Arxiu d'etiquetes: Canis indica

The Iberian wolf: laws and conservation in Spain

The wolf is one of the most iconic carnivores, especially in Spain. However, an unwarranted bad reputation kills hundreds of individuals a year. Find out in this post more about this wonderful animal and the conservation efforts that are currently being made with the Iberian wolf.


The classification of species and subspecies of the wolf is still unclear, although most authors consider that there are 7 species of wolf: gray wolf (Canis lupus), red wolf (Canis rufus), ethiopian wolf (Canis simensis), eastern wolf (Canis lycaon), golden jackal (Canis aureus), himalayan wolf (Canis himalayensis) and indian wolf (Canis indica). Although some features are common to all species, we will focus on the gray wolf and specifically in the subspecies iberian wolf (Canis lupus signatus).

canis, lupus, signatus, lobo, ibérico, llop, ibèric, wolf
Canis lupus signatus. Photo: Mireia Querol


The wolf or gray wolf (Canis lupus) is the largest wild member of the family Canidae. It was the carnivore with the world’s largest area of distribution, but now it has been reduced drastically by human pressure. Canis lupus has about 32 subspecies and it is considered least concern in the IUCN red list globally, but locally it is listed as endangered. As we saw in a past post, the dog (C. lupus familiaris) is subspecies of the gray wolf .

mapa, distribución, lobo, canis lupus, map, dsitribution, distribució, llop
Wolf’s distribution (Canis lupus). Source: IUCN


Wolves are social animals: their survival and success as a predator depends on their organization in packs (8 to 12 members). The hierarchy within the pack is based on a breeding pair (usually a lifelong couple) and the other members cooperate in hunting and caring for the young.

In a pack, members maintain extensive territories by olfactory and acoustic tags. The howl of the wolf is used to announce their presence and defend territories. It can be heard up to 10 km away and allows rival packs stay away and avoid confrontations. It is also used to communicate and strengthen ties within the members and to express emotions.

Lobo aullando. Foto: UK Wolf Conservation Trust
Wolf howling. Photo: UK Wolf Conservation Trust

They are adapted to walk and run long distances in search of prey in a variety of terrains (forest, meadow, snow…) and are also good jumpers while running. Its great smell, good sight (diurnal and nocturnal thanks to the tapetum lucidum) and impressive teeth makes them effective predators. In addition, the group hunting allows them to kill prey up to 10 times its weight. Once it is tumbled, members wait their turn after the dominant pair has feed on it. In case of shortage of food, wolves can scavenge dead animals and even practice cannibalism.

bisonte, lobo, cazando, bison, wolf, hunting
Pack lurking a bison. Font


From January to April, the dominant female gives birth to 4-7 cubs. After a month of breastfeeding, the cubs leave the burrow and feed on food regurgitated by their parents and other members of the group. If the food is abundant, after 3-5 months the cubs are ready to travel with the rest of the group. The next breeding season, some youth will abandon the pack searching for mates and territory.


The Iberian wolf is found exclusively in the Iberian Peninsula. Its scientific name “signatus” refers to the signs in their fur that differentiate it from Eurasian wolf (Canis lupus lupus).

lobo europeo
Eurasian wolf (Canis lupus lupus). Photo: Quartl


Iberian wolf’s fur (Canis lupus signatus). Source

The Iberian wolf packs has fewer individuals (up to 7 and often only a couple with a subadult) due to the smaller size of the prey and food availability (roe deers, sheeps, mountain sheeps, rabbits).

If you want to know more about the iberian wolf you can download the app iFelix (in spanish) listed here .


In the early twentieth century the wolf was distributed throughout all the peninsula. It has now been restricted almost to the peninsular northwest and around 2,800 individuals in total exist. The year 2000 the wolf reappeared in Catalonia, which could give the impression that the Iberian wolf was expanding, although genetic analysis in a 2011 study showed that came from the Italian-French lineage and only 13 different individuals were identified.

Mapa de distribución del lobo ibérico. Fuente
Distribution map of the Iberian wolf. Source

Large predators are essential for the survival of biodiversity of ecosystems. The wolf is a key species in this role, because its influence is greater than other species. This is due to its ability to modify the density and performance of dams and its interactions with other species, as scavengers. An example is this viral video in which the presence of the wolf ultimately led to the modification of the river in Yellowstone:


Iberian wolf threats are basically due to humans:

  • Increasing human pressure that invades their original habitats
  • Forest fires
  • Competition with farmers and hunters (economic interests, ignorance and superstitions)
  • Fragmentation of habitat due to highways and railways (which also cause collisions)
  • Disinterest of competent authorities
Corpses of wolves appeared in Asturias. Tensions between farmers and administrations have generated in recent months ghoulish images like these (Tiós, 2015). Various sources


According to the Red Book of Vertebrates in Spain the wolf is listed as vulnerable. However, populations at north of the Duero River can be controlled hunted and beated in exceptional cases, even during the breeding season. Only the municipality of Muelas de los Caballeros wants to ban hunting considering the wolf as an “emblematic species”. In Portugal conservation is somewhat higher, but when wolves cross the border are hunted indiscriminately in Galicia and Zamora, disabling conservation efforts in the neighboring country.

By contrast, the populations of southern Duero are protected by the Habitats Directive of the EEC and by various laws of the Spanish state. However, in April 2016 the government suggested removing this protection, but it has not succeeded. So a river separates the wolves that can be hunted and prosecuted from those who are protected. But if you look at the distribution map, this protection at south of the Duero may be useless, because probably there are no remaining wolves in that area.


The Juntas de Extinción de Animales Dañinos existed in Spain between 1954 and 1968. Their goal: to offer economical rewards to kill species that were detrimental to hunting and livestock. In that period, 196,147 animals were killed (the numbers are probably higher than reported), including 1,470 wolves. Today there are still people who claim the return of the varmint killers.

Currently it is estimated that each year about 500 wolves die because of legal and illegal hunting, poisoning and vehicle collisions. The greatest enemy of the wolf is the atavistic fear and hatred aroused among people living with they, and the few or inexistence interest of administrations: they do not allocate enough money to offset the economic losses that the wolf may cause farmers.


As we have seen, nearly 90% of the wolf population live in Castilla y Leon and Galicia. In Galicia they live in areas with high human density, which forces them to feed mainly on cattle and debris dump. There is a belief that wolves kill for killing, because they attack more sheep than they can feed. It is totally false that wolves kill for pleasure. According to some authors, this corresponds to an ancestral behaviour, not yet lost, to forecast food supplies for periods of scarcity. Others argue that responds to the fact that when the wolf is preparing for the hunting, enters into a state of tension and excitement necessary to bring down wild animals. But as sheep dont’ try to defend themselves or try to scape, the wolf releases this excitement the only way it knowns.


As the bear and lynx have different conservation plans, the wolf has none. Most regions with the presence of Iberian wolf have to subsidize farmers who suffer economic losses due to wolf. However, some offsets aren’t paid until four years later or they are not implemented at last, and the authorities do not meet the demands of farmers. By contrast, some farmers resort to fraud to take advantage of such compensations. Real conservation policies and the application of subsidies and penalties are necessary to ensure the survival of the Iberian wolf in Spain, an animal that is becoming depleted.


El llop ibèric: lleis i conservació a Espanya

El llop és un dels carnívors més emblemàtics, sobretot a Espanya. Tot i això, una mala fama injustificada es cobra centenars d’individus a l’any. Coneix més a fons aquest meravellós animal i els esforços de conservació que es realitzen actualment amb el llop ibèric.


La classificació de les espècies i subespècies del llop encara no és clara, tot i que podem considerar segons la majoria d’autors que existeixen 7 espècies de llop: el llop gris (Canis lupus), el llop vermell (Canis rufus), el llop etíop (Canis simensis), el llop de l’Est (Canis lycaon), el llop daurat (Canis aureus), el llop de l’Himàlaia (Canis himalayensis) i el llop indi (Canis indica). Encara que algunes característiques són comunes a totes les espècies, ens centrarem en el llop gris i concretament en la subespècie llop ibèric (Canis lupus signatus).

canis, lupus, signatus, lobo, ibérico, llop, ibèric, wolf
Canis lupus signatus. Foto: Mireia Querol


El llop o llop gris (Canis lupus) és el membre salvatge més gran de la família dels cànids. Era el carnívor amb l’àrea de distribució més gran del món, però en l’actualitat s’ha reduït dràsticament per la pressió humana. Canis lupus compta amb unes 32 subespècies i està considerat com preocupació menor a la Llista Vermella de la IUCN a nivell mundial, però a nivell regional està llistat com en perill o amenaçat . Com vam veure en un article anterior, el gos (C. lupus familiaris ) és una subespècie del llop gris.

mapa, distribución, lobo, canis lupus, map, dsitribution, distribució, llop
Distribució del llop (Canis lupus). Font: IUCN


Els llops són animals socials: la seva supervivència i gran èxit com a depredador depenen de la seva organització en grups (entre 8 i 12 membres). La jerarquia dins del grup es basa en una parella reproductora (generalment de per vida) i la resta de membres coopera en la caça i cura dels joves.

Els membres del grup mantenen territoris extensos mitjançant marques olfactives i acústiques. L’udol del llop serveix per anunciar la seva presència i defensar territoris. Es pot escoltar fins a 10 km de distància i permet que els grups rivals es mantinguin allunyats i evitin enfrontaments. També els serveix per comunicar-se i reforçar llaços amb la seva llopada i expressar emocions.

Llop udolant. Foto: UK Wolf Conservation Trust [/ caption]

Estan adaptats a caminar i trotar llargues distàncies a la recerca de preses per gran varietat de terrenys (bosc, prat, neu…) i també són bons saltadors en carrera. El seu gran olfacte, bona vista (tant diürna com nocturna gràcies al tapetum lucidum) i la seva imponent dentadura els converteix en depredadors eficaços. A més, el fet de caçar en grup els permet cobrar preses fins a 10 vegades el seu pes, i un cop abatuda, els membres esperen el seu torn després de la parella dominant per alimentar-se’n. En cas d’escassetat d’aliment, els llops poden menjar animals morts i fins i tot practicar el canibalisme.

bisonte, lobo, cazando, bison, wolf, hunting
Llopada amenaçant un bisó. Font


De gener a abril, la femella dominant pareix entre 4 i 7 cadells. Després d’un mes d’alletament, els cadells surten del cau i s’alimenten d’aliment regurgitat pels seus pares i altres membres del grup. Si l’aliment és abundant, després de 3-5 mesos els cadells ja estan a punt per viatjar amb la resta del grup i per a la temporada de reproducció, alguns juvenils hauran abandonat la llopada a la recerca de parella i territori.


El llop ibèric es troba exclusivament a la Península ibèrica. El seu nom científic “signatus” fa referència als signes en el seu pelatge que el diferencien de llop europeu (Canis lupus lupus).

 llop europeu
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto: Quartl


Pelatge del llop ibèric (Canis lupus signatus). Font

Els grups de llop ibèric consten de menys individus (fins a 7 i sovint només una parella amb un subadult) a causa de la menor grandària de les preses i disponibilitat d’aliment (cabirols, ovelles, muflons, conills).

Si vols saber més sobre el llop ibèric et pots descarregar l’aplicació iFelix des d’aquí.


A principis del segle XX el llop es trobava distribuït pràcticament per tota la península. Actualment ha quedat pràcticament restringit al nord-oest peninsular i s’estima que queden uns 2.800 individus en total. L’any 2000 el llop va reaparèixer a Catalunya, el que podria donar a pensar que el llop ibèric s’estava expandint, encara que anàlisis genètiques en un estudi del 2011 van demostrar que provenien de l’estirp italo-francesa i només es van identificar 13 individus diferents.

 Mapa de distribució del llop ibèric. Font
Mapa de distribució del llop ibèric. Font

Els grans depredadors són imprescindibles per a la supervivència de la biodiversitat dels ecosistemes. El llop és una espècie clau en aquest paper, ja que la seva influència és major que la d’altres espècies. Això és degut a la seva capacitat de modificar la densitat i comportament de les preses i les interaccions amb altres espècies, com els carronyers. Serveixi d’exemple aquest vídeo viral en què la presència del llop va portar en última instància a la modificació del curs del riu a Yellowstone:


Les amenaces del llop ibèric són bàsicament a causa dels humans:

  • Pressió humana cada vegada més gran que envaeix els seus hàbitats originals
  • Incendis forestals
  • Competència amb ramaders i caçadors (interessos econòmics, desconeixement i supersticions).
  • Fragmentació de l’hàbitat a causa d’autopistes i vies de tren (que a més provoquen atropellaments)
  • Desinterès de les autoritats competents
    Cadàvers de llops apareguts a Astúries. Les tensions entre ramaders i administracions han generat en els últims mesos imatges macabres com aquestes (Tiós, 2015). Diverses fonts


    Segons el Llibre vermell dels vertebrats a Espanya el llop està catalogat com a vulnerable . Tot i això, les poblacions al nord del riu Duero poden ser objecte de caça controlada i es permeten batudes en casos excepcionals, fins i tot en època de cria. Només el municipi de Muelas de los Caballeros vol prohibir la seva caça per considerar-la “espècie emblemàtica”. A Portugal la conservació és una mica més gran, però quan els llops traspassen la frontera són caçats indiscriminadament a Galícia i Zamora, inutilitzant els esforços conservacionistes del país veí.

    Per contra, les poblacions del sud del Duero estan protegides per la Directiva Hàbitats de la CEE i per diverses lleis de l’estat espanyol. Tot i això, a l’abril de 2016 el Govern va suggerir treure aquesta protecció, tot i que de moment no ha prosperat. És a dir, un riu separa els llops que es poden caçar i perseguir dels que estan protegits. Però si ens fixem en el mapa de distribució, pot ser que aquesta protecció al sud del Duero sigui inútil, ja que probablement no quedi cap llop en aquesta zona.


    Les Juntes d’Extinció d’Animals Nocius van existir a Espanya entre 1954 i 1968. El seu objectiu: oferir recompenses econòmiques per eliminar espècies que eren perjudicials per a la caça i la ramaderia. En aquest període es van matar 196.147 animals (que segur van ser més que els reportats), entre ells 1.470 llops. Avui en dia encara hi ha gent que reivindica la volta dels alimañeros al camp.

    Actualment es calcula que a l’any moren uns 500 llops a causa de la caça legal, il·legal, enverinaments i atropellaments. El major enemic del llop és la por atàvica i odi que suscita entre les persones que conviuen amb ell, i l’escàs o nul interès de les administracions que no destinen prou diners per pal·liar les pèrdues econòmiques que el llop pugui ocasionar a aquestes persones.


    Com hem vist, gairebé el 90% de la població es troba a Castella i Lleó i Galícia. A Galícia viu en zones amb gran densitat humana, el que els obliga a alimentar-se principalment de bestiar i restes d’escombraries. Hi ha la creença que els llops maten per matar, ja que en atacs a ovelles un sol llop mata més de les que es poden alimentar. Que els llops matin per plaer és totalment fals. Segons alguns autors, això respon a un comportamento ancestral, encara no perdut, de previsió de reserves alimentàries per períodes d’escassetat. Altres autors sostenen que respon al fet que quan el llop es prepara per a la caça entra en un estat de tensió i excitació necessari per abatre animals salvatges, però quan es troba amb ovelles que no fugen ni es defensen allibera aquesta excitació de l’única manera que coneix.


    Així com l’ós i el linx tenen diversos plans de conservació, el llop no en té cap. La majoria de comunitats autònomes amb presència de llop ibèric té reserva partides per subvencionar ramaders que pateixen pèrdues a causa del llop. Així i tot, algunes compensacions arriben fins a quatre anys més tard o no són executades i les autoritats no atenen les demandes dels ramaders. Per contra, alguns ramaders recorren a fraus per aprofitar-se d’aquestes compensacions. Són necessàries doncs polítiques de conservació reals per assegurar la pervivència del llop ibèric a Espanya i l’aplicació de subvencions i sancions per a un animal que cada vegada té les poblacions més delmades.


El lobo ibérico: leyes y conservación en España

El lobo es uno de los carnívoros más emblemáticos, sobre todo en España. A pesar de ello, una mala fama injustificada se cobra centenares de individuos al año. Conoce más a fondo este maravilloso animal y los esfuerzos de conservación que se realizan actualmente con el lobo ibérico.


La clasificación de las especies y supespecies del lobo aún no es clara, aunque podemos considerar según la mayoría de autores que existen 7 especies de lobo: lobo gris (Canis lupus), lobo rojo (Canis rufus), lobo etíope (Canis simensis), lobo del Este (Canis lycaon), lobo dorado (Canis aureus), lobo del Himalaya (Canis himalayensis) y lobo indio (Canis indica). Aunque algunas características son comunes a todas las especies, nos centraremos en el lobo gris y concretamente en la subespecie lobo ibérico (Canis lupus signatus).

canis, lupus, signatus, lobo, ibérico, llop, ibèric, wolf
Canis lupus signatus. Foto: Mireia Querol


El lobo  o lobo gris (Canis lupus) es el miembro salvaje más grande de la familia de los cánidos. Era el carnívoro con el área de distribución más grande del mundo, pero en la actualidad se ha reducido drásticamente por la presión humana. Canis lupus cuenta con unas 32 subespecies y está considerado como preocupación menor en la Lista Roja de la IUCN a nivel mundial, pero a nivel regional está listado como en peligro o amenazado. Como vimos en un artículo anterior, el perro (C. lupus familiaris) es una subespecie del lobo gris.

mapa, distribución, lobo, canis lupus, map, dsitribution, distribució, llop
Distribución del lobo (Canis lupus). Fuente: IUCN


Los lobos son animales sociales: su supervivencia y gran éxito como depredador dependen de su organización en jaurías (entre 8 y 12 miembros). La jerarquía dentro de la jauría se basa en una pareja reproductora (generalmente de por vida) y el resto de miembros coopera en la caza y cuidado de los jóvenes.

En una jauría los miembros mantienen territorios extensos que mantienen mediante marcas olfativas y acústicas. El aullido del lobo sirve para anunciar su presencia y defender territorios. Se puede escuchar hasta 10 km de distancia y permite que las jaurías rivales se mantengan alejadas y eviten enfrentamientos. También les sirve para comunicarse y reforzar lazos con su manda y expresar emociones.

Lobo aullando. Foto: UK Wolf Conservation Trust
Lobo aullando. Foto: UK Wolf Conservation Trust

Están adaptados a caminar y trotar largas distancias en busca de presas por gran variedad de terrenos (bosque, prado, nieve…) y también son buenos saltadores en carrera. Su gran olfato, buena vista (tanto diurna como nocturna gracias al tapetum lucidum) y su imponente dentadura les convierte en depredadores eficaces. Además, el hecho de cazar en grupo les permite cobrarse presas hasta 10 veces su peso, y una vez abatida, los miembros esperan su turno después de la pareja dominante para alimentarse de ella. En caso de escasez de alimento, los lobos pueden carroñear animales muertos e incluso practicar el canibalismo.

bisonte, lobo, cazando, bison, wolf, hunting
Jauría acechando un bisonte. Fuente


De enero a abril, la hembra dominante pare entre 4 y 7 cachorros. Después de un mes de amamantamiento, los cachorros salen de la madriguera y se alimentan de alimento regurgitado por sus padres y otros miembros del grupo. Si el alimento es abundante, después de 3-5 meses los cachorros ya están listos para viajar con el resto del grupo y para la próxima temporada de reproducción, algunos juveniles habrán abandonado la jauría en busca de pareja y territorio.


El lobo ibérico se encuentra exclusivamente en la Península ibérica. Su nombre científico “signatus” hace referencia a los signos en su pelaje que lo diferencian del lobo europeo (Canis lupus lupus).

lobo europeo
Lobo europeo (Canis lupus lupus). Foto: Quartl


Pelaje del lobo ibérico (Canis lupus signatus). Fuente

Las jaurías de lobo ibérico constan de menos individuos (hasta 7 y a menudo sólo una pareja con un subadulto) debido al menor tamaño de las presas y disponibilidad de alimento (corzos, ovejas, muflones, conejos).

Si quieres saber más sobre el lobo ibérico puedes descargarte la app iFelix listada aquí.


A principios del siglo XX el lobo se encontraba distribuido prácticamente por toda la península. Actualmente ha quedado restringido prácticamente al noroeste peninsular y se estima que quedan unos 2.800 individuos en total. En el año 2000 el lobo reapareció en Catalunya, lo que podría dar a pensar que el lobo ibérico se estaba expandiendo, aunque análisis genéticos en un estudio del 2011 demostraron que provenían de la estirpe italo-francesa y sólo se identificaron 13 individuos distintos.

Mapa de distribución del lobo ibérico. Fuente
Mapa de distribución del lobo ibérico. Fuente

Los grandes depredadores son imprescindibles para la supervivencia de la biodiversidad de los ecosistemas. El lobo es una especie clave en este papel, ya que su influencia es mayor que la de otras especies. Esto es debido a su capacidad de modificar la densidad y comportamiento de las presas y las interacciones con otras especies, como los carroñeros. Sirva de ejemplo este vídeo viral en el que la presencia del lobo llevó en última instancia a la modificación del curso del río en Yellowstone:


Las amenazas del lobo ibérico son básicamente debido a los humanos:

  • Presión humana cada vez mayor que invade sus hábitats originales
  • Incendios forestales
  • Competencia con ganaderos y cazadores (intereses económicos, desconocimiento y supersticiones).
  • Fragmentación del hábitat debido a autopistas y vías de tren (que además provocan atropellamientos)
  • Desinterés de las autoridades competentes
Cadáveres de lobos aparecidos en Asturias. Las tensiones entre ganaderos y administraciones han generado en los últimos meses imágenes macabras como éstas (Tiós, 2015). Diversas fuentes


Según el Libro rojo de los Vertebrados en España el lobo está catalogado como vulnerable. A pesar de ello, las poblaciones al norte del río Duero pueden ser objeto de caza controlada y se permiten batidas en casos excepcionales, incluso en época de cría. Sólo el municipio de Muelas de los Caballeros quiere prohibir su caza por considerarla “especie emblemática”. En Portugal la conservación es algo mayor, pero cuando los lobos traspasan la frontera son cazados indiscriminadamente en Galicia y Zamora, inutilizando los esfuerzos conservacionistas del país vecino.

Por contra, las poblaciones del sur del Duero estan protegidas por la Directiva Hábitats de la CEE y por diversas leyes del estado español. A pesar de ello, en abril de 2016 el Gobierno sugirió quitar esta protección, aunque de momento no ha prosperado. Es decir, un río separa los lobos que se pueden cazar y perseguir de los que estan protegidos. Pero si nos fijamos en el mapa de distribución, puede que esta protección al sur del Duero sea inútil, ya que probablemente no quede ningún lobo en esa zona.


Las Juntas de Extinción de Animales Dañinos existieron en España entre 1954 y 1968. Su objetivo: ofrecer recompensas económicas para eliminar especies que eran perjudiciales para la caza y la ganadería. En ese periodo se mataron la friolera de 196.147 animales (que seguro fueron más que los reportados), entre ellos 1.470 lobos. Hoy en día aún hay gente que reivindica la vuelta de los alimañeros al campo.

Actualmente se calcula que al año mueren unos 500 lobos debido a la caza legal, ilegal, envenenamientos y atropellamientos. El mayor enemigo del lobo es el miedo atávico y odio que suscita entre las personas que conviven con él, y el escaso o nulo interés de las administraciones que no destinan suficiente dinero para paliar las pérdidas económicas que el lobo pueda ocasionar a estas personas.


Como hemos visto, casi el 90% de la población se encuentra en Castilla y León y Galicia. En Galicia vive en zonas con gran densidad humana, lo que los obliga a alimentarse principalmente de ganado y restos de basurero. Existe la creencia que los lobos matan por matar, ya que en ataques a ovejas un solo lobo mata más de las que se pueden alimentar. Que los lobos maten por placer totalmente falso. Según algunos autores, esto responde a un comportamiento ancestral, aún no perdido, de previsión de reservas alimentícias para periodos de escasez. Otros autores sostienen que responde al hecho que cuando el lobo se prepara para la caza entra en un estado de tensión y excitación necesario para abatir animales salvajes, pero cuando se encuentra con ovejas que no huyen ni se defienden libera esta excitación de la única manera que conoce.


Así como el oso y el lince tienen diversos planes de conservación, el lobo no tiene ninguno. La mayoría de comunidades autónomas con presencia de lobo ibérico tiene reserva partidas para subvencionar a ganaderos que sufren pérdidas debido al lobo. Aun así, algunas compensaciones llegan hasta cuatro años más tarde o no son ejecutadas y las autoridades no atienden las demandas de los ganaderos. Por contra, algunos ganaderos recurren a fraudes para aprovecharse de esas compensaciones. Son necesarias pues políticas de conservación reales para asegurar la pervivencia del lobo ibérico en España y la aplicación de subvenciones y sanciones para un animal que cada vez tiene las poblaciones más diezmadas.