Arxiu de la categoria: Mamífers terrestres

Els gossos ens van fer més sapiens

Fixa’t en el gos que descansa al teu costat mentre llegeixes aquest article o en el Yorkshire Terrier que t’has creuat pel carrer. Bulldog Francès, Carlí, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher de vegades costa pensar que l’ancestre de totes aquestes races és el llop. És sabut que la gran varietat de races de gossos actuals és deguda a la selecció artificial per part dels humans, però el debat segueix viu quan s’intenten respondre preguntes sobre el lloc, el moment, el com i el perquè es va produir la domesticació del llop fins a evolucionar en gos. És més, han influït els gossos en la nostra evolució com a espècie? Per què tenim una relació tan estreta amb ells?

HIPÒTESIS SOBRE L’ORIGEN DEL GOS

Actualment és sabut que l’ancestre del gos és el llop (Canis lupus), probablement d’alguna espècie ja extingida. El gos (Canis lupus familiaris) és de fet, una de les dues subespècies domèstiques del llop; l’altra és el dingo australià (Canis lupus dingo) encara que actualment es consideri salvatge/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Les primeres hipòtesis que van intentar explicar l’origen del gos es basaven en la idea que els nostres avantpassats atrapaven cadells de llops i els criaven com a mascotes. Però atès que la domesticació és un procés lent i llarg, aquesta creença actualment està pràcticament descartada. Què ens diuen investigacions més recents?

  • Un estudi de 2002 apostava per un origen asiàtic (actual Xina) fa 15.000 anys, basat en l’anàlisi d’ADN mitocondrial de més de 600 gossos.
  • Un altre estudi  de 2010  situava l’origen del gos fa uns 12.000 anys a l’Orient Mitjà, basat en restes fòssils.
  • El 2013, l’anàlisi de ADN mitocondrial de cànids prehistòrics, gossos i llops moderns va concloure que la domesticació es va produir fa entre 18.800-32.100 anys i a Europa, molt abans del que s’havia pensat. El gos seria doncs el primer ésser viu domesticat per l’humà, ja que el seu origen és anterior a l’agricultura. Això posaria en dubte la investigació del mateix any que apuntava que alguns llops van ser capaços de metabolitzar el midó, i per tant els cereals dels primers agricultors, cosa que va afavorir (entre altres coses) l’acostament entre llops i humans.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cànid de Razboinichya, fòssil de 33.000 anys d’antiguitat que presenta característiques de domesticació. Foto presa de Plos One.

Segurament l’agricultura i ramaderia van influir en l’evolució del gos, però el contacte entre humans i llops va ser quan encara érem caçadors i recol·lectors, abans de la domesticació d’animals a priori més profitosos (vaques, ovelles ). Però, ¿com va succeir?

EL LLOP ES VA DOMESTICAR A SI MATEIX

La domesticació del llop és un cas únic, ja que es tracta de l’únic gran carnívor amb qui ho hem aconseguit. Segons publica Science l’abril de 2015, la majoria de científics creuen que van ser els llops els que es van acostar als assentaments humans per voluntat pròpia. Els que eren menys tímids, obtenien més fàcilment aliment de les restes de cadàvers d’animals deixats pels nostres avantpassats. Amb el pas del temps, aquests llops sobrevivien més i cada generació era lleugerament diferent a l’anterior, cada vegada menys temorosos dels humans, que escollirien els més dòcils fins a arribar a conviure amb ells. Les habilitats socials dels llops i la cooperació amb els de la seva espècie van ser segurament característiques que van ajudar a la cooperació amb l’ésser humà.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Enterrament d’una dona i un gos del Neolític, a Ripoli (Italia). Museu Nacional d’Antiguitats de Chieti. (Crèdits)

Amb el pas dels milers d’anys la relació entre humans i gossos ha estat de coevolució (un ha influït en l’evolució de l’altre i viceversa), fins al punt de crear llaços afectius només amb la mirada, característica que podríem pensar que és exclusiva dels homínids. Quan mires als ulls del teu gos s’allibera la mateixa hormona en ambdós (oxitocina) que quan una mare mira al seu fill. Si tu també tens la sensació que el teu gos t’entén quan el mires, li somrius, li parles pel que sembla no estàs del tot equivocat.

CONSEQÜÈNCIES DE LA CONVIVÈNCIA AMB GOSSOS EN HOMO SAPIENS

Encara que potser el teu gos només sigui un animal de companyia i/o part de la teva família, actualment són també utilitzats per gairebé les mateixes tasques que de les que ja treien profit els primers Homo sapiens moderns:

  • Ajuda per a la caça: els gossos podien rastrejar la presa en tenir un millor olfacte, perseguir-la i assetjar-per finalment matar-la nosaltres si era massa gran per a ells. A més, hi ha la possibilitat que es comuniquessin amb els humans amb la mirada, fent així una caça més silenciosa.
  • Recerca d’aliment enterrat o amagat.
  • Transport d’objectes: els fòssils indiquen que els primers gossos transportaven objectes a l’esquena i estiraven de carros.
  • Vigilància i protecció enfront d’altres depredadors, gràcies a una millor visió nocturna i sentit de l’oïda.
  • Ús com a aliment alternatiu si la caça escassejava.
  • Després de l’aparició de la ramaderia, per controlar el bestiar.

El gos per la seva banda, també obtenia beneficis de la seva unió amb H. sapiens, sobretot en forma d’aliment fàcil d’aconseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre a Tassili (Argelia) mostrant una escena de caça amb gossos.

Una conseqüència important de la domesticació del llop és que va ser el punt de partida de la domesticació d’altres animals: els nostres avantpassats van entendre els avantatges que suposava tenir a prop animals domesticats per al seu profit, iniciant-se així la revolució ramadera fa uns 10.000 anys.

A més Pat Shipman, antropòloga, ha publicat recentement un article i llibre on apunta l’avantatge que suposaria per H.sapiens tenir gossos en comparació amb H. neanderthalensis, contribuint fins i tot a l’extinció d’aquests últims. Pel que sembla, els avantatges exposats a dalt d’associar-se amb gossos, no només els donava als primers sapiens moderns avantatge per competir amb altres animals carnívors per un aliment cada vegada més escàs en plena glaciació. També tenia avantatge sobre l’home de Neandertal, que disposava únicament dels seus propis mitjans per alimentar-se. No només va desaparèixer la població neandertal amb la nostra arribada a Europa, també ho van fer els mamuts, lleons europeus i búfals.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreació d’un campament neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Les causes de l’extinció de l’espècie més semblant a la nostra, la Neandertal, segueixen sent una incògnita. Probablement les raons siguin múltiples, però gairebé mai ens plantegem que el millor amic de l’home” hi hagi contribuït. Que potser gràcies a ells estiguis llegint aquest article i jo escrivint-lo, que siguem aquí com a espècie.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

El pangolí: la caça el condemna a l’extinció

Ni el tigre, ni l’elefant, ni el rinoceront: el mamífer més caçat per l’humà és el pangolí, desconegut per a molts, fins al punt d’amenaçar críticament la seva supervivència com a espècie. Descobreix l’únic mamífer amb escates, el seu estat actual de conservació i què podem fer per evitar l’extinció de les vuit espècies que existeixen.

QUÈ ÉS UN PANGOLÍ?

manis tricuspis, pangolin, árbol, tree, trepando
Pangolí arborícola (Phataginus tricuspis). (Foto de Bart Wursten).

El nom pangolí inclou 8 espècies diferents distribuïdes per una gran varietat d’hàbitats (boscos humits tropicals, boscos secs, camps de sabana, camps oberts conreats…) d’Àfrica i Àsia. Mesuren entre 90 cm i 1,65 m. Són l’única família de l’ordre Pholidota: encara que físicament semblants, els armadillos, peresosos i óssos formiguers no són parents seus (ordre Xenarthra). La majoria són d’hàbits nocturns, solitaris i de comportament tímid, de manera que encara queden molts interrogants sobre la seva biologia i comportament en llibertat (no solen sobreviure a la captivitat).

MORFOLOGIA

Els pangolins són els únics mamífers amb escates: estan formades per queratina (igual que les nostres ungles) i els confereixen un aspecte com de pinya o carxofa. Les tenen molt esmolades i les poden moure voluntàriament. En cas de sentir-se amenaçats, xiulen i esbufeguen, s’enrotllen en forma de bola deixant les escates exposades i segreguen àcids pestilents per espantar als seus depredadors (tigres, lleons, panteres i humans).

leon, leona, pangolin, bola, lion, defensa
Una defensa impenetrable fins i tot per a una lleona. (Foto de Holly Cheese)

Les urpes els permeten tant enfilar-se com excavar: els pangolins terrestres es refugien i crien en galeries sota terra i els arborícoles fan el mateix en forats dels arbres. La cua del pangolí arborícola és prènsil per subjectar-se a les branques. A més, els pangolins són excel·lents nedadors.
Són animals principalment bípedes: les urpes davanteres són tan grans que els obliguen a caminar sobre les potes posteriors, amb una velocitat màxima de 5 km/h. Observa un pangolí caminant i alimentant-se:

ALIMENTACIÓ

El pangolí no dents i és incapaç de mastegar. S’alimenta de formigues i tèrmits, que localitza amb el seu poderós sentit de l’olfacte (la vista està poc desenvolupada) i atrapa amb la seva enganxosa i llarga llengua (pot ser més llarga que el propi cos, fins a 40 cm). Les pedres que ingereix involuntàriament i estructures còrnies punxegudes del seu estómac l’ajuden a digerir els exosquelets dels insectes. Amb les seves potents urpes destrossen els nius de les seves preses per accedir-hi i eviten el seu atac taponant les orelles i fosses nasals, a més de posseir una parpella blindada. Es calcula que poden consumir uns 70 milions d’insectes anuals, el que els converteix en importants reguladors de la població de formigues i tèrmits.

lengua, pangolin, tongue
Llengua del pangolí. (Foto de Wim Vorster).

REPRODUCCIÓ

Els pangolins poden reproduir-se en qualsevol època de l’any. Després de la gestació (de dos a cinc mesos, segons l’espècie) neix una sola cria (espècies africanes) o fins a tres (espècies asiàtiques).

pangolin, hembra, female, mamas, breast, pecho, tetas
Pangolí femella. (Foto de Scott Hurd)

El pangolí neix amb les escates toves, que comencen a endurir-se al cap de dos dies. Quan al cap d’un mes surten a l’exterior, es desplacen sobre la cua de la seva mare i s’independitzen als 3-4 mesos. Es desconeix la seva esperança de vida, encara que en captivitat un exemplar va viure fins als 20 anys.

pangolin, baby, cría, zoo bali
Femella de pangolí transportant la seva cria. Zoo de Bali. (Foto de Firdia Lisnawati)

AMENACES I CONSERVACIÓ

A més de la destrucció del seu hàbitat, la principal amenaça a la qual s’enfronten els pangolins és la caça directa per al consum humà. Malgrat existir lleis internacionals per protegir-lo, es calcula que es cacen uns 100 mil pangolins anualment. Donada l’estratègia de defensa d’aquest animal, els caçadors furtius es limiten a agafar-lo de terra. Igual que succeeix amb d’altres espècies, com els taurons, el mercat gastronòmic i la medicina tradicional són els principals causants de dirigir el pangolí cap a l’extinció.

pangolin, jaulas, tráfico ilega, illegal trade, bushmeat
Comerç il·legal de pangolí. (Foto de Soggydan Benenovitch).

PER QUÈ ES CAÇA EL PANGOLÍ?

  • La carn es considera una delicatessen i un indicador d’alt estatus social al Vietnam i la Xina. La sopa de fetus de pangolí es ven com un elixir per augmentar la virilitat i la producció de llet materna. El preu de la carn al mercat negre pot arribar a 300 $ per quilo. El preu per exemplar pot ser de 1000 $.
sopa, feto, soup, pangolin, feto, fetus
Sopa de fetus de pangolí. (Foto de TRAFFIC).
  • La sang es ven com un tònic per a millorar la salut i com afrodisíac.
  • Les escates poden arribar als 3000 $ per quilo i es creu que serveixen per a qualsevol cosa: curar des de l’acne fins al càncer. Curiosa dada tenint en compte que tenen la mateixa estructura que les nostres ungles.
pangolín, china, medicina, medicine, tradicional, cura para el cáncer
Productes de la medicina tradicional xinesa fets de pangolí. (Foto de TRAFFIC).

Tots aquests suposats efectes medicinals i màgics no tenen cap base científica, el que converteix encara més el tràfic il·legal de pangolí  en un acte sense sentit.

CONSERVACIÓ

Les tendència de les poblacions de totes les espècies de pangolí és el descens, en alguns casos fins a límits alarmants. La Llista roja de la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) els classifica de la següent manera:

Lista roja IUCN
Categories de la Llista roja de la IUCN. (Imatge de iucn.org)

A causa del seu estat, la UICN va restablir el 2012 un grup d’especialistes dins de la Comissió de Supervivència de les Espècies (Species Survival Commission -SSC-) dedicat exclusivament als pangolins (Pangolin Specialist Group -PangolinSG-). El seu objectiu principal és la investigació per augmentar el coneixement dels pangolins, les amenaces que pateixen i com poden ser mitigades per facilitar la seva conservació.

Els projectes de conservació que s’estan duent a terme inclouen campanyes per disminuir la demanda de carn i escates de pangolí, així com l’enduriment de les lleis. Malgrat tot, el desconeixement total de les poblacions i la seva baixa supervivència en captivitat per a la reproducció fa difícil el disseny d’estratègies per a la seva conservació.

QUÈ POTS FER  TU PELS PANGOLINS?

  • Rebutja qualsevol producte que provingui d’aquest animal, ja sigui carn, escates o productes “miracle” per a la cura de malalties. Llegeix les etiquetes de possibles remeis tradicionals, especialment si són originàries del mercat asiàtic, i recorda que els seus hipotètics beneficis no tenen cap base científica, per la qual cosa et pots replantejar el seu ús.
  • Comparteix informació: si tens dades noves sobre pangolins, fotos o vídeos, contacta amb el PangolinSG per col·laborar amb la investigació. Parla sobre ell en el teu entorn proper per conscienciar i donar a conèixer aquest fantàstic animal únic.
  • Fes un doctorat sobre el pangolí. Encara és necessària gran quantitat d’investigació sobre aquestes espècies, així que si ets estudiant i penses fer un doctorat, pots col·laborar amb el PangolinSG amb les teves futures investigacions.
  • Fes-te voluntari del PangolinSG. Involucra’t en el desenvolupament i implementació de projectes i programes de conservació.
  • Fes una donació econòmica perquè el PangolinSG pogui continuar la seva labor.

En conclusió, es necessita més investigació científica, un canvi de mentalitat i polítiques de protecció per evitar que el pangolí es converteixi en un exemple més d’espècie extingida a mans de la nostra, com li està a punt de succeir al rinoceront blanc.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

 

El dol en els animals: el cas de l’elefant

T’has plantejat alguna vegada si els humans som els únics que donem importància davant la mort dels nostres congèneres? Fa alguns anys es creia que això ens distingia de la resta d’animals, però actualment se sap que els elefants mostren comportaments especials davant dels cadàvers i mort dels de la seva espècie.

BREU DESCRIPCIÓ DE L’ELEFANT AFRICÀ

L’elefant africà mascle (Loxodonta africana) és l’animal terrestre més gran que existeix actualment, amb una alçada de gairebé 4 metres, un pes de fins a 6 tones i una de la majors esperances de vida entre els mamífers (s’estima que poden viure fins a 70 anys).
Els elefants s’organitzen socialment en grups formats per una femella de major edat i experiència, anomenada matriarca, i altres femelles emparentades de diverses edats amb les seves cries (mascles i femelles joves). De vegades per protegir-se o alimentar-se en àrees frondoses, petits ramats es poden ajuntar per formar grups de diversos centenars d’individus. Els mascles s’uneixen al ramat quan troben una femella sexualment receptiva, ja que sinó són solitaris (mascles de més edat) o formen grups de solters (mascles joves). Tot i això, mai s’allunyen massa de la seva família i la reconeixen quan tornen a trobar-la.

Elefantes africanos (Vaughan Leiberum)
Elefants africans (Vaughan Leiberum)

COMPORTAMENT

Encara que no han estat tan estudiats com els primats, els elefants són considerats animals intel·ligents i mostren comportaments complexos, com altruisme, empatia, cooperació i resolució de problemes. La matriarca transmet els seus coneixements a la resta de la família, com les rutes migratòries, on trobar aigua, menjar, sal, etc. En aquest article no obstant això, ens centrarem en els comportaments que presenten els elefants en relació a la mort, que segons alguns estudis es poden qualificar de ritus funeraris. Tenim la idea que només els humans vetllem els nostres morts i tenim consciència de la mort, però això pot ser que no sigui així. Encara que de vegades apliquem els nostres criteris al que veiem en altres animals i cal tractar aquests temes amb prudència, especialment en elefants, dofins i simis; s’han registrat comportaments especials relacionats amb la mort de familiars o companys de grup.

Elephant skeleton (Mike Richardson)
Elephant skeleton (Mike Richardson)

RITUS FUNERARIS

En parlar d’elefants i mort, no ens referim als seus popularment famosos cementiris, dels quals s’ha provat la seva inexistència en el sentit que els atorguem, sinó a un altre tipus de manifestacions al voltant de la mort.
Cyntia Moss és una etòloga que ha estudiat el comportament d’un grup d’elefants africans durant més de 30 anys. Les seves observacions van permetre saber que els elefants mostren especial interès pels ossos i restes d’altres exemplars de la seva espècie, a diferència de la majoria d’animals, que no marquen de manera especial la mort d’altres individus. Segons un estudi de la Universitat de Sussex, amb la doctora Karen McComb al capdavant, els elefants són els únics animals juntament amb els humans capaços de reconèixer els ossos d’un altre exemplar de la mateixa espècie encara que portin anys morts.

Davant el cadàver d’un elefant, tota la família s’atura i es posa tensa. Primer acosten les seves trompes per olorar-lo, després palpen i mouen amb cura els ossos, sobretot els del crani. Altres vegades, llencen terra i fulles sobre les seves restes.

Elefantes ante un cráneo de elefante, rinoceronte y búfalo: sólo se interesaron por el de elefante (Foto: Karen McComb/Royal Society))
Elefants davant d'un crani d'elefant, rinoceront i búfal: només es van interessar pel d'elefant.(Foto: Karen McComb/Royal Society)

Quan un elefant mor, tot el ramat es preocupa. Si es tracta d’una cria, la seva mare roman al costat del cadàver diversos dies i fins i tot tracta de transportar-la amb ella amb ajuda de la trompa o els ullals. La resta del ramat roman al seu costat o redueix el pas. Quan mor un adult, els altres elefants intenten aixecar-lo i no se separen d’ell fins que les seves restes entren en putrefacció. A vegades vetllen el cadàver, fent fora els carronyers, i fins i tot el semienterren amb fullaraca. També són capaços de tornar sistemàticament a inspeccionar els ossos i ullals que troben pel camí i fins i tot, suggereixen els investigadors, visiten els ossos dels seus parents. La mort prematura de la matriarca de la família causa una consternació general i pot conduir a la disgregació del grup. Algunes poden trigar fins a 20 anys a tornar a reconstruir el nucli familiar, d’altres no ho aconsegueixen mai.

Aquests comportaments i estructura social són aprofitats pels caçadors i traficants d’ivori, ja que matant a un sol exemplar adult, sobretot la matriarca, condemnen a una mort gairebé segura a la resta del grup. Però aquest és un altre tema que tractarem més endavant.

REFERÈNCIES

Foto de la portada per John Chaney (National Geographic 2012 Traveler Photo contest 2012)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Qui són els homínids?

L’article d’avui està dedicat als primats. Coneixerem algunes de les seves principals característiques, com es classifiquen les espècies actuals i descobrirem qui són els homínids i els hominins.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS PRIMATS

Els primats són un ordre de mamífers placentaris que va aparèixer fa quasi 65 milions d’anys a la selva plujosa tropical. Actualment existeixen més de 400 espècies vives, la majoria de vida arborícola. Atès que no hi ha una tret únic que els defineixi, són difícils de classificar, així doncs s’ha de considerar tot un conjunt de característiques, de les qual destaquen:

  • Sistema visual complex: amb els ulls situats de manera frontal, la seva visió és estereoscòpica, cosa que els permet percebre la distància i profunditat amb gran precisió. La majoria d’espècies veuen en color.
  • Alta mobilitat de l’espatlla: facilita el moviment del braç en totes direccions.
  • Mans i peus: tenen cinc dits i el polze oposable (almenys a les mans) cosa que els permet agafar i manipular objectes amb precisió. Encara que alguns tenen urpes, la majoria tenen ungles planes i tots (excepte alguns orangutans) tenen una ungla plana al dit gros del peu.
  • Tors i cua: diversos primats reposen i es desplacen amb el tors erecte. Excepte els simis, posseeixen una cua en alguns casos prènsil, que utilitzen com una cinquena extremitat.
  • Mida del cervell: a més d’algunes espècies de balenes dentades, els primats superiors tenen, en relació al cos, el cervell més gran de tots els mamífers.
  • Organització social: només orangutans, alguns lèmurs i gàlags són solitaris, la resta de primats s’organitzen en grups socials complexos.

    Goril·la menjant (Gorilla sp.) on s'aprecien algunes de les característiques descrites. (Foto: pixabay.com)
    Goril·la menjant (Gorilla sp.) on s’aprecien algunes de les característiques descrites. Foto: pixabay.com

CLASSIFICACIÓ

Fins fa poc les relacions entre diferents grups de primats no han estat clares, així que habitualment alguns termes duen a confusió o s’utilitzen de manera indistinta de manera popular (micos, simis…). La cladística moderna classifica els primats en dos subordres, els Haplorins (“primats de nas sec”) i els Estrepsirins (“primats de nas moll”). Una possible classificació seria la següent:

Tradicionalment els primats es classifiquen en tres grups: prosimis, mones o micos i simis.

PROSIMIS

Els prosimis són el grup més antic de primats. Es distribueixen pel sud-est asiàtic i illes marginals d’Àfrica. Comprenen els lèmurs, loris, gàlags, indris, l’ai-ai i els tarsers. Tenen en comú les següents característiques:

  • Urpes enlloc d’ungles (tenen almenys una ungla).
  • Musells llargs amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte.
  • Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna.
  • Pavellons auditius mòbils.
  • Menor proporció cerebral dels primats.
    Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). (Foto: Frans Lanting)
    Ai-ai (Daubentonia madagascariensis). Foto: Frans Lanting

    Tarser de Filipines (Foto: Kok Leng Yeo)
    Tarser de Filipines (Carlito syrichta). Foto: Kok Leng Yeo

 MONES DEL NOU I VELL MÓN

Les mones del Nou Món es distribueixen per Amèrica Central i del Sud. Tenen la cua llarga, freqüentment prènsil. El musell és pla i les narius laterals. Són totalment arborícoles. Els representants més coneguts són els titís, la mona aranya, els caputxins, i els sakís.

Sakí cariblanco macho (Pithecia pithecia). (Foto: Charles Miller).
Sakí de cara blanca mascle (Pithecia pithecia). Foto: Charles Miller

Les mones del Vell Món es distribueixen per Àfrica i Àsia. Solen tenir una mida superior a les del Nou Món. Les narius estan orientades cap avall o cap endavant i comprenen una gran diversitat d’espècies, com els macacs, papions, mandrils, mangabeis, drils, còlobs, nassuts, langurs…

Langur dorado (Trachypithecus geei). (Foto: Wikimedia).
Langur daurat (Trachypithecus geei). Foto: Wikimedia

SIMIS

Els simis es divideixen en dues famílies: els hilobàtids (gibons i siamangs) i els homínids (orangutans, goril·les, ximpanzés i humans). Es distribueixen per Àfrica occidental i central i pel sud i sud-est asiàtic, amb excepció dels humans, que ens distribuïm per tot el planeta i hàbitats.  Els simis tenim la cara plana, amb les narius cap avall i una anatomia que facilita la postura erecta i la manipulació precisa de materials, que inclou l’ús i creació d’eines en algunes espècies.

Ximpanzè (Pan paniscus). Pierre Fidenci
Bonobo (Pan paniscus). Foto: Pierre Fidenci

En conclusió, els homínids som els éssers humans (Homo sapiens) conjuntament amb orangutans (dues especies: Pongo pymaeus i Pongo abelii), ximpanzès (Pan troglodytes), bonobos (Pan paniscus) i goril·les (dues especies: Gorilla gorilla i Gorilla beringei), ja que tots pertanyem a la família Hominidae. El terme homínid també es refereix a totes les espècies fòssils d’aquest família, i per tant, als nostres avantpassats, que tractarem en futurs articles sobre evolució humana. Malgrat això, actualment per referir-nos exclusivament a les espècies de la nostra branca evolutiva (inclòs H. sapiens) s’utilitza el terme hominins, que fa referència a una tribu (Hominini) de la família Hominidae.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

El linx ibèric: espècie en perill d’extinció

Potser, a molts de vosaltres us sonarà el nom Kenitra. Efectivament, es tracta d’un dels 8 linx ibèrics reintroduïts aquest any a Ciutat Real que va morir el passat 22 d’octubre per un tret d’un caçador. Aquest fet dóna peu a parlar d’aquesta valuosa espècie, per donar a conèixer la seva situació actual i la importància de la seva conservació.

BIOLOGIA

El linx ibèric (Lynx pardinus) és un felí proper als grans carnívors (tigres, lleons, jaguars…), més que als gats. Els linx,felins del gènere Lynx, es varen originar fa 3,2 milions d’anys a Nord-Amèrica, patint a posteriori una dispersió i especiació per Euràsia. Del total de 6 espècies de linx que han sorgit des de la seva aparició, quatre els trobem en l’actualitat:  linx roig (Lynx rufus), linx ibèric (Lynx pardinus), linx boreal (Lynx lynx) i linx canadenc (Lynx canadensis).

linces(1)

Les quatre espècies actuals de linx presenten unes característiques comunes: orelles amb un floc de pèls llargs a la punta coneguts com a pinzells (núm. 1), presència de barbes (núm. 2) i presència d’una cua curta (núm. 3).

El linx ibèric és un carnívor de mida mitjana (12,5 kg), essent els mascles més grans que les femelles. El seu aspecte és el d’un linx típic (característiques anteriors), amb un borló negre a la punta de la cua (núm. 4), a més de les característiques típiques dels felins. El motejat del pelatge li proporciona la capacitat de mimetisme del seu hàbitat, presentant taques de diferents mides.

Linx

HÀBITAT I ÀREA DE DISTRIBUCIÓ

El bosc mediterrani és l’hàbitat natural del linx ibèric. Es caracteritza per un predomini dels arbusts, especialment de fulla perenne, i la presència de vegetals amb gran resistència a la sequera. Aquest ecosistema es veu amenaçat pels incendis forestals, l’expansió urbanística, el maneig forestal substitutiu, el sobrepastureig i els canvis d’usos agrícoles.

bosc mediterrani

El linx ibèric està restringit a la Península Ibèrica (espècie endèmica), actualment només en la seva part sud-oest, formant grups aïllats a l’àrea de Doñana-Aljarafe i Sierra Morena. De tota manera, es creu que abans del segle XIX ocupava tota la Península.

doñana

Presència del linx ibèric en l’àrea de Doñana-Aljarafe al 2013

sierra morena

Presència del linx ibèric en l’àrea de Sierra Morena al 2013

ESTAT I MESURES DE CONSERVACIÓ

El linx ibèric és un dels animals més emblemàtics de la Península Ibèrica i és el felí més amenaçat del món. Fins no fa gaire, estava catalogat per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa com un animal críticament amenaçat. Afortunadament, se li ha rebaixat la categoria i ara està classificat com un animal en perill d’extinció (mira aquí).

A Espanya es coneixen només dues poblacions reproductores, amb uns 84 – 143 individus adults en total, essent insuficients per a la supervivència de l’espècie a llarg termini. Les seves poblacions han estat disminuint degut a la caiguda de la seva presa principal, el conill europeu (Oryctolagus cuniculus), per malalties com la mixomatosi i la malaltia vírica hemorràgica del conill o la sobrecaça, a més d’una alta mortalitat del linx per causes humanes (atropellaments, ús de tècniques il·legals i no selectives de caça, furtivisme, ús de verins…) i la destrucció i fragmentació del seu hàbitat per l’agricultura i el desenvolupament industrial.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb la finalitat de conservar-lo i protegir-lo, consta a l’annex del Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial i del Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades (Real Decret 139/2011, de 4 de febrer). La seva situació és tan extrema que la Comissió Europea ha aprovat ja tres projectes LIFE per a la conservació de tal espècie. L’últim, vigent fins al 2016, és el Projecte Life+ IBERLINCE, per a la recuperació de la seva distribució històrica a Espanya i Portugal, amb un pressupost total de més de 34 milions d’euros.

DOCUMENTAL: LINX IBÈRIC, EL CAÇADOR SOLITARI

REFERENCIES

S’han consultat les següents fonts per elaborar els continguts d’aquesta entrada, on podràs ampliar amb més informació:

Licencia Creative Commons
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.