Arxiu d'etiquetes: amenaces

El trencalòs: conservació d’un voltor únic

El mes passat va néixer per primera vegada a Espanya un trencalòs en llibertat de pares criats en captivitat i reintroduïts a la natura. El trencalòs és l’única au del món que s’alimenta gairebé exclusivament d’ossos. Igual que el linx ibèric, és un dels animals emblemàtics de la Península Ibèrica i està en perill d’extinció, per la qual cosa és objecte de diversos programes de conservació i reintroducció. En aquest article t’animem a descobrir més sobre el trencalòs i alguns programes de conservació que es duen a terme a Espanya.

DESCRIPCIÓ

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un ocell rapinyaire diürn inclòs popularment en el que anomenem voltors, aus eminentment carronyeres o necròfagues, és a dir, que s’alimenten d’animals morts. Tot i això, el trencalòs és bastant diferent a la resta de voltors:

Quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) adulto. )Foto de Jose Luis Ojeda)
Trencalòs (Gypaetus barbatus) adult. (Foto de Jose Luis Ojeda)

  • Està tan summament especialitzat que el 85% de la seva alimentació són ossos (osteòfag) de mamífers morts, com ungulats salvatges (isards) i bestiar domèstic (cabres, ovelles). Pot empassar-se ossos de fins a 25 cm, i si són massa grans els agafa, s’eleva a 20-40 m i els estavella contra les roques en trossos més petits que pugui empassar-se. Aquestes zones es denominen trencadors. També utilitza la mateixa tècnica per trencar closques de tortugues. Completa l’alimentació amb pells i restes de carn.
  • És molt gran, amb una envergadura alar de fins a 2,8 metres i 7 kg de pes
  • En general és poc sorollós: només xiula si està molt excitat o en època de zel.
  • No presenta el típic cap sense plomes de voltor. Els voltors tenen poc o nul plomatge al cap per mantenir una òptima higiene després d’introduir-lo en els animals morts i tacar-se de sang. A causa de la seva peculiar alimentació, el trencalòs més plomes al cap i coll, essent característica la seva barba” sota el bec.
  • El plomatge és igual per a tots dos sexes però va canviant amb l’edat. El típic color vermellós i groguenc dels adults es deu al seu costum de banyar-se en fang ric en òxids de ferro, d’una altra manera tindrien el pit blanc.

Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)
Fases del plomatge del trencalòs, segons Adam i Llopis (2003). (Imatge de © X. Parellada.)

En aquest video (5 minuts) es poden veure trencalosos en vol, trencant ossos, empassant-se’ls, criant un pollet al niu i banyant-se en fang.

REPRODUCCIÓ

El trencalòs nidifica a sortints i coves naturals de la roca, a les zones muntanyoses i escarpades on habita. Forma parella estable durant tota la vida a partir dels 7 anys i el cicle reproductor té diferents etapes:

  • Preposta (setembre-novembre): construcció del niu (tapissant-lo amb branques, llana, plomes, ossos), defensa del territori i activitat sexual.
  • Incubació (desembre-febrer): ponen un o dos ous amb 6 dies de diferència. Tots dos sexes participen en la incubació durant 53 dies.
  • Criança (març-agost): el poll més gran acaba matant al seu germà (caïnisme) per assegurar la supervivència. Els pares aporten aliment i quan el poll abandona el niu (juny-juliol), aprèn d’ells a buscar i preparar l’aliment fins a la seva emancipació.
  • Emancipació (gener): desplaçament (milers de quilòmetres) per buscar parella i retorn al territori on va néixer per criar (instint filopàtric).

Seguimiento de nidos naturales mediante cámaras. (Foto: FCQ)
Seguiment de nius naturals mitjantçant càmeres. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

DISTRIBUCIÓ

La subespècie Gypaetus barbatus meridonalis es distribueix pel sud i est d’Àfrica, mentre que Gypaetus barbatus barbatus pel Nord d’Àfrica i algunes zones d’Euràsia (veure mapa).

A la Península Ibèrica es troba únicament de forma natural als Pirineus (Catalunya, Aragó i Navarra), essent Espanya el país europeu amb més parelles reproductores censades (unes 130, dades de 2014).

gypaetus barbatus, quebrantahuesos, trencalòs, berded vulture distribution, distribución
Distribució del trencalòs (Gypaetus barbatus). En vermell, zones on ha estat reintroduït. (Imatge de Mario, Wikimedia).

AMENACES

Les poblacions de trencalòs estan en regressió des de fa anys. Està catalogada a nivell mundial com gairebé amenaçada” a la Llista Roja de la IUCN i “en perill d’extinció” al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades. Les amenaces actuals a què s’enfronten són:

  • Mort per enverinaments (esquers il·legals, consum d’animals enverinats, consum de restes de munició de caça amb plom plumbisme).
  • Mort per electrocucions o xocs amb esteses elèctriques i aerogeneradors de parcs eòlics.
  • Caça directa (il·legal)
  • Pèrdua d’hàbitat i disminució de l’eficàcia reproductora causa de la humanització del medi (urbanitzacions, activitats esportives )
  • Reducció de l’aliment (bestiar en estables, obligació d’enterrar els cadàvers )

Quebrantahuesos muerto por envenenamiento. (Foto: DARPAMN)
Trencalòs mort per enverinament. (Foto: DARPAMN)

CONSERVACIÓ A ESPANYA

A causa de la limitada distribució de les poblacions, el seu baix nombre i la dificultat per colonitzar nous territoris, el 2014 tretze comunitats autònomes van signar un protocol per la recuperació del trencalòs a Espanya. Les accions més destacades d’aquest protocol és el reforç de l’Estratègia Nacional per a la Conservació del Trencalòs a Espanya (iniciat l’any 2000) i del Programa de Cria en Captivitat (2001), amb accions com la revalorització del medi rural, l’alimentació suplementària i el suport a les pràctiques ramaderes tradicionals. Aquesta estratègia també inclou la reintroducció en zones històriques on el trencalòs va ser extingit:

QUÈ ÉS EL HACKING?

El hacking o criança campestre és una tècnica que consisteix en l’alliberament d’exemplars nascuts en captivitat en una àrea que l’au assimili com el seu lloc de naixement. En cas d’èxit, el trencalòs torna per assentar-se i reproduir-se. Aquesta tècnica en inici no tenia un origen conservacionista, ja que va ser desenvolupada pels falconers a l’Edat Medieval. La falconeria (caça amb aus rapinyaires) també s’utilitza actualment per al control de fauna als aeroports o ciutats.

En falconeria la criança campestre controlada consisteix a deixar en una gàbia d’altura a polls que poden alimentar-se per si sols. Se’ls alimenta sense ser vistos. Al cap d’uns dies se’ls obre la gàbia, que utilitzen com a base per a aprendre a volar. Se’ls segueix alimentant fins que aprenen a caçar per si sols i abandonen la gàbia, i quedaran fixats com si la gàbia fos el seu lloc de naixement, per la qual cosa tornaran.

Alimentación de un pollo con un señuelo para evitar el contacto humano. Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos
Alimentació d’un poll amb esquer per evitar el contacte humà i fer possible la seva vida en llibertat. (Foto: Fundación para la Conservación del Quebrantahuesos)

El centre gestionat per la Fundación Gypaetus es basa en la cria natural, amb la mínima intervenció humana. Els pares crien i alimenten als seus polls a partir de la segona setmana de l’eclosió de l’ou. Per fer el seguiment dels nius s’utilitza un sistema de videovigilància.

Des de 2006 han estat alliberats 31 trencalosos procedents de la cria en captivitat, dels quals es fa seguiment mitjançant transmissors GPS. Actualment 15 individus segueixen enviant senyals (9 van morir i en 7 van deixar de funcionar). Com avançàvem a la introducció, la bona notícia és que el mes passat va néixer el primer pollet resultat d’exemplars alliberats (Tono i Blimunda) mitjançant la tècnica del hacking. No oblideu visitar el Facebook o web de la Fundación Gypaetus per veure imatges i conèixer les últimes notícies de la família.

Per a més informació, us deixem amb aquest reportatge sobre el trencalòs i la seva conservació (El bosque protector. Fauna amenazada, El Quebrantahuesos, 29 minuts).

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Rapinyaires nocturnes: l’òliba, les seves llegendes i mites

Les rapinyaires nocturnes han patit des de temps immemorials una injusta mala fama, que les ha portat en alguns casos a ser perseguides i odiades. Quines són aquestes supersticions? Quin és el seu estat de conservació? Què pots fer tu per elles? En aquest article descobriràs a les rapinyaires nocturnes i a l’òliba comuna (potser l’espècie més arrelada en el nostre imaginari) i les llegendes associades a ella.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES RAPINYAIRES NOCTURNES

Com el seu nom indica, les majoria de rapinyaires nocturnes (òlibes, mussols, gamarussos) tenen hàbits nocturns o crepusculars. Són carnívores, amb uns becs i urpes (dos dits cap endavant i dos cap enrere) adaptats per esquinçar la carn de les seves preses (petits mamífers, aus, rèptils, grans insectes ).

EL SENTIT DE L’OÏDA

Les rapinyaires nocturnes tenen generalment una forma arrodonida i un aparent gran cap, amb les plomes de la cara formant l’anomenat disc facial. El disc facial fa les funcions d’antena parabòlica dirigint els sons cap les oïdes. L’obertura de l’orella és de grans dimensions i amb un plec de pell (halda preaural), que funciona com un pavelló auditiu i és mòbil com en alguns mamífers.

Oído de lechuza norteña (Aegolius acadicus). (Foto tomada de Jim McCormac).
Orella de mussol acadià (Aegolius acadicus). (Foto de Jim McCormac).

La posició de cada orella és asimètrica en algunes espècies (una està més alta que l’altra), de manera que algunes -com l’òliba- poden localitzar preses en la més absoluta foscor: una orella percep el so abans que l’altra, de manera que el seu cervell pot calcular el lloc exacte on està la presa (escolta direccional).

Boreal owl skull, cráneo de mochuelo boreal
Crani de mussol pirinenc (Aegolius funereus) on s’aprecien les obertures auditives asimètriques i els anells escleròtics oculars. (Foto presa de Jim Williams)

EL SENTIT DE LA VISTA

La visió de les nocturnes està molt desenvolupada. Els ulls, a diferència de la majoria de les aus, estan en posició frontal, cosa que els permet un càlcul perfecte de la profunditat i visió tridimensional. Per contra, són tubulars (no són esfèrics com els nostres) a causa de la gran grandària de la còrnia i lent, cosa que els impedeix moure els ulls dins de les conques. A més, posseeixen un anell ossi protector al voltant dels ulls (anells escleròtics) que també impedeixen el moviment. Per solucionar aquest problema, són capaces de girar el cap fins a 270 graus. Es pot considerar que veuen en blanc i negre (perceben millor canvis de llum que colors), la pupil·la es dilata moltíssim en condicions de poca llum (l’iris queda ocult) i són les úniques aus en que la parpella es tanca de dalt a baix. També posseeixen un parpella” transparent que humiteja i protegeix l’ull, anomenada membrana nictitant.

Visión lechuza, binocular, vista, búho, razces nocturnas
Visió binocular d’una rapinyaire nocturna. Els humans tenim un camp de visió de 180 graus (140 dels quals son visió binocular). (Imatge de The Owl Pages)

EL PLOMATGE

Les rapinyaires nocturnes, a diferència de les diürnes, tenen unes plomes de vol amb una estructura especial, amb serrells (barbicel·les) a la superfície superior i contorn. La fricció entre elles i amb l’aire queda esmorteïda, aconseguint un espectacular vol silenciós impossible de detectar per les preses.

Pluma de lechuza común y autillo, donde se observan las barbicelas. (Foto tomada de Pedro Montoya).
Ploma d’òliba (Tyto alba) i xot ( Otus scops),on s’observen les barbicel·les. (Foto presa de Pedro Montoya).

L’ÒLIBA

L’òliba (també anomenada  xibeca, babeca, meuca o mifa), Tyto alba, és inconfusible: posseeix un disc facial de color blanquinós, molt ben delimitat i en forma de cor. El dors és de color gris amb taques daurades i fins punts blancs i negres.

DISTRIBUCIÓ  I COMPORTAMENT

Viu en gran part del món (exceptuant l’Antàrtida, nord i est d’Europa i gairebé tota Àsia) en camps oberts, sovint conreats. No construeix niu, sinó que posa els ous en forats d’arbres, forats a la roca o en edificacions humanes (graners, golfes, masies, castells, esglésies ).

Per què l’òliba té aquesta fama negativa que ha provocat la seva persecució en molts llocs del món i d’Espanya? Les causes són diverses, alimentades totes per la por humana:

  • Poden nidificar en llocs abandonats o sagrats com esglésies (algunes amb el seu respectiu cementiri).
  • Hàbits nocturns
  • Són sendentàries, poden quedar-se al mateix vedat de caça durant anys fins que l’aliment escasseja.
  • Aspecte fantasmal a causa dels seus colors i vol suau i sigilós.
  • Per les seves vocalitzacions (en tenen 17 de diferents) semblants a crits humans i esbufecs peculiars. Escolta unes òlibes defensant-se en el següent vídeo:

L’ÒLIBA A LA CULTURA POPULAR. CREENCES, SUPERSTICIONS, MITES I LLEGENDES

A la Península ibèrica es creia que les òlibes es bevien l’oli dels llums de les esglésies, deixant els sants a les fosques (quan els veritables lladres eren els sagristans). En posar-se sobre els llums o fregar i vessar l’oli, es creia que odiaven la llum, com si fossin esperits malignes. De fet,  el seu nom en català, òliba, fa referència a aquest mite. Van ser caçades i penjades mortes de les portes de les esglésies i graners per espantar al foc i el llamp.

Les vocalitzacions de les òlibes també s’interpreten com anuncis de la mort, i hi ha la creença (sense cap fonament) que si se sent una durant diverses nits seguides (cosa gens difícil, atesos els seus hàbits sedentaris) una persona perdrà aviat la vida.

Tyto alba, lechuza común, lechuza de campanario
Òliba (Tyto Alba). (Foto de Kerkuil André).

En altres cultures també existeixen llegendes negatives sobre les nocturnes en general: a Àfrica que són enviades per bruixots per matar gent o dimonis malignes que anuncien desastres, en les pampes argentines que són germanes del dimoni, a Sicília, mort o malaltia, a Xile, bruixes que es metamorfosejaven per celebrar aquelarres per totes aquestes raons han estat assassinades i torturades.

Tot i això, també gaudeixen de llegendes agradables (com ser guardianes de les dones que moren, a Austràlia), encara que el cas més conegut és la representació d’Atenea, deessa grega de la saviesa. Actualment encara apareix com a símbol de nombroses institucions o monedes com l’euro grec.

Euro grecia, euro griego
Euro grec. (Font: RTVE)

ESTAT ACTUAL DE CONSERVACIÓ I AMENACES

Actualment l’òliba es troba en estat de retrocés i amb un futur incert a causa de les transformacions introduïdes pels humans en el medi rural, com els canvis de cultiu o l’ús de pesticides i rodenticides, que causen la mort de les seves preses (ratolins) o indirectament de les aus mateixes. Les obres i remodelacions d’edificis on solien nidificar també interfereixen en la seva reproducció. Sol ser un au habitualment atropellada, sobretot els joves en dispersió. També pateixen accidents a causa de les torres i cables d’alta tensió. La subespècie canària (Tyto alba gracilirostris) està desapareixent per la fragmentació d’hàbitats i el baix nombre d’individus de les seves poblacions.

Lechuza muerta
Òliba en un filferro d’espines. (Foto de PacoT).

Està catalogada com En perillen el Llibre Vermell de les aus d’Espanya i inclosa en el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades en la categoria D’interès especial“.

QUÈ POTS FER TU PER LES ÒLIBES?

Tracta d’informar-te sobre aquestes magnífiques aus i dóna-les a conèixer en el teu entorn proper desterrant falsos mites, sobretot si vius a prop de les seves zones de nidificació i alimentació. Si tens cultius, intenta minimitzar l’ús de plaguicides: una parella d’òlibes cacen de mitjana uns 2000 ratolins a l’any, sent per tant beneficioses fins i tot per als humans.

Si trobes una òliba o qualsevol au ferida, cal recollir-la amb cura (utilitzant una tovallola o jaqueta) per evitar ferir-la o que ens faci mal a nosaltres i deixar-la en un lloc fosc i tranquil dins d’una caixa foradada perquè pugui respirar. No se li ha de donar menjar. A continuació posa’t en contacte amb un centre de recuperació de fauna salvatge de la teva regió.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible. T’animem també a comentar les teves experiències amb les aus rapinyaires. Coneixes a algú que encara cregui en aquestes llegendes? N’havies sentit a parlar mai d’elles?

mireia querol rovira

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons: Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.