Arxiu de la categoria: Mamífers terrestres

Els mamífers extingits més recentment a causa dels humans

La història de la vida està plena d’extincions de diversos éssers vius, algunes massives i popularment conegudes, com la dels dinosaures. L’extinció és un procés habitual, potser necessari, en l’evolució biològica. Així i tot, la responsabilitat que tenim l’espècie humana de l’elevat ritme d’extincions en els últims anys és alarmant. Fins i tot es parla d’una nova era geològica, en la qual el planeta a nivell global està canviant a causa de la nostra activitat: el Antropocè. En aquest article coneixeràs quatre mamífers que existien fa tot just 300 anys, però ja no tornarem a veure mai més en viu. O potser sí?

ELS MAMÍFERS EXTINGITS MÉS RECENTMENT A CAUSA DELS HUMANS

1. EL TIGRE DE TASMÀNIA

Comencem amb el llop marsupial o tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus). Sota aquesta varietat de noms, es troba un animal més pròxim als cangurs i coales que als tigres o llops: el tigre de Tasmània era un marsupial originari d’Austràlia.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats al món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol Rovira

El llop marsupial era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Una característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca: les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus. Observa’l en el següent vídeo:

De la mateixa manera que la resta de marsupials, les cries no naixien directament, sinó que acabaven de desenvolupar-se en el marsupi (la popularment coneguda com “bossa”) de la mare.

Extinció y protecció del llop marsupial

L’últim exemplar salvatge conegut va ser caçat el 1930, i el 1933 va morir l’últim exemplar captiu en un zoo, 125 anys després de la seva descripció (1808). Hi ha diverses hipòtesis sobre la seva extinció:

  • Caça intensiva: igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser acusat de matar bestiar, per la qual cosa s’oferien recompenses per animal abatut. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era prou forta com per matar una ovella adulta.
  • Reducció de l’hàbitat i de les preses: amb la colonització d’Austràlia seu hàbitat i preses habituals es van veure reduïts.
  • Introducció d’espècies invasores i malalties: la colonització també va suposar la introducció d’espècies que competien amb el tigre de Tasmània (gossos, guineus…) i malalties noves per les que no estava immunitzat.

La protecció de l’espècie es va aprovar 59 dies abans de la mort de l’últim exemplar, una llei tardana i insuficient.

Si vols saber més sobre el llop marsupial et convidem a llegir l’article que li vam dedicar fa 4 anys: El llop marsupial: nosaltres el vam extingir.

2. LA QUAGA

La quaga (Equus quagga quagga) es tractava d’una subespècie de zebra que habitava les planes de Sud-àfrica. La meitat anterior del cos posseïa les típiques ratlles negres i blanques de la zebra, que s’anaven difuminant per donar lloc a un color marronós a la part posterior, de manera que en un principi es va creure que era una espècie separada de la zebra comuna (Equus quagga). Les potes eren blanques.

El seu estrany nom pertany a l’onomatopeia en la llengua dels Khoi del soroll que feien les quagues.

Cuaga quagga disecada ,taxidermia, taxidermy
Quaga taxidermizada al Museo de Historia Natural de Bamberg. Només existeixen 23 quagues dissecades en tot el món. Foto: Reinhold Möller

Extinció i recuperació de la quaga

L’últim exemplar salvatge va morir en 1870, i l’últim en captivitat va morir el 1883 al zoo d’Amsterdam, només 98 anys després de la seva descripció (1785). Tot i que la quagga es va començar a caçar per part dels colons holandesos per utilitzar la seva carn i pell, la disminució de la seva població es va veure accelerada fins a l’extinció davant la caça intensiva per exterminar els animals salvatges de la zona i així utilitzar les pastures per al bestiar domèstic.

quagga, cuaga, animal extinto
De les poques fotografies existents d’una quaga, al zoològic de Londres (1870). Foto: Biodiversity Heritage Library (domini públic)

En el seu moment no es va fer cap esforç de conservació. És més, no es va saber que la quaga del zoo d’Amsterdam era l’última existent fins al cap d’uns anys. No obstant això, la quaga té el dubtós honor de ser l’única espècie extinta que ha “tornat a la vida” gràcies a un projecte anomenat The Quagga Project que es va iniciar el 1987. Quan es va descobrir que la quaga no era una espècie separada de la zebra, sinó una subespècie, es va seqüenciar el seu ADN i es va comparar amb el de la zebra. Al cap i a la fi, si eren subespècies, les zebres havien de tenir en els seus gens ADN de les quagues. Mitjançant la cria selectiva de zebres amb tendència a la desaparició de les ratlles, algunes quagues es troben pasturant actualment en camps del nord de Sud-àfrica.

Tot i que la primera tècnica en què es pensa per a la recuperació d’espècies extintes és la clonació, en el cas de la quagga ha estat possible mitjançant la reproducció de zebres seleccionades gràcies a l’ADN de quaga conservat en el seu genoma, encara que no siguin quaggas 100% idèntiques a les seves avantpassades extintes.

En aquest vídeo pots veure quagues actuals i el procés d’investigació seguit per “ressuscitar-les” (subtítols en anglès):

3. VACA MARINA DE STELLER

La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas) era un sireni, és a dir, un mamífer marí del mateix ordre que els manatís i el dugong. Es distribuïa pel mar de Bering, a prop de Kamchatka (est de Rússia). Mesurava fins a 8 metres de llarg i pesava 5 tones.

vaca marina de steller, steller marine cow, esqueleto, skeleton, model, modelo
Model i esquelet de vaca marina de Steller. Foto: KKPCW

A diferència de la resta de sirenis, que habiten a l’oceà Índic i part del Pacífic, la vaca marina de Steller habitava en aigües fredes, posseïa menys dents i era el millor sireni adaptat a la vida marina. Era totalment herbívora (algues i plantes).

Extinció y conservació de la vaca marina de Steller

La vaca marina de Steller posseeix el trist rècord de ser l’animal més ràpid en extingir-se des del seu descobriment el 1741: tan sols 27 anys. La causa torna a ser la caça indiscriminada per part de caçadors de foques i baleners, per lucrar-se amb la pell, carn i greix. Gairebé sense depredadors, les vaques marines van ser preses fàcils. No es va fer cap esforç de conservació de l’espècie.

Actualment només existeixen uns 20 esquelets i poques mostres de pell.

4. RINOCERONT NEGRE OCCIDENTAL

Acabem la llista de mamífers extingits recentment amb el rinoceront negre occidental (rinoceront negre de l’oest), una subespècie del rinoceront negre. Mesurava gairebé 4 metres de llarg i podia arribar a pesar 1,3 tones. Com tots els rinocerontes, eren herbívors.

rinoceronte negro occidental, wester black rino, rinoceront negre
Rinoceront negre occidental. Font: savetherhino.org

Extinció i conservació del rinoceront negre occidental

Habitava a la sabana del centre-oest d’Àfrica fa tan sols 8 anys (la UICN el va declarar extint en 2011). La causes de la seva extinció van ser:

  • Pèrdua d’hàbitat.
  • Matances per part de grangers per protegir les seves collites.
  • I sobretot la caça furtiva, principalment per comercialitzar amb les seves banyes i com a trofeus de caça. Les banyes dels rinoceronts s’utilitzen en la medicina tradicional xinesa, qui li atribueixen propietats medicinals, propietats sense cap evidència científica. Si vols conèixer més animals amenaçats a causa d’aquesta activitat, et convidem a llegir Els cinc animals més amenaçats per la medicina tradicional xinesa.

Dels 850.000 exemplars censats a principis de segle XX, entre 1960 i 1995 els furtius van reduir la població en un 98%. El 2001, només quedaven 5 rinoceronts vius. Tot i les mesures de conservació preses a principis del segle XX, la lluita contra la caça i aplicació de sentències contra els furtius van anar decaient amb el temps, el que va conduir a la desaparició de la subespècie.

rinoceronte, rhino
Rinoceronte con el cuerno amputado. Foto: A. Steirn

Una altra subespècie de rinoceront s’ha extingit en els últims anys: el rinoceront negre del sud (Diceros bicornis bicornis) va desaparèixer el 1850 a causa de la caça excessiva i destrucció de l’hàbitat. La resta de subespècies estan críticament amenaçades.

PER REFLEXIONAR

La llista d’animals extints en època històrica i a causa de l’acció humana no deixa de créixer. Alguns, com el dofí xinès de de riu o Baiji (Lipotes vexillifer), s’ha declarat extint en més d’una ocasió. Actualment la UICN el té categoritzat com críticament amenaçat-possiblemente extint, tot i que no hi ha evidències sòlides de la seva existència des de 2007. La vaqueta marina (Phocoena sinus) pot ser la següent, amb només 12 exemplars detectats el 2018.

baiji, delfin de rio chino, river dolphin, China, extinct, extinto extingit
Baji fotografiat abans de la seva mort en captivitat, 2002. Foto: Institute of Hydrobiology, Wuhan, China

Tot i que els animals, i sobretot els mamífers, contenen les espècies més icòniques que l’opinió popular vol conservar, cal no oblidar el valor biològic d’altres espècies d’animals, plantes, fongs i fins i tot bacteris de les que hauríem d’evitar la seva extinció. En un futur article donarem a conèixer algunes d’aquestes espècies.

Animals que caminen per la paret: un repte a la gravetat

Com s’ho fan alguns insectes, aranyes o llangardaixos per caminar sobre parets llises o de cap per avall i no caure? ¿Per què, si fos real, l’Spiderman no podria enganxar-se a les parets com ho fan aquests animals?

Científics de diferents àrees encara busquen comprendre els mecanismes que fan servir alguns animals per caminar sobre aquest tipus de superfícies sense relliscar o precipitar-se. A continuació, t’expliquem què sap la comunitat científica sobre aquest fenomen.

Animals que caminen per la paret: un repte a la gravetat

La competència per l’espai i els recursos (nínxol ecològic) ha donat lloc a nombroses i increïbles adaptacions al llarg de l’evolució, com la miniaturització.

Quan una superfície és massa llisa, de manera que les ungles, les urpes o les forces de fricció resulten insuficients per a desplaçar-se sobre ella sense caure, entren en joc mecanismes d’adhesió dinàmica: aquells que permeten a l’animal desplaçar-se sobre superfícies verticals llises o de cap per avall enganxant-se i desenganxant-se ràpidament. L’aparició d’estructures adhesives dinàmiques ha permès a diversos animals explotar nous ambients, podent desplaçar-se per caçar o romandre immòbils el temps necessari per fugir dels seus depredadors allà on la majoria tan sols podria estar estable uns pocs segons.

Gecko sobre una superfície llisa. Imatge de Shutterstock/Papa Bravo.

El desenvolupament d’estructures adhesives dinàmiques en les extremitats és típic d’insectes i d’aranyes, d’alguns rèptils com els geckos i certes sargantanes, i d’amfibis com les granotes arborícoles. Puntualment, també s’ha observat en petits mamífers com ratpenats i pòssums, uns marsupials arborícoles procedents d’Austràlia i de certes regions del sud-est asiàtic.

El fet que grups tan diferents d’animals presentin una adaptació similar s’explica per un procés de convergència evolutiva: davant un mateix problema (competència per l’espai i els recursos, elevada pressió de depredació, etc.), l’evolució tendeix a solucions iguals o similars (estructures adhesives per accedir a altres espais).

Els límits de l’adaptació (o per què l’Spiderman no podria caminar per les parets)

Estudiar el mecanisme mitjançant el qual alguns animals caminen sobre superfícies verticals llises o invertides és clau per al desenvolupament industrial de noves i més potents substàncies adhesives. No és estrany, doncs, que hi hagi molts estudis al respecte.

Podrà l’ésser humà escalar parets com ho fa l’Spiderman algun dia? Labonte et al. (2016) ens explica per què l’Spiderman com a tal no podria existir. O, almenys, com hauria de ser realment per poder adherir-se a les parets com una aranya.

Podrà l’ésser humà escalar com l’Spiderman algun dia? De moment, ens conformem amb aquesta esculptura. Imatge de domini públic.

Sense entrar en les estratègies pròpies de cada organisme (de les quals parlarem després), el principi bàsic pel qual insectes, aranyes o geckos poden caminar sobre superfícies verticals llises o cap per avall és la seva relació superfície/volum: com més petit és l’animal, més gran és la superfície del seu cos respecte al seu volum i menor la quantitat de superfície adhesiva necessària per poder desplaçar-se sense caure a causa del pes. Així doncs, els geckos serien els animals coneguts amb la mida més gran (relació superfície/volum més petita) capaços de caminar sobre superfícies verticals llises o cap per avall sense patir modificacions anatòmiques que farien inviable el seu desenvolupament.

I què vol dir “sense patir modificacions anatòmiques”? Els mateixos autors expliquen que com més gran és l’animal, més gran és la superfície adhesiva necessària per desplaçar-se sense desprendre’s. El creixement de la superfície adhesiva respecte la mida de l’animal segueix un patró d’al·lometria positiva extrema: per un petit increment de la mida de l’animal, es produeix un augment significativament major de la superfície adhesiva. Segons aquest estudi, la superfície adherent respecte a la superfície total pot ser fins a 200 vegades més gran en geckos que en àcars.

Imatge de David Labonte

No obstant això, la mateixa al·lometria es regeix per una sèrie de constriccions (limitacions) anatòmiques. Així, per tal que existís un animal més gran que un gecko capaç de caminar sobre una superfície vertical llisa o invertida, aquest hauria de desenvolupar, per exemple, unes extremitats enormes amb una superfície adherent igualment gran. Si bé podria tenir sentit des d’un punt de vista físic, les constriccions anatòmiques fan inviable l’existència d’animals amb aquestes característiques.

Ara ja podem respondre la pregunta “Per què l’Spiderman no podria adherir-se a les parets?”. Segons aquest estudi, perquè un ésser humà pogués caminar per les parets com una aranya el seu cos hauria d’estar recobert almenys d’un 40% d’estructures adhesives (un 80% si comptem únicament la seva part frontal); o això, o tenir braços o cames absurdament grans i impossibles des d’un punt de vista anatòmic.

Gran diversitat d’estratègies

L’adhesió dinàmica ha de ser prou forta perquè l’animal no caigui estant quiet, però prou feble per poder desenganxar-sense problemes en fer un pas.

Per aconseguir-ho, hi ha diferents estratègies.

Diversitat d’estructures adhesivas. Imatge de David Labonte.

1) Adhesió humida

Hi intervè una substància líquida.

Insectes

Els insectes presenten dos sistemes:

Potes amb coixinets llisos: el trobem, per exemple, en formigues, abelles, paneroles i saltamartins. L’últim segment de les seves potes (pretars), les ungles o les tíbies presenten un o diversos coixinets extremadament tous i deformables (com els arolis al pretars). A petita escala, cap superfície és totalment llisa, de manera que aquests coixinets es deformen fins a ocupar tots els seus espais disponibles.

Tars (part final de les potes dels insectes) d’una panerola. Imatge adaptada a partir de la original de Clemente & Federle, 2008.

Potes amb coixinets peluts: el trobem en escarabats i mosques, entre d’altres. Els coixinets d’aquests insectes estan densament coberts de petites estructures similars a pèls, les setes, gràcies a les quals el contacte amb la superfície augmenta.

Peu d’un escarabat de la família Chrysomelidae. Imatge de Stanislav Gorb et al.

En ambdós casos, intervé un líquid amb una fase hidrofòbica i una altra hidrofílica. Estudis amb formigues han demostrat que les terminacions de les seves potes secreten una fina capa de líquid que incrementa el contacte entre el pretars i la superfície sobre la que caminen, omplint els buits restants i actuant com un adhesiu sota els principis de capil·laritat (tensió superficial) i viscositat.

Si voleu conèixer més a fons aquest mecanisme, no us perdeu aquest increïble vídeo sobre les formigues!:

Granotes arborícoles

Els coixinets dels dits de les granotes arborícoles estan compostos de cèl·lules epitelials columnars separades entre si. Entre elles, nombroses glàndules hi aboquen una substància mucosa. La separació de les cèl·lules permet, d’una banda, que els coixinets es deformin per adaptar-se al terreny i, per altra, que la mucositat circuli entre elles i asseguri l’adhesió. A més a més, en ambients humits (moltes d’aquestes granotes viuen en selves), aquests espais faciliten l’eliminació de l’excés d’aigua que les faria relliscar.

Granota verda d’ulls vermells (Agalychnis callidryas). Fixa’t en els extrems dels dits. Imatge de domini públic.

En el següent vídeo, pots apreciar amb més detall les potes d’una de les granotes arborícoles més conegudes:

Les granotes arborícoles presenten un sistema similar al de coixinets llisos dels insectes. De fet, a molts augments les microestructures adhesives en grills i granotes són pràcticament idèntiques. Això va dur Barnes (2007) a considerar l’adhesió humida com una de les més exitoses.

Diferents granotes (a, b, c) i els seus respectius epitelis (d, e, f). La figura g correspon a la superfície dels coixinets d’un grill. Imatge de Barnes (2007).

Pòssums

Els estudis més detallats s’han realitzat sobre el pòssum pigmeu acròbata (Acrobates pygmaeus), un petit marsupial de la mida d’un ratolí capaç d’escalar superfícies de vidre fent servir els grans coixinets dels palmells de les seves potes. Aquests coixinets estan compostos de múltiples capes de cèl·lules epitelials esquamoses separades per solcs que en faciliten la deformació i pels quals hi circula la suor, que és el líquid que fan servir per adherir-se.

00530622
Acrobates pygmaeus. Imatge de Roland Seitre.

pygmffoot
Palmell del primer parell de potes d’Acrobates pygmaeus. Imatge de Simon Hinkley i Ken Walker.

2) Adhesió seca

No intervenen líquids.

Aranyes i geckos

Tant les aranyes com els geckos es regeixen pel mateix principi d’adhesió: les forces de Van de Waals. A diferència d’insectes, granotes i pòssums, no segreguen líquids adhesius.

Les forces de Van der Waals resulten de la interacció entre molècules o àtoms sense que hi hagi un enllaç químic entre ells, i la seva energia depèn de la distància. Aquestes interaccions apareixen entre els “pèls” o setes dels palmells de les potes dels geckos (les quals estan solcades per plecs, les lamel·les) i les setes de les potes de les aranyes (que estan cobertes de moltes pilositats formant les escòpules), i la superfície sobre la qual caminen.

Pota d’una aranya plena de setes. Imatge de Michael Pankratz.

Diversitat de potes de geckos. Imatge de Kellar Autumn.

Estudis recents, però, suggereixen que les interaccions de Van der Waals no serien les grans determinants de l’adhesió en els geckos, sinó les interaccions electrostàtiques (diferent polaritat entre les setes i la superfície), després de comprovar que la seva capacitat adhesiva minvava sobre materials menys energètics, com el tefló.

Sigui com sigui, l’habilitat dels geckos per enfilar-se és impressionant. Si no, mira aquest vídeo del gran David Attenborough:

3) Succió

Ratpenats

Els ratpenats de ventoses (família Thyropteridae), originaris de l’Amèrica Central i del Sud, presenten unes ventoses en forma de disc als seus polzes i al palmell del segon parell de potes que els permeten desplaçar-se sobre superfícies llises. A l’interior d’aquests discos, la pressió es redueix i el ratpenat queda adherit per succió. De fet, un sol disc pot suportar el pes de tot l’animal.

Ratpenat de la família Thyropteridae. Imatge de Christian Ziegler/ Minden Pictures.

Després de conèxier totes aquestes estratègies, creus que l’Spiderman n’està a l’alçada?

Imatge de portada d’autor desconegut. Font: link.

El problema dels animals salvatges com a animals de companyia

Encara que els primers animals en els que pensem com a companys de vida són els gossos o gats, el cert és que malauradament moltes persones decideixen tenir un animal salvatge o exòtic a casa. Porcs vietnamites, petaures, fennecs, suricates, ossos rentadors, mones… És possible tenir en bones condicions un animal salvatge a casa, per molt bones intencions que tinguem? Quins són els problemes amb els que ens podem trobar? Quins mamífers salvatges es tenen com a animals de companyia? Et convidem a seguir llegint per descobrir-ho.

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE ANIMAL DOMÈSTIC I SALVATGE?

Un animal domèstic és aquell que porta convivint amb els humans durant milers d’anys. Són animals que durant la història de la nostra espècie, hem anat seleccionant artificialment per obtenir-ne beneficis, com aliment, companyia o protecció, com els gossos, que fins i tot han coevolucionat amb nosaltres. La majoria d’animals domèstics no podrien sobreviure a la natura, ja que no sabrien trobar aliment o serien presa fàcil pels depredadors. Els que sobreviuen quan són abandonats, com alguns gossos o gats, causen greus problemes a la fauna salvatge o fins i tot a les persones.

lobo perro dog wolf gos llop
Alguns animals domèstics, com certes races de gos (dreta), s’assemblen als seus homòlegs salvatges (llop, esquerra) el que provoca la falsa idea que els animals salvatges es poden domesticar. Foto: desconegut

I un animal salvatge, què és? Moltes persones confonen animal salvatge amb animal ferotge o perillós. Un animal salvatge és un animal que no ha estat domesticat, és a dir, la seva espècie no ha estat en contacte amb les persones (almenys no durant milers d’anys com els domèstics). El fet que alguns animals salvatges no siguin perillosos (o no del tot) per nosaltres, que apareguin en sèries i pel·lícules, alguns famosos en posseeixin i les ganes de tenir algunaanimal “especial” a casa, continua afavorint la compra-venda d’aquests animals com a animals de companyia.

monkey mono capuchino marcel ross friends
El personatge de Ross a la famosa sèrie ‘Friends’ tenia un mico caputxí, del que s’ha de desfer quan alzanza la maduresa sexual per conductes agressives. Font

QUINA PROBLEMÀTICA COMPORTA TENIR UN ANIMAL SALVATGE A CASA?

PROBLEMÀTIQUES PER LES PERSONES

La principal causa per la que els animals salvatges o exòtics originen problemes pels humans és el desconeixement de l’espècie: alguns tenen dietes molt específiques pràcticament impossibles de reproduïr en captivitat. D’altres, poden arribar a viure més que el propietari, ser molt sorollosos, ocupar molt d’espai, tenir hàbits nocturns, transmetre malalties o ser verinosos. Això es tradueix en dificultats de manteniment i canvis de comportament de l’animal, fins arribar a ser perillós per al seu propietari. La conseqüència acostuma a ser l’abandonament de l’animal, cosa que li causarà la mort, provocarà problemes a la natura o altíssims costos de manteniment si acaba en un centre de recuperació (segons Fundació Mona, mantenir un ximpanzé costa 7.000 euros l’any. La seva esperança de vida són 60 anys: 420.000 euros en total per un sol animal).

Els ossos rentadors pateixen canvis comportamentals i poden arribar a atacar els seus propietaris. Font de la foto

Moltes espècies alliberades a la natura acaben sent invasores, posant en perill els ecosistemes autòctons. Si vols saber la diferència entre espècies introduïdes i invasores, consulta aquest article. Per conèixer les amenaces que suposen pels ecosistemes, consulta aquest altre article.

No cal oblidar tampoc que la compra, venda i tinença de molts animals salvatges és totalment il·legal.

PROBLEMÀTIQUES PELS ANIMALS

Els animals han de viure en un ambient on puguin tenir cobertes les seves necessitats, tan físiques com psíquiques. Obviant els animals maltractats físicament, per molt bona fe, estima i diners que es pugui gastar algú en mantenir un animal salvatge, mai podrà reproduïr les seves condicions naturals. Manca d’espai, de contacte amb d’altres animals de la seva espècie, temps de cerca de l’aliment, condicions de temperatura, humitat, llum… l’animal no podrà desenvolupar el seu comportament normal d’espècie encara que estigui en les condicions més òptimes de captivitat.

Una guineu fennec, un animal carnívor del desert, en evident estat de mala salut. Segons les xarxes, perquè estava sent alimentat amb una dieta vegana. Segons la seva propietària, Sonia Sae, perquè és al·lèrgic al pol·len malgrat que segueixi aquesta dieta. Sigui com sigui, és evident que al Sahara les quantitats de pol·len no tenen res a veure amb les d’Europa.  Font

Les conseqüències que patirà un animal que no té cobertes les seves necessitats es tradueixen en problemes de salut (malalties, creixement deficitari…) i de comportament (estereotípies -moviments compulsius- , autolesions, ansietat, agressivitat…).

Finalment, la conseqüència més greu quan adquirim un animal salvatge és que estem afavorint el tràfic d’animals, la mort de milers d’ells durant el transport fins a casa nostra i fins i tot la seva extinció. El tràfic d’animals és la segona causa de pèrdua de biodiversitat del nostre planeta (per darrere de la destrucció dels hàbitats).

Els loris peresosos són animals nocturns i verinosos que es comercialitzen com a animals de companyia i com la majoria, es transporten en condicions pèssimes. Coneix més sobre el calvari dels loris visitant blognasua. Foto: Naturama.

CASOS CONCRETS DE MAMÍFERS SALVATGES COM A ANIMALS DE COMPANYIA

PRIMATS

Titís, loris peresosos, gibons de mans blanques, ximpanzés, macacs de Barbaria… la llista de primats que la gent té en captivitat és quasi infinita. Un dels principals errors que cometen les persones que desitgen un primat com animal de companyia és creure que tenen les nostres mateixes necessitats, sobretot en primats superiors com els ximpanzés. També es confonen les seves expressions amb les nostres: el que mostra la foto no és un somriure de felicitat i el que mostra el vídeo no son pessigolles, sino una actitud de defensa (els loris peresosos tenen verí als colzes).

Aquest ximpanzé no està rient, està espantat. Foto: Photos.com

Molts primats viuen en grups familiars i les cries necessiten estar amb la mare els primers anys de vida, pel que ja només el simple fet d’aquirir una cria de primat, comporta la mort de tots els adults del seu grup familiar i problemes psicològics per l’animal. Per conèixer l’extensa i greu problemàtica de mantenir primats en captivitat et recomanem encaridament llegir aquest article.

PETAURES DEL SUCRE

Els petaures del sucre (Petaurus breviceps) tenen aspecte d’esquirol, però en realitat són marsupials. Tenen una dieta molt específica (insectes i les seves deposicions, saba d’eucaliptus, néctar…), viuen a la copa dels arbres en grups de 6 a 10 individus i es desplacen entre els arbres saltant fins a 50 metres amb una membrana que els permet planejar. Són d’hàbits nocturns, a la nit és quan més se senten els seus crits. Resulta evident que és impossible reproduïr aquestes condicions en captivitat, pel que la majoria acaben morint per deficiències nutricionals.

Petaure del sucre engabiat. Foto: FAADA

PORCS VIETNAMITES

Encara que es tracti d’una varietat d’animal domèstic, els porcs vietnamites (Sus scrofa

Desde que l’actor George Clooney va presentar un porc vietnamita com a animal de companyia, la moda es va estendre ràpidament. Font

domestica) de cries són petits, però d’adults poden arribar a fer més de 100 quilos, pel que resulta impossible mantenir-los en un pis. S’han produït tants abandonaments i s’han reproduït tant, que hi ha poblacions establertes per tota Espanya.  Es poden reproduïr amb els porcs senglars i es desconeix si els híbrids són fèrtils. No existeix cap centre de recuperació o acollida, pel que continuen afectant els ecosistemes autòctons.

OSSOS RENTADORS i COATÍS

Un altre mamífer que, degut al seu aspecte agradable, algunes persones intenten tenir com a animals de companyia. Els ossos rentadors (Procyon sp) desenvolupen conductes agressives al no tenir les seves necessitats cobertes, són destructius amb els objectes de la llar i tenen tendència a mossegar-ho tot, fins i tot les persones. Actualment a Espanya és il·legal adquirir-los i està catalogat com a espècie invasora.

A més de l’agressivitat, una de les conductes més comunes dels ossos rentadors és el “robatori”. Font

Els coatís (Nasua sp)estan emparentats amb els ossos rentadors i, igual que aquests, d’adults es tornen agressius si es mantenen en captivitat en un domicili particular. A Espanya també està prohibida la seva tinença.

coatí nasua
El coatí, un altre mamífer d’aspecte amistós que pot resultar perillós. Font

SURICATES

Els suricates (Suricata suricatta) són animals molt socials que viuen en colònies de fins a 30 individus sota terra a la sabana Sudafricana. Acostumen a fer forats a terra per protegir-se i són molt territorials. Per tant, tenir un suricata a casa o a un jardí és totalment inviable. A més, les condicions climàtiques (altes temperatures i baixa humitat) a les que estan adaptats no són les mateixes que les d’un domicili particular. Com en el petaure, la seva alimentació és impossible de reproduïr a casa: carn de  serp, aranyes, escorpins, insectes, aus i mamífers petits… Com els ossos rentadors, no dubten en mossegar i són animals molt actius.

Suricata amb una corretja on es poden veure els seus ullals. Foto: FAADA

FENNEC

Aquesta espècie de guineu del desert (Vulpes zerda) també s’ha posat de moda com a animal de companyia. Malgrat que la seva tinença encara és legal, s’ha proposat diverses vegades com a espècie invasora.

La principal raó per la que no es pot tenir un fennec a casa son les condicions climàtiques desèrtiques a les que està adaptat. Viure en un pis els causa problemes renals i de termorregulació. A més, és un animal nocturn. Els canvis en el seu ritme circadià els comporta problemes hormonals.

Fennec al desert. Foto: Cat Downie/Shutterstock

Igual que les dues anteriors espècies, poden acabar apareixent problemes de comportament i tornar-se violents contra el mobiliari o el seus propietaris.

ELEFANTS, TIGRES…

Encara que sigui increïble, hi ha persones que tenen un elefant al jardí de casa i d’altres tenen felins, com tigres. A aquestes alçades no creiem necessari exposar les raons per les quals aquests animals no tenen cobertes les seves necessitats i el perill potencial que suposen per als seus propietaris o veïns en cas de fugida.

Dumba, l’elefanta que viu a un jardí de Caldes de Montbui. Foto: FAADA

EN CONCLUSIÓ

Com ja hem vist, un animal salvatge en captivitat mai tindrà les seves necessitats cobertes per garantir el seu benestar. Aquí hem presentat els mamífers salvatges més coneguts que es tenen com a animals de companyia, però malauradament la llista no deixa de créixer.

Per no afavorir el tràfic d’animals i causar patiments innecessaris durant la vida de l’animal, evita adquirir animals d’aquest tipus, informa’t i informa les persones del teu voltant, denuncia tinences irresponsables i en cas que ja en tinguis un i ja no te’n puguis fer càrrec, contacta amb alguna protectora i no l’alliberis mai a la natura.

Per què els peresosos son tan lents?

D’aspecte simpàtic, els mandrosos criden l’atenció per ser els mamífers més lents del món, tenir pèl verd i unes urpes dignes de pel·lícula de terror. T’atreveixes a descobrir més?

QUI SÓN ELS PERESOSOS?

Els peresosos són animals de costums arborícoles (habiten les selves humides de Centre i Sudamèrica) i és per això que el podríem confondre amb un primat . En realitat pertanyen a un grup molt diferent, dins el mateix ordre en què s’inclouen els óssos formiguers i tamàndues (Ordre Pilosa). Són també parents (encara que una mica més llunyans) dels armadillos. Actualment les sis espècies existents es classifiquen en peresosos de dos dits i peresosos de tres dits, encara que es coneixen moltes espècies extintes (algunes d’elles gegants).

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus). Foto: Stefan Laube

Tenen les potes amb urpes amb forma de ganxo que els permeten penjar-se perfectament de les branques. Fins i tot els mantenen agafats si s’adormen penjats. Però per terra s’arrosseguen amb poca traça amb les urpes de les potes davanteres, que són més fortes. El peresós de tres dits, a més, és un bon nedador.

A diferència d’óssos formiguers i tamàndues, tenen la cara arrodonida i no presenten dents davanteres. Les dents del darrere funcionen com uns trituradors i creixen contínuament.

Són d’hàbits solitaris.

Peresós de dos dits(Choloepus hoffmanni). Foto: Masteraah

CAMUFLATGE GAIREBÉ PERFECTE

Els peresosos es caracteritzen per tenir un gruix i aspre pelatge, de colors que van del marró grisenc al marró fosc, negre i fins i tot blanquinós. Aquest color, sumat a la lentitud dels seus moviments els permet passar desapercebuts. En cas de perill, es queden quiets i si són descoberts pels seus depredadors donen un cop fort amb les seves grans urpes.

Malgrat tot, el pelatge dels peresosos pot presentar un color verdós, a causa de les algues que creixen entre els pèls. El pelatge extern també és llar d’animals com paparres, àcars, escarabats i fins i tot arnes.

green sloth, peresós verd
Peresós en el que s’observa el canvi de cpñpr deñ pelatge a verd, degut a les algues que creixen sobre seu. Foto: desconegut.

REPRODUCCIÓ

Després de l’aparellament, la gestació del peresós dura 5-6 mesos. Neix una sola cria, que es penja de l’abdomen de la seva mare gràcies a les seves urpes ben formades. Mamarà durant un mes, després del qual romandrà agafat a la mare per aprendre els patrons d’alimentació.

Peresós amb la seva cria. Foto: John Martin

QUÈ MENGEN?

A diferència dels seus parents, que s’alimenten principalment d’insectes com formigues o tèrmits, els peresosos són folívors o filòfags, és a dir, s’alimenten de fulles, brots i puntes dels arbres (especialment de la Cecropia). Algunes espècies complementen la seva dieta amb insectes i les algues del seu pelatge.

Peresós de tres dits (Bradypus variegatus) menjant. Foto: Christian Mehlführer

Es desplacen molt lentament pels arbres amb les seves urpes en forma de ganxo mentre s’alimenten. Viure en els arbres també els resulta una bona estratègia per evitar als seus depredadors (anacondes, àguiles harpies, pumes i jaguars, humans …).

A més d’aquesta lentitud, els seus músculs són petits i febles per la grandària del seu cos (tenen un 30% menys de massa muscular que altres mamífers de la seva grandària). El seu metabolisme també és extremadament lent comparat amb el d’altres mamífers, tant és així que la seva temperatura corporal és baixa (uns 30 ºC). Els peresosos de tres dits tenen el metabolisme més lent de tots els mamífers. i els de dos dits ocupen el tercer lloc, per darrere de l’ós panda.

PER QUÈ SÓN TAN LENTS?

Observa en aquest vídeo els lents moviments del peresós:

Els peresosos són tan lents que trigarien cinc minuts en creuar un carrer d’amplada estàndard. A causa de que la seva alimentació és gairebé exclusivament folívora, l’energia que obtenen de les fulles és molt escassa. Les fulles amb prou feines tenen energia i la poca que tenen, és molt difícil d’extreure. Com tots sabem, la mateixa quantitat de carn aportaria més energia . Altres animals herbívors suplementen la seva dieta vegetal amb fruita seca o fruita, que donen una aportació extra d’energia, però el mandrós no ho fa.

Per contrarestar aquest inconvenient, els mandrosos presenten dues adaptacions principals:

  • Estómac molt gran (un terç del seu cos) amb diverses cambres per extreure el màxim d’energia de les fulles. Això comporta digestions de cinc o set dies, fins i tot setmanes.
  • Utilització mínima de l’energia, que es tradueix en no moure’s molt i en utilitzar poca energia per al manteniment de la seva temperatura corporal. Per alimentar-se sense consumir molta energia, viuen gairebé permanentment en els arbres i només baixen a terra un cop a la setmana, per defecar o canviar d’arbre si no poden moure’s per les branques a l’arbre del costat. La major part del seu temps el fan servir per menjar, descansar o dormir.

IMPORTÀNCIA ECOLÒGICA

Els mandrosos són grans dispersadors de llavors i fertilitzen el terra amb els seus excrements.

Com s’ha comentat abans, en el pelatge dels mandrosos viuen algues i arnes, entre d’altres éssers vius. La relació simbiòtica que estableixen és fascinant. Els peresosos només baixen dels arbres un cop a la setmana per defecar. En aquest moment, les arnes dipositen els seus ous en la femta del peresós; les larves d’arna que surtin d’ells s’alimentaran de la femta. Un cop adultes, les arnes volen cap al pelatge del peresós, on viuran i s’aparellaran. Les arnes mortes seran descompostespels fongs que viuen al pelatge i les transformaran en amoni, fosfats i nitrats que ajudaran a créixer a les algues. Segons es creu, el mandrós complementa la seva dieta amb aquestes algues, riques en biolípids i altres nutrients.

sloth moth, polilla perezoso, papallona peresós
Relació simbiòtica de mandrosos, algues, fongs i arnes (clic per ampliar). Font: veure imatge

A més, les espècies de micro i macroorganismes que viuen al seu pelatge tenen tenen substàncies contra bacteris, cèl·lules canceroses i paràsits com Plasmodium, responsable de la malària i Trypanosoma, responsable del mal de Chagas.

ESTAT DE CONSERVACIÓ

De les sis espècies conegudes, segons la Llista Vermella de la IUCN els peresosos de tres dits Bradypus pygmaeus i Bradypus torquatus es troben en “perill crític” d’extinció i “vulnerable” respectivament. La resta estan en “preocupació menor”. Com sol ser habitual, la destrucció de l’hàbitat és la principal amenaça a la qual s’enfronten els peresosos actualment. A causa de la seva lentitud, són afectats ràpidament per la destrucció dels boscos que comporta l’avanç urbà o són atropellats quan intenten creuar les carreteres.

green sloth, perezoso verde, peresós cerd, carretera, road, crossing, cruzando
Peresós creuant una carretera. Foto: Ian D. Keating

Tot que són totalment inofensius, algunes persones també els agredeixen o maten pensant que són perillosos.

Desgraciadament, la seva cara simpàtica i aspecte dòcil ha fet que algunes persones els tinguin com a mascotes. Mai ens cansarem de dir-ho: els animals salvatges no són mascotes. Fora del seu hàbitat no es poden cobrir les seves necessitats físiques, nutricionals ni psicològiques. A més, la seva extracció de la natura és traumàtica (solen matar la mare per capturar les cries) i el transport i emmagatzematge es donen en condicions insalubres.

Peresós engabiat. Foto: desconegut

La protecció del seu hàbitat i lleis a favor dels peresosos són les accions de conservació prioritàries, a més de l’existència de centres de rescat de peresosos ferits o orfes.

Cria de peresós rescatada. Foto: Becca Field

QUÈ POTS FER TU?

L’educació és el pilar més important per començar a respectar la natura. Informa a les persones del teu voltant de les característiques úniques d’aquests animals, explica que no són perillosos per evitar agressions cap a ells i fes-los comprendre el patiment que els suposa viure tancats com a mascotes. Si vius en una zona on hi ha peresosos, truca a les autoritats si veus algun en perill, intentant creuar la carretera, per exemple.

Si vols aprofundir en el tema , pots visitar la lliçó TED-Ed sobre els peresosos, en la qual està inspirat aquest article.mireia querol rovira

Foto de portada: Getty

Descoberta una nova espècie d’orangutan a punt d’extingir-se

Fa uns dies s’anunciava el descobriment d’una nova espècie d’orangutan. Malauradament, està críticament amenaçada. Com és possible que no s’hagi descobert fins ara? Quines altres espècies d’orangutans hi ha? A quines amenaces s’enfronten? Podem fer alguna cosa nosaltres per protegir-los? Segueix llegint per descobrir-ho!

CONEIXENT ELS ORANGUTANS

Molta de la informació sobre els orangutans li devem a Biruté Galdikas, la major experta en comportament d’orangutans, així com Jane Goodall ho és dels ximpanzés i Dian Fossey ho va ser dels goril·les de muntanya. L’orangutan és un homínid, de la mateixa família que els humans, els goril·les, els ximpanzés i els bonobos.

Els orangutans són els homínids més llunyans a nosaltres. Tot i això, compartim un 97% de l’ADN i l’ancestre més antic entre orangutans i humans va viure fa uns 14 milions d’anys. Si vols aprofundir sobre qui són els homínids i com es classifiquen els primats et convidem a llegir aquest article.

Fins ara, es coneixien dues espècies d’orangutan: l’orangutan de Sumatra (Pongo abelii) i l’orangutan de Borneo (Pongo pygmaeus). Un recente estudi de novembre del 2017 afegeix una nova espècie: l’orangutan Tapanuli (Pongo tapanuilensis). Des de 1929 no s’havia descobert una nova espècie de gran simi, tot i ser dels grups més estudiats del món.

Orangutan mascle de Borneo, Sumatra i Tapanuli. Foto: Eric Kilby Aiwok Tim Laman

MORFOLOGIA

L’orangutan (del malai orang Hutan, ‘persona del bosc’) es distingeix dels altres homínids pel seu pelatge ataronjat. S’alimenta, dorm i reprodueix en els arbres, encara que ocasionalment baixa a terra per beure dels rius. Els seus llargs braços (fins a 2,2 m) i peus prènsils estan perfectament adaptats a la vida arbòria. La flexibilitat de la pelvis i altres articulacions, els permet adoptar posicions impossibles per a altres primats.

Femella d’orangutan de Sumatra amb la seva cria. Foto: Thomas Marent

Presenten un gran dimorfisme sexual (diferències entre mascles i femelles). Els mascles tenen unes estructures adiposes a la cara que augmenten de grandària a mesura que l’animal creix, una llarga barba i bigoti, el pèl dels braços més llarg i una bossa penjant a la gola. Aquesta bossa els serveix com a amplificador dels seus reclams, que poden escoltar-se a dos quilòmetres de distància, per marcar el seu territori i atreure a les femelles. Els mascles també són més grans que les femelles, pesant cent quilos o més i tenen una alçada de metre i mig (les femelles pesen uns 40 kg i mesuren 1,1 m d’alçada).

Orangutans mascle en els quals s’aprecien les galtes i la bossa a la gola.Font

ALIMENTACIÓ I COMPORTAMENT

Els orangutans són solitaris i nòmades, es desplacen per les copes dels arbres a la recerca de fruita. També poden alimentar-se d’altres parts de les plantes, mel i animals petits com tèrmits, pollets ous i sargantanes.

Encara que són d’hàbits solitaris, la seva interacció social és molt complexa quan es troben, i les femelles adolescents poden viatjar juntes uns 2-3 dies.

Els orangutans utilitzen eines i comportaments que aprenen per imitació, varien segons la regió (cultura).

REPRODUCCIÓ

Les femelles pareixen en un niu a la part alta dels arbres. Després de 9 mesos de gestació, neix una sola cria que es quedarà a prop de la mare fins a la seva maduresa, uns 8 anys aproximadament. El mascle no participa en la criança.

Cria d’orangutan d’una setmana agafada a la seva mare. Foto: ARNO BURGI/AFP/Getty Images

La taxa de reproducció dels orangutans és molt baixa: les femelles arriben a la maduresa sexual als 15 anys i tenen una cria cada 8-9 anys, de manera que com a màxim només tindrà unes 3-4 al llarg de la seva vida. Això suposa que la recuperació de l’espècie sigui molt complicada. Poden viure uns 50-60 anys.

DISTRIBUCIÓ

És l’únic gran simi que es troba a Àsia, a les selves humides de les illes de Sumatra i Borneo. La seva distribució és molt reduïda a causa de la destrucció de l’hàbitat que pateix.

Pongo, oragutan, distribution, distribución, distribució, mapa, map
Distribució de las 3 espècies d’orangutan. Font: batangtoru.org

UNA NOVA ESPÈCIE: ELS TAPANULI

El 2001 els científics van definir les dues espècies d’orangutan conegudes fins ara, de Sumatra i de Borneo. No aprofundirem molt en les seves diferències per centrar-nos en l’últim descobriment. Principalment, els de Sumatra tenen la cara més plana que els de Borneo, (que la tenen còncava) i el seu pelatge és més espès, llarg i clar que els de Borneo.

Pongo tapanuliensis. Foto: Andrew Walmsley

Pongo tapanuliensis, la nova espècie descoberta, habita a la regió de Batang Toru (nord de Sumatra), un ecosistema amb un 85% del seu bosc protegit. Com és possible que no s’hagi identificat fins ara una nova espècie d’animal tan gran? Tradicionalment, les espècies van començar a classificar-se segons les seves semblances i diferències morfològiques, però actualment moltes d’aquestes espècies s’estan redefinint gràcies als estudis genètics.

En el cas que ens ocupa, la població va ser redescoberta el 1997, però no va ser fins 2013 que amb l’estudi d’un crani els investigadors van detectar notables diferències amb altres poblacions, com que els mascles eren més petits. També el pelatge era més canyella i arrissat en els Tapanuli. Com les dades morfològiques no eren suficients, es va seqüenciar el genoma d’aquest orangutan i es va comparar amb el de poblacions de Sumatra i Borneo.

Es va arribar a la conclusió que pertanyia a una nova espècie, molt més antiga que les altres dues: es va separar de l’orangutan de Sumatra fa 3,38 milions d’anys, convertint-lo en la línia evolutiva més antiga de Pongo (veure imatge de l’apartat anterior) i porta aïllat 10.000-20.000 anys d’altres poblacions de Borneo. L’estudi també es va completar amb observacions de comportament (el reclam dels mascles és diferent, consumeixen altres espècies de plantes) i altres punts que evidencien l’existència d’aquesta nova espècie (crani i mandíbules menys robustos, mida del molar diferent a fòssils del Plistocè , mascles amb galtes més planes cobertes de pèl ros fi).

AMENACES

Els orangutans es troben entre les espècies més amenaçades del món. La tendència de les seves poblacions és el decreixement: des de 1900, ha desaparegut més del 91% d’orangutans. Segons la IUCN, estan classificats com “en perill crític”, el pas previ a l’extinció en estat salvatge. S’estima que hi ha uns 14,613 individus d’orangutan de Sumatra, 11.000 orangutans de Borneo i només hi ha 800 individus d’orangutan tapanuli, de manera que acabada de descobrir, s’ha convertit en l’espècie més amenaçada de grans simis. Podrien desaparèixer en poques dècades: només amb la mort de 8 individus a l’any (l’1%) l’extinció serà un fet.

Orangutan caminant per la selva destruida. Foto: Hardi Baktiantoro

Un dels perills als quals s’enfronten és al comerç il·legal de les cries com a mascotes. Per això, els furtius maten a la mare i a causa del fort lligam que uneix mares i cries, aquestes últimes pateixen traumes que els marquen de per vida. Si vols saber més sobre les seqüeles físiques i psicològiques que pateixen els grans primats captius, no et perdis els motius per a NO tenir primats en captivitat. A més, la prostitució i abús sexual d’orangutans femella per part de, sobretot, treballadors de la indústria de la fusta i plantació de palma, és una pràctica comuna.

No obstant això, la principal amenaça de l’orangutan és la destrucció del seu hàbitat. La destrucció del bosc per a l’explotació forestal, minera i agricultura es va reduir un 60% entre 1985 i 2007. Els Tapanuli només ocupen una àrea de 1.000 km2.

Desforestació de Borneo des de 1950 fins a 2020. Font: UNEP/GRID-Arendal Maps and Graphics Library

Desgraciadament, els orangutans s’han convertit en la cara visible de la pèrdua de biodiversitat a causa del cultiu extensiu de la palma Elaeis guineensis. El seu oli s’utilitza a nivell mundial en tot tipus de productes, sobretot en pastisseria, fleca, aperitius i plats preparats, cremes de cacau i fins i tot cosmètics i agrocombustibles. Sense oblidar les implicacions per a la salut que té aquest oli de baixa qualitat i la contaminació que suposa la destrucció dels residus durant la seva producció, la tala incontrolada i incendis de grans extensions de selva per cultivar la palma, està acabant amb els orangutans (moren milers al any), entre altres espècies com el tigre de Sumatra. Els orangutans també s’assassinen directament, ja sigui perquè entren en els cultius i ocasionalment per a ser comercialitzats com a menjar (carn de selva o bushmeat).

Orangutan amb cremades víctima de la desforestació per a la indústria de l’oli de palma. Foto: desconegut

Per saber més sobre la crisi ecològica del sud-est asiàtic no et perdis aquesta entrevista que li vam fer a la Joana Aragay, biòloga que va viure de primera mà els incendis de 2015 a Borneo.

QUÈ POTS FER TU?

  • Informa’t i comparteix amb els teus fills, familiars i coneguts les capacitats i problemàtiques d’aquests meravellosos animals.
  • No compris ni acceptis un orangutan com a regal o souvenirs fets amb ells, sobretot si viatges a països estrangers, on la compravenda és barata i fàcil. Pots acabar a la presó.
  • No compris productes amb oli de palma en els seus ingredients o busca el segell que indica que prové de plantacions sostenibles. És molt complicat, però no impossible. Nosaltres ja ho hem aconseguit! Llegeix bé les etiquetes, ja que rep multitud de noms. Per a més informació sobre l’oli de palma, pots consultar aquesta pàgina de l’OCU o aceitedepalma.org. També et pots descarregar l’aplicació Scangutan per saber si el que estàs comprant porta oli de palma.
  • No assisteixis a espectacles de circ o donis audiència a programes de televisió on utilitzen animals.
  • No consumeixis carn de primat en els teus viatges, “carn de selva” (bushmeat)
  • Evita visitar zoològics i altres centres que mantinguin primats en captivitat amb ànim de lucre.
  • No utilitzis productes testats en animals, especialment cosmètics.
  • No compris fusta tropical o busca la certificació FSC de tala sostenible.
  • Allarga la vida útil dels aparells electrònics, especialment els telèfons mòbils i recíclal’s, ja que s’usa coltan i cassiterita per a la seva fabricació.
  • Fes donatius a centres de recuperació de primats com Rainfer, Fundació Mona o APP Primadomus o apadrina algun d’ells, també aquí.

REFERÈNCIES

SaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSaveSave

El ai-ai: el primat més rar

Amb un aspecte i alimentació peculiar, l’ai-ai és potser el primat més rar que existeix. També rar per la seva distribució i exemplars: és endèmic de Madagascar i està en perill d’extinció. Descobreix en aquest article per què el ai-ai és especial.

EL AI-AI ÉS UN PROSIMI

El ai-ai (Daubentonia madagascariensis) és l’única espècie de la Família Daubentoniidae. Es creia extint fins a la seva redescoberta el 1957. Encara que costi de creure, l’ai-ai és un primat com nosaltres. Alguns autors el consideren un tipus de lèmur.

 Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)
Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting

El seu estrany nom es creu que prové de l’expressió malgaixa “heh heh”, que vol dir “no ho sé”, per evitar nomenar-lo, ja que es considera un animal que representa el dimoni segons algunes tradicions. “Hai hai” i “hay hay” també és un nom comú a l’illa de Madagascar que podria haver donat el nom a l’animal.

Les seves peculiars característiques es deuen al fet que és un prosimi, el grup més antic de primats. Els prosimis es caracteritzen per:

  • Urpes en lloc d’ungles (tenen almenys una ungla)
  • Morro llarg amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte
  • Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna
  • Pavellons auditius mòbils
  • Més petita proporció cerebral dels primats 

Si vols saber més sobre la classificació i característiques dels primats, pots visitar l’article qui són els homínids?

ASPECTE I COMPORTAMENT

L’ai-ai té un pelatge negre-marró fosc despentinat, cobert per un mantell de pèls blancs com a protecció. Posseeix una cua frondosa igual de llarga que el seu propi cos. Mesuren fins a 40 cm i pesen de 2,5 a 3 kg, el que els converteix en els primats nocturns més grans.

Els seus ulls i pavellons auditius són grans i els seus dits esvelts, amb urpes en tots ells, cosa que els permet penjar-se de les branques. És doncs exclusivament arborícola, per escalar fa petits salts verticals com els esquirols i evita trepitjar el sòl de la selva humida en què viu, al nord i est de Madagascar.

Vista frontal del ai-ai i les seves urpes. Foto de Dani Jeske

Són d’hàbits nocturns i solitaris i passen el dia descansant fets un cabdell entre la unió de les branques o en una mena de niu fet de branques i fulles. Aquests nius tenen aspecte d’esferes amb un forat d’entrada, situats entre les branques de grans arbres i són ocupats per successius ai-ai, mai són compartits.

ALIMENTACIÓ

Els ai-ai s’alimenten principalment de llavors de Canarium spp, un arbre, cosa que determina la seva distribució. També menja fruits, incloent la polpa del coco, altres llavors i fongs.

Però sens dubte li atreuen també les larves d’insectes i la seva manera de trobar-les és gairebé exclusiva: dóna petits cops a l’escorça dels arbres amb el seu primíssim tercer dit (fins a 8 vegades /segon), i després escolta la presència de larves perforadores de fusta en els buits interiors, d’una manera semblant a l’ecolocalització, cosa que el converteix en l’únic primat que utilitza l’ecolocalització.

 Detall de lmano del aye-aye, amb el prim tercer dit i el llarg quart dit. Foto: Mark Carwardine
Detall de la mà de l’ai-ai, amb el tercer dit prim i el quart dit, el més llarg. Foto: Mark Carwardine

Igual que fa el picot, que també s’alimenta de larves de dins dels arbres, el ai-ai utilitza les dents incisives per perforar l’escorça, que sempre estan en creixement com les dels rosegadors i amb el tercer o el quart dit, que és el més llarg i amb una doble articulació, les s’extreu. Mira com ho fa en aquest curt vídeo:

Aquest mètode de trobar aliment es coneix com farratge per percussió. L’altre únic animal que es coneix que utilitzi aquesta estratègia és el pòssum ratllat comú (Dactylopsila trivirgata) un marsupial australià.

 Stripped possum
Pòssum comú. Foto: Peter Bray

REPRODUCCIÓ

Tot i que són solitaris, hi ha evidències que els ai-ai també s’alimenten en parelles i exhibeixen diferents relacions entre animals del mateix sexe (Sterling and Richard 1995). Els territoris de diferents mascles es poden solapar entre si, així com amb el de diverses femelles. Aquests territoris són marcats amb olor.

Les femelles són fèrtils als 3-4 anys i poden parir cada 2-3 anys (Petter and Peyrieras 1970). No hi ha una època d’aparellament determinada i després de la gestació neix una única cria.

 Aye-aye d'un dia de vida sent pesat dins d'un programa de cria en captivitat. Foto: David Haring
Ai-ai d’un dia de vida sent pesat dins d’un programa de cria en captivitat. Foto: David Haring

AMENACES I CONSERVACIÓ

L’ai-ai està considerat per la  Llista Vermella de la UICN com en perill. La tendència de la població és el decreixement, i en els últims 30 anys ja ha desaparegut més de la meitat de la mateixa. La principal causa és la desaparició i degradació del seu hàbitat, així com l’explotació de la selva per mitjà de formes poc sostenibles de caça. Aquestes causes no han disminuït i a llarg termini no són fàcilment reversibles, de manera que es calcula que en 10-20 anys desapareixerà més del 50% de la població d’aquest moment. Si vols saber més sobre les amenaces que pateix Madagascar visita Madagascar, un paradís en perill.

Distribució del Aye-aye a Madagascar, Àfrica. Font
Distribució del ai-ai a Madagascar, Àfrica. Font

A més de la destrucció de l’hàbitat i la seva caça com a aliment, també es mata en algunes àrees per considerar-lo un auguri de mala sort, una encarnació del dimoni o una plaga per als cultius (de cocoters, per exemple).

Ai-ai caçat i penjat perquè els viatgers s’enduguin el seu esperit maligne, segons algunes tradicions malgaixes. Foto: Thomas Althaus

Algunes poblacions es troben en àrees protegides dins de Parcs Nacionals i reserves. Existeixen a més programes de reproducció en captivitat per a l’estudi i posterior reintroducció de l’espècie en l’hàbitat, que van començar als anys 60, ja que les seves poblacions són fragmentades i amb poca densitat d’individus. Tot i així, no s’ha aconseguit que la segona generació es reprodueixi en captivitat.

És difícil establir el nombre d’individus, evasius i d’hàbits nocturns. La seva presència s’assumeix per les marques que deixen als arbres, encara que un sol individu pot deixar diverses marques. Se sospita que els ai-ai tenen la menor diversitat genètica de tots els lèmurs. Es fa necessària més investigació i censos de l’ai-ai per entendre més sobre la seva biologia i dinàmica poblacional.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Amb les banyes posades

Alguns escarabats, llangardaixos… presenten estructures semblants a banyes, però els mamífers són sens dubte els que tenen les banyes millor desenvolupades i més diverses. Són totes les banyes iguals? Per a què serveixen? Tenen valor econòmic? T’animem a descobrir-ho en el següent article.

QUÈ SÓN LES BANYES?

Bous, cérvols, rinoceronts… tots presenten al cap estructures que anomenem banyes, però en realitat no totes són iguals ni es consideren realment banyes.  Hi ha dos tipus de banyes, segons el seu creixement: les dels bòvids (Família Bovidae) i les dels cèrvids (Famiília Cervidae) .

BÒVIDS

En els bòvids, les banyes són dues estructures òssies que surten dels ossos frontals del crani, són permanents (no cauen mai) i no ramificades. En algunes espècies creixen durant tota la vida.

El watusi, el bóvido con los cuernos más grandes del mundo. Foto: Marina Calvo
El watusi, el bòvid amb les banyes més grans del món. Foto: Marina Calvo

Estan cobertes d’un nucli ossi i un recobriment exterior de queratina (la mateixa proteïna que forma els nostres pèls i ungles). Les banyes presenten diferents formes i mides segons l’espècie: rectes, corbes o en espiral; voltejades, onejades o llises; curtes o llargues. Tots tenen puntes punxegudes.

Diversidad de cuernos de la familia Bovidae. Fuente
Diversitat de banyes de la familia Bovidae. Fuente

Tots els mascles de bòvids (bous, cabres, ovelles, antílops…) tenen banyes, i també en tenen les femelles en moltes espècies. No obstant això, en general, les femelles tenen les banyes més rectes i primes mentre que en els mascles són més amples i poden suportar més força.

CREIXEMENT DE LES BANYES

Quan les banyes comencen a créixer, no ho fan directament a partir de l’os, sinó a partir de teixit connectiu. Quan es completa el creixement el nucli de la banya s’ossifica i es fusiona amb els ossos frontals del crani.

Cráneo de cabra en el que se observa el interior óseo del cuerno y la cubierta queratinosa. Fuente
Crani de cabra en el que s’observa l’interior ossi de la banya i la coberta queratinosa. Font

UN CAS ESPECIAL

L’antílop americà (Antilocapra americana) posseeix unes banyes diferents de les dels bòvids: són ramificades i les cobertes queratinitzades es canvien anualment, mentre que en els bòvids són permanents.

Berrendo (Antilocapra americana). Fuente
Antílop americà (Antilocapra americana). Fuente

CÈRVIDS

Igual que en els bòvids, les banyes dels cèrvids (en castellà asta) són dues estructures òssies que surten dels ossos frontals, però són estacionals (canvien cada any) i ramificades .

Les banyes només existeixen en els mascles dels cèrvids, a excepció del caribú o ren (Rangifer tarandus), que les presenten tant mascles com la majoria de femelles.

CREIXEMENT DE LES BANYES

A diferència de les banyes dels bòvids, les dels cèrvids sí que creixen a partir d’unes estructures òssies (pedicels) que es troben al lateral dels ossos frontals . El creixement s’inicia a la primavera (abril o maig en l’Hemisferi Nord), a causa de canvis hormonals i a l’augment gradual de les hores de llum. El creixement de les banyes té diverses fases:

  • Fase inicial: les banyes estan recobertes de pell i vellut, de manera que també posseeixen vasos sanguinis i nervis.
  • Fase intermèdia: l’exterior d’os esponjós, se substitueix per os compacte. L’interior s’omple amb os laminar esponjós.
  • Fase final: el vellut mor i s’elimina. Per ajudar a això els animals es freguen contra els troncs i vegetació, llavors queden polides i de color marró.

    A, B, C: 1, 15 y 30 días de crecimiento. D, E: 3 y 5 meses después.F: pérdida del terciopelo. Fotos: A-E, Steve Demarais, F, Dave Hewitt.
    A, B, C: 1, 15 y 30 dies de creixment. D, E: 3 i 5 meses després. F: Pèrdua del vellut. Fotos: A-E, Steve Demarais, F, Dave Hewitt.

Després de l’època reproductiva els nivells hormonals cauen, el que junt amb la disminució del fotoperíode fa que el pedicel perdi calci, es debiliti la unió entre ell i la banya i aquesta caigui. El cicle es repetirà la següent primavera, apareixerà una ramificació més, pel que com més ramificades siguin les banyes, major edat té l’individu.

Alce pediendo su terciopleo. Fuente
Ren perdent el vellut. Font

¿PER A QUÈ SERVEIXEN BANYES?

Com ja sabem, principalment les banyes són usades pels mascles durant l’època reproductiva per competir per les femelles, en baralles i exhibicions. Habitualment els animals xoquen les seves banyes entre si, per demostrar la seva força corporal.

Observa aquesta espectacular disputa entre dos muflons canadencs:

Hi ha espècies amb banyes petites però ullals molt desenvolupats, tot i ser herbívors. Això és degut a que també els fan servir durant les lluites. En canvi, espècies amb banyes més grans no presenten aquests ullals desenvolupats.

Cráneo de ciervo acuático chino (Hydropotes inermis inermis), Muntíaco (Muntiacus sp.) y Berrendo
Crani de cèrvol aquàtic xinès (Hydropotes inermis inermis), muntíac (Muntiacus sp.) i antílop americà (Antilocapra americana). Font

Les banyes, sovint punxegudes, també s’utilitzen com a defensa davant l’atac de depredadors.

Per a l’ésser humà, aquestes banyes no serveixen per a res. Desgraciadament, els seus portadors són objectiu de caçadors, per la mera consecució del seu “trofeu”. Només a Espanya hi ha més d’un milió de persones amb llicència de caça. Segons Fecaza, el negoci de la caça genera 3.600 milions d’euros a l’any a Espanya.

Trofeos de caza robados incautados por la Guardia Civil. Su valor pudo ascender a 300.000 euros. Fuente
Trofeus de caça decomissats per la Guardia Civil. El seu valor pot ascendir a 300.000 euros. Font

Espanya també és el segon país importador de trofeus de caça. Es paguen milers d’euros (de 2.000 a 80.000) per fer safaris de caça a l’Àfrica per exemple, on l’animal més desitjat és el que té les banyes més grans. Això es tradueix en l’eliminació dels millors mascles reproductors i en la disminució d’exemplars en general.

I LA BANYA DEL RINOCERONT?

Paradoxalment, ja que les seves banyes han portat i estan portant a l’extinció moltes espècies, els rinoceronts en realitat no posseeixen banyes veritables, ja que no tenen un nucli ossi ni una coberta. Són una acumulació de fibres còrnies, semblants a un pèl gruixut, encara que no són veritables pèls. A més, la banya es troba sobre els ossos nasals, no frontals com en el cas d’astes i banyes veritables. Només en les espècies amb dues banyes, el segon es recolza en els ossos frontals.

En les femelles, la banya serviria per protegir les cries, mentre que en els mascles per enfrontar-se a les seves rivals.

Sección de un cuerno de rinoceronte cisto bajo lus ultravioleta. Se observa el cartílago nasal, el hueso, la dermis y cómo el cuerno se asienta encima de la dermis. Fuente
Secció d’una banya de rinoceront vist sota llum ultraviolada. S’observa el cartílag nasal, l’os, la dermis i com la banya es recolza sobre la dermis. Font

Com hem comentat, a causa dels suposats poders màgics en la medicina tradicional de les banyes de rinoceront, estem extingint els rinoceronts igual que els pangolins… per un grapat de queratina. Al mercat negre, un quilo de banya de rinoceront pot costar entre 60.000-100.000 dòlars, més que l’or.

Rinoceronte con el cuerno amputado.
Rinoceront amb la baya amputada. Foto: A. Steirn

T’HAS FIXAT EN QUE LES GIRAFES TENEN BANYES?

Com ja hauràs suposat a hores d’ara, no, les girafes no tenen banyes veritables, però també tenen unes estructures parells al cap, tant mascles, com femelles i cries. S’anomenen ossicons. Són permanents, no ramificades i estan cobertes sempre de cabell i pell. De fet, ja apareixen en el fetus com a estructures cartilaginoses i no es fusionen al crani fins als 4 anys, entre l’os frontal i parietal.

Jirafa (Giraffa camelopardalis) hembra. Fuente
Girafa (Giraffa camelopardalis) femella. Font

Els ossicons permeten distingir l’edat i sexe d’una girafa: els prims i acabats en un plomall de pèl són joves o femelles, mentre que els mascles no acostumen a presentar pèl a la part superior. Els mascles a més, tenen una protuberància davant de les banyes més marcada que les femelles. A més edat, més gran és aquesta protuberància, ja que es va dipositant calci amb el temps.

Els ossicons de les girafes són utilitzats pels mascles durant els seus enfrontaments. Segurament van tenir un paper més important en avantpassats seus com el sivateri, el giràfid de major grandària que ha existit. És possible que també tinguin alguna funció en la termoregulació, ja que a en estar coberts de pell, estan vascularitzats.

REFERÈNCIES

Coneix als micromamífers

Felins , llops , elefants , simis … coneixem els grans mamífers però, i els més petits? Què és una almesquera o un almiquí? Segueix llegint per conèixer els mamífers de talla petita i la seva importància.

QUÈ ÉS UN MICROMAMÍFER?

La paraula micromamífer no té valor taxonòmic , és a dir, no es tracta de cap nom que la biologia utilitzi en la classificació dels mamífers. Tot i així, aquest terme col·loquial, igual que el mot “dinosaure“, sí que s’utilitza en publicacions científiques per agrupar diversos ordres de mamífer de mida petita, tot i que en un mateix grup taxonòmic hagi espècies de grans dimensions. La consideració de què és o no un micromamífer doncs, pot variar segons els autors.

El erizo europeo (Erinaceus europaeus), un micromamífero. Fuente
L’eriçó europeu (Erinaceus europaeus), un micromamífer. Fuente

En general, es consideren micromamífers els individus dels següents grups:

  • Quiròpters (ratpenats)
  • Rosegadors (rates, ratolins, esquirols, marmotes, castors, gossets de les praderies, hàmsters, lemmings, jerbus, talpons, xinxilles …)
  • Lagomorfs (conills, llebres i piques)
  • Insectívors (musaranyes, eriçons, talps, almesquera…)

RATPENATS (QUIRÒPTERS)

Com vam veure en un article anterior, els ratpenats són animals imprescindibles per als ecosistemes, a més de posseir certes característiques peculiars que els fan mereixedors de diversos rècords: són els únics mamífers capaços de volar activament, estan distribuïts per gairebé tots els continents, no solen emmalaltir… per conèixer-los a fons, entra a Per a què serveix un ratpenat?

Crías de zorro volador rescatadas por la Australian Bat Clinic después de las inundaciones de 2010. Fuente
Cries de guineu voladora rescatades per l’Australian Bat Clinic després de les inundacions de 2010. Font

A la Península Ibèrica habiten vuit espècies. Pots conèixer més d’elles a la pàgina de Fauna Ibèrica.

ROSEGADORS

Els rosegadors són l’ordre més nombrós de mamífers: representen més del 40% del total i habiten en tots els continents excepte l’Antàrtida. Alguns rosegadors no es consideren micromamífers per la seva gran grandària, com les capibares que habiten a Sud-Amèrica o els porcs espins. La majoria són quadrúpedes amb cua llarga, urpes, bigotis llargs i grans dents incisives de creixement continu. Això els obliga a rosegar constantment gràcies a les seves mandíbules especialitzades per desgastar-los i mantenir-los sempre afilats. Els seus sentits sols estar desenvolupats, especialment l’olfacte i oïda, així com el sentit del tacte en els seus bigotis. Es comuniquen per l’olor i vocalitzacions diverses.

Topillo común (Pitymys duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz
Talpó comú (Microtus duodecimcostatus). Foto: Herminio M. Muñiz

La majoria de les espècies són socials i formen grans comunitats. La seva anatomia està més generalitzada que la d’altres mamífers, cosa que els permet adaptar-se en hàbitats diferents. Sumat a l’alt índex de natalitat, poden mantenir les poblacions estables en condicions adverses. La rata negra per exemple, pot tenir ventrades cada mes de més de 10 cries a partir dels 2 mesos d’edat.

Lirón gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega
Liró gris (Glis glis). Foto: Miguel Ángel Castaño Ortega

Alguns rosegadors, sobretot rates i ratolins, ocupen els mateixos hàbitats que els humans i són considerats una plaga: a més de consumir aliments humans, poden contaminar-los amb la seva orina i femta i són transmissors de més de 20 malalties, entre elles el tifus i la pesta.

Ardilla roja (sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming
Esquirol comú (Sciurus vulgaris). Foto: Peter Trimming

A la Península Ibèrica habiten unes 23 espècies, repartides en 5 famílies:

  • Cricetidae : talpons (8 espècies), rata d’aigua meridional i rata mesquera (aquesta última al·lòctona).
  • Gliridae : liró gris i rata cellarda.
  • Sciuridae : esquirol comú, vermella o europea.
  • Muridae : ratolins (ratolí de camp, ratolí domèstic, ratolí comú…) i rates (rata comuna, rata negra)
  • Myocastoride : coipú (al·lòctona)

Coipú (Myocastor coypus). Foto: www.simbiosisactiva.org
Coipú (Myocastor coypus). Foto: http://www.simbiosisactiva.org

CONILLS, LLEBRES I PIQUES (LAGOMORFS)

Al contrari del que creu molta gent per la seva anatomia i costums, els conills i llebres no són rosegadors, sinó que pertanyen a l’ordre dels lagomorfs . A diferència d’ells, tenen la cua petita i rodona, potes amb pell espessa i pèls a les plantes que ajuden a l’adherència mentre corren.

pica-de-ili
Pica de Ili. En perill d’extinció, va ser vista novament després de 10 anys desapareguda. Foto: Li Weidong

Totes les espècies són terrestres i es distribueixen per gairebé tot el món. Es troben entre els animals més caçats, per la qual cosa el seu cos presenta adaptacions per eludir als seus depredadors:

  • Orelles llargues per a una bona audició
  • Ulls a la part alta del cap amb una visió de gairebé 360º
  • Potes posteriors allargades per arribar fins a 56 km/h

Igual que els rosegadors, els incisius també són de creixement continu, però darrere d’ells hi ha un altre parell més petit ( “dents de clavilla”) i també tenen altes taxes de reproducció (algunes espècies poden concebre una segona ventrada abans de parir la primera), maduresa sexual als pocs mesos de vida i gestacions curtes.

Comparación entre el cráneo de los lagomorfos (arriba) y roedores (abajo). Fuente
Comparació entre el crani dels lagomorfs (a dalt) i rosegadors (a baix). Font

Els lagomorfs són herbívors. Practiquen la cecotròfia: les substàncies que no poden digerir les evacuen per l’anus en forma de boles toves que es tornen a menjar, per a que pateixin una segona digestió. Si tens un conill com a mascota, ¡aquest comportament és completament normal!

A la Península Ibèrica habita el conill de camp i 4 espècies de llebres (ibèrica, europea, del piornal i del Cabo (al·lòctona).

Conejo (izquierda) y liebre (derecha). Fuente
Conill (esquerra) i llebre (dreta)-. Font

MICROMAMÍFERS INSECTÍVORS

Actualment l’ordre Insectivora està en desús i els micromamífers que s’alimenten d’insectes (i altres animalons) els podem classificar en 5 ordres:

  • Eriçons i rates lunars o gimnurs (Erinaceomorpha)
  • Musaranyes, talps i almesqueres, solenodonts o almiquís (Soricomorpha).
  • Tenrecs, musaranyes-llúdriga africanes i talps daurats africans (Afrosoricida)
  • Musaranyes elefant (Macroscelidea)
  • Tupaies (Scandentia)

solenodonte de La Española (Solenodon paradoxus
Solenodont de La Española (Solenodon paradoxus). Foto de Eladio M. Fernández.

Es consideren dels mamífers més primitius. Moltes espècies es caracteritzen per:

  • Morro allargat, prim i mòbil. Tenen bon olfacte
  • Orelles i ulls petits o subdesenvolupats en algunes espècies, com en els talps
  • 5 dits amb urpes a cada pota
  • Cos allargat (musaranyes llúdria), cilíndric (talps) o rabassut (eriçons)
  • Són plantígrads (es desplacen col·locant la planta i el taló del peu al mateix temps)
  • Algunes espècies, com eriçons i tenrecs, presenten pues
  • Els solenodonts, musaranyes i musaranyes aquàtiques són dels pocs mamífers verinosos que existeixen. Llegeix aquest article per saber més.

Musgaño (Neomys anomalus). Foto de rollin Verlinde.

Musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus). Foto de Rollin Verlinde.

La majoria són nocturns i la seva dieta es basa en insectes, aranyes i cucs, encara que també consumeixen plantes i altres animals. A més, no són els únics mamífers que mengen insectes.

Tenrec rayado (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel
Tenrec ratllat de les terres baixes (Hemicentetes semispinosus). Foto de Robert Siegel

A la Península Ibèrica habiten l’almesquera, 2 espècies d’eriçó, unes 5 espècies de musaranyes, 2 espècies de musaranya aquàtica i el talp ibèric. Si vols conèixer més sobre l’almesquera, a la pàgina de El Bichólogo trobaràs més informació.

Desmán Ibérico (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez
Almesquera (Galemys pyrenaicus). Foto: David Pérez

IMPORTÀNCIA DELS MICROMAMÍFERS

  • En paleozoologia, els fòssils de micromamífers aporten molta informació ja que solen trobar-se més sovint en els jaciments que els d’altres mamífers. A més, moltes vegades els seus ossos es troben acumulats a causa dels costums dels seus depredadors. Aporten valuosa informació sobre el clima de temps passats (paleoclimatologia) i sobre la classificació de les roques en estrats segons la seva presència en forma de fòssils (bioestratigrafia ).
  • Malgrat la seva mala fama, algunes espècies de rosegadors són beneficioses, controlant poblacions d’insectes i destruint males herbes, contribuint a la salut dels boscos escampant fongs… encara que el seu ús actualment està qüestionat, també els devem avenços mèdics a causa de la investigació en laboratoris.
  • Moltes espècies són responsables de la dispersió del pol·len o llavors.
  • Són vitals en estratègies de conservació i manteniment de les seves espècies depredadores en declivi, com el mussol pirinenc ( eferència ) o el linx ibèric.
  • Com que alguns viuen en caus (conills) o són excavadors, contribueixen a la ventilació dels sòls i a la seva fertilitat.

Esperem que a partir d’ara, quan pensis en mamífers, ja no només et vinguin a la ment dels més emblemàtics, sinó que els de talla petita també tinguin el protagonisme que mereixen.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

ADN: la solució per combatre les caques de gos

Vas caminant tan tranquil·lament pel carrer i de sobre notes una olor desagradable. Mires a un i altre costat i no veus res, però la olor encara hi és. Llavors aixeques un peu amb por i, efectivament, has trepitjat una caca de gos i aquesta desagradable olor t’acompanyarà una bona estona. No ho pots negar, a tots ens ha passat. Però l’ADN pot posar fi a l’incivisme d’algunes persones. Si no t’ho creus, et proposo que segueixis llegint. 

LES CONSEQÜÈNCIES DE L’INCIVISME D’ALGUNS PROPIETARIS DE GOS

Tenir un gos no és només donar-li de menjar i jugar amb ell, sinó que els seus propietaris són responsables de recollir les seves necessitats i desparasitar-lo, però encara són poques les persones que ho fan.

Al carrer, en parcs infantils o davant de la porta de casa nostra podem trobar la femta d’un gos perquè el seu amo no l’ha recollit. Tot i que s’han fet moltes campanyes contra l’incivisme d’alguns propietaris de gos i també hi ha sancions econòmiques, a dia d’avui és un problema pendent de solucionar.

L’abandonament d’excrements de gos no és només un problema estètic, sinó que va més enllà perquè les femtes parasitades són un problema de salut pública. Si les femtes no es recullen aviat, els ous o quists presents en elles poden transformar-se en formes infectants i representar un perill per a les persones o nens que arribin a jugar al parc. La pluja dissipa les femtes i la gent no les veu, però els paràsits continuen allà.

Els paràsits intestinals causen malalties de diferent caire tan en els gossos i gats com en les persones, especialment en els nens i en les persones immunodeprimides (VIH, malalts trasplantats o amb algun tipus de càncer que són sotmesos a teràpies immunosupressores prolongades).

Els paràsits poden provocar diferents afectacions a l’estómac i intestins, però una de les més greus és en els ulls. El paràsit Toxacara canis pot comportar la pèrdua total de la visió de l’ull que infecta.

EL PROJECTE CAN-ID

Oscar Ramírez és el responsable del projecte Can-ID (Figura 1), desenvolupat per l’empresa catalana Vetgenomics SL per combatre les femtes en espais públics. Aquest es un sistema d’identificació canina per ADN, basat en un xip de 128 marcadors (SNPs).

logo_can-id_web
Figura 1. Logo Can-ID (Font: Vetgenomics SL)

El seu objectiu és identificar a tots els gossos d’un municipi amb un xip per aconseguir un cens dels gossos. Quan un tècnic autoritzat de l’ajuntament es trobi un excrement de gos, n’agafarà una mostra i l’enviarà a analitzar. Després es mirarà si l’ADN extret d’aquest mostra coincideix amb el xip d’algun gos censat i es podrà saber qui és l’amo del gos. Finalment, se li podria aplicar la multa pertinent a aquesta persona incívica.

Aquest projecte consisteix en dues fases:

Fase 1: Identificació genètica de tots els gossos del municipi

  • Implicació dels veterinaris en la recollida de mostres de sang o saliva
  • Placa identificativa amb codi QR, que el propietari pot activar en cas de pèrdua del gos
  • Transport amb sistema de custòdia de les mostres
  • Anàlisis de les mostres i obtenció dels perfils genètics
  • Creació, gestació i conservació de la base de dades amb els perfils genètics dels gossos del municipi

Fase 2: Identificació de propietaris incívics

  • Propietari incívic no recull els excrements del seu gos de la via pública
  • Recollida de mostres en presència de membres de la policia local
  • Transport amb sistema de custòdia de les mostres
  • Anàlisis de les mostres d’excrements en un laboratori especialitzat en mostres no invasives
  • Comparació del perfil genètic de l’excrement amb la base de dades. Identificació del gos

Per què es pugui realitzar la primera fase, el municipi ha de modificar les ordenances municipals ja que, a més d’obligar a censar els gossos i colocar-los un xip d’identificació, els propietaris també els sotmetin a una analítica de sang que serveixi per fer una base de dades.

A diferència del que molts puguin pensar, la identificació genètica no té un gran cost. És més, el cost de la neteja del municipi és major. La primera fase té un cost d’uns 35€ per mostra i inclou l’extracció d’una mostra per part d’un veterinari i la seva custòdia, de la clínica veterinària fins el laboratori, per l’anàlisi. La segona fase ronda també els 30€ i la quantia de la multa està al voltant dels 300-600€, depenent del municipi. Per tant, els municipis que apliquin aquest sistema recuperarien la inversió.

Parets del Vallès (Barcelona) és el primer poble en implantar aquest sistema. Els 3 primers mesos l’ajuntament és qui paga l’extracció de mostres i la seva custòdia, mitjançant una campanya de conscienciació.

PER QUÈ ESCOLLIR CAN-ID?

A part de que aquest sistema té un nombre major de marcadors respecte a altres sistemes d’identificació (Taula 1), també té controls interns de contaminació.

Aquest sistema permet descartar els falsos positius. Pot ser que un gos orini sobre d’una femta que hi hagi a la via pública. Això contaminaria la mostra, però Can-ID és capaç d’identificar si la mostra conté més d’un ADN. Si és així, la mostra es descartaria.

També pot passar que el gos no estigui censat o que sigui d’una altra població. Però es pot fer un retrat robot i fer pressió més forta sobre els amos de gossos que compleixin amb les característiques del retrat robot (per exemple: color de pèl).

taula 1 cat.jpg
Taula 1. Comparació del sistema Can-ID respecte a altres sistemes d’identificació (Font: Oscar Ramírez, assignatura Genòmica Comparativa pertanyent al Màster Citogenètica i Biologia de la Reproducció de la UAB)

A més de la identificació dels propietaris incívics que no recullen les femtes de la via pública, Can-ID també pot aplicar-se per la identificació genètica i proves de paternitat o el seguiment de poblacions salvatges de llop a partir de mostres no invasives (femtes, pèl, orina).

Esperem que més municipis es sumin a aquesta iniciativa i es redueixi l’incivisme d’algunes perones, que pot afectar a la salut pública.

REFERÈNCIES

MireiaRamos-catala

El llop ibèric: lleis i conservació a Espanya

El llop és un dels carnívors més emblemàtics, sobretot a Espanya. Tot i això, una mala fama injustificada es cobra centenars d’individus a l’any. Coneix més a fons aquest meravellós animal i els esforços de conservació que es realitzen actualment amb el llop ibèric.

QUANTES ESPÈCIES DE LLOP HI HA?

La classificació de les espècies i subespècies del llop encara no és clara, tot i que podem considerar segons la majoria d’autors que existeixen 7 espècies de llop: el llop gris (Canis lupus), el llop vermell (Canis rufus), el llop etíop (Canis simensis), el llop de l’Est (Canis lycaon), el llop daurat (Canis aureus), el llop de l’Himàlaia (Canis himalayensis) i el llop indi (Canis indica). Encara que algunes característiques són comunes a totes les espècies, ens centrarem en el llop gris i concretament en la subespècie llop ibèric (Canis lupus signatus).

canis, lupus, signatus, lobo, ibérico, llop, ibèric, wolf
Canis lupus signatus. Foto: Mireia Querol

EL LLOP

El llop o llop gris (Canis lupus) és el membre salvatge més gran de la família dels cànids. Era el carnívor amb l’àrea de distribució més gran del món, però en l’actualitat s’ha reduït dràsticament per la pressió humana. Canis lupus compta amb unes 32 subespècies i està considerat com preocupació menor a la Llista Vermella de la IUCN a nivell mundial, però a nivell regional està llistat com en perill o amenaçat . Com vam veure en un article anterior, el gos (C. lupus familiaris ) és una subespècie del llop gris.

mapa, distribución, lobo, canis lupus, map, dsitribution, distribució, llop
Distribució del llop (Canis lupus). Font: IUCN

ORGANITZACIÓ SOCIAL I CAÇA

Els llops són animals socials: la seva supervivència i gran èxit com a depredador depenen de la seva organització en grups (entre 8 i 12 membres). La jerarquia dins del grup es basa en una parella reproductora (generalment de per vida) i la resta de membres coopera en la caça i cura dels joves.

Els membres del grup mantenen territoris extensos mitjançant marques olfactives i acústiques. L’udol del llop serveix per anunciar la seva presència i defensar territoris. Es pot escoltar fins a 10 km de distància i permet que els grups rivals es mantinguin allunyats i evitin enfrontaments. També els serveix per comunicar-se i reforçar llaços amb la seva llopada i expressar emocions.

Llop udolant. Foto: UK Wolf Conservation Trust [/ caption]

Estan adaptats a caminar i trotar llargues distàncies a la recerca de preses per gran varietat de terrenys (bosc, prat, neu…) i també són bons saltadors en carrera. El seu gran olfacte, bona vista (tant diürna com nocturna gràcies al tapetum lucidum) i la seva imponent dentadura els converteix en depredadors eficaços. A més, el fet de caçar en grup els permet cobrar preses fins a 10 vegades el seu pes, i un cop abatuda, els membres esperen el seu torn després de la parella dominant per alimentar-se’n. En cas d’escassetat d’aliment, els llops poden menjar animals morts i fins i tot practicar el canibalisme.

bisonte, lobo, cazando, bison, wolf, hunting
Llopada amenaçant un bisó. Font

REPRODUCCIÓ

De gener a abril, la femella dominant pareix entre 4 i 7 cadells. Després d’un mes d’alletament, els cadells surten del cau i s’alimenten d’aliment regurgitat pels seus pares i altres membres del grup. Si l’aliment és abundant, després de 3-5 mesos els cadells ja estan a punt per viatjar amb la resta del grup i per a la temporada de reproducció, alguns juvenils hauran abandonat la llopada a la recerca de parella i territori.

EL LLOP IBÈRIC

El llop ibèric es troba exclusivament a la Península ibèrica. El seu nom científic “signatus” fa referència als signes en el seu pelatge que el diferencien de llop europeu (Canis lupus lupus).

 llop europeu
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto: Quartl

 

 signatus_modelo
Pelatge del llop ibèric (Canis lupus signatus). Font

Els grups de llop ibèric consten de menys individus (fins a 7 i sovint només una parella amb un subadult) a causa de la menor grandària de les preses i disponibilitat d’aliment (cabirols, ovelles, muflons, conills).

Si vols saber més sobre el llop ibèric et pots descarregar l’aplicació iFelix des d’aquí.

DISTRIBUCIÓ I PAPER DEL LLOP A L’ECOSISTEMA

A principis del segle XX el llop es trobava distribuït pràcticament per tota la península. Actualment ha quedat pràcticament restringit al nord-oest peninsular i s’estima que queden uns 2.800 individus en total. L’any 2000 el llop va reaparèixer a Catalunya, el que podria donar a pensar que el llop ibèric s’estava expandint, encara que anàlisis genètiques en un estudi del 2011 van demostrar que provenien de l’estirp italo-francesa i només es van identificar 13 individus diferents.

 Mapa de distribució del llop ibèric. Font
Mapa de distribució del llop ibèric. Font

Els grans depredadors són imprescindibles per a la supervivència de la biodiversitat dels ecosistemes. El llop és una espècie clau en aquest paper, ja que la seva influència és major que la d’altres espècies. Això és degut a la seva capacitat de modificar la densitat i comportament de les preses i les interaccions amb altres espècies, com els carronyers. Serveixi d’exemple aquest vídeo viral en què la presència del llop va portar en última instància a la modificació del curs del riu a Yellowstone:

AMENACES DEL LLOP IBÈRIC

Les amenaces del llop ibèric són bàsicament a causa dels humans:

  • Pressió humana cada vegada més gran que envaeix els seus hàbitats originals
  • Incendis forestals
  • Competència amb ramaders i caçadors (interessos econòmics, desconeixement i supersticions).
  • Fragmentació de l’hàbitat a causa d’autopistes i vies de tren (que a més provoquen atropellaments)
  • Desinterès de les autoritats competents

    Cadàvers de llops apareguts a Astúries. Les tensions entre ramaders i administracions han generat en els últims mesos imatges macabres com aquestes (Tiós, 2015). Diverses fonts

    SITUACIÓ LEGAL DEL LLOP A ESPANYA

    Segons el Llibre vermell dels vertebrats a Espanya el llop està catalogat com a vulnerable . Tot i això, les poblacions al nord del riu Duero poden ser objecte de caça controlada i es permeten batudes en casos excepcionals, fins i tot en època de cria. Només el municipi de Muelas de los Caballeros vol prohibir la seva caça per considerar-la “espècie emblemàtica”. A Portugal la conservació és una mica més gran, però quan els llops traspassen la frontera són caçats indiscriminadament a Galícia i Zamora, inutilitzant els esforços conservacionistes del país veí.

    Per contra, les poblacions del sud del Duero estan protegides per la Directiva Hàbitats de la CEE i per diverses lleis de l’estat espanyol. Tot i això, a l’abril de 2016 el Govern va suggerir treure aquesta protecció, tot i que de moment no ha prosperat. És a dir, un riu separa els llops que es poden caçar i perseguir dels que estan protegits. Però si ens fixem en el mapa de distribució, pot ser que aquesta protecció al sud del Duero sigui inútil, ja que probablement no quedi cap llop en aquesta zona.

    LES JUNTAS DE EXTINCIÓN DE ALIMAÑAS

    Les Juntes d’Extinció d’Animals Nocius van existir a Espanya entre 1954 i 1968. El seu objectiu: oferir recompenses econòmiques per eliminar espècies que eren perjudicials per a la caça i la ramaderia. En aquest període es van matar 196.147 animals (que segur van ser més que els reportats), entre ells 1.470 llops. Avui en dia encara hi ha gent que reivindica la volta dels alimañeros al camp.

    Actualment es calcula que a l’any moren uns 500 llops a causa de la caça legal, il·legal, enverinaments i atropellaments. El major enemic del llop és la por atàvica i odi que suscita entre les persones que conviuen amb ell, i l’escàs o nul interès de les administracions que no destinen prou diners per pal·liar les pèrdues econòmiques que el llop pugui ocasionar a aquestes persones.

    PÈRDUES ECONÒMIQUES EN RAMADERIA

    Com hem vist, gairebé el 90% de la població es troba a Castella i Lleó i Galícia. A Galícia viu en zones amb gran densitat humana, el que els obliga a alimentar-se principalment de bestiar i restes d’escombraries. Hi ha la creença que els llops maten per matar, ja que en atacs a ovelles un sol llop mata més de les que es poden alimentar. Que els llops matin per plaer és totalment fals. Segons alguns autors, això respon a un comportamento ancestral, encara no perdut, de previsió de reserves alimentàries per períodes d’escassetat. Altres autors sostenen que respon al fet que quan el llop es prepara per a la caça entra en un estat de tensió i excitació necessari per abatre animals salvatges, però quan es troba amb ovelles que no fugen ni es defensen allibera aquesta excitació de l’única manera que coneix.

    EN CONCLUSIÓ

    Així com l’ós i el linx tenen diversos plans de conservació, el llop no en té cap. La majoria de comunitats autònomes amb presència de llop ibèric té reserva partides per subvencionar ramaders que pateixen pèrdues a causa del llop. Així i tot, algunes compensacions arriben fins a quatre anys més tard o no són executades i les autoritats no atenen les demandes dels ramaders. Per contra, alguns ramaders recorren a fraus per aprofitar-se d’aquestes compensacions. Són necessàries doncs polítiques de conservació reals per assegurar la pervivència del llop ibèric a Espanya i l’aplicació de subvencions i sancions per a un animal que cada vegada té les poblacions més delmades.

    REFERÈNCIES