Arxiu de la categoria: Mamífers marins: Organismes i fauna

Noms comuns dels Misticets

En aquesta publicació hi ha una taula que relaciona el nom científic de les diferents espècies de cetacis Misticets (cetacis amb barbes) amb el seu nom comú en català, castellà i anglès. S’observa que en la majoria de casos hi ha varis noms comuns per una mateixa espècie.

 

Nom científic

Català

Espanyol

Anglès

Nombre científico

Catalán

Español

Inglés

Scientific name

Catalan

Spanish

English

Eschrichtius gibbosus Balena gris Ballena gris Gray whale
Caperea marginata Balena franca pigmea Ballena franca pigmea

Ballena franca enana

Pygmy right whale
Balaenoptera musculus Balena blava Ballena azul

Rorcual azul

Blue whale

Sibbald’s Rorqual

Suphur-bottom Whale

Pygmy Blue Whale

Balaenoptera physalus Rorqual comú Rorcual común

Ballena de aleta

Ballena Boba

Fin whale

Finback whale

Fin-backed whale

Finner

Herring Whale

Razorback

Common rorqual

Megaptera novaeangliae Iubarta

Balena amb gep

Yubarta

Gubarte

Ballena jorobada

Jorobada

Rorcual jorobado

Humpback whale

Hump whale

Hunchbacked Whale

Bunch

Balaenoptera borealis Rorqual boreal Rorcual boreal

Rorcual norteño

Rorcual de Rudolphi

Rorcual sei

Ballena boba

Ballena sei

Sei whale

Rudophi’s Rorqual

Coalfish Whale

Pollack Whale

Balaenoptera edeni Rorqual tropical

Rorqual de Bryde

Rorcual tropical

Rorqual de Eden

Rorqual enano

Ballena de Bryde

Bryde’s Whale

Tropical Whale

Common Bryde’s Whale

Eden’s Whale

Pygmy Bryde’s Whale

Balaenoptera brydei Rorqual de Bryde Rorcual de Bryde

Ballena de Bryde

Bryde’s Whale

Tropical Whale

Common Bryde’s Whale

Eden’s Whale

Pygmy Bryde’s Whale

Balaenoptera acutorostrata Rorqual d’aleta blanca (Hemisferi nord) Rorcual aliblanco

Ballena de Minke común

Ballena enana

Rorcual menor

Common Minke Whale

Northern Minke Whale

Lesser Rorqual

Little Piked Whale

Dwarf Minke Whale

 

Balaenoptera bonaerensis Rorqual d’aleta blanca (Hemisferi sud) Rorcual austral

Minke antártico

Antarctic Minke Whale

Southern Minke Whale

Balaena mysticetus Balena de Grenlàndia

Balena franca àrtica

Ballena de Groenlàndia

Ballena boreal

Greenland Right Whale

Bowhead whale

Eubalaena glacialis Balena franca glacial

Balena franca comuna

Balena basca

Ballena franca glacial

Ballena de los vascos

Ballena franca del norte

Ballenga

North Atlantic Right Whale

Northern Right Whale

Right Whale

Black Right Whale

Eubalaena australis Balena franca austral Ballena franca austral Southern right whale
Eubalaena japonica Balena franca del Pacífic Nord Ballena franca del Pacífico Norte North Pacific right whale

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Anuncis

Comportament alimentari en iubartes

La publicació d’aquesta setmana és sobre la iubarta (Megaptera novaeangliae). En concret, se’n farà una breu introducció i, sobretot, ens centrarem en el comportament alimentari d’aquesta espècie, especialment en una estratègia de caça d’un grup de la costa oest d’Alaska.

 

La iubarta, Megaptera novaeangliae, és un cetaci de la família Balaenopteridae que habita en tots els oceans, tant en aigües oceàniques com costaneres. Mesuren entre 12  i 16 metres (les femelles lleugerament més grans) i pesen entre 25 i 35 tones. S’alimenten princialment de krill i de bancs de peixos.

Per tal de poder-la identificar, ens em de fixar en els següents aspectes: l’aleta caudal, amb una fenedura visible en el centre i amb les bores retallades, s’eleva abans de submergir-se; les aletes pectorals són molt grans i arrodonides, amb la part superior fosca i la inferior clara; el cap és ample i presenta nòduls en la part superior i a la mandíbula inferior; i el cos és voluminós, amb el llom i els flancs entre negres i grisos foscos i el ventre blanc.

Humpback_Whale_fg1_cropped

FONT: http://en.m.wikipedia.org/wiki/File:Humpback_Whale_fg1_cropped.JPG

 

Pel que fa al seu comportament alimentari, aquesta espècie ha desenvolupat vàries tècniques espectaculars. La més coneguda és la denominada xarxa de bombolles, utilitzada per capturar bancs de peixos. Altres tècniques menys sofisticades consisteixen en tirar-se contra els bancs de peixos o colpajar l’aigua amb les aletes per tal que les onades de xoc aturdeixin als peixos.

Aquí ens centrarem en la tècnica de xarxa de bombolles. Aquesta tècnica ha estat observada en una població de la costa oest d’Alaska. A l’estiu, en els fiords d’Alaska hi ha una gran abundància de plàncton, el que atrau als arengs (Clupea harengus), els quals viuen en les profunditats dels fiords per a protegir-se dels depredadors. Quan les iubartes detecten la presència dels arengs, per tal d’indicar-ho a la resta de companys fan salts i cops de cua i cap contra l’aigua. Aquesta tècnica requereix una coordinació. Seguint al líder, es submergeixen junts i cada un es posa en la seva posició: hi ha els pastors, que circunden els peixos movent les aletes per contenir al banc i evitar que escapin;  un altre membre es col·loca sota el banc i emet un crit de 120 decibels (tant estrident com disparar un coet), per tal que els peixos pugin a la superfície i hi ha un altre individu a la part superior que expulsa un corrent d’aire per crear una xarxa de bombolles. La resta d’individus es col·loquen sota el banc de peixos i s’hi llencen amb la boca totalment oberta. Amb aquesta tècnica aconsegueixen capturar mitja tona de peix cada dia.

bubble net

Autor: Richard Palmer

Es recomana veure aquest vídeo (en anglès):

 

Per tal d’ampliar aquesta informació pots consultar:

– DAY, Trevor. Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat (Ed. Blume)

– KINZE, Carl Christian. Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo (Ed. Omega)

– PERRIN, W. F.; WÜRSIG, B; THEWISSEN, J. G. M. Encyclopedia of Marine Mammals (Ed. Academic Press, 2ª edició)

– Gigantes del mar, episodi 2: http://www.youtube.com/watch?v=lSQ6d02L1jc

 

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Cetacis de la costa catalana

Alguna vegada t’has preguntat si hi ha cetacis a la costa catalana? Doncs la resposta a aquesta pregunta és “Sí, n’hi ha”. En aquesta publicació es pretén anomenar i descriure aquestes espècies per tal de poder-los identificar de forma correcta. Abans de començar, però, deixa’m explicar-te què és un cetaci per si és la primera vegada que et trobes amb aquest concepte.

INTRODUCCIÓ

Els cetacis són un ordre de mamífers que estan adaptats a la natació i, per tant, independents del medi terrestre. I dic natació enlloc de mar perquè, malgrat la gran majoria són marins, n’hi ha un grup que viuen en aigües dolces i salobres. Aquesta adaptació a la natació s’observa en el seu cos hidrodinàmic per tal de poder desplaçar-se per l’aigua amb una resistència inferior i en la presència d’aletes (les pectorals marquen el rumb i frenen, les dorsals i l’aleta caudal plana). Com la resta de mamífers, els cetacis són homeoterms (això significa que tenen mecanismes fisiològics per mantenir la temperatura corporal constant, el que anomenem de sang calenta). A més, també respiren aire, de manera que periòdicament han de sortir a la superfície per prendre’l. Per evolució, la posició de les fosses nassals és actualment dorsal i és el que anomenem espiracle. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies de cetacis arreu del món, distribuits en dos subgrups: els odontocets (cetacis amb dents; els quals són els dofins, marsopes, beluga, narval, zifis i catxalots) i els misticets (cetacis amb barbes; els quals són les balenes franques i els rorquals). Es parlaran d’aquests diferents grups i de la classificació general dels cetacis en posteriors entrades.

Del total d’espècies de cetacis, n’hi ha 8 que viuen a la costa de Catalunya de forma habitual: dofí mular, dofí comú, dofí llistat, rorcual comú, catxalot, cap d’olla gris, cap d’olla comú i zifi de Cuvier. A continuació es detallaran un per un.

DOFÍ MULAR

El dofí mular (Tursiops truncatus) és el típic dofí dels dofinaris. Es pot reconèixer per la seva pell grisa a tot el cos, més clara a la part ventral. L’aleta dorsal és convexa pel marge anterior. Solen viure en grups costaners de 2 – 15 individus, tot i que en alguns casos formen grups de varis centenars. Són animals marcadament acrobàtics. Segons la UICN, el seu estat de conservació global és de “preocupació menor”, però al mediterrani és “vulnerable”.

Imatge
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Sheilapic76, Creative Commons).

DOFÍ COMÚ

El dofí comú (Delphinus delphis) es pot reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos. El llom és gris o marró amb un dibuix que forma una V per sota de l’aleta dorsal. A més, presenta una tanca groguenca als costats, a la meitat anterior del cos, i una de gris de mida semblant a la meitat posterior; de manera que formen una característica forma de rellotge de sorra. Solen viure en grups de 10 –  200 individus. Com els mulars, també són bons acròbates. Cada vegada és menys comú observar-los a la costa mediterrània nord-occidental, doncs aquí el seu estat de conservació és de “en perill”, tot i que estan en la categoria de “preocupació menor” de la UICN a nivell global.

Imatge
Dofí comú (Delphinus delphis) (Foto: Jolene Bertoldi, Creative Commons).

DOFÍ LLISTAT

Imatge
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto: 20minutos).

El dofí llistat (Stenella coeruleoalba) es caracteritza per la presència d’una aleta dorsal gris o marró, moderadament alta; un mussell fosc i prominent, ben distingit del meló (protuberància del cap que utilitzen per a l’emissió d’ones sonores, útils per a la ecolocació); i un llom gris o marró, de color gris clar des del centre dels flancs fins a l’aleta dorsal i a la part posterior del cos. A més, presenten una línia fina i fosca que va del mussell fins a la part inferior dels flancs, on s’eixample. Solen viure en grups de 25 – 100 individus. També són bons acròbates. És l’espècie més abundant del Mediterrani nord-occidental i també és de “preocupació menor” a nivell global, però “vulnerable” a al Mediterrani.

RORQUAL COMÚ

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és el cetaci més gran de les nostres costes. Es poden distingir per una aleta dorsal alta i falciforme, situada al terç posterior del cos i un cap ample i aplanat, estret de perfil. El seu cos és hidrodinàmic, allargat i, en general, de color gris fosc sense taques, amb el ventre més clar. Rarament mostren l’aleta caudal. La bufada per l’espiracle sol ser alt (fins a 8 metres) i estret, i tarda varis segons en desaparèixer. Segoons la UICN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està “en perill” a nivell global.

rorqual comú
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: UW Today).

CATXALOT

El catxalot (Physeter macrocephalus) és una altra de les espècies més grans de cetacis del Mediterrani. Es caracteritza per la presència de lobuls caudals amples i triangulars, amb una fenedura prominent; una petita gepa seguida per sis protuberàncies; cap arrodonit que ocupa un terç del total i amb l’espiracle prop de l’extrem del mussell i una mica a l’esquerre i el cos és de color gris fosc a marró violaci. Pel que fa a la bufada, aquesta és inclinada cap endavant i a l’esquerre. Normalment neden a poc a poc, però pot accelerar amb rapidesa. Està catalogada de “vulnerable” per la UICN a nivell global, però està en perill al Mediterrani.

Imatge
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Advocacy Britannica).

CAP D’OLLA GRIS

El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, es caracteritza per una aleta dorsal alta i falcada, les aletes pectorals llargues i en punta, el cap arrodonit i amb un meló bulbós, boca corvada amunt i cos de color gris o marró, amb bastants marques i de ventre clar. Generalment, viuen en grups de 3 – 30 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers. El seu estat de conservació és de “preocupació menor”, tot i que pel Mediterrani no hi ha prou dades per evaluar-lo.

Imatge
Cap d’olla gris (Grampus griseus) (Foto: El hogar natural).

CAP D’OLLA COMÚ

El cap d’olla comú (Globicephala melas) es caracteritza per una aleta dorsal baixa, llarga i de base ample, amb l’extrem arrodonit i molt falcat; les aletes pectorals són altes, estretes i mesuren una cinquena part de la longitud del cos; el meló és bulbós i el morro és curt; i el cos és de color girs fosc, negre o marró. Viuen en grups de 10 – 60 individus. No hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.

Imatge
Cap d’olla comú (Globicephala melas) (Foto: El hogar natural).

ZIFI DE CUVIER

El zifi de Cuvier (Ziphius cavirostris) és una espècia molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície. Es caracteritzen per una aleta caudal amb lòbuls amples, sense fenedura central o molt petita i lleugerament falciforme; l’aleta dorsal queda per darrere del centre del cos; el morro és curt i corbat cap endavant; i de color crema davant dels ulls; el seu color varia de marró vermellós a gris fosc, amb el ventre lleugerament més fosc. Viuen en grups de 2 – 7 individus, en ocasions fins a 25; però els mascles de més edat tendeixen a ser solitaris. Tampoc hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.

Imatge
Zifi de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: Aceytuno).

Aquestes són les 8 espècies més habituals a la costa de Catalunya. Espero que amb aquesta petita guia puguis identificar-los amb facilitat si mai te’ls trobes a mar obert.

REFERÈNCIES

Difusió-català