Arxiu d'etiquetes: cap d’olla comú

Cetacis del mar Mediterrani

Sabies que al mar Mediterrani hi viuen de forma habitual fins a 8 espècies de cetacis, entre dofins, balenes i zífids; a més d’altres espècies visitants o espontànies, entre les quals destaca l’orca? Aquest article, una nova versió de “Cetacis de la costa catalana“, el primer post publicat en aquest blog, pretén donar un coneixement més ampli dels cetacis que viuen al mar de davant de casa. 

INTRODUCCIÓ

Els cetacis es varen originar fa aproximadament 50 milions d’anys en l’antic mar de Tethys, a partir de mamífers terrestres. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies arreu del món, però al Mediterrani se n’hi troben 8 de forma habitual i altres hi són presents en determinades èpoques de l’any o de forma esporàdica.

CETACIS HABITUALS DEL MAR MEDITERRANI

DOFÍ RATLLAT O LLISTAT 

El dofí ratllat o llistat (Stenella coeruleoalba) és un cetaci amb una coloració dorsal negra o gris blavosa, amb la part ventral blanca. Els flancs són travessats per una línia negra que comença a l’ull i s’estén fins a la regió anal i una altra que es dirigeix cap a l’aleta pectoral. Els animals del Mediterrani són lleugerament més petits que els seus veïns de l’Atlàntic, de manera que poden assolir una longitud de 2,2 m.

Stenella coeruleoalba delfin listado cetáceos mediterraneo
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto: Scott Hill National Marine Mammal Laboratory, Creative Commons).

Es poden observar formant grans grups, de fins a centenars d’exemplars. De tota manera, en les observacions que jo mateix he realitzat al Mediterrani, els grups oscil·laven entre els 5 i els 50 exemplars. Es tracta d’animals molt acròbates, doncs solen realitzar salts que poden superar els 7 metres d’alçada. 

Són comuns a les dues conques mediterrànies, especialment a mar obert, essent molt abundants al mar de Liguria, al Golf de Lleó, el mar d’Alborán (entre Andalusia i Marroc) i al Balear (entre la Península Ibèrica i les Balears).

Aquesta espècie, és la més abundant del Mediterrani (uns 117.000 exemplars a la conca occidental), tot i que es troba en un estat de conservació vulnerable degut a l’afectació pel morbillivirus, contaminants com els organoclorats (vols saber quin efecte té el mercuri en la seva salut?) i els aparells de pesca. 

DOFÍ MULAR

El dofí mular (Tursiops truncatus) potser és dels més coneguts per a la població, doncs és el protagonista de moltes pel·lícules i és el majoritari dels cetacis en captivitat.

delfin mular tursiops truncatus cetaceos mediterraneo
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Gregory Slobirdr Smith, Creative Commons).

El seu cos, que és robust, té una coloració general grisa, més clara als laterals i blanca al ventre. Poden assolir un longitud màxima de 4 metres.

Viu en grups de 2-10 exemplars, que a vegades es poden ajuntar per formar grans grups. Aquests grups solen estar integrats per femelles i cries o bé són de mascles joves. Són animals costaners, i poden trobar-se per totes les costes del Mediterrani.

El seu estat de conservació al Mediterrani és vulnerable. Es creu que el nombre total d’individus d’aquesta població ronda als 10.000 exemplars. Les seves principals amenaces són la competència amb les pesqueries comercials, les captures accidentals i la contaminació de l’aigua.

DOFÍ COMÚ

El dofí comú (Delphinus delphis) es por reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos: la regió dorsal és fosca, amb els laterals de color crema o groc, que formen una V a la zona mitjana del cos. Com els llistats, també són dofins petits (entre 2 i 2,5 metres).

delfin comun delphinus delphis cetaceos mediterraneo
Dofí comú (Delphinus delphis) (Foto: JKMelville, Creative Commons).

Formen grups molt nombrosos, de entre 10 –  200 individus, tot i que se n’han observat de milers, els quals viuen en aigües obertes. La composició dels grups és força desconeguda.

Els agrada posar-se a la part davantera de les embarcacions, tal com mostra aquest vídeo:

Malgrat el seu nom, cada vegada és més difícil observar-los, doncs estan en perill d’extinció al Mediterrani. En els últims 40 anys, les seves poblacions s’han reduït a la meitat. Els motius són varis: manca de preses per la competència amb els pescadors, captures accidentals, pèrdua de la qualitat de l’hàbitat, el soroll marí i altes concentracions de contaminants.

RORQUAL COMÚ

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és la balena més gran del Mediterrani, i la segona del món.

rorcual comun balaenoptera physalus cetaceos mediterraneo circe
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: Circe)

El cap dels rorquals comuns té forma de V i és ample i aplanat. La seva coloració general és gris fosca a la part dorsal i blanca a la ventral, tot i que és asimètrica a nivell de mandíbules: el costat esquerre és de color gris fosc i el dret és blanc. Presenten una aleta dorsal molt baixa al segon terç del cos. Quan es submergeixen, no mostren l’aleta caudal, fet que ens permet distingir un rorqual d’un catxalot. La seva bufada pot arribar als 8 metres d’alçada i és estreta, i tarda varis segons en desaparèixer. Pel que fa a la seva longitud, poden assolir els 24 metres.

Es solen observar a mar obert en solitari o en petits grups, normalment mare i cria. Al Mediterrani, es solen trobar en aigües profundes oceàniques des de les Illes Balears fins al Mar Jònic, essent especialment abundant al Golf de Lleó.

Segons la IUCN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està en perill d’extinció a nivell mundial. La seva població mediterrània inclou uns 5.000 adults. Són víctima de col·lisions amb embarcacions, altes concentracions de DDT, la contaminació acústica causada per les prospeccions sísmiques i captures accidentals en xarxes de pesca.

Potser et sona aquest vídeo d’un rescat que van dur a terme uns joves de Fuerteventura a un exemplar de 15 metres:

CATXALOT

Els catxalots (Physeter macrocephalus)  són els cetacis amb dents més grans del planeta i una de les més grans del Mediterrani.

cachalote-physeter-macrocephalus-cetaceos-mediterraneo
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).

Els catxalots no presenten aleta dorsal, sinó que és més aviat una gepa triangular seguida per sis protuberàncies. Una característica molt important és que la bufada és inclinada cap a l’esquerra. El cap, que té forma quadrada, representa 1/3 de la longitud total de l’animal. És de color negre o gris, amb la part inferior de la boca blanca. Per submergir-se, treuen la cura fora de l’aigua. Poden arribar als 20 metres de longitud.

Formen grups socials molt cohesionats formats per femelles i les seves cries, altres grups de mascles joves i els mascles adults són solitaris. El nombre d’individus oscil·la entre els 10 i els 15 animals, tot i que també se’n poden veure de més petits. Es solen observar en aigües oceàniques de tot el Mediterrani.

Es troba en perill d’extinció al Mediterrani degut a que queden atrapades en xarxes de pesca, per les col·lisions amb embarcacions i les molèsties causades pel trànsit marítim. S’estima que hi ha alguns  pocs milers d’individus en tota la Mediterrània.

T’has perdut el vídeo d’uns catxalots que “adopten” a un cetaci amb deformacions?

CAP D’OLLA GRIS

El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, és un animal que, al néixer, és de color gris. De tota manera, amb l’edat la seva pell queda plena de cicatrius blanques i que no desapareixen. Poden assolir els 4 metres de llarg.

calderon gris grampus griseus cetaceos mediterráneo
Cap d’olla gris (Grampus griseus) (Foto: Rob, Creative Commons).

Generalment, viuen en grups de 3 – 50 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers d’individus. Al Mediterrani, s’hi troba àmpliament distribuït en aigües obertes, essent més abundant a la conca occidental, on prefereix el talús continental i els canyons submarins.

No es coneix l’estat de conservació d’aquesta espècie al Mediterrani, però es veuen afectats per les captures accidentals en aparells de pesca i la contaminació acústica i química.

CAP D’OLLA NEGRE D’ALETA LLARGA

El cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas), o simplement cap d’olla comú, és l’espècie de dofí més gran del Mediterrani, doncs pot assolir els 6 metres. De color general negre, al ventre té una marca blanca en forma d’àncora. Les aletes pectorals mesuren una cinquena part de la longitud del cos.

globicephala melas calderón común cetáceos mediterráneo
Cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) (Foto: Wikiwand).

Viuen en grups de 10 – 60 individus, tot i que poden formar grups de milers d’animals. Els grups estan constituïts per vàries generacions de femelles amb les seves cries. Al Mediterrani, es troba de forma abundant a la conca occidental, especialment a la zona de l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán.

No hi ha dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que està amenaçat per les captures accidentals dels pesquers, les col·lisions amb vaixells i la contaminació acústica i química.

ZÍFID DE CUVIER

Els zífids o balenes amb bec de Cuvier (Ziphius cavirostris) són de color girs fosc o marró, amb el cap més clar. Tenen el cap voluminós, i el morro està poc marcat. Poden mesurar fins a 7 metres de longitud.

zifio cuvier ziphius cavirostris cetaceos mediterraneo
Zífid de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: WDC).

Solen viure en grups de 2-7 individus o bé solitàriament, en aigües oceàniques i molt profundes.

És una espècie molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície, motiu que pot explicar que no hi hagi dades suficients per avaluar el seu estat de conservació. De tota manera, se sap que són especialment sensibles a la contaminació acústica, ja siguin operacions militars o prospeccions sísmiques. A més, la ingestió de plàstic i les captures accidentals també els posen en perill.

ORQUES AL MEDITERRANI?

Les orques (Orcinus orca) són un dels cetacis més fascinants. Viuen tant en aigües polars com en tropicals, des de la costa fins a mar obert.

orca orcinus orca cetáceos mediterraneo
Orca (Orcinus orca) (Foto: Jose J. Díaz)

Al Mediterrani, però, es consideren residents només a l’Estret de Gibraltar, amb una població d’uns 32 individus. La seva presència a l’Estret, es creu que està lligada a la presència de la tonyina vermella, de la qual s’alimenten. Us deixo un vídeo de la BBC sobre la interacció entre pesca i tonyina a l’Estret (en aquest cas, tonyina comuna):

Sabies que les orques utilitzen diferents dialectes per a comunicar-se? Sabies que s’hi han descrit comportaments homosexuals?  A més, s’han trobat alguns exemplars d’orca albins.

Val a dir, però, que a principis d’any es van veure dos individus que van arribar fins a les costes de l’Ametlla de Mar, tal com van anunciar des de la Xarxa d’observacions i rescat d’animals marins de la Generalitat de Catalunya:

No es coneix el seu estat de conservació, però la mort directa en mans dels pescadors, la reducció de les seves preses, les molèsties i la degradació de l’hàbitat estan entre les causes de la seva reducció.

REFERÈNCIES

  • CRAM: Cetacis
  • Day, T (2008). Guía para observar ballenas, delfines y marsopas en su hábitat. Ed. Blume
  • Gobierno de Canarias: Curso de Observación de Cetáceos
  • IUCN (2012). Marine Mammals and Sea Turtles of the Mediterranean and Black Seas. Gland, Switzerland and Malaga, Spain: IUCN
  • Kinze, CC (2002). Mamíferos marinos del Atlántico y del Mediterráneo. Ed. Omega
  • Lleonart, J (2012). Els mamífers marins i els seus noms. Terminàlia, 5, 7-25
  • Notarbartolo di Sciara G. (compilers and editors) (2006). The status and distribution of cetaceans in the Black Sea and Mediterranean Sea. IUCN Centre for Mediterranean Cooperation, Malaga, Spain.
  • Foto de portada: Scuba Diver Life

Difusió-català

Cetacis de la costa catalana

Alguna vegada t’has preguntat si hi ha cetacis a la costa catalana? Doncs la resposta a aquesta pregunta és “Sí, n’hi ha”. En aquesta publicació es pretén anomenar i descriure aquestes espècies per tal de poder-los identificar de forma correcta. Abans de començar, però, deixa’m explicar-te què és un cetaci per si és la primera vegada que et trobes amb aquest concepte.

INTRODUCCIÓ

Els cetacis són un ordre de mamífers que estan adaptats a la natació i, per tant, independents del medi terrestre. I dic natació enlloc de mar perquè, malgrat la gran majoria són marins, n’hi ha un grup que viuen en aigües dolces i salobres. Aquesta adaptació a la natació s’observa en el seu cos hidrodinàmic per tal de poder desplaçar-se per l’aigua amb una resistència inferior i en la presència d’aletes (les pectorals marquen el rumb i frenen, les dorsals i l’aleta caudal plana). Com la resta de mamífers, els cetacis són homeoterms (això significa que tenen mecanismes fisiològics per mantenir la temperatura corporal constant, el que anomenem de sang calenta). A més, també respiren aire, de manera que periòdicament han de sortir a la superfície per prendre’l. Per evolució, la posició de les fosses nassals és actualment dorsal i és el que anomenem espiracle. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies de cetacis arreu del món, distribuits en dos subgrups: els odontocets (cetacis amb dents; els quals són els dofins, marsopes, beluga, narval, zifis i catxalots) i els misticets (cetacis amb barbes; els quals són les balenes franques i els rorquals). Es parlaran d’aquests diferents grups i de la classificació general dels cetacis en posteriors entrades.

Del total d’espècies de cetacis, n’hi ha 8 que viuen a la costa de Catalunya de forma habitual: dofí mular, dofí comú, dofí llistat, rorcual comú, catxalot, cap d’olla gris, cap d’olla comú i zifi de Cuvier. A continuació es detallaran un per un.

DOFÍ MULAR

El dofí mular (Tursiops truncatus) és el típic dofí dels dofinaris. Es pot reconèixer per la seva pell grisa a tot el cos, més clara a la part ventral. L’aleta dorsal és convexa pel marge anterior. Solen viure en grups costaners de 2 – 15 individus, tot i que en alguns casos formen grups de varis centenars. Són animals marcadament acrobàtics. Segons la UICN, el seu estat de conservació global és de “preocupació menor”, però al mediterrani és “vulnerable”.

Imatge
Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Sheilapic76, Creative Commons).

DOFÍ COMÚ

El dofí comú (Delphinus delphis) es pot reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos. El llom és gris o marró amb un dibuix que forma una V per sota de l’aleta dorsal. A més, presenta una tanca groguenca als costats, a la meitat anterior del cos, i una de gris de mida semblant a la meitat posterior; de manera que formen una característica forma de rellotge de sorra. Solen viure en grups de 10 –  200 individus. Com els mulars, també són bons acròbates. Cada vegada és menys comú observar-los a la costa mediterrània nord-occidental, doncs aquí el seu estat de conservació és de “en perill”, tot i que estan en la categoria de “preocupació menor” de la UICN a nivell global.

Imatge
Dofí comú (Delphinus delphis) (Foto: Jolene Bertoldi, Creative Commons).

DOFÍ LLISTAT

Imatge
Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto: 20minutos).

El dofí llistat (Stenella coeruleoalba) es caracteritza per la presència d’una aleta dorsal gris o marró, moderadament alta; un mussell fosc i prominent, ben distingit del meló (protuberància del cap que utilitzen per a l’emissió d’ones sonores, útils per a la ecolocació); i un llom gris o marró, de color gris clar des del centre dels flancs fins a l’aleta dorsal i a la part posterior del cos. A més, presenten una línia fina i fosca que va del mussell fins a la part inferior dels flancs, on s’eixample. Solen viure en grups de 25 – 100 individus. També són bons acròbates. És l’espècie més abundant del Mediterrani nord-occidental i també és de “preocupació menor” a nivell global, però “vulnerable” a al Mediterrani.

RORQUAL COMÚ

El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és el cetaci més gran de les nostres costes. Es poden distingir per una aleta dorsal alta i falciforme, situada al terç posterior del cos i un cap ample i aplanat, estret de perfil. El seu cos és hidrodinàmic, allargat i, en general, de color gris fosc sense taques, amb el ventre més clar. Rarament mostren l’aleta caudal. La bufada per l’espiracle sol ser alt (fins a 8 metres) i estret, i tarda varis segons en desaparèixer. Segoons la UICN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està “en perill” a nivell global.

rorqual comú
Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto: UW Today).

CATXALOT

El catxalot (Physeter macrocephalus) és una altra de les espècies més grans de cetacis del Mediterrani. Es caracteritza per la presència de lobuls caudals amples i triangulars, amb una fenedura prominent; una petita gepa seguida per sis protuberàncies; cap arrodonit que ocupa un terç del total i amb l’espiracle prop de l’extrem del mussell i una mica a l’esquerre i el cos és de color gris fosc a marró violaci. Pel que fa a la bufada, aquesta és inclinada cap endavant i a l’esquerre. Normalment neden a poc a poc, però pot accelerar amb rapidesa. Està catalogada de “vulnerable” per la UICN a nivell global, però està en perill al Mediterrani.

Imatge
Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Advocacy Britannica).

CAP D’OLLA GRIS

El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, es caracteritza per una aleta dorsal alta i falcada, les aletes pectorals llargues i en punta, el cap arrodonit i amb un meló bulbós, boca corvada amunt i cos de color gris o marró, amb bastants marques i de ventre clar. Generalment, viuen en grups de 3 – 30 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers. El seu estat de conservació és de “preocupació menor”, tot i que pel Mediterrani no hi ha prou dades per evaluar-lo.

Imatge
Cap d’olla gris (Grampus griseus) (Foto: El hogar natural).

CAP D’OLLA COMÚ

El cap d’olla comú (Globicephala melas) es caracteritza per una aleta dorsal baixa, llarga i de base ample, amb l’extrem arrodonit i molt falcat; les aletes pectorals són altes, estretes i mesuren una cinquena part de la longitud del cos; el meló és bulbós i el morro és curt; i el cos és de color girs fosc, negre o marró. Viuen en grups de 10 – 60 individus. No hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.

Imatge
Cap d’olla comú (Globicephala melas) (Foto: El hogar natural).

ZIFI DE CUVIER

El zifi de Cuvier (Ziphius cavirostris) és una espècia molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície. Es caracteritzen per una aleta caudal amb lòbuls amples, sense fenedura central o molt petita i lleugerament falciforme; l’aleta dorsal queda per darrere del centre del cos; el morro és curt i corbat cap endavant; i de color crema davant dels ulls; el seu color varia de marró vermellós a gris fosc, amb el ventre lleugerament més fosc. Viuen en grups de 2 – 7 individus, en ocasions fins a 25; però els mascles de més edat tendeixen a ser solitaris. Tampoc hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.

Imatge
Zifi de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: Aceytuno).

Aquestes són les 8 espècies més habituals a la costa de Catalunya. Espero que amb aquesta petita guia puguis identificar-los amb facilitat si mai te’ls trobes a mar obert.

REFERÈNCIES

Difusió-català