18 aplicacions mòbils imprescindibles per les teves sortides de camp

ATENCIÓ! AQUEST ARTICLE HA QUEDAT OBSOLET.

LLLEGEIX LA VERSIÓ ACTUALITZADA I AMPLIADA AQUÍ

Enrere han quedat els temps en què havíem de carregar amb guies i guies d’identificació d’espècies per gaudir del mar o muntanya. Tot i la nostàlgia d’aquestes guies impreses, avui, gràcies a les aplicacions mòbils qualsevol aficionat a la natura pot portar a la butxaca tota aquesta informació i més que no ens poden brindar els mètodes clàssics.

Com a persona amant de la biologia o natura en general, no et perdis aquestes 18 aplicacions per identificar i aprendre de tot el que t’envolta. en necessites més? No et perdis la segona part. 

BIODIVERSITAT I CARTOGRAFIA

MAP OF LIFE

Comencem amb un plat fort: aquesta meravellosa aplicació et permet conèixer quina flora i fauna tens al voltant arreu del món. Marcant en un mapa la nostra ubicació, ens indicarà quines espècies es poden trobar a la zona on som classificades per grups (aus, amfibis, insectes, arbres, plantes, peixos …) en una base de dades de més de 900.000 espècies.

Entrant a la fitxa de l’espècie que ens interessi, a més de la descripció, fotografies… podem marcar si hem fet algun albirament, contribuint així a aportar dades sobre la freqüència d’aparició de l’espècie i tenint un registre de les nostres observacions.

També podem trobar directament la fitxa d’una espècie amb el cercador.

BIOGUIDE – GUIA DE CAMP MUNDIAL

Bioguide ens permet tenir al nostre Android mamífers, aus, rèptils, amfibis, peixos, papallones, arnes, plantes i bolets. En iniciar l’aplicació et dóna a triar quines dades descarregar d’un total de 100.000 fotos i 1.000 sons, per usar-los després offline a la natura. A més de castellà, està disponible en multitud d’idiomes.

Permet fer cerques per color, regió, nom, estat de conservació, dieta, tipus de floració… Dins de la fitxa de cada espècie, ens trobarem amb tot tipus de característiques, com l’hàbitat, estat de conservació, dieta, locomoció, sistemàtica, morfologia i fisiologia, rastres, espècies semblants… Una app molt completa a tenir en compte.

BV MÒBIL

Aquesta aplicació ens permet pujar fotografies de les nostres observacions, ja siguin animals, plantes, líquens o roques a una base de dades de fotografies georeferenciades. Al poc temps l’espècie serà identificada i podràs guardar la teva foto amb el nom correcte. D’aquesta manera a més, podrem col·laborar en el coneixement de la biodiversitat i en la conservació del medi ambient.

iNATURALIST

iNaturalist és una altra aplicació que ens permetrà pujar les nostres observacions a la base de dades Global Biodiversity information Facility , per contribuir a un millor coneixement de la biodiversitat aportant dades als científics.

Es tracta d’un projecte de ciència ciutadana en el qual pots començar el teu propi projecte o unir-te a un d’iniciat, contactar amb els experts que identifiquen els organismes que observes i ampliar el teu coneixement intercanviant experiències amb altres naturalistes.

PEAKFINDER EARTH

Com es diu la muntanya que tens davant? Amb només enfocar el teu mòbil cap a ella, podràs saber el nom de qualsevol cim d’arreu del món, ja que la seva base de dades compta amb 250.000 referències. L’aplicació té un cost de 3,39 € i funciona offline.

PUNTOS GEODÉSICOS

Si busques una alternativa gratuïta, Punts geodèsics ens informarà sobre el nom, altitud del cim que estem mirant i a quina distància està. Ha de instal·lar-se conjuntament amb l’app de realitat augmentada Layar i només ens informa sobre cims espanyols.

Font

BOTÀNICA I MICOLOGIA

ARBOLAPP

Es tracta d’una guia d’arbres silvestres de la Península Ibèrica i Balears. Amb ella podràs identificar qualsevol arbre que et trobis.

A la cerca guiada, pots anar descrivint en forma de clau dicotòmica com és l’arbre fins que arribis a la seva espècie, on obtindràs una descripció del mateix, fotografies i distribució. També hi ha la cerca oberta, on a partir de la localització, fulles, fruits, flors i altres característiques l’app et portarà a l’arbre desitjat. També disposa d’un glossari amb més de 80 paraules i el més important, no requereix connexió a Internet per al seu ús.

Si el que necessites és una guia de camp d’arbres d’Europa i Amèrica del Nord prova amb IKnow Trees 2 LITE, amb una base de dades de més de 200 espècies (només per Android).

Pl@ntNet

El “Shazam” de les plantes. Pujant fins a 4 fotos de la planta que vols identificar i indicant si és una flor, fruit, tija… aquesta aplicació buscarà entre les més de 4.000 espècies que té registrades i t’indicarà de quina planta es tracta. Si no es troba a la base de dades, pots registrar-la perquè la resta de la comunitat la identifiqui i entri a formar part de la base de dades.

FUNGIPEDIA

Aplicació per a la identificació de bolets amb 250 espècies en la seva versió gratuïta. A més d’informació sobre el bolet i la seva possible toxicitat, en les espècies susceptibles de ser confoses s’inclou la descripció dels errors més comuns, per evitar així la recol·lecció d’espècies innecessàries permetent que segueixin complint la seva funció a la natura. L’aplicació permet treballar sense connexió si prèviament ens hem descarregat les llibreries amb les fitxes i fotografies.

Font

Amb la versió Pro (6,99 €), podrem guardar la localització GPS dels bolets que haguem trobat. si alguna espècie no està referenciada, la podrem afegir a la base de dades.

ZOOLOGIA

AVES DE ESPAÑA

Si ets aficionat a l’ornitologia no pot faltar al teu smartphone aquesta aplicació desenvolupada per SEO Birdlife. Es divideix en dos apartats:

• La guia d’aus pròpiament dita, amb fitxes de les 563 espècies d’aus que estan presents o han estat citades a Espanya. A cada fitxa trobaràs la distribució, dibuixos, fotos, vídeos, els cants i una breu descripció, així com els mesos d’albirament.
  

  

Itineraris ornitològics: ens informa de les zones d’Espanya on realitzar les nostres observacions, amb informació sobre la importància ecològica de la zona i quines aus podem trobar.

AVES ACUÁTICAS

SEO Birdlife disposa a més de l’app específica Aves acuáticas per informatitzar censos d’aus aquàtiques, identificar les zones humides més properes a la nostra ubicació i consultar les fotografies i censos actuals de cada zona humida.

WARBL , TWIGLE I MERLIN BIRD ID

Aquestes tres apps ofereixen funcions similars. A Warbl ens trobem amb el “Shazam” de les aus. Amb només fer que el mòbil escolti el cant d’un ocell, el reconeixerà i ens donarà informació de l’espècie sense estar connectats a la xarxa. Tot i que reconeix 220 aus de UK, el podrem fer servir també a Espanya. Té un cost de 5,29 €.

Twigle Birds Field Guide (només per iPhone) és una altra app que no només ens permet identificar els ocells pel seu cant, com Warbl, sinó que permet pujar fotos de qualsevol au que haguem albirat i reconeixerà l’espècie a partir de la nostra imatge. Identifica espècies d’Amèrica del Nord, Irlanda, UK i Sud-àfrica.

Si no disposem d’iPhone, Merlin Bird ID a la seva versió web també permet reconèixer a partir d’una foto centenars d’espècies d’ocells d’Amèrica del Nord. També disposa d’aplicació a Android i iOS per a la identificació de les aus a partir d’unes senzilles preguntes.

INSECT ORDERS

Si ets un apassionat dels insectes, amb aquesta aplicació podràs identificar ordres d’insectes, això sí, australians. Tot i així, es tracta d’una bona manera d’aprendre a distingir les característiques que defineixen cada ordre, presents també a Espanya (exceptuant-ne tres) .

iFelix – WOLF

Els quaderns de camp de l’emblemàtic Félix Rodríguez de la Fuente revisitats. Si ets un apassionat dels llops, amb aquesta app (2,20 €) gaudiràs d’il·lustracions, animacions 3D, fotografies, mapes dinàmics, sons, utilitats (càmera amb geolocalització d’albiraments i altres) i una àrea de pràctiques de dibuixos de camp .

De moment només està disponible el quadern del llop, però s’estan preparant els quaderns de l’àguila imperial i el linx ibèric.

ANIMALS TIME: ENCYCLOPEDIA

Tot i que la descripció d’aquesta aplicació (disponible només en anglès i per Android) indiqui que està dirigida a nens, la veritat és que ens trobem davant moltíssima informació sobre centenars d’espècies animals. Curiositats, distribució, hàbitat, comportament, alimentació …

També disposa d’apartats específics per a espècies en perill i fins i tot extintes. Una aplicació a tenir en compte si domineu l’anglès.

Fins aquí la selecció de All You Need is Biology d’apps mòbils per a utilitzar al camp. En futurs articles completarem la llista amb més aplicacions de mapes, brúixoles i altres utilitats imprescindibles per a qualsevol naturalista. També descobrirem altres tipus aplicacions relacionades amb la biologia.

I tu, quines altres aplicacions coneixes per completar aquesta llista? Les afegeixes més baix als comentaris?

REFERÈNCIES

• Foto de portada
• La resta de fotografies, si no s’indica el contrari, obtingudes de les stores corresponents.

Rèptils i mamífers: mateix origen, diferents històries

Els mamífers van evolucionar dels rèptils? Doncs la veritat és que no. Rèptils i mamífers tenen històries evolutives independents que es van separar poc després de l’aparició de l’anomenat ou amniota, que permetia que les cries d’aquests animals nasquéssin fora de l’aigua. Anteriorment vam parlar sobre l’origen dels vertebrats, i sobre com aquests van sortir del mar per a caminar per terra per primer cop. En aquesta entrada explicarem com els avantpassats de rèptils i mamífers, els AMNIOTES, van independitzar-se del medi aquàtic i van convertir-se en el grup dominant d’animals terrestres.

L’OU AMNIOTA

La característica que uneix a rèptils i mamífers en un sol grup és l’ou amniota. Mentre que els ous dels amfibis són relativament petits i només presenten una capa interna, els ous dels amniotes són força més grans i presenten vàries membranes protegint l’embrió i mantenint-lo en un medi aquós. La capa més externa és la closca de l’ou, que apart d’oferir protección física a l’embrió, evita la pèrdua d’aigua i la seva porositat permet l’intercanvi de gasos. Sota la closca hi trobem les següents membranes:

Esquema de l’ou d’un cocodril: 1. closca de l’ou 2. sac vitel·lí 3. vitel (nutrients) 4. vasos sanguinis 5. amni 6. cori 7. aire 8. alantoide 9. albúmina (clara de l’ou) 10. sac amniòtic 11. embrió 12. líquid amniòtic. Imatge de Amelia P.

• Cori: És la primera membrana interna que trobem, proporciona protecció i, juntament amb l’amni, formen el sac amniòtic. A més, al estar en contacte amb la closca, participa en l’intercanvi de gasos, portant oxígen de l’exterior a l’embrió i diòxid de carboni de l’embrió a l’exterior.
• Amni: Membrana que envolta l’embrió i forma la part interna del sac amniòtic. Aquesta proporciona un ambient aquós a l’embrió, i el connecta amb el sac vitel·lí (estructura que proporciona aliment i que també es troba en peixos i amfibis).
• Alantoide: La tercera capa, serveix com a magatzem de residus nitrogenats, i juntament amb el cori ajuda en l’intercanvi de gasos.

Esquema de l’ou d’un amfibi: 1. càpsula gelatinosa 2. membrana vitel·lina 3. fluid perivitel·lí 4. vitel 5. embrió. Imatge de Separe3g.

Aquest seguit de membranes fan que els amniotes no hagin de tornar a l’aigua per a pondre els ous. A més, a diferència dels amfibis, els amniotes no passen per la fase larvària amb brànquies, sinó que neixen directament com a adults en miniatura, amb pulmons i potes (els que en tenen). Tot això va fer que els primers amniotes s’independitzéssin completament del medi aquàtic.

ORIGEN DELS AMNIOTES

Les primers amniotes van evolucionar fa uns 312 milions d’anys a partir de tetràpodes reptiliomorfs. A finals del Carbonífer van desaparèixer molts dels boscos tropicals on vivien els amfibis primitius, deixant lloc a un clima més fred i àrid. Això va acabar amb molts dels grans amfibis de l’época, deixant espai per a que els amniotes ocupéssin els nous hàbitats.

Reconstrucció de Solenodonsaurus janenschi, un dels candidats a ser el primer amniota, que visqué fa 320-305 milions d’anys a l’actual República Txeca. Recontrucció de Dmitry Bogdanov.

CARACTERÍSTIQUES

Aquests primers amniotes presentaven un seguit  de característiques que els diferenciaven dels seus avantpassats semiaquàtics:

• Urpes còrnies (els amfibis no tenen urpes) i pell queratinitzada que redueix la pèrdua d’aigua.
• Intestí gruixut més gran i major densitat de túbuls renals, per augmentar la reabsorció d’aigua.
• Glàndules llacrimals especialitzades i una tercera membrana a l’ull (membrana nictitant) que mantenen la humitat ocular.
• Pulmons més grans.
• Pèrdua de la línia lateral (òrgan sensorial present en peixos i amfibis).

L’esquelet i la musculatura també van evolucionar oferint una major movilitat i agilitat en un hàbitat terrestre. Els primers amniotes presentaven les costelles tancades per davant mitjançant l’esternó, fent que els seus òrgans interns estiguéssin més ben subjectats, i un seguit de receptors musculars els conferien una major agilitat i coordinació durant la locomoció.

CRANIS AMNIOTES

Tradicionalment, es classificaven els diferents amniotes en base a l’estructura del seu crani. La característica que es mirava era la presència de obertures temporals (fenestres), segons les quals teníem tres grups:

• Anàpsids (“sense arcs”): No presenten cap obertura temporal (tortugues).

Esquema d’un crani anàpsid, de Preto(m).

• Sinàpsids (“arcs fusionats”): Presenten una sola obertura temporal inferior (mamífers).

Esquema d’un crani sinàpsid, de Preto(m).

• Diàpsids (“dos arcs”): Presenten dues obertures temporals (rèptils, incloent les aus).

Esquema d’un crani diàpsid, de Preto(m).

Abans es creia que els primers amniotes presentaven un crani anàpsid (sense obertures, com les tortugues) i que posteriorment es van separar els sinàpsids i els diàpsids (les obertures temporals formaven uns “arcs” que proporcionaren nous punts d’anclatge per la musculatura mandibular). Tanmateix, s’ha vist que aquesta classificació en tres grups no és vàlida.

Tot i que encara es creu que els primers amniotes eren anàpsids, actualment es pensa que aquests, molt poc després de la seva aparició, es van separar en dos llinatges diferents: els sinàpsids (clade Synapsida) i els sauròpsids (clade Sauropsida).

SYNAPSIDA

Aquest llinatge inclou als mamífers i als seus avantpassats amniotes. Tot i que els primers sinàpsids com Archaeothyris externament s’assemblessin a una sargantana, estaven més emparentats amb els mamífers i compartien amb aquests l’obertura temporal única per on passaven els músculs mandibulars.

Dibuix del crani de Archaeothyris, el que es creu que va ser un dels primers sinàpsids que visqué fa uns 306 milions d’anys a Nova Escòcia. Dibuix de Gretarsson.

Als avantpassats dels mamífers abans se’ls coneixia com a “rèptils mamiferoides”, ja que es creia que els mamífers havien evolucionat de rèptils primitius. Actualment és acceptat que els sinàpsids formen un llinatge independent dels rèptils, i que comparteixen un seguit de tendències evolutives que porten fins als mamífers moderns: l’aparició de diferents tipus de dents, la mandíbula formada per un únic os, la posició més vertical de les potes respecte el cos, etc…

Reconstrucció de Dimetrodon grandis, un dels sinàpsids més coneguts, de fa uns 280 milions d’anys. Reconstrucció de Dmitry Bogdanov.

Tot i que la majoria de mamífers actuals no pon ous i pareix a les cries vives, tots els grups durant el desenvolupament embrionari mantenen les tres membranes característiques dels amniotes (amni, cori i alantoide).

SAUROPSIDA

Els sauròpsids inclouen als rèptils actuals i als seus avantpassats i parents amniotes. Actualment en molts treballs científics s’utilitza la paraula “sauròpsid” en lloc de “rèptil” quan es discuteix de filogènia, ja que dins de sauròpsid s’inclou també a les aus. Els primers sauròpsids probablement eren anàpsids, i poc després de la seva aparició es van separar en dos grups: els Parareptilia que conservaven el crani anàpsid, i els Eureptilia que inclouen als diàpsids (els rèptils i aus actuals).

Arbre evolutiu dels vertebrats actuals, on es marca de color verd als grups antigament considerats rèptils. Com es veu, la concepció tradicional de “rèptil” inclou als avantpassats dels mamífers i exclou a les aus. Imatge de Petter Bøckman.

Els diàpsids actualment són el grup de vertebrats terrestres més diversificat. Aquests es van multiplicar en moltíssimes espècies a finals del Pèrmic (fa uns 254 milions d’anys), just abans del Mesozoic (l’Era dels Rèptils). Aquests es poden dividir en dos grans grups: els Lepidosaures i els Arcosaures, ambdós amb representants actuals.

LEPIDOSAURIA: PETITS I NOMBROSOS

Els lepidosaures (literalment “rèptils amb escates”) van aparèixer a principis del Triàssic (fa uns 247 milions d’anys) i, tot i que la majoria no van assolir grans mides, actualment són el grup de rèptils no aviaris més nombrós. Aquests es caracteritzen per presentar una escletxa cloacal transversal, per presentar escates sobreposades i mudar la pell sencera o a trossos i per altres caràcters esquelètics.

Muda sencera de la pell d’una serp rata. Foto de Mylittlefinger.

Els lepidosaures actuals pertanyen a dos ordres diferents:

• Ordre Rhynchocephalia: Inclouen a les dues espècies de tuatares actuals. Es consideren fòssils vivents perquè presenten cranis i característiques semblants a les dels diàpsids mesozoics i actualmente es troben en greu perill d’extinció.

Foto d’una tuatara (Sphenodon punctatus), de Tim Vickers.

• Ordre Squamata: Els escamosos actuals inclouen iguanes, camaleons, dragons, sargantanes, serps i altres llangardaixos sense potes. Amb més de 9000 espècies actuales els escamosos són un grup molt nombrós, amb un gran ventall d’adaptacions i estratègies de supervivencia.

Fotos d’alguns escamosos d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Iguana verda (Iguana iguana, de Cary Bass), cobra reial (Ophiophaga Hannah, de Michael Allen Smith), llangardaix cuc de dues potes (Bipes biporus, de Marlin Harms) i camaleó de l’Índia (Chamaeleo zeylanicus, de Shantanu Kuveskar).

ARCHOSAURIA: ANTICS REIS

Els arcosaures (literalment “rèptils dominants”) van ser el grup d’animals terrestres dominants durant el Mesozoic. Aquests van conquistar tots els habitats possibles fins a l’extinció de la majoria de grups a finals del Cretàcic. Alguns dels grups que es van extingir són els pseudosuquis (parents dels cocodrils actuals, ordre Crocodylia), els pterosaures (grans rèptils voladors) i els dinosaures (excepte els ocells actuals, clade Aves).

Dibuix del crani del dinosaure Massospondylus en el que es veuen les diferents obertures que caracteritzen als arcosaures diàpsids. Imatge de Steveoc 86.

Com podeu veure, els dos grups d’arcosaures actuals no podrien ser més diferents. Tanmateix, els cocodrils i les aus comparteixen un avantpassat comú, i estan més emparentats entre ells que amb la resta de rèptils.

Foto de dues espècies d’arcosaures actuals; un cocodril del Nil (Crocodylus niloticus) i un tàntal africà (Mycteria ibis). Foto de Tom Tarrant.

I LES TORTUGUES?

Les tortugues (ordre Testudines) sempre han estat un grup difícil de classificar. Les tortugues són els únics amniotes actuals que presenten un crani anàpsid, sense cap obertura post-ocular. Per això antigament, se les havia classificat com a descendents d’amniotes primitius (clade Anapsida, actualment en desús) o com a sauròpsids anàpsids primitius (dins del clade Parareptilia).

Esquelet de la tortuga extingida Meiolania platyceps que visqué a Nova Caledònia fins fa 3000 anys. En aquesta foto s’aprecia el crani compacte i sense obertures temporals. Foto de Fanny Schertzer.

Estudis moleculars recents, han desvelat que les tortugues són realment diàpsids que van perdre les obertures temporals secundàriament. El que encara divideix a la comunitat científica és si els testudinis están més emparentats amb els Lepidosauromorfs (lepidosaures i els seus avantpassats) o amb els Arcosauromorfs (arcosaures i els seus avantpassats).

Exemplar de tortuga lleopard (Stigmochelys pardalis) de Tanzània. Foto de Charles J. Sharp.

Com heu pogut veure, l’evolució dels amniotes és un tema molt complex. Esperem que amb aquesta entrada hagi quedat clar que:

1. Els mamífers (sinàpsids) provenen d’un llinatge evolutiu diferent al dels rèptils (sauròpsids).
2. Els sauròpsids inclouen als “rèptils” tradicionals (lepidosaures, arcosaures i tortugues) i a les aus (dins dels arcosaures).
3. Encara queda molt per investigar sobre la posición de les tortugues (testudinis) dins l’arbre evolutiu dels sauròpsids.

Esquema modificat sobre les relacions evolutives entre els diferents grups d’amniotes.

REFERÈNCIES

Per a l’elaboració d’aquesta entrada s’han utilitzat les següents fonts:

• Imatge de portada de Henri Pidoux.
• Halliday & Adler (2007). La gran enciclopedia de los Anfibios y Reptiles. Editorial Libsa.
• Hickman, Roberts, Keen, Larson, l’Anson & Eisenhour (2009). Principios integrales de Zoología (decimocuarta edición). Mc Graw Hill.
• http://www.biologyreference.com/A-Ar/Amniote-Egg.html
• http://www.ucmp.berkeley.edu/vertebrates/tetrapods/amniota.html
• http://tolweb.org/Amniota
• http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1095-8312.1979.tb00027.x/abstract
• https://courses.candelalearning.com/osbiosec/chapter/29-4-reptiles/

El regnat dels rèptils: què és un dinosaure?

Els dinosaures (superordre Dinosauria, que vol dir “rèptils terribles”) són un grup de rèptils que van dominar tots els ecosistemes terrestres durant el Mesozoic (Era Secundària o “l’Era dels Rèptils”). Tanmateix, molta gent no té molt clar què és un dinosaure i què no ho és, i generalitza el terme “dinosaure” per a referir-se a tots els rèptils que van evolucionar durant l’Era Secundària. En aquesta entrada intentaré fer un petit repàs dels diferents grups de rèptils que van aparèixer durant el Mesozoic i explicaré per sobre, la classificació dels diferents grups de dinosaures i algunes de les seves adaptacions.

RÈPTILS DEL MESOZOIC: DINOSAURES I MOLTS MÉS

Els dinosaures van aparèixer després d’un fenomen d’extinció massiva que ocorregué fa uns 251 milions d’anys (extinció del Pèrmic-Triàssic). Aquest fenomen va eliminar el 96% de les espècies marines i el 70% de les espècies terrestres del moment, deixant molts nínxols ecològics buits que van poder ser ocupats per noves espècies.

Gràfic modificat de Rohde & Muller (2005) mostrant les grans extincions massives. La zona més fosca indica el període corresponent al Mesozoic.

Durant el Triàsic (a principis del Mesozoic) van evolucionar molts grups de rèptils diferents. Entre aquests grups trobem els dinosaures, els quals en aquell moment estaven lluny de ser els vertebrats terrestres dominants. Entre alguns dels altres grups de rèptils no dinosaures d’aquella època hi trobem: els rauisúquids (clade Rauisuchia) terrestres i grups totalment marins com els sauropterigis (superordre Sauropterygia) i els ictiopterigis (superordre Ichthyopterygia).

Reconstruccions de Dmitry Bogdanov de Prestosuchus (un rauisúquid, a dalt), de Nichollsia (un sauropterigi, a baix a l’esquerra) i de Platypterigius (un ictiopterigi, a baix a la dreta).

Una segona extinció massiva a finals del Triàsic i principis del Juràssic va acabar amb molts dels rèptils dominants, cosa que va permetre l’expansió i evolució dels fins llavors petits dinosaures i de nous grups com ara els crocodilomorfs (superordre Crocodylomorpha, avantpassats dels crocodilians) i els pterosaures voladors (ordre Pterosauria).

Reconstruccions de Dmitry Bogdanov de Dakosaurus (un crocodilomorf, a dalt) i de Scaphognathus (un pterosaure, a baix).

Com podem veure, els dinosaures només son un dels molts grups de rèptils que van evolucionar durant el Mesozoic. Durant el Juràssic, els dinosaures es van diversificar molt, tot i que pràcticament totes les espècies eren exclusivament terrestres. Aquests, van dominar els ecosistemes terrestres de la Terra fins a la seva pràctica extinció fa 65 milions d’anys a finals del Cretàcic.

CLASSIFICACIÓ DELS DINOSAURES

Els primers dinosaures van evolucionar fa uns 231 milions d’anys a mitjans del Triàsic. Aquests, eren animals petits i es caracteritzaven per la postura de les seves potes que, a diferència de la resta de rèptils, eren verticals i elevaven el cos del terra. Això els permetia una major mobilitat i un estil de vida més actiu.

A dalt: Esquelet de Eoraptor, un dels dinosaures més antics que es coneix (Museu de Japó, foto de Kentaro Ohno). A baix: Esquemes de la postura típica de la majoria de rèptils (esquerra) i la característica dels dinosaures (dreta).

Posteriorment, els dinosaures es van separar en dos ordres diferents: els Saurischia i els Ornithischia. Aquests dos grups es diferenciaven en l’estructura de la seva pelvis; els saurisquis van conservar una pelvis semblant a la de la resta de rèptils, mentre que els ornitisquis van evolucionar una pelvis que superficialment s’assemblava més a la dels ocells.

Esquema mostrant l’estructura de la pelvis dels Saurischia (esquerra) i dels Ornithischia (dreta). Representa que els animals miren a l’esquerra.

ORNITISCHIA: PELVIS D’OCELL

Arbre evolutiu dels Ornithischia, modificat de Zureks.

Ornithopoda (“peus d’ocell”): Els ornitòpodes van ser el grup d’ornitisquis més divers, que es caracteritzaven per tindre peus amb tres dits de forma semblant als ocells. Eren herbívors que podien combinar la marxa bípeda i la quadrúpeda. Entre ells s’hi troba l’Iguanodon, un dels primers dinosaures descoberts per la ciència.

Peu de Iguanodon (dreta) i reconstrucció de O. C. Marsh (1896).

Els ornitòpodes van adquirir moltes adaptacions diferents; alguns grups tenien becs d’ànec per a alimentar-se de vegetació aquàtica, d’altres van desenvolupar mans molt especialitzades, amb un polze en forma de punyal per a defensar-se i un dit petit oposable per a agafar la vegetació de la que s’alimentaven. Molts grups van desenvolupar crestes òssies que es creu que els servien tant per diferenciar-se entre membres de diferents espècies com per a comunicar-se entre ells.

Reconstrucció de Parasaurolophus (autor desconegut), un ornitòpode que presentava una gran cresta buida que li servia per a amplificar els sons que produïa.

Marginocephalia (“cap flanquejat”): Els anomenats marginocèfals foren un grup de dinosaures herbívors emparentats amb els ornitòpodes que es caracteritzaven per una àmplia ossificació del crani. Aquests es poden dividir en dos grups:

Els paquicefalosaures (subordre Pachycephalosauria, “rèptils de cap gruixut”) eren bípedes, que presentaven un crani molt engruixit i flanquejat per una sèrie d’osteoderms (ossificacions cobertes de queratina). Es creu que els membres d’aquest grup resolien les disputes territorials i resolien els conflictes reproductors entrexocant els caps de forma similar a les cabres.

Reconstrucció de Pachycephalosaurus per Jordan Mallon.

Els altres membres dels marginocèfals són els ceratòpsids (subordre Ceratopsia, “cara amb banyes”), quadrúpedes que presentaven; un collar ossi que feia que el crani semblés molt més gran i “l’os rostral” que formava una estructura en forma de bec al morro. Moltes espècies van desenvolupar a més, banyes facials que podien sortir tant del pòmul, com de sobre els ulls, com del collar ossi.

Reconstrucció de Rubeosaurus per Lukas Panzarin (esquerra) i crani de Triceratops (dreta), foto de Zachi Evenor.

Thyreophora (“portadors d’escuts”): Aquest grup basal d’ornitisquis estava exclusivament format per lents herbívors quadrúpedes que presentaven grans osteoderms que constituïen el seu principal mètode de defensa. Els tireòfors es poden dividir en:

Els estegosaures (subordre Stegosauria, “rèptils amb teules”) van ser grans dinosaures herbívors caracteritzats per  dues files d’osteoderms que els recorria el dors des del coll fins a la cua i que els servia tant com a protecció com a ajuda per la termoregulació. Algunes espècies també van desenvolupar espines caudals anomenades “thagomizers” que utilitzaven com a armes per a protegir-se dels depredadors.

“Thagomizer” muntat al Denver Museum of Nature and Science (esquerra) i reconstrucció de Stegosaurus de Nobu Tamura (dreta).

Els anquilosaures (subordre Ankylosauria, “rèptils fosos”) van desenvolupar grans armadures òssies que els recobrien tot el cos. Alguns com l’Ankylosaurus, van desenvolupar masses òssies a l’extrem de la cua per a defensar-se dels depredadors.

Recontrucció de Euoplocephalus per Nobu Tamura.

SAURISCHIA: PELVIS DE RÈPTIL

Arbre evolutiu dels Saurischia, modificat de Zureks.

Sauropodomorpha (“peus amb forma de rèptil”): Els sauropodomorfs són més coneguts com els “dinosaures de coll llarg”. Això es deu a que van evolucionar per a alimentar-se dels estrats de vegetació més elevats.

Reconstrucció de diferents sauropodomorfs (d’esquerra a dreta): Camarasaurus, Brachiosaurus, Giraffatitan i Euhelopus.

La majoria d’espècies es convertiren en enormes quadrúpedes amb potes en forma de columna semblants a les dels elefants i colls llargs per arribar a les fulles dels arbres més alts. Les espècies més evolucionades van adquirir mides gegantines com l’Amphicoelias, que podia créixer fins als 60 metres de longitud.

Theropoda (“peus de bèstia”): Aquest últim grup es conegut per dos motius. El primer és que aquest grup inclou algunes de les famílies més famoses de grans depredadors, com ara els Tyrannosauridae i els Dromaeosauridae. El segon motiu és que són l’únic grup de dinosaures amb representants vius, ja que els ocells s’inclouen dins del subordre Theropoda.

Esquelet de Allosaurus de col·leccions de museus americans (1915).

Tots els teròpodes són bípedes i la majoria d’espècies mesozoiques eren carnívores, amb dents renovables i esmolades, adaptades a la depredació. Els teròpodes presenten una pelvis saurisquia, però posteriorment els ocells van desenvolupar una pelvis més semblant a la dels dinosaures ornitisquis.

Reconstrucció de Davide Bonnadonna de els diferents clades que van dur a l’aparició dels ocells (d’esquerra a dreta): Neotheropoda, Tetanurae, Coelurosauria, Paraves i finalment l’Archaeopteryx, que es creu que fou la primera espècie d’ocell que va existir.

Algunes espècies presentaven plomes que els ajudaven a la termoregulació. A partir d’aquests grups van evolucionar els ocells a finals del Juràssic.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts per a elaborar els continguts d’aquesta entrada:

• Foto de portada: Gerhard Boeggemann.
• http://web.archive.org/web/20110612180650/http://www.hmnh.org/library/diplodocus/holland1910.html
• http://www.smithsonianmag.com/science-nature/tracking-the-origin-of-dinosaurs-70638045/?no-ist
• http://www.geol.umd.edu/~tholtz/G104/104Syl.html
• http://palaeo.gly.bris.ac.uk/palaeofiles/fossilgroups/dinosauria/index.html

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Qui es carrega la naturalesa?

Fa unes setmanes, en aquest blog es varen resumir els resultats de l’Informe Planeta Viu per l’any 2014, en el qual es detallava l’estat de conservació dels vertebrats. Ara, un estudi publicat al novembre d’aquest any a la revista PlosONE, treu a la llum quins països són els més responsables d’aquestes pèrdues. 

INTRODUCCIÓ

La preocupació dels diferents governs dels països del món per a la conservació de la naturalesa va fer que es promogués la Convenció sobre la Diversitat Biològica i varen acordar que pel 2010 s’hauria reduït la pèrdua de biodiversitat. El cert és que no es va aconseguir i varen planificar pel 2020 que s’hauria evitat l’extinció de les espècies en perill i el seu estat de conservació hauria millorat.

Els resultats de l’estudi que aquí es presenten es basen en l’Índex de la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN, en anglès), el qual se basa en deteriorament o la millora de l’estat de conservació entre diferents períodes de temps.

Segons un estudi publicat a Science, s’ha produït una caiguda en el mencionat Índex del 0,02% pels ocells, un 0,07% pels mamífers i un 0,14% pels amfibis; el que significa que s’ha accelerat la taxa de pèrdua per aquests grups.

IMPACTE PER ZONES

Malgrat que en general la majoria de regions i països han causat un impacte negatiu en les tendències globals, en algunes ha estat positiu. Són exemples d’aquest últim cas les Illes Cook, Fiji, Maurici, Seychelles i Tonga.

Tendències globals en l'estat de conservació dels vertebrats. En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

Observen una variació considerable en les tendències entre països y regions. La que més contrast presenta és entre terra i mar: en les àrees terrestres els canvis són principalment negatius, mentre que a nivell marí són positius en la majoria de zones. El motiu d’aquest canvi es deu a la millora de dues espècies de misticet, la iubarta o balena de gep (Megaptera novaeangliae) i la balena blava (Balaenoptera musculus). De tota manera, àrees marines com les Illes Galápagos han tingut un impacte negatiu.

L’estudi ha mostrat que més de la meitat del canvi total net en l’estat de la Llista Vermella es deu a canvis produïts en menys de l’1% de la superfície terrestre, essent només 8 països els responsables d’aquest fet. Aquests països són: Austràlia, Xina, Colòmbia, Equador, Indonesia, Malàisia, Mèxic i Estats Units.

La meitat del dany causat als vertebrats el causen només 8 països. 

L’explicació es deu a que els països amb més biodiversitat única (endemismes) són més vulnerables a patir les pèrdues més grans. Aquests 8 països anteriors ostenten el 33% de la diversitat mundial. De tota manera, Brasil, la República Democràtica del Congo, Índia i Perú presenten un 23% de la biodiversitat mundial i només presenten un 8% de les pèrdues.

IMPACTE PER GRUP

Els patrons de canvi difereixen entre els tres grups. Als Estats Units, mentre que ha millorat l’estat de conservació dels mamífers, ha empitjorat en amfibis i ocells. A Austràlia, Colòmbia i Mèxic el deteriorament s’ha produït sobretot en amfibis, mentre que a Indonesia és sobretot en aus i mamífers.

Tendències globals en l'estat de conservació dels amfibis (A), ocells (B) i mamífers (C). En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

AMENACES

Els autors de l’estudi han analitzat quines són les amenaces principals a les que s’afronten els diferents països i que posen en risc l’estat de conservació dels seus vertebrats. Estudien l’impacte de l’agricultura, l’explotació forestal, la caça, les pesqueries, les espècies invasores i el canvi climàtic.

Contribució en les diferents països de les diferents amenaces per a la conservació de les espècies. Agricultura (A), explotació forestal (B), caça (C), pesqueries (D), espècies invasores (E) i canvi climàtic (F). (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

L’agricultura i l’explotació forestal són les principals responsables de la pèrdua de biodiversitat al sud-est asiàtic, especialment a Indonèsia i Malàisia. La caça d’animals per a menjar, medicina tradicional i el tràfic d’animals domèstics afecta sobretot als països asiàtics, sobretot a Xina i Indonesia. A les illes oceàniques i Austràlia, Colòmbia, Equador, Costa Rica i Panamà afecten especialment les espècies invasores (depredadors, modificadors d’hàbitat i patògens).

Aquesta publicació està sota una llicència Creative Commons:
Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.