Arxiu de la categoria: PEIXOS

Genitals animals: aus i peixos

La funció de l’aparell reproductor és aparentment simple: transmetre els gens a la següent generació. Per què doncs presenta formes tan diferents i curioses en tot tipus d’animals? No seria suficient amb un simple canal emissor d’esperma i un simple receptor? Descobreix en aquest article les diferents formes i estratègies reproductives d’aus i peixos. Si vols conèixer els dels amfibis, rèptils i mamífers visita aquest article.

LA VIDA SEXUAL DELS ANIMALS

Els animals presenten diferents estratègies de reproducció. A primària vam aprendre que la fecundació (trobada dels gàmetes masculins -espermatozoides- i femenins -òvuls-) pot ser:

  • Externa (fora del cos de la femella)
  • Interna (dins del cos de la femella)

I segons on es desenvolupa l’embrió les espècies són:

  • Ovípares: en un ou que eclosiona fora del cos de la mare (la majoria de peixos, amfibis i rèptils)
  • Ovovivípares: en un ou que eclosiona dins de la mare (taurons, escurçons, boes …)
  • Vivípares: en un úter dins del cos de la mare.

A secundària vam aprendre que hi ha espècies estrategues de la:

  • r: no tenen cura de la descendència, que pateix una elevada mortalitat només néixer. Per compensar, posen moltíssims ous. Solen ser animals de vida curta que arriben ràpidament la maduresa sexual (invertebrats en general, peixos, amfibis …)
  • K: dediquen més energia a la cura de la cria, per la qual cosa asseguren la seva supervivència i per tant el nombre de cries en cada posta o part. solen ser animals de vida més llarga (gos, elefant, humà…)

Estrateg de la r (ostra, 500.000.000 d’ous per any) VS estrateg de la K (goril·la, 1 cria cada 5 anys). Font

Però si analitzem amb detall la reproducció, no és tan simple com això. La vida sexual dels invertebrats està plena d’estratègies inversemblants per assegurar la fecundació, però parlarem d’elles en una altra ocasió i ens centrarem ara en aus i peixos.

L’EVOLUCIÓ DELS GENITALS

Els òrgans reproductors aparentment són dels que més han variat i més ràpidament al llarg de l’evolució, donant lloc a estructures de gairebé totes les formes i mides imaginables. Si creiem que l’única funció és donar esperma, rebre-l i transportar-lo fins l’òvul ens pot arribar a sorprendre tanta diversitat. En realitat, l’aparell reproductor fa molt més que això i és per això que l’anatomia és tan diferent entre diferents grups animals.

Alguns insectes per exemple, utilitzen el seu penis per al festeig, altres l’utilitzen per fer so i transmetre les vibracions a la femella durant l’aparellament. Si a la femella li agrada la música, permetrà al mascle tenir cura de la seva descendències. Les femelles també tenen adaptacions per administrar l’esperma, com algunes mosques, que poden guardar el de diferents mascles en diferents receptacles del seu aparell reproductor.

Penis amb punxes de l’escarabat Acanthoscelides obtectus. Font

La utilització del penis en el festeig i aparellament per part del mascle i la pròpia administració de l’esperma en les femelles serien dues raons que explicarien la complexitat de formes de genitals animals. La competència per assegurar que l’esperma d’un mascle sigui realment el que fertilitza tots els ous de la femella, seria una altra, amb estratègies tan radicals com taponar els conductes de la femella un cop inseminada perquè cap altre mascle pugui accedir-hi.

Ens centrarem en aquest article en els genitals de peixos i aus, no et perdis el següent article sobre amfibis, rèptils i mamífers.

GENITALS EN PEIXOS

Tot i que en la majoria de peixos la fecundació és externa, alguns posseeixen estructures o pseudopenis per dipositar l’esperma dins la femella.

TIBURONS I RAJADES

Tenen les aletes pèlviques modificades en dos apèndixs anomenats pterigopodis o claspers, amb els quals introdueixen l’esperma a la femella.

Tauró mascle (esquerra) i tauró femella (dreta). Font

Durant la còpula només s’utilitza un, que s’omple d’aigua gràcies a una estructura anomenada sifó per expulsar-la pressió barrejada amb l’esperma. Segons l’espècie, les cries poden néixer del cos de la mare o bé d’un ou.

Naixement d’un tauró i ou fertilitzat. Font

PEIXOS POECÍLIDS

Els peixos de la família Poeciliidae (guppys, mollys, platys, xhipos …), ben coneguts en acuarofília, tenen l’aleta anal modificada en una estructura copuladora anomenada gonopodi. No posen ous sinó que neixen les cries directament del cos de la mare.

Diferència entre guppy mascle i femella. Font

PEIXOS PRIAPIUM

Es tracta d’una família de peixos (Phallostethidae) que presenten l’òrgan copulador sota del cap. S’aparellen cara a cara amb la femella, un cas gairebé únic a animals que viuen sota l’aigua. Amb el priapium s’ancoren a la femella i fertilitzen els òvuls internament durant un temps més llarg que l’habitual en altres espècies.

Mascle de Phallostethus cuulong, descobert al Vietnam. Font

Altres curiositats en peixos són la possessió de tots dos sexes (hermafroditisme) o el canvi de sexe, com en els peixos pallasso.

PEIXOS LOFIFORMES

El representant més conegut dels Lophiiformes és el rap. En aquest ordre de peixos, els mascles tenen una mida molt inferior a la femella i s’adhereixen a ella amb les dents. Donada la dificultat de trobar parella en els fons abissals, amb el temps el mascle queda fusionat físicament a la femella. Perd els ulls i els seus òrgans interns excepte els testicles. Una femella pot portar sis o més mascles (parells de testicles) fusionats en el seu cos.

Lophiiforme amb mascle fusionat. Font

GENITALS EN AUS

La majoria de les espècies d’aus (97%) no tenen penis i la fecundació es realitza amb el contacte claveguera-claveguera (petó cloacal o aposició cloacal), conducte que s’utilitza tant com aparell reproductor i excretor.

Esquerra: esquema de l’aparell urogenital del mascle: F) testicle, B) conducte deferent, A) ronyó, E) urèter, C) urodeum de la cloaca. Dreta: esquema de l’aparell urogenital de la femella: A) ovari amb fol·licle madur, F) infundíbulo, E) oviducte, B) ronyó, C) urèter, D) urodeum de la cloaca. Font

Hi ha diferents hipòtesis per les quals es creu que les aus van perdre el penis durant l’evolució (ja que els seus avantpassats reptilians sí que en tenien): per alleugerir el pes durant el vol, per evitar infeccions, per casualitat durant el procés evolutiu o perquè les femelles tinguessin un millor control sobre qui reproduir-se. Sembla que aquesta última seria la més acceptada, ja que per exemple els ànecs volen llargues distàncies i posseeixen penis grans i pesats.

Però algunes aus si que tenen penis, que a diferència dels mamífers i rèptils, entra en erecció a omplir-se de limfa, no de sang.

GENITALS DE LES AUS AQUÀTIQUES

Ànecs, oques i cignes són de les poques aus que presenten penis. La vagina dels ànecs té forma d’espiral en el sentit de les agulles del rellotge, de tal manera que quan el mascle penetra la femella amb el seu penis també espiral en sentit antihorari, si a ella no li interessa flexiona els seus músculs vaginals i el penis surt del seu cos.

Vagina (esquerra) i penis (dreta) de ànec collverd o blau (Anas platyrhynchos). Font

El vertebrat amb el penis més llarg en proporció al seu cos és precisament un ànec, l’ànec malvasia argentí (Oxyura vittata). El guarda enrotllat al seu interior, però en erecció pot ser el doble de llarg (42,5 cm) que el seu cos (20 cm).

Mascle de Oxyura vittata amb el penis fora. Autor desconegut

Els penis dels ànecs, a més dels seus diferents mides i curvatures, poden ser llisos o tenir espines o solcs. Aquesta variabilitat és deguda a la pressió competitiva per superar la vagina de les femelles. Els dos aparells genitals doncs, són un clar exemple de coevolució. Si vols saber més sobre la coevolució visita aquest article.

Vagines amb conductes cecs, penis amb espines per extreure esperma de còpules anteriors… la de les ànecs és una veritable “guerra” pel control reproductiu. En espècies monògames com oques i cignes, els aparells reproductors no són tan complexos, però en espècies més promíscues, com els ànecs, són més complexos i amb penis més llargs perquè es pugui garantir que el mascle que ha fertilitzat els òvuls és qui tindrà cura també dels pollets.

GENITALS DEL BUFALER BEC-ROIG

Aquest passeriforme africà (Bubalornis niger) té un pseudopenis de 1,5 cm. No posseeix vasos sanguinis ni espermàtics, de manera que pel que sembla la seva funció és la de donar plaer a la femella i afavorir l’atracció del mascle per part de la femella. Els mascles en colònies tenen pseudopenis més llargs que els que viuen sols, per la qual cosa l’evolució d’aquest apèndix també es podria explicar per competència mascle-mascle.

Bufalero piquirrojo. Foto de Reg Tee

GENITALS D’ESTRUÇOS I PARENTS

Els estruços africans (Sthrutio camelus) són de la família Ratites, que també inclou els kiwis, nyandús (estruços americans), tinamús (martinetes o mal anomenades perdius), emús i casuaris. Tots ells posseeixen penis, i excepte els tinamús, es caracteritzen per ser aus corredores.

Estruços a punt d’aparellar-se. Font

Els genitals del casuari són realment molt peculiars. Ja vam descobrir en aquest article com n’és d’excepcional aquest animal, però els seus genitals mereixen un capítol a part. Tots dos sexes posseeixen un apèndix d’aspecte fàl·lic, però no està connectat a cap òrgan reproductor. En el cas dels mascles, està invaginat cap a dins en una mena de “cavitat vaginal”. En el moment de la còpula, surt a l’exterior (com si giréssim el dit d’un guant), però l’esperma surt de la cloaca, és a dir, per la base d’aquest pseudopenis, no per la punta. En el cas de les femelles, l’apèndix fàl·lic (de vegades referit com  a clítoris) és una mica més petit que en els mascles.

Casuaris aparellant-se. Mira el vídeo aquí

Aquestes característiques mascle-femella han donat lloc a rituals i creences en el folklore de Nova Guinea. que el consideren una criatura andrògina o de gèneres barrejats, per tant poderosa per tenir els atributs de tots dos sexes. La remota tribu Bimin-Kuskusmin (Nova Guinea Central), celebra rituals on a les persones intersexuals se les considera representants d’aquests animals, pel que són reverenciades i poderoses. D’altra banda, la gent Mianmin explica històries sobre una dona humana amb un penis que es va transformar en un casuari.

Subscriu-te al bloc i als nostres xarxes socials per no perdre’t la segona part sobre els genitals animals!

REFERÈNCIES

La visió en peixos: el món des dels ulls d’un peix

Els peixos, com la resta de vertebrats i molts altres invertebrats, han desenvolupat mecanismes per poder percebre la llum, la qual desapareix ràpidament amb la profunditat. Vegem la visió en peixos.

LA VISIÓ EN PEIXOS: EL MÓN DES DELS ULLS D’UN PEIX

La visió no és altra cosa que la percepció de la llum de l’ambient que ens envolta. A causa de que els peixos viuen en el medi aquàtic, la llum s’extingeix ràpidament. A més, pel fet que viuen en hàbitats molt diferents, el sistema per percebre la llum varia considerablement entre les espècies. Per a més detalls de la visió en general, pots llegir com veuen el món els animals.

LA LLUM SOTA L’AIGUA

Abans de començar a parlar de la visió en els peixos, és important entendre el patró de llum a mesura que augmenta la profunditat.

Com hem dit, la llum desapareix ràpidament amb la profunditat, però no tots els colors ho fan per igual: la llum vermella s’absorbeix en els primers 10 metres; la taronja i groga, als 30 m; la verda als 50 m i la blava als 200 m. Per aquest motiu, quan bussegem veiem a les estrelles de mar de color negre!

La quantitat de llum de la columna d’aigua ha fet que els oceanògrafs distingim dues zones: la zona en la qual hi ha llum s’anomena fòtica i en la qual no arriba llum és coneguda com afòtica (a partir dels 1.000 metres). La zona fòtica pot subdividir-se en:

  • Zona eufòtica: és la més superficial i és la capa en la qual els organismes fotosintètics poden realitzar la fotosíntesi. Encara que pot variar, se sol considerar que arriba fins als 200 m.
  • Zona oligofòtica: és la zona que rep suficient llum solar perquè els organismes puguin veure, però no és suficient per dur a terme la fotosíntesi (entre els 200 i 1.000 m).

ELS ULLS DELS PEIXOS

L’organització dels ulls dels peixos és similar a la dels mamífers, encara que té les seves particularitats.

ojo pez, vision peces
Tot i que els ulls dels peixos són semblants a la resta de vertebrats, tenen algunes diferències (Foto: Macroscopic Solutions, Creative Commons).

Les lents dels peixos ossis són esfèriques, mentre que en elasmobranquis són lleugerament aplanades, i tenen un poder refractiu elevat perquè la còrnia està en contacte directe amb l’aigua. A més, per enfocar les imatges, no canvien la forma de la lent, sinó que les mouen cap endavant o enrere. Aquest mecanisme també el duen a terme les serps.

Una altra curiositat del sistema òptic és que, en molts peixos, l’iris no pot contreure’s, de manera que no poden tancar la pupil·la si augmenta la intensitat de llum. Per evitar la sobreexposició, els cons i bastons (les cèl·lules fotoreceptores, les primeres detecten els colors i les segones no) canvien de forma i els melanosomes (orgànuls amb pigment) es disposen de manera que facin “ombra”. Passa el procés oposat quan la llum escasseja.

Els peixos poden tenir fins a 4 tipus de cons diferents, un dels quals detecta llum ultraviolada. Els cons ultraviolats serveixen per detectar el plàncton, encara que no tots els tenen. Alguns només els tenen quan són larves i altres només durant certes etapes de la vida adulta. Per exemple, la truita arc de Sant Martí (Oncorhynchus mykiss) només els té quan viu al riu.

vision peces, trucha arcoiris, Oncorhynchus mykiss
La truita arc de Sant Martí (Oncorhynchus mykiss) té cons ultraviolats només quan viu al riu  (Foto: Eric Engbretson, Creative Commons).

D’altra banda, hi ha peixos que només tenen bastons, com els elasmobranquis i els peixos de profunditat, de manera que no poden veure colors.

Una altra diferència notable és que en els teleostis, els ulls creixen al llarg de tota la vida i, per tant, també ho fa la retina. A més, la retina té la capacitat de regenerar-se en cas de fer-se mal.

Finalment, alguns peixos nocturns i taurons, entre altres, presenten el tapetum lucidum per darrere de la retina, la funció de la qual és retornar a la retina els raigs de llum que s’han escapat de la retina, per millorar la visió. Això també ho tenen alguns mamífers, com el gat.

CANVIS EN ELS ULLS DE PEIXOS MIGRATORIS

La capacitat adaptativa dels peixos és tan gran que fins i tot es produeixen canvis en els ulls en peixos migratoris. Les llamprees, per exemple, són peixos que migren dels rius als mars. A cada ambient tenen un pigment diferent: en aigua dolça és la porfiropsina (color vermell) i al mar és la rodopsina (blau).

vision peces, ojos lampreas
Les llampreses canvien els pigments dels ulls segons l’hàbitat on es troben (Foto: Aquarium Finisterrae, Creative Commons).

Les anguiles, que també canvien d’hàbitat, també poden modificar els seus ulls. Quan estan a punt de començar la migració cap al mar, el diàmetre de l’ull es doble, la lent augmenta de mida i el nombre de cons augmenta significativament (només representen el 3% dels fotoreceptors abans de començar la migració), entre altres canvis .

LA VISIÓ EN PEIXOS DE PROFUNDITAT

Els peixos de profunditat presenten un conjunt d’adaptacions a la vida en els fons dels oceans. En el cas de la visió, també les presenten.

Els peixos mesopelàgics (que viuen a la zona oligofòtica) es caracteritzen per tenir els ulls grans, amb pupil·les amples i lents grans. Algunes espècies, com els peixos telescopi (Gigantura), a més, tenen ulls tubulars.

ojos peces, gigantura chuni
Alguns peixos, com els peixos telescopi (Gigantura), tenen ulls tubulars (Foto: Hadal~commonswiki, Creative Commons).

El peix cap transparent (Macropinna microstoma) també presenta ulls tubulars, els quals solen estar dirigits cap amunt per detectar les siluetes dels peixos. A diferència d’altres peixos amb aquest tipus d’ulls, pot rotar els ulls cap endavant.

Macropinna microstoma, ojos tubulares
El peix cap transparent (Macropinna microstoma) té ulls tubulars, els quals pot moure (Foto: MBARI).

Els peixos batipelàgics (viuen per sota dels 1.000 metres) solen tenir, per contra, els ulls petits o bé els degeneren. En aquest cas, els ulls tenen les lents molt grans, comparat amb la resta de l’ull, el que no els permet crear imatges clares i, a més, només poden detectar els objectes propers a ells.

L’ADAPTACIÓ DE LA VISIÓ A LA FOSCOR

Quan un peix passa d’estar d’una zona il·luminada a una altra de fosca, l’adaptació a la segona condició es fa en dues fases: en la primera fase la sensibilitat es deu sobretot als cons, mentre que en la segona fase dominen els bastons.

En el peix zebra (Danio rerio), per exemple, la primera fase dura 6 minuts i la sensibilitat es deu principalment als cons. Passat aquest temps, la sensibilitat és deguda sobretot als bastons. Perquè els bastons estiguin “treballant” al màxim rendiment, necessiten un període d’adaptació a la foscor de 20 minuts.

vision peces pez cebra
En el peix zebra (Danio rerio), la primera fase d’adaptació a la foscor dura 6 minuts (Foto: Thierry Marysael, Creative Commons).

ALTRES ADAPTACIONS CURIOSES DELS ULLS DELS PEIXOS

Hi ha algunes espècies de peixos que presenten algunes adaptacions d’allò més curioses als ulls. Et deixem una mostra.

El peix Limnichthys fasciatus és un petit animal que viu en aigües someres i ben il·luminades, el qual s’enterra a la sorra, i només li surten els ulls a l’exterior. La retina és molt gruixuda, però en un punt presenta un estrenyiment abrupte de la retina, el que magnifica les imatges en aquest punt. Dit en altres paraules, aquest peix té visió telescòpica, és a dir, som si tingués un telescopi als ulls.

El pez Limnichthytes fasciatus tiene visión telescópica, gracias a la presencia de una fóvea en la retina (Foto: Izuzuki, Creative Commons).
El peix Limnichthytes fasciatus té visió telescòpica, gràcies a la presencia de una fòvea a la retina (Foto: Izuzuki, Creative Commons).

La majoria de peixos tenen els ulls adaptats a la visió subaquàtica. De totes maneres, alguns peixos, com el peix volador atlàntic (Cypselurus heterurus), també els tenen adaptats a l’aire. Per aconseguir una bona visió fora de l’aigua, la còrnia, en lloc de ser esfèrica, té forma triangular, amb tres zones planes.

Un peix amb porta l’adaptació a la visió aquàtica i aèria a l’extrem és el peix de quatre ulls (Anableps anableps). Aquesta espècie d’aigua dolça neda amb la meitat superior de cada ull fora de l’aigua i amb la inferior dins. Tant les lents com l’ull sencer són extremadament asimètrics, de manera que veuen perfectament tant fora com dins de l’aigua. Si vols veure a aquest peix com neda amb els ulls mig submergits en l’aigua, pots veure aquest vídeo:

Com has pogut veure, la visió en els peixos és molt més complexa del que sembla, ja que l’aigua determina en gran part l’anatomia dels ulls i les seves adaptacions. Coneixes algun altre cas curiós de visió en peixos? Deixa’ns els teus comentaris a l’article!

REFERÈNCIES

  • El mar a fondo: La luz en el mar
  • Farrell, A (2011). Encyclopedia of Fish Physiology: From Genome to Environment. Volume 1: The senses, supporting tissues, reproduction and behaviour. Academic Press. 2266 p.
  • Hara, T. & Zielinski, B. (2006). Fish Physiology: Sensory Systems Neuroscience. Academic Press. 536 p.
  • Hill, Wyse & Anderson. (2006). Fisiología Animal. Editorial Médica Panamericana. 916 p.
  • Rhodes University: Fish Sensory System
  • Foto de portada: Forum Acvarist

Difusió-català

El flirteig en els peixos

Una de les coses que més ens crida l’atenció dels documentals són les diferents formes de festeig en el regne animal: les sorprenents danses de les aus del paradís, les piruetes dels dofins… Ara bé, com és el flirteig en els peixos?

INTRODUCCIÓ

Amb gairebé 33.500 espècies de peixos que viuen a tot el món, és fàcil imaginar que entre la ictiofauna hi ha una gran multitud de formes diferents de flirtejar al sexe oposat. És per aquest motiu que, en aquest article, mostrarem alguns dels més sorprenents exemples. Comencem!

EL CURIÓS CAS DEL PEIX GLOBUS

El peix globus japonès crea obres d’art submarines per atreure l’atenció d’una femella. Les seves creacions, que es van descobrir fa poc més de 10 anys, consisteixen en un patró de cercles al fons del mar, similar als cercles en els cultius. Se sap que aquests cercles formen part del ritual de flirteig dels peixos globus.

Aquest sorprenent patró el dibuixen els mascles mitjançant les seves aletes, amb les quals desplacen la sorra. El resultat final s’obté passada una setmana de treball intens. El patró, perfectament geomètric, mesura uns 2 metres de diàmetre i pot tenir formes diferents: des d’un model bàsic fins a patrons complexos compostos de línies, valls i crestes, passant per monticles en forma de cràter. Alguns artistes fins i tot busquen altres elements, com petxines de mol·luscs i sediments de diferents colors, per embellir la seva obra d’art.

El pez globo utiliza sus aletas para dibujar el patrón de círculos (Foto: Quo).
El peix globus utilitza les seves aletes per a dibuixar el patró de cercles (Foto: Quo).

El més curiós de tot és el fet que la construcció està feta de manera que els corrents d’aigua atreguin els sediments més fins cap al centre. A més, les línies radials que surten del centre fan que la velocitat de l’aigua es redueixi un 25% al centre.

Et deixo amb aquest vídeo perquè et meravellis de l’art que tenen:

Les femelles són les que tenen l’última paraula. La selecció del mascle la realitzen segons els cercles: una femella posarà els ous al centre de la forma circular que consideri que és la millor. Després, el mascle els fertilitzarà externament i, a continuació, la femella se’n va i els deixa al càrrec del mascle, el qual els protegeix durant 6 dies.

De totes maneres, encara que no està confirmat, tot sembla indicar que el que realment li interessa a la femella és el sediment fi del centre, però de ser així, tampoc se sap per quin motiu.

De tota manera, els peixos globus no són els únics que realitzen aquest tipus de flirteig. Un altre exemple és l’espècie Cyathopharynx furcifer, un cíclid que habita al llac Tanganyika (Àfrica). En aquest cas, creen un monticle de sorra, tal com es pot observar a la foto.

Nido del cíclido de la especie Cyathopharynx furcifer (Foto: Arkive).
Niu del cíclid de l’espècie Cyathopharynx furcifer (Foto: Arkive).

EL ROMANTICISME DELS CAVALLETS DE MAR

El flirteig dels cavallets de mar no té res a envejar al del peix globus.

Los caballitos de mar son unos auténticos románticos (Foto: Alex Griffioen).
Els cavallets de mar són uns autèntics romàntics (Foto: Alex Griffioen).

Se sap que els cavallets de mar són espècies monògames, el que significa que un mascle s’aparella amb una única femella, essent recíproc també per la femella.

El seguici en aquests curiosos peixos inclou carícies, abraçades i canvis de color. Fins i tot, una autèntica dansa que pot durar fins a 8 hores, a l’estil de Dirty Dancing. De fet, els mascles i femelles d’aquests peixos dansen cada matí per enfortir el seu vincle. Aquests balls també són útils per saber si l’altre membre de la parella està a punt per reproduir-se.

Et deixo un altre vídeo perquè vegis com ballen:

Com has observat, el ball consisteix en un conjunt de moviments sincronitzats, en el qual els dos animals neden un al costat de l’altre com si un fos el reflex de l’altre.

Una dada curiosa dels cavallets de mar és que la femella posa els ous (uns 1.500 aproximadament) en una bossa del mascle, de manera que quan els ous són fertilitzats i els embrions es desenvolupen, és el mascle el que pareix els juvenils al cap de 45 dies.

A L’ESTIL MARIATXI

Val, potser m’he passat al dir que hi ha un peix que coqueteja amb la seva parella a l’estil mariatxi, com si fes servir una banda de músics per aconseguir a la seva “estimada”.

De tota manera, la veritat és que el corball d’aigua dolça (Aplodinotus grunniens) produeix sons tipus grunyit i retruny per seduir a la femella.

La corvina de agua dulce produce diferentes tipos de sonido para atraer a la hembra (Foto: Dr. Hans Schneider).
El corball d’aigua dolça produeix diferents tipus de so per atraure a la femella (Foto: Dr. Hans Schneider).

Si amb la seva “música” el mascle aconsegueix l’atenció de la femella, la parella es troba a la superfície de l’aigua, on ella allibera milers d’ous a l’aigua.

FLIRTEIG AMB CANVI DE ROL DE SEXES

Ja vam parlar en un article anterior sobre el fet que el canvi de sexe està present en algunes espècies animals. El que no varem comentar és que algunes espècies hermafrodites simultànies (que són mascle i femella alhora) canvien de rol diverses vegades durant el flirteig.

Aquest és el cas dels peixos del gènere Hypoplectrus, típics d’esculls coral·lins del mar del Carib i del Golf de Mèxic.

Los peces del género Hypoplectrus cambian de sexo durante el cortejo (Foto: Laszlo Ilyes).
Els peixos del gènere Hypoplectrus canvien el rol de sexe durant el flirteig (Foto: Laszlo Ilyes).

En aquests peixos, el flirteig s’assegura que els dos membres de la parella produeixen els ous de forma equitativa, en el que s’ha anomenat “comerç d’ous”.

En aquest comportament, la parella alterna el paper dels sexes fins a quatre vegades al llarg d’un únic aparellament. Com a mascles, fertilitzen els ous de la seva parella. Per fer-ho, el mascle s’encorba al voltant del cos de la femella. Et deixo un altre vídeo perquè ho vegis millor:

D’altra banda, com a femelles produeixen els ous per tandes, per tal d’assegurar-se que no els genera tots el mateix individu i, per tant, que la despesa d’energia que suposa quedi repartit.

CONCLUSIÓ

En aquest article hem mostrat només quatre tipus diferents de flirteig en peixos. Com ja hem dit, al món hi ha registrades 33.500 espècies de peixos, de manera que tractar el tema amb profunditat requeriria una enciclopèdia sencera.

Coneixes alguna espècie de peix que tingui una forma de flirteig curiosa? Pots deixar la teva aportació en els comentaris d’aquest article.

REFERÈNCIES

Difusió-català

El canvi de sexe també és cosa d’animals

El canvi de sexe no està només present en l’ésser humà (conegut com a transsexualitat), sinó que hi ha alguns exemples d’espècies animals que canvien de sexe, és a dir, neixen mascles o femelles i, al llarg de la seva vida, canvien al sexe oposat. Vols conèixer algunes d’aquestes espècies? Recorda que també pots llegir un article d’aquest blog sobre Homosexualitat al regne animal.

TRANSSEXUALITAT EN ANIMALS

El canvi de sexe en animals és un fet poc estès, però està present sobretot entre els peixos i alguns mol·luscs, meduses, crustacis, equinoderms i cucs.

De totes maneres, en el cas dels animals, el terme utilitzat no és el de transsexualitat. El canvi de sexe en el regne animal és un tipus concret d’hermafroditisme: l’hermafroditisme seqüencial.

Aquest canvi de sexe està programat normalment genèticament i està influït per l’ambient en què es desenvolupa. De totes maneres, en néixer ja tenen tots dos sexes, de manera que la determinació del sexe no ve donada pels gens.

Hi ha diferents tipus de hermaforditisme seqüencial:

  • Protandria: quan l’organisme neix mascle i canvia a femella, com és el cas el peix pallasso (gènere Amphiprion).
  • Protoginia: quan l’organisme neix femella i canvia a mascle, com els peixos làbrids.
  • Canvi de sexe bidireccional: quan l’organisme té els òrgans sexuals femenins i masculins complets, però actua de mascle o femella durant diferents etapes de la seva vida; com és el cas del peix Lythrypnus Dalli.

El que està clar és que aquesta estratègia suposa un avantatge important respecte a altres espècies: davant unes condicions extremes, els organismes tenen la capacitat d’assegurar les futures generacions amb el canvi de sexe.

EL PEIX PALLASSO

El peix pallasso és un dels exemples més coneguts de canvi de sexe en el regne animal. El nostre amic Nemo, al llarg de la seva vida es convertirà en femella. Els peixos pallasso neixen tots mascles, però a partir de certa edat canvien de sexe. També poden canviar de sexe si mor la femella del grup, així que, encara que la mare de Nemo va morir, va trobar en el seu pare a la seva mare també.

pez payazo cambio de sexo
Parella de peixos pallasso, amb la femella més gran que el mascle (Foto: Georggete Douwma, Arkive).

La forma de reproducció d’aquests peixos tan colorits i coneguts és d’allò més curiosa: en cada anemone, animals cnidaris amb els que viuen en simbiosi, viu un harem, format per una femella (més gran en grandària que el mascle), un mascle reproductor i diversos mascles no reproductors.

Ciclo de vida del pez payaso (Foto: The fisheries blog).
Cicle de vida del peix pallasso (Foto: The fisheries blog).

Si la femella mor, el mascle reproductor es transforma en femella i el mascle no reproductor més gran madura sexualment.

JANTÍNIDS

Els jantínids són un grup de caragols marins amb una característica molt especial: utilitzen les seves baves per produir una mena de rais de bombolles, que utilitzen per surar en l’oceà. Els més capacitats poden arribar a formar una bombolla per minut.

janthina janthina
Cargol de color violeta (Janthina janthina) (Foto: Roboastra).

Doncs bé, aquesta família de gasteròpodes està format per individus que poden canviar de sexe. Com els peixos pallasso, els organismes neixen mascle i després canvien a femella.

LÀBRID NETEJADOR

El làbrid netejador (Labroides dimidiatus) es un altre exemple de peix en el qual els seus individus canvien de sexe, en aquest cas es deu a certes pautes de comportament.

Tordo limpiador (Labroides dimidiatus) (Foto: Darwin Books Cats).
Làbrid netejador (Labroides dimidiatus) (Foto: Darwin Books Cats).

Normalment, hi ha un mascle dominant que manté a un harem de femelles, però si aquest mor, la femella dominant assumirà la posició del mascle en poques hores, festejant a altres femelles encara que el canvi de sexe pugui allargar-se unes dues setmanes.

LA MIDA SÍ QUE IMPORTA

El cargol marí Crepidula fornicata també canvia de sexe i està controlat per la grandària dels individus. Aquests mol·luscs neixen com a mascles però, a partir d’una certa mida, es converteixen en femelles.

Es tracta d’uns caragols d’allò més curiosos: viuen apilats uns sobre dels altres, amb els organismes de major grandària a la part inferior. Això vol dir que l’exemplar de la base és una femella i els superiors són mascles. Així, quan la femella mor, el mascle de major grandària es converteix en la femella del grup.

crepidula fornicata
Crepidula fornicata (Foto: Dr. Keith Hiscock).

Es tracta d’una espècie exòtica a Espanya, la qual podria ocupar tota la costa gallega. De totes maneres, la seva àrea de distribució natural és Amèrica del Nord.

AL MAR MEDITERRANI TAMBÉ PASSA

Fins ara hem vist només espècies que viuen lluny de nosaltres, però la veritat és que aquest comportament també està present en algunes espècies de la mar Mediterrània. Alguns exemples són l’estrelleta (Asterina gibbosa) o el peix fadrí (Thalassoma pavo).

El fardí és un dels més colorits i vistosos que viuen a les aigües del Mediterrani. En aquest cas, en néixer són femelles, però segons la proporció de sexes, poden convertir-se en mascles.

pez verde thalassoma pavo
Fadrí (Thalassoma pavo) (Foto: Matthieu Sontag, Creative Commons).

REFLEXIÓ

Si ets dels que pensa que el canvi de sexe en l’ésser humà és una cosa antinatural, ja veus que a la natura hi ha múltiples exemples d’animals que fan justament això mateix.

All you need is Biology és un bloc LGTB-friendly i estimem a tothom per igual. Més amor i respecte, i menys odi!

REFERÈNCIES

Difusió-català

Grans taurons que mengen plàncton

Les balenes són conegudes per ser els animals més grans de la Terra que s’alimenten de plàncton, però no són els únics animals grans que mengen aquests organismes diminuts. En aquest article, descobriràs tres espècies de tauró que consumeixen plàncton.

QUÈ ÉS EL PLÀNCTON?

El plàncton està constituït per un conjunt d’organismes diminuts que van a la deriva per l’aigua gràcies a les corrents. Poden ser classificats com fitoplàncton, que inclou les algues planctòniques i altres autòtrofs que poden ser els productors més importants en molts ecosistemes marins, o com a zooplàncton, que inclou al plàncton heteròtrof (els consumidors primaris). Hi ha molts grups d’organismes que passen tota la seva vida formant part del plàncton, però altres poden presentar només algunes fases en el plàncton.

Organisms included in the zooplankton (Picture: Sci-news).
Organismes inclosos al zooplàncton (Foto: Sci-news).

Molts grups marins d’animals s’alimenten de plàncton, però les balenes són conegudes per estar entre els animals més grans que mengen aquestes petites criatures. Alguns taurons també s’alimenten d’aquests petits organismes: el famós tauró balena (Rhincodon typus), l’impressionant tauró pelegrí (Cetorhinus maximus) i el sorprenent tauró bocaample (Megachasma pelagios). Coneixies aquestes tres espècies de taurons planctòfags?

EL PEIX MÉS GRAN DEL MÓN

El peix més gran del món, en general, mesura 12 metres de llarg (però pot arribar a una longitud de 15 metres), pesa unes 22 tones i la seva boca és tan ampla que podria empassar-se un cotxe. Ens referim al famós tauró balena (Rhincodon typus).

Els taurons balena són veritables taurons, de manera que respiren mitjançant brànquies i són peixos de sang freda. La raó del seu nom és el fet que s’alimenten de plàncton d’una manera similar a la de les balenes: neden lentament (1,5-5 km per hora) amb la boca oberta (que té denses pantalles de filtre) i empassen els petits organismes presents en l’aigua, com ara ous de corall i de teleostis, el krill, copèpodes, meduses, petits cefalòpodes i cries de peixos. També s’ha observat que poden alimentar-se verticalment en l’aigua. Poden identificar-se fàcilment per la seva colossal grandària i per la seva coloració blau fosc amb taques blanques per tot el cos.

The whale shark is the biggest fish in the world (Picture: Mauricio Handler).
El tauró balena (Rhincodon typus) és el peix més gran del món (Foto: Mauricio Handler).

Se sap poc de la biologia d’aquests grans animals. Viuen generalment a la costa, a la zona pelàgica i en aigües oceàniques dels tròpics i zones temperades càlides, excepte el mar Mediterrani. Realitzen grans migracions. Cada primavera, migren a la plataforma continental de la costa oest central d’Austràlia.

A causa de la pesca directa i indirecta, les seves poblacions s’han reduït i la IUCN els classifica com a espècie vulnerable. Avui en dia, la pesca està àmpliament prohibida. Sabies que nedar amb taurons balena té un impacte negatiu en les seves poblacions?

EL TURÓ PELEGRÍ

El segon peix més gran del món també s’alimenten filtrant aigua i és també un tauró: és el tauró pelegrí (Cetorhinus maximus). Aquest tauró viu en zones costaneres i pelàgiques d’aigües temperades i boreals, però és una espècie migratòria.

Poden distingir-se d’altres taurons per la seva gran boca, unes dents petits i la presència de fenedures branquials llargues. Són animals solitaris, però de vegades poden formar un grup petit d’animals. Els taurons pelegrins consumeixen peixos petits, ous de peixos i zooplàncton. Els capturen amb les seves branquiespines amb l’ajuda de mucus secretat per la faringe. De mitjana, neden a 3,7 km per hora. Així que, quantes tones d’aigua filtren per hora?

The basking shark (Cetorhinus maximus) is the second biggest fish in the world (Picture: FLMNH).
El tauró pelegrí (Cetorhinus maximus) és el segon peix més gran del món (Foto: FLMNH).

El seu estat de conservació és vulnerable, però es considera que està en perill d’extinció a les subpoblacions del Pacífic Nord i del nord-est de l’Atlàntic. El fet que les seves aletes es troben entre les més valuoses en el comerç internacional explica el seu estat de conservació. D’altra banda, la pesca accidental és una altra amenaça a tenir en consideració. En algunes regions, com ara la Unió Europea, estan protegits per la llei.

EL TAURÓ BOCAAMPLE

El tauró bocaample (Megachasma pelagios) és un gran tauró oceànic (almenys 5 metres de llarg), amb aletes pectorals llargues, però de vegades es troba a prop del litoral en les plataformes continentals. Viuen en aigües tropicals i subtropicals. Se sap poc sobre aquesta espècie, ja que va ser descoberta al 1976.

The megamouth shark (Megachasma pelagios) is a strange planktophagous shark (Picture: ).
El tauró bocaample (Megachasma pelagios) és un tauró planctòfag molt curiós (Foto: Theethogram).

El seu aparell de filtració és de flux baix, el que suggereix que és menys actiu que el tauró balena i el tauró pelegrí. El bocaample podria nedar lentament amb la boca oberta per capturar les preses per succió. Una característica sorprenent d’aquest tauró és la seva boca bioluminescent, que actua per atreure a les seves preses. El seu estat de conservació és desconegut, però la pesca accidental podria ser una amenaça.

REFERÈNCIES

  • Camhi, MD; Pikitch, EK & Babcock, EA (2008). Sharks of the Open Ocean: Biology, Fisheries & Conservation. Blackwell Publishing.
  • Carrier, JC; Musick, JA & Heithaus, MR (2010). Sharks and their relatives II: Biodiversity, adaptive physiology and conservation. CRC Press.
  • Castro, P & Huber ME (2003). Marine biology. The McGraw-Hill (4 ed).
  • Fundación Squalus (2011). Guía para la identificación de especies del Programa de avistamiento de tiburones y rayas de la Reserva de Biosfera SEAFLOWER.
  • IUCN: Cetorhinus maximus 
  • IUCN: Megachasma pelagios
  • IUCN: Rhincodon typus
  • National Geographic: Whale sharks 
  • Oceana (2008). Guía de los Elasmobranquios de Europa.

Difusió-català

Com respiren els peixos?

El més probable és que sàpigues que la majoria de peixos que habiten al planeta Terra respiren gràcies a les brànquies. No obstant, no és l’únic sistema de respiració que hi ha en els peixos. En aquest article farem un repàs sobre els diferents tipus d’aparells respiratoris que presenten els peixos. 

INTRODUCCIÓ

L’aparell respiratori dels peixos ha d’estar adaptat a dues limitacions importants per a la vida dels animals aquàtics. Per una banda, la quantitat d’oxigen dissolt en l’aigua és molt més petit que en l’aire: a una temperatura de 23ºC, l’aire presenta 210 ml d’oxigen per cada litre d’aigua, mentre que per l’aigua dolça és de 6,6 ml/l i en la salada és de 5,3 ml/l. Per altra banda, l’aigua és molt més densa i viscosa que l’aire. Tot això explicarà les adaptacions en la respiració en aquest grup d’animals.

RESPIRACIÓ PER BRÀNQUIES

La cavitat bucal dels peixos teleostis (peixos ossis moderns) es comunica amb l’exterior a través de la boca i de les fenedures branquials, unes obertures laterals presents en la faringe en les quals es desenvolupen les brànquies. Gràcies a l’opercle, una estructura sòlida situada a cada costat del cap, les brànquies queden protegides.

L’estructura de les brànquies és complexa. A partir dels arcs branquials, unes estructures corbades que passen a través de les fenedures branquials a cada costat del cap, es desenvolupen dues fileres de filaments branquials, disposats entre ells formant una V. D’aquests filaments parteixen un conjunt de plegaments anomenats lamel·les secundàries, disposades perpendicularment al filament. A cada costat del filament trobem entre 10 i 40 lamel·les per mm. Així doncs, és en aquestes laminilles secundàries on té lloc l’intercanvi de gasos, ja que estan formades per una paret molt prima de teixit i estan molt ben vascularitzades.

Estructura del sistema branquial dels peixos (Foto: Biologia cuaderno).
Estructura del sistema branquial dels peixos (Foto: Biología cuaderno).

Així doncs, l’aigua que entra per la boca carregada amb oxigen, passa a través de les brànquies i surt per l’opercle; mentre que la sang circula en sentit contrari a través de les lamel·les per atrapar el màxim d’oxigen.

Les larves de molts peixos presenten brànquies externes a cada costat del cap. En la resta de fases, les brànquies es tornen internes. Els peixos amb respiració branquial són les mixines, les llampreses, els elasmobranquis i els peixos ossis.

Les mixines són peixos amb respiració branquial (Foto: Natureduca).
Les mixines són peixos amb respiració branquial (Foto: Natureduca).

RESPIRACIÓ AMB PULMONS

Es coneixen unes 400 espècies de peixos ossis, la majoria d’aigua dolça, que poden utilitzar l’aire per a respirar. La majoria, però conserva les brànquies i utilitza els dos sistemes per a respirar. Els peixos amb els dos mecanismes tendeixen a utilitzar més l’aire que l’aigua en certes ocasions:

  • Quan el nivell d’oxigen de l’aigua disminueix.
  • Quan augmenta la temperatura, ja que a més temperatura incrementen les necessitats d’oxigen.

Els peixos amb un sistema més avançat són les sis espècies de peixos pulmonats (dipnous). Els seus pulmons presenten un conjunt de crestes i envans semblants a les parets dels pulmons de moltes amfibis. El peix pulmonat australià (Neoceratodus) pot respirar tant amb brànquies com a través d’un pulmó. Les espècies africanes (Protopterus) i la sud-americana (Lepidosiren) respiren a través de pulmons bilobulats i les brànquies són molt senzilles. Aquests peixos necessiten respirar aire obligatòriament, doncs en cas contrari moren.

Peixos pulmonats: Peix pulmonat australià (Neoceratodus forsteri), africà (Protepterus annectens) i sud-americà (Lepidosiren paradoxa) (Foto: Encyclopaedia Britannica).
Peixos pulmonats: Peix pulmonat australià (Neoceratodus forsteri), africà (Protepterus annectens), sud-americà (Lepidosiren paradoxa) i peix del Devonià (Dipterus) (Foto: Encyclopaedia Britannica).

ALTRES SISTEMES DE RESPIRACIÓ EN PEIXOS

Molts peixos tenen la capacitat de respirar a través de la pell, especialment quan neixen ja que són tant petits que no tenen els òrgans especialitzats desenvolupats. Així, a mesura que va creixent l’animal, va desenvolupant les brànquies o altres sistemes ja que la difusió a través de la pell es torna insuficient. De tota manera, la pell pot ser responsable del 20% o més de l’intercanvi de gasos en alguns peixos adults. Altres ho poden fer a través del recobriment de la boca, la faringe, l’esòfag, l’intestí o el recte, com és el cas de Hoplosternum.

El peix Hoplosternum té la capacitat de respirar a través del tub digestiu (Foto: Free Pet Wallpapers).
El peix Hoplosternum té la capacitat de respirar a través del tub digestiu (Foto: Free Pet Wallpapers).

Algunes espècies han desenvolupat unes cavitats per sobre de les brànquies, les cambres suprabranquials, les quals poden omplir amb aire. En altres es forma un òrgan laberíntic o bé un òrgan arborescent, desenvolupats a partir d’un arc branquial molt vascularitzat i que actua com si fos un pulmó. És el cas del peix gat i del peix Electrophorus.

Alguns peixos que respiren aire no tenen adaptacions anatòmiques concretes. Un exemple és l’anguila americana (Anguilla rostrata), la qual cobreix el 60% de les seves necessitats d’oxigen a través de la pell i el 40% restant empassant aire per la boca quan aquesta surt de l’aigua.

REFERÈNCIES

  • Apunts de l’assignatura Cordats de la Llicenciatura en Biologia (Universitat de Barcelona).
  • Hickman, Roberts, Larson, l’Anson & Eisenhour (2006). Principios integrales de Zoología. Ed. McGraw Hill (13 ed)
  • Hill, Wyse & Anderson (2006). Fisiología animal. Ed. Medica Panamericana

Difusió-català

Alerta: El peix globus ja és al Mediterrani!

Des de fa un temps, els diaris van comentant i alertant de l’arribada de peixos globus al Mediterrani. Aquest article pretén descriure a aquests animals tan famosos i explicar quin perill suposen per a les persones. 

COM ÉS EL PEIX GLOBUS DEL MEDITERRANI?

Els peixos globus són un grup present al Mediterrani de forma no natural, el que significa que es tracta d’una espècie exòtica. En concret, l’espècie que ha entrat al Mediterrani és Lagocephalus sceleratus. Va accedir-hi a través del Canal de Suez i es va establir ràpidament al Mediterrani Oriental, tot i que hi ha noticies de que ja ha arribat al mar Adriàtic (a l’est d’Itàlia). En aquest article publicat a Mediterranean Marine Science pots trobar un mapa amb les localitzacions concretes (no el podem publicar aquí per drets d’autor). És originari de les aigües tropicals del Pacífic i Índic, incloent el Mar Roig, on viu en fons fangosos i arenosos prop d’esculls de corall entre els 10 i 180 m de profunditat. S’alimenten d’una gran varietat d’animals i plantes gràcies a que poden obrir moltes preses amb el seu potent bec.

Es pot identificar per la seva coloració verd oliva clar amb taques fosques, una franja lateral platejada i el ventre blanc. Es pot diferenciar d’altres espècies de coloració semblant per la presència d’una cua simètrica. Totes les espines de les aletes, a més, són toves. No té escates al cos, però sí presenta unes petites espines al ventre i al dors. Presenta dues dents grans a cada mandíbula, les quals formen una mena de bec. Quan se senten en perill, absorbeixen aigua en una càmera lateral de l’estómac per tal d’inflar-se i, així, no cabre a la boca dels seus enemics. Els animals més grans poden arribar a mesurar més d’un metre de longitud, tot i que la mitjana és d’uns 40 cm.

Lagocephalus sceleratus (Foto: Il Giornale dei Marinai).
Lagocephalus sceleratus (Foto: Il Giornale dei Marinai).

QUIN PERILL SUPOSEN?

Com qualsevol altre peix amb unes mandíbules potents i que sigui prou gran, el peix globus pot realitzar mossegades que deixen una ferida profunda. Algunes espècies de peix globus poden ser especialment agressives. Val a dir que la majoria d’accidents es produeixen al manipular animals vius.

Tot i així, la seva carn és verinosa i, de fet, ha causat alguna mort humana degut a la presència de la toxina tetrodotoxina, la qual és 1.200 vegades més tòxica que el cianur. Aquesta toxina té la capacitat de paralitzar els músculs, de manera que atura la respiració i causa la mort per asfixia. Es coneix que amb 0,009 mg per cada kg de pes corporal ja és mortal. Per posar un exemple, una persona de 70 kg que ingerís 0,63 mg de la toxina podria morir (sí, en mg!). El més curiós és que la toxina no la produeixen ells mateixos sinó els bacteris que ingereixen a través de l’alimentació.

REFERÈNCIES

  • Bergbauer, Myers & Kirschner (2009). Guía de animales marinos peligrosos. Ed. Omega
  • FishBase: Lagocephalus sceleratus
  • IUCN: Lagocephalus sceleratus
  • Nader M., Indary S., Boustany L., 2012. FAO EastMed The Puffer Fish Lagocephalus sceleratus (Gmelin, 1789) in the Eastern Mediterranean. GCP/INT/041/EC – GRE – ITA/TD-10

Difusió-català

Trotant els mars: els cavallets de mar

Mica en mica hem anat revelant les meravelles que amaguen els mars i oceans del món: cetacis, taurons, meduses, estrelles de mar, tortugues, nudibranquis, pirosòmids, ctenòfors, corall, entre altres animals. Avui coneixerem a uns animals de forma molt curiosa: els cavallets de mar! 

INTRODUCCIÓ

Els cavallets de mar, junt als peixos agulla, formen la família dels signàtids. Són peixos de mida petita i de forma allargada, amb una característica única: les femelles ponen els ous a l’interior d’una cavitat del pit del mascle, on els fecunda, i després són alliberats. Mira aquest vídeo d’un mascle alliberant als petits cavallets de mar:

Aquests animals viuen en aigües costaneres dels mars tropicals i subtropicals, el que inclou el mar Mediterrani, principalment entre les algues i la Posidònia. Al Mediterrani trobem tres gèneres diferents de signàtids: Hippocampus, Syngnathus i Nerophis; tot i que aquí ens centrem en el primer, que correspon al dels cavallets de mar.

ELS CAVALLETS DE MAR

Els cavallets de mar, que utilitzen la cua com a timó i per agafar-se, mantenen la seva posició vertical gràcies a un òrgan que permet la floració anomenat bufeta natatòria (la tenen tots els peixos) i de la cua. Totes les espècies de cavallets de mar estan inclosos al gènere Hippocampus, amb unes 50 espècies. S’alimenten de petits invertebrats, principalment crustacis del plàncton. Quan la presa està a prop, la seva boca actua com una aspiradora.

Al Mediterrani trobem dues espècies de cavallets de mar diferents: el cavallet de mar xato (Hippocampus hippocampus) i el cavallet de mar (Hippocampus guttulatus).

CAVALLET DE MAR XATO (Hippocampus hippocampus)

El cavallet de mar xato, de coloració bruna gris, presenta el morro o tub bucal curt, a més de no presentar apèndixs ni al cap ni al dors. Pot arribar a mesurar 15 cm de longitud. Viu en fons de sorra i detritus fins als 10 metres de profunditat. Quan la femella vol introduir la massa d’ous en la bossa del mascle, aquests no s’agafen amb la cua. Els mascles expulsen als joves al cap de 4 setmanes. El seu estat de conservació és desconegut.

Cavallet de mar xato (Hippocampus hippocampus) (Foto: Alex Mustard, Arkive).
Cavallet de mar xato (Hippocampus hippocampus) (Foto: Alex Mustard, Arkive).

CAVALLET DE MAR (Hippocampus guttulatus)

El cavallet de mar, a diferència de l’anterior, presenta el morro llarg i presenta apèndixs abundants tant el cap com al tronc. També pot mesurar fins a 15 cm de llarg. Viu normalment en praderies de posidònia, però no és fàcil de veure. En aquest cas, el mascle i la femella es subjecten amb la cua quan aquesta introdueix la bossa a l’interior del mascle. El seu estat de conservació també es desconeix.

Cavallet de mar (Hippocampus guttulatus) (Foto: Florian Graner, Arkive).
Cavallet de mar (Hippocampus guttulatus) (Foto: Florian Graner, Arkive).

REFERÈNCIES

Difusió-català

Peixos amb mala espina

Aquesta setmana, després de l’èxit rotund de l’article passat, faré un canvi en el rumb del post i em centraré en els “peixos amb mala espina”, és a dir, peixos amb espines verinoses, però centrat en les espècies mediterrànies. 

INTRODUCCIÓ

Tot i que els mars i oceans del planeta estan habitats per un elevat nombre d’animals potencialment perillosos per a l’ésser humà, entenent la seva perillositat per mossegades, picades, descàrregues elèctriques o bé pel seu consum; el cert és que només en molt comptades ocasions aquests animals ataquen deliberadament (i vull remarcar que només en molt poques ocasions); així doncs, els accidents es deuen a això: a accidents per desconeixement o descuit humà. Hem de tenir en compte que els humans no som presa dels peixos que constaran aquí sota, per tant, quin sentit té que ens ataquin voluntàriament (excepte si els ataquem!)?

Aquests peixos amb mala espina estan catalogats com a animals verinosos activament, és a dir, presenten un aparell verinós constituït per glàndules productores de verí i un dispositiu que permet introduir-lo en un altre animal, com espines o dents. Aquests verins els serveixen per a defensar-se i/o per a capturar les seves preses.

 VAL MÉS PREVENIR QUE CURAR

A continuació consten alguns consells de prevenció per evitar possibles danys per quan anem a la platja com per quan fem busseig. Val a dir que no només s’apliquen als peixos amb espines verinoses, sinó a altres organismes marins:

Precaució a la platja

  • Informa’t dels animals verinosos del teu destí.
  • No toquis res que no coneguis (i per anar bé tampoc allò que coneguis, per evitar molestar-los).
  • Ves amb cura del lloc on trepitges. Hi poden haver eriçons de mar, peixos enterrats a la sorra…
  • Banyar-se de nit i en platges desertes comporta més risc.
  • Utilitza neoprè de cos sencer en aigües on hi hagi fauna potencialment perillosa, com és el cas d’Austràlia.
  • No nedis gaire a prop del fons (ja sigui rocós, arenós o un escull).

Precaució durant el busseig

  • Controla bé la flotabilitat per no tocar res.
  • No introdueixis les mans en cavitats, esquerdes o forats si no veus bé el seu interior.
  • Deixa una via de fugida pels animals.
  • No alimentis als peixos.

PEIXOS MEDITERRANIS AMB ESPINES VERINOSES

Miliobatiformes

Descripció. Inclouen el que en castellà se’n diuen “rayas látigo” (no s’ha trobat cap nom comú en català), entre altres grups. Tenen el cos aplanat i de forma circular a romboïdal ample. Són els únics peixos verinosos que poden provocar una ferida profunda. L’espina o espines verinoses estan situades a la part superior de la cua, amb formes, mides i posicions diferents segons les famílies. Solen viure sobre el fons (espècies bentòniques), sovint enterrades al sediment i traient els ulls i espiracles únicament, de manera que la majoria d’accidents es deuen a trepitjades involuntàries.

Perill. En el cas que ens ocupa, l’agulla està localitzada lluny de la base de la cua, el que li permet un radi d’acció ampli, però només l’utilitza com a arma defensiva. Aquesta espina és dura i presenta ganxos al marge. És a l’interior d’aquesta espina on hi ha les glàndules del verí, el qual actua sobre els músculs del cor. A més de la ferida per l’espina, els símptomes són: nàusees, diarrea, vòmit, sudoració, trastorns circulatoris i neguit.

Espècies mediterrànies. S’han trobat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’escurçana clavellada (Dasyatis centroura) i l’escurçana o milà (Dasyatis pastinaca). L’escurçana clavellada pot mesurar 210 cm, té forma romboïdal i la part central del dors i la cua tenen tubercles espinosos. Viu en aigües costaneres, on s’alimenta de crustacis, cefalòpodes i petits peixos. Per altra banda, l’escurçana o milà, que també viu en aigües costaneres, no té tubercles espinosos a la part dorsal, però sí a la cua.

Escurçana clavellada (Dasyatis centroura)
Escurçana clavellada (Dasyatis centroura) (Foto de Okeefes)

Escurçana o milà (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)
Escurçana o milà (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)

Escórpores

Descripció. Es caracteritzen per un cos robust amb les aletes pectorals grans i el cap ample i gran. La seva coloració és marró roja i irregular.

Perill. La majoria d’espècies viuen sobre roques o entre coralls, molt ben camuflats, de manera que hi ha el perill de trepitjar-les. El verí produeix una baixada de la pressió i edema pulmonar i un augment de la pressió en les artèries pulmonars, a més de rampes musculars. Els radis durs situats a la part de davant de l’aleta dorsal, els tres primers de l’aleta anal i els dos primers de les ventrals són els que tenen el verí.

Espècies mediterrànies. Al Mediterrani es coneixen tres espècies amb espines verinoses: el cap-roig (Scorpaena scrofa), el captinyós (Scorpaena notata) i l’escórpora o escórpora vera (Scorpaena porcus). El cap-roig és l’espècie més gran del Mediterrani (fins a 50 cm) i viu en fons rocosos, arenosos i tous. Es pot identificar fàcilment per les seves espines dorsals anteriors molt llargues i amb la membrana molt separada. Per altra banda, el captinyós té un únic tentacle molt curt sobre de cada ull, no té apèndixs a la barbeta, és de mida mitjana (uns 20 cm) i té una taca negra a l’aleta dorsal. També viu en fons rocosos i arenosos. Finalment, l’escórpora té uns tentacles molt grans sobre dels ulls i a la zona de la barbeta.

Cap-roig (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)
Cap-roig (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)

Captinyós (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).
Captinyós (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).

Escórpora (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)
Escórpora (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)

Traquínids

Descripció. Són peixos de cos allargat i aplanat lateralment. Tenen l’obertura de la boca ample i està orientada cap amunt.

Perill. Totes les espècies viuen en fons sorrencs, on es solen enterrar. Els radis verinosos són els 5-7 radis durs primers de l’aleta dorsal, com també l’espina de l’opercle branquial. El verí produeix un dolor intens en la zona afectada, a més de provocar sudoració, nàusees i infeccions secundàries.

Espècies mediterrànies. S’han documentat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l’aranya blanca (Trachinus draco). L’aranya de cap negre es pot identificar per tenir el cos de bru groguenc a gris amb moltes taques fosques i pel fet que la primera aleta dorsal té sis radis espinosos. La seva picada és greu, fins i tot mortal. L’aranya blanca té el cos de gris verdós a bru groguenc, amb línies curtes grogues i fosques; a més de 5-7 radis espinosos en la primera aleta dorsal.

Aranya de cap negre (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).
Aranya de cap negre (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).

Aranya blanca (Trachinus draco) Foto de Biopix).
Aranya blanca (Trachinus draco) Foto de Biopix).

Peixos conill

Descripció. Són espècies típiques d’esculls de corall i llacunes de l’Indopacífic, tot i que una espècie es pot trobar al Mediterrani oriental, on viu sobre fons rocosos coberts d’algues. Tenen el cos ovalat i molt aplanat lateralment, amb el cap i la boca petites.

Perill. El peixos conill són molt tímids, de manera que és complicat ferir-se amb els seus radis espinosos, els quals es troben per tot el cos: 13 a l’aleta dorsal, 7 a l’aleta anal i 2 en les ventrals. El verí produeix un dolor fort, però no sol durar gaire.

Espècies mediterrànies. El peix conill llis (Siganus rivulatus) té el cos de color oliva clar i amb algunes taques marrons irregulars. Es pot confondre amb les salpes (Sarpa salpa). Es tracta d’una espècie invasora.

Peix conill llis (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).
Peix conill llis (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).

Recorda que no has de tenir por al mar ni a la natura. Amb sentit comú i respecte envers a la naturalesa és suficient per no patir cap dany.

REFERÈNCIES

  • Ballesteros E & Llobet, T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
  • Bergbauer, Myers & Kirschner (2009). Guía de animales marinos peligrosos. Ed. Omega
  • Martin, P (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
  • Riedl (1986). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega

Difusió-català

La homosexualitat és molt animal

Afortunadament pel col·lectiu LGTB, cada vegada són més el països i societats que entenen que la homosexualitat és quelcom natural i que no és cap malaltia. De totes maneres, tot i que això és cert, també ho és que encara falta molta feina per aconseguir la igualtat de drets de les lesbianes, gais, transexuals i bisexuals i per eliminar la falsa creença de que la homosexualitat és antinatural. Ja que en les properes setmanes es celebraran en ciutat com Barcelona i Madrid les festes més reivindicatives d’aquest col·lectiu, aquest article pretén mostrar clars exemples de que la homosexualitat no és quelcom exclusiu dels humans, sinó que molts animals presenten relacions d’aquest tipus. Així que ja saps, ja no hi ha cabuda per l’argument de que la homosexualitat és antinatural! 

SI ETS NOU, POTS SEGUIR-NOS A FACEBOOK TWITTER

INTRODUCCIÓ

La homosexualitat és un fet present en moltes espècies animals. De fet, s’ha documentat en 1.500 de les més d’un milió d’espècies animals descrites fins a la data (Bagemihl, 1999). Sense anar més lluny, un estudi de la Universitat de Califòrnia va demostrar que en totes les espècies analitzades hi havia alguns exemplars (repeteixo, només alguns!) amb trets o comportaments homosexuals, incloent a cucs, mosques, aus, dofins i ximpanzés, entre altres.

Al regne animal, el concepte “homosexualitat” es refereix a qualsevol comportament sexual entre organismes del mateix sexe, ja sigui la còpula, el flirteig, l’aparellament, l’estimulació genital o la cria dels joves. En el cas dels humans, és molt més complex que això, doncs hi ha molts més factors i no es simplifica només a això, ja que també hi intervenen els sentiments en mig de tot plegat.

Des del punt de vista biològic, si se suposa que l’objectiu de tota espècie és la seva perpetuació en el temps, de què serveix la homosexualitat? Hi ha moltes teories al respecte, i no són excloents ja que per cada espècie hi ha una explicació o altra. Anem a veure’n tres. Marlene Zuk, professora de biologia de la Universitat de Califòrnia, proposa que al no produir la seva pròpia descendència, els homosexuals podrien ajudar a criar i educar als seus parents, el que contribueix també al pool genètic. Per a la biòloga i psicòloga Janet Mann de la Universitat Georgetown, és una forma de crear vincles i aliances entre individus. Finalment, pel cas de la mosca de la fruita i altres insectes, segons el biòleg evolutiu Nathan Bailey, s’explica pel fet de que els manca el gen que permet discriminar entre els sexes. També hi ha la possibilitat de que la homosexualitat no tingui cap funció concreta. Sigui com sigui, la conducta homosexual pot tenir conseqüències evolutives, però s’està començant a estudiar.

PINGÜINS

Al febrer de 2004, el diari New York Times informava de que Roy i Silo, dos pingüins de cara blanca (Pygoscelis antarctica) mascles del Central Park Zoo, enroscaven els seus colls, es vocalitzaven l’un a l’altre i tenien sexe entre ells. Quan se’ls va exposar a femelles, no mostraven cap interès per elles. A més, els cuidadors els van donar un ou fèrtil perquè l’incubessin i quan va néixer la jove pingüí la van alimentar fins que va poder valdre’s per ella mateixa. Però aquest no és un cas aïllat, doncs ha tingut lloc més vegades en aquest i altres zoos, com per exemple al Bremerhaven Zoo (Alemanya), Faunia (Madrid) i Dingle Ocean World (Irlanda).

Però això no només es produeix en animals captius. Un estudi realitzat en pingüins d’Adèlia (Pygoscelis adeliae) de l’Antàrtidava trobar comportaments homosexuals en alguns dels seus individus joves. Un altre cas és el pingüí reial (Aptenodytes patagonicus), en els quals s’observa flirteig entre el 28,3% dels mascles segons un estudi, tot i que sembla ser que les parelles homosexuals són de curta durada. El motiu en aquests últims sembla ser un excés de mascles o alts nivells de testosterona. De totes maneres, es van trobar dues parelles (mascle-mascle i femella-femella) en les quals l’altre havia après la vocalització de la seva parella.

Los pingüinos son un claro ejemplo de aves con comportamientos homosexuales (Foto de Listverse).
Els pingüins són un clar exemple d’aus amb comportaments homosexuals (Foto de Listverse).

BONOBOS

Els bonobos (Pan paniscus), primats molt propers als humans, són també un gran exemple de comportaments homosexuals. Es tracta d’animals molt sexuals. S’ha observat que, ja sigui en llibertat o en captivitat, la meitat de les seves relacions sexuals són amb espècimens del seu mateix sexe. S’ha vist, a més, que les femelles de bonobo tenen sexe amb altres femelles quasi cada hora. Sembla ser que la funció principal és la d’enfortir les vincles entre els individus. Entre els mascles, amb la finalitat de reduir la tensió després d’una baralla, té lloc la lluita de penis, que consisteix en fregar els genitals entre si.

En los bonobos, las relaciones con seres del mismo sexo podrían servir para hacer los vínculos más fuertes (Foto de BBC).
En els bonobos, les relacions amb individus del mateix sexe podrien servir per fer els vincles més forts (Foto de BBC).

ORQUES

Les interaccions homosexuals entre els mascles d’orques (Orcinus orca) són una part important de la seva vida social. Quan els grups residents s’uneix a l’estiu i tardor per alimentar-se, els mascles mostren comportaments de flirteig, carinyosos i sexuals entre ells. Normalment, les interaccions es produeixen un a un i tenen una duració d’una hora, tot i que poden allargar-se més. En aquestes interaccions, es freguen, es persegueixen i s’empenyen amb cura. Un comportament a destacar és el conegut com a orientació morro – genital, tot i que també es produeix entre individus de diferent sexe. Just per sota de la superfície de l’aigua, un mascle neda per sota de l’alta amb la panxa amunt, tocant la zona genital amb el seu morro. Després, els dos es submergeixen conjuntament formant una espiral de doble hèlix. Això es repeteix vàries vegades intercanviant-se les posicions. No és rar observar els seus penis erectes durant aquesta interacció. Malgrat té lloc en totes les edats, és especialment abundant entre els joves.

Las orcas (Orcinus orca) son cetáceos con comportamientos homosexuales habituales (Foto de WorldPolicy)
Les orques (Orcinus orca) són cetacis amb comportaments homosexuals (Foto de WorldPolicy)

Vols saber més sobre els cetacis? Realitza el curs Tursiops: Introducció als cetacis amb un 40% de descompte només fins a finals de mes (fes clic a la imatge per beneficiar-te del cupó): origen i evolució, adaptacions, diversitat, comportaments, amenaces i molt més. Més info aquí. 

PromoJuny

GUPPIS

En un estudi realitzat en guppis Poecilia reticulata) es va demostrar que la manca de femelles en l’ambient durant llargs períodes de temps produeix que els mascles prefereixin altres mascles fins i tot quan després hi ha femelles a l’ambient. No només això. Quan els mascles que havien estat amb femelles durant un període llarg de temps van ser privats d’elles per un temps curt (dues setmanes) aquests preferien als mascles enlloc de les femelles.

Los machos de guppy preferían otros machos cuando no había hembras en su ambiente durante largos períodos de tiempo (Foto de GuppyFish).
Els mascles de guppi preferien altres maslces quan no hi havia femelles al seu ambient durant períodes llargs de temps (Foto de GuppyFish).

LIBÈL·LULES

Vàries investigacions han posat de manifest que hi ha una taxa molt alta d’aparellaments entre individus del mateix sexe en les libèl·lules. Els motius podrien ser la manca de disponibilitat d’individus del sexe oposat o que els enganys de les femelles per evitar les insinuacions sexuals dels mascles podrien causar que aquests busquin individus del seu mateix sexe. Les femelles del cua blau comú (Ischnura elegans) presenten tres tipus de coloracions i formes. Quan els mascles eren allotjats només amb mascles, preferien els individus del seu mateix sexe quan s’exposaven a les femelles, mentre que si eren allotjats en grups mixts després tenien preferència pels tres tipus de femella. Per tant, la manca de femelles feia que les libèl·lules mascle preferissin a altres mascles. De totes maneres, el 17% dels mascles de les poblacions salvatges prefereixen als individus del seu mateix sexe.

Los machos del cola azul (Ischnura elegans) prefieren a otros machos cuando son alojados en ausencia de hembras (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).
Els mascles del cua blau comú (Ischnura elegans) prefereixen a altres mascles quan són allotjats en absència de femelles (Foto: L. B. Tettenborn, Creative Commons).

ALGUNS EXEMPLES MÉS

  • Estudis en gavina occidental (Larus occidentalis) en estat salvatge mostren que entre el 10 i el 15% de les femelles són homosexuals. S’ha vist que mostren rituals de flirteig entre elles i que munten els nius juntes. Només puntualment copulen amb mascles per produir ous fèrtils, però després tornen amb la seva parella inicial.
  • En ovelles domesticades, el 8% dels mascles d’un remat prefereix a un altre mascle de per vida malgrat que hi hagi disponibilitat de femelles. Això podria beneficiar als altres mascles (que poden tenir els mateixos gens que els homosexuals) i poden passar-los a la següent generació. Però també fa que les femelles siguin més fèrtils.
  • El rei de la sabana, el lleó, també presenta comportaments homosexuals. S’han observat tant lleons com lleones salvatges amb comportaments d’aquest tipus, arribant a muntar-se.

  • En algunes espècies de cavallet de mar, sobretot entre femelles, les relacions sexuals homosexuals poden arribar a ser molt més freqüents que les heterosexuals.

CONCLUSIÓ

Com has pogut llegir, els comportaments homosexuals no són exclusius de l’ésser humà, tot i que són molt més complexos en aquests últims. Els motius que condueixen al desenvolupament de conductes homosexuals en animals poden ser vàries: la poca disponibilitat de femelles, enfortir vincles… tot i que hem pogut veure que en alguns el comportament és permanent. A més, s’ha vist que no és quelcom artificial degut a la captivitat dels animals, com podria passar en humans en presons, sinó que això també té lloc en animals lliures. Així doncs, la homosexualitat té lloc en molts animals, pel que hauria de fer plantejar a aquells que hi van en contra si no es tracta de quelcom molt natural. A més, si no és una elecció sinó el resultat de forces naturals, el debat sobre si és immoral hauria de ser abandonat. 

gay-friendly

REFERÈNCIES

Difusió-català