Tornar a volar: musculació d’aus en rehabilitació

En el moment en què un animal ingressa en un centre de recuperació d’espècies, comença una carrera per salvar-li la vida, en primer lloc, i tornar-lo posteriorment a la naturalesa en condicions òptimes. En aquest article descobrirem una de les fases més apassionants, i en ocasions més difícil, en la rehabilitació d’aus rapinyaires: la recuperació de la seva capacitat de vol. A més, us explicaré algunes consideracions bàsiques a tenir en compte si trobeu una au ferida.

QUÈ ÉS UN CENTRE DE RECUPERACIÓ D’ESPÈCIES?

Sobreviure, per a qualsevol espècie, ja és un repte… encara més tenint en compte que a les proves que la pròpia naturalesa imposa, cal unir les amenaces que aquestes espècies troben derivades de la nostra particular forma de viure: verí, trets, electrocucions, atropellaments, entre d’altres, són només algunes de les causes d’ingrés que es troba dia a dia qualsevol centre de recuperació d’espècies.

Els Centres de Recuperació de Fauna tenen com a finalitat la recuperació d’exemplars incapacitats d’espècies de fauna salvatge, per alliberar-los al medi natural en condicions òptimes que asseguren la seva adaptació al mateix i la seva supervivència.

Cada vegada que un animal silvestre és rescatat i traslladat a un centre de recuperació, comença una feina que sol involucrar un equip multidisciplinari durant dies, mesos, i fins i tot anys, amb un únic objectiu: tornar a l’animal la seva llibertat.

El primer pas després de l’ingrés de l’animal és l’exploració per determinar el seu estat i obtenir un diagnòstic, per tal de començar a tractar-ho el abans possible de forma adequada. A més, se solen prendre dades de l’exemplar (espècie, edat, sexe, dades biomètriques). Segons la gravetat del seu estat, el veterinari pot optar per mantenir-lo en l’UCI (Unitat de Cures Intensives), per a un control estricte i aplicació d’un tractament; traslladar-lo a instal·lacions d’aclimatació o vol (en aus); o fins i tot el seu alliberament directe.

Duc amb (Bubo bubo) amb lesió en ala dreta – http://www.verkami.com

Una alimentació específica i hidratació adequada, així com el maneig tenint en compte les característiques morfològiques i etològiques de l’espècie, són molt importants durant tot el procés, des que l’animal és recollit fins que pugui ser finalment alliberat.

RECUPERACIÓ DE LESIONS I PÈRDUA DE CAPACITAT DE VOL EN AUS RAPINYAIRES

Tenir una capacitat òptima de vol és imprescindible per a qualsevol au, però en el cas de les rapinyaires ho és encara més si és possible, ja que aconseguir preses requereix diferents tipus de vols segons l’estratègia que hagin adoptat (el millor estil de caça per a cada espècie serà el que proporcioni major quantitat d’aliment amb la menor despesa energètica possible). Així tenim aus que han de maniobrar en espais molt reduïts, com el cas de les aus forestals (astor i esparver); algunes que aprofiten les tèrmiques (corrents d’aire) per elevar-se i desplaçar-se amb el mínim cost energètic (voltors); aus per a les que la velocitat en vol és crucial per poder alimentar-se (astor i esparver); i moltes altres característiques que s’han de tenir en compte.

Pel que fa a aquest grup, la seva recuperació davant lesions més o menys importants suposa assumir períodes d’inactivitat que poden disminuir de forma considerable la seva condició física, generant atròfia muscular i alguns problemes circulatoris. No obstant això, aquest període d’inactivitat és inevitable en la majoria de casos, pel que és important subministrar una alimentació adequada segons l’espècie, amb una correcta aportació vitamínica, per tal de mantenir una condició corporal que faciliti la seva posterior recuperació. A més, un cop recuperada la lesió, l’au necessitarà sotmetre a una fase de musculació abans de ser alliberada.

DESPRÉS DE LA RECUPERACIÓ… AL GIMNÀS!

Per a la musculació d’aus rapinyaires s’usen diferents tècniques, totes elles amb l’objectiu d’incrementar de mica en mica la massa muscular de l’animal i recuperar les seves habilitats de vol.

• Musculació en voladors convencionals: es sol practicar amb bastant freqüència, ja que només cal disposar d’instal·lacions adequades i àmplies, amb posadors a diferents distàncies i altures que fomentin el vol de l’au. Un altre avantatge és que poden mantenir diversos individus en la mateixa instal·lació i es minimitza l’estrès per l’escàs o nul contacte humà. Un desavantatge que pot presentar aquest tipus de voladors és que en no ser vols forçats i controlats, la recuperació pot ser lenta i l’au pot acomodar-se a realitzar vols mínims per arribar únicament a la zona on se li proporciona el menjar.

Voltors (Gyps fulvus) en volador convencional – Foto: Patricia, http://www.diariodeburgos.es

• Musculació mitjançant fiador: per a aus de grans dimensions, que necessitarien instal·lacions de gran amplitud, pot usar-se aquesta tècnica, que consisteix a muscular-les en camp obert amb ajuda de “fiadors” (cordills de gran longitud que tenen un llast en un dels seus extrems per evitar la fugida de l’au, l’altre extrem serveix per a subjectar a l’au i s’enganxa a les “pihuelas”: corretges que es col·loquen en els tarsos). Aquest tipus de musculació és bastant eficaç i amb aquesta es pot obtenir una valoració real de la capacitat de vol de l’au, a més permet un seguiment del procés. Les sessions es realitzen un parell de vegades per setmana, per anar incrementant fins a realitzar-les diàriament, augmentant el temps i les repeticions. El desavantatge és que suposa un estrès més gran per l’au, derivat del transport al lloc de musculació i maneig durant la sessió. Per això, cal valorar la relació cost (maneig directe, estrès…) – benefici (amplitud per exercitar el vol, musculació…), que pot variar a nivell individual, trobant exemplars que s’estressen amb facilitat davant d’altres que s’habituen i toleren cert maneig. En funció d’aquests factors, s’haurà de decidir si aquesta tècnica és l’adequada en cada situació.

Àguila azor-cuabarrada (Aquila fasciata) a musculació amb fiador – http://www.grefa.org

• Musculació en volador oval: Els primers voladors circulars al món són els voladors que utilitzaven en els Emirats Àrabs, per la seva tradició en falconeria. El volador oval es compon d’un passadís de musculació que envolta tot el perímetre, i d’instal·lacions de repòs al centre, en què estan allotjades les aus. Aquest passadís s’interromp per una cortina corredissa per introduir els exemplars a les instal·lacions interiors. En el volador tipus ovalat s’aconsegueix en l’au un vol continuat en el temps i sense pauses. A més, permeten un maneig indirecte durant l’entrada / sortida de l’au de la instal·lació (a través de trampes que s’accionen des de fora) i cortines per tallar el pas, el que permet disminuir l’estrès que suposen altres manejos més directes. En aquest cas tot el procés pot ser monitoritzat, les sessions s’inicien un parell de vegades per setmana, per anar incrementant fins realitzar-les diàriament, augmentant el temps i les repeticions.

Els exercicis de musculació variaran en funció de cada espècie, per les seves diferents qualitats de vol, i de la lesió que presentin. És interessant combinar aquests exercicis amb altres mesures com és la utilització de “roederos” (molt utilitzats en falconeria, consisteixen en subministrar a l’au colls de pollastre i altres peces amb carn molt adherida que els obliga a treballar la musculatura del coll i membre pelvià) .

QUÈ FER SI ET TROBES UNA AU FERIDA?

En cas de trobar una au ferida recorda que el seu maneig pot ser perillós, tant per a la persona que el realitza com per a l’animal ferit, podent agreujar les seves lesions si no es fa de forma adequada.

Per això, heu de tenir en compte diverses recomanacions:

• Assegura’t que l’animal necessita la teva ajuda, ja que en ocasions es recullen pollets d’aus en creure que estan abandonats.
• Utilitza una manta i agaf’l amb rapidesa per evitar danys, en impedir la seva visió els ocells solen estar més tranquils, encara que has d’anar amb compte amb les urpes i bec, en cas de rapinyaires, o amb el pic si es tracta de cigonya, gavina, voltor…
• Fica’l en una caixa de cartró amb forats de ventilació i deixa’l en un lloc tranquil on no pugui veure’t ni sentir-te.
• Truca al Centre de Recuperació més proper perquè puguin recollir l’animal el més aviat possible i puguin indicar les recomanacions a seguir.
• No el forcis a menjar ni beure, ja que pot ser perjudicial i pot agreujar la seva situació
• No intentis curar-lo ja que ha de ser examinat per un veterinari especialista en animals salvatges.

REFERÈNCIES

• Mauro Hernández Segòvia, “Rehabilitació d’Aus de Presa i Conservació: Aspectes Veterinaris”. Ardeola 39 (2), 1992, 49-64.
• Gustavo Aprile i Claudio Bertonatti, “Manual sobre Rehabilitació de Fauna”. Fundació Vida Silvestre Argentina.
• Patricia Coppelia Contreras Ovalle, María José Ubilla Carvajal, “Avaluació del Benestar Animal d’Aus Rapinyaires en Rehabilitació”. Facultat d’Ecologia i Recursos Naturals, Universitat Andrés Bell.
• Patrick Reding. “Exercise for Convalescing Raptors”. The Raptor Center, University of Minnesota.