Arxiu de la categoria: Mamífers marins: Mètodes d’estudi

Acústica

La publicació d’aquesta setmana tracta sobre l’acústica com a tècnica per estudiar els cetacis. Espero que sigui del vostre interès! Recordeu que en publicacions anteriors s’han explicat la telemetria, la fotoidentificació i el marcatge – recaptura.

 

La bioacústica és una tècnica molt utilitzada per estudiar l’ecologia i el comportament dels cetacis, en concret, per estudiar la distribució i abundància d’aquests. Com que molts cetacis produeixen sons específics d’espècies i poblacions, permet la identificació de les espècies presents en un hàbitat, la seva localització i seguiment, la identificació de les poblacions i determinar els patrons estacionals de distribució i d’abundància relativa.

El monitoratge acústic pot classificar-se en dos tipus diferents: monitoratge acústic passiu (PAM) o monitoratge acústic actiu.

TÈCNIQUES ACÚSTIQUES PASSIVES

El so és utilitzat pels cetacis per a moltes funcions diferents: buscar aliment, en el comportament reproductor i per a la comunicació en general. Els cants de les balenes iubartes (Megaptera novaeangliae) se senten a centenars de quilòmetres durant les migracions en les àrees de reproducció; els dofins i marsopes emeten clics d’alta freqüència per tal de buscar i caçar les preses i els dofins emeten xiulets per comunicar-se.

Els censos acústics es realitzen mitjançant hidròfons, que són aparells que enregistren els sons en ordinadors situats en vaixells i que s’utilitzen per calcular l’abundància relativa. Aquests aparells estan adossats a sonoboies, uns sistemes sonar consumibles relativament lleugers que es llencen per tal de buscar i detectar elements submergits. Aquestes sonoboies estan ancorades en llocs remots per tal d’enregistrar sons de baixa freqüència de balenes i presenten també dispositius de gravació acústica anomenats POD (porpoise detector) per monitoritzar l’ús d’àrees costaneres per marsopes i dofins.

El problema dels mètodes passius és que estan limitats a les vocalitzacions dels individus.

S’han utilitzat els censos acústics per tal d’estudiar la distribució i abundància de catxalots (Physeter macrocephalus), marsopes i dofins.

TÈCNIQUES ACÚSTIQUES ACTIVES

Els sonars militars actius de baixa freqüència han causat alguns avaraments de cetacis, de manera que han estat limitats a la recerca. Malgrat això, el sonar actiu té molt potencial en estudis ecològics: paradoxalment, poden utilitzar-se per millorar la conservació d’aquests organismes. El sonar omnidireccional (com ara el sistema SIMRAD SH80) mostra un gran potencial com a eina de detecció de mamífers marins. Com a detector seria important per estudiar els moviments, prevenir les col·lisions amb vaixells i per estudiar el seu comportament.

Mitjançant aquests sonars es pot estimar l’àrea d’abast (TS, de l’anglès target strenght), mitjançant l’equació següent:

TS = dBI – SL + TVG + Cal

on dBI és el nivell de decibels rebuts, SL és el nivell de la font del sonar, TVG és el guany variable amb el temps generat per cada observació utilitzant un CTD i Cal és el valor de correcció obtingut amb una esfera de carbó de tungstè. El TVG es calcula de la següent manera:

TVG = 40 · log(R) + 2Rα

on R és el rang i α és el coeficient d’absorció.

Si vols ampliar la informació, pots consultar aquí:

ANILAM, RESEARCH AND CONSERVATION, Métodos de investigación de cetáceos: http://www.alnilam.info/index.php/es/investigacion/inv-metodos

AUSTRALIAN GOVERNMENT, DEPARTMENT OF THE ENVIRONMENT, Non-lethal research techniques for studying whales: http://www.environment.gov.au/coasts/species/cetaceans/publications/fs-techniques.html

BERNASCONI, M et al. Use of active sonar for cetacean conservation and behaviorial-ecology studies: a paradox? Proceedings of the Institute of Acoustics, 2009, Vol. 31. Pt. 1

TRUJILLO, F & DIAZGRANADOS, M. C., Curso de técnicas de estudio de mamíferos acuáticos: manual básico, La Isla de los Delfines – Fundación Omacha, 2005

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Anuncis

Reconeixement individual: Fotoidentificació i marcatge – recaptura

En aquesta tercera publicació sobre les tècniques d’estudi de cetacis ens centrem en aquelles que permeten el reconeixement individual. En concret ens centrem en la fotoidentificació i el marcatge – recaptura.

El reconeixement individual consisteix en la identificació dels organismes per marques naturals, permanents i distintives.

FOTOIDENTIFICACIÓ

La seva fotografia és molt útil per a estudis de mida poblacional, viabilitat poblacional, d’ús d’hàbitat, supervivència, moviments i reproducció. És important ressaltar que la fotoidentificació no és un estudi en sí, sinó una eina per fer altres estudis.

La fotoidentificació presenta una sèrie d’avantatges, les quals són: no és necessari capturar o manipular els animals; és relativament accessible i poc costós; permet crear catàlegs regionals que poden ser comparats i així establir patrons de migració o residència; permet estudiar la fidelitat grupal dels individus reconeguts a un mateix grup i associacions d’individus; permet implementar estudis de marca i recaptura i, així, estimar  la mida d’una població; i permet establir edats de maduració sexual, intervals de criança, longitud de la cura parental, edat reproductiva i longevitat si es realitza un seguiment dels individus des de les seves primeres etapes.

Presenta també una sèrie de limitacions: és necessari tenir bona experiència fotogràfica i conèixer el comportament de l’espècie objecte d’estudi.

Hi ha una sèrie de consideracions per implementar aquesta tècnica:

1-      Aproximació als animals. Serà diferent segons l’espècie i per això cal conèixer el seu comportament. En dofins costaners es farà amb embarcacions petites fent el mínim soroll, i l’aproximació es realitzarà des del darrere i lateralment, amb la millor direcció per tenir una bona il·luminació. En iubartes i catxalots es faran des del darrere i s’esperarà al moment de realitzar una immersió.

2-      Equip necessari. No es poden utilitzar càmeres amb autoenfocament. Es recomanen aparells de 35 mm, amb lents zoom ben lluminosos, que resisteixin la humitat i la sal i amb velocitats d’exposició més altes a 1/1000.

3-      Tipus de notes. És recomanable desenvolupar un formulari on apuntar la informació de data, hora, lloc, número d’animals al grup, espècie, número de fotos realitzades, esforç de fotoidentificació (temps), fidelitat grupal i dades generals de comportament.

4-      Requeriments fotogràfics. S’han de fotografiar els animals individualment, excepte en els casos de mare – cria. S’han de realitzar amb l’animal el màxim de perpendicular possible a la càmera i sense que el dors estigui arquejat per enregistrar les marques. S’han de prendre les fotos des de l’angle que millor il·luminació doni a l’animal i és important anotar de quin costat de l’animal s’han fet. S’aconsella realitzar entre 5 i 10 fotografies de cada animal i, a posteriori, es selecciona la millor fotografia de cada animal i s’estableix com a “individu tipus”. Des de CIRCE han elaborat un manual de com s’han de realitzar les fotografies de fotoidentificació de cetacis: http://www.circe.biz/files/Comohacerfotosdecetaceos.pdf

5-      Anàlisi de les fotografies. Un cop realitzades les fotografies, és important associar diferents característiques (osques, cicatrius, patrons de coloració…) per facilitar el reconeixement dels individus. Per a cada espècie de cetaci s’han proporcionat mètodes de classificació i identificació que impliquen un conjunt de criteris. Defran et al (1990) utilitza un mètode de dorsal fin ratio amb animals amb dues osques a l’aleta dorsal, i Whitehead (1990) utilitza un sistema de traçat digital del marge de l’aleta caudal dels catxalots.

 

MARCATGE – RECAPTURA

El mètode de marcatge – recaptura és útil per poblacions que s’agreguen en llocs específics cada any. Aquest mètode s’aplica a dues categories: a poblacions tancades i a poblacions obertes. És en poblacions tancades on s’aplica més, però necessita que es compleixin una sèrie de supòsits: que no hi hagi ni mortalitat ni naixements i no hi hagi immigració ni emigració; supòsits que difícilment es compleixen.

L’estimador de Lincoln – Petersen va ser dissenyat per a poblacions tancades; en el qual, a més dels supòsits anteriors, s’hi afegeix que tots els animals tenen la mateixa probabilitat de ser detectats i que les marques no es perden. Consisteix en marcar una mostra de M animals d’una població de mida desconeguda N, es retornen a la població i es capturen novament un nombre C d’animals. Suposant que d’aquests C animals, R estaven marcats (recapturats), podem calcular la mida poblacional: N = (M·C) / R

L’estimador de Jolly – Seber va ser dissenyat per a poblacions obertes. Assumeix que cada animal present a la població en un temps del mostreig té la mateixa probabilitat de captura, cada animal marcat en la captura inicial té la mateixa probabilitat de sobreviure fins el següent mostreig, les marques no es perden i que tots els mostrejos són instantanis.

Mida poblacional. La mida poblacional s’estudia mitjançant el marcatge – recaptura, de manera que si es compleixen una sèrie de presumpcions, es pot estimar l’abundància. Els registres de recaptura d’una sèrie de mostres es compilen en històries de captura, que s’utilitzen per estimar la mida poblacional. La fotoidentificació només es pot aplicar en espècies amb individus que tenen marques naturals permanents. S’ha utilitzat en dofins mulars (Tursiops truncatus), orques (Orcinus orca), iubartes (Megaptera novaeangliae) i balenes blaves (Balaenoptera musculus). En alguns casos es combinen amb estudies d’estudi de l’ADN.

Paràmetres de supervivència i reproducció. Els animals marcats foren una cohort monitoritzable durant un període de temps, de manera que les dades sobre recaptura en següents ocasions dóna informació de la supervivència i reproducció. S’ha utilitzat en iubartes (Megaptera novaeangliae), balenes grises (Eschrichtius robustus), orques (Orcinus orca) i dofins mulars (Tursiops truncatus). També són útils per estudiar l’edat del primer part, el interval entre naixements i les taxes de reproducció. Cal un mostreig intensiu, però la informació és molt difícil d’obtenir per altres mètodes.

 

La bibliografia utilitzada per escriure aquest article ha estat:

ANILAM, RESEARCH AND CONSERVATION, Métodos de investigación de cetáceos: http://www.alnilam.info/index.php/es/investigacion/inv-metodos

AUSTRALIAN GOVERNMENT, DEPARTMENT OF THE ENVIRONMENT, Non-lethal research techniques for studying whales: http://www.environment.gov.au/coasts/species/cetaceans/publications/fs-techniques.html

TRUJILLO, F & DIAZGRANADOS, M. C., Curso de técnicas de estudio de mamíferos acuáticos: manual básico, La Isla de los Delfines – Fundación Omacha, 2005

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Telemetria

La publicació d’aquesta setmana, també relacionada amb les tècniques d’estudi dels cetacis, està centrada en la telemetria.

La telemetria és el procés d’obtenció d’informació específica gràcies a equips instal·lats en animals; en aquest cas, de cetacis al mar, de manera que han estat temporalment capturats i se’ls ha col·locat un transmissor a l’aleta dorsal (en marsopes, dofins mulars i en orques) o bé al greix (balena iubarta, franca i blava). Per estudis de comportament a curt termini, es poden adossar transmissors a la pell amb ventoses. Aquests equips poden acumular la informació, de manera que a posteriori s’ha de recuperar, o bé poden transmetre-la a un equip receptor via satèl·lit. Molt sovint, aquests aparells presenten càmeres de vídeo per mostrar el que els animals puguin veure en cada moment.

La telemetria permet l’obtenció de dades de moviments, comportament, estructura poblacional i de la recuperació de poblacions.

APARELLS RECUPERABLES EMMAGATZEMADORS D’INFORMACIÓ (DATA LOGGERS)

Aquests aparells graven una gran quantitat de dades a partir de diferents sensors que donen informació del comportament (sons emesos, velocitat de natació…), la fisiologia (taxa de batec del cor, temperatura corporal, temperatura estomacal…) i el medi ambient (profunditat, temperatura de l’aigua, intensitat de llum, sons de l’ambient…) dels cetacis. El interval de gravació es pot regular, depenent del que es vulgui estudiar.

Presenten una sèrie d’avantatges, com ara que l’emmagatzematge d’informació consumeix menys energia que la seva transmissió, són més petits i menys voluminosos i permeten emmagatzemar molta informació. Per contra, però, hi ha la dificultat de recol·lectar novament els equips, especialment en cetacis ja que no es pot preveure un lloc on es puguin recollir de nou.

SISTEMES DE TRANSMISSIÓ D’INFORMACIÓ

L’eina més valuosa és la telemetria per satèl·lit, en la qual el transmissor envia dades a través d’un satèl·lit fins a una estació receptora on es recullen les dades amb un ordinador. A més de la transmissió de la localització de l’animal, es poden transmetre dades com la profunditat d’immersió, la velocitat de natació i la temperatura de l’aigua per investigar els factors ambientals que influencien en la distribució, els moviments i el comportament alimentari.

L’ús d’aquests sistemes es veu limitat per una sèrie de factors: en primer lloc, els senyals emesos són d’alta freqüència i s’atenuen molt ràpidament en aigua salada, de manera que només és possible rebre senyals a la superfície; en segon lloc, els senyals acústics viatgen més per l’aigua que per l’aire però es solen superposar amb el rang audible dels cetacis; i, per acabar, l’energia que requereixen és molt gran. Els avantatges són la habilitat per aportar la informació en temps real, doncs la poden donar en poques hores, i pots treballar des d’un centre de treball.

 

La bibliografia utilitzada per desenvolupar-ho ha estat la següent:

ANILAM, RESEARCH AND CONSERVATION, Métodos de investigación de cetáceos: http://www.alnilam.info/index.php/es/investigacion/inv-metodos

AUSTRALIAN GOVERNMENT, DEPARTMENT OF THE ENVIRONMENT, Non-lethal research techniques for studying whales: http://www.environment.gov.au/coasts/species/cetaceans/publications/fs-techniques.html

CIRCE, Metodologías aplicadas por CIRCE en sus programas de investigación: http://www.circe.biz/index.php?option=com_content&view=article&id=86&Itemid=180&lang=es

TRUJILLO, F & DIAZGRANADOS, M. C., Curso de técnicas de estudio de mamíferos acuáticos: manual básico, La Isla de los Delfines – Fundación Omacha, 2005

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Introducció als mètodes d’estudi

La publicació d’aquesta setmana és una introducció a les tècniques d’estudi de cetacis, on únicament anomenarem els diferents mètodes i què ens permeten estudiar. En posteriors publicacions es detallaran cada una d’aquestes tècniques.

L’estudi dels cetacis al mar consisteix en estudiar-ne la seva ecologia, tant a nivell individual (comportament alimentari, social i reproductiu) com a nivell grupal (distribució en l’espai i el temps, abundància i tendències poblacionals). Es poden utilitzar diferents tècniques per estudiar cada un dels aspectes anteriorment mencionats:

1) Censos visuals: permeten estudiar la distribució i abundància.

2) Acústica: permet estudiar la distribució, abundància, comportament alimentari i reproducció.

3) Reconeixement individual (Fotoidentificació i marcatge-recaptura): permet estudiar l’abundància, moviments, reproducció i supervivència.

4) Telemetria: permet estudiar els moviments, comportament alimentari i supervivència.

5) Mètodes genètics: permeten estudiar la reproducció, genètica i dieta.

6) Sistemes d’informació geogràfica: permeten estudiar l’ús d’àrea, densitat, zones d’alimentació i reproducció, moviments i conservació.

La bibliografia utilitzada per desenvolupar-ho ha estat la següent:

ANILAM, RESEARCH AND CONSERVATION, Métodos de investigación de cetáceos: http://www.alnilam.info/index.php/es/investigacion/inv-metodos

AUSTRALIAN GOVERNMENT, DEPARTMENT OF THE ENVIRONMENT, Non-lethal research techniques for studying whales: http://www.environment.gov.au/coasts/species/cetaceans/publications/fs-techniques.html

BERNASCONI, M et al. Use of active sonar for cetacean conservation and behaviorial-ecology studies: a paradox? Proceedings of the Institute of Acoustics, 2009, Vol. 31. Pt. 1

CAÑADAS, A et al. Recopilación, Análisis, Valoración y Elaboración de Protocolos sobre las Labores de Observación, Asistencia a Varamientos y Recuperación de Mamíferos y Tortugas Marinas de las Aguas Españolas. Sociedad Española de Cetáceos. 1999

CIRCE, Metodologías aplicadas por CIRCE en sus programas de investigación: http://www.circe.biz/index.php?option=com_content&view=article&id=86&Itemid=180&lang=es

MARTINS, C.C.A GIS as a tool to identify priority areas for humpback whale conservation at Eastern Brazilian Coast. 2009

PITTMAN, S & COSTA, B. Linking Cetaceans tot their Environment: Spatial Data Acquisition, Digital Processing and Predictive Modeling for Marine Spatial Planning in the Northwest Atlantic. Biogeography Branch, Center for Coastal Monitoring & Assessment, National Oceanic and Atmospheric Administration, 2009, Chapter 21

THOMAS, Peter O. Metodology for behavioural studies of cetaceans: right whale mother – infant behaviour. Rep. Int. Whal. Commn. 1986

TRUJILLO, F & DIAZGRANADOS, M. C., Curso de técnicas de estudio de mamíferos acuáticos: manual básico, La Isla de los Delfines – Fundación Omacha, 2005

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.