconeix si això té un impacte important actualment, però en el passat recent ho era i, de fet, ha estat la causa de l’eliminació de l’espècie en algunes parts.
  • Reducció de la disponibilitat de menjar degut a la sobrepesca. Els efectes possibles de la sobrepesca són la malnutrició, la susceptibilitat contra els patògens, pot afectar al creixement, la reproducció, la supervivència dels joves i la taxa de mortalitat i causar la seva dispersió.
  • Esdeveniments puntuals: com les malalties epidèmiques (com per exemple el morbillivirus), algues tòxiques, caigudes de roques, col·lapse de coves i abocaments de petroli.
  • Contaminació, probablement causada pels compostos organoclorats dels pesticides.
  • Depressió per endogàmia, resultant en la reducció de la fecunditat i la supervivència de les cries. Aquest factor no és significatiu a curt termini, però si ho és en el futur. La pèrdua de variabilitat genètica causa la reducció de la fertilitat, l’augment de la mortalitat dels més joves i la distorsió en la relació de sexes.
  • Falta de coordinació internacional i fons per a la conservació i gestió de les accions.

CONSERVACIÓ

La conservació de la foca monjo va començar a la dècada dels 1970, tot i que les millores han estat aïllades i lentes. Les mesures de conservació inclouen:

  • Establiment d’àrees marines protegides (AMP). Aquestes àrees protegides han estat establertes en només algunes regions (com Madeira, Grècia, Turquia i Cap Blanc). El que és necessari és una xarxa de AMPs.
  • Rescat i rehabilitació de foques ferides i orfes.
  • Educació i consciència pública.
  • Investigació científica per a identificar i seguir l’hàbitat de l’espècie.
  • Coordinació internacional efectiva de les activitats de conservació.
  • Aplicació efectiva de la legislació que prohibeix la mort directa i l’abús de les espècies, i accions governamentals per estimular la coexistència entre pescadors i foques.

Per altre banda, les mesures ex situ (com la cria en captivitat i la translocació) han estat abandonades perquè l’espècie és tant sensible a les molèsties humanes que podria ser una altra amenaça.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. Deixa’ns els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Llicència Creative Commons

La migració de les balenes està canviant pel canvi global

Resultats d’una investigació que ha tingut lloc del 1984 al 2010 al Golf de St. Lawrence (Canadà, Oceà Atlàntic Nord) sobre els canvis en els patrons de migració degut al canvi global ha estat publicat aquest març a Plos One. En aquest article, trobaràs un resum de tal article. 

INTRODUCCIÓ

El canvi global (mal anomenat canvi climàtic) és un canvi a escala planetària del sistema climàtic de la Terra. Malgrat ser un procés natural, en les últimes dècades la causa dels canvis som els humans ja que hem produït un increment de l’alliberament de diòxid de carboni degut a la combustió de combustibles fòssils.

MIGRACIÓ DE LES BALENES

El canvi global suposa un repte per a les espècies migratòries ja que la temporalitat de les migracions estacionals és important per maximitzar l’explotació dels pics d’abundància de les preses en les àrees d’alimentació, que, a la vegada, s’estan adaptant a l’escalfament de la Terra. Altres causes promotores de les migracions són l’ús de recursos com l’aparellament i el resguard. Aquest és el cas del rorqual comú (Balaenoptera physalus) i la balena amb gep (Megaptera novaeangliae), que s’alimenten d’una gran varietat de zooplàncton i cries de peixos. Aquest zooplàncton creix degut a l’increment del fitoplàncton, el qual creix per l’increment de la llum i els nutrients a l’estiu. Recorda que en aquest post pots llegir sobre el comportament alimentari de les balenes de gep. Aquest no és el primer article que indica canvis en el rang de les migracions de les espècies tant a l’estiu com a l’hivern i les seves alteracions en la temporalitat.

Fin whale (Balaenoptera physalus) (Picture from Circe).
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe).
Humpback whale (Megaptera novaengliae) (Picture from Underwater Photography Guide).
Balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto de Underwater Photography Guide).

S’observa un patró general en les espècies migratòries: utilitzen regions de latituds altes a l’estiu per aprofitar l’alta productivitat i abundància de les seves preses i algunes es reprodueixen durant aquest període. Generalment, les espècies migratòries de llarga distància s’adapten pitjor al canvi climàtic que els de curta distància.

humpback whale migration
El cas de la migració de la balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Foto de NOAA).

Molts misticets comencen les migracions estacionals des de zones allunyades més de centenars o milers de kilòmetres, alternant entre les zones de criança a l’hivern de les latituds baixes a les d’alimentació en latituds altes. La resposta dels mamífers marins al canvi global ha estat predita:

  • Distribució més propera al pol i arribada abans en les àrees d’alimentació per seguir el canvi de distribució de les seves preses.
  • Temps de residència més llargs en latituds altes com a resposta a la millora de la productivitat.

Si vols aprendre més sobre el comportament de cetacis i altres aspectes, pots realitzar aquest curs online. Més informació aquí. A més, si prems sobre la imatge podràs cursar-lo per 35€ i no per 50€ (hi ha 50 cupons, fins el 31 de març). 

CatalàCOM AFECTA EL CANVI GLOBAL A LA MIGRACIÓ DE LES BALENES?

Els resultats de l’article mostren que el rorqual comú i la balena de gep arriben abans a l’àrea d’estudi durant els 27 anys que ha durat la investigació. De totes maneres, la taxa de canvi de més d’un dia per any no s’ha documentat mai. Ambdues espècies també marxen abans, com s’ha observat en altres espècies. La sortida de les balenes de gep va canviar amb la mateixa taxa que l’arribada, de manera que el temps de residència es manté constant. Per altra banda, els rorquals han augmentat el seu temps de residència de 4 dies a 20 dies. De tota manera, aquest increment està subjecte a un biaix degut a les poques mostres en els dos primers anys i hi ha una evidència dèbil que els rorquals hagin incrementat aquest temps.

migració rorqual comú balena de gep iubarta
Data mitjana del primer i últim albirament en rorqual comú (Balaenoptera physalus) i balena de gep (Megaptera novaeangliae) (Dades de Ramp C. et al. 2015).

A més, els resultats suggereixen que la regió representa només una fracció del potencial rang d’estiu en ambdues espècies i que les dues passen només una part de l’estiu allà. El que està clar és que ambdues espècies mostren les mateixes adaptacions del comportament i han avançat la seva presència temporal a l’àrea un mes.

Altres estudis mostren que les balenes grises (Eschrichtius robustus) probablement han aturat les migracions anuals a Alaska (Stafford K et al. 2007).

PER QUÈ LES BALENES CANVIEN ELS SEUS PATRONS DE MIGRACIÓ?

Sembla ser que l’arribada dels rorquals al Golf segueix el canvi en a data de trencament del gel i la temperatura superficial del mar els hi indica a les balenes que ja ha arribat el moment de tornar al Golf. Hi ha un decalatge de 13-15 setmanes entre quan l’àrea està totalment lliure de gel i la seva arribada. Això també s’ha vist a les Açores, on els rorquals i balenes de gep arriben 15 setmanes després de l’inici del bloom de primavera per alimentar-se mentre estan de pas per la zona per anar a les latituds més altes per alimentar-se a l’estiu.

La influència de la temperatura superficial del mar al gener al Golf pot haver desencadenat la sortida primerenca de les balenes de gep de les àrees de cria i així la seva arriada abans al Golf.

Aquests dues espècies de balena són consumidors generalistes i la seva arribada al Golf està relacionat amb l’arribada de les seves preses. La millora de la temperatura i les condicions de llum i el trencament primerenc del gel (junt amb una temperatura superficial del mar més alta) permet un bloom de fitoplàncton seguit del creixement del zooplàncton. Així, l’arribada primerenca dels rorquals i balenes de gep els permet menjar sobre les seves preses. De totes maneres, hi ha un decalatge de dues setmanes entre l’arribada dels rorquals i les balenes de gep, el que permet a les segones menjar sobre nivells tròfics superiors el que redueix la competència.

CONCLUSIÓ

El canvi global ha canviat la data d’arribada dels rorquals i balenes de gep al Golf de St. Lawrence (Canadà) a una taxa mai documentada abans de més de 1 dia per any, mantenint-se una diferència de dues setmanes entre l’arribada de les dues espècies i permetent la separació temporal del nínxol ecològic. De totes maneres, la data de sortida d’ambdues espècies també és més primerenca però a diferents taxes, resultant en un increment de la superposició temporal, indicant que la separació pot estar desapareixent. La tendència en l’arribada està relacionada amb el trencament més aviat del gel i l’increment de la temperatura superficial marina.

REFERENCIES

Aquest pots es basa en el següent article:

  • Ramp C, Delarue J, Palsboll PJ, Sears R, Hammond PS (2015). Adapting to a Warmer Ocean – Seasonal Shift of Baleen Whale Movements over Three Decades. PLoS ONE 10(3): e0121374. doi: 10.1371/journal.pone.0121374

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials. L’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i arribar a tanta gent como sigui possible. Si vols, ens pots deixar els teus comentaris. 

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Llicència Creative Commons

Recorda: curs online de cetacis. Més informació aquí. A més, si prems sobre la imatge podràs cursar-lo per 35€ i no per 50€ (hi ha 50 cupons, fins el 31 de març). 

Català

Motius per anar a veure mamífers marins en captivitat (o potser no!)

El tema que tractarem aquesta setmana és la captivitat dels mamífers marins, un tema realment controvertit. Mentre que uns estan totalment a favor d’aquesta pràctica perquè diuen que aporta certs beneficis (no només econòmics, que en aquest cas està clar que són altíssims), uns altres hi estan totalment en contra. Aquí anirem desgranant els diferents motius.

INTRODUCCIÓ

En el debat sobre la captivitat de mamífers marins; els zoos, aquaris i dofinaris mantenen que els seus espectacles tenen un gran valor de conservació, la gent aprèn molt sobre ells i que els animals tenen una bona vida. Per altra banda, els grups de protecció animal i cada vegada més científics argumenten que les seves vides estan empobrides, la gent no rep informació correcta de les espècies i les captures d’animals salvatges tenen un impacte negatiu sobre les poblacions naturals i els seus hàbitats.

LA CAPTIVITAT DE MAMÍFERS MARINS TÉ VALOR EDUCATIU (O POTSER NO!)

Malgrat alguns països obliguen a aquests centres a oferir valors educatius en els seus espectacles, hi ha poca evidència de que la indústria difongui informació sobre els mamífers marins i els seus hàbitats. Als Estats Units hi ha més de 1.600 centres i només una ínfima part s’involucra realment en el valor educatiu i de conservació, doncs la majoria tenen per objectiu l’entreteniment dels seus visitants.

Els espectacles d’animals com ara lleons marins i cetacis són meres exageracions del seu comportament natural i fan que els espectadors perdin la noció del lloc on estan: dins de piscines confinades per Plexiglas. En una enquesta a 1.000 ciutadans dels Estats Units, els enquestats van respondre quasi per unanimitat que preferien veure als animals captius mostrant el seu comportament natural més que fent peripècies artificials.

Killer whale and Sea lion - Daniel BianchettaContrast del comportament entre una orca (Orcinus orca) i un lleó marí. A la dreta, el comportament natural, en el qual les orques capturen als lleons marins (Foto: Daniel Bianchetta). A l'esquerra, comportament artificial en que un lleó marí alimenta a una orca.

En general, quasi no s’explica res sobre els comportaments naturals, l’ecologia, la demografia i la distribució geogràfica en els dofinaris durant els espectacles. A més, quan es dóna aquesta informació, molt sovint és incorrecta o distorsionada. Per exemple: a SeaWorld no s’utilitza la paraula “evolució”  ja que molts visitants consideren la teoria de l’evolució controvertida o s’enganya sobre el motiu de la caiguda de l’aleta dorsal de les orques i la seva esperança de vida.

Un últim exemple és que molt sovint els dofins presenten comportaments que en llibertat serien considerats agressius, com ara el fet d’obrir i tancar molt ràpidament la boca o de fer cops de cua o d’aletes pectorals contra la superfície de l’aigua. Aquests centres li donen la volta a la situació i diuen que es tracta d’un comportament de diversió i joc.

Tail slap
Comportament agressiu d'un dofí, consistent en fer cops de cua contra la superfície del mar. (Foto extreta de Sara's Cetacean Stories)

Així doncs, l’exposició de mamífers marins captius té un efecte contrari al que argumenten: enlloc de sensibilitzar als visitants, els dessensibilitza a la crueltat que suposen els seus espectacles.

Si vols aprendre quins són els comportaments naturals dels cetacis, aquest és el teu curs: 

Català

ELS ZOOS AJUDEN A LA CONSERVACIÓ DE LES ESPÈCIES (O POTSER NO!)

Les zoos, aquaris i dofinaris, cada vegada més, es venen com a centres de conservació, com si es tractessin d’una arca de Noè. De fet, molts centres només es limiten a produir nous individus d’unes poques espècies i no presenten cap programa de conservació.

Cert és que alguns zoos tenen programes de cria d’algunes espècies en perill d’extinció en captivitat amb la intenció de repoblar les poblacions naturals afectades, però entre aquestes espècies no n’hi ha cap de cetacis. Una de les moltes instal·lacions dels EUA tenen, però, un programa per criar dofins del riu Yangtze (Lipotes vexillifer).

Baiji-at-waters-surface-to-breathe-showing-blowholeDofí del riu Yangtze (Lipotes vexillifer) (Foto: Mark Carwardine, Arkive).

A més a més, el nombre de centres que donen fons en programes de recerca és limitat i de quanties baixes (no arriba a l’1% dels seus beneficis). Menys d’un 5-10% dels zoos, dofinaris i aquaris estan involucrats en programes de conservació, ja siguin aquests a la naturalesa (programes in situ) o en captivitat (ex situ).

De tota manera, a Europa estan obligats per llei a tenir programes de conservació per tal d’alliberar els animals criats en captivitat a la natura. Si realment el seu objectiu fos la conservació, els programes es farien sobre espècies que realment estan en perill d’extinció, cosa que no passa. A més, l’èxit d’aquests programes estaria en la capacitat de introduir aquests animals a la natura, el que s’ha aconseguit en molt escasses ocasions.

El pitjor de tot és que molts centres compren animals capturats directament de les poblacions naturals, el que té un impacte molt negatiu en les poblacions.

CAPTURA D’ORGANISMES SALVATGES

Els mètodes de captura de cetacis són invasius, estressants i potencialment letals, malgrat la tècnica millor considerada consisteix en atrapar-los amb xarxes de cèrcol: els dofins són perseguits amb petites embarcacions i després s’encerclen grups sencers. El procés és tan traumàtic que causa la mort d’una sisena part dels dofins capturats en els cinc primers dies. Els dofins que no han estat seleccionats pateixen un risc similar de morir un cop s’abandona l’àrea.

japan-environment-dolphinsCaptura de dofins al Japó utilitzant la captura en cèrcol (Foto: Adrian Mylne, Reuters)

Altres pràctiques són encara més cruels, especialment les que es duen a terme a Taiji i a Futo, Japó. Una flota de petites embarcacions produeixen soroll sota l’aigua amb barres de ferro per obligar als dofins a sortir de l’aigua i després els capturen. Alguns es venen vius pels espectacles i altres es maten per consum humà o d’animals o per altres productes.

Peter Carrette Archive CollectionCaptura i matança de dofins a Taiji (Japó) (Foto: autor desconegut).

Si vols aprendre quin és l’estat de conservació dels cetacis i a quines amenaces han de fer front, aquest és el teu curs: 

Català

ELS ZOOS, AQUARIS I DOFINARIS TENEN PROGRAMES PER TRACTAR ELS ANIMALS AVARATS A LA COSTA (O POTSER NO!)

Un aspecte en que l’activitat dels dofinaris, zoos i aquaris podria tenir un paper important és en el rescat, rehabilitació i alliberació d’animals marins avarats a la costa. Certament, hi ha programes molt bons, però els interessos no sempre estan clars.

Molt sovint, l’interès real és crear una bona imatge d’ells mateixos, de manera que es venen com a centres altruistes que es preocupen dels mamífers marins a la natura. A més, utilitzen aquests rescats per fer creure a la gent que el medi natural està ple de perills antropogènics i naturals, de manera que el públic rep una imatge esbiaixada de la realitat.

També és preocupant el fet que avaluïn els animals pel seu potencial d’exhibició. Cada animal és avaluat pel seu potencial d’èxit en l’alliberament, de manera que s’ha vist que per les espècies que més els interessa o els organismes més estranys la seva alliberació és inadequada.

TENIR MAMÍFERS MARINS EN CAPTIVITAT PERMET LA RECERCA (O POTSER NO!)

Moltes vegades, els dofinaris i aquaris declaren que fomenten la recerca dels mamífers marins, de manera que contribueixen tant a l’educació com a la seva conservació. De tota manera, tot el que es pot conèixer dels mamífers marins en captivitat ja se sap (fisiologia reproductiva, agudesa visual, durada de la gestació i fisiologia general). A més, molts resultats s’ha vist que no són vàlids degut a les condicions no naturals i atípiques als quals són sotmesos, especialment els relacionats amb el seu comportament.

Per altra banda, tot i que hi ha aspectes com la cognició i els impactes del soroll que es podrien estudiar en captivitat, actualment la tecnologia, els dards de biòpsia, el seguiment via satèl·lit, el vídeo subaquàtic i les millores en les tècniques de captura i alliberament permeten estudiar-ho també amb els animals en llibertat.

sea-lion-metabolic-domeÚs d'una cúpula per estudiar el metabolisme dels lleons marins (Foto extreta de Vancouver Aquarium).

REFERÈNCIES

  • Kleiman, D.G.; Thompson, K.V.; & Kirk Baer, C. (2010) Wild Mammals in Captivity. Principles and Tecniques for Zoo Management. The University of Chicago Press (2 ed).
  • Rose, N.A; Parsons, E.C.M & Farinato, R. (2009). The case against Marine Mammals in Captivity. The Humane Society of the United States and the World Society for the Protection of Animals (4 ed)

Si has trobat interessant aquesta publicació, t’animo a que la comparteixis a les xarxes socials perquè més gent la pugui llegir, doncs l’objectiu del blog és la divulgació de la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.