Si les nimfes fossin plantes serien nenúfars

Aquesta setmana us vull presentar els nenúfars, unes flors ben maques i molt conegudes degut a la seva importància en ornamentació.

INTRODUCCIÓ

La família de les nimfeàcies (Nymphaeaceae) és una família amb poques espècies i la majoria d’elles són plantes aquàtiques d’aigua dolça en llocs calmats i vulgarment es coneixen com a nenúfars. Degut a que són plantes aquàtiques, el nom d’aquesta família prové de la paraula nympha del llatí, ja que tenen certa similitud a les nimfes, éssers mitològics amb predilecció per les aigües.

Nimfes aquàtiques, es poden apreciar nenúfars al seu voltant (Pintat per Henrietta Rae, 1909).

Les nimfeàcies són originaries de regions càlides, però actualment són subcosmopolites i és troben en moltes zones del món, habitant estancs, llacs i cursos d’aigua dolça.

CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES

Els nenúfars són plantes aquàtiques perennes, viuen varis anys, i rizomatoses, és a dir, tenen una tija engruixida sota el terra del fons aquàtic. En moltes espècies algunes fulles són submergides i les altres són flotants a la superfície de l’aigua, essent a vegades membranoses (tenen les vores aixecades perpendicularment cap amunt per evitar que entri massa aigua). Quan presenten aquesta diferència en el tipus de fulles parlem de fulles heteromorfes, de diferent forma.

Fulles membranoses de nenúfar (Victoria amazonica) (Foto de Dirk van der Made).

Les flors són emergides, creixen fora del aigua, i estan constituïdes per un nombre variat de sèpals, pètals i estams que neixen de manera helicoïdal. Per tant, són flors acícliques, són asimètriques o irregulars perquè no tenen cap pla de simetria. Aquestes flors són solitàries, no surten agrupades, i a més són hermafrodites, és a dir, presenten òrgans sexuals tant masculins (els estams) com femení (ovari) en la mateixa flor.

"Ninfa venus" (Nymphaea tetragona)(Foto de Miguel303xm).

Aquestes peces del periant (pètals i sèpals) i els estams són lliures entre ells, és a dir que no estan soldats o fusionats entre ells, i normalment són nombrosos. Els estams, a diferència amb molts d’altres flors, són laminars, semblants als pètals. Per tant, no són filamentosos, sinó que tenen més gruix i són amples.

DIVERSITAT

Actualment els gèneres de nenúfars que tenen més rellevància són Nuphar, Nymphaea i Victoria, però també hi ha d’altres. A continuació presentaré algunes espècies i casos ben interessants.

El lotus egipci o lotus tigre (Nymphaea lotus) és originari de la vall del Nil i l’Àfrica oriental. És molt apreciat com a ornamental i antigament els egipcis crien que la flor donava força i poder.

Lotus egipci (Nymphaea lotus) (Foto de Meneerke bloem).

El nenúfar groc (Nuphar lutea)  és tipics d’Europa, el nord d’Àfrica i Mitjà Orient i, com l’anterior, també és molt ornamental. A més, ha estat utilitzat durant molt temps en la medicina tradicional. La seva arrel s’aplicava a la pell i es menjaven les seves rels i llavors per tractar diferents malalties.

Nenúfar groc (Nuphar lutea) (Foto de Oksana Golovko).

Finalment presentar al gènere Victoria, que és molt curiós pel seu tipus de pol·linització. Aquest te dues espècies americanes, V. cruziana a Argentina i V. amazonica en l’Amazones i Brasil.  Les plantes d’aquest gènere són molt grans, les fulles flotants arriben als 2 metres de diàmetre i fan flors vistoses de fins a 30 centímetres que s’obren durant la tarda-nit. Quan aquestes flors s’obren desprenen fortes olors i una petita escalfor, que juntament amb els clors blancs i groguencs que té, resulten molt atraients per als escarabats o coleòpters (Coleoptera) que s’alimenten de les extensions de midó que tenen les flors (cossos de midó). A la matinada següent les flors es tanquen i capturen als escarabats, fent que s’impregnin de pol·len. A la tarda següent les flors es tornen a obrir i deixen escapar als coleòpters. Llavors, com les flors ja han estat pol·linitzades es tornen d’un color rosat  i perden l’olor, deixant així que els escarabats es sentint atrets per les flors blanques que encara han de ser pol·linitzades. Finalment la flor rosada pol·linitzada es submergeix.

A l'esquerra, V. cruziana (Foto de Greenlamplady); A la dreta, V. amazonica (Foto de frank wouters).

IMPORTÀNCIA

Actualment moltes espècies són utilitzades com a ornamentals, decoratives. A més, les nimfeàcies també poden ser utilitzades per extreure aliments; les llavors i rizomes dels gèneres Nymphaea i Victòria es poden menjar. D’altra banda, una cosa ben curiosa és que dels nervis de les fulles d’algunes espècies s’han utilitzat per extreure un líquid que serveix per curar mossegades d’escurçons.

Espero que us hagi captivat la manera en que es comporten els nenúfars i totes les històries i usos que tenen associats, tot i que simplement per lo macos que són ja ens captiven. Si t’ha agradat no oblidis de compartir-lo a les diferents xarxes. Gràcies pel teu interès.

REFERÈNCIES

• Bolòs, J. Vigo, R. M. Masalles & J. M. Ninot. 2005. Flora manual dels Països catalans. 3ed. Pòrtic Natura, Barcelona: pp. 1310.
• Apunts de Botànica, Fanerògames, Ciències de la Biosfera i Anàlisi de la Vegetació, Grau de Biologia Ambiental, UAB.
• http://www.biologia.edu.ar/diversidadv/fascIII/11.%20Nymphaeaceae.pdf
• http://www.thecompositaehut.com/www_tch/webcurso_spv/familias_pv/nymphaeaceae.html
• http://web.ing.puc.cl/~ing1004/Homeworks/SeresVivos_E3/g63_Sof%C3%ADaGjuranovic_VictoriaAmaz%C3%B3nica.pdf

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.

Orquídies: colors i formes diferents per a tots els gustos

La família de les orquídies consta d’un gran nombre d’espècies, aproximadament unes 20.000. Tot i estar distribuïdes per gairebé tot el món, la majoria d’espècies es troben en llocs tropicals i són epífites, és a dir, viuen sobre d’altres plantes. Actualment un dels factors que ha fet augmentar la seva diversitat ha sigut el seu interès comercial. Per tal de trobar noves característiques i colors diferents molts horticultors i aficionats han generat noves varietats creuant orquídies d’espècies diferents, és a dir, han fet híbrids artificials. Tot i que a la natura la hibridació també és procés habitual.

CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES

La flor de les orquídies té una estructura única. La part més representativa és la columna o ginostem, que és el resultat de la fusió de la part reproductora femenina i la masculina. El periant, conjunt del calze (és l’embolcall de la flor i està format pels sèpals) i corol·la (conjunt de pètals), consta de peces lliures entre elles i té una simetria zigomorfa (un sol pla de simetria). Trobem un pètal molt diferenciat al altres dos, el label, ja que adopta una forma diferent atraient i pot presentar màcules (taques que resulten atractives als pol·linitzadors). El label, a més, està adaptat a captar l’atenció dels pol·linitzadors i pot constar d’una prolongació anomenada esperó i contindria nèctar. Les fors, a més, poden estar acompanyades d’una bràctea, òrgan foliaci.

Parts d’una flor d’orquídia (Foto de Gisela Acosta).

El creixement de la flor també és molt particular en algunes orquídies. Algunes flors comencen capgirades i quan van madurant l’ovari es torsiona 180⁰ per a que la flor quedi en la posició adequada, sent el propi ovari qui actua com a peduncle, unint la flor amb la tija. Aquest tipus de creixement florífer s’anomena resupinat. Les flors poden ser solitàries o agrupar-se en inflorescències.

Creixement resupinat de les flors(Orchis mascula) (Foto de Jonathan Billinger).

Les orquídies són entomòfiles, és a dir, són pol·linitzades per insectes. I depenent de l’espècie serà pol·linitzada per un tipus d’insecte o un altre. Tot i això, aquesta relació o la forma de pol·linització (la posició en que es posen les abelles, els borinots i altres himenòpters per copular) no es pot utilitzar per descriure com s’ha donat l’evolució en les orquídies; a vegades s’havia usat aquest mecanisme de pol·linització per classificar les espècies, però segons anàlisis moleculars s’ha vist que no és vàlid.

Una característica particular de les espècies tropicals és el velamen radicum: una capa pluriestratificada que cobreix les arrels i que funciona com una esponja. En moments de dessecació fa una coberta protectora i evita que es perdi aigua. I en el moment que plou s’infla i acumula aigua per a les arrels. A més, com que són espècies epífites, estan adaptades a ambients secs.

Orquídia epífita damunt un arbre (Pleione limprichtii) (Foto de Adarsh Thakuri)

Les orquídies viuen en mutualisme amb fongs, és a dir, estableixen una relació en la qual tots dos organismes extreuen benefici quan conviuen junts. Les llavors de les orquídies requereixen de l’ajut de fongs per a la germinació. Hi ha diversos tipus de fongs que estimulen la seva germinació, però predomina sobretot Rhizoctonia (Basidiomycota). El fong degrada la testa de la llavor i la treu de la dormició. A continuació la llavor comença a germinar i emet uns filaments, els òrgans subterranis, i s’estableixen unes micorrizes orquidioides. La llavor en estat de latència pot estar 20-30 anys sense germinar, però sense el fong no pot germinar.

DIVERSITAT

Dins de la gran diversitat d’orquídies, algunes flors de diferents espècies donen lloc a formes tan originals que a vegades semblen animals, com és el cas de la flor del simi (Orchis simia), o insectes, com ara el gènere Phalaenopsis; les seves flors tenen una suposada semblança a una papallona i per això aquest gènere es coneix com a orquídies papallona.

A l'esquerra, flor del simi (Orchis simia) (Foto de Ian Capper); A la dreta, orquídia semblant a una papallona (Phalaenopsis schilleriana) (Foto de Amos Oliver Doyle).

Les orquídies abelleres (Ophrys), per exemple, consten d’un label modificat que resulta molt atractiu per als himenòpters mascles, ja que té forma i colors que recorden a les femelles. A més, desprenen olors semblants a les feromones que desprenen les femelles, fent així molt eficaç la seva pol·linització.

Orquídia abella (Ophrys apifera) (Foto de Hans Hillewaert).

D’altra banda, també trobem casos molt curiosos com el de l’orquídia de Darwin (Anagraecum sesquipedale). Aquesta és característica pel seu llarg esperó d’entre 25 i 35 cm de llargada. Darwin va dir que era necessària l’existència d’un tipus de papallona que aprofites el nèctar situat al esperó i que alhora pogués pol·linitzar aquesta flor. La Xanthopan morgani és capaç de pol·linitzar-la i és l’única, donant peu a un cas de coevolució.

A l'esquerra, flor de Darwin (Anagraecum sesquipedale) (Foto de Michael Wolf); A la dreta, Xanthopan morgani. (Foto de Esculapio).

A més, trobem espècies amb un alt valor ornamental, essent la majoria d’origen asiàtic o americà. Per exemple, el gènere Cattleya té un alt valor florístic, ja que dona lloc al conjunt d’orquídies denominades “Cattleyas unifoliades” que és molt apreciat pels aficionats i cultivadors. Un bon representat n’és la flor nacional de Veneçuela (Cattleya mossiae).

Flor nacional de Veneçuela (Cattleya mossiae) (Foto de KENPEI).

Quan es parla de valor florístic no es pot passar per alt a l’orqudia Rothschild’s Slipper (Paphiopedilum rothschildianum). És l’orquídia més cara del món i està entre les primeres flors més cares. És una planta endèmica del Mt. Kinabalu, a l’illa de Borneo, i és considerada una de les orquídies més rares a la natura dins del grup de les orquídies “sabatilles de dama asiàtiques” (Asian Slipper orchids).

Rothschild's Slipper Orchid (Paphiopedilum rothschildianum) (Foto de Orchi).

D’altra banda, les orquídies també han tingut importància dins del món de l’alimentació, essent segurament Vanilla planifolia la més destacada. És una planta originària de Mèxic i dels seus fruits s’obté la vainilla.

Vainilla (Vanilla planifolia) (Foto de Michael Doss).

REFERÈNCIES

• Bolòs, J. Vigo, R. M. Masalles & J. M. Ninot. 2005. Flora manual dels Països catalans. 3ed. Pòrtic Natura, Barcelona: pp. 1310.
• Apunts de l’assignatura de Fanerògames, Grau de Biologia Ambiental, UAB.
• http://orquideastropicales.com/images/Web%20Preview%20OrqTrop%20Optimizado%20codificado.pdf
• http://tailandia.galeon.com/images/orquid1.gif
• http://www.biodiversidad.gob.mx/Biodiversitas/Articulos/biodiv49art3.pdf
• http://www.lt-wasserthal.de/page8/page18/page18.html
• http://www.theorchidcolumn.com/2013/02/all-hail-paphiopedilum-rothschildianum.html

Com s’ha vist, les orquídies tenen una importància a diferents nivells i és per això que cal seguir coneixent la seva diversitat i biologia. Si t’ha agradat aquest article no oblidis compartir-lo. Moltes gràcies pel teu interès.

Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.