Alt i elegant, a primera vista el secretari ens recorda a una cigonya o grua: plomatge blanc i negre, potes llargues … però el bec i urpes el delaten. Més enllà que tots són aus, poc tenen a veure. Descobreix aquesta particular au rapinyaire!
AUS RAPINYAIRES
Becs corbats i poderosos, urpes corbades, alimentació carnívora… tots sabríem reconèixer una àguila, un voltor, un falcó o una òliba al tenir-los davant. Les aus rapinyaires, de presa o de rapinya estan especialitzades en caçar animals vius, excepte els voltors (que són carronyers) i el voltor del palmeral (Gypohierax angolensis) que s’alimenta, entre d’altres coses, de la polpa dels fruits de les palmeres d’oli i de la ràfia. De vegades també roben les preses a altres rapinyaires, d’aquí el seu nom. Un cop han matat la presa, procuren evitar les parts indigeribles, però és inevitable que ingereixin pell, pèls, ungles, dents, ossos… tots aquests elements de difícil digestió seran regurgitats pel bec al cap d’unes hores en forma de bola, anomenada egagròpila (del grec antic αἴγαγρος –aígagros-, “cabra silvestre”, i pila, “pilota” o del llatí pilus, pèl).
REPRODUCCIÓ
Segons l’espècie, les rapinyaires construeixen el niu sobre el terra, arbres o roques, exceptuant les falcònides i les nocturnes que no construeixen niu (utilitzen els d’altres espècies o posen els ous en forats en els arbres o roques). Com a norma general, les més grans són madures sexualment al cap de diversos anys i ponen un sol ou, mentre que les petites són madures sexualment al cap d’un any i ponen més d’un ou. Les femelles de les rapinyaires caçadores solen ser de major grandària que el mascle i a diferència de les nocturnes, en les diürnes el mascle també participa en la incubació.
SENTITS
“Tenir vista d’aliga” és una dita que ens dóna pistes sobre l’excepcional sentit de la vista que posseeixen les rapinyaires diürnes. S’estima que veuen fins a 8 vegades amb més detall que un humà i en color, amb el que detecten preses o carronya a grans distàncies. Per contra, el sentit més desenvolupat de les nocturnes és l’oïda, amb una agudesa auditiva 50 vegades superior a la nostra i visió en blanc i negre. Com a la resta de les aus, l’olfacte no és molt bo, exceptuant el voltor aura (Cathartes aura) que el té molt desenvolupat.
EL SECRETARI: UNA RAPINYAIRE DIFERENT
El secretari (Sagittarius serpentarius) és una accipítrida, de la mateixa ordre (Accipitriformes) que les àligues pescadores, voltors del Nou Món, milans, esparvers, astors, falcons, aligots, àligues, esparvers i elanis. És l’únic representant de la família Sagittariidae. En vol o a distància sembla més una grua que una au rapinyaire. Té unes potes llargues i nues i dits més curts i no tan corbats.
Té una cresta de plomes negres, les plomes de vol també són negres i la resta del cos és gris i blanquinós, tant en mascles com en femelles. Al centre de la cua presenta dues plomes més llargues. En els mascles les plomes de la cresta són lleugerament més llargues. La seva cara sense plomes ataronjada i les llargues pestanyes criden poderosament l’atenció (en els joves el color és més groguenc que taronja-vermellós). Pot pesar fins a 4,5 kg, mesurar 1,5 m d’alçada (és la rapinyaire més alta i llarga) i 2,2 m d’envergadura.
L’origen del seu nom no està clar: es creia que li venia per la corona de 20 plomes que recorden les plomes que portaven les secretàries britàniques del s. XIX al cabell i usaven per escriure, o als escribans de l’Edat Mitjana, que les portaven darrere de l’orella. El més probable és que el seu nom derivi d’una mala traducció francesa del seu nom àrab: saqr-i-tair (au caçadora).
ALIMENTACIÓ
El seu nom científic ens dóna pistes sobre la seva alimentació: Sagittarius serpentarius, del llatí sagittarius, arquer (per la seva forma de moure o per les plomes del seu cap que recorden fletxes) i del llatí serpens, entis, de serp. En efecte, encara que la seva dieta inclou insectes grans, petits mamífers, granotes, sargantanes i tortugues, també depreda serps, incloent cobres i escurçons.
Encara que pot volar, prefereix desplaçar-se caminant i corrent. A diferència de la majoria de rapinyaires, no busca les seves preses des de l’aire. Els adults solen caçar per parelles i són capaços de caminar fins 25-30 kms al dia per la sabana africana a la recerca de les seves preses i córrer després animals més ràpids que ells. Un cop detectada una serp, el secretari pica de peus a terra per fer-la sortir i la persegueix fins atrapar-la. Com totes les rapinyaires, no l’ataca amb el bec, sinó amb les urpes: primer la mata o atordeix amb fortes puntades de peu, amb una força equivalent de fins 5 vegades el seu pes en una dècima de segon i després l’engoleix sencera (referència). A més, a diferència d’altres aus, manté els ulls oberts durant l’atac, el que li permet colpejar amb precisió el cap i clatell de la seva presa. Recordes el casuari, una altra au capaç de donar puntades de peu mortals?
No et perdis aquest vídeo en què es veu una parella de secretaris amb els seus pollets i la seva impecable manera de caçar a càmera lenta:
REPRODUCCIÓ
El secretari és força social, es mouen en grups de 2 a 5 individus, encara que poden ser solitaris ocasionalment. El ritual d’aparellament inclou vols ondulants per part del mascle i caigudes en picat, unit a crits guturals. Mascle i femella també es persegueixen amb les ales obertes de manera similar a quan cacen una presa. Formen parelles monògames per a tota la vida, l’aparellament es produeix a terra i ocasionalment a la part alta dels arbres, preferiblement entre agost i març.
Construeixen el niu a les branques de les acàcies, que poden reutilitzar any rere any fins que és massa pesat. Posen d’1 a 3 ous de color blanc verdós en intervals de 2 o 3 dies, encara que el pollet més feble sol morir al poc temps. Els ous són incubats principalment per la femella, encara que el mascle pot participar de la incubació, i dura uns 42-46 dies. Els pollets es posaran de peu a les 6 setmanes i al cap de poc temps els seus pares els ensenyaran a caçar. El seu plomatge és més fosc i en successives mudes obtindran el color dels adults. Viuran fins als 15 anys com a màxim aproximadament en estat salvatge.
En aquest vídeo fet amb una càmera oculta en un niu pots observar com el secretari regurgita l’aliment per alimentar el seu poll:
DISTRIBUCIÓ, AMENACES Y CONSERVACIÓ
El secretari es distribueix per la sabana i pastures obertes africanes (sud del Sàhara) i no és migratori. Està classificat com a vulnerable per la Llista Vermella de l’IUCN i apareix a l’apèndix II del CITES.
Tot i que alguns exemplars viuen en zones protegides com parcs naturals, la seva població està descendint probablement a causa de la degradació de l’hàbitat, l’alteració, l’enverinament, la caça i la captura per al comerç. Els depredadors naturals dels pollets són els corbs, grues, tockus i calaus, ducs i milans.
Tot i que tradicionalment és admirat a l’Àfrica, per a la seva conservació hi ha mesures proposades com un programa de vigilància per obtenir una estimació de la població i el seguiment de la tendència de l’espècie. Es proposa també a les zones on l’espècie està disminuint, augmentar la consciència de les amenaces entre la població local, en particular els ramaders. També es vol fer front a la captura i el comerç de l’espècie.
Com a curiositat final, el secretari és l’emblema de la República del Sudan, apareix en l’escut d’armes de Sud-àfrica i en multitud de segells de diferents països africans.
REFERÈNCIES
- Nicolai, J. (1995). Aves rapaces diurnas y noctunas. Madrid: Everest.
- Burnie, D. (2002). Animal. London: Dorling Kindersley.
- Cim d’Àligues
- IUCN
- Animal Diversity Web
- BirdLife
- Fotos y vídeos en Internet Video Collection
- Diccionario etimológico
- Foto de portada
All you need is Biology 