Arxiu d'etiquetes: benjamin

The thylacine: we extinguished it

Today marks 79 years of the death of the last known thylacine, Benjamin, at the zoo in Hobart (Tasmania). The thylacine, Tasmanian wolf or Tasmanian tiger is one of the classic examples of extinct animals by humans. Its fame is due to its relatively recent extinction, its strange anatomy and the existence of videos of the last thylacine, which transmits certain uneasiness to know that no longer exists. Do you want to know their characteristics, the causes of their disappearance and their cloning project?

THE THYLACINE, A MARSUPIAL

Despite its many names, the thylacine (Thylacinus cynocephalus*) was not related to wolves or tigers (placental mammals), as it was a marsupial animal. Marsupials are a mammals’ infraorder in which the young is born at a very early stage of development, almost in embryonic state. The best known representatives are kangaroos, koalas, wallabies, possums and bandicoots.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
One of the few preserved thylacine taxidermy in the world. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Photo: Mireia Querol

After a very short gestation, newborn moves to one of the mother‘s nipples where is seized several months. In most marsupials, nipples, -and therefore the newborn- are protected by a pouch. When the brood completes its development, it will release the nipple and leave the pouch to explore the outside. Look in the following video the birth and migration of the embryo of a red kangaroo:

DESCRIPTION

The thylacine was native of Australia and Papua New Guinea, but in the seventeenth century (arrival of European settlers Oceania) was found only in Tasmania.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Old thylacine distribution. Map by Discover Life

It was an animal with physical traits of wolf, tiger and kangaroo due to convergent evolution, which made him a unique case and an enigma to science before their taxonomy was known. Its closest relative is the Tasmanian devil (Sarcophilus harrisii).

He looked like a big dog with a thick, stiff tail. Its weight was about 30 kg on average. The fur was short, gray-brown with 13-20 vertical black stripes at the rear. It is estimated that lived between 5 and 7 years in the wild.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Display of taxidermy thylacines. Photo: South Australian Museum

It was capable of bipedal jumps and upright posture for short periods of time. They were also good swimmers. The anatomy of the thylacine when stood up, with its tail resting on the ground, reminds the kangaroo as evidenced by the following filming of 1933:

FEEDING

The thylacine was exclusively carnivorous, feeding on kangaroos, emus, wallabies and wombats. It was a solitary and crepuscular hunter who caught their prey by ambushes, as it was not very fast. It could turn the palm of the leg up like cats do. This increased movement of the leg would have allowed them subdue prey more easily after a surprise attack. In contrast, animals with reduced mobility in the leg, as some canines, prefer the persecution of the ambush and often hunt in herds.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin gasping similarly to yawning in response to a threat. Hobart Zoo. Photo by David Fleay.

Another unique feature was the ability it had to open its mouth. Equipped with 46 teeth, its powerful jaws could be opened at an angle of 120 degrees, allowing him to swallow large chunks of meat.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
The thylacine’s impressive buccal capacity. Photo: video capture by David Fleay

Look in the following video the last moving record of Benjamin (1933), from which was obtained the above screenshot:

To view the 7 videos that remain from this fantastic animal, enter The Thylacine videos.

REPRODUCTION

Thylacines could reproduce from June to December. It were born 2-4 pups per litter, who spent three months in the pouch but were still dependent on its mother‘s milk more than nine months. Unlike many marsupials, in the thylacine pouch opened to the rear of the body.

tilacino embarazada, cria tilacino
Only existing photographs of females with brood in the pouch. Photo taken from The Thylacine Museum

EXTINCTION

Australian Aborigines already knew and hunted the thylacine, as seen in their 1000 b.C art. The first possible thylacine footprints discovered by Europeans are from 1642, although it was not until 1808 that a detailed description of the species was made.

tilacino cazado
Thylacine hunted in 1869. Photo of public domain

There are several hypotheses that point to the extinction of the Tasmanian tiger, in the majority, humans are the main blamable. Like it happens nowadays in Spain, the Tasmanian wolf was quickly accused of killing cattle and hen, so despondent rewards were offered for the animal and was the subject of an intensive hunt. Later research has concluded that its jaw was not strong enough to kill an adult sheep.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Only existing picture of a thylacine with a prey. Later research suggest that is a farce with a taxidermy specimen to give them bad reputation. Photo by H. Burrell (1921)

With the colonization of Australia, the habitat and prey of the thylacine were diminished drastically. They were also victims of introduced species on the continent by humans, such as dogs, foxes and dingoes (wolf subspecies). It is also probably that suffered some diseases that lead them to death.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Last wild thylacine hunted by Wilfred Batty (1930). Photo: unknown (Wikimedia Commons)

In 1920 the thylacine was already on the verge of extinction. In 1930, it was hunted by a farmer the last known wild specimen and in 1933 arrived at Hobart Zoo the nicknamed Benjamin. In 1936, he was forgotten outside his cage and did not survive the freezing temperatures at night. 59 days before, it had been approved officially the protection of the species.

Only 128 years after his “discovery” the last thylacine died. Photo by David Fleay colored by Neitshade

After the 50 years required by the scientific community without any sightings or evidence of its existence, the thylacine was officially declared extinct by IUCN in 1986. Many claim to have seen the thylacine and even filmed one in the wild, but there are no no definitive evidence.

CURRENT RESEARCH

The International Thylacine Specimen Database is an international database that compiles all existing records of the Tasmanian wolf (museum specimens, bones, photos, videos…). Since 1999, there have been attempts to bring the thylacine back to life by cloning techniques, which have been unsuccessful. In 2008, Australian scientists were able to extract DNA from specimens preserved in alcohol and activate a gene implanting it in a mouse embryo and in 2009 the complete sequencing of mitochondrial DNA was published. The elusive goal is to activate the complete genome of thylacine, to have a real possibility of cloning. But if that happens, what are the ethical, economic and scientific implications of the reappearance of an extinct species? The debate is still open.

*Thylacinus cynocephalus from greek θύλακος (thylakos, “pouch”) and κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “dog-headed”).

REFERENCES

MIREIA QUEROL ALL YOU NEED IS BIOLOGY

El tilacino: nosotros lo extinguimos

Hoy se cumplen 79 años de la muerte del último tilacino conocido, Benjamin, en el zoo de Hobart (Tasmania). El tilacino, lobo marsupial o tigre de Tasmania es uno de los ejemplos clásicos de animales extinguidos por los humanos.  Su fama se debe a su extinción relativamente reciente, a  su anatomía atípica ya que existen imágenes en movimiento del último ejemplar, lo que transmite cierto desasosiego al saber que ya no existe. ¿Quieres conocer sus peculiaridades, las causas de su desaparición y las investigaciones sobre su posible clonación?

EL TILACINO, UN MARSUPIAL

A pesar de sus múltiples nombres, el tilacino (Thylacinus cynocephalus*) no estaba emparentado ni con los lobos ni los tigres (mamíferos placentarios), ya que se trataba de un animal marsupial. Los marsupiales son un infraorden de mamíferos en que la cria nace en una etapa muy temprana de su desarrollo, casi en estado de embrión. Los representantes más conocidos son los canguros, koalas, wallabys, zarigüeyas y bandicuts.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
Uno de los pocos tilacinos taxidermizados que se conservan en el mundo. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol

Después de una gestación muy corta, el recién nacido se desplaza hasta uno de los pezones de la madre donde se queda agarrado varios meses. En la mayoría de los marsupiales, los pezones -y por tanto la cría- están protegidos por una bolsa llamada marsupio. Cuando la cría completa su desarrollo, soltará el pezón y saldrá del marsupio a explorar el exterior. Observa en el siguiente vídeo el nacimiento y migración del embrión de un canguro rojo:

DESCRIPCIÓN

El tilacino era originario de Australia y Papúa Nueva Guinea, aunque en el siglo XVII (llegada de los colonos europeos a Oceanía) sólo se encontraba en Tasmania.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Antigua distribución del tilacino. Mapa de Discover Life

Se trataba de un animal con rasgos físicos de lobo, tigre y canguro debido a la evolución convergente, lo que lo convertía en un caso único y un enigma para la ciencia antes de conocerse su taxonomía. Su pariente más próximo es el diablo de Tasmania (Sarcophilus harrisii).

Tenía aspecto de perro grande con una cola gruesa y rígida. Su peso era de unos 30 kgs de media. El pelaje era corto, de color pardo grisáceo y con 13-20 rayas negras verticales en la parte trasera. Se estima que vivían entre 5 y 7 años en libertad.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Instalación de ejemplares taxidermizados. Foto: South Australian Museum

Era capaz de dar saltos bípedos y mantener la postura erguida durante breves lapsos de tiempo. También eran buenos nadadores. La anatomía del tilacino cuando se ponía de pie, con la cola apoyada en el suelo, recuerda al canguro como atestigua la siguiente filmación de 1933:

ALIMENTACIÓN

El tilacino era exclusivamente carnívoro, alimentándose de canguros, emús, wallabies y wombats. Era un cazador solitario y crepuscular, que atrapaba a sus presas mediante emboscadas, ya que no era muy veloz. Podía girar la palma de la pata igual que hacen los gatos. Este mayor movimiento de la pata les habría permitido someter más fácilmente a la presa después de un ataque por sorpresa. Por contra, animales con menor movilidad en la pata, como algunos cánidos, prefieren la persecución a la emboscada y a menudo cazan en manada.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin abriendo la boca de manera similar a un bostezo en respuesta a una amenza. Zoo de Hobart. Foto de David Fleay.

Otra característica única era la capacidad que tenía para abrir la boca. Dotada de 46 dientes, las potentes mandíbulas podían abrirse en un ángulo de 120 grados, lo que le permitía tragar trozos de carne muy grandes.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: captura de vídeo de David Fleay

Observa en el siguiente vídeo de el último registro en movimiento de Benjamin y su compañero de jaula (1933), de donde se ha obtenido la captura anterior:

Para ver los 7 vídeos que se conservan de este fantástico animal, entra en The Thylacine videos.

REPRODUCCIÓN

Los tilacinos podían reproducirse de junio a diciembre. Nacían de 2 a 4 crías por camada, que pasaban 3 meses en el marsupio pero seguían dependiendo de la leche de su madre 9 meses más. A diferencia de muchos marsupiales, en el tilacino el marsupio se abría hacia la parte trasera del cuerpo.

tilacino embarazada, cria tilacino
Únicas fotografías existentes de hembras de tilacino con el marsupio abultado por una cría. Foto tomada de The Thylacine Museum

EXTINCIÓN

Los aborígenes australianos ya conocían y cazaban el tilacino, como se puede ver en su arte del 1000 a.C. Las primeras posibles huellas de tilacino descubiertas por europeos datan de 1642, aunque no fue hasta 1808 que se hizo una descripción detallada de la especie.

tilacino cazado
Tilacino cazado en 1869. Foto de dominio público

Hay diversas hipótesis que apuntan a la extinción del tigre de Tasmania, en la mayoría, los humanos somos los principables culpables. Igual que pasa actualmente con el lobo en España, el lobo marsupial fue rápidamente acusado de matar ganado, por lo que se ofrecían recompensas por animal abatido y fue objeto de una caza intensiva. Estudios posteriores han concluido que su mandíbula no era lo suficientemente fuerte como para matar una oveja adulta.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Única imagen existente de un tilacino con una presa. Investigaciones posteriores sugieren que se tata de un montaje con un especimen disecado para darle mala fama. Foto de H. Burrell (1921)

Con la colonización de Australia, el hábitat y las presas del tilacino se vieron disminuidas drásticamente. También fueron víctimas de especies introducidas en el continente por los humanos, como los perros, zorros y los dingos (subespecie de lobo). Es posible además, que sufrieran algunas enfermedades que los llevaran a la muerte.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Último tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty (1930). Foto: desconocido (Wikimedia commons)

En 1920 los tilacinos ya estaban al borde de la extinción. En 1930, fue cazado por un granjero el último ejemplar salvaje conocido y el 1933 llegó al zoo de Hobart el apodado Benjamin. En 1936, lo olvidaron fuera de su jaula y no sobrevivió a las gélidas temperaturas de la noche. 59 días antes, había sido aprobada de manera oficial la protección de la especie.

Sólo 128 años después de su “descubrimiento” se extinguió el último tilacino. Foto de David Fleay coloreada por Neitshade

Tras los 50 años que exige la comunidad científica sin ningún avistamiento o prueba de su existencia, el tilacino fue oficialmente declarado extinto por la IUCN en 1986. Muchos dicen haber visto al tilacino e incluso grabado alguno en libertad, pero no hay pruebas definitivas al respecto.

INVESTIGACIÓN ACTUAL

La International Thylacine Specimen Database es una base de datos internacional que recopila todos los registros existentes del tilacino (ejemplares disecados, huesos, fotos, vídeos…). Desde 1999, ha habido intentos de volver el tilacino a la vida mediante técnicas de clonación, que han resultado infructuosos. En 2008 científicos australianos consiguieron extraer ADN de ejemplares conservados en alcohol y activar un gen implantándolo en un embrión de ratón y en 2009 se publicó la secuenciación completa del ADN mitocondrial. El difícil objetivo es activar el genoma completo del tilacino, para tener una posibilidad de real de clonarlo. Pero en caso que suceda, ¿qué implicaciones éticas, económicas y científicas tiene la reaparición de una especie ya extinta? El debate sigue abierto.

*Thylacinus cynocephalus proviene del griego θύλακος (thylakos, “bolsillo”) y κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “cabeza de can”).

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira

El llop marsupial: nosaltres el vam extingir

Avui fa 79 anys de la mort de l’últim llop marsupial conegut, Benjamin, al zoo de Hobart (Tasmània). El llop marsupial o tigre de Tasmània és un dels exemples clàssics d’animals extingits pels humans. La seva fama es deu a la seva extinció relativament recent, a la seva anatomia atípica i a que hi ha imatges en moviment de l’últim exemplar, el que transmet cert desassossec en saber que ja no existeix. Vols conèixer les seves peculiaritats, les causes de la seva desaparició i les investigacions sobre la seva possible clonació?

EL TIGRE DE TASMÀNIA, UN MARSUPIAL

Malgrat els seus noms, el tigre de Tasmània (Thylacinus cynocephalus*) no estava emparentat ni amb els llops ni els tigres (mamífers placentaris), ja que es tractava d’un animal marsupial. Els marsupials són un infraordre de mamífers en què la cria neix en una etapa molt primerenca del seu desenvolupament, gairebé en estat d’embrió. Els representants més coneguts són els cangurs, coales, wallabys, sarigues i bandicuts.

Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol
Un dels pocs llops marsupials que es conserven taxidermitzats en el món. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. Foto: Mireia Querol


Després d’una gestació molt curta, el nadó es desplaça fins a un dels mugrons de la mare on es queda agafat diversos mesos. En la majoria dels marsupials, els mugrons -i per tant la cria- estan protegits per una bossa anomenada marsupi. Quan la cria completa el seu desenvolupament, deixarà anar el mugró i sortirà del marsupi a explorar l’exterior. Observa en el següent vídeo el naixement i migració de l’embrió d’un cangur vermell:

DESCRIPCIÓ

El llop marsupial era originari d’Austràlia i Papua Nova Guinea, encara que al segle XVII (arribada dels colons europeus a Oceania) només es trobava a Tasmània.

mapa tilacino, thylacine distribution, tigre de tasmania, lobo de tasmania
Antiga distribució del tigre de Tasmània. Mapa de Discover Life

Es tractava d’un animal amb trets físics de llop, tigre i cangur a causa de l’evolució convergent, el que el convertia en un cas únic i un enigma per a la ciència abans de conèixer la seva taxonomia. El seu parent més proper és el diable de Tasmània (Sarcophilus harrisii).

Tenia aspecte de gos gran amb una cua gruixuda i rígida. El seu pes era d’uns 30 kg de mitjana. El pelatge era curt, de color marró grisenc i amb 13-20 ratlles negres verticals a la part posterior. S’estima que vivien entre 5 i 7 anys en llibertat.

Instal·lació d'exemplars dissecats. Foto: South Australian Museum
Instal·lació d’exemplars taxidermitzats. Foto: South Australian Museum

Era capaç de donar salts bípedes i mantenir la postura alçada durant breus lapses de temps. També eren bons nedadors. L’anatomia del llop marsupial quan es posava dempeus, amb la cua recolzada a terra, recorda al cangur com testifica la següent filmació de 1933:

ALIMENTACIÓ

El tigre de Tasmània era exclusivament carnívor, s’alimentava de cangurs, emús, wallabies i wombats. Era un caçador solitari i crepuscular, que atrapava a les seves preses mitjançant emboscades, ja que no era molt veloç. Podia girar el palmell de la pota igual que fan els gats. Aquest major moviment de la pota els hauria permès sotmetre més fàcilment a la presa després d’un atac per sorpresa. Per contra, animals amb menor mobilitat a la pota, com alguns cànids, prefereixen la persecució a l’emboscada i sovint cacen en grup.

Benjamin abriendo la boca en una respuesta a una amenza similar a un bostezo. Zoo de Beaumaris, foto de David Fleay.
Benjamin obrint la boca de manera similar a un badall en resposta a una amenaça. Zoo de Hobart. Foto de David Fleay.

Una altra característica única era la capacitat que tenia per obrir la boca. Dotada de 46 dents, les potents mandíbules podien obrir-se en un angle de 120 graus, la qual cosa li permetia engolir trossos de carn molt grans.

La impresionante capacidad bucal del tilacino. Foto: desconocido
La impressionant capacitat bucal del tigre de Tasmània. Foto: captura de video de David Fleay

Observa en el següent vídeo l’últim registre en moviment de Benjamin i el seu company de gàbia (1933), d’on s’ha obtingut la captura anterior:

Per veure els 7 vídeos que es conserven d’aquest fantàstic animal, entra a The Thylacine videos.

REPRODUCCIÓ

Els llops marsupials podien reproduir-se de juny a desembre. Naixien de 2 a 4 cries per ventrada, que passaven 3 mesos al marsupi però seguien depenent de la llet de la seva mare 9 mesos més. A diferència de molts marsupials, el marsupi s’obria cap a la part posterior del cos.

tilacino embarazada, cria tilacino
Úniques fotografies existents de femelles de tigre de Tasmània amb el marsupi engruixit per una cria. Foto presa de The Thylacine Museum

EXTINCIÓ

Els aborígens australians ja coneixien i caçaven el llop marsupial, com es pot veure en el seu art del 1000 a.C. Les primeres possibles petjades de llop marsupial descobertes per europeus daten de 1642, encara que no va ser fins 1808 que es va fer una descripció detallada de l’espècie.

tilacino cazado
Llop marsupial caçat el 1869. Foto de domini públic


Hi ha diverses hipòtesis que apunten a l’extinció del tigre de Tasmània, en la majoria, els humans som els principables cupables. Igual que passa actualment amb el llop a Espanya, el llop marsupial va ser ràpidament acusat de matar bestiar, de manera que s’oferien recompenses per animal abatut i va ser objecte d’una caça intensiva. Estudis posteriors han conclòs que la seva mandíbula no era suficientment forta com per matar una ovella adulta.

Única imatge existen d'un llop marsupial amb una presa. Investigacions recents suggereixen que es tracta d'un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell
Única imatge existent d’un llop marsupial amb una presa. Investigacions posteriors suggereixen que es tracta d’un muntatge amb un especimen dissecat per donar-li mala fama. Foto de H. Burrell (1921)

Amb la colonització d’Austràlia, l’hàbitat i les preses del tigre de Tasmània es van veure disminuïdes dràsticament. També van ser víctimes d’espècies introduïdes al continent pels humans, com els gossos, guineus i els dingos (subespècie de llop). És possible a més, que patissin algunes malalties que els portessin a la mort.

ültimo tilacino salvaje cazado por Wilfred Batty. Foto: desconocido (Wikimedia commons)
Últim tigre de Tasmània salvatge caçat per Wilfred Batty (1930). Foto: desconegut (Wikimedia commons)

El 1920 els llops marsupials ja estaven a la vora de l’extinció. El 1930, va ser caçat per un granger l’últim exemplar salvatge conegut i el 1933 va arribar al zoo de Hobart l’anomenat Benjamin. El 1936, el van oblidar fora de la seva gàbia i no va sobreviure a les gèlides temperatures de la nit. 59 dies abans, havia estat aprovada de manera oficial la protecció de l’espècie.

Només 128 anys després del seu “descobriment” es va extingir l’últim llop marsupial. Foto de David Fleay acolorida per Neitshade

Després dels 50 anys que exigeix la comunitat científica sense cap albirament o prova de la seva existència, el llop marsupial va ser oficialment declarat extingit per la IUCN el 1986. Molts diuen haver vist el tigre de Tasmània i fins i tot gravat algun en llibertat, però no hi ha proves definitives al respecte.

INVESTIGACIÓ ACTUAL

La International Thylacine Specimen Database és una base de dades internacional que recopila tots els registres existents del llop marsupial (exemplars dissecats, ossos, fotos, vídeos ). Des de 1999, hi ha hagut intents de tornar-lo a la vida mitjançant tècniques de clonació, que han resultat infructuosos. El 2008 científics australians van aconseguir extreure ADN d’exemplars conservats en alcohol i activar un gen implantant-lo en un embrió de ratolí i el 2009 es va publicar la seqüenciació completa de l’ADN mitocondrial. El difícil objectiu és activar el genoma complet del tigre de Tasmània, per tenir una possibilitat de real de clonar-lo. Però en cas que succeeixi, quines implicacions ètiques, econòmiques i científiques la reaparició d’una espècie ja extingida? El debat segueix obert.

*Thylacinus cynocephalus prové del grec θύλακος (thylakos, “butxaca”) i κυνοκἐφαλος (kinokefalos, “cap de ca”).

REFERÈNCIES

mireia querol rovira