Arxiu d'etiquetes: abella

Alguns insectes i altres artròpodes que no hauries de confondre

A través de les xarxes socials es comparteixen amb massa freqüència notícies i articles poc contrastats o sensacionalistes sobre insectes i altres artròpodes. Molts d’aquests enllaços donen informació poc ajustada i generen confusió entre els usuaris aficionats, fet que condueix a males identificacions, a confondre uns organismes amb altres de semblants i a generar rebuig o alarmismes innecessaris.

A continuació, et presentem un petit llistat d’insectes i altres artròpodes fàcils de confondre i t’expliquem com diferenciar-los. Que no et donin gat per llebre!

Aranyes VS “quelcom que se’ls assembli”

Molt probablement, les aranyes (Ordre Araneae) siguin dels artròpodes que més inquietuds desperten per dos motius: piquen i hi ha molts organismes que se’ls semblen. Així doncs, és bastant comprensible que la gent tingui dubtes de qualsevol organisme que presenti vuit potes llargues i cara de pocs amics.

No obstant això, la majoria d’organismes similars a les aranyes no són verinosos ni construeixen teranyines:

Opilions: a diferència d’altres aràcnids, els opiliones (Ordre Opiliones) no presenten un estrenyiment o cintura que divideixi el seu cos en dues parts (prosoma i opistosoma), de manera que a simple vista semblen “una bola amb potes”. A més, només presenten un parell d’ulls centrals molt propers entre si. Tampoc presenten glàndules verinoses ni fileres per a la síntesi de seda, motiu pel qual no piquen ni construeixen teranyines. Són habituals en llocs humits, coves i zones pròximes a rierols, així com en cultius. Se’ls sol confondre amb aranyes de la família Pholcidae per la longitud de les seves potes.

Aranya de l’espècie Pholcus phalangioides (Pholcidae) (Imatge de Olaf Leillinger, CC 2.5)
Opilió (Imatge de Dalavich, CC 3.0)

Solífugs: també coneguts com aranyes camell, els solífugs (Ordre Solifugae) són uns aràcnids tropicals una mica particulars, ja que presenten el cos clarament segmentat i uns grans quelícers projectats cap endavant. Tanmateix, i malgrat l’amenaçadora aparença dels seus quelícers, no són verinosos (encara que la seva mossegada pot ser dolorosa). Tampoc construeixen teranyines. Habiten llocs àrids o desèrtics; molts són nocturns, i els diürns es mouen activament a la recerca d’ombres per fugir del sol (d’aquí el seu nom).

Aranya camell o solífug (Imatge de Swen Langel, CC 2.0).

Amblipigi: els amblipigis (Ordre Amblypygy) són típicament tropicals. Malgrat la seva aparent agressivitat, són inofensius atès que no tenen glàndules verinoses. Els seus pedipalps són grans, plens d’espines i acaben en pinça, mentre que el primer parell de potes és extremadament llarg, molt fi i articulat. No construeixen teranyines i són nocturns.

Amblipigi (Imatge de José Eugenio Gómez Rodríguez a Flickr, CC 2.0)

Porquets de Sant Antoni VS Milpeus

Ets un nen i estàs jugant al camp o un parc i, de sobte, sota una pedra o un tronc humit et pares a mirar un petit animal amb moltes potes i que es fa una bola quan el toques. Segur que a més d’un li resulta familiar aquesta escena.

Probablement es tractés d’un porquet de Sant Antoni. Els porquets de Sant Antoni pertanyen al subordre Oniscidea, format per crustacis terrestres (Ordre Isopoda). El seu exosquelet és rígid, segmentat i calcari, i habiten llocs humits.

Armadillidium vulgare, Oniscidea (Imatge de Franco Folini, CC 2.5)

Els oniscídis de la família Armadillidae, com els porquets, es confonen fàcilment amb els Oniscomorpha, un superordre de milpeus (Subfilo Myriapoda, Classe Diplopoda) de cos curt i d’aparença externa molt similar fruit d’una evolució convergent. De la mateixa manera que els Armadillidae, també es fan una bola per protegir-se.

Glomeris marginata, Oniscomorpha (Imatge de Stemonitis, CC 2.5).

Per diferenciar-los, només cal comptar les potes que tenen a cada segment: si en té un parell (una a cada costat), és un porquet de Sant Antoni; si en presenta dos parells (dos a cada costat), és un milpeus.

Abelles i vespes VS Sírfids

En aquest article vam parlar en detall sobre les diferències més rellevants entre abelles i vespes (Ordre Hymenoptera). En aquesta ocasió, us presentem als sírfids (Ordre Diptera, Subordre Brachycera, Família Syrphidae), unes mosques que guarden una semblança raonable amb aquests himenòpters.

La semblança dels sírfids amb abelles, vespes i borinots constitueix un exemple clar de mimetisme batesià, del qual parlàrem àmpliament en aquesta entrada sobre el mimetisme animal. En aquest cas, a més, el seu mimetisme vas més enllà de la coloració, ja que alguns imiten el vol i el brunzit d’aquests himenòpters.

Sírfid (Imagen de domini públic, CC0).
Abella de la mel (Imatge de Andy Murray a Flickr, CC 2.0)

Per diferenciar-los, només cal fixar-se en els ulls, les antenes i les ales: els sírfids, com mosques que són, presenten uns ulls molt grans que ocupen gran part del cap, unes antenes molt curtes de vuit o menys segments (de vegades gairebé inapreciables) i un sol parell d’ales per volar (el segon parell està reduït formant uns òrgans d’equilibri diminuts, els halteris), mentre que en abelles i vespes, els ulls són més petits i tan sols ocupen els laterals del cap, les antenes són més llargues, amb deu o més segments i presenten dos parells d’ales funcionals. A més a més, les femelles de sírfid no presenten l’abdomen acabat en agulló, així que són inofensives.

Marietes VS Pyrrhocoris apterus

Si busqueu a Internet imatges de marietes, segur que alguna vegada us heu trobat amb fotografies d’aquest insecte:

Imatge de domini públic (CC0)

Aquest petit insecte és Pyrrhocoris apterus, molt freqüent al Paleàrtic (des d’Europa fins a la Xina), i citat també als EUA, Amèrica Central i a l’Índia. És fàcil d’observar sobre les malves (Malva sylvestris), de les quals n’ingereix la saba i les llavors, i normalment apareix en grans grups degut al seu comportament gregari (especialment les seves formes immadures).

Les marietes són escarabats (Ordre Coleoptera) de cos globós, la seva alimentació és essencialment carnívora (pugons) i poden volar. El seu primer parell d’ales està endurit (èlitres) formant una espècie de closca que amaga el segon parell d’ales membranós.

Marieta de l’espècie Coccinella septempunctata (Imatge de domini públic, CC0)

En canvi, Pyrrhocoris apterus és una xinxa (Ordre Heteroptera) de cos deprimit, fitòfaga i, al contrari que les marietes i altres xinxes, no pot volar. D’altra banda, no presenta una closca endurida.

Mantis VS Mantíspids

En aquesta entrada vam parlar àmpliament sobre les mantis (Ordre Dyctioptera), les quals són a primera vista molt similars a aquest insecte:

Mantispa styriaca (Imatge de Gilles San Martin a Flickr, CC 2.0)

Aquest insecte pertany a la família dels mantíspids (Ordre Neuroptera, Família Mantispidae), la qual està molt ben representada en països tropicals i subtropicals, i amb tan sols algunes espècies conegudes d’Europa. Presenten unes potes anteriors raptores que recorden a les de les mantis i amb les que subjecten les preses, les quals solen ser insectes de cos tou.

Els neuròpters, com els mantíspids, les crisopes o les formigues lleó, presenten dos parells d’ales de mida similar amb una venació molt complexa i ramificada. En els mantodeus, en canvi, les primeres són més petites i endurides que les segones, les quals són grans i membranoses; a més, no presenten una venació tan complexa.

Mantis (Imatge de Shiva shankar, CC 2.0)

Els mantíspids dels gèneres Climaciella i Entanoneura tenen una coloració i un aspecte similar a una vespa, però són totalment inofensius.

Climaciella brunnea (Imatge de Judy Gallagher a Flickr, CC 2.0)

Mosquits VS Típules

De ben segur que alguna vegada has vist una mena de mosquit gegant, de diversos centímetres de longitud, i t’has espantat pensant en la seva picada. Doncs bé, no cal que t’espantis més.

Aquests grans “mosquits” (Ordre Diptera) reben el nom de típules (Família Tipulidae) i són totalment inofensives (i una mica maldestres). Es distribueixen per tot el món i solen habitar llocs humits, com prats i rierols. En la seva forma adulta, s’alimenten de nèctar o no s’alimenten (no succionen sang!) i es dediquen exclusivament a la recerca de parella. Les femelles presenten l’abdomen amb una terminació que recorda un fibló, fet que els dóna un aspecte amenaçador; tanmateix, tan sols es tracta de l’ovopositor amb el que realitzen la posta.

Típula (Imatge de Irene Lobato Vila)

Libèl·lules VS Cavallets del diable

Ambdós dos grups pertanyen a l’Ordre Odonata i tenen un aspecte i uns hàbits força similars, sent freqüents en zones amb aigües estancades o poc mòbils.

Unes 2/3 parts dels Odonata són libèl·lules, també conegudes com espiadimonis (subordre Anisoptera), mentre que quasi tota la resta són cavallets del diable (subordre Zygoptera). Una manera ràpida i eficaç de diferenciar-los és mitjançant l’observació de les seves ales en repòs: a les libèl·lules, aquestes queden esteses en posició horitzontal (no les pleguen), mentre que en els cavallets del diable aquestes queden plegades en posició vertical.

D’altra banda, els ulls de les libèl·lules són grans i es toquen en el vèrtex del cap, del que n’ocupen una gran superfície, mentre que els dels cavallets del diable són més petits i laterals.

Libèl·lula o espiadimonis (Imatge de domini públic, CC0)
Cavallet del diable (Imatge de Xosema, CC 4.0)

.         .         .

Si coneixes més insectes o altres artròpodes que generin confusió, no dubtis en comentar-nos-ho!

Referències

 

Anuncis

Evolució per a principiants 2: la coevolució

Després de l’èxit d’Evolució per a principiants, seguim amb un article per seguir coneixent aspectes bàsics de l’evolució biològica. Per què hi ha insectes que semblen orquídies i viceversa? Per què gaseles i guepards són gairebé igual de ràpids? Per què el teu gos t’entén? En altres paraules, què és la coevolució?

QUÈ ÉS LA COEVOLUCIÓ?

Ja sabem que és inevitable que els éssers vius estableixen relacions de simbiosi entre ells. Uns depenen d’altres per sobreviure, i alhora, de l’accés a elements del seu entorn com aigua, llum o aire. Aquestes pressions mútues entre espècies fan que evolucionin conjuntament i segons evolucioni una espècie, obligarà al seu torn a l’altra a evolucionar. Vegem alguns exemples:

POL·LINITZACIÓ

El procés més conegut de coevolució el trobem en la pol·linització. Va ser de fet el primer estudi coevolutiu (1859), a càrrec de Darwin, encara que ell no utilitzés aquest terme. Els primers en utilitar-lo van ser Ehrlich i Raven (1964).

Els insectes ja existien molt abans de l’aparició de plantes amb flor, però el seu èxit es va deure al descobriment que el pol·len és una bona reserva d’energia. Al seu torn, les plantes troben en els insectes una manera més eficaç de transportar el pol·len cap a una altra flor. La pol·linització gràcies al vent (anemofilia) requereix més producció de pol·len i una bona dosi d’atzar perquè almenys algunes flors de la mateixa espècie siguin fecundades. Moltes plantes han desenvolupat flors que atrapen als insectes fins que estan coberts de pol·len i els deixen escapar. Aquests insectes presenten pèls en el seu cos per permetre aquest procés. Al seu torn alguns animals han desenvolupat llargs apèndixs (becs dels colibrís, espiritrompes de certes papallones…) per accedir al nèctar.

Polilla de Darwin (Xantophan morganii praedicta). Foto de Minden Pictures/Superstock
Arna de Darwin (Xantophan morganii praedicta). Foto de Minden Pictures/Superstock

És famós el cas de l’arna de Darwin (Xanthopan morganii praedicta) de la qual ja hem parlat en una ocasió. Charles Darwin, estudiant l’orquídia de Nadal (Angraecum sesquipedale), va observar que el nèctar de la flor es trobava a 29 cm de l’exterior. Va intuir que hauria d’existir un animal amb una espiritrompa d’aquesta mida. Onze anys després, el mateix Alfred Russell Wallace el va informar que havia esfinxs de Morgan amb trompes de més de 20 cm i un temps més tard es van trobar a la mateixa zona on Darwin havia estudiat aquesta espècie d’orquídia (Madagascar). En honor de tots dos es va afegir el “praedicta” al nom científic.

També existeixen les anomenades orquídies abelleres, que imiten femelles d’insectes per assegurar la seva pol·linització. Si vols saber més sobre aquestes orquídies i la de Nadal, no et perdis aquest article de l’Adriel.

Anoura fistulata, murcielago, bat
El ratpenat Anoura fistulata i la seva llarga llengua. Foto de Nathan Muchhala

Però moltes plantes no només depenen dels insectes, també algunes aus (com els colibrís) i mamífers (com ratpenats) són imprescindibles per a la seva fecundació. El rècord de mamífer amb la llengua més llarga del món i segon vertebrat (per darrere del camaleó) se l’emporta un ratpenat de l’Equador (Anoura fistulata); seva llengua mesura 8 cm (el 150% de la longitud del seu cos). És l’únic que pol·linitza una planta anomenada Centropogon nigricans, malgrat l’existència d’altres espècies de ratpenats en el mateix hàbitat de la planta. Això planteja la pregunta sobre si l’evolució està ben definida i es dóna entre parells d’espècies o per contra és difusa i es deu a la interacció de múltiples espècies.

RELACIONS DEPREDADOR-PRESA

El guepard (Acinonyx jubatus) és el vertebrat més ràpid sobre la terra (fins a 115 km/h). La gasela de Thomson (Eudorcas thomsonii), el segon (fins a 80 km/h). Els guepards han de ser prou ràpids per capturar alguna gasela (però no totes, a risc de desaparèixer ells mateixos) i les gaseles prou ràpides per escapar alguna vegada i reproduir-se. Sobreviuen les més ràpides, així que al seu torn la naturalesa selecciona els guepards més ràpids, que són els que sobreviuen al poder menjar. La pressió dels depredadors és un factor important que determina la supervivència d’una població i quines estratègies ha de seguir la població per sobreviure. Així mateix, els depredadors hauran de trobar solucions a les possibles noves formes de vida de les seves preses per tenir èxit.

Guepardo persiguiendo una gacela. Foto de Federico Veronesi

Guepard perseguint una gasela de Thomson a Kenya. Foto de Federico Veronesi

El mateix succeeix amb altres relacions depredador-presa, paràsit-hoste o herbívors-plantes, ja sigui amb el desenvolupament de la velocitat o altres estratègies de supervivència com verins, punxes…

HUMANS I GOSSOS… I BACTERIS

La nostra relació amb els gossos, que data de temps prehistòrics, també és un cas de coevolució. Això ens permet, per exemple, crear llaços afectius amb només mirar-los. Si vols ampliar la informació, et convidem a llegir aquest article passat on vam tractar el tema de l’evolució de gossos i humans en profunditat.

Un altre exemple és la relació que hem establert amb els bacteris del nostre sistema digestiu, indispensables per a la nostra supervivència. O també amb els patògens: han coevolucionat amb els nostres antibiòtics, de manera que en usar-los indiscriminadament, s’ha afavorit la resistència d’aquestes espècies de bacteris als antibiòtics.

IMPORTÀNCIA DE LA COEVOLUCIÓ

La coevolució és un dels principals processos responsables de la gran biodiversitat de la Terra. Segons Thompson, és la responsable que hi hagi milions d’espècies en lloc de milers.

Les interaccions que s’han desenvolupat amb la coevolució són importants per a la conservació de les espècies. En els casos on l’evolució ha estat molt estreta entre dues espècies, l’extinció d’una portarà a l’altra gairebé amb seguretat també a l’extinció. Els humans alterem constantment els ecosistemes i per tant, la biodiversitat i evolució de les espècies. Amb només la disminució d’una espècie, afectem moltes més. És el cas de la llúdriga marina (Enhydra lutris), que s’alimenta d’eriçons.

Nutria marina (Enhydra lutris) comiendo erizos. Foto de Vancouver Aquarium
Llúdriga marina (Enhydra lutris) menjant eriçons. Foto de Vancouver Aquarium

En ser caçada per la seva pell, el segle passat els eriçons van augmentar de nombre, van arrasar poblacions senceres d’algues (consumidores de CO2, un dels responsables de l’escalfament global), les foques que trobaven refugi en les algues ara inexistents, eren més caçades per les orques… la llúdriga és doncs una espècie clau per a l’equilibri d’aquest ecosistema i del planeta, ja que ha evolucionat conjuntament amb els eriçons i algues.

De les relacions coevolutives entre flors i animals depèn la pol·linització de milers d’espècies, entre elles moltes d’interès agrícola, de manera que no cal perdre de vista la gravetat de l’assumpte de la desaparició d’un gran nombre d’abelles i altres insectes en els últims anys. Un complex cas de coevolució que ens afectaria directament és la reproducció de la figuera.

EN RESUM

Com hem vist, la coevolució és el canvi evolutiu entre dues o més espècies que interactuen, de manera recíproca i gràcies a la selecció natural.

Perquè hi hagi coevolució s’ha de complir:

  • Especificitat: l’evolució de cada caràcter d’una espècie es deu a pressions selectives del caràcter de l’altra espècie.
  • Reciprocitat: els caràcters evolucionen de manera conjunta.
  • Simultaneïtat: els caràcters evolucionen al mateix temps.

REFERENCIAS

mireia querol rovira

Perill, mamífers verinosos!

Normalment associem a les serps, aràcnids, meduses, etc. com els animals verinosos per excel·lència, però sabies que també hi ha mamífers verinosos? En aquest article descobrirem quins són i la natura i ús dels seus verins.

L’ORNITORINC

L’ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus) és el més famós entre els mamífers verinosos, i no només per aquesta característica. Amb un bec semblant a un ànec i reproducció ovípara (que posa ous), quan va ser descobert alguns científics pensaven que era un frau.

platypus ornitorrinco ornitorinc
Ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus). Foto de Jonathan Munro

Pertanyen a l’ordre dels monotremes, que significa lieralment un sol orificien al·lusió a la cloaca, el final de l’aparell digestiu i reproductor. Alguns biòlegs evolutius es refereixen a ells com la “baula perdudaentre rèptils i mamífers, ja que presenten característiques d’ambdós grups. Els monotremes són els únics mamífers que posen ous, però el seu cos està cobert de pèl i les cries s’alimenten de la llet materna. Es distribueixen per Austràlia, Tasmània i Nova Guinea.

Els ornitorincs tenen un esperó a les potes del darrere, que només en el cas dels mascles, allibera verí produït per les glàndules crurals (situades a la cama). El mascle ho utilitza principalment per defensar el seu territori i establir la seva dominància durant l’època d’aparellament, encara que si és molestat també el fa servir com a defensa. Aquest verí és capaç de matar animals petits, fins i tot a gossos, i provocar un dolor intens i inflamació en els humans. Aquest dolor pot durar dies o mesos segons el cas.

Platypus spur, espolón ornitorrinco
Esperó a la pota del darrere d’un ornitorinc. Foto de E. Lonnon

Les toxines són quatre proteïnes, tres de les quals són exclusives de l’ornitorinc. Són semblants a les defensines (DLP, defensinlike proteins). Es tracta de proteïnes de tipus globular, petites i compactades, que participen en l’activació dels receptors del dolor. El coneixement de com actuen aquestes toxines, d’especial interès perquè provoquen un dolor durador i intens, pot obrir noves vies en la síntesi de fàrmacs analgèsics.

short-beaked echidna, equidna de nariz corta, equidna de nas curt
Equidna de nas curt (Tachyglossus aculeatus). Foto de Tony Britt-Lewis

Els equidnes (família Tachyglossidae) completen l’ordre dels monotremes juntament amb l’ornitorinc; en conseqüència també són ovípars. La família està formada per quatre espècies, amb la característica comuna de tenir el cos cobert de pèl dens i espines. Són principalment insectívors especialitzats en formigues i tèrmits (mirmecòfags).

Igual que els ornitorincs, també posseeixen esperons darrere dels genolls, però les seves secrecions no són verinoses. Les utilitzen com a substàncies per marcar el seu territori, segons els  últims estudis.

LORIS PERESOSOS

Com vam veure en un article anterior, els loris són primats del subordre dels prosimis. Són nocturns, arborícoles i s’alimenten principalment d’insectes, vegetals i fruites. Els loris peresosos (gènere Nycticebus), originaris del sud-est asiàtic, són els únics primats verinosos. Posseeixen glàndules verinoses als colzes (glàndula braquial), i es distribueixen el verí pel cos amb els braços i la llengua, el qual també pot unir-se a la saliva i transmetre‘s per mossegades.

lori pigmeo, nycticebus pigmaeus,
Loris pigmeu (Nycticebus pigmaeus). Foto de Ch’ien C. Lee

En aquest cas el verí és utilitzat com a defensa davant els seus depredadors, el que els provoca dolor, inflamació, necrosi (mort cel·lular) a la zona de la mossegada, hematúria (sang en orina) o en alguns casos xocs anafilàctics (reacció al·lèrgica) que poden conduir a la mort, fins i tot en humans (alguns estan amenaçats per la seva comercialització il·legal com a mascotes i en la medicina tradicional xinesa). El verí també serveix de protecció per a les cries, ja que en ser llepades pels seus progenitors la secreció verinosa es distribueix per tot el pelatge. El fet de ser verinosos, insòlit dins dels primats, pot ajudar a contrarestar els desavantatges dels seus lents moviments. L’exsudat de les glàndules, igual que en els equidnes, també pot donar informació olfactiva de rang i territori entre individus de loris (Hagey et al., 2007).

Loris de Kayan (Nycticebus kayan). foto de Ch'ien C. Lee
Loris de Kayan (Nycticebus kayan). Foto de Ch’ien C. Lee

Les toxines són de tipus polipeptídic (que es generen en barrejar la secreció glandular amb la saliva) i un esteroide no identificat. La secreció és semblant a l’al·lergen Fel d 1, que es troba en el gat domèstic i provoca al·lèrgies en humans (Hagey et al., 2006; Krane et al., 2003).

Es creu fins i tot que els loris mandrosos han convergit evolutivament amb les cobres, pel seu comportament defensiu quan es troben amenaçats, xiulant i aixecant els braços al voltant del seu cap (Nekaris et. al, 2003).

Loris, cobras, evolucion, convergencia
Mimetisme entre loris i cobres. 1. Lori de Java, 2 y 3. Cobra india 4. Lori de Bengala. Foto de Nekaris et. al.

En el següent vídeo una lori peresós és molestat i xiula com una serp mentre tracta de mossegar:

 EL SOLENODONT O ALMIQUÍ

Es tracta de petits mamífers nocturns semblants a les musaranyes i bàsicament insectívors que habiten a les Antilles. El solenodont de La Española (Solenodon paradoxus) habita a l’illa del mateix nom (República Dominicana i Haití) mentre que l’almiquí de Cuba (Solenodon cubanus) es distribueix per Cuba. Se’ls considera fòssils vivents ja que presenten característiques primitives similars a les que posseïen els mamífers del final de l’Era Secundària (regnat dels dinosaures).

solenodonte de La Española (Solenodon paradoxus
Solenodont de La Española (Solenodon paradoxus). Foto de Eladio M. Fernández.

A diferència de la resta de mamífers verinosos, la saliva tòxica es produeix en unes glàndules sota de la mandíbula (glàndules submaxil·lars), que és transportada per conductes cap a la part davantera de la boca. Les segons dents incisives tenen un solc on s’acumula la saliva tòxica per afavorir la seva entrada a les ferides. Són doncs els únics mamífers que injecten verí a través de les seves dents, de manera similar a les serps.

diente, solenodon, teeth, surco
Mandíbula inferior de Solenodon paradoxus on es veu el solc de l’incisiu. Foto de Phil Myers

La principal funció d’aquest verí és immobilitzar les preses que cacen, ja que a més d’insectes poden atrapar petits vertebrats com rèptils, amfibis o aus.

Almiquí, Cuba, Solenodon, cubanus, Cuban giant shrew
Almiquí de Cuba (Solenodon cubanus). Foto de Julio Genaro.

Evolutivament, aquest verí pot haver-se desenvolupat per mantenir preses vives però immòbils durant èpoques d’escassetat, per ajudar en la digestió, minimitzar la despesa d’energia en la lluita durant la caça i enfrontar-se a preses fins i tot el doble de grans que ells. Aquest verí no és mortal per als humans.

MUSARANYES

La musaranya cuacurta septendrional (Blarina brevicauda), la musaranya aquàtica pirinenca (Neomys fodiens) i la musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus) també posseeixen glàndules submaxil·lars com el solenodont. Es distribueixen per Amèrica del Nord (musaranya cuacurta) i Europa i Àsia (musaranyes aquàtiques), inclosa la Península Ibèrica.

Musaraña colicorta americana (Blarina brevicauda). Foto de Gilles Gonthier.
Musaranya cuacurta septentrional (Blarina brevicauda). Foto de Gilles Gonthier.

La musaranya cuacurta pot consumir fins a tres vegades el seu pes d’aliment al dia. La seva saliva és la més verinosa que existeix i la fa servir per paralitzar a les seves preses, per menjar-les o conservar-les vives en períodes d’escassetat. Les musaranyes aquàtiques també emmagatzemen les seves preses immobilitzades sota de les roques.

Musgaño (Neomys anomalus). Foto de rollin Verlinde.
Musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus). Foto de Rollin Verlinde.

Aquests animals ataquen des del darrere i mosseguen el coll de les seves preses perquè el verí actuï més ràpidament, ja que afecta el sistema nerviós central (neurotoxines). L’aparell respiratori i vascular també resulta afectat i produeix convulsions, descoordinació de moviments, paràlisi i fins i tot la mort de petits vertebrats.

Musgaño patiblanco-Neomys_fodiens, Wasserspitzmaus
Musaranya aquàtica pirinenca (Neomys fodiens). Foto de R. Altenkamp.

Les seves dents no tenen solcs com els dels solenodonts, però sí una superfície còncava per emmagatzemar la saliva tòxica.

neomys, anomalus, mandibula, dientes, veneno
Mandíbula inferior de Neomys anomalus. Foto de António Pena.

Se sospita que altres mamífers produeixen també saliva tòxica de manera similar, com el talp europeu (Talpa europaea) i altres espècies de musaranya, però no es disposa d’estudis concloents.

RATA CRESTADA AFRICANA

També coneguda com rata de crinera (Lophiomys imhausi), la rata crestada africana utilitza verí present al seu pèl per protegir-se dels seus depredadors.

Rata crestada Lophiomys_imhausi, rata de crin, maned rat
Rata crestada africana (Lophiomys imhausi). Foto de Kevin Deacon

A diferència de la resta de mamífers que produeixen els seus propis verins, la rata crestada africana obté la toxina (anomenada ouabaína) de l’escorça i arrels d’un arbre (acocantera o llorer tòxic, Acokanthera schimperi). Els mastega i s’unta la barreja de saliva i tòxic al cos. Els seus pèls tenen una estructura microscòpica cilíndrica perforada, el que afavoreix l’absorció del verí. En cas de perill, s’estarrufa i mostra el seu pelatge marró a ratlles blanques, advertint del seu perill potencial. Aquesta estratègia de persuasió basada en colors cridaners d’advertència es coneix com aposematisme, present en molts animals, com les abelles.

En aquest vídeo de la BBC online s’observa una rata crestada i imatges al microscopi d’un pèl absorbint tinta, mostrant la seva estructura porosa:

Es desconeix de quina manera és immune a la toxina, ja que és la mateixa substància que fan servir algunes tribus africanes per caçar animals tan grans com l’elefant. La ouabaína és un glucòsid que controla el batec del cor, provocant infarts si s’absorbeix en grans quantitats. L’estudi dels mecanismes que protegeixen la rata crestada d’una substància que regula el ritme cardíac, pot ajudar al desenvolupament de tractaments per a problemes cardíacs.

Els eriçons europeus (Erinaceus europaeus) tenen un comportament similar (empastifar-se el cos amb verí aliè), però no s’ha pogut comprovar si l’objectiu és defensiu ja que no espanta als depredadors.

En conclusió, les estratègies, usos i natures del verí en mamífers són variades i el seu estudi pot tenir importants conseqüències mèdiques en el desenvolupament de fàrmacs, així com augmentar el coneixement de les relacions evolutives entre diferents grups d’animals actuals (rèptils-mamífers) i seus avantpassats.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira