Arxiu d'etiquetes: animals verinosos

Artròpodes verinosos i tòxics: quins són i en què es diferencien?

Després dels posts sobre mamífers, peixos i llangardaixos verinosos, des d’All you need is Biology us portem un article sobre artròpodes verinosos i tòxics. Intentarem explicar en què es diferencien i quins d’ells generen aquest tipus de substàncies (i com ho fan). Et sorprendrà!

Animal verinós vs tòxic

Tot i que normalment fem servir aquests dos termes com a sinònims, ¿realment volen dir el mateix? La resposta és NO.

Un animal verinós presenta òrgans o elements (ullals, dents, fiblons) per inocular verí activament com a mecanisme ofensiu o per defensar-se; en canvi, un animal tòxic no presenta òrgans per a la inoculació directa, sinó que la substància tòxica és generada en certs teixits o glàndules especialitzades (o bé adquirida a través de la dieta) i alliberada passivament com a defensa; de vegades, la toxina simplement és present dins el cos de l’organisme, actuant com a mecanisme contra la depredació.

Malgrat aquestes diferències, verins i toxines poden causar efectes força similars, fet que depèn del seu mode d’acció, de la quantitat assimilada i de les característiques de la víctima. Els seus efectes en humans poden anar des d’una simple irritació o envermelliment de la pell (substàncies irritants) a greus afectacions sistèmiques en cas de verins potents.

Artròpodes verinosos i tòxics

Aràcnids

Els aràcnids (subfílum Cheliceromorpha) inclouen a dos dels grups d’artròpodes verinosos per excel·lència: les aranyes i els escorpins. Tots dos presenten òrgans especialitzats per a la injecció del verí, el qual fan servir tant per caçar com per defensar-se.

  • Aranyes

Els òrgans responsables de la inoculació del verí a les aranyes són els quelícers, uns apèndixs bucals propis dels queliceromorfs situats per davant de la boca que fan servir per agafar l’aliment. Els quelícers de les aranyes tenen associada una glàndula verinosa i finalitzen en forma d’ullal. Els ullals de les aranyes presenten un canal intern que s’obre en un orifici terminal, permetent que el verí procedent de les glàndules viatgi a través seu i sigui inoculat en el cos de la víctima de manera similar a com ho faria una agulla hipodèrmica.

Les aranyes presenten la forma més evolucionada de quelícers: els quelícers en navalla. Quan amenacen amb picar, el quelícers es separen del cos i els ullals s’eleven i obren com una navalla plegable.

Detall dels quelícers d’una aranya. Imatge de domini públic (CC0) extreta de pixabay.

Entre les més verinoses per a l’ésser humà es troben les aranyes australianes dels gèneres Atrax, Hadronyche i Illawarra (conegudes com “funnel-web spiders” per la forma d’embut de les seves teranyines), el verí de les quals afecta els canals de sodi cel·lulars donant lloc a un alliberament massiu de neurotransmissors.

“Funnel web spider”de l’espècie Hadronyche cerberea. T’has fixat en la gota de verí que penja de l’extrem del seu quelícer?. Imatge de Alan Couch a Flickr (CC 2.0).

  • Escorpins

L’òrgan inoculador en els escorpins és el tèlson, una peça situada al final de l’abdomen de molts artròpodes que, en aquest cas, està transformat en un aparell verinós acabat en fibló. Igual que els quelícers de les aranyes, el tèlson dels escorpins està associat a glàndules verinoses i la inoculació del verí té lloc mitjançant la injecció del fibló.

Escorpí de l’espècie Centruroides vittatus, comuna al centre de EUA i del nord de Mèxic. En vermell, el tèlson acabat en fibló. Imatge de domini públic (CC0).

Els escorpins fan servir el verí per caçar, el qual sol ser ric en neurotoxines que provoquen alteracions severes del sistema nerviós central i perifèric de la presa per dissociació dels sistemes simpàtic i parasimpàtic. En humans, el verí pot causar des de dolor local intens fins arítmies cardíaques o edemes pulmonars, com en el cas de l’espècie índia Hottentotta tamulus, considerada una de les més verinoses.

ALERTA!: No tots els aràcnids i grups relacionats presenten glàndules verinoses; p. ex. opilions, solífugs o aranyes camell i amblipigis NO són verinosos.

D’esquerra a dreta: opilió (imatge de Daniel Jolivet a Flickr, CC2 .0), solífug (CC 3.0) i amblipigi (imatge de Geoff Gallice a Flickr).

Miriàpodes

Els miriàpodes (subfílum Myriapoda) es divideixen en milpeus (classe Diplopoda) i centpeus (classe Chilopoda), i tots dos generen substàncies verinoses.

  • Milpeus

Els milpeus, caracteritzats per presentar un cos dividit en molts segments amb dos parells de potes en quasi tots ells, són essencialment detritívors i inofensius. Tanmateix, generen substàncies irritants o tòxiques (alcaloides, benzoquinonas, fenols) com a mecanisme defensiu. Aquestes substàncies poden ser càustiques, cremant l’exosquelet d’insectes depredadors o causant cremades a la pell i mucoses d’animals més grans.

Les toxines dels milpeus es generen en unes glàndules situades a cada segment del seu cos conegudes com a odoríferes o repugnatòries, i el seu alliberament pot tenir lloc bé per compressió de l’organisme (p. ex., quan se’l volen menjar) o mitjançant uns orificis situats en els laterals de cada segment.

A simple vista, les glàndules, situades en els laterals del cos, són difícils d’observar. Imatge de Thomas Shahan a Flickr (CC 2.0).

CURIOSITAT: els lèmurs negres de Madagascar (Eulemur macaco) recullen milpeus i, després de mossegar-los i haver estimulat les seves glàndules, se’ls freguen per tot el cos per cobrir-se de les substàncies que alliberen, les quals actuen com a repel·lent d’insectes.

Pots veure-ho en aquest vídeo de National Geographic. Et recomanem que ho vegis fins al final. Et divertirà el resultat!

  • Centpeus

Els centpeus, el cos dels quals està menys segmentat i cada segment presenta un sol parell de potes, són carnívors i verinosos. En aquest cas, els òrgans per inocular el verí són les forcípules, unes pinces molt desenvolupades derivades de la transformació del primer parell de potes que claven al cos de les preses o de potencials enemics. Aquestes forcípules estan lligades a unes glàndules verinoses situades a l’interior del tronc de l’individu.

Detall de les forcípules de Scolopendra cingulata. Imatge de Eran Finkle (CC 3.0).

El grup que causa més picades és el gènere Scolopendra, encara que el seu verí en humans, tot i ser la picada força dolorosa, no genera massa complicacions clíniques.

Insectes

Malgrat la seva diversitat, la classe Insecta inclou pocs organismes molt tòxics o verinosos.

Escarabats

Algunes famílies d’escarabats (ordre Coleoptera), com Meloidae, Oedemeridae i Staphylinidae (gèneres Paederus i Paederidus), presenten substàncies tòxiques dins la seva hemolimfa que són alliberades per compressió del seu cos com a mecanisme defensiu contra la depredació. En humans, aquestes substàncies causen dermatitis de diversa gravetat (abrasions).

Estafilínid de l’espècie Paederus littoralis, present a Espanya, França i Itàlia. Imatge de Alvesgaspar (CC 4.0).

En el cas de Meloidae i Oedemeridae, la toxina és la cantaridina, mentre que en els gèneres Paederus i Paederidus és la pederina, una substància exclusiva de les femelles d’aquests escarabats i de certes esponges marines, la qual es creu seria generada per un bacteri simbiont.

Xinxes

Encara que les xinxes (subordre Heteroptera) són més famoses pel seu paper com a vectors de malalties, també són causa de dermatitis en humans (p. ex. família Pentatomidae, per compressió de l’insecte i alliberament de substàncies càustiques i irritants com a defensa) i de lesions per picades acompanyades de l’alliberament d’enzims salivals (p. ex. família Belostomatidae, que fan servir per caçar i dissoldre les seves preses).

Exemplar de Belostomatidae. Tot i que no són pròpiament verinosos, els seus enzims salivals poden donar petits ensurts. Imatge de domini públic (CC0).

Himenòpters

Moltes vespes, abelles i formigues (ordre Hymenoptera) generen substàncies tòxiques o verinoses com a mètode defensiu. Les femelles d’una gran majoria d’himenòpters han desenvolupat un fibló al final de l’abdomen resultat de l’evolució de l’ovopositor (infraordre Aculeata); tanmateix, també n’hi ha que inoculen aquestes substàncies mitjançant mossegades.

Les formigues (família Formicidae) ataquen generalment mitjançant mossegades, i algunes espècies, com les formigues de foc (Solenopsis spp.) o les formigues bala (Paraponera spp., Dinoponera spp.), també mitjançant picades del seu fibló. Entre les substàncies més conegudes està l’àcid fòrmic, exclusiu de la subfamília Formicinae, mentre que les formigues de foc injecten alcaloides del grup de les piperidines. La picada de les formigues bala, localitzades a Centre i Sud-Amèrica, és considerada la més dolorosa entre els insectes segons l’Índex Schmidt (similar a una ferida per arma de foc), encara que no sol ser mortal en humans.

Formiga vermella de l’espècie Solenopsis invicta (esquerra, imatge de domini públic (CC0)) i formiga bala de l’espècie Paraponera clavata (dreta, imatge de April Nobile / © AntWeb.org / CC BY-SA 3.0).

Les femelles de la majoria de vespes dins Aculeata i de les abelles presenten fibló. El seu verí sol ser ric en fosfolipases, i en humans el seu efecte va des d’inflamacions locals a reaccions anafilàctiques greus (en casos d’hipersensibilitat o per nombre massiu de picades, com ha passat algun cop amb “l’abella assassina” a Amèrica). La picada de la vespa caça taràntules (Pepsis formosa), de Mèxic i el sud d’EUA, és considerada la segona més dolorosa després de la de la formiga bala.

Pepsis formosa, una espècie de vespa caça taràntules. Pel nom, podeu fer-vos una idea de la seva mida… Imatge de domini público (CC0).

Papallones i arnes

Moltes papallones i arnes (ordre Lepidoptera), ja sigui en la seva fase larvària, adulta o en ambdues, resulten tòxiques per altres organismes com a mecanisme contra la depredació.

Les erugues de nombroses espècies presenten pèls urticants que causen irritacions i inflamacions en humans (erucisme), com la de la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa), una plaga molt estesa al sud d’Europa i d’Amèrica.

Niu d’erugues de processionària en un pi. Imatge de John H. Ghent (CC 3.0).

D’altra banda, els adults d’algunes espècies, com els de la papallona monarca (Danaus plexippus) o els de les gitanes (Zygaena spp.), tots dos de colors molt cridaners (aposematisme, un tipus de mimetisme), presenten substàncies tòxiques contra depredadors dins dels seus teixits; en el cas de la papallona monarca, les adquireixen per ingestió de plantes tòxiques del gènere Asclepias.

Adult de Zygaena transalpina. Imatge de gailhampshire (CC 2.0).

.             .             .

T’ha semblat interessant? Coneixes algun altre artròpode verinós o tòxic digne de menció? No dubtis a deixar les teves aportacions i preguntes en els comentaris!

Referències

La imatge de portada és de domini públic (CC0) i va ser obtinguda a través de Pixabay.

Peixos amb mala espina

Aquesta setmana, després de l’èxit rotund de l’article passat, faré un canvi en el rumb del post i em centraré en els “peixos amb mala espina”, és a dir, peixos amb espines verinoses, però centrat en les espècies mediterrànies. 

INTRODUCCIÓ

Tot i que els mars i oceans del planeta estan habitats per un elevat nombre d’animals potencialment perillosos per a l’ésser humà, entenent la seva perillositat per mossegades, picades, descàrregues elèctriques o bé pel seu consum; el cert és que només en molt comptades ocasions aquests animals ataquen deliberadament (i vull remarcar que només en molt poques ocasions); així doncs, els accidents es deuen a això: a accidents per desconeixement o descuit humà. Hem de tenir en compte que els humans no som presa dels peixos que constaran aquí sota, per tant, quin sentit té que ens ataquin voluntàriament (excepte si els ataquem!)?

Aquests peixos amb mala espina estan catalogats com a animals verinosos activament, és a dir, presenten un aparell verinós constituït per glàndules productores de verí i un dispositiu que permet introduir-lo en un altre animal, com espines o dents. Aquests verins els serveixen per a defensar-se i/o per a capturar les seves preses.

 VAL MÉS PREVENIR QUE CURAR

A continuació consten alguns consells de prevenció per evitar possibles danys per quan anem a la platja com per quan fem busseig. Val a dir que no només s’apliquen als peixos amb espines verinoses, sinó a altres organismes marins:

Precaució a la platja

  • Informa’t dels animals verinosos del teu destí.
  • No toquis res que no coneguis (i per anar bé tampoc allò que coneguis, per evitar molestar-los).
  • Ves amb cura del lloc on trepitges. Hi poden haver eriçons de mar, peixos enterrats a la sorra…
  • Banyar-se de nit i en platges desertes comporta més risc.
  • Utilitza neoprè de cos sencer en aigües on hi hagi fauna potencialment perillosa, com és el cas d’Austràlia.
  • No nedis gaire a prop del fons (ja sigui rocós, arenós o un escull).

Precaució durant el busseig

  • Controla bé la flotabilitat per no tocar res.
  • No introdueixis les mans en cavitats, esquerdes o forats si no veus bé el seu interior.
  • Deixa una via de fugida pels animals.
  • No alimentis als peixos.

PEIXOS MEDITERRANIS AMB ESPINES VERINOSES

Miliobatiformes

Descripció. Inclouen el que en castellà se’n diuen “rayas látigo” (no s’ha trobat cap nom comú en català), entre altres grups. Tenen el cos aplanat i de forma circular a romboïdal ample. Són els únics peixos verinosos que poden provocar una ferida profunda. L’espina o espines verinoses estan situades a la part superior de la cua, amb formes, mides i posicions diferents segons les famílies. Solen viure sobre el fons (espècies bentòniques), sovint enterrades al sediment i traient els ulls i espiracles únicament, de manera que la majoria d’accidents es deuen a trepitjades involuntàries.

Perill. En el cas que ens ocupa, l’agulla està localitzada lluny de la base de la cua, el que li permet un radi d’acció ampli, però només l’utilitza com a arma defensiva. Aquesta espina és dura i presenta ganxos al marge. És a l’interior d’aquesta espina on hi ha les glàndules del verí, el qual actua sobre els músculs del cor. A més de la ferida per l’espina, els símptomes són: nàusees, diarrea, vòmit, sudoració, trastorns circulatoris i neguit.

Espècies mediterrànies. S’han trobat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’escurçana clavellada (Dasyatis centroura) i l’escurçana o milà (Dasyatis pastinaca). L’escurçana clavellada pot mesurar 210 cm, té forma romboïdal i la part central del dors i la cua tenen tubercles espinosos. Viu en aigües costaneres, on s’alimenta de crustacis, cefalòpodes i petits peixos. Per altra banda, l’escurçana o milà, que també viu en aigües costaneres, no té tubercles espinosos a la part dorsal, però sí a la cua.

Escurçana clavellada (Dasyatis centroura)
Escurçana clavellada (Dasyatis centroura) (Foto de Okeefes)

Escurçana o milà (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)
Escurçana o milà (Dasyatis pastinaca) (Foto de Ictioterm)

Escórpores

Descripció. Es caracteritzen per un cos robust amb les aletes pectorals grans i el cap ample i gran. La seva coloració és marró roja i irregular.

Perill. La majoria d’espècies viuen sobre roques o entre coralls, molt ben camuflats, de manera que hi ha el perill de trepitjar-les. El verí produeix una baixada de la pressió i edema pulmonar i un augment de la pressió en les artèries pulmonars, a més de rampes musculars. Els radis durs situats a la part de davant de l’aleta dorsal, els tres primers de l’aleta anal i els dos primers de les ventrals són els que tenen el verí.

Espècies mediterrànies. Al Mediterrani es coneixen tres espècies amb espines verinoses: el cap-roig (Scorpaena scrofa), el captinyós (Scorpaena notata) i l’escórpora o escórpora vera (Scorpaena porcus). El cap-roig és l’espècie més gran del Mediterrani (fins a 50 cm) i viu en fons rocosos, arenosos i tous. Es pot identificar fàcilment per les seves espines dorsals anteriors molt llargues i amb la membrana molt separada. Per altra banda, el captinyós té un únic tentacle molt curt sobre de cada ull, no té apèndixs a la barbeta, és de mida mitjana (uns 20 cm) i té una taca negra a l’aleta dorsal. També viu en fons rocosos i arenosos. Finalment, l’escórpora té uns tentacles molt grans sobre dels ulls i a la zona de la barbeta.

Cap-roig (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)
Cap-roig (Scorpaena scrofa) (Foto de Ictioterm)

Captinyós (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).
Captinyós (Scorpaena notata) (Foto: Dein Freund der Baum, Creative Commons).

Escórpora (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)
Escórpora (Scorpaena porcus) (Foto de Maestro Pescador)

Traquínids

Descripció. Són peixos de cos allargat i aplanat lateralment. Tenen l’obertura de la boca ample i està orientada cap amunt.

Perill. Totes les espècies viuen en fons sorrencs, on es solen enterrar. Els radis verinosos són els 5-7 radis durs primers de l’aleta dorsal, com també l’espina de l’opercle branquial. El verí produeix un dolor intens en la zona afectada, a més de provocar sudoració, nàusees i infeccions secundàries.

Espècies mediterrànies. S’han documentat dues espècies verinoses al Mediterrani: l’aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l’aranya blanca (Trachinus draco). L’aranya de cap negre es pot identificar per tenir el cos de bru groguenc a gris amb moltes taques fosques i pel fet que la primera aleta dorsal té sis radis espinosos. La seva picada és greu, fins i tot mortal. L’aranya blanca té el cos de gris verdós a bru groguenc, amb línies curtes grogues i fosques; a més de 5-7 radis espinosos en la primera aleta dorsal.

Aranya de cap negre (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).
Aranya de cap negre (Trachinus radiatus) (Foto de SnipView).

Aranya blanca (Trachinus draco) Foto de Biopix).
Aranya blanca (Trachinus draco) Foto de Biopix).

Peixos conill

Descripció. Són espècies típiques d’esculls de corall i llacunes de l’Indopacífic, tot i que una espècie es pot trobar al Mediterrani oriental, on viu sobre fons rocosos coberts d’algues. Tenen el cos ovalat i molt aplanat lateralment, amb el cap i la boca petites.

Perill. El peixos conill són molt tímids, de manera que és complicat ferir-se amb els seus radis espinosos, els quals es troben per tot el cos: 13 a l’aleta dorsal, 7 a l’aleta anal i 2 en les ventrals. El verí produeix un dolor fort, però no sol durar gaire.

Espècies mediterrànies. El peix conill llis (Siganus rivulatus) té el cos de color oliva clar i amb algunes taques marrons irregulars. Es pot confondre amb les salpes (Sarpa salpa). Es tracta d’una espècie invasora.

Peix conill llis (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).
Peix conill llis (Siganus rivulatus) (Foto: Stephan Moldzio, Fishbase).

Recorda que no has de tenir por al mar ni a la natura. Amb sentit comú i respecte envers a la naturalesa és suficient per no patir cap dany.

REFERÈNCIES

  • Ballesteros E & Llobet, T (2015). Fauna i flora de la mar Mediterrània. Ed. Brau
  • Bergbauer, Myers & Kirschner (2009). Guía de animales marinos peligrosos. Ed. Omega
  • Martin, P (1999). Claves para la clasificación de la fauna marina. Ed. Omega
  • Riedl (1986). Fauna y Flora del Mar Mediterráneo. Ed. Omega

Difusió-català