Arxiu d'etiquetes: biogeografía

ARTRÒPODES, CATALÀ, CONTINGUTS, General, MICROBIOLOGIA I PARASITOLOGIA

Micro-okupes a casa

Deixa un comentari

Segurament has pensat algun cop “Que bé s’està sol a casa”. Doncs, si es així, ens sap greu dir-te que t’estaves equivocant. A casa existeixen una gran quantitat de micro-ecosistemes perfectes per la proliferació d’una gran diversitat de microorganismes. Aquestes comunitats són les responsables de les olors, degradació de certs materials i contaminació. Vols conèixer una mica més els teus microcompanys de pis? Endavant. 

MICRO-OKUPES A LES NOSTRES LLARS

Passem un 90% del nostre temps a llocs tancats, com per exemple oficines, cases, escoles, etc. Aquests llocs, així com la resta del planeta, presenta unes condiciones adequades per la proliferació de diverses espècies microscòpiques com ara bacteris, fongs i determinades espècies d’artròpodes. Aquestes comunitats formen el que coneixem com microbioma de les nostres llars.

3-cepillo-dientes
Microfotografia d’escàner electrònic d’un bri d’un raspall de dents utilitzat on s’acumulen les comunitats bacterianes. (Imatge: Science photo library)

Les diferents relacions que podem establir amb aquestes comunitats poden condicionar directament a la nostra salut. Dins les nostres llars podem trobar microorganismes beneficiosos, microorganismes indiferents (és a dir, que no ens produeixen cap efecte) i microorganismes patògens (com Staphylococcus aureus resistent a antibiòtic) o al·lergogens, com per exemple els àcars. Tranquils! Cal destacar que aquests patògens no presenten un percentatge important i per tant, no suposen cap risc per la nostra salut.

BACTERIS

Aquests són els  microorganismes més abundants que podem trobar a casa. Es troben repartits per tots els racons imaginables i presenten una gran diversitat genètica. Per exemple, a la pols es calcula que hi pot haver fins a 7000 espècies de bacteris diferents. Al següent gràfic, ens presenten una llarga llista de taxons bacterians que colonitzen cada racó de casa, com per exemple la tapa del vàter, la cuina o els nostres llits.

fig_1a
Diferents taxons bacterians que trobem en llocs variats de les nostres cases. (Imatge: G.E. Flores)

FONGS

Es calcula que a una casa normal es poden trobar fins a 2000 tipus diferents de fongs. També es troben repartits arreu de la casa com per exemple al menjar, cuina, parets o llocs oblidats per la neteja com la pols acumulada sobre les portes. Entre aquesta gran quantitat de fongs podem destacar la presència d’ Aspergillus, Penicillium i Fusarium (fongs molt comuns a l’ambient). També podem trobar espècies com Stereum, Tremetes o Phlebia (fongs encarregats de la degradació de la fusta) o fongs relacionats amb els humans, com seria el cas de Candida.

fig_6
Floridura de les parets de la casa per Strachybrotrys sp. (Imagen: Mycleaningproduct.com) o a les fruites com per exemple Penicillium sp. (imagen: wisegeek).

ÀCARS

Aquests organismes representen al grup d’artròpodes microscòpics més abundants de les nostres llars. Normalment habiten a la pols, a les superfícies rugoses com teles, matalassos i coixins on s’alimenten de pell morta d’humans i animals. Normalment trobem les espècies Dermatophagoides pteronyssus i Dermatophagoides farinae (coneguts vulgarment com àcars de la pols). Tot i això, també podem trobar en menor quantitat l’espècie Demodex folliculorum. Aquest àcar habita als fol·licles pilosos de la nostra cara i s’alimenta de pell morta. Normalment es desprenen de la pell mentre dormim.

fig_7
Àcar de la pols D. pteronyssinus (imatge: Göran Malmberg) i àcar dels fol·licles pilosos Demodex folliculorum (Imagen: BBC)

BIOGEOGRAFIA I PRINCIPALS FONTS D’EMISSIÓ

La distribució geogràfica de les comunitats microscòpiques de casa i els factors ambientals que la condicionen són poc coneguts. Per aquest motiu, al llarg d’aquests darrers anys els estudis sobre el microbioma de les nostres llars han augmentat significativament.

Aquesta gran diversitat microbiana canvia en funció de la localització, és a dir, no trobarem els mateixos microorganismes al llit que al vàter. Per exemple, a la nostra cuina podem trobar diferents bacteris depenent del lloc que analitzem. A la imatge inferior, ens mostren com al foc de la cuina trobem una major quantitat de Salmonella sp. que Clostridium sp.

fig_3
Diferència de distribució geogràfica en funció de l’espècie bacteriana analitzada (Imatge: G.E. Flores)

Tot i això, trobem una certa tendència en aquesta distribució geogràfica, és a dir, els microorganismes que habiten en certes zones són semblants a les que trobem a altres ones relacionades. Al dendrograma següent se’ns explica de manera gràfica aquest darrer punt. Per exemple, podem veure com als coixins (pillowcase en anglès) trobem microorganismes molt semblants a les que trobem al vàter (contacte amb la pell humana) mentre que són totalment diferents de les que trobem a la fusta de tallar de les nostres cuines.

fig_1
Dendrograma de similitut entre les comunitats bacterianes que trobem a les nostres cases. (Imatge: Robert, D. Dunn).

Però, per què existeix aquesta distribució geogràfica?

Les diferents fonts d’emissió de microorganismes són les causants d’aquesta variació geogràfica. En funció d’aquesta font trobarem a un determinat lloc unes espècies o unes altres. Òbviament la font més gran d’emissió de microorganismes són els éssers humans. Com bé sabem, al nostre cos portem milions i milions de bacteris i altres microorganismes que s’escampen per l’ambient (ja sigui per la nostra activitat respiratòria, per contacte directe o descamació de la pell). Cada humà deixa una petjada microbiana (fingerprint en anglès) específica a aquells llocs on es troba.

fig_3b
Principals fonts d’emissió batceriania de les nostres llars. Com podem veure, la font més gran d’emissió són els pròpis humans (Imatge: G. E. Flores)

Podem observar que en certs llocs es troben microorganismes relacionats amb els nostres excrements. Si no rentem les nostres mans després d’anar al bany, segurament anem escampant bacteris fecals per tot arreu. No només és cosa dels bruts això, ja que tots escampem aquests bacteris de forma inconscient. Per exemple, si estirem la cadena del vàter amb la tapa oberta, es produeix una expansió en aerosol de bacteris fecals de fins a dos metres de distància, això implica que arriben al nostre raspall de dents o al sabó de mans.

Per altra banda, la diversitat microbiana està molt condicionada pel nombre i tipus d’ocupants de la casa, és a dir, no hi haurà les mateixes espècies  a una casa amb dos ocupants que a la casa d’una família de set persones. A més, s’ha observat que no trobem els mateixos microorganismes a cases on hi ha una major proporció de dones que a les que hi ha major proporció d’homes. Generalment, els homes alliberen una major quantitat de  microorganismes a l’ambient. 

f5a
Gràfic de la influència del gènere dels ocupants a la diversitat microbiana de les cases. (Imatge: Albert Barberán).

Un altre factor molt important que condiciona aquesta diversitat microbiana és la presència d’animals a casa. Si tenim gossos o gats, segurament conviurem amb comunitats totalment diferents de les que trobem en cases sense animals. En aquests casos, trobem normalment microorganismes relacionats amb els excrements, pell i saliva dels nostres animals.

f5-large
Diferències d’abundància de determinades espècies bacterianes per la presència d’animals domèstics (Imatge: Albert barberán).

Tot i que les principals fonts d’emissió són els ocupants d’aquestes cases, el microbioma de les nostres llars està relacionat estretament amb les espècies microbianes que trobem a l’exterior. En el cas dels fongs aquesta relació és més pronunciada que en el cas dels bacteris. Cal destacar, però, que hi ha una major quantitat d’espècies diferents de dins les nostres llars que a l’exterior.

fig_4
Comparació de la riquesa microbiana entre l’interior i exterior de les nostres llars. (Imagen: Albert barberán)

·

Ja ho diven “com a casa no s’està enlloc”. Efectivament, cada casa és un univers únic i específic de comunitats microscòpiques. No n’hi ha dos iguals! 

REFERÈNCIES

Maribel-català

 

CATALÀ, CONTINGUTS, ZOOLOGIA

Existeix el Monstre del Llac Ness i el Ieti?

Deixa un comentari

El Monstre del Llac Ness, el Ieti, el Chupacabras, el Bigfoot, el Kraken… tothom hem sentit a parlar d’ells alguna vegada i fins i tot hem dubtat de seva (in)existència. Què hi ha de cert sobre aquestes criatures? Són reals? Si no ho són, quines respostes dóna la ciència per rebatre-ho? Descobreix-ho en aquest article.

LA CRIPTOZOOLOGIA

La criptozoologia és una pseudociència, és a dir, utilitza termes suposadament científics però es basa en creences enlloc de en evidències i no utilitza el mètode científic. S’encarrega de buscar animals que no han estat confirmats per la ciència, anomenats críptids. Habitualment es tracta d’éssers apareguts en mites i llegendes, però també d’espècies extintes de les que s’assegura que han estat vistes en l’actualitat, com el llop marsupial o els dinosaures (no avians). Només cal una recerca a internet per trobar fotos trucades que no enganyarien ni al més crèdul (o si?), però quan es tracta d’històries instal·lades a la memòria col·lectiva, el nombre de seguidors i defensors de la criptozoologia es dispara.

sirena, juan cabana, sirena real, mermaid, real
La sirena de Maracaibo, un clàssic críptid que corre per internet. Tot i ser una escultura de Juan Cabana, alguns encara creuen en la veracitat d’aquests éssers. Foto: desconegut

La criptozoologia sol intentar afegir trets d’animals reals als críptids per fer-los més creïbles, i fins i tot s’apropia de les espècies descobertes per la biologia (zoologia), com quan diu que el Kraken en realitat és un calamar gegant.

EL MONSTRE DEL LLAC NESS

Nessie és el críptid més famós, un animal aquàtic gegantí que se suposa que viu al Llac Ness, a Inverness, Escòcia. Com passa amb tots els éssers criptozoològics, les proves de la seva existència són fotos borroses i testimonis d’albiraments. Segur que has vist alguna vegada la foto més famosa del monstre :

nessi, 1934, foto del cirujano, monstruo del lago ness, loch ness, monster
La primera foto de Nessie, presa el 1934 es va considerar (i es considera) una prova de la seva existència. 60 anys després Chris Spurling va confessar que era un frau. Foto: Marmaduke Wheterell

Aquesta, igual que la resta de fotos del monstre , s’ha demostrat que han estat muntatges i fraus. Tot i això, segueixen alimentant el mite: els guanys anuals d’aquesta zona d’Escòcia són de diversos milions d’euros. Així doncs, no és d’estranyar que molts llacs al voltant del món tinguin seu monstre, com el Nahuelito, Caddy, Camp, Manipogo, Ponik…

PER QUÈ NO POT EXISTIR EL MONSTRE DEL LLAC NESS?

  • La seva edat: la primera referència d’un ésser en aquest llac data de l’any 565. És a dir, que actualment tindria … 1451 anys, molt més que l’animal més longeu conegut, la cloïssa Ming amb 507 anys. O fins i tot més, ja que alguns criptozoòlegs defensen que podria tractar-se d’un plesiosaure o un animal semblant (extingits fa més de 65 milions d’anys) d’uns 20 metres de llarg i entre 10-20 tones.

    lago ness, nutria, elefante
    O potser només era una llúdriga… Foto: Jonathan Wills
  • El seu origen: si fos un animal de l’època dels dinosaures, o els seus descendents, és impossible que hagi viscut sempre al llac, que va estar congelat des de l’última glaciació fins fa uns 12.000 anys. No hi ha cap via que comuniqui el llac amb la mar ni cap albirament fora del llac, per la qual cosa cal descartar que el monstre pugui entrar o sortir a buscar aliment, per exemple. Presumint a més que fos un rèptil aquàtic, la seva preferència serien les aigües subtropicals, no les fredes aigües de Inverness (6°C de mitjana).
  • Família de Nessies: l’única possible explicació que segueixi existint durant milers o milions d’anys, és que no hi hagi un, sinó com a mínim 100 individus com Nessie perquè la població fos viable, segons l’ecologia de poblacions. La població mínima viable és la població aïllada més petita que tingui el 99% de probabilitat de mantenir-se durant 1000 anys tot i l’atzar (Shaffer, 1981). A més, tenint en compte que el llac Ness té 56,4 km² i 226 m de profunditat, és evident la manca de territori per a tots ells (a més de que els albiraments serien constants).
  • Manca de cadàvers: en el cas que existís un grup de plesiosaures, tard o d’hora haurien d’aparèixer cadàvers a la riba i no obstant això mai s’ha trobat cap resta, ni de Nessie, que amb l’auge de les càmeres digitals cada vegada es deixa veure menys.

    Elefant nedant. L’any amb més albiraments, 1933, un circ va recórrer la zona. Pel que sembla el seu elefant es va banyar al llac diverses vegades. Foto: Jeremy Tucker
  • Insuficient aliment: el llac és profund, llarg i estret (32 km x 1,6 km). Igual que la base de la cadena alimentària a la terra són les plantes, en les zones aquàtiques ho són el fitoplàncton, algues i plantes que puguin sostenir a herbívors i carnívors. El llac Ness té poca superfície exposada al sol, de manera que no rep prou insolació perquè es pugui fer la fotosíntesi massivament. A més, les seves aigües són fosques per tenir torba en suspensió, impedint que entre llum a partir de pocs metres de profunditat. És tan poc productiu, que no podria sobreviure en ell un depredador de més de 300 quilos. Òbviament, els pocs animals que hi ha són totalment insuficients per alimentar un o més animals de 20 tones.

    cadena trofica, red alimenticia, xarxa tròfica,
    cadena tròfica d’un sistema d’aigua dolça. Les fletxes indiquen la direcció de l’energia d’una baula a una altra. Autor desconegut
  • Manca de proves amb les últimes tecnologies: la BBC ha rastrejat el llac diverses vegades amb sonars i tecnologia de navegació per satèl·lit amb resultats negatius. Ni els minisubmarins ni les càmeres web 24 hores han trobat ni rastre del monstre.

EL IETI, L’ABOMINABLE HOME DE LES NEUS

El segon críptid més famós és un simi gegant bípede que habita a l’Himàlaia. O a Amèrica del Nord (Bigfoot), Canadà (Sasquatch), Almasty (Rússia), Hibagón (Japó), Yowy (Austràlia)… com passa amb Nessie, el Yeti mou milions d’euros i cada país té el seu propi. També se suggereix que és alguna espècie d’homínid extinta, un neandertal, un Homo erectus o un Gigantopithecus .

yeti, huella, footprint, petjada
Fotografia que va revifar la llegenda del Yeti (1951). Foto: Eric Shipton

Com succeeix amb els críptids, la proves es basen en testimonis oculars, fotos trucades o de dubtós origen. Però en aquest cas hi ha més: mostres de pèl que s’assegura que pertanyen al Yeti. Què hi diu la ciència?

ANÀLISI D’ADN

El coneixement actual de la genètica ha permès establir amb més precisió les relacions de parentiu i identificar els éssers vius mitjançant els anàlisis d’ADN. Així que Bryan Sykes (Oxford University) va liderar un estudi en el qual van analitzar més de 30 mostres de pèl que es conserven en temples budistes, museus i col·leccions privades. Resultat: pèl de cavall, bisó, humà, ós rentador, vaca, llop, coiot… però cap del Yeti.

La bona notícia per a la zoologia és que dues mostres de pèl corresponen amb l’ADN d’un fòssil d’ós polar, pel que podrien pertànyer a una espècie d’ós desconeguda fins ara o una varietat d’ós polar d’un altre color (daurat-rogenc).

PAtterson-gimlin film, bigfoot
La foto més famosa del Bigfoot és una captura d’un video enregistrat per Patterson-Gimlin

EL CHUPACABRAS

El Chupacabras se suposa que és una criatura que mata i xucla la sang d’animals de corral, sense vessar ni una gota. Les definicions són diverses, que si ulls vermells brillants, escates, bípedes, punxes a l’esquena… fins i tot es reporten casos de Chupacabras trobats morts:

chupacabras mexico
Els suposats cadàvers de chupacabras solen ser cànids amb sarna que han perdut el pèl, óssos rentadors o en aquest cas una guineu voladora. Foto: desconegut

El Chupacabras té la particularitat d’actuar en països llatins: Veneçuela, Puerto Rico, Mèxic, Argentina, Espanya, Xile… El presumpte hàbitat del chupacabras xoca amb la biogeografia: una branca de la ciència que estudia la distribució dels éssers vius sobre el nostre planeta.

Tenint unes nocions bàsiques d’evolució biològica, climàtica i de masses continentals i aquàtiques, fins i tot nosaltres podem pensar com a biogeògrafs: les espècies es distribueixen segons el seu hàbitat i presenten adaptacions als diferents territoris i climes. Ningú pensaria en una granota vivint al desert del Sàhara, per exemple. En canvi al chupacabras sembla que li és igual: habita en gran varietat de paisatges entre dos continents i diverses illes, però això sí, presenta predilecció pels llocs de parla castellana. Res a veure amb la biologia: és producte d’una llegenda de tradició oral, en aquest cas, hispana.

ZOOLOGIA VS CRIPTOZOOLOGIA

En conclusió, la zoologia és la branca de la biologia que per certificar que s’ha descobert una nova espècie ha de:

    • Presentar un holotip (un exemplar de l’animal) davant la comunitat científica (museu de ciències naturals, universitat…) a disposició dels interessats.
    • L’holotip ha de superar una anàlisi d’ADN.
    • El descobriment s’ha de publicar en una revista científica amb arbitratge o revisió per parells -peer review- (mètode per validar els resultats de la recerca)
    • Després de la seva validació es classifica seguint les normes de la taxonomia i sistemàtica .

No cal inventar estranyes criatures i desacreditar la biologia: la naturalesa és prou sorprenent com per meravellar-nos amb noves espècies tangibles que la zoologia segueix descobrint i descrivint. Animals increïbles com els tardígrads , els pirosòmids , els calamars gegants i les espècies abissals, els ornitorincs i rates verinoses… i molts altres que queden per descobrir.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

CASTELLANO, CONTENIDOS, General, ZOOLOGÍA

¿Existe el Monstruo del Lago Ness y el Yeti?

2 comentaris

El monstruo del Lago Ness, el Yeti, el Chupacabras, el BigFoot, el Kraken… todos hemos oído a hablar de ellos alguna vez e incluso hemos dudado de su (in)existencia. ¿Qué hay de cierto sobre estas criaturas? ¿Son reales? Si no lo son, ¿qué respuestas da la ciencia para rebatirlo? Descúbrelo en este artículo.

LA CRIPTOZOOLOGÍA

La criptozoología es una pseudociencia, esto es, utiliza términos supuestamente científicos pero se basa en creencias en lugar de en evidencias y no utiliza el método científico. Se encarga de buscar animales que no han sido confirmados por la ciencia, llamados críptidos. Habitualmente se trata de seres aparecidos en mitos y leyendas, pero también de especies extintas de las que se asegura que han sido vistas en la actualidad, como el tilacino o los dinosaurios (no avianos). Basta una búsqueda en internet para encontrar fotos trucadas que no engañarían ni al más crédulo (¿o si?), pero cuando se trata de historias instaladas en la memoria colectiva, el número de seguidores y defensores de la criptozoología se dispara.

sirena, juan cabana, sirena real, mermaid, real
La Sirena de Maracaibo, un clásico críptido que corre por internet. A pesar de ser una escultura de Juan Cabana, algunos aún creen en la veracidad de estos seres. Foto: desconocido.

La criptozoología suele intentar añadir rasgos de animales reales a los críptidos para hacerlos más creíbles, e incluso se apropia de las especies descubiertas por la biología (zoología), como cuando dice que el Kraken en realidad es un calamar gigante.

EL MONSTRUO DEL LAGO NESS

Nessie es el críptido más famoso, un animal acuático gigantesco que se supone que vive en el Lago Ness, en Inverness, Escocia. Como pasa con todos los seres criptozoológicos, las pruebas de su existencia son fotos borrosas y testimonios de avistamientos. Seguro que has visto alguna vez la foto más famosa del monstruo:

nessi, 1934, foto del cirujano, monstruo del lago ness, loch ness, monster
La primera foto de Nessie, tomada en 1934 se consideró (y se considera) una prueba de su existencia. 60 años después Chris Spurling confesó que era un fraude.  Foto: Marmaduke Wheterell

Ésta, igual que el resto de fotos del monstruo, se ha demostrado que han sido montajes y fraudes. A pesar de ello, siguen alimentando el mito: las ganancias anuales de esta zona de Escocia son de varios millones de euros. Así pues, no es de extrañar que muchos lagos alrededor del mundo tengan su monstruo, como el Nahuelito, Caddy, Champ, Manipogo, Ponik…

¿POR QUÉ NO EXISTE EL MONSTRUO DEL LAGO NESS?

  • Su edad: la primera referencia de un ser en este lago data del año 565. Es decir, que actualmente tendría…1451 años, mucho más que el animal más longevo conocido, la almeja Ming con 507 años. O incluso más, ya que algunos criptozoólogos defienden que podría tratarse de un plesiosaurio o un animal parecido (extinguidos hace más de 65 millones de años) de unos 20 metros de largo y entre 10-20 toneladas.

    lago ness, nutria, elefante
    O quizá sólo fuera una nutria…  Foto: Jonathan Wills
  • Su origen: si fuera un animal de la época de los dinosaurios, o sus descendientes, es imposible que haya permanecido siempre en el lago, que estuvo congelado desde la última glaciación hasta hace unos 12.000 años. No existe ninguna vía que comunique el lago con el mar ni ningún avistamiento fuera del lago, por lo que hay que descartar que el monstruo pueda entrar o salir a buscar alimento, por ejemplo. Presumiendo además que fuera un reptil acuático, su preferencia serían aguas subtropicales, no las frías aguas de Inverness (6°C de media).
  • Familia de Nessies: la única posible explicación de que siga existiendo durante miles o millones de años, es que no haya uno, sino como mínimo de 100 individuos como Nessie para que la población fuera viable, según la ecología de poblaciones. La población mínima viable es la población aislada más pequeña que tenga el 99% de probabilidad de mantenerse por 1000 años a pesar del azar (Shaffer, 1981). Además, teniendo en cuenta que el lago Ness tiene 56,4 km² y 226 m de profundidad, es evidente la falta de territorio para todos ellos (además de que los avistamientos serían constantes).
  • Falta de cadáveres: en el caso que existiera un grupo de plesiosaurios, tarde o temprano deberían aparecer cadáveres en la orilla y sin embargo nunca se ha encontrado ningún resto, ni de Nessie, que con el auge de las cámaras digitales cada vez se deja ver menos.

    Elefante nadando. El año con más avistamientos, 1933, un circo recorrió la zona. All parecer su elefante se bañó en el lago varias veces. Foto: Jeremy Tucker
    Elefante nadando. El año con más avistamientos, 1933, un circo recorrió la zona. Al parecer su elefante se bañó en el lago varias veces. Foto: Jeremy Tucker
  • Insuficiente alimento: el lago es profundo, largo y estrecho (32 km x 1,6 km). Igual que la base de la cadena alimentaria en la tierra son las plantas, en las zonas acuáticas lo son el fitoplancton, algas y plantas que puedan sostener a herbívoros y carnívoros. El lago Ness tiene poca superficie expuesta al sol, por lo que no recibe suficiente insolación para que se pueda hacer la fotosíntesis masivamente. Además, sus aguas son oscuras por tener turba en suspensión, impidiendo que entre luz a partir de pocos metros de profundidad. Es tan poco productivo, que no podría sobrevivir en él un depredador de más de 300 kilos. Obviamente, los pocos animales que hay son totalmente insuficientes para alimentar uno o más animales de 20 toneladas.

    cadena trofica, red alimenticia, xarxa tròfica,
    Cadena trófica de un sistema de agua dulce. Las flechas indican la dirección de la energía de un eslabón a otro. Autor desconocido
  • Falta de pruebas con las últimas tecnologías: la BBC ha rastreado el lago varias veces con sónares y tecnología de navegación por satélite con resultados negativos. Ni los minisubmarinos ni las webcams 24 horas han encontrado ni rastro del monstruo.

EL YETI, EL ABOMINABLE HOMBRE DE LAS NIEVES

El segundo críptido más famoso es un simio gigante bípedo que habita en el Himalaya. O en Norteamérica (Bigfoot), Canadá (Sasquatch), Almasty (Rusia), Hibagón (Japón), Yowy (Australia)… como sucede con Nessie, el Yeti mueve millones de euros y cada país tiene el suyo propio. Y también se sugiere que es alguna especie de homínido extinta, un neandertal, un Homo erectus o un Gigantopithecus.

yeti, huella, footprint, petjada
Fotografía que reavivó la leyenda del Yeti (1951). Foto: Eric Shipton

Como sucede con los críptidos, la pruebas se basan en testimonios oculares, fotos trucadas o de dudoso origen.  Pero en este caso hay más: muestras de pelo que se asegura que pertenecen al Yeti ¿Qué dice la ciencia?

ANÁLISIS DE ADN

El conocimiento actual de la genética ha permitido establecer con más precisión las relaciones de parentesco e identificar los seres vivos mediante los análisis de ADN. Así que Bryan Sykes (Oxford University) lideró un estudio en el que analizaron más de 30 muestras de pelo que se conservan en templos budistas, museos y colecciones privadas. Resultado: pelo de caballo, bisonte, humano, mapache, vaca, lobo, coyote… pero ninguno de una especie desconocida por la ciencia, y mucho menos del Yeti.

La buena noticia para la zoología es que dos muestras de pelo corresponden con el ADN de un fósil de oso polar, por lo que podrían pertenecer a una especie de oso desconocida hasta ahora o a una variedad de oso polar de otro color (dorado-rojizo).

PAtterson-gimlin film, bigfoot
La foto más famosa del Bigfoot es una captura de un vídeo tomado por Patterson-Gimlin.

EL CHUPACABRAS

El Chupacabras se supone que es una criatura que mata y chupa la sangre a animales de corral, sin derramar ni una gota. Las definiciones son variopintas, que si ojos rojos brillantes, escamas, bípedos, púas en la espalda… hasta se reportan casos de Chupacabras encontrados muertos:

chupacabras mexico
Los supuestos cadáveres de chupacabras suelen ser cánidos con sarna que han perdido el pelo, mapaches o en este caso un zorro volador. Foto: desconocido

El Chupacabras tiene la particularidad de actuar en países latinos: Venezuela, Puerto Rico, México, Argentina, España, Chile… El presunto hábitat del chupacabras choca con la biogeografía: una rama de la ciencia que estudia la distribución de los seres vivos sobre nuestro planeta.

Teniendo unas nociones básicas de evolución biológica, climática y de masas continentales y acuáticas, incluso nosotros podemos pensar como biogeógrafos: las especies se distribuyen según su hábitat y presentan adaptaciones a los distintos territorios y climas. Nadie pensaría en una rana viviendo en el desierto del Sáhara, por ejemplo. En cambio al chupacabras parece que le da igual: habita en variedad de paisajes entre dos continentes y varias islas, pero eso sí, presenta predilección por los lugares de habla castellana. Nada que ver con la biología: es producto de una leyenda de tradición oral, en este caso, hispana.

ZOOLOGÍA VS CRIPTOZOOLOGÍA

En conclusión, la zoología es la rama de la biología que para certificar que se ha descubierto una nueva especie tiene que:

  • Presentar un holotipo (un ejemplar del ser vivo) ante la comunidad científica (museo de ciencias naturales, universidad…) a disposición de los interesados.
  • El holotipo tiene que superar un análisis de ADN.
  • El descubrimiento se tiene que publicar en una revista científica con arbitraje o revisión por pares -peer review- (método para validar los resultados de la investigación)
  • Después de su validación se clasifica siguiendo las normas de la taxonomía y sistemática.

No hace falta inventar extrañas criaturas y desacreditar a la biología: la naturaleza es suficientemente sorprendente como para maravillarnos con nuevas especies tangibles que la zoología sigue descubriendo y describiendo. Animales increíbles como los tardígrados, los pirosómidos, los calamares gigantes y las especies abisales, los ornitorrincos y ratas venenosas… y muchos otros que quedan por descubrir.

REFERENCIAS

CATALÀ, CONCEPTES BÀSICS DE BIOLOGIA, CONTINGUTS, General

Evolució per a principiants

9 comentaris

L’evolució biològica encara no és ben compresa pel públic general, i quan parlem d’ella en el nostre llenguatge abunden expressions que confonen encara més com funcionen els mecanismes que donen lloc a la diversitat d’espècies. A través de preguntes que potser t’has formulat alguna vegada, en aquest article farem un primer apropament als principis bàsics sobre evolució i desmitificarem falses idees sobre ella.

L’EVOLUCIÓ ÉS REAL? NO ÉS NOMÉS UNA TEORIA, UNA IDEA NO DEMOSTRADA DEL TOT?

Fora de l’àmbit científic, la paraula “teoria” s’usa per referir-se a fets que no han estat provats o suposicions. Però una teoria científica és l’explicació d’un fenomen recolzada per proves i evidències, resultat de l’aplicació del mètode científic.

diagrama mètode científic
Esquema del mètode científic. Imatge per Mireia Querol adaptada de Lauro Chieza

Com es desprèn del diagrama, les teories poden ser modificades, millorades o revisades si es prenen noves dades que no segueixin recolzant la teoria, però sempre es basen en unes dades i experiments repetibles i comprovables per qualsevol investigador per a ser considerats com a vàlids.

Així doncs, poca gent posa en dubte la Teoria Heliocèntrica (la Terra gira al voltant del Sol), o la Teoria Gravitatòria de Newton, però en l’imaginari popular se segueix creient que la Teoria de l’Evolució formulada per Charles Darwin (i Alfred Russell Wallace) és simplement una hipòtesi i que no té evidències que la recolzin. Amb els nous avenços científics seva teoria ha estat millorada i detallada, però més de 150 anys després, ningú ha pogut demostrar que sigui incorrecta, just al contrari.

QUINES PROVES TENIM DE QUE L’EVOLUCIÓ ÉS CERTA?

Les evidències són múltiples i en aquest article no podrem aprofundir en elles. Algunes de les proves de les que disposem són:

  • Registre paleontològic: l’estudi dels fòssils ens informa sobre les semblances i diferències d’espècies de fa milers o milions d’anys respecte les actuals i permet establir parentius entre elles.
  • Anatomia comparada: la comparació de certes estructures que són molt semblants entre organismes diferents, permet establir si tenen un avantpassat comú (estructures homòlogues, per exemple, cinc dits en alguns vertebrats) si han desenvolupat adaptacions similars (estructures anàlogues, per exemple, les ales de les aus i els insectes), o si han perdut la seva funció (òrgans vestigials, per exemple l’apèndix).
anatomia comparada, órganos homólogos
Òrgans homòlegs en humans, gats, balenes i ratpenats
  • Embriologia: l’estudi d’embrions de grups emparentats mostra una gran semblança en les fases més primerenques del desenvolupament.
  • Biogeografia: l’estudi de la distribució geogràfica dels éssers vius revela que les espècies habiten en general les mateixes regions que els seus avantpassats, encara que hi hagi altres regions amb climes similars.
  • Bioquímica i genètica: les similituds i diferències químiques permeten establir relacions de parentiu entre diferents organismes. Per exemple, espècies més emparentades entre si presenten una estructura del seu ADN més semblant que altres més llunyanes. Tots els éssers vius compartim una part d’ADN, és a dir, part de les teves “instruccions” també es troben en una mosca, un planta, o un bacteri, prova que tots els éssers vius tenim un avantpassat comú.

ÉS CERT QUE ELS ORGANISMES S’ADAPTEN AL MEDI I ESTAN DISSENYATS PER VIURE EN EL SEU HÀBITAT?

Les dues expressions, freqüentment utilitzades, impliquen que els éssers vius tenen un paper actiu per adaptar-se al medi o “algú” els ha dissenyat perquè visquin perfectament on són. És el típic exemple de Lamarck i les seves girafes: a força d’estirar el coll per arribar a les fulles dels arbres més altes, com a resultat actualment les girafes tenen aquest coll per donar-li aquest ús. En tenir una necessitat, s’adapten a ella. És justament al revés: és el medi qui selecciona els més aptes, és a dir, la natura “selecciona” els que siguin més eficaços per sobreviure, i per tant reproduir-se. És el que es coneix com a selecció natural, un dels mecanismes principals de l’evolució. S’han de complir tres requisits perquè actuï:

  • Variabilitat fenotípica: hi ha d’haver diferències entre individus. Algunes girafes tenien el coll lleugerament més llarg que altres, igual que hi ha persones més altes, baixes, d’ulls blaus o marrons.
  • Eficàcia biològica: aquesta diferència, ha de suposar un avantatge. Per exemple, les girafes amb un coll lleugerament més llarg podien sobreviure i reproduir-se, mentre les altres no.
  • Herència: aquests caràcters s’han de transmetre a la següent generació, amb la qual cosa els fills seran lleugerament diferents per a aquesta característica, mentre que la característica “coll curt” es transmet cada vegada menys.
seleccion natural
La variabilitat en la població provoca que els individus amb característiques favorables es reprodueixin més i transmetin els seus gens a la següent generació, augmentant la proporció d’aquests gens. Imatge presa de Understanding Evolution.

Amb el pas dels anys aquests canvis és van acumulant, fins que les diferències genètiques són tan grans que algunes poblacions ja no es poden reproduir amb d’altres: hauria aparegut una nova espècie.
Si heu pensat que és un procés semblant a la selecció artificial que fem amb les diferents races de gossos, vaques que donin més llet, arbres que donin més fruits i més grans, enhorabona, teniu un pensament semblant al de Darwin ja que és va inspirar en uns quants d’aquests fets. Per tant, a els éssers vius som mers espectadors del procés evolutiu, dependents dels canvis del seu hàbitat i del seu material genètic.

¿PER QUÈ ELS ÉSSERS VIUS SÓN DIFERENTS ENTRE SI?

La variabilitat genètica permet que actuï la selecció natural. Els canvis en el material genètic (habitualment ADN) són causats per:

  • Mutacions: canvis en el genoma que poden tenir conseqüències negatives o letals per a la supervivència, indiferents o beneficioses per a la supervivència i reproducció. En l’últim cas aquests gens passaran a les següents generacions.
  • Flux genètic: és el moviment de gens entre poblacions (la migració d’individus permet aquest intercanvi al reproduir-se amb altres d’una població diferent).
  • Reproducció sexual: permet la recombinació de material genètic d’individus diferents, donant lloc a noves combinacions d’ADN.

Les poblacions amb més variabilitat genètica tindrien sobre el paper més possibilitats de supervivència en cas de succeir algun canvi en el seu hàbitat. Poblacions amb menys variabilitat (per exemple, per estar aïllades geogràficament) són més sensibles a qualsevol canvi, cosa que pot provocar la seva extinció.

L’evolució pot observar-se en éssers amb una taxa de reproducció molt elevada, per exemple bacteris, ja que acumulen mutacions més ràpidament. Has sentit alguna vegada que els bacteris es tornen resistents als nostres antibiòtics o alguns insectes als pesticides? Evolucionen tan ràpidament que en pocs anys han estat seleccionats els més adaptats per sobreviure als nostres antibiòtics.

¿SOM ELS ANIMALS MÉS EVOLUCIONATS?

De la Teoria de l’Evolució es desprenen diverses conseqüències, com l’existència d’un ancestre comú i que per tant, som animals. Encara actualment, fins i tot entre els més joves, hi ha la idea que som una cosa diferent entre els éssers vius i ens situem en un pedestal especial en l’imaginari col·lectiu. Aquest pensament antropocèntric ja li va valer a Darwin burles i enfrontaments més de 150 anys enrere.

caricatura, darwin, mono, orangutan
Caricatura de Darwin com un orangutan. Imatge de domini públic publicada per primera vegada el 1871

Utilitzem en el nostre llenguatge ser “més evolucionat” com a sinònim de més complex, i al considerar-nos una espècie que ha arribat a un alt nivell de comprensió del seu entorn, molta gent creu que l’evolució ha arribat a la seva fi amb nosaltres.

La pregunta té un error de formulació: en realitat l’evolució no persegueix cap fi, simplement succeeix, i el fet que el pas de milions d’anys permet l’aparició d’estructures complexes, no vol dir que formes de vida més simples no estiguin perfectament adaptades a l’hàbitat on es troben. Bacteris, algues, taurons, cocodrils, etc., s’han mantingut molt semblants al llarg de milions d’anys. L’evolució és un procés que va començar a actuar en el moment que va aparèixer la vida i segueix actuant en tots els organismes, fins i tot en nosaltres, encara que hem modificat la manera en què actua la selecció natural (avenços mèdics, tecnològics, etc.).

¿LLAVORS SI VENIM DEL MICO, PER QUÈ ENCARA HI HA MICOS?

La veritat és que no venim del mico, som micos, o per ser més rigorosos, simis. No hem evolucionat a partir de cap primat existent. Com vam veure en un article anterior, humans i la resta de primats compartim un ancestre comú i la selecció natural ha anat actuant de manera diferent en cada un de nosaltres. És a dir, l’evolució l’hem de visualitzar com un arbre, on cada branca seria una espècie, i no com una línia recta.

darwin, árbol, evolución, darwin tree, arbre evolutiu
Primer esquema de l’arbre evolutiu de Darwin en el seu quadern de notes (1837). Imatge de domini públic.

Algunes branques deixen de créixer (les espècies s’extingeixen), mentre que altres segueixen diversificant-se. El mateix s’aplica per a la resta d’espècies, per si t’havies preguntat: “si els amfibis vénen dels peixos, per què hi ha encara els peixos?”. Actualment les anàlisis genètiques han aportat tal quantitat de dades que dificulten les relacions de parentiu de l’arbre clàssic de Darwin.

árbol filogenético, clasificación seres vivos, árbol de la vida
Classificació dels éssers vius basada en els tres dominis, Archaea, Bacteria i Eukarya segons dades de Carl R. Woese (1990). Dins d’Eukarya s’inclouen els regnes Protista, Fungi, Plantae i Animalia. Imatge de Rita Daniela Fernández.

L’evolució és un tema molt extens que segueix generant dubtes i controvèrsies. En aquest article hem intentat apropar a persones no iniciades alguns conceptes bàsics, en els quals podem aprofundir en el futur. Tens alguna pregunta sobre evolució? T’interessa aprofundir en algun tema que no haguem tractat? Pots deixar-nos els teus comentaris a continuació.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira