Arxiu d'etiquetes: bípede

El pangolí: la caça el condemna a l’extinció

Ni el tigre, ni l’elefant, ni el rinoceront: el mamífer més caçat per l’humà és el pangolí, desconegut per a molts, fins al punt d’amenaçar críticament la seva supervivència com a espècie. Descobreix l’únic mamífer amb escates, el seu estat actual de conservació i què podem fer per evitar l’extinció de les vuit espècies que existeixen.

QUÈ ÉS UN PANGOLÍ?

manis tricuspis, pangolin, árbol, tree, trepando
Pangolí arborícola (Phataginus tricuspis). (Foto de Bart Wursten).

El nom pangolí inclou 8 espècies diferents distribuïdes per una gran varietat d’hàbitats (boscos humits tropicals, boscos secs, camps de sabana, camps oberts conreats…) d’Àfrica i Àsia. Mesuren entre 90 cm i 1,65 m. Són l’única família de l’ordre Pholidota: encara que físicament semblants, els armadillos, peresosos i óssos formiguers no són parents seus (ordre Xenarthra). La majoria són d’hàbits nocturns, solitaris i de comportament tímid, de manera que encara queden molts interrogants sobre la seva biologia i comportament en llibertat (no solen sobreviure a la captivitat).

MORFOLOGIA

Els pangolins són els únics mamífers amb escates: estan formades per queratina (igual que les nostres ungles) i els confereixen un aspecte com de pinya o carxofa. Les tenen molt esmolades i les poden moure voluntàriament. En cas de sentir-se amenaçats, xiulen i esbufeguen, s’enrotllen en forma de bola deixant les escates exposades i segreguen àcids pestilents per espantar als seus depredadors (tigres, lleons, panteres i humans).

leon, leona, pangolin, bola, lion, defensa
Una defensa impenetrable fins i tot per a una lleona. (Foto de Holly Cheese)

Les urpes els permeten tant enfilar-se com excavar: els pangolins terrestres es refugien i crien en galeries sota terra i els arborícoles fan el mateix en forats dels arbres. La cua del pangolí arborícola és prènsil per subjectar-se a les branques. A més, els pangolins són excel·lents nedadors.
Són animals principalment bípedes: les urpes davanteres són tan grans que els obliguen a caminar sobre les potes posteriors, amb una velocitat màxima de 5 km/h. Observa un pangolí caminant i alimentant-se:

ALIMENTACIÓ

El pangolí no dents i és incapaç de mastegar. S’alimenta de formigues i tèrmits, que localitza amb el seu poderós sentit de l’olfacte (la vista està poc desenvolupada) i atrapa amb la seva enganxosa i llarga llengua (pot ser més llarga que el propi cos, fins a 40 cm). Les pedres que ingereix involuntàriament i estructures còrnies punxegudes del seu estómac l’ajuden a digerir els exosquelets dels insectes. Amb les seves potents urpes destrossen els nius de les seves preses per accedir-hi i eviten el seu atac taponant les orelles i fosses nasals, a més de posseir una parpella blindada. Es calcula que poden consumir uns 70 milions d’insectes anuals, el que els converteix en importants reguladors de la població de formigues i tèrmits.

lengua, pangolin, tongue
Llengua del pangolí. (Foto de Wim Vorster).

REPRODUCCIÓ

Els pangolins poden reproduir-se en qualsevol època de l’any. Després de la gestació (de dos a cinc mesos, segons l’espècie) neix una sola cria (espècies africanes) o fins a tres (espècies asiàtiques).

pangolin, hembra, female, mamas, breast, pecho, tetas
Pangolí femella. (Foto de Scott Hurd)

El pangolí neix amb les escates toves, que comencen a endurir-se al cap de dos dies. Quan al cap d’un mes surten a l’exterior, es desplacen sobre la cua de la seva mare i s’independitzen als 3-4 mesos. Es desconeix la seva esperança de vida, encara que en captivitat un exemplar va viure fins als 20 anys.

pangolin, baby, cría, zoo bali
Femella de pangolí transportant la seva cria. Zoo de Bali. (Foto de Firdia Lisnawati)

AMENACES I CONSERVACIÓ

A més de la destrucció del seu hàbitat, la principal amenaça a la qual s’enfronten els pangolins és la caça directa per al consum humà. Malgrat existir lleis internacionals per protegir-lo, es calcula que es cacen uns 100 mil pangolins anualment. Donada l’estratègia de defensa d’aquest animal, els caçadors furtius es limiten a agafar-lo de terra. Igual que succeeix amb d’altres espècies, com els taurons, el mercat gastronòmic i la medicina tradicional són els principals causants de dirigir el pangolí cap a l’extinció.

pangolin, jaulas, tráfico ilega, illegal trade, bushmeat
Comerç il·legal de pangolí. (Foto de Soggydan Benenovitch).

PER QUÈ ES CAÇA EL PANGOLÍ?

  • La carn es considera una delicatessen i un indicador d’alt estatus social al Vietnam i la Xina. La sopa de fetus de pangolí es ven com un elixir per augmentar la virilitat i la producció de llet materna. El preu de la carn al mercat negre pot arribar a 300 $ per quilo. El preu per exemplar pot ser de 1000 $.
sopa, feto, soup, pangolin, feto, fetus
Sopa de fetus de pangolí. (Foto de TRAFFIC).
  • La sang es ven com un tònic per a millorar la salut i com afrodisíac.
  • Les escates poden arribar als 3000 $ per quilo i es creu que serveixen per a qualsevol cosa: curar des de l’acne fins al càncer. Curiosa dada tenint en compte que tenen la mateixa estructura que les nostres ungles.
pangolín, china, medicina, medicine, tradicional, cura para el cáncer
Productes de la medicina tradicional xinesa fets de pangolí. (Foto de TRAFFIC).

Tots aquests suposats efectes medicinals i màgics no tenen cap base científica, el que converteix encara més el tràfic il·legal de pangolí  en un acte sense sentit.

CONSERVACIÓ

Les tendència de les poblacions de totes les espècies de pangolí és el descens, en alguns casos fins a límits alarmants. La Llista roja de la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) els classifica de la següent manera:

Lista roja IUCN
Categories de la Llista roja de la IUCN. (Imatge de iucn.org)

A causa del seu estat, la UICN va restablir el 2012 un grup d’especialistes dins de la Comissió de Supervivència de les Espècies (Species Survival Commission -SSC-) dedicat exclusivament als pangolins (Pangolin Specialist Group -PangolinSG-). El seu objectiu principal és la investigació per augmentar el coneixement dels pangolins, les amenaces que pateixen i com poden ser mitigades per facilitar la seva conservació.

Els projectes de conservació que s’estan duent a terme inclouen campanyes per disminuir la demanda de carn i escates de pangolí, així com l’enduriment de les lleis. Malgrat tot, el desconeixement total de les poblacions i la seva baixa supervivència en captivitat per a la reproducció fa difícil el disseny d’estratègies per a la seva conservació.

QUÈ POTS FER  TU PELS PANGOLINS?

  • Rebutja qualsevol producte que provingui d’aquest animal, ja sigui carn, escates o productes “miracle” per a la cura de malalties. Llegeix les etiquetes de possibles remeis tradicionals, especialment si són originàries del mercat asiàtic, i recorda que els seus hipotètics beneficis no tenen cap base científica, per la qual cosa et pots replantejar el seu ús.
  • Comparteix informació: si tens dades noves sobre pangolins, fotos o vídeos, contacta amb el PangolinSG per col·laborar amb la investigació. Parla sobre ell en el teu entorn proper per conscienciar i donar a conèixer aquest fantàstic animal únic.
  • Fes un doctorat sobre el pangolí. Encara és necessària gran quantitat d’investigació sobre aquestes espècies, així que si ets estudiant i penses fer un doctorat, pots col·laborar amb el PangolinSG amb les teves futures investigacions.
  • Fes-te voluntari del PangolinSG. Involucra’t en el desenvolupament i implementació de projectes i programes de conservació.
  • Fes una donació econòmica perquè el PangolinSG pogui continuar la seva labor.

En conclusió, es necessita més investigació científica, un canvi de mentalitat i polítiques de protecció per evitar que el pangolí es converteixi en un exemple més d’espècie extingida a mans de la nostra, com li està a punt de succeir al rinoceront blanc.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

 

Spinosaurus: el primer dinosaure aquàtic?

Recentment s’ha estrenat a La 2 de TVE la sèrie documental de la BBC “Planeta Dinosaure” on s’expliquen els descobriments paleontològics més recents relacionats amb la biologia dels dinosaures. En la entrada anterior vam parlar dels dinosaures teròpodes entre els qual es troba l’espinosaure, un dels depredadors més grans que ha existit mai. En aquesta entrada explicaré algunes de les coses que la paleontologia ha revelat sobre l’estil de vida d’aquest animal.

TAXONOMIA

L’espinosaure (de nom científic Spinosaurus aegyptiacus) pertanyia a la família Spinosauridae, un grup de teròpodes especialitzats que va aparèixer a finals del Juràssic i desaparegué fa uns 93 milions d’anys a finals del Cretàcic. Aquest grup es caracteritzava per ser teròpodes relativament grans, amb dents còniques i morros allargats semblants als dels cocodrils i espines neurals allargades recorrent l’esquena formant una estructura en forma de “vela” (d’aquí ve el nom Spinosauridae”, rèptils amb espines).

Spinosauridscale
Comparació de la mida de diferents espinosàurids per Scott Hartman. De dreta a esquerra: Irritator challengeri, Baryonyx walkeri, Suchomimus tenerensisSpinosaurus aegyptiacus.

Els membres més coneguts d’aquesta família són el Baryonyx d’Europa, que tenia unes grans urpes corbades a les potes del davant per a capturar els peixos dels quals s’alimentava de forma semblant al seu parent proper, el Suchomimus del nord d’Àfrica. A més, tenim al petit Irritator d’uns 3 metres d’alt descobert al Brasil i finalment, a l’Spinosaurus del nord d’Àfrica, que mesurant entre 12 i 18 metres de llarg i pesant entre 7 i 20 tones, va ser un dels depredadors més grans que ha caminat mai per terra.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ

El gènere Spinosaurus es trobava distribuït per la zona corresponent al que actualment és el nord d’Àfrica. Aquest gènere va viure durant el Cretàcic, apareixent fa uns 112 milions d’anys i extingint-se fa uns 97 milions d’anys.

94_mya_Texas_Geology
Mapa del món fet per Joshua Doubek de fa 94 milions d'anys, a mitjans del Cretàcic.

Durant aquest període, el nord d’Àfrica era una zona humida d’altes temperatures i zones pantanoses. Segurament els espinosaures vivien en àrees amb grans rius i manglars a prop de la costa, on les marees inundaven el seu hàbitat en diferents èpoques de l’any. Això concorda amb la visió de que els espinosàurids preferien zones humides amb abundància de grans peixos dels que alimentar-se.

Spinosaurus1DBa
Reconstrucció del 2010 de Spinosaurus aegyptiacus per Dmitry Bogdanov.

Actualment hi ha dues possibles espècies d’espinosaures. La més famosa és Spinosaurus aegyptiacus de Egipte, que és l’espècie de la qual més coses sabem. Una segona espècie possible és Spinosaurus maroccanus del Marroc, que alguns consideren simplement una subpoblació de Spinosaurus aegyptiacus.

FUNCIÓ DE LES ESPINES DORSALS

Els espinosaures van ser descoberts el 1912 per un fòssil que incloïa les característiques espines dorsals. Aquestes espines arribaven a fer 10 vegades la longitud de les vèrtebres de les quals emergien.

La escassetat de fòssils d’espinosaures ha provocat que la funció de les espines sigui encara un misteri per la ciència. Tot i així, existeixen vàries hipòtesis. Una d’aquestes és que les espines formaven una “vela” al llarg de l’esquena altament irrigada amb vasos sanguinis que ajudava a l’animal en la termoregulació, ja que probablement un animal tant gran tingués problemes per a perdre calor. La vela hauria ajudat a l’animal a evitar el sobreescalfament orientat-la cap a la direcció del vent per a refrescar-se.

Subadult_Spinosaurus
Reconstrucció d'esquelet d'espinosaure subadult (Museu de Japó, foto de Kabacchi).

Una altra hipòtesi diu que les espines formaven una estructura més semblant a la gepa d’un camell que l’animal utilitzava per a emmagatzemar greix per a suportar períodes d’escassetat de recursos.

Molts paleontòlegs creuen que ambdues hipòtesis podrien ser correctes i que l’espinosaure utilitzés la vela tant per a regular la seva temperatura corporal i a més que també hi emmagatzemés greix per a resistir períodes de falta d’aliment. A més, la vela segurament feia que l’espinosaure semblés encara més gran del que era i també que la fessin servir en els rituals d’aparellament de forma semblant als paons actuals.

ALIMENTACIÓ

El crani de Spinosaurus mostra adaptacions a una dieta piscívora. El musell és més allargat i prim que en altres teròpodes. Apart d’això, en observar el morro del Spinosaurus s’ha observat que presenten un seguit de petits forats semblants als que presenten els cocodrils. Es creu que aquestes estructures indiquen la presència de receptors de pressió que els permetia detectar el moviment de les seves preses a sota de l’aigua.

Spinosaurus
Mandíbula superior de Spinosaurus del Museo di Storio Naturale di Milano, on s'observen els forats que possiblement contenien els receptors de pressió.

Mentre que les dents de la majoria de teròpodes carnívors eren corbades i presentaven una serra a la part posterior per a tallar la carn, les dents de l’espinosaure eren còniques i sense serra, més semblants a les d’un cocodril. Aquestes dents eren més útils per atrapar i impedir que preses ràpides i relliscoses se’ls escapessin (com per exemple un peix). A més, en varis fòssils de Spinosaurus s’han trobat entre les seves dents restes d’escates i ossos de grans peixos prehistòrics que segurament poblaven els rius del Cretàcic.

new_mawsonia_by_hyrotrioskjan-d5qjb39
Reconstrucció feta per Joschua Knüppe de dues espècies de Mawsonia, uns peixos dels quals s'han trobat restes entre les dents de Spinosaurus.

Tanmateix es creu que l’espinosaure devia ser un depredador oportunista, alimentant-se principalment de peixos, però caçant petits dinosaures quan podia o robant les preses a altres depredadors aprofitant-se de la seva mida.

POSTURA I ESTIL DE VIDA

Els espinosaures tradicionalment se’ls ha representat com a animals bípedes, igual que la majoria de teròpodes de mida semblant. Tot i que la majoria de fòssils trobats són bastant incomplets, es sap que les potes del davant estaven més desenvolupades que les de la majoria de teròpodes i que presentaven unes urpes llargues i corbades.

Tradicionalment es creia que Spinosaurus caçava d’una forma semblant al bernat pescaire, rondant per zones d’aigües poc profundes, enfonsant el seu llarg morro per a detectar a les preses mitjançant els receptors de pressió i capturant-la amb les mandíbules. Segurament, també utilitzava les potes del davant per a acabar de desmembrar les preses en troços més petits i menjar-se-les.

spinosaurus_by_hyrotrioskjan-d5ate1h
Reconstrucció feta per Joschua Knüppe de Spinosaurus aegyptiacus en postura de caça.

A finals del 2014 es va descobrir un nou fòssil de Spinosaurus que ha canviat la visió que es tenia sobre aquest animal. Per primer cop s’ha trobat un fòssil que mostra les potes del darrera d’aquest dinosaure i s’han vist un seguit de característiques que no es troben en cap altre teròpode i ni tan sols en cap altre espinosàurid. Aquest fòssil ens mostra que les potes del darrere eren molt més massisses que en altres dinosaures teròpodes, els quals solen tenir els ossos buits fent-los més lleugers (com en els ocells actuals). A més, en aquest fòssil les potes del darrere són molt més curtes en relació a la mida de l’animal que en cap altre teròpode, cosa que ens porta a pensar que Spinosaurus probablement fós un animal quadrúpede. Això ha provocat que alguns científics creguin que l’estil de vida d’aquests dinosaures era més semblant al del cocodril i que aquests passarien molt més temps vivint a l’aigua que a terra, convertint a l’espinosaure en el primer dinosaure aquàtic conegut.

spinosaurs_aegyptiacus_2014_by_rodrigo_vega-d7zj8yn
Reconstrucció feta per Rodrigo Vega de Spinosaurus basant-se en el esquelet descobert el 2014.

De tota manera, molts paleontòlegs argumenten que no es pot basar la biologia d’una espècie en un únic fòssil i aconsellen precaució a l’hora de fer generalitzacions a tota l’espècie (el fòssil podria tractar-se d’una barreja d’ossos d’individus adults i juvenils o fins i tot podria ser un individu que va patir una mutació congènita que fes que les potes posteriors no es desenvolupessin correctament). La paleontologia és una ciència que amb cada nou descobriment va desentranyant l’arbre de la vida i la evolució dels diferents grups d’éssers vius. Amb una mica de sort, descobriments posteriors ens permetran aclarir l’anatomia del Spinosaurus aegyptiacus per així poder acabar definint l’estil de vida d’aquest rèptil tant únic i extraordinari.

REFERÈNCIES

S’han consultat les següents fonts per a elaborar els continguts d’aquesta entrada:

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

Aquesta publicació té una llicència Creative Commons:

Llicència Creative Commons