Arxiu d'etiquetes: canis lupus

The Iberian wolf: laws and conservation in Spain

The wolf is one of the most iconic carnivores, especially in Spain. However, an unwarranted bad reputation kills hundreds of individuals a year. Find out in this post more about this wonderful animal and the conservation efforts that are currently being made with the Iberian wolf.

HOW MANY WOLF SPECIES EXIST?

The classification of species and subspecies of the wolf is still unclear, although most authors consider that there are 7 species of wolf: gray wolf (Canis lupus), red wolf (Canis rufus), ethiopian wolf (Canis simensis), eastern wolf (Canis lycaon), golden jackal (Canis aureus), himalayan wolf (Canis himalayensis) and indian wolf (Canis indica). Although some features are common to all species, we will focus on the gray wolf and specifically in the subspecies iberian wolf (Canis lupus signatus).

canis, lupus, signatus, lobo, ibérico, llop, ibèric, wolf
Canis lupus signatus. Photo: Mireia Querol

THE WOLF

The wolf or gray wolf (Canis lupus) is the largest wild member of the family Canidae. It was the carnivore with the world’s largest area of distribution, but now it has been reduced drastically by human pressure. Canis lupus has about 32 subspecies and it is considered least concern in the IUCN red list globally, but locally it is listed as endangered. As we saw in a past post, the dog (C. lupus familiaris) is subspecies of the gray wolf .

mapa, distribución, lobo, canis lupus, map, dsitribution, distribució, llop
Wolf’s distribution (Canis lupus). Source: IUCN

SOCIAL ORGANIZATION AND HUNTING

Wolves are social animals: their survival and success as a predator depends on their organization in packs (8 to 12 members). The hierarchy within the pack is based on a breeding pair (usually a lifelong couple) and the other members cooperate in hunting and caring for the young.

In a pack, members maintain extensive territories by olfactory and acoustic tags. The howl of the wolf is used to announce their presence and defend territories. It can be heard up to 10 km away and allows rival packs stay away and avoid confrontations. It is also used to communicate and strengthen ties within the members and to express emotions.

Lobo aullando. Foto: UK Wolf Conservation Trust
Wolf howling. Photo: UK Wolf Conservation Trust

They are adapted to walk and run long distances in search of prey in a variety of terrains (forest, meadow, snow…) and are also good jumpers while running. Its great smell, good sight (diurnal and nocturnal thanks to the tapetum lucidum) and impressive teeth makes them effective predators. In addition, the group hunting allows them to kill prey up to 10 times its weight. Once it is tumbled, members wait their turn after the dominant pair has feed on it. In case of shortage of food, wolves can scavenge dead animals and even practice cannibalism.

bisonte, lobo, cazando, bison, wolf, hunting
Pack lurking a bison. Font

REPRODUCTION

From January to April, the dominant female gives birth to 4-7 cubs. After a month of breastfeeding, the cubs leave the burrow and feed on food regurgitated by their parents and other members of the group. If the food is abundant, after 3-5 months the cubs are ready to travel with the rest of the group. The next breeding season, some youth will abandon the pack searching for mates and territory.

THE IBERIAN WOLF

The Iberian wolf is found exclusively in the Iberian Peninsula. Its scientific name “signatus” refers to the signs in their fur that differentiate it from Eurasian wolf (Canis lupus lupus).

lobo europeo
Eurasian wolf (Canis lupus lupus). Photo: Quartl

 

signatus_modelo
Iberian wolf’s fur (Canis lupus signatus). Source

The Iberian wolf packs has fewer individuals (up to 7 and often only a couple with a subadult) due to the smaller size of the prey and food availability (roe deers, sheeps, mountain sheeps, rabbits).

If you want to know more about the iberian wolf you can download the app iFelix (in spanish) listed here .

DISTRIBUTION AND ROLE OF THE WOLF IN THE ECOSYSTEM

In the early twentieth century the wolf was distributed throughout all the peninsula. It has now been restricted almost to the peninsular northwest and around 2,800 individuals in total exist. The year 2000 the wolf reappeared in Catalonia, which could give the impression that the Iberian wolf was expanding, although genetic analysis in a 2011 study showed that came from the Italian-French lineage and only 13 different individuals were identified.

Mapa de distribución del lobo ibérico. Fuente
Distribution map of the Iberian wolf. Source

Large predators are essential for the survival of biodiversity of ecosystems. The wolf is a key species in this role, because its influence is greater than other species. This is due to its ability to modify the density and performance of dams and its interactions with other species, as scavengers. An example is this viral video in which the presence of the wolf ultimately led to the modification of the river in Yellowstone:

THREATS OF IBERIAN WOLF

Iberian wolf threats are basically due to humans:

  • Increasing human pressure that invades their original habitats
  • Forest fires
  • Competition with farmers and hunters (economic interests, ignorance and superstitions)
  • Fragmentation of habitat due to highways and railways (which also cause collisions)
  • Disinterest of competent authorities
Corpses of wolves appeared in Asturias. Tensions between farmers and administrations have generated in recent months ghoulish images like these (Tiós, 2015). Various sources

LEGAL STATUS OF THE WOLF IN SPAIN

According to the Red Book of Vertebrates in Spain the wolf is listed as vulnerable. However, populations at north of the Duero River can be controlled hunted and beated in exceptional cases, even during the breeding season. Only the municipality of Muelas de los Caballeros wants to ban hunting considering the wolf as an “emblematic species”. In Portugal conservation is somewhat higher, but when wolves cross the border are hunted indiscriminately in Galicia and Zamora, disabling conservation efforts in the neighboring country.

By contrast, the populations of southern Duero are protected by the Habitats Directive of the EEC and by various laws of the Spanish state. However, in April 2016 the government suggested removing this protection, but it has not succeeded. So a river separates the wolves that can be hunted and prosecuted from those who are protected. But if you look at the distribution map, this protection at south of the Duero may be useless, because probably there are no remaining wolves in that area.

THE VARMINTS’ EXTINCTION JUNTAS

The Juntas de Extinción de Animales Dañinos existed in Spain between 1954 and 1968. Their goal: to offer economical rewards to kill species that were detrimental to hunting and livestock. In that period, 196,147 animals were killed (the numbers are probably higher than reported), including 1,470 wolves. Today there are still people who claim the return of the varmint killers.

Currently it is estimated that each year about 500 wolves die because of legal and illegal hunting, poisoning and vehicle collisions. The greatest enemy of the wolf is the atavistic fear and hatred aroused among people living with they, and the few or inexistence interest of administrations: they do not allocate enough money to offset the economic losses that the wolf may cause farmers.

ECONOMIC LOSSES IN LIVESTOCK

As we have seen, nearly 90% of the wolf population live in Castilla y Leon and Galicia. In Galicia they live in areas with high human density, which forces them to feed mainly on cattle and debris dump. There is a belief that wolves kill for killing, because they attack more sheep than they can feed. It is totally false that wolves kill for pleasure. According to some authors, this corresponds to an ancestral behaviour, not yet lost, to forecast food supplies for periods of scarcity. Others argue that responds to the fact that when the wolf is preparing for the hunting, enters into a state of tension and excitement necessary to bring down wild animals. But as sheep dont’ try to defend themselves or try to scape, the wolf releases this excitement the only way it knowns.

IN CONCLUSION

As the bear and lynx have different conservation plans, the wolf has none. Most regions with the presence of Iberian wolf have to subsidize farmers who suffer economic losses due to wolf. However, some offsets aren’t paid until four years later or they are not implemented at last, and the authorities do not meet the demands of farmers. By contrast, some farmers resort to fraud to take advantage of such compensations. Real conservation policies and the application of subsidies and penalties are necessary to ensure the survival of the Iberian wolf in Spain, an animal that is becoming depleted.

REFERENCES

El llop ibèric: lleis i conservació a Espanya

El llop és un dels carnívors més emblemàtics, sobretot a Espanya. Tot i això, una mala fama injustificada es cobra centenars d’individus a l’any. Coneix més a fons aquest meravellós animal i els esforços de conservació que es realitzen actualment amb el llop ibèric.

QUANTES ESPÈCIES DE LLOP HI HA?

La classificació de les espècies i subespècies del llop encara no és clara, tot i que podem considerar segons la majoria d’autors que existeixen 7 espècies de llop: el llop gris (Canis lupus), el llop vermell (Canis rufus), el llop etíop (Canis simensis), el llop de l’Est (Canis lycaon), el llop daurat (Canis aureus), el llop de l’Himàlaia (Canis himalayensis) i el llop indi (Canis indica). Encara que algunes característiques són comunes a totes les espècies, ens centrarem en el llop gris i concretament en la subespècie llop ibèric (Canis lupus signatus).

canis, lupus, signatus, lobo, ibérico, llop, ibèric, wolf
Canis lupus signatus. Foto: Mireia Querol

EL LLOP

El llop o llop gris (Canis lupus) és el membre salvatge més gran de la família dels cànids. Era el carnívor amb l’àrea de distribució més gran del món, però en l’actualitat s’ha reduït dràsticament per la pressió humana. Canis lupus compta amb unes 32 subespècies i està considerat com preocupació menor a la Llista Vermella de la IUCN a nivell mundial, però a nivell regional està llistat com en perill o amenaçat . Com vam veure en un article anterior, el gos (C. lupus familiaris ) és una subespècie del llop gris.

mapa, distribución, lobo, canis lupus, map, dsitribution, distribució, llop
Distribució del llop (Canis lupus). Font: IUCN

ORGANITZACIÓ SOCIAL I CAÇA

Els llops són animals socials: la seva supervivència i gran èxit com a depredador depenen de la seva organització en grups (entre 8 i 12 membres). La jerarquia dins del grup es basa en una parella reproductora (generalment de per vida) i la resta de membres coopera en la caça i cura dels joves.

Els membres del grup mantenen territoris extensos mitjançant marques olfactives i acústiques. L’udol del llop serveix per anunciar la seva presència i defensar territoris. Es pot escoltar fins a 10 km de distància i permet que els grups rivals es mantinguin allunyats i evitin enfrontaments. També els serveix per comunicar-se i reforçar llaços amb la seva llopada i expressar emocions.

Llop udolant. Foto: UK Wolf Conservation Trust [/ caption]

Estan adaptats a caminar i trotar llargues distàncies a la recerca de preses per gran varietat de terrenys (bosc, prat, neu…) i també són bons saltadors en carrera. El seu gran olfacte, bona vista (tant diürna com nocturna gràcies al tapetum lucidum) i la seva imponent dentadura els converteix en depredadors eficaços. A més, el fet de caçar en grup els permet cobrar preses fins a 10 vegades el seu pes, i un cop abatuda, els membres esperen el seu torn després de la parella dominant per alimentar-se’n. En cas d’escassetat d’aliment, els llops poden menjar animals morts i fins i tot practicar el canibalisme.

bisonte, lobo, cazando, bison, wolf, hunting
Llopada amenaçant un bisó. Font

REPRODUCCIÓ

De gener a abril, la femella dominant pareix entre 4 i 7 cadells. Després d’un mes d’alletament, els cadells surten del cau i s’alimenten d’aliment regurgitat pels seus pares i altres membres del grup. Si l’aliment és abundant, després de 3-5 mesos els cadells ja estan a punt per viatjar amb la resta del grup i per a la temporada de reproducció, alguns juvenils hauran abandonat la llopada a la recerca de parella i territori.

EL LLOP IBÈRIC

El llop ibèric es troba exclusivament a la Península ibèrica. El seu nom científic “signatus” fa referència als signes en el seu pelatge que el diferencien de llop europeu (Canis lupus lupus).

 llop europeu
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto: Quartl

 

 signatus_modelo
Pelatge del llop ibèric (Canis lupus signatus). Font

Els grups de llop ibèric consten de menys individus (fins a 7 i sovint només una parella amb un subadult) a causa de la menor grandària de les preses i disponibilitat d’aliment (cabirols, ovelles, muflons, conills).

Si vols saber més sobre el llop ibèric et pots descarregar l’aplicació iFelix des d’aquí.

DISTRIBUCIÓ I PAPER DEL LLOP A L’ECOSISTEMA

A principis del segle XX el llop es trobava distribuït pràcticament per tota la península. Actualment ha quedat pràcticament restringit al nord-oest peninsular i s’estima que queden uns 2.800 individus en total. L’any 2000 el llop va reaparèixer a Catalunya, el que podria donar a pensar que el llop ibèric s’estava expandint, encara que anàlisis genètiques en un estudi del 2011 van demostrar que provenien de l’estirp italo-francesa i només es van identificar 13 individus diferents.

 Mapa de distribució del llop ibèric. Font
Mapa de distribució del llop ibèric. Font

Els grans depredadors són imprescindibles per a la supervivència de la biodiversitat dels ecosistemes. El llop és una espècie clau en aquest paper, ja que la seva influència és major que la d’altres espècies. Això és degut a la seva capacitat de modificar la densitat i comportament de les preses i les interaccions amb altres espècies, com els carronyers. Serveixi d’exemple aquest vídeo viral en què la presència del llop va portar en última instància a la modificació del curs del riu a Yellowstone:

AMENACES DEL LLOP IBÈRIC

Les amenaces del llop ibèric són bàsicament a causa dels humans:

  • Pressió humana cada vegada més gran que envaeix els seus hàbitats originals
  • Incendis forestals
  • Competència amb ramaders i caçadors (interessos econòmics, desconeixement i supersticions).
  • Fragmentació de l’hàbitat a causa d’autopistes i vies de tren (que a més provoquen atropellaments)
  • Desinterès de les autoritats competents
    Cadàvers de llops apareguts a Astúries. Les tensions entre ramaders i administracions han generat en els últims mesos imatges macabres com aquestes (Tiós, 2015). Diverses fonts

    SITUACIÓ LEGAL DEL LLOP A ESPANYA

    Segons el Llibre vermell dels vertebrats a Espanya el llop està catalogat com a vulnerable . Tot i això, les poblacions al nord del riu Duero poden ser objecte de caça controlada i es permeten batudes en casos excepcionals, fins i tot en època de cria. Només el municipi de Muelas de los Caballeros vol prohibir la seva caça per considerar-la “espècie emblemàtica”. A Portugal la conservació és una mica més gran, però quan els llops traspassen la frontera són caçats indiscriminadament a Galícia i Zamora, inutilitzant els esforços conservacionistes del país veí.

    Per contra, les poblacions del sud del Duero estan protegides per la Directiva Hàbitats de la CEE i per diverses lleis de l’estat espanyol. Tot i això, a l’abril de 2016 el Govern va suggerir treure aquesta protecció, tot i que de moment no ha prosperat. És a dir, un riu separa els llops que es poden caçar i perseguir dels que estan protegits. Però si ens fixem en el mapa de distribució, pot ser que aquesta protecció al sud del Duero sigui inútil, ja que probablement no quedi cap llop en aquesta zona.

    LES JUNTAS DE EXTINCIÓN DE ALIMAÑAS

    Les Juntes d’Extinció d’Animals Nocius van existir a Espanya entre 1954 i 1968. El seu objectiu: oferir recompenses econòmiques per eliminar espècies que eren perjudicials per a la caça i la ramaderia. En aquest període es van matar 196.147 animals (que segur van ser més que els reportats), entre ells 1.470 llops. Avui en dia encara hi ha gent que reivindica la volta dels alimañeros al camp.

    Actualment es calcula que a l’any moren uns 500 llops a causa de la caça legal, il·legal, enverinaments i atropellaments. El major enemic del llop és la por atàvica i odi que suscita entre les persones que conviuen amb ell, i l’escàs o nul interès de les administracions que no destinen prou diners per pal·liar les pèrdues econòmiques que el llop pugui ocasionar a aquestes persones.

    PÈRDUES ECONÒMIQUES EN RAMADERIA

    Com hem vist, gairebé el 90% de la població es troba a Castella i Lleó i Galícia. A Galícia viu en zones amb gran densitat humana, el que els obliga a alimentar-se principalment de bestiar i restes d’escombraries. Hi ha la creença que els llops maten per matar, ja que en atacs a ovelles un sol llop mata més de les que es poden alimentar. Que els llops matin per plaer és totalment fals. Segons alguns autors, això respon a un comportamento ancestral, encara no perdut, de previsió de reserves alimentàries per períodes d’escassetat. Altres autors sostenen que respon al fet que quan el llop es prepara per a la caça entra en un estat de tensió i excitació necessari per abatre animals salvatges, però quan es troba amb ovelles que no fugen ni es defensen allibera aquesta excitació de l’única manera que coneix.

    EN CONCLUSIÓ

    Així com l’ós i el linx tenen diversos plans de conservació, el llop no en té cap. La majoria de comunitats autònomes amb presència de llop ibèric té reserva partides per subvencionar ramaders que pateixen pèrdues a causa del llop. Així i tot, algunes compensacions arriben fins a quatre anys més tard o no són executades i les autoritats no atenen les demandes dels ramaders. Per contra, alguns ramaders recorren a fraus per aprofitar-se d’aquestes compensacions. Són necessàries doncs polítiques de conservació reals per assegurar la pervivència del llop ibèric a Espanya i l’aplicació de subvencions i sancions per a un animal que cada vegada té les poblacions més delmades.

    REFERÈNCIES

El lobo ibérico: leyes y conservación en España

El lobo es uno de los carnívoros más emblemáticos, sobre todo en España. A pesar de ello, una mala fama injustificada se cobra centenares de individuos al año. Conoce más a fondo este maravilloso animal y los esfuerzos de conservación que se realizan actualmente con el lobo ibérico.

¿CUÁNTAS ESPECIES DE LOBO EXISTEN?

La clasificación de las especies y supespecies del lobo aún no es clara, aunque podemos considerar según la mayoría de autores que existen 7 especies de lobo: lobo gris (Canis lupus), lobo rojo (Canis rufus), lobo etíope (Canis simensis), lobo del Este (Canis lycaon), lobo dorado (Canis aureus), lobo del Himalaya (Canis himalayensis) y lobo indio (Canis indica). Aunque algunas características son comunes a todas las especies, nos centraremos en el lobo gris y concretamente en la subespecie lobo ibérico (Canis lupus signatus).

canis, lupus, signatus, lobo, ibérico, llop, ibèric, wolf
Canis lupus signatus. Foto: Mireia Querol

EL LOBO

El lobo  o lobo gris (Canis lupus) es el miembro salvaje más grande de la familia de los cánidos. Era el carnívoro con el área de distribución más grande del mundo, pero en la actualidad se ha reducido drásticamente por la presión humana. Canis lupus cuenta con unas 32 subespecies y está considerado como preocupación menor en la Lista Roja de la IUCN a nivel mundial, pero a nivel regional está listado como en peligro o amenazado. Como vimos en un artículo anterior, el perro (C. lupus familiaris) es una subespecie del lobo gris.

mapa, distribución, lobo, canis lupus, map, dsitribution, distribució, llop
Distribución del lobo (Canis lupus). Fuente: IUCN

ORGANIZACIÓN SOCIAL Y CAZA

Los lobos son animales sociales: su supervivencia y gran éxito como depredador dependen de su organización en jaurías (entre 8 y 12 miembros). La jerarquía dentro de la jauría se basa en una pareja reproductora (generalmente de por vida) y el resto de miembros coopera en la caza y cuidado de los jóvenes.

En una jauría los miembros mantienen territorios extensos que mantienen mediante marcas olfativas y acústicas. El aullido del lobo sirve para anunciar su presencia y defender territorios. Se puede escuchar hasta 10 km de distancia y permite que las jaurías rivales se mantengan alejadas y eviten enfrentamientos. También les sirve para comunicarse y reforzar lazos con su manda y expresar emociones.

Lobo aullando. Foto: UK Wolf Conservation Trust
Lobo aullando. Foto: UK Wolf Conservation Trust

Están adaptados a caminar y trotar largas distancias en busca de presas por gran variedad de terrenos (bosque, prado, nieve…) y también son buenos saltadores en carrera. Su gran olfato, buena vista (tanto diurna como nocturna gracias al tapetum lucidum) y su imponente dentadura les convierte en depredadores eficaces. Además, el hecho de cazar en grupo les permite cobrarse presas hasta 10 veces su peso, y una vez abatida, los miembros esperan su turno después de la pareja dominante para alimentarse de ella. En caso de escasez de alimento, los lobos pueden carroñear animales muertos e incluso practicar el canibalismo.

bisonte, lobo, cazando, bison, wolf, hunting
Jauría acechando un bisonte. Fuente

REPRODUCCIÓN

De enero a abril, la hembra dominante pare entre 4 y 7 cachorros. Después de un mes de amamantamiento, los cachorros salen de la madriguera y se alimentan de alimento regurgitado por sus padres y otros miembros del grupo. Si el alimento es abundante, después de 3-5 meses los cachorros ya están listos para viajar con el resto del grupo y para la próxima temporada de reproducción, algunos juveniles habrán abandonado la jauría en busca de pareja y territorio.

EL LOBO IBÉRICO

El lobo ibérico se encuentra exclusivamente en la Península ibérica. Su nombre científico “signatus” hace referencia a los signos en su pelaje que lo diferencian del lobo europeo (Canis lupus lupus).

lobo europeo
Lobo europeo (Canis lupus lupus). Foto: Quartl

 

signatus_modelo
Pelaje del lobo ibérico (Canis lupus signatus). Fuente

Las jaurías de lobo ibérico constan de menos individuos (hasta 7 y a menudo sólo una pareja con un subadulto) debido al menor tamaño de las presas y disponibilidad de alimento (corzos, ovejas, muflones, conejos).

Si quieres saber más sobre el lobo ibérico puedes descargarte la app iFelix listada aquí.

DISTRIBUCIÓN Y PAPEL DEL LOBO EN EL ECOSISTEMA

A principios del siglo XX el lobo se encontraba distribuido prácticamente por toda la península. Actualmente ha quedado restringido prácticamente al noroeste peninsular y se estima que quedan unos 2.800 individuos en total. En el año 2000 el lobo reapareció en Catalunya, lo que podría dar a pensar que el lobo ibérico se estaba expandiendo, aunque análisis genéticos en un estudio del 2011 demostraron que provenían de la estirpe italo-francesa y sólo se identificaron 13 individuos distintos.

Mapa de distribución del lobo ibérico. Fuente
Mapa de distribución del lobo ibérico. Fuente

Los grandes depredadores son imprescindibles para la supervivencia de la biodiversidad de los ecosistemas. El lobo es una especie clave en este papel, ya que su influencia es mayor que la de otras especies. Esto es debido a su capacidad de modificar la densidad y comportamiento de las presas y las interacciones con otras especies, como los carroñeros. Sirva de ejemplo este vídeo viral en el que la presencia del lobo llevó en última instancia a la modificación del curso del río en Yellowstone:

AMENAZAS DEL LOBO IBÉRICO

Las amenazas del lobo ibérico son básicamente debido a los humanos:

  • Presión humana cada vez mayor que invade sus hábitats originales
  • Incendios forestales
  • Competencia con ganaderos y cazadores (intereses económicos, desconocimiento y supersticiones).
  • Fragmentación del hábitat debido a autopistas y vías de tren (que además provocan atropellamientos)
  • Desinterés de las autoridades competentes
Cadáveres de lobos aparecidos en Asturias. Las tensiones entre ganaderos y administraciones han generado en los últimos meses imágenes macabras como éstas (Tiós, 2015). Diversas fuentes

SITUACIÓN LEGAL DEL LOBO EN ESPAÑA

Según el Libro rojo de los Vertebrados en España el lobo está catalogado como vulnerable. A pesar de ello, las poblaciones al norte del río Duero pueden ser objeto de caza controlada y se permiten batidas en casos excepcionales, incluso en época de cría. Sólo el municipio de Muelas de los Caballeros quiere prohibir su caza por considerarla “especie emblemática”. En Portugal la conservación es algo mayor, pero cuando los lobos traspasan la frontera son cazados indiscriminadamente en Galicia y Zamora, inutilizando los esfuerzos conservacionistas del país vecino.

Por contra, las poblaciones del sur del Duero estan protegidas por la Directiva Hábitats de la CEE y por diversas leyes del estado español. A pesar de ello, en abril de 2016 el Gobierno sugirió quitar esta protección, aunque de momento no ha prosperado. Es decir, un río separa los lobos que se pueden cazar y perseguir de los que estan protegidos. Pero si nos fijamos en el mapa de distribución, puede que esta protección al sur del Duero sea inútil, ya que probablemente no quede ningún lobo en esa zona.

LAS JUNTAS DE EXTINCIÓN DE ALIMAÑAS

Las Juntas de Extinción de Animales Dañinos existieron en España entre 1954 y 1968. Su objetivo: ofrecer recompensas económicas para eliminar especies que eran perjudiciales para la caza y la ganadería. En ese periodo se mataron la friolera de 196.147 animales (que seguro fueron más que los reportados), entre ellos 1.470 lobos. Hoy en día aún hay gente que reivindica la vuelta de los alimañeros al campo.

Actualmente se calcula que al año mueren unos 500 lobos debido a la caza legal, ilegal, envenenamientos y atropellamientos. El mayor enemigo del lobo es el miedo atávico y odio que suscita entre las personas que conviven con él, y el escaso o nulo interés de las administraciones que no destinan suficiente dinero para paliar las pérdidas económicas que el lobo pueda ocasionar a estas personas.

PÉRDIDAS ECONÓMICAS EN GANADERÍA

Como hemos visto, casi el 90% de la población se encuentra en Castilla y León y Galicia. En Galicia vive en zonas con gran densidad humana, lo que los obliga a alimentarse principalmente de ganado y restos de basurero. Existe la creencia que los lobos matan por matar, ya que en ataques a ovejas un solo lobo mata más de las que se pueden alimentar. Que los lobos maten por placer totalmente falso. Según algunos autores, esto responde a un comportamiento ancestral, aún no perdido, de previsión de reservas alimentícias para periodos de escasez. Otros autores sostienen que responde al hecho que cuando el lobo se prepara para la caza entra en un estado de tensión y excitación necesario para abatir animales salvajes, pero cuando se encuentra con ovejas que no huyen ni se defienden libera esta excitación de la única manera que conoce.

EN CONCLUSIÓN

Así como el oso y el lince tienen diversos planes de conservación, el lobo no tiene ninguno. La mayoría de comunidades autónomas con presencia de lobo ibérico tiene reserva partidas para subvencionar a ganaderos que sufren pérdidas debido al lobo. Aun así, algunas compensaciones llegan hasta cuatro años más tarde o no son ejecutadas y las autoridades no atienden las demandas de los ganaderos. Por contra, algunos ganaderos recurren a fraudes para aprovecharse de esas compensaciones. Son necesarias pues políticas de conservación reales para asegurar la pervivencia del lobo ibérico en España y la aplicación de subvenciones y sanciones para un animal que cada vez tiene las poblaciones más diezmadas.

REFERENCIAS

Los perros nos hicieron más sapiens

Fíjate en el perro que descansa a tu lado mientras lees este artículo o en el Yorkshire Terrier que te has cruzado por la calle. Bulldog Francés, Carlino, Chihuahua, West Highland, Labrador Retriever, Pinscher… a veces cuesta pensar que el ancestro de todas estas razas es el lobo. Es sabido que la gran variedad de razas de perros actuales es debida a la selección artificial por parte de los humanos, pero el debate sigue vivo cuando se intentan responder preguntas sobre el lugar, el momento, el cómo y el porqué se produjo la domesticación del lobo hasta evolucionar en perro. Es más, ¿han influido los perros en nuestra evolución como especie? ¿Por qué tenemos una relación tan estrecha con ellos?

HIPÓTESIS SOBRE EL ORIGEN DEL PERRO

Actualmente es sabido que el ancestro del perro es el lobo (Canis lupus), probablemente de alguna especie ya extinguida. El perro (Canis lupus familiaris) es de hecho, una de las dos subespecies domésticas del lobo; la otra es el dingo australiano (Canis lupus dingo) aunque actualmente se considere salvaje/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Lobo europeo (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Las primeras hipótesis que intentaron explicar el origen del perro, se basaban en la idea de que nuestros antepasados atrapaban cachorros de lobos y los criaban como mascotas. Pero dado que la domesticación es un proceso lento y largo, esta creencia actualmente está prácticamente descartada. ¿Qué nos dicen investigaciones más recientes?

  • Un estudio de 2002 apostaba por un origen asiático (actual China) hace 15.000 años, basado en el análisis de ADN mitocondrial de más de 600 perros.
  • Otro estudio  de 2010  situaba el origen del perro hace unos 12.000 años en Oriente Medio, basado en restos fósiles.
  • En 2013, el análisis de ADN mitocondrial de cánidos prehistóricos. perros y lobos modernos concluyó que la domesticación se produjo hace entre 18.800-32.100 años y en Europa, mucho antes de lo que se había pensado. El perro sería pues el primer ser vivo domesticado por el humano, ya que su origen es anterior a la agricultura. Esto pondría en entredicho la investigación del mismo año que apuntaba a que algunos lobos fueron capaces de metabolizar almidón, y por lo tanto los cereales de los primeros agricultores, cosa que favoreció (entre otras cosas) el acercamiento entre lobos y humanos.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que presenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.

Seguramente la agricultura y ganadería influyeron en la evolución del perro, pero el contacto entre humanos y lobos fue cuando aún éramos cazadores y recolectores, antes de la domesticación de animales a priori más provechosos  (vacas, ovejas…). Pero, ¿cómo sucedió?

EL LOBO SE DOMESTICÓ A SI MISMO

La domesticación del lobo es un caso único, pues se trata del único gran carnívoro con el que lo hemos conseguido. Según publica Science en abril de 2015, la mayoría de científicos creen que fueron los lobos quienes se acercaron a los asentamientos humanos por voluntad propia. Los que eran menos tímidos, obtenían más fácilmente alimento de los restos de cadáveres de animales dejados por nuestros antepasados. Con el paso del tiempo, estos lobos sobrevivían más y cada generación era ligeramente distinta a la anterior, cada vez menos temerosos de los humanos, que escogerían los más dóciles hasta llegar a convivir con ellos. Las habilidades sociales de los lobos y la cooperación con los de su especie fueron seguramente características que ayudaron a la cooperación con el ser humano.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)

Con el paso de los miles de años la relación entre humanos y perros ha sido de coevolución (uno ha influido en la evolución del otro y viceversa), hasta el punto de crear lazos afectivos sólo con la mirada, característica que podríamos pensar que es exclusiva de los homínidos. Cuando miras a los ojos de tu perro se libera la misma hormona en ambos (oxitocina) que cuando una madre mira a su hijo.  Si tú también tienes la sensación que tu perro te entiende cuando lo miras, le sonríes, le hablas… al parecer no estás del todo equivocado.

CONSECUENCIAS DE LA CONVIVENCIA CON PERROS EN HOMO SAPIENS

Aunque quizá tu perro sólo sea un animal de compañía/parte de tu familia, actualmente son también utilizados para casi las mismas tareas que de las que ya sacaban provecho los primeros Homo sapiens modernos:

  • Ayuda para la caza: los perros podían rastrear la presa al tener un mejor olfato, perseguirla y acosarla para finalmente matarla nosotros si era demasiado grande para ellos. Además, cabe la posibilidad de que se comunicaran con los humanos con la mirada, siendo así una caza más silenciosa.
  • Búsqueda de alimento enterrado o escondido.
  • Transporte de objetos: los fósiles indican que los primeros perros transportaban objetos a sus espaldas y tiraban de carros.
  • Vigilancia y protección frente a otros depredadores, gracias  a una mejor visión nocturna y sentido del oído.
  • Uso como alimento alternativo si la caza escaseaba.
  • Después de la aparición de la ganadería, para controlar el ganado.

El perro por su parte, también obtenía beneficios de su unión con H. sapiens, sobretodo en forma de alimento fácil de conseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre en Tassili (Argelia) mostrando una escena de caza con perros.

Una consecuencia importante de la domesticación del lobo es que fue el punto de partida de la domesticación de otros animales: nuestros antepasados entendieron las ventajas que suponía tener cerca animales domesticados para su provecho, iniciándose así la revolución ganadera hace unos 10.000 años.

Además Pat Shipman, antropóloga, ha publicado recientemente un artículo y libro donde apunta la ventaja que supondría para H.sapiens tener perros frente a H. neanderthalensis, contribuyendo incluso a la extinción de estos últimos. Al parecer, las ventajas expuestas arriba de asociarse con perros, no sólo les daba a los primeros sapiens modernos ventaja para competir con otros animales carnívoros por un alimento cada vez más escaso en plena glaciación. También tenía ventaja sobre el hombre de Neandertal, que disponía únicamente de sus propios medios para alimentarse. No sólo desapareció la población neandertal con nuestra llegada a Europa, también lo hicieron los mamuts, leones europeos y búfalos.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreación de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Las causas de la extinción de la especie más parecida a la nuestra, la Neandertal, siguen siendo una incógnita. Probablemente las razones sean múltiples, pero casi nunca nos planteamos que “el mejor amigo del hombre” haya contribuido a ello. Que quizá gracias a ellos estés leyendo este artículo y yo escribiéndolo, que estemos aquí como especie.

REFERENCIAS

Mireia Querol Rovira

Dogs made us more sapiens

Look at the dog resting at your side as you read this article or the Yorkshire Terrier that you‘ve seen in the street. French Bulldog, Pug, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher… sometimes it’s hard to think that the ancestor of all these races is the wolf. It is known that the variety of breeds of current dogs is due to artificial selection by humans, but the debate is still alive when trying to answer questions about where, when, how and why it occurred domestication of wolves. Have dogs influenced our evolution as a species? Why do we have such a close relationship with them?

HIPOTHESES ABOUT THE ORIGIN OF THE DOG

Currently it is known that the ancestor of the dog is the wolf (Canis lupus), probably of some extinct species. The dog (Canis lupus familiaris) is in fact one of the two domestic subspecies of the wolf; the other is the Australian dingo (Canis lupus dingo) although it is considered wild nowadays.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Eurasian wolf (Canis lupus lupus). Photo by Bernard Landgraf.

The first hypotheses that attempt to explain the origin of the dog, were based on the idea that our ancestors caught wolf cubs and raised them as pets. But since domestication is a slow and long process, this belief is now ruled out. What tell us the most recent researchs?

  • A research in 2002 argued for an Asian origin (China today) 15,000 years ago, based on analysis of mitochondrial DNA from more than 600 dogs.
  • Another researh in 2010  placed the origin of the dog about 12,000 years ago in the Middle East, based on fossils.
  • In 2013, a mitochondrial DNA analysis of prehistoric canids, modern dogs and wolves concluded that domestication occurred between 18,800-32,100 years ago in Europe, much earlier than previously thought. The dog would be then the first living being domesticated by humans, since its origin predates agriculture. This would cast serious doubts in the same year’s rechearch telling that some wolves were able to metabolize starch, and therefore the cereals of early farmers, which favored (among other things) the rapprochement between wolves and humans.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
The Razboinichya canid, a 33.000 years old fossil with evidence of domestication. Photo taken of Plos One.

Agriculture and ranching surely influenced the evolution of the dog, but the contact between humans and wolves was when we were hunters and gatherers, before the domestication of animals more profitable (cows, sheep ). But how did it happen?

THE WOLF WAS DOMESTICATED ITSELF

The domestication of the wolf is unique because it is the only large carnivore in which we have succeeded. As reported by Science in April 2015, most scientists believe that were the wolves who approached human settlements voluntarily. Those who were less timid, more easily obtained food from the remains of dead animals left by our ancestors. Over time, these wolves survived longer and each generation was slightly different to previous, less and less fearful of humans. Humans would choose the most docile up to live with them. Wolves’ social skills and cooperation with its kind were maybe features that helped to cooperation with humans.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Neolithic burial of a woman and a dog, Ripoli (Italia). National Museum of Antiques of Chieti. (Credits)

Over thousands of years the relationship between humans and dogs has been coevolution (one has influenced the evolution of the other and vice versa), so much to create bonds with just a look, something  that we might think that is a exclusive hominid feature. When you look into the eyes of your dog the same hormone is released in both (oxytocin), the same hormone that is released when a mother looks at her son. If you also have the feeling that your dog understands you when you look at it, you smile at it, you talk to it … apparently you’re not entirely wrong.

CONSEQUENCES OF LIVING TOGETHER WITH DOGS IN HOMO SAPIENS

Althought your dog is just a pet and/or part of your family, they are now also used for almost the same tasks as those already profited early modern Homo sapiens:

  • Help for hunting: dogs could track the dam because they have a better smell, pursue and harass it until we killed it if it was too big for them. In addition, it is possible that humans communicated with dogs with his eyes, making a quieter hunting.
  • Search for buried or hidden food.
  • Transporting objects: fossils indicate that the first dogs carried objects in its backs and pulled carts.
  • Monitoring and protection against other predators, through better night vision and hearing.
  • Use as alternative food if hunting was scarce.
  • After the appearance of ranching, to control livestock.

The dog in turn, also made a profit from its union with H. sapiens, especially in the way of food easy to get.

Tassili dogs cave painting
Cave paintinf inTassili (Argelia) showing a hunting scene with dogs

An important consequence of the domestication of the wolf is that it was the starting point of the domestication of other animals. Our ancestors understood the advantages that supposed to have domesticated animals to their advantage, so the ranching revolution started about 10,000 years ago.

Furthermore, Pat Shipman, antrophologist, has published recently a paper and a book where explains the advantage that H. sapiens with dogs would have had against H. neanderthalensis, even contributing to the extinction of this species. Apparently the advantages set forth above associated with dogs, not only gave the first modern sapiens advantage to compete with other carnivores for food, scarce in full glaciation. Also they had an advantage over the Neanderthals, which had only their own means to feed. Not only disappeared with our arrival the Neanderthal population in Europe, so did the mammoths, European lions and buffalos.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreation of a neanderthal camp. American Museum of Natural History. Photo by Mireia Querol

The causes of extinction of the species most similar to ours, the Neanderthals, remain a mystery. The reasons are probably multiple but rarely we ask ourselves that “man’s best friend” has contributed to this. Perhaps thanks to them you’re reading this article and I’m writing it, perhaps we are here as a species thanks to dogs.

REFERENCES

MIREIA QUEROL ALL YOU NEED IS BIOLOGY

Els gossos ens van fer més sapiens

Fixa’t en el gos que descansa al teu costat mentre llegeixes aquest article o en el Yorkshire Terrier que t’has creuat pel carrer. Bulldog Francès, Carlí, Chihuahua, West Highland, Golden Retriever, Pinscher de vegades costa pensar que l’ancestre de totes aquestes races és el llop. És sabut que la gran varietat de races de gossos actuals és deguda a la selecció artificial per part dels humans, però el debat segueix viu quan s’intenten respondre preguntes sobre el lloc, el moment, el com i el perquè es va produir la domesticació del llop fins a evolucionar en gos. És més, han influït els gossos en la nostra evolució com a espècie? Per què tenim una relació tan estreta amb ells?

HIPÒTESIS SOBRE L’ORIGEN DEL GOS

Actualment és sabut que l’ancestre del gos és el llop (Canis lupus), probablement d’alguna espècie ja extingida. El gos (Canis lupus familiaris) és de fet, una de les dues subespècies domèstiques del llop; l’altra és el dingo australià (Canis lupus dingo) encara que actualment es consideri salvatge/silvestre.

canis lupus lupus, lobo europeo, eurasian wolf
Llop europeu (Canis lupus lupus). Foto de Bernard Landgraf.

Les primeres hipòtesis que van intentar explicar l’origen del gos es basaven en la idea que els nostres avantpassats atrapaven cadells de llops i els criaven com a mascotes. Però atès que la domesticació és un procés lent i llarg, aquesta creença actualment està pràcticament descartada. Què ens diuen investigacions més recents?

  • Un estudi de 2002 apostava per un origen asiàtic (actual Xina) fa 15.000 anys, basat en l’anàlisi d’ADN mitocondrial de més de 600 gossos.
  • Un altre estudi  de 2010  situava l’origen del gos fa uns 12.000 anys a l’Orient Mitjà, basat en restes fòssils.
  • El 2013, l’anàlisi de ADN mitocondrial de cànids prehistòrics, gossos i llops moderns va concloure que la domesticació es va produir fa entre 18.800-32.100 anys i a Europa, molt abans del que s’havia pensat. El gos seria doncs el primer ésser viu domesticat per l’humà, ja que el seu origen és anterior a l’agricultura. Això posaria en dubte la investigació del mateix any que apuntava que alguns llops van ser capaços de metabolitzar el midó, i per tant els cereals dels primers agricultors, cosa que va afavorir (entre altres coses) l’acostament entre llops i humans.
Cánido de Razboinichya, fósil de 33.000 años de antigüedad que persenta rasgos de domesticación. Foto tomada de Plos One.
Cànid de Razboinichya, fòssil de 33.000 anys d’antiguitat que presenta característiques de domesticació. Foto presa de Plos One.

Segurament l’agricultura i ramaderia van influir en l’evolució del gos, però el contacte entre humans i llops va ser quan encara érem caçadors i recol·lectors, abans de la domesticació d’animals a priori més profitosos (vaques, ovelles ). Però, ¿com va succeir?

EL LLOP ES VA DOMESTICAR A SI MATEIX

La domesticació del llop és un cas únic, ja que es tracta de l’únic gran carnívor amb qui ho hem aconseguit. Segons publica Science l’abril de 2015, la majoria de científics creuen que van ser els llops els que es van acostar als assentaments humans per voluntat pròpia. Els que eren menys tímids, obtenien més fàcilment aliment de les restes de cadàvers d’animals deixats pels nostres avantpassats. Amb el pas del temps, aquests llops sobrevivien més i cada generació era lleugerament diferent a l’anterior, cada vegada menys temorosos dels humans, que escollirien els més dòcils fins a arribar a conviure amb ells. Les habilitats socials dels llops i la cooperació amb els de la seva espècie van ser segurament característiques que van ajudar a la cooperació amb l’ésser humà.

Entierro de una mujer y un perro del Neolítico, en Ripoli (Italia). Museo Nacional de Antigüedades de Chieti. (Créditos)
Enterrament d’una dona i un gos del Neolític, a Ripoli (Italia). Museu Nacional d’Antiguitats de Chieti. (Crèdits)

Amb el pas dels milers d’anys la relació entre humans i gossos ha estat de coevolució (un ha influït en l’evolució de l’altre i viceversa), fins al punt de crear llaços afectius només amb la mirada, característica que podríem pensar que és exclusiva dels homínids. Quan mires als ulls del teu gos s’allibera la mateixa hormona en ambdós (oxitocina) que quan una mare mira al seu fill. Si tu també tens la sensació que el teu gos t’entén quan el mires, li somrius, li parles pel que sembla no estàs del tot equivocat.

CONSEQÜÈNCIES DE LA CONVIVÈNCIA AMB GOSSOS EN HOMO SAPIENS

Encara que potser el teu gos només sigui un animal de companyia i/o part de la teva família, actualment són també utilitzats per gairebé les mateixes tasques que de les que ja treien profit els primers Homo sapiens moderns:

  • Ajuda per a la caça: els gossos podien rastrejar la presa en tenir un millor olfacte, perseguir-la i assetjar-per finalment matar-la nosaltres si era massa gran per a ells. A més, hi ha la possibilitat que es comuniquessin amb els humans amb la mirada, fent així una caça més silenciosa.
  • Recerca d’aliment enterrat o amagat.
  • Transport d’objectes: els fòssils indiquen que els primers gossos transportaven objectes a l’esquena i estiraven de carros.
  • Vigilància i protecció enfront d’altres depredadors, gràcies a una millor visió nocturna i sentit de l’oïda.
  • Ús com a aliment alternatiu si la caça escassejava.
  • Després de l’aparició de la ramaderia, per controlar el bestiar.

El gos per la seva banda, també obtenia beneficis de la seva unió amb H. sapiens, sobretot en forma d’aliment fàcil d’aconseguir.

Tassili dogs cave painting
Pintura rupestre a Tassili (Argelia) mostrant una escena de caça amb gossos.

Una conseqüència important de la domesticació del llop és que va ser el punt de partida de la domesticació d’altres animals: els nostres avantpassats van entendre els avantatges que suposava tenir a prop animals domesticats per al seu profit, iniciant-se així la revolució ramadera fa uns 10.000 anys.

A més Pat Shipman, antropòloga, ha publicat recentement un article i llibre on apunta l’avantatge que suposaria per H.sapiens tenir gossos en comparació amb H. neanderthalensis, contribuint fins i tot a l’extinció d’aquests últims. Pel que sembla, els avantatges exposats a dalt d’associar-se amb gossos, no només els donava als primers sapiens moderns avantatge per competir amb altres animals carnívors per un aliment cada vegada més escàs en plena glaciació. També tenia avantatge sobre l’home de Neandertal, que disposava únicament dels seus propis mitjans per alimentar-se. No només va desaparèixer la població neandertal amb la nostra arribada a Europa, també ho van fer els mamuts, lleons europeus i búfals.

Recreaciópn de un campamento neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol
Recreació d’un campament neandertal. American Museum of Natural History. Foto de Mireia Querol

Les causes de l’extinció de l’espècie més semblant a la nostra, la Neandertal, segueixen sent una incògnita. Probablement les raons siguin múltiples, però gairebé mai ens plantegem que el millor amic de l’home” hi hagi contribuït. Que potser gràcies a ells estiguis llegint aquest article i jo escrivint-lo, que siguem aquí com a espècie.

REFERÈNCIES

mireia querol rovira