Amb un aspecte i alimentació peculiar, l’ai-ai és potser el primat més rar que existeix. També rar per la seva distribució i exemplars: és endèmic de Madagascar i està en perill d’extinció. Descobreix en aquest article per què el ai-ai és especial.
EL AI-AI ÉS UN PROSIMI
El ai-ai (Daubentonia madagascariensis) és l’única espècie de la Família Daubentoniidae. Es creia extint fins a la seva redescoberta el 1957. Encara que costi de creure, l’ai-ai és un primat com nosaltres. Alguns autors el consideren un tipus de lèmur.
El seu estrany nom es creu que prové de l’expressió malgaixa “heh heh”, que vol dir “no ho sé”, per evitar nomenar-lo, ja que es considera un animal que representa el dimoni segons algunes tradicions. “Hai hai” i “hay hay” també és un nom comú a l’illa de Madagascar que podria haver donat el nom a l’animal.
Les seves peculiars característiques es deuen al fet que és un prosimi, el grup més antic de primats. Els prosimis es caracteritzen per:
- Urpes en lloc d’ungles (tenen almenys una ungla)
- Morro llarg amb nas humit. Són els primats amb major sentit de l’olfacte
- Major orientació lateral dels ulls que la resta de primats. Aquests són grans i tenen bona visió nocturna
- Pavellons auditius mòbils
- Més petita proporció cerebral dels primats
Si vols saber més sobre la classificació i característiques dels primats, pots visitar l’article qui són els homínids?
ASPECTE I COMPORTAMENT
L’ai-ai té un pelatge negre-marró fosc despentinat, cobert per un mantell de pèls blancs com a protecció. Posseeix una cua frondosa igual de llarga que el seu propi cos. Mesuren fins a 40 cm i pesen de 2,5 a 3 kg, el que els converteix en els primats nocturns més grans.
Els seus ulls i pavellons auditius són grans i els seus dits esvelts, amb urpes en tots ells, cosa que els permet penjar-se de les branques. És doncs exclusivament arborícola, per escalar fa petits salts verticals com els esquirols i evita trepitjar el sòl de la selva humida en què viu, al nord i est de Madagascar.
Són d’hàbits nocturns i solitaris i passen el dia descansant fets un cabdell entre la unió de les branques o en una mena de niu fet de branques i fulles. Aquests nius tenen aspecte d’esferes amb un forat d’entrada, situats entre les branques de grans arbres i són ocupats per successius ai-ai, mai són compartits.
ALIMENTACIÓ
Els ai-ai s’alimenten principalment de llavors de Canarium spp, un arbre, cosa que determina la seva distribució. També menja fruits, incloent la polpa del coco, altres llavors i fongs.
Però sens dubte li atreuen també les larves d’insectes i la seva manera de trobar-les és gairebé exclusiva: dóna petits cops a l’escorça dels arbres amb el seu primíssim tercer dit (fins a 8 vegades /segon), i després escolta la presència de larves perforadores de fusta en els buits interiors, d’una manera semblant a l’ecolocalització, cosa que el converteix en l’únic primat que utilitza l’ecolocalització.
Igual que fa el picot, que també s’alimenta de larves de dins dels arbres, el ai-ai utilitza les dents incisives per perforar l’escorça, que sempre estan en creixement com les dels rosegadors i amb el tercer o el quart dit, que és el més llarg i amb una doble articulació, les s’extreu. Mira com ho fa en aquest curt vídeo:
Aquest mètode de trobar aliment es coneix com farratge per percussió. L’altre únic animal que es coneix que utilitzi aquesta estratègia és el pòssum ratllat comú (Dactylopsila trivirgata) un marsupial australià.
REPRODUCCIÓ
Tot i que són solitaris, hi ha evidències que els ai-ai també s’alimenten en parelles i exhibeixen diferents relacions entre animals del mateix sexe (Sterling and Richard 1995). Els territoris de diferents mascles es poden solapar entre si, així com amb el de diverses femelles. Aquests territoris són marcats amb olor.
Les femelles són fèrtils als 3-4 anys i poden parir cada 2-3 anys (Petter and Peyrieras 1970). No hi ha una època d’aparellament determinada i després de la gestació neix una única cria.
AMENACES I CONSERVACIÓ
L’ai-ai està considerat per la Llista Vermella de la UICN com en perill. La tendència de la població és el decreixement, i en els últims 30 anys ja ha desaparegut més de la meitat de la mateixa. La principal causa és la desaparició i degradació del seu hàbitat, així com l’explotació de la selva per mitjà de formes poc sostenibles de caça. Aquestes causes no han disminuït i a llarg termini no són fàcilment reversibles, de manera que es calcula que en 10-20 anys desapareixerà més del 50% de la població d’aquest moment. Si vols saber més sobre les amenaces que pateix Madagascar visita Madagascar, un paradís en perill.
A més de la destrucció de l’hàbitat i la seva caça com a aliment, també es mata en algunes àrees per considerar-lo un auguri de mala sort, una encarnació del dimoni o una plaga per als cultius (de cocoters, per exemple).
Algunes poblacions es troben en àrees protegides dins de Parcs Nacionals i reserves. Existeixen a més programes de reproducció en captivitat per a l’estudi i posterior reintroducció de l’espècie en l’hàbitat, que van començar als anys 60, ja que les seves poblacions són fragmentades i amb poca densitat d’individus. Tot i així, no s’ha aconseguit que la segona generació es reprodueixi en captivitat.
És difícil establir el nombre d’individus, evasius i d’hàbits nocturns. La seva presència s’assumeix per les marques que deixen als arbres, encara que un sol individu pot deixar diverses marques. Se sospita que els ai-ai tenen la menor diversitat genètica de tots els lèmurs. Es fa necessària més investigació i censos de l’ai-ai per entendre més sobre la seva biologia i dinàmica poblacional.
REFERÈNCIES
- Clutton-Brock, Juliet et al. 2002. Animal. Pearson Educació
- Wood, A. Jolley, M. 2016. Animal
- IUCN Red List
- National Geographic
- Arkive.org
- Enciclopedy Of Life
- Font de la imatge de portada
All you need is Biology 