Arxiu d'etiquetes: australia

The thylacine: we extinguished it

Today marks 79 years of the death of the last known thylacine, Benjamin, at the zoo in Hobart (Tasmania). The thylacine, Tasmanian wolf or Tasmanian tiger is one of the classic examples of extinct animals by humans. Its fame is due to its relatively recent extinction, its strange anatomy and the existence of videos of the last thylacine, which transmits certain uneasiness to know that no longer exists. Do you want to know their characteristics, the causes of their disappearance and their cloning project?

THE THYLACINE, A MARSUPIAL

Despite its many names, the thylacine (Thylacinus cynocephalus*) was not related to wolves or tigers (placental mammals), as it was a marsupial animal. Marsupials are a mammals’ infraorder in which the young is born at a very early stage of development, almost in embryonic state. The best known representatives are kangaroos, koalas, wallabies, possums and bandicoots.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
One of the few preserved thylacine taxidermy in the world. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Photo: Mireia Querol

After a very short gestation, newborn moves to one of the mother‘s nipples where is seized several months. In most marsupials, nipples, -and therefore the newborn- are protected by a pouch. When the brood completes its development, it will release the nipple and leave the pouch to explore the outside. Look in the following video the birth and migration of the embryo of a red kangaroo:

DESCRIPTION

The thylacine was native of Australia and Papua New Guinea, but in the seventeenth century (arrival of European settlers Oceania) was found only in Tasmania.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Old thylacine distribution. Map by Discover Life

It was an animal with physical traits of wolf, tiger and kangaroo due to convergent evolution, which made him a unique case and an enigma to science before their taxonomy was known. Its closest relative is the Tasmanian devil (Sarcophilus harrisii).

He looked like a big dog with a thick, stiff tail. Its weight was about 30 kg on average. The fur was short, gray-brown with 13-20 vertical black stripes at the rear. It is estimated that lived between 5 and 7 years in the wild.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Display of taxidermy thylacines. Photo: South Australian Museum

It was capable of bipedal jumps and upright posture for short periods of time. They were also good swimmers. The anatomy of the thylacine when stood up, with its tail resting on the ground, reminds the kangaroo as evidenced by the following filming of 1933:

FEEDING

The thylacine was exclusively carnivorous, feeding on kangaroos, emus, wallabies and wombats. It was a solitary and crepuscular hunter who caught their prey by ambushes, as it was not very fast. It could turn the palm of the leg up like cats do. This increased movement of the leg would have allowed them subdue prey more easily after a surprise attack. In contrast, animals with reduced mobility in the leg, as some canines, prefer the persecution of the ambush and often hunt in herds.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin gasping similarly to yawning in response to a threat. Hobart Zoo. Photo by David Fleay.

Another unique feature was the ability it had to open its mouth. Equipped with 46 teeth, its powerful jaws could be opened at an angle of 120 degrees, allowing him to swallow large chunks of meat.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
The thylacine’s impressive buccal capacity. Photo: video capture by David Fleay

Look in the following video the last moving record of Benjamin (1933), from which was obtained the above screenshot:

To view the 7 videos that remain from this fantastic animal, enter The Thylacine videos.

REPRODUCTION

Thylacines could reproduce from June to December. It were born 2-4 pups per litter, who spent three months in the pouch but were still dependent on its mother‘s milk more than nine months. Unlike many marsupials, in the thylacine pouch opened to the rear of the body.

tilacino embarazada, cria tilacino
Only existing photographs of females with brood in the pouch. Photo taken from The Thylacine Museum

EXTINCTION

Australian Aborigines already knew and hunted the thylacine, as seen in their 1000 b.C art. The first possible thylacine footprints discovered by Europeans are from 1642, although it was not until 1808 that a detailed description of the species was made.

tilacino cazado
Thylacine hunted in 1869. Photo of public domain

There are several hypotheses that point to the extinction of the Tasmanian tiger, in the majority, humans are the main blamable. Like it happens nowadays in Spain, the Tasmanian wolf was quickly accused of killing cattle and hen, so despondent rewards were offered for the animal and was the subject of an intensive hunt. Later research has concluded that its jaw was not strong enough to kill an adult sheep.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Only existing picture of a thylacine with a prey. Later research suggest that is a farce with a taxidermy specimen to give them bad reputation. Photo by H. Burrell (1921)

With the colonization of Australia, the habitat and prey of the thylacine were diminished drastically. They were also victims of introduced species on the continent by humans, such as dogs, foxes and dingoes (wolf subspecies). It is also probably that suffered some diseases that lead them to death.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Last wild thylacine hunted by Wilfred Batty (1930). Photo: unknown (Wikimedia Commons)

In 1920 the thylacine was already on the verge of extinction. In 1930, it was hunted by a farmer the last known wild specimen and in 1933 arrived at Hobart Zoo the nicknamed Benjamin. In 1936, he was forgotten outside his cage and did not survive the freezing temperatures at night. 59 days before, it had been approved officially the protection of the species.

Only 128 years after his “discovery” the last thylacine died. Photo by David Fleay colored by Neitshade

After the 50 years required by the scientific community without any sightings or evidence of its existence, the thylacine was officially declared extinct by IUCN in 1986. Many claim to have seen the thylacine and even filmed one in the wild, but there are no no definitive evidence.

CURRENT RESEARCH

The International Thylacine Specimen Database is an international database that compiles all existing records of the Tasmanian wolf (museum specimens, bones, photos, videos…). Since 1999, there have been attempts to bring the thylacine back to life by cloning techniques, which have been unsuccessful. In 2008, Australian scientists were able to extract DNA from specimens preserved in alcohol and activate a gene implanting it in a mouse embryo and in 2009 the complete sequencing of mitochondrial DNA was published. The elusive goal is to activate the complete genome of thylacine, to have a real possibility of cloning. But if that happens, what are the ethical, economic and scientific implications of the reappearance of an extinct species? The debate is still open.

*Thylacinus cynocephalus from greek θύλακος (thylakos, “pouch”) and κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “dog-headed”).

REFERENCES

MIREIA QUEROL ALL YOU NEED IS BIOLOGY

El tilacino: nosotros lo extinguimos

Hoy se cumplen 79 años de la muerte del último tilacino conocido, Benjamin, en el zoo de Hobart (Tasmania). El tilacino, lobo marsupial o tigre de Tasmania es uno de los ejemplos clásicos de animales extinguidos por los humanos.  Su fama se debe a su extinción relativamente reciente, a  su anatomía atípica ya que existen imágenes en movimiento del último ejemplar, lo que transmite cierto desasosiego al saber que ya no existe. ¿Quieres conocer sus peculiaridades, las causas de su desaparición y las investigaciones sobre su posible clonación?

EL TILACINO, UN MARSUPIAL

A pesar de sus múltiples nombres, el tilacino (Thylacinus cynocephalus*) no estaba emparentado ni con los lobos ni los tigres (mamíferos placentarios), ya que se trataba de un animal marsupial. Los marsupiales son un infraorden de mamíferos en que la cria nace en una etapa muy temprana de su desarrollo, casi en estado de embrión. Los representantes más conocidos son los canguros, koalas, wallabys, zarigüeyas y bandicuts.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
Uno de los pocos tilacinos taxidermizados que se conservan en el mundo. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol

Después de una gestación muy corta, el recién nacido se desplaza hasta uno de los pezones de la madre donde se queda agarrado varios meses. En la mayoría de los marsupiales, los pezones -y por tanto la cría- están protegidos por una bolsa llamada marsupio. Cuando la cría completa su desarrollo, soltará el pezón y saldrá del marsupio a explorar el exterior. Observa en el siguiente vídeo el nacimiento y migración del embrión de un canguro rojo:

DESCRIPCIÓN

El tilacino era originario de Australia y Papúa Nueva Guinea, aunque en el siglo XVII (llegada de los colonos europeos a Oceanía) sólo se encontraba en Tasmania.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Antigua distribución del tilacino. Mapa de Discover Life

Se trataba de un animal con rasgos físicos de lobo, tigre y canguro debido a la evolución convergente, lo que lo convertía en un caso único y un enigma para la ciencia antes de conocerse su taxonomía. Su pariente más próximo es el diablo de Tasmania (Sarcophilus harrisii).

Tenía aspecto de perro grande con una cola gruesa y rígida. Su peso era de unos 30 kgs de media. El pelaje era corto, de color pardo grisáceo y con 13-20 rayas negras verticales en la parte trasera. Se estima que vivían entre 5 y 7 años en libertad.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Instalación de ejemplares taxidermizados. Foto: South Australian Museum

Era capaz de dar saltos bípedos y mantener la postura erguida durante breves lapsos de tiempo. También eran buenos nadadores. La anatomía del tilacino cuando se ponía de pie, con la cola apoyada en el suelo, recuerda al canguro como atestigua la siguiente filmación de 1933:

ALIMENTACIÓN

El tilacino era exclusivamente carnívoro, alimentándose de canguros, emús, wallabies y wombats. Era un cazador solitario y crepuscular, que atrapaba a sus presas mediante emboscadas, ya que no era muy veloz. Podía girar la palma de la pata igual que hacen los gatos. Este mayor movimiento de la pata les habría permitido someter más fácilmente a la presa después de un ataque por sorpresa. Por contra, animales con menor movilidad en la pata, como algunos cánidos, prefieren la persecución a la emboscada y a menudo cazan en manada.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin abriendo la boca de manera similar a un bostezo en respuesta a una amenza. Zoo de Hobart. Foto de David Fleay.

Otra característica única era la capacidad que tenía para abrir la boca. Dotada de 46 dientes, las potentes mandíbulas podían abrirse en un ángulo de 120 grados, lo que le permitía tragar trozos de carne muy grandes.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: captura de vídeo de David Fleay

Observa en el siguiente vídeo de el último registro en movimiento de Benjamin y su compañero de jaula (1933), de donde se ha obtenido la captura anterior:

Para ver los 7 vídeos que se conservan de este fantástico animal, entra en The Thylacine videos.

REPRODUCCIÓN

Los tilacinos podían reproducirse de junio a diciembre. Nacían de 2 a 4 crías por camada, que pasaban 3 meses en el marsupio pero seguían dependiendo de la leche de su madre 9 meses más. A diferencia de muchos marsupiales, en el tilacino el marsupio se abría hacia la parte trasera del cuerpo.

tilacino embarazada, cria tilacino
Únicas fotografías existentes de hembras de tilacino con el marsupio abultado por una cría. Foto tomada de The Thylacine Museum

EXTINCIÓN

Los aborígenes australianos ya conocían y cazaban el tilacino, como se puede ver en su arte del 1000 a.C. Las primeras posibles huellas de tilacino descubiertas por europeos datan de 1642, aunque no fue hasta 1808 que se hizo una descripción detallada de la especie.

tilacino cazado
Tilacino cazado en 1869. Foto de dominio público

Hay diversas hipótesis que apuntan a la extinción del tigre de Tasmania, en la mayoría, los humanos somos los principables culpables. Igual que pasa actualmente con el lobo en España, el lobo marsupial fue rápidamente acusado de matar ganado, por lo que se ofrecían recompensas por animal abatido y fue objeto de una caza intensiva. Estudios posteriores han concluido que su mandíbula no era lo suficientemente fuerte como para matar una oveja adulta.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Única imagen existente de un tilacino con una presa. Investigaciones posteriores sugieren que se tata de un montaje con un especimen disecado para darle mala fama. Foto de H. Burrell (1921)

Con la colonización de Australia, el hábitat y las presas del tilacino se vieron disminuidas drásticamente. También fueron víctimas de especies introducidas en el continente por los humanos, como los perros, zorros y los dingos (subespecie de lobo). Es posible además, que sufrieran algunas enfermedades que los llevaran a la muerte.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Último tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty (1930). Foto: desconocido (Wikimedia commons)

En 1920 los tilacinos ya estaban al borde de la extinción. En 1930, fue cazado por un granjero el último ejemplar salvaje conocido y el 1933 llegó al zoo de Hobart el apodado Benjamin. En 1936, lo olvidaron fuera de su jaula y no sobrevivió a las gélidas temperaturas de la noche. 59 días antes, había sido aprobada de manera oficial la protección de la especie.

Sólo 128 años después de su “descubrimiento” se extinguió el último tilacino. Foto de David Fleay coloreada por Neitshade

Tras los 50 años que exige la comunidad científica sin ningún avistamiento o prueba de su existencia, el tilacino fue oficialmente declarado extinto por la IUCN en 1986. Muchos dicen haber visto al tilacino e incluso grabado alguno en libertad, pero no hay pruebas definitivas al respecto.

INVESTIGACIÓN ACTUAL

La International Thylacine Specimen Database es una base de datos internacional que recopila todos los registros existentes del tilacino (ejemplares disecados, huesos, fotos, vídeos…). Desde 1999, ha habido intentos de volver el tilacino a la vida mediante técnicas de clonación, que han resultado infructuosos. En 2008 científicos australianos consiguieron extraer ADN de ejemplares conservados en alcohol y activar un gen implantándolo en un embrión de ratón y en 2009 se publicó la secuenciación completa del ADN mitocondrial. El difícil objetivo es activar el genoma completo del tilacino, para tener una posibilidad de real de clonarlo. Pero en caso que suceda, ¿qué implicaciones éticas, económicas y científicas tiene la reaparición de una especie ya extinta? El debate sigue abierto.

*Thylacinus cynocephalus proviene del griego θύλακος (thylakos, “bolsillo”) y κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “cabeza de can”).

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira

El llop marsupial: nosaltres el vam extingir

Avui fa 79 anys de la mort de l’últim llop marsupial conegut, Benjamin, al zoo de Hobart (Tasmània). El llop marsupial o tigre de Tasmània és un dels exemples clàssics d’animals extingits pels humans. La seva fama es deu a la seva extinció relativament recent, a la seva anatomia atípica i a que hi ha imatges en moviment de l’últim exemplar, el que transmet cert desassossec en saber que ja no existeix. Vols conèixer les seves peculiaritats, les causes de la seva desaparició i les investigacions sobre la seva possible clonació?

EL TIGRE DE TASMÀNIA, UN MARSUPIAL

Malgrat els seus noms, el tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus*) no estava emparentat ni amb els llops ni els tigres (mamífers placentaris), ja que es tractava d’un animal marsupial. Els marsupials són un infraordre de mamífers en què la cria neix en una etapa molt primerenca del seu desenvolupament, gairebé en estat d’embrió. Els representants més coneguts són els cangurs, coales, wallabys, sarigues i bandicuts.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol


Després d’una gestació molt curta, el nadó es desplaça fins a un dels mugrons de la mare on es queda agafat diversos mesos. En la majoria dels marsupials, els mugrons -i per tant la cria- estan protegits per una bossa anomenada marsupi. Quan la cria completa el seu desenvolupament, deixarà anar el mugró i sortirà del marsupi a explorar l’exterior. Observa en el següent vídeo el naixement i migració de l’embrió d’un cangur vermell:

DESCRIPCIÓ

El llop marsupial era originari d’Austràlia i Papua Nova Guinea, encara que al segle XVII (arribada dels colons europeus a Oceania) només es trobava a Tasmània.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Antiga distribució del tigre de Tasmània. Mapa de Discover Life

Es tractava d’un animal amb trets físics de llop, tigre i cangur a causa de l’evolució convergent, el que el convertia en un cas únic i un enigma per a la ciència abans de conèixer la seva taxonomia. El seu parent més proper és el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii).

Tenia aspecte de gos gran amb una cua gruixuda i rígida. El seu pes era d’uns 30 kg de mitjana. El pelatge era curt, de color marró grisenc i amb 13-20 ratlles negres verticals a la part posterior. S’estima que vivien entre 5 i 7 anys en llibertat.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Instal·lació d’exemplars taxidermitzats. Foto: South Australian Museum

Era capaç de donar salts bípedes i mantenir la postura alçada durant breus lapses de temps. També eren bons nedadors. L’anatomia del llop marsupial quan es posava dempeus, amb la cua recolzada a terra, recorda al cangur com testifica la següent filmació de 1933:

ALIMENTACIÓ

El tigre de Tasmània era exclusivament carnívor, s’alimentava de cangurs, emús, wallabies i wombats. Era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Podia girar el palmell de la pota igual que fan els gats. Aquest major moviment de la pota els hauria permès sotmetre més fàcilment a la presa després d’un atac per sorpresa. Per contra, animals amb menor mobilitat a la pota, com alguns cànids, prefereixen la persecució a l’emboscada i sovint cacen en grup.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin obrint la boca de manera similar a un badall en resposta a una amenaça. Zoo de Hobart. Foto de David Fleay.

Una altra característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca. Dotada de 46 dents, les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus, la qual cosa li permetia engolir trossos de carn molt grans.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
La impressionant capacitat bucal del tigre de Tasmània. Foto: captura de video de David Fleay

Observa en el següent vídeo l’últim registre en moviment de Benjamin i el seu company de gàbia (1933), d’on s’ha obtingut la captura anterior:

Per veure els 7 vídeos que es conserven d’aquest fantàstic animal, entra a The Thylacine videos.

REPRODUCCIÓ

Els llops marsupials podien reproduir-se de juny a desembre. Naixien de 2 a 4 cries per ventrada, que passaven 3 mesos al marsupi però seguien depenent de la llet de la seva mare 9 mesos més. A diferència de molts marsupials, el marsupi s’obria cap a la part posterior del cos.

tilacino embarazada, cria tilacino
Úniques fotografies existents de femelles de tigre de Tasmània amb el marsupi engruixit per una cria. Foto presa de The Thylacine Museum

EXTINCIÓ

Els aborígens australians ja coneixien i caçaven el llop marsupial, com es pot veure en el seu art del 1000 a.C. Les primeres possibles petjades de llop marsupial descobertes per europeus daten de 1642, encara que no va ser fins 1808 que es va fer una descripció detallada de l’espècie.

tilacino cazado
Llop marsupial caçat el 1869. Foto de domini públic


Hi ha diverses hipòtesis que apunten a l’extinció del tigre de Tasmània, en la majoria, els humans som els principables cupables. Igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser ràpidament acusat de matar bestiar, de manera que s’oferien recompenses per animal abatut i va ser objecte d’una caça intensiva. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era suficientment forta com per matar una ovella adulta.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Única imatge existent d’un llop marsupial amb una presa. Investigacions posteriors suggereixen que es tracta d’un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell (1921)

Amb la colonització d’Austràlia, l’hàbitat i les preses del tigre de Tasmània es van veure disminuïdes dràsticament. També van ser víctimes d’espècies introduïdes al continent pels humans, com els gossos, guineus i els dingos (subespècie de llop). És possible a més, que patissin algunes malalties que els portessin a la mort.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Últim tigre de Tasmània salvatge caçat per Wilfred Batty (1930). Foto: desconegut (Wikimedia commons)

El 1920 els llops marsupials ja estaven a la vora de l’extinció. El 1930, va ser caçat per un granger l’últim exemplar salvatge conegut i el 1933 va arribar al zoo de Hobart l’anomenat Benjamin. El 1936, el van oblidar fora de la seva gàbia i no va sobreviure a les gèlides temperatures de la nit. 59 dies abans, havia estat aprovada de manera oficial la protecció de l’espècie.

Només 128 anys després del seu “descobriment” es va extingir l’últim llop marsupial. Foto de David Fleay acolorida per Neitshade

Després dels 50 anys que exigeix la comunitat científica sense cap albirament o prova de la seva existència, el llop marsupial va ser oficialment declarat extingit per la IUCN el 1986. Molts diuen haver vist el tigre de Tasmània i fins i tot gravat algun en llibertat, però no hi ha proves definitives al respecte.

INVESTIGACIÓ ACTUAL

La International Thylacine Specimen Database és una base de dades internacional que recopila tots els registres existents del llop marsupial (exemplars dissecats, ossos, fotos, vídeos ). Des de 1999, hi ha hagut intents de tornar-lo a la vida mitjançant tècniques de clonació, que han resultat infructuosos. El 2008 científics australians van aconseguir extreure ADN d’exemplars conservats en alcohol i activar un gen implantant-lo en un embrió de ratolí i el 2009 es va publicar la seqüenciació completa de l’ADN mitocondrial. El difícil objectiu és activar el genoma complet del tigre de Tasmània, per tenir una possibilitat de real de clonar-lo. Però en cas que succeeixi, quines implicacions ètiques, econòmiques i científiques la reaparició d’una espècie ja extingida? El debat segueix obert.

*Thylacinus cynocephalus prové del grec θύλακος (thylakos, “butxaca”) i κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “cap de ca”).

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Meet present velociraptors

There are some stories about eagles who kidnap children, movies about murderer birds… But it really exist a bird which can kill a person? Are birds of prey the most dangerous birds? Keep reading to find out more.

THE CASSOWARY

According to the Guinness Book of Records, the most dangerous bird in the world is the cassowary. Cassowaries (family Casuariidae), like the emu (with whom it is related) and the ostrich, are flightless birds and good runners (up to 50 km/h). They are also good swimmers and can jump up to almost 2 meters. They live in New Guinea, north of Australia (Queensland) and neighboring islands (Ceram, Aru).

Casuario (casuarius unnapendiculatus). Foto de Quartl
Northern cassowary (Casuarius unnapendiculatus). Photo by Quartl

There are three species: the Southern cassowary (Casuarius casuarius), the Dwarf cassowary (Casuarius bennetti) and the Northern cassowary (Casuarius unappendiculatus). The largest of all is the Sourthern cassowary, in which we will focus in this article. Its name comes from Papua and means “horned head”.

Besides the size (1.80 m tall and weighing 70 kg, females are larger than males), highlighting the Southern cassowary is their blue and red neck, plucked, with two hanging pieces of skin (wattles), along with a casque that crowns the head, which is higher in the female. This casque is made up of trabecular bone (spongy bone) covered with hard skin (keratinized), which helps make their way through the dense vegetation of the rainforest where they live or for sexual attraction. It can also be a sign of the age, health and status of the animal respect their peers. It is estimated that they can live up to 12 to 19 years in the wild.

Primer plano de un casuario. Foto de Nick Hobgood.
Foreground of a Southern cassowary (Casuarius casuarius). Photo by Nick Hobgood.

The plumage is black, shiny and loose, giving it an aspect like hair. The tips are sharp and used as a defense. But the real danger of the cassowary falls upon its legs and feet, as one of its three fingers has a claw of about 10-12 cm long.

pies, peus, garra, uña, casuario, feet, foot, cassowary
Cassowary feet, in which can be seen its inner finger modified as a powerful claw. Photo by Christian Ziegler

DIET

The cassowary feeds mainly on fruits in the ground, which are swallowed whole. This makes them important seed dispersers, up to 70 different species. Their diet is completed with invertebrates such as insects, small vertebrates and fungi.

quandong, cassowary, eating, fruit
Cassowary eating quandongs, one of its favorite fruits. Photo by Christian Ziegler

REPRODUCTION

Cassowaries are birds of solitary habits, they meet only in breeding season (June to October). The female is dominant over the male and can mate with several males, putting different clutches on the floor.

cassowary, eggs, huevos, casuario, ous, casuari
Cassowary eggs are green coloured. Foto de Christian Ziegler

The males are responsible for incubating the eggs (4-8) for 50 days and take care of the chicks up to one year and four months. These have a plumage with brown, black and white stripes, they turn brown at 5 months of age. The final color and helmet appear when they are between 2 -4 years old.

casuario, pollitos, chicks, cassowary, casuari, pollets, iphone photo
Cassowary with its chicks. Photo by Kaisa Breeden

BEHAVIOUR

They are quiet and peaceful but highly territorial birds. When disturbed or threatened, they do not hesitate to violently attack with their powerful legs and beak. They attack like it is believed Velociraptors did: cassowaries make big jumps and kick their opponents eviscerating them with their powerful claw as if it were a dagger, and causing internal injuries because of blows. The cassowary has killed at least two people in Australia (2009 data) and probably some more that has not been documented in native populations. There have also been cases of bone fractures in people, such as ribs, legs …

In this video you can see how a cassowary attacks:

CONSERVATION AND THREATS

Although they are not dangerous to humans unless they are bothered, the main threat cassowaries suffer is the destruction of their habitat (replacement of the forest by cultivated fields) and forest fragmentation, which prevents access to food and other reproductive groups. There are also frequent car accidents in Australia and attacks of domestic dogs to cassowary chicks. Finally they are also victims of uncontrolled hunting in the area of New Guinea.

Australia, señal de tráfico, casuario, cape tribulation, cassowary, traffic signal
Traffic signal in Cape Tribulation, Australia, warning of the presence  of cassowaries. Photo by Mireia Querol

The Southern cassowary is classified as Vulnerable in the UICN Red List as well as the Northern cassowary. The dwarf cassowary is near threatened. Cassowaries in Australia live in protected areas, and there are also specific conservation plans by Queensland Parks and Wildlife Service. There are no reliable population data in New Guinea.

As we have seen, the cassowary is a spectacular bird that arouse great respect but is in danger. We encourage you to leave your comments and your experiences about it if you have traveled to their habitat and have been lucky enough to see one in the wild.

REFERENCES

 MIREIA QUEROL ALL YOU NEED IS BIOLOGY

Coneix al velociraptor actual

Hi ha algunes històries sobre àligues que rapten nens, refranys d’ocells que treuen els ulls, pel·lícules d’ocells assassins Però existeix realment alguna au capaç de matar una persona? Són els rapinyaires les aus més perilloses? Segueix llegint per saber més.

EL CASUARI

Segons el Llibre Guiness dels Rècords, l’au més perillosa del món és el casuari. Els casuaris (família Casuariidae), igual que l’emú (amb el qual està emparentat) i l’estruç, són aus corredores (fins a 50 km/h) no voladores. També són bones nedadores i capaces de saltar fins a gairebé 2 metres. Habiten a Nova Guinea, nord d’Austràlia (Queensland) i illes veïnes (Ceram, Aru).

Casuario (casuarius unnapendiculatus). Foto de Quartl
Casuari unicarunculat (Casuarius unnapendiculatus). Foto de Quartl

Existeixen tres espècies: el casuari comú o meridional (Casuarius casuarius), el casuari menor o de Bennett (Casuarius bennetti) i el casuari unicarunculat o de Salavati (Casuarius unappendiculatus). El major d’ells és el comú, en el qual ens centrarem en aquest article. El seu nom procedeix del Papua i significa “cap amb banyes”.

A més de la mida (1,80 m d’alçada i 70 kg de pes, les femelles són més grans que els mascles), el que destaca de la casuari comú és el seu coll blau i vermell, sense plomes, del que li pengen dues pells vermelles (carúncules), juntament amb un casc que li corona el cap, que és més alt en la femella. Aquest casc està format per os trabecular (os esponjós) cobert de pell dura (queratinitzada), que l’ajuda a obrir-se camí per la densa vegetació de les selves humides on viu o com a reclam sexual. També pot ser un signe de l’edat i salut de l’animal i status respecte els seus congèneres. S’estima que poden viure uns 12-19 anys en estat salvatge.

Primer plano de un casuario. Foto de Nick Hobgood.
Primer pla d’un casuari meridional (Casuarius casuarius). Foto de Nick Hobgood.

El plomatge és negre, brillant i lliure, la qual cosa li dóna un aspecte que recorda al pèl. Les puntes són afilades i s’utilitzen com a defensa. Però el veritable perill del casuari resideix en les seves potes i peus, ja que un dels seus tres dits posseeix una urpa d’uns 10-12 cm.

pies, peus, garra, uña, casuario, feet, foot, cassowary
Peus del casuari, on s’observa el seu dit interior modificat en una poderosa urpa. Foto de Christian Ziegler

ALIMENTACIÓ

El casuari s’alimenta principalment de fruits que troba a terra, que s’empassa sencers. Això els converteix en importants dispersors de llavors, de fins a 70 espècies diferents. Completa la seva dieta amb invertebrats com insectes, petits vertebrats i fongs.

quandong, cassowary, eating, fruit
Casuari menjant quandongs, un dels seus fruits predilectes. Foto de Christian Ziegler

REPRODUCCIÓ

Els casuaris són aus de costums solitaris, que només es troben en època de reproducció (de juny a octubre). La femella és dominant sobre el mascle i pot aparellar-se amb diversos, posant diferents niuades sobre el sòl.

cassowary, eggs, huevos, casuario, ous, casuari
Els ous de casuari són de color verd. Foto de Christian Ziegler

El mascles seran els encarregats d’incubar els ous (de 4 a 8) durant 50 dies i tenir cura dels pollets fins a un any i 4 mesos. Aquests tenen un plomatge a ratlles negre, castany i blanc, i es van tornant marrons als 5 mesos d’edat. El color definitiu i el casc apareixeran entre els 2 i 4 anys.

casuario, pollitos, chicks, cassowary, casuari, pollets, iphone photo
Casuari amb els seus pollets. Foto de Kaisa Breeden

COMPORTAMENT

Són aus tranquil·les i pacífiques però summament territorials. Quan són molestades o se senten amenaçades, no dubten a atacar amb violència amb les seves poderoses potes i bec. A l’estil de com es creu que atacaven els velociraptors, els casuaris donen grans salts i puntades als seus adversaris esbudellant-los amb la seva poderosa urpa com si fos un punyal i causant-los ferides internes pels cops. El casuari ha donat mort almenys a dues persones a Austràlia (dades de 2009) i segurament alguna més que no s’ha documentat en poblacions indígenes. També s’han donat casos de fractures òssies a persones, com costelles, cames

En aquest vídeo pots veure com ataca el casuari:

CONSERVACIÓ I AMENACES

Encara que no són perillosos per als humans tret que siguin molestats, la principal amenaça del casuari és la destrucció del seu hàbitat (substitució de la selva per camps de conreu) i la fragmentació del bosc, que els impedeix accedir a l’aliment i a altres grups reproductius. També són freqüents els atropellaments a Austràlia i l’atac d’animals domèstics (gossos, porcs) cap als pollets de casuari. Finalment també són víctimes de la caça descontrolada a la zona de Nova Guinea.

Australia, señal de tráfico, casuario, cape tribulation, cassowary, traffic signal
Senyal de trànsit a Cape Tribulation, Austràlia, alertant de la presència de casuaris. Foto de Mireia Querol

El casuari meridional està classificat com Vulnerable a la Lista Roja de la UICN junt amb el casuari unicarunculat. El casuari menor es troba quasi amenaçat. A Austràlia habita en zones protegides, i a més s’han implantat plans de conservació específics per part de Queensland Parks and Wildlife Service. No es disposen dades fiables sobre la població en Nova Guinea.

Com hem vist, el casuari és una au espectacular que infon un gran respecte i tot i així, està en perill. T’animem a deixar els teus comentaris sobre ell i les teves experiències en cas que hagis viatjat al seu hàbitat i hagis tingut la sort de veure un en llibertat.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

Conoce al velociraptor actual

¡ATENCIÓN! ESTE ARTÍCULO ESTÁ ANTICUADO.

LEE AQUÍ LA VERSIÓN MEJORADA Y ACTUALIZADA

Existen algunas historias sobre águilas que raptan niños, refranes de pájaros que sacan los ojos, películas de pájaros asesinos… ¿Pero existe realmente algun ave capaz de matar una persona? ¿Son las rapaces las aves más peligrosas? Sigue leyendo para saber más.

EL CASUARIO

Según el Libro Guiness de los Récords, el ave más peligrosa del mundo es el casuario. Los casuarios (familia Casuariidae), igual que el emú (con el que está emparentado) y el avestruz, son aves corredoras (hasta 50 km/h) no voladoras. También son buenas nadadoras y capaces de saltar hasta casi 2 metros. Habitan en Nueva Guinea, norte de Australia (Queensland) e islas vecinas (Ceram, Aru).

Casuario (casuarius unnapendiculatus). Foto de Quartl
Casuario unicarunculado (Casuarius unnapendiculatus). Foto de Quartl

Existen tres especies: el casuario común o meridional (Casuarius casuarius), el casuario menor o de Bennett (Casuarius bennetti) y el casuario unicarunculado o de Salavati (Casuarius unappendiculatus). El mayor de ellos es el común, en el cual nos centraremos en este artículo. Su nombre procede del Papúa y significa “cabeza con cuernos”.

Además del tamaño (1,80 m de altura y 70 kg de peso, las hembras son más grandes que los machos), lo que destaca del casuario común es su cuello azul y rojo, desplumado, del que le cuelgan dos pieles rojas (carúnculas), junto con un casco que le corona la cabeza, que es más alto en la hembra. Este casco está formado por hueso trabecular (hueso esponjoso) cubierto de piel dura (queratinizada), que le ayuda a abrirse camino por la densa vegetación de las selvas húmedas donde vive o como reclamo sexual. También puede ser un signo de la edad y salud del animal y status respecto a sus congéneres. Se estima que pueden vivir unos 12-19 años en estado salvaje.

Primer plano de un casuario. Foto de Nick Hobgood.
Primer plano de un casuario meridional (Casuarius casuarius). Foto de Nick Hobgood.

El plumaje es negro, brillante y suelto, lo que le da un aspecto que recuerda al pelo. Las puntas son afiladas y se utilizan como defensa. Pero el verdadero peligro del casuario reside en sus patas y pies, ya que uno de sus tres dedos posee una garra de unos 10-12 cm.

pies, peus, garra, uña, casuario, feet, foot, cassowary
Pies del casuario, donde se observa su dedo interior modificado en una poderosa garra. Foto de Christian Ziegler

ALIMENTACIÓN

El casuario se alimenta principalmente de frutos que encuentra en el suelo, que se traga enteros. Esto los convierte en importantes dispersores de semillas, de hasta 70 especies distintas. Completa su dieta con invertebrados como insectos, pequeños vertebrados y hongos.

quandong, cassowary, eating, fruit
Casuario comiendo quandongs, uno de sus frutos predilectos. Foto de Christian Ziegler

REPRODUCCIÓN

Los casuarios son aves de costumbres solitarias, que sólo se encuentran en época de reproducción (de junio a octubre). La hembra es dominante sobre el macho y puede aparearse con varios poniendo distintas nidadas sobre el suelo.

cassowary, eggs, huevos, casuario, ous, casuari
Los huevos de casuario son de color verde. Foto de Christian Ziegler

Lo machos serán los encargados de incubar los huevos (de 4 a 8) durante 50 días y cuidar de los polluelos hasta un año y 4 meses. Éstos tienen un plumaje a rayas negro, castaño y blanco, y se van volviendo marrones a los 5 meses de edad. El color definitivo y el casco aparecerán entre los 2 y 4 años.

casuario, pollitos, chicks, cassowary, casuari, pollets, iphone photo
Casuario y sus pollitos. Foto de Kaisa Breeden

COMPORTAMIENTO

Son aves tranquilas y pacíficas pero sumamente territoriales. Cuando son molestadas o se sienten amenazadas, no dudan en atacar con violencia con sus poderosas patas y pico. Al estilo de como se cree que atacaban los velociraptores, los casuarios dan grandes saltos y patadas a sus adversarios destripándolos con su poderosa garra como si se tratara de un puñal y causándoles heridas internas por los golpes. El casuario ha dado muerte por lo menos a dos personas en Australia (datos de 2009) y seguramente alguna más que no se ha documentado en poblaciones indígenas. También se han dado casos de fracturas óseas a personas, como costillas, piernas…

En este vídeo puedes ver cómo ataca el casuario:

CONSERVACIÓN Y AMENAZAS

Aunque no son peligrosos para los humanos a menos que sean molestados, la principal amenaza del casuario es la destrucción de su hábitat (sustitución de la selva por campos de cultivo) y la fragmentación del bosque, que les impide acceder al alimento y a otros grupos reproductivos. También son frecuentes los atropellos en Australia y el ataque de animales domésticos (perros, cerdos) hacia los polluelos de casuario. Por último también son víctimas de la caza descontrolada en la zona de Nueva Guinea.

Australia, señal de tráfico, casuario, cape tribulation, cassowary, traffic signal
Señales de tráfico en Cape Tribulation, Australia, alertando de la presencia de casuarios. Foto de Mireia Querol

El casuario meridional está clasificado como Vulnerable en la Lista Roja de la UICN junto con el casuario unicarunculado. El casuario menor se encuentra casi amenazado. En Australia habita en zonas protegidas, y además se han implantado planes de conservación específicos por parte de Queensland Parks and Wildlife Service. No se disponen datos fiables sobre la población en Nueva Guinea.

Como hemos visto, el casuario es un ave espectacular que infunde un gran respeto y aun así, está en peligro. Te animamos a dejar tus comentarios sobre él y tus experiencias en caso que hayas viajado a su hábitat y has tenido la suerte de ver uno en libertad.

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira

Maratus sp.: l’aranya que volia ser un paó reial

Si us digués que a Austràlia viuen paons reials d’uns 5mm, us ho creuríeu? Si bé és cert que en aquest país habiten organismes sorprenents, a hores d’ara els científics encara no hi han descobert aus tan petites. Ara bé, sí hi podem trobar uns animals diminuts que s’assemblen molt a aquestes aus: les aranyes paó reial (Maratus sp., Família Salticidae), l'”abdomen” o opistosoma de les quals (és a dir, la part posterior del cos de les aranyes) presenta una mena d’ales que poden desplegar a ambdós costats del cos, ben bé com si es tractés de la cua d’un paó reial.

El mes passat us vam ensenyar algunes fotografies d’aquests organismes als webs de les nostres xarxes socials. Al llarg d’aquest article, coneixereu les seves característiques més peculiars i descobrireu la funció que amaga l’opistosoma desplegable que presenten.

LES ARANYES SALTARINES

Les aranyes paó reial es situen dins la família Salticidae, grup que inclou les aranyes comunament conegudes com a aranyes saltarines o saltícids. Aquesta família inclou més de 5000 espècies (essent possiblement el grup d’aranyes més divers i abundant) i la seva distribució és pràcticament mundial (podent-se trobar, fins i tot, al cim de l’Everest; aquest és el cas de l’espècie Euophrys omnisuperstes). Ara bé, la majoria d’espècies es concentra sobretot en boscos tropicals.

¿COM PODEM DISTINGIR-LES?

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Generalment, les aranyes de la família Salticidae assoleixen una llargada d’uns pocs mil·límetres quan són adultes (el més habitual és que no sobrepassin els 10mm). Anatòmicament, els organismes d’aquest grup es caracteritzen per posseir dos grans ulls simples frontals flanquejats per dos de més petits, més quatre de molt petits situats per sobre i als costats d’aquests. La mida i posició d’aquests ulls els confereixen una visió excel·lent en comparació a altres grups d’aranyes, i fins tot comparada amb altres artròpodes la seva capacitat visual resulta excepcional.

Mireu quins ulls més grossos! Hi ha algú que se’n resisteixi?

Exemplar de l’aranya saltarina Paraphidippus auranticus (Foto de Thomas Shahan (c)).

A banda d’una bona visió, aquestes aranyes tenen la capacitat de saltar una distància de fins a 50 cops la seva longitud, motiu pel qual van rebre el sobrenom de “saltarines”. Així, són sobretot la seva capacitat per desplaçar-se llargues distàncies d’un únic salt i la seva visió extraordinària els dos trets que fan que aquestes aranyes siguin unes depredadores excel·lents, les quals cacen les seves presses per mitjà de la tècnica de l’aguait sense haver de construir teranyines o trampes de seda. A més a més, algunes de les seves potes davanteres tendeixen a ser més llargues que la resta, fet que millora la subjecció de les preses.

Aranya saltarina depredant un exemplar de Diaea evanida o aranya rosa de les flors (Foto de James Niland a Flickr, Creative Commons).

Els individus d’aquesta família d’aranyes solen presentar un dimorfisme sexual molt marcat (és a dir, diferències fisiognòmiques notables entre mascles i femelles). Els mascles de les aranyes saltarines solen tenir uns apèndixs bucals (o palps) molt grossos, els quals fan servir durant els balls nupcials i la còpula tant per cridar l’atenció de les femelles com per transmetre’ls l’espermatòfor (massa o càpsula d’espermatozous) durant l’aparellament.

Mascle d’araña saltarina de l’espècie Sitticus fasciger; s’aprecien els palps engruixits (de color fosc) (Foto de sankax a Flickr, Creative Commons).
Femella d’aranya saltarina de l’espècie Sitticus fasciger (Foto de sankax a Flickr, Creative Commons).

A banda d’uns palps força desenvolupats, els mascles d’algunes espècies d’aquesta família d’aranyes es caracteritzen per presentar un opistosoma (part posterior del cos de les aranyes) colorit o amb propietats iridiscents; alguns, fins i tot, són capaços de reflectir les radiacions UV procedents del Sol, les quals són detectades per les femelles de la seva mateixa espècie gràcies a la seva excel·lent capacitat visual, tal i com suggereixen alguns estudis recents. Les femelles, en canvi, solen ser de colors més apagats i críptics (encara que no sempre).

REFERÈNCIES

Maratus sp.: The spider that wants to be a peacock

If I told you that there exists a 5 millimeters Australian peacock, would you believe me? Although we can find a large number of incredible animals in this country, scientists haven’t yet discovered such a small bird. However, we can find a small peacock-like animals: the peacock spiders (Maratus sp. Salticidae Family, also known as jumping spiders), whose ‘abdomen’ or opisthosoma (the posterior part of the body in some arthropods, including arachnids) have a flap-like extensions that they can unfold to the sides of its body as real peacocks do.

The last month we introduce you these organisms at our different websites (Facebook and Twitter). Through this article, you will learn its most relevant characteristics and you’ll find out the hidden function of its drop down opisthosoma.

JUMPING SPIDERS

Peacock spiders are a part of Salticidae family, whose members are also known as ‘jumping spiders’. This family has up to 5000 species (probably, they form the largest and diverse group of spiders known nowadays), and they’re located all over the world (they can be found even at the top of Mount Everest; this is the case of Euophrys omnisuperstes). Even so, most of them inhabit tropical forests.

¿HOW CAN WE DISTINGISH THEM FROM OTHER SPIDERS?

MAIN TRAITS

Usually, spiders from Salticidae family get to be a size of few millimeters as adults (normally they don’t exceed 10mm long). From an anatomical point of view, the members of this group are characterized by its two big, simple front eyes flanked by two smaller ones, plus four eyes more located over them. The size and the position of these eyes give them an excellent vision in comparison with other spiders, and even compared to other group of arthropods its vision is extraordinary.

Look at these big eyes! Can you resist them?

Specimen of Paraphidippus auranticus (Picture by Thomas Shahan (c)).

Besides its excellent vision, these organisms have the ability to cover a distance of 50 times its length in one jump, because of what they received the nickname ’jumping’. Thus, their ability to travel long distances in just one leap and their extraordinary vision are the main traits that make these spiders being excellent predators: they hunt by stalking their prey without making spider webs or silk traps. Moreover, some of their legs tend to be longer than the others, letting them to catch preys way better.

Jumping spider predating a specimen of Diaea evanida or pink flower spider (Picture by James Niland on Flickr, Creative Commons).

Spiders of this family usually present a noticeable sexual dimorphism (that is, remarkable physiognomic differences between males and females). Jumping spider males have bigger oral appendixes (or pedipalps) than females, which they use during mating dance and copulation as much for attracting the attention of females as for giving females their spermatophore (capsule or mass containing spermatozoa) during mating.

Sitticus fasciger male (with dark big pedipalps) (Picture by sankax on Flickr, Creative Commons).
Sitticus fasciger female (Picture by sankax on Fickr, Creative Commons).

In addition to these developed pedipalps, males of some species of jumping spiders have a colorful, and even iridescent, opisthosoma (the posterior part of the body in some arthropods, including arachnids). Some of them even have an opisthosoma that can reflect UV radiations which are detected by females thanks to their extraordinary vision (as some studies suggest). In contrast, females use to be more cryptic or darker colored than males (but not always).

 

REFERENCES

Maratus sp.: la araña que soñaba con ser un pavo real

Si os dijera que en Australia habitan pavos reales de unos 5mm, ¿os lo creeríais? Si bien es cierto que en este país abundan organismos sorprendentes, de momento los científicos no han encontrado aves tan pequeñas. Ahora bien, sí existe un pequeño animal que alberga un enorme parecido con ellas: las arañas pavo real (Maratus sp., familia Salticidae), cuyo “abdomen” u opistosoma (parte posterior del cuerpo de las arañas) presenta una especie de “alas” que se despliegan hacia los lados como la cola de un pavo real.

El mes pasado os mostramos algunas imágenes de estos organismos en las páginas de nuestras redes sociales. A lo largo de este artículo, conoceréis sus características más peculiares y descubriréis la función que esconde su opistosoma desplegable.

LAS ARAÑAS SALTARINAS

Las arañas pavo real se incluyen dentro de la familia Salticidae, comúnmente conocidas como arañas saltarinas o saltícidos. Esta familia incluye más 5000 especies (posiblemente el grupo de arañas más diverso y abundante) y su distribución es prácticamente mundial (pudiéndose encontrar, incluso, en lo alto del monte Everest; este es el caso de la especie Euophrys omnisuperstes). Aun así, se concentran mayoritariamente en bosques tropicales.

¿CÓMO PODEMOS DISTINGUIRLAS?

CARACTERÍSTICAS GENERALES

Las arañas de la familia Salticidae, por lo general, apenas alcanzan unos pocos milímetros de longitud cuando se hacen adultas (lo más habitual es que no sobrepasen los 10mm). Anatómicamente, los organismos de este grupo se caracterizan por poseer dos grandes ojos simples frontales flanqueados por dos más pequeños, más otros cuatro ojos diminutos situados por encima y a los lados de éstos. La posición y tamaño de estos ojos les confieren una visión excelente en comparación a otros grupos de arañas, e incluso comparado con otros grupos de artrópodos su capacidad visual es excepcional.

¡Mirad qué ojos más grandes! ¿Alguien se resiste a ellos?

Ejemplar de la araña saltarina Paraphidippus auranticus (Foto de Thomas Shahan (c)).
Además de poseer una buena visión, estas arañas son capaces de saltar una distancia de hasta 50 veces su longitud, facultad por la que recibieron el adjetivo de “saltarinas”. Son sobretodo su capacidad para cubrir grandes distancias de un solo salto y su excelente visión lo que convierte a estas arañas en hábiles depredadoras, las cuales cazan a sus presas mediante la técnica del acecho sin la necesidad de construir telarañas o trampas de seda para este fin; además, algunas de sus patas anteriores tienden a ser más largas que el resto, hecho que mejora la sujeción de las presas.
Araña saltarina depredando a un ejemplar de Diaea evanida o araña rosa de las flores (Foto de James Niland en Flickr, Creative Commons).

Los individuos de esta familia de arañas suelen presentar un dimorfismo sexual muy marcado (esto es, diferencias fisionómicas notables entre machos y hembras). Los machos de las arañas saltarinas suelen tener unos apéndices bucales (o palpos) muy engrosados que utilizan durante el cortejo y la cópula, tanto para captar la atención de las hembras como para transmitirles el espermatóforo (masa o cápsula de espermatozoides) durante el apareamiento.

Macho de araña saltarina de la especie Sitticus fasciger; se aprecian los palpos engrosados (de color oscuro) (Foto de sankax en Flickr, Creative Commons).
Hembra de araña saltarina de la especie Sitticus fasciger (Foto de sankax en Fickr, Creative Commons).

Además de unos palpos más desarrollados, los machos de algunas especies de esta familia de arañas se caracterizan por presentar un opistosoma (la parte posterior del cuerpo de las arañas) colorido o con propiedades iridiscentes; algunos, incluso, reflejan las radiaciones UV procedentes del Sol, las cuales son detectadas por las hembras de su misma especie gracias a su excelente visión, tal y como apuntan estudios recientes. Las hembras, en cambio, suelen ser de colores más apagados y crípticos (aunque no siempre).

Qui es carrega la naturalesa?

Fa unes setmanes, en aquest blog es varen resumir els resultats de l’Informe Planeta Viu per l’any 2014, en el qual es detallava l’estat de conservació dels vertebrats. Ara, un estudi publicat al novembre d’aquest any a la revista PlosONE, treu a la llum quins països són els més responsables d’aquestes pèrdues. 

INTRODUCCIÓ

La preocupació dels diferents governs dels països del món per a la conservació de la naturalesa va fer que es promogués la Convenció sobre la Diversitat Biològica i varen acordar que pel 2010 s’hauria reduït la pèrdua de biodiversitat. El cert és que no es va aconseguir i varen planificar pel 2020 que s’hauria evitat l’extinció de les espècies en perill i el seu estat de conservació hauria millorat.

Els resultats de l’estudi que aquí es presenten es basen en l’Índex de la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN, en anglès), el qual se basa en deteriorament o la millora de l’estat de conservació entre diferents períodes de temps.

Segons un estudi publicat a Science, s’ha produït una caiguda en el mencionat Índex del 0,02% pels ocells, un 0,07% pels mamífers i un 0,14% pels amfibis; el que significa que s’ha accelerat la taxa de pèrdua per aquests grups.

IMPACTE PER ZONES

Malgrat que en general la majoria de regions i països han causat un impacte negatiu en les tendències globals, en algunes ha estat positiu. Són exemples d’aquest últim cas les Illes Cook, Fiji, Maurici, Seychelles i Tonga.

PaisosTendències globals en l'estat de conservació dels vertebrats. En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

Observen una variació considerable en les tendències entre països y regions. La que més contrast presenta és entre terra i mar: en les àrees terrestres els canvis són principalment negatius, mentre que a nivell marí són positius en la majoria de zones. El motiu d’aquest canvi es deu a la millora de dues espècies de misticet, la iubarta o balena de gep (Megaptera novaeangliae) i la balena blava (Balaenoptera musculus). De tota manera, àrees marines com les Illes Galápagos han tingut un impacte negatiu.

L’estudi ha mostrat que més de la meitat del canvi total net en l’estat de la Llista Vermella es deu a canvis produïts en menys de l’1% de la superfície terrestre, essent només 8 països els responsables d’aquest fet. Aquests països són: Austràlia, Xina, Colòmbia, Equador, Indonesia, Malàisia, Mèxic i Estats Units.

La meitat del dany causat als vertebrats el causen només 8 països. 

L’explicació es deu a que els països amb més biodiversitat única (endemismes) són més vulnerables a patir les pèrdues més grans. Aquests 8 països anteriors ostenten el 33% de la diversitat mundial. De tota manera, Brasil, la República Democràtica del Congo, Índia i Perú presenten un 23% de la biodiversitat mundial i només presenten un 8% de les pèrdues.

IMPACTE PER GRUP

Els patrons de canvi difereixen entre els tres grups. Als Estats Units, mentre que ha millorat l’estat de conservació dels mamífers, ha empitjorat en amfibis i ocells. A Austràlia, Colòmbia i Mèxic el deteriorament s’ha produït sobretot en amfibis, mentre que a Indonesia és sobretot en aus i mamífers.

GrupsTendències globals en l'estat de conservació dels amfibis (A), ocells (B) i mamífers (C). En verd les regions amb impactes positius i en magenta amb impacte negatiu. Les àrees encerclades indican les illes. (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

AMENACES

Els autors de l’estudi han analitzat quines són les amenaces principals a les que s’afronten els diferents països i que posen en risc l’estat de conservació dels seus vertebrats. Estudien l’impacte de l’agricultura, l’explotació forestal, la caça, les pesqueries, les espècies invasores i el canvi climàtic.

amenazasContribució en les diferents països de les diferents amenaces per a la conservació de les espècies. Agricultura (A), explotació forestal (B), caça (C), pesqueries (D), espècies invasores (E) i canvi climàtic (F). (Rodrigues et al. 2014, Creative Commons)

L’agricultura i l’explotació forestal són les principals responsables de la pèrdua de biodiversitat al sud-est asiàtic, especialment a Indonèsia i Malàisia. La caça d’animals per a menjar, medicina tradicional i el tràfic d’animals domèstics afecta sobretot als països asiàtics, sobretot a Xina i Indonesia. A les illes oceàniques i Austràlia, Colòmbia, Equador, Costa Rica i Panamà afecten especialment les espècies invasores (depredadors, modificadors d’hàbitat i patògens).

Aquesta publicació està sota una llicència Creative Commons:
Llicència Creative Commons Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.