Arxiu d'etiquetes: bipedisme

De la medicina tradicional a la medicina personalitzada

Des de la prehistòria, on la medicina va tenir els seus començaments amb plantes, minerals i parts d’animals; fins a dia d’avui, la medicina ha evolucionat a passos de gegant. Gran part de la “culpa” d’aquest fet li devem a la genètica, que ens permet parlar de medicina personalitzada. D’aquest tipus de medicina és del què tracta el següent article.

L’EVOLUCIÓ DE LES MALALTIES

Per parlar de medicina hem de conèixer primer les malalties. Però no podem pensar que totes les malalties són genètiques, sinó que existeixen malalties relacionades amb canvis anatòmics, fruit de la nostra evolució.

El ximpanzè és l’animal actual més proper a nosaltres, els humans, amb el que compartim el 99% del nostre genoma. Malgrat tot, els humans tenim característiques fenotípiques molt particulars com el cervell més desenvolupat, tan a mida com a expansió de l’escorça cerebral; pell que sua sense pèl, postura bípeda i dependència prolongada de les cries, que permet la transmissió de coneixements durant més temps; entre d’altres.

Possiblement, la postura bípeda va ser clau perquè es produís aviat la divergència entre el llinatge del ximpanzé i el d’humans; i també és la raó de l’aparició d’algunes malalties relacionades amb factors anatòmics. Entre ells trobem hèrnies, morenes, varius, desordres de la columna, com hèrnies dels discos intervertebrals; osteoartritis en l’articulació del genoll, prolapse uterí i dificultats en el part.

El fet de que la pelvis es remodelés (Figura 1) i fos més estreta va resultar en problemes obstètrics milions d’anys després, quan el cervell es va expandir i, per conseqüència, el crani també. Els caps dels fetus eren més llargs i gran, cosa que produïa dificultats en el part. Això explica perquè els parts dels humans són és llargs i prolongats en comparació amb el dels ximpanzés i altres animals.

19
Figura 1. Comparació de la pelvis en humans i ximpanzès en postura bípeda (Font: Libros maravillosos – La especie elegida (capítulo 5))

L’evolució cap a la vida moderna ens ha comportat molts canvis en tots els sentits. En comparació amb els nostres avantpassats caçadors i recol·lectors (Figura 2), la nostra dieta ha canviat molt i no té res a veure amb el que mengen la resta de primats. Per aquests últims, la fruita representa la majoria de la ingesta, però per nosaltres ho és la carn vermella. A més, som els únics animals que seguim alimentant-nos de llet passat el període de lactància.

cazadores y recolectores
Figura 2. Imatge d’humans caçadors i recol·lectors (Font: Río Verde en la historia)

Si al canvi en la dieta li afegim el sedentarisme i la poca activitat física dels humans moderns, pot ajudar a explicar la gravetat i la freqüència d’algunes malalties humanes modernes.

L’estil de vida també pot produir-nos afectacions. Per exemple la miopia, que la seva taxa és major en individus occidentals que llegeixen molt o fan activitats de visió de prop, en comparació amb individus de pobles aborígens.

Un altre exemple clar és l’alteració en l’etapa reproductiva femenina. Actualment les dones tenen fills cada vegada més tard. Això també va lligat a una disminució de la duració de la lactància materna. Aquests canvis, que socialment es poden considerar positius, tenen efectes negatius sobre la salut dels òrgans reproductius. Està demostrat que la combinació de menarquia precoç, la lactància limitada o inexistent i una menopausa més tardana són els principals factors de risc pel càncer de mama i ovari.

Els éssers humans cada vegada vivim més anys i volem la millor qualitat de vida. És fàcil que a major longevitat apareguin més malalties, pel deteriorament de l’organisme i de les seves cèl·lules.

L’EVOLUCIÓ DE LA MEDICINA

La història de la medicina és la història de la lluita dels homes contra les malalties i, des de començaments d’aquest segle, també és la història de l’esforç humà per mantenir la salut.

Els coneixements científics de la medicina els hem adquirit basant-nos en l’observació i en l’experiència, però no sempre ha sigut així. Els nostres avantpassats van experimentar les malalties i la por a la mort abans de poder-se fer una imatge racional d’elles, i la medicina de llavors es trobava immersa en un sistema de creences, mites i rituals.

Però en els últims anys ha nascut la genòmica personalitzada, que et diu els teus factors de risc. Això obre una porta a la medicina personalitzada, que ajusta els tractaments als pacients depenent del seu genoma (Figura 3). Utilitza la informació dels gens i proteïnes d’una persona per prevenir, diagnosticar i tractar una malaltia, i tot gràcies a la seqüenciació del genoma humà.

PGX_BROCHURE
Figura 3. La medicina personalitzada pretèn tractar a les persones individualment, segons el seu genoma (Font: Indiana Institute of Personalized Medicine)

Els mètodes moleculars que fan possible la medicina de precisió, inclouen proves de variació de gens, proteïnes i nous tractaments dirigits a mecanismes moleculars. Amb els resultats d’aquests proves i tractaments es pot determinar l’estat de la malaltia, predir l’estat futur d’aquesta mateixa, la resposta al medicament i el tractament o, inclús, el paper dels aliments que ingerim en determinats moments, el que resulta de gran ajuda als metges a individualitzar el tractament de cada pacient.

Per això tenim al nostre abast la nutrigenètica i la nutrigenòmica, que a l’igual que la farmacogenètica i la farmacogenòmica, ajuden a l’avenç d’una medicina cada vegada més dirigida. Per tant, aquestes disciplines són avui en dia un dels pilars de la medicina personalitzada, ja que suposa tractar cada pacient de forma individualitzada i a mida.

L’evolució cap a la medicina de precisió és personalitzada, preventiva, predictiva i participativa. Cada vegada hi ha més accés a la informació i el pacient és més proactiu, avançant-se als problemes, prevenint-los i estant preparats per enfrontar-los eficientment.

REFERÈNCIES

  • Varki, A. Nothing in medicine makes sense, except in the light of evolution. J Mol Med (2012) 90:481–494
  • Nesse, R. and Williams, C. Evolution and the origins of disease. Sci Am. (1998) 279(5):86-93
  • Mackenbach, J. The origins of human disease: a short story on “where diseases come from”. J Epidemiol Community Health. (2006) 60(1): 81–86
  • Foto portada: Todos Somos Uno

MireiaRamos-catala

El pangolí: la caça el condemna a l’extinció

Ni el tigre, ni l’elefant, ni el rinoceront: el mamífer més caçat per l’humà és el pangolí, desconegut per a molts, fins al punt d’amenaçar críticament la seva supervivència com a espècie. Descobreix l’únic mamífer amb escates, el seu estat actual de conservació i què podem fer per evitar l’extinció de les vuit espècies que existeixen.

QUÈ ÉS UN PANGOLÍ?

manis tricuspis, pangolin, árbol, tree, trepando
Pangolí arborícola (Phataginus tricuspis). (Foto de Bart Wursten).

El nom pangolí inclou 8 espècies diferents distribuïdes per una gran varietat d’hàbitats (boscos humits tropicals, boscos secs, camps de sabana, camps oberts conreats…) d’Àfrica i Àsia. Mesuren entre 90 cm i 1,65 m. Són l’única família de l’ordre Pholidota: encara que físicament semblants, els armadillos, peresosos i óssos formiguers no són parents seus (ordre Xenarthra). La majoria són d’hàbits nocturns, solitaris i de comportament tímid, de manera que encara queden molts interrogants sobre la seva biologia i comportament en llibertat (no solen sobreviure a la captivitat).

MORFOLOGIA

Els pangolins són els únics mamífers amb escates: estan formades per queratina (igual que les nostres ungles) i els confereixen un aspecte com de pinya o carxofa. Les tenen molt esmolades i les poden moure voluntàriament. En cas de sentir-se amenaçats, xiulen i esbufeguen, s’enrotllen en forma de bola deixant les escates exposades i segreguen àcids pestilents per espantar als seus depredadors (tigres, lleons, panteres i humans).

leon, leona, pangolin, bola, lion, defensa
Una defensa impenetrable fins i tot per a una lleona. (Foto de Holly Cheese)

Les urpes els permeten tant enfilar-se com excavar: els pangolins terrestres es refugien i crien en galeries sota terra i els arborícoles fan el mateix en forats dels arbres. La cua del pangolí arborícola és prènsil per subjectar-se a les branques. A més, els pangolins són excel·lents nedadors.
Són animals principalment bípedes: les urpes davanteres són tan grans que els obliguen a caminar sobre les potes posteriors, amb una velocitat màxima de 5 km/h. Observa un pangolí caminant i alimentant-se:

ALIMENTACIÓ

El pangolí no dents i és incapaç de mastegar. S’alimenta de formigues i tèrmits, que localitza amb el seu poderós sentit de l’olfacte (la vista està poc desenvolupada) i atrapa amb la seva enganxosa i llarga llengua (pot ser més llarga que el propi cos, fins a 40 cm). Les pedres que ingereix involuntàriament i estructures còrnies punxegudes del seu estómac l’ajuden a digerir els exosquelets dels insectes. Amb les seves potents urpes destrossen els nius de les seves preses per accedir-hi i eviten el seu atac taponant les orelles i fosses nasals, a més de posseir una parpella blindada. Es calcula que poden consumir uns 70 milions d’insectes anuals, el que els converteix en importants reguladors de la població de formigues i tèrmits.

lengua, pangolin, tongue
Llengua del pangolí. (Foto de Wim Vorster).

REPRODUCCIÓ

Els pangolins poden reproduir-se en qualsevol època de l’any. Després de la gestació (de dos a cinc mesos, segons l’espècie) neix una sola cria (espècies africanes) o fins a tres (espècies asiàtiques).

pangolin, hembra, female, mamas, breast, pecho, tetas
Pangolí femella. (Foto de Scott Hurd)

El pangolí neix amb les escates toves, que comencen a endurir-se al cap de dos dies. Quan al cap d’un mes surten a l’exterior, es desplacen sobre la cua de la seva mare i s’independitzen als 3-4 mesos. Es desconeix la seva esperança de vida, encara que en captivitat un exemplar va viure fins als 20 anys.

pangolin, baby, cría, zoo bali
Femella de pangolí transportant la seva cria. Zoo de Bali. (Foto de Firdia Lisnawati)

AMENACES I CONSERVACIÓ

A més de la destrucció del seu hàbitat, la principal amenaça a la qual s’enfronten els pangolins és la caça directa per al consum humà. Malgrat existir lleis internacionals per protegir-lo, es calcula que es cacen uns 100 mil pangolins anualment. Donada l’estratègia de defensa d’aquest animal, els caçadors furtius es limiten a agafar-lo de terra. Igual que succeeix amb d’altres espècies, com els taurons, el mercat gastronòmic i la medicina tradicional són els principals causants de dirigir el pangolí cap a l’extinció.

pangolin, jaulas, tráfico ilega, illegal trade, bushmeat
Comerç il·legal de pangolí. (Foto de Soggydan Benenovitch).

PER QUÈ ES CAÇA EL PANGOLÍ?

  • La carn es considera una delicatessen i un indicador d’alt estatus social al Vietnam i la Xina. La sopa de fetus de pangolí es ven com un elixir per augmentar la virilitat i la producció de llet materna. El preu de la carn al mercat negre pot arribar a 300 $ per quilo. El preu per exemplar pot ser de 1000 $.
sopa, feto, soup, pangolin, feto, fetus
Sopa de fetus de pangolí. (Foto de TRAFFIC).
  • La sang es ven com un tònic per a millorar la salut i com afrodisíac.
  • Les escates poden arribar als 3000 $ per quilo i es creu que serveixen per a qualsevol cosa: curar des de l’acne fins al càncer. Curiosa dada tenint en compte que tenen la mateixa estructura que les nostres ungles.
pangolín, china, medicina, medicine, tradicional, cura para el cáncer
Productes de la medicina tradicional xinesa fets de pangolí. (Foto de TRAFFIC).

Tots aquests suposats efectes medicinals i màgics no tenen cap base científica, el que converteix encara més el tràfic il·legal de pangolí  en un acte sense sentit.

CONSERVACIÓ

Les tendència de les poblacions de totes les espècies de pangolí és el descens, en alguns casos fins a límits alarmants. La Llista roja de la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) els classifica de la següent manera:

Lista roja IUCN
Categories de la Llista roja de la IUCN. (Imatge de iucn.org)

A causa del seu estat, la UICN va restablir el 2012 un grup d’especialistes dins de la Comissió de Supervivència de les Espècies (Species Survival Commission -SSC-) dedicat exclusivament als pangolins (Pangolin Specialist Group -PangolinSG-). El seu objectiu principal és la investigació per augmentar el coneixement dels pangolins, les amenaces que pateixen i com poden ser mitigades per facilitar la seva conservació.

Els projectes de conservació que s’estan duent a terme inclouen campanyes per disminuir la demanda de carn i escates de pangolí, així com l’enduriment de les lleis. Malgrat tot, el desconeixement total de les poblacions i la seva baixa supervivència en captivitat per a la reproducció fa difícil el disseny d’estratègies per a la seva conservació.

QUÈ POTS FER  TU PELS PANGOLINS?

  • Rebutja qualsevol producte que provingui d’aquest animal, ja sigui carn, escates o productes “miracle” per a la cura de malalties. Llegeix les etiquetes de possibles remeis tradicionals, especialment si són originàries del mercat asiàtic, i recorda que els seus hipotètics beneficis no tenen cap base científica, per la qual cosa et pots replantejar el seu ús.
  • Comparteix informació: si tens dades noves sobre pangolins, fotos o vídeos, contacta amb el PangolinSG per col·laborar amb la investigació. Parla sobre ell en el teu entorn proper per conscienciar i donar a conèixer aquest fantàstic animal únic.
  • Fes un doctorat sobre el pangolí. Encara és necessària gran quantitat d’investigació sobre aquestes espècies, així que si ets estudiant i penses fer un doctorat, pots col·laborar amb el PangolinSG amb les teves futures investigacions.
  • Fes-te voluntari del PangolinSG. Involucra’t en el desenvolupament i implementació de projectes i programes de conservació.
  • Fes una donació econòmica perquè el PangolinSG pogui continuar la seva labor.

En conclusió, es necessita més investigació científica, un canvi de mentalitat i polítiques de protecció per evitar que el pangolí es converteixi en un exemple més d’espècie extingida a mans de la nostra, com li està a punt de succeir al rinoceront blanc.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira

 

Mans lliures al Pliocè

A l’article anterior vam descobrir els canvis anatòmics associats al bipedisme en els primers homínids i la possible relació de la selecció d’aquesta característica amb un canvi climàtic. És el bipedisme un tret que ens fa humans? Quins avantatges suposa respecte d’altres animals quadrúpedes?

¿QUÈ ÉS EL PLIOCÈ?

Des de l’origen del nostre planeta, els geòlegs han dividit el temps en diferents divisions en milions d’anys: els eons (Arcaic, Proterozoic i Fanerozoic), que al seu torn es divideixen en diferents eres. El Fanerozoic (des 542 M.a fins a l’actualitat) es divideix en tres eres, de més antiga a més moderna: Paleozoic, Mesozoic i Cenozoic. En aquest enllaç pots veure amb més detall totes les èpoques i les principals fites biològiques.

cenozoicoDetall del Cenozoic. (Font: Granada Natural)

El Miocè es l’època en la que apareixen els hominoïdeus, essent Proconsul el gènere més conegut i no és fins el Pliocè quan apareixen, entre d’altres, els Australopithecus. Homo sapiens no apareixem fins l’Holocè, un parpelleig en la història del planeta, com se sol dir.

Habitualment els canvis climàtics que s’han anat succeint al llarg de la història del Terra, suposen l’extinció, diversificació i aparició de noves espècies, i el mateix passa amb la nostra branca evolutiva: molts autors relacionen les fluctuacions climàtiques amb fites evolutives en els hominins. Si és del teu interès en aquest interactiu podràs profunditzar en aquest tema.

slideshow_plate_tectonics_02
Disposició dels continents en el Miocè després del xoc de la placa Índica amb la Euroasiàtica.(Foto de The Burgess Shale)

Un d’aquests canvis climàtics (causat pel xoc de les plaques tectòniques Índica i Euroasiàtica, donant lloc a l’Himàlaia i modificant els corrents de vent) va ser el responsable de la desaparició de grans extensions de boscos humits, donant pas a un paisatge més arbustiu o de sabana. Els hominoïdeus que es van quedar al bosc, van donar lloc als simis no humans actuals, mentre que els que van ocupar el mosaic de sabanaarbres van donar lloc als hominins, el nostre llinatge. Què suposa ser bípede en aquest paisatge?

AVANTATGES DEL BIPEDISME

  • Mans lliures: en no necessitar dues extremitats per desplaçar-se, es poden utilitzar per transportar aliments i les cries. Es poden aconseguir fruits dels arbres sense pujar a ells i més endavant, permetrà la manipulació d’estris, la caça i les manifestacions culturals.
  • Menys calor: el fet de no oferir tota la superfície de l’esquena al sol, i en separar el cos del sòl calent, permet suportar millor les altes temperatures i sobreviure amb menys aigua.
  • Més energia: caminar sobre dues potes consum menys energia que fer-ho a quatre. Unit a l’avantatge anterior, permet recórrer distàncies més llargues amb menys aliment, cosa important en un entorn en el qual constantment cal fugir o cercar menjar. Tenim una gran resistència per caminar o córrer molts quilòmetres en comparació amb els quadrúpedes.
  • Millor camp visual: en tenir els ulls en una posició més elevada, es poden detectar abans possibles depredadors per sobre dels arbusts o foragitar-los amb pedres en cas de necessitat. També és més fàcil albirar fonts d’aliment.
  • Apariència intimidatòria: la postura alçada augmenta aparentment la mida corporal i pot evitar enfrontaments amb certs depredadors.
  • Millor comunicació: la inserció del crani amb la columna deixa suficient espai perquè les cordes vocals permetin, amb el pas del temps, l’aparició del llenguatge articulat. Encara que la resta de simis actuals tinguessin la mateixa capacitat cerebral per parlar que nosaltres, morfològicament els és impossible per l’estructura del seu aparell fonador.
Algunas ventajas del bipedismo. (Ilustración de Karen Carr Studios)
Alguns avantatges del bipedisme. (Il·lustració de Karen Carr Studios)

DESAVANTATGES DEL BIPEDISME

  • Menys velocitat: en distàncies curtes, córrer a dues potes és més lent que a quatre. En cas de l’atac inesperat d’un depredador, disminueixen les probabilitats d’escapar.
  • Mal d’esquena: les tensions a les quals està sotmesa la columna i cames al llarg de la vida a causa de la postura alçada és la causa més probable dels dolors d’esquena, genoll, maluc i peus que pateix una gran part de la població mundial.
  • Perill durant el part: l’estrenyiment del canal de part a causa de l’estructura de la nostra pelvis, unit al gran mida del crani de les cries, provoca més dolor i complicacions en els parts humans en comparació amb d’altres mamífers quadrúpedes.
Canal del parto en una mujer (izquierda) y una chimpancé (derecha). Foto tomada de Jose Mª Bermúdez de Castro
Canal del part en una dona(esquerra) i una ximpanzé(dreta). Foto presa de Jose Mª Bermúdez de Castro

Així doncs, tot i els desavantatges, en un ambient càlid, més aviat àrid i amb pocs arbres per refugiar-se dels depredadors, van sobreviure els hominoïdeus que eren bípedes. Podem considerar el nostre bipedisme com un tret que ens fa humans, ja que és exclusiu entre els animals: només les aus són totalment bípedes -com alguns dinosaures extingits-, i exceptuant el pingüí -de caminars maldestres, la seva columna vertebral no és perpendicular al terra, com la nostra.

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

 

Lucy a terra amb diamants

Segurament un dels responsables que estiguis llegint aquest article va ser el canvi climàtic que va tenir lloc fa uns 6 milions d’anys. L’aixecament de la Vall del Rift va provocar un refredament i sequedat de l’Àfrica subsahariana, que va afavorir l’extensió de la sabana en detriment dels boscos i l’evolució dels primers hominins que ja caminaven de peu. El més famós de tots ells és, sens dubte, Lucy. T’animem a conèixer a Australopithecus afarensis i l’anatomia associada al bipedisme.

QUI ERA LA LUCY?

Fa poc més de 40 anys, Donald Johanson va descobrir un esquelet parcial (AL288-1) de 3,2 milions d’antiguitat a Hadar, Etiòpia. Era l’espècie més antiga d’hominí descoberta i desconeguda fins el moment. A la nit, mentre celebrava la troballa amb el seu equip, sonava la cançó dels Beatles Lucy in the Sky with Diamonds, que va donar el sobrenom a aquestes restes fòssils. Pertanyen a l’espècie Australopithecus afarensis (mico meridional d’Afar).

Reproducción de Lucy del Museum national d'histoire naturelle, Paris. (Foto: autor desconocido, Wikimedia)
Reproducció de Lucy al Museum National d'Histoire Naturelle, Paris. (Foto: autor desconegut, Wikimedia)

Actualment A. afarensis és un dels hominins primerencs millor coneguts, ja que s’han trobat restes de centenars d’individus, mascles, femelles i cries.

ANATOMIA

La mitjana d’alçada i pes d’afarensis era de 1,05 m i 29 kg per a les femelles i 1,51 m i 42 kg per als mascles, bastant més petits comparats amb nosaltres. El volum cerebral també era petit, de 387-550 cm cúbics (semblant a un ximpanzé actual). Els braços i dits eren més llargs que els nostres, cosa que els permetia un bon desplaçament pels arbres, i les cames, encara que més curtes, ja presentaven característiques que els permetien un bipedisme (caminar sobre dos peus) complet. El front era estret i les mandíbules estaven situades cap endavant (prognatisme), amb un gran espai per als músculs mastegadors. La seva dieta era principalment herbívora.

Representación de Lucy por Elisabeth Daynès, con las huellas de Laetoli, en CosmoCaixa Barcelona. (Foto: Mireia Querol)
Representació de Lucy per Elisabeth Daynès, amb les empremtes de Laetoli, al CosmoCaixa. (Foto: Mireia Querol)

TRETS ANATÒMICS DEL BIPEDISME

A. afarensis ja presentava les adaptacions necessàries per a caminar com nosaltres, encara que potser no és l’hominí  bípede més antic: Orrorin tugenensis (6,2-5,6 ma) és l’aspirant a ser uns dels primers membres del llinatge humà que van caminar de peu.

Comparativa esqueletsComparativa entre els esquelets d'un humà actual (Homo sapiens), un A. afarensis i un ximpanzé (Pan troglodytes). (Foto: H. sapiens autor desconegut, A. afarensis John C. Phillips, ximpanzé Udo M. Savalli).
  • Foramen magnum: la medul·la espinal passa a través d’una obertura al crani, el foramen magnum. En el ximpanzé està situada a la part posterior del crani, mentre que en A. afarensis ja es troba a la base, cosa que permet assentar una columna vertical.
  • Columna vertebral: la zona lumbar i cervical de la columna humana són més corbes, tenim una columna en forma de S. El centre de gravetat del cos queda en la línia mitjana dels peus i permet una flexió de la columna al caminar, per aquesta raó quan els ximpanzés caminen sobre dos peus, trontollen per mantenir l’equilibri en tenir una columna més recta.
  • Caixa toràcica: A. afarensis encara presenta un tòrax bastant cònic per allotjar un major sistema digestiu a causa de la dieta hervíbora i una millor mobilitat de les espatlles per enfilar-se. H. sapiens la tenim en forma de barril, que facilita el balanceig dels braços per a un millor equilibri en caminar i una millor flexió del tors.
  • Pelvis: la pelvis humana és més curta i ampla que la d’altres primats, per permetre millor una mobilitat amb la base de la columna, però el canal del part s’estreny.
  • Peus: el dit gros d’ A.afarensis, com el nostre, està alineat amb la resta, la planta és arquejada i l’ampli taló permet al peu impulsar-se mitjançant els dits i absorbir els impactes en caminar.
  • Fèmur: a causa del bipedisme la superfície de les articulacions és àmplia i es troba en angle cap al centre de gravetat del cos. En el ximpanzé són més curts, menys inclinats i amb unes articulacions menors.

LES EMPREMTES DE LAETOLI

Huellas de Laetoli, Tanzania. (Foto: Science Library)
Empremtes de Laetoli, Tanzània. (Foto: Sciencephoto Library)

Més de 2.000 kms al sud on va ser trobada la Lucy, a Laetoli (Tanzània), Mary Leakey va descobrir el 1978 el rastre bípede més antic conegut (3,6 milions d’anys) de probablement 4 hominins que caminaven per la sabana oberta, juntament amb les empremtes d’altres animals com l’extint cavall Hipparion, una au, 1 babuí i un centpeus. Les empremtes van quedar fixades en les cendres del volcà Sadiman i s’atribueixen a A. afarensis. Hi ha 69 petjades, algunes superposades a d’altres intencionalment, potser com a estratègia per no deixar rastre. El dit gros és paral·lel a la resta i d’empremta profunda i el taló està ben marcat, cosa que confirma un pas completament bípede.

Però per què ha estat tan important el bipedisme en el procés d’hominització, cap a l’aparició d’Homo sapiens? Ho descobrirem en el següent article dedicat a l’evolució humana.

Representación de A. afarensis por John Gurche. (Foto: Chip Clark)

Representació de A. afarensis per John Gurche. (Foto: Chip Clark)

REFERÈNCIES

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a les xarxes socials per a fer-ne difusió,  doncs l’objectiu del blog, al cap i a la fi, és divulgar la ciència i que arribi al màxim de gent possible.

 Aquesta publicació està sota una llicencia Creative Commons:
Llicència Creative Commons

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.