Arxiu d'etiquetes: bonobo

La naturalesa en temps de guerra

El món actual viu temps convulsos. Notícies relacionades amb el terrorisme, el narcotràfic, els cops d’estat, la crisi dels refugiats o les nombroses guerres encara presents inunden les nostres pantalles dia rere dia. I, en un biaix totalment comprensible, l’atenció es centra, gairebé exclusivament, en les persones i els països involucrats. Però (i és una cosa que em pregunto cada vegada que miro el telenotícies) què passa amb la natura en aquestes regions castigades per la violència? En aquesta entrada repassem els conflictes armats més importants en l’actualitat i les seves conseqüències sobre la naturalesa del seu entorn.

INTRODUCCIÓ

Qualsevol acció humana té repercussions sobre la vida natural, i encara més les guerres, destructores intrínseques. Amb elles vénen associats una sèrie de perjudicis sobre la vida silvestre com són la desforestació, la degradació del sòl, la contaminació o la caça, entre molts altres. La primera vegada que es va prendre realment consciència del gran impacte de les guerres sobre la naturalesa va ser amb la Guerra de Vietnam. L’exèrcit nord-americà, en la seva lluita contra un enemic invisible, va llançar més de 75 milions de litres d’herbicides sobre les selves, amb l’objectiu de defoliar els arbres i poder trobar, d’aquesta manera, als seus enemics. No obstant això, i malgrat aconseguir parcialment el seu objectiu (tots sabem com va acabar aquella guerra) la naturalesa va ser greument danyada. En un estudi dut a terme a Vietnam a mitjans dels 80 es va trobar que, en una àrea on abans habitaven entre 145 i 170 espècies d’ocells i entre 30 i 55 espècies de mamífers tan sols quedaven 24 i 5 espècies, respectivament.

800px-us-huey-helicopter-spraying-agent-orange-in-vietnam
Un helicòpter Huey de les forces armades nord-americanes sobrevola les selves del Vietnam mentre les ‘banya’ amb Agent Taronja. L’Agent Taronja va ser un potent herbicida i defoliador usat pels Estats Units durant la guerra amb l’objectiu de fer més visibles els enemics ocults a la selva. Un sol avió podia defoliar desenes d’hectàrees en un sol vol. El govern dels Estats Units va arribar a gastar-se 60 milions de dòlars anuals en l’Agent Taronja. Font: Zmescience.

Altres guerres, com la Guerra Civil de Rwanda, a part de deixar més de 500.000 morts i 2 milions de desplaçats, va deixar la naturalesa del país en un estat de crisi absoluta. Al Parc Nacional d’Akagera, un dels entorns més emblemàtics del país, la desforestació va fer estralls: es van perdre 200.000 de les 300.000 hectàrees de bosc en tan sols 3 anys, i el 90% dels grans mamífers.

Però, què està passant en l’actualitat? Com estan afectant les guerres d’avui dia a la supervivència de la natura? Aquí repassem els conflictes actuals més importants i la seva difícil coexistència amb la vida salvatge de la regió.

El Conflicte palestí-israelià (1948-actualitat)

Encara que l’última guerra entre Israel i Palestina va començar el 2005, la violència entre els dos països ha estat present des de la creació de l’estat d’Israel. Milers de persones han mort durant dècades, i milions han estat desplaçades en contra de la seva voluntat. I, és clar, la natura no n’ha sortit indemne.

Un dels casos més sonats va ocórrer en 2006. L’exèrcit israelià va bombardejar dos tancs de pretróleo propers a una central elèctrica de Jieh, al Líban (país on es trobava Hezbollah, un grup terrorista rival d’Israel) provocant l’abocament d’entre 10.0000 i 15.000 metres cúbics de petroli al Mediterrani. Aquesta marea negra es va estendre al llarg de 90 km de la costa del Líban, portant la mort amb ella. A més, va afectar greument l’hàbitat de la tortuga verda (Chelonia mydas) en un dels pocs espais ben preservats que encara tenia aquesta espècie al Mediterrani.

2316325_xl
El bombardeig de dos tancs de petroli per part de l’exèrcit israelià va deixar 80 km de costa del Líban en una situació semblant a la de la imatge. En 2014, la Assemblea de les Nacions Unides va instar a l’Israel a compensar amb 856,4 milions de dòlars al Líban per aquesta catàstrofe mediambiental. Font: hispantv.

No obstant això, a principis de 2016 van sortir a la llum unes imatges que dirien encara més l’atenció internacional: desenes d’animals del zoo de Gaza van aparèixer completament momificats, després de patir una terrible agonia i morir de fam. Va passar en dues ocasions des que es va obrir el zoo en 2007, però la fam més forta va tenir lloc el 2014, arran d’un conflicte entre Israel i les forces palestines de Hamas. Es calcula que uns 80 animals van morir de fam, entre ells cocodrils, tigres, babuins o porcs espins. Quan els serveis de rescat van poder arribar al zoo, només quedaven 15 animals amb vida, molts d’ells amb greus símptomes de desnutrició.

gaza-zoo-2
El zoo de Gaza es va fer mundialment conegut a causa de les impactants imatges de cossos momificats arran de la forta fam que va causar la guerra. Segons Abu Diab Oweida, el propietari del zoo, els cossos van ser momificats perquè tothom veiés que fins als animals es veien afectats per la guerra. Font: Dailymail.
caballos-muertos
Els continus bombardejos a la franja de Gaza causen nombroses víctimes, com la d’aquests equins que apareixen a la imatge. Lamentablement, la fi del conflicte sembla llunyana. Font: helpinganimalsingaza.

Segona Guerra del Congo (1998-2003)

Aquesta guerra, també coneguda com la Gran Guerra d’Àfrica o la Guerra Mundial Africana, ha provocat la mort de més de 5 milions de persones des de llavors, el que li ha brindat el dubtós honor de ser el conflicte armat més mortífer des de la Segona Guerra Mundial. Encara que oficialment va acabar en 2003 i hi ha un govern electe des de 2006, la República Democràtica del Congo viu sotmesa en un estat d’inestabilitat propi d’un país en guerra.

Els guerrillers fan servir els nombrosos recursos naturals del país per obtenir diners i així poder continuar amb la guerra. I l’ivori és el bé més preuat, el que produeix més beneficis. És per això que les poblacions delefant africà (Loxodonta africana) s’han vist reduïdes en un 90% des de l’inici dels conflictes armats. Pitjor li ha anat al rinoceront blanc del nord (Ceratotherium simum cottoni) una subespècie del rinoceront blanc. Es creu que els seus últims exemplars, 2 mascles i 2 femelles residents al Parc Nacional Garamba, van morir entre 2006 i 2008 a les mans dels guerrillers, provocant l’extinció d’aquesta subespècie.

gorila-de-montana
El goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei), del que tan sols queden 700 exemplars en llibertat, viu gairebé exclusivament a les muntanyes Virunga, un territori compartit per la República Democràtica del Congo, Rwanda i Uganda. A la imatge, un goril·la de muntanya mort per causes desconegudes al 2007. Es creu que els guardaboscos van estar implicats en la mort. Font: The Guardian.

El ‘bushmeat’ o menjar d’animals salvatges, és un altre gran problema derivat dels nombrosos conflictes militars al país. Arran de la pobresa extrema, molts vilatans s’han vist obligats a caçar per sobreviure. I un dels grups més perjudicats ha estat el dels primats. Les poblacions dels grans primats, en un altre temps comptades per milions, s’han vist reduïdes dràsticament. Es creu que queden tan sols 200.000 goril·les de plana, 100.000 ximpanzés i 10.000 bonobos en llibertat.

bonobo-killed
Els bonobos (Pan paniscus), són els nostres parents més propers, i un dels animals més amenaçats al Congo. És una espècie endèmica d’aquest país, però està sent fortament caçat per menjar i, més recentment, per servir com menjar al mercat asiàtic. Exemplars com el de la imatge poden ser fàcilment trobats en els mercats de Kinshasa i Brazzaville. Font. National Geographic.

Guerra Civil de Síria (2011-actualitat)

Sens dubte la guerra en actiu de la qual més sentim parlar. Aquest conflicte ha costat la vida a més de 500.000 persones i ha provocat una de les crisis humanitàries més importants del nostre temps: s’estima que hi ha més de 10 milions de refugiats per culpa de la guerra. Els que s’han quedat a Síria, s’han anat desplaçant des de l’interior a la zona costanera, constituint una gran amenaça per als boscos de la regió. Segons Aroub Almasri, un ecologista del govern sirià, la majoria de gent necessita menjar, electricitat i combustible per cuinar i escalfar-se, amb el que han començat a talar els boscos de la zona, la majoria en àrees protegides. A part del propi impacte de la desforestació, es sumen un gran nombre de focs que s’han anat estenent per la regió en els últims temps. Una àrea especialment afectada es tracta del bosc de Fronlok, a la frontera amb Turquia. En aquestes muntanyes el grau d’endemisme és alt, i hi ha el perill que moltes espècies desapareguin de la zona, especialment un tipus d’encino, el Quercus cerris, nadiu de la regió i que comença a estar amenaçat.

A causa de la fragmentació de l’hàbitat, es creu que una espècie icònica de la Mediterrània i catalogada com en perill crític d’extinció per la UICN, s’ha extingit a Síria. Es tracta del ibis ermità (Geronticus eremita), una au del qual només queden 500 individus en llibertat i que està present només en tres països: Marroc, Turquia i Síria. Malgrat l’enorme esforç de Síria per mantenir una població estable en el seu territori, la guerra va acabar amb els últims individus d’aquesta espècie a la regió. Tan sols queda un individu de l’espècie, una femella anomenada Zenobia, que va ser vista per última vegada a Palmira abans que les tropes de l’ISIS entressin a la ciutat.

ibis-eremita
Sembla que els nombrosos esforços realitzats pel govern de Síria en els primers anys del segle XXI han estat insuficients per salvar de l’extinció a aquesta emblemàtica espècie. Abans present en grans parts d’Europa (des d’Àustria a la Península Ibèrica) el ibis ermità compta amb les poblacions més importants al Marroc, el seu últim reducte en estat natural. Font: New Scientist.

Guerra de Líbia (2014-actualitat)

Després de la guerra civil de Líbia, que va culminar amb la caiguda del coronel Gaddafi, el país s’ha vist arrossegat a una espiral de violència afavorida pels nombrosos grups armats que governen el país. La importació de carn de l’exterior s’ha detingut, i els propietaris de les ovelles, cabres i camells guarden als seus animals com si d’or es tractés a causa del desproveïment. A causa d’això, els grups armats s’estan dirigint al sud del país, on l’anarquia impera al seu aire, per proveir-se de menjar provinent d’animals salvatges.

Una de les espècies més perjudicades ha estat la gasela de Loder (Gazella leptoceros), catalogada com amenaçada segons la UICN i amb les seves poblacions en franc descens. Fa deu anys la població no superava els diversos centenars d’individus, i es creu que avui dia la situació és molt pitjor.

slender-horned_gazelle_cincinnati_zoo
La gasela de Loder és nativa del nord d’Àfrica, on queden menys de 2500 individus. Les milícies fan servir la seva carn per alimentar-se o vendre-la al mercat libi, on escasseja. Font: Creative Commons.

Però les gaseles no són l’úniques perjudicades pel vandalisme i impunitat regnants a Líbia. Gran quantitat d’aus migratòries, que han de creuar el país africà en el seu camí cap a Europa, són abatudes pels caçadors. A més, els oasis que fan servir per descansar estan sent oberts pels caçadors, el que provoca que centenars de grues, ànecs, garses i flamencs siguin aniquilats sense que ningú pugui fer res.

A més, l’efecte de la guerra de Líbia sobre la naturalesa no queda dins de les seves fronteres. El 2015, prop d’uns cadàvers d’elefant de Mali, una subespècie d’elefant greument amenaçada, es van trobar armes provinents de Líbia. Es creu que l’ivori dels elefants de Mali està servint per finançar a les milícies líbies.

A slaughtered elephant is seen in Bambara-Maoude
Els elefants de Mali són una de les dues úniques poblacions d’elefants que viuen al desert. L’últim cens aeri (de 2007) va revelar la presència de tan sols 350 individus al país. El 2015 es van trobar 80 individus caçats, amb el que els pronòstics no són gens favorables: els científics creuen que la població s’extingirà en 3 anys Font: Reuters.

Guerra del Govern Colombià contra les FARC i altres milícies (1964-2016)

Malgrat l’acord de pau assolit fa poc mesos entre el govern colombià i les FARC, les ferides, tant socials com mediambientals, trigaran molt de temps a tancar-se. Durant molt de temps les milícies s’han finançat en gran part dels diners generats pels cultius il·legals de cocaïna. Emplaçades en el més profund de la selva colombiana, milers d’hectàrees de bosc primigeni han estat aclarides per a la construcció de laboratoris i la sembra de cultius de coca. A més, en un intent per acabar amb aquest tipus de cultius il·legals, el govern ha fumigat extenses zones de selva amb glifosat, un herbicida que, tot i ser considerat inofensiu, ha pogut provocar la mort d’aus, petits mamífers i insectes, deixant sense suport a la gent que viu de la caça. Un altre problema afegit és que els cultius d’ús il·lícit s’han estès a les zones protegides. Així doncs, segons un informe de Parcs Naturals de Colòmbia, les FARC estaven presents en 37 àrees protegides del país, i es van detectar, a més, 3791 hectàrees de coca sembrada.

No obstant això, l’activitat il·lícita que més amenaça la naturalesa de Colòmbia és la mineria il·legal, una de les activitats més lucratives per als grups armats. I és que, mentre 1 kg de coca es ven a uns 4.3 milions de pesos, un d’or es ven a 85 milions de pesos, unes 20 vegades més. Per aquest motiu, grans extensions de selva han estat destruïdes per les màquines retroexcavadores per obrir mines d’or (el 60%), coltan (25%), carbó (10%) i tungstè (5%). La desforestació derivada de la mineria il·legal arriba a xifres inimaginables: entre el 1990 i el 2010 es van deforestar, de mitjana, 310.349 hectàrees de selva a l’any, és a dir, 6.206.000 hectàrees en tot aquest temps, o el que és el mateix, el 5.4% de la superfície de Colòmbia.

mineria-ilegal2
Per a l’extracció de l’or s’utilitzen mercuri i cianur, metalls altament contaminants. S’estima que al voltant de 200 tones de mercuri van a parar, cada any, a rius colombians. Això ha provocat que almenys 90 rius estiguin contaminats per aquest tipus de metalls, afectant a la fauna i flora local. Font: Semana.
Finalment, les accions dutes a terme per les FARC contra les extraccions petrolieres ha causat greus vessaments de cru en àrees d’alt valor ambiental. És el cas, per exemple, del vessament de 492 litres de petroli a Puerto Assís, Putumayo, al juny de 2015. Les FARC van interceptar un comboi que contenia tancs amb petroli i els vessar, afectant a 9 aiguamolls i estenent el petroli al llarg del riu Putumayo.
petroleo-derramado
Els atacs sistemàtics de les FARC contra la indústria petroliera van arribar, tan sols a la província de Putumayo, als 132 el 2013. Els hidrocarburs contaminen els sòls i romanen aquí durant anys. A l’aigua, el petroli, causa del seu consum d’oxigen, crea condicions anòxiques que provoca la mort dels peixos propers. Font: elcolombiano.

Guerra d’Afganistan (2001-2014)

Tant l’última guerra de l’Afganistan com l’anterior van tenir un fort impacte sobre la vida salvatge de la regió. Es calcula que entre el 1990 i el 2007 més d’un terç dels boscos de l’Afganistan van ser talats, tant per refugiats per utilitzar la fusta per cuinar, combustible o construcció com per les indústries de la fusta, que talen impunement els boscos de la regió.

Malgrat tot, les notícies són més optimistes del que s’esperaria d’un país sumit en la guerra durant dècades. Entre els anys 2006 i 2009 es van realitzar, a la província de Nuritán, els primers censos des de la dècada dels 70, amb l’ajuda de càmeres-trampa, l’estudi de la femta i la realització de transsectes. Els resultats van ser encoratjadors: es van observar 18 óssos negres, 280 exemplars de porc espí, moltes guineus vermelles, llops grisos i xacals daurats, alguns gats salvatges, civetes de les palmeres i macacos rhesus i, sobretot, es va detectar la presència del esquiu lleopard de les neus (Panthera uncia), en concret de 3 individus diferents.
leopardo-de-las-nieves
Càmeres de foto-trampeig van aconseguir fotografiar a l’esquiu lleopard de les neus a les agrestes muntanyes afganeses. Sens dubte, una notícia esperançadora per a la seva conservació. Font: James Nava.
No obstant això, encara no es pot cantar victòria. La gran quantitat de bombes llançades durant anys van fer efecte en l’abundància d’aus migratòries. Moltes de les aus van morir directament per l’impacte de les bombes o enverinades a l’entrar en contacte amb aigua contaminada. Altres, però, van variar el seu rumb a causa dels bombardejos i ja no creuen el país. És el cas de la grua siberiana (Grus leucogeranus), una espècie críticament amenaçada d’extinció per la UICN i que no s’ha tornat a veure a l’Afganistan des del 1999. A més, a causa de la guerra ia la incipient economia afganesa, centenars de caçadors es veuen obligats a atrapar ocells vius per al seu posterior contraban cap a països àrabs rics. Aquesta situació ha propiciat que, en algunes regions de l’Afganistan, l’observació d’aus migratòries hagi baixat un 85% des de l’inici de la guerra.
afganistan-pajaros
Segons el director de Protecció Ambiental de l’Afganistan, cada any al voltant de 5000 aus són caçades per contraban, sobretot en les regions de Syed Khel i Kohistan. Moltes de les avitardes hubara (Chlamydotes undulata) i diferents tipus de falcons són enviats als països rics del Golf per servir com a mascotes. A la imatge, caçadors afganesos al costat de les seves gàbies rudimentàries. Font: focusingonwildlife.

El conflicte de Corea (1950-actualitat)

La Zona Desmilitaritzada de Corea és la prova que fins a alguna cosa tan tràgic com una guerra pot portar conseqüències positives. Arran de la pau acordada pels dos països el 1953, es va dur a terme la creació de la zona desmilitaritzada de Corea, una franja de terra de 4 km d’ample i 250 km de llarg que separa els dos països. La zona, que compta amb una forta presència militar de prop de 2 milions de soldats, ha romàs pràcticament inalterada i escassament habitada des de llavors.
separacion-corea
La zona desmilitaritzada de Corea, o ZDC, separa els dos països gràcies a una zona ‘buffer’ de 4 km d’ample. En aquest enclavament es solen celebrar les infreqüents i tenses reunions entre els mandataris d’ambdós països. Font: Creative Commons.
La zona es caracteritza per posseir una gran riquesa topogràfica i alta varietat d’ecosistemes, el que li permet ostentar una gran diversitat. Algunes expedicions científiques s’han pogut documentar més de 1.100 espècies de plantes, 80 espècies de peixos, 50 de mamífers i centenars d’aus. A més, és una freqüent parada per a moltes espècies d’aus migratòries que es dirigeixen cap a Mongòlia, Filipines o Austràlia.
zdc2
La zona té una gran riquesa florística i faunística. Cérvols, óssos, senglars i gran quantitat d’aus poblen el territori. Es creu, fins i tot, que podria contenir alguns individus de tigre siberià, habitant habitual de la zona abans de l’ocupació japonesa de Corea. Font: BBC.
Recentment, gràcies a la millora de les relacions entre els dos països, la zona pot ser visitada per tan sols uns 43 euros. A més, a causa del seu excepcional estat de conservació i alta diversitat, estan sorgint campanyes per convertir la zona en una àrea protegida. Una d’aquestes campanyes, la DMZ Fòrum, proposa declarar la zona Patrimoni de la Humanitat i Parc Mundial per la Pau, i poder protegir-la així d’un possible desenvolupament urbanístic el dia en què s’assoleixi la pau entre els dos països.
zdc
La zona ha rebut nombrosos suports per convertir-la en una reserva natural que la protegeixi d’una possible explotació futura. Entre les personalitats que han donat suport al pla es troben l’ex-president dels Estats Units, Bill Clinton, o el fundador de la CNN, Ted Turner. Font: BBC.

BIBLIOGRAFIA

DeWeerdt, Sarah (January 2008). “War and the Environment”. World Wide Watch. 21
King, Jessie (8 July 2006). “Vietnamese wildlife still paying a high price for chemical warfare”. The Independent.
Kanyamibwa S (1998). Impact of war on conservation: Rwandan environment and wildlife in agony. Biodiversity and Conservation, 7: 1399-1406.

Ricard-català

La naturaleza en tiempos de guerra

El mundo actual vive tiempos convulsos. Noticias relacionadas con el terrorismo, el narcotráfico, los golpes de estado, la crisis de los refugiados o las numerosas guerras aún presentes inundan nuestras pantallas día tras día. Y, en un sesgo totalmente comprensible, la atención se centra, casi exclusivamente, en las personas y los países involucrados. Pero (y es algo que me pregunto cada vez que miro el telediario) ¿qué sucede con la naturaleza en estas regiones castigadas por la violencia? En esta entrada repasamos los conflictos armados más importantes en la actualidad y sus consecuencias sobre la naturaleza de su entorno.

INTRODUCCIÓN

Cualquier acción humana tiene repercursiones sobre la vida natural, y aún más las guerras, destructoras intrínsecas. Con ellas vienen asociados una serie de perjuicios sobre la vida silvestre como son la deforestación, la degradación del suelo, la contaminación o la caza, entre muchos otros. La primera vez que se tomó realmente conciencia del gran impacto de las guerras sobre la naturaleza fue con la Guerra del Vietnam. El ejército estadounidense, en su lucha contra un enemigo invisible, lanzó más de 75 millones de litros de herbicidas sobre las selvas, con el objetivo de defoliar los árboles y poder encontrar, de esta forma, a sus enemigos. No obstante, y a pesar de lograr parcialmente su objetivo (todos sabemos como terminó aquella guerra) la naturaleza fue gravemente dañada. En un estudio llevado a cabo en Vietnam a mediados de los 80 se encontró que, en un área donde antes habitaban entre 145 y 170 especies de pájaros y entre 30 y 55 especies de mamíferos tan sólo quedaban 24 y 5 especies, respectivamente.

800px-us-huey-helicopter-spraying-agent-orange-in-vietnam
Un helicóptero Huey de las fuerzas armadas estadounidenses sobrevuela las selvas de Vietnam mientras las ‘baña’ con Agente Naranja. El Agente Naranja fue un potente herbicida y defoliador usado por Estados Unidos durante la guerra con el objetivo de hacer más visibles a los enemigos ocultos en la selva. Un sólo avión podía defoliar decenas de hectáreas en un sólo vuelo. El gobierno de Estados Unidos llegó a gastarse 60 millones de dólares anuales en el Agente Naranja. Fuente: Zmescience.

Otras guerras, como la Guerra Civil de Ruanda, a parte de dejar más de 500.000 muertos y 2 millones de desplazados, dejó la naturaleza del país en un estado de crisis absoluta. En el Parque Nacional de Akagera, uno de los entornos más emblemáticos del país, la deforestación hizo estragos:  se perdieron 200.000 de las 300.000 hectáreas de bosque en tan sólo 3 años, y el 90% de los grandes mamíferos.

Pero, ¿qué está ocurriendo en la actualidad? ¿Cómo están afectando las guerras de hoy en día a la supervivencia de la naturaleza? Aquí repasamos los conflictos actuales más importantes y su difícil coexistencia con la vida salvaje de la región.

Conflicto israelí-palestino (1948-actualidad)

Aunque la última guerra entre Israel y Palestina empezó en 2005, la violencia entre ambos países ha estado presente desde la creación del estado de Israel. Miles de personas han muerto durante décadas, y millones han sido desplazadas en contra de su voluntad. Y, claro está, la naturaleza no ha salido indemne.

Uno de los casos más sonados ocurrió en 2006. El ejército israelí bombardeó dos tanques de petróleo cercanos a una central eléctrica de Jieh, en el Líbano (país donde se encontraba Hezbolá, un grupo terrorista rival de Israel) provocando el vertido de entre 10.0000 y 15.000 metros cúbicos de petróleo en el Mediterráneo. Esta marea negra se extendió a lo largo de 90 km de la costa del Líbano, llevando la muerte consigo. Además, afectó gravemente al hábitat de la tortuga verde (Chelonia mydas) en uno de los pocos espacios bien preservados que aún tenía esta especie en el Mediterráneo.

2316325_xl
El bombardeo de dos tanques de petróleo por parte del ejército israelí dejó 80 km de costa del Líbano en una situación parecida a la de la imagen. En 2014, la Asamblea de las Naciones Unidas instó a Israel a compensar con 856,4 millones de dólares al Libano por esta catástrofe medioambiental. Fuente: hispantv.
Sin embargo, a principios de 2016 salieron a la luz unas imágenes que llamarían aún más la atención internacional: decenas de animales del zoo de Gaza aparecieron completamente momificados, después de sufrir una terrible agonía y morir de hambre. Ocurrió en dos ocasiones desde que se abrió el zoo en 2007, pero la hambruna más fuerte tuvo lugar en 2014, a raíz de un conflicto entre Israel y las fuerzas palestinas de Hamas. Se calcula que unos 80 animales murieron de hambre, entre ellos cocodrilos, tigres, babuinos o puercoespines. Cuando los servicios de rescate pudieron llegar al zoo, tan sólo quedaban 15 animales con vida, muchos de ellos con graves síntomas de desnutrición.
gaza-zoo-2
El zoo de Gaza se hizo mundialmente conocido debido a las impactantes imagenes de cuerpos momificados a raíz de la fuerte hambruna que causó la guerra. Según Abu Diab Oweida, el propietario del zoo, los cuerpos fueron momificados para que todo el mundo viera que hasta los animales se veían afectados por la guerra. Fuente: Dailymail.
caballos-muertos
Los continuos bombardeos en la franja de Gaza causan numerosas víctimas, como la de estos equinos que aparecen en la imagen. Lamentablemente, el fin del conflicto se antoja lejano. Fuente: helpinganimalsingaza.

Segunda Guerra del Congo (1998-2003)

Esta guerra, también conocida como la Gran Guerra de África o la Guerra Mundial Africana, ha provocado la muerte de más de 5 millones de personas desde entonces, lo que le ha brindado el dudoso honor de ser el conflicto armado más mortífero desde la Segunda Guerra Mundial. Aunque oficialmente terminó en 2003 y hay un gobierno electo desde 2006, la República Democrática del Congo vive sumida en un estado de inestabilidad propio de un país en guerra.

Los guerrilleros usan los numerosos recursos naturales del país para obtener dinero y así poder continuar con la guerra. Y el marfil es el bien más preciado, el que produce más beneficios. Es por ello que las poblaciones de elefante africano (Loxodonta africana) se han visto reducidas en un 90% desde el inicio de los conflictos armados. Algo peor le ha ido al rinoceronte blanco del norte (Ceratotherium simum cottoni), una subespecie del rinoceronte blanco. Se cree que sus últimos ejemplares, 2 machos y 2 hembras residentes en el Parque Nacional Garamba, murieron entre 2006 y 2008 a manos de los guerrilleros, provocando la extinción de dicha subespecie

gorila-de-montana
El gorila de montaña (Gorilla beringei beringei), del que tan sólo quedan 700 ejemplares en libertad, vive casi exclusivamente en las montañas Virunga, un territorio compartido por la República Democrática del Congo, Rwanda y Uganda. En la imagen, un gorila de montaña muerto por causas desconocidas en 2007. Se cree que los guardabosques estuvieron implicados en su muerte. Fuente: The Guardian.

El ‘bushmeat‘ o comida de animales salvajes, es otro gran problema derivado de los numerosos conflictos militares en el país. A raíz de la pobreza extrema, muchos aldeanos se han visto obligados a cazar para sobrevivir. Y uno de los grupos más perjudicados ha sido el de los primates. Las poblaciones de los grandes primates, en otro tiempo contadas por millones, se han visto reducidas drásticamente. Se cree que quedan tan sólo 200.000 gorilas de llanura, 100.000 chimpancés y  10.000 bonobos en libertad.

bonobo-killed
Los bonobos (Pan paniscus), son nuestros parientes más cercanos, y uno de los animales más amenazados en el Congo. Es una especie endémica de ese país, pero está siendo fuertemente cazado para comida y, más recientemente, para servir como manjar al mercado asiático. Ejemplares como el de la imagen pueden ser fácilmente encontrados en los mercados de Kinshasa y Brazzaville. Fuente. National Geographic.

Guerra Civil de Siria (2011-actualidad)

Sin duda la guerra en activo de la que más oímos a hablar. Este conflicto ha costado la vida a más de 500.000 personas y ha provocado una de las crisis humanitarias más importantes de nuestro tiempo: se estima que hay más de 10 millones de refugiados por culpa de la guerra. Los que se han quedado en Siria, se han ido desplazando desde el interior a la zona costera, constituyendo una gran amenaza para los bosques de la región. Según Aroub Almasri, un ecologista del gobierno sirio, la mayoría de gente necesita comida, electricidad y combustible para cocinar y calentarse, con lo que han empezado a talar los bosques de la zona, la mayoría en áreas protegidas. A parte del propio impacto de la deforestación, se suman un gran número de fuegos que se han ido extendiendo por la región en los últimos tiempos. Un área especialmente afectada se trata del bosque de Fronlok, en la frontera con Turquía. En esas montañas el grado de endemismo es alto, y hay el peligro de que muchas especies desaparezcan de la zona, en especial un tipo de encino, el Quercus cerris, nativo de la región y que empieza a estar amenazado.

Debido a la fragmentación del hábitat, se cree que una especie icónica del Mediterráneo y catalogada como en peligro crítico de extinción por la UICN, se ha extinguido en Siria. Se trata del ibis eremita (Geronticus eremita), un ave del que solo quedan 500 individuos en libertad y que está presente solamente en tres países: Marruecos, Turquía y Siria. A pesar del enorme esfuerzo de Siria para mantener una población estable en su territorio, la guerra acabó con los últimos individuos de esta especie en la región. Tan sólo queda un individuo de la especie, una hembra llamada Zenobia, que fue vista por última vez en Palmira antes de que las tropas del ISIS entraran en la ciudad.

ibis-eremita
Parece que los numerosos esfuerzos realizados por el gobierno de Siria en los primeros años del siglo XXI han sido insuficientes para salvar de la extinción a esta emblemática especie. Antes presente en grandes partes de Europa (desde Austria a la Península Ibérica) el ibis eremita cuenta con las poblaciones más importantes en Marruecos, su último reducto en estado natural. Fuente: New Scientist.

Segunda Guerra Civil de Libia (2014-actualidad)

Tras la Primera Guerra Civil de Libia, que culminó con la caída del coronel Gadafi, el país se ha visto arrastrado a una espiral de violencia auspiciada por los numerosos grupos armados que gobiernan el país. La importación de carne del exterior se ha detenido, y los propietarios de las ovejas, cabras y camellos guardan a sus animales como si de oro se tratara debido al desabastecimiento. Debido a ello, los grupos armados se están dirigiendo al sur del país, donde la anarquía impera a sus anchas, para abastecerse de comida proveniente de animales salvajes.

Una de las especies más perjudicadas ha sido la gacela de Loder (Gazella leptoceros), catalogada como amenazada según la UICN y con sus poblaciones en franco descenso. Hace diez años la población no superaba los varios centenares de individuos, y se cree que hoy en día la situación es mucho peor.
slender-horned_gazelle_cincinnati_zoo
La gazela de Loder es nativa del norte de África, donde quedan menos de 2500 individuos. Las milicias usan su carne para alimentarse o venderla en el mercado libio, donde escasea. Fuente: Creative Commons.

Pero las gacelas no son la únicas perjudicadas por el vandalismo e impunidad reinantes en Libia. Gran cantidad de aves migratorias, que tienen que cruzar el país africano en su camino hacia Europa, son abatidas por los cazadores. Además, los oasis que usan para descansar están siendo abiertos por los cazadores, lo que provoca que centenares de grullas, patos, garzas y flamencos sean aniquilados sin que nadie pueda hacer nada.

Además, el efecto de la guerra de Libia sobre la naturaleza no queda dentro de sus fronteras. En 2015, cerca de unos cadáveres de elefante de Mali, una subespecie de elefante gravemente amenazada, se encontraron armas provenientes de Libia. Se cree que el marfil de los elefantes de Mali está sirviendo para financiar a las milicias libias.

A slaughtered elephant is seen in Bambara-Maoude
Los elefantes de Mali son una de las dos unicas poblaciones de elefantes que viven en el desierto. El último censo aereo (de 2007) reveló la presencia de tan sólo 350 individuos en el país. En 2015 se hallaron 80 individuos cazados, con lo que los pronósticos no son nada halagüeños: los científicos creen que la población se extinguirá en 3 años  Fuente: Reuters.

Guerra del Gobierno colombiano contra las FARC y otras guerrillas (1964-2016)

A pesar del acuerdo de paz alcanzado hace poco meses entre el gobierno colombiano y las FARC, las heridas, tanto sociales como medioambientales, tardarán mucho tiempo en cerrarse. Durante mucho tiempo las milicias se han financiado en gran parte del dinero generado por los cultivos ilegales de cocaína. Emplazadas en lo más profundo de la selva colombiana, miles de hectáreas de bosque prístino han sido aclaradas para la construcción de laboratorios y la siembra de cultivos de coca. Además, en un intento para acabar con este tipo de cultivos ilegales, el gobierno ha fumigado extensas zonas de selva con glifosato, un herbicida que, a pesar de ser considerado inofensivo, ha podido provocar la muerte de aves, pequeños mamíferos e insectos, dejando de está forma sin sustento a la gente que vive de la caza. Otro problema añadido es que los cultivos de uso ilícito se han extendido a las zonas protegidas. Así pues, según un informe de Parques Naturales de Colombia, las FARC estaban presentes en 37 áreas protegidas del país , y se detectaron, además, 3.791 hectáreas de coca sembrada.

Sin embargo, la actividad ilícita que más amenaza la naturaleza de Colombia es la minería ilegal, una de las actividades más lucrativas para los grupos armados. Y es que, mientras 1 kg de coca se vende a unos 4,3 millones de pesos, uno de oro se vende a 85 millones de pesos, unas 20 veces más. Por ese motivo, grandes extensiones de selva han sido destruidas por las máquinas retroexcavadoras para abrir minas de oro (el 60%), coltán (25%), carbón (10%) y tungsteno (5%). La deforestación derivada de la minería ilegal alcanza cifras inimaginables: entre el 1990 y el 2010 se deforestaron, en promedio, 310.349 hectáreas de selva al año, es decir, 6.206.000 hectáreas en todo este tiempo, o lo que es lo mismo, el 5,4% de la superficie de Colombia.

mineria-ilegal2
Para la extracción del oro se utilizan mercurio y cianuro, metales altamente contaminantes. Se estima que alrededor de 200 toneladas de mercurio van a parar, cada año, a ríos colombianos. Esto ha provocado que almenos 90 ríos estén contaminados por este tipo de metales, afectando a la fauna y flora local. Fuente: Semana.

Por último, las acciones llevadas a cabo por las FARC contra las extracciones petroleras ha causado graves vertidos de crudo en áreas de alto valor ambiental. Es el caso, por ejemplo, del derrame de 492 litros de petroleo en Puerto Asís, Putumayo, en junio de 2015. Las FARC interceptaron un convoy que contenía tanques con petróleo y los derramó, afectando a 9 humedales y extendiendo el petróleo a lo largo del río Putumayo.

petroleo-derramado
Los ataques sistemáticos de las FARC contra la industria petrolera llegaron, tan sólo en la provincia de Putumayo, a los 132 en 2013. Los hidrocarburos contaminan los suelos y permanecen ahí durante años. En el agua, el petróleo, debido a su consumo de oxígeno, crea condiciones anóxicas que provoca la muerte de los peces cercanos. Fuente: elcolombiano.

Guerra de Afganistán (2001-2014)

Tanto la última guerra de Afganistán como la anterior tuvieron un fuerte impacto sobre la vida salvaje de la región. Se calcula que entre el 1990 y el 2007 más de un tercio de los bosques de Afganistán fueron talados, tanto por refugiados para usar la madera para cocinar, combustible o construcción como por las industrias madereras, que talan impunemente los bosques de la región.

A pesar de todo, las noticias son más optimistas de lo que se esperaría de un país sumido en la guerra durante décadas. Entre los años 2006 y 2009 se llevaron a cabo, en la provincia de Nuritán, los primeros censos desde la década de los 70, con la ayuda de cámaras-trampa, el estudio de las heces y la realización de transectos. Los resultados fueron alentadores: se observaron 18 osos negros, 280 ejemplares de puercoespín, muchos zorros rojos, lobos grises y chacales dorados, algunos gatos monteses, civetas de las palmeras y macacos rhesus y, sobre todo, se detectó la presencia del esquivo leopardo de las nieves (Panthera uncia), en concreto de 3 individuos distintos.

leopardo-de-las-nieves
Cámaras de foto-trampeo lograron fotografiar al esquivo leopardo de las nieves en las agrestes montañas afganas. Sin duda, una noticia esperanzadora para su conservación. Fuente: James Nava.
Sin embargo, aún no se puede cantar victoria. La gran cantidad de bombas lanzadas durante años hicieron mella en la abundancia de aves migratorias. Muchas de las aves murieron directamente por el impacto de las bombas o envenenadas al entrar en contacto con agua contaminada. Otras, sin embargo, variaron su rumbo debido a los bombardeos y ya no cruzan el país.  Es el caso de la grulla siberiana (Grus leucogeranus), una especie críticamente amenazada de extinción por la UICN y que no se ha vuelto a ver en Afganistán desde el 1999. Además, debido a la guerra y a la incipiente economía afgana, cientos de cazadores se ven obligados a atrapar pájaros vivos para su posterior contrabando hacia países árabes ricos. Esta situación ha propiciado que, en algunas regiones de Afganistán, la observación de aves migratorias haya descendido un 85% desde el inicio de la guerra.
afganistan-pajaros
Según el director de Protección Ambiental de Afganistán, cada año alrededor de 5000 aves son cazadas para contrabando, sobretodo en las regiones de Syed Khel y Kohistan. Muchas de las avutardas hubara (Chlamydotes undulata) y diferentes tipos de halcones son enviados a los países ricos del Golfo para servir como mascotas. En la imagen, cazadores afganos junto a sus jaulas rudimentarias. Fuente: focusingonwildlife.

El conflicto de Corea (1950-actualidad)

La Zona Desmilitarizada de Corea es la prueba de que hasta algo tan trágico como una guerra puede traer consecuencias positivas. A raíz de la paz acordada por ambos países en 1953, se llevó a cabo la creación de la Zona Desmilitarizada de Corea, una franja de tierra de 4 km de ancho y 250 km de largo que separa ambos países. La zona, que cuenta con una fuerte presencia militar de cerca de 2 millones de soldadosha permanecido prácticamente inalterada y escasamente habitada desde entonces.

separacion-corea
La Zona Desmilitarizada de Corea, o ZDC, separa ambos países gracias a una zona ‘buffer’ de 4 km de ancho. En este enclave se suelen celebrar las infrecuentes y tensas reuniones entre los mandatarios de ambos países. Fuente: Creative Commons.

La zona se caracteriza por poseer una gran riqueza topográfica y alta variedad de ecosistemas, lo que le permite ostentar una gran diversidad. Algunas expediciones científicas han podido documentar más de 1.100 especies de plantas, 80 especies de peces, 50 de mamíferos y centenares de aves. Además, es una frecuente parada para muchas especies de aves migratorias que se dirigen hacia Mongolia, Filipinas o Australia.

zdc2
La zona tiene una gran riqueza florística y faunística. Ciervos, osos, jabalíes y gran cantidad de aves pueblan el territorio. Se cree, incluso, que podría contener algunos individuos de tigre siberiano, habitante habitual de la zona antes de la ocupación japonesa de Corea. Fuente: BBC.

Recientemente, gracias a la mejoría de las relaciones entre ambos países, la zona puede ser visitada por tan sólo unos 43 euros. Además, debido a su excepcional estado de conservación y alta diversidad, están surgiendo campañas para convertir la zona en un área protegida. Una de estas campañas, la DMZ Forum, propone declarar la zona Patrimonio de la Humanidad y Parque Mundial para la Paz, y poder protegerla así de un posible desarrollo urbanístico el día en que se alcance la paz entre los dos países.

zdc
La zona ha recibido numerosos apoyos para convertirla en una reserva natural que la proteja de una posible explotación futura. Entre las personalidades que han apoyado el plan se encuentran el ex-presidente de Estados Unidos, Bill Clinton, o el fundador de la CNN, Ted Turner. Fuente: BBC.

BIBLIOGRAFIA

DeWeerdt, Sarah (January 2008). “War and the Environment”. World Wide Watch. 21
King, Jessie (8 July 2006). “Vietnamese wildlife still paying a high price for chemical warfare”. The Independent.
Kanyamibwa S (1998). Impact of war on conservation: Rwandan environment and wildlife in agony. Biodiversity and Conservation, 7: 1399-1406.
Foto de portada: Earth in transition.

Ricard-castellà

Eating meat made us human

Currently some of the world’s population can choose their diet: omnivorous, vegetarian, vegan, raw foodism, carnivorous, paleodiet… but what ate our ancestors?  Which diet is more suited to the one of our ancestors? Without going into polemics, we will discuss one of the crucial facts of the evolution from Australopitechus to Homo: the meat intake.

WHAT DID OUR RELATIVES EAT ?

One of the reasons given to follow a strict vegetarian or vegan diet is that as “we are apes”, they feed on fruits and plants, and moreover, a more “natural” diet  is achieved. Currently and traditionally the base of the world diet are the seeds of cereals (rice, wheat, corn, etc.) and legumes (beans, lentils…), which often require processing (flour, for example) and have nothing to do with their wild ancestors. Since agriculture and livestock was invented and we have selected the best varieties for human consumption, the label “natural” loses all meaning. Although transgenic food is now on everyone’s lips, we have been using the genetic modification for thousands of years.

In the top row, wild ancestors of lettuce, carrot and corn. Below, domestic varieties. Source

That we are apes and the natural thing is to eat vegetables, is also not entirely true. As primates have evolved in trees, hominids have a strict diet or mainly folivorous -leaves- and frugivorous -fruit- (gorillas, orangutans), while gibbons also complete their diet with invertebrates. Our closest relatives however (bonobos, chimpanzees) are omnivorous as they eat vegetables, fruits, invertebrates and even small mammals and other primates (althought in less proportion than vegetables).

Chimpanzee eating meat. Populations of chimpanzees have been described  hunting with spears made by themselves. Photo Cristina M.Gomes, Max Planck Institute.

No wonder then that our direct distant ancestors as Australopithecus Lucy, ate leaves, fruits, roots and tubers as the basis of their diet. Some species, in addition to vegetables, also fed on invertebrates and small vertebrates, similar to modern chimpanzees.

HERBIVOROUS AND CARNIVOROUS

Fruits have more sugars, although they are not very abundant in comparison with leaves and stems. But leaves have less nutritional value because they contain many fibers we can not absorb, such as cellulose. Legumes contain more protein than grains, but some essential amino acids and vitamins (such as B12) are absent or in a few proportion in vegetables and easily assimilable iron (hemo iron) is found only in food with animal origin.

In short, vegetables are harder to digest compared to animals, so mammalian herbivores have longer digestive systems, or compartmented stomachs, chew over long periods of time and some are ruminants, while carnivores have digestive systems with lower absorption surface and require little chewing of food.

Digestive systems of non-ruminant herbivores, ruminants, insectivores and carnivores. Unknown author

 

WHY OUR ANCESTORS STARTED EATING MORE MEAT?

2.6 million years ago, climate change made our planet cooler and drier. In Africa the savanna dominated much of the territory, so hominids had to deal with hard leaves, leaves covered with wax, hard or thorny stems, roots… these difficult to digest resources were utilised by Paranthropus, with large teeth and powerful musculature in the jaw to crush, although they had a similar brain to Australopithecus. They became extinct a million years ago.

Paranthropus boisei. Reconstruction by John Gurche, photo by Chip Clark.

But another group of hominins found a kind of resources that offered them more energy in smaller quantities, and were easier to chew: meat. Homo habilis was the first to eat meat at higher rates than the rest of relatives and also meats with more fat. It was an opportunist: they ate almost anything edible, instead, Paranthropus were specialists, so if their food was scarce, they had more possibilities to die.

BIG BRAINS …

While Australopithecus and Paranthropus had a cranial capacity of 400-500 cm 3, Homo habilis had up to 700 cm 3. This increased brain size allowed them greater versatility and ability to improvise to find food.

One thing that clearly differentiates us from other primates and animals is the large size of our brain. As you have noticed, H. habilis and is classified within our genus,  Homo, due to that great leap of brain size, among other things.

Skull comparison between Australopithecus, Homo habilis and Paranthropus. Credit: Peter S. Ungar et al, 2011.

But a large brain also has drawbacks: 25% of our body’s energy is consumed by the brain at rest, H. habilis brain consumed 15% and Australopithecus only 10%. In addition to quantity, this energy also has to have quality: some fatty acids for proper brain function only are found in some nuts, but especially in animal fat, easier to achieve if vegetables were scarce.

homo habilis, cosmocaixa, daynes, museu de la ciencia de barcelona
Homo habilis reconstruction by Elisabeth Daynès, Cosmocaixa (Barcelona). Photo by Mireia Querol

…SMALL INTESTINES …

The only way to dedicate more energy to brain function is to reduce the size of other high energy consumer organs (Aiello, L. Wheeler, P, 1995). Heart, kidney, liver, they are major consumers of energy, but vital, so the solution is to reduce the gut and that’s only possible with the change of an almost exclusively vegetarian diet (Australopithecus) to another of easier assimilation with more protein and animal fat (H. habilis).

Comparison between high energy consumer organs between humans and other primates. Image by J. Rodriguez

…AND TOOLS

A large brain also gave another advantage to H. habilis. Despite his appereance (small, no large fangs or claws) they could make use of a great variety of meat (first as scavengers and later as hunters) due to the use of tools. Australopithecus probably used some sort of simple tools, mostly wooden made, but we know for sure that early manufacture of stone tools (archaeological industry) belong to H. habilis. This allowed them to take advantage of the inside of the bone marrow of large prey killed by carnivores when all the flesh had been eaten by other animals. Currently only hyenas and bearded vultures can access this resource without tools. Besides, by not requiring such large teeth and jaws, the skull can accommodate a larger brain.

habilis, carronyer, carroñero, habilis, herramientas ,eines
H. habilis scavenging a rhino. Source; DK FindOut

CONCLUSION

In short, the increase of the brain of Homo was possible by changing diet, which allowed a shorter digestive tract and smaller masticatory apparatus. In turn, to achieve these more energy foods more intelligence is required, resulting in more complex behaviors such as the use of manufactured tools (Oldowan lithic technology, Mode 1).

Our digestive system is the result of millions of years of evolution as opportunistic omnivores. Some current strict diets (vegetarian or almost carnivorous) are in contradiction with this biological heritage and the abuse and access to all kinds of food carry us all kinds of allergies and food problems. The secret remains following a balanced and varied diet.

REFERENCES

Menjar carn ens va fer humans

Actualment una part de la població mundial es pot permetre el luxe de triar la seva dieta: omnívora, vegetariana, vegana, crudívora, carnívora, paleodieta… però què menjaven els nostres avantpassats? Quina dieta s’ajusta més a la dels nostres avantpassats? Sense voler entrar en polèmica, parlarem sobre un dels fets crucials del pas de Australopitechus a Homo : la ingesta de carn.

QUÈ MENGEN ELS NOSTRES PARENTS?

Una de les raons que s’esgrimeixen per seguir una dieta vegana o vegetariana estricta és que com som micos, aquests s’alimenten de fruites i plantes, i a més, així s’aconsegueix una dieta més natural . Actualment i tradicionalment la base de l’alimentació mundial són les llavors de cereals (arròs, blat, blat de moro, etc.) i llegums (mongetes, llenties…), que moltes vegades necessiten elaboració (la farina, per exemple) i no tenen res a veure amb els seus avantpassats silvestres. Des de que es va inventar l’agricultura i ramaderia i s’han seleccionat les millors varietats per a consum humà, l’etiqueta de “natural” perd tot el seu sentit. Tot i que ara els transgènics estan en boca de tots, en realitat la modificació genètica la venim fent des de fa milers d’anys.

A la fila de dalt, avantpassats silvestres de l’enciam, pastanaga i blat de moro. A sota, les varietats domèstiques. Font

Que siguem micos i per això el natural és menjar vegetals, tampoc és del tot cert. Com els primats hem evolucionat als arbres, els homínids tenen una dieta estricta o principalment folívora -fulles- i frugívora -fruita- (goril·les , orangutans), mentre que els gibons , a més, completen la dieta amb invertebrats. Els nostres parents més propers però (bonobos, ximpanzés), són omnívors, ja que s’alimenten de vegetals, fruita, invertebrats i fins a petits mamífers i altres primats, encara que això sí, en menor quantitat que de vegetals.

Ximpanzé menjant carn. S’han descrit poblacions de ximpanzés que cacen amb llances construïdes per ells mateixos. Foto de Cristina M.Gomes, Institut Max Planck.

No és d’estranyar doncs, que els nostres ancestres directes llunyans, australopitecs com Lucy, tinguessin les fulles, fruites, arrels i tubercles com a base de la seva dieta. Algunes espècies, a més de vegetals, també s’alimentaven d’invertebrats i petits vertebrats, de manera similar als actuals ximpanzés.

HERBÍVORS I CARNÍVORS

Els fruits tenen més sucres, encara que no són molt abundants en comparació amb les fulles i tiges. Per contra, les fulles tenen menys valor nutritiu, ja que contenen moltes fibres que no podem assimilar, com la cel·lulosa. Els llegums contenen més proteïnes que els cereals, però alguns aminoàcids essencials i vitamines (com la B12) són inexistents en alguns vegetals o es troben en molt poca quantitat, o d’altres com el ferro de fàcil assimilació (ferro hemo) només es troben en aliments d’origen animal.

En resum, els vegetals són més difícils d’assimilar comparat amb la carn, de manera que mamífers herbívors presenten sistemes digestius més llargs, o amb estómacs compartimentats, masteguen durant llargs períodes de temps i alguns són remugants, mentre que els carnívors tenen sistemes digestius amb menor superfície d’absorció i necessiten poca masticació de l’aliment.

Sistemes digestius de herbívors no remugants, remugants, insectívors i carnívors. Autor desconegut

PER QUÈ ELS NOSTRES AVANTPASSATS VAN COMENÇAR A MENJAR MÉS CARN?

Fa 2,6 milions d’anys, un canvi climàtic va fer el nostre planeta més fred i sec. A l’Àfrica la sabana dominava gran part del territori, de manera que els homínids s’havien de conformar amb fulles dures, recobertes de ceres, tiges durs o amb espines, arrels… aquests recursos difícils de digerir van ser explotats pels paràntrops (Paranthropus), amb grans dents i potents musculatures a la mandíbula per poder triturar-los, encara que amb un cervell semblant al dels australopitecs. Es van extingir fa un milió d’anys.

Paranthropus boisei. Reconstrucció de John Gurche, foto de Xip Clark.

Però un altre grup d’hominins va trobar un tipus de recurs que els oferia més energia en menys quantitat, i eren més fàcils de mastegar: la carn. Homo habilis va ser el primer a menjar carn en major proporció que la resta de parents i a més, carns amb més quantitat de greix. Es tractava d’un oportunista: gairebé qualsevol cosa comestible l’aprofitava. Per contra els Paranthropus eren especialistes, de manera que si escassejava el seu aliment, el més probable era que morissin.

CERVELLS GRANS …

Mentre que Australophitecus i Paranthropus tenien una capacitat craniana de 400-500 cm3, Homo habilis va arribar a tenir fins a 700 cm3. Aquesta major grandària cerebral li permetia una major capacitat d’improvisació i versatilitat per trobar aliment.

Una de les coses que ens diferencia clarament de la resta de primats i animals és la gran mida del nostre cervell. Com haureu observat, H. habilis ja es classifica dins del gènere Homo, el nostre, per aquest gran salt de grandària cerebral, entre altres coses.

Comparació dels cranis d’Australophitecus, Paranthropus i Homo habilis. Crèdit: Peter S. Ungar et al, 2011.

Però un cervell gran també té inconvenients: el 25% d’energia del nostre cos el consumeix el cervell en repòs, H . habilis consumia el 15% i Australopithecus només el 10%. A més de quantitat, aquesta energia també ha de ser de qualitat: alguns àcids grassos per a un correcte funcionament del cervell només es troben en alguns fruits secs, però sobretot, en greix d’origen animal, més fàcil d’aconseguir si escassejaven els vegetals.

homo habilis, cosmocaixa, daynes, museu de la ciencia de barcelona
Reconstrucció d’Homo habilis d’Elisabeth Daynès, Cosmocaixa (Barcelona). Foto de Mireia Querol

… BUDELLS PETITS …

L’única manera de poder dedicar més energia al funcionament del cervell és reduir la mida d’altres òrgans que consumeixin molta energia (Aiello, L. i Wheeler, P, 1995). Cor, ronyons, fetge, són grans consumidors d’energia però vitals, de manera que la solució és reduir el tub digestiu i això només va ser possible amb el pas d’una dieta gairebé exclusivament vegetariana dels Australophitecus a una altra de més fàcil assimilació amb més contingut de proteïnes i greix animal d’H. habilis .

Comparació entre els òrgans consumidors d’energia entre humans i altres primats. Imatge de J. Rodríguez

… I EINES

Un cervell gran va donar a més un altre avantatge a H. habilis. Malgrat el seu físic (mida petita, sense urpes ni grans ullals) va poder explotar gran varietat de carn (primer com carronyers i després cada vegada més com a caçadors) per l’ús d’eines. Probablement els australopitecs van utilitzar algun tipus d’eina senzilla, majoritàriament de fusta, però les primeres proves segures que disposem de fabricació d’eines de pedra (lítiques) pertanyen a H. habilis. Això fins i tot els va permetre aprofitar el moll interior de l’os de grans preses abatudes per carnívors quan tota la carn ja havia estat consumida per altres animals. Actualment només les hienes i trencalosos poden accedir sense eines a aquest recurs. En no necessitar unes dents i mandíbules tan grans, el crani pot allotjar un cervell més gran.

habilis, carronyer, carroñero, habilis, herramientas ,eines
Grup d’H. habilis aprofitant la carronya d’un rinoceront. Font: DK FindOut

CONCLUSIÓ

En resum, l’augment del cervell de Homo va ser possible gràcies al canvi de dieta, que va permetre un tub digestiu més curt i un aparell mastegador més petit. Al seu torn, per obtenir aquests aliments més energètics es necessita més intel·ligència, que va donar com a resultat comportaments més complexos com l’ús d’eines treballades (tecnologia lítica Olduvaiana, Mode 1).

El nostre aparell digestiu és el resultat de milions d’anys d’evolució com omnívors oportunistes. Algunes dietes actuals estrictes (ja siguin vegetarianes o gairebé carnívores) entren en contradicció amb aquesta herència biològica i l’abús i accés a tota mena d’aliments ens porten tot tipus d’al·lèrgies i problemes alimentaris. El secret segueix sent una dieta equilibrada i variada.

REFERÈNCIES

Comer carne nos hizo humanos

Actualmente una parte de la población mundial se puede permitir el lujo de elegir su dieta: omnívora, vegetariana, vegana, crudívora, carnívora, paleodieta… pero ¿qué comían nuestros antepasados? ¿Qué dieta se ajusta más a la de nuestros ancestros? Sin querer entrar en polémica, hablaremos sobre uno de los hechos cruciales del paso de Australopitechus a Homo: la ingesta de carne.

¿QUÉ COMEN NUESTROS PARIENTES?

Una de las razones que se esgrimen para seguir una dieta vegana o vegetariana estricta es que como somos monos, éstos se alimentan de frutas y plantas, y además, así se consigue una dieta más natural. Actualmente y tradicionalmente la base de la alimentación mundial son las semillas de cereales (arroz, trigo, maíz, etc.) y legumbres (judías, lentejas…), que muchas veces precisan elaboración (la harina, por ejemplo) y no tienen nada que ver con sus antepasados silvestres. Desde que se inventó la agricultura y ganadería y se han seleccionado las mejores variedades para consumo humano, la etiqueta de “natural” pierde todo su sentido. Aunque ahora los transgénicos están en boca de todos, en realidad la modificación genética la venimos haciendo desde hace miles de años.

En la fila de arriba, antepasados silvestres de la lechuga, zanahora y maíz. Debajo, las variedades domésticas. Fuente
En la fila de arriba, antepasados silvestres de la lechuga, zanahoria y maíz. Debajo, las variedades domésticas. Fuente

Que seamos monos y por ello lo natural es comer vegetales, tampoco es del todo cierto. Como los primates hemos evolucionado en los árboles, los homínidos tienen una dieta estricta o principalmente folívora -hojas- y frugívora -fruta- (gorilas, orangutanes), mientras que los gibones, además, completan la dieta con invertebrados. Nuestros parientes más cercanos sin embargo (bonobos, chimpancés), son omnívoros, ya que se alimentan de vegetales, fruta, invertebrados y hasta pequeños mamíferos y otros primates, aunque eso sí, en menor cantidad que de vegetales.

Chimpancé comiendo carne. Se han descrito poblaciones de chimpancés que cazan con lanzas construidas por ellos mismos. Foto de Cristina M.Gomes, Instituto Max Planck.
Chimpancé comiendo carne. Se han descrito poblaciones de chimpancés que cazan con lanzas construidas por ellos mismos. Foto de Cristina M.Gomes, Instituto Max Planck.

No es de extrañar pues, que nuestros ancestros directos lejanos, australopitecos como Lucy, tuvieran las hojas, frutas, raíces y tubérculos como base de su dieta. Algunas especies, además de vegetales, también se alimentaban de invertebrados y pequeños vertebrados, de manera similar a los actuales chimpancés.

HERBÍVOROS Y CARNÍVOROS

Los frutos tienen más azúcares, aunque no son muy abundantes en comparación con las hojas y tallos. Por contra, las hojas tienen menor valor nutritivo, ya que contienen muchas fibras que no podemos asimilar, como la celulosa.  Las legumbres contienen más proteínas que los cereales, pero algunos aminoácidos esenciales y vitaminas (como la B12) son inexistentes en algunos vegetales o se encuentran en muy baja proporción, u otros como el hierro de fácil asimilación (hierro hemo) sólo se encuentran en alimentos de origen animal.

En resumen, los vegetales son más difíciles de asimilar comparado con los animales, por lo que mamíferos herbívoros presentan sistemas digestivos más largos, o con estómagos compartimentados, mastican durante largos periodos de tiempo y algunos son rumiantes, mientras que los carnívoros tienen sistemas digestivos con menor superficie de absorción y precisan poca masticación del alimento.

Sistemas digestivos de hervíboros no rumiantes, rumiantes, insectívoros y carnívoros. Autor desconocido
Sistemas digestivos de hervíboros no rumiantes, rumiantes, insectívoros y carnívoros. Autor desconocido

¿POR QUÉ NUESTROS ANCESTROS EMPEZARON A COMER MÁS CARNE?

Hace 2,6 millones de años, un cambio climático hizo nuestro planeta más frío y seco. En África la sabana dominaba gran parte del territorio,  por lo que los homínidos tenían que contentarse con hojas duras, recubiertas de ceras, tallos duros o con espinas, raíces… estos recursos difíciles de digerir fueron explotados por los parántropos (Paranthropus), con grandes dientes y potentes musculaturas en la mandíbula para poder triturarlos, aunque con un cerebro similar al de los australopitecus. Se extinguieron hace un millón de años.

Paranthropus boisei. Reconstrucción de John Gurche, foto de Chip Clark.
Paranthropus boisei. Reconstrucción de John Gurche, foto de Chip Clark.

Pero otro grupo de homininos encontró un tipo de recursos que les ofrecían más energía en menor cantidad, y eran más fáciles de masticar: la carne. Homo habilis fue el primero en comer carne en mayor proporción que el resto de parientes y además, carnes con más cantidad de grasa. Se trataba de un oportunista: casi cualquier cosa comestible la aprovechaba, por contra los Paranthropus eran especialistas, por lo que si escaseaba su alimento, lo más probable era que murieran.

CEREBROS GRANDES…

Mientras que Australophitecus y Paranthropus tenían una capacidad craneana de 400-500 cm3Homo habilis llegó a tener hasta 700 cm3. Este mayor tamaño cerebral le permitía una mayor capacidad de improvisación y versatilidad para encontrar alimento.

Una de las cosas que nos diferencia claramente del resto de primates y animales es el gran tamaño de nuestro cerebro. Como habréis observado, H. habilis ya se clasifica dentro del género Homo, el nuestro, por ese gran salto de tamaño cerebral, entre otras cosas.

Comparación de los cráneos de Australophitecus, Parantrhorpus y Homo habilis. Crédito: Peter S. Ungar et al, 2011.
Comparación de los cráneos de Australopithecus africanus, Paranthropus boisei y Homo habilis. Crédito: Peter S. Ungar et al, 2011.

Pero un cerebro grande también tiene inconvenientes: en Homo sapiens el 25% de energía de nuestro cuerpo lo consume el cerebro en reposo, H. habilis consumía el 15% y Australopithecus solamente el 10%. Además de cantidad, esta energía también tiene que sera de calidad: algunos ácidos grasos para un correcto funcionamiento del cerebro sólo se encuentran en algunos frutos secos, pero sobretodo, en grasa de origen animal, más fácil de conseguir si escaseaban los vegetales.

homo habilis, cosmocaixa, daynes, museu de la ciencia de barcelona
Reconstrucción de Homo habilis de Elisabeth Daynès, Cosmocaixa (Barcelona). Foto de Mireia Querol

…INTESTINOS PEQUEÑOS…

La única manera de poder dedicar más energía al funcionamiento del cerebro es reducir el tamaño de otros órganos que consuman mucha energía (Aiello, L. y Wheeler, P, 1995). Corazón, riñones, hígado, son grandes consumidores de energía pero vitales, por lo que la solución es reducir el tubo digestivo y eso sólo fue posible con el paso de una dieta casi exclusivamente vegetariana de los Australophitecus a otra de más fácil asimilación con más contenido de proteínas y grasa animal de H. habilis.

Comparación entre los órganos consumidores de energía entre humanos y otros primates. Imagen de J. Rodríguez
Comparación entre los órganos consumidores de energía entre humanos y otros primates. Imagen de J. Rodríguez

… Y HERRAMIENTAS

Un cerebro grande dio además otra ventaja a H. habilis. A pesar de su físico (pequeño tamaño, sin garras ni grandes colmillos) pudo explotar gran variedad de carne (primero como carroñeros y luego cada vez más como cazadores) debido al uso de herramientas. Probablemente los australopitecos usaran algún tipo de herramienta sencilla, mayoritariamente de madera, pero las primeras pruebas seguras que disponemos de fabricación de herramientas de piedra (líticas) pertenecen a H. habilis. Esto hasta les permitió aprovechar el tuétano interior del hueso de grandes presas abatidas por carnívoros cuando toda la carne ya había sido consumida por otros animales. Actualmente sólo las hienas y quebrantahuesos pueden acceder sin herramientas a este recurso. Al no necesitar unos dientes y mandíbulas tan grandes, el cráneo puede alojar un cerebro más grande.

Grupo de H. habilis carroñeando un rinoceronte.
Grupo de H. habilis carroñeando un rinoceronte y fabricando herramientas. Fuente: DK FindOut

CONCLUSIÓN

En resumen, el aumento del cerebro de Homo fue posible gracias al cambio de dieta, que permitió un tubo digestivo más corto y un aparato masticador más pequeño. A su vez, para obtener estos alimentos más energéticos se precisa más inteligencia, que dio como resultado comportamientos más complejos como el uso de herramientas trabajadas (tecnología lítica Olduvayense, Modo 1).

Nuestro aparato digestivo es el resultado de millones de años de evolución como omnívoros oportunistas. Algunas dietas actuales estrictas (ya sean vegetarianas o casi carnívoras) entran en contradicción con esta herencia biológica y el abuso y acceso a todo tipo de alimentos nos acarrean todo tipo de alergias y problemas alimentarios. El secreto sigue siendo una dieta equilibrada y variada.

REFERENCIAS

Koko, the gorilla who can talk with her hands

The origin of language is one of the unknowns that creates more discussion among anthropologists. Are we the only animals with a language with grammar? Did our ancestors speak? Do animals communicate only by imitating simple sounds? This article will attempt to address these issues and introduce Koko, the gorilla who learned sign language.

CAN ANIMALS SPEAK ?

Clearly most living beings communicate in some way, either through visual, olfactory or chemical, acoustic signals… The clearest case we have close is barking, meowing… but also plants can communicate.

You have probably ever heard a parrot or parakeet say words, even the crows are great imitators. But it is just that, an imitation of few words. They are unable to make sentences or use the words they know to express new concepts. Or have a conversation. Sometimes scientists have educated baby apes as humans, in an attempt to teach them to speak. They never made it.

WHAT IS NECESSARY TO SPEAK ?

Given the depth of the subject, we can summarize that to talk is essential to have the necessary cognitive capabilities and a physical vocal apparatus that enables control of entry and exit of air in a certain way . Since some animals like whales, birds or apes have high cognitive abilities, why they do not start talking the same way as us? We begin to understand their way of communicating, so it is possible that some possess some sort of grammar, or a language such as dolphins or some birds. Or maybe we should clarify what is language. In this post we will focus on the case of primates, especially gorillas and chimpanzees.

VOCAL APPARATUS

The larynx contains the vocal cords. Notice the difference between a human and a chimpanzee:

Vocal apparatus of a chimpanzee and a human. Unknown author. Photo taken from UOC

Humans have the vocal cords in a lower postion, and we have a shortest oral and nasal cavity. To produce vocals clearly, the oral communication core, the larynx must be in a low position. That is why chimpanzees, cannot talk due to their physical limitations.

 

Model with the different positions of the vocal apparatus necessary to pronounce vocals. Photo by Mireia Querol, CosmoCaixa, Barcelona.

To investigate whether our ancestors could talk, studies focus mainly on the morphology of the hyoid bone, the position of the pharynx, the base of the skull and the brain impressions inside the skull. Recent research with Skull 5 of the Sima de los Huesos belonging to a Neanderthal, along with other studies of other fossils, suggests that 500,000 years ago they had a vocal apparatus like ours. If Neanderthals had the physical conditions did they speak?

BRAIN CAPACITY

Humans are the mammals with the largest brains relative to our bodies. The intelligence of a chimpanzee is compared to 4 years old child. If they can not speak for physical limitations, could they do it otherwise?

Cerebro humano señalando las áreas de Broca y Wernicke, responsables del lenguaje. Foto de dominio público tomada de NIH
Brain pointing out Broca’s and Wernicke’s areas, responsible for language. Homo habilis and possessed. Photo of public domain taken from NIH

According to a study published in Nature , the FOXP2 gene appears to be responsible for our ability to control of precises movement that allows speech. People with inactive copies of this gene, have severe speech and language problems. The FOXP2 gene is different in only two amino acids between chimps and humans, and apparently is responsible that neither they nor the rest of vertebrates can talk. This difference, this mutation is believed to have appeared 500,000 years ago. Svante Pääbo and his team discovered that this gene was already like ours in Neanderthals. If this is true, added to what we have seen in the previous section, we can almost ensure that Neanderthals could speak.

TEACHING TO TALK TO OTHER APES

Since they can not talk, scientists have taught apes to communicate with humans by lexigrams (drawings respresentan words) and sign language. Washoe was the first non-human ape to learn the American Sign Language (ASL). It was a chimpanzee, learned about 350 words and taught his son some Loulis. Other chimpanzees were capable of it, but the most fascinating is the discovery of this communication behavior of wild chimpanzees signs (obviously, chimpanzees own signs, not the ASL). The bonobo Kanzhi communicated with lexigrams, and Koko has become a famous gorilla thanks to her mastery of ASL.

KOKO THE GORILLA

Koko (short for Hanabiko,  in Japanese, “Fireworks”) is a western lowland gorilla. Gorillas are the largest apes and hominids nowadays, with up to 180 Kg weight in males.

Koko en 2010. Foto de Ron Cohn, Koko.org.
Koko in 2010. Photo by Ron Cohn, Koko.org.

 

After chimpanzees and bonobos, gorillas are the most genetically similar to humans (we share more than 98% DNA). There are two species of gorillas:

  • Western Gorilla (Gorilla gorilla) includes two subspecies, the western lowland gorilla (Gorilla gorilla gorilla) and the Cross River gorilla (Gorilla gorilla diehli). It is critically endangered according to IUCN .
  • Eastern Gorilla (Gorilla beringei): includes the mountain gorilla (Gorilla beringei beringei) and the eastern lowland gorilla (Gorilla beringei graueri). It is endangered according to IUCN .
Distribución gorila, bonobo, chimpance, orangutan, distribution, gorilla, chimpanzee,
Distribution of great apes. Map shared from Great Apes Survival Partnership

 

KOKO’S LEARNING

Koko was born in 1971 in the San Francisco Zoo, and currently lives in the Gorilla Foundation in Redwood City, California. Since she was 6 months old Dr. Francine (Penny) Patterson (then PhD student) and Dr. Ron Cohn taught her American Sign Language (ASL). Other gorillas that were attached to the project were Michael (in 1976) and Ndume (1991).

Penny teaching Koko (right) and Michael ASL. Photo taken from Koko.org
Penny teaching Koko (right) and Michael ASL. Photo taken from Koko.org

Since then, Koko has learned up to 1000 ASL signs and understands approximately 2,000 words in English. It is even capable of combining different signs to explain concepts if seh don’t know the word. Michael and Ndume also managed to communicate through signs: Ndume learned some from Koko, which could prove Koko’s case is not unique but gestural communication is intrinsic in gorillas.

In this video Penny asks what Koko would like to do with their spare time. She answers that she would like to have a baby and thanks Penny when she tells her that they are trying:

OTHER SKILLS OF KOKO

Koko, living in a humanized environment, performs acts by imitation, according to researchers, she has not been forced to do so. She look at books, movies, makes paintings, looks her in the mirror, take care of pets… even plays the flute. This is especially important because it is capable of puckering in the proper position and control breathing. It can also simulate cough, which requires control over the larynx. Contrary to what was thought, control over the airways and therefore on future capabilities of our ancestors speaking, could have appeared millions sooner than previously thought.

Koko video playing flutes and harmonica (Koko.org):

Another subject worthy of study is the artistic ability of Koko and Michael. If other apes have created tools and language, it is art what separates us from them and our ancestors? Since Koko can communicate with a common language to us and puts names to her creations, is this some symbolic capacity? The line between apes and other H. sapiens, and therefore also between H. sapiens and other Homo, is getting thinner.

Kokopainting a picture. Photo from Koko.org
Kokopainting a picture. Photo from Koko.org

 

PROJECT KOKO MILESTONES

Finally, we leave you with the most important milestones after 40 years of study with Koko:

    • Gorillas can learn ASL (1,000 signs) ant do it faster during childhood, and know how to modulate these signs to give them different emphasis
    • They understand spoken English (2000 words)
    • Koko is not a unique case, as Michael and Ndume testify
    • Inventive: they can expand language combining signs learned with other signs (eg, “bracelet finger” to express “ring”), or by adding own gestures .
    • Emotions: they express a variety of emotions, from the simplest to the most complex. It is known Koko reaction after the death of one of its kittens, Robin Williams, or a sad scene in film.
    • Hypothesis of empathy: the gorillas may have empathy, looking at how she treats persons or animals .
    • Use of grammatical language
    • Other ways to communicate: including creation of drawings, photographs, pointing to words, letters with phrases …
    • Self-identity: Koko is defined in front of a mirror as “fine animal / person gorilla”. Watch the video:

REFERENCES

MIREIA QUEROL ALL YOU NEED IS BIOLOGY

Koko, la goril·la que parla amb les mans

L’origen del llenguatge és una de les incògnites que més debat crea entre els antropòlegs. ¿Som els únics animals amb un llenguatge amb gramàtica? Parlaven nostres avantpassats? Els animals només es comuniquen per imitació de sons simples? En aquest article intentarem donar resposta a aquestes qüestions i coneixerem Koko, la goril·la que va aprendre el llenguatge de signes.

PODEN PARLAR ELS ANIMALS?

Clarament la majoria d’éssers vius es comuniquen d’alguna manera, ja sigui mitjançant senyals visuals, olfactives o químiques, acústiques… El cas més clar i proper el tenim en alguns animals: lladrucs, miols… però també les plantes es comuniquen.

Segurament hauràs sentit alguna vegada algun lloro o periquito dir paraules, fins i tot els corbs són fantàstics imitadors. Però no deixa de ser això, imitació de poques paraules. Són incapaços de construir frases o utilitzar les paraules que coneixen per expressar nous conceptes. O mantenir una conversa. En algunes ocasions els científics han educat a cries de simis com humans, en un intent que aprenguessin a parlar. Mai ho van aconseguir.

QUÈ CAL PER PARLAR?

Atesa la profunditat del tema, podem resumir que per parlar és indispensable tenir les capacitats cognitives necessàries i un aparell fonador amb un físic que permeti controlar l’entrada i sortida de l’aire de manera determinada. Ja que alguns animals com cetacis, aus o simis superiors posseeixen elevades capacitats cognitives, per què no es posen a parlar de la mateixa manera que nosaltres? Tot i així, comencem a comprendre la seva manera de comunicar-se, pel que és possible que alguns tinguin algun tipus de gramàtica, és a dir, un llenguatge, com els dofins o alguns ocells. O potser hauríem de matisar què és el llenguatge. En l’article que ens ocupa ens centrarem en el cas dels primats, especialment goril·les i ximpanzés.

APARELL FONADOR

La laringe alberga les cordes vocals. Observa la diferència entre un humà i un ximpanzé:

Aparell fonador d'un ximpanzé i un humà. Autor desconegut. foto presa de UOC.
Aparell fonador d’un ximpanzé i un humà. Autor desconegut. Foto presa de UOC.

Els humans, a més de tenir les cordes vocals més baixes, tenim la cavitat bucal i nasal més curta. A grans trets, per poder produir vocals de manera clara, nucli de la comunicació oral, la laringe ha d’estar en una posició baixa. És per això que els ximpanzés, degut a les seves limitacions físiques per a la parla, no poden fer-ho.

Mòdul amb les diferents posicions de l’aparell fonador necessàries per emetre vocals. Foto de Mireia Querol, Cosmocaixa, Barcelona.

Per investigar si els nostres avantpassats podien parlar, els estudis se centren principalment en la morfologia de l’os hioide, la posició de la faringe, la base del crani i les impressions del cervell a l’interior del crani. Les últimes investigacions amb el Crani 5 (neandertal) de la Sima de los Huesos, juntament amb altres estudis d’altres fòssils, semblen indicar que fa 500.000 anys ja existia un aparell fonador com el nostre. Parlaven els neandertals si en principi tenien el físic necessari?

CAPACITAT CEREBRAL

Els humans som els mamífers amb el cervell més gran en relació al nostre cos. Es compara la intel·ligència d’un ximpanzé amb la d’un nen o nena de 4 anys. Si no poden parlar per limitacions físiques, podrien fer-ho d’una altra manera?

Cerebro humano señalando las áreas de Broca y Wernicke, responsables del lenguaje. Foto de dominio público tomada de NIH
Cervell humà amb les àrees de Broca i Wernicke, responsables del llenguatge. Foto de domini públic presa de NIH

Segons un estudi publicat a Nature, el gen FOXP2 sembla ser el responsable de la nostra capacitat de control precís del moviment que permet la parla. Persones amb alguna còpia inactiva d’aquest gen, tenen greus problemes de parla i llenguatge. El gen FOXP2 només és diferent en dos aminoàcids entre ximpanzés i humans, i pel que sembla seria el responsable que ni ells, ni la resta de vertebrats puguin parlar. Aquesta diferència, aquesta mutació, es creu que va aparèixer fa 500.000 anys. Pääbo Svante i el seu equip van descobrir que aquest gen ja era igual que el nostre en els neandertals. Si això és cert, unit al que s’ha vist en l’apartat anterior, podem gairebé assegurar que els neandertals podien parlar.

ENSENYANT A PARLAR A ALTRES SIMIS

Ja que no poden parlar, s’ha ensenyat a altres simis a comunicar-se amb humans mitjançant lexigrames (dibuixos que respresenten paraules) i llengua de signes. Washoe va ser la primera simi no humana en comunicar-se en la llengua de signes americana (ASL). Era un ximpanzé, va aprendre unes 350 paraules i va ensenyar algunes al seu fill Loulis. Altres ximpanzés han estat capaços d’això, però el més fascinant és el descobriment d’aquest comportament de comunicació per signes en ximpanzés salvatges (òbviament, signes propis dels ximpanzés, no de l’ASL). El bonobo Kanzhi es comunicava amb lexigrames, i Koko s’ha convertit en una goril·la mediàtica gràcies al seu domini de l’ASL.

LA GORIL·LA KOKO

Koko (diminutiu de Hanabiko, en japonès, “focs artificials”) és un goril·la occidental de les terres baixes. Els goril·les són els simis i homínids actuals més grans que existeixen, amb fins a 180 kg de pes en els mascles.

Koko en 2010. Foto de Ron Cohn, Koko.org.
Koko el 2010. Foto de Ron Cohn, Koko.org.

Després dels ximpanzés i bonobos, són els que més s’assemblen genèticament als humans (compartim més del 98% de l’ADN ). Hi ha dues espècies de goril·les:

  • Goril·la occidental (Gorilla gorilla): inclou dues subespècies, el goril·la occidental de les terres baixes (Gorilla gorilla gorilla) i el Goril·la del riu Cross (Gorilla gorilla diehli). Està críticament amenaçada segons la IUCN .
  • Goril·la oriental (Gorilla beringei): inclou el goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) i el goril·la oriental de les terres baixes (Gorilla beringei graueri ). Està amenaçada segons la IUCN.
Distribución gorila, bonobo, chimpance, orangutan, distribution, gorilla, chimpanzee,
Distribució dels grans simis. Mapa pres de Great Apes Survival Partnership

APRENENTATGE DE KOKO

Koko va néixer el 1971 al Zoo de San Francisco i actualment viu a la Gorilla Foundation de Redwood City, Califòrnia. A partir dels 6 mesos d’edat la doctora Francine (Penny) Patterson (llavors estudiant de doctorat) i el Dr. Ron Cohn li van ensenyar la llengua americana de signes (ASL). Altres goril·les que van ser units al projecte van ser Michael (el 1976) i Ndume (1991).

Penny enseñando a Koko (derecha) y Michael la ASL. Foto tomada de Koko.org
Penny ensenyant a Koko (dreta) i Michael la ASL. Foto presa de Koko.org

Des de llavors, Koko ha après a signar 1.000 signes de l’ASL i entén aproximadament unes 2.000 paraules en anglès. És fins i tot capaç de combinar diferents signes per explicar conceptes si no coneix la paraula. Michael i Ndume també van aconseguir comunicar-se mitjançant signes: Ndume va aprendre alguns de  Koko, el que podria demostrar que el cas de Koko no és únic sinó que la comunicació gestual és intrínseca en els goril·les.

En aquest vídeo Penny pregunta a Koko que li agradaria fer amb el seu temps lliure. Ella respon que li agradaria tenir un fill i li agraeix quan Penny li diu que ho estan intentant:

ALTRES CAPACITATS DE KOKO

Koko, en viure en un ambient humanitzat, realitza actes per imitació, segons els seus investigadors, sense que hagi estat forçada a això. Mirar llibres, pel·lícules, pintar, mirar-se al mirall, fer-se càrrec de mascotes… fins i tot tocar la flauta. Això últim és especialment important ja que és capaç de posar els llavis en la posició adequada i controlar la respiració. També pot tossir a voluntat, el que requereix un control sobre la laringe. Contràriament al que es pensava, el control sobre les vies respiratòries i per tant, sobre les futures capacitats de parlar en els nostres ancestres, potser es van donar milions d’anys abans del que es creia.

Vídeo de Koko tocant flautes i una harmònica (Koko.org):

Un altre tema digne d’estudi és la capacitat artística de Koko i Michael. Si altres simis creen eines i tenen un llenguatge, serà l’art el que ens diferencia d’ells i els nostres ancestres? Atès que Koko pot comunicar-se amb un llenguatge comú al nostre i posa nom a les seves creacions, és això certa capacitat simbòlica? La línia entre la resta de simis i H. sapiens , i per tant també entre H. sapiens i altres Homo, és cada vegada més prima.

Koko pintando un cuadro. Foto de Koko.org
Koko pintant un quadre. Foto de Koko.org

FITES DEL PROJECTE KOKO

Per finalitzar, us deixem amb les fites més importants després de 40 anys d’estudi amb Koko:

    • Els goril·les poden aprendre l’ASL (1.000 signes), ho fan més ràpidament durant la infància i saben modular aquests signes per donar-los diferent èmfasi.
    • Entenen l’anglès parlat (2.000 paraules).
    • Koko no és un cas únic, com Michael i Ndume testifiquen.
    • Inventiva: poden ampliar els signes apresos combinant d’altres (per exemple: braçalet i dit per expressar anell), o afegint gestos propis.
    • Emocions: expressen una gran varietat d’emocions, des de la més simples a les més complexes. És coneguda la reacció de Koko després de la mort de un dels seus gats, la d’en Robin Williams, o una escena trista en una pel·lícula.
    • Hipòtesi de l’empatia: els goril·les potser tinguin empatia, atenent a com tracta Koko altres animals indefensos o persones.
    • Ús d’un llenguatge gramatical
    • Altres maneres de comunicar-se: incloent creació de dibuixos, fotografies, assenyalant paraules, cartes amb frases …
    • Autoidentitat: Koko es defineix davant d’un mirall com a “bon animal / persona goril·la”. Observa el vídeo:

REFERÈNCIES

mireia querol rovira