Arxiu d'etiquetes: agricultura

Los perros nos hicieron más sapiens

Fíjate en el perro que descansa a tu lado mientras lees este artículo o en el Yorkshire Terrier que te has cruzado por la calle. Bulldog Francés, Carlino, Chihuahua, West Highland, Labrador Retriever, Pinscher… a veces cuesta pensar que el ancestro de todas estas razas es el lobo. Es sabido que la gran variedad de razas de perros actuales es debida a la selección artificial por parte de los humanos, pero el debate sigue vivo cuando se intentan responder preguntas sobre el lugar, el momento, el cómo y el porqué se produjo la domesticación del lobo hasta evolucionar en perro. Es más, ¿han influido los perros en nuestra evolución como especie? ¿Por qué tenemos una relación tan estrecha con ellos?

HIPÓTESIS SOBRE EL ORIGEN DEL PERRO

Actualmente es sabido que el ancestro del perro es el lobo (Canis lupus), probablemente de alguna especie ya extinguida. El perro (Canis lupus familiaris) es de hecho, una de las dos subespecies domésticas del lobo; la otra es el dingo australiano (Canis lupus dingo) aunque actualmente se considere salvaje/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Lobo europeo (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Las primeras hipótesis que intentaron explicar el origen del perro, se basaban en la idea de que nuestros antepasados atrapaban cachorros de lobos y los criaban como mascotas. Pero dado que la domesticación es un proceso lento y largo, esta creencia actualmente está prácticamente descartada. ¿Qué nos dicen investigaciones más recientes?

  • Un estudio de 2002 apostaba por un origen asiático (actual China) hace 15.000 años, basado en el análisis de ADN mitocondrial de más de 600 perros.
  • Otro estudio  de 2010  situaba el origen del perro hace unos 12.000 años en Oriente Medio, basado en restos fósiles.
  • En 2013, el análisis de ADN mitocondrial de cánidos prehistóricos. perros y lobos modernos concluyó que la domesticación se produjo hace entre 18.800-32.100 años y en Europa, mucho antes de lo que se había pensado. El perro sería pues el primer ser vivo domesticado por el humano, ya que su origen es anterior a la agricultura. Esto pondría en entredicho la investigación del mismo año que apuntaba a que algunos lobos fueron capaces de metabolizar almidón, y por lo tanto los cereales de los primeros agricultores, cosa que favoreció (entre otras cosas) el acercamiento entre lobos y humanos.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que presenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.

Seguramente la agricultura y ganadería influyeron en la evolución del perro, pero el contacto entre humanos y lobos fue cuando aún éramos cazadores y recolectores, antes de la domesticación de animales a priori más provechosos  (vacas, ovejas…). Pero, ¿cómo sucedió?

EL LOBO SE DOMESTICÓ A SI MISMO

La domesticación del lobo es un caso único, pues se trata del único gran carnívoro con el que lo hemos conseguido. Según publica Science en abril de 2015, la mayoría de científicos creen que fueron los lobos quienes se acercaron a los asentamientos humanos por voluntad propia. Los que eran menos tímidos, obtenían más fácilmente alimento de los restos de cadáveres de animales dejados por nuestros antepasados. Con el paso del tiempo, estos lobos sobrevivían más y cada generación era ligeramente distinta a la anterior, cada vez menos temerosos de los humanos, que escogerían los más dóciles hasta llegar a convivir con ellos. Las habilidades sociales de los lobos y la cooperación con los de su especie fueron seguramente características que ayudaron a la cooperación con el ser humano.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)

Con el paso de los miles de años la relación entre humanos y perros ha sido de coevolución (uno ha influido en la evolución del otro y viceversa), hasta el punto de crear lazos afectivos sólo con la mirada, característica que podríamos pensar que es exclusiva de los homínidos. Cuando miras a los ojos de tu perro se libera la misma hormona en ambos (oxitocina) que cuando una madre mira a su hijo.  Si tú también tienes la sensación que tu perro te entiende cuando lo miras, le sonríes, le hablas… al parecer no estás del todo equivocado.

CONSECUENCIAS DE LA CONVIVENCIA CON PERROS EN HOMO SAPIENS

Aunque quizá tu perro sólo sea un animal de compañía/parte de tu familia, actualmente son también utilizados para casi las mismas tareas que de las que ya sacaban provecho los primeros Homo sapiens modernos:

  • Ayuda para la caza: los perros podían rastrear la presa al tener un mejor olfato, perseguirla y acosarla para finalmente matarla nosotros si era demasiado grande para ellos. Además, cabe la posibilidad de que se comunicaran con los humanos con la mirada, siendo así una caza más silenciosa.
  • Búsqueda de alimento enterrado o escondido.
  • Transporte de objetos: los fósiles indican que los primeros perros transportaban objetos a sus espaldas y tiraban de carros.
  • Vigilancia y protección frente a otros depredadores, gracias  a una mejor visión nocturna y sentido del oído.
  • Uso como alimento alternativo si la caza escaseaba.
  • Después de la aparición de la ganadería, para controlar el ganado.

El perro por su parte, también obtenía beneficios de su unión con H. sapiens, sobretodo en forma de alimento fácil de conseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre en Tassili (Argelia) mostrando una escena de caza con perros.

Una consecuencia importante de la domesticación del lobo es que fue el punto de partida de la domesticación de otros animales: nuestros antepasados entendieron las ventajas que suponía tener cerca animales domesticados para su provecho, iniciándose así la revolución ganadera hace unos 10.000 años.

Además Pat Shipman, antropóloga, ha publicado recientemente un artículo y libro donde apunta la ventaja que supondría para H.sapiens tener perros frente a H. neanderthalensis, contribuyendo incluso a la extinción de estos últimos. Al parecer, las ventajas expuestas arriba de asociarse con perros, no sólo les daba a los primeros sapiens modernos ventaja para competir con otros animales carnívoros por un alimento cada vez más escaso en plena glaciación. También tenía ventaja sobre el hombre de Neandertal, que disponía únicamente de sus propios medios para alimentarse. No sólo desapareció la población neandertal con nuestra llegada a Europa, también lo hicieron los mamuts, leones europeos y búfalos.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreación de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Las causas de la extinción de la especie más parecida a la nuestra, la Neandertal, siguen siendo una incógnita. Probablemente las razones sean múltiples, pero casi nunca nos planteamos que “el mejor amigo del hombre” haya contribuido a ello. Que quizá gracias a ellos estés leyendo este artículo y yo escribiéndolo, que estemos aquí como especie.

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira

Anuncis

Els gossos ens van fer més sapiens

Fixa’t en el gos que descansa al teu costat mentre llegeixes aquest article o en el Yorkshire Terrier que t’has creuat pel carrer. Bulldog Francès, Carlí, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher de vegades costa pensar que l’ancestre de totes aquestes races és el llop. És sabut que la gran varietat de races de gossos actuals és deguda a la selecció artificial per part dels humans, però el debat segueix viu quan s’intenten respondre preguntes sobre el lloc, el moment, el com i el perquè es va produir la domesticació del llop fins a evolucionar en gos. És més, han influït els gossos en la nostra evolució com a espècie? Per què tenim una relació tan estreta amb ells?

HIPÒTESIS SOBRE L’ORIGEN DEL GOS

Actualment és sabut que l’ancestre del gos és el llop (Canis lupus), probablement d’alguna espècie ja extingida. El gos (Canis lupus familiaris) és de fet, una de les dues subespècies domèstiques del llop; l’altra és el dingo australià (Canis lupus dingo) encara que actualment es consideri salvatge/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Les primeres hipòtesis que van intentar explicar l’origen del gos es basaven en la idea que els nostres avantpassats atrapaven cadells de llops i els criaven com a mascotes. Però atès que la domesticació és un procés lent i llarg, aquesta creença actualment està pràcticament descartada. Què ens diuen investigacions més recents?

  • Un estudi de 2002 apostava per un origen asiàtic (actual Xina) fa 15.000 anys, basat en l’anàlisi d’ADN mitocondrial de més de 600 gossos.
  • Un altre estudi  de 2010  situava l’origen del gos fa uns 12.000 anys a l’Orient Mitjà, basat en restes fòssils.
  • El 2013, l’anàlisi de ADN mitocondrial de cànids prehistòrics, gossos i llops moderns va concloure que la domesticació es va produir fa entre 18.800-32.100 anys i a Europa, molt abans del que s’havia pensat. El gos seria doncs el primer ésser viu domesticat per l’humà, ja que el seu origen és anterior a l’agricultura. Això posaria en dubte la investigació del mateix any que apuntava que alguns llops van ser capaços de metabolitzar el midó, i per tant els cereals dels primers agricultors, cosa que va afavorir (entre altres coses) l’acostament entre llops i humans.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cànid de Razboinichya, fòssil de 33.000 anys d’antiguitat que presenta característiques de domesticació. Foto presa de Plos One.

Segurament l’agricultura i ramaderia van influir en l’evolució del gos, però el contacte entre humans i llops va ser quan encara érem caçadors i recol·lectors, abans de la domesticació d’animals a priori més profitosos (vaques, ovelles ). Però, ¿com va succeir?

EL LLOP ES VA DOMESTICAR A SI MATEIX

La domesticació del llop és un cas únic, ja que es tracta de l’únic gran carnívor amb qui ho hem aconseguit. Segons publica Science l’abril de 2015, la majoria de científics creuen que van ser els llops els que es van acostar als assentaments humans per voluntat pròpia. Els que eren menys tímids, obtenien més fàcilment aliment de les restes de cadàvers d’animals deixats pels nostres avantpassats. Amb el pas del temps, aquests llops sobrevivien més i cada generació era lleugerament diferent a l’anterior, cada vegada menys temorosos dels humans, que escollirien els més dòcils fins a arribar a conviure amb ells. Les habilitats socials dels llops i la cooperació amb els de la seva espècie van ser segurament característiques que van ajudar a la cooperació amb l’ésser humà.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Enterrament d’una dona i un gos del Neolític, a Ripoli (Italia). Museu Nacional d’Antiguitats de Chieti. (Crèdits)

Amb el pas dels milers d’anys la relació entre humans i gossos ha estat de coevolució (un ha influït en l’evolució de l’altre i viceversa), fins al punt de crear llaços afectius només amb la mirada, característica que podríem pensar que és exclusiva dels homínids. Quan mires als ulls del teu gos s’allibera la mateixa hormona en ambdós (oxitocina) que quan una mare mira al seu fill. Si tu també tens la sensació que el teu gos t’entén quan el mires, li somrius, li parles pel que sembla no estàs del tot equivocat.

CONSEQÜÈNCIES DE LA CONVIVÈNCIA AMB GOSSOS EN HOMO SAPIENS

Encara que potser el teu gos només sigui un animal de companyia i/o part de la teva família, actualment són també utilitzats per gairebé les mateixes tasques que de les que ja treien profit els primers Homo sapiens moderns:

  • Ajuda per a la caça: els gossos podien rastrejar la presa en tenir un millor olfacte, perseguir-la i assetjar-per finalment matar-la nosaltres si era massa gran per a ells. A més, hi ha la possibilitat que es comuniquessin amb els humans amb la mirada, fent així una caça més silenciosa.
  • Recerca d’aliment enterrat o amagat.
  • Transport d’objectes: els fòssils indiquen que els primers gossos transportaven objectes a l’esquena i estiraven de carros.
  • Vigilància i protecció enfront d’altres depredadors, gràcies a una millor visió nocturna i sentit de l’oïda.
  • Ús com a aliment alternatiu si la caça escassejava.
  • Després de l’aparició de la ramaderia, per controlar el bestiar.

El gos per la seva banda, també obtenia beneficis de la seva unió amb H. sapiens, sobretot en forma d’aliment fàcil d’aconseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre a Tassili (Argelia) mostrant una escena de caça amb gossos.

Una conseqüència important de la domesticació del llop és que va ser el punt de partida de la domesticació d’altres animals: els nostres avantpassats van entendre els avantatges que suposava tenir a prop animals domesticats per al seu profit, iniciant-se així la revolució ramadera fa uns 10.000 anys.

A més Pat Shipman, antropòloga, ha publicat recentement un article i llibre on apunta l’avantatge que suposaria per H.sapiens tenir gossos en comparació amb H. neanderthalensis, contribuint fins i tot a l’extinció d’aquests últims. Pel que sembla, els avantatges exposats a dalt d’associar-se amb gossos, no només els donava als primers sapiens moderns avantatge per competir amb altres animals carnívors per un aliment cada vegada més escàs en plena glaciació. També tenia avantatge sobre l’home de Neandertal, que disposava únicament dels seus propis mitjans per alimentar-se. No només va desaparèixer la població neandertal amb la nostra arribada a Europa, també ho van fer els mamuts, lleons europeus i búfals.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreació d’un campament neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Les causes de l’extinció de l’espècie més semblant a la nostra, la Neandertal, segueixen sent una incògnita. Probablement les raons siguin múltiples, però gairebé mai ens plantegem que el millor amic de l’home” hi hagi contribuït. Que potser gràcies a ells estiguis llegint aquest article i jo escrivint-lo, que siguem aquí com a espècie.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira