Arxiu d'etiquetes: ADN recombinant

La insulina: punt a favor pels transgènics

Tot i els arguments i les posicions en contra dels transgènics, és innegable que la insulina és un gran èxit transgènic. És imprescindible en alguns tipus de diabetis; i des de que s’ha descobert, l’esperança de vida de les persones diabètiques ha augmentat més de 45 anys. Per això, és necessari que la coneguem en detall.

RECORDATORI DE L’ENGINYERIA GENÈTICA

L’enginyeria genètica permet clonar, és a dir, multiplicar fragments d’ADN i produir les proteïnes per les quals aquests gens codifiquen en organismes diferents als de l’origen. És a dir, si en un organisme hi ha una alteració o mutació d’un gen que impedeix que el codi genètic ho tradueixi a proteïnes, amb les tècniques de l’ADN recombinant s’obté un gen sense la mutació en un altre organisme. Així, és possible obtenir proteïnes d’interès en organismes diferents de l’original del qual s’extreu el gen, millorar cultius i animals, produir fàrmacs i obtenir proteïnes que utilitzen diferents indústries en els seus processos d’elaboració. En altres termes, amb l’enginyeria genètica s’obtenen els famosos transgènics.

Ofereixen moltes possibilitats en l’ús industrial dels microorganismes amb aplicacions que van des de la producció recombinant de fàrmacs terapèutics i vacunes fins a productes alimentaris i agrícoles. Però, a més, tenen un paper prometedor en la medicina i en la cura de malalties.

I és que la conseqüència d’obtenir un ADN recombinant, a partir d’aquest, és fabricar una nova proteïna, denominada proteïna recombinant. Exemple d’això és el cas de la insulina.

QUÈ ÉS LA INSULINA?

La insulina és una hormona produïda en el pàncrees i amb un paper important en el procés metabòlic. Insulina prové del llatí insulae, que significa illa. El seu nom es deu a que dins el pàncrees, la insulina es produeix en les illes de Langerhans. El pàncrees està relacionat amb el funcionament general de l’organisme. Es situa a l’abdomen i està rodejat per òrgans com el fetge, la melsa, l’estómac, l’intestí prim i la vesícula.

Gràcies a ella utilitzem l’energia dels aliments que entren al nostre cos. I això passa perquè permet que la glucosa ingressi en el nostre organisme. És així com ens proporciona l’energia necessària per les activitats que hem de realitzar, des de respirar fins a córrer (Vídeo 1).

Vídeo 1. La insulina, la glucosa i tu (vídeo en anglès amb subtítols en castellà) (Font: YouTube)

COM FUNCIONA LA INSULINA?

La insulina ajuda a la glucosa a entrar a les cèl·lules, com una clau que obre el pany de les portes de la cèl·lula perquè la glucosa, que és el sucre en sang, entri i sigui utilitzada com a energia (Figura 1). Si la glucosa no pot entrar perquè no hi ha la clau que obri la porta, com els passa a les persones que pateixen diabetis, s’acumula la glucosa en la sang. Una acumulació de sucre a la sang pot causar complicacions a llarg termini. Per això és important que les persones diabètiques s’injecten insulina.

7-768x768
Figura 1. Esquema del funcionament de la insulina en les cèl·lules (Font: Encuentra tu balance)

¿PER QUÈ INSULINA TRANSGÈNICA?

Primerament, s’utilitzava la insulina obtinguda d’animals com gossos, porcs o vaques. Però tot i que la insulina de porc era molt similar a la humana, no era idèntica i contenia algunes impureses. Aquest fet provocava rebuig i, en alguns casos, al·lèrgies. A més, al ser obtinguda del pàncrees dels porcs, per cada pàncrees només s’aconseguia insulina pel tractament de 3 dies (a més dels cost del manteniment de l’animal). El resultat era de baix rendiment i alts costos.

Però amb les insulines de l’ADN recombinant s’obté una major quantitat a un menor preu. Per aquest motiu, actualment, s’obté la insulina original d’humà de la enginyeria genètica, tot i que les insulines animals segueixen sent una alternativa perfectament acceptable.

Mitjançant l’enginyeria genètica s’ha aconseguit produir insulina a partir de la bactèria E. coli. Va ser al 1978 quan es va aconseguir obtenir la seqüència de la insulina i introduir-la a l’interior de la bactèria perquè aquesta produís insulina. És així com E. coli ha passat de ser una bactèria corrent a una fàbrica de producció d’insulina. La insulina s’extreu de la bactèria, es purifica i es comercialitza com a medicament.

Els avantatges de la insulina “humana”, obtinguda per enginyeria genètica, són el fàcil manteniment de les bactèries, una major quantitat de producció i amb menors costos. A més a més, la comptabilitat d’aquesta insulina és del 100%, no obstant poden haver reaccions degut a altres components.

A escala industrial, la producció de proteïnes recombinants engloba diferents etapes. Aquestes etapes són la fermentació, en què les bactèries són cultivades en medis de cultius nutritius; l’extracció per recuperar totes les proteïnes del seu interior, la purificació, que separa la proteïna recombinant de les altres proteïnes bacterianes; i finalment la formulació, on la proteïna recombinant és modificada per aconseguir una forma estable i estèril que pot administrar-se terapèuticament.

Cada una de les anteriors fases implica una manipulació molt curosa dels materials i un estricte control de qualitat per optimitzar l’extracció, la puresa, l’activitat i l’estabilitat del fàrmac. Aquest procés pot ser simple o més complex depenent del producte i del tipus de cèl·lula utilitzada. Tot i que la complexitat del procés augmentaria el cost final del producte, el valor no arribarà a sobrepassar el cost d’aïllar el compost des de la seva font original per arribar a quantitats medicinals, que és el que s’ha demostrat amb la insulina. És a dir, que produir insulina humana té un menor cost que obtenir la insulina de porcs.

L’enginyeria genètica permet que nombroses proteïnes potencialment terapèutiques puguin elaborar-se en grans quantitats. Actualment, existeixen més de 30 proteïnes aprovades pel seu ús clínic, a més de centenars de gens de proteïnes terapèutiques que s’han expressat a nivell de laboratori i que es segueixen fent estudis per demostrar la seva adequació clínica.

REFERÈNCIES

  • Ramos, M. et al. El código genético, el secreto de la vida (2017) RBA Libros
  • Alberts, B. et al. Biología molecular de la célula (2010). Editorial Omega, 5a edición
  • Cooper, G.M., Hausman R.E. La Célula (2009). Editorial Marbán, 5a edición
  • Naukas
  • Vix
  • Foto portada: UniversList

MireiaRamos-catala2

 

El blat de moro com a exemple de millora genètica en plantes

La millora genètica està, actualment, en el punt de mira. Però no és un concepte nou ja que portem temps fent millora genètica, ja sigui en plantes o en animals. En aquest article parlaré sobre la millora genètica en plantes, posant com a exemple el cas del blat de moro, una planta domesticada per l’home des de fa 10.000 anys.

QUÈ ÉS LA MILLORA GENÈTICA?

La millora genètica de plantes és el procés que tracta sobre els principis teòrics i els mètodes per l’obtenció de les varietats de plantes de cultiu, que garanteixen sota determinades condicions ambientals i de producció, rendiments alts i estables dels productes cultivats amb la qualitat requerida.

OBJECTIUS DE LA MILLORA GENÈTICA

Els objectius de la millora genètica són:

  • Augmentar el rendiment:
    • Millora de productivitat: augmentant la capacitat productiva potencial dels individus.
    • Millora de resistència: obtenint genotips resistents a plagues, malalties i condicions ambientals adverses.
    • Millora de característiques agronòmiques: obtenint nous genotips que s’adaptin millor a les exigències i aplicació de la mecanització de l’agricultura.
  • Augmentar la qualitat: millora del valor nutritiu dels productes vegetals obtinguts.
  • Estendre l’àrea d’explotació: adaptant les varietats de les espècies ja cultivades a noves zones geogràfiques amb característiques climàtiques o edafologies extremes.
  • Domesticar noves espècies: transformant les espècies silvestres en cultivades amb utilitat i rentabilitat per l’home.

ETAPES DEL PROCÉS DE MILLORA GENÈTICA

Abans de començar el procés, s’han de definir els objectius que es volen aconseguir i, per tant, definir aquells caràcters que es volen millorar per tal d’obtenir un fenotip concret.

Les etapes que es segueixen en el procés de millora genètica són les següents:

  1. Primera etapa: trobar dins la variabilitat genètica de l’espècie conreada, o de les espècies que s’hi poden hibridar, individus que tinguin aquests caràcters.
  2. Segona etapa: aquests individus s’hibriden entre sí i amb plantes de bones característiques agronòmiques generals. El resultat serà una població de base que segregarà per a un gran nombre de caràcters, de la qual es seleccionen els individus que més s’apropen a la varietat que es busca.
  3. Tercera etapa: comprovar que aquests individus són millors en un o més aspectes que les varietats que hi ha al mercat, fet que normalment obliga a realitzar assaigs comparatius.

El BLAT DE MORO

La planta del blat de moro (Zea Mays) ha estat domesticada per l’home des de fa 10.000 anys. En aquest temps ha esdevingut un dels tres cereals més conreats del món. Aquest augment del conreu es troba lligat al desenvolupament de varietats que s’adapten millor a les necessitats de cada lloc.

El blat de moro és un dels aliments bàsics més importants, ja que a partir d’ell se’n fan molts productes derivats (farines, olis). Com que té un gran valor en la indústria. És una planta molt estudiada i se n’ha seqüenciat el genoma.

BARRINADOR EUROPEU DEL BLAT DE MORO

El blat de moro es veu afectat pel barrinador europeu (Figura 1), Ostrinia nubilalis. És una plaga dels cereals, particularment del blat de moro. És un lepidòpter nadiu d’Europa que, abans de l’arribada del blat de moro, infestava el mill.

La papallona fa uns 2,5 cm de llarg. La femella és de color marró groguenc amb bandes irregulars a les ales, i el mascle és més petit i fosc. La femella pon els ous per la part de sota de les fulles.

Ostrinia_nubilalis,_European_Corn_Borer,I_ILO769
Figura 1. Imatge de la femella de barrinador europeu (Font: Discover Life)

El barrinador fa túnels dins el blat de moro (Figura 2) que provoquen que la planta es trenqui i caigui a terra. Cal tenir en compte que quan el blat de moro encara és immadur no es veu afectat pel barrinador gràcies a les defenses naturals d’aquestes plantes en l’estadi de creixement.

larva-earshank-fieldcorn-2-44.jpg
Figura 2. Larva del barrinador europeu en el blat de moro (Font: Iowa State University)

MODIFICACIÓ GENÈTICA DEL BLAT DE MORO

Podem trobar dos tipus de blat de moro modificat:

  1. Cultius que produeixen el seu propi herbicida (Bt)
  2. Cultius tolerants a herbicides (Monsanto)

El blat de moro Bt és una planta modificada genèticament mitjançant biotecnologia moderna per defensar-se a sí mateixa de l’atac d’insectes lepidòpters. Utilitzant la tecnologia d’ADN recombinant es va modificar el blat de moro, inserint un gen del bacteri Bacillus thuringensis (Bt), de tal manera, que les seves fulles, tija i pol·len expressessin la proteïna Bt del bacteri. El blat de moro Bt constitueix una important i nova eina pel control dels danys i pèrdues causades per plagues d’insectes.

El blat de moro tolerant a herbicides és un blat de moro que ha estat millorat mitjançant l’ús de tecnologia d’ADN recombinant per tolerar l’aplicació de cert tipus d’herbicides. Amb l’ús d’aquestes tecnologies ha estat posible desactivar o reemplaçar la seqüència de susceptibilitat per una altra que confereixi resistència i que permeti a la planta de cultiu tolerar l’aplicació de l’herbicida.

OBTENCIÓ DEL BLAT DE MORO BT

Per transformar una planta normal a una planta transgènica, el gen que produeix una característica d’interès és identificat i separat de la resta de material gènic d’un organisme donador.

Un organisme donador pot ser un bacteri, un fong o qualsevol altra planta. En el cas del blat de moro Bt, l’organisme donador és un bacteri del sòl d’origen natural, el Bacillus thuringiensis, i el gen d’interès produeix una proteïna que mata la larves de lepidòpters. Aquesta proteïna s’anomena delta endotoxina Bt.

La delta endotoxina Bt va ser seleccionada pel fet que és altament eficaç per controlar larves d’erugues. És durant l’etapa larval quan es produeix la major part dels danys pel barrinador europeu del blat de moro. La proteïna és molt selectiva, en general, no danya als insectes en altres ordres (com escarabats, mosques, abelles i vespes). Per això, els transgènics que tenen el gen Bt són compatibles amb els programes de control biològic, ja que perjudiquen els depredadors i parasitoides molt menys que els insecticides d’ampli espectre d’insectes. L’endotoxina Bt és considerada segura per als éssers humans, altres mamífers, els peixos, les aus i el medi ambient a causa de la seva selectivitat.

REFERÈNCIES

MireiaRamos-catala

Com s’aplica l’enginyeria genètica en plantes?

Durant anys, mitjançant el creuament, s’han aconseguit plantes amb una característica desitjada després de moltes generacions. La biotecnologia accelera aquest procés i permet als científics agafar només els gens desitjats d’una planta, aconseguint així els resultats buscats en només una generació. L’enginyeria genètica ens permet fer tot això. En aquest article explicaré en què consisteix i la seva metodologia.

QUÈ ÉS L’ENGINYERIA GENÈTICA?

L’enginyeria genètica és una branca de la biotecnologia que consisteix a modificar les característiques hereditàries d’un organisme mitjançant l’alteració del seu material genètic. Habitualment s’utilitza per aconseguir que determinats microorganismes, com ara bacteris o virus, augmentin la síntesi de compostos, formin compostos nous o s’adaptin a medis diferents. És una eina més segura i més eficient pel millorament d’espècies que els mètodes tradicionals (creuaments), ja que elimina gran part de l’aleatorietat i l’atzar. D’altra banda, la biotecnologia moderna també esdevé una nova tecnologia, en disposar de la facultat de modificar els atributs dels organismes vius mitjançant la introducció de material genètic preparat in vitro.

Es podria definir com el conjunt de metodologies que permeten transferir gens d’un organisme a un altre i expressar-los (produir proteïnes per a les quals aquests gens codifiquen) en organismes diferents al d’origen. L’ADN que combina fragments d’organismes diferents s’anomena ADN recombinant. En conseqüència, les tècniques que utilitza l’enginyeria genètica es denominen tècniques d’ADN recombinant.

A dia d’avui hi ha molts més organismes vegetals modificats genèticament que no pas animals. Per aquesta raó explicaré l’enginyeria genètica basant-me en plantes.

ENGINYERIA GENÈTICA vs. MÈTODES TRADICIONALS

Aquesta metodologia té tres avantatges fonamentals respecte de les tècniques convencionals de millora genètica basades en la hibridació:

  • Els gens que s’han d’incorporar poden venir de qualsevol espècie, emparentada o no (per exemple un gen d’una bactèria es pot incorporar al genoma de la soja).
  • A la planta millorada genèticament s’hi pot introduir un únic gen nou preservant la resta dels gens de la planta original a la seva descendència.
  • Aquest procés de modificació endarrereix molt menys els terminis que no pas la millora per encreuament.

D’aquesta forma es poden modificar propietats de les plantes de manera més àmplia, més precisa i més ràpida.

Amb el creuament tradicional es genera un híbrid que combina a l’atzar gens d’ambdós organismes parentals, entre ells el gen d’interès que codifica pel tret desitjat. Amb les tècniques de la biotecnologia es passen un o alguns gens, que codifiquen una característica específica coneguda. La nova planta està integrada amb tots els gens originals de la planta i un gen introduït de manera precisa i dirigida (Figura 1).

fig1CAT.jpg
Figura 1. (A) Mètode tradicional on, mitjançant el creuament, s’obté una nova varietat. Aquesta porta el gen d’interès (vermell), però també altres gens a l’atzar. (B) Amb l’enginyeria genètica obtenim una nova varietat de la planta comercial amb el gen d’interès (vermell) de qualsevol altra espècie (Font: Mireia Ramos, All You Need is Biology)

METODOLOGIA DE L’ENGINYERIA GENÈTICA

L’obtenció d’un organisme transgènic a través de tècniques d’enginyeria genètica implica la participació d’un organisme que dóna el gen d’interès i un organisme receptor del gen que expressarà la nova característica desitjada. Les etapes i tècniques del procés són les següents:

0/ DECIDIR L’OBJECTIU: REALITZAR UN KNOCK-IN O UN KNOCK-OUT

Tècnica KNOCK-OUT:

El bloqueig de gens o knock-out és la tècnica que consisteix en suprimir l’expressió d’un gen, substituint-lo per una versió mutada de si mateix, sent aquesta còpia no funcional. Aquesta tècnica permet fer que un gen deixi d’expressar-se.

Tècnica KNOCK-IN:

La tècnica del knock-in és el procés oposat al del knock-out. Es reemplaça un gen per una versió modificada de si mateix, el qual produeix una variació en la funció resultant d’aquest.

En l’àmbit de la medicina, el knock-in de gens s’ha aplicat com estratègia per substituir o mutar els gens que causen malalties com la Corea de Huntington, per tal d’ajudar a crear una teràpia exitosa.

1/ CORROBORAR QUE EXISTEIX UN GEN QUE CODIFICA PER LA CARACTERÍSTICA D’INTERÈS

Primer s’ha de comprovar que la característica que interessa prové d’un gen, ja que així serà més fàcil transferir-la a un organisme que no la té.

2/ CLONAR EL GEN D’INTERÈS

És un procés complex, però a trets generals, els passos que es segueixen són els següents:

  • Extreure ADN
  • Buscar un gen entre tots els gens d’aquest ADN
  • Seqüenciar-lo
  • Construir un vector recombinant

L’ADN d’interès s’insereix en un plàsmid, una molècula d’ADN circular amb replicació autònoma. Els més utilitzats són els plàsmids d’origen bacterià (Vídeo 1).

Vídeo 1. “Clonación plásmido traducido”. Explicació de la utilització de plàsmids en el procés de clonació  com a vector (Font: YouTube)

El desenvolupament d’aquestes tècniques va ser possible gràcies a la descoberta dels enzims de restricció. Aquests enzims reconeixen seqüències específiques, de poques bases, i tallen l’ADN per aquest punt. Els extrems generats es poden segellar amb l’enzim lligasa i així obtenir una molècula d’ADN nova, anomenada recombinant (Figura 2).

adnrecombi
Figura 2. (1) ADN del plàsmid. (2) ADN d’un altre organisme. (3a, 3b) Es talla l’ADN amb un enzim de restricció. (4) L’enzim de restricció reconeix la seqüència AATT i talla entre els nucleòtids A i T de les cadenes d’ADN. (5) Es posen en contacte els dos ADNs perquè es formin molècules recombinants. (6) Un enzim lligasa uneix els extrems de l’ADN per tal de tenir una nova molècula (Font: GeoPaloma)

3/ CARACTERITZAR EL GEN D’INTERÈS

Coneixent la seqüència del gen es pot comparar aquesta seqüència amb la de gens ja coneguts a través de la bioinformàtica, per tal de determinar a quin gen s’assembla i assignar-li una possible funció. Després d’haver predit la funció del gen clonat es confirma la funció in vivo, normalment transferint-lo a un organisme model.

4/ MODIFICAR EL GEN D’INTERÈS

Si es desitja es pot agregar (promotor, introns…) o mutar seqüències dins de la regió codificant perquè es pugui expressar en el sistema d’interès.

5/ TRANSFORMACIÓ D’UN ORGANISME AMB EL GEN D’INTERÈS

Un cop acabada la construcció genètica amb el gen i el promotor desitjat, s’insereix l’ADN recombinant a les cèl·lules de l’individu que es vol modificar.

6/ CARACTERITZACIÓ DE L’OGM

Un cop obtingut l’OGM (Organisme Genèticament Modificat) s’analitza des del punt de vista molecular i biològic. En l’anàlisi molecular cal demostrar, entre altres, si té una (o més) còpies del transgen o com i a quins teixits s’expressa el gen. En l’anàlisi biològic es mira si compleix l’objectiu pel qual s’ha dissenyat.

REFERÈNCIES

 

MireiaRamos-catala