La simbiosi: relacions entre els éssers vius

ATENCIÓ! AQUEST ARTICLE HA QUEDAT OBSOLET

LLEGEIX LA VERSIÓ ACTUALITZADA I AMPLIADA AQUÍ

Depredació, parasitisme, competència … tots els éssers vius, a més de relacionar-nos amb el medi, ens relacionem amb la resta d’éssers vius. Quins tipus de relacions coneixes a més de les esmentades? T’animes a conèixer-les?

INTRODUCCIÓ

El conjunt d’éssers vius d’un ecosistema s’anomena biocenosi o comunitat. La biocenosi està formada al seu torn per diferents poblacions, que serien el conjunt d’individus d’una mateixa espècie que ocupen una àrea determinada. Per a la supervivència, és imprescindible que s’estableixin relacions entre ells, de vegades beneficioses i de vegades perjudicials.

RELACIONS INTERESPECÍFIQUES

Són les que es donen entre individus de diferents espècies. Aquesta interacció s’anomena simbiosi. Les relacions de simbiosi poden ser beneficioses per a una espècie, totes dues, o perjudicials per a una de les dues parts.

Perjudicials per a totes les espècies implicades:

• Competència: es dóna quan un o diversos recursos són limitants (aliment, territori, llum, sòl…). Aquesta relació és molt important en l’evolució, ja que permet que la selecció natural actuï, afavorint la supervivència i reproducció de les espècies més exitoses segons la seva fisiologia, comportament …

 Una especie es beneficia i una altra és perjudicada:

• Depredació: succeeix quan una espècie (depredador) s’alimenta d’una altra (presa). És el cas dels felins, llops, taurons…

  

  Tauró blanc (Carcharodon carcharias) saltant per depredar sobre un mamífer marí, presumiblement una foca o lleó marí. Foto presa de HQ images.

• Parasitisme: una espècie (paràsit) viu a costa d’una altra (hoste) i li causa un perjudici. Puces, paparres, bacteris patògens… són els més coneguts, però també hi ha vertebrats paràsits com el cucut, que disposita seus ous en nius d’altres aus, que criaran seus pollets (parasitisme de posta). Especialment interessants són els “paràsits zombie”, que modifiquen la conducta de l’hoste. Entra en aquest article per saber-ne més!

  

  Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) alimentant una cria de cucut (Cuculus canorus). Foto de Harald Olsen

  Els paràsits que habiten dins del cos de l’hoste s’anomenen endoparàsits (com la tenia), i els que habiten fora ectoparàsits (polls). El parasitisme es considera un tipus especial de depredació, on el depredador és més petit que la presa, encara que en la majoria de casos no suposa la mort de l’hoste. Quan un paràsit causa malaltia o la mort de l’hoste, es denomina patogen.

  

  Cymothoa exigua es un paràsit que acaba substituint la llengua dels peixos pel seu propi cos. Foto de Marcello Di Francesco.

El cleptoparasitime és el robatori de l’aliment a una altra espècie que l’ha capturat, recol·lectat o preparat. És el cas d’algunes rapinyaires: el nom significa literalment en llatí “lladre”. Observa en aquest vídeo un cas de cleptoparasitisme sobre una òliba:

El cleptoparasitisme també pot donar-se entre individus de la mateixa espècie.

Una espècie es beneficia i l’altra no es veu afectada:

• Comensalisme: una espècie (comensal) aprofita les restes d’aliment d’una altra espècie, a la qual no beneficia ni perjudica. Seria el cas dels voltors comuns o el trencalòs. També és comensalisme l’aprofitament com a mitjà de transport d’una espècie sobre una altra (foresi), com les lapes que viatgen enganxades al cos de les balenes. L’inquilinisme és un tipus de comensalisme en que una espècie viu dins o sobre d’una altra. Seria el cas dels picots o esquirols que nien dins dels arbres o els glans de mar que viuen sobre dels musclos. Finalment, la metabiosi o tanatocrèsia és l’aprofitament de les restes d’una espècie per protegir-se (com els crancs ermitans) o usar-los com a eines.

El pinsà fuster (Camarhynchus pallidus) utilitza espines de cactus o petites branques per extreure invertebrats dels arbres. Foto de Dusan Brinkhuizen.

Les dues espècies en treuen un benefici:

• Mutualisme: les dues espècies cooperen o es veuen beneficiades. És el cas dels insectes pol·linitzadors, que obtenen nèctar de la flor i el vegetal és pol·linitzat. Els peixos pallasso i les anemones serien un altre exemple típic, on el peix pallasso obté protecció i restes de menjar i manté allunyats als depredadors de l’anemone i la neteja de paràsits. El mutualisme pot ser facultatiu (una espècie no necessita a l’altra per sobreviure) o obligat (les espècies no poden viure de manera separada). Aquest seria el cas de les micorizes, associació de fongs i arrels de certes plantes, els líquens (mutualisme de fong i alga), les formigues talladores de fulles …

  

  Les formigues Atta i Acromyrmex (formigues talladores de fulles) estableixen mutualisme amb un fong (Leucocoprinus gongylophorus), en què recullen fulles per proporcionar nutrients, i elles s’alimenten d’ell. Es tracta d’un mutualisme obligat. Foto presa de Ants kalytta.

RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES

Són les que es donen entre individus de la mateixa espècie. Són gairebé totes beneficioses o de col·laboració:

• Familiars: els individus que s’agrupen tenen algun tipus de parentiu. Alguns exemples d’espècies que hem tractat al blog són els elefants, alguns primats, moltes aus, cetacis … Dins d’aquest tipus de relacions hi ha diferents tipus de famílies.
• Gregarisme: són agrupacions, habitualment de molts individus amb o sense parentiu, durant un lapse de temps permanent o estacional. Els exemples més típics serien els estols d’aus, la migració de la papallona monarca, els ramats de grans herbívors com els nyus, els bancs de peixos…

El gregarisme d’aquestes zebres, juntament amb el seu pelatge, els permet confondre als depredadors. Foto presa de Telegraph

• Colònies: agrupacions d’individus que s’han reproduït asexualment i comparteixen estructures comunes. El cas més conegut és el del corall, que de vegades és esmentat com l’ésser viu més gran del món (Gran Barrera de Corall Australiana), encara que en realitat es tracta una colònia de pòlips (i els seus antics esquelets calcaris), no un ésser viu individual.
• Societats: són individus que viuen junts de manera organitzada i jerarquitzada, on hi ha un repartiment de les tasques i habitualment són físicament diferents entre ells segons la seva funció dins de la societat. Els exemples típics són els insectes socials com les formigues, abelles, tèrmits ..

Les relacions intraespecífiques de competència són:

• Territorialitat: es defineix per enfrontaments o competència per accés al territori, a la llum, a les femelles, a l’aliment… es poden produir enfrontaments directes, com en el cas dels cérvols, i/o desenvolupar altres estratègies, com el marcatge per olor (felins, óssos…), vocalitzacions…

Tigres barallant-se pel territori. Captura de vídeo de John Varty

• Canibalisme: depredació d’un individu sobre un altre de la mateixa espècie.

I tu, com a humà, has reflexionat alguna vegada com et relaciones amb els individus de la teva espècie i amb d’altres espècies?

REFERÈNCIES

• Zompopas
• Relacions de la biocenosi
• Ecología de las comunidades
• Els ecosistemes (xtec)
• National Geographic

Els cetacis tenen una resposta negativa al tràfic marítim durant l’estiu al mar Mediterrani Occidental

Un equip d’investigadors de diferents organitzacions italianes ha publicat al maig del 2015 les seves troballes sobre la resposta al tràfic marítim durant l’estiu dels cetacis que viuen a alta mar del Mediterrani occidental. Aquest article és un resum d’aquest estudi. 

INTRODUCCIÓ

Actualment, els cetacis fan front a diverses amenaces, com la pèrdua dels seu hàbitat, la reducció dels recursos, la interacció amb les pesqueries i la contaminació química i acústica, entre altres. En el cas del transport en vaixells, pot produir canvis a llarg termini en la seva distribució, canvis a curt termini en el seu comportament o ferides físiques directes (per exemple col·lisions).

El mar Mediterrani és una de les zones amb més transport marítim. A més, el transport en vaixell està creixent a la vegada que creix la preocupació del seu impacte en la fauna. A més, hem de tenir en compte que els mesos d’estiu són els més transport presenten, especialment degut a l’increment dels vaixells de creuers i els ferris de passatgers.

L’objectiu d’aquest estudi va ser determinar si la intensitat del trànsit a alta mar era estadísticament diferent entre la presència i absència d’albiraments de cetacis.

ÀREA  D’ESTUDI I RECOLLIDA DE DADES

Com que la majoria de les espècies de cetacis del Mediterrani són pelàgics i hi ha una mancança d’informació en aquestes àrees, la investigació ha estat realitzada al llarg de sis transsectes en rutes a vaixell que connecten Itàlia, França i Espanya en alta mar (situats a la conca Liguria-Provençal, el mar Tirrè nord i central i els mars de Sardenya i Balear).

Conca del mar Mediterrani (Foto de Encylopaedia Britannica)

Els transsectes es varen realitzar del juny al setembre entre els anys 2009 i 2013 utilitzant ferris com a plataformes d’observació. Durant aquest període, es van recórrer més de 95.000 km i es va enregistrar la presència de vuit espècies de cetacis.

Curs introductari online en cetacis. Ahora, amb un 40% de descompte. Fins al 30 de juny. Més informació aquí. Per accedir al descompte, fes clic a la imatge.

CETACIS I TRANSPORT MARÍTIM

En les localitzacions on es van albirar cetacis, el nombre d’embarcacions era un 20% inferior al nombre de vaixells en absència d’albiraments. En el cas de les tres espècies més albirades; el rorqual comú (Balaenoptera physalus), el dofí llistat (Stenella coeruleoalba) i el catxalot (Physeter macrocephalus); aquest diferència era, respectivament, del 18%, 20% i 2%. Referent a les altres espècies, en el cas del zífid de Cuvier (Ziphius cavirostris) la diferència era del 29% i en el cap d’olla gris (Grampus griseus) era del 43%. En el cas del dofí mular (Tursiops truncatus) la diferència va ser insignificant. Finalment, pel dofí comú (Delphinus delphis) i pel cap d’olla negre d’aleta llarga (Globicephala melas) no es pot concloure res.

Tot i així, malgrat el nombre de vaixells enregistrats durant els albiraments de cetacis era inferior en totes les àrees, el percentatge de diferència oscil·lava de el 11 al 49% entre les àrees.

Per tant, a alta mar durant l’estiu, on els cetacis van ser albirats, hi havia una abundància significativament inferior de vaixells. Algunes explicacions poden ser: els animals poden tendir a evitar les zones més impactades amb petits desplaçaments buscant àrees amb menys vaixells, poden canviar la seva distribució per ocupar les àrees amb menys tràfic o poden augmentar les immersions on té lloc el trànsit més intens. Per tant, hi ha diferents factors que afecten aquest percentatge de diferència , com les necessitats ecològiques específiques i les condicions mediambientals locals.  

En el cas dels rorquals comuns, on el trànsit marítim era intens, la presència de rorquals era generalment inferior, amb l’excepció de la part central del mar de Liguria. L’explicació podria ser que aquesta regió és ecològicament favorable a l’estiu ja que és una zona d’alimentació de l’espècie i aquests animals hi són presents per alimentar-se. Així, es produeix una coexistència entre els vaixells i els rorquals.

Rorqual comú (Balaenoptera physalus) (Foto de Circe)

Un altre exemple és el dofí llistat. Degut a la seva alta mobilitat, aquest dofí pot evitar la presència d’embarcacions i això podria ser la raó per la qual hi ha una resposta negativa entre aquesta espècie i la presència dels vaixells.

Dofí llistat (Stenella coeruleoalba) (Foto de Marc Arenas Camps)

Pel que fa al catxalot i al zífid de Cuvier, no hi havia diferències en ambdós casos en aigües del mar de Liguria i la raó és possiblement que el catxalot i el zífid de Cuvier tenen les seves zones d’alimentació en aquesta conca i, a més, el talús continental i els canyons submarins estan localitzats en àrees concretes. No obstant, s’observen diferències en altres àrees.

Catxalot (Physeter macrocephalus) (Foto: Gabriel Barathieu, Creative Commons).

Zifid de Cuvier (Ziphius cavirostris) (Foto: Todd Pusser, Arkive).

Finalment, el dofí mular no mostrava cap resposta al tràfic marítim. Probablement, com que és una espècie costanera, està més acostumat a compartir el seu hàbitat amb les embarcacions.

Dofí mular (Tursiops truncatus) (Foto: Brandon Cole).

REFERÈNCIES

• Campana, I; Crosti, R; Angeletti, D; Carosso, L, David, L; Di-Méglio, N; Moulins, A; Rosso, M; Tepsich, P & Arcangeli, A (2015). Cetacean response to summer maritime traffic in the Western Mediterranean Sea. Marine Environmental Research, 109, 1-8