Arxiu d'etiquetes: aus rapinyaires

És una cigonya? És una àliga? És… ¡el secretari!

Alt i elegant, a primera vista el secretari ens recorda a una cigonya o grua: plomatge blanc i negre, potes llargues … però el bec i urpes el delaten. Més enllà que tots són aus, poc tenen a veure. Descobreix aquesta particular au rapinyaire!

AUS RAPINYAIRES

Becs corbats i poderosos, urpes corbades, alimentació carnívora… tots sabríem reconèixer una àguila, un voltor, un falcó o una òliba al tenir-los davant. Les aus rapinyaires, de presa o de rapinya estan especialitzades en caçar animals vius, excepte els voltors (que són carronyers) i el voltor del palmeral (Gypohierax angolensis) que s’alimenta, entre d’altres coses, de la polpa dels fruits de les palmeres d’oli i de la ràfia. De vegades també roben les preses a altres rapinyaires, d’aquí el seu nom. Un cop han matat la presa, procuren evitar les parts indigeribles, però és inevitable que ingereixin pell, pèls, ungles, dents, ossos… tots aquests elements de difícil digestió seran regurgitats pel bec al cap d’unes hores en forma de bola, anomenada egagròpila (del grec antic αἴγαγρος –aígagros-, “cabra silvestre”, i pila, “pilota” o del llatí pilus, pèl).

egagropila
Egagròpiles de diferents rapinyaires nocturnes i el seu contingut. Font

REPRODUCCIÓ

Segons l’espècie, les rapinyaires construeixen el niu sobre el terra, arbres o roques, exceptuant les falcònides i les nocturnes que no construeixen niu (utilitzen els d’altres espècies o posen els ous en forats en els arbres o roques). Com a norma general, les més grans són madures sexualment al cap de diversos anys i ponen un sol ou, mentre que les petites són madures sexualment al cap d’un any i ponen més d’un ou. Les femelles de les rapinyaires caçadores solen ser de major grandària que el mascle i a diferència de les nocturnes, en les diürnes el mascle també participa en la incubació.

SENTITS

“Tenir vista d’aliga” és una dita que ens dóna pistes sobre l’excepcional sentit de la vista que posseeixen les rapinyaires diürnes. S’estima que veuen fins a 8 vegades amb més detall que un humà i en color, amb el que detecten preses o carronya a grans distàncies. Per contra, el sentit més desenvolupat de les nocturnes és l’oïda, amb una agudesa auditiva 50 vegades superior a la nostra i visió en blanc i negre. Com a la resta de les aus, l’olfacte no és molt bo, exceptuant el voltor aura (Cathartes aura) que el té molt desenvolupat.

EL SECRETARI: UNA RAPINYAIRE DIFERENT

El secretari (Sagittarius serpentarius) és una accipítrida, de la mateixa ordre (Accipitriformes) que les àligues pescadores, voltors del Nou Món, milans, esparvers, astors, falcons, aligots, àligues, esparvers i elanis. És l’únic representant de la família Sagittariidae. En vol o a distància sembla més una grua que una au rapinyaire. Té unes potes llargues i nues i dits més curts i no tan corbats.

Secretari al Parc Nacional del Serengeti. Foto: Yoky

Té una cresta de plomes negres, les plomes de vol també són negres i la resta del cos és gris i blanquinós, tant en mascles com en femelles. Al centre de la cua presenta dues plomes més llargues. En els mascles les plomes de la cresta són lleugerament més llargues. La seva cara sense plomes ataronjada i les llargues pestanyes criden poderosament l’atenció (en els joves el color és més groguenc que taronja-vermellós). Pot pesar fins a 4,5 kg, mesurar 1,5 m d’alçada (és la rapinyaire més alta i llarga) i 2,2 m d’envergadura.

Detall del cap del secretari. Foto: desconegut.

L’origen del seu nom no està clar: es creia que li venia per la corona de 20 plomes que recorden les plomes que portaven les secretàries britàniques del s. XIX al cabell i usaven per escriure, o als escribans de l’Edat Mitjana, que les portaven darrere de l’orella. El més probable és que el seu nom derivi d’una mala traducció francesa del seu nom àrab: saqr-i-tair (au caçadora).

ALIMENTACIÓ

El seu nom científic ens dóna pistes sobre la seva alimentació: Sagittarius serpentarius, del llatí sagittarius, arquer (per la seva forma de moure o per les plomes del seu cap que recorden fletxes) i del llatí serpens, entis, de serp. En efecte, encara que la seva dieta inclou insectes grans, petits mamífers, granotes, sargantanes i tortugues, també depreda serps, incloent cobres i escurçons.

Secretari engolint una serp sencera. Fuente

Encara que pot volar, prefereix desplaçar-se caminant i corrent. A diferència de la majoria de rapinyaires, no busca les seves preses des de l’aire. Els adults solen caçar per parelles i són capaços de caminar fins 25-30 kms al dia per la sabana africana a la recerca de les seves preses i córrer després animals més ràpids que ells. Un cop detectada una serp, el secretari pica de peus a terra per fer-la sortir i la persegueix fins atrapar-la. Com totes les rapinyaires, no l’ataca amb el bec, sinó amb les urpes: primer la mata o atordeix amb fortes puntades de peu, amb una força equivalent de fins 5 vegades el seu pes en una dècima de segon i després l’engoleix sencera (referència). A més, a diferència d’altres aus, manté els ulls oberts durant l’atac, el que li permet colpejar amb precisió el cap i clatell de la seva presa. Recordes el casuari, una altra au capaç de donar puntades de peu mortals?

No et perdis aquest vídeo en què es veu una parella de secretaris amb els seus pollets i la seva impecable manera de caçar a càmera lenta:

REPRODUCCIÓ

El secretari és força social, es mouen en grups de 2 a 5 individus, encara que poden ser solitaris ocasionalment. El ritual d’aparellament inclou vols ondulants per part del mascle i caigudes en picat, unit a crits guturals. Mascle i femella també es persegueixen amb les ales obertes de manera similar a quan cacen una presa. Formen parelles monògames per a tota la vida, l’aparellament es produeix a terra i ocasionalment a la part alta dels arbres, preferiblement entre agost i març.

Secretari en el niu amb un parell d’ous. Foto: Hispalois

Construeixen el niu a les branques de les acàcies, que poden reutilitzar any rere any fins que és massa pesat. Posen d’1 a 3 ous de color blanc verdós en intervals de 2 o 3 dies, encara que el pollet més feble sol morir al poc temps. Els ous són incubats principalment per la femella, encara que el mascle pot participar de la incubació, i dura uns 42-46 dies. Els pollets es posaran de peu a les 6 setmanes i al cap de poc temps els seus pares els ensenyaran a caçar. El seu plomatge és més fosc i en successives mudes obtindran el color dels adults. Viuran fins als 15 anys com a màxim aproximadament en estat salvatge.

Pollets de secretari amb el seu plomatge fosc. Fuente

En aquest vídeo fet amb una càmera oculta en un niu pots observar com el secretari regurgita l’aliment per alimentar el seu poll:

DISTRIBUCIÓ, AMENACES Y CONSERVACIÓ

El secretari es distribueix per la sabana i pastures obertes africanes (sud del Sàhara) i no és migratori. Està classificat com a vulnerable per la Llista Vermella de l’IUCN i apareix a l’apèndix II del CITES.

Sagittarius serpentarius distribution map
Distribució del secretari. Font: IUCN

Tot i que alguns exemplars viuen en zones protegides com parcs naturals, la seva població està descendint probablement a causa de la degradació de l’hàbitat, l’alteració, l’enverinament, la caça i la captura per al comerç. Els depredadors naturals dels pollets són els corbs, grues, tockus i calaus, ducs i milans.

Tot i que tradicionalment és admirat a l’Àfrica, per a la seva conservació hi ha mesures proposades com un programa de vigilància per obtenir una estimació de la població i el seguiment de la tendència de l’espècie. Es proposa també a les zones on l’espècie està disminuint, augmentar la consciència de les amenaces entre la població local, en particular els ramaders. També es vol fer front a la captura i el comerç de l’espècie.

Com a curiositat final, el secretari és l’emblema de la República del Sudan, apareix en l’escut d’armes de Sud-àfrica i en multitud de segells de diferents països africans.

 

Emblema de Sudan. Font

 

Escut d’armes de Sudàfrica. Font

REFERÈNCIES

SaveSaveSaveSaveSaveSave

SaveSaveSaveSave

SaveSave

SaveSave

SaveSave

Tornar a volar: musculació d’aus en rehabilitació

En el moment en què un animal ingressa en un centre de recuperació d’espècies, comença una carrera per salvar-li la vida, en primer lloc, i tornar-lo posteriorment a la naturalesa en condicions òptimes. En aquest article descobrirem una de les fases més apassionants, i en ocasions més difícil, en la rehabilitació d’aus rapinyaires: la recuperació de la seva capacitat de vol. A més, us explicaré algunes consideracions bàsiques a tenir en compte si trobeu una au ferida.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ D’ESPÈCIES?

Sobreviure, per a qualsevol espècie, ja és un repte… encara més tenint en compte que a les proves que la pròpia naturalesa imposa, cal unir les amenaces que aquestes espècies troben derivades de la nostra particular forma de viure: verí, trets, electrocucions, atropellaments, entre d’altres, són només algunes de les causes d’ingrés que es troba dia a dia qualsevol centre de recuperació d’espècies.

Els Centres de Recuperació de Fauna tenen com a finalitat la recuperació d’exemplars incapacitats d’espècies de fauna salvatge, per alliberar-los al medi natural en condicions òptimes que asseguren la seva adaptació al mateix i la seva supervivència.

Cada vegada que un animal silvestre és rescatat i traslladat a un centre de recuperació, comença una feina que sol involucrar un equip multidisciplinari durant dies, mesos, i fins i tot anys, amb un únic objectiu: tornar a l’animal la seva llibertat.

El primer pas després de l’ingrés de l’animal és l’exploració per determinar el seu estat i obtenir un diagnòstic, per tal de començar a tractar-ho el abans possible de forma adequada. A més, se solen prendre dades de l’exemplar (espècie, edat, sexe, dades biomètriques). Segons la gravetat del seu estat, el veterinari pot optar per mantenir-lo en l’UCI (Unitat de Cures Intensives), per a un control estricte i aplicació d’un tractament; traslladar-lo a instal·lacions d’aclimatació o vol (en aus); o fins i tot el seu alliberament directe.

verkami_761f5b99ed97c5163169315f534a6efc
Duc amb (Bubo bubo) amb lesió en ala dreta – http://www.verkami.com

Una alimentació específica i hidratació adequada, així com el maneig tenint en compte les característiques morfològiques i etològiques de l’espècie, són molt importants durant tot el procés, des que l’animal és recollit fins que pugui ser finalment alliberat.

RECUPERACIÓ DE LESIONS I PÈRDUA DE CAPACITAT DE VOL EN AUS RAPINYAIRES

Tenir una capacitat òptima de vol és imprescindible per a qualsevol au, però en el cas de les rapinyaires ho és encara més si és possible, ja que aconseguir preses requereix diferents tipus de vols segons l’estratègia que hagin adoptat (el millor estil de caça per a cada espècie serà el que proporcioni major quantitat d’aliment amb la menor despesa energètica possible). Així tenim aus que han de maniobrar en espais molt reduïts, com el cas de les aus forestals (astor i esparver); algunes que aprofiten les tèrmiques (corrents d’aire) per elevar-se i desplaçar-se amb el mínim cost energètic (voltors); aus per a les que la velocitat en vol és crucial per poder alimentar-se (astor i esparver); i moltes altres característiques que s’han de tenir en compte.

Pel que fa a aquest grup, la seva recuperació davant lesions més o menys importants suposa assumir períodes d’inactivitat que poden disminuir de forma considerable la seva condició física, generant atròfia muscular i alguns problemes circulatoris. No obstant això, aquest període d’inactivitat és inevitable en la majoria de casos, pel que és important subministrar una alimentació adequada segons l’espècie, amb una correcta aportació vitamínica, per tal de mantenir una condició corporal que faciliti la seva posterior recuperació. A més, un cop recuperada la lesió, l’au necessitarà sotmetre a una fase de musculació abans de ser alliberada.

DESPRÉS DE LA RECUPERACIÓ… AL GIMNÀS!

Per a la musculació d’aus rapinyaires s’usen diferents tècniques, totes elles amb l’objectiu d’incrementar de mica en mica la massa muscular de l’animal i recuperar les seves habilitats de vol.

  • Musculació en voladors convencionals: es sol practicar amb bastant freqüència, ja que només cal disposar d’instal·lacions adequades i àmplies, amb posadors a diferents distàncies i altures que fomentin el vol de l’au. Un altre avantatge és que poden mantenir diversos individus en la mateixa instal·lació i es minimitza l’estrès per l’escàs o nul contacte humà. Un desavantatge que pot presentar aquest tipus de voladors és que en no ser vols forçats i controlats, la recuperació pot ser lenta i l’au pot acomodar-se a realitzar vols mínims per arribar únicament a la zona on se li proporciona el menjar.

B75E1E29-D242-C7E9-BB8B36A9A8E3FBA0
Voltors (Gyps fulvus) en volador convencional – Foto: Patricia, http://www.diariodeburgos.es

  • Musculació mitjançant fiador: per a aus de grans dimensions, que necessitarien instal·lacions de gran amplitud, pot usar-se aquesta tècnica, que consisteix a muscular-les en camp obert amb ajuda de “fiadors” (cordills de gran longitud que tenen un llast en un dels seus extrems per evitar la fugida de l’au, l’altre extrem serveix per a subjectar a l’au i s’enganxa a les “pihuelas”: corretges que es col·loquen en els tarsos). Aquest tipus de musculació és bastant eficaç i amb aquesta es pot obtenir una valoració real de la capacitat de vol de l’au, a més permet un seguiment del procés. Les sessions es realitzen un parell de vegades per setmana, per anar incrementant fins a realitzar-les diàriament, augmentant el temps i les repeticions. El desavantatge és que suposa un estrès més gran per l’au, derivat del transport al lloc de musculació i maneig durant la sessió. Per això, cal valorar la relació cost (maneig directe, estrès…) – benefici (amplitud per exercitar el vol, musculació…), que pot variar a nivell individual, trobant exemplars que s’estressen amb facilitat davant d’altres que s’habituen i toleren cert maneig. En funció d’aquests factors, s’haurà de decidir si aquesta tècnica és l’adequada en cada situació.

c4_recuperacion_aves_heridas002
Àguila azor-cuabarrada (Aquila fasciata) a musculació amb fiador – http://www.grefa.org

  • Musculació en volador oval: Els primers voladors circulars al món són els voladors que utilitzaven en els Emirats Àrabs, per la seva tradició en falconeria. El volador oval es compon d’un passadís de musculació que envolta tot el perímetre, i d’instal·lacions de repòs al centre, en què estan allotjades les aus. Aquest passadís s’interromp per una cortina corredissa per introduir els exemplars a les instal·lacions interiors. En el volador tipus ovalat s’aconsegueix en l’au un vol continuat en el temps i sense pauses. A més, permeten un maneig indirecte durant l’entrada / sortida de l’au de la instal·lació (a través de trampes que s’accionen des de fora) i cortines per tallar el pas, el que permet disminuir l’estrès que suposen altres manejos més directes. En aquest cas tot el procés pot ser monitoritzat, les sessions s’inicien un parell de vegades per setmana, per anar incrementant fins realitzar-les diàriament, augmentant el temps i les repeticions.

Els exercicis de musculació variaran en funció de cada espècie, per les seves diferents qualitats de vol, i de la lesió que presentin. És interessant combinar aquests exercicis amb altres mesures com és la utilització de “roederos” (molt utilitzats en falconeria, consisteixen en subministrar a l’au colls de pollastre i altres peces amb carn molt adherida que els obliga a treballar la musculatura del coll i membre pelvià) .

QUÈ FER SI ET TROBES UNA AU FERIDA?

En cas de trobar una au ferida recorda que el seu maneig pot ser perillós, tant per a la persona que el realitza com per a l’animal ferit, podent agreujar les seves lesions si no es fa de forma adequada.

Per això, heu de tenir en compte diverses recomanacions:

  • Assegura’t que l’animal necessita la teva ajuda, ja que en ocasions es recullen pollets d’aus en creure que estan abandonats.
  • Utilitza una manta i agaf’l amb rapidesa per evitar danys, en impedir la seva visió els ocells solen estar més tranquils, encara que has d’anar amb compte amb les urpes i bec, en cas de rapinyaires, o amb el pic si es tracta de cigonya, gavina, voltor…
  • Fica’l en una caixa de cartró amb forats de ventilació i deixa’l en un lloc tranquil on no pugui veure’t ni sentir-te.
  • Truca al Centre de Recuperació més proper perquè puguin recollir l’animal el més aviat possible i puguin indicar les recomanacions a seguir.
  • No el forcis a menjar ni beure, ja que pot ser perjudicial i pot agreujar la seva situació
  • No intentis curar-lo ja que ha de ser examinat per un veterinari especialista en animals salvatges.

REFERÈNCIES

  • Mauro Hernández Segòvia, “Rehabilitació d’Aus de Presa i Conservació: Aspectes Veterinaris”. Ardeola 39 (2), 1992, 49-64.
  • Gustavo Aprile i Claudio Bertonatti, “Manual sobre Rehabilitació de Fauna”. Fundació Vida Silvestre Argentina.
  • Patricia Coppelia Contreras Ovalle, María José Ubilla Carvajal, “Avaluació del Benestar Animal d’Aus Rapinyaires en Rehabilitació”. Facultat d’Ecologia i Recursos Naturals, Universitat Andrés Bell.
  • Patrick Reding. “Exercise for Convalescing Raptors”. The Raptor Center, University of Minnesota.

Sara de la Rosa Ruiz