5 experiències en un centre de recuperació de fauna salvatge

Si ets un antic, present o futur estudiant de biologia això t’interessa. Una de les experiències laborals més gratificants que he tingut mai va ser treballar en una estació biològica de recuperació de fauna salvatge. En realitat, vaig estar en qualitat de pràctiques d’auxiliar tècnica veterinària, però em va permetre conèixer el funcionament d’un centre d’aquestes característiques (dirigit per un biòleg) i tenir contacte directe amb fauna autòctona. Aquestes són només 5 experiències i aprenentatges d’aquella aventura.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ DE FAUNA AUTÒCTONA O SALVATGE?

Són instal·lacions on s’acullen animals salvatges ferits o malalts i se’ls procuren cures veterinàries i aliment fins que són capaços de valer-se per si mateixos. Llavors, se’ls allibera al seu hàbitat. Són d’una gran importància per a la conservació de les espècies, sobretot les que es troben en perill d’extinció o vulnerables. El contacte amb els animals ha de ser el mínim per evitar la humanització dels mateixos i no modificar el seu comportament perquè puguin sobreviure un cop reintroduïts a la natura.

En alguns centres, com en el que vaig estar, també es crien espècies en perill d’extinció, com la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) per intentar recuperar les poblacions salvatges introduint les cries a la natura.

Àguila en un volador del Centro de Recuperación de Fauna Silvestre ‘El Valle’, Murcia. Foto presa de Murcia enclave ambiental

Desgraciadament, alguns animals són irrecuperables, a causa de les seves ferides o comportament, així que al centre hi havia alguns exemplars de rapinyaires, com l’astor (Accipiter gentilis) per ser exemple en educació i sensibilització ambiental.

Si et trobes un animal ferit, MAI intentis quedar-te’l o intentar tractar-lo ni alimentar-lo: probablement causis un mal major. Avisa sempre a un d’aquests centres o a les autoritats locals. Aquí tens una llista dels centres de recuperació de fauna salvatge de tota Espanya. Ells tenen les instal·lacions i coneixements adequats per tractar aquests animals.

1. NETEJAR, NETEJAR… I MÉS NETEJAR

La primera informació que em van donar quan vaig ingressar al centre va ser: “el 80% del temps d’aquest treball és netejar les instal·lacions dels animals. Però el 20% restant és tan gratificant que val la pena”.

El director tenia raó. És un treball en el que et tacaràs, i si ets una mica aprensiu, no és per a tu o t’hi hauràs d’acostumar (i creu-me, a gairebé tot s’acostuma un, netejar no va ser el més dur al que em vaig enfrontar). Però veure com tira endavant un animal del que n’has tingut cura, no té preu.

2. LA MERAVELLA DE TREBALLAR EN PLENA NATURA

El somni de la molts biòlegs és treballar en contacte directe amb la natura. Aquests centres solen estar situats a la natura o molt a prop, el que dóna la possibilitat de treballar a l’aire lliure, lluny de l’estrès i contaminació de la ciutat. De vegades plou, fa un sol de justícia o les baixes temperatures et gelen les mans i et tallen la pell. Però els moments bons són terriblement reconfortants. A molts ens compensa suportar de tant en tant condicions meteorològiques adverses en lloc d’estar tancats en una oficina sense finestres durant 8 o més hores.

En el meu cas a més, hi havia un parell d’instal·lacions adjuntes fora del centre a les que calia anar diàriament fent una passejada pel bosc, amb l’atractiu i adrenalina afegida (sobretot si et trobaves amb un senglar) de veure animals i vegetals en el seu hàbitat.

Parc Natural del Montseny. Foto de Mireia Querol

El treball de camp es completava amb el de laboratori i sala de cures: anàlisi de femta, sang, múscul… per detectar la presència de paràsits, tant en animals acabats de arribar, futurs reintroduïts i morts: les autòpsies permeten tenir un registre sobre possibles malalties i epidèmies de la fauna local.

3. DONAR VIDA… PERÒ TAMBÉ TREURE-LA

A més de mantenir les condicions higièniques adequades, la principal ocupació que vaig tenir va ser alimentar els animals. En aquell moment hi havia mamífers com eriçons, teixons o guineus als quals s’alimentava amb pinso i suplements com cucs per als eriçons.

Per a les aus rapinyaires, uns dels inquilins més freqüents, la dieta es basava sobretot en pollets i ratolins. Els pollets es compraven congelats, simplement calia planificar la descongelació i deixar-los en les seves instal·lacions. En un cas vaig haver de alimentar mà un xot (Otus scops) amb l’ala trencada, de manera que el contacte amb l’animal va ser inevitable. I no us penseu, donar de menjar a un rapinyaire nocturn amb pinces, per petita que sigui, és tasca complicada la primera vegada!

Xot (Otus scops). Foto de Mario Cea

Els ratolins en canvi, els manteníem vius. Per ètica i risc que danyessin l’animal, calia matar-los amb el menor patiment possible abans de servir-los com a aliment. Aprendre la tècnica i realitzar-la correctament, crea un sentiment de contradicció, de manera que el millor és enfocar l’atenció cap a l’animal que intentes salvar, com un falcó pelegrí (Falco peregrinus), un escurçó (Vipera aspis), un gamarús (Strix aluco), xoriguers (Falco tinnunculus), un astor (Accipiter gentilis)… Per als herbívors, com les tortugues mediterrànies (Testudo hermanni ), era molt més fàcil preparar el seu aliment. I el més bonic, donar biberó (bé, xeringa) a una cria d’esquirol (Sciurus vulgaris).

Infermera alimentant una cria d’esquirol. Foto d’Ezequiel Becerra

El moment més dur és el que has de eutanasiar a un animal. Malauradament, alguns arriben en tan mal estat, que no es pot fer res per salvar-los. En altres casos, si es tracta d’espècies no prioritàries (com gavines, coloms, espècies invasores…) la manca de recursos i/o legislació deixen com a única sortida l’eutanàsia. Per a això s’anestesia primer a l’animal per evitar-li un patiment innecessari, i després s’eutanasia amb una xeringa directament al cor perquè sigui el més ràpid possible. Trobar el cor amb l’estetoscopi i haver de comprovar que ha deixat de bategar és una de les experiències més punyents que vaig haver de viure-hi.

La mort doncs també està present en aquests centres. Causa frustració i tristesa veure morir un animal que intentes tirar endavant, o haver de eutanasiar-lo per evitar-li patiment, però és una de les dificultats a les que cal enfrontar-s’hi.

4. NOSALTRES, EL PRINCIPAL MOTIU DE L’INGRÉS D’ANIMALS FERITS

Els animals arribaven al centre a través dels forestals, amb els quals es té comunicació constant, associacions o altres institucions o particulars. En alguna ocasió també ens desplaçàvem perquè era impossible moure l’animal: un senglar (Sus scrofa) de grans dimensions atropellat per un tren. Els atropellaments són una de les causes principals de mort d’animals salvatges. La situació no podia ser més dantesca: pluja, l’animal a la cuneta en un bassal de fang i la seva pròpia sang. Van ser moments difícils ja que vam haver de aplicar-li dosis d’eutanàsia més altes del normal perquè s’aferrava a la vida, a més d’haver de vetllar per la nostra pròpia seguretat. Per fi, el sofriment va acabar per a tots. Bruts i tristos, vam pujar al tot terreny de tornada al centre.

Guineu atropellada. Foto presa de 20 minutos

El mascotisme (tinença d’animals salvatges com a mascotes) provoca accidents per negligència o ignorància dels seus propietaris: va ser el cas d’una àguila a la qual van tallar les plomes primàries perquè no pogués volar quan va deixar de ser un pollet inofensiu. Va haver de passar per quiròfan per fer-li un empelt i esperar que les plomes creixessin en la següent muda i aprendre a volar.

Els mateixos animals domèstics també són causants de ferides greus: no eren rars els casos de tortugues i altres rèptils mossegats per gossos.

Les trampes, enverinament i trets directes de caçadors, fins i tot sobre espècies protegides com rapinyaires, és una altra de les causes de tenir animals allà. Les aus a més, s’enfronten a perills com cables elèctrics, torres d’alta tensió, aerogeneradors, tanques de filferro… trampes mortals per a molts d’ells.

Radiografia d’una àliga morta degut a un tret de perdigons. Foto presa de Quo

Eren pocs els casos en que les causes d’ingrés al centre eren naturals o impossibles de determinar. De fet, en no recordo cap.

5. AQUESTA SENSACIÓ A VEURE UN ANIMAL RECUPERAT VOLAR CAP A LA LLIBERTAT

El moment més meravellós és aquell en el qual l’animal està preparat per al seu retorn a la natura. La planificació del com i on es farà, el viatge fins al lloc, la insepecció in situ del terreny (i si hi ha sort, amb l’albirament d’altres espècies) el moment en que obres la gàbia… i veus aquells dos xoriguers que has estat alimentant durant mesos, elevar-se ansiosos cap al cel, tu amb els prismàtics en mà per veure’ls allunyar-se cap a la immensitat fins a esdevenir diminuts punts negres… fins a desaparèixer. Mai abans vaig veure materialitzada de manera més clara la metàfora del que és la llibertat. Aquest sentiment, com l’amor, no es pot explicar.

Potser és que és amor, al cap i a la fi.

 

Foto de portada: Mireia Querol. Voltor comú (Gyps fulvus) en vol sobre la Foz de Lumbier (Navarra, 2007).

* Les fotografies d’aquest article no pertanyen als animals del centre de recuperació, s’han buscat a tall d’exemple de les espècies esmentades en l’article.

Per què sóc biòloga?

ATENCIÓ!

AQUEST ARTICLE ESTÀ OSBOLET.

LLEGEIX AQUÍ LA VERSIÓ MILLORADA I ACTUALITZADA

Per què vaig estudiar biologia? La resposta curta seria perquè em sento part de la natura i necessito entendre com funciona. Però si vols conèixer en detall el procés que em va portar a estudiar-ho i treballar-hi… continua llegint!

L’ESCOLA I EL QUE NO ÉS L’ESCOLA

Des de ben petita sempre he mostrat un gran interès pels animals, com gairebé tots els nens i nenes, suposo. Sentia una gran curiositat i fascinació per com eren, perquè es comportaven així, on vivien. Gaudia (i gaudeixo) molt de les sortides que feia al bosc, on podia trobar fàcilment animalons petits i observar com movien les antenes els insectes, com cantaven els ocells i què difícil resultava trobar-los… Així que els meus llibres preferits de la infància eren aquells que explicaven curiositats d’ells. També des de ben petita els pares em van inculcar un gran respecte pels altres éssers vius, així que sempre m’he sentit part de la natura i cada cop que és malmesa em toca de manera personal.

De nena un fet que em va impactar va ser la visita amb l’escola al Museu de Ciències Naturals i al Museu de la Ciència de Barcelona: a més d’animals, el món tenia un munt de fenòmens meravellosos i que a més, tenien una explicació. No sabia què volia ser de gran, però una cosa estava clara: arribada l’hora d’escollir a l’escola, faria ciències pures. Em va causar certa tristesa que moltes alumnes escollissin lletres pures pel simple fet que ja no farien matemàtiques. Gràcies a això però, vaig tenir la sort d’estar en una classe amb poques alumnes i tenir professores que transmetien el coneixement científic amb la mateixa passió que jo els rebia. Si estàs a l’institut i tu també has d’escollir, tot i que alguna assignatura o professor et tiri enrere, si sents que la ciència en general i la biologia en particular són per a tu, no ho dubtis i fes-ho. Amb treball i perseverància es pot aconseguir quasi tot; a més, triis el camí que triis sempre hi haurà alguna assignatura que no t’acabi de fer el pes.

LA UNIVERSITAT

He de confessar que la meva primera opció per a la universitat no va ser biologia. La meva entrada a la universitat van ser un seguit de contratemps que vaig saber convertir en avantatges i em van portar a estudiar biologia, decisió que hauria d’haver pres en primer moment. ¿Què volen ser els infants als que els agraden els animals? Exacte, veterinaris. Aquesta era la meva primera opció, i la segona, biologia. Afortunadament (perquè ara sé que no hagués pogut ser veterinària, vocacionalment parlant) no em va arribar la nota de tall després de la Selectivitat. De fet, la nota més baixa que vaig treure a les PAAU va ser a l’examen de… biologia! A més, tampoc tenia nota per a cap universitat de la meva ciutat, així que vaig haver de canviar les opcions i anar a estudiar en una altra ciutat, cosa que tira molt enrere quan tens 17 anys. Però el que havia començat com un mal tràngol, ha estat una de les millors experiències de la meva vida, ja que aquesta independència forçada em va fer créixer ràpidament com a persona i estudiar en una facultat nova en aquell moment i poc massificada, on vaig tenir accés a materials i equipaments nous.

Només començar la carrera recordo una xerrada gens motivadora de la rectora: “heu escollit una carrera de la que no hi ha feina, no teniu sortides laborals”. Jo no sabia de què volia treballar. Només volia saber com funcionava la vida. Si havia d’acabar treballant d’alguna cosa que no m’agradava, almenys, hauria estudiat una cosa que m’agradava. Una cosa sí la tenia clara: no volia especialitzar-me en res: la biologia era massa àmplia com per dedicar la vida a estudiar un sol tema. Potser va ser un error, d’aquesta manera em vaig tancar portes a fer un doctorat i a fer contactes dins de la universitat que m’haguessin pogut encaminar per la vida laboral. No esperis a acabar la carrera: comença a establir contactes i informa’t tot el que puguis sobre el món laboral del biòleg desde ben aviat.

¿Què em va aportar la carrera? Doncs que no només els animals són interessants, sinó absolutament tot: plantes, fongs, bacteris, ecosistemes, genètica… tot funciona d’una manera fascinant i bella, i fins i tot els errors de la natura i les preguntes sense resposta amaguen coses meravelloses. La ciència és a tot arreu i no s’acaba mai.

LA FEINA

Doncs no era ben bé cert que no hi havia feina de biòloga. Ja abans d’acabar la carrera, el fet d’estar estudiant biologia em va permetre començar a treballar d’educadora ambiental. No és el primer que tenia en ment fer, però vaig descobrir la gran recompensa que té transmetre coneixements i com es pot incentivar aquella curiositat i sorpresa que jo tenia de petita en d’altres petits. Durant aquella primera feina (ja que no havia fet la carrera de veterinària) vaig estudiar el curs d’Auxiliar Tècnic Veterinari, cosa que em va permetre treballar a l’aire lliure amb fauna salvatge. Tot i que és una feina de vegades poca agraïda (la major part del temps es tracta de netejar els recintes dels animals), alliberar un animal a la natura del que has tingut cura durant la seva recuperació no té preu.

Pressionada pel prejudici de que “de la biologia no es pot viure si no ets profe”, vaig voler provar sort amb un Màster sobre Estudis d’Impacte Ambiental. Un altre cop, no vaig establir contactes laborals ja que treballava d’educadora i no vaig accedir a cap pràctica en empresa, encara que no sé si em sentiria còmoda treballant en una consultoria. Si no estàs segur de si t’agradarà, estudiar una cosa per accedir a feines suposadament prestigioses i amb un sou a priori més elevat, crec que és un error. En canvi, no tenia previst dedicar-me a l’educació, però he continuat divulgant biologia i ciència en diferents centres. Com deia el gran Carl Sagan, després de tot, quan estàs enamorat, vols explicar-ho a tot el món.

L’experiència professional m’ha fet entendre que definitivament els infants són el futur, i els adults també hem de continuar formant-nos per entendre que si no respectem la vida, tothom en surt perjudicat. I una manera de no cometre errors per ignorància o por, és obrir-nos a l’immens camp de coneixement que ens aporta la biologia. Ser sostenibles i respectuosos amb la resta d’éssers vius també ens fa millors persones envers d’altres persones.

EL FUTUR

I què passa si al final no t’acaba de convèncer la branca que vas estudiar, o la feina o el projecte que vas iniciar no pot o no el vols continuar? Doncs que segur en la biologia trobes un altre camp que t’interessi o segons el moment actual tingui més sortides laborals. Que d’opcions, n’hi ha moltes: treballar al camp, al laboratori, en un entorn natural completament desconegut, fent estudis de conservació, de fauna, de botànica, de recerca biomèdica, de docent formal o no formal, de genètica, consultoria ambiental… Potser hauràs de reciclar-te una mica i tornar a estudiar per accedir a certs llocs de feina, però mai és massa tard per canviar. La biologia, com qualsevol altra temàtica per la que sentís passió, acaba essent un estil de vida, de veure el món, més que una cosa que estudies per tenir després una feina. I si al final no treballes amb res relacionat amb la biologia, continuaràs tenint aquests coneixements que et facin gaudir i entendre el món cada cop que surtis a la natura o apareguin nous descobriments.