La premsa catalana s’ha fet ressò avui de la localització d’una posta de tortuga babaua en una platja de Tarragona (Catalunya). És per això que aquesta entrada està dedicada a donar alguns detalls sobre les tortugues marines i d’aquesta espècie en concret, per tal que puguis adquirir alguns coneixements bàsics.
Hi ha més de 200 espècies de tortugues al món, però d’aquestes només 7 són marines i formen un grup monofilètic, és a dir, formen un grup que inclouen tots els descendents d’un ancestre comú. Aquestes 7 espècies de tortugues marines són: la tortuga llaüt (Dermochelys coriacea), la tortuga verda (Chelonia mydas), la tortuga carey (Eretmochelys imbricata), la tortuga babaua (Caretta caretta), la tortuga kempi (Lepidochelis kempii), la tortuga llora (Lepidochelis olivacea) i la tortuga plana d’Austràlia (Natator depressus).
La tortuga babaua (Caretta caretta) és una espècie present en tots els mars i oceans càlids del planeta, trobant-se tant a mar obert com en aigües poc profundes. Es pot diferenciar de la resta per la presència d’una closca en forma de cor amb 5 escuts costals, de coloració entre marró i vermella, amb la part ventral (plastró) de color groc, i amb dues ungles per aleta.
Convé no confondre-la per la tortuga verda, la qual presenta només 4 escuts costals, malgrat aquesta segona habita en mars tropicals. Com la resta de tortugues marines, no poden introduir ni les aletes ni el cap dins la closca. La figura següent permet la diferenciació d’aquestes dues espècies.
Està en perill degut a la interacció amb la pesca de palangre i d’arrossegament, tot i que amb el temps s’han anat aplicant diverses mesures per pal·liar-ne els efectes.
Les tortugues femelles són les úniques que surten a la platja i ho fan per pondre els ous. Es tracta d’una espècie notablement fil·lopàtrica, és a dir, les femelles tendeixen a reproduir-se en aquelles platges on han nascut, tot i que no passa en tots els casos. Quan una femella ha de pondre els ous, surt de nit i excava un niu amb les potes del darrere de 50 cm de profunditat i pon entorn a 100 ous. Passat els 60 dies, surten els nous individus i mesuren entre 5 i 6 cm. Generalment, eclosionen el 80% dels ous, tot i que és variable. Com que no neixen totes les tortugues de cop, fins que no han eclosionat la majoria, s’esperen per sortir a la superfície i ho fan dirigint-se cap on disminueix la temperatura (és a dir, cap amunt). Al sortir a la superfície es dirigeixen cap al mar utilitzant la llum de la lluna. És per aquest motiu que, com que utilitzen la llum, moltes vegades es troben tortugues dirigint-se cap als passejos marítims ja que la llum és més forta que el reflex de la lluna en l’aigua.
Aquesta entrada ha estat elaborada consultant les següents referències:
L’objectiu general del projecte és valorar la pèrdua del recurs de corall vermell (Corallium rubrum)
degut a la seva pesca il·legal a la Costa Brava (Catalunya) utilitzant els paràmetres establerts per la
United Nations Environmental Programme (UNEP) mitjançant l’estudi de les mostres decomissades entre el 2007 i el 2013 en les aigües interiors catalanes.
CENTRE DE REALITZACIÓ
Departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona, sota la direcció el Dr. Manel Gazo.
SUBMON (Plataforma de serveis ambientals marins que realitza projectes en l’àmbit de la conservació, estudi i divulgació del medi marí), sota la direcció de Jordi Sánchez i Manel Gazo.
En esta publicación se pretende explicar a grandes rasgos qué son los cañones submarinos y, en concreto, dar algunos detalles del de Cap de Creus.
¿QUÉ ES UN CAÑÓN SUBMARINO?
Un cañón submarino es un valle situado en la plataforma continental, formado cuando el nivel del mar era inferior.
EL CAÑÓN SUBMARINO DEL CAP DE CREUS
El cañón submarino del Cap de Creus (Catalunya) está situado a unos 3 km de la costa y tiene una longitud de 40 km i una profundad máxima de 1400 m. En la imagen siguiente, en la parte izquierda podemos ver una imagen en 2D de su situación y del primer tramo de este cañón, mientras que a la derecha vemos el mismo tramo en 3D. Ambas imágenes han estado obtenidas mediante el procesado de datos con el programa ArcGis.
Imágenes GIS del cañón submarino de Cap de Creus (Foto: Marc Arenas Camps).
El cañón presenta una elevada diversidad de especies. Las comunidades presentes a 190 metros de profundidad son muy diferentes a las observadas en la plataforma continental. La especie más característica es el coral escleractinio Madrepora oculata, un coral blanco de zonas profundas y aguas frías, muy importante para las especies bentónicas y para los alevines y juveniles de varias especies de peces. Es por este motivo que los expertos piden su conservación y gestión.
Para ampliar la información referente a los corales, puedes consultar el reportaje del programa El medi ambient (El medio ambiente) de Televisió de Catalunya: http://www.tv3.cat/videos/298999 (Lógicamente está en catalán).
En aquesta publicació es pretén explicar a grans trets què són els canyons submarins i, en concret, donar alguns detalls del de Cap de Creus.
QUÈ ÉS UN CANYÓ SUBMARÍ?
Un canyó submarí és una vall situada a la plataforma continental, format quan el nivell del mar era inferior.
EL CANYÓ SUBMARÍ DE CAP DE CREUS
El canyó submarí de Cap de Creus es troba situat a uns 3 km de la costa i té una longitud de 40 km i una profunditat màxima de 1400 m. En la imatge següent, a la part esquerra podem veure una imatge 2D de la seva situació i del primer tram d’aquest canyó, mentre que en la dreta veiem el mateix tram en 3D. Ambdues imatges han estat obtingudes mitjançant el processament de les dades amb el programa ArcGis.
Imatges GIS del canyó submarí del Cap de Creus (Foto: Marc Arenas Camps).
El canyó presenta una elevada diversitat d’espècies. Les comunitats presents a 190 metres de profunditat són molt diferents a les observades a la plataforma continental. L’espècie que més destaca és el corall escleractini Madrepora oculata, un corall blanc de zones profundes i d’aigues fredes, molt important per a les espècies bentòniques i pels alevins i juvenils de diverses espècies de peixos. És per aquest motiu, que els experts en demanen la seva conservació i gestió.
Per ampliar la informació referent als coralls, pots consultar el reportatge del programa El medi ambient de TV3: http://www.tv3.cat/videos/298999
Alguna vez te has preguntado si hay cetáceos en la costa catalana? Pues la respuesta a esta pregunta es “Sí, los hay”. En esta publicación se pretende describir estas especies para poderlas identificar correctamente. Antes de empezar, te voy a explicar qué es un cetáceo por si es la primera vez que encuentras este concepto.
INTRODUCCIÓN
Los cetáceos son un orden de mamíferos que están adaptados a la natación y, por lo tanto, son independientes del medio terrestre. Y digo natación y no mar porque, aunque la mayoría son marinos, hay cetáceos que viven en aguas dulces o salobres. Esta adaptación a la natación se observa en su cuerpo hidrodinámico para poder desplazarse por el agua con una menor resistencia y en la presencia de aletas (las pectorales dirigen el rumbo y frenan, las dorsales y la aleta caudal plana). Como en el resto de mamíferos, los cetáceos son homeotermos (ésto significa que tienen mecanismos fisiológicos para mantener la temperatura corporal constante, lo que se llama sangre caliente). Además, también respiran aire, de manera que periódicamente tienen que salir a la superficie para tomarlo. Por evolución, la posición de las fosas nasales es actualmente dorsal y es lo que llamamos espiráculo. Aproximadamente, hay un total de 80 especies de cetáceos en todo el mundo, distribuidos en dos subgrupos: los odontocetos (cetáceos con dientes; los cuales incluyen los delfines, marsopas, beluga, narval, zífios y cachalotes) y los misticetos (cetáceos con barbas; incluye las ballenas francas y los rorcuales). Se hablará de estos grupos y de la clasificación general de los cetáceos en posteriores entradas.
Del total de especies de cetáceos, hay 8 que viven en la costa de Cataluña de forma habitual: delfín mular, delfín común, delfín listado, rorcual común, cachalote, calderón gris, calderón común y zífio de Cuvier.
DELFÍN MULAR
El delfín mular (Tursiops truncatus) es el típico delfín de los delfinarios. Se puede reconocer por su piel gris en todo el cuerpo, más clara en la parte ventral. La aleta dorsal es convexa por el margen anterior. Suelen vivir en grupos costaneros de 2 – 15 individuos, aunque en algunos casos forman grupos de varios centenares. Son animales marcadamente acrobáticos. Según la IUCN, su estado de conservación es de “preocupación menor” a nivel global, pero “vulnerable” en el Mediterráneo.
El delfín común (Delphinus delphis) se puede reconocer fácilmente por la coloración de su cuerpo. El lomo es gris o marrón con un dibujo en forma de V por debajo de la aleta dorsal. Además, presenta una mancha amarillenta a los lados, a la mitad anterior del cuerpo, i una de gris de tamaño similar a la mitad posterior; de manera que forman una característica forma de reloj de arena. Suelen vivir en grupos de 10 – 200 individuos. Como los mulares, también son buenos acróbatas. Cada vez es más raro observarlos en la costa mediterránea norte-occidental puesto que están en peligro aquí, aunque están en la categoría de “preocupación menor” de la UICN a nivel global.
El delfín listado (Stenella coeruleoalba) se caracteriza por la presencia de una aleta dorsal gris o marrón, moderadamente alta; un morro oscuro y prominente, bien distinguido del melón (protuberancia de la cabeza que utilizan para la emisión de ondas sonoras, útiles para la ecolocación); y un lomo gris o marrón, de color gris claro des del centro de los flancos hasta la aleta dorsal y en la parte posterior del cuerpo. Además, presentan una línea fina y oscura que va del morro hasta la parte inferior de los flancos, donde se ensancha. Suelen vivir en grupos de 25 – 100 individuos. También son buenos acróbatas. Es la especie más abundante del Mediterráneo norte-occidental y también es de “preocupación menor”, pero es “vulnerable” en el Mediterráneo.
El rorcual común (Balaenoptera physalus) es el cetáceo más grande de nuestras costas. Se puede distinguir por una aleta dorsal alta y falciforme, situada en el tercio posterior del cuerpo y por su cabeza ancha y aplanada, estrecha de perfil. Su cuerpo es hidrodinámico, alargado y, en general, de color gris oscuro sin manchas, con el vientre más claro. Raramente muestran la aleta caudal. El soplido por el espiráculo suele ser alto (hasta 8 metros) y estrecho, y tarda unos segundos en desaparecer. Según la UICN, se trata de una especie vulnerable en el Mediterráneo, pero está en peligro a nivel global.
Rorcual común (Balaenoptera physalus) (Foto: UW Today).
CACHALOTE
El cachalote (Physeter macrocephalus) es otra de las especies más grandes de cetáceos del Mediterráneo. Se caracteriza por la presencia de lóbulos caudales anchos y triangulares, con una hendidura prominente; una pequeña joroba seguida de seis protuberancias; cabeza redondeada que ocupa un tercio del total y con el espiráculo cerca del extremo del morro y un poco hacia la izquierda y el cuerpo es de color gris oscuro a marrón violáceo. Referente al soplido, éste es inclinado hacia adelante y a la izquierda. Normalmente nadan lentamente, pero pueden acelerar con rapidez. Está catalogada de “vulnerable” por la UICN, en peligro en el Mediterráneo.
El calderón gris (Grampus griseus), conocido también como delfín de Risso, se caracteriza por una aleta dorsal alta y falcada, las aletas pectorales largas y en punta, la cabeza redondeada y con un melón bulboso, la boca curvada hacia arriba y el cuerpo de color gris a marrón, con bastantes marcas y de vientre claro. Generalmente, viven en grupos de 3 – 30 individuos, aunque en ocasiones se han visto grupos de varios miles. Su estado de conservación es de “preocupación menor”, aunque no se puede evaluar su estado en el Mediterráneo.
CALDERÓN COMÚN
El calderón común (Globicephala melas) se caracteriza por una aleta dorsal baja, larga y de base ancha, con el extremo redondeado y muy falcado; las aletas pectorales son altas, estrechas y miden una quinta parte de la longitud del cuerpo; el melón es bulboso y el morro es corto; y el cuerpo es de color gris oscuro, negro o marrón. Viven en grupos de 10 – 60 individuos. No hay datos suficientes para evaluar su estado de conservación.
El zífio de Cuvier (Ziphius cavirostris) es una especie muy difícil de observar ya que tienen poca actividad en superficie. Se caracterizan por una aleta caudal con lóbulos anchos, sin hendidura central o muy pequeña y ligeramente falciforme; la aleta dorsal queda por detrás del centro del cuerpo; el morro es corto y curvado hacia adelante; y de color crema delante los ojos; su color varia de marrón rojizo a gris oscuro, con el vientre ligeramente más oscuro. Viven en grupos de 2 – 7 individuos, en ocasiones hasta 25; pero los machos de más edad suelen vivir solos. Tampoco hay datos suficientes para evaluar su estado de conservación.
Zifio de Cuvier (Ziphius cavirostris) (Foto: Aceytuno).
Éstas son las 8 especies más habituales en la costa de Cataluña. Espero que con esta pequeña guía puedas identificarlos con facilidad si alguna vez los puedes observan en mar abierto.
Alguna vegada t’has preguntat si hi ha cetacis a la costa catalana? Doncs la resposta a aquesta pregunta és “Sí, n’hi ha”. En aquesta publicació es pretén anomenar i descriure aquestes espècies per tal de poder-los identificar de forma correcta. Abans de començar, però, deixa’m explicar-te què és un cetaci per si és la primera vegada que et trobes amb aquest concepte.
INTRODUCCIÓ
Els cetacis són un ordre de mamífers que estan adaptats a la natació i, per tant, independents del medi terrestre. I dic natació enlloc de mar perquè, malgrat la gran majoria són marins, n’hi ha un grup que viuen en aigües dolces i salobres. Aquesta adaptació a la natació s’observa en el seu cos hidrodinàmic per tal de poder desplaçar-se per l’aigua amb una resistència inferior i en la presència d’aletes (les pectorals marquen el rumb i frenen, les dorsals i l’aleta caudal plana). Com la resta de mamífers, els cetacis són homeoterms (això significa que tenen mecanismes fisiològics per mantenir la temperatura corporal constant, el que anomenem de sang calenta). A més, també respiren aire, de manera que periòdicament han de sortir a la superfície per prendre’l. Per evolució, la posició de les fosses nassals és actualment dorsal i és el que anomenem espiracle. Aproximadament, hi ha un total de 80 espècies de cetacis arreu del món, distribuits en dos subgrups: els odontocets (cetacis amb dents; els quals són els dofins, marsopes, beluga, narval, zifis i catxalots) i els misticets (cetacis amb barbes; els quals són les balenes franques i els rorquals). Es parlaran d’aquests diferents grups i de la classificació general dels cetacis en posteriors entrades.
Del total d’espècies de cetacis, n’hi ha 8 que viuen a la costa de Catalunya de forma habitual: dofí mular, dofí comú, dofí llistat, rorcual comú, catxalot, cap d’olla gris, cap d’olla comú i zifi de Cuvier. A continuació es detallaran un per un.
DOFÍ MULAR
El dofí mular (Tursiops truncatus) és el típic dofí dels dofinaris. Es pot reconèixer per la seva pell grisa a tot el cos, més clara a la part ventral. L’aleta dorsal és convexa pel marge anterior. Solen viure en grups costaners de 2 – 15 individus, tot i que en alguns casos formen grups de varis centenars. Són animals marcadament acrobàtics. Segons la UICN, el seu estat de conservació global és de “preocupació menor”, però al mediterrani és “vulnerable”.
El dofí comú (Delphinus delphis) es pot reconèixer fàcilment per la coloració del seu cos. El llom és gris o marró amb un dibuix que forma una V per sota de l’aleta dorsal. A més, presenta una tanca groguenca als costats, a la meitat anterior del cos, i una de gris de mida semblant a la meitat posterior; de manera que formen una característica forma de rellotge de sorra. Solen viure en grups de 10 – 200 individus. Com els mulars, també són bons acròbates. Cada vegada és menys comú observar-los a la costa mediterrània nord-occidental, doncs aquí el seu estat de conservació és de “en perill”, tot i que estan en la categoria de “preocupació menor” de la UICN a nivell global.
El dofí llistat (Stenella coeruleoalba) es caracteritza per la presència d’una aleta dorsal gris o marró, moderadament alta; un mussell fosc i prominent, ben distingit del meló (protuberància del cap que utilitzen per a l’emissió d’ones sonores, útils per a la ecolocació); i un llom gris o marró, de color gris clar des del centre dels flancs fins a l’aleta dorsal i a la part posterior del cos. A més, presenten una línia fina i fosca que va del mussell fins a la part inferior dels flancs, on s’eixample. Solen viure en grups de 25 – 100 individus. També són bons acròbates. És l’espècie més abundant del Mediterrani nord-occidental i també és de “preocupació menor” a nivell global, però “vulnerable” a al Mediterrani.
RORQUAL COMÚ
El rorqual comú (Balaenoptera physalus) és el cetaci més gran de les nostres costes. Es poden distingir per una aleta dorsal alta i falciforme, situada al terç posterior del cos i un cap ample i aplanat, estret de perfil. El seu cos és hidrodinàmic, allargat i, en general, de color gris fosc sense taques, amb el ventre més clar. Rarament mostren l’aleta caudal. La bufada per l’espiracle sol ser alt (fins a 8 metres) i estret, i tarda varis segons en desaparèixer. Segoons la UICN, es tracta d’una espècie vulnerable al Mediterrani, tot i que està “en perill” a nivell global.
El catxalot (Physeter macrocephalus) és una altra de les espècies més grans de cetacis del Mediterrani. Es caracteritza per la presència de lobuls caudals amples i triangulars, amb una fenedura prominent; una petita gepa seguida per sis protuberàncies; cap arrodonit que ocupa un terç del total i amb l’espiracle prop de l’extrem del mussell i una mica a l’esquerre i el cos és de color gris fosc a marró violaci. Pel que fa a la bufada, aquesta és inclinada cap endavant i a l’esquerre. Normalment neden a poc a poc, però pot accelerar amb rapidesa. Està catalogada de “vulnerable” per la UICN a nivell global, però està en perill al Mediterrani.
El cap d’olla gris (Grampus griseus), conegut també com a dofí de Risso, es caracteritza per una aleta dorsal alta i falcada, les aletes pectorals llargues i en punta, el cap arrodonit i amb un meló bulbós, boca corvada amunt i cos de color gris o marró, amb bastants marques i de ventre clar. Generalment, viuen en grups de 3 – 30 individus, malgrat en ocasions s’han vist grups de varis milers. El seu estat de conservació és de “preocupació menor”, tot i que pel Mediterrani no hi ha prou dades per evaluar-lo.
El cap d’olla comú (Globicephala melas) es caracteritza per una aleta dorsal baixa, llarga i de base ample, amb l’extrem arrodonit i molt falcat; les aletes pectorals són altes, estretes i mesuren una cinquena part de la longitud del cos; el meló és bulbós i el morro és curt; i el cos és de color girs fosc, negre o marró. Viuen en grups de 10 – 60 individus. No hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.
El zifi de Cuvier (Ziphius cavirostris) és una espècia molt difícil d’observar ja que tenen poca activitat en superfície. Es caracteritzen per una aleta caudal amb lòbuls amples, sense fenedura central o molt petita i lleugerament falciforme; l’aleta dorsal queda per darrere del centre del cos; el morro és curt i corbat cap endavant; i de color crema davant dels ulls; el seu color varia de marró vermellós a gris fosc, amb el ventre lleugerament més fosc. Viuen en grups de 2 – 7 individus, en ocasions fins a 25; però els mascles de més edat tendeixen a ser solitaris. Tampoc hi ha dades suficients per evaluar el seu estat de conservació.
Zifi de Cuvier (Ziphius cavirostirs) (Foto: Aceytuno).
Aquestes són les 8 espècies més habituals a la costa de Catalunya. Espero que amb aquesta petita guia puguis identificar-los amb facilitat si mai te’ls trobes a mar obert.
All you need is Biology 